No vull ser “competitiu”

JOSEP FERRER (Gent pel Canvi)

Vull que els professionals siguin “competents” i les institucions, “eficients”. Però no pas, ni els uns ni el altres, “competitius”

La dreta neoliberal ha dedicat molts esforços a propagar el seu pensament únic mitjançant tergiversar el vocabulari. Sembla ser que resulta més eficaç que no pas les argumentacions o les campanyes de propaganda.

Per exemple, havien detectat que la gent jove no tenia interès en ser “empresaris” perquè sonava a explotació, egoisme… La solució va ser substituir aquesta paraula per “emprenedor”, que connota positivament (innovació, risc…). Poc importa que no siguin sinònims: molts empresaris no basen la rendibilitat en la innovació i el risc, sinó en escanyar als treballadors i proveïdors, en el domini de mercat o en la publicitat; a l’inrevés, a les universitats, hospitals, administracions, ONGs i altres institucions trobem molta gent emprenedora. El resultat ha estat que, malgrat aquesta evident tergiversació, han aconseguit propagar la “emprenedoria” entre el jovent, superant les seves recances inicials.

En el mateix sentit, han aconseguit convertir la “competitivitat” en paradigma de qualitat. D’aquesta manera l’èxit en el mercat esdevé l’objectiu prioritari i el principal criteri de qualitat. Tampoc en aquest cas importa que la història estigui plena d’exemples de magnífics productes que no han aconseguit comercialitzar-se, com també d’èxits comercials de baixa qualitat. Com dèiem abans, sovint importa més la publicitat, el domini del mercat o les disponibilitats financeres.

Fins i tot en una situació ideal de competència pura i neta, no tothom pot ser competitiu, ni tan sols convé que ho intenti. Per exemple, entre les universitats catalanes, és evident que les joves universitats territorials no són equiparables a les de llarga tradició. De fet, no només no poden, sinó que no té sentit que les universitats catalanes competeixin entre elles. Ben al contrari, han de cooperar i complementar-se per configurar un sistema universitari català complet i potent, al servei de les necessitats del país i en particular de l’equilibri territorial. Alhora, difícilment podrem competir amb les grans institucions internacionals, que acumulen segles de tradició acadèmica de primer nivell (aquí el franquisme va posar el rellotge pràcticament a zero) i que compten amb pressupostos per estudiant incomparablement superiors.

Més encara, poden haver objectius més importants que la competitivitat. Així, continuant amb l’exemple de les nostres universitats, un element clau per competir en el mercat internacional és oferir la docència en anglès. Tanmateix, per al nostre país és prioritari mantenir la docència universitària en català, com eina clau per conservar i promoure la nostra llengua, ben conscients que això ens fa perdre “clients”.

Cal doncs, avaluar la qualitat per altres criteris, ben distints a la confrontació amb el altri. Ni ser el primer és garantia de ple rendiment, ni no ser-ho és senyal d’insuficiència. Fins i tot en el futbol no sempre guanya qui millor juga. Com també en ciclisme, on corredors mediocres han aconseguit victòries per un cop de sort, mentre que ciclistes excel·lents s’han quedat sense premi per haver coincidit amb Anquetil, Merckx o Indurain. Els barems de qualitat han de ser autoconsistents, en lloc d’una simple comparació amb la resta d’actuants. Com es resumia al començament, no volem metges, mestres o paletes “competitius”, sinó competents. No volem universitats o hospitals “competitius” sinó eficients, és a dir, que assoleixin els objectius màxims, tot optimitzant l’ús dels recursos disponibles.

Fins i tot els mateixos promotors de la competitivitat han començat a adonar-se del seu excés, ja que sovint la qualitat requereix cooperació i col·laboració. Llàstima que busquin la solució novament a través de jocs de paraules, inventant la “coopetició”.

En definitiva, no caiguem en el parany neoliberal del llenguatge: reconeguem els emprenedors, siguin o no empresaris; aplaudim l’esforç de superació i la cooperació, tot reservant la competitivitat per als casos en que l’èxit es mesuri estrictament per la competició.

