El Castell de la Pepa, una construcció curiosa i emblemàtica al barri de Santa Eulàlia està en perill.

Aquesta construcció original, imitant la estructura exterior d’un castell medieval va ser construïda en entre els anys 30 els primers anys 40 del segle passat per un llibreter del carrer Aribau de Barcelona com una mena d’homenatge a la seva parella, la “Pepa”.

El 1952 aquest llibreter va donar el edifici a l’Ajuntament t que, a canvi va posar el seu nom al carrer on estava, i està, l’edifici: Blas Fernandez Lirola. La donació del l’edifici, d’una planta i dos pisos, més un àtic, especificava que havia de dedicar-se a activitats educatives.

Primer va acollir una escola de belles arts i entre els anys 60 i 70 del segle XX va ser cedit a OSCUS, una entitat que promovia diverses activitats com una escola de costura o ensenyaments de llengües. Des de mitjans dels anys 70 l’edifici no ha tingut altre us que fer de magatzem municipal o del museu.

A finals del segle XX l’edifici es va oferir a l’agrupament escolta Abat Escarrè, llavors ja Agrupament Quico Sabaté[1], per construir el casal de joves que reivindicaven pel barri i que actualment funciona davant del metro de Provençana.

Els joves escoltes quan van veure l’estat interior de l’edifici, amb un estat semi ruïnós i amb un àtic convertit en refugi de coloms, van renunciar a instal·lar-se.

Des de llavors la inacció ha estat la intervenció municipal en un edifici de la seva propietat, que te un caràcter icònic pel  barri i que, a més,  pateix un greu dèficit d’equipaments municipals.

En el Ple municipal de juny el grup municipal del PP va presentar una moció reclamant l’adequació del Castell de la Pepa per acollir algun equipament pel barri. Tot i la aprovació de la moció, ningú es fa gaires il·lusions sobre el futur d’aquest edifici. Cal recordar que el 2019 es fa aprovar una moció en el mateix sentit que resta en el calaix de les mocions no realitzades, de la mateixa manera que la inclusió del Castell de la Pepa en el catàleg d’edificis protegits de la Ciutat, casualment conegut com PEPPA.

No fa gaire l’Ireneu Castillo explicava en el seu bloc “Memento Mori” que algun tècnic municipal havia defensat l’enderrocament del Castell. Per part de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia es continua reivindicant l’ús del edifici com un centre educatiu en el terreny ocupacional, recordant el seu us anterior.

Cal no oblidar que a hores d’ara el barri de Santa Eulàlia resta orfe del compliment de promeses d’equipaments municipals. Es celebra cada any el més de trenta aniversari del poliesportiu, aprovat sota l’alcaldia de Juan Ignacio  Pujana i refermat en l’únic referèndum veïnal celebrar a la ciutat, ja amb la Nuria Marín com alcaldessa.

El barri està pendent també de la reposició de la biblioteca tancada en la post pandèmia pel llavors regidor de Cultura i del Districte III David Quirós. S’està esperant la reforma del Parc de l’Alhambra que s’ha promès comptar amb la participació veïnal per definir-la.

I així, any rere any, veient com les promeses electorals salten de legislatura en legislatura sense acabar de fer-se realitat. Ja fa anys que el barri i el districte no disposen d’aules d’estudi.

Ara és segueix esperant la realització de les obres a Can Trinxet per, segons la informació municipal, adaptar-ne una part aper la nova regidoria i dedicar les naus al nou centre cultural, allunyant la possibilitat de fer del espai del que queda de Can Trinxet un equipament de gestió i us comunitari.

[1] El procés de transformació d’aquest agrupament escolta mereix un dia un estudi a fons.

Ja fa un temps que, gairebé de forma setmanal, es produeixen canvis i modificacions en el cartipàs municipal. El canvi a l’alcaldia sembla estar en la base d’aquesta situació. No hi ha explicacions públiques al veïnat dels perquès i els motius d’aquests canvis. Però segurament es poden entreveure algunes claus.

