Per Joan Font

Dilluns, 14 de març, va tenir lloc a la Sala d’actes de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, la presentació del nou llibre del Foment de la Informació Crítica (FIC), “César contra Lucullus,, El fracàs d’una estratègia cultural d’esquerres a l’Hospitalet de Llobregat” escrit per Jesús A. Vila.

Més d’una quarantena de persones van participar en l’acte, presentat per Joan Carles Valero, periodista i president del FIC, que entre d’altres coses va fer un breu recorregut per la feina desenvolupada per la entitat, remarcant la edició anual d’un llibre com el que es presentava a continuació.

Tot seguit va intervindré Joan Casas, escriptor i prologuista del llibre, explicant com va participar en directe en molts dels esdeveniments relatats en el llibre, ja des de la representació de “Juli Cèsar” a càrrec de Alpha 63 allà per l’any 1969 en els festivals d’estiu de la Ciutat. Joan Casas va parlar de la importància del fet cultural en aquells anys, tot i fer esment de la necessitat de projectar cap endavant les experiències del passat.

En Jesús A. Vila va explicar els perquès i la voluntat explicativa del llibre. Un llibre que arrencant amb la experiència de l’Alpha 63 i finalitzant amb l’aparició del Grup d’Acció Teatral (GAT) recull les experiències i els afanys d’aquelles persones joves que van voler aixecar una proposta d’estratègia cultural a una ciutat com l’Hospitalet en els últims anys del franquisme i els primers anys de la Transició, en el Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia.

Jesús A. Vila considera que va ser una experiència fallida, però tot i així no seria fàcil entendre la complexitat, els problemes i la realitat actual de la cultura a l’Hospitalet sense aquelles i d’altres experiències similars. El muntatge de l’obra de Bertolt Brecht “El proceso de Lucullus, per part del Grup de Teatre Popular volia, en les seves paraules, “defensar la cultura eina enfront de la cultura pròtesi”

Per tancar l’acte, el músic Sergio Andres va interpretar una peça jazzística i al final, juntament amb la Minerva Álvarez van recitar i cantar la cançó “O todos o ninguno” que formava part de l’obra de Bertolt Brecht, musicada per Joan Casas. Finalment es va voler recordar amb un fort aplaudiment la memòria d’en Enric Flores, un dels protagonistes de tota la trajectòria explicada al llibre, mort prematurament.

​​És l’Hospitalet el Brooklyn de Barcelona o l’aposta cultural de la ciutat és d’aparador?

Per Joan Carles Valero

Aquesta és la presentació del llibre corresponent a 2021 que FIC fa cada any des de febrer de 2018 quan es va constituir aquesta associació que no només aplega a periodistes, sinó a tothom que creu que avui més que mai s’ha de fomentar la informació crítica com a pilar fonamental de la nostra democràcia. Si us voleu fer socis podeu escriure a fic.lhospitalet@gmail.com, doncs els socis de FIC tenen gratis el llibre anual, de manera que compensen la petita quota de l’associació. El 2018 vam publicar el llibre “L’Estaca, l’eina del somni”, una història del primer setmanari de l’Hospitalet independent en el que tant Vila com jo vam treballar de forma altruista, com sempre fem, un llibre amb una edició facsímil dels seus cent dies de vida a l’any 1978. També vam fer una exposició que va voltar per diferents aules de cultura i també per aquesta biblioteca.

L’any següent vam publicar el llibre “Ones lliures, llavor de radiodifusió a l’Hospitalet. El cas de Ràdio Estel i Ràdio l’Hospitalet FM de 1979 a 1980”, de Francisco Rodríguez Baena, sobre l’experiència de la primera ràdio lliure a la nostra ciutat. Dos anys més tard, ara fa 40, va néixer la ràdio municipal i, curiosament, enguany també fa deu que es va tancar. Menys mal que aquí no mana Putin, però en el cas dels mitjans de comunicació s’hi assembla, doncs fa sis anys que el ple de l’ajuntament va aprovar per majoria la reobertura de la ràdio, amb els vots en contra del PSC però amb tota l’oposició unida, i encara és l’hora que es posi en marxa i no només tinguem la propaganda que ens fiquen a les bústies cada mes. Quedi clar que aquí també es tanquen mitjans i als periodistes de l’Hospitalet no ens empresonen però si intenten eliminar-nos per inanició de les nostres associacions i per això FIC mai ha tingut una subvenció municipal, malgrat la quantitat d’activitats i llibres que editem, o potser per això. Només reclamem el mateix tracte de la resta d’entitats.

