Mes: setembre de 2024

La placeta que es van carregar

Això que veieu a la fotografia, abans de la reforma que, sense consultar als veïns, es va
fer a la ciutat quan governaven els alcaldes anteriors a Nuria Marín, era una placeta.
Un dels pocs recons que encara conservaven l’aspecte de poble que es va malmetre
per la voracitat municipal de permetre edificis tan alts en un espai tan reduït. Va ser un
raconet dibuixat pel gran artista, encara viu, Joan Soler-Jové, que hauria d’haver estat
declarat Bé d’Interès Cultural per un Ajuntament que, a l’hora de fer les obres del
carrer Major, va decidir tot el contrari: carregar-se la placeta. Novament faran obres al
carrer Major. A veure si ara s’escolta els veïns i es restitueix aquest esglaonat insuls al
que era abans: una placeta, amb una fonteta, uns bancs, uns quants arbres i uns
matolls ben endreçats.

I si comencem a comptar amb els i les joves?

Les membres d’Altaveu Jove a l’entrada de l’espai Pomezia, a la Florida. (2023)

LAURA ALZAMORA. Regidora de LHECP-C

La joventut per definició, és aquell procés a la vida que s’ubica entre la infància i l’adultesa. Però cal reivindicar que no és només un pas entre etapes, sinó una etapa amb nom propi, amb el suficient pes i influència per al desenvolupament vital de cada persona. Segur que si tirem memòria endarrere recordarem una etapa plena de descobriments, d’emocions vibrants, de qüestionaments constants, i de vitalitat absoluta.

És el moment de la vida on comences a desplegar les ales, on se’t diu que no ets suficient madur per assumir certes responsabilitats, però si per que se t’imposin d’altres. Per aquest motiu també és aquesta una de les etapes que es senten i es viuen com a més injustes.

Com a societat no podem veure a la joventut com a “adults en espera”, no podem infantilitzar-los i no podem exigir sense estendre la mà. Com a societat, és imprescindible entendre el paper fonamental de la joventut com a elements actius del canvi social, actual i de futur. Sempre ha sigut així, actuant el jovent com a subjecte amb  una gran capacitat transformadora.

I per tant, com a societat tenim l’obligació d’obrir i oferir espais de participació, per tal que els i les joves puguin implicar-se, tenir veu i construir projectes compartits com a part de la ciutadania que son.

Està molt estesa l’estigmatització de la joventut, relacionant jovent amb falta de compromís, amb una manca de respecte pels seus pares, avis i professors, se’ls acusa de no voler treballar ni estudiar, de no conèixer l’esforç, ni la responsabilitat. També de ser la generació de cristall i viure hipnotitzats per les xarxes socials. Però mai ens qüestionem quina part de responsabilitat tenim els adults per a tenir aquesta percepció dels joves, quins son els seus interessos, que els oferim i com es correlacionen.

Tot i el que pugui semblar, un terç dels joves a Espanya declaren tenir molt o bastant interès per les qüestions polítiques. També són la generació més formada i, a la vegada, la generació que més pateix la precarietat. Ni els seus pares ni els seus avis tenien a la seva edat una major consciència ecologista. Cap generació ha sigut més feminista que l’actual.

I de fet, son més de 1.800 milions les persones d’entre els 10 i els 24 anys. Qui pot negar que la llavor d’un món millor és a les mans dels i les joves? És evident, per tant, que el futur, la salut de la societat en general, i de la democràcia en particular depenen en gran part d’ells i d’elles.

Però la majoria senten una certa desconfiança cap als partits. Així doncs, quins són els espais en els que participen? Quines són les eines que tenen per fer sentir la seva veu? És indiscutible el paper i el lideratge dels i les joves en moviments transformadors com el “Fridays for Future”.

Però cal que des de les administracions també els oferim espais per tal que puguin articular respostes per a les seves inquietuds. Respostes que han de poder arribar. I així que sentin que la seva implicació es útil, que serveix per a construir col·lectivament un futur que és seu i que tenen dret a lluitar. I des del municipalisme tenim una bona eina per fer-ho.

