Exigen el cumplimiento del compromiso del Ayuntamiento de la ciudad de municipalizar los centros Nova Fortuny, Gua-Gua, Estel Blau, Garabatos y Patufet
La plataforma de familias afectadas por el retraso de la municipalización de 5 escuelas infantiles de l’Hospitalet, Nova Fortuny, Gua-Gua, Estel Blau, Garabatos y Patufet reclaman que se haga efectivo el compromiso adquirido por el Ayuntamiento de la ciudad para el próximo curso 2024-2025. Tras pedir soluciones al concejal David Quirós, las familias asistirán al pleno municipal convocado este viernes, 22 de marzo a las 10,30 horas para hacerse escuchar.
La comunidad educativa de las 5 escuelas infantiles también reclama una compensación económica por el atraso de la municipalización y que alcanza a este curso escolar en que no se ha cumplido el compromiso del Ayuntamiento de l’Hospitalet, así como la equiparación de precios con el resto de escuelas infantiles públicas.
En un manifiesto, las familias afectadas recuerdan que el Pacto Local por la Educación de 2016 ya recogía el compromiso de impulsar el proceso de municipalización de las cinco escuelas infantiles de L’Hospitalet de Llobregat que ahora se movilizan: Nova Fortuny, Gua-Gua, Patufet, Estel Blau y Garabatos. Hasta el 2020 recuerdan que no se intensificó este proceso y se anunció una primera fecha de integración en la red municipal de cara al curso 2023/24. A principios de 2023 se comunicó el atraso en el curso 2024/25 y un año más tarde se ha vuelto a comunicar el aplazamiento para el curso 2025/26.
La comunidad educativa denuncia que estos atrasos han generado mucha decepción y frustración en las familias de las cinco escuelas infantiles afectadas que, año tras año, “quedamos a la espera de que el Ayuntamiento complete el proceso de municipalización que ya tendría que estar finalizado”. Los representantes de las familias de las escuelas infantiles afectadas consideran que “es una vergüenza y un perjuicio para muchas familias que este acuerdo no sea un tema prioritario en sus agendas y presupuestos, ninguneando la situación de la ciudadanía afectada por este atraso continuo, teniendo que hacer frente de manera privada a los costes que comporta la carencia de una escolaridad pública para nuestros infantes”.
Unos costes para las familias que ascienden por una criatura de I0 e I1 de hasta 1.500 euros anuales más en las cinco escuelas por el hecho de no haberse acabado la municipalización. Este importe supera los 3.000€ en el caso de I2, “esto sin contar también las diferencias de precio de comedor o del servicio de acogida. Desgraciadamente -añade el manifiesto-, muchas familias tendrán que renunciar a llevar sus hijos e hijas a nuestras escuelas por no poder hacer frente al costes, con todas las consecuencias que esto comporta para la atención educativa de los infantes, la conciliación laboral y familiar y la sostenibilidad de las escuelas infantiles afectadas”.
Incapacidad histórica del Ayuntamiento
También es patente la existencia de una larga cola de espera para entrar en las escuelas públicas de L’Hospitalet de Llobregat y reconocen que “a pesar de que estamos muy satisfechos con nuestras escuelas, si no podemos disfrutar los precios municipales y la gratuidad a I2, es por la incapacidad histórica del Ayuntamiento a ofrecer las plazas que se necesitan”.
Las familias denuncian que la etapa de 0 a 3 años no puede ser la gran olvidada de la Administración pública. “No podemos permitirnos la invisibilización y pérdida del valor pedagógico y de acompañamiento a criaturas y familias que realizan las escuelas infantiles. Las escuelas -añaden en el manifiesto- son el espacio educativo donde se establecen las primeras bases para el desarrollo integral de los niños, es el contexto que facilita un conjunto de experiencias educativas que promueven el crecimiento y el aprendizaje y es uno de los lugar donde las familias nos sentimos acompañadas y orientadas en la crianza”. La escolaridad de los niños y el futuro de estas escuelas infantiles “no puede continuar colgando de un hilo que cada vez tensa más por.la carencia de voluntad política y de una mala gestión y previsión del proyecto de municipalización”, concluyen.
Les mocions s’aproven però l’equip de govern fa cas omís al seu acompliment, segons denuncien des de l’oposició
L’Hospitalet. Redacció
Bona part de les mocions que s’aproven als plens de l’Ajuntament de l’Hospitalet, màxim òrgan de govern de la segona ciutat de Catalunya, no s’executen i queden en paper mullat, fins al punt que l’oposició torna a presentar-les sense que l’equip que presideix l’alcaldessa i senadora Nuria Marin treballi a favor del seu acompliment.
La mostra d’exemples d’aquesta pràctica és llarga i la darrera es troba en la petició de reforma del reglament de participació ciutadana. Dos mandats (8 anys) no han estat suficients per fer efectius els acords aprovats en aquesta matèria. Els treballs iniciats per reformar els reglaments van quedar aparcats, sense que es produís cap avenç desprès del primer acord al juny de l’any 2016 i que establia la reforma del Reglament Orgànic de Participació Ciutadana (ROPC) aprovat l’any 2013 perquè s’havia demostrat del tot insuficient.
En el primer Ple de l’actual mandat, celebrat el passat 26 de juny de 2023, diferents grups polítics van assenyalar aquest incompliment, reclamant la represa immediata dels treballs per modificar els reglaments i millorar la participació. En aquest sentit, l’alcaldessa-presidenta va prendre personalment el compromís de desencallar aquesta qüestió, encomanant-li a la setena Tinenta d’Alcaldia, responsable de l’àmbit de participació, la creació d’un grup de treball encarregat d’encetar aquest debat.
Tot i aquest compromís, més de sis mesos després no hi ha hagut encara cap concreció, ni s’ha comunicat als grups polítics cap convocatòria per iniciar els treballs de modificació dels reglaments. L’oposició argumenta en la moció aprovada al gener d’enguany que “ esdevé preocupant aquesta inacció i incapacitat per donar resposta a les aspiracions de la ciutadania i per millorar de manera efectiva els canals i els espais de participació en el disseny, implementació i seguiment de les polítiques públiques, per part de la que ha de ser l’administració més propera.
Per això la moció de gener instava al govern municipal a que convoqui “en el termini màxim d’un mes a tots els grups polítics per constituir una comissió de treball, on hi participin també tècnics municipals, per tal de promoure la modificació dels reglaments orgànics de Participació Ciutadana (ROPC) i del Ple (ROP). Però el temps passa i la feina no es fa.
A la darrera moció sobre aquest particular aprovada, es deia que “la ciutadania i la societat civil reclamen cada cop més democràcia, augmentant i millorant els canals de participació existents, i explorar-ne de nous que permetin una major implicació i coresponsabilitat en les decisions que es prenen des de les institucions i en el seguiment dels acords i les polítiques públiques”. Aquesta situació, amb major interès de la societat per la política i la gestió de les administracions, “està modificant els marcs de relació de les administracions amb la ciutadania”, el que dona com a resultat una baixa participació fins i tot electoral, que quasi va arribar a la meitat de la població amb dret de vot a les darreres eleccions municipals de maig.
“La participació política de la ciutadania en els afers públics és un dret fonamental de primera importància”, argumenten des de l’oposició. “No es tracta només de la participació indirecta o electoral cada quatre anys, sinó que va més enllà, amb mecanismes de participació directa”, assenyalem. I afegeixen: “Transparència, rendició de comptes, processos participatius, consultes, audiències públiques, presa de decisions… són conceptes i indicadors que poden contribuir al bon govern i, en tot cas, la seva absència abona el camí cap a la desafecció i l’allunyament de la ciutadania de les seves institucions. Malauradament -conclou la moció., no sempre les institucions estan a l’altura. Tot i que s’adopten algunes mesures, sovint cosmètiques o per imperatiu legal, no sempre s’assumeixen plenament, ni es promouen ni fomenten de forma activa, o es controlen i limiten tant que les acaben buidant de sentit i de qualsevol funcionalitat”.
