Domínguez assegura que han donat suport als pressupostos perquè participaran de la governança i la gestió, a través d’una Comissió de Seguiment

El ple extraordinari de dilluns 30 va aprovar, només amb els vots favorables de l’equip de govern i una difícilment explicable abstenció dels Comuns, el pressupost més alt de la història de la ciutat, gairebé 352,4 milions d’euros, un 8,5% més que el pressupost de l’any 2024.

L’aprovació dels pressupostos municipals no segueix el mateix recorregut que els de l’Estat, de manera que no aprovar-los dins l’exercici que correspon, té complicacions tècniques però poca cosa més. En canvi, no aprovar-los sí que presenta els mateixos símptomes: posar de manifest la soledat de l’equip de govern, de la mateixa manera que aprovar-los demostra la capacitat del govern per aconseguir la confiança d’una part de l’oposició.

Quan es van preparar els pressupostos d’ara fa un any, el govern Marín també va establir negociacions amb l’oposició però només va aconseguir, com ara, el suport del grup municipal dels Comuns. Aleshores el vot va ser favorable i ara ha estat l’abstenció, però una cosa que ha quedat molt clara per tota l’oposició és que, abstenir-se en l’actual conjuntura consistorial, equival exactament a votar com si es formés part del PSC. És així de paradoxal, però és així d’evident.

Aleshores es va votar a favor perquè es va signar un document de 46 punts, que ahir mateix en el transcurs del ple el portaveu dels Comuns va dir que s’havia complert en gairebé el 50%, amb tota seguretat, per donar algun argument al suport d’aquest any. (Ja vam dir en alguna crònica anterior que el compliment del pacte de l’any 2023 és ridícul i ens van obligar a rectificar sense concrecions, perquè no és possible saber amb exactitud que és el que s’ha complert, si és que s’ha complert alguna cosa).

La veritat és que, pel que es va veure al ple, el que mostrava una satisfacció absoluta era el grup municipal del PSC, una posició resignada els grups municipals d’ERC-EUiA, PP i Vox, i una imatge de nerviosa justificació el grup dels Comuns, perquè si aleshores es va signar un acord per aprovar els pressupostos, ara sense cap acord signat, s’han tornat a aprovar.

De fet, el portaveu socialista Jesús Husillos va justificar el pressupost perquè anuncia una estratègia per avançar cap a una ciutat transformadors i diversa, verda i saludable. I va explicar que el 89% de la despesa és despesa finalista per millor la qualitat urbana entesa com una millora dels contractes de neteja i manteniment (amb la mateixa empresa que fins ara, a la qual s’hauria d’haver vetat pels incompliments) més enllumenat. Com que el que és vol és una ciutat de Drets, és va comentar l’augment de la plantilla municipal dels 1838 treballadors actuals als 1929, amb 91 noves places més i es van esmentar un reguitzell de noves promeses, entre les quals el Pla Local de l’Habitatge.

Sobre aquest punt va centrar el portaveu dels Comuns la seva defensa de l’abstenció. L’acord al que sembla haver arribat el seu grup amb l’equip de govern que consisteix en una partida de 16 milions d’euros del pressupost “per la compra d’habitatge” que segons les seves paraules és un gir copernicà al que el govern havia fet fins ara i també una partida pressupostària per “l’adquisició d’edificis i solars”. I en la mateixa línia va esmentar una colla de propostes de millora, des dels Casals de gent gran fins al Parc de l’Alhambra passant pels centres culturals dels barris o les solucions per les emergències climàtiques.

Vox va explicar que no estava d’acord amb les prioritats polítiques que marcava el pressupost però va posar l’èmfasi en que el projecte de pressupost s’havia d’haver conegut abans del 15 d’octubre per poder discutir-lo i aportar i no es va rebre fins la setmana passada. I va posar l’accent amb el pressupost d’inversions de l’exercici que ara s’acaba, que era de 79 milions d’euros, i que a 30 d’octubre només s’havien invertit 9 milions.

El grup del PP va explicar que el projecte de pressupost arriba tard i malament i segueix l’estela del que era representatiu de l’anterior alcaldessa, és a dir paraules i més paraules i olt poca realització. La portaveu es va referir al tasazo (la taxa de residus que suposarà una recaptació superior als 16 milions) i uns ingressos per sobre dels 27 milions més d’euros que en l’exercici anterior, que pagaran els ciutadans, els comerciants i les empreses. Es va queixar de les només que 18 places previstes per la Guardia Urbana pel 2025 i el problema d’agrujament de la seguretat ciutadana que suposa aquesta manca de previsió.

