L’Anuari 2025 Next Llobregat analitza l’acompliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) a 5 anys vista de l’Agenda 2030 al sud de l’àrea metropolitana barcelonina a través de més de 50 entrevistes a experts, alcaldes i responsables institucionals

Quan només queden 5 anys per a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats a l’Agenda 2030, l’Anuari 2025 Next Llobregat posa en valor la feina que es realitza des de l’Hospitalet i en cadascun dels municipis del Baix Llobregat. La redacció de BCN Content Factory ha aterrat els ODS en aquest territori al sud de la metròpoli barcelonina per analitzar què s’ha fet i es planteja fer per part de les institucions locals i supramunicipals per fer front a l’emergència climàtica, però també han preguntat a les empreses i ONGs a través de més de 50 entrevistes a experts en cadascun dels camps de l’Agenda 2030, a més dels alcaldes i alcaldesses, entre els quals destaquen les que acaben de prendre possessió del càrrec després dels darrers canvis derivats del Govern del president Salvador Illa.

I com que l’any 2025 es troba al meridià de l’actual mandat a les ciutats i pobles del territori Llobregat, a les entrevistes també s’interpel·la els alcaldes i alcaldesses sobre el grau d’acompliment dels seus programes de govern i de les promeses electorals que van fer a les darreres eleccions municipals. Per arrodonir els qüestionaris, responen a les preocupacions que els ciutadans manifesten a l’últim DIBAròmetre, l’enquesta sobre percepció veïnal del municipi, serveis i administració dels ajuntaments desplegada per la Diputació de Barcelona.

L’Anuari 2025 Next Llobregat s’estructura en dos grans blocs que arrenquen amb un capítol amb 17 reportatges transversals sobre el grau d’acompliment de cada ODS en aquest territori, incloent-hi les opinions d’experts i posant exemples de realitzacions concretes a la comarca i als municipis; i un segon bloc on es planteja què fan i faran les institucions supramunicipals d’àmbit local al territori Llobregat aquest any 2025 i fins al final del mandat el 2027, tant des de la Diputació de Barcelona com de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i del Consell Comarcal del Baix Llobregat, per finalitzar amb una sèrie d’entrevistes als alcaldes i alcaldesses.

Enllaç de descàrrega gratuïta de la publicació: https://drive.google.com/file/d/1rBHQUahNWrgEnDCCGYDFAqRmzpqfWjTg/view

La publicació ha interactuat amb allò més proper, les empreses, les organitzacions socials, les entitats, els polítics i les administracions públiques del Baix Llobregat i l’Hospitalet. L’editor de BCN Content Factory, Juan Carlos Valero, assenyala que l’Hospitalet destaca per ser el pitjor municipi del territori Llobregat en tractament de residus, un extrem que un nou contracte que enguany entra en servei intentarà millorar. També destaca el que diu Carles Riba, expert en temes d’energia, al capítol corresponent a l’ODS 7, on alerta que aquesta comarca és una de les zones de la península ibèrica on la transició energètica serà més difícil, a causa del seu territori reduït respecte a la seva gran població i l’elevat grau de la seva activitat econòmica i industrial que desenvolupa i la seva manca de recursos naturals. «Encara amb uns estalvis energètics del 21% respecte als usos actuals, es necessitarien unes superfícies de captació (en equivalent fotovoltaic) de 15.080 hectàrees (el 30,9% de la superfície comarcal), de les quals només unes 3.400 hectàrees podrien ser instal·lades al mateix Baix Llobregat», afirma Riba.

Per part seva, Francesc Castellana, president del Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) i exdirigent sindical al Baix Llobregat, recorda que aquesta comarca «va aprofitar en el passat totes les oportunitats de desenvolupament, mentre que va negociar tots els perjudicis». «Unes negociacions que van portar a un model de creixement més equilibrat del que teníem i podíem somiar», afegeix el president del CESB.

