24 de març, 2021
El debat —més que debat, taula rodona— que va preparar on line l’Espai de Ciutadania sobre la situació de la sanitat pública a l’Hospitalet —i que tindrà continuïtat en una segona sessió el proper mes d’abril— ha posat col·lateralment sobre la taula un dels problemes que pateix la ciutat i que no és, contra el que semblava evident, la catastròfica situació de l’atenció primària del sistema públic de salut que patim els hospitalencs, sinó l’evidència de l’absència absoluta de resposta cívica articulada contra aquest estat de coses que amenaça amb la desestabilització absoluta de la convivència a un termini encara inconcret però fàcilment previsible.
No va haver per part dels ponents cap sorpresa. Ni per part dels usuaris directes ni per part dels professionals, es van escatimar impressions i dades per descriure l’absoluta falta d’atenció assistencial en els sectors més desafavorits, el col·lapse progressiu que s’està vivint, la pressió no solament laboral sinó fins i tot psicològica que pateixen els professionals més empàtics que són la gran majoria, l’absència absoluta de gestió per manca de recursos però també per una calculada voluntat de destrucció del sistema públic en benefici del privat, la penúria acumulativa dels malalts crònics abandonats a la desídia del sistema que ni els garanteix l’atenció imprescindible de les seves dolències ni els facilita, ans al contrari, les visites recurrents als especialistes i, tot plegat, salpebrat amb la constatació dels endarreriments endèmics en la construcció i posada en servei dels nous centres assistencials que ja resultaven necessaris fa lustres, al costat dels sous vertiginosos dels gestors del sistema públic i tot plegat en el context d’una ciutat cada vegada més empobrida, cada vegada més envellida i cada vegada més saturada. I jo afegiria modestament, cada vegada més desarticulada, indefensa i maquinal.
Les aportacions dels ponents, previsibles per conegudes, obligaven com va fer la moderadora, a preguntar-se quina havia de ser la perspectiva raonable de cara al futur. El diagnòstic és exacte. No hi ha més que una densitat de matisacions al respecte, però on falten respostes és en com afrontar el problema i en quina direcció avançar per aconseguir solucions.
La qüestió és que el debat es va centrar en la sanitat pública però és ben possible que si en lloc de parlar de la sanitat pública parléssim de l’ensenyament, parléssim de l’habitatge, dels serveis socials, de la desocupació, de la indústria, de la mobilitat, de la contaminació, de l’espai ciutadà i, ampliant l’espectre, de les institucions, dels partits polítics, de la justícia, etc. hi hauria una certa coincidència en els diagnòstics i la mateixa inconcreta urgència en les solucions. De tot plegat, hi ha evidències que van en una mateixa direcció: les mancances, les insuficiències, les dificultats acaben beneficiant a uns quants i perjudicant a la resta i, per tant, les solucions no posen el focus sobre una única realitat territorial sinó sobre el país sencer i la resposta de la ciutadania. L’Hospitalet no és un exemple únic —els problemes són generals— però és un exemple paradigmàtic, perquè en ciutats com aquestes és fàcil dibuixar moltes deficiències acumulades i n’hauria de resultar possible reflexionar sobre les alternatives de solució. Que passen, indefectiblement en la meva opinió, ja no per reconèixer el problema que té una diagnosi transparent en cada àmbit, sinó per activar respostes col·lectives, articulades, raonables i pràctiques. O dit d’una altra manera: per actuar col·lectivament en una direcció consensuada que garanteixi resultats a curt, mitjà i llarg termini.
Actuar no vol dir pronunciar-se. Pronunciar-se és relativament fàcil i precisa pocs esforços. Actuar implica organització, moviment, coordinació, pressió i horitzons. Actuar reclama temps i perspectives i mirar el futur positivament. I fer una lectura crítica de la realitat per molt que molesti.
