Presentació de la Plataforma Veïnal Contra l’Especulació Immobiliària i la Massificació Turística de l’Hospitalet

Dos comunitats de veïns de Collblanc-La Torrassa en risc directe d’expulsió sense
que el govern municipal hi actuï

Aquest dimarts 17 de setembre a la biblioteca Josep Janés del barri de Collblanc s’ha presentat públicament la plataforma veïnal que pretén afrontar la problemàtica de la massificació turística a la ciutat i, més concretament, als barris de Collblanc i La Torrassa.

Amb una participació al voltant de cinquanta persones, la taula formada per representants d’algunes de les entitats impulsores de la plataforma, ha iniciat l’acte amb la lectura del manifest, a càrrec de Carme Rimbau, del CELH i del Castell de Bellvís.

El representant del Sindicat de Llogateres de l’Hospitalet ha presentat els components de la taula de l’acte. Tot seguit, el representat de la comunitat de veïns d’Occident 14, el bloc que pateix l’amenaça d’expulsió per convertir l’edifici en habitacions d’us turístic, ha explicat el conflicte que viuen de fa mesos aprofitant un buit legal existent sobre el tema i aprofundint en la especulació contra el dret a l’habitatge del veïnat que ara encara hi viu.

Marta Ruiz, representant del bloc del carrer Holanda, 36, que també viu una situació molt conflictiva ha detallat també la situació precària en la que viuen, amenaçats d’expulsió dels seus habitatges tant punt acaben els seus contractes, per habilitar també habitacions turístiques.

Tant en us cas com en l’altre es queixen de la inexistència de cap mena de suport per part de les administracions públiques, tant de la Generalitat com, especialment de l’Ajuntament de la ciutat. Expliquen que a l’Hospitalet hi ha una llista d’espera de més de tretze mil persones que busquen accedir a un pis de lloguer, que era una de les alternatives que l’Ajuntament els plantejava com a possible sortida al problema d’expulsió que pateixen.

El president de l’associació veïnal de Collblanc i La Torrassa ha fet esment a la necessitat de fer front a la crisi habitacional que s’està patint en els seus barris, i per extensió a tota la ciutat, davant la complerta inacció de les administracions que no fan res per alleujar la pressió de la massificació turística que es pateix a l’Hospitalet. Ha remarcat que tot plegat no es podrà resoldre sense una mobilització veïnal. En aquest sentit ha anunciat un proper esdeveniment públic de protesta civil el proper dia 28 de setembre.

Les entitats impulsores de la plataforma i signants del Manifest son: AVV Collblanc-La Torrassa, Comunitats de veïns del carrer Holanda 36 i del carrer Occident 14, Associació Som Santa Eulalia, Espai de Ciutadania, Sindicat de Llogateres, AVV La Florida, Associació Altaveu Jove, Associació Castell de Bellvís, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Coordinadora d’AMPES, Foment de la Informació Crítica, i els sindicats CCOO, UGT i CNT.

En el manifest es demana, entre altres coses:

Que el govern municipal estableixi una moratòria de llicències d’establiments d’ús turístic que impliqui l’elaboració d’un pla dins el marc del Decret Llei 3/2023.
Que, tal i com s’ha fet en altres ciutats i també en aplicació del Decret llei 3/2023, en el període de 5 anys es revoquin totes les llicències d’habitatges d’ús turístic atorgades fins al moment a la ciutat.
Que el govern municipal estableixi un protocol de control de pisos de lloguer temporal, per a garantir la no modificació de la seva estructura, l’augment del nombre d’habitacions o la desaparició d’espais d’ús compartit. I garantir que no se’n fa un ús fraudulent com a habitacions d’ús turístic.
Que l’Ajuntament de l’Hospitalet incrementi el nombre d’inspectors per revisar i actuar davant de possibles casos fraudulents de pisos i habitacions d’ús turístics.
Que l’Ajuntament de l’Hospitalet s’impliqui en els casos d’expulsió de veïns i veïnes, com són el cas d’Occident 14 i Holanda 36, mediant amb les parts, i acompanyant els veïns.
Que l’Ajuntament de l’Hospitalet sol·liciti als governs català i espanyol, l’aprovació definitiva d’un decret que reguli els arrendaments temporals i el lloguer d’habitacions en zones declarades de mercat tensionat.
Que s’estableixi a l’Hospitalet la mateixa fiscalitat sobre les activitats turístiques que a Barcelona.
Que l’Ajuntament faci una política d’habitatge amb l’objectiu d’incrementar el parc públic d’habitatges de lloguer accessible.
El manifest te actualment el suport de les formacions d’esquerres presents en el consistori: Esquerra Republicana de l’Hospitalet, En Comú Podem l’Hospitalet, EUiA l’Hospitalet i s’ha anunciat que Alternativa d’Esquerres de l’Hospitalet també hi dona ple suport.