En primer lloc tot sembla anar en el sentit d’augmentar la centralització del govern municipal. La substitució de l’històric Belver al capdamunt de l’administració municipal no sembla haver estat fàcil, però malgrat això, es troben a faltar explicacions i definicions de quins són els objectius de les constants remodelacions del cartipàs.

Més enllà d’aquestes percepcions, hi ha canvis que poden ser reveladors de les intencions de la nova cúpula municipal. Es tracta de dos remodelacions en l’assignació de responsables polítics dels districtes. A hores d’ara un mateix regidor, com és el cas de Rafael Gómez, assumeix els districtes I (Centre) i VI (Bellvitge i Gornal). Un altre regidor, David Torres, apareix com responsable dels districtes IV (Les Planes i La Florida) i V (Pubilla Casas i Can Serra i, finalment la regidora Olga Gómez suma el districte III (Santa Eulàlia i Granvia Sud) al districte II (La Torrassa i Collblanc) que ja dirigia en la legislatura anterior.

Aquest últim canvi, la substitució en el districte III de la regidora Iman Aisa per Olga Gómez, que s’ha produït aquest mes de gener, no s’ha explicat de cap manera al veïnat, més enllà d’una nota informativa de la regidora Iman als membres del Consell del Districte.

Tots aquests canvis s’estan fent al mateix temps que està en marxa un determinat procés participatiu a la ciutat per definir un nou reglament de participació. En la majoria de sessions d’aquests procés participatiu, s’ha fet evident la demanda de dotar de més capacitats als Consells de Districte, obrint-los a la participació més clara i fàcil del veïnat. Però la definició del cartipàs municipal que s’està desenvolupant sembla anar en tota una altra direcció. Els districtes apareixen marginats per part del govern municipal.

Amb les dobles assignacions de responsables polítics al davant de les regidories de districte, el caràcter institucional dels districtes es devalua i només es consideren com instàncies merament administratives en mans dels corresponents coordinadors de districte, sotmesos a una verticalitat de les decisions que, en la pràctica, rebaixen la utilitat i el paper dels Consells de Districte.

En la pràctica s’està reforçant la idea que el govern municipal ha d’inspirar.se en les formes organitzatives de les empreses i es considera que la ciutat i l’Ajuntament constitueixen una mena de propietat del govern municipal. Des del govern s’administra la ciutat al marge del veïnat, amb una millor o pitjor voluntat, però afrontant la feina amb una certa mentalitat empresarial. No per casualitat, en Paco Candel, que va ser regidor a l’Hospitalet en els primers anys de democràcia, va escriure un llibre recollint part de les seves experiències dins del Consistori que té per títol “Un Ajuntament anomenat Ells”.

I aquest “Ells” és la forma com des del govern municipal es veu al veïnat de la ciutat i és també el mateix “Ells” com bona part del veïnat veu l’Ajuntament. Així és com es veu a sí mateix el govern municipal, com un ens extern al veïnat que administra la ciutat gairebé en nom propi. En aquest context, els processos participatius i els organismes de participació tenen una rellevància força escassa.

Quan s’afronta un procés de elaboració d’un nou reglament de participació a l’Hospitalet, en lloc d’eixamplar la participació es limiten encara més les possibilitats de fer sentir veus del veïnat en els plens municipals, com es desprèn d’un informe dels secretari municipal.

La democracia municipal per ser efectiva demanda acostar al màxim possible els llocs de decisió política a la participació del veïnat; la participació necessita, per ser efectiva, la proximitat. L’actual configuració dels districtes, sumat a l’actual reglament, fan molt difícil la participació efectiva del veïnat, una participació quer va més enllà de la simple informació vertical. Seria millor i més democràtic que la base de participació fossin més els barris, que no deixen de ser uns espais vius, que no pas uns districtes dissenyats massa vegades sobre un plànol des d’un despatx.