Precisament per aquesta capacitat negociadora i la mobilització comunitària que li donava suport, des de sindicats, a partits polítics, ajuntaments, veïns i pactes socials amb les patronals PIMEC i AEBALL, va ser possible que el Baix Llobregat aconseguís els nivells actuals de benestar alhora que s’executaven operacions gegantines com el desviament del tram de desembocadura del riu Llobregat o l’ampliació de l’aeroport. 

Castellana atribueix part d’aquest èxit a la política de Pasqual Maragall, «que no només va posicionar Barcelona al món, sinó que també la va integrar amb el seu entorn, a diferència del model anterior que es menjava el territori i només el feia servir com a pati del darrere». La idea de Maragall, conclou el president del CESB, «ara s’ha de consolidar i ser el model per assolir els ODS de l’Agenda 2030, però sobretot per exportar la capacitat de concertació interna que el Baix Llobregat té a la resta de la regió metropolitana», la que abasta 5,3 milions d’habitants i per la qual advoca Jaume Collboni, alcalde de la Ciutat Comtal i president de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que integra actualment 36 municipis on viuen 3,3 milions de ciutadans.

L’enfrontament de postures debilita un barri que ha estat víctima de la política especulativa del govern en la planificació dels habitatges del Gasòmetre

En un comunicat rebut a les 15,15h. de la tarda d’ahir —avisant que substituia un altre que a molts mitjans no va arribar— l’equip Quirós afirmava obrir-se a estudiar ubicacions alternatives pel nou poliesportiu de Santa Eulàlia que hauria de donar també servei als veïns i veïnes de l’altra banda de la Gran Via. Es feia, d’aquesta manera, ressò de l’entrega d’un document amb 3.200 signatures de ciutadans que reclamen que el poliesportiu es faci al Parc de l’Alhambra enlloc de fer-se on inicialment estava previst que era a la pista del Gasòmetre.

No deixa de resultar curiós que el comunicat de l’ajuntament s’acompanyi amb una fotografia dels veïns amb l’alcalde durant la recepció de les signatures i que el títol del comunicat municipal afirmi que el nombre de signatures recollides supera al nombre de veïns i veïnes que van votar en contra del projecte de l’equip Marín, que era fer el poliesportiu menjant-se un tros del parc de l’Alhambra, un dels poquíssims espais verds que hi ha al barri.

Com ja s’ha anat apuntant en aquest digital cada cop que es parla de la proposta del poliesportiu de Santa Eulàlia, l’audiència propagandística que s’ha fet als veïns que han recollit les 3.200 signatures, revifa la postura de l’equip Marín i l’únic que aconsegueix amb aquest suport és enfrontar els veïns per una qüestió de la qual és culpable, en exclusiva, el govern socialista.

Cal constatar, a més, que el comunicat parla erròniament de tres entitats del barri quan del que caldria parlar és de tres entitats del districte, perquè una d’elles, l’Agrupació Veïnal Gran Via Sud representa el veïnat del barri de l’altra banda de la Gran Via a la que els hi quedaria més a prop un poliesportiu al Parc de l’Alhambra que en qualsevol altra lloc dels proposats com alternatius.

La realitat és que el lloc idoni des de sempre havia esta la pista del Gasòmetre i que si allà hi ha un col·lectiu de veïns que s’oposa (la Plataforma de Veïnes del Gasòmetre) és perquè l’equip socialista va atorgar als promotors immobiliaris de l’antiga fàbrica Indo i voltants, un permís d’obres per sobre del que hagués estat recomanable si s’hagués tingut en compte el projecte de poliesportiu. Van donar un permís tan escandalosament excessiu que ara, construir un poliesportiu on hi ha la pista de Gasòmetre, perjudica notablement els habitatges que són a tocar. L’únic responsable de la barbaritat era el mateix equip de govern al qual se li va ocórrer edificar l’equipament esportiu menjant-se un tros de parc: el propòsit més inversemblant possible, especialment en la ciutat més saturada demogràficament d’Europa i amb menys metres quadrats de zones verdes per habitant del país.