Seguim amb els libres. El corresponent a 2020 va ser “Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Expoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina”, també de Jesús A. Vila. I abans de començar amb la presentació de l’actual llibre, “Cèsar contra Lucullus. El fracàs d’una estratègia cultural d’esquerres a l’Hospitalet de Llobregat (1970-1974)”, puc anunciar-vos que el proper llibre serà sobre els 40 anys de Ràdio l’Hospitalet i 10 sense l’emissora, un llibre en el que no podrà col·laborar Conxita Gómez Ordóñez, que va ser una de les seves directores, perquè va morir fa uns mesos desprès de patir durant anys assetjament laboral i d’estar arraconada a l’ajuntament sense donar-li feina.

Cas paradigmàtic

Diuen des de l’ajuntament que l’Hospitalet de Llobregat és un cas paradigmàtic de municipi que ha apostat per la cultura com a pla estratègic de regeneració i desenvolupament econòmic i social amb el projecte Districte Cultural. Fins i tot, l’ajuntament va comprar fa més d’un any dues naus industrials al número 17-19 del carrer Cobalt per 5 milions d’euros a la SAREB, la societat d’actius procedents de la reestructuració bancària, és a dir, el rescat bancari que es va fer a Espanya amb diners públics. Aquestes naus continuen tapiades amb maons, igual que antigues fàbriques com Can Trinxet, Godó i Trias o Cosme Toda.

Diuen des de l’ajuntament que el Districte Cultural de L’Hospitalet ha esdevingut un “hub” de creativitat. Efectivament, instal·lats en espais industrials i antics tallers en desús, avui trobem estudis d’artistes i creatius, locals d’assaig i de música en viu, galeries d’art, espais de producció audiovisual, estudis de disseny…. Més enllà de la seva aportació creativa i del negoci immobiliari pels propietaris de les naus, que gaudeixen d’importants excepcions fiscals, per exemple a l’IBI, i de que els lloguers aquí són astronòmicament més barats que a Barcelona, molts són els que posen en dubte si aquesta invasió cultural té un impacte positiu en la realitat social i econòmica del seu entorn, a la ciutat de l’Hospitalet.

Projecte immobiliari

Malgrat la ciutat té un ecosistema industrial i d’oficis que els permetria desenvolupar la seva activitat als nouvinguts i crear noves xarxes de negoci que beneficien tothom, els nous inquilins del Districte Cultural no han deixat els seus proveïdors pels de la ciutat i venen aquí literalment perquè és més barat, molt més barat, i estan bé comunicats. Els crítics afegeixen que el projecte del Districte Cultural, que ja té set anys de vida, ha estat sempre un projecte econòmic, una eina per reactivar el sector immobiliari.

I parlant del sector immobiliari, per la meva feina de periodista econòmic tinc relacions amb molts empresaris de Barcelona que estan súper agraïts amb Núria Marín i fins i tot diuen: “menys mal que a l’Hospitalet hi ha una alcaldessa de dretes que ens permet construir i construir de tot, pisos, hotels i ara també una vintena de gratacels davant l’hospital de Bellvitge” amb la intenció que vinguin empreses biotecnològiques.

Una cosa similar passa amb el Circ du Soleil, que aquest 17 de març estrenen el seu nou espectacle, Luzia, a Barcelona en un terreny cedit gratuïtament pel nostre ajuntament. Imagino que tanta generositat serà compensada amb invitacions a l’estrena per l’equip de govern municipal, perquè molts ciutadans de l’Hospitalet no poden pagar-se els 50 euros que costa l’entrada.

Abans de donar-li la paraula a Jesús A. Vila, parlarà Joan Casas, escriptor i dramaturg, crític teatral, traductor i professor, autor del pròleg del llibre. Amb ells vaig coincidir moltes nits al bar del Casino de l’Hospitalet quan als anys 70 era el cau de la bohèmia de la ciutat, entre d’altres coses perquè era l’únic lloc obert fins a les 3 de la matinada. Allà ens trobàvem periodistes, actors, escriptors i polítics de totes les ideologies i practicàvem el saludable costum d’enraonar en amigables tertúlies.

