El passat 30 de novembre vaig tenir la gran sort de poder assistir a la presentació de l’últim llibre de Luis Gonzalo Segura, La trampa ucraniana. Amb el Luis mantinc una relació de molts anys, precisament des del 2015, quan va ser expulsat de l’exèrcit espanyol pel ministre Pedro Morenés, degut a les seves denúncies de corrupció.
Cal dir que l’extinent Segura manté una estreta relació amb l’Hospitalet, tant és així que ha fet acte de presentació de tots els seus llibres a la nostra ciutat.
Per als qui no el coneguin, a més d’extinent de l’exèrcit espanyol, Luis Gonzalo Segura és geògraf, escriptor i periodista. Per les seves publicacions ha estat denunciat enfront els tribunals per María Dolores de Cospedal i Margarita Robles, totes dues com a ministres de Defensa, la Guàrdia Civil, una associació ultra del mateix cos, i un alt comandament ultradretà, demandes que han estat arxivades.
En la seva novel·la, en Luis desgrana l’enorme i descarada manipulació a la qual es veu sotmesa la ciutadania que s’autodefineix com a “occidental” i ens mostra la miopia i el supremacisme que impera en la nostra classe política i, encara pitjor, com els mitjans de comunicació, des del més dretà fins el que pretén donar la imatge de més esquerrà i enemic de faules https://www.eldiario.es/sociedad/datos-no-frenan-bulos-indignacion-moral-combustible-noticias-falsas_1_11852762.html, es deixen arrossegar per les directrius de qui els paga, falsejant la veritat en un nivell que cau en la ridiculesa, amb l’esperança d’aconseguir que es faci realitat la famosa premissa de Joseph Goebbels: “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. D’aquí, que el públic occidental vagi abandonant gradualment els mitjans de comunicació tradicionals i busqui la informació per xarxes o, en el millor dels casos, a través de mitjans minoritaris. L’extinent també alerta sobre el divorci generat, degut precisament al supremacisme del que ha fet gala, al pretendre imposar l’aïllament de Rússia, entre el que denominem “occident”, òbviament sense ser-ho, i la resta del món, que explica el seu fracàs i l’auge dels Brics.
En general, la memòria del públic és fràgil, d’això s’aprofiten els mitjans de comunicació, que no tenen cap recança en contradir-se d’un any per l’altre en notícies de les quals, segons el moment, fan una altra lectura o simplement neguen l’anteriorment publicat. Respecte al cas que ens ocupa, la guerra d’Ucraïna, en un punt que frega el ridícul, atès que una sèrie d’afirmacions confirmades per fonts de “absoluta solvència” solen desmuntar-se en el lapse d’una o dues setmanes; la qual cosa ens fa pensar en les moltíssimes manipulacions que ens hauran passat desapercebudes. L’extinent el defineix com a hackeig massiu de ments, perquè la militarització dels mitjans de comunicació, se suposa per interès de la indústria militar, va aconseguir l’impensable, que el públic en general cregués totes les faules, per estúpides, insultants o impossibles que semblessin; tirant mà, això sí, de comentaristes neonazis, feixistes, etc. negacionistes de l’Holocaust o del bombardeig de Gernika, per posar alguns exemples. Per la causa tot s’hi val, fins i tot blanquejar l’horror. D’això que l’extinent en el seu llibre utilitzi una extensa i detallada bibliografia per a demostrar, fil per randa, totes i cadascuna de les manipulacions abocades per la classe política i mediàtica espanyola, en un cas tan rellevant i actual; la qual cosa ens fa recordar a Síria, l’Iraq, l’Afganistan i tants altres —de fet, per a informar-nos sobre Ucraïna de manera fidedigna, és necessari consultar mitjans indonesis, tailandesos, pakistanesos, etc., abans que els occidentals de major tirada—. Encara que tampoc fa falta anar tan lluny. A Catalunya, tots recordem les notícies abocades pels mitjans de comunicació durant el “procés”, sobre la violència de la “torba” nacionalista i els seus actes de “terrorisme” i acarnissament contra la policia, mentre feia cua per a votar en el referèndum.
En paraules de l’Ignacio García Valdecasas, analista internacional i ambaixador espanyol a Rússia i l’Uruguai, ja jubilat, sobre Rússia i Putin: “Putin no és un autòcrata a Rússia, Rússia no és un règim democràtic, però tampoc una autocràcia amb Putin com a tsar, és un règim oligàrquic com altres oligarquies occidentals disfressades de democràcies.”
Al meu mode de veure, Valecasas encerta de ple en el seu diagnòstic. I és que, de fet, Rússia és el més semblant a una “democràcia” de tall occidental, amb un sistema electoral ben definit i regulat per la seva constitució i un poder judicial tan independent com l’espanyol, on l’oposició que podria definir-se com a “radical” és apartada del sistema a través de procediments semblants als empleats per occident, amb partits prohibits com a Espanya i censura mediàtica, sigui per acaparament dels mitjans de comunicació, amenaçant econòmicament a periodistes o, en cas de rebel·lia, policialment (recordin els segrestos de revistes i diaris, i els assalts a les oficines de mitjans de comunicació catalans per part de la policia).
Què ha portat a una societat, que en els anys 60 i 70 podria considerar-se amb capacitat crítica, pobre, llavors, al nostre veure, però elevada, si la comparem amb l’actual, transformar-se en aborrallonada?
Als “joves” dels setanta, fins i tot vivint en una dictadura, ens sorprèn ara la uniformitat i complaença de l’actual periodisme amb el poder, principalment des de la guerra de l’Iraq. Recordem el seguiment que es va fer de la guerra del Vietnam, crítica, dura i exigent amb el poder; la recerca del Watergate, que actualment seria impossible. I encara ens sorprèn més que, per a informar-nos correctament, hàgim de tirar mà de cadenes com Al Jazzera i la televisió d’Abu Dhabi, i obviar a les obedients CNN i la BBC, paradigmes de la informació en el “món lliure”. I és que, tal com ens explica l’historiador i analista Ariel Segal, file:///C:/Users/USUARI/*Downloads/*Dialnet-*LaGuerraInformativaYLaLibertadDePrensaEnTiemposDeG-6302403.pdf l’atemptat de les Torres Bessones va fer molt de mal al que consideràvem democràcia.
