Els canvis formals que aplica per sistema l’equip Quirós, no serveixen per dissimular les mateixes maneres i les mateixes intencions de l’anterior govern
Amb 20 vots a favor, l’abstenció del grup municipal d’ERC-EUiA i el vot contrari dels 3 regidors de Vox, el ple municipal va aprovar la dissolució de l’Agència de Desenvolupament Urbà de l’Hospitalet, creada l’any 1999 durant el mandat de l’alcalde Corbacho i responsable de la gran majoria de les operacions immobiliàries de gran volada que ha protagonitzat la ciutat en els darrers 25 anys.
Coneguda per alguns com l’Agència de Depredació Urbana pel seu protagonisme en la intensa activitat d’ocupació de sol lliure i les requalificacions de terrenys per convertir-los en residencials, l’ADU havia tocat fons amb el nou equip de govern que coneixia el seu gran desprestigi social. Els primers contactes amb els Comuns per tal d’apropar-los a la teòrica nova dinàmica de l’equip Quirós, ja parlaven d’acabar amb l’ADU que s’havia convertit en un instrument autàrquic, amb poc control municipal i on fins i tot els seus treballadors cobraven un suplement extra que no tenia paral·lelismes en altres llocs. L’ADU havia estat dirigit fins a la seva jubilació per l’advocat Antoni Nogués i el seu disseny partia dels somnis de regeneració de l’alcalde Corbacho que havia arribat a l’alcaldia l’any 1994. Els orígens de tot plegat són de l’any 1996 quan es va crear el que anomenaven Oficina del 2010 que era hereva del Gabinet Tècnic de Planificació i Programació al front del qual havia estat el mateix Corbacho en l’època Pujana.
D’aquella època és el projecte de Pla l’Hospitalet 2010 que volia repensar la ciutat, en uns moments de relatiu decreixement demogràfic, amb una molt complexa dinàmica de planificació que venia imposada pel Pla Territorial Metropolità i amb una perspectiva de desaparició a mitjà termini de les antigues zones industrials molt degradades. Més enllà de repensar la ciutat, en el perfil del que calia fer s’introduien alguns elements que resultaven ja de per si força controvertits, com ara la idea que les zones verdes i els equipaments a la ciutat no estaven tan sota mínims com es deia, o que resultava evident la vocació residencial de les zones industrials entre barris, cosa que ja feia preveure les requalificacions de zones industrials a zones residencials i que el creixement de les zones verdes o dels equipaments no resultés una prioritat.
No obstant aquestes dubtoses apreciacions, les propostes del Pla 2010 i l’instrument que es dissenyava, l’ADU, parlaven aleshores de recuperar per equipaments de la ciutat les grans instal·lacions fabrils abandonades, com ara Can Trinxet, Cosme Toda, Albert Germans o la Tecla Sala i també de la creació d’una cornisa verda des de Can Buxeres a La Torrassa en sentit horitzontal entre el Samontà i La Marina. Per suposat, les prioritats del pla tractaven de refer totes les àrees degradades començant per la zona sud de la Gran Via i convertir una de les tres cicatrius sobre el territori de la ciutat que era l’autopista de la Gran Via, en un espai permeable a banda i banda, soterrant-la part més propera a Barcelona. I seguir defensant el que aleshores ja es plantejava com a irreversible per aplicar-se l’any 2004: el soterrament de les vies del tren en les línies de Vilafranca i de Vilanova.
La realitat és que l’ADU va acabar promovent substanciosos canvis de qualificacions urbanes amb enormes concentracions de blocs (i desenes de projectes) a llocs com Santa Eulàlia (Can Trinxet, Indo, Vanguard, etc); Centre-Sant Josep (Cosme Toda, Avda Carrilet, Rambla Marina, etc), Gran Via (Pça Europa i adjacents, Biopol Gran-Via, etc), i es va oblidar de tot allò que havia de suposar un projecte urbanístic de recuperació de les zones densificades, el creixement de les zones verdes i els equipaments i la utilització del patrimoni industrial recuperat com a espais protegits i útils per la ciutat. En canvi, tot l’espai que les instal·lacions fabrils (o altres instal·lacions obsoletes) abandonaven, es convertia en solars edificables i matèria de negoci per les grans promotores i immobiliàries.
Amb Corbacho es va viure un procés de recuperació intensiu de les zones degradades on l’activitat urbanística resultava més senzilla (Plaça Europa, Gornal, Polígon Pedrosa, etc) i amb l’època Marín es va acabar de degradar la totalitat de la proposta inicial fins a extrems gairebé insuperables. El mateix impulsor del projecte original i del seu instrument, l’ex-alcalde Corbacho, va criticar enèrgicament el deteriorament de la seva visió de ciutat —ja suficientment discutible en el seu moment— trencant tota relació amb la seva successora.
El resultat del projecte i de l’instrument: una ciutat densificada com n’hi ha poques, amb el pitjor ránking de zones verdes per habitant de Catalunya, amb una gran part del seu patrimoni industrial abandonat o cedit demanialment a empreses per fer negoci i amb projectes pendents que no auguren res de bo: el Biopol Gran-Via i l’opració de la pastilla de Can Rigalt, destinats a acabar amb la totalitat de l’espai lliure que encara queda a la ciutat.
No deixa de ser significatiu que l’ADU es dissolgui un mes després que s’hagi institucionalitzat un nou instrument de planificació: el Consorci de Reforma de la Gran Via i dels barris del Samontà, exactament un instrument que porta, en el seu títol, els dos únics espais a que ens referíem abans: la Gran Via a tocar del terme i Can Rigalt. I no deixa de resultar clamorós que es vulgui fer veure que el Consorci no té res a veure amb l’ADU quan el Consorci ja va actuar justament a la Reforma de la Gran Via en el tram que executava l’ADU i, el que encara resulta més extemporani: era un instrument dins de l’ADU i constituït pels mateixos tècnics i treballadors. I amb els mateixos tics: no s’ha d’oblidar que va ser l’instrument que, sense tenir atribucions territorials adscrites, es va encarregar de la promoció dels habitatges que la Llei de Barris va determinar a l’Hospitalet i que es va carregar la gairebé totalitat del pulmó verd que representava l’antiga caserna de la Remunta, avui plena de blocs, excepte els edificis originaris, avui absolutament tancats i abandonats.
S’ha de desconfiar del Consorci per la Reforma de la Gran Via i el Samontà? La desaparició de l’ADU suposa el trencament amb la dinàmica que va caracteritzar especialment l’època Marín? Son preguntes retòriques, malgrat algunes coses que es van escoltar al ple de maig semblaria que ho posen en dubte.