El portaveu dels republicans va comentar que el projecte de Pressupostos Municipals (PM) vol dir exactament “paper mullat”, perquè res del que proposen acaba fent-se realitat. Es va referir novament al que representa l’augment de la fiscalitat, més d’un 23% de mitjana per família, sense ajuts a les famílies vulnerables i amb l’agrvant de la revisió del cadastre que està encenent l’ànim dels veïns. Va referir-se a la nul·la capacitat de gestió del govern (només l’any 2024 la manca de capacitat de gestió ha suposat retornar més de 3 milions d’euros en subvencions rebudes). I va insistir en l’increment de la massa salarial que rau en els 4 directors que seran nomenats a dit i que suposen més de 400.000 euros/any.

Probablement la notícia més important de la sessió es va produir durant la segona intervenció de Manuel Domínguez quan va dir que l’acord per l’abstenció del seu grup incloïa “la gestió i governança dels pressupostos” a través d’una “Comissió de Seguiment”, a la qual no s’hi va referir ningú més. També van haver noves aportacions de la resta de portaveus: s’ha incomplert el pla quatrienal d’inversions públiques (Vox); la taxa de cementiris en el pressupost suposa uns ingressos de 950.000 euros i una despesa de 723.000, “lo que indica que este equipo de gobierno va a hacer negocio con los vivos pero también con los muertos” i “la sangria de Fira2000 de la Fira de Barcelona que solo es una empresa ruïnosa para esta ciudad” (PP); “ens mostrem absolutament en contra de que hi hagi a la ciutat una caserna compartida entre el CNP i els Mossos, perquè encara recordem el que va passar l’1 d’octubre” i “no volem saber res de la celebració del títol de ciutat feixista d’ara fa un segle, pel qual aquest ajuntament es vol gastar 800.000 euros”. (ERC-EUiA).

Va ser, novament, un ple dur, amb episodis de micròfons tancats i cares llargues i on novament el grup municipal socialista surt victoriós, satisfet i content —en el darrer ple també, gràcies a l’abstenció de Vox en el projecte Godó i Trias— perquè, aparentment amb poquíssim, aconsegueix tot el que es proposa. Si tot segueix així, el 2025 serà un any bastant plàcid per l’equip Quirós. I bastant dur per la resta.

AQUESTA REDACCIÓ DE L’ESTACA I LA JUNTA DE L’ENTITAT QUE LA PROMOU (FOMENT DE LA INFORMACIÓ CRÍTICA) DESITJA A TOTS ELS SOCIS/SÒCIES, LECTORS/ES, COL·LABORADORS/ES, AMICS/ES I SIMPATITZANTS DE LA NOSTRA LÍNIA EDITORIAL

UN ANY 2025 A L’ALÇADA DE LES NECESSITATS, ELS SOMNIS I ELS OBJECTIUS DE LA NOSTRA GENT

La única pastilla urbana encara lliure al nord de la ciutat, en greu sospita de desaparèixer en el futur immediat

Dilluns passat va saltar la notícia que el Consorci per la Reforma de la Gran Via, que és aquest instrument de l’Ajuntament amb participació de la Generalitat que va gestionar el soterrament de la Gran Via i tota la urbanització de la Plaça Europa en el seu dia, que més tard es va ocupar d’acabar amb els terrenys lliures de la Caserna de la Remunta, aprofitant la Llei de Barris i que a continuació vol saturar el que queda d’espai lliure al sur de la Gran Via amb l’invent del Biopol, ha modificat els seus Estatuts per posar les mans sobre el Samontà.

El Samontà és la part de muntanya de la ciutat que ocupa hores d’ara els barris de Collblanc-La Torrassa, La Florida-Les Planes, Pubilla Casas-Can Serra i la barriada de Sanfeliu, amb una població per sobre dels 150.000 habitants censats en només 3,2 Km2, cosa que vol dir que té una densitat per sobre dels 46.000 habitants per Km2, quan la mitjana catalana és de 242 hab/km2 i la d’Espanya de 96 hab/Km2.

Va crear una certa expectació que a quatre dies de la presa de possessió del nou alcalde, en una entrevista a la TV local, David Quirós anunciés un pla integral pels barris del Samontà i que això mateix ho comentés amb la Consellera de Territori, Sílvia Paneque, en la seva visita a la ciutat a mitjans novembre. Aleshores es parlava d’un projecte de regeneració urbana d’aquests barris i en aquella visita es va anunciar concretament una partida de 24 milions d’euros de la Generalitat per la rehabilitació d’habitatges.

Com que a l’Hospitalet les coses es parlen un dia i no es reprenen fins al menys un lustre més tard, tothom considerava que això del Pla Integral dels Barris del Samontà i la rehabilitació d’habitatges era novament un cant de sirena per dibuixar projectes de futur d’aquests que van tant bé als titulars de premsa i poca cosa més. L’anunci de modificaciód’Estatuts del Consorci per la Reforma de la Gran Via fa pensar, en canvi, que la cosa va en serio.

