Una nova trampa de l’Ajuntament de L’Hospitalet: fins ara justificava un IBI dels més alts del nostre entorn adduint que “en el nostre rebut de l’IBI està inclosa la taxa d’escombraries”; ara ha segregat aquesta taxa, però sense rebaixar l’IBI, ans al contrari, augmentant-lo un 2’6%. És a dir, es com si cobrés dues vegades la taxa d’escombraries i a sobre més IBI.
Per l’Ajuntament és un bon negoci, ja que recaptarà un 25% més: vora 100M€ en lloc de 79M€. A canvi de res, ja que no es compromet a millorar el servei. Per cert, un servei força deficient, que mereixeria un altre article.
Aquest augment de recaptació l’aportarà la ciutadania i no és poca cosa:
– per un habitatge de 45m2, amb 4 persones, suposa un augment de 130€
(dels 225 actuals a 355)
– per un habitatge de 70m2, amb 4 persones, suposa un augment de 143€
(dels 450 actuals a 593)
– per un habitatge de 95m2, amb 4 persones, suposa un augment de 157€
(dels 700 actuals a 857)
Potser més impactant encara serà per a una persona gran en un pis petit: li suposarà un augment de 78€ (de 225 a 303).
Cal afegir que l’augment és regressiu, sense que es contemplin bonificacions ni ajudes de cap mena: en els exemples anteriors, representa un 58% per a pisos petits i un 22% per als grans. Arriba a un 73% per a pisos petits amb 6 habitants.
Una altra sorpresa, no menor, la donen els protagonistes del tema: ho promou el PSC, amb el suport dels Comuns, grups autoanomenats progressistes, que de cap manera insinuaven mesures d’aquest tipus en els seus programes electorals.
No esperaven que el recanvi a l’alcaldia comportés noves maneres de gestionar la nostra ciutat. Però tampoc esperàvem mesures tan immediates i tan grolleres per simplement augmentar la recaptació a costa de la ciutadania i en especial de la més feble.
Aquest dies hem parlat molt dels mitjans locals públics
Els darrers dies, aquest digital ha dedicat una part important dels temes tractats a una matèria que per bona part de la ciutadania resulta excessivament tècnica. Què tindrà a veure com es dirigeixen els mitjans públics de comunicació amb els creixents problemes que pateix la ciutadania? Què tindrà a veure la composició d’una sèrie d’organismes, d’un reglament de funcionament, d’una pila de regulacions formals per tot allò que afecta veritablement la ciutadania?. Aquí els problemes fonamentals són l’habitatge, cada vegada més car si és de compra i cada vegada més inassolible si és de lloguer, el creixement progressiu de les ràtios a les escoles, la manca d’escoles bressol municipals, els problemes de la climatització als habitatges i a tots els equipaments, els educacionals inclosos, l’absència d’espais capaços de convertir-se en refugis climàtics, la manca d’espais municipals per fer activitats veïnals, els problemes de seguretat, l’incivisme, la manca d’espais verds, la saturació demogràfica, l’especulació del sol a càrrec de promotors beneficiats per l’Ajuntament, els problemes de l’atenció de serveis socials, les mancances d’assistència a les dones, la falta d’un regulació eficaç pel que fa a la immigració… no acabaríem.
És cert que això és el que preocupa a la ciutadania i no pas si els reglaments són eficaços i es compleixen, o si els organismes són més o menys representatius. No és una excusa, però caldrà explicar que els professionals que treballem amb una matèria tan delicada com és la informació, sabem a bastament la importància dels missatges que rebem a través dels mecanismes informatius per modular les nostres opinions. En aquesta ciutat, amb tots aquests problemes esmentats, la informació arriba per molts pocs canals i un d’ells no pot competir amb cap altra pel seu aclaparador poder. Són els mitjans públics de comunicació: un canal digital, una televisió i un mensual imprès que arriba a la immensa majoria dels habitatges de la ciutat. Alguns diuen que la tele la veu molt poca gent i que el digital només l’obre la població molt vinculada a l’actualitat ciutadana, la més interessada. No fa res. Les xarxes s’encarreguen de vehicular la informació i ho observem nosaltres mateixos que som el mitjà més feble dels tres que apareixen regularment i observem un creixement sostingut de seguiment i una incidència a xarxes que hagués estat impensable fa només uns pocs mesos.
