Mes: abril de 2025
Indignació entre veïns, la Marea Blanca i l’oposició municipal, davant la renúncia del nou Hospital General (Creu Roja), per part de l’alcalde
David Quirós va afirmar a la TV de l’Hospitalet que no seria lògic continuar demanant un nou hospital si arriba el Clínic i tenim l’Hospital de Bellvitge
Les declaracions realitzades per David Quirós en una entrevista a la Televisió de l’Hospitalet, posant en qüestió la construcció del nou Hospital de la Creu Roja als terrenys de Can Rigalt, davant la ubicació del nou centre del Clínic a la Diagonal entre els municipis de Barcelona, Esplugues i l’Hospitalet, ha creat indignació entre els veïns, el moviment Marea Blanca i l’oposició.
“No seria lògic continuar demanant un hospital (el substitut de l’Hospital General de l’Hospitalet—Creu Roja), quan n’arribarà un altre com el Clínic i tenint com tenim l’Hospital de Bellvitge”, va dir l’alcalde Quirós el passat 11 d’abril a la Televisió de L’Hospitalet.
Membres de Marea Blanca, moviment en defensa d’una sanitat pública, han manifestat que continuaran reclamant la construcció de l’Hospital on els va prometre fa 20 anys la consellera de Sanitat, Marina Geli, que els va mostrar fins i tot una maqueta de com seria el nou equipament sanitari.
Més dura ha estat la portaveu del PP, Sonia Esplugas, que ha denunciat l’actitud de l’alcalde: “Les paraules de Quirós demostren que el govern és una combinació d’ineptitud i conformisme sistemàtic”. I ha afegit: “Presideix un govern desorientat que actua a cop de like. El problema, entre d’altres, és que no s’hauria de demanar la construcció… hauria d’estar construït de fa anys. Un cop més, els veïns de Barcelona passen per davant dels de l’Hospitalet, per culpa d’un govern que no lluita pels seus interessos/necessitats”.
També Manuel Domínguez de LH-En Comú Podem ha declarat que “renunciar a un hospital propi de l’Hospitalet per la proximitat del nou Clínic és renunciar a una necessitat, a garantir un dret. La nostra població no està atesa correctament malgrat tenir molts altres hospitals a prop. La qüestió no és tenir a prop 2, 3 o 4 hospitals, és tenir quiròfans, llits, professionals de la salut, places d’urgències suficients per habitant. L’Hospitalet ja té gairebé 300.000 habitants: com garantim aquestes necessitats? Cal una infraestructura hospitalària específica per a la població de l’Hospitalet”.
Alguns representants de l’oposició havien requerit a l’alcalde que es posicionés en aquest debat, originat a la ciutat després de l’anunci de la construcció del nou Hospital Clínic en uns terrenys situats entre els municipis de Barcelona, Esplugues i l’Hospitalet, a prop dels barris del nord i de la pastilla de Cant Rigalt.
David Quirós va manifestar, això sí, que els veïns de l’Hospitalet han de tenir una atenció sanitària de qualitat a la ciutat i no com passa actualment que els malalts amb determinades patologies o segons el nivell d’assistència han d’anar a l’hospital de Sant Joan Despí, Moisés Broggi. Tots aquests temes, ara mateix molt dubtosos, s’han de resoldre el més aviat possible i no té cap sentit esperar 10 anys que és la previsió que es té ara mateix per a la construcció del nou Hospital Clínic.
Els moviments en defensa de la Sanitat Pública ja han posat el crit al cel perquè allò que s’imaginaven s’està fent realitat: la ciutat pot perdre un gran centre sanitari de referència com és l’Hospital General de l’Hospitalet.
David Quirós va manifestar la necessitat que tots els veïns de l’Hospitalet siguin atesos a la ciutat però és evident que si no s’actua d’immediat el problema s’agreujarà. “Disposem d´una xarxa de CAP’s, CUAP, tenim a més uns centres d´assistència primària en projecte, i tenim dos hospitals”, va dir l´alcalde, que va afegir que “a l´actual Hospital General d´Hospitalet antic Creu Roja, s’ha de fer una inversió, i caldrà veure què passarà en el moment que es posi en marxa el Clínic, cap a on s’haurà de dirigir l’actual centre sanitari. Cal tenir en compte que disposem de l’Hospital de Bellvitge”.