Viñeta 19 septiembre 2024

Presentació de la Plataforma Veïnal Contra l’Especulació Immobiliària i la Massificació Turística de l’Hospitalet

Dos comunitats de veïns de Collblanc-La Torrassa en risc directe d’expulsió sense
que el govern municipal hi actuï

Aquest dimarts 17 de setembre a la biblioteca Josep Janés del barri de Collblanc s’ha presentat públicament la plataforma veïnal que pretén afrontar la problemàtica de la massificació turística a la ciutat i, més concretament, als barris de Collblanc i La Torrassa.

Amb una participació al voltant de cinquanta persones, la taula formada per representants d’algunes de les entitats impulsores de la plataforma, ha iniciat l’acte amb la lectura del manifest, a càrrec de Carme Rimbau, del CELH i del Castell de Bellvís.

El representant del Sindicat de Llogateres de l’Hospitalet ha presentat els components de la taula de l’acte. Tot seguit, el representat de la comunitat de veïns d’Occident 14, el bloc que pateix l’amenaça d’expulsió per convertir l’edifici en habitacions d’us turístic, ha explicat el conflicte que viuen de fa mesos aprofitant un buit legal existent sobre el tema i aprofundint en la especulació contra el dret a l’habitatge del veïnat que ara encara hi viu.

Marta Ruiz, representant del bloc del carrer Holanda, 36, que també viu una situació molt conflictiva ha detallat també la situació precària en la que viuen, amenaçats d’expulsió dels seus habitatges tant punt acaben els seus contractes, per habilitar també habitacions turístiques.

Tant en us cas com en l’altre es queixen de la inexistència de cap mena de suport per part de les administracions públiques, tant de la Generalitat com, especialment de l’Ajuntament de la ciutat. Expliquen que a l’Hospitalet hi ha una llista d’espera de més de tretze mil persones que busquen accedir a un pis de lloguer, que era una de les alternatives que l’Ajuntament els plantejava com a possible sortida al problema d’expulsió que pateixen.

El president de l’associació veïnal de Collblanc i La Torrassa ha fet esment a la necessitat de fer front a la crisi habitacional que s’està patint en els seus barris, i per extensió a tota la ciutat, davant la complerta inacció de les administracions que no fan res per alleujar la pressió de la massificació turística que es pateix a l’Hospitalet. Ha remarcat que tot plegat no es podrà resoldre sense una mobilització veïnal. En aquest sentit ha anunciat un proper esdeveniment públic de protesta civil el proper dia 28 de setembre.

Les entitats impulsores de la plataforma i signants del Manifest son: AVV Collblanc-La Torrassa, Comunitats de veïns del carrer Holanda 36 i del carrer Occident 14, Associació Som Santa Eulalia, Espai de Ciutadania, Sindicat de Llogateres, AVV La Florida, Associació Altaveu Jove, Associació Castell de Bellvís, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Coordinadora d’AMPES, Foment de la Informació Crítica, i els sindicats CCOO, UGT i CNT.

En el manifest es demana, entre altres coses:

Que el govern municipal estableixi una moratòria de llicències d’establiments d’ús turístic que impliqui l’elaboració d’un pla dins el marc del Decret Llei 3/2023.
Que, tal i com s’ha fet en altres ciutats i també en aplicació del Decret llei 3/2023, en el període de 5 anys es revoquin totes les llicències d’habitatges d’ús turístic atorgades fins al moment a la ciutat.
Que el govern municipal estableixi un protocol de control de pisos de lloguer temporal, per a garantir la no modificació de la seva estructura, l’augment del nombre d’habitacions o la desaparició d’espais d’ús compartit. I garantir que no se’n fa un ús fraudulent com a habitacions d’ús turístic.
Que l’Ajuntament de l’Hospitalet incrementi el nombre d’inspectors per revisar i actuar davant de possibles casos fraudulents de pisos i habitacions d’ús turístics.
Que l’Ajuntament de l’Hospitalet s’impliqui en els casos d’expulsió de veïns i veïnes, com són el cas d’Occident 14 i Holanda 36, mediant amb les parts, i acompanyant els veïns.
Que l’Ajuntament de l’Hospitalet sol·liciti als governs català i espanyol, l’aprovació definitiva d’un decret que reguli els arrendaments temporals i el lloguer d’habitacions en zones declarades de mercat tensionat.
Que s’estableixi a l’Hospitalet la mateixa fiscalitat sobre les activitats turístiques que a Barcelona.
Que l’Ajuntament faci una política d’habitatge amb l’objectiu d’incrementar el parc públic d’habitatges de lloguer accessible.
El manifest te actualment el suport de les formacions d’esquerres presents en el consistori: Esquerra Republicana de l’Hospitalet, En Comú Podem l’Hospitalet, EUiA l’Hospitalet i s’ha anunciat que Alternativa d’Esquerres de l’Hospitalet també hi dona ple suport.