La concentració de responsabilitats polítiques en organismes cada vegada més allunyades de la ciutadania està sent una dinàmica molt practicada des del poder. Es fa valer una suposada eficàcia i una simplificació administrativa, per justificar aquest allunyament. No fa tant de temps quan els governs de Jordi Pujol i Roca Junyent defensaven suprimir molts ajuntaments en nom d’aquesta eficàcia. Un govern progressista hauria d’anar en una direcció oposada, en el nostre cas, dotant de capacitats de decisió a Consells de Barri en tot el que té a veure amb el seu entorn.

Aquest any una pel·lícula catalana, La Casa en Flames, està tenint força èxit. Però, ara i aquí, toca escriure d’altres flames i, sobre tot, d’altres cases. Primer va ser un baix al carrer Mestre Carbó a Santa Eulàlia, poc després un entresòl a la avinguda Miraflores de La Florida, dijous un local al carrer Sauri del Centre. Tres incendis a infrahabitatges que han afectat a famílies vulnerables. Tant li fa si les arrels d’aquestes famílies estan a l’Hospitalet, a Berga o a Sofia, a Tànger o a Oruro; totes elles eren veïnes de la nostre ciutat.

Tots els casos son una mostra del que implica viure en infrahabitstges, en locals que massa vegades ni tant sols disposen de cèl·lula d’habitabilitat; que no tenen els serveis bàsics ni la ventilació necessària per un habitatge o que desborden la superfície habitable de l’edifici o del sector.

Son subproductes de la especulació immobiliària que s’estén com una teranyina pels barris de l’Hospitalet. En molts casos els propietaris d’aquests locals o d’aquests baixos els lloguen o els venen sabent que, segons les normes, no s’haurien d’habitar. L’absència d’inspeccions municipals fa que puguin operar amb total impunitat. En altres casos es tracta de baixos abandonats que son ocupats per famílies amb un grau ampli de vulnerabilitat. Aquestes famílies, moltes vegades surten d’un o de diversos desnonaments. Son situacions en les que administracions no ofereixen recursos ni sortides viables per disposar d’un sostre en mínimes condicions.

Segons Habitatge de la Generalitat: “La cèdula d’habitabilitat és un document administratiu que acredita que un habitatge és apte per ser destinat a residència de les persones i té les condicions tècniques d’habitabilitat, segons la normativa vigent. La pot sol·licitar el propietari de l’habitatge, l’administrador o un representant autoritzat. És necessària per: transmetre un habitatge en venda, lloguer o cessió d’ús, en primera transmissió o en transmissions posteriors. Donar-se d’alta dels serveis d’aigua, electricitat, gas, telecomunicacions i altres serveis…”

No cal fer una recerca especialitzada per saber que la majoria o molt bona part dels locals o baixos utilitzats com habitatge no disposen d’aquesta cèl·lula i, tot i així, tenen accés als serveis d’aigua, electricitat i gas. Moltes de les altes a aquests serveis es fan com si els locals i els baixos tinguessin alguna activitat comercial o industrial. En altres, pocs casos, l’accés a aquests serveis bàsics es fa fraudulentament. En cap d’aquestes possibilitats arriba cap mena d’inspecció per part de la Generalitat o del Ajuntament.

En la pràctica, aquesta especulació immobiliària que ara s’ha pogut apreciar amb claredat, compta amb el sobreentès d’una impunitat manifesta. No per casualitat en els portals immobiliaris l’oferta de locals és molt amplia. Per exemple, en el mateix carrer Mestre Carbó s’oferia un local pel 242 euros de lloguer mensual Els propietaris que lloguen o venen aquests locals son conscients de la escassa legalitat de tot plegat, però tenen la experiència d’una llarga impunitat. La manca d’habitatge social, els elevats preus dels lloguers d’habitatges legals i la pressió sobrevinguda dels habitatges turístics, estan en la base d’aquesta ja no tant nova forma de barraquisme urbà.