Històricament, aquests espais han estat els caus, els casals, els ateneus, les aules de cultura. Les societats canvien, però quins son els equivalents a aquests espais en l’actualitat? Cal que els partits i els ajuntaments promoguem espais oberts, per a que els joves els puguin sentir seus, on puguin trobar-se, i on puguin compartir i reflexionar.

És durant el temps lliure on es produeixen aquestes interaccions, en els espais de lleure, els espais culturals, la musica… La conjunció perfecte es produeix quan participes i a més ho passes be.

Però troben les joves de la nostre ciutat una oferta d’oci divers? Oferim que puguin autoorganitzar-se col·lectivament, i impulsar accions i projectes, o els hi donem només espais on consumir temps i activitats? Fomentem que puguin prendre consciencia i responsabilitat o només els hi demanem la seva opinió per després no tenir-la en compte?

No oferir suficients espais de participació, en una ciutat amb la complexitat que te L’Hospitalet és hipotecar el futur. No promoure la implicació i l’autonomia de les joves en la construcció de la societat, implica tenir adults dependents. Ens hi va la salut de la democràcia. Obrim les portes ja.

De Marín a Rociíto, y un mundo que da muchas vueltas

Núria Marin y Rocío Ramírez, distintos destinos.

Nada más enterarme del nombramiento de la senadora Marín como delegada del Govern en Madrid, me acordé, como aquel rayo inesperado que ilumina una noche sórdida, del desmentido que hicieron llegar a L’Estaca sobre que alguien se había inventado lo del piso que la familia Hernández Marín se había comprado en Madrid. Y me lo ha vuelto a recordar ahora la noticia que leí ayer de la dimisión de la Rociíto, que también había sido pronosticada por estos periodistas estaqueños que empiezan a afinar las teclas con que tocan la actualidad. La noticia del piso de Madrid de la alcaldesa llegó entonces como llegan estas cosas, desde dentro, pero sin documentación, y explicando que las sesiones del Senado exigían mucha presencia activa en la capital, por lo que una buena manera de invertir justificadamente era comprar un piso en Madrid para no tener que tirar permanentemente de hotel o de alquileres a precios desorbitados.

Se desmintió la noticia también desde dentro y sin documentación, pero ahora resulta que la senadora Marín va a tener que vivir en Madrid, de manera estable y no a ratos, porque la delegación del gobierno no es el Senado, sino una cosa muchísimo más concreta. Ya veremos si también desmienten eso de que la Rociíto se ha ido escaldada y sin sueldo, o acaban de asumir que tienen un coladero en casa porque hay mucho cabreo escondido. A ver si aprenden de sus colegas de la dirección que jamás abandonan a los amortizados. Y si no, nada más hay que ver lo de la Marín y el Belver.

La senadora Marín fue ascendida el martes 3, hubo Comité Federal el 7 y ya se la vio chupando cámara pegadita a Illa y el miércoles 11 presidió en Madrid la Diada Nacional en Blanquerna. En estos casos todo se acelera, de modo que ser nombrada un martes, ir de delegada el jueves y presidir un acto oficial el miércoles siguiente, no supone gran esfuerzo si tienes infraestructura suficiente en la capital. Consultada su declaración patrimonial pública, no existe piso en Madrid, sino un piso y una vivienda heredada más una plaza de parking en l’Hospitalet, al 50%, y una casa en Altafulla también a medias, lo mismo que cuando tomó posesión de senadora.

Existe, eso sí, una nómina de la Administración pública, unas acciones, un plan de pensiones y un depósito bancario que dan, por lo menos, para poder arriesgar sin lágrimas una solicitud de hipoteca. Es igual, si Marín tiene o no piso en Madrid. Lo que tiene en Madrid es un premio por su intensa militancia en el socialismo patrio desde que tenía 18 años —la página oficial de su partido explica que era ya socialista, entre los 15 y los 17: a eso se le llama tener conciencia de clase y ella siempre ha tenido mucha clase— y ahora va a cumplir 61, el día de Sant Esteve. Y un premio añadido por su larguísima carrera en la Administración pública cuya primera nómina cobró cuando tenía 22 años con algo parecido a una diplomatura en ciencias empresariales, pero sin serlo. Se casó con el hijo de un viejo militante socialista de Collblanc, su barrio, y así consiguió, por méritos muy propios, ser muy prontito concejala, después alcaldesa, más tarde diputada provincial, luego presidenta de la Diputación, muy a tiempo vicepresidenta de su partido y de la AMB, cuando todo parecía terminar, senadora, y ahora, delegada del Govern.