D’aquell fracàs cultural dels anys 70 al desert cultural de la democràcia

Per Jesús A. Vila

Quan vaig proposar als meus companys de la Junta del Foment de la Informació Crítica escriure el llibret de l’any 2021 sobre uns esdeveniments teatrals que es van produir a la ciutat 50 anys abans, alguns em van dir que potser l’esforç —que en qualsevol cas valoraven—, tindria poc interès per a la majoria de la població tret d’aquells que havien participat en la iniciativa. Semblava que la meva proposta s’estava referint a recordar el que havíem fet una colla de gent entre els últims anys d’institut i els primers cursos d’Universitat quan ens vam aplegar al Casino de Santa Eulalia per fer teatre. Una cosa molt semblant al que molts joves han estat fent a moltes entitats de la ciutat durant molts anys, en períodes concrets, perquè de tots és sabut que fer teatre és un magnífic instrument de socialització cultural, especialment quan s’és jove, que és quant més oberts estem a noves iniciatives, a nous intercanvis, a noves experiències, a fer amistats, a relacionar-nos. Per això, fer teatre ha estat, a casa nostra, a moltes ciutats i barris, un recurrent experiment de contactes, una cosa semblant a fer excursionisme, a aprendre a ballar sardanes o a cantar en una coral: una manera de compartir, participant creativament de l’expressió o del lleure cultural i passar-s’ho bé que és, en definitiva, allò que ens aplega col·lectivament quan som més joves i encara no tenim un projecte vital prou definit.

Jo vaig explicar als companys de FIC que el que havíem fet una colla de joves al Casino de Santa Eulàlia entre els anys 1970 i 1974 no havia estat ben bé això, tot i que hi havia un claríssim component lúdic i un alè inevitable de relacions interpersonals, especialment en el seus inicis quan alguns, aliens per complet al món teatral, ens hi vam afegir. Era diferent, sobretot perquè vam participar, sense ser-ne molts de nosaltres gaire conscients, d’un moviment cultural a la ciutat que s’havia iniciat uns anys abans i que hauria de tenir continuïtat bastants anys després, en la seva dimensió estrictament teatral, fins a ratllar gairebé el final de la dècada dels 80.

Baula d’Alpha 63 al GAT

He d’agrair als companys de la Junta que em fessin confiança en aquest punt perquè sense que fossin conscients del que els estava proposant van acceptar dedicar el llibre de l’any 2021, el llibre anual al qual estem compromesos com entitat, a uns esdeveniments que semblaven referir-se a unes poques experiències teatrals i que jo els vaig vendre com la història d’un període pont entre el que va representar per la ciutat —especialment per la joventut del barri Centre—, l’Alpha 63 i el que desprès havia de ser el Grup d’Acció Teatral, el GAT. Probablement, en aquest darrer cas, l’exercici de creació teatral de la ciutat més important de la seva història, no només per l’exigència i rigor del seu treball i per l’extensió en el temps de la seva experiència, sinó fonamentalment per les seves propostes ideològiques incardinades en la recerca conscient d’un públic i en la utilització del llenguatge i de l’expressió teatrals com a instrument cultural de creixement col·lectiu. I, lògicament, en la seva experimentació professional, com a cooperativa de producció d’espectacles teatrals.

Si l’Alpha 63 havia representat una alenada d’aire fresc cultural en un context molt rutinari d’experiències protagonitzades per entitats tradicionals que s’havien esclerotitzat per culpa d’una barreja de franquisme polític, carrincloneria catòlica i conformisme petit burgés, el període que jo volia historiar, venia a representar el trencament amb unes propostes que pretenien principalment culturalitzar la ciutadania, per oferir alternatives on la cultura era un nou instrument d’emancipació social i política. Després de donar-hi moltes voltes vaig imaginar-me el recorregut ideològic que existia entre el que jo he anomenat una cultura-pròtesi, allò que ens va bé per viure en el món, i una cultura-eina, allò que ens cal per transformar-lo.

Per tant, jo no pretenia historiar l’experiència d’una colla de joves que volien fer teatre, en el context convuls i creatiu del darrer franquisme al país, sinó l’evolució d’aquell projecte cultural que anava de la cultura-pròtesi a la cultura-eina i com, la nostra particular cultura-eina, acabaria fracassant finalment.

