La mostra, precursora d’un món nou i molt il·lustrativa i pedagògica, estarà oberta fins al mes de gener
Dimecres 19 de novembre es va inaugurar al Centre Cultural Bellvitge-Gornal una exposició sobre la trajectòria de la agrupació llibertaria “Mujeres Libres”. Es tracta d’una organització que pot definir-se com anarco feminista, que va crear-se a partir de la iniciativa de dones militants de la CNT l’abril de 1936, poc abans de l’esclat de la guerra civil.
La exposició, que ja va estar instal·lada en el Museu de l’Hospitalet, fa uns sis anys, consta d’un total de 16 panells explicatius de la trajectòria i de les activitats d’aquest important moviment de dones treballadores desenvolupades en els anys de la guerra civil.
Mujeres Libres va arribar a agrupar més de 25.000 dones activistes en les zones de la península no ocupades per les tropes franquistes. Aquestes activistes, com explica el díptic de la exposició, es van dedicar especialment a impulsar l’educació i la capacitació de les dones, defensant la igualtat i el seu alliberament, fent front al masclisme estructural en la societat i, com no podia ser d’una altre manera, també en el masclisme existent en les files de la CNT. Per Mujeres Libres era necessària una revolució de les dones dins de la revolució social iniciada el juliol de 1936 en moltes de les zones republicanes.
En els diferents panells de l’exposició i en el material sonor i audiovisual que l’acompanyen s’explica com va iniciar-se i com es va desenvolupar l’activitat de Mujeres Libres, les seves reivindicacions i les seves concrecions en diferents temes al voltant de la igualtat, de l’educació, del treball o de la sexualitat de les dones. Tot plegat afavoria la seva participació activa en els esforços per guanyar la guerra contra el feixisme.
Una de les seves tasques destacades va ser l’abordament de la prostitució com una mostra més de la explotació de les dones i van crear els “lliberatoris de la prostitució”, uns centres on s’acollia a dones prostituïdes per oferir-les diversos aprenentatges i possibilitats d’aconseguir altres maneres de guanyar-se la vida.
Es fa esment també al llarg de la exposició de la publicació de la revista del mateix nom, Mujeres Libres de la que es van editar 13 números fins a l’abril de 1939. Aquests exemplars estan disponibles a la xarxa en la següent adreça d’internet: https://www.museoreinasofia.es/coleccion/proyectos-investigacion/mujeres-guerra-civil-espanola/asociacionismo-mujeres-libres-ama/ (No deixa de ser curiós que la revista sigui només accessible en la pàgina web del museu Reina Sofia de Madrid, com una cortesia de l’Arxiu de Salamanca, però això podria ser tota una altra història).
En el numero de maig de 1936 de la revista s’afirmava com un dels objectius: “Canalitzar l’acció social de la dona, donant-li una visió nova de les coses, evitant que la seva sensibilitat i el seu cervell es contamini dels errors masculins” En el mateix sentit, en aquest número afirmaven que calia “emancipar a la dona de la triple esclavitud a la que ha estat sotmesa: d’ignorància, de dona i de productora”
En els panells de la exposició es fa esment, com a personatges significatives en la gestació de Mujeres Libres, persones com la doctora Amparo Poch, que va ser clau en la transformació de la Maternitat de Barcelona o la advocada i pedagoga Mercè Compaposada.
No tot el moviment llibertari ni tota la CNT va estar compromesa o d’acord amb la creació d’aquesta agrupació de dones independent i totalment autònoma de la CNT i de la FAI. Mujeres Libreses va constituir ella mateixa com una federació amb un model similar al de la mateixa CNT que agrupava a més de 147 agrupacions esteses per tot el territori. Una part dels elements directius del moviment llibertari, i fins i tot Federica Montseny, no entenien la especificitat de gènere de la lluita de les dones i entenien el combat com un sol bloc de classe.
La exposició, creada per la Fundación Anselmo Lorenzo i la CNT de l’Hospitalet estarà oberta fins el 4 de gener. Constitueix una visita obligada si es vol entendre els camins i les experiències diverses del moviment obrer en el nostre país.
ActualitatL’estudi considera el projecte especulatiu de l’Hospitalet, una part del procés que pretén acabar amb la protecció del Delta del Llobregat
“Un elefant no pot menjar-se sencer; per poder cruspir-lo cal trossejar-lo abans”. Aquesta frase servia per tancar la presentació de l’Estudi Crític Social i Feminista del PDU Biopol-Granvia fet per l’alumnat del Màster de Planificació i Gestió Ambiental de la Universitat de Barcelona.
Aquesta presentació finalitzava amb la frase que obre l’article. L’elefant representava el Delta del Llobregat que, ara mateix esta sotmès a un allau de plans que, tros a tros, van modificant el territori deltaic sense que existeixi un pla general que vetlli per la integritat del Delta com un espai natural protegit, tant pel seu valor ambiental i ecològic com pel seu paper agrícola i patrimonial com representen el gran nombre de masies encara existents.
La presentació va iniciar-se fent un repàs a la trajectòria dels plans que afecten la llera hospitalenca del Llobregat des del primer PDU de la Granvia, que va ser tombat pels tribunals desprès d’una intensa campanya de la plataforma No Més Blocs, que justament celebra ara el seu desè aniversari.
Els contenciosos presentats per la plataforma i per diferents forces polítiques contra el primer PDU Granvia van prosperar quan el tribunal va considerar que hi havia un problema de competències donat que el PDU afectava més enllà de l’àmbit estrictament municipal i, per altre banda, va considerar que la ubicació de zones verdes no respectava la legislació al comptar com a zona verda coses com les rotondes.
Can Trabal
Aquestes batalles des de la plataforma NMB van aconseguir també la consideració de Can Trabal (recordeu, la darrera zona agrícola de l’Hospitalet) com a ZEPA, és a dir, zona de protecció per les aus migratòries. Tot i així, aquesta declaració ha estat recorreguda per alguns propietaris agrícoles.