El que transmeten els mitjans de comunicació públics, es vulgui o no —que és vol, i molt— és el que acaba sedimentant les sensacions, malgrat els problemes. No vull dir amb això que els mitjans de comunicació públics escamotegen la realitat: penso seriosament que no l’escamotegen i això fa encara més difícil la percepció del poder que tenen, a l’hora de crear una opinió pública molt tolerant amb aquesta difícil realitat que vivim. La sensació exterior és que transmeten el que els arriba d’una manera el més neutre possible. Simplificant molt, el problema és que, el que els arriba és majoritàriament el que fabriquen els mateixos organismes municipals que, naturalment, sempre escombren cap a casa. I una mica també, el que opina l’oposició que, com passa habitualment, es dedica a criticar el govern, faci el que faci. Amb això ja compleixen els estandarts de neutralitat que fan molt complicat criticar-los obertament.
Si hem de fer cas de la imatge que destil·len els mitjans de comunicació públics, aquesta és una ciutat amb els mateixos problemes que la resta, hem avançat molt i més que avançarem. I em moltes coses som una col·lectivitat envejable. Si, és clar que hi ha problemes, però no és culpa del govern local, ni de les mancances en la gestió. És bàsicament responsabilitat del món en el que vivim, i l’Hospitalet fa tot el que pot per sortir-se’n, i se n’està sortint.
Canviar aquesta dinàmica on el que arriba a casa del ciutadà mitjà és que el govern municipal fa tot el que pot i més i ho està fent molt bé, vol dir canviar els mecanismes que controlen aquesta manera de dirigir el missatge. Cosa ben difícil, perquè la percepció de tots els que treballen en els mitjans de comunicació públics i els que els han encarregat la feina, és la mateixa: que els uns són els que paguen i els altres els que han de retre comptes als que els paguen. La percepció de que els paguem tota la ciutadania, ha quedat oculta sota el dia a dia. I per això es fa imprescindible modificar, al menys, els equilibris interns. Com a mínim, que els que fan i desfan i han fet i desfet des de fa dècades, ho tinguin més difícil i hagin de debatre, consensuar i projectar una mirada diferent sobre la realitat.
Un exemple servirà per entendre el que vull dir. Que a casa de tota la ciutadania arribi un mensual amb un titular que diu que comença la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat i que això és repeteixi al digital, a la televisió pública i a les xarxes, com és ben palès intenta fer front a l’enorme realitat de la taca de ciment que és la ciutat d’una manera excessivament barroera, excessivament propagandística: és una notícia per crear un estat d’opinió, no per reflectir la realitat. La realitat sembla ser que el que es vol fer és substituir tot allò que es pugui dels arbres talats i morts que ha estat una crítica brutal de la ciutadania en plena crisi climàtica que va a més i encara anirà a més. I per tant hi haurà, com a màxim, els mateixos arbres que ja n’hi havia i si es pot, uns quants mes. Allò que afirmen els seus titulars és una pura imatge especulativa per crear opinió. El que jo afirmo no m’ho he inventat: ha arribat de fonts internes, vinculades a l’adquisició de l’arbrat previst. Però és igual: no sabrem si en qualsevol cas és la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat fins que estiguin veritablement plantats. Aleshores podrem constatar si era un missatge informatiu o un missatge propagandístic. Podem fer apostes… (potser hauran de comptar com a arbres les plantetes dels parterres i de les jardineres).
