Massa cacics per a tants pocs indis. La seguretat i el servei públic a la ciutadania

La xarxa clientelar s’ha estès al personal eventual de confiança i al rec econòmic de les entitats fidels

Que les majories absolutes es mantinguin té a veure amb la remuneració als fidels però també en la manca d’una alternativa que entusiasmi

No hi ha direcció política sobre la gestió i tot sembla funcionar per inèrcia: així és impossible garantir l’eficiència dels serveis públics

El conflicte amb la Guàrdia Urbana fa anys que dura: plantilla curta, mitjans limitats i instal·lacions ineficaces

Els Serveis Socials a la ciutat és una de les principals mancances en el municipi més dens d’Europa

El problema de l’empadronament provoca que moltes famílies vulnerables no puguin exercir els seus drets

No es pot parlar que sigui un defecte de funcionament de l’Hospitalet, ni tan sols recent. Quan un règim fa dècades que funciona sota els mateixos controls, el clientelisme que produeix es converteix en irreversible. La possibilitat de contractar a persones i la possibilitat de regar a entitats, tot amb diner públic, crea vincles indestructibles mentre es mantinguin els lligams. Les persones, òbviament, voten, i les entitats, formades per persones, tenen una notable influència sobre el votant més proper. L’agraïment crea fidelitat i la fidelitat procura majories absolutes de manera general. Aquesta és una norma no escrita basada en la pràctica política de vigència gairebé universal. A l’Hospitalet es practica amb intensitat des d’abril de 1979.

Però ja diem que no és un fet específic d’aquesta ciutat ni és la causa absoluta de que no hi hagi canvis en les majories que governen. El que passa a l’Hospitalet passa a molts municipis. En concret, pel que fa a Catalunya, la gran majoria dels municipis de l’àrea metropolitana i de les comarques de l’entorn, o només han conegut alcaldes socialistes o el pes del PSC s’ha anat imposant al llarg dels anys. Revertir les causes del clientelisme son possibles perquè res és etern i els agraïments també generen rancúnies. En definitiva, si les majories absolutes es mantenen al llarg dels anys és, sobre tot, perquè les possibles alternatives no aconsegueixen entusiasmar al votant mitjà. I això, en municipis grans, és encara molt més difícil que en municipis petits perquè estendre l’entusiasme requereix de molts instruments i fonamentalment molts caps (molta reflexió i debat), moltes mans i bastants recursos (de tot tipus).

Un municipi funciona bàsicament perquè hi ha un equip de govern que governa i una plantilla de treballadors que rep ordres i les executa. Com que aquesta feina de reorganització del treball públic és complexa i el funcionariat es regeix per regles regulades des de fa dècades, la necessitat de forjar equips que responguin als criteris dels que governen va propiciar la llei que permet els càrrecs eventuals de confiança per tal de facilitar l’escala de comandaments des del govern local fins a les plantilles de funcionaris i de personal laboral. La causa al·legada en el seu moment va ser que, en la pràctica, es fa molt difícil controlar la feina rutinària del funcionariat, especialment quan costa adaptar-la al que es requereix. La idea era que, reorganitzant els caps, que son un híbrid entre el funcionari públic i el polític, els equips funcionarien amb més efectivitat.

La solució que han buscat és nomenar cada vegada més càrrecs de confiança

La realitat ha estat molt diversa, perquè tant important com reorganitzar els responsables dels equips, és tenir clars els objectius, és a dir, governar amb eficàcia. Si no hi ha idees clares, si no hi ha control sobre el personal eventual de confiança o si aquest personal és incapaç de forjar equips de funcionaris i personal laboral que respongui als objectius fixats, el desori és majúscul. En la pràctica, a municipis com l’Hospitalet, ni els polítics saben rendibilitzar els equips humans per falta de criteris, ni el personal eventual és capaç de controlar les plantilles sota les seves ordres. La solució que han buscat és nomenar cada vegada més càrrecs de confiança i paulatinament deixar que les plantilles envelleixin i no es renovin.

D’aquesta manera, a l’Hospitalet hi ha massa cacics per tants pocs indis i això es produeix en tots els àmbits de l’Administració municipal. La complexitat de tot plegat encara s’aprofundeix més quan el governant ha de compaginar el funcionament de l’Administració amb els controls exigits pels cossos nacionals, els secretaris i interventors i, en molts casos, amb les exigències naturals de les forces sindicals en presència. Això, aquí, acaba de complicar les coses i, com exemple, una immensa quantitat d’acords que no compten amb l’aval de la Intervenció municipal.