Els veïns del Gasòmetre no volen el poliesportiu al Gasòmetre i és absolutament comprensible. Els veïns de Gran Via Sud voldrien l’equipament que els hi ha de donar servei, el més a prop possible del seu barri i també es comprensible. És fins i tot comprensible que els associats de l’Associació Esportiva Santa Eulàlia estiguin farts d’esperar. Però tan comprensible és la seva postura com la dels veïns que van votar en contra del projecte al Parc de l’Alhambra, de manera que estirar d’una banda o de l’altra l’únic que fa és, en última instància, afavorir justament a qui és el màxim responsable de la situació actual: l’equip de govern socialista.

Ara l’Ajuntament ve a dir en el seu comunicat que estudia ubicacions i fa veure que no descarta la proposta Alhambra perquè té 3.200 firmes favorables. Convé que la ciutadania sàpiga que només l’equip socialista —i aquests 3.200 signants— estarien disposats a menjar-se un tros de parc per posar un poliesportiu, perquè la resta dels grups de l’oposició són contraris (i són majoria) i un d’ells, el PP, ha fet ja una proposta concreta on es podria ubicar el poliesportiu sense que, fins ara, hagi arribat ni una sola notícia que l’equip de govern s’ha posat en marxa per explorar les possibilitats reals de construir el poliesportiu en aquest espai alternatiu. I caldria afegir que també és contrària l’Associació de VeÏns de Santa Eulàlia (Som Santa Eulàlia, la més representativa del barri) i molts veïns entre els quals els 2.500 que es van pronunciar en el seu dia.

El problema és dels veïns perquè no tenen poliesportiu, seguirà sent dels veïns si enlloc d’unir-se mantenen la confrontació de postures, però sobretot és de l’equip de govern que va cometre un error gravíssim —o potser no va ser un error sinó una cosa molt pitjor i qui sap si injustificable penalment— i ara ha d’espavilar-se i buscar una alternativa urgent si no vol que la protesta ciutadana acabi sent irreversible.

Sembla arribat el moment de fer propostes concretes d’equipaments culturals en part del patrimoni ciutadà en perill de ser espoliat o arruïnat per negligència

S’ha fet públic que a partir del setembre, l’únic teatre públic de la ciutat, el Teatre Joventut de Collblanc, tancarà les seves portes, al menys durant un període llarg per reformar-lo íntegrament.

El Joventut es va obrir l’any 1991 després d’un llarg període de debat sobre la necessitat d’un teatre municipal, propiciat fonamentalment per la companyia professional GAT (Grup d’Acció Teatral) que exercia a la ciutat i que reclamava un estatge propi per programar teatre de manera regular i com a centre de producció municipal. El GAT va animar tot el sector cultural aleshores actiu i fins i tot va engrescar a un sector professional de l’arquitectura lligada a la ciutat, perquè fessin un projecte molt a prop del Parc de la Serp, a Sant Josep, en un espai que requeria una actuació mot factible i molt estudiada tècnica i socialment. El projecte arquitectònic es conserva i posa de manifest com haguessin canviat les coses si s’hagués fet cas aleshores als que més treballaven per dotar la ciutat d’uns espais imprescindibles en matèria cultural.

En lloc de fer cas a la gent de teatre i de la cultura en general, l’Ajuntament governat aleshores per majoria absoluta per l’equip de l’alcalde Pujana, va decidir tirar endavant la remodelació de l’antic cine Joventut que no reunia moltes de les condicions necessàries per convertir-se en el teatre municipal de referència. Aquell edifici havia estat un cine de barri i com a cine de barri reunia totes les condicions i ja va estar bé que es recuperés, però pretendre convertir-lo en el teatre municipal de referència ja es va veure ràpidament que havia constituït un gravíssim error. Primer, perquè l’edifici no és molt versàtil; després perquè l’estructura de la sala no és la més adequada, amb butaques excessivament escorades en les primeres files i dos vomitoris enfrontats a l’escenari que molesten els actors i els artistes sobre l’escenari, etc. I, sobretot, perquè el teatre Joventut està en un carrer estret, mal comunicat, sense espais adequats d’aparcament i molt allunyat del centre urbà que és on, les ciutats que saben el que es fan, ubiquen les instal·lacions de referència pel gaudi de la ciutadania.