Una altra de les qüestions plantejades és el futur del terreny on es pensava ubicar el nou Hospital General. L’alcalde no es va definir, encara que sí que va manifestar: “Veurem quin és l’impacte del nou Clínic, com es pot redirigir la Creu Roja i que ha de passar amb aquells terrenys on s’havia de construir el nou Hospital General”.
La realitat és molt tossuda. Els components de la Marea Blanca de l’Hospitalet venen reivindicant de fa anys una sanitat pública de qualitat, cosa que no passa a l’Hospitalet degut sobretot per la saturació dels ambulatoris i dels CUAP, on per ser atès existeixen demores de fins a tres hores. “Necessitem més inversions als CAP, un 25% del pressupost sanitari, per no saturar les urgències dels hospitals”, ha manifestat Miguel Mansergas del moviment Marea Blanca.
Precisament una de les reivindicacions d’aquest moviment, era la construcció del nou hospital de la Creu Roja perquè els veïns dels barris del nord, a l’entorn de 150.000 habitants potencials, no s’haguessin de desplaçar a l’Hospital de Sant Joan Despí, actualment també saturat. Tenint en compte, a més, que l’Hospital de Bellvitge és un centre de referència no només de l’Hospitalet sinó també de part de la comarca del Baix Llobregat i del Penedès.
L’Estaca ja va fer referència a aquesta qüestió fa unes setmanes:
Viñeta 15 abril 2025
Continua el silenci al voltant del projecte que el govern anomena “la reforma del Samontà” i que no se sap si inclou la pastilla de Can Rigalt

En la darrere entrevista de l’alcalde Quirós als mitjans de comunicació públics va fer un reconeixement explícit a la necessitat d’esponjament dels barris del nord
Més enllà de les conegudes propostes sobre la reforma del que ara s’ha posat de moda com a Samontà, els notables avenços sobre seguretat, que han vingut de la mà dels Mossos, els somnis dels bulevards hospitalencs que han d’enllaçar la Diagonal amb la Gran Via amb un pas intermig a l’intercanviador de la Torrassa i la meravella econòmica del clúster sanitari que ha de convertir la ciutat en l’eix de la recerca a nivell de l’Estat, hi ha hagut dues afirmacions de l’alcalde Quirós en la darrere entrevista concedida als mitjans de comunicació públics, que tenen veritable interès.
La primera, el reconeixement explícit que cal guanyar espai públic per zones verdes i equipaments i la segona que el canvi que li convé a la ciutat s’ha de fer entre tots. Respecte de la necessitat d’espai públic, ho va fer en el context de la reforma dels barris del nord de la ciutat, però el reconeixement ja és un pas perquè ràpidament es pot comprovar la contradicció entre els desitjos i la realitat. Pel que fa al propòsit d’avançar tots junts l’alcalde es va pronunciar en el context del Centenari del títol de ciutat, amb la idea que cal reflexionar plegats sobre com s’ha construït aquesta ciutat i qué representa “ser de Hospi” especialment pel que fa al futur immediat.
Van quallant lentament una bona colla de missatges: que estem en la ciutat més densa d’Europa; que no s’ha de celebrar el Centenari del títol de ciutat sinó aprofitar l’efemèride per repensar la ciutat entre tots; que és imprescindible esponjar els barris del nord; que s’han de recuperar espais per convertir-los en zones verdes i equipaments; que resulta imperatiu preservar el patrimoni històric en tots els seus diversos apartats (industrial, cívic, cultural, immaterial, natural, etc); que s’han de cobrir les necessitats més sentides per la ciutadania que depenguin de l’Administració local i que els disbarats dels últims anys del govern Marín costarà de digerir-los si és que no ens han condemnat ja a la suburbialització definitiva.