La dinàmica de l’editora d’aquest digital, l’entitat Foment de la Informació Crítica, té com a objectiu ciutadà treballar perquè la comunicació que paguem tots sigui un servei públic i no un servei de propaganda del poder municipal. Modificar la composició dels organismes que ells mateixos han creat, perquè la llei els obliga a fer veure que són neutrals i plurals, és només un primer pas. Darrera d’aquest n’hi ha uns quants mes. I ja els avenço: tan discutible com el control total dels instruments que gestionen els mitjans públics de comunicació és la falta de reglamentació sobre la publicitat institucional que el mateix Pedro Sánchez ha defensat apassionadament perquè, com és obvi, sap que moltes institucions que controla l’oposició financen empreses que semblen mecanismes de manipulació de l’opinió pública més que no pas mitjans de comunicació. El que val en uns casos ha de valdre per tots i caldrà exigir a l’Ajuntament la regulació de la publicitat institucional dirigida, perquè l’objectiu d’aquesta publicitat institucional no és informar de serveis públics, sinó comprar voluntats. Igualment caldrà insistir en l’exercici monopolístic dels mitjans públics de comunicació a l’hora de finançar-se en part de publicitat comercial. Ingressos de publicitat que sostreuen als mitjans privats que no poden competir en igualtat de condicions per la diferència d’estructura i, per tant, de capacitat de difusió.
És a dir, exigir pluralitat en els instruments de control dels mitjans públics de comunicació és, en última instància, garantir que el que paguem tots no serveixi només perquè els que manen s’autopromocionin, sinó perquè la ciutat, amb el concurs de tothom, avanci…
Fa molt de temps, la reivindicació dels semàfors resultava imprescindible per organitzar una mica la circulació urbana. Després hi ha hagut una febre de semàfors i s’hi instal·len arreu. La majoria fan el seu paper, però d’altres són una mica incomprensibles, com aquest de la fotografia. Està instal·lat a tocar de l’edifici de l’Ajuntament del carrer Josep Prats entre el carrer Roselles i la plaça de l’Ajuntament. Un carrer pràcticament de vianants que emboca a una plaça de vianants del tot. Allà s’ha instal·lat un semàfor que fa riure. No només perquè està apagat de manera permanent sinó perquè, a més, enfoca als habitatges i a la vorera i no pas al carrer. Només es pot entendre la seva instal·lació o bé perquè sobrava i no sabien que fer-ne, o bé perquè als que compren semàfors els fan descompte si en compren de sobres. Una mica estrany tot plegat.
Acabo de leer la noticia de la remodelación que parecer ser va a tener “La Bòbila”. La memoria es incandescente mientras conserva su don y la llama del recuerdo. El pasado tiene un cierto tinte melancólico. Es muy gelatinoso, tiene el riesgo de aparentar ser mejor que el presente y eso a los jóvenes les produce un poco de sordera e indiferencia. Lo útil es explicarlo mientras sea posible, para ayudar a evitar el olvido y a mejorar también, si es posible, el futuro.
En los años 70, el gran espacio que ocupaba aquella enorme zona abandonada, era un espacio con restos de la antigua fábrica de ladrillos rojos, bòbila en catalán. Parecía una ciudad abandonada y destruida como si hubieran pasado los siglos o hubiera sido bombardeada. Era un solar que parecía inmenso. La lluvia formaba zonas de charcos. Los niños jugaban a mil juegos y aventuras. Recuerdo la muerte de un niño al poco tiempo de llegar al barrio. Me impactó de tal forma, que el tiempo no lo borra. Cayó en unos de los antiguos pozos o huecos que aún se mantenían en lo que habían sido los hornos donde cocían las piezas geométricas que servían para levantar edificios.
El barrio de Pubilla Casas estaba en fase de construcción y crecimiento. Había núcleos consolidados como el mercadillo de Can Vidalet o el palacio de la Pubilla Casas. Como explica Ireneu Castillo, el barrio de Pubilla Casas tenía vocación de ser la zona residencial de l’Hospitalet. Transformó su ilusión de barrio chic, a un barrio de una relativa y rápida construcción para acoger a la mayoritaria emigración que llegaba a Cataluña desde los años 60.
No puedo evitar recordar, al pasar frente La Bòbila. También confieso que se me hace un nudo en la garganta. Ese espacio existe porque los vecinos que formábamos parte de la Asociación de Vecinos durante esos años nos empeñamos unitariamente en parar la especulación de los constructores que tenían pactadas las licencias de obra que debía conceder la Administración Local para construir bloques de pisos. Era una zona enormemente saturada y densa, víctima ya entonces de una evidente ausencia de espacio libre para sus habitantes.