Per exemple, l’edifici a l’avinguda Josep Tarradellas molt a prop del final de la Rambla Just Oliveras i bastant a tocar de l’estació de Renfe on es van fer els Jutjats, s’havia dissenyat ja en l’època del darrer ajuntament pre-democràtic, com un espai molt adequat per fer el teatre municipal que encara avui, 50 anys més tard, no tenim. Aleshores el projecte no va tirar endavant per la necessitat també de centralitzar l’administració de Justícia, però no hi ha dubte que l’espai era molt més idoni que el del teatre Joventut. Es podria haver reprès amb posterioritat, quan es va inaugurar la Ciutat de la Justícia i aquells milers de metres quadrats van quedar buits, però a l’equip Marín li va semblar més encertat cedir aquest espai a una empresa privada. També es va desaprofitar l’enorme oportunitat d’haver adquirit el que havia estat Cine Rambla o fins i tot el Cine Oliveras quan van tancar, per bastir unes instal·lacions teatrals adequades, però a l’Ajuntament, sempre en les mateixes mans, li va semblar millor donar permís per fer pisos. I fins avui.

Tot plegat fa que torni a posar-se en primer pla la necessitat, no ja d’evidenciar-se l’endèmica manca d’equipaments, sinó de concretar què caldria fer i a on.

Hi ha poc espai a la ciutat per aixecar equipaments nous però, en canvi, hi ha encara part del patrimoni industrial i logístic abandonat que es podria recuperar per aquesta finalitat. Només cal citar els espais i aportar iniciatives. Serà difícil que algunes alternatives no siguin reconegudes com necessàries i no entendria ningú que algunes propostes en aquest sentit no rebessin el suport del govern o de l’oposició política que son els que poden omplir de contingut el que ara està buit, abandonat i amb risc de desaparició per negligència absoluta.

Sembla que la millor opció no és cedir el patrimoni perquè algunes grans empreses o fons d’inversió facin negoci, especialment quan hi ha tantíssimes necessitats d’instal·lacions de caràcter cultural o social. Ben al contrari, es tracta de prendre la iniciativa, fer propostes i defensar-les.

Dintre de poc es presentarà un Manifest unitari per contextualitzar històricament el que va suposar l’atorgament del títol de ciutat ara fa un segle

A l’entorn d’una vintena de representants de col·lectius, entitats i organitzacions es van reunir divendres a la seu de l’Ateneu de Cultura Popular, convocats per Gent pel Canvi, per reflexionar plegats sobre les iniciatives que vol portar a terme l’equip de govern entorn el centenari de l’atorgament per part del rei Alfons XIII del títol de ciutat. El primer acte del Centenari del títol de ciutat es va poder observar durant la passada Cavalcada de Reis, amb molta publicitat institucional, per celebrar el que molts consideren va ser simplement un acte protocol·lari que probablement responia a interessos diversos, cap dels quals, ni beneficiava aleshores la ciutadania de l’Hospitalet, ni hauria de ser avui motiu de celebració. Potser sí, motiu de reflexió col·lectiva sobre el què va significar aleshores històricament, i especialment avui, sobre la importància d’una celebració que implica el reconeixement dels que van atorgar el títol, recordem-ho, durant la Dictadura del General Primo de Rivera, que tenia com a signant del decret el ministre de la Governació, el general Severiano Martínez Anido, i tot plegat sota la monarquia del reu Alfons XIII que feia poc més de dos anys havia permès, amb el seu beneplàcit, que s’instaurés a l’Estat un règim autocràtic. Un règim autoritari i limitador de les llibertats, en un context europeu de creixement dels moviments feixistes, especialment a Itàlia —només feia tres anys que els feixistes italians havien protagonitzat la Marxa Sobre Roma— i a Alemanya, després del Tractat de Versalles que humiliava el principal país derrotat a la Primera Gran Guerra.