I encara en queden alguns sobre els quals cal seguir insistint per veure si finalment traspassen la cuirassa del poder i s’instal·len en l’imaginari col·lectiu com els ímputs precedents: per ser una ciutat digne d’aquest món resulten imprescindibles alguns equipaments de ciutat que encara no existeixen: un teatre municipal cèntric i digne d’aquest nom; un auditori municipal cèntric i amb capacitat suficient; un museu municipal cèntric capaç de reunir les peces conservades ara als magatzems; un camp de futbol, un pavelló de bàsquet i una pista d’atletisme a l’alçada dels somnis dels clubs més importants de la ciutat. I també, deixar de perdre espais que la ciutat necessita i que s’han cedit amb concessions demanials que resulten incomprensibles. I que s’ha d’abandonar el llenguatge grandiloqüent que van posar de moda equips de govern que miraven més els núvols que els carrers que trepitjaven els seus ciutadans.
És evident que els barris del nord —el Samontà de l’Hospitalet també inclou Can Serra i la barriada Sanfeliu i aquí les urgències son menors— requereixen d’un pla estratègic i no està clar que el Consorci de la Gran Via i ara del Samontà treballi en aquesta línia. Pel que diu l’alcalde cada vegada que se li pregunta, el projecte sembla limitar-se a una anàlisi d’algunes edificacions obsoletes especialment a La Florida i, allà on si que sembla que els tècnics fan feina és en l’espai de Can Rigalt on hi ha suficient espai lliure com per edificar un barri sencer. Massa silenci al voltant d’un projecte que hauria probablement de formar part d’un pla estratègic global capaç d’afectar per ser autènticament creïble a tot Collblanc-La Torrassa i a tot La Florida-Pubilla Casas. Pel que es coneix fins ara i per les precaucions emprades, és molt fàcil que ens n’assabentem quan tot ja estigui dat i beneit.
L’alcalde semblava que al final de l’entrevista concedida, posava sobre la taula una idea que l’obligaria a repensar unes quantes coses: si és veritat que hi ha una crida implícita a la col·laboració d’aquells que poden tenir criteris diferents, li seria imprescindible fer tàbula rasa del que ha heretat. No és possible defensar que cal guanyar espai lliure i mantenir el projecte del biopol, de la mateixa manera que no es pot defensar el patrimoni i seguir cedint espais a empreses privades. I no és possible parlar de la “reforma del Samontà” sense evitar que es construeixin més de mil habitatges lliures a la pastilla de Can Rigalt.
Viñeta lunes 14 abril 2025
Pilar Massana: “la guerra és un fracàs de les relacions humanes”
M Pilar Massana i Llorens (Solsona, 1951) va ser guardonada amb el premi “Memorial per la Pau Joan XXIII” en un multitudinari acte recent que es va celebrar a l’Auditori Barrades de l’Hospitalet. El guardó que atorga la Universitat de la Pau li reconeix un compromís incansable a favor de la pau al món i com activista i lluitadora a favor dels drets socials.
Durant l’acte, es va recordar la seva trajectòria com treballadora social, com a portaveu de la Plataforma “No a la Guerra” i com a integrant de moltes altres causes en defensa dels drets de les persones i al costat dels més desafavorits
Des de 1973 treballa a l’Hospitalet de Llobregat. Al final de la dictadura franquista va iniciar-se en el treball comunitari al barri de Can Serra i, des de 1979, als Serveis Socials de l’Ajuntament amb el primer ajuntament democràtic. Al llarg de la seva vida ha treballat a tots els barris de la ciutat. Va ser regidora entre 1995 i 1999 en la llista d’Iniciativa per Catalunya i després en la d’Esquerra Unida i Alternativa.
L’any 1984 va participar activament en el referèndum ciutadà contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va viatjar a Nicaragua, als camps de refugiats sahrauís, a l’Iraq, als camps de refugiats palestins del Líban, i a Bolívia, en missions de solidaritat i de pau. Va estar vinculada de manera molt directa dins la Plataforma Aturem la Guerra, de la qual va ser una de les portaveus.