Just en aquest final d’any s’estan iniciant els debats sobre els plans municipals d’emergències a la nostre ciutat. De fet, portàvem molts anys que aquesta revisió dels plans d’emergències anava acumulant pols en calaixos i despatxos. Ara, desprès de la catàstrofe de la DANA en moltes localitats de València, la previsió davantd’emergènciespossibles torna a situar-se en llocs d’actualitat.

Just el passat 22 de novembre d’enguany, la Comissió Municipal de Protecció Civil ha aprovat inicialment la revisió del DUPROCIM, el document únic de protecció civil municipal. Aquest document ha d’establir els mecanismes i les  línies d’actuació davant de riscos col·lectius a la ciutat. El document ha de definir la prevenció i les actuacions municipals i la seva coordinació amb els plans d’emergències i de protecció civil de la Generalitat.

 Aquest document s’haurà de concretar en l’actualització dels plans especials d’emergències sobre riscos d’inundacions, ventades, nevades, pandèmies, o temes com el transport de mercaderies perilloses, els riscos sísmics, químics o radiològics, el transport de persones, etc.

Com explica el document, “el responsable municipal de l’emergència és l’alcalde, que està assessorat pel Comitè Municipal de l’Emergència i el Consell Assessor, integrat pel coordinador i els caps dels grups actuants: Bombers de la Generalitat i Serveis de Salut, Serveis Municipals, Serveis Socials, Voluntaris de Protecció Civil i Guàrdia Urbana. En aquest organigrama també hi és la figura del/de la cap de premsa, que haurà de planificar la informació a la ciutadania”

En el ple municipal d’aquest novembre s’ha sotmès a votació l’aprovació inicial d’aquest primer document del DUPROCIM local. També el grup municipal d’ERC-EUIA ha presentat una moció en la que exigeix l’aprovació urgent dels plans d’emergència pendents de revisió, així com l’actualització de les infraestructures de canalització fluvial i de drenatge per adequar-se davant de pluges intenses que puguin afectar a la ciutat.

Així, per exemple, al maig de 2018 es va aprovar un dels annexos que identificaven riscos en diversos equipaments, espais públics o activitats, com el Centre Comercial Granvia2, on s’identificava el risc d’incendi i el d’aglomeració de persones i robatoris, de la mateixa manera que en el CAP de Just Oliveras, es té en compte el risc d’incendi o en el Trambaix, el risc d’accident de tràfic o el risc d’aldarulls en els carnestoltes de Santa Eulàlia o Bellvitge. (podeu veure el document complert a https://www.l-h.cat/utils/obreFitxer.aspx?nlOvG9aC3ySqazAyZXl7ztPxb2MfPTeylZ4bWIyKrkY1u9vklLYmE7i5ZLqazA1v2tuGk8 )

Els tràmits per l’actualització i l’aprovació definitiva dels plans d’emergència municipal en el conjunt de riscos previstos per la llei semblen llargs: el ple de novembre va aprovar el DUPROCIM provisional que s’ha de sotmetre a 30 dies hàbils d’informació publica per rebre al·legacions i, desprès de respondre als possibles recursos o suggeriments, s’enviarà a la Comissió de Protecció Civil de Catalunya per la seva homologació. Tot plegat, pot fer arribar la seva aprovació definitiva a la propera primavera.

En qualsevol cas, els documents que coneixem no semblen contemplar qüestions que tenen a veure amb la prevenció d’emergències. Així, per exemple, no es diu res de fets preocupants com la inundació de la rotonda d’accés a l’Hospital de Bellvitge pels aiguats del passat octubre, que van dificultar el funcionament de l’hospital en un moment que podria haver estat crític. Tampoc es parla de l’estat del clavegueram a barris com Santa Eulàlia, on la manca d’inclinació provoca llargs episodis de males olors o, en el cas de Sant Josep, inundacions resseguint el camí de les rieres i torrents que travessen l’Hospitalet.