Des del govern municipal, amb el suport de la conselleria de Territori de la Generalitat, han elaborat un altre PDU amb la excusa de construir un centre d’activitats biomèdiques, el Biopol, i de soterrar un altre tram de la Granvia. La diferencia amb el PDU anterior radica en una reducció de l’alçada dels edificis programats, que tot i així poden tenir fins a 24 pisos i l’absència de construcció d’habitatges a la zona. També Can Trabal passa de ser un parc agrícola a un espai envoltat de blocs.
Quan s’analitzen qüestions com la propietat dels solars afectats pel pla, es pot observar que tot i que la majoria correspon a sol de titularitat pública, la part que correspon a propietats privades, en general de grans tenidors, acumula la majoria de les construccions previstes, el que facilita l’especulació en aquesta àrea.
L’estudi fet pels alumnes del Màster posa en valor la demanda presentada per Ecologistes en Acció en nom de la plataforma No Més Blocs així com l’altre contenciós presentat per l’Hospitalet en Comú Podem.
El Pla Metropolità dels anys 70 ha quedat obsolet
Més enllà de les qüestions més especifiques d’aquests PDU, com el caràcter poc concret del que suposa el clúster biomèdic que es pretén oferir en aquest Biopol, en un moment en el que una multinacional com Astra-Zeneca s’hagi instal·lat recentment a Barcelona en l’antic edifici de la Telefònica, o de la possibilitat d’ubicar aquest tipus d’empreses a les naus buides o infrautilitzades de la Carretera del Mig, cal obrir el focus sobre el conjunt del territori del Delta sotmès a una intensa pressió urbanística i especulativa.
L’alumnat del Màster que està desenvolupant aquest estudi, va insistir en dos aspectes claus. En primer lloc, recorden que el Pla Metropolità dels anys 70 ha quedat obsolet, tant pel creixement de població a tota l’àrea com per les dotzenes de plans parcials que s’han anat desenvolupant en tot el territori. En segon lloc, tot l’espai del Delta s’hauria de considerar com un tot, planificant les infraestructures que afecten el territori i que amenacen de trinxar-lo, tals com l’ampliació de l’aeroport i les activitats que s’hi desenvolupen, tot respectant una àrea sotmesa a grans tensions ecosistèmiques i territorials que afecten a la seva fragilitat.
D’aquí la frase de l’elefant: com que la especulació urbanística no és capaç d’engolir tota la superfície del Delta, intenta fer-ho tros a tros, obrint noves vies de comunicació que parcel·len la superfície, dels del Pla General Metropolità en projecte, i des dels diferents plans de desenvolupament, municipi per municipi.
Que l’elefant pugui subsistir a les pressions especulatives en curs depèn del treball de plataformes com No Més Blocs a l’Hospitalet o les plataformes veïnals que apareixen a diferents indrets veïns de la part baixa del Llobregat. Si l’elefant que suposa el Delta cau definitivament, víctima dels plans especulatius, tot el país ho patirà.
Segurament la memòria, tant la individual com la col·lectiva, la forma un conjunt de capes de diferents èpoques, diferents moments i diferents situacions. Segurament la memòria, les memòries, son un reflex més o menys clar, més o menys veraç de les realitats que representen. La memòria es barreja amb les experiències, les històries i les identitats de cada persona i, per extensió, de cada col·lectiu. Per això també la pervivència de la memòria i, mes encara, la seva transmissió, no sempre es nítida ni evident.
És conegut com els elements patrimonials preexistents contribueixen a la pervivència d’aspectes de memòria; per això son importants els espais de memòria que ajuden a retenir i a trasmetre memòries col·lectives. Per això, es important que el tristament famós edifici de la Puerta del Sol a Madrid, antiga seu de la Dirección General de Seguridad del franquisme i cau d’innumerables tortures o, més a prop, la comissaria de Via Laietana a Barcelona, siguin finalment espais de memòria on s’expliqui el terror que va ocupar les seves parets.
Més enllà, però, també haurien de ser espais de memòria antigues fàbriques, com la Tecla Sala, Can Trias, Can Trinxet o Can Vilumara, o llocs com les antigues vidreries avui transformades en places públiques, que recullen memòria de lluites obreres pel reconeixement dels més elementals drets, o espais on, durant una clandestinitat més o menys dura, es podien fer classes d’història del moviment obrer, o classes de català, o espais de trobada, reunions o assemblees, con és el cas d’alguns centres parroquials.
A l’Hospitalet, a la nostre ciutat, a iniciativa del Centre d’Estudis de l’Hospitalet va treballar un grup conegut com l’Hospitalet Antifranquista que va dedicar-se a recollir el testimoni de militants antifranquistes de casa nostra i que, va aconseguir que, des de l’Ajuntament, es construís un monument a les persones que van lluitar per la recuperació de la democràcia i la llibertat, segons està escrit en una placa al costat de l’escultura El Pont de la Llibertat, feta per Arranz-Bravo en la confluència de la rambla Just Oliveras i la rambla Marina.
En aquest lloc, cada any es fa un acte institucional dedicat a la Memòria Democràtica de l’Hospitalet. Tot i que enguany l’acte ha estat posposat per culpa de la previsió meteorològica de pluja, no deixa de ser una iniciativa que cal apreciar tot i el seu caràcter limitat.
La majoria d’iniciatives que es fan per ressaltar la memòria democràtica i les lluites antifranquistes, de vegades deixen en un segon terme el fet que bona part, o la majoria de les persones represaliades durant la Dictadura, no només lluitaven contra el franquisme i per les llibertats, sinó que treballaven també per propiciar un canvi social, per relligar-se amb la memòria de les lluites del moviment obrer, amb la memòria dels moviments sindicals i polítics colpejats per la repressió franquista, per recuperar un fil roig, de classe, que va ser potent a la nostre ciutat i que va ser derrotat el 1939.