Estuvo 16 años de alcaldesa en su ciudad natal y fue la primera alcaldesa mujer en toda la historia de su pueblo. Se la recordará por haber dejado que la ciudad se ganara a pulso el título de ciudad más densa de Europa, en plena competición con las ciudades universales más colapsadas, como Calcuta, a la que siempre se pone de ejemplo cuando se quiere hacer broma de un hormiguero humano infame y patético, y con la que debiera hermanarse, para por lo menos compartir desgracia.

La nueva delegada entró en política con 32 años y está decidida a mantenerse en el escalafón por lo menos 32 años más, que la política solo desgasta a quienes se la toman en serio. Como se ve, ha tenido paciencia, y se ha enfadado siempre poco con los que han ostentado poder… hasta que han dejado de tenerlo. Su predecesor en el cargo probablemente se sintió tan extraño y descolocado como le ocurrió a ella cuando en la sesión de investidura del nuevo alcalde, este se olvidó de darle un abrazo cuando saludaba a los más cercanos. La diferencia es que ella le dio la espalda a un exministro que ya no estaba para trotes, mientras que el nuevo alcalde no se podía permitir estos lujos con alguien que sigue trotando por las alturas. Pero todo se andará, porque los cargos no son eternos y los agradecimientos se mueren en el baúl de los recuerdos, cuando al benefactor solo le queda poder en su memoria.

Qué enormes diferencias entre la nuera del socialista Hernández de Collblanc i la concejala Rocío del Mar, la compañera del Peña. Dicen que la primera siempre se supo granjear amistades de relumbrón y en puestos clave y eso sirve más para hacer carrera que gastarse los codos en las salas de estudio. La segunda tampoco parece tener durezas en los codos y, hasta hace poco, ha vivido muy bien según los que la conocen, pero se hizo amiga de quien no debía: un socialista al que algunos le llaman Falete y que está señalado por la justicia, razón por la cual perdió poder en su misma agrupación norte. Los mismos méritos, pero destinos muy distintos y muy distantes. Es lo que tiene esta política nuestra tan destructora, que cualquiera puede ascender en una escalera de oportunismos cuyos escalones son tan transparentes que a veces dejan de existir y descubres que el suelo no es aquello que veías desde arriba, sino el lugar habitual de los humanos. Pero mientras tanto, cualquiera puede vivir en su piso de Madrid cerca de las estrellas o decir adiós desde el rincón de pensar que es un sitio lleno de humillación y desengaño. El mundo da muchas vueltas, tantas, que los hay que no salen nunca del mareo, y si no que se lo pregunten al exalcalde Pujana.

L’ofrena floral de la Diada serveix per recordar els 60 anys d’“Els altres catalans” de Francesc Candel, regidor de cultura al primer ajuntament democràtic

Mossos i Guardia Urbana, portant la senyera.

Desenes d’entitats de la ciutat participen en l’acte institucional on no van estar presents els representants del PP i VOX

Desenes d’entitats de la ciutat de les més de 200 que havien mostrat el seu interès per participar en l’ofrena floral al monument a Rafael de Casanova (abans de Lluís Companys) en la Rambla Marina darrere el Casino del Centre, van finalment entregar el seu ram de flors, com es fa cada any en un esdeveniment que serveix per homenatjar durant la Diada Nacional de Catalunya als catalans que van perdre les seves institucions després d’una dura lluita a començaments del XVIII.

En aquesta ocasió l’Hospitalet va voler homenatjar de passada l’escriptor Francesc Candel amb motiu dels 60 anys justos de la publicació d’un llibre que va fer història, “Els altres catalans” expressió de la voluntat d’encaix dels immigrants que havien omplert Catalunya durant els anys 50 i 60. Candel, que va viure tota la seva vida a la barriada de la Zona Franca però que havia estat moltes vegades convidat als barris de l’Hospitalet, va acabar sent regidor de Cultura en el primer govern democràtic, en ser cap de llista dels comunistes del PSUC a la ciutat. Ahir van estar presents per glosar la seva figura i la seva obra, la seva filla Maria Candel, la vicepresidenta de la Fundació que porta el seu nom, Gal·la Cortadellas i l’ex-regidor d’EUiA, Ramon Luque, que no va arribar a coincidir amb Candel al govern municipal.