A l’Hospitalet la realitat és aquesta a grans trets: una plantilla de funcionaris i de personal laboral curta en general; un nombre excessiu i més centrat en el clientelisme econòmic que no pas en l’executivitat del personal eventual de confiança i una escassa capacitat dels polítics per organitzar una administració pública eficaç i a l’alçada de les necessitats. Si s’escolta als sindicats, la sensació és que el govern no controla, que el personal laboral i funcionari està sobrecarregat i des-incentivat i que el personal eventual de confiança està elegit en funció de la fidelitat al govern molt més que no pas per la professionalitat i l’eficàcia. Si a això se li afegeix que hi ha departaments on la falta de personal és alarmant, es comprenen les queixes sistemàtiques sobre la ineficàcia de la gestió pública en general.

Hi ha dos àmbits on la situació és caòtica: la Guàrdia Urbana i Serveis Socials. En aquest digital s’han anat exposant les especificitats d’aquests dos sectors que incideixen sobre dos aspectes claus en aquest municipi: la seguretat ciutadana i l’atenció a la ciutadania més vulnerable. Justament aquests dos aspectes, la vulnerabilitat i la seguretat son claus per la nostra ciutat. Amb un percentatge elevadíssim de població immigrada i per tant, amb menys recursos, i una densificació dels barris exasperant que provoca efectes suplementaris de delinqüència, l’estabilitat de la Guàrdia Urbana i dels treballadors socials que han d’atendre les situacions de precarietat més punyents, resulta imprescindible.

Com un exemple de la negligència municipal des de fa uns quants anys i fins ara mateix, la plantilla de la Guàrdia Urbana és molt curta i fa anys que no s’amplia, i la de Serveis Socials exactament igual. A aquesta desídia cal afegir les pèssimes condicions amb que totes dues plantilles desenvolupen la seva feina. La Guàrdia Urbana, a més, en unes instal·lacions inapropiades i perilloses perquè estan obertes a personal aliè al cos i els departaments de Serveis Socials en instal·lacions que es cauen de velles, sense climatització adequada i en múltiples espais.

Més enllà d’aquesta incompetència dels poders públics locals cal assenyalar una qüestió que encara agreuja més la situació com és la manca d’un Conveni Col·lectiu dels treballadors municipals efectiu (aprovat l’any 2023 però sense haver-se ratificat pel ple) i una legislació que no facilita les actuacions en Serveis Socials, com per exemple tot el que té a veure amb la complexitat de l’empadronament. A la ciutat, aquest és un estigma que l’Ajuntament és incapaç de superar. Hi ha desenes de famílies que viuen rellogades en pèssimes condicions (com va passar en aquest mateix municipi als anys 50 i 60 del segle passat) en habitatges que son propietat d’altres famílies que no permeten que els rellogats s’empadronin en el domicili on viuen per por als drets que això pugui generar. El cas és que sobre els més de 305.000 habitants hores d’ara reconeguts com a ciutadans de l’Hospitalet, caldria afegir dotzenes de famílies en aquestes dramàtiques condicions que els impedeix accedir als drets socials que els correspondrien.

Aquesta situació, com és pot entendre no s’ha generat en el darrer any, però en el darrer any en prou feines s’ha avançat uns mil·límetres en la solució d’aquests problemes estructurals. Quirós ha incomplert totes les promeses successives pel que fa a la plantilla municipal (s’incompleix la legalitat perquè no existeix un catàleg de llocs de treball en aquest Ajuntament), al Conveni dels treballadors, a l’ampliació de la plantilla de la Guàrdia Urbana, al creixement de la plantilla de Serveis Socials, a la millora de les instal·lacions del cos de la GU i dels Serveis Socials, etc. I, en conseqüència, s’ha empitjorat en el darrer any pel que fa a la seguretat ciutadana (malgrat les últimes eficaces actuacions en col·laboració amb els Mossos d’Esquadra que amenaçaven greument els ja elevats estandars de delinqüència organitzada) i en la millora dels drets de ciutadania que haurien de garantir els Serveis Socials.

