L’Estaca ha volgut celebrar el cinquanta aniversari de la mort del general Franco que fins el darrer dia va estar dirigint l’Estat dictatorial que va fundar arran de la seva victòria a la Guerra Civil del 36, amb una petita entrevista a dues de les personalitats públiques més rellevants de la ciutat, pel que fa al rang adquirit en l’àmbit polític.
Jaume Guillot Miravet, que va treballar a l’Hospitalet, va dirigir l’organització local del PSUC, va ser regidor a l’Ajuntament, va ser fundador d’Iniciativa per Catalunya, posteriorment senador i actualment és membre del Consejo de Estado des de l’any 2018 i Celestino Corbacho Chaves, que va ser alcalde de la ciutat entre 1994 i 2008, president de la Diputació de Barcelona (2004-2008), diputat al Parlament en quatre legislatures i ministre de Treball (2008-2010) en el gabinet de José Luis Rodríguez Zapatero.
A tots dos els hem fet les següents set preguntes, i a continuació afegim les seves respostes.
- Com recordes aquell dia de fa 50 anys?
- Quina opinió has anat consolidant del dictador com personatge històric?
- Penses que encara queden moltes coses per aclarir de la seva mort?
- Quins aspectes destacaries del procés que es va posar en marxa arràn la mort de Franco?
- Que penses del projecte acabat de presentar de la resignificació de Cuelgamuros?
- Què opines de la decisió del govern de prohibir l’existència de la Fundación F. Franco?
- Quines raons consideres que pesen, pel fet que gent jove que no ha viscut la dictadura tingui una bona opinió del general sublevat contra la República?
Jordi Guillot
- Tenia 20 anys i militava al PSUC. Recordo en primer lloc els dies i dies escoltant els partes mèdics i les especulacions amb els companys, de quant duraria viu. Recordo la cara compungida de la mare de la meva companya, quan ens van donar la noticia de la mort de Franco i la rabiosa alegria amb què la vaig rebre. Que vaig agafar el cotxe per donar una volta per la ciutat per veure si notava alguna cosa… la veritat es que en el recorregut que vaig fer, la normalitat era total. Les trucades i les converses, les rialles, la alegria del moment. No sé si és massa piatós dir-ho, però el volia i el volíem ben mort. Conscient que s’iniciava una nova etapa, però ignorant de què es el que calia fer.
- La meva opinió sobre Francisco Franco és molt negativa. Com a persona el valoro com un esser dolent, sense principis i covard. Un despiatat oportunista que va saber aprofitar el vent a favor de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista per guanyar la guerra, i la guerra freda per consolidar-se. La seva dictadura segurament és un dels períodes més negres de la nostra història.
- De la seva mort crec que el fonamental que cal saber és que es va morir al llit i d’una malaltia. Qüestions com si li van allargar l’agonia més enllà del necessari, el temps que va passar entre la seva mort i quan es va informar al país o altres, son temes interessants a conèixer però que no modifiquen la història.
- Nicolás Sartorius en una recent entrevista deia “Franco murió en la cama, pero la dictadura murió en la calle”. Estic totalment d’acord. Tots els intents del règim per perpetuar-se, van fracassar. Les mobilitzacions de tot tipus van deixar clar que no hi havia un altre camí que el de la llibertat. L’oposició antifranquista, especialment els comunistes, va entendre que aconseguir la democràcia era l’objectiu principal i que calia subordinar altres qüestions per assolir aquest objectiu.
- Sobre la resignificació de Cuelgamuros no n’estic massa informat. El que si defenso es haver acabat amb la vergonya del Valle de los Caidos i dedicar aquest espai a un espai de memòria.
- Dono suport totalment a la iniciativa de tancar la Fundació Francisco Franco. Massa s’ha tardat.
- Un dels principals reptes democràtics actuals és derrotar aquest corrent d’opinió, molt present en les nostre societats i també entre els joves, receptiu amb els discursos autoritaris. És cert que patim moments d’incertesa, de precarització, de por, de perplexitat. El temps històric s’ha accelerat, les noves tecnologies en son un factor determinant. Creixen les desigualtats. Estem enfront d’una realitat on aquestes inseguretats, el no reconeixement simbòlic, la invisibilitat i el desconcert cultural de determinats sectors socials, fa emergir un “jo prefeixista”.
Celestino Corbacho
- Lo recuerdo como un día de esperanza y preocupación. Esperanza porque con la muerte del dictador se acabaría con la dictadura y preocupación por el hecho de que todo el aparato del Estado represor estaba intacto y podía llevar a cabo una purga sobre todas las personas que defendíamos la libertad i la democracia.
- No muy diferente de la que ya tenía en aquellos momentos. De un dictador, nada bueno se puede esperar.
- Siempre habrá algún secreto que aún no se conozca, pero creo que muy pocos.
- Creo que fue un proceso complejo de cesiones por parte de las fuerzas progresistas, también de la complicidad de Adolfo Suárez y del rey Juan Carlos I, para llegar a la implantación de la democracia con las primeras elecciones de 1977. Muchos de los que hoy critican la Transición es porque no la vivieron. Solo hay que recordar que Franco murió en la cama asistido por los mejores médicos y tuvo un funeral de Estado.
- Me parece bien y espero que sea un lugar para recordar y aprender.
- Ni sigo lo que hace esta Fundación ni mi interesa. En cualquier caso, si en sus actividades contraviene la legislación, que se le aplique ésta con todas las consecuencias.
- Creo que tiene más que ver con el momento que estamos pasando de frustración para muchos jóvenes —que ante la falta de expectativas ensalzan las posiciones más extremas—, pero me es muy difícil pensar que esos mismos que ensalzan ese periodo estuvieran dispuestos a vivir con lo que la dictadura prohíbe, como es el bien más preciado para un ser humano que es la libertad.