Història d’un canvi de projecte

La veritat és que la història cultural de la ciutat durant el franquisme ha estat tractada només d’una manera sectorial i excessivament panoràmica amb unes contribucions però, molt profitoses que jo incloc a la bibliografia, i encara d’una manera molt segmentada perquè s’ha fet la història de l’Alpha63, hi ha diversos reculls històrics sobre les experiències teatrals per barris i per entitats, però encara falta la peça més significativa: la història del Grup d’Acció Teatral. Una història, aquesta darrera, que resultava incompleta i inexplicable sinó es feia la referència obligada entre l’experiència teatral de l’Alpha 63 i la tasca professional del GAT que va protagonitzar el Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia entre 1970 i 1974, exactament entre la desaparició de l’Alpha 63 i el primer muntatge del Grup d’Acció Teatral encara mantenint la seu del Casino de Santa Eulàlia, que aviat canviaria pel Centre Catòlic i una mica després per la Casa de Reconciliació de Can Serra.

Una història que no era només la història d’un parèntesi temporal. Sinó el moment del canvi de projecte entre un teatre espectacular, d’oferta generalista i vocació evangelitzadora des d’un punt de vista cultural a un altre tipus de teatre incardinat en la realitat social del públic al qual anava dirigit, fet i destinat a les capes més subordinades de la població i amb vocació d’agitar consciències i de mobilitzar voluntats de canvi. Del Juli Cèsar que va fer l’Alpha 63 a la plaça de l’Ajuntament en uns Festivals d’Estiu organitzats per un Consistori encara rabiosament franquista on manava l’ínclit Matías de España, al Lúcullus que va fer el Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia. De la cultura pròtesi a la cultura eina. D’un muntatge espectacular a la plaça de l’Església del Centre, dirigit per gent experimentada de teatre, amb actors hospitalencs i de Barcelona i destinada a culturalitzar a un públic de suburbi, a un muntatge modest, fet en una petita sala del barri de Santa Eulàlia, per gent molt jove bàsicament sense experiència provada, provinent de diversos barris de la ciutat i destinada a conscienciar, mobilitzar i crear un públic actiu que pogués considerar l’acció cultural com una peça imprescindible de l’emancipació social que havia d’acabar definitivament amb la dictadura.

Trencar amb la dinámica Cèsar

Allò, a més, no era el resultat d’una improvització. Era el resultat cuinat a foc lent de mitja dotzena de persones, les més actives teatralment a l’Alpha, que rebutjaven aquells plantejaments de teatre petit burgés del barri Centre per incorporar-se a la lluita social que havien de protagonitzar les associacions de veïns a tots els barris de la ciutat —precisament al Centre, molt tard i amb una debilitat manifesta—, els treballadors a les empreses a través del moviment sindical i els estudiants a la Universitat bàsicament a través de l’activitat multicultural.

Aquella determinació de la colla de gent que va trencar amb la dinàmica Cèsar, amb aquella manera d’entendre el teatre, es produïa a més, sobre el caliu residual del maig francès i les primeres espurnes de la mobilització de masses que acabaria amb l’Estat d’Excepció que proclamava el règim l’any 1969 i la creació de l’Assemblea de Catalunya al novembre de 1971, un veritable exemple d’unitat d’acció i de projecte que va saber impulsar l’oposició política en el moment més substancial de la revolta popular que engegaria la Transició i que, mort el dictador, obriria els camins de la democratització del país.

Punt d’inflexió

Això havia d’encetar expectatives en tots els àmbits i en el de la cultura, a la nostra ciutat, va suposar un punt d’inflexió que desprès explicaria l’existència del GAT i els seus propòsits, però també el fracàs d’aquella estratègia cultural d’esquerres que s’estava gestant. Perquè, sobre l’onada de reivindicacions, de mobilitzacions i de victòries parcials a nivell local de les classes subalternes d’aquells anys, en l’àmbit cultural de la ciutat es va produir una, díem-ne, intel·ligent absorció de les propostes evangelitzadores de la cultura que provenien de la tradició de l’Alpha 63, per part del nou consistori Capdevila. De fet, el ponent de Cultura que el nou alcalde nomena, molt poc després, serà justament un dels homes més potents de l’Alpha63, germà del fundador, impulsor del moviment teatral d’aquells anys: el ja pediatra Joan Miró, que aviat posarà en marxa un Patronat de Cultura com a instrument versàtil de programació cultural, obrirà una Escola d’Estudis Artístics comandada pel dramaturg i director teatral Ricard Salvat i engegarà la descentralització del consum cultural als barris de la ciutat a través de les Aules de Cultura.