Que hi havia també més antifranquisme que el que maldava per reconstruir sindicats i partits obrers, és una evidència que cal reconèixer. Però aquesta realitat no pot amagar el que va fer possible un petit lligam de memòria amb el moviment obrer organitzat des de finals del segle XIX i principis del XX també en els nostres barris i en el conjunt del país.
La memòria democràtica no pot limitar-se a les lluites en el nostre país. Avui, a l’Hospitalet hi ha més diversitat de memòries democràtiques que val valorar i recuperar. Molta de la immigració d’origen centreamericà no només busca una vida millor, sinó també fuig de règims repressius diversos. Ara mateix, quan al Marroc hi ha una revolta juvenil, no està de més recordar la situació en que viuen les comunitats amazics o, més encara les de la antiga colònia espanyola del Sàhara, o les guerres al continent africà, per no parlar del genocidi a Palestina.
Per tal que, ara i aquí, la memòria democràtica sigui viva i pugui servir per avançar en una situació complicada com l’actual, no només cal retre homenatge a les persones que van lluitar contra el franquisme, sinó que cal integrar les memòries de totes aquelles que han patit dictadures en els seus llocs d’origen i cal fer evidents els lligams vius entre l’antifranquisme i els moviments socials actuals i les seves reivindicacions. En aquest sentit, el treball actual de L’Hospitalet amb el poble palestí, n’és un exemple viu.
Un 88% de la ciutadania entén el català però només un 50% el sap escriure, malgrat que hi ha 1500 persones matriculades aquest curs
Dijous 23 d’octubre al vespre, a la Salamandra, el Consorci per la Normalització Lingüística (CNL de l’Hospitalet) va celebrar l’apertura del curs 2025-2026.
En una sala plena, l’Oriol Canals, l’actual director del CNL de la ciutat va obrir l’acte que celebra cada any l’apertura dels seus cursos a l’Hospitalet. Va explicar que enguany tenen més de 1.500 persones matriculades en els diversos cursos que ofereixen en una ciutat en la que el 62,1% dels la població sap parlar català, un 50,6% l’escriu, un 70,4% el llegeix i un 88,3% l’entén. Tot i així només el 41,6% de la població usa el català, malgrat no ser la seva primera llengua i un 37,7% manifesta interès en aprendre o millorar el seu català.
Des dels seus inicis, el CNL a ofert a l’Hospitalet més de 190 cursos, amb més de 4 mil inscripcions. Més de 800 exàmens oficials amb un 70% dels cursos inicials i bàsics de caràcter gratuït. A més, el CNL impulsa unes 400 parelles lingüístiques amb més de 4.000 participants a activitats culturals amb la col·laboració d’uns 100 establiments de la Ciutat.
També resulta significativa la creació d’una coral amb al voltant d’una trentena de participants de diferents orígens i diferents llengües, que treballa amb la col·laboració de l’EMCA.
L’Olga Gómez, que compagina la regidoria del districte 2 (La Torrassa i Collblanc), del districte 3 (Santa Eulàlia i Granvia Sud) amb la regidoria dels Cicles de Vida, adjunta a l’àrea de Ciutat de Drets, va fer una salutació en nom del Govern municipal animant a seguir amb la feina que desenvolupa el CNL a favor de la promoció del coneixement i de l’ús del català a la segona ciutat de Catalunya.
L’acte va comptar amb la participació de Gemma Humet que va interpretar diverses peces del seu disc La veu de les Coses, destacant la cançó Podries, amb lletra del poema de Joana Raspall, per finalitzar amb la cançó Crida’m, que va ser seguida i acompanyada per moltes de les assistents que, justament havien preparat aquesta cançó en les seves classes.
Gemma Humet va explicar aspectes de la seva evolució com a cantant i com autora de bona part de les obres del seu repertori, que enllacen amb una determinada tradició de la cançó en català, tot i assenyalant com a referents la figura de Lluís Llach o, molt especialment, de l’Ovidi Montllor i dels músics com Toti Soler.
L’acte, que ja fa quatre anys que se celebra, va aplegar unes 600 persones que omplien la ample pista del Salamandra, la majoria alumnes dels cursos del CNL així com del propi personal i dels voluntaris lingüístics. S’oferia així mateix, una amplia representació de les més de 150 llengües que es parlen a l’Hospitalet i de la voluntat d’aprenentatge del català, superant les dificultats que encara existeixen en el procés de matriculació en els cursos i les limitacions del nombre de places que, malgrat les dificultats ofereix com a institució una molt bona feina en la que, a més, treballa per establir complicitats amb les diverses entitats de la ciutat.
A l’Hospitalet, aquesta nostre ciutat, que tot sovint oblida el seu cognom: “del Llobregat” tot i que bona part del seu territori, dels seus 12 km2 i escaig, sigui un regal del riu que ens dona i ens ha donat vida. Encara que el riu estigui lluny dels barris de la ciutat hi ha ponts a l’Hospitalet que es fan imprescindible creuar per la vida quotidiana de moltes veïnes i veïns.
De ben segur no son ponts tant romàntics com el de Madison, als EUA, ni tant artístics com els de París, Budapest o Dublín per damunt dels seus rius, però els “nostres” ponts son part del paisatge i fan possible superar la llarga cicatriu de les vies del tren i faciliten la comunicació entre els barris. Tot i així aquests ponts, en la seva majoria són poc coneguts, més enllà del veïnat que els utilitza. Potser la excepció és el pont d’en Jordà, el pont que comunica La Torrassa i Santa Eulàlia i que, durant molts anys ha fet possible l’accés al Metro del veïnat dels barris del Samontà. La seva forma metàl·lica ha esdevingut una de les icones de la Ciutat. Ara mateix, desprès de molts anys i de diverses promeses i licitacions, l’Ajuntament ha decidir iniciar les obres per renovar les escales mecàniques que li donen accés des de Santa Eulàlia. Era una obra esperada, però que es queda curta. El mateix pont necessita de manera urgent una renovació. Hi ha esquerdes, forats i molt de òxid en la seva estructura. Encara més, les escales mecàniques son essencials pel seu accés, però segueix fent falta un ascensor que faciliti el pas a les persones amb mobilitat reduïda.
