Sembla arribat el moment de fer propostes concretes d’equipaments culturals en part del patrimoni ciutadà en perill de ser espoliat o arruïnat per negligència
S’ha fet públic que a partir del setembre, l’únic teatre públic de la ciutat, el Teatre Joventut de Collblanc, tancarà les seves portes, al menys durant un període llarg per reformar-lo íntegrament.
El Joventut es va obrir l’any 1991 després d’un llarg període de debat sobre la necessitat d’un teatre municipal, propiciat fonamentalment per la companyia professional GAT (Grup d’Acció Teatral) que exercia a la ciutat i que reclamava un estatge propi per programar teatre de manera regular i com a centre de producció municipal. El GAT va animar tot el sector cultural aleshores actiu i fins i tot va engrescar a un sector professional de l’arquitectura lligada a la ciutat, perquè fessin un projecte molt a prop del Parc de la Serp, a Sant Josep, en un espai que requeria una actuació mot factible i molt estudiada tècnica i socialment. El projecte arquitectònic es conserva i posa de manifest com haguessin canviat les coses si s’hagués fet cas aleshores als que més treballaven per dotar la ciutat d’uns espais imprescindibles en matèria cultural.
En lloc de fer cas a la gent de teatre i de la cultura en general, l’Ajuntament governat aleshores per majoria absoluta per l’equip de l’alcalde Pujana, va decidir tirar endavant la remodelació de l’antic cine Joventut que no reunia moltes de les condicions necessàries per convertir-se en el teatre municipal de referència. Aquell edifici havia estat un cine de barri i com a cine de barri reunia totes les condicions i ja va estar bé que es recuperés, però pretendre convertir-lo en el teatre municipal de referència ja es va veure ràpidament que havia constituït un gravíssim error. Primer, perquè l’edifici no és molt versàtil; després perquè l’estructura de la sala no és la més adequada, amb butaques excessivament escorades en les primeres files i dos vomitoris enfrontats a l’escenari que molesten els actors i els artistes sobre l’escenari, etc. I, sobretot, perquè el teatre Joventut està en un carrer estret, mal comunicat, sense espais adequats d’aparcament i molt allunyat del centre urbà que és on, les ciutats que saben el que es fan, ubiquen les instal·lacions de referència pel gaudi de la ciutadania.
Per exemple, l’edifici a l’avinguda Josep Tarradellas molt a prop del final de la Rambla Just Oliveras i bastant a tocar de l’estació de Renfe on es van fer els Jutjats, s’havia dissenyat ja en l’època del darrer ajuntament pre-democràtic, com un espai molt adequat per fer el teatre municipal que encara avui, 50 anys més tard, no tenim. Aleshores el projecte no va tirar endavant per la necessitat també de centralitzar l’administració de Justícia, però no hi ha dubte que l’espai era molt més idoni que el del teatre Joventut. Es podria haver reprès amb posterioritat, quan es va inaugurar la Ciutat de la Justícia i aquells milers de metres quadrats van quedar buits, però a l’equip Marín li va semblar més encertat cedir aquest espai a una empresa privada. També es va desaprofitar l’enorme oportunitat d’haver adquirit el que havia estat Cine Rambla o fins i tot el Cine Oliveras quan van tancar, per bastir unes instal·lacions teatrals adequades, però a l’Ajuntament, sempre en les mateixes mans, li va semblar millor donar permís per fer pisos. I fins avui.
Tot plegat fa que torni a posar-se en primer pla la necessitat, no ja d’evidenciar-se l’endèmica manca d’equipaments, sinó de concretar què caldria fer i a on.
Hi ha poc espai a la ciutat per aixecar equipaments nous però, en canvi, hi ha encara part del patrimoni industrial i logístic abandonat que es podria recuperar per aquesta finalitat. Només cal citar els espais i aportar iniciatives. Serà difícil que algunes alternatives no siguin reconegudes com necessàries i no entendria ningú que algunes propostes en aquest sentit no rebessin el suport del govern o de l’oposició política que son els que poden omplir de contingut el que ara està buit, abandonat i amb risc de desaparició per negligència absoluta.
Sembla que la millor opció no és cedir el patrimoni perquè algunes grans empreses o fons d’inversió facin negoci, especialment quan hi ha tantíssimes necessitats d’instal·lacions de caràcter cultural o social. Ben al contrari, es tracta de prendre la iniciativa, fer propostes i defensar-les.