Severiano Martínez Anido, el que signa el decret de concessió del títol de ciutat és el principal instigador, mentre era Governador Civil de Barcelona, de la repressió obrera contra els anarcosindicalistes de Barcelona i els municipis de la rodalia, entre ells l’Hospitalet i el nucli obrer de Collblanc-La Torrassa. Impulsor del Sindicat Lliure, Barcelona va viure aleshores una època especialment convulsa, plena de violència i impunitat amb l’aplicació de la Llei de Fugues i el pistolerisme com a instruments brutals de repressió contra l’obrerisme organitzat.

Tot plegat fa molt difícil que l’atorgament del títol de ciutat pugui ser commemorat oblidant el context en què es va produir i que permeti celebrar-se satisfactòriament. Es produeix, a més, a través d’un alcalde imposat des del règim dictatorial, pertanyent al propi partit del Dictador “Unión Patriótica”, i cinc anys després que una llei aplicada amb impunitat i sense resposta municipal, segregués la meitat del terme municipal que ens va fer perdre la zona agrícola més rica del terme i tota la costa i la platja. Si es va atorgar aleshores el títol de ciutat com a compensació formal, cosa gens descartable entre altres possibles raons, encara es fa més difícil de digerir pels hospitalencs d’avui.

La reunió de l’Ateneu on hi havia una notable diversitat d’entitats i també visions diferents del que va suposar el títol de ciutat i què caldria fer, va aconseguir una interessant síntesi sobre la base de rebutjar celebracions festives del Centenari, sense evitar la possibilitat que els cents anys de ciutat puguin significar explicar a la ciutadania, començant pels més joves, estudiants i gent activa de l’Hospitalet, què caldria fer per guanyar autoestima que s’allunyi de la retòrica i que en canvi aprofundeixi en les necessitats actuals i com afrontar-les.

Tot això, més enllà del que proposi l’equip de govern, encaminat, com és fa palès, a exaltar la monarquia actual, a buidar de contingut la humiliació que es va patir l’any 1920 amb la pèrdua de la Marina i a fer veure que el títol de ciutat dona importància a un municipi com l’Hospitalet, carregat de mala gestió, de enormes dèficits i de falta d’espais lliures, que impedeixen la qualitat de vida indispensable als seus ciutadans.

L’acord de síntesi al qual es va arribar va ser redactar un Manifest que reculli aquestes inquietuds, que es pugui estendre a tota la societat hospitalenca amb aquesta vocació d’unitat al voltant de la contextualització històrica per ampliar l’autoestima municipal, però sense l’esperit de celebració que vol imposar el govern Quirós. Posteriorment, articular una plataforma que sigui capaç, unitàriament, de bastir un programa commemoratiu que posi en primer pla la necessitat de conèixer el que va passar, aixugar els dèficits municipals i contribuir a l’activisme ciutadà per tal de denunciar la retòrica del govern i exigir avenços concrets en la millora de la qualitat de vida.

Cal recordar que l’equip de govern ha destinat una barbaritat de recursos per la celebració del títol de ciutat —per sobre dels 800.000 euros— sobre els quals cal requerir un control de la despesa i una utilització adequada ajustada al contingut del que correspongui fer i denunciar el malbaratament de recursos públics als que el govern municipal ens té, desgraciadament, acostumats.

L’equip de govern ha cedit en els darrers mesos dos solars i tres finques perquè l’AMB construeixi més habitatges

La darrera dada registral de l’Instituto Nacional de Estadística a primers de gener del 2024, indica que l’Hospitalet té censats 282.299 habitants, la xifra més alta de la història només superada pels 295.073 habitants censats de l’any 1981. Des d’aquell any, acabat d’elegir el primer ajuntament de la democràcia, la xifra no va parar de disminuir fins l’any 1998 on torna a incrementar-se el nombre d’habitants d’una manera progressiva i sostinguda fins ara mateix.