Seguint les vies hi ha un altre pont, també metàl·lic i també entre els límits de Santa Eulàlia i La Torrassa, en pont de Ca n’Alòs, també conegut com a Pont de la Vanguard, que facilita l’accés des de Santa Eulàlia a la Sala i a les piscines municipals, superant les vies de la línia de Vilanova. Aquest pont no disposa d’escales mecàniques ni a un cantó ni a l’altre, substituïdes en tot cas per unes llagues rampes d’uns tres braços. El seus nom ve d’una de les masies més important de la Ciutat, Ca n’Alòs. La masia, que va subsistir fins els primers anys 70, just val costat de la fabrica de la Vanguard, va ser comprada pel propietari de la fàbrica i desmuntada pedra a pedra. Ara tot plegat està en parador desconegut. En tot cas, se’n conserva la memòria en el pont i en el nom dels carrer. Seguint el camí, hi ha el pont de Matacavalls que permet superar les vies de la línia de Martorell, comunicant el barri de Les Planes amb el de Sant Josep. Tampoc disposa ni d’escales mecàniques ni d’ascensor, només d’una llarga rampa de tres cossos. Abans aquest era un pont de pedra que va resistir fins ben entrats en anys 60.
Més enllà hi ha dos ponts, lligats a les estacions de ferrocarril, el de la estació de Bellvitge que hauria de facilitar el pas entre Gornal i Bellvitge, i el pont de la estació de l’Hospitalet centre que serveix per connectar la mateixa estació i la Rambla de Just Oliveras amb el barri de Can Serra. Tot dos ponts, més aviat unes passarel·les, disposen d’ascensors. La qüestió és que, especialment en el cas de la estació de Bellvitge, el servei d’ascensors està aturat la majoria de dies, el que de manera evident, no facilita la mobilitat.
A la Ciutat, a més d’aquests ponts que serveixen per superar les vies del ferrocarril, hi ha uns altres ponts que superen aquestes vies per sota. Són els ponts de la Riera Blanca, del Torrent Gornal, de la Vanguard, de Torrent del Lloro, aquest només per vianants, el d’Isabel la Catòlica, el de Can Buxeras i el de la Riera del Canyet. Només atenent els noms ja es veu que la seva construcció va anar lligada més a superar els obstacles naturals, en aquest cas les rieres i torrents de la nostra geografia, que no pas a facilitar la comunicació entre La Marina i el Samontà. Tot plegat però forma part del patrimoni de la Ciutat i cal no només facilitar la seva conservació, sinó també i de forma especial, facilitar-ne la mobilitat pel conjunt del veïnat. Al mateix temps fa falta també reconèixer el paper fonamentat del riu Llobregat, del cognom de la Ciutat, facilitant-ne l’accés, donant suport a la feina d’anys dels Padrins del Riu Llobregat, i, perquè no?, fent un monument al riu Llobregat que ha fet possible el terreny en el que vivim i suporta avui les tones de ciment dels blocs.
Escolars en l’apadrinament del riu el març de 2025
En el que portem d’any el govern municipal intenta ocupar l’espai comunicatiu amb la celebració d’un títol de ciutat inútil i atorgat per una dictadura. Però més enllà de celebracions sense sentit, la qüestió que hauria de preocupar és la pròpia existència de l’Hospitalet com a ciutat.
Fa uns dies, una parella d’”influencers” poc documentades, feien un viatge. Segons elles, per un des barris més perillosos de Barcelona, el barri de La Florida. Realment el seu passeig no va ser per Barcelona, ni tampoc pel barri de La Florida. Van passar per uns quants carrers de Pubilla Cases i de Can Vidalet, ja a Esplugues. Però la polèmica que van aixecar obviava la seva confusió de ciutat; de fet, encara ara un cert gruix del veïnat creu que viu a la capital del país i, especialment la majoria de persones que ocupen per un cert temps els habitatges turístics, el hotels o, fins i tot, les anomenades “residencies d’estudiants” creuen que dormen a Barcelona. (Foto de portada:Mapa de la lluita veïnal a l’Hospitalet)
La confusió pot explicar-se per la pròpia configuració de la ciutat de l’Hospitalet i, també, pel model de ciutat que impulsen els diferents governs municipals. En la pràctica els ajuntaments de la democràcia han desenvolupat un model de ciutat de continuïtat amb els models especulatius i “desarrollistes” dels consistoris franquistes. És cert que aquesta afirmació no seria del tot real pel que fa als primers anys de l’ajuntament democràtic, en el que el model de ciutat a implementar, provocava no poques tensions entre els grups municipals del PSC i del PSUC.
El model que finalment es va aplicar, va centrar-se en facilitar la continuïtat de la construcció de blocs i torres, que només en alguns casos eren frenats o limitats per la mobilització veïnal. Tot sembla valer per augmentar els ingressos per l’IBI o per les llicències de nova construcció. Si això anava escombrant el patrimoni industrial o la història dels diferents barris, poc importava.
Concentració veïnal davant de l’Ajuntament
L’Hospitalet ha tingut una dinàmica de construcció com a ciutat no gaire típica. Habitualment, el desenvolupament urbanístic de les ciutats ha partit d’un centre que s’anava ampliant més o menys en forma concèntrica i que, especialment en l’àrea metropolitana, creava una mena de bolets farcits de blocs i torres com si fossin uns satèl·lits.
En el nostre cas, la cosa no ha anat d’aquesta manera més clàssica, en la que las poblacions es creaven al voltant d’una església, d’un castell o d’un mercat; com li agrada explicar al Manuel Domínguez, el barri del Centre, el que dona nom a la ciutat va créixer al voltant d’un hostal; Santa Eulàlia va deixar de banda la seva ermita i es va desenvolupar al voltant de fàbriques tèxtils; Collblanc, més enllà de ser proper al Sants fabril, va créixer seguint bòviles, com en part ho van fer Pubilla Cases i La Florida. La Torrassa va acollir la immigració d’inicis del segle XX, així com més tard van fer-se operacions especulatives com a Bellvitge, a Can Serra o El Gornal, i així, barri a barri.
