Els darrers dies, aquest digital ha dedicat una part important dels temes tractats a una matèria que per bona part de la ciutadania resulta excessivament tècnica. Què tindrà a veure com es dirigeixen els mitjans públics de comunicació amb els creixents problemes que pateix la ciutadania? Què tindrà a veure la composició d’una sèrie d’organismes, d’un reglament de funcionament, d’una pila de regulacions formals per tot allò que afecta veritablement la ciutadania?. Aquí els problemes fonamentals són l’habitatge, cada vegada més car si és de compra i cada vegada més inassolible si és de lloguer, el creixement progressiu de les ràtios a les escoles, la manca d’escoles bressol municipals, els problemes de la climatització als habitatges i a tots els equipaments, els educacionals inclosos, l’absència d’espais capaços de convertir-se en refugis climàtics, la manca d’espais municipals per fer activitats veïnals, els problemes de seguretat, l’incivisme, la manca d’espais verds, la saturació demogràfica, l’especulació del sol a càrrec de promotors beneficiats per l’Ajuntament, els problemes de l’atenció de serveis socials, les mancances d’assistència a les dones, la falta d’un regulació eficaç pel que fa a la immigració… no acabaríem.
És cert que això és el que preocupa a la ciutadania i no pas si els reglaments són eficaços i es compleixen, o si els organismes són més o menys representatius. No és una excusa, però caldrà explicar que els professionals que treballem amb una matèria tan delicada com és la informació, sabem a bastament la importància dels missatges que rebem a través dels mecanismes informatius per modular les nostres opinions. En aquesta ciutat, amb tots aquests problemes esmentats, la informació arriba per molts pocs canals i un d’ells no pot competir amb cap altra pel seu aclaparador poder. Són els mitjans públics de comunicació: un canal digital, una televisió i un mensual imprès que arriba a la immensa majoria dels habitatges de la ciutat. Alguns diuen que la tele la veu molt poca gent i que el digital només l’obre la població molt vinculada a l’actualitat ciutadana, la més interessada. No fa res. Les xarxes s’encarreguen de vehicular la informació i ho observem nosaltres mateixos que som el mitjà més feble dels tres que apareixen regularment i observem un creixement sostingut de seguiment i una incidència a xarxes que hagués estat impensable fa només uns pocs mesos.
El que transmeten els mitjans de comunicació públics, es vulgui o no —que és vol, i molt— és el que acaba sedimentant les sensacions, malgrat els problemes. No vull dir amb això que els mitjans de comunicació públics escamotegen la realitat: penso seriosament que no l’escamotegen i això fa encara més difícil la percepció del poder que tenen, a l’hora de crear una opinió pública molt tolerant amb aquesta difícil realitat que vivim. La sensació exterior és que transmeten el que els arriba d’una manera el més neutre possible. Simplificant molt, el problema és que, el que els arriba és majoritàriament el que fabriquen els mateixos organismes municipals que, naturalment, sempre escombren cap a casa. I una mica també, el que opina l’oposició que, com passa habitualment, es dedica a criticar el govern, faci el que faci. Amb això ja compleixen els estandarts de neutralitat que fan molt complicat criticar-los obertament.
Si hem de fer cas de la imatge que destil·len els mitjans de comunicació públics, aquesta és una ciutat amb els mateixos problemes que la resta, hem avançat molt i més que avançarem. I em moltes coses som una col·lectivitat envejable. Si, és clar que hi ha problemes, però no és culpa del govern local, ni de les mancances en la gestió. És bàsicament responsabilitat del món en el que vivim, i l’Hospitalet fa tot el que pot per sortir-se’n, i se n’està sortint.
Canviar aquesta dinàmica on el que arriba a casa del ciutadà mitjà és que el govern municipal fa tot el que pot i més i ho està fent molt bé, vol dir canviar els mecanismes que controlen aquesta manera de dirigir el missatge. Cosa ben difícil, perquè la percepció de tots els que treballen en els mitjans de comunicació públics i els que els han encarregat la feina, és la mateixa: que els uns són els que paguen i els altres els que han de retre comptes als que els paguen. La percepció de que els paguem tota la ciutadania, ha quedat oculta sota el dia a dia. I per això es fa imprescindible modificar, al menys, els equilibris interns. Com a mínim, que els que fan i desfan i han fet i desfet des de fa dècades, ho tinguin més difícil i hagin de debatre, consensuar i projectar una mirada diferent sobre la realitat.
Un exemple servirà per entendre el que vull dir. Que a casa de tota la ciutadania arribi un mensual amb un titular que diu que comença la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat i que això és repeteixi al digital, a la televisió pública i a les xarxes, com és ben palès intenta fer front a l’enorme realitat de la taca de ciment que és la ciutat d’una manera excessivament barroera, excessivament propagandística: és una notícia per crear un estat d’opinió, no per reflectir la realitat. La realitat sembla ser que el que es vol fer és substituir tot allò que es pugui dels arbres talats i morts que ha estat una crítica brutal de la ciutadania en plena crisi climàtica que va a més i encara anirà a més. I per tant hi haurà, com a màxim, els mateixos arbres que ja n’hi havia i si es pot, uns quants mes. Allò que afirmen els seus titulars és una pura imatge especulativa per crear opinió. El que jo afirmo no m’ho he inventat: ha arribat de fonts internes, vinculades a l’adquisició de l’arbrat previst. Però és igual: no sabrem si en qualsevol cas és la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat fins que estiguin veritablement plantats. Aleshores podrem constatar si era un missatge informatiu o un missatge propagandístic. Podem fer apostes… (potser hauran de comptar com a arbres les plantetes dels parterres i de les jardineres).
La dinàmica de l’editora d’aquest digital, l’entitat Foment de la Informació Crítica, té com a objectiu ciutadà treballar perquè la comunicació que paguem tots sigui un servei públic i no un servei de propaganda del poder municipal. Modificar la composició dels organismes que ells mateixos han creat, perquè la llei els obliga a fer veure que són neutrals i plurals, és només un primer pas. Darrera d’aquest n’hi ha uns quants mes. I ja els avenço: tan discutible com el control total dels instruments que gestionen els mitjans públics de comunicació és la falta de reglamentació sobre la publicitat institucional que el mateix Pedro Sánchez ha defensat apassionadament perquè, com és obvi, sap que moltes institucions que controla l’oposició financen empreses que semblen mecanismes de manipulació de l’opinió pública més que no pas mitjans de comunicació. El que val en uns casos ha de valdre per tots i caldrà exigir a l’Ajuntament la regulació de la publicitat institucional dirigida, perquè l’objectiu d’aquesta publicitat institucional no és informar de serveis públics, sinó comprar voluntats. Igualment caldrà insistir en l’exercici monopolístic dels mitjans públics de comunicació a l’hora de finançar-se en part de publicitat comercial. Ingressos de publicitat que sostreuen als mitjans privats que no poden competir en igualtat de condicions per la diferència d’estructura i, per tant, de capacitat de difusió.
És a dir, exigir pluralitat en els instruments de control dels mitjans públics de comunicació és, en última instància, garantir que el que paguem tots no serveixi només perquè els que manen s’autopromocionin, sinó perquè la ciutat, amb el concurs de tothom, avanci…
