Dels 269 mil habitants de L’Hospitalet, gairebé un 10% d’ells compten amb una discapacitat reconeguda legalment, problemes cognitius o de mobilitat. És per això que, després de més de 7 anys, l’Associació Sumem treballa pel compliment de les lleis d’accessibilitat universal i els drets de les persones amb qualsevol tipus de discapacitat al municipi. Parlem amb l’Albert Biscarri, president de l’Associació, perquè ens expliqui tota la feina que duen a terme.
Com va néixer Sumem?
Moltes de les persones que estem a l’associació hem patit, directament o a través d’un familiar, problemes d’accessibilitat. Tant el president d’honor, Arturo Portela, com jo, els hem tingut a nivell personal. En el meu cas, vaig haver d’anar amb un caminador durant un mes fa quatre anys, vaig estar cuidant de la meva tieta i ara estic a càrrec de la meva mare. En definitiva, es un tema que no ens toca precisament de lluny. Això, derivat amb altres situacions que han complicat la convivència a L’Hospitalet, va fer que coincidíssim un grup de persones i comencéssim a reivindicar a l’agenda política aquesta accessibilitat universal.
Quines iniciatives es fan?
En tenim diverses. Unes a nivell polític, en les que mirem de col·laborar amb l’Ajuntament i altres forces municipals, però també fem denuncies públiques a les xarxes socials i queixes a la Síndica de Greuges. Un dels casos més rellevants ha estat el del Mobike a la ciutat. Durant dos anys, l’Ajuntament va aportar un servei públic de bicicletes compartides que després l’usuari podia deixar-les en qualsevol lloc. Nosaltres ens vam trobar que això era un problema d’accessibilitat perquè la gent aparcaba aquests vehicles on volia i suposava una barrera. Van haver fins i tot casos de persones invidents que van caure perquè no es pensaven que hi hagués alguna cosa enmig del pas. Vam estar lluitant amb instancies i denuncies, però tot ha quedat desert. L’empresa no va poder assumir el cost de col·locar uns aparcaments invertits collats a terra. La versió oficial que ens donen és que el front de l’àrea urbanística va dir que hi havia 1.200 punts públics de connexió per poder deixar les aproximadament 500 bicicletes de Mobike i que eren suficients.
Treballen amb tres vies principals: l’accessibilitat dels carrers, dels comerços i dels parcs infantils. ¿Quin és l‘objectiu?
Volem que qualsevol àrea de la ciutat sigui accessible. Que cap persona s’hagi de plantejar si en un lloc podrà entrar o no. En el cas dels comerços molts no estan adaptats. Si tu no els freqüentes i no els coneixes gaire, aquests no tenen indicacions clares de les entrades i sortides. A més a més, els mostradors haurien de ser de doble alçada, perquè així una persona en cadira de rodes pogués veure el mateix que els demés. En moltes ocasions ha de sortir la dependenta a cobrar-te i a entregar-te la vianda.
Creu que en general L’Hospitalet és una ciutat accessible?
Definitivament no. Cada dia trobem més obstacles a la xarxa viaria. Només has de baixar per la Rambla Just Oliveres per adonar-te’n dels greus problemes que pot tenir una persona amb cadira de rodes, caminador o muletes. Tot són motos o cotxes a sobre de la vorera. Sense anar més lluny, ni tan sols les oficines de la Llei de Dependència del municipi són accessibles. La porta, per exemple, no és automàtica, i si algú va amb cadira de rodes, ha de demanar que la persona de dintre li obri una balda per entrar.
A Barcelona van decidir crear una Guia d’Accessibilitat que ens permet identificar a quins llocs podrien entrar les persones amb cadira de rodes, invidents o amb qualsevol altre discapacitat.
Això a L’Hospitalet no s’ha fet. L’arquitecte Enrique Rovira-Beleta va ser qui va promoure aquesta iniciativa a la capital catalana. És la mateixa persona que des del seu despatx va crear tota la Vila Olímpica pels Jocs de Barcelona a nivell accessible. A la nostra ciutat encara ens queda molt per fer.
Quins problemes deriven de la poca accessibilitat de la ciutat?
Un dels problemes principals que deriva és l’atur. La gent no sol parlar d’aquesta situació en el cas de les persones amb discapacitat. Mai ens plantegem la complicació d’algú amb mobilitat reduïda o problemes cognitius que ha estat treballant i, pels problemes que sigui, queda a l’atur i vol capitalitzar-lo amb el SEPE. Aquestes persones a demés ho tenen més difícil per accedir al sector professional. No tenen les mateixes oportunitats de trobar un local que estigui adaptat ja que, si busquessis una borsa d’habitatge que els oferís, no la trobaries.
¿Creu que hi ha una falta de sensibilització per part de la població en general cap a les persones que pateixen algun tipus de discapacitat?
Sí. Per exemple en el cas de les escoles d’educació especial, aquí a L’Hospitalet hi ha pares que ens diuen que troben que els seus fills estan condemnats a l’exili. Els seus amics, veïns i el seu entorn està al municipi i moltes vegades han d’anar amb un autocar a Barcelona a portar els nens. No hi ha places suficients entre el centre privat i el públic. És com si s’estimés a la persona amb discapacitat, però no se la volgués dintre del nucli urbà.
Per Lara Ballesteros