*Cartell de l’acte del proper 28 de setembre*

Les percepcions sobre la seguretat a l’Hospitalet

Actualment no existeixen agents de la Guàrdia Urbana caminant pels carrers i les places dels barris.

Ja fa temps que les percepcions sobre seguretat que manifesta molta de la ciutadania de l’Hospitalet son força negatives. Però fins a quin punt es corresponen amb la realitat?

De forma repetida, en les enquestes d’opinió que es realitzen des de diferents institucions públiques, la sensació d’inseguretat personal apareix com una de les principals preocupacions, sinó la primera, per part de la majoria de persones enquestades. Així, en el darrer baròmetre fet des de la Diputació, la seguretat ciutadana apareix com el principal problema:

Dades del darrer Dibarómetre sobre l’Hospitalet

En el quadre que apareix més amunt es pot veure amb claredat el lloc que ocupa el tema de la seguretat en les preocupacions expressades en la enquesta. Supera en molt al segon dels temes, l’incivisme, l’absència de valors, falta d’educació, etc. i, encara més, a la tercera de les preocupacions: la neteja urbana. I tot sembla indicar que aquestes tres qüestions van molt lligades entre elles i formen part destacada de les sensacions d’inseguretat que es viuen entre el veïnat.

Les percepcions sobre la seguretat, com destacava la responsable de seguretat i convivència de l’Institut Metropoli, Marta Murrià a El Periódico: “la percepció de seguretat no té per què respondre a una fèrria realitat delinqüencial, sinó que influeixen altres factors com el civisme, la neteja i el manteniment dels carrers, així com casuístiques com la conflictivitat en les relacions de convivència a les escales de veïns, la presència de pisos okupats a l’escala o altres problemes d’accés a l’habitatge. Factors com la ruptura del teixit urbà per una infraestructura com una autopista, o el deteriorament del mobiliari viari, o la percepció de brutícia, són també importants per conformar la sensació de seguretat“

En el cas de la nostra ciutat cal tenir present la incidència que el model de treball de la Guardia Urbana i les mateixes dificultats i conflictes en l’interior del cos, tenen sobre aquestes percepcions. Actualment no existeixen agents de la Guàrdia Urbana caminant pels carrers i les places dels barris i mantenint unes relacions de coneixement del veïnat. Les patrulles es mouen en vehicles, cotxes o motos, i el contacte amb ells no resulta fàcil. Com explicava Cristóbal Urbano en una reunió formal en la seu del districte: “per parlar amb la Guàrdia Urbana has d’aturar el trànsit i trucar a la finestra del cotxe patrulla”. Evidentment, no és la manera més pràctica d’adreçar-se a servidors públics, però el telèfon de contacte amb la Guàrdia Urbana no sempre és eficaç.

A més, l’ús generalitzat d’armilles antibales per part dels agents no ajuda tampoc a una relació de proximitat amb el veïnat. Tot i entenent la necessitat de protecció personal dels membres del cos, la seva imatge afavoreix més les sensacions de perill que les de protecció.

Tot i així, és cert que, de vegades, es poden veure desplegaments policials en alguns carrers. Aquest any s’han realitzat en diferents barris operacions policials conjuntes entre guàrdia urbana, mossos d’esquadra i policia nacional, anomenades “operacions brida” per la prevenció de robatoris amb violència. Els resultats però, han estat algunes denúncies per infraccions de trànsit o infraccions administratives i detencions o citacions per la llei d’estrangeria, i algun arrest o denúncies per tinença o consum d’estupefaents.

Es poden tenir dubtes sobre si aquest tipus d’operatius, amb desplegament dels cossos del ARRO, de la BRIMO i de l’helicòpter per part dels Mossos, de la policia d’estrangeria del CNP i les patrulles de seguretat ciutadana, serveixen més per millorar la seguretat ciutadana o si, pel contrari, ajuden a incrementar la sensació d’inseguretat.

