_{20 de diciembre, 2019}

El llibre Ones lliures, llavor de radiodifusió a l’Hospitalet, escrit per Francisco Javier Rodríguez, va néixer fa quasi 4 anys, quan la publicació comarcal El Llobregat, de la qual tinc l’honor de ser editor executiu, va nominar i la gent va votar online a Francesc Casbas per al premi corresponent a la categoria de Periodisme, anomenat “Aigües Cristal·lines”. Va ser a la II Gala dels Premis El Llobregat, celebrada a Sant Boi. A Can Masallera vaig conèixer els fills de Casbas i ens vam retrobar en Damià i en Narcís, i amb la Mery Casbas ens vam juramentar perquè la nostra meravellosa i accidentada experiència de fer ràdio a l’Hospitalet durant nou mesos, del 1979 al 1880, no quedés perduda en l’oblit. Francesc Casbas es mereixia aquest llibre d’homenatge com el veritable pioner de la radiodifusió a la nostra ciutat i com un dels imprescindibles a la història del periodisme local.

En periodisme són bàsiques dues coses: la passió i la perspectiva. L’emoció i l’entrega i, alhora, distanciar-te dels fets. Per això, per explicar la nostra irrupció com a ona lliure era vital trobar un periodista i historiador com a Francisco Javier, apassionat com nosaltres, però amb prou rigor històric i distanciament (va néixer deu anys després de la nostra aventura) com per redactar la crònica de l’accidentada història d’uns apassionats de la ràdio i de la ciutat de l’Hospitalet, que no només no van cobrar ni una pesseta, sinó que a més de temps i feina, van posar-hi diners de la seva, la nostra butxaca… amb l’única obsessió de FER CIUTAT, una cosa que llavors consideràvem molt necessària.

SER PROFETA A L’HOSPITALET

Jesús va dir a l’Evangeli que ningú no és profeta a la seva terra. I menys a l’Hospitalet, que és molt ingrata amb els seus fills. Ho dic per l’actriu Núria Espert, per Francesc Casbas, o per Enric Flores, pioner del GAT, Grup Acció Teatral. Cap dels tres han tingut el merescut reconeixement de la seva ciutat en vida, excepte l’Espert, que encara hi som a temps. Nosaltres, modestament, aportem aquest llibre com a homenatge dels seus companys del periodisme a la figura de Francesc Casbas, veritable pare de la radiodifusió contemporània a la ciutat.

I és que L’Hospitalet acostuma a rebutjar el talent local si gosa mantenir opinions pròpies. L’Hospitalet, perdó, els seus governants, s’estimen més importar talent de Barcelona abans que lidiar amb el talent crític local.

Al llibre s’explica que Francesc Casbas va anar a l’Ajuntament el setembre del 1979 buscant un periodista per explicar-li que havia muntat una emissora. Li van dir que a la quarta planta n’hi havia un. Era jo, que durant els primers mesos del primer Ajuntament democràtic vaig treballar en l’elaboració del primer butlletí municipal. Feia quatre anys que era corresponsal de diaris de Barcelona i uns quants més que estava implicat en el moviment veïnal al Centre Social La Florida, a l’Associació de Veïns de Sant Josep i al barri Centre. Com el meu amic Manolo Calderón, que va dirigir l’Aula de Cultura de Bellvitge, vaig apostar pel periodisme i no per llaurar-nos una carrera funcionarial rentable i estable a l’Ajuntament, on estava tot per fer, doncs per no tenir no tenia ni gabinet de premsa, ni butlletí, com he dit. L’únic que havia de fer per aconseguir una feina per a tota la vida, ben remunerada i amb un horari, era ser dòcil.

Però jo ja era una mosca collonera professional que portava i porto la contrària per principi. És a dir, m’agrada nedar contra corrent per esport intel·lectual. I crec que no cal afegir gaire més, tret que vaig néixer a Santa Eulàlia i ara visc a Torrelles de Llobregat. Però també he residit a Esplugues de Llobregat, a Barcelona i a Sant Just Desvern, al Walden 7, atret el seu dia per la utopia d’un barri vertical amb carrers amb noms de filòsofs. El meu dúplex era al carrer d’Albert Camus, de qui és la frase: “Dels resistents és l’última paraula”.

DELS RESISTENTS ÉS L’ÚLTIMA PARAULA

I això és el que sóc fonamentalment, un resistent. També em diuen romàntic, però un romàntic toca collons, recordin. En tota la meva vida no he deixat d’esforçar-me a favor de la informació i el coneixement del nostre entorn més immediat. He treballat per a mitjans de comunicació nacionals, estatals i internacionals. I la veritat, m’ha anat molt bé. Però sempre he mantingut un peu a la meva ciutat, la meva comarca, de manera que he estat un periodista ‘glocal’, perquè sempre he pensat que si no tens una presa de terra, com en els endolls, un peu al territori on vius, pots acabar intel·lectualment electrocutat.