Acte en homenatge a Francesc Candel.

Eren presents també a la tribuna d’autoritats l’alcalde David Quirós i tres portaveus municipals, el del govern, Jesús Husillos i els d’ERC-EUiA, Jaume Graells i LHECP-C, Manuel Domínguez. Estaven absents els portaveus del PP, Sonia Esplugas, i el de vox, Francisco González que no acostumen a assistir a aquest tipus d’actes.

Després del parlament de l’alcalde i els convidats de l’homenatge a Candel es va procedir a l’frena floral que van obrir sis representants de la policia nacional, mossos d’esquadra i guàrdia urbana, encapçalats per dos membres del cos de la policia local amb els uniformes de gala, que van portar la senyera fins a l’escultura commemorativa mentre sonava el cant de la Senyera. A continuació van desfilar les entitats que s’havien sumat a l’acte.

Aquest any, per primera vegada, per que ha estat aquest el primer any que l’alcalde ha convidat l’entitat, va fer l’ofrena floral l’associació Foment de la Informació Crítica, editora d’aquest digital. Després de l’ofrena es va tancar l’acte amb el Cant dels Segadors, una galejada de trabucaires, el ball dels gegants de l’Hospitalet, l’esbart dansaire del Casino del Centre i la colla jove de la ciutat. Prèviament havia participat la banda de música de l’EMMCA.

Durant la concentració va haver fins i tot un acte de protesta d’un veí que reclamava atenció municipal amb una pancarta i desenes de ciutadans que van voler assistir a l’acte institucional.

Dimiteix la regidora socialista Rocío Ramírez, a la que l’actual alcalde havia tret la tinença d’alcaldia que ostentava amb Marín

Rocío Ramírez, fins ara regidora.

La que l’ha de substituir a la llista socialista, és l’assessora de l’alcalde, Cristina Salido, que cobra ara més del que podria cobrar com a simple regidora

Ahir dimarts va transcendir la notícia que la fins ara regidora del PSC local, Rocío del Mar Ramírez, dimitirà del seu càrrec i deixarà pas a la següent de la llista socialista que, en aquest cas, és l’assessora d’alcaldia Cristina Salido. La regidora Rocío Ramírez, que era setena tinenta d’alcaldia quan Núria Marín era alcaldessa, va desaparèixer del repartiment de càrrecs del govern local tan aviat Quirós va rellevar Marín. Un dia després de prendre possessió, L’Estaca va poder explicar als lectors el projecte del nou alcalde, i vaticinar el malestar que això generaria a la regidora ara dimitida: (https://lestaca.com/2024/06/19/).

La humiliació va ser tan considerable i exagerada, que en l’organigrama de l’alcalde ja figuraven, amb càrrecs, els dos regidors que havien de substituir Marín i Belver (el fins aleshores primer tinent d’alcalde també dimitit), que encara no havien pres possessió com a regidors, mentre que a la regidora Ramírez se la passava de tinenta d’alcaldia a regidora de Participació Ciutadana com a subordinada de una de los noves àrees.

De fet, la regidora Ramírez va declinar la responsabilitat i fins la seva dimissió ha estat la única regidora del govern socialista que no té cap mena de retribució més enllà dels gairebé 20.000 euros anuals que cobren la resta de regidors per assistència als plenaris. En el fons, el conflicte ha estat clarament induït per la qüestió econòmica, perquè va transcendir que la regidora ara dimitida assumia que es prescindís d’ella sempre i quan mantingués una retribució acurada que no ha aconseguit. Com que el fons de la qüestió sembla econòmic caldrà explicar, una vegada més, el que la pròpia web municipal informa del que cobren els càrrecs electes, sense que això vulgui dir que no hi ha, apart, altres capítols d’ingressos retributius que no consten però que, pel que ens expliquen, existeixen. L’alcalde cobra, segons el llistat de retribucions, 81.620,10 euros/any i els quatre tinents d’alcaldia 76.512,24 euros/any. Tots ells tenen dedicació exclusiva. Hi ha, a més, set regidors del govern, també amb dedicació exclusiva, que cobren 71.400 euros/any. Per contra, la regidora Ramírez cobrava, a partir de juny, només els 20.000 euros/any per assistència als plens però, abans de juny, els 76.512,24 euros com a tinenta d’alcaldia.