Atenent a les dades oficials sobre delictes a l’Hospitalet, entre el 2022 i el 2023 els delictes penals que han tingut un major creixement són el que es coneix com a ciberdelictes, especialment les estafes informàtiques, que han crescut gairebé un 29% d’un any a l’altre, mentre els furts haurien crescut un 38% i, curiosament, el tràfic de drogues hauria disminuït un 33%.

Per tancar, de moment el tema, cal ressaltar que la immigració, la qüestió que en les últimes setmanes està aixecant tanta polseguera i que des de forces d’ultradreta de diferents colors es vol presentar com el problema número ú de la ciutadania, ocupa en el baròmetre de la Diputació el quart lloc de les preocupacions amb un 6,1% de les respostes. Aquestes dades, però, no poden deixar de banda els intents reiterats de sumar immigració a inseguretat. Caldrà seguir treballant des de diferents llocs a defensar el caràcter acollidor que ha de tenir la nostra ciutat. I tot plegat, el model de ciutat imperant, no ajuda a millorar.

On va Correus a l’Hospitalet?

No sembla bon periodisme escriure d’un tema que afecta personalment a l’autor. Segurament, però, ja pot considerar-se periodisme quan el tema, el problema afecta a moltes persones molt més enllà del propi entorn. El tema és el desastre de servei que ofereix correus al veïnat de l’Hospitalet.

A molts sectors dels barris de la ciutat el veïnat veu com passen dies, setmanes i mesos sense que els arribi correspondència a les seves bústies. Al menys, des del més de juny, les cartes es deuen acumular en els magatzems de les oficines de correus de l’Hospitalet. El servei es concentra, en el millor dels casos, en el repartiment de paqueteria i de les cartes certificades. La resta està abandonada.

Segons informava un treballador de Correus, el serveis a la ciutat està repartit en 22 zones. A hores d’ara només hi ha en plantilla, setze treballadors, per cobrir aquestes vint-i-dues zones, i alguns d’aquests es troben de vacances o de baixa. La manca de personal és un fet que ha estat denunciat —no només a l’Hospitalet— pels sindicats de Correus de forma repetida però, al menys de moment, no sembla que hagin tingut gaire èxit.

Aquesta situació de falta de servei té efectes diversos, i cap d’ells bo, pel veïnat. Correspondència oficial com cites mèdiques o canvis de programació hospitalària, notificacions d’organismes com l’Imserso força esperades per gent gran, talonaris de receptes per persones usuàries de Muface, la mutualitat dels funcionaris, o correspondència bancària, com ara renovacions de targetes de crèdit o d’altres, així com les renovacions de carnets de conduir, etc. arriben fora de termini, amb els perjudicis i problemes corresponents.

Cal recordar que, avui Correus és la major empresa pública de l’Estat Espanyol. Integrada en el SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials) i depenent del Ministerio de Economía y Hacienda és la responsable del servei postal universal a tot el territori de l’Estat Espanyol. Ja fa uns anys es va privatitzar el seu servei de banca postal i a hores d’ara disposa de diverses filials com Correo Express, Nexea Gestión Documental i Correos Telecom.

A més a més, de Correus existeixen treballant en el negoci de la correspondència i la paqueteria, diferents empreses privades de missatgeria, algunes d’elles de caràcter multinacional que, per estendre el seu negoci, s’aprofiten de les deficiències de servei que ofereix Correus.

Els problemes de personal que arrossega Correus a l’Hospitalet i les afectacions que això suposa pel veïnat hauria de ser una de les preocupacions del govern municipal de la ciutat, una de les qüestions a abordar des de l’Ajuntament exigint d’una empresa pública com aquesta que garanteixi el servei exigible pel conjunt de la ciutadania. És també un tema urgent.

L’allotjament turístic a l’Hospitalet només provoca enrenou als residents i no aporta cap atractiu pels visitants

Les dades més significatives que expliquen com és pateixen els efectes del turisme a la ciutat de l’Hospitalet

*Campanya del Sindicat d’Habitatge contra els pisos turístics.*

El tema del turisme a l’Hospitalet no és el primer que es tracta a les pàgines de L’Estaca. No fa gaires dies, el 22 de juliol, en Luis Candelas escrivia sobre el tema assenyalant el caràcter suburbialista del turisme a la ciutat.( https://lestacarevista.wordpress.com/author/redaclestacaluiscandelas/ ). Una mica abans, Lluis Berbel feia esment dels efectes de la intervenció de fons voltor en la creació d’habitatges turístics i en la expulsió del veïnat d’un bloc al carrer Occident i d’un altre al carrer Holanda.