*Cartell de l’acte del proper 28 de setembre*

viñeta 18 septiembre 2024

Les percepcions sobre la seguretat a l’Hospitalet

Actualment no existeixen agents de la Guàrdia Urbana caminant pels carrers i les places dels barris.

Ja fa temps que les percepcions sobre seguretat que manifesta molta de la ciutadania de l’Hospitalet son força negatives. Però fins a quin punt es corresponen amb la realitat?

De forma repetida, en les enquestes d’opinió que es realitzen des de diferents institucions públiques, la sensació d’inseguretat personal apareix com una de les principals preocupacions, sinó la primera, per part de la majoria de persones enquestades. Així, en el darrer baròmetre fet des de la Diputació, la seguretat ciutadana apareix com el principal problema:

Dades del darrer Dibarómetre sobre l’Hospitalet

En el quadre que apareix més amunt es pot veure amb claredat el lloc que ocupa el tema de la seguretat en les preocupacions expressades en la enquesta. Supera en molt al segon dels temes, l’incivisme, l’absència de valors, falta d’educació, etc. i, encara més, a la tercera de les preocupacions: la neteja urbana. I tot sembla indicar que aquestes tres qüestions van molt lligades entre elles i formen part destacada de les sensacions d’inseguretat que es viuen entre el veïnat.

Les percepcions sobre la seguretat, com destacava la responsable de seguretat i convivència de l’Institut Metropoli, Marta Murrià a El Periódico: “la percepció de seguretat no té per què respondre a una fèrria realitat delinqüencial, sinó que influeixen altres factors com el civisme, la neteja i el manteniment dels carrers, així com casuístiques com la conflictivitat en les relacions de convivència a les escales de veïns, la presència de pisos okupats a l’escala o altres problemes d’accés a l’habitatge. Factors com la ruptura del teixit urbà per una infraestructura com una autopista, o el deteriorament del mobiliari viari, o la percepció de brutícia, són també importants per conformar la sensació de seguretat“

En el cas de la nostra ciutat cal tenir present la incidència que el model de treball de la Guardia Urbana i les mateixes dificultats i conflictes en l’interior del cos, tenen sobre aquestes percepcions. Actualment no existeixen agents de la Guàrdia Urbana caminant pels carrers i les places dels barris i mantenint unes relacions de coneixement del veïnat. Les patrulles es mouen en vehicles, cotxes o motos, i el contacte amb ells no resulta fàcil. Com explicava Cristóbal Urbano en una reunió formal en la seu del districte: “per parlar amb la Guàrdia Urbana has d’aturar el trànsit i trucar a la finestra del cotxe patrulla”. Evidentment, no és la manera més pràctica d’adreçar-se a servidors públics, però el telèfon de contacte amb la Guàrdia Urbana no sempre és eficaç.

A més, l’ús generalitzat d’armilles antibales per part dels agents no ajuda tampoc a una relació de proximitat amb el veïnat. Tot i entenent la necessitat de protecció personal dels membres del cos, la seva imatge afavoreix més les sensacions de perill que les de protecció.