No per casualitat tenim la ciutat més densament poblada del continent, en el que l’acumulació de ciment i de blocs dificulten tant la recuperació del aqüífers com el correcte desguàs de les rieres i torrents en cas de pluges importants com les que provoquen les DANA.

La prevenció de molts dels riscos ha de tenir en compte la necessitat de renaturalitzar al màxim els espais urbans i, de manera evident, retirar definitivament els plans de noves construccions i projectes com els del PDU Gran Via-Biopol. Com escriu Genís Pascual Vives en un recent butlletí del Centre d’Estudis de l’Hospitalet: “L’actual llera del riu, que té una capacitat semblant a la del desviament del Túria a la ciutat de València, està dissenyada per absorbir un desguàs de fins a 4000 m3/s, que correspondria a les avingudes previstes en períodes de 500 anys. Els actuals estudis de les zones inundables continuen però considerant com a tals, els espais de l’hospital i del barri de Bellvitge i, des d’allà, tot l’espai sota la Granvia”.

Genís Pascual, en el mateix article acaba escrivint que: “No n’hi ha prou de saber com estem. Convé seguir actuant i reflexionar sobre on som. Podem mirar cap a un altre lloc, però el perill segueix existint. Els edificis que hi ha a les zones inundables corren perill d’inundació, encara que sigui en un termini llarg. No es pot seguir projectant construccions a les zones inundables ni tan sols fent obres de contenció de les riuades. Tard o d’hora s’inundaran”.

Així doncs caldrà seguir molt estretament el procés d’elaboració dels plans d’emergències municipals a l’Hospitalet i, també els plans que s’estan planificant en municipis propers, com Gavà, Cornellà, Esplugues, El Prat o Castelldefels, perquè també poden afectar-nos. Quan es vol ampliar l’aeroport malmetent encara més les zones humides del Delta; quan es projecten nous blocs i fins i tot nous barris en el que queda de la llera ampla del riu Llobregat, el veïnat de l’Hospitalet també en patirà les conseqüències. Caldrà doncs estar vigilants i ser solidaris. La discussió dels plans d’emergència poden servir també per repensar la ciutat, l’urbanisme i la vida que volem.

La Junta de Govern local, és  dir, el govern municipal, ha decidit la cessió a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de tres solars públics per facilitar la construcció d’habitatge protegit. Aquest fet, que podria tenir un caràcter positiu, obre alguns interrogants.

El primer dels interrogants seria conèixer quins són els criteris pels quals es decideix aquesta cessió a un organisme supramunicipal en lloc d’assumir directament des de l’Ajuntament el que calgui fer en aquests solars.

Els solars en qüestió son el solar entre l’avinguda Carrilet 341-354 i avinguda Mare de Déu de Bellvitge 347-351 (abans c. Príncep de Bergara, núm. 80); .el solar del carrer Canigó núm. 1 i el del mateix carrer Canigó núm. 5. La superfície total d’aquests tres solars és de 2.505,8 m2 i el sostre edificable suma, entre el tres solars, un total de 10.819,65 m2. Aquests xifres de m2 que s’han cedit  a la AMB no son gens menyspreables, sobre tot recordant l’escàs terreny de que disposa en conjunt l’Hospitalet, els ja famosos 12,40 km2.

El segon interrogant apareix quan aquesta cessió obre la porta a noves construccions d’habitatges. Segur que aquesta és la prioritat avui a la nostre ciutat? Cal construir nous habitatges quan, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, l’INE, hi ha més de 8.000 habitatges buits a l’Hospitalet, del total de 101.000 habitatges censats.