(https://lestacarevista.wordpress.com/2024/06/30/fonts-voltor-sense-escrupols-expulsen-els-veins-per-transformar-els-seus-habitatges-en-apartaments-turistics/)

Avui es tracta d’explorar una mica més algunes de les dades que aporta l’activitat dels allotjaments turístics a l’Hospitalet. Segons dades del Sistema d’Intel·ligència Turística de l’Hospitalet, al llarg de l’any 2023, els 22 hotels i hostals de la ciutat van tancar l’any amb més d’un milió de pernoctacions (1.051.000) realitzades per 470.000 visitants, gairebé doblant el nombre total d’habitants de la ciutat. Però els establiments hotelers signifiquen només una petita part del total de llits turístics disponibles.

A l’Hospitalet, segons dades oficials del 2023, hi ha 4.149 places ofertades en hotels i hostals, a les que cal afegir, segons dades del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat, 98 apartaments turístics amb 270 places i un total de 480 habitatges d’us turístic amb unes 3.500 places més.

Si es fa un cop d’ull a la localització d’aquests habitatges d’us turístic podem trobar que: el 48% d’aquests habitatges estan localitzats als barris de Collblanc i La Torrassa, justament alguns dels barris amb més densitat de població d’Europa; un altre 25% es situen al barris de Santa Eulàlia i al Gornal; un 7,5% als barris de Les Planes i La Florida, i percentatges menors, però també significatius, a la resta de barris de la ciutat.

Arribats aquí cal recordar que a l’Hospitalet, segons un acord del ple municipal de 2018 que modificava el Pla General Metropolità, es va aprovar una regulació dels habitatges d’us turístic que determinava que aquests habitatges només poden existir en un edifici destinat a aquesta activitat, evitant la seva disseminació per les comunitats de veïns. També es va aprovar la prohibició d’aquests tipus d’habitatges en carrers d’amplada inferior als 8 metres, ni en les plantes baixes d’edificis. També es va decidir mantenir les poc menys de 400 llicencies d’habitatges d’us turístic existents mentre no decidissin renunciar a aquesta activitat. De fet, no sabem quantes d’aquestes llicencies anteriors al 2018 continuen actives a hores d’ara.

Tot plegat crea situacions complicades. A ningú se li pot escapar el que significa la sobreacumulació de persones residents, més o menys temporalment, en barris ja amb molta densitat de població, ni el que això implica en la saturació de recursos com la neteja, el transport o la mobilitat en aquesta barris. De fet. tothom és conscient que els centenars de milers d’usuaris de les places hoteleres, —recordem, l’any passat més de 470 mil persones— sumades a les que utilitzen els habitatges d’us turístic que, sense conèixer les xifres oficials podem pensar que son una mica superiors, suposen una saturació de l’espai disponible a la ciutat.

No per casualitat els hotels estan majoritàriament situats en les zones més denses de la ciutat, a Santa Eulàlia i a Collblanc i La Torrassa en funció, d’una banda, de la localització de la Fira i del Camp del Barça, dos pols turístics i, de l’altre, a la facilitat del transport des de l’aeroport amb la nova línia 9 del metro.

A Barcelona fa unes setmanes i a diferents punts de les Balears, de Canàries o d’Andalusia, hi ha hagut mobilitzacions contra la pressió turística que es pateix. De fet, el fons de les protestes no hauria de centrar-se en la figura dels turistes ni del turisme, sinó a confrontar l’especulació de molts operadors turístics sobre el territori i dels negocis de fons voltors que utilitzen els habitatges d’us turístic com una font de negoci. A més, aquests habitatges, a diferència dels hotels, ni tant sols generen llocs de treball, encara que siguin de baixa qualitat. Només es contracten empreses de neteja de manera temporal i tota la resta es gestiona des d’oficines remotes.