La emergencia educativa alcanza cotas inimaginables y va a peor

La ratio de alumnos por clase está en todos los estadios educativos por encima de la media de Catalunya

Se hace imprescindible un pacto de ciudad que no venda humo para afrontar la situación escolar de l’Hospitalet

Para absorber todo el alumnado actual y futuro sería necesario construir cuatro escuelas de primaria y una de secundaria

El profesorado está en una situación límite y los padres se ven obligados a asumir cuestiones que corresponden a la Administración

Sigue pendiente la municipalización de las Escoles Bressol que se pactó en 2016 sin que se haya avanzado en nada

Retrasos continuos en la climatización de los centros educativos y en la renaturalización de los patios escolares

Todo sigue igual. En el pleno de febrero de 2024 fue aprobada una moción de CC.OO. de l’Hospitalet para que las administraciones, Generalitat y Ajuntament de l’Hospitalet, atendieran la situación de emergencia educativa en la que se encuentran las escuelas de la ciudad. La moción, presentada por PSC, ERC/EUiA y LHECP a las que después se sumaron PP y VOX, fue aprobada por unanimidad. Pero no se ha hecho nada como han manifestado a este digital los impulsores de la moción en representación de la organización sindical.

En aquel momento, la moción ya recordaba que la comunidad educativa denunciaba la masificación en muchas aulas de la ciudad, situación que se agrava curso tras curso. Las aulas de infantil deberían de tener 22 alumnos de media y en los barrios del norte de la ciudad sobrepasan con creces estas cifras. Lo mismo sucede en las clases de primaria donde debería haber 22 alumnos por aula y están en algunas zonas con 24, 25 y hasta 26. Datos todos ellos, por encima de la media de Cataluña.

En la ESO también hay masificación en las clases, por encima de 30 alumnos por aula, en algunas zonas educativas y en los centros concertados de casi toda la ciudad. Las aulas de los barrios del norte de la ciudad, donde existen más centros de alta complejidad y más necesidades de servicios públicos de calidad, son las que más sufren esta saturación. En definitiva, el 80% de las aulas de Infantil, Primària y Secundaria tienen incrementos por encima de la ratio catalana.

El otro problema es la falta de suelo público para construir escuelas. Según el representante de CC.OO., para cubrir el cupo y no subir más las ratios serían necesarias cuatro escuelas más de primaria y una de secundaria, teniendo en cuenta, además, que la zona norte de la ciudad, con los barrios de Pubilla Casas, La Florida y Can Serra pueden considerarse “bombas de relojería” en este aspecto.

La matricula viva, genera una inestabilidad en los centros

La matrícula viva está vigente todo el curso y es otro de los graves problemas para las escuelas al encontrarse siempre con una gran inestabilidad en las aulas. En una carta remitida a la Síndica de Greuges de l’Hospitalet, ya se informaba de que “los datos de la matrícula viva son alarmantes y no paran de crecer. Actualmente se están realizando Comisiones de Garantías de Admisión de forma semanal, tanto en Infantil y Primaria como en Secundaria. A fecha de hoy, durante el curso pasado llegaron más de 2.000 alumnos a los centros de Infantil y Primaria, y cerca de 1.000 a Secundaria, lo que pone aún más presión sobre un sistema educativo que ya se encuentra en el límite.

Ante la falta de suelo y la imposibilidad de construir escuelas tal y como marca la normativa, los representantes de CC.OO. han tenido diferentes entrevistas con algunos grupos políticos del Parlament de Catalunya para conseguir la flexibilización, de forma temporal, de los criterios mínimos que deben cumplir los solares destinados a la edificación de nuevos centros educativos en l’Hospitalet. Pero esa propuesta tampoco se ha llevado a cabo hasta el momento.

CC.OO. también ha derivado la emergencia educacional a la Síndica de Greuges de l’Hospitalet y sobre todo la necesidad del cambio normativo para la construcción de nuevos centros en la ciudad a la vista de la alarmante situación por la falta de terrenos útiles que cumplan los estándares mínimos. La Síndica, Merche García, ha trasladado a su homóloga a nivel de Catalunya una solicitud de intervención ya que al tener que efectuarse una modificación legislativa debería ser ella quien interpelara a la Conselleria d’Enseyament para que agilizara el mecanismo de modificación de la ley y la llevara al Parlament para que se aprobara.

No hay solares para construir escuelas

Al Ayuntamiento le correspondería realizar las actuaciones de planeamiento urbanístico necesarias para disponer en el futuro de los solares con la superficie necesaria que respete los estándares mínimos de calidad. Y pese al nivel de saturación y ocupación del suelo, todavía se podrían adecuar algunos espacios.

En cuanto a infraestructuras, hoy en día hay seis centros del Plan de Urgencia (cinco escuelas y un instituto) que llevan catorce años esperando ser renovados o reconstruidos, ya que su proceso de edificabilidad permanece caducado.