No resulta doncs difícil pensar que la prioritat seria facilitar l’ocupació d’aquests habitatges buits, la majoria d’ells propietat de la SAREB i de fons d’inversió immobiliària, els coneguts com a fons voltor. Uns i altres retenen moltes vegades els habitatges especulant de diverses formes: esperant millors oportunitats per posar-los a la venda o mantenir-los a la espera de canvis urbanístics. En qualsevol cas, l’Ajuntament tindria la possibilitat d’intervenir sobre aquests habitatges ocults.

Ara s’ha anunciat una moratòria d’un any, que començarà el proper 1 de gener, per la concessió de llicències d’habitatges d’us turístic. Per arribar a la moratòria encara hi ha un mes i mig de marge i, a més, la moratòria no afecta a llicències hoteleres o als anomenats lloguers de temporada.

En la situació que viu avui la nostre ciutat, costa molt d’entendre que la prioritat d’ús del sol públic sigui la construcció d’habitatges. A més, el model actual d’habitatges protegits, representa una inversió de diner públic que no suposa creació de cap mena de parc públic d’habitatge assequible; és a dir, d’habitatges de lloguer assequible.

D’aquest tipus de cessions, hi tenim antecedents que expliquen el seu caràcter real. L’any 2007, el govern municipal presidit per Celestino Corbacho va fer cessió de tres solars públics a l’Incasol, que llavors depenia de la conselleria de Medi Ambient a càrrec de Francesc Baltasar.

Aquestes cessions van permetre la construcció de 95 habitatges al barri de Sant Josep, a la cantonada entre Josep Tarradellas i Isabel la Catòlica, En el mateix lloc es va construir el que encara es el Centre Cultural de Sant Josep, en els baixos d’un dels edificis construïts, que l’Ajuntament va adquirir a preu de cost, desprès d’haver cedit gratuïtament el terreny.

En la mateixa cessió de sol públic del 2007, es va construir l’edifici de Can Arús, amb 66 habitatges, el Casal de Gent Gran i el Casal de Joves, també comprats per l’Ajuntament a preu de cost, tot i la cessió gratuïta del sol.

En la mateixa resolució, 2007, es va cedir el sol a la plaça Europa per construir dues torres de 13 pisos, amb 77 habitatges cadascuna, amb una part dedicada al lloguer i una altra a la venda lliure. Finalment es va cedir a l’Incasol, els terrenys del que aleshores era El Gornal i avui és Santa Eulàlia, al carrer Narcís Monturiol cantonada Fortuna, per construir 309 habitatges i una pista poliesportiva a l’aire lliure, un vestuari i un camp de futbol.

Totes aquestes cessions de sol públic municipal s’han fet i es fan directament per la Junta de Govern Local i al ple municipal únicament s’hi dona compte. Cal recordar que el sol que es cedeix formava part del patrimoni de la ciutat i és un patrimoni que es perd. Segurament caldria poder debatre, també entre el veïnat, els millors usos d’aquest patrimoni escàs que és el sol urbà a l’Hospitalet.

Recordem quins son els solars cedits darrerement. En el cas dels dos solars del carrer Canigó estan situats just al marge dels megablocs de Cosme Toda, ben a prop de la piscina municipal on, aquest terreny, podria esdevenir un parc, un espai verd i esportiu. Ben a prop havia estat el camp de futbol de L’Hospitalet.

En el  solar de l’avinguda Carrilet, potser seria útil fer-ne equipaments com ara una nova escola, el museu d’art que la ciutat no te o d’altres. Ara, tota la façana mar del Carrilet s’està convertint en una nova muralla de blocs i més blocs, amb petites places interiors. Més blocs no sembla la millor de les opcions per arribar a fer de l’Hospitalet la ciutat digna que ens cal.

Per cert, com a nota final, hem estat cercant per les pàgines web municipals el llistat o el catàleg de solars de propietat municipal. No n’hem sabut trobar-ne ni tant sols referències…

“Una vegada publicat l’article hem trobat el llistat dels solars propietat de l’Ajuntament:

https://seuelectronica.l-h.cat/1302150_1.aspx”