Fill dels andalusos Isabel i José, que es van conèixer a l’Hospitalet i van treballar a la Sangonera de l’Hospitalet, la meva cultura és híbrida, feta de la suma de les meves experiències. També sóc fruit de les meves circumstàncies, com la majoria de vosaltres. En el meu cas, vaig haver de començar a treballar amb 14 anys, allà on podia, adaptant sempre la vida laboral al que exigien els estudis, i des d’aleshores sóc un estudiant nocturn. Mai ho vaig viure com una heroïcitat, però estic convençut que aquest esforç em va fer millor persona, més humil, més tenaç.

Amb 16 anys vaig crear la revista “Surco”, del Centre Social La Florida i amb 18 anys ja em guanyava la vida com a corresponsal de l’Hospitalet i el Baix Llobregat a diaris de Barcelona. Des de llavors, he rebut alguns premis periodístics nacionals i fins i tot europeus, però el que més m’afalaga ha estat el de reconeixement que em va entregar l’any passat el Centre d’Estudis Comarcal del Baix Llobregat, un guardó que porta el nom de la meva admirada Montserrat Roig i que premia una tasca periodística de més de 40 anys relacionada amb el periodisme comarcal.

Al llibre s’explica que el mateix dia que vaig conèixer a Francesc Casbas vaig caure rendit pel seu entusiasme i perquè també sentia com ell que el millor a la vida és ser útil als altres i generar concurrència. Llavors no creia que la creació d’una empresa o cooperativa era el vehicle idoni per organitzar-nos. Érem romàntics, confiats i pensàvem que tothom que s’apropava a nosaltres era amb el mateix esperit de servei als altres. Per això, la nostra forma d’organitzar-nos era assembleària i no havia ningú que manés per sobre dels altres.

UN GEGANT MUNICIPAL AMB PEUS DE FANG

Dos anys desprès de que ens robessin l’emissora dels estudis al parc de Can Buxeres —ostres se m’ha escapat un spoiler, ho sento, però ja està fet— doncs això, dos anys després que s’acabés la nostra experiència radiofònica altruista, l’Ajuntament va importar de Barcelona uns excel·lents professionals per muntar l’emissora municipal amb la intenció de competir amb la SER, la COPE, RNE, es a dir, les grans cadenes. L’amic Álex Sàlmon va ser el fitxatge com a cap de programes. Personalment, en aquell moment ja havia retornat a la premsa escrita després del parèntesi de la experiència radiofònica amb Casbas. Concretament, era cap de secció de l’edició diària del Periódico de Catalunya per l’Hospitalet i el Baix Llobregat, amb redacció al carrer Barcelona de l’Hospitalet.

Aquell equip de periodistes del Periódico del Llobregat, que amb esperit crític fèiem 16 pàgines diàries amb informació d’aquesta ciutat i del Baix, a partir de 1982 ens sorpreníem quan veiem la milionària inversió que l’Ajuntament feia per construir un gegant amb peus de fang. Ho veiem a diari per televisió a les rodes de premsa des de la Moncloa, quan el micròfon de Ràdio l’Hospitalet lluïa entre la resta de grans mitjans de comunicació nacionals. La política comunicativa a la ciutat no ha canviat gens: ara es tracta de fer propaganda massiva en paper ficada a la bústia de cada veí i potenciar la imatge pública de l’alcaldessa, que és també presidenta de la Diputació i del PSC. I tot fet que sigui crític que es produeixi a la ciutat, simplement es ignorat pels mitjans municipals d’informació.

PERIODISME CRÍTIC PER MOLTS ANYS

La història de la ràdio municipal, que la socialista Núria Marín va tancar al 2012, és una altra història encara per explicar. L’únic que vull dir per finalitzar, és un aclariment per als nous periodistes i universitaris que aterren als mitjans de comunicació d’aquesta ciutat, en especial pel col·lectiu de “Perifèrica”, que recentment, en la seva presentació d’una revista local digital amb el mateix nom, es van quedar tan “panchos” després de dir que gràcies a la seva arribada, per fi a l’Hospitalet hi hauria un periodisme crític.

Aconsello llegir el llibre “Ones Lliures” de l’amic Francisco Javier Rodríguez, i el que FIC va publicar l’any passat sobre el setmanari l’Estaca, o consultar la web quiesquialbaix.com (capítol comunicació) per ser una mica més rigorosos, doncs hi ha una llarga llista de periodistes d’aquesta ciutat que des de fa més de 50 anys han practicat i practiquen un periodisme independent, crític i moltes vegades censurat en l’Hospitalet. La llista és llarga. Alguns d’aquest periodistes són: Enric Company, Jesús Vila, Milagros Pérez, Manolo Calderón, Gerardo González, Esteve Lucerón, Lluís Berbel, Carmen Luque, Joan Massats, Francesc Perearnau, Maria José Malia, Manuel Segura, Carlos Vila, Xavier Arjalaguer, Marina Guarro, Mercè Conesa i Ana Pascual. Segur que em deixo algú. Citar-los és el meu modest homenatge al periodisme crític que s’afegeix al de l’amic Casbas.

Per Juan Carlos Valero