Els 71.400 euros els cobren també, anualment, els quatre portaveus dels grups municipals d’ERC-EUiA, PP, Vox i LHECP-C, també amb dedicació exclusiva, a banda dels 35.700 euros que cobra, per mitja dedicació, un altre dels 4 regidors d’ERC-EUiA. Els altres 8 regidors a l’oposició no tenen dedicació i cobren únicament l’assistència a plens (1.657,5 euros per sessió, que representen uns 276,25 euros/hora de mitjana presencial, treta l’estona de preparació dels temes del plenari i de la redacció de mocions o preguntes).

Malgrat que és prou evident que el conflicte té orígens econòmics, la regidora Ramírez ha enviat una carta a la militància socialista de l’Agrupació Nord on està inscrita, comunicant la seva dimissió. “Tras mi no incorporación al equipo de Gobierno el pasado mes de junio y una vez me he reincorporado a mi puesto de trabajo en la empresa privada, creo que es la mejor decisión posible para todos y todas, dando al mismo tiempo la oportunidad de que otros compañeros y compañeras asuman el inmenso honor de ser concejal de su ciudad y trabajar por ella“ , afirma, i després de considerar que ha fet tot el que ha pogut per millorar la vida de la ciutadania escriu: “Pero todo lo que empieza, acaba. Y creo que ahora es el momento de dejarlo y volver a la actividad privada. Siempre he visto mi paso por la política -no buscado- como algo temporal y, cuando comenzó este último mandato, en mi mente ya estaba no volver a concurrir en las próximas elecciones municipales de 2027” i conclou: “Estoy segura de que nunca podré agradecer suficiente la gran oportunidad que el Partido me dio en su momento, pudiendo ser concejala en L’Hospitalet. Me siento muy afortunada y, como no puede ser de otra forma, como militante de base (que es el mejor cargo posible), como tantos otros y otras, seguiré aportando lo que esté en mi mano para que el PSC de L’Hospitalet pueda seguir ofreciendo el mejor proyecto para mi Ciudad”.

Per la seva banda, el primer secretari del PSC local, Rafa Gómez, ha enviat un comunicat  a la militància local, anunciant la decisió “personal de renunciar a su acta de concejala”, referint-se a Rocío Ramírez, a la que expressa “nuestro más sincero agradecimiento por su incansable labor, dedicación y entrega a lo largo de estos nueve años”…

La persona que podria substituir Ramírez és, com s’ha dit, la núm. 17 de la llista socialista, Cristina Salido Cabo, que dona la casualitat que és assessora d’alcaldia amb una retribució anual de 74.256 euros/any, més que qualsevol regidor amb dedicació exclusiva i només 2.000 euros/anys menys que una tinència d’alcaldia. Les persones consultades que coneixen l’ambient interior del PSC local no creuen que Cristina Salido accepti el canvi i, aleshores li tocaria a Óscar Ibáñez Imbernon, que hores d’ara és assessor a l’AMB, segons les fonts consultades, però del qual ignorem càrrec concret. El que si es coneixen són les retribucions del personal eventual d’assessorament de l’AMB (89 persones en total) que van dels 30.569 euros/any als 84.456 euros/any, en funció de la responsabilitat. Per cert, Óscar Ibáñez Imbernon és cosí de l’actual Vicepresident segon de la Mesa del Parlament, David Pérez Ibáñez, també del PSC.

Les vinculacions familiars entre càrrecs electes i personal eventual d’assessorament i fins i tot de personal laboral o funcionari que ha anat assolint experiència laboral gràcies a la política de nepotisme que és tradicional en l’Administració municipal, ——‑especialment controlada pel PSC— són tan aclaparadores, que la parella de Rocío Ramírez que ara vol dimitir del seu càrrec perquè “siempre he visto mi paso por la política -no buscado- como algo temporal” també és assessor actualment de nivell 1 a l’Ajuntament de l’Hospitalet, amb una retribució anual de 71.285,76 euros.