Finalment, respecte del turisme, l’Hospitalet com a ciutat ni els seus barris, ofereixen atractius especials per les persones que s’hi venen a allotjar. Tot es deriva de la seva proximitat a Barcelona, que sí és una destinació turística per ella mateixa. A l’Hospitalet les persones visitants, per desgràcia, no poden gaudir del seu patrimoni, com podria ser el Castell de Bellvís, la sitja ibèrica dei La Torrassa o el ric patrimoni industrial de la ciutat que resta amagat o en procés de desaparició.

A Barcelona, l’alcalde Collboni ha anunciat la fi dels habitatges turístics a la seva ciutat en els propers anys. Sigui quina sigui la credibilitat de l’anunci, cal recordar que el mateix Collboni, com a cap de la AMB, proposava obrir horitzons a aquets tipus de negoci en l’àrea metropolitana. Seguirem acollint a l’Hospitalet tot allò que Barcelona ja no vol?

Problemes permanents en els accessos al mercat de Santa Eulàlia.

El que es coneix com a “Illa de Vianants de Santa Eulàlia” al voltant del mercat, sembla condemnat a no satisfer als seus usuaris principals.

*Entrada a l’Illa de Vianants per carrer d’Anselm Clavé*

La qüestió que preocupa especialment a paradistes del mercat, botiguers de la zona i al veïnat en general és el control d’accessos a l’Illa de Vianants. Hi ha un horari previst per les feines de càrrega i descàrrega que té un tall en l’horari de matí, destinat en principi a facilitar la entrada als centres escolars de la zona. L’horari previst és, al matí, de 7 a 8,30 hores i de 9,15 a 11 hores i, per la tarda de les 15,15 a les 16,15 hores.

El control d’accés pels vehicles autoritzats es fa, actualment, utilitzant un transmissor situat en uns pilons a la entrada, on cal introduir la matrícula del vehicle que és comprovada per una persona del servei de mobilitat de l’Ajuntament, des de la seva oficina. Aquesta comprovació, segons informen algunes persones usuàries, no sempre funciona correctament i massa vegades s’han trobat amb la sorpresa de rebre la notificació d’una multa de 200 euros, feta des del control fotogràfic que hi ha instal·lat a les entrades.

Cal tenir present que el mercat, interior i exterior d’una banda, i els comerços de la zona, reben gènere dels seus proveïdors i els transportistes no sempre poden complir estrictament amb l’horari establert de càrrega i descàrrega. Ens han arribat informacions afirmant que algun botiguer ha hagut de limitar les entrades de material perquè hi ha transportistes que es neguen a accedir-hi per por de les multes si arriben més tard de les hores programades.

Aquest malestar del comerç s’estén també a bona part del veïnat dels carrers implicats en l’Illa de Vianants que expliquen dificultats i incidències variades amb l’entrada dels seus vehicles, o de familiars o amistats, quan hi accedeixen per arribar fins a les seves places de pàrquing.

Hi ha notícies que per al proper setembre hi ha prevista una reunió dels comerciants amb els serveis del Districte, que alguns demanen que es faci extensiva als responsables de mobilitat de l’Ajuntament.

El que sembla evident és que aquesta Illa de Vianants té una llarga història de problemes i de dificultats que han portat a modificar un parell de vegades els sistemes de control d’accés dels vehicles, des de les pilones que havien de funcionar automàticament fins el sistema actual més manual o analògic.

Fins i tot abans, en el moment de la peatonalització dels carrers Pareto i Anselm Clavé, l’obra no va tenir els resultats anunciats i esperats. El terra dels carrers havia de tenir diferents colors segons la zona, però finalment es va utilitzar una mena d’asfalt grisós, que remarca les taques que hi apareixen per l’ús i acaba donant una imatge de brutícia, que no sempre és del tot real. Tampoc l’arbrat previst a la zona ha tingut massa sort. Especialment al llarg del carrer Anselm Clavé la majoria dels arbres han anat desapareixent, el que no ajuda gaire a fer de l’Illa de Vianants un espai amable i acollidor pel veïnat.

Nota: l’Illa de Vianants de Santa Eulàlia compren la zona entre el carrer Pareto, Unió a partir de Jacint Verdaguer i la carretera de Santa Eulàlia, el carrer Anselm Clavé entre Carrilet i Santa Eulàlia i el carrer Doctor Fleming

*Detall del piló de comunicació amb el servei de mobilitat*

Es tanca una botiga, es trenca el paissatge

El 1959 Paco Candel escrivia una novel·la amb el títol “Han matado un hombre, han roto un paisaje” en la que explicava els canvis de paisatge del barri de la Marina, amb l’arribada de les barraques, la modificació dels camps de conreu i l’arribada de les industries. La mort d’un home i el perible vital en els anys li servia a l’autor per explicar els canvis en el paisatge dels seus barris.