Sòcia fundadora del Centre d’Estudis de l’Hospitalet des de 1983, i presidenta des del 2007 fins al 2010, ocupa ara el càrrec de vocal de la junta l’entitat. Ha estat guardonada amb la Medalla d’Or del Treball Social 2013, per la seva trajectòria professional i en defensa dels drets socials. A l’any 1982 es va casar amb Jaume Botey i Vallès i actualment és presidenta honorífica de l’Associació Llegat Jaume Botey i Vallès.

Que n’opines del premi que t’han donat?
Vaig quedar molt gratament sorpresa. No m’ho esperava gens. No em sento mereixedora de cap premi especial. Soc una dona que he participat en moltes causes semblants com aquesta. No esperava mai cap premi.
Sento que la meva lluita es molt similar a la que fan moltes persones com jo. No he fet res particular. I si al final ho vaig acceptar, va ser perquè vaig pensar que hi havien moltes persones que se sentirien representades amb el premi. La mateixa assistència de la gent a l’acte em confirma això, molta gent es va sentir premiada amb mi.
Quants anys portes en la lluita per la pau?
Una cosa es el treball organitzat i l’altre son les idees que vas treballant, que vas compartint amb altra gent. Aquest any es complirà el 50 aniversari del moviment d’objecció de consciència de Can Serra en contra de la obligació del servei militar. Jo hi vaig participar. Era la treballadora social del barri.
De manera més visible va ser amb el moviment en contra de la guerra a l’Irak. Abans del 2003. Em van elegir diverses vegades com una de les portaveus. Però per mi no es la lluita per separat. Uneixo la lluita pel benestar, per la convivència, pel dret social de la gent, la professió, amb la lluita per la Pau. La meva professió ha estat impregnada per aquests valors: de cuidar-nos, d’opinar, de tenir sentit crític, de ser protagonistes de las nostres vides.
Creus que s’ha avançat en la lluita per la pau?
No. Hem retrocedit en quant a valors. Tenim les ments militaritzades. Acceptem amb els ulls tancats que la única solució son les armes i la llei dels mes fort. Es mentida. S’ha demostrat que no es així i que no s’arreglen els problemes fent guerres. Hem retrocedit i molt.
Quan veus que hi ha tants conflicte bèl·lics, tant dels que es parlen als mitjans de comunicació com dels que no se’n parla tant, que en penses?
Es així. Dels conflictes que es parlen com es la guerra de Ucraïna o el genocidi contra el poble palestí que el veiem cada dia, ens causen una impermeabilització i pensem que això no va amb nosaltres.
A part que les informacions que rebem son parcials. Només rebem una versió de una part. No rebem versions que ens qüestionin per què hem arribat a aquest punt.
No tenim informació crítica, verídica… tot això val diners. Persones que es desplacin per a escoltar, investigar amb uns i altres i que ens donin la seva versió. No pots fiar-te de la noticia del més potent.
Deia Noam Chomsky que per saber si els mitjans informen de una manera o d’una altra s’ha de saber qui forma part del Consell d’Administració del mitjà de comunicació i qui inverteix en aquest mitjà…
A tu t’han donat el premi, però darrere teu hi ha d’haver molta gent organitzada…
No hi ha molta gent organitzada en aquest tema. Hem retrocedit en els últims temps a nivell social. Però si que hi ha molta gent que està per la Pau. Això no vol dir que tinguin la confiança que es pugui aconseguir. La ciutadania te un cert pessimisme i pensa que no es pot fer res, que això es així i que guanya el més fort.
Jo no estic d’acord amb aquesta postura. En la mesura que renunciem a les possibilitats que tenim cadascú de nosaltres com ciutadans d’un país “lliure” democràtic amb dret d’opinar i organitzar-nos, perdem una gran oportunitat. Nosaltres som una minoria privilegiada. Com podem ser pessimistes? Tenim unes possibilitats que no tenen altres. Jo m’ho crec molt i ho faig servir. L’utilitzo, m’organitzo i dedico el temps a aquestes coses. Penso, busco i m’organitzo.