Prova d’aquestes mancances i dèficits les trobem, per exemple, en uns consells de districte poc oberts, poc dinàmics, allunyats dels veïns i veïnes, que no faciliten una participació efectiva, propera i plena i que sovint pateixen falta de quòrum. També en experiències frustrades com els processos de pressupostos participatius dels districtes, o en la dificultat per a la ciutadania i les entitats de participar activament en els plens municipals.
Ho van denunciar en un acte de FIC les tres feministes expertes en tractament de les violències contra les dones que van participar en el Cicle de Factoria d’Idees
Laura Alzamora, Lluïsa Carmona i Carmen Menchón, van coincidir en el mateix diagnòstic en fer un repàs dels instruments necessaris per fer front a les violències contra les dones a la ciutat. De ser l’Hospitalet una de les ciutats més avançades en crear serveis i mecanismes de intervenció per fer front a les polítiques discriminatòries contra les dones en els anys 80, s’ha passat a una situació que provoca alarma per la desídia municipal a l’hora d’actualitzar els instruments que haurien de fer possible afrontar amb possibilitats d’èxit, el tractament de les diferents violències que s’exerceixen sobre les dones.
Amb l’assistència presencial d’una trentena de persones i unes altres vuit on line, en molt bona part dones, es va celebrar ahir la primera xerrada del VII Cicle de Factoria d’Idees que periòdicament organitza el Foment per la Informació Crítica de l’Hospitalet, en aquesta ocasió sobre Polítiques contra les violències masclistes a l’Hospitalet d’avui. La moderadora de l’acte i vicepresidenta de l’entitat, Ana Rodríguez, una de les cinc fundadores del primer Centre de Planificació que va existir a la ciutat, va emmarcar les ponències en la indispensable necessitat de reflexionar sobre quina és la situació dels serveis actuals, a la llum de les dades que calia posar sobre la taula de les experiències hagudes a la ciutat des dels anys 80 i fins ara mateix. En aquest sentit va comptar amb la col·laboració de dues sòcies de l’entitat, Laura Alzamora, psicòloga i actual regidora d’En Comú-Podem, i de Lluïsa Carmona, ex-regidora independent per ERC, historiadora, terapeuta i feminista especialista en tractament a dones víctimes i als seus fills, per tal de fer un repàs de la situació actual de la ciutat pel que fa als instruments al servei de les dones en situació de violència de gènere. Carmen Menchón, activa militant del moviment feminista i una de les principals inspiradores de les Cases d’Acollida i antiga consultora del CAID a l’Hospitalet, va fer un repàs exhaustiu del treball de les dones en el suport contra la violència tant a Barcelona com a l’Hospitalet especialment en els anys en que es va dissenyar tota una xarxa d’ajut basada en l’autoestima i la integració, de gran èxit.
En tots els casos es va posar de manifest la involució soferta. Alzamora, per exemple, va posar l’accent en la necessitat d’aconseguir espais de reflexió, perquè el moviment feminista a la ciutat s’ha esclerotitzat i en aquest sentit va posar alguns exemples com ara la manca de rigor en la taula sectorial de la dona on les reunions programades han estat dues al 2021, 5 al 2022 i només una l’any passat. En una de les reunions del 2022, per exemple, l’ordre del dia posava de manifest que la reunió havia girat bàsicament sobre una pancarta que s’havia de penjar durant les festes de la ciutat i només havien assistit tres persones. Va denunciar la ineficàcia dels instruments actuals i la política d’aparador de tot el que fa l’Ajuntament en aquest àmbit. Lluïsa Carmona per la seva banda, es va referir a l’existència de l’únic protocol que es fa servir a la ciutat contra les violències envers les dones que es va fer l’any 2005, mai s’ha revisat, i que només té una dotzena de planes, mentre que, per exemple, el protocol de la comarca del Garraf, per una població total de 60.000 persones ha patit en els darrers anys quatre edicions noves actualitzades i te més de 160 pàgines, cosa que indica que garanteix una atenció a les dones molt més eficaç i rigorosa que no pas el protocol de l’Hospitalet, la ciutat més densa d’Europa amb gairebé 300.000 habitants.
La trobada va servir, a banda de posar l’accent en les mancances i l’escàs interès municipal per dotar la lluita contra les violències, per comentar la falta d’eficàcia actual del CAID, no per culpa de les professionals sinó pel mínim interès de l’Administració local de convertir-lo en un servei útil, alhora que es mostraven convençudes que el moviment feminista de la ciutat sabrà recomposar-se, especialment arran d’aquestes denúncies, amb el suport del jove moviment feminista de l’Hospitalet i d’iniciatives com la de FIC de posar en un primer terme novament la lluita feminista amb la creació d’espais de reflexió, reivindicació i denúncia. Les ponents, la moderadora i el públic present es van emplaçar per una nova trobada del Cicle de Factoria d’Idees sobre les polítiques contra les violències masclistes, en una segona sessió en la que s’insistirà en la manera com afrontar els reptes de futur.
També va servir la trobada per recordar emocionalment, el treball d’una colla de militants feministes ja desaparegudes, com ara la psicòloga del CAID Montse Pérez-Portabella, que va desenvolupar una enorme tasca de suport a les dones de la ciutat al llarg de molts anys.
Una revista col·laborativa del barri, pretén dinamitzar veïns i veïnes per mostrar una realitat diversa i fomentar la participació i la reivindicació
L’HOSPITALET. Redacció.
Sembla una maledicció, en la història de L’Hospitalet, que hi aparegui habitualment un barri menyspreat i marginat. Al llarg de molts anys el barri marcat va ser el de La Torrassa, en una campanya de la dreta conta la immigració d’arreu de la península. Més tard, a partir dels anys 70 el barri assenyalat per la delinqüència i per la epidèmia d’heroïna va ser Bellvitge. Avui es La Florida el barri que apareix com a centre de totes les maldats, contra la immigració d’origen africà o centreamericà.
Però aquests menyspreus mai no han respòs a la realitat. La Torrassa, va ser en els anys 50 i 60 un espai amb una capacitat d’iniciativa associativa significativa per l’època. Bellvitge va tenir una capacitat de lluita comunitària i de mobilització capaç de frenar els afanys especulatius, que encara segueix viva.
A La Florida, aquest barri que ostenta el rècord europeu de massificació i de densitat de població, (una població total de 32.516 habitants i una densitat de 88.290 hab./km2) apareixen espais i activitats veïnals que poden ser un model més enllà del mateix barri. Una d’aquestes activitats és la revista Des De Ja, una iniciativa que va nèixer el 2018 i que és capaç d’aparèixer regularment cada semestre de de fa ja sis anys.
Des De Ja és una iniciativa patrocinada per La Fundició, una cooperativa activa en el terreny cultural i comunitària, impulsora del Laboratori Editorial Des Dels Blocs que, entre altres iniciatives d’edició, es l’encarregada de editar i publicar Des De Ja, recollint mirades de tota la diversitat del barri, elaborant un producte capaç de partir de la realitat del micro barri que suposa els Blocs de La Florida per abastar una mirada oberta al món.
La revista, editada a tot color, disposa d’algunes seccions fixes com l’agenda de cinema al barri, les recomanacions literàries, els passatemps o les receptes de cuina. També te un racó poètic, entrevistes a persones del barri i reportatges del barri i de la ciutat.
Com escriuen en l’editorial del darrer número: “Analizamos y reflexionamos sobre temas complejos y polémicos, alejándonos del tono sensacionalista para profundizar en sus raíces como es la seguridad en La Florida o la necesidad inmediata de implementar medidas contra el cambio climático”
Una de les característiques de la revista és que, en cada número, la capçalera està escrita en una de les llengües parlades al barri. Així, per exemple, el darrer número el nom de la publicació està escrit en Suahili, l’anterior en Quítxua i l’altre en Xinés. Tot plegat, explica i fa evident, la riquesa que suposa la diversitat del barri.
La revista és coordinada pel Consell de Redacció format per un conjunt de veïnes i veïns del barri. Aquest organisme és conscient de la feina que implica fugir de la mirada estereotipada que molts mitjans fan de La Florida, cosa que influeix d’alguna manera sobre la percepció que una part del barri té sobre el barri mateix. Pretenen oferir una visió més realista del barri i obrir-se al veïnat jove per ajudar a implicar-se en el seu entorn per transformar-lo.