En otro orden de cosas, CC.OO. también le pedía a la Síndica de Greuges que intercediera ante las diferentes administraciones competentes para garantizar el cumplimiento del pacto contra la segregación educativa, asegurar los recursos e infraestructuras necesarias para ofrecer una educación de calidad y reducir los ratios a los grupos escolares para mejorar la atención educativa, entre otras cuestiones.

Pero no todo acaba aquí. No hace muchos días, la comunidad escolar del centro Eduard Fontseré salía a la calle para defender el mantenimiento de dos plazas del equipo social del centro a quienes se les acababa el contrato y que resultan indispensables para dar continuidad a unos proyectos de convivencia que fueron iniciados hace tres años en un centro de alta complejidad.

Los profesionales asfixiados

Este es el caso de estos profesionales, pero, en general, los docentes de l’Hospitalet necesitan y así lo marca el informe realizado por CC.OO., de más apoyo e incrementar su número. Si esto no se realiza, repercutirá directamente en la calidad del servicio educativo ya que actualmente el profesorado está en una situación límite.

Estas carencias repercuten en la perpetuación de “la desigualdad, la segregación y la exclusión educativa, agravando la situación de las familias más vulnerables y limitando el futuro de los niños”. Según CC.OO., la necesidad de un pacto de ciudad para afrontar todos los problemas que soporta en la actualidad el sistema educativo en l’Hospitalet es de primera necesidad.

Otro de los temas pendientes en la ciudad es la municipalización de cinco escuelas bressol (Nova Fortuny, Gua Gua, Patufet, Estel Blau y Garabatos) que está pendiente desde el pacto al que se llegó con las escuelas y las familias en 2016. De forma periódica se viene retrasando y las familias están hartas de tantos cambios de fechas. La última, para 2026, aunque los padres son muy escépticos en que se cumplan los plazos dados, por culpa de los continuos incumplimientos. Lo último ha sido el retraso en el pago que realiza el ayuntamiento para compensar a las familias por la no integración de sus centros en la red pública.

Pero no todo acaba ahí, ya que las altas temperaturas también están afectando a las aulas y, aunque ya se está advirtiendo desde hace tres años, nunca llegan los aparatos climatizadores. En muchos casos han tenido que ser los propios padres los que lo han tenido que pagar la climatización precaria, de su propio bolsillo.

Plan de Climatización de los centros que no llega

En febrero de este año tanto la comunidad educativa como los partidos políticos de la oposición urgieron sobre la necesidad de aplicar el Plan de Climatización de los Centros Educativos de l’Hospitalet antes de finalizar el curso 2024-2025 y por supuesto antes de que llegara el verano para evitar las altas temperaturas en los centros como ha pasado en los últimos años. A estas alturas siguen existiendo dudas sobre su cumplimiento. Aunque existen dos partidas aprobadas en los presupuestos municipales de este año para climatización e instalación de toldos en los centros, eso todavía no se ha producido y el curso está a un tris de acabar.

Recientemente, también se ha pedido la elaboración de un “Pla per a la Naturalització dels Patis Escolars” y que de forma inmediata se ejecuten los que ya están aprobados. Fundamentalmente consiste en la transformación de algunas zonas de juego en terreno de tierra y arena, y la plantación de árboles que creen sombras naturales. Mientras tanto, y a la espera del crecimiento de los árboles, deberían cubrirse los patios con toldos para crear esta protección solar inmediata.

Este Plan es muy similar al que está aprobado respecto del “Plan de Sombras de las Áreas de Juego Infantil de L’Hospitalet”. Proteger a las zonas donde juegan los niños y que están expuestas al sol, sin sombras y con suelo de hormigón, que incrementan notablemente la temperatura.

Hace un año la crisis escolar ya era total, como se ha expuesto. Un año después, con Quirós de alcalde, todo se ha agravado. Si antes había desconfianza por parte de la comunidad educativa y los padres, ahora hay absoluta decepción. No se ha resuelto ninguno de los problemas y se han agravado los que ya existían: no hay espacios adecuados para ofrecer a la Generalitat donde construir los centros que faltan.

