Moventis reclama 400.000 euros a set delegats sindicals pels danys ocasionats pel conflicte i imposa condicions laborals esclavistes a conductors immigrats

El passat 12 de febrer vam publicar un reportatge sobre la vaga d’autobusos de l’empresa Moventis a l’Hospitalet, que cal dir, si l’AMB hagués fet el seu treball o, almenys l’hagués fet amb un mínim d’honestedat, aquesta vaga no hauria existit i, tant la ciutadania com els conductors no haurien sofert cap perjudici. Dies després del reportatge ens vam assabentar que l’AMB havia imposat una sanció a l’empresa, és a dir a Moventis, per valor de 85.000 €. Òbviament, havia sigut una coincidència, la nostra revista no és tan seguida com per a tot això. Tanmateix, això és el que va passar.
A primera vista vam pensar que la xifra estaria basada en un estudi dels perjudicis ocasionats a la ciutadania, és a dir, que l’AMB continuava passant-se pel forro, mai millor dit, els drets i perjudicis ocasionats als treballadors.

A l’article 145, punt 2 de la llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic, es pot llegir clarament que un dels requisits que s’han de tenir en compte a l’hora d’establir el contracte és la conciliació familiar i la protecció de la salut, entre altres coses: “la conciliación de la vida laboral, personal y familiar; la mejora de las condiciones laborales y salariales; la estabilidad en el empleo; la contratación de un mayor número de personas para la ejecución del contrato; la formación y la protección de la salud y la seguridad en el trabajo; la aplicación de criterios éticos y de responsabilidad social a la prestación contractual”.

S’ha de dir que, excepte la contractació de més persones, aquestes premisses ningú se les ha llegit; l’empresa per descomptat, perquè segons la doctrina ultra lliberal, és la part que ha de fer el possible per evitar-les; i l’AMB tampoc, se suposa que per indiferència, estultícia o, encara pitjor, complicitat. Ara bé, pel que fa a la contractació de més treballadors, ens trobem que es refereix als que porta del Perú, amb contractes indignes, amb la sospita que els hi cobren els cursos de formació dins els 400 € que els hi retiren, amb l’excusa d’una bestreta que cap d’ells mai ha vist. De fet el seu sou final, un cop se’ls hi ha restat tot el que toca, sigui legal o il·legal, puja un xic més de 700 €. Després de les queixes rebudes, es veu que l’empresa ha complementat una part dels viatges que els treballadors fan diàriament des de Malgrat a l’Hospitalet i viceversa. Amb aquest salari, l’empresa Moventis i l’AMB esperen que un conductor d’autobús sobrevisqui a Catalunya.

Però anem al que importa. El perquè reprenem aquest tema si amb la sanció dels 85.000 €, tots els partits semblaven satisfets, òbviament els apoltronats a l’AMB. I és que no tot acaba aquí, perquè l’empresa, un cop va rebre la sanció, va presentar una demanda de 400.000 € a set delegats sindicals com a indemnització pels perjudicis generats.

Òbviament, el primer que ens vam preguntar és d’on treia l’empresa aquesta xifra, si l’AMB, se suposa que després d’un conscienciós (pel temps que va trigar, entenem) estudi, va valorar amb 85.000 € el perjudici generat als usuaris i a la ciutat. Una de dos, o l’empresa va fer l’estimació al tuntún, o l’AMB, amb els peus. Perquè la diferència entre 400.000 i 85.000 dona 315.000, que és el que l’empresa dona per suposat que ha deixat de guanyar (ara ens assabentem que l’empresa els hi vol cobrar la sanció a part). S’ha de dir que els dies de vaga no són remunerats, per la qual cosa l’empresa no afegeix els salaris a l’equació.

I ens preguntem com una empresa pot aplicar l’Article 41 de l’Estatut del Treballador, si indirectament està reconeixent la pèrdua d’uns beneficis astronòmics per uns pocs dies de vaga. Òbviament, en presentar una proposta un 24% més baixa que la del seu rival més pròxim, tant l’empresa com l’AMB eren conscients que qui ho pagaria serien els treballadors, perquè enfront una proposta tan baixa, temerària en aquest cas, l’AMB va demanar a l’empresa una explicació detallada sobre com afrontaria les obligacions contractuals. La resposta no podia ser altra que una reestructuració del treball per fer-lo més rendible. És a dir, sacrificant bona part dels guanys dels treballadors, provocant incertesa en els horaris i destruint la conciliació familiar.

Per ser més exactes, obren al nostre poder les condicions de treball d’un dels nous treballadors peruans, de la seu de Malgrat, que són els que a poc a poc estan suplint als nacionals, on s’estipula que, a part d’altres que només es poden donar a un país tercermundista, el treballador farà 220 hores mensuals o, el que és el mateix, 50 hores i 48 minuts a la setmana. Això ha hagut de ser aprovat per l’AMB o, si més no, ha fet com qui no ho veu perquè l’interessava. On també ho ha fet, aquest cop molt conscientment perquè està assabentada, és en l’enorme absentisme laboral. Mentre estem redactant aquest reportatge és de 110 treballadors, el 38% de la plantilla, per estrès laboral i problemes psicològics provocats pels constants canvis d’horari, incertesa i davallada d’ingressos, calculats al voltant de 500 € mensuals que, multiplicats per 289 treballadors, dona 144.500 € al mes d’estalvi que, a dia d’avui, entre tots puja a 680.000 €. No són, doncs, d’estranyar els beneficis astronòmics que l’empresa insinua, quan diu que ha deixat de guanyar 400.000 €. El que ja no s’entén és que l’AMB hagi acceptat aquesta barbaritat, llevat que hi hagi connivència, perquè tanta estultícia per part dels seus serveis tècnics i jurídics és impossible, o això volem creure.

D’altra banda, la Llei 9/2017, de 8 de novembre, és una transposició a l’ordenament jurídic espanyol, de les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014. I com qualsevol polític i jurista sap —o hauria de saber—, en cas de conflicte, les lleis i directives dictades pel Parlament Europeu estan per sobre de les dictades per cada un dels països membres de la Unió Europea. Per la qual cosa, l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors, en el cas de contractacions amb licitació que depenen de la primera llei, és a dir totes, s’ha de cenyir a aquesta. L’empresa no el pot utilitzar fora de les condicions que imposa, en aquest cas les que hem publicat en negreta.

Malgrat la poca visibilitat que tenim com a digital, per ser molt nou i d’àmbit local, esperem que algú de l’AMB llegeixi aquest reportatge, encara que sigui tangencialment. Amb tant directiu i assessor, segur que un d’ells li dona una ullada.

Com es pot veure a la seva web, l’AMB té un Gerent, un Director de Serveis Generals, tres Directors només pel que fa a la Mobilitat i Transport, dos Caps de Gabinet, divuit Assessors d’Àrea, quaranta-un de Tipus A i trenta de Tipus B (aquests últims se suposa que a mitja jornada), amb uns salaris que els conductors mai podrien somiar (a l’enllaç surt el de cadascú), i unes dietes deu vegades superiors a la dels mateixos conductors, sense comptar les indemnitzacions per participar en els Consells. I, segurament, amb molta cura pel que fa a la conciliació familiar.