Sospites sobre que el Consorci per la Reforma de la Gran Via revifi una operació immobiliària de la zona, que implica la construcció d’un miler d’habitatges

Més de cinc hores —unes 5 hores i quart— va durar el ple de l’Ajuntament de dimarts i es dona la paradoxa que d’aquest temps, 4 hores es van gastar per debatre 17 mocions entre les presentades conjuntament pels grups municipals i les presentades per separat, que després, en la majoria d’ocasions, s’incompleixen. I això les aprovades, que unes quantes de les debatudes son rebutjades en cada ple. L’essència de la sessió que son els punts polítics que els grups han de debatre i aprovar, es van limitar a nomes tres i l’aprovació de l’acta de la sessió anterior, mentre que van haver 10 punts de l’ordre del dia on “es dona compta” del que ha decretat la Junta de Govern, que permeten el debat però que no s’han de votar perquè son prerrogatives de la Junta de Govern ja aplicades.

En el ple de dimarts, a banda, va haver dues intervencions de ciutadans/es i gairebé dues dotzenes de preguntes que fan els regidors al final del ple i que simplement es recullen perquè l’equip de govern les respongui per escrit, quan les respon, que per la reiteració de preguntes, no sempre és així.

Dit això, el debat gairebé sempre resulta interessant per unes raons o altres i especialment les mocions serveixen en molts casos per donar pistes de les intencions del govern sobre alguns punts. Això és exactament el que va succeir amb la primera moció que va presentar el PP on es reclamava la rehabilitació de la masia de Can Rigalt. Valgui a dir que el final de la moció va ser el més equilibrat de tots ja que es va rebutjar gràcies al vot de qualitat de l’alcalde, minuts abans que pogués estar present a la sessió el regidor Díaz Crespo del PP, que acabava de arribar d’un viatge en avió. Van votar a favor els 13 regidors de l’oposició presents i, en contra, els 13 regidors socialistes, per la qual cosa el vot de qualitat de l’alcalde va decantar el rebuig.

La moció feia esment simplement a la masia de Can Rigalt i es demanava que es reclamés al FC Barcelona, que n’és el propietari, que la rehabilités i alhora que un cop rehabilitada es convertís en un equipament de la zona. La proposta al ple explicava la història de la masia i dels terrenys però no entrava en res de l’entorn, només amb l’edifici declarat Be Cultural d’Interés Local dins el PEPPA, que està en pèssimes condicions de manteniment. Una proposta tan rellevant i senzilla i sobre la qual l’Ajuntament té clares atribucions perquè es tracta de patrimoni protegit, no va prosperar. És a dir, l’equip de govern no està d’acord a demanar al FC Barcelona que la rehabiliti ni tampoc a que es converteixi en un equipament i, gràcies a la intervenció del regidor de govern Alcaide, es va poder entendre perfectament quina era la raó, malgrat no es va transmetre directament al ple.

La masia de Can Rigalt es troba integrada dins un espai de 155.000 metres quadrats de terreny que pertany a quatre propietaris. Una pastilla de al voltant de 55.000 m2 de domini públic; una altra d’Endesa on hi ha una estació transformadora molt antiga, que dona servei a part de la ciutat i que representa hores d’ara un perill potencial sobre una propietat de 24.000 m2, dels quals només en necessita 8.000m2 per la nova estació transformadora; una tercera propietària es la immobiliària Sacresa que té una parcel·la d’uns 21.800 m2 als quals cal afegir els gairebé 16.000 m2 adquirits a Endesa i finalment el FC Barcelona que ostenta la propietat d’uns altres 55.000 m2 on es troba la masia. Tots quatre propietaris van constituir una Junta de Compensació l’any 2009, per tal de desenvolupar el projecte, que és el que va intentar aclarir el regidor Alcaide en el ple.

El projecte va tenir moltes fases des que comença el seu periple l’any 1997 quan l’aleshores president del Barça Josep Lluis Núñez, compra els 55.000 m2 i la masia, fins ara mateix quan es vol revifar el projecte amb la incorporació d’un instrument molt ben conegut a la ciutat com és el Consorci per la Reforma de la Gran Via i, ara, el Samontà, encarregat de donar sortida a projectes que impliquen l’ocupació de sol lliure per destinar-lo en molt bona part a l’edificació de nous habitatges.

No es pot oblidar que, hores d’ara, Sacresa podria disposar d’una pastilla de 37.000 m2 (amb l’obligació de finançar 1/3 de la reconversió de la nova estació transformadora i la corresponent zona urbanitzable) però amb un pla aprovat l’any 2004 pel qual es podrien construir 26 nous edificis amb més d’un miler de nous habitatges.

Això és el que se sap fins ara mateix d’un projecte que, més enllà de la frivolitat de les paraules, es desconeix del tot. L’operació Samontà que l’equip de govern vol vendre com un nou pol de desenvolupament i connexió nord-sud de la ciutat, amaga, en realitat l’ocupació de 155.000 m2 de sol lliure en l’actualitat per construir centenars d’habitatges en l’únic espai de que disposa el territori urbà més dens de tot el continent. (continuarà)