L’any 1981, el volum migratori no era tan elevat com ho és en l’actualitat, el parc d’habitatges no estava tan envellit, molta de la població immigrada dels anys 50 ja s’havia jubilat o estava a punt i, en bastants casos, l’objectiu era retornar al poble d’origen. En aquell any 1981 també estava molt recent la lluita veïnal que va ser molt intensa entre els anys 1973 i 1979 i que havia reclamat insistentment la finalització de la intensiva política constructiva dels anys 60 i primers dels 70. La suma de tots aquests elements feia que aleshores el nombre de persones censades fos gairebé el nombre real d’habitants, per un costat i, per l’altre, que els dos o tres primers consistoris de la democràcia fossin molt sensibles a la saturació demogràfica de la ciutat, limitessin el creixement de noves residències i apostessin per millorar les condicions urbanes o el que és el mateix, per millorar la qualitat de vida dels ciutadans.

A partir del 1998, els canvis són evidents. Creix la nova emigració i la política de contenció edificatòria del municipi, salta pels aires. L’alcalde Corbacho inicia el seu segon mandat amb un creixement demogràfic limitat però sostingut, que acaba de disparar-se a partir del 2008 quan el substitueix Núria Marín, i fins ara mateix. La diferència respecte del 1981 és que, amb tota seguretat, aleshores no hi havia immigració desregulada i avui, lamentablement sí, de manera que a la ciutat és molt possible que visquin, hores d’ara, més de 300.000 persones.

No deixa de ser curiós que tothom és faci ressò de la catàstrofe potencial de la crisi climàtica, però que no s’apliquin mesures dràstiques per contenir-la. A nivell local, no deixa de resultar incomprensible, que comenci a ser un crit descomunal la necessitat d’aturar la saturació urbana de la ciutat i que l’equip de govern, en els darrers tres mesos hagi cedit solars i finques a l’AMB per seguir construint nous habitatges, amb l’excusa que la ciutat necessita habitatges. Caldria ser clars del tot: el que la ciutat necessita realment és espai lliure i paral·lelament un pla estratègic del Samontà que es plantegi esponjar els barris més densificats del nord, sobre la base de la rehabilitació d’habitatges i l’alliberament de sol lliure per convertir-lo en espai de zona verda i els equipaments que ja estan, hores d’ara, resultant imprescindibles.

Si en aquests moments, ja no es poden edificar nous centres educatius perquè no hi solars que reuneixin les condicions de metres quadrats necessaris, què passarà d’aquí uns pocs anys quan les famílies dels nous habitatges que s’estan construint i que se seguiran construint, necessitin portar els seus fills a les escoles?. Passarà el que va passar a finals dels 70, que les manifestacions als barris s’omplien de famílies que reclamaven escoles, de veïns que reclamaven parcs i jardins i de gent gran que reclamava instal·lacions sanitàries i centres recreatius pel seu segment d’edat. Aleshores, però, encara hi havia solars. Ara ja no en queden.

I malgrat que ja no en queden, l’equip de govern que tira endavant pressupostos amb el suport de grups polítics, hereus de realitats passades, que haurien de ser sensibles a aquesta realitat d’ara, segueix cedint solars per fer més habitatges i segueix impedint que la gent es pugui empadronar, probablement perquè no s’acabi de veure que aquesta és, probablement, la 13ena ciutat més poblada de tot el país, la més densa d’Europa i la més deficitària en una enorme quantitat de conceptes, perquè superem de molt els 300.000 habitants.

L’Hospitalet ha arribat a un sostre que, ni els més pessimistes dels seus ciutadans podien imaginar-se: la xifra més alta d’habitants dels darrers 40 anys.