No se ha avanzado en lo que ya es dramático que es que los niños de l’Hospitalet tengan centros fuera de norma porque no hay sitio donde construir escuelas mientras el equipo Quirós regala solares a la misma Generalitat y a la AMB para construir más viviendas, aunque sean de protección oficial. No se avanza en la atención en los centros de los barrios más complejos, no hay soluciones idóneas para integrar como correspondería la matrícula viva. No hay climatización interior y no hay naturalización exterior. Es una vergüenza el estado de la educación en la ciudad, como en tantos otros casos. La situación de crisis y colapso es tal en este ámbito, que no se entiende como no se enciende la alarma porque el sistema educativo es clave para la estabilidad de una ciudad moderna.

Patrimoni, heu dit patrimoni?

No és possible sentir-se orgullosos de la feina dels quatre alcaldes que ha tingut la ciutat sobre la preservació del patrimoni

El patrimoni històric no són només pedres: és història viva de la ciutat que cal protegir i explicar

Queden encara uns quants edificis patrimonials que resten tancats i abandonats, amb la necessitat d’espais que té la ciutat

Caldria vincular la recuperació del patrimoni, especialment l’industrial, al reconeixement de la memòria històrica

Les lluites ciutadanes s’han dirigit fins fa poc a reclamar un urbanisme més sensat, però ara hi ha una gran sensibilitat pel patrimoni

Encara queda a la ciutat molt patrimoni industrial, agrícola i fins i tot urbà que caldria preservar i recuperar

David Quirós, l’actual alcalde és, com ja hem demostrat, el continuador de la saga dels alcaldes del PSC. A la ciutat n’hem gaudit/patit quatre: el primer, Pujana va ser destituït per un cas de corrupció; el segon, Corbacho va acabar sent regidor per Ciutadans a Barcelona; la tercera, Núria Marín, ja fa un any que s’ha traslladat a Madrid. Cap dels quatre ha mostrat l’interès que caldria pel patrimoni ciutadà.

De fet, el poc patrimoni que s’ha salvat de l’abandonament o de la destrucció, com la Tecla Sala, Can Vilumara o can Sumarro, atenen els seus nous usos, ja sigui com centres educatius, culturals o biblioteques, sense cap element explicatiu de la memòria que contenen; cap explicació de les persones que hi van treballar ni de la seva història. Així és fa més difícil teixir comunitat.

Des de fa anys i anys, el govern municipal sembla entendre el concepte de patrimoni només com allò que pot servir per incrementar l’IBI. Els carrers, les places o els pocs parcs es gestionen com si fossin propietat del consistori i no del veïnat. En el millor dels casos, imaginen el patrimoni com pedres, construccions o monuments, susceptibles de generar negoci.

No fa tants anys, un dels tinents d’alcalde del moment va deixar anar la frase de que “els arbres no paguen IBI”, defensant determinades obres de nova pavimentació. El cas de David Quirós resulta paradigmàtic. En la seva etapa anterior de regidor de Cultura i del Districte III es va distingir pel tancament de la biblioteca de Santa Eulàlia, per facilitar, junt amb la resta de l’equip de govern, la cessió de Can Godó i Trias a una empresa privada o per barrar el pas a fer del que queda de Can Trinxet un espai d’ús veïnal i comunitari.

Durant molt de temps, la defensa del patrimoni de la ciutat no ha estat una de les prioritats dels moviments veïnals, orientades fonamentalment a enfrontar la especulació urbana i la construcció desenfrenada de nous blocs a cada barri. En la darrera dècada, aquesta situació ha començat a canviar i la defensa i la salvaguarda de tot allò que forma part del patrimoni, de la memòria i de la història de l’Hospitalet s’ha integrat en les agendes dels moviments ciutadans.

Barri a barri, s’han produït mobilitzacions en defensa del que resta del patrimoni. Cal recordar la lluita per conservar, a la Remunta, el pi més antic de la ciutat, la batalla per recuperar el castell de Bellvís i amb ell tota la cornisa de La Torrassa, les protestes al voltant de fer del que resta de Can Trinxet un espai d’ús comunitari, o la demanda creixent de recuperar l’espai de l’antiga fàbrica d’Albert Germans pel barri de Sant Josep, o les mobilitzacions a l’entorn del garbuig constructor a Cosme Toda que integra una part de l’antiga fàbrica, tancada i en perill de ruina. Però el patrimoni és molt més que aquests exemples una mica més actuals.

El patrimoni no només són monuments, edificis, o construccions. El patrimoni és història i pot ser referent de memòria. És fins i tot possible que sigui aquesta darrera vessant del patrimoni el que més por pugui fer a molts càrrecs polítics. Ajudar a recordar, a compartir històries, a fer memòria, resulta clau per construir comunitat. Justament aquest aspecte comunitari és una de les claus de l’esforç que cal fer per preservar referents patrimonials que ajuden a entendre el lloc on som i tot el que arrossega la seva història.