La historia de la lucha para conseguir el espacio de La Bòbila tiene poca literatura. La diversidad ideológica y social que había en la Asociación de Vecinos era tan grande y plural, que nadie se ocupó ni se atrevió a hacerse suyo el éxito que significó parar la construcción. Nos enfrentamos al Ayuntamiento. Nos enfrentamos a la policía. Derrumbamos las vallas que iban colocando repetidamente. Llamábamos con megafonía por todo el barrio a la movilización y a las convocatorias de las asambleas de vecinos. Expropiamos tablones de obra para construir un escenario para hacer la primera Fiesta Mayor del barrio. La organizamos con los recursos económicos y humanos de los vecinos. Los que participamos en esta acción teníamos claro cuál era el objetivo. Trabajamos duro para frenar una barbaridad.
Lo más importante que conseguimos fue que los vecinos se hicieran suyo ese espacio. Ese fue el mayor éxito. Se paró la construcción, y además logramos que los escépticos e indiferentes se apuntaran el tanto como si fuera suyo: el éxito de la reivindicación. Siempre, o casi siempre, las iniciativas van por delante de las Administraciones. Algo un tanto cínico y decepcionante pues, en principio, nos consideraron locos, utópicos y radicales.
El solar de la bòbila. Hoy, la plaza de La Bòbila tiene la luz del arco iris. Fue, es y será, un ejemplo de la lucha anónima y unitaria de unas cuantas personas apasionadas de la Asociación de Vecinos de Pubilla Casas. La Bòbila fue un éxito. El éxito de todos de tener un sueño, convertido hoy en espacio libre común. Un rasgo de dignidad vecinal: merece la pena no olvidarlo. Hoy y siempre.
Un informe ha de donar viabilitat a la reobertura de Ràdio l’Hospitalet.
El Consell Consultiu mostra la divisió de l’organisme i s’enfronta a la interpretació esbiaixada del secretari, que és el mateix que el de la Junta de Govern
El Consell Consultiu dels Serveis de Comunicació Municipal (SCM) que es va reunir dijous a la seu de La Farga, l’empresa municipal que gestiona els Mitjans de Comunicació Públics de l’Hospitalet, va donar llum verda a la candidatura del Consell Executiu i de Programació presentat pel govern i va encarregar al director dels Mitjans de Comunicació l’elaboració d’un informe de viabilitat de la reobertura de Ràdio l’Hospitalet que en, un mes i mig màxim, haurà de ser entregat al Consell Consultiu novament pel seu estudi i aprovació.
Pel que ha pogut saber aquest digital, el punt referit a la constitució del Consell Executiu va ser el que va crear més polèmica i divisions. La causa principal és que es va fer votar l’aprovació d’aquest organisme en contra del representant d’ERC —que és alhora el vicepresident del Consell Consultiu—, que va posar de manifest que no es podia aprovar el Consell Executiu per quant el reglament orgànic indica que el Consell Consultiu ha d’elaborar un informe en un termini de 30 dies que justifiqui la capacitat, els mèrits i la idoneïtat dels seus membres, i això no s’havia portat a terme. El secretari del Consell, que és alhora el secretari de la Junta de Govern per decisió de la pròpia Junta segons especifica l’article 11 del reglament orgànic, va fer una interpretació molt particular afirmant —segons els presents consultats— que l’informe ja el faria ell prenent com a element bàsic l’aprovació de la seva constitució per part dels assistents. És a dir, en contra del que regula el reglament, el Consell Consultiu va aprovar la constitució del Consell Executiu, que no tenia que aprovar sinó simplement assabentar-se de la proposta, sense cap mena de informe que justifiqués la capacitat, els mèrits i la idoneïtat dels candidats, per la simple interpretació que va fer, d’allò que estipula el reglament, el secretari del Consell.