Posar en mans de la gent més significada de l’Alpha la nova política cultural impulsada per Vicenç Capdevila, suposava una aposta clara per un dels dos models en presència: el de Cèsar, que venia de final dels seixanta i el de Lucullus, que encara estava a les beceroles. I resulta evident que des d’aquell ajuntament encara a les acaballes del franquisme i en bona part reformista però sorgit per línia directa de la petita burgesia del barri Centre, el model Lucullus havia de resultar directament extemporani. Pensaven, sens dubte en aquell nou consistori, que calia acabar amb el franquisme des de tots els àmbits de la vida política, però tampoc feia falta situar els sectors més directament vinculats amb els moviments reivindicatius dels barris i de les fàbriques a organitzar la societat. Podia salvar-se, segur, una part d’aquella modesta intel·ligentsia local que apostava per un sistema cultural canònic, basat sobretot en el consum de cultura molt més que en la creació de cultura i per tant, molt més en la transmissió de missatges a través de la cultura que en l’elaboració de missatges per l’emancipació.

Política cultural heretada

Aquella política cultural dels anys de Capdevila com alcalde i de Joan Miró com a ponent de Cultura va ser exactament, com tots sabem, la política cultural que es va imposar immediatament després de l’adveniment de la democràcia municipal.

No deixa de ser paradoxal, mira’t ara amb perspectiva. Cal recordar que el primer ajuntament democràtic de l’Hospitalet es va constituir sobre la base d’una coalició de dos partits, el PSC, que va aconseguir l’alcaldia i el PSUC que, entre moltes regidories, va pactar que el nou regidor de Cultura fos l’escriptor Candel. El més normal hagués estat que aquella estratègia cultural d’esquerres que representava el Lucullus s’hagués acabat imposant a l’Ajuntament d’aquella època, si més no durant els quatre únics anys en què els comunistes locals van tenir alguna possibilitat d’influir sobre la política local. Esbrinar-ne perquè no va ser així és una tasca pendent que els historiadors que treballin aquest període entre 1979 i 1983 podran determinar, perquè el cert és que la proposta cultural de vincular cultura i protagonisme directe de les classes subalternes no va prosperar. I l’exemple més paradigmàtic d’aquesta derrota va ser justament les enormes dificultats que va tenir el projecte del GAT —que ja no era exactament el que el Lucullus proposava en origen, però si una notable adaptació realista de la proposta inicial— per obtenir suport municipal i per conquerir un públic. Exactament aquell públic que havia de ser el futur del teatre perquè com deia un conegut lema del GAT de l’època, el futur del teatre, d’aquell tipus de teatre, depenia dels que encara no hi anaven al teatre.

Falta d’un aprofundiment ideològic

Ja he dit que el treball d’aquest llibret que ara presentem s’acaba cap al 1974, per tant ni s’analitza la política cultural del primer govern democràtic, ni se n’estudia el desenvolupament del Grup d’Acció Teatral. Hi ha nombrosos components que durant aquests quatre anys entre 1970 i 1974 determinen el fracàs de l’estratègia i n’expliquen per què la política cultural des de 1979 s’hi assembla tant a la que va posar en marxa el darrer Ajuntament de Capdevila/Miró.

Jo n’apuntaré només tres, que estan esbossades al llibre que avui presentem: la primera, la falta d’un aprofundiment ideològic sobre la política cultural que es defensava. Es van fer uns quants papers teòrics, sorgits en molt bona part de les reflexions que sobre un teatre d’intervenció social i política s’havien produït a Europa en aquesta època, però no va donar temps d’aprofundir, per manca de les infraestructures culturals adequades, l’absència de recursos econòmics i probablement també per la joventut i la inexperiència dels qui estàvem compromesos. La segona, derivada d’aquesta anterior, els dèficits per convertir aquesta estratègia cultural d’esquerres en un programa d’acció cultural concret que es pogués defensar amb eficàcia davant els nous partits que es disposaven a governar el nou ajuntament. La tercera, la rèmora que amenaça tantes vegades els moviments compromesos de les forces de progrés, una absència d’empatia entre els membres implicats, un excés d’egolatria que es confon sovint amb la necessària objectivitat de la pràctica política i cultural. Per què un col·lectiu faci bé les coses, transcendeixin i es portin a bon terme, cal complicitat, confiança i empatia entre la gent més compromesa. Al contrari, el que acostuma a passar és que les escissions, les divisions, les expulsions, les depuracions i els trencaments, sovint ensorren les bones perspectives. El Grup de Teatre Popular va ser el producte d’una escissió de l’Alpha, de la mateixa manera que el GAT ho seria d’una escissió del Grup de Teatre Popular i el mateix GAT en va patir unes quantes d’escisions fins que va desaparèixer.