En el cas analitzat de la sanitat pública, és evident que la decrepitud de l’assistència primària a la ciutat és responsabilitat supramunicipal, de la Generalitat i del seu govern. Té, per tant, responsables objectius que haurien de ser clarament penalitzats en allò que el ciutadà mitjà té més a l’abast: el seu suport electoral quan toca. Doncs bé, a l’Hospitalet, en les darreres eleccions autonòmiques del 14 de febrer més de 18.500 ciutadans van votar als partits directament responsables del desfici sanitari (i com a rebliment del clau de la incongruència social, gairebé 8.000 ciutadans van votar a l’ultradreta de Vox, que si pogués acabaria amb la sanitat pública tal com avui la coneixem). Em costa creure que aquests més de 25.000 ciutadans siguin aliens a la circumstància catastròfica de la sanitat pública al municipi. Segur que molts d’ells pateixen els dèficits d’una manera sagnant. Que això passi evidencia dos fenòmens: que ens consta identificar el suport electoral amb la gestió concreta de les nostres mancances o beneficis i que vivim en una societat desarticulada on es fomenta la feblesa i el desconcert. Hi ha probablement un cabreig soterrat que cerca alternatives en la demagògia de l’extremisme ultradretà. Per els que coneixen la conseqüència històrica d’aquestes alternatives resulta prou evident el símptoma de confusió que adorna la nostra societat desmobilitzada i infantil.
Qualsevol que conegui la nostra ciutat i observi el seu desenvolupament immediat podrà al·legar que aquest temps de pandèmia ha obert expectatives i que ha estat el mateix ajuntament de la ciutat el que s’ha entestat a posar-les en marxa comptant amb la col·laboració de la ciutadania organitzada a través de les entitats. Se’ns dirà que de fa temps ha actuat sensiblement envers la ciutadania incentivant la participació amb diferents recursos: “l’h on participa”, el consell de ciutat, les taules sectorials i, ara darrerament, el Pacte de Ciutat i els pactes sectorials per avançar en els principals reptes que té plantejats el municipi. Aquests iniciatives són un exponent de les necessitats però no sembla que representin la solució. Primer, perquè les dissenya el mateix ajuntament que no ha dubtat a fomentar l’aclaparadora especulació constructiva en la ciutat més densa d’Europa i segon, perquè són iniciatives que promou, executa, dirigeix i avalua des de la seva determinant autoritat administrativa, sense possibilitats d’esmenes a la totalitat per part de la ciutadania.
La sensació és que aquest ajuntament té l’autoritat real però ha perdut tota autoritat moral per actuar com a representació fidedigna del sentir ciutadà en el seu conjunt. Les urnes atorguen la legitimitat democràtica inqüestionable però no justifiquen la representativitat moral. No arriben a 44.000 els habitants que avalen el govern municipal d’un cens electoral de 176.000 persones, de les quals van votar més de 101.000 ciutadans. Dels que van votar, més de 57.500 van optar per opcions diferents a la que ens governa avui per majoria absoluta. Si tinguéssim una democràcia madura i avançada, el govern municipal actuaria d’acord amb la legitimitat legal que ningú li discuteix, però mirant de reüll la legitimitat moral dels més de 57.500 habitants que li van negar el vot, i no s’atreviria a decidir convertir la ciutat en quelcom inhabitable en l’horitzó del 2040.
Pensant amb aquests més de 100.000 votants actius de l’Hospitalet entre els quals hi ha protagonistes directes de les mancances en sanitat pública, en benestar social, en habitatge, en ensenyament, en desocupació, en mobilitat, en contaminació, en saturació urbana, etc. etc. convindria reflexionar sobre per què ens convé actuar i com fer-ho. Podríem imaginar una mena de convenció social que ens mobilitzi, una conferència ciutadana que ens organitzi, un congrés cívic que ens coordini, una assemblea municipal que ens obri perspectives o un simposi d’activistes que es posi en marxa i afronti totes les realitats que amenacen a malbaratar el nostre futur més immediat. És igual l’instrument. Però l’instrument s’està fent imprescindible i urgeix. I ha d’anar més enllà de proclamar les deficiències, reconèixer el diagnòstic, fugir del col·laboracionisme com a coartada: cal actuar, crear l’eina.