De fet, aquest truc ja s’esperava i es donava per gairebé segur que d’aquesta reunió sortiria l’aprovació del Consell Executiu tal com l’ha dissenyat el govern. Per ajudar a que fos així, el vot del president del Consell, regidor socialista, la representant del grup municipal del PSC, el vot dels dos periodistes seleccionats per la Junta de Portaveus que van assistir-hi —va estar absent per impediments d’última hora, el elegit com a membre de FIC— i cinc dels sis membres del Consell de Ciutat que van estar presents, dels 10 que estaven convocats. Van votar en contra els portaveus dels grups municipals d’ERC, PP i VOX i es van abstenir un membre del Consell de Ciutat i el portaveu dels Comuns. Per tant, 9 vots a favor, 3 en contra, 2 abstencions i 5 incompareixences.
Amb aquesta forçada aprovació, el Consell Executiu proposat ha d’anar al plenari per que s’aprovi. Segons el punt 17.4 del reglament, perquè s’aprovi la seva constitució és imprescindible el vot favorable de 18 dels 27 regidors. Si s’aprova per menys d’aquests regidors, l’alcaldia ha de remetre l’expedient al Consell de l’Audiovisual de Catalunya per tal que realitzi una proposta al Ple. Si no s’aprova, se suposa que s’ha d’iniciar novament el procediment de la candidatura. Perquè no s’aprovi, només hi ha una possibilitat: que tots els grups d’oposició votin en contra. És a dir que als vots ja contraris de ERC, PP i VOX s’hi sumin els 3 vots dels Comuns. Per tant, està en les mans dels Comuns i només en les seves mans, que s’aprovi el Consell Executiu proposat o un altra d’alternatiu que tingui en compte la presència de periodistes de l’àmbit local.
També el que fixava el punt tres de l’Ordre del Dia que era l’informe que havia de fer el Consell Consultiu sobre la reobertura de Ràdio l’Hospitalet, va saltar pels aires. En lloc d’encarregar-se el Consell Consultiu de fer l’informe, el que va fer és encarregar al director dels mitjans que el faci. Amb una important excepció: que el que ha de fer és un informe de viabilitat i no pas un informe que negui les possibilitats de reobertura de la ràdio, segons han informat alguns dels presents a la reunió.
Per tant, de la reunió d’ahir es poden deduir tres dades importants: la primera, que és la interpretació del secretari del Consell la que s’imposa per sobre de la lletra concreta del reglament orgànic, fins al punt que el secretari va explicar que el termini de 30 dies per fer l’informe del Consell Consultiu s’iniciava a partir del moment que ho aprova la Junta de Portaveus, és a dir, el passat 23 de setembre. Segons els membres consultats de la Junta de Portaveus, en aquella reunió no és va demanar l’aprovació de res: es va donar per fet el que proposava el grup socialista, sense entrar en matèria. Però és que, a més, no s’ha pogut trobar en lloc que el termini corri a partir de la reunió de la Junta de Portaveus.
La segona qüestió important és que la única manera d’aturar aquesta dinàmica de lectures esbiaixades a favor del que proposa el govern en tots els casos, és impedir que el Consell Executiu dissenyat perquè el poder no perdi cap votació possible, surti endavant. Hores d’ara, la responsabilitat rau en els Comuns: o ho permeten, o hi posen peu en paret.
La tercera qüestió important és que es dona per fet que la ràdio s’obrirà de nou. S’ha de veure de quina manera, quan i com.