Tot i així, és cert que, de vegades, es poden veure desplegaments policials en alguns carrers. Aquest any s’han realitzat en diferents barris operacions policials conjuntes entre guàrdia urbana, mossos d’esquadra i policia nacional, anomenades “operacions brida” per la prevenció de robatoris amb violència. Els resultats però, han estat algunes denúncies per infraccions de trànsit o infraccions administratives i detencions o citacions per la llei d’estrangeria, i algun arrest o denúncies per tinença o consum d’estupefaents.

Es poden tenir dubtes sobre si aquest tipus d’operatius, amb desplegament dels cossos del ARRO, de la BRIMO i de l’helicòpter per part dels Mossos, de la policia d’estrangeria del CNP i les patrulles de seguretat ciutadana, serveixen més per millorar la seguretat ciutadana o si, pel contrari, ajuden a incrementar la sensació d’inseguretat.

Atenent a les dades oficials sobre delictes a l’Hospitalet, entre el 2022 i el 2023 els delictes penals que han tingut un major creixement són el que es coneix com a ciberdelictes, especialment les estafes informàtiques, que han crescut gairebé un 29% d’un any a l’altre, mentre els furts haurien crescut un 38% i, curiosament, el tràfic de drogues hauria disminuït un 33%.

Per tancar, de moment el tema, cal ressaltar que la immigració, la qüestió que en les últimes setmanes està aixecant tanta polseguera i que des de forces d’ultradreta de diferents colors es vol presentar com el problema número ú de la ciutadania, ocupa en el baròmetre de la Diputació el quart lloc de les preocupacions amb un 6,1% de les respostes. Aquestes dades, però, no poden deixar de banda els intents reiterats de sumar immigració a inseguretat. Caldrà seguir treballant des de diferents llocs a defensar el caràcter acollidor que ha de tenir la nostra ciutat. I tot plegat, el model de ciutat imperant, no ajuda a millorar.

Viñeta 17 Septiembre 2024

El Memorial Democràtic de la Seat fa un homenatge a Bellvitge a la figura de Jaume Botey

Més d’un centenar de persones s’apleguen per recordar la importància del fet migratori en un dels llibres claus de l’activista hospitalenc

El Memorial Democràtic dels treballadors/es de Seat va celebrar el passat dissabte, un acte de reconeixement de la figura de Jaume Botey al Centre Cultural de Bellvitge-Gornal i amb el suport de diferents associacions ciutadanes. La sala, al segon pis del centre Cultural, va reunir un centenar llarg de persones que van haver fins i tot de concentrar-se als passadissos per poder seguir l’acte. L’assistència no va ser únicament de la ciutat, sinó que va assistir molta gent procedent de Barcelona.

La presentació de l’acte va estar a càrrec del portaveu de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques pel Franquisme i ex treballador de Seat, Carlos Vallejo,

A continuació Joan Camós, historiador del Centre d’Estudis de l’Hospitalet va parlar dels fets, actuacions i projectes del Jaume Botey: capellà, mestre, escriptor, activista de moviments veïnals i de moviments pacifistes, del seu interès per apropar-se a la gent… i també del seu pas per la política. Va destacar així mateix els molts esforços que va dedicar a la immigració, i a la cohesió social. Can Serra i Bellvitge van ser dos espais on hi va incidir molt, per ajudar fins on va poder a que fossin uns barris dignes, tenint en compte que bàsicament hi anaven a viure persones que aleshores es deien nouvingudes. De tots els llibres que Jaume Botey va escriure, en aquest acte es va parlar dels “Cinquanta-quatre relats d’immigració”, editat l’any 1986 pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet i la Diputació de Barcelona, que com bé indica el títol, es tractava d’entrevistes fetes a persones vingudes de pobles de fora de Catalunya, on explicaven la situació de cada una d’elles i el per què havien hagut de marxar del seu lloc de naixement.

Jaume Botey i Joan Camós es coneixien de molts anys. Van ser cofundadors del CELH l’any 1984 i tenien —i Joan Camós segueix tenint— una gran preocupació pel benestar de la gent, per l’arrelament a Catalunya, i especialment per la integració dels immigrants.