Estem massa parcialitzats en els moviments socials. Per exemple, l’habitatge es el problema numero 1. Ara està sorgint la protesta contra aquesta situació. I potser la gent no uneix prou aquestes reivindicacions. En la mesura en que dediquem diners per més armament, es sostreurà per altres coses. I la seguretat no ens vindrà de la major capacitat d’armament sinó que vindrà resolent les primeres necessitats com es l’habitatge, el treball, el canvi climàtic. Es un fracàs social que hi hagi tanta gent que no pugui llogar un pis i que cada vegada tinguem més gent al carrer i en situacions realment molt precàries.
Insisteixo, no m’ho crec que no hi hagin retallades si s’incrementa el pressupost per armament. Els diners no es multipliquen sols. S’han de dedicar a allò necessari per tenir una vida “vivible”. No sols pels que tenim pensió, treball o casa, sinó per tota la gent. Hi ha possibilitats objectives perquè això sigui possible.
Creus que els mecanismes actuals per la resolució de conflictes és l’adequada?
Confiem massa en les armes. I no dediquen recursos per la mediació, per la diplomàcia, per entendre’ns, per conèixer. Els conflictes armats al final es resolen en una taula. I si es així, per què no es parla abans i es busquen altres mecanismes preventius?. Ens estalviaríem milers de milions en pèrdues i destrosses.
Després la mateixa gent que provoca la guerra, moltes vegades fa el negoci de la reconstrucció. Això afavoreix a molt poca gent. La gran majoria hi posa patiment, dolor, pèrdues de vides, mutilacions físiques, invalideses psicològiques i mentals que queden per anys i anys. Les guerres ocasionen moltes pèrdues.
No penses que l’educació per la pau hauria de començar a l’escola?
Ha de començar a l’escola, segur. Però sempre es pot començar en qualsevol nivell. S’han de construir ponts per resoldre conflictes, per posar-nos d’acord sense condicions de violència. És un canvi de paradigma. És un canvi de mentalitat. La guerra es un fracàs de les relacions.
Ens cal un altra escala de valors. El moviment pacifista creu que cal promoure altres eines com la resistència pacífica i no violenta, la desobediència civil, el boicot, etc.
Però dona’t compte que en els partits d’esports infantils, de vegades, els arbitres han de cridar l’atenció els pares per que no fomentin la violència en els seus fills. Per això, no només a l’escola, a la feina, al carrer a tot arreu.
Com veus el futur pensant que cada vegada la societat està més radicalitzada, els rics són més rics i els pobres més pobres?
No hi pot haver benestar amb aquesta diferencia i desigualtat tan grans com las que hi ha ara. Actualment, el benestar d’uns quants, passa per que cada vegada hi hagi menys gent que tingui benestar. Hi haurà un punt en que no podrem anar pel carrer. En canvi, ens donarà tranquil·litat a mi i als meus veïns, que hi hagi molta gent que estigui mitjanament bé. Aquesta tendència a l’acumulació indefinida es una pornografia política. No es pot aguantar. Es un desastre.
Que n’opines de la multiculturalitat al món?
Estem en un mon globalitzat. Les comunicacions ens faciliten anar d’un punt a un altre sense cap problema. I a nivell de la economia igual. Hem de buscar la manera de conèixer, conviure, d’entendre’ns i de respectar-nos i treure lo millor de cada casa. Pensar que els que som d’aquí som els que sabem i els de fora son els indesitjables o que només els necessitem per a que ens cuidin quan no podem fer-nos càrrec dels nostres vells o que vinguin a que ens netegin, és una barbaritat.
La multiculturalitat entesa com un mon plural, amb costums diferents, amb religions diferents, amb color de pell, de vestimentes i d’olors diferents, és el que tenim i per tant hem de tenir la voluntat de conviure tots. Hi han experiències boniques a l’Hospitalet: la llavoreta del fórum de les religions, la llavoreta de la coral veus del món, gent que està aprenent català i que son de diferents llocs i que canten amb gent d’aquí. A través de la música és una manera d’aprendre la llengua i de vincular-se, son experiències molt boniques. Segur que n’hi ha més.