Bona part del territori de l’Hospitalet, dels famosos 12,4 Km2, és un terreny  d’al·luvió, existeix com a part del delta del Llobregat, i bona part dels seu veïnat ha anat assentant-se en els diferents barris des de diverses procedències i en diferents moments. A diferencia d’altres localitats, la nostra ciutat no s’ha anat construint a partir d’un centre, religiós o polític, a partir d’un castell o d’una església sinó que s’ha anat creant, com si fos una pell de lleopard en racons dispersos, en funció de la seva activitat econòmica agrícola o industrial.

Així, per exemple, en el nord del territori, en el Samontà ara tant nomenat, a partir d’una activitat agrícola més de secà, van anar construint-se bòviles per fornir del material necessari per la construcció de l’eixample barceloní, i els rajolers era un dels oficis on van treballar i formar-se molts sindicalistes. Doncs de tot això, no resta cap record. A diferencia de la ciutat veïna d’Esplugues on s’ha creat un museu dels rajolers, a l’Hospitalet res de res, tret d’alguna xemeneia solitària que resta en el territori sense cap explicació.

En la mateixa zona no existeix cap element de memòria de les lluites obreres que hi va haver, ni d’iniciatives com la de la bòvila “La Redentora” que va funcionar en règim de cooperativa en el primer terç del segle XX i que va acollir dirigents sindicalistes. I només el nom d’una plaça; la Plaça de les Vidrieres, recull, encara que només sigui amb el nom, memòria d’empreses cooperatives del ram. Excepcionalment, en les entrades a aquesta plaça hi ha un recull fotogràfic d’història del barri.

Més enllà és fa difícil recordar que al 1933, entre el 8 i el 14 de desembre l’Hospitalet, i especialment La Torrassa, va conèixer una revolta obrera que va intentar proclamar el comunisme llibertari. O les col·lectivitzacions de 1936 a l’inici de la guerra civil. Una placa recordant els bombardejos a la ciutat rau amagada entre herbes en el jardinet de la Casa dels Cargols.

D’època més recent, tampoc hi ha elements de memòria visibles de les lluites obreres i veïnals; de com va poder existir el Parc de la Marquesa o el passeig i el parc de Bellvitge; de com es van aturar nous blocs o noves torres a barris com Can Serra, Santa Eulàlia o Bellvitge. En aquest sentit, no es fàcil recordar barris desapareguts com Can Pi o La Bomba, bàsicament d’autoconstrucció i avui esborrats.

No es pot trobar tampoc cap referència als edificis construïts per l’arquitecte Puig i Gairalt, des del gratacels de Collblanc, al mercat de Santa Eulàlia passant per desenes d’habitatges escampats per l’Hospitalet. I també cal afirmar que encara queda a la ciutat una important quantitat de patrimoni industrial i agrícola i fins i tot urbà que reclama amb urgència una protecció i un ús col·lectiu de gestió pública.

I si hi podíem tenir alguna esperança que es modifiquessin aquestes actituds de negligència dels governs socialistes envers la història patrimonial amb l’arribada del nou alcalde, ja ens en podem oblidar. El cas de la fàbrica Godó i Trias és un dels més recents i el més dolorós, perquè es va votar en un ple presidit per l’alcalde Quirós l’aprovació provisional per cedir tot l’espai per un negoci privat. Un espai que va costar que fos de la ciutat després d’una llarguíssima negociació amb la família Godó. L’únic que aquest alcalde sap fer amb el patrimoni, copiant exactament el mateix que va fer la seva predecessora, és entregar-lo perquè l’explotin empreses privades a canvi d’un cànon més aviat ridícul, tenint en compte la necessitat que la ciutat té d’espais col·lectius gestionats des del municipi. Ja va passar amb tot el gran edifici dels antics jutjats en un punt tan cèntric com és el final de la Rambla Just Oliveras. Es va cedir a Planeta Formación a canvi d’unes poques beques i uns calerons…

I mentre tant allà estan, perduts, abandonats i a l’espera que els regalin o que es caiguin, espais com els de l’antiga caserna de la Remunta, les instal·lacions fabrils de Can Trinxet i de la Cosme Toda o la fàbrica d’Albert Germans. Només per aquest abandonament de la història i del patrimoni, ja n’hi hauria prou per assegurar que aquest no és l’equip que li convé a la ciutat.