Després de l’esplèndid record del Jaume, explicat pel Joan Camós, va prendre la paraula Antonio Mayo, del Memorial Democràtic de treballadors/es de Seat, que va fer fa la presentació de Lectures de relats d’immigració i poemes a càrrec de representants del Centro Cultural Andaluz Almeriense Francisco López Cuadrado, i de la Asociación Cultural Poética Luz de Luna.

Aquestes persones van llegir textos del llibre esmentat i, tot seguit altres col·laboradors van declamar poemes escrits expressament per aquest dia i dedicats a Jaume Botey. Com a nota curiosa, alguns d’aquests poetes i poetesses no havien conegut en persona al Jaume, però el que havien sentit als qui parlaven d’ell els va permetre que els seus versos reflectissin la humanitat de la persona a qui anaven adreçats. I ho van aconseguir.

Per acabar l’acte va prendre la paraula Pilar Massana, companya del Jaume i membre del Llegat Jaume Botey, on va agrair l’acte del Memorial Democràtic i la presència de tots els qui allà hi érem, i per suposat també als qui no hi van poder anar. Emocionada per l’estima que tots van demostrar per la persona del Jaume, va convidar a qui desitgés tenir informació d’aquest Llegat, només calia que deixés l’adreça del seu correu, única manera de rebre els actes que es puguin anar fent. L’acte va durar gairebé dues hores i va estar ple d’emoció i de respecte per l’amic estimat.

Carlos Vallejo, Associació Catalana Persones Ex-preses Polítiques Franquisme.

Antonio Mayo, Memorial Democràtic Treballadors/res SEAT.

Viñeta 16 septiembre 2024

Vincles

XAVIER ALMIRALL. (Exdirectiu municipal jubilat).

Vaig arribar a L’Hospitalet l’any 1973, al barri de Can Serra encara en construcció. A l’Hospitalet hi he viscut més de 40 anys, fins a l’any 2013. M’hi he casat, hi he tingut dos fills, hi he comprat dos pisos i m’hi he divorciat. Al llarg de 25 anys he treballat a l’ajuntament. He conegut molta gent. He viscut moltes experiències, bones i dolentes.

Un dels fills ha hagut de marxar al Vallès, perquè a L’H no trobava escola pública en condicions pels seus fills. L’altra, amb els fills més grans, hi segueix del tot, amb un pis dels que s’han fet amb les requalificacions de sol que va aprovant l’ajuntament.

Què en queda de tot això?. Molts records i molts vincles personals. Les lluites dels anys 70, per frenar l’afany especulatiu afavorit per l’ajuntament franquista, per esgotar el sòl de Can Serra construint al solar de la Carpa. Ho vam guanyar. Amb una associació de veïns de les pioneres, amb un rerefons de l’oposició antifranquista amb suports notables i la implicació de l’església progressista d’aquell temps.

L’ajuntament democràtic va néixer amb gent un punt mediocre, al meu entendre. La segona ciutat de Catalunya amb més de 250.000 habitants, es mereixia un ajuntament de nivell, no tant de títols universitaris, com de qualitat personal. Els partits van buscar i el que van trobar van ser sindicalistes amb formació bàsica, sense gaires llums i alguns arribistes buscant un sou, que en el món de la política és el que més abunda, malauradament. La mediocritat genera més mediocritat (ningú vol que li facin ombra).

Així hem anat passant anys i panys amb el Pujana, el Saura, el Corbacho i la Marin. Què hauria passat amb un ajuntament amb la direcció de persones de més nivell com l’Amadeu Joan, per posar un exemple?

Les grans estratègies polítiques han estat, bàsicament, l’instint de conservació del poder. Per sobre de tot, la fidelització del vot amb el suport econòmic a les entitats, amb bones subvencions, que en algun cas com l’esport van acabar en escàndol. També amb el clientelisme personal, fent favors i col·locant gent partidària a l’ajuntament.