En aquest sentit, no només es fomenta la participació de gent jove en els continguts de la revista, sinó que des de fa un cert temps apareix un suplement juvenil treballat per alumnes de l’institut Eduard Fontserè.
Cada número de Des De Ja es planifica en una reunió amplia de veïnes i de col·laboradors d’altres barris, i es presentat en el moment de la seva aparició en una reunió àmplia en el Centre Cultural Diaz Rico del barri de La Florida on intervenen tots els col·laboradors explicant el seu treball.
La concentració mensual davant l’Acollidora s’ha convertit en una tradició solidària en defensa dels Drets Humans i de les persones migrants i refugiades
Ara fa 8 anys, uns quants ciutadans de l’Hospitalet involucrats en l’activisme cívic mitjançant la Coordinadora d’Entitats Espai de Ciutadania, van impulsar una concentració de veïns i veïnes a la plaça de l’Ajuntament amb un clam molt precís: “Volem acollir”. Era la resposta, organitzada i carregada de sensibilitat, envers la problemàtica dels refugiats que en aquells moments ocupava les planes dels diàries de tota Europa. Des d’aleshores, aquesta crida a la solidaritat s’ha mantingut inflexible i constant un cop al mes, en els últims anys el darrer dilluns de cada mes, davant el monument de l’Acollidora, a la Rambla més coneguda del barri Centre. Com passa sempre, darrere d’aquestes iniciatives hi ha gent concreta, preocupada per la defensa dels Drets Humans, que fan de la constància i de l’empatia, un mecanisme d’aproximació a la realitat dels més dèbils, per tal que el món sigui una mica millor. Hem volgut parlar amb una de les ànimes de la proposta des del primer dia, l’Enric Roldán, mestre jubilat, membre d’El Casalet i de l’Espai de Ciutadania —l’animador d’aquest organisme malgrat a ell no li agradi gens que ho destaquem— activista cívic i cultural (especialment en l’àmbit de l’Educació) de tota la vida, perquè ens parli d’aquesta iniciativa que es manté regular i constant, mes a mes, des del 2016, i que s’ha convertit ja en una cita tradicional per mostrar la solidaritat dels hospitalencs cap a les persones obligades a abandonar el seu país i la seva realitat immediata, en la recerca d’unes condicions de vida més dignes i saludables.
Arran de què us plantegeu aquestes convocatòries?
La idea va sorgir al març del 2016 ara fa 8 anys, en el moment precís en que la Unió Europea va signar un acord amb Turquia segons el qual totes les persones que arribessin irregularment a les illes de l’Egeo, fins i tot les que sol·licitessin asil, i volguessin arribar a la UE, serien retornades d’immediat a Turquia. Era, en el moment més terrible de les guerres a l’Orient (Afganistan, Siria…), una mesura per estalviar-se el terrible conflicte de l’emigració forçada i aturar les onades migratòries a la frontera. Com a compensació, va haver l’acord d’establir unes quotes d’acceptació de refugiats per país, si te’n recordes, de manera que a Espanya li van correspondre 17.337 refugiats, xifra que tinc al cap perquè era una autèntica vergonya en aquelles circumstàncies… Recorda que Alemanya, per exemple, tenia unes xifres d’acollida molt superiors, especialment perquè, com jo comento sempre, les persones que s’arrisquen a migrar acostumen a ser persones que volen millorar la seva vida, inquietes, resolutives i, en general, més preparades. I a Alemanya, aquest tipus de migració sempre li ha anat força bé. Doncs bé, arran d’aquesta mesura vergonyosa de la UE, a molts municipis, col·lectius de les entitats més actives, ens vam mobilitzar. A l’Hospitalet comptàvem, a més, amb una forta entitat com és la Creu Roja, molt sensibilitzada per aquestes qüestions i gairebé la convocatòria va ser espontània, a través de les mateixes entitats, que a vegades resulta encara més efectiu. De fet, aquí va ser la ciutadania indignada la que es va llençar al carrer.
I vàreu començar les concentracions…
Si, la primera es va fer a la porta de l’Ajuntament, perquè aleshores la crida als municipis era concentrar-se davant les cases Consistorials per mostrar el rebuig a la mesura de la UE i la solidaritat amb els refugiats. Com que nosaltres teníem ja organitzada la coordinadora d’entitats que tots coneixem com Espai de Ciutadania, ho vam fer a través d’ella. Aleshores l’Espai de Ciutadania no aplegava tantes entitats com ara, més o menys una vintena, però ja tenia un cert poder de convocatòria. Recordo que aquell dia va ploure una barbaritat i vam acabar concentrats al vestíbul de l’Ajuntament on es va poder fer un acte més o menys improvisat. L’important és que aquella primera convocatòria va servir per prendre consciència del problema, per conèixer més a fons el que vol dir ser refugiat i per observar les polítiques arbitràries de la UE en relació amb aquest fet.
Jo recordo una pancarta al balcó de l’Ajuntament sobre aquesta problemàtica, que va desaparèixer setmanes més tard i no ha tornat mai més…
Si, aleshores hi havia força sensibilitat sobre la qüestió i es va demanar a l’Ajuntament que fes extensiu el problema a la ciutadania, en la mesura de les seves possibilitats. Després això va anar decaient una mica. Es interessant veure, per exemple, que Espanya ha acollit 170.000 refugiats ucranians i en canvi, aquells 17.000 provinents de països musulmans en conflicte semblaven una barbaritat. Per tant, és evident que el color, l’origen, la procedència, segur que influeix, especialment en les autoritats. També hem de recordar que en aquella època governava Mariano Rajoy i que el ritme d’acollida va ser especialment lent. Un any després d’aquelles mesures UE-Turquia, Espanya havia acollit 1.037 refugiats d’aquells 17.337 que li corresponien. I de seguida vam veure, també, que el tema refugiats era molt conjuntural i que tampoc els Ajuntaments tenien especial interès en mantenir el missatge de l’acollida massa actiu, de manera que, ben aviat, vam decidir cercar un espai més idoni que no fos la plaça de l’Ajuntament i convertir la reivindicació en una cosa més cívica, més de les entitats de la ciutat i menys institucional. Com que a la Rambla Just Oliveras tenim el monument a l’Acollidora, ens va semblar que aquest símbol de la ciutat s’adequava perfectament amb la idea d’aquesta reivindicació d’acollida als refugiats.
Ja des del principi, les concentracions tenien la mateixa estructura que ara?
Pràcticament sí. Al principi es llegia el Manifest sobre els refugiats i poca cosa més, però aviat el company Eloi Moliner, també de l’Espai, va pensar que es podria llegir un poema de la Joana Raspall que és l’article 14 dels Drets Humans fet poesia (el poema Podries), penjar una pancarta i fins i tot, com que al costat de l’estàtua de l’Acollidora hi ha una paret bastant gran es va pensar en fer un mural que servís com a referència, però recordo que vam parlar amb el propietari, que només havia de deixar que es pintés i prou i s’hi va negar. Com que la pancarta o volava o la treien per posar-ne una altra i no hi havia possibilitat de pintar a la paret del costat, ens va semblar oportú posar una mica de música (el Cant dels Ocells) que, de passada servia per involucrar a més entitats, en aquest cas l’EMCA, l’escola de música que va començar a col·laborar ben aviat i que es manté de manera continuada fins ara mateix. De bon començament era un acte íntim, modest i curt i ara segueix sent un acte íntim, modest i una mica més llarg, però no gaire, que es manté de manera permanent els darrers dilluns de cada mes a les 7 de la tarda, com ja saps.