Divendres 26 de juliol ha tancat definitivament la cansaladeria del barri de Santa Eulàlia coneguda com Can Salat. No es tracta només d’una simple botiga. Hi tenien un obrador en el que fabricaven bona part dels seus productes. Eren famoses, per exemple, les seves botifarres.

Oberta el 1931 per la família Salat, ha estat sempre un comerç molt lligat al barri, com la mateixa família que participava en moltes de les activitats socials de l’entorn. Han aprofitat, de fet, la jubilació de la seva dependenta, la Mary, que hi ha treballat més de cinquanta anys, per tancar el negoci.

De fet, es queixen fonamentalment de la falta de personal per seguir endavant amb l’obrador i la feina de la cansaladeria. En els darrers anys, el seu obrador va servir també com a lloc de pràctiques d’estudiants de xarcuteria, però això no ha estat suficient per aconseguir facilitar el necessari relleu generacional.

*Queixa de clients de la ferreteria enganxada a l’aparador*

Una mica més enllà, un altre comerç històric també anuncia que ben aviat tancarà les portes: la Ferreteria Tormo del barri de Collblanc. Una botiga que va obrir dos anys abans que Can Salat i que ha estat un dels referents en el seu ram ben a prop del mercat de Collblanc. La Rosa Maria, la actual propietària de la ferreteria repeteix arguments semblants als de la Neus Salat: la manca de relleu generacional i els canvis en els hàbits de consum.

A Santa Eulàlia i a Collblanc, com al conjunt de barris, el paisatge dels seus carrers està canviant. El comerç de barri s’està modificant profundament. I la causa de tants tancaments de botigues històriques, d’autèntics referents de la comunitat i de la seva memòria, té de ben segur, moltes causes. El comerç tradicional i familiar es veu d’alguna manera xuclat per les grans superfícies i, també per les botigues de franquícia.

Sembla com si existís una voluntat conscient per part dels poderosos (es pot llegit mercat i mercantilització en allò quotidià) de dificultat o impedir la vida comunitària, de trencar lligams i referents col·lectius en molts aspectes de la vida. El model que es vol referent és el d’una família, tancada en el seu pis, amb algun servei afegit a la comunitat del seu bloc, com les famoses piscines comunitàries, però sense cap relació amb l’entorn més proper, amb el barri.

La compra es fa, si es possible en cotxe, en una gran superfície (no només els centres comercials, sinó també les grans cadenes de supermercats) i si cal alguna cosa més es fa recurs a Internet, sigui via Amazon, o Glovo o qualsevol de les multinacionals que intermedien entre consumidors i comerços. L’espai que les botigues tradicionals i de barri deixen buit, s’omple parcialment per petis comerços de supervivència (fruites i verdures, roba de baix preu, tractaments d’ungles, petits bazars, etc.), sostingudes amb força dificultats per famílies d’origen immigrant o per botigues franquiciades com els forns- cafeteries de diferents marques o les botigues de conveniència.

I realment, tancament de botigues com Can Salat a Santa Eulàlia, la Ferreteria Tormo a Collblanc, i tantes i tantes altres en el conjunt de l’Hospitalet modifiquen profundament el paisatge i la vida als barris. Segurament no hi, ara per ara, solucions màgiques a aquesta situació, però sí que caldria exigir a les administracions, la municipal en primer lloc, unes polítiques actives de comerç local molt lligada a facilitar les relacions comunitàries als barris. Les botigues i els mercats són, de manera especial, llocs de trobada i de convivència que cal afavorir. Hi caldrà treballar de valent per aconseguir-ho i per disposar en els nostres barris de paisatges sencers i comunitaris.

Quan es posa en qüestió el dret al descans, i el dret a l’oci

L’HOSPITALET. UFF!, QUIN EMBOLIC. JOAN FONT.- En una ciutat tan densament construïda com la nostra no resulta gens fàcil la conciliació d’aquests dos drets bàsics per a totes les persones de qualsevol edat. El limitat espai públic, que potser seria millor denominar espai comunitari, alimenta el conflicte que s’exacerba en èpoques de calor i, encara més en la situació d’emergència climàtica que patim.