Avançar a base d’empatia i de síntesi

Si alguna cosa ha d’aprendre la política de progrés, la proposta transformadora, és que no hi ha veritats absolutes, ni talents específics, ni tàctiques inamovibles. Només s’avança a base de síntesi i d’empatia, de contrast lliure d’opinions i de col·laboració. Això que en dèiem els marxistes vells: el materialisme dialèctic.

En la història del Grup de Teatre Popular va haver molt d’entusiasme jove i això genera feina, treball i sacrificis però també satisfaccions, creixement i vincles. L’experiència va ser inoblidable pels que hi vam participar, més enllà que els somnis tinguessin poc a veure amb la realitat, especialment immediatament després de la conquesta democràtica.

Quan llegiu el llibre, si es que us ve de gust, veureu que explico que el que va venir després de 1979, no va ser capaç de canviar la política cultural petit burgesa que aposta pel consum cultural molt més que per la creació cultural i en canvi no va posar pegues sinó més aviat al contrari a convertir la ciutat en un rusc inhabitable a curt termini. Els ajuntaments posteriors fins ara mateix han convertit una ciutat dormitori que ja va començar a créixer desmesuradament a partir dels anys 30 del segle passat, en la ciutat més densa d’Europa i s’han oblidat radicalment de qualsevol política cultural, com no sigui oferir espais a les empreses culturals que venen de fora per fer creacions culturals que es podrien fer igual aquí que a Corea del Sud.

El deliri del Districte Cultural

A això han tingut el deliri d’anomenar-lo Districte Cultural. Una operació de màrqueting cultural, qüestió de terminologia, d’un ajuntament que va estar a punt d’eliminar un parc a Santa Eulàlia per poder encabir un poliesportiu o que ha estat capaç de tancar amb una alternativa ridícula i inassolible, la biblioteca pública del barri de Santa Eulàlia. Un ajuntament que ara no pot oferir espai en condicions, un solar amb els metres quadrats necessaris, perquè la Generalitat doni llum verda a una escola pública que substitueixi l’Acadèmia Cultura de Collblanc/La Torrassa, a punt de tancar portes. Un ajuntament que va acabar amb els Patronats de Cultura i d’Esports sense proposar millors alternatives i que va tancar les Aules de Cultura als barris substituint-les per Centres Culturals que han anat perdent el relleu i el protagonisme que van tenir aquelles.

Un ajuntament que viu de la retòrica. Que ens vol fer confondre acolliment amb admissió. Que va inaugurar un monument a l’Acollidora com a símbol d’una ciutat que no acull, no perquè no vulgui, sinó perquè no pot. Perquè acollir vol dir oferir garanties de qualitat de vida i resposta a les necessitats immediates i, a l’Hospitalet, la única cosa que podem fer és admetre, acceptar i permetre que la gent es busqui la vida, però no facilitar la dignitat indispensable per viure bé.

De tot això també parla aquest llibre, perquè si s’hagués promogut un canvi cultural quan encara érem a temps, allò inaprensible que se’n diu exigència col·lectiva i que prové d’una visió crítica de la realitat —això, de fet, és el que defineix una cultura de progrés— ens hagués fet més estrictes, més rigorosos i menys passius. I no acceptaríem la propaganda de l’Acollidora ni l’enganyifa del Districte Cultural, per exemple.

En última instància, el llibre que avui presentem és una contribució a l’explicació històrica d’un fracàs, en la perspectiva d’evitar fracassos posteriors. Només que us faci pensar al respecte una mica, el propòsit de l’autor s’haurà satisfet del tot. Moltes gràcies.