Darrera el projecte està la mateixa societat que volia obrir l’Hermitage a Barcelona, la que va fer negoci amb la seu del PSC i, d’alguna manera, un regidor socialista del Consistori barceloní que viu a l’Hospitalet

Amb els 13 vots dels socialistes a favor, 11 de l’oposició municipal en contra i l’abstenció dels 3 regidors de VOX, es va aprovar divendres, provisionalment, el pla especial urbanístic regulador del Centre Cultural destinat a les Arts Visuals i Média Art a l’antiga fàbrica Godó i Trias a l’Hospitalet

Tota l’oposició municipal, tret de VOX, es va pronunciar radicalment en contra de la cessió demanial, durant 50 anys, d’un recinte fabril històric de 7.000 metres quadrats de superfície, en un enclavament que hores d’ara és un lloc de nova centralitat al costat de la Plaça Europa. Es tracta de l’antiga fàbrica Godó i Trias, propietat municipal i a hores d’ara abandonada per la desídia municipal que no ha sabut —que no sap— trobar una destinació adequada per l’espai, en benefici de tota ciutadania hospitalenca. El mateix que ara està a punt de passar amb la Godó i Trias, era el que estava previst amb la fàbrica Albert Germans que es volia cedir a la Renfe (sort que a aquesta empresa no li va interessar) i amb l’enorme edifici de Josep Tarradellas que ubicava els antics jutjats (10.000 metres quadrats de sol útil) que estava tancat des del 2008 i que va ser cedit l’any 2017, durant 25 anys a Planeta Formación, per la seva explotació privada.

El projecte aprovat avui consta de dos plans, un urbanístic, que preveu l’ampliació edificable del recinte i un altre de cessió d’espais, per tal que una empresa privada posi en marxa unes instal·lacions, encara no prou definides, però que suposaran en primer lloc, la privatització d’un espai públic en una ciutat com l’Hospitalet que, per no tenir, no té un simple teatre municipal en un lloc cèntric, ni un auditori, ni un museu d’art (malgrat tenir centenars d’obres plàstiques emmagatzemades), ni unes instal·lacions per mantenir un nivell de produccions culturals a l’alçada del que hauria d’esperar-se de la segona ciutat de Catalunya i la més densificada d’Europa. I que suposa, en segon lloc, la pèrdua d’un altre edifici patrimonial.

Darrera aquesta nova cessió de patrimoni hi ha dues evidències. La primera, l’absència total de capacitat d’iniciativa pública pel que fa als equipaments municipals —la prova és que hi ha més metres quadrats de patrimoni municipal tancat i abandonat que no pas obert, hores d’ara— i la segona, l’evident subvaloració que té la ciutat pels mateixos que la governen i que l’haurien d’enaltir. No s’explica d’altra manera el projecte municipal que inspira la cessió de la Godó i Trias a una empresa que aterra en els projectes culturals des de la seva inicial vocació de negoci immobiliari i després d’un fracàs anterior a Barcelona amb l’oposició de bona part de la ciutadania, que veien com un espai públic de la ciutat se cedia per beneficiar el negoci d’un fons privat.

En el ple municipal, el portaveu d’ERC, que com la resta de portaveus municipals tret de VOX, va mostrar la seva perplexitat pel manteniment d’una proposta que no suporta cap argument de benefici social per la ciutadania, va demanar a l’equip de govern que, en concret, expliquessin d’on havia partit la proposta, qui s’entesta en defensar-la i a quins interessos respon. Una cosa semblant al que va exposar el portaveu dels Comuns reclamant espais culturals per una ciutadania que els reclama, els necessita i no se li posen a disposició per part de l’equip de govern.

Per entendre el procés del projecte previst a la Godó i Trias —la portaveu popular va recordar que era la tercera proposta defensada per l’Ajuntament, cadascuna de les quals més insòlita que l’anterior— hem de retrocedir a una proposta de l’any 2012 quan Artur Mas va signar un acord amb la viceministra de Cultura de Rússia per establir a Barcelona una sucursal de l’Hermitage de Sant Petersburg (una ocurrència de la mateixa magnitud gairebé que l’Eurovegas americà). Sis anys més tard, era el port de Barcelona el que entomava el projecte de la mà de l’amic personal d’Artur Mas, Sixte Cambra, implicat en el cas 3% de Convergència, i president del Port de Barcelona en l’època en que els oligarques russos volien comprar la Marina del Port Vell. En aquell moment, el port de Barcelona assumia el pla parcial de la Nova Bocana que permetia oferir 16.000 metres quadrats d’espai públic a l’empresa Museu Hermitage Barcelona SL. Darrera d’aquesta empresa hi havia la societat Varia Europe Properties, un fons d’inversió suís, propietat de l’empresari Jaume Sabater (80% del capital) y Barcelona Cultura Development del també empresari Ujo Pallarés, que havia establert l’any 2012, un acord amb l’Hermitage per 50 anys. Varia EP és una societat que s’ha dedicat tradicionalment a la gestió de promocions immobiliàries, algunes de les quals a la mateixa ciutat de l’Hospitalet i a d’altres municipis de l’entorn.