Novament més urbanisme i menys humanisme

El soterrament de la Gran Via, acordat per la Comissió Bilateral Ajuntament-Generalitat beneficia especialment Barcelona

L’operació soterrament amaga la promoció especulativa del Biopol Granvia que és una continuïtat de les polítiques de l’alcaldessa Marín

El projecte del Samontà que tan publicita l’alcalde Quirós, no deixa de ser una proposta per urbanitzar les últimes parcel·les lliures del terme

L’esponjament dels barris del nord, que no té res a veure amb l’operació Samontà, requeriria una anàlisi compartimentada barri a barri

Imprescindible pel futur de la ciutat és no acabar amb tots els espais lliures per poder encabir els serveis i els equipaments que faran falta

El que la ciutat necessita no es pot fer sense fer pedagogia històrica i reclamar a les institucions supramunicipals el màxim suport econòmic

Des que Illa és president de la Generalitat, la sensació és que s’han intensificat els contactes amb l’administració autonòmica. Ja han vingut en el darrer any un bon nombre de consellers i conselleres i ara acaba de reunir-se la Comissió Bilateral Generalitat-Ajuntament per desencallar una bona colla d’assumptes pendents. És una bona notícia, com totes aquelles que serveixen per impulsar millores que ajudin a dignificar la vida dels ciutadans de l’espai més densificat del continent.

Però els acords que s’han publicitat obren més dubtes que no pas tanquen. D’entrada, el més important té a veure amb el soterrament de la Gran Via entre el Nus del Llobregat i l’actual traçat. L’obra és important i crema molt a l’Ajuntament i, pel que s’ha vist, també a la Generalitat. Quines millores representaran aquestes obres per la ciutat?. No direm que cap, però en una ciutat que té tantíssimes mancances, probablement el soterrament de la Gran Via ni és la més urgent ni és la més imprescindible. És veritat que permeabilitzar les dues bandes de la Gran Via peatonalment és un avenç. Però, és una necessitat peremptòria? Sembla que sí. Posats a invertir recursos, no seria més urgent l’adquisició de terreny públic per esponjar els barris del nord? No seria més urgent reclamar el suport de la Generalitat per acabar amb les barreres infranquejables que suposa la línia de Vilanova que travessa tota la ciutat de sudoest a nordest? No seria més urgent reclamar de la Generalitat recursos per habilitar totes aquelles peces del patrimoni històric o industrial de la ciutat que estan abandonades, en mal estat o pendents de rehabilitació. No seria més urgent reclamar recursos per rehabilitar la cornisa verda del Samontà que convertís la línia del ferrocarril de Vilafranca en un espai transitable per la ciutat?

Doncs no. Sembla que el que més crema és el soterrament de la Gran Via perquè la segona part del procediment té a veure amb la urbanització de les terres de Marina, inundables, per cert, del PDU darrere l’Hospital Oncològic, que convertirà en milionaris els propietaris del sol i les promotores i constructores que edificaran blocs i torres per oficines, i no se sap ben bé què.

Tot això ja es coneixia. El que s’ha sabut ara és que només el soterrament de la Gran Via li costarà a l’Ajuntament 40 milions d’euros. La Generalitat, com es va acordar ahir, invertirà uns altres 40 milions i els 64 milions restants, entre altres administracions i els propietaris privats, cadascú en funció del volum de propietat parcel·lària. El més curiós del cas és que la Generalitat en prou feines té el 20% de l’espai de la zona de propietat pública, mentre que l’Ajuntament té el 28%. Com és que paguen el mateix? Doncs molt fàcil. Perquè la Generalitat obtindrà, a canvi, unes quantes parcel·les de les que després s’urbanitzaran per fer, què? Doncs per fer equipaments supramunicipals o altres actuacions urbanístiques no especificades.

En definitiva, l’Ajuntament pagarà 40 milions per soterrar la Gran Via i regalarà terrenys perquè l’ajudin a pagar la resta. I a qui beneficia el soterrament de la Gran Via?. Òbviament, més enllà de la permeabilització de les dues bandes de la gran arteria que mai cap ciutadà de la ciutat ha reclamat en cap moment, la màxima beneficiària és la ciutat de Barcelona i tots aquells que van a Barcelona, especialment des de l’aeroport del Prat i els que arriben en carretera des de les artèries que travessen el Garraf fins a Tarragona. Una gran entrada a Barcelona que paguem, un cop més, els hospitalencs, regalant alhora terreny de la ciutat a la Generalitat i permetent l’especulativa promoció del Biopol. Especulativa en el doble sentit: perquè el Biopol és un projecte als núvols, però les construccions previstes sí son un negoci.