Tot aquest reconeixement del diferent, exigeix un esforç però també una voluntat i ens mou de la nostra zona de confort. Qui son, d’on venen, què parlen… i a ells els ha de passar el mateix. Tot el que sigui comunicar, conèixer, relacionar-se, ajudar-se, ens fa millors persones.
Com veus el futur del món amb tota la situació endegada als USA amb el Trumpisme?
Jo el veig molt insegur. Estem vivint un canvi d’època. Les normes internacionals que es van fer de convivència després de la Segona Guerra Mundial, de la multilateralitat, d’escoltar-se uns als altre, de las Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets Humans… tot això s’està anant a “pique”.
Jo crec que anirà molt malament, però també tinc confiança que els que han votat a Trump i que aquí voten opcions similars, reaccionin.
Però també penso que hi ha reaccions que arriben massa tard. La tebiesa de la Comunitat Europea amb l’Estat d’Israel, amb el genocidi que s’està cometent amb la gent de Palestina n’és una demostració. Hi ha una diferència de tracte entre la guerra d’Ucraïna i l’extermini de la població palestina. Això es visible. Ho podem veure cada dia. Es un descrèdit de l’alta política.
El poder econòmic de l’armament es més poderós que els governs. No es parla, però hi és. Es parla si veus estudis especialitzats sobre el desarmament i la Pau. No són informacions que arribin el gran públic però es poden conèixer.
Els recursos que s’estan utilitzant per a la construcció d’armament son incalculables. Si tots aquests recursos s’utilitzessin pel servei del medi ambient, pels refugis climàtics, per les necessitats bàsiques com son l’habitatge, l’atenció mèdica… o per acollir a la gent que necessitem que vingui a treballar perque som una població envellida… Pot semblar que és una utopia però les utopies serveixen per caminar i guiar-nos cap a on cal anar. Jo crec en aquest canvi de mentalitat i en aquests valors.
Què en penses de la crisi de la democràcia que apunta als més joves?
Tinc poc contacte habitual amb gent jove. Es un tema que s’ha d’estudiar més. Poden haver moltes raons. Hi ha una despolitització molt gran, entesa com despolitització autèntica del sentit de les coses, poc crítics.
Estem en un moment o una etapa llarga, amb unes vides inestables i precàries i pot ser que això porti a que, aquest grup de gent, vegi en las posicions rígides, seguretat.
Què et semblen les dificultats d’integració dels nouvinguts en una ciutat com la nostra?
El primer que hem d’exigir és que la gent que visqui aquí es pugui empadronar. Va en contra de qualsevol norma. Em sembla una vulneració dels drets elementals tremenda. L’argument que si empadronen a tothom això tindrà un efecte crida és ridícul. S’han de posar d’acord els ajuntaments. No pot ser que no empadronem a la gent que ja viu aquí. Reconèixer a les persones com verdaderament existents forma part de una mesura de seguretat. Tot això s’afegeix a les dificultats que posa la Llei d’Estrangeria…
Quina sensació tens sobre les necessitats socials que es detecten als barris més densificats de la ciutat?
S’haurien de rehabilitar els edificis antics, els infra-habitatges. S’hauria de promoure que tothom tingues dret a un habitatge. Aquí abans havia més habitatge públic però s’ha venut. Es la mentalitat dominant capitalista que tinguem necessitat de la propietat, que comporta hipotecar-se a nivells impossibles i perdent la vida. Aquests valors no ens ajuden a viure bé.
A l’Hospitalet s’hauria de fer un Pla de Emergència Social, posant l’habitatge en primer lloc. Es una contradicció que es construeixin pisos i pisos amb preus desorbitats, fora de lloc, e inaccessibles per la gent de l’Hospitalet. I a més a més, implica l’ocupació de zones que haurien d’estar destinades a zones verdes i equipaments que necessita la ciutat. En aquest sentit no anem bé.