Des de l’inici…
No, sempre hem fet una convocatòria al mes però no hi havia dia fixe. Finalment vam considerar que millor elegir un dia al mes i mantenir-lo. Hi ha hagut alts i baixos, fins i tot convocàvem al juliol i a l’agost alguns anys, però la pandèmia ens va obligar a modificar-ho tot. Va haver un parell d’anys (2017-2018) que la Setmana de la Solidaritat la vam dedicar al tema dels refugiats i aleshores la convocatòria va agafar una embranzida important, de manera que es feia necessari formalitzar-ho d’alguna manera. Va ser un moment que teníem la col·laboració municipal, posaven megafonia, un escenari, etc. Jo crec que al final vam buscar un dia que no coincidís amb moltes convocatòries i ens va semblar que el dilluns era el millor dia perquè hi ha menys propostes, però tot això va canviant. Ara, per exemple, els dilluns hi ha els plens municipals i això resta l’assistència d’alguns regidors, que abans venien. Últimament ens emmotllem molt als alumnes de l’EMCA per tal que puguin assistir i interpretin el Cant dels Ocells i altres composicions. És una manera de visibilitzar-los i fer-los partícips alhora d’aquesta convocatòria solidària. Però l’acte sempre té ja una estructura molt semblant, durant la qual hi participa en cada convocatòria algun representant d’alguna de les entitats que formem part de l’Espai de Ciutadania. I també sempre comptem amb el suport d’aquestes entitats per organitzar-lo en condicions: cadires pels músics, ampolles d’aigua, aparell de so, megàfon, etc. Una cosa, com ja saps, molt poc oficial, expressament, però molt digne.
Però tot això ho ha de coordinar algú.
Doncs si. Uns quants, no gaires, però el més destacable és el treball en xarxa, la coordinació d’entitats i persones per fer possibles les concentracions cada mes. Sense aquesta xarxa no s’hagués omplert el Barradas amb el Concert de Música Acollidora el 2019 —amb la nostra soprano Laura del Río—, o la visita, amb dos autocars plens, a la Maternitat d’Elna… Voldria recordar també al jove Sergi Muñoz de l’ANC, que durant moltes concentracions es va encarregar de la megafonia (va morir al febrer del 2018).
Quan es va muntar el missatge estava clar: Volem acollir. Però ara ha anat passant el temps i el tema dels refugiats no sembla tan actual.
Si, aleshores estàvem molt sensibilitzats, però si t’hi fixes, avui encara és més urgent la qüestió. És probable que mai en tota la història hi hagi tanta quantitat de gent que marxi del seu país jugant-se la vida. És veritat que s’ha reduït la pressió del mitjà orient i ara s’ha enregistrat una forta pressió al Mediterrani provinent específicament de l’Àfrica. És veritat també que el gran percentatge migratori es registri en les entrades per aeroport, però no parem de veure milers de persones que fan tot el que poden i més per entrar a Europa, de manera regular, setmana rere setmana. Potser l’emigració per conflictes, l’emigració diríem política, no és la principal avui, perquè la principal causa migratòria actual té a veure amb el canvi notori de les condicions climàtiques i per tant, en les possibilitats de desenvolupar normalment una vida digna als països d’origen. Són els mitjans de comunicació els que interpreten la pressió de les pateres com l’objecte de la preocupació social d’aquells que han de reabsorbir les onades migratòries. Ens posen de manifest el conflicte, ens parlen de la invasió, quan l’arribada d’aquesta immigració és absolutament minoritària i fàcilment absorbible.
Heu tingut conflictes en les concentracions per aquest clima de rebuig als immigrants?.
Molt poca cosa. Algun insult, alguna actitud de rebuig, coses molt minoritàries, perquè hem tingut cura de no entrar a cap provocació i limitar-nos a sensibilitzar la ciutadania entorn els Drets Humans i, el dret d’acollida dels refugiats, és un dret humà inexcusable. La realitat és que vivim una situació molt complexa a aquest nivell perquè ni els governs són sensibles a aquesta realitat. Jo recordo, per exemple la primera mesura del govern Sánchez que va ser acollir el vaixell Aquarius que portava a bord 600 persones abandonades a la seva sort. D’aquell Sánchez del 2018 al de la tragèdia de la tanca de Melilla del 2022, hi ha només quatre anys però una dinàmica molt contradictòria. I si ara parlem del que la UE està fent en el cas dels palestins, la cosa ja és dramàtica. Insensibilitat, absència de valors, falta d’humanitat… una autèntica vergonya. I, sobretot, venint d’on venim, perquè el nostre país ha estat un país de migrants, migrants del camp a la ciutat, migrants a l’estranger i per tant amb molta gent que ha patit la insensibilitat dels que rebien l’emigració. Per això tantes vegades demanem a la gent més gran, que expressi aquestes realitats als joves que no les han viscut i que ara reben informacions moltes vegades tòxiques que assimilen immigració amb delinqüència per exemple. La gent del nostre país, experta en primera persona d’aquest fenomen, ha de ser proactiva sensibilitzant la ciutadania sobre l’emigració, l’acolliment, els refugiats… Denunciant, a més, aquesta Llei d’Estrangeria i els CIE’s que converteixen els acabats d’arribar en persones a les quals no se’ls reconeixen els drets, sense anar més lluny el dret d’asil, a la cua d’Europa en el nostre país. I tots els obstacles per aconseguir papers, per ser empadronats, per exemple, on els calen cites prèvies que no hi ha manera material d’aconseguir… Tot plegat fa que el tema dels refugiats, de la immigració, dels drets dels precaritzats s’hagi convertit en un dels grans problemes del nostre temps i, per tant, que les concentracions reclamant que es considerin iguals els acabats d’arribar, mantinguin tota la seva vigència.
Sobretot perquè una Europa rica com la nostra podria perfectament integrar i donar alternatives viables…
Jo recordo una xerrada que va fer l’Arcadi Oliveras a l’Hospitalet molt pocs dies després de descobrir-se un presumpte frau de 50 milions dels Botín. Explicava la propaganda negativa que s’havia instal·lat en el relat de la societat sobre els ajuts als immigrants i als refugiats posant la contrapartida dels grans fraus dels poderosos. Hi ha preocupació, deia, pel que es gasta en ajudar als més desafavorits de la societat sense tenir en compte que els diners que es deixen d’ingressar podrien resoldre no aquests ajuts sinó moltíssims més i convertir-nos a tots en més iguals. Jo trobo en aquest sentit, que es contra argumenta poc, que es pressiona poc en aquest sentit.
S’ha de ser contundent en allò que anomena la Catedràtica d’Ètica, Adela Cortina, l’aporofòbia: el que molesta, el que incomoda, és la persona pobre!
Perquè a les concentracions van els convençuts, els sensibilitzats. Com s’arriba a la resta de la població?
Cal fer una feina constant. És evident que els mitjans de comunicació i les xarxes socials han de jugar un paper fonamental, però el tema ha d’estar present en les converses de cafè, en les xerrades, arreu. És un problema de Drets Humans i com a tal problema de Drets Humans, o es respecten o es vulneren. I està clar que si es vulneren els Drets Humans, la societat va enrere a marxes forçades. Cal posar-se en la pell dels que arriben:com ha d’estar una gent que marxa d’allò que coneix per obrir-se camí en un espai desconegut, d’una cultura diferent, amb gent d’idiomes, orígens i tradicions diferents… Com ha d’estar una mare, que el que més estima al món és la seva criatura… per apujar-se amb ella a una barca on no sap ni tan sols si arribarà a bon port. I això costa d’entendre, no solament per alguna gent de carrer, especialment pels governants que demostren una escassa talla humana.
La reportera de La Sexta y socia de FIC fue la presentadora de la segunda edición de la Gala de la Nit dels Insurrectes Predilectes de l’Hospitalet
L’HOSPITALET. Redacción
Dayana García, reportera de La Sexta en Cataluña, es una de las primeras socias de la Asociación Fomento de la Información Crítica (FIC) de l’Hospitalet. Es una periodista todo terreno que tanto informa de asuntos de economía como de sociedad o política. “Me encanta el popurrí informativo porque aprendo mucho más de tanta variedad”, reconoce antes de confesar que “ahora también disfruto de la precampaña electoral catalana”. Lleva unos meses “habitando” los pasillos del Parlament de Cataluña para dar cuenta a los espectadores de La Sexta del acontecer de la política catalana que desde julio pasado determina también la política española. Y ahora, con la convocatoria de las elecciones autonómicas anticipadas para el 12 de mayo, todavía más. Dayana fue la presentadora de la segunda edición de la Gala de la Nit dels Insurrectes de FIC el pasado 9 de febrero.