És doncs a cada barri on el veïnat construeix una part de la seva identitat, del seu sentiment de pertinença. És en el barri on es participa, de manera conscient o no, en la configuració d’una certa memòria col·lectiva. Quan el barri és estigmatitzat, com era (i en part encara és) el cas de La Torrassa i ara de La Florida i Les Planes, o s’assumeixi o no aquest fet, o difícilment se’n podrà fugir del que acaba sent un realitat, més enllà de la voluntat dels seus protagonistes.
Trobada veïnal a Can Trinxet
A altres ciutats de l’àrea metropolitana la identitat del veïnat es forja, amb orgull o sense, en la mateixa ciutat i la pertinença a un o altre barri apareix com a secundari. A l’Hospitalet aquesta identitat difícilment supera els límits del barri, de la seva història i de la memòria col·lectiva. La mateixa trama urbana que el veïnat ha anat configurant forma part del seu patrimoni. No resulta casual que l’urbanisme que es practica avui a la nostre ciutat busqui trencar conscientment aquet patrimoni. Els nous blocs trenquen la conservació i la continuïtat d’aquesta trama urbana. Només cal veure el que es construeix a Cosme Toda, al barri de Sant Josep, o els blocs que es fan a la part sud de la Avda. Carrilet.
Segurament no és en absolut casualitat que cap dels grans equips esportius de la ciutat acullin molt suport del veïnat. En el basquet, a diferència de Badalona, l’equip del Centre Catòlic, un dels pioners d’aquest esport a Catalunya, no disposa d’una audiència gaire nombrosa. El Centre d’Esports Hospitalet, al menys fins ara, no provoca cap mena d’allau de suport. L’assistència a l’estadi és força minsa per una ciutat del volum de la nostre. Caldrà veure si ara, amb la iniciativa de transformar el club en una societat anònima esportiva que protagonitza Tomi Garcia, el nou president, l’arrelament del club canvia.
El govern municipal treballa voluntàriament d’esquena a aquesta realitat dels barris de la ciutat. La centralització i la homogeneïtzació és la seva manera de treballar. No resulta casual que la definicio dels districtes passi per damunt dels barris, ni tampoc que es buidin de contingut reals els Consells de Districte que existeixen per mandat legal, més enllà de la voluntat del govern. Que cada regidor o regidora tingui sota la seva responsabilitat dos districtes és una prova clara del lloc que ocupa en les preocupacions del govern municipal.
Caldria doncs assumir que l’Hospitalet només existeix en els seus barris, que malgrat tots els esforços centralitzadors dels diferents governs del PSC és en els barris on s’expressa la vitalitat del veïnat. Sense reconèixer aquesta realitat és fa molt difícil aconseguir bastir una política municipal que atengui les necessitats i les aspiracions del veïnat de cada barri.
Segur que per fer operacions urbanístiques i immobiliàries amb un fort aroma especulatiu com les que s’han fet per exemple a la plaça Europa i a la Fira, com les que s’estan fet a Cosme Toda i les que s’anuncien al Samontà, al voltant de Can Rigal, i en l’anomenat Biopol, la centralitat al barris pot ser un obstacle. Tot els va millor si, com sempre s’ha fet, es prenen les decisions sobre mapes un algun despatx allunyat de la realitat que envolta aquests projectes.
Veïnat reivindicatiu en un Ple Municipal
Fins fa poc, tot es decidia a l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbà) tancada en una mena de búnquer a la entrada del carrer Xipreret. Ara, les decisions urbanístiques depenen d’un consorci, com el de la Granvia i el Samontà, on els barris i el seu veïnat resten exclosos. Ni tant sols el Ple municipal hi participa dels projectes que es cuinen, pel que sembla, en una antigua masia rehabilitada a la Marina.
Canviar aquesta dinàmica establerta al llarg dels anys no resulta fàcil. Hi ha tot de dinàmiques establertes entre empreses immobiliàries i d’altres que, lluny dels focus i la llum del veïnat, van fent els seus negocis i definint una ciutat lligada als seus interessos. Quan més lluny de la ciutadania estan els llocs polítics de decisió, més feble és la democràcia i el control dels governants.
El que sembla una certa recuperació del moviment veïnal i dels moviments socials de l’Hospitalet també succeeix fonamentalment des dels barris. Les associacions veïnals renovades; les plataformes en defensa del patrimoni, com Can Trinxet Viu, el Castell de Bellvís o Albert Germans i moviments com No Més Blocs o l’Hospitalet Verd, tenen les seves arrels en els diferents barris. De moment, al menys, les iniciatives de coordinació de tot plegat que vol representar Un Altre L’Hospitalet és possible, només han iniciat el seu camí. Al mateix temps, l’Espai de Ciutadania es consolida com espai de trobada del moviment associatiu de la ciutat.
Per això, també seria bo imaginar una ciutat concebuda com una federació de barris, on les decisions poguessin efectivament ser discutides de manera propera pel veïnat. Les actuals lleis que afecten als ajuntaments no son gaire favorables, per dir-ho finament, a afavorir aquestes possibilitats. Però tot i així, la llei pot estirar-se per apropar la capacitat de decisió als barris, creant uns Consells de Barri realment representatius de cada realitat i amb capacitat de decidir tot allò que els afecta. Només caldria la voluntat de fer-ho, recollint també la tradició llibertària i federal encara present en el nostre país.
D’aquí a un parell d’anys torna a haver eleccions municipals; aquesta concepció podria ser un tema de debat que pot ajudar, ara sí, a construir un l’Hospitalet real, una ciutat concebuda com a confluència de cada un dels seus barris. Llavors, potser sí, podríem considerar que l’Hospitalet ha esdevingut una ciutat real.