Una mica per tots els barris es multipliquen les queixes. Ja no són només els botellots de cap de setmana ni les festes intempestives. Veïnes de la Plaça Escorça de Santa Eulàlia es queixen del soroll que fan criatures jugant a la nit a la plaça. Al carrer Amadeu Torner hi ha veïnes que es queixen del soroll i les festes que s’organitzen al voltant del bar d’un dels camps de futbol. En aquest mateix mitjà s’ha informat de les queixes de veïnes properes al centre comercial La Farga pel soroll dels equips de refrigeració i dels bars que hi treballen. A plaça d’Europa hi ha queixes per les celebracions familiars en el terreny del que era “la plaça més gran d’Europa”. A La Torrassa hi ha queixes pel soroll de la gent i dels infants que xerren o juguen a la Plaça Espanyola, i grups veïnals denuncien l’increment de les temperatures per l’increment de asfalt i ciment i la falta de verd urbà. Al barri de La Florida alguns veïns dels blocs es queixen de les festes del veïnat d’ètnia gitana o dels joves d’origen magrebí que viuen al barri. Arreu hi ha queixes del soroll que fan els recollidors de ferralla al moure’s amb els seus carros.

També hi ha manifestacions de malestar per les trobades o les celebracions que es fan al pocs parcs o places existents a la Ciutat. Hi ha hagut també denuncies pel fet de fer barbacoes familiars en espais públics o, més encara, pels petards i els focs d’artifici les revetlles de Sant Joan, així com per les trobades de grups de joves en qualsevol indret, sigui amb alcohol o sense. Aquesta mena de llista de greuges podria ser més i més llarga. A cada barri, a cada carrer, a cada plaça, parc o recó de la ciutat hi ha evidències d’aquest malestar, que moltes vegades s’associa a denúncies de incivisme. Però, segurament la cosa és més complexa.

El que l’Hospitalet de Llobregat sigui la ciutat amb més densitat de població del país i que, especialment els barris del nord puguin aparèixer al llibre Guinnes dels indrets amb major densitat de població, pot explicar en gran mesura aquesta acumulació de greuges, de malestar i de conflictes entre sectors de veïns i veïnes de la mateixa ciutat.

Quan l’espai públic és limitat i el nombre de persones usuàries creix resulta pràcticament inevitable l’aparició de conflictes per la seva utilització. A les ciutats, i a l’Hospitalet en particular. L’espai públic es privatitza dia a dia. Desapareixen el que son espais comunitaris, llocs de trobada del diversos sectors dels veïnat, en definitiva espais de convivència. Aquest fet resulta més sagnant quan hi molts habitatges de 30 o 40m2 sobreocupats; quan proliferen infrahabitatges en molts baixos i, per damunt de tot, quan no resulta fàcil poder compartir de cap manera un espai públic insuficient. I aquesta insuficiència augmenta que el poc espai públic es ocupat per terrasses dels bars. En la majoria d’espais de la ciutat està prohibit coses com jugar a pilota, però s’autoritzen terrasses que, moltes vegades fan difícil la circulació a peu per determinats carrers o que les places es veuen ocupades per un negoci privat, encara que pugui ser legítim.

A l’Hospitalet existeixen espais de jocs per infants, encara que tinguin problemes de disseny i, sobre tot d’ombra; existeix una xarxa de casals de gent gran, encara que, de vegades, no tinguin un accés gaire fàcil pels seus destinataris potencials; però costa molt de trobar algun casal per gent jove o espais de trobada o de joc per adolescents i joves. Massa vegades s’acusa a la gent jove de ser massa depenent de les pantalles pel seu oci però, quines oportunitats reals els hi ofereix la nostra ciutat? També cal afegir a aquesta situació de la ciutat a les persones usuàries del creixent nombre de pisos i habitacions turístiques.

Patim, també en tots aquests aspectes, d’un urbanisme basat en l’especulació urbanística més desfermada. Tot s’hi val pel construir més i més blocs, però no hi ha espai pels necessaris equipament públics i, menys encara, per la activitat comunitària. A favor dels interessos immobiliaris es trenca la trama urbana, que és un dels patrimonis que caldria conservar i que ajuda a la identificació amb el lloc on es viu.

