Hi ha més o menys 40 de cada 100 persones que van anar a votar i unes 18 de cada 100 amb dret a vot a la ciutat —i hi ha probablement milers que no tenen vot tot i tenir l’edat i, per tant, ningú els compta— que troben que malgrat que el PSC local governa des de fa més de quaranta anys, no cal modificar el govern. És molta gent, sens dubte. Però n’hi ha molta més que o, no s’ha pronunciat, o s’ha pronunciat amb altres alternatives. Això respon clarament a la diversificació social: a aquells que no s’interessen directament per la seva realitat (que no tenen temps perquè tenen preocupacions més acusades o, simplement, perquè no pensen dedicar-hi ni un minut, o no troben camins per participar), o a aquells que no voten socialista o bé per clau nacionalista o bé per clau ideològica.

Si partim de la base que la ciutat no ha fet més que empitjorar objectivament en els aspectes essencials (densificació, desaparició de l’espai lliure, intensificació dels dèficits d’equipaments i serveis i que això anirà a més en els propers anys…), buscar alternatives exclusivament en clau nacionalista o només ideològica (esquerra-dreta) simplificaria molt la qüestió. No vol dir que no tinguin pes aquests components, perquè la ideologia i el fet nacional imposen models diferents, però posar l’accent en canviar el model dels darrers anys hauria de ser el principal objectiu, per afavorir un procés que afronti els problemes indispensables de qualsevol comunitat amb futur: equilibri entre l’urbanisme i el medi; entre les necessitats i la resposta adient; entre la desídia i el cultiu de la solidaritat, de la cultura, de la pedagogia cívica, etc.

Sembla evident, que un objectiu possible per canviar el model passa, doncs, per apropar postures de tots aquells sectors socials que es distingeixen per cercar solucions sense provocar més mals que els que es volen aplacar. És a dir, no valen les lectures fanàtiques d’odi vinguin del terreny que vinguin: vinguin en clau nacionalista o en clau ideològica. Costa molt treballar conjuntament amb els que consideren enemics i no adversaris a aquells que tenen visions contraposades de les realitats socials i nacionals. El Consistori hospitalenc tindrà tres regidors en aquest proper mandat que el primer que hauran d’aprendre és que la defensa de les seves idees i propostes s’acaba justament on els 24 companys que seuran al seu costat, argumenten les seves. I que imposar-les i tractar la discrepància com un atac, els deslegitima del tot.

Està clar que els eixos social i nacional tenen punts de convergència i punts d’allunyament i que ambdós, per una realitat com la nostra, són igualment d’importants, però convindreu amb mi que les realitats socials, quan s’albira l’emergència, prenen un relleu principal. És veritat que la mirada nacional articula respostes probablement diferents, però el que veritablement importa quan cal actuar amb urgència és respondre. Si el que cal és deixar de perdre espai públic o patrimoni històric i natural, per exemple, el que correspon és potser modificar el planejament, la protecció i la normativa, i això no entén de sentiments particulars, més enllà que protegir el territori i el patrimoni és, sempre també, protegir el país.

En el que podrem posar-nos aviat d’acord és que cal reaccionar amb urgència. La ciutat corre un greu perill de cronificar la precarització: creix la immigració, també la immigració sense drets (sense dret a vot, ni empadronament), creix la pobresa endèmica i les desigualtats entre zones, creixen les persones sense llar i no hi ha respostes des de les administracions local i autonòmica, que haurien de ser les més properes i les més immediates. I mentre tant, l’equip de govern dels darrers anys, ha convertit el territori en un exclusiu valor de mercat al servei dels grans interessos immobiliaris amb la hipoteca de futur que aquest creixement aclaparador comportarà per la ciutadania. Perquè, a més habitants, més necessitats d’equipaments, infraestructures i serveis i més necessitat, per tant, d’espai on ubicar-los. Un espai pràcticament inexistent, perquè la ciutat ha exhaurit el seu espai lliure.

És evident que en aquesta emergència de ciutat, la resposta ha de ser conjunta i unitària. De tots els que observen l’emergència, i de tots els que volen contribuir a afrontar-la. I per ser efectiva, caldria que fos inclusiva, tolerant i plural.

Belles paraules. És molt probable que més de 50 de cada 100 hospitalencs que van a votar habitualment (que han anat a votar a les últimes) les puguin subscriure. No és demanar molt, perquè en un ciutat de 265.000 ànimes, que 40.000 les puguin fer seves, és bastant realista. Al voltant de 40.000 persones són les que han donat suport en aquestes últimes a candidatures electorals i sensibilitats organitzades que es podrien posar d’acord sense massa dificultats per fer una diagnosi de ciutat i cercar alternatives. I només ha anat a votar el 47,5% del cens, de manera que hi ha més de 80.000 persones més, que s’hi podrien sentir motivades.