La integració de país ha estat sempre una assignatura pendent en aquesta ciutat. L’ajuntament mai ha fet una aposta seriosa per la llengua i la cultura catalanes. Quan un grup de persones de L’H van intentar donar suport a Pasqual Maragall en el projecte de reforma de l’estatut (Ciutadans pel canvi), es van activar les alarmes del PSC més espanyolista, posant-hi dins observadors per controlar-ho (se’n podria parlar molt sobre aquest episodi).

Hi ha una tasca en positiu que cal agrair als tècnics que en el seu moment van ser fitxats encertadament (potser una excepció del típic clientelisme de partit de col·locar militants fidels, en lloc de tècnics capaços). Va ser l’inici de l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbanístic) amb el sanejament i promoció de la zona sud de la Gran via i el soterrament d’aquesta gran artèria de trànsit (L’H 2010, en deien). Però no van saber ser mesurats, no van tenir aturador: de les actuacions d’especulació urbanística amb finalitat principalment d’interès públic, van passar a generalitzar aquestes pràctiques amb noves actuacions de menys interès públic com Cosme Toda, Cobalt, Can Trabal… No han sabut frenar a temps, han perdut el nord.

He trobat un document de 2001 on es diu el següent sobre això: “El Pla L’Hospitalet 2010 s’emmarca en el conjunt de polítiques que l’Ajuntament porta endavant en tots els camps en què intervé l’Administració local per assolir l’objectiu genèric de convertir l’Hospitalet en una ciutat territorialment unitària i urbanísticament equilibrada, generadora de riquesa material i cultural, amb una personalitat consolidada i pròpia, i que exerciti en tots els fòrums la seva vocació de segona ciutat de Catalunya.” (el subratllat és meu).

Del 2001, quan L’H tenia 87.872 habitatges (alguns precaris, d’autoconstrucció del anys 60), hem passat el 2021 a 110.488 habitatges. S’han fet 22.616 habitatges nous, un 25’7% de creixement, i no precisament per renovar el parc d’infrahabitatges d’alguns barris de la ciutat.

Avui, la densitat de població a l’Hospitalet (2023) ha crescut encara més. És el primer municipi en densitat d’habitants de Catalunya amb 22.307 habitants per km2. El segon, Santa Coloma de Gramenet, té 5.000 habitants menys per km2 (17.027): un 22% menys. Una autèntica calamitat. Han conservat el poder, però han fet un pa com unes hòsties.

Si mirem l’històric recent de la densitat demogràfica, fa feredat:

Des de fora (del Maresme estant), seguint aquest gran municipi amb el que mantinc fortes vinculacions, tinc la sensació de temps perdut, de que es podrien haver fet moltes més coses en aquests anys i que algunes de les que s’han fet podrien haver estat molt diferents de com han estat.

Quan passejo (sovint) per barris com Pubilla Casas m’entristeixo. Em diuen que el nou alcalde sembla més competent. Ja veurem. Feina, en té i molta. El primer, aturar tota l’especulació en curs i posar el focus en les zones deprimides (per allò de “unitària” i “equilibrada”). També cal canviar moltes de les formes de treball dels últims 40 anys. No sé pas!

La placeta que es van carregar

Això que veieu a la fotografia, abans de la reforma que, sense consultar als veïns, es va
fer a la ciutat quan governaven els alcaldes anteriors a Nuria Marín, era una placeta.
Un dels pocs recons que encara conservaven l’aspecte de poble que es va malmetre
per la voracitat municipal de permetre edificis tan alts en un espai tan reduït. Va ser un
raconet dibuixat pel gran artista, encara viu, Joan Soler-Jové, que hauria d’haver estat
declarat Bé d’Interès Cultural per un Ajuntament que, a l’hora de fer les obres del
carrer Major, va decidir tot el contrari: carregar-se la placeta. Novament faran obres al
carrer Major. A veure si ara s’escolta els veïns i es restitueix aquest esglaonat insuls al
que era abans: una placeta, amb una fonteta, uns bancs, uns quants arbres i uns
matolls ben endreçats.