Una de les mocions reclamava la instal·lació d’urinaris públics en diferents espais de la ciutat
L’incompliment sistemàtic dels acords del ple, contrasta amb l’obligatorietat d’aplicar algunes normes, com ara les ordenances fiscals i les taxes
Que l’aprovació de les mocions que presenten els grups municipals, especialment de l’oposició, serveixen de poc, ho posa de manifest l’estadística del control del seu compliment que, per llei, ha d’exposar la Secretaria General del Ple. En els darrers sis plens, des d’abril fins a setembre, es van presentar 51 mocions de les quals 40 van resultar aprovades, algunes amb esmenes en alguns punts, i 11 van resultar rebutjades. De totes aquestes mocions, 36 segueixen el seu curs, malgrat que en algunes d’elles es fixaven terminis d’acompliment que han estat clarament vulnerats. Les quatre mocions aprovades restants són les úniques que han estat finalitzades, en concret dues del 22 d’abril, una que reclamava un major compromís de la Generalitat amb l’Ajuntament i una segona, aprovada amb esmenes que reclamava la instal·lació d’urinaris públics en diferents espais de la ciutat. És interessant referir-se a aquesta moció que es dona per finalitzada, per quant el primer acord instava el govern municipal a proposar en el marc dels Consells de Districte, possibles ubicacions distribuïdes per tota la ciutat. El segon acord instava a l’AMB a instal·lar aquest mateix servei als parcs municipals que són de la seva competència i el tercer instava l’equip municipal a impulsar una campanya informativa per fer saber a la ciutadania la disponibilitat d’aquests serveis i una campanya dirigida a l’hostaleria i la restauració per sensibilitzar els propietaris i treballadors d’aquests establiments sobre el permís d’us de les seves instal·lacions a persones grans i criatures, sense necessitat de consumir als seus establiments.
No és pot dir que la moció tingués una gran importància en el context de les necessitats de la ciutat. Si ho portem a aquestes pàgines és per posar de manifest que una moció que es dona per satisfeta (una entre 40 aprovades) no ha complert, que haguem registrat, amb cap dels tres punts: ni els Consells de Districte han debatut res semblant en aquest període, ni l’AMB ha comunicat res sobre els parcs, ni hi ha hagut cap mena de campanya municipal. De l’altra tampoc no es tenen registres. Era simplement un propòsit d’instar a la Generalitat, però no hem sabut trobar entre la paperassa municipal res que indiqui concrecions sobre els punts de la moció.
Les altres dues mocions que es consideren tancades és la que feia referència a l’adhesió municipal al Manifest pel Dia Internacional contra la Homofòbia i la que instava a implementar mesures equitatives i compartides en la lluita contra la sequera. Tampoc en aquest cas hi ha constància de l’aprovació de cap ordenança municipal sobre els usos de l’aigua en situació de sequera, a dotar partides pressupostàries destinades al manteniment i a les inversions en les infraestructures hídriques de competència local, i a fer campanyes de sensibilització sobre l’ús responsable de l’aigua. O, també, dur a terme una auditoria del servei municipal d’aigua, impulsar espais que es poguessin considerar com a refugis climàtics o aplicar mesures per millorar les infraestructures hídriques locals o instar la Generalitat a aturar la tramitació de planejaments urbanístics locals de caràcter turístic que afectessin directament al consum d’aigua.
En definitiva: de 40 mocions aprovades des del 15 d’abril fins ara (hi ha un munt de mocions aprovades anteriorment encara en fase de compliment), només 4 s’han donat per finalitzades i en tres d’aquests casos el seu compliment ofereix molts dubtes.
No obstant això, els grups municipals, especialment de l’oposició, continuen omplin els plens municipals de mocions que es debaten i que ens molts casos acaben aprovant-se o en la seva totalitat o amb esmenes, perquè són mocions en general molt raonables que al govern li costa molt rebutjar o simplement abstenir-se. En realitat tot és una pura qüestió formal perquè el govern no s’aplica gens ni mica en el compliment de les mocions i l’oposició no troba, probablement, la manera de forçar el que la pròpia llei garanteix que és que s’apliquin els acords aprovats en el ple municipal.
És evident que la ciutadania hauria de reclamar una vigilància extrema en el compliment dels acords i els grups municipals insistir tantes vegades com faci falta en que les mocions que s’aproven tinguin una realització pràctica. Hi ha molts problemes a la ciutat com es fa palès en aquestes pàgines de de fa mesos, però el compliment dels acords de ple hauria de ser sagrat. Només és sagrat per la ciutadania quan el que s’aproven són pujades d’impostos i de taxes en les ordenances municipals. Això sí que es compleix i es fa complir…
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