Per acabar què diries?
El dia del premi dèiem que l’Esperança es cultiva des de la proximitat, des de les petites utopies quotidianes, del sentit que donem a la vida. I jo em trobo amb molta gent bona, que al seu nivell vol el bé comú. En l’acte del premi jo notava aquesta bona energia i aquest convenciment. Això em dona molta esperança.
El patrimoni històric abandonat
Aquest que mostra la fotografia és l’estat en que es troben actualment els
forns de la ceràmica Cosme Toda que calia preservar després de la
barbaritat perpetrada a l’antiga fàbrica amb els centenars d’habitatges
construïts que ha permès el govern local socialista. El compromís dels
promotors immobiliaris era preservar tot el que s’ha de considerar
patrimoni industrial, però a ells el que els interessava era el negoci. I, pel
que sembla, al govern local socialista, també, perquè permet que el que
s’havia de conservar presenti aquest lamentable estat.
Viñeta 13 abril 2025
Viñeta 12 abril 2025
Carta abierta al alcalde David Quirós
Por: El hijo del portero
Estás cerca de cumplir un año de alcalde, David Quirós. 15 de junio 2024. Desde que te conocí, tu expresión no verbal me generó confianza y esa sensación me resulta positiva. Otro aspecto que me genera aprecio y consideración es que comparto la afición contigo por el básquet. Es un deporte que ayuda a desarrollar armónicamente al individuo.
Más aspectos positivos. Te has criado en Pubilla Casas, el mismo barrio al que un día llegué en 1970. También por eso me caes bien. Eres de Pubilla, no del Centre.
Hice, o hicimos, hace más de 50 años, lo que tú dices “una ciudad más amable”, yo digo más justa, partiéndonos la cara y el pecho en la AAVV para evitar que construyeran en la Bóvila. Soy de esos anónimos que sin ningún interés en figurar hemos trabajado por l’Hospitalet.
Alcalde, soy de los que aún habiendo nacido en el Poble Sec de padre aragonés y madre catalana, me enamoré de l’Hospitalet desde el principio. Fue un flechazo. L’Hospitalet es una ciudad diversa. Una ciudad complicada. Hay varios l’Hospitalets dentro de nuestra ciudad. Es una ciudad apasionante que he observado que le han faltado políticos que la entiendan, la cuiden, y la amen. L’Hospitalet es como una mal querida y vosotros sois como un mal marido.
Los socialistas lleváis 45 años gobernando y yo llevo 45 años esperando. Es verdad que habéis ganado democráticamente pero también es verdad que vuestro poder ha enquistado la dinámica política, social y cultural de la ciudad. No puedo ni quiero obviar decir que habéis hecho cosas que valoro positivamente, como las Aulas de Cultura en los 80. Seguro que me dejó alguna, pero no muchas más.
Habéis tenido la habilidad de controlar la mayoría de entidades de nuestra ciudad. Las habéis domesticado. Las políticas clientelares no son la mejor manera para hacer crecer a las entidades con buena salud, para que aumente la participación. Estamos, en cuanto a participación, en horas bajas. La sociedad civil está desmovilizada. No todo es culpa vuestra, pero vosotros no hacéis nada para reactivarla. Ya os va bien.
Casi siempre he sido crítico con los que tienen el poder, pero hoy, con el paso del tiempo, me siento con la autoridad moral para escribirte está carta y decirte unas cuantas verdades sobre lo que pienso. Con un solo objetivo: ayudar a nuestra ciudad.
Lo primero y esencial para ser un buen alcalde es pensar en tu ciudad, en sus barrios y, sobre todo, en su gente, pero no solo para que te vuelvan a votar, que también, si no para romper esa frialdad y el vacío que hay entre los gobernantes y los gobernados.
Los socialistas de l’Hospitalet en general tenéis una capacidad corporativa y una soberbia política de enormes proporciones.
