L’operació del Samontà en mans del Consorci per la Reforma de la Granvia, cada dia presenta una imatge més inquietant

Ja porta temps l’Ajuntament anunciant que el pla integral de reforma i millora dels barris del Samontà que l’Ajuntament vol impulsar amb el suport de la Generalitat, previsiblement a través de la nova Llei de Barris que l’executiu Illa està desenvolupant des de primers d’octubre, pretén la regeneració urbana i la sostenibilitat, l’atenció social i la intervenció comunitària i el desenvolupament econòmic.

Més enllà que dels tres eixos anunciats els dos primers necessiten especialment una concreció del que volen dir, un pla integral de reforma i millora dels barris del Samontà és impossible limitar-lo a petits espais conflictius per molt evident que sigui la urgència. Per anar al detall: si el que es pretén es una regeneració urbana —i a més una regeneració urbana sostenible que és el que sembla enunciar-se— dels barris del Samontà, l’àmbit d’actuació global ha de ser la barriada Sanfeliu, Can Serra, Pubilla Casas, La Florida, Les Planes, Collblanc i La Torrassa. Set barris dels 13 existents a la ciutat, amb gairebé la meitat de la població i on s’acumulen els pitjors dèficits habitacionals, la major densitat demogràfica i els nivells de renda més baixos.

Regenerar urbanísticament aquests set barris és d’una magnitud tan enorme —i a sobre, fer-los sostenibles— que sona a fum el simple enunciat proposat de fer una mena d’eix Diagonal-Granvia per fer néixer, com si es tractés d’un bolet, la nova centralitat de La Torrassa al voltant d’un simple intercanviador. Alguna cosa ens diu que les paraules altisonants van per un costat, i la realitat del que es vol fer va per una altra, a milers d’anys llum del que caldria.

Si ja és complicat això de la regeneració urbana i la sostenibilitat dels set barris més problemàtics de la ciutat, només cal afegir que també es vol assegurar l’atenció social i la intervenció comunitària (què és això?) i el desenvolupament econòmic, per fer-ho insostenible del tot. Sembla evident que l’actuació de regeneració urbanística que hauria de tenir com a objectius esponjar urbanísticament els barris i, per tant, desocupar espais edificats per convertir-los en zones verdes, reordenar els equipaments i les infraestructures i renovar les xarxes de mobilitat interior sense que això afectés en excés el respecte a la voluntat de seguir vivint al barri d’uns quants dels seus actuals residents, és impossible ni tan sols plantejar-s’ho sense que les Administracions públiques més importants del país, és a dir la Generalitat i l’Àrea Metropolitana, s’impliquin sensiblement. Que vol dir exactament: intervenir en la redacció dels plans integrals, escoltant la ciutadania, i abocant els recursos imprescindibles o negociant amb el capital privat la manera d’afrontar les múltiples intervencions que calen.

No cal fer volar coloms per concretar què vol dir regenerar urbanísticament un territori: sembla que és evident que del que es tracta és de guanyar espai lliure, reordenar i rehabilitar l’edificació, i reequilibrar el territori per garantir la mobilitat i les xarxes d’infraestructures (ho va fer en el seu dia l’alcalde Maragall a Barcelona, als barris del Raval, per exemple). És evident que per fer això ben fet, s’ha d’assegurar l’atenció social i això és impossible fer-ho sense la participació de la comunitat. Si això és el que pretén fer el Consorci al qual l’equip de govern posa al front d’aquesta suposada regeneració urbana, benvingut sigui. Si els propòsits són uns altres, caldrà ben aviat canviar el discurs perquè hores d’ara les paraules altisonants ja no ens enganyen.

Que hi ha dubtes sobre el que en realitat es vol fer, ho acaba posant de manifest l’abisme entre els propòsits i les realitats. És evident que l’Hospitalet no té cap marge pel que fa a l’ocupació de més sol lliure. No fa gaire mesos, l’equip de govern va aprovar la cessió de dos solars lliures de la ciutat, un a l’avinguda Carrilet i l’altra a tocar de la promoció Cosme Toda a Josep Tarradellas, per fer nous habitatges amb l’excusa que calen habitatges de protecció oficial (que és una excusa evident).

Si és evident que a l’Hospitalet hi ha necessitat d’habitatge social, encara ho és més que la ciutat no es pot permetre el luxe de seguir ocupant espai lliure perquè al final les famílies que puguin tenir un habitatge social no podran sortir al carrer perquè no hi haurà suficient espai per a tothom. El que s’ha de fer a la ciutat és articular una solució urgent perquè els 8.000 habitatges buits que hi ha, es posin a disposició de les famílies vulnerables, a preus socials. És una feina feixuga, però és la feina que li tocaria fer a una Administració local responsable i amb perspectiva de futur.

L’evidència que l’Hospitalet no pot ocupar més sol lliure ni construir nous habitatges, però, no és ni de bon tros la perspectiva de l’equip de govern. Només cal mirar l’ordre del dia de la primer Junta de Govern d’aquest any (15 de gener) per veure una nova cessió a l’AMB de “tres finques de titularitat municipal, adscrites al Patrimoni municipal de sòl i habitatge, amb la finalitat de promoure i construir habitatges protegits en règim de lloguer”. I això, 15 dies justos després d’haver acordat amb els Comuns “la compra d’habitatge” i “l’adquisició d’edificis i solars”. Que tots plegats s’ho facin mirar…