Quan es parla de la regeneració urbana d’aquests barris del Samontà, la gent que coneix el nivell indigne de saturació demogràfica que s’ha permès des de l’Administració Municipal, sempre pensa en l’esponjament com la mesura imprescindible més recomanable. Però que aparegui vinculat al projecte urbanístic d’aquest espai un instrument com el Consorci per la Reforma de la Gran Via, fa tremolar als que coneixen el tema. El Consorci per la Reforma de la Gran Via, de fet, és l’hereu d’allò que algú va batejar com l’Agència de Depredació Urbana (en realitat oficialment era l’Agència de Desenvolupament Urbà) perquè, si a alguna cosa s’ha dedicat a l’Hospitalet aquesta agència, ha estat a com aconseguir més espais residencials perquè els promotors immobiliaris facin negoci. La fama de l’Agència havia arribat a tal nivell, que el nou alcalde va dir que l’ADU estava condemnada a desaparèixer i així ho havia comentat als Comuns durant les converses de bones relacions que porten mesos practicant. Resulta que l’ADU és possible que perdi les seves funcions perquè qui les renova amb escreix sembla ser que serà el Consorci per la Reforma de la Gran Via que ara fixa el seu interès allà on encara queda un pam quadrat sense edificar. I en aquest cas, a la zona de la ciutat més depauperada.

En vàries ocasions l’alcalde ja ha parlat de l’eix entre el Biopol i la Diagonal, aprofitant la construcció del nou hospital a tocar de la masia de Can Rigalt i l’intercanviador de La Torrassa que faria de ròtula, però encara no s’ha explicat res del que veritablement importa, que és com esponjar el Samontà. No sembla que crear un eix Biopol-GranVia, hospital clínic, Diagonal, tingui res a veure amb esponjar res sinó més aviat a veure com s’acaben d’urbanitzar els terrenys lliures que queden entre la carretera de Collblanc i la Diagonal i entre Esplugues i Barcelona. Hi ha poc espai lliure, però si es mira el mapa panoràmic que s’adjunta, el suficient per enriquir a uns quants mes.

Tenint en compte la carrera del Consorci, la defensa que va fer en el seu moment del Biopol vell i la barbaritat construïda al que era un recinte militar que s’havia preservat fins a primers d’aquest segle (La Remunta) i on s’han construït centenars d’habitatges, no sembla que la millor idea per millorar el Samontà sigui deixar en mans d’aquest Consorci, el nou planejament d’aquests barris del nord de la ciutat.

Que la voracitat d’aquest equip de govern no té aturador ho ha posat de manifest l’anunci d’aquests dies referit al Consorci. Mentre el normal a l’Hospitalet és que tot tipus de projectes s’allarguin indefinidament, quan s’olora la possibilitat d‘urbanitzar nous espais lliures, els plans s’acceleren insospitadament.

El passat 30 de novembre vaig tenir la gran sort de poder assistir a la presentació de l’últim llibre de Luis Gonzalo Segura, La trampa ucraniana. Amb el Luis mantinc una relació de molts anys, precisament des del 2015, quan va ser expulsat de l’exèrcit espanyol pel ministre Pedro Morenés, degut a les seves denúncies de corrupció.
Cal dir que l’extinent Segura manté una estreta relació amb l’Hospitalet, tant és així que ha fet acte de presentació de tots els seus llibres a la nostra ciutat.

Per als qui no el coneguin, a més d’extinent de l’exèrcit espanyol, Luis Gonzalo Segura és geògraf, escriptor i periodista. Per les seves publicacions ha estat denunciat enfront els tribunals per María Dolores de Cospedal i Margarita Robles, totes dues com a ministres de Defensa, la Guàrdia Civil, una associació ultra del mateix cos, i un alt comandament ultradretà, demandes que han estat arxivades.

En la seva novel·la, en Luis desgrana l’enorme i descarada manipulació a la qual es veu sotmesa la ciutadania que s’autodefineix com a “occidental” i ens mostra la miopia i el supremacisme que impera en la nostra classe política i, encara pitjor, com els mitjans de comunicació, des del més dretà fins el que pretén donar la imatge de més esquerrà i enemic de faules https://www.eldiario.es/sociedad/datos-no-frenan-bulos-indignacion-moral-combustible-noticias-falsas_1_11852762.html, es deixen arrossegar per les directrius de qui els paga, falsejant la veritat en un nivell que cau en la ridiculesa, amb l’esperança d’aconseguir que es faci realitat la famosa premissa de Joseph Goebbels: “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. D’aquí, que el públic occidental vagi abandonant gradualment els mitjans de comunicació tradicionals i busqui la informació per xarxes o, en el millor dels casos, a través de mitjans minoritaris. L’extinent també alerta sobre el divorci generat, degut precisament al supremacisme del que ha fet gala, al pretendre imposar l’aïllament de Rússia, entre el que denominem “occident”, òbviament sense ser-ho, i la resta del món, que explica el seu fracàs i l’auge dels Brics.