Dayana participa en la política catalana como espectadora de primera fila. Y el 13 de marzo, cuando el presidente Pere Aragonés, anunció que el próximo 12 de mayo convocaba las elecciones autonómicas anticipadas, la política catalana se aceleró centrifugando también la española con el anuncio del presidente Pedro Sánchez de que no habría Presupuestos Generales del Estado para 2024 al prorrogar los del anterior. Dayana tiene que estar pendiente de todos los partidos y confiesa que periodísticamente “es muy atractivo cubrir una precampaña, campaña y elecciones”.
“Ahora empieza el mambo en Cataluña”
“Ahora empieza el mambo en Cataluña”, dice la periodista y socia de FIC, que está pendiente de si finalmente Carles Puigdemont será el candidato de Junts, de saber si PP y Ciudadanos alcanzan algún tipo de alianza, porque hasta ahora sólo se conocen los candidatos del PSC, Salvador Illa, y de ERC, Pere Aragonés. También falta saber la candidatura de la CUP y si el voto independentista se dividirá con la irrupción autonómica de Aliança Catalana, el partido de extrema derecha de la alcaldesa de Ripoll, Silvia Orriols; o si también se presenta a las elecciones la Asamblea Nacional de Cataluña; incluso si finalmente Clara Ponsatí y Jordi Graupera logran los 500.000 voluntarios para poder concurrir a las urnas con su nuevo partido Alhora.
“Antes de que Aragonés anunciara la convocatoria electoral yo ya veía que iba a ser inminente, porque los Comunes no se movían de su posición sobre el Hard Rock y me temo que el president ya tenía tomada la decisión”, reflexiona. Y añade que convocarlas ahora permite a ERC cierta certidumbre, porque “en febrero de 2025, cuando tocaba finalizar la legislatura, no se pueden imaginar cómo podría ser el contexto y tanta incertidumbre les ha hecho decantarse a que ahora el momento les acompaña, una vez conseguida la amnistía y, de paso, pilla con el paso cambiado a Junts y a Puigdemont”.
Jornadas maratonianas y ocio con su perro
Dayana comparte su vida con su fiel compañero canino, un encantador Golden Retriever, y juntos pasean a diario por la playa de Castelldefels, población a la que se ha trasladado a vivir en busca de conexión con la naturaleza y de hacer ejercicio al aire libre después de jornadas maratonianas. “Mi perro Inu tiene canguro porque no puede estar tantas horas seguidas encerrado en casa”, revela antes de reconocer que la actividad con su mascota no solo le proporciona momentos de alegría, sino que también contribuye a un estilo de vida saludable que compensa las largas jornadas de dedicación a la pequeña pantalla como reportera de televisión.
Dayana es versátil y transmite pasión por su oficio. En esta entrevista demuestra que es un modelo a seguir, puesto que encuentra motivación en la diversidad de temas que aborda en su día a día, con una demostración palpable de un interés genuino por explorar diferentes ámbitos de la información. Desde muy pequeña, tuvo claro su interés por el periodismo. Según sus propias palabras, esta vocación se manifestó desde su infancia, puesto que siempre destacó por su habilidad para expresarse. Considera que “hablar es lo que mejor sé hacer”, y esta aptitud la condujo naturalmente hacia la profesión periodística. Risueña, amable, entusiasta y enérgica, su pasión por el periodismo le llevó a graduarse en la Universidad Abat Oliba CEU, demostrando desde el primer día un claro propósito profesional. Con una mezcla de determinación y carisma, Dayana se ha consolidado como una figura influyente en el mundo de la información, destacando por su compromiso y su dedicación.
Recomienda a la juventud que lea periódicos
A la pregunta de si cree que el periodismo tradicional va a desaparecer, Dayana responde un “no” rotundo. Aunque reconoce los cambios introducidos por la era digital, sostiene que el periodismo tradicional, incluida la radio, seguirá teniendo relevancia. Asimismo, manifiesta su deseo de que así sea, subrayando la importancia de mantener el papel fundamental de los medios de comunicación tradicionales como garantes de la libertad de información y, por lo tanto, también de la democracia.
Ante la comparación de las redes sociales como una droga dura que crea dependencia, Dayana García no está totalmente conforme a esa relación. Sin embargo, expone su preocupación por el hecho de que “los jóvenes deberían leer más, informarse mejor y, sobre todo, leer periódicos” para no perder la valiosa práctica de la lectura. Destaca que existen mentes muy inteligentes que encuentran su conexión con el mundo a través del papel, subrayando así la importancia de preservar el hábito de la lectura, aunque predomine lo digital.
Restablecer la confianza mutua
Entre las características que considera esenciales para un líder en el campo del periodismo, Dayana destaca la importancia de no limitarse a un horario fijo. “En este oficio de comunicación, donde la actualidad y los eventos en tiempo real son fundamentales, es determinante comprender que el trabajo no se ciñe a un horario convencional de oficina”, señala. Y reconoce que “estás sujeto a lo que pueda pasar”, de manera que el periodista vocacional tiene una actitud proactiva ante la vida. La flexibilidad y la disposición para adaptarse a las demandas cambiantes del día a día son aspectos clave que cree destacar en un líder periodístico. Además, resalta la necesidad de “tener chispa”, sugiriendo que la pasión y el entusiasmo son cualidades igualmente importantes.
Sobre la evolución de la relación entre periodistas y fuentes en la era digital, la reportera señala que debe realizarse un esfuerzo adicional para construir la confianza necesaria. La rapidez y la inmediatez de las noticias digitales pueden influir en la dinámica de la relación, y sugiere que “es fundamental establecer confianza mutua” para garantizar la calidad y la veracidad de la información en este entorno digital que se encuentra en constante cambio.
Adaptación a la velocidad de los incidentes
Cuando reflexiona sobre la rapidez con que evolucionan las cosas en la actualidad, Dayana expresa su percepción de que todo avanza excesivamente rápido, y señala especialmente “el ámbito tecnológico, como los teléfonos, cuando nos acostumbramos a una innovación, enseguida surge otra”. Aunque reconoce y acepta esta aceleración, la reportera diferencia entre el ritmo frenético de la tecnología y la necesidad de mantenerse al día con las noticias, argumentando que la cobertura de eventos en constante cambio requiere adaptarse a la velocidad de los incidentes.
Dayana García comparte detalles sobre sus lecturas actuales, destacando que se encuentra inmersa en la obra “La sangre del padre”, de Carlo Magne, libro ganador del premio Planeta. Sin embargo, menciona que tiene varias lecturas en curso al mismo tiempo, lo que sugiere una diversidad de intereses y una capacidad para abordar distintos temas.
El futuro que nos espera
Con una experiencia de más de una década en la profesión, destaca que ha aprendido a mantener el enfoque en su labor, evitando distraerse demasiado con la opinión. Aunque tiene una cuenta en Twitter, su uso se limita a la revisión de alertas relevantes y no se adentra en el contenido más extenso de la plataforma. Su enfoque en utilizar las redes sociales muestra una estrategia de separar las distracciones del contenido relevante para su trabajo. Esta actitud refleja una mentalidad muy enfocada a la calidad de la información, más que a las corrientes de opinión superficial o entretenimiento que a menudo caracterizan a las redes sociales.
Hablando sobre el futuro, Dayana García mantiene una actitud positiva, pero expresa que prefiere no preocuparse y opta por vivir el presente. Esta perspectiva refleja una mentalidad centrada en gozar del momento actual en lugar de angustiarse por el desconocido futuro. Revela que vive el presente y no proyecta una visión específica de su futuro. Y su definición de éxito es “ser feliz con lo que haces”.
Las tres cosas que se llevaría a una isla desierta son una máquina desaladora de agua para garantizar el suministro potable del líquido elemento; a su inseparable mascota perruna y un teléfono móvil para, en el caso de que hubiera cobertura, solicitar ayuda si fuera necesario.