La controvèrsia sobre la seva ubicació es manté des de fa més de 30 anys
Com si es tractés d’una mena de monstre del llac Ness, la qüestió del poliesportiu de Santa Eulàlia ha tornat a ser un tema de polèmica en lloc de ser, més de 31 anys desprès, un motiu de celebració per la seva inauguració.
Efectivament, fa ja nou anys es va fer en el districte III un referèndum veïnal per optar per dues propostes d’emplaçament del nou poliesportiu de Santa Eulàlia. El govern municipal d’aleshores, presidit per Núria Marín i amb la regidoria del districte presidida per David Quirós, va presentar dues propostes d’ubicació, amb les seves corresponents maquetes: la plaça del Gasòmetre o el parc de l’Alhambra
Les autoritats van defensar públicament i amb tots els seus mitjans, incloses algunes entitats amigues, la ubicació al parc de l’Alhambra. Però, a l’hora de la veritat, la opció més votada pel veïnat va ser la de reafirmar el Gasòmetre, tot defensant la integritat del parc de l’Alhambra, de fet l’únic pulmó verd en un districte de 50.000 habitants.
Per entendre millor la història cal recordar que l’any 1994, sent alcalde Juan Ignacio Pujana i tinent d’alcalde de l’àrea de política territorial Celestino Corbacho, es va aprovar inicialment el projecte de construcció del poliesportiu a la zona de Gasòmetre amb un pressupost de 34.999.999 pessetes, que en euros serien 210.354,231. Només set dies més tard, el 23 de maig de 1994, Pujana era cessat i Corbacho assumia la vara d’alcalde. La construcció del poliesportiu es va quedar al limb.
Decret de l’Ajuntament de l’any 1994
Poc desprès, la fàbrica de la Indo, que tocava al Gasòmetre, va desaparèixer i en els seus terrenys van aixecar-se uns quants blocs i l’actual plaça Unicef. Gasòmetre restava intacte, mentre corrien rumors diversos sobre la existència d’aigües subterrànies que feien difícil el poliesportiu però que van permetre, sense grans problemes, construir els pàrquings subterranis dels nous blocs. I mentre tant, el veïnat anava esperant.
Ja entrats en el nou mil·lenni, i davant la inacció del govern municipal i l’estesa de rumors gens innocents sobre que el poliesportiu no disposaria de piscines, l’associació veïnal amb el suport d’altres entitats del barri va desenvolupar una campanya reclamant la construcció del poliesportiu i que fos complert, és a dir, amb piscina inclosa.
Avançat l’any 2018, el llavors regidor del districte III i de l’àrea de Cultura, David Quirós va fer pública la intenció del govern municipal de construir el poliesportiu al parc de l’Alhambra. Ràpidament el moviment veïnal es va mobilitzar reclamant respectar totalment el parc de l’Alhambra, del que casualment i de forma urgent van enderrocar-se les pèrgoles, i la seva reposició immediata.
Molta part del veïnat va demanar una resposta al govern municipal pel que es considerava una greu agressió al parc de l’Alhambra i encara es recorden assemblees força àmplies en les que es demanaven explicacions clares a la llavors alcaldessa Núria Marín. La resposta municipal va ser la de convocar per primera vegada a la ciutat un referèndum veïnal, el 23 de novembre de 2019.
Mentre alguns regidors del govern municipal es vantaven de que ells no anàven a convocar un referèndum per perdre’l, els resultats a les urnes van ser clars i contundents: un 61,35% dels votants defensaven l’opció Gasòmetre i un 38,03% la del parc de l’Alhambra. Com no podia ser d’una altra manera, la llavors alcaldessa va emetre un comunicat anunciant que assumia el resultat de la consulta veïnal.
Van anar passant setmanes i mesos sense cap moviment a Gasòmetre que fes evident l’inici de cap mena de construcció. Com resposta a les preguntes reiterades de l’associació veïnal, des de l’administració municipal es deia que estaven a la espera de la contractació d’un estructurista per fer els càlculs previs a la construcció. Al mateix temps corrien pel barri rumors sobre que alguns veïns havien presentat un contenciós contra el projecte de Gasòmetre.
No disposem d’una informació clara dels motius, però en algun moment indeterminat, la gestió de les actuals instal·lacions del poliesportiu de Santa Eulàlia van passar de l’AESE (Agrupació Esportiva Santa Eulàlia) a la empresa Ferrovial que no sembla tenir massa relació amb les activitats esportives.
Des de la mateixa AESE i la direcció de la Associació veïnal de Granvia Sud van explicar que no donaven valor al resultat de la consulta veïnal i reclamaven l’opció de construir el poliesportiu a l’Alhambra com la única possible. D’una manera més o menys clara, des del govern municipal i des de sectors afins al govern, han estat treballant per facilitar divisions entre el veïnat.
En aquest sentir van fer una mena de batalla de signatures contraposades al resultat del referèndum veïnal. Van entregar 3200 signatures a l’alcaldia, que les va rebre amicalment, defensant el poliesportiu al Parc, contraposant aquestes signatures al recompte de les urnes de quan el referèndum. Cal recordar ara que la Plataforma en Defensa del Parc de l’Alhambra va entregar més de 6.000 signatures exigint el respecte a la integritat del Parc i el seu manteniment.
Fa uns mesos, el PP va presentar una moció al Ple, que va ser aprovada, demanant que s’estudiés una tercera opció pel poliesportiu: la de les cotxeres de la empresa Rosanbus.
Els anys van passant i les persones usuàries del poliesportiu actual i els esportistes que hi tenen la seva seu, veuen desesperançadament que res canvia, mentre creixen sospites i desconfiances sobre la veritable posició del govern municipal sobre el Poliesportiu promès ja fa més de 31 anys.