Tenéis habilidades que en política son importantes. Sois tan simpáticos como sectarios. Si los partidos a vuestra izquierda tuvieran la mitad de sentido y de responsabilidad de partido por su organización como vosotros, otro gallo cantaría en l’Hospitalet.
Pero no es así. Los partidos de izquierdas se han ido dividiendo mientras vosotros os manteníais compactos electoralmente como una roca. En eso os felicito, aunque lo lamente porque esa actitud no ayuda a mejorar la salud y la diversidad política de ninguna ciudad.
Aterriza alcalde, no dejes que te lleven por donde quieren que vayas. El partido, normal que lo tengas en cuenta, pero en su justa medida. Lo primero son los ciudadanos. Todos, los que te votan y los que no te votan. Trabaja para erradicar la mediocridad que tienes a tu alrededor.
L’Hospitalet necesita un Alcalde que diga basta a la construcción especulativa, que abra puertas y ventanas en la Casa Grande y que entre aire nuevo, gente que cumpla con las nuevas formas de hacer política con luz y con visión de futuro, que trabaje para que en nuestra ciudad baje la densidad demográfica, no para dejar de ser acogedora si no para hacerla más humana y habitable.
No podemos aumentar más la densidad y tú lo sabes. Tienes que escuchar a los que no te hacen la pelota, a los que tienen opiniones diferentes y luego llegarás a tus propuestas de consenso y de racionalidad.
No voy a citar barbaridades que se han hecho recientemente en nuestra ciudad, pero igual que en los 70 cuando seguramente aún no habías nacido unos cuantos locos luchamos —y solo lo pongo como ejemplo—, en la Bovila de Pubilla para conseguir un barrio y una ciudad más digna y habitable.
Hoy te ánimo a que rompas y demuestres que eres valiente, que hay otras maneras de hacer política. Pide minuto y cambia jugadores de tu equipo. Cambia la táctica. No veo que cambies la dinámica gris del anterior equipo. Por eso me atrevo a decirte que tú eres el director y por tanto el que puedes cambiar la dinámica del partido. Los equipos los dirige el entrenador y tú eres el responsable. En política, como en la vida, hay muchos aduladores, pelotas y guías espirituales que viven de eso. No les hagas caso. Ten en cuenta a los que te criticamos. Nunca nos atreveremos a pedirte una contrapartida.
La imagen la trabajas muy bien, lo haces genial, pero ahora ya hacen falta hechos. Democratiza la ciudad. Ser alcalde es un honor; ser hijo de Pubilla Casas también. No te olvides. Los hechos son lo que cuenta. Estoy seguro de que el programa de tu partido te da posibilidad de cumplir el compromiso contra los poderosos que insisten y persisten en mantener a l’Hospitalet como una ciudad de segunda.
Sólo una actitud valiente determinaré el cambio y el desarrollo de nuestra sociedad, de nuestra ciudad y ganarás el partido. Hazla más participativa y la harás más humana y digna. Ganarte los votos de esta manera te hará ser el alcalde de la mayoría. Te voten o no te voten.
No te hagas trampas al solitario, sabes a lo que me refiero. Se que no es fácil, por eso te aconsejo que lo intentes. Saca lastre.
Queremos una ciudad como tú dices tantas veces “amable”, yo digo justa, participativa, racional, abierta con espacios para respirar, para habitar, para aprender, para disfrutar. Para nacer, vivir y morir dignamente. Con futuro, moderna, con identidad, que sus vecinos y vecinas se sientan orgullosas de haber nacido en l’Hospitalet.
Aunque ya no es fácil porque ya te conocen, te aconsejaría como ejercicio básico que, de incógnito, te pasees y escuches en los bares y entidades no pro-ayuntamiento y en los mercados y en las colas de las escuelas y en las escaleras de los vecinos, lo que realmente piensan del Ayuntamiento. Comprobarás que mis caborias tienen sentido. El único objetivo de toda esta reflexión son las personas de l’Hospitalet. Como decía el viejo slogan: ¿cuento contigo?.