El projecte Hermitage va patir des dels inicis alts i baixos constants i especialment una forta oposició ciutadana, bàsicament al barri vell de la ciutat comtal i a la Barceloneta, fins que va decaure amb processos judicials pel mig i els dubtes cada vegada més creixents del govern municipal de Barcelona en mans dels Comuns. Fracassat finalment el projecte de l’Hermitage, van ser els regidors socialistes de Barcelona Collboni, Marcé i fins i tot el ministre de Cultura, Miquel Iceta, els que enlluernats per la possibilitat d’inversions privades en l’esfera cultural, van buscar alternatives fora de Barcelona capital, donat que era impossible plantejar aquest tipus d’alternatives a l’equip dels Comuns que es mostraven radicalment en contra de cedir espais públics per fer negocis privats. Sondejant possibilitats properes, van trobar els braços oberts de Núria Marín en el projecte Godó i Trias, després que quedés paralitzat en aquest mateix complex fabril un projecte xinés que va dur l’alcaldessa fins i tot a Beijing, per veure si prosperava.

La nova proposta podia centrar-se en un projecte que s’havia d’oblidar per força de l’Hermitage, iniciada la invasió d’Ucraina per les tropes russes, però que seguia tenint al seu darrera la gestora d’inversions Stoneweg vinculada a través de l’empresari Jaume Sabater amb l’antic projecte rus de l’Hermitage. Ara, l’empresa suïssa, conscient de les possibilitats de negoci si podia disposar d’un espai de propietat pública, confegia una nova societat, VIC Hospitalet SL, amb una nova mercantil, Capiol, al front de la qual s’hi troben Albert Pinadell, Leonard Carcolé, Joaquím Oliveras i Rafael Cañero, els tres primers dels quals durant molts anys directius de relleu del grup Agbar, que tantes relacions ha tingut tradicionalment amb el PSC a través de l’AMB.

Per acabar-ho d’adobar, la gestora Stoneweg era la mateixa societat que va adquirir per 10 milions d’euros l’antiga seu del PSC al carrer Nicaragua que, després d’una oportuna requalificació urbanística, va enllestir una interessant promoció de pisos d’alt standing que li ha suposat un gran negoci en un sector que coneix prou bé.

Que el projecte venut a Nuria Marín era molt preuat pels socialistes barcelonins ho posa de manifest el gruix de declaracions, actes i articles que no s’han estalviat de realitzar al llarg del temps els principals impulsors. En unes declaracions a La Vanguardia, quan Collboni era simplement el regidor de promoció econòmica de l’Ajuntament de Barcelona, defensava clarament l’aposta metropolitana del projecte modificat de Varia/Stoneweg/Capirol que no havia tingut possibilitats a la seva ciutat. I el regidor Xavier Marcé va fins i tot escriure un article el 2 de novembre del 2022, promovent clarament l’operació. Per cert, el regidor Xavier Marcé ferm defensor del projecte, és un antic militant socialista de l’Hospitalet on té la seva residència, i és un expert en la gestió cultural, canviant-se de vorera entre la gestió pública i la privada cada vegada que ha tingut l’oportunitat. El seu article, que es comentarà en una segona part d’aquest reportatge, és prou clarificador i, com es diu habitualment, no té desperdici. Ja es pot aclarir doncs, una part del que reclamava en el darrer ple el portaveu d’ERC: un hospitalenc amb molta prevalença a la ciutat i a fora, actualment dins l’equip Collboni, s’endú totes les paperetes alhora d’especular qui pot haver fet de pont entre el que no vol Barcelona i el que l’Hospitalet no té més remei que acceptar.

La paradoxa més eloqüent de tot plegat és que ha estat precisament VOX el grup que ha propiciat que, al menys de moment, el projecte estrella dels socialistes barcelonins segueixi el seu recorregut d’èxit. VOX no ho va votar a favor perquè, com va explicar el seu portaveu, tenia dubtes, però ja se sap que al plenari de l’Hospitalet, abstenir-se és —sempre— votar amb el PSC.