El més honest seria que des del govern municipal s’expliqués amb claredat si vol, i és possible, construir el poliesportiu a Gasòmetre. Si no ho fos, cal explicar els motius i assumir les responsabilitats pel fracàs i, al mateix temps, proposar el que es consideri una opció viable, amb la seva calendarització, tot i fent una nova consulta al veïnat que modifiqués, si cal, l’opció triada clarament al novembre de 2018. El barri ja no pot suportar més fum ni més divisions.
El Castell de la Pepa, una construcció curiosa i emblemàtica al barri de Santa Eulàlia està en perill.
Aquesta construcció original, imitant la estructura exterior d’un castell medieval va ser construïda en entre els anys 30 els primers anys 40 del segle passat per un llibreter del carrer Aribau de Barcelona com una mena d’homenatge a la seva parella, la “Pepa”.
El 1952 aquest llibreter va donar el edifici a l’Ajuntament t que, a canvi va posar el seu nom al carrer on estava, i està, l’edifici: Blas Fernandez Lirola. La donació del l’edifici, d’una planta i dos pisos, més un àtic, especificava que havia de dedicar-se a activitats educatives.
Primer va acollir una escola de belles arts i entre els anys 60 i 70 del segle XX va ser cedit a OSCUS, una entitat que promovia diverses activitats com una escola de costura o ensenyaments de llengües. Des de mitjans dels anys 70 l’edifici no ha tingut altre us que fer de magatzem municipal o del museu.
A finals del segle XX l’edifici es va oferir a l’agrupament escolta Abat Escarrè, llavors ja Agrupament Quico Sabaté[1], per construir el casal de joves que reivindicaven pel barri i que actualment funciona davant del metro de Provençana.
Els joves escoltes quan van veure l’estat interior de l’edifici, amb un estat semi ruïnós i amb un àtic convertit en refugi de coloms, van renunciar a instal·lar-se.
Des de llavors la inacció ha estat la intervenció municipal en un edifici de la seva propietat, que te un caràcter icònic pel barri i que, a més, pateix un greu dèficit d’equipaments municipals.
En el Ple municipal de juny el grup municipal del PP va presentar una moció reclamant l’adequació del Castell de la Pepa per acollir algun equipament pel barri. Tot i la aprovació de la moció, ningú es fa gaires il·lusions sobre el futur d’aquest edifici. Cal recordar que el 2019 es fa aprovar una moció en el mateix sentit que resta en el calaix de les mocions no realitzades, de la mateixa manera que la inclusió del Castell de la Pepa en el catàleg d’edificis protegits de la Ciutat, casualment conegut com PEPPA.
No fa gaire l’Ireneu Castillo explicava en el seu bloc “Memento Mori” que algun tècnic municipal havia defensat l’enderrocament del Castell. Per part de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia es continua reivindicant l’ús del edifici com un centre educatiu en el terreny ocupacional, recordant el seu us anterior.
Cal no oblidar que a hores d’ara el barri de Santa Eulàlia resta orfe del compliment de promeses d’equipaments municipals. Es celebra cada any el més de trenta aniversari del poliesportiu, aprovat sota l’alcaldia de Juan Ignacio Pujana i refermat en l’únic referèndum veïnal celebrar a la ciutat, ja amb la Nuria Marín com alcaldessa.
El barri està pendent també de la reposició de la biblioteca tancada en la post pandèmia pel llavors regidor de Cultura i del Districte III David Quirós. S’està esperant la reforma del Parc de l’Alhambra que s’ha promès comptar amb la participació veïnal per definir-la.
I així, any rere any, veient com les promeses electorals salten de legislatura en legislatura sense acabar de fer-se realitat. Ja fa anys que el barri i el districte no disposen d’aules d’estudi.
Ara és segueix esperant la realització de les obres a Can Trinxet per, segons la informació municipal, adaptar-ne una part aper la nova regidoria i dedicar les naus al nou centre cultural, allunyant la possibilitat de fer del espai del que queda de Can Trinxet un equipament de gestió i us comunitari.
[1] El procés de transformació d’aquest agrupament escolta mereix un dia un estudi a fons.
L’acte, organitzat per la Plataforma Res a Celebrar, pretenia ajudar a reflexionar sobre l’efemèride i a reivindicar la història de la ciutat
L’historiador Carles Santacana, en un acte organitzat per la plataforma “Res a celebrar, molt a reivindicar i reflexionar” a l’Ateneu de Cultura Popular, ha situat aquell l‘Hospitalet històric que es desenvolupava en el context d’un procés d’industrialització i d’una arribada molt amplia d’immigració a l’ombra de Barcelona.
La dictadura de Primo de Rivera era una expressió de la profunda crisi d’una monarquia corrupta, que va treballar alhora contra el moviment obrer del primer terç del segle XX i contra les expressions nacionals de Catalunya.
L’acte va iniciar-se amb la intervenció d’en Josep Ferrer que va fer la presentació, d’en Carles Santacana i de la Plataforma que es va crear com a resposta a la pretensió municipal de situar el centenari del títol de ciutat com una iniciativa publicitària i fora de tota reflexió sobre el context històric, d’un fet que va ser irrellevant pel veïnat de la nostre ciutat.
L’acte es va fer a la seu de l’Ateneu de Cultura Popular
En Carles Santacana va explicar que les commemoracions no son tant feina d’historiadors sinó que les celebracions es fan amb mirades d’avui, unes mirades gairebé sempre polèmiques. Per exemple, algunes dates son pràcticament oblidades, com el sexenni liberal de finals del segle dinou, que va significar que, per primera vegada els homes, només els homes, tinguessin dret al vot, i el seu record s’ha desdibuixat.
Hi ha celebracions que tenen diferents mirades i diferents continguts com per exemple el 25 de juliol a Galicia, on uns celebren el Santiago patró d’Espanya i altres festegen el dia de la pàtria gallega; o la data del 9 d’octubre a València que se celebra de forma diferent per la dreta “blavera” o pels sectors catalanistes o d’esquerra. O el 31 de desembre a Mallorca on la conquesta de l’illa per Jaume I es vista amb mirades no només diferents, sinó divergents per diverses sensibilitats polítiques. En aquest sentit, la llista podria ser molt llarga.