Aquesta és l’herència del govern Quirós, recollida amb tot l’entusiasme, de manera que Quirós és, malgrat la seva intenció d’imatge, el màxim continuador de les polítiques d’aparador de l’alcaldessa Marín. Novament, més urbanisme i menys humanisme. Novament més urbanisme i més sotmetiment a les polítiques que aposten per beneficiar les classes poderoses de Barcelona en detriment de les classes mitjanes i obreres de tot l’entorn.

Una herència que el mateix Quirós —que potser va ser col·locat on és per assegurar que no hi hauria canvis— s’ha encarregat d’aprofundir amb un altre somni que comença a perfilar les seves línies especulatives, en l’altra única parcel·la lliure que queda a tot el municipi: la pastilla de Can Rigalt en el seu límit amb Barcelona i Esplugues.

Vendre els projectes de Can Rigalt amb el miratge de resoldre els problemes del Samontà, no deixa de ser una cantilena que ja no enganya ningú. L’esponjament dels barris del nord és una operació de tal envergadura que requereix l’anàlisi compartimentat de cada barri i fins i tot, segurament, de cada nucli dels barris en funció de les seves necessitats i exigències. Quan Maragall va revolucionar l’urbanisme del Raval durant les pre-olimpiades no es va dedicar a vendre fum parlant de la rehabilitació dels barris vells de la ciutat comtal. Va ser més precís i va fer una política de cirurgia urbanística que, sense modificar l’estructura del Raval, va aconseguir esponjar alguns espais. Això, que ja està inventat, és el que caldria fer a La Florida, a Les Planes, a Pubilla Casas, a Collblanc i després a La Torrassa: barri per barri, sector per sector…

És evident que una operació d’aquest tamany, una ciutat com l’Hospitalet no la pot afrontar en solitari: necessita tot el suport polític i econòmic de les institucions supramunicipals a les que, en primer lloc, cal explicar la bomba de rellotgeria que suposen els guetos i, en segon lloc, reclamar el compromís per retornar generosament tot el que aquesta ciutat ha estat entregant al llarg dels segles al territori de l’entorn, especialment Barcelona. Cal, primer, pedagogia històrica i, després, energia i intransigència. Tot el contrari de la tradicional resignació i sotmetiment.

Quan en el mateix resum d’acords de la Comissió Bilateral Generalitat-Ajuntament s’afegeix el compromís pel finançament de la societat Fira 2000, als hospitalencs conscients se’ns obren les carns. Ens expliquen que formar part de la societat Fira 2000 “reforça el paper estratègic de la ciutat en l’economia metropolitana internacional”. L’enunciat faria riure a riallades sinó fos tan lamentable. Els hospitalencs enviem a una caixa que no controlem nosaltres, un munt de recursos anuals per beneficiar La Fira de Barcelona, que és un motor econòmic de les classes empresarials catalanes que repercuteix directament sobre l’economia de Barcelona i pràcticament gens sobre els ciutadans de l’Hospitalet. Qui és beneficia de la ciutat és, majoritàriament, l’Ajuntament que cobra impostos, a base de saturar el territori amb grans superfícies, hotels i les instal·lacions de la mateix Fira, quan el que els hospitalencs necessitem és més espai lliure, més zones verdes i més equipaments i el personal necessari perquè els serveis i els equipaments funcionin com ens mereixem.

Tot no ho és l’urbanisme. Però l’urbanisme condiciona el que és una ciutat. I la ciutat més densa del continent necessita posar la lupa sobre l’urbanisme, primer, per deixar d’ocupar els espais que queden lliures i, després, per exigir l’eliminació de les barreres que ens han condicionat històricament i que ara es neguen a erradicar. Aquest és el primer pas per després esponjar els barris del nord, per rehabilitar tot allò que sigui rehabilitable i per encabir en els espais lliures i rehabilitats tot allò que precisa la ciutadania per viure amb dignitat. Tot això exigeix recursos invertits en aquest territori i s’està fent, malauradament, tot el contrari: alienar recursos i acceptar servituds.

És possible que aquesta ciutat ja no tingui possibilitats, però condemnant ciutats com la nostra condemnem de passada la ciutat metropolitana que resultarà, a curt termini, inhabitable.