Això són prospectives grosses, però podríem anar a les xifres concretes. Per que el PSC hagués obtingut la majoria absoluta necessitava per sobre de 3.000 vots més dels obtinguts (mantenint les xifres d’ERC i del PP, especialment) i per perdre el 13è regidor, un miler llarg de vots menys dels que ha tingut. Per tant, la segona força necessitava també més de 2.000 vots dels que ha aconseguit ERC, per arrabassar al PSC l’últim regidor de la seva llista i guanyar-ne un altra.

Fem experiments. Posem que la CUP s’hagués posat d’acord amb ERC per fer una llista conjunta a la ciutat. Els uneix el sentiment nacional i una part considerable de l’ideari social (i els separen moltes altres coses, òbviament…). Pura especulació, és clar. Sumant els vots de totes dues forces haguessin aconseguit 5 regidors i hagués perdut el 13è el PSC. Imaginem-nos que el cinquè candidat de la llista d’ERC hagués estat el cap de llista de la CUP: tots contents. Tots bastant més contents que ara…

Ara mirem els resultats a l’esquera del PSC, sense considerar la discrepància nacionalista i només fixant l’atenció en els criteris reivindicatius i veïnals. Hagués estat molt factible una candidatura única dels Comuns, Decideix l’Hospitalet i l’Alternativa d’Esquerres (tots formen part de la mateixa cultura d’esquerra i van estar negociant presentar-se junts) i això els hagués sumat 1318 vots més i pujar fins a la quarta posició, mantenint, però, els 3 regidors, a molt poc del quart del PP. Sumant, a més, l’estranya candidatura de Vecinos de l’Hospitalet, haguessin estat la segona força, amb 4 regidors i amenaçant novament el 13è regidor socialista. I això sense tenir en compte fins a cinc candidatures més que, pels seus enunciats, semblarien més a prop de mesures socials que no pas al contrari: Unión Europea de Pensionistas, Impulsa l’Hospitalet, Recortes Cero, Proponemos por las minories, Partido del Trabajo, en total 1.221 vots més, perduts en el limbe dels miratges sense futur. Amb aquests 1.221 vots afegits, una candidatura unitària hauria estat la segona força, hauria aconseguit 5 regidors (un de menys el PSC i un de menys el PP). I tot plegat sense tenir en compte que les sumes en política tendeixen a multiplicar quan es tracta de sumes que es corresponen amb projectes cohesionats, amb una maduració lenta, d’encaixos treballats que consoliden projecte, organització i estructura, no tant quan són sumes de conjuntura, improvisades i forçades per les circumstàncies que, a vegades en lloc de multiplicar divideixen.

Tornem a les belles paraules. Seria possible l’esforç de convergència de projecte, organització i estructura. Un procés de maduració lenta, ampli, plural, que deixés de banda allò que pot separar i que posés l’accent en allò que pot unir. Un procés que ha de començar aviat per aconseguir un èxit electoral a anys vista i que passa imprescindiblement pel diàleg, l’exposició d’idees i el debat de propostes, la reflexió, la tolerància… a llarg termini. L’objectiu no seria canviar el país. L’objectiu és molt més modest, però prou important: canviar la ciutat. Treure el poder als que venen la ciutat a trossos i incorporar a tots aquells que posen en el nord dels propòsits aconseguir una ciutat més harmònica, més habitable.

Les conjuntures generals són importants però no determinants quan hi ha passió. La darrere vegada que va haver gent que s’estimava la ciutat encara era molt viu el franquisme. Per fer un l’Hospitalet de tots, resultava imprescindible integrar els nouvinguts. Avui s’ha de fer el mateix esforç perquè és mentida que la ciutat acull: la ciutat és més aviat inhòspita. Els que acullen són els hospitalencs que se’n recorden que també els van acollir a ells, o als seus pares, o als seus avis, perquè aquesta és la nostra història. Acullen i integren i així és com han anat fent comunitat. A contracor dels que s’han menjat el patrimoni històric, dels que s’han venut la terra, dels que han dessagnat els recursos de tots, dels que han administrat, que representen l’Hospitalet i que fan veure que acullen.

Hauríem de reflexionar sobre el procediment. però ens cal, amb urgència, un espai i un temps per trobar-nos, debatre i confluir, i on hi siguin entitats, organitzacions polítiques i persones interessades, amb igualtat de drets i de deures i amb la ment ben oberta. Una taula d’organitzacions polítiques i socials que faci una crida a la ciutadania per conferenciar. Algú hauria de prendre la iniciativa. Hi ha, per fortuna, a la ciutat, organismes, plataformes i entitats de prestigi que s’ho haurien de plantejar. És veritat que cal valentia i aquesta no sobra, especialment quan podria perillar el suport financer que sempre bé de dalt. Però resulta imprescindible obrir horitzons: el que està en joc, ara més que mai, és el futur de la ciutat. I tenim quatre anys per davant per modificar-lo.

Maig 2023