De fet, la memòria històrica que ara es reivindica, te unes arrels ben properes en el temps. Sembla arrencar amb la II República i el cop militar de 1936 i la seva eclosió va partir de la negativa d’Aznar a condemnar l’alçament militar que va obrir les portes al franquisme.
Més proper, en Carles Santacana va recordar com l’any 1986 es va celebrar el mil·lenari de l’Hospitalet a partir d’uns documents escrits i també es van commemorar les “ordinacions”, un document de fa 505 anys signat per 44 persones que, entre altres coses, repartia les despeses de conservació de la sagristia de la parròquia de l’Hospitalet
Però no es commemora en canvi el fet que, durant el sexenni liberal del segle XIX, les veïnes van ocupar el que es coneixia com l’Hort del Rector per alliberar espai i, entre altres coses va permetre obrir una plaça, anomenada plaça de la Llibertat, on ara hi ha l’edifici de l’Ajuntament.
De fet, el títol de Ciutat no va suposar cap modificació en la vida de l’Hospitalet, va servir per donar un major lluïment al llavors alcalde, nomenat a dit pel Directori Militar d’en Primo de Rivera en substitució del consistori electe. Va permetre que en Tomás Gimenez, el nou alcalde, que encara conserva el seu nom en un carrer, se sentis més engrandit com a personatge.
Que el decret de concessió del títol anés signat, a més de pel rei Alfons XIII besavi del rei actual, (que va ser conegut com “el cametes” ja que sis anys després va haver de fugir per cames), per Martínez Anido, llavors ministre de governació i impulsor, des del govern civil, dels pistolers que van assassinar desenes de sindicalistes, alguns també a l’Hospitalet, enfosqueix encara més un títol de ciutat sense cap efecte pràctic.
Carles Santacana va recordar també el 75 aniversari del títol, que amb Celestino Corbacho com alcalde i Joan Francesc Marco a Cultura, van plantejar com una oportunitat de reflexionar sobre la ciutat.
Avui però, des del govern municipal, la commemoració es vol despullar de tota reflexió i sembla organitzar-se com si fos una operació de màrqueting amb un aspecte festiu buit de tot contingut i que provoca en molts casos que es pugui arribar a pensar que l’Hospitalet existeix només des de fa només 100 anys, dificultant l’autoconeixement del veïnat amb el seu entorn.
Cada Stolpersteine és situada davant dels habitatges on van viure aquests ciutadans represaliats, per recordar la seva vida i honorar-los
El dissabte 8 de febrer a l’Hospitalet es va voler retre homenatge i memòria als veins de la ciutat que van ser deportats als camps nazis. Es van instalar deu noves llambordes Stolpersteine davant els habitatges on van viure aquests hospitalencs que van patir la deportació als camps nazis, especialment al de Mathausen-Gusen.
El 2023, ara fa dos anys, ja es van colocar onze llambordes Stolpersteine davant dels habitatges d’altres víctimes de la barbàrie nazi i del feixisme. De moment ja son vint-i-una llambordes que honoren la memòria de veïns que van patir primer la Guerra Civil, desprès l’exili a França i finalment la deportació als camps nazis. Entre els organitzadors hi participa el CELH”
De moment, s’han documentat 64 veins de l’Hospitalet que van ser deportats a aquests camps. Considerats per l’exercit nazi “rojos espanyols” Rotspaniers, van patir els sofriments o la mort en aquests camps. Quan, ara fa 80 anys els camps de concentració o de la mort van ser alliberats, els pocs hospitalencs, catalans i espanyols que van poder sobreviure a l’horror, no van poder tornar a les seves cases, a lloc on eren les seves families, i van continuar en l’exili forçat pel franquisme.
Conservar la seva memòria i honorar-la és l’objectiu d’aquesta iniciativa multinacional. Cada llamborda Stolpersteine es fabrica artesanalment gravant el nom i el recorregut de cada persona deportada en una làmina de llautó que es col·locada al terra davant del lloc on va viure.
Aquerstes noves deu llambordes s’han instalat en diversos carrers de la nostra ciutat. Les podeu veure al carrer Buenos Aires, 31; al carrer de la Vinyeta, 29; al carrer Llança, 32; al carrer Joventut, 11; al carrer Llobregat, 100, dels barris de Santa Eulàlia, de Collblanc i de La Torrassa, i també al carrer de l’Estrella, 36; al carrer de Sant Josep, 17; a Mestre Candi; 8, al carrer Prat de la Riba, 255 i al mateix carrer a l’interior del nº 202, dels barris de Sant Josep i del Centre.
Els noms dels veïns que son recordats amb aquests llambordes son: Pelegrín Aguilar, Juan Bautista García, Joan Pedrol, Leonardo Pérez, Emili Zafón, Martí Cabanes, Eduardo Frías, Félix López, Josep Igual i Josep Ballester
Un simple recorregut pels indrets on s’han instal·lat aquestes darreres deu Stolpersteine serveix també per fer memòria de com l’Hospitalet que coneixem avui és també, i en bona part, producte de les mobilitzacions i de les lluites socials que molts d’aquests veïns que ara recordem van protagonitzar.
Mentre es col·locaven les llambordes, a la Plaça Espanyola es va fer un acte de reconeixement i memòria en el que van participar representants de l’Amical de Mathausen, del Memorial Democràtic, de la Diputació de Barcelona, del Museu de l’Hospitalet i el mateix alcalde David Quirós.
Cada col·locació de les Stolpersteine va anar acompanyada de la lectura d’una breu memòria de cada una de les persones, a càrrec d’alumnes de l’Institut Mercé Rodoreda. Una manera més de fer viva la memòria d’aquests veïns i, especialment, de les seves lluites, en aquests temps que estem vivint.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