Una nova moció del grup d’ERC aprovada al setembre de l’any passat, reclama novament que les accions previstes es posin en marxa.
Vista de la zona d’edificis de la plaça d’Europa de l’Hospitalet de Llobregat reflex del creixement urbà de la metròpolis.
En el Ple del 27 de setembre de l’any passat es va aprovar una important moció, per adaptar l’Espai Públic de l’Hospitalet al Canvi Climàtic, on també s’especifica que ha de servir per pal·liar els efectes de les onades de calor a l’estiu. Aquesta moció es basa en dos punts. El primer, una llei del Govern de la Generalitat, molt modesta donat que només és una proposta d’intencions, sense quotes, dates i dades, (la 16/2017, de l’1 d’agost, que es pot veure aquí: https://portaljuridic.gencat.cat/ca/document-del-pjur/?documentId=794493) amb la pretensió de promoure “la coordinació de totes les administracions públiques catalanes, i el foment de la participació de la ciutadania, dels agents socials i dels agents econòmics.”
Malauradament, de tota aquesta llegenda només podem extreure una cosa: que la única que es belluga, malgrat els impediments que hi posa l’administració, almenys a la nostra ciutat, és la ciutadania, que afanyosa busca contenidors buits, algun lloc on dipositar amb facilitat l’oli usat o omple de testos amb plantes el seu balcó o l’entrada de la seva casa. I el famós Pla Local d’Adaptació al Canvi Climàtic, el resultat del qual només es pot veure en la publicitat de l’Ajuntament, però poc, per no dir res, en actuacions visibles o, si més no, reals. (Veure: https://www.sostenible.cat/noticia/lhospitalet-reforca-la-seva-lluita-per-fer-front-al-canvi-climatic aprovat el 20 d’octubre de 2021, i publicat l’onze de novembre del mateix any, amb el nom “Pla Local d’adaptació al Canvi Climàtic de l’Hospitalet de Llobregat 2019-2030” (PLAAC), signat per Cristian Alcázar https://cido.diba.cat/normativa_local/12488070/pla-local-dadaptacio-al-canvi-climatic-ajuntament-de-lhospitalet-de-llobregat.)
És a dir, que arriba amb un parell d’anys de retard, se suposa que perquè Cristian Alcázar, conegut per altres qüestions més prosaiques, no devia estar per la labor. De fet, l’aprovació d’aquest pla resulta de l’adhesió de l’Hospitalet al “Pacte d’Alcaldes-Alcaldesses” promogut per la Comissió Europea, com a mecanisme de participació contra l’escalfament de la Terra, el 28 d’octubre de 2008.
L’ajuntament de la nostra ciutat va signar un pacte 13 anys abans, amb el resultat d’un augment del parc d’habitatges i la transformació de parcs de terra i amb espai verd, en asfalt i ciment, és a dir tot el contrari del que diu el sentit comú, però no la butxaca dels constructors.
A tot això ens preguntem què se n’ha fet del famós pla, que ve a ser el que pretén la moció impulsada pel grup municipal d’Esquerra Republicana. Des de la seva aprovació, poques coses s’han pogut veure fora d’algunes millores dins les instal·lacions del mateix Ajuntament.
Sota aquest desig, es treballa per implantar els espais refugi, matisant que no responen a un model únic per a totes les ciutats, ni tan sols per a tots els barris d’una mateixa ciutat. L’Ajuntament concep els espais refugi com a llocs de convivència i de proximitat i ha habilitat tres parcs urbans per funcionar com a tals. Igualment, Blanca Atienza exposava aleshores que s’estava treballant en altres vies per tal d’adaptar espais refugi: per una banda, la naturalització dels patis de centres educatius i, per altra banda, la implantació d’espais interiors públics (biblioteques) i privats (centres comercials). A més, afirmava “la ciutat planifica el disseny de nous espais verds a partir d’indicadors ambientals i el projecte de disposar d’un bosc urbà que pugui connectar els diferents espais verds de la ciutat.”
Si no fos perquè vivim a la mateixa ciutat que la directora de serveis esmentada, creuríem que els ciutadans de l’Hospitalet gaudeixen d’un entorn idíl·lic, amb zones boscoses lligades pels diferents parcs i zones verdes de la ciutat. Malauradament, moltes d’aquestes zones verdes són més aviat grises, aparcaments de vehicles o àrees cimentades. Pel que fa al bosc urbà tots sabem que no existeix ni se l’espera, i si parlem dels espais refugi, cap veí de l’Hospitalet està assabentat de la naturalització dels patis de centres educatius. De fet, per alguns centres el pati és el terrat, sense arbrat, òbviament. Pel que fa a les biblioteques o els centres comercials, esperem que l’onada de calor no arribi en diumenge.
Estem el 2024 i, a part d’unes actuacions i normatives que, fora d’uns quants funcionaris, ningú ha vist o sentit dins la ciutat, el PLAAC preveu un programa d’actuacions, un cronograma i un programa de seguiment que no semblen existir. De fet, sembla que els diferents responsables de la ciutat, tant pel que fa a la recollida d’escombraries, el manteniment dels parcs i jardins, els responsables de promoure l’eficàcia energètica o els punts de recàrrega de vehicles elèctrics, per exemple, no s’han llegit el Pla aprovat el 20 d’octubre del 2021, i d’haver-ho fet, s’han oblidat per complet.
En la seva moció, el Grup Municipal d’Esquerra Republicana Insta a l’Ajuntament a accelerar la posada en marxa de les accions previstes en el Pla Local d’adaptació al Canvi Climàtic per tal de complir els terminis fixats en el seu cronograma.
L’evidència ens demostra que costa molt passar de la retòrica a la realitat
Com en altres coses, la resposta a la pregunta del títol depèn de la mirada, des d’on es col·loca el focus. Si es vol mirar des de l’òptica de la administració, la resposta seria positiva. L’octubre del 2023 la majoria del ple municipal va aprovar una moció que declarava l’Hospitalet “Ciutadania Antifeixista i Antiracista”
Però aquesta declaració sembla tenir un curt recorregut. En la mateixa moció, en el punt quart dels acords es diu explícitament que ”s’impartiran formacions a les persones que treballen a l’administració local, molt especialment aquelles que treballen atenent persones i àrees d’especial sensibilització com són els serveis socials, la policia municipal, el padró i els consells de districte…” A hores d’ara, més de quatre mesos desprès de ser aprovada la moció, no tenim notícia de la realització de cap d’aquestes formacions específiques.
Ampliant una mica més la mirada, el focus, trobem que l’octubre del 2018 el ple municipal va aprovar una altre moció que, com l’anterior, partia d’una proposta d’Unitat Contra el Racisme i el Feixisme de l’Hospitalet, en la que es declarava l’Hospitalet com a “Ciutat Antifeixista” que tenia un contingut similar a la moció aprovada cinc anys desprès, tot i no assumir cap compromís concret, més enllà del compromís dels grups municipals de no promoure discursos populistes, racistes i feixistes i de la condemna, també genèrica, de totes les agressions feixistes i de la seva frivolització.
En la justificació de la moció del 2018 es pot llegir:
“ L’Hospitalet al llarg de la seva historia s’ha caracteritzat per ser una ciutat d’acollida: segles enrere, de ciutadans d’arreu de Catalunya que volien arribar a la capital; durant el segle passat, de ciutadans d’arreu d’Espanya en busca de treball en una terra industrialitzada; i durant aquest segle, de ciutadans d’arreu del món en busca d’una oportunitat per millorar les seves condicions de vida.
Una ciutat no sempre construïda amb la planificació adequada i que ha necessitat de molt d’esforç de tots els seus veïns i veïnes per deixar de ser una ciutat dormitori i convertir-se en una ciutat orgullosa de si mateixa i dels seus orígens.
Una ciutat de lluita obrera i veïnal, associativa i participativa, integradora i plural, i molt respectuosa amb la diversitat. Com ja ho va ser la legislatura 2011-2015 amb l’entrada al consistori de la força ultradretana Plataforma per Catalunya, la nostra ciutat ha de ser combativa contra tot tipus de racisme i feixisme.
