El President de la Generalitat defensa la promoció de sol disponible, sense tenir en compte la densificació i la manca d’espais lliures a l’àrea metropolitana

L’anunci del president Illa, durant el passat debat del Parlament de Catalunya, que posaria en marxa de manera immediata els mecanismes per construir 50.000 habitatges públics en l’horitzó del 2030 i la inversió de 4.400 milions d’euros en aquest pla, ha creat una forta expectativa en tota l’àrea metropolitana de Barcelona on el problema de l’habitatge es pateix d’una manera frapant. Aquest nou pla de l’habitatge preveu alliberar més terreny, un operatiu  més ràpid, ajuts per l’accés a l’habitatge i la col·laboració público-privada.

Segurament no hi haurà cap persona sensible als alts preus del lloguer i les dificultats de finançament dels joves per independitzar-se, que no hagi acollit amb expectació la proposta del president socialista. Illa va anunciar la creació d’una reserva pública de sol que ajudi als municipis a promoure el sol disponible mitjançant una convocatòria anual oberta a tots els operadors públics i privats perquè posin a disposició els seus solars per construir promocions d’habitatges protegits de lloguer. Una tramitació accelerada de permisos i uns ajuts a través de l’Institut Català de Finances pels promotors començant per una línia anual de 500 milions d’euros. I també la creació d’un Fons Públic d’Emancipació de 100 milions d’euros anuals destinats a cobrir el 20% dels preus dels habitatges previstos per a 12.000 joves menors de 35 anys. I un altre fons de 500 milions per adquirir 1.700 habitatges de segona mà de compra o lloguer per cobrir els desnonaments.

Més enllà dels ajuts a joves i les previsions pels desnonaments, una gran part de l’esforç del president se situa en el terreny de la disposició de nou sol lliure en ciutats com la nostra, especialment atestada. Si a l’Hospitalet no hi ha espai lliure per cedir a la Generalitat per fer una sola escola en condicions, com es pot pretendre alliberar sol per construir més habitatges?. Aquesta situació que és d’una evidència aclaparadora en el cas de l’Hospitalet, és molt semblant en la primera i segona corones de l’àrea metropolitana i s’apropa al col·lapse en la tercera. Fan falta habitatges de protecció i habitatges de lloguer però, dona la sensació que els que promouen la manera d’afrontar el problema, no són prou conscients del grau de saturació del territori. Promoure sol disponible en l’àmbit metropolità, o és producte del desconeixement o de la simple propaganda, perquè els promotors privats que disposen de solars, coneixent la demanda, no serà fàcil que els posin a disposició dels municipis malgrat els ajuts; i el sol públic és gairebé inexistent i les possibilitats de crear-lo, pràcticament igual.

En canvi, hi la promesa d’adquisició de 1.700 habitatges de segona mà que pràcticament ha passat inadvertida i que podria convertir-se realment en l’eix de la política d’habitatge del futur immediat. La qüestió és que fan falta habitatges i no hi ha sol, però en canvi hi ha una barbaritat immensa d’habitatges buits arreu que, posats, al mercat, amb un cert grau de regulació, resoldria una bona part de la demanda. L’any passat hi havia a Espanya 3,8 milions de residències buides, una mitjana del 14,4% dels habitatges construïts, xifra que no ha parat de créixer des del 2014 (aleshores eren 3,3 milions). A Catalunya superen els 450.000 (dades del 2023), per sobre de l’11% de mitjana i a l’Hospitalet (dades del 2023) 8.195 habitatges buits d’un total de 110.500, el que representa un 7,4% del total de residències construïdes. És a dir, més de 7 habitatges de cada 100 que hi ha a la ciutat, estan buits i aquest percentatge és dels més alts de tota la comarca del Baix Llobregat (només el superen Castellví, Corbera, Vallirana i Sant Vicenç dels Horts, d’un total de 31 municipis), mentre que a la rodalia, encara és més gran el percentatge a Badalona (8,38%), Santa Coloma (9,23%), la mateixa Barcelona (9,33%) o Terrassa (9,46%).

Probablement els poders públics tindrien manera, amb una legislació adient, d’evitar que mentre hi ha milers de joves que no poden emancipar-se per manca d’habitatges en condicions, hi ha milers de pisos buits, molts d’ells sense entrar al mercat. Hores d’ara, la Llei de l’Habitatge que va entrar en vigor al maig passat ja preveu que els Ajuntaments puguin recarregar entre un 50 i un 150% l’IBI dels habitatges que portin més de dos anys buits. Ara bé, això només afectaria a aquells que tenen més de 4 immobles en propietat i encara hi ha una colla d’excepcionalitats: que no estiguin desocupats per raó de formació o motius laborals, per raons de salut o emergència social, que siguin segones residències (en aquest cas no poden estar desocupades 4 anys seguits), que estiguin al mercat, que estiguin pendents de rehabilitació o en procés de litigi, etc. De fet, suposadament, la llei persegueix directament als grans tenedors (propietaris de mes de 10 habitatges), però el nombre d’habitatges sobre els que fins ara s’ha actuat, és molt residual. Al maig es va actuar directament per expropiar cinc habitatges buits de grans tenedors (un d’ells a Cornellà) i un any abans el govern Aragonès va anunciar l’expropiació d’entre 50 i 70 habitatges buits, de 14 municipis. També al febrer del 2024 l’Agència Catalana de Consum va multar a 79 grans tenedors amb sis milions d’euros per no oferir lloguer social.

En tots els casos, expedients i sancions que no resolen el problema. Probablement perquè al davant hi ha grans potències econòmiques. Segons Civio, Caixabank i Blackstone tenen 41.400 habitatges llogats a tot l’Estat (Caixabank, a Catalunya, més de 5.000) i més de 185.000 dels habitatges llogats actualment corresponen a grans arrendadors, la meitat dels quals propietat de bancs o de fons d’inversió nord-americans. A l’Hospitalet ja s’han produït denúncies contra aquests arrendadors per pujades d’un 100% del lloguer d’un any a l’altra, per l’obligació del llogater de pagar l’IBI i per nul manteniment dels edificis.

Continuar amb la política de nova ocupació de sol, especialment quan el sol és un bé escassíssim, sigui públic o privat, no deixa de ser una alternativa inassumible, tot i que sembli la més simple. La única manera sense perjudicar la qualitat de vida a les zones urbanes densificades com les existents a l’àrea metropolitana de Barcelona en el seu conjunt, és rehabilitar habitatges i omplir els pisos que estan buits. Totes les reivindicacions apunten que l’habitatge és un dret. L’espai lliure i les zones verdes també. I també ho és la propietat privada, malgrat que una propietat privada que abusa de la demanda restringint l’oferta (mantenint buits desenes de milers d’habitatges), hauria de tenir dels poders públics, la resposta imprescindible en forma de sancions, restricció d’ajuts i expropiacions.