La primera vegada que vaig sentir parlar de la Mercè Olivares deuria ser cap a mitjans de 1973 quan aleshores els corresponsals de premsa als diaris de Barcelona cercàvem les persones que s’estaven convertint en motors de les reivindicacions ciutadanes. Cap a mitjans dels 70, l’alcalde d’aleshores, el carlí Matías de España y Muntadas, va impulsar un pla parcial que deixava sense casa a més de 900 veïns de Collblanc —on la Mercè residia— en un suposat i anacrònic projecte d’esponjament que era irrealitzable, bàsicament per la manca de previsió financera, però que havia commocionat la ciutadania del barri i de part de La Torrassa. Contra aquell projecte, una colla de veïns i veïnes van decidir passar a l’acció i crear la primera associació de veïns de l’Hospitalet, amb la dinàmica social que després imitarien moltes altres.
Entre els membres de la junta promotora estava el Felip Gómez —la seva eterna parella—i, tot i que la Mercè no hi figurava, tothom sabia que allà on hi era el Felip hi era la Mercè, en un tàndem que duraria tota la vida. Ben aviat vam assabentar-nos que el Felip i la Mercè eren membres del PSUC en la clandestinitat i que ambdós havien estat organitzant cèl·lules del partit al sud de Barcelona —i el Felip detingut per la policia franquista— quan ningú s’atrevia a aixecar la veu i menys a mobilitzar accions col·lectives de reivindicació i protesta. Una de les primeres eines de mobilització a la ciutat va ser l’AVV de Collblanc, i el Felip i la Mercè eren, per autoritat moral i per energia, persones de gran impacte, respectades i valorades com corresponia per la seva implicació i el seu compromís.
De la Mercè es coneixia el seu carisma personal que venia reforçat aleshores pel coneixement que un germà seu s’havia convertit en un jove i reconegut dirigent obrer de la Seat durant l’ocupació de la factoria aquell mateix 1971. L’èxit de la mobilització veïnal de Collblanc dels anys 70 va fer que el moviment ciutadà es convertís en la punta de llança a la ciutat de l’antifranquisme militant. Davant d’un sector fabril format bàsicament per petita indústria de tallers, que impedia una mobilització obrera de gran magnitud, el pes de les associacions de veïns va marcar el ritme del que seria el moviment reivindicatiu més substancial de la ciutat i el que afavoriria la presa de consciencia antifranquista en els moments claus de la Transició.
La Mercè i l Felip no solament mai van amagar la seva militància comunista sinó que el seu exemple va ser un esperó perquè molts joves d’aleshores ens incorporéssim al partit. El seu prestigi, juntament amb altres noms de la ciutat vinculats a les entitats o al moviment obrer, van convertir l’estructura del PSUC de l’Hospitalet en una eina de transformació cabdal que es veuria ben aviat limitada per uns resultats electorals no suficientment ajustats als esforços esmerçats i per les batalles internes subsegüents de diversos signes que els van succeir.
Malgrat aquesta adversitat, la Mercè i el Felip es van mantenir ferms en les conviccions, i lleials a l’oficialisme comunista que mai abandonarien. La Mercè havia estat la única hospitalenca que, per mèrits reconeguts, formava part del Comitè Central, no ja del PSUC, sinó del Partit Comunista d’Espanya. Per això la Mercè, que va ser regidora en el primer mandat, després seria una dirigent local més d’ICV i es mantindria sempre dins d’aquesta òrbita, Comuns inclosos, fins al darrer dia. Però més enllà de la militància política, la Mercè i el Felip van fer història dins la Coordinadora de les Associacions de Veïns, en l’impuls inicial de l’entitat L’Hospitalet Antifranquista i dins dels moviments de conscienciació ciutadana que van propiciar el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Espai de Ciutadania. En el primer d’ells es va incorporar també la seva filla Josefina Gómez Olivares, fins que una sobtada i dolorosa absència ens va privar del seu entusiasme heretat (una col·leció de llibres del Centre d’Estudis porta des d’aleshores el nom de la Josefina). Uns quants anys més tard, la Mercè es va incorporar a la Junta de 3/4×5/4, una de les entitats més actives del moment, especialment pel que fa al dinamisme cultural. Al març, l’entitat Foment de la Informació Crítica, editora d’aquest digital, la va convidar a la taula en la presentació del llibre de la història del servei de Planificació Familiar que ella i la Pilar Ferran van impulsar des de l’ajuntament durant aquell primer mandat, expressió directe de l’altra aspecte del seu activisme social: el vinculat als moviments d’alliberació de la dona i la lluita feminista. Al juny passat van rebre, ella i el Felip, l’homenatge de la ciutadania en un acte entranyable. Allà tots dos van poder mostrar l’agraïment i la felicitat pel merescut reconeixement públic.
Ara, la Mercè ens ha dit adéu quan encara li sobrava claredat i capacitat d’anàlisi per esperonar-nos a seguir avançant. Va mostrar aquest tarannà des d’aquells remots anys del darrer franquisme fins ara mateix. Li va tocar donar la cara per postures oficialistes quan més complexitat exigia el moment, i ho va fer sense defallir. Va saber mantenir-se ferma a unes conviccions de classe que li venien de lluny, demostrant que una cosa és la conjuntura i una altra de ben diferent els orígens. El seu exemple, i el del Felip, son ja patrimoni dels que estimen la ciutat i el progrés social.