Un combat que només pot ser efectiu des de la unitat i consens de totes les forces demòcrates del nostre municipi. En aquest context ha estat malauradament excusa per al reforçament electoral i/o recolzament de partits i moviments ultradretans com Vox, Respeto, Somatemps, Som Catalans, Lega Nord o Vlaams Belang.
Un fenomen que no és exclusiu del nostre territori com demostren els resultats electorals de Bolsonaro al Brasil, Le Pen a França o Salvini a Italia entre molts altres, però que ha trobat en la confrontació territorial una bona borsa de vots”
Cinc anys després, en la justificació de la moció de l’octubre del 2023 es llegeix:
“L’auge i la “normalització” creixent del discurs de l’odi i dels comportaments intolerants a la ciutat, especialment propagats pels partits d’extrema dreta a través de les xarxes socials i dels seus mitjans de comunicació afins, no és casual ni ocasional: cerca tornar a dividir i enfrontar la societat davant una greu situació de crisi i incertesa. Davant d’aquesta situació, diversos col·lectius, organitzacions polítiques, socials i sindicals de la ciutat, creiem que és rellevant, tal com hem fet en passats mandats, reiterar la declaració d’Hospitalet com a ciutat antifeixista i antiracista.”
Més endavant s’afegeix que:
“No hem d’oblidar o invisibilitzar els comportaments intolerants o discriminacions invisibles que es produeixen als carrers i institucions de tota mena, dia rere dia i que passen desapercebudes, de tal manera que no ens permeten avançar cap a una societat més justa i igualitària. Són necessaris mecanismes que atenguin i acompanyin a les víctimes des d’una perspectiva integral, que molts cops en comptes de reparar, revictimitzen, i estigmatitzen socialment, per exemple, la generalització i l’associació de les persones racialitzades a la delinqüència, o les identificacions racials que assenyalen diferents col·lectius i entitats, i continuar lluitant per identificar totes aquestes estructures i els seus mecanismes que parteixen d’una situació de privilegi per poder modificar les situacions de desigualtat i discriminació.”
Tot sembla indicar doncs que en aquests cinc anys transcorreguts entra una moció i l’altra, entre unes i altres declaracions genèriques de bones intencions, no s´ha avançat gaire. Entre una i l’altre moció, un partit com Vox ha aconseguit representació municipal.
Segurament caldria realment fer efectives les formacions plantejades en la moció d’octubre del 2023 a tots els serveis municipals, especialment com ja s’esmenta a la Guàrdia Urbana i als serveis socials de la Ciutat.
No sembla un bon exemple que, el passat més de febrer, en el marc d’una gran acció policial al barri del Centre de l’Hospitalet a càrrec de la Guàrdia Urbana, la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra, anomenada “Dispositiu Brida”, que es va plantejar com una mesura per acabar amb els atracaments als carrers, desprès de 229 identificacions de persones i 31 de vehicles, es fessin 15 denúncies administratives o de trànsit i les úniques detencions foren per la llei d’estrangeria (5 persones detingudes i 8 citades a declarar per no tenir papers en regla). Fos o no voluntari, aquesta mena d’actuacions faciliten la falsa identificació entre delinqüència i immigració.
Si algun dia, en algun moment, s’assumeixen efectivament accions formatives a tots els nivells de la administració local, si les mocions aprovades s’apliquen de veritat i hi ha una activitat activa i positiva des de l’Ajuntament, el desig d’una Ciutat Antiracista i Antifeixista s’acostaria més a convertir-se en una realitat social i ciutadana.
La oposición, encabezada por ERC, PP y En Comú Podem, logró en el pleno municipal de octubre que prosperara por unanimidad una moción en la que se acordó instar al consejo de administración de La Farga, SA a que los medios de comunicación de l’Hospitalet, dirigidos por Óscar Sánchez, promuevan activamente, dentro de los planes de cobertura electoral, la realización de un debate en la televisión pública local
Acto de FIC en el Col·legi de Periodistes.
En las dos últimas elecciones locales la alcaldesa Núria Marín se ha negado a participar en los debates y la oposición ha logrado que se apruebe por unanimidad una moción para reparar esa “anomalía democrática”
A la empresa municipal La Farga, S.A., responsable de los medios de comunicación públicos de l’Hospitalet, se le acumula la faena. A la decisión, de nuevo, de reabrir la emisora municipal de forma inmediata por internet, se une ahora que también tendrán que retransmitir por televisión debates electorales. Unos debates que hace más de ocho años que no se celebran en la ciudad por la negativa de la alcaldesa, la socialista Núria Marín, a participar junto al resto de cabezas de las listas electorales que se presentaron en 2015 y en las últimas de mayo de 2023.
La oposición, encabezada por ERC, PP y En Comú Podem, logró en el pleno municipal de octubre que prosperara por unanimidad una moción en la que se acordó instar al consejo de administración de La Farga, SA a que los medios de comunicación de l’Hospitalet, dirigidos por Óscar Sánchez, promuevan activamente, dentro de los planes de cobertura electoral, la realización de un debate en la televisión pública local entre los cabezas de lista en las próximas elecciones municipales, así como que la dirección promueva debates periódicos en las distintas plataformas de medios municipales que existen o puedan existir, refiriéndose a la reapertura de Ràdio l’Hospitalet, que ha vuelto a ser aprobada, como ocurrió hace ocho años y, sin embargo, el equipo de gobierno encabezado por Marin ha hecho caso omiso. Puede que ocurra lo mismo con esta moción.
Anomalía Democrática
Para la oposición, que la televisión pública de l’Hospitalet no organice debates en los útlimos ocho años “es una anomalía democrática a la hora de ofrecer a la ciudadanía la confrontación de modelos y propuestas”. Esta circunstancia ocurre en la segunda ciudad de Cataluña “a diferencia de lo que se ha producido en la práctica totalidad de los municipios del entorno de l’Hospitalet”. Para la oposición, que goza de mayoría en el pleno municipal, “creemos que una de las funciones de los medios de comunicación públicos es precisamente la de ofrecer este debate para que la ciudadanía pueda ver las personas que se presentan a la alcaldía de la ciudad, contrastando sus propuestas”.
La lista de municipios que celebran este tipo de debates es largúisima en el área metropolitana y en el resto de Cataluña. Y no solo emiten debates municipales, sino también en las elecciones autonómicas, generales y europeas. Veremos si la televisión municipal se estrenará en la próxima contienda electoral, la que se celebrará el 9 de junio para renovar el Parlamento Europeo. La oposición en l’Hospitalet argumenta que “si verdaderamente queremos una ciudad activa y participativa, la televisión pública local es una herramienta esencial para alcanzar estos objetivos”. Por esa razón, consideran que celebrar este tipo de debates, además de “mejorar la calidad democrática del proceso electoral, contribuirá a incrementar la conciencia de pertenencia a la ciudad, el conocimiento de los asuntos públicos y la implicación de la ciudadanía en su resolución”.
La asociación Foment de la Informació Crítica (FIC) de L’Hospitalet, editora de esta revista digital, presentó en mayo pasado en el Colegio de Periodistas de Cataluña, el libro que ha editado con el título “Ràdio l’Hospitalet: La comunicació perduda. L’emissora que l’Ajuntament va obrir fa 40 anys i va tancar fa una dècada, com si fos seva”. En ese acto, además de reivindicar la reapertura de la radio municipal de forma inmediata en cumplimiento de la legalidad, puesto que en 2015 el pleno del Ayuntamiento lo aprobó por mayoría, los representantes de FIC señalaron en la Casa de los Periodistas de Catalunya como síntoma de escasa salud democrática y una libertad de expresión menguante el hecho de que el resto de ayuntamientos catalanes hayan mantenido sus radios como servicio público mientras la segunda ciudad de Cataluña y séptima de España la mantiene cerrada.
