CIES

Quiero comenzar esta reflexión dejando absolutamente clara mi posición totalmente favorable a CIES. No, no se trata de los Centros de Internamiento de Extranjeros. Es otro CIES.

Podríamos empezar cerrando o dignificando esos CIES que vejan a personas que, desde sus miedos o sus miserias, creyeron ver una luz en nuestros privilegiados países, y esa luz apenas ilumina una lóbrega caverna.

Podríamos dedicar, de una vez por todas, el esfuerzo económico y social a ese CIES del que quiero hablar. Los cuatro pilares básicos que, según mi opinión, mejoran una civilización y la hacen avanzar. Podría haberlo llamado SEIC, EICS, ICSE, ECIS, IECS, ECSI, SIEC, CEIS, SICE, SECI, CISE, CESI, ICES, IESC, ISCE, ISEC, EISC, ESIC, ESCI, SCIE, SCEI y dos variantes más impronunciables. Todo es fruto de la combinatoria, cuatro elementos tomados de cuatro en cuatro da veinticuatro, y como también me apetecía tocar los huevos con esos CIES llenos de inmigrantes maltratados, elegí la opción CIES: Cultura, Investigación, Educación y Sanidad.

Seamos realistas, entre borbones, el gallego y el turismo como centro de la economía, este país lleva siglos siendo un páramo autocomplaciente gracias a sus rarezas. Rarezas son aquellos que han deslumbrado entre la mediocridad y la dejadez del Estado: Ramón y Cajal que, como todo el mundo sabe, eran dos, Rosalía de Castro, que tenía un palacio en Galicia, Federico García Lorca, que a gritos pidió que lo asesinaran, María de Maeztu, Josep Trueta… Y sí, una larguísima lista que parece legión pero no son nada más que fogonazos en medio de un erial. De un país que no ha sabido, o no ha querido, coser ese CIES al tejido de un pueblo, con una estructura sólida y firme. Una estructura transversal, asentada, entendida y cuajada entre los paisanos.

Y, sí, eso cuesta dinero. Y, sí, ese dinero lo han de poner los que acumulan por encima de sus necesidades. Y, sí, se llama “impuesto” y redistribución. Y, sí, esa inversión vuelve a la comunidad con creces. No solo da el retorno para una mejor investigación, mejor cultura, mejor sanidad y mejor educación. El retorno de ese compromiso con CIES permite acoger dignamente a los huidos y escapados de conflictos duros de los que no somos del todo inocentes, y sacarlos de los CIES.

A ver si dejamos de ser, por fin, un país de charango y pandereta. Y no niego que hayamos avanzado, pero subiéndonos en el ladrillo y cayendo de morros, surfeando el turismo sin coger ni una ola y mirando al sol con una sonrisa boba.

Guillermo Martín Urquizu

Les noves fórmules del periodisme de proximitat i un espai comú per compartir idees i solucions

Dia Internacional de la Llibertat de premsa, en un acte convocat per FIC

El president de Reporteros sin Fronteras i la redactora en cap d’El Periódico analitzen la llibertat de premsa al món i a Catalunya

Com ja és tradicional, l’associació hospitalenca, Foment de la Informació Crítica (FIC), va celebrar el 3 de maig amb un acte en el que es van compatibilitzar la reivindicació anual de la llibertat de premsa i el debat sobre la premsa de proximitat en les seves dues vertents: els mitjans públics de comunicació i els procedents de la iniciativa privada.

El Dia Internacional de la Llibertat de Premsa va coincidir en aquesta ocasió amb la campanya ESimPRESScindible que va posar en marxa l’ONG Reporteros Sin Fronteras on es reivindica la llibertat de premsa com un pilar bàsic de la democràcia i més en aquests moments on, en societats desenvolupades de l’Occident, s’està observant un creixement de l’autoritarisme i les tendències dogmàtiques, especialment de l’extrema-dreta.

Per això es va convidar al president de Reporteros Sin Fronteras, el periodista Alfonso Armada, al qual se li va gravar un vídeo tenint en compte que l’acte era presencial i que Armada no podria participar en directe en aquesta jornada, per tal que analitzés la situació de la llibertat de premsa al món, com fa regularment aquesta ONG. Armada va destacar la posició creixent o decreixent dels països a nivell internacional, destacant que Espanya es troba en el número 29 del rànquing mundial, sense pujar ni baixar cap esglaó en aquest any, mentre que alguns països africans i llatinoamericans evolucionen favorablement —altres de manera negativa, Méxic de manera destacada— i continuen en les primeres posicions els països escandinaus i en les últimes els règims autoritaris de dreta i esquerra com ara l’Arabia Saudí o Xina i Cuba.

La vocal de la mateixa ONG i redactora en cap d’Internacional d’El Periódico, Marta López, va centrar el tema en la realitat més propera de Catalunya, assenyalant algunes actituds recents que posen de manifest el retrocés viscut a la nostra autonomia però interpretant que la realitat política catalana al voltant del procés no ha suposat un decreixement de la llibertat de premsa a casa nostra en relació als anys precedents.

Repassada la realitat de la llibertat de premsa al món —a la web de Reporteros sin Fronteras es pot consultar i descarregar l’informe —es va procedir a emmarcar-la en la nostra realitat més immediata, de la mà del director dels mitjans de comunicació públics, Òscar Sánchez, i de la redactora del digital recentment estrenat Districte7, Anna Vallina, d’iniciativa privada.

Sánchez va destacar la missió dels mitjans públics assenyalant que per complir amb aquesta missió s’han de satisfer dos objectius: tenir els mitjans adequats i respondre sobre la ciutadania. Objectius que, tot i estar ben configurats en el Reglament i els Consells que regulen els mitjans públics, encara no s’han acomplert del tot. D’altra banda, Vallina va posar en evidència la precarietat amb la que es mouen aquests mitjans independents i va destacar les noves fórmules per garantir la supervivència dels mitjans: l’empresa de Districte7 és una cooperativa de treballadors, lectors i simpatitzats i els recursos han d’arribar dels mateixos lectors rebutjant les subvencions o el finançament de les administracions públiques, les empreses o el capital financer.

Van estar presents via Teams, una trentena d’assistents entre simpatitzants, socis, col·laboradors i membres d’entitats de la ciutat i, com no podia ser d’una altra manera es va guardar un minut de silenci a l’inici de l’acte en memòria dels dos reporters espanyols recentment assassinats a Burkina Faso.

Al final de l’acte van haver diverses intervencions que van posar de manifest, la política d’inanició que han practicat tradicionalment les administracions públiques envers la premsa crítica, les noves fórmules del periodisme de proximitat, els intents seriosos de premsa independent que en aquests moments representen Districte 7 i l’Estaca, digital que patrocina FIC-L’Hospitalet, i una intervenció final del president de l’entitat que va reclamar un espai comú del periodisme local per reflexionar col·lectivament sobre la llibertat d’informació al municipi i l’imprescindible suport a entitats, com la que representa, que treballen, va dir, per la millora de la qualitat de vida de la ciutadania i l’entesa i el diàleg en la presa de decisions.

Per Redacció