En general, la memòria del públic és fràgil, d’això s’aprofiten els mitjans de comunicació, que no tenen cap recança en contradir-se d’un any per l’altre en notícies de les quals, segons el moment, fan una altra lectura o simplement neguen l’anteriorment publicat. Respecte al cas que ens ocupa, la guerra d’Ucraïna, en un punt que frega el ridícul, atès que una sèrie d’afirmacions confirmades per fonts de “absoluta solvència” solen desmuntar-se en el lapse d’una o dues setmanes; la qual cosa ens fa pensar en les moltíssimes manipulacions que ens hauran passat desapercebudes. L’extinent el defineix com a hackeig massiu de ments, perquè la militarització dels mitjans de comunicació, se suposa per interès de la indústria militar, va aconseguir l’impensable, que el públic en general cregués totes les faules, per estúpides, insultants o impossibles que semblessin; tirant mà, això sí, de comentaristes neonazis, feixistes, etc. negacionistes de l’Holocaust o del bombardeig de Gernika, per posar alguns exemples. Per la causa tot s’hi val, fins i tot blanquejar l’horror. D’això que l’extinent en el seu llibre utilitzi una extensa i detallada bibliografia per a demostrar, fil per randa, totes i cadascuna de les manipulacions abocades per la classe política i mediàtica espanyola, en un cas tan rellevant i actual; la qual cosa ens fa recordar a Síria, l’Iraq, l’Afganistan i tants altres —de fet, per a informar-nos sobre Ucraïna de manera fidedigna, és necessari consultar mitjans indonesis, tailandesos, pakistanesos, etc., abans que els occidentals de major tirada—. Encara que tampoc fa falta anar tan lluny. A Catalunya, tots recordem les notícies abocades pels mitjans de comunicació durant el “procés”, sobre la violència de la “torba” nacionalista i els seus actes de “terrorisme” i acarnissament contra la policia, mentre feia cua per a votar en el referèndum.

En paraules de l’Ignacio García Valdecasas, analista internacional i ambaixador espanyol a Rússia i l’Uruguai, ja jubilat, sobre Rússia i Putin: “Putin no és un autòcrata a Rússia, Rússia no és un règim democràtic, però tampoc una autocràcia amb Putin com a tsar, és un règim oligàrquic com altres oligarquies occidentals disfressades de democràcies.”

Al meu mode de veure, Valecasas encerta de ple en el seu diagnòstic. I és que, de fet, Rússia és el més semblant a una “democràcia” de tall occidental, amb un sistema electoral ben definit i regulat per la seva constitució i un poder judicial tan independent com l’espanyol, on l’oposició que podria definir-se com a “radical” és apartada del sistema a través de procediments semblants als empleats per occident, amb partits prohibits com a Espanya i censura mediàtica, sigui per acaparament dels mitjans de comunicació, amenaçant econòmicament a periodistes o, en cas de rebel·lia, policialment (recordin els segrestos de revistes i diaris, i els assalts a les oficines de mitjans de comunicació catalans per part de la policia).

Què ha portat a una societat, que en els anys 60 i 70 podria considerar-se amb capacitat crítica, pobre, llavors, al nostre veure, però elevada, si la comparem amb l’actual, transformar-se en aborrallonada?

Als “joves” dels setanta, fins i tot vivint en una dictadura, ens sorprèn ara la uniformitat i complaença de l’actual periodisme amb el poder, principalment des de la guerra de l’Iraq. Recordem el seguiment que es va fer de la guerra del Vietnam, crítica, dura i exigent amb el poder; la recerca del Watergate, que actualment seria impossible. I encara ens sorprèn més que, per a informar-nos correctament, hàgim de tirar mà de cadenes com Al Jazzera i la televisió d’Abu Dhabi, i obviar a les obedients CNN i la BBC, paradigmes de la informació en el “món lliure”. I és que, tal com ens explica l’historiador i analista Ariel Segal, file:///C:/Users/USUARI/*Downloads/*Dialnet-*LaGuerraInformativaYLaLibertadDePrensaEnTiemposDeG-6302403.pdf l’atemptat de les Torres Bessones va fer molt de mal al que consideràvem democràcia.