Incoparecencia de la alcaldesa a varios debates
Otro de los hechos que FIC destacó en tan señalado lugar como “síntoma de falta de calidad democrática en l’Hospitalet es la incomparecencia de la alcaldesa Núria Marín a varios debates como candidata a la reelección por el PSC en las eleccioines del 28 de mayo”. Uno de ellos fue el organizado por Espai de Ciutadania, coordinadora de entidades de la ciudad, y otro fue el ciclo de entrevistas realizadas por FIC durante los meses previos a mayo de 2023 a los diferentes candidatos a la alcaldía de L’Hospitalet, que debía culminar con la actual alcaldesa el 4 de mayo. Ambas negativas a participar por parte de Marín, según la opinión de FIC, demuestran “un menosprecio hacia las entidades de la ciudad y a la propia democracia, que se sustenta precisamente en el debate de las propuestas e ideas. “La incomparecencia de la candidata del PSC no le ha supuesto ningún coste, ya que confiaba, como se demostró, en las enormes redes de clientelismo establecidas y la despolitización manifiesta después de 44 años en el poder”, que le dieron la victoria, aún perdiendo la mayoría absoluta, merced a la escasa participación electoral del 52%.
FIC suscribe íntegramente el documento conjunto de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE) y la Asociación de Directivos de la Comunicación de España (DIRCOM) en defensa de la verdad en escenarios electorales y que “la próxima ley electoral incluya la obligatoriedad de celebrar debates electorales entre los candidatos”. También la asociación debatirá próximamente la propuesta para unirnse al movimiento que reclama un ODS número 18 en la Agenda 2030 en favor de una comunicación clara, ética y responsable. En definitiva, se trata del derecho a entender de todos, a generar confianza, un objetivo que acelerará de forma transversal los otros 17 ODS. Porque hoy en día el 68% de la población no distinguimos lo que es cierto de lo que es mentira y la pérdida de confianza en las instituciones va cada vez a peor.
Los agentes reclaman mejoras en muchos ámbitos, en seguridad, en las condiciones de trabajo y en los emolumentos
Un vehículo de la Guardia Urbana en Rambla Marina.
Que de las decenas de ciudadanos y ciudadanas que acudieron al último pleno municipal en el remozado salón de sesiones, los representantes de la Guàrdia Urbana fueran los más ruidosos, los que más silbaron, los que más levantaron la voz, pone de manifiesto el grado de indignación, desasosiego y nerviosismo que existe en el Cuerpo a consecuencia de los desencuentros con el gobierno municipal y los encargados de las negociaciones de la plataforma reivindicativa que presentaron hace ya unos cuantos meses.
El primer paso fue ponerse de acuerdo los delegados de los agentes (7 de UGT, 4 del SPL y 2 del SPC) para componer una mesa de negociación en torno a tres bloques que son considerados urgentes: la cuestión de la Seguridad del Cuerpo, las condiciones de trabajo y la reivindicación económica. Con posterioridad esos temas han sido llevados a la mesa de negociación con el ayuntamiento (allí están el director de servicios de la GU, el Jefe de la GU y el responsable de Recursos Humanos) donde se han planteado las distintas cuestiones sin que, hasta el momento, se haya llegado a ningún acuerdo. El día que la delegación de UGT nos informaba de la situación se había desconvocado unilateralmente la última sesión de la mesa negociadora sin que se fijara nueva fecha para retomar los temas.
El diseño de la plantilla de la GU de l’Hospitalet considera que debe haber, para cumplir con los servicios encomendados, 390 agentes. En estos momentos faltan entre 40 y 50 agentes en el Cuerpo, de modo que para el cumplimiento de los servicios que la ciudad precisa, el resto de agentes tiene que cubrir esas ausencias, lo que repercute necesariamente en la seguridad general en la que desarrolla su trabajo la actual plantilla. Al mismo tiempo, la GU se ha cansado de reclamar una mayor seguridad en las instalaciones reclamando una comisaría independiente de otros servicios (hoy se comparte con los servicios de Urbanismo, Espacio Público, Vivienda y Sostenibilidad entre otros), de modo que exista una total garantía de que el armero, las emisoras, los radares, todo el material sensible de la policía local esté debidamente custodiado. Por otra parte, la GU ha reclamado reiteradamente que se detalle un protocolo, hoy inexistente, que garantice el uso de otros instrumentos de seguridad como las pistolas Taser o las cámaras unipersonales que el Ayuntamiento adquirió en su día y que no se utilizan justamente porque faltan estos instrumentos (protocolo de uso y formación adecuada) que protejan convenientemente a los agentes a la hora de utilizarlos y que resulten estrictamente adecuados para la protección de los ciudadanos.
Por lo que respecta a las condiciones de trabajo, la GU reclama los recursos necesarios para una adecuada formación de los agentes en todo aquello que tenga que ver con la protección de sus derechos y de los ciudadanos, una inversión en recursos tecnológicos para rentabilizar su trabajo. En l’Hospitalet se siguen rellenando a mano las denuncias mientras que la mayoría de policía locales ya ha tecnificado los boletines y su trasmisión, del mismo modo que se reclama una centralización digitalizada de los datos (ahora, por ejemplo la comprobación de matrículas todavía se tiene que hace mediante las emisoras móviles de los vehículos) y colateralmente una flexibilización de los sistemas de vacaciones y permisos que ahora mantienen un régimen tan riguroso, que en lugar de facilitar el servicio de policía y control de los agentes, directamente lo entorpecen. Y al mismo tiempo reclaman un punto de atención en la uniformidad adecuada de los agentes que en estos momentos presentan numerosas carencias.
En lo que hace referencia a la reivindicación económica, los delegados se quejan del bloqueo de la negociación desde el pasado diciembre especialmente en lo referente a los días de especial penosidad (es decir, los días en que se cubren fiestas) y se quejan de que este año, por primera vez, se ha impuesto un calendario que ha roto la dinámica de otros años y que se encuentra recurrido judicialmente, a la vez que se mantienen los retrasos en las percepciones económicas de los servicios extraordinarios de modo que en muchos casos todavía no se han abonado las horas efectuadas de más en septiembre y octubre. Finalmente, los delegados de los agentes reclaman que se actualicen los complementos retributivos (como los pluses de nocturnidad, por ejemplo, que en muchos casos representan el 25% de la jornada habitual) que hace más de 20 años que no se actualizan, y que se homologuen con los que están cobrando en estos momentos, agentes de municipios de dimensiones parecidas como Badalona, Terrassa, Sabadell etc.
Pedimos a las fuentes informantes que se pronunciaran sobre dos problemas que se vienen arrastrando desde hace meses y que son del dominio público. El contencioso por el nombramiento del jefe de la GU, que está reclamado judicialmente y las acusaciones de descontrol en el absentismo de la plantilla. UGT sobre este último asunto insistió en que ha habido sistemáticamente esta acusación pero que, pese a que han reclamado datos concretos y elaborados, jamás se han presentado. Y aunque no justifican esa situación de absentismo importante la explican en muy buena parte por el clima de desánimo que se ha creado desde hace meses, por los envejecimientos de las plantillas que posibilitan jubilaciones regulares y por la ausencia de incentivos de modo que los nuevos agentes que se incorporan, en cuanto tienen una oportunidad acuden a otros municipios donde las condiciones son mucho mejores y el clima laboral menos angustiante. Para acabar de dibujar el clima existente no hay más que fijarse en el conflicto ocurrido con la elección prácticamente impuesta del nuevo mando de la GU al que prepararon una convocatoria a medida según las mismas fuentes.
Justo ayer, una nota de prensa del gobierno local daba cuenta de la renovación de la flota de la Guardia Urbana con 15 nuevos vehículos, que habían entrado en servicio hace más de un mes. La nota iba acompaña de unas declaraciones del teniente de alcalde de Seguridad, Movilidad y Recursos Humanos, Jesús Husillos que, si se contrastan con lo que opinan los agentes de la GU, resultan especialmente llamativas: “La seguridad es una prioridad para el Gobierno municipal. Con la incorporación de estos nuevos vehículos, no solo reafirmamos este compromiso y reforzamos los servicios de proximidad a los barrios, sino que incrementamos la apuesta de dotar con más recursos humanos, técnicos y materiales a la Guàrdia Urbana”. Sin comentarios.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