Hi ha una dinàmica constructora de blocs tancats en forma de U, amb un espai interior més o menys enjardinat, però de difícil utilització per la vida comunitària. En els anys 60 el model de bloc construït a barris com Bellvitge feia possible, al menys, l’existència d’espais oberts entre bloc i bloc. Els nous dissenys de blocs, com els que es fan a Rambla Marina i Carrilet i a altres llocs, construeixin espais tancats en si mateixos que dificulten encara més la convivència veïnal i la creació de consciència de barri, de comunitat.

Realment, l’Hospitalet de Llobregat tampoc és lloc per l’oci i les relacions comunitàries. Només cal pagar l’IBI corresponent i tancar-se cada persona entre les seves quatre parets, a ser possible insonoritzades, per tallar així qualsevol alè de vida, de barri i de comunitat. S’arribarà a poder aturar aquesta dinàmica?

El difícil arrelament de les llibreries a l’Hospitalet

Llavors a Collblanc, amb Perutxo al Centre, formen part d’un univers molt minoritari a la ciutat

L’HOSPITALET. JOAN FONT.- A l’Hospitalet del Llobregat es pot trobar gairebé de tot. Hi ha botigues de barri (cada vegada en menor número) i grans superfícies que serveixen per trobar tota mena de productes. Però no resulta tan fàcil poder trobar llibres, poder entrar en alguna llibreria. De fet, en els darrers més de vint anys, només resistia a la ciutat una sola i única llibreria, la Perutxo, al barri del Centre, al cap damunt de la Rambla, desprès d’haver tancat la botiga original al carrer Roselles.

Es cert que també es poden trobar llibrers a Abacus, a la mateixa Rambla, però aquesta vella cooperativa (ara en transformació) no és exactament una llibreria, sinó un comerç més ampli. Remenant una mica més, podem trobar una sucursal de la barcelonina Casa del Llibre, al centre comercial de Gran Via 2. Però tampoc això correspon a la idea que molta gent té del que és una llibreria; és a dir ,un lloc on s’aprecia el llibre més enllà del seu valor mercantil.

En un temps, ja una mica llunyà, hi havia hagut a la ciutat tres llibreries: Els Pins, La Florida i Catalunya, totes tres obertes a mitjans des anys 70 del segle passat amb una voluntat militant de difusió cultural, i totes tres van anar tancant entre mitjans dels 80 i els primers 90. En el “Quaderns d’Estudi núm 31” editat pel CELH, d’octubre del 2017, podeu trobar un petit estudi sobre la evolució d’aquestes llibreries escrit per en Carles Ferrer.

Aquest isolament de la llibreria Perutxo va trobar un acompanyament potent amb l’apertura de la Llibreriai de l’Espai Llavors al carrer Llobregat del barri de Collblanc. Es tracta en aquest cas, d’un projecte cooperatiu que, com elles mateixes es defineixen, “volem ser més que una llibreria. Volem crear comunitat, un punt de trobada i d’intercanvi, un espai de calma i reflexió, però també de lluita i conscienciació a través dels llibres i activitats socials i culturals.”

La Llavors treballa, de fet, com un espai comunitari de referència, més enllà del seu barri i opera com un pol de treball cultural en sentit ampli, acollint a més, en el seu espai diverses entitats, col·laborant en el seu desenvolupament, com La Col·lectiva, Districte 7 o MUET (Mujeres Unidas Entre Tierras)

Fa poc més d’un any van posar en marxa un projecte “La memòria de les llambordes” que va recollir testimonis vius de la vida a Collblanc i a La Torrassa mitjançant entrevistes a veïnes i veïns del barri, volent evitar que aquests records s’acabessin perdent. El projecte ha editat un llibre amb un recull d’aquestes entrevistes i un podcast disponible a IVoox.

Entre d’altres activitats com les presentacions de llibres i de Fanzines com recentment el Fanzine editat per Comitè de Solidaritat amb Palestina, animen tallers com el de brodats o el de fanzine feminista, les sessions setmanals d’una lliga de Trivial o disposen de Clubs de Lectura com el de Fantasia i Ciència ficció, o el d’Amors fora de norma o el de “Les Debutants” o “Literatura del Arroyo” sobre obres d’autors llatinoamericans.

Ara mateix, l’equip de la llibreria i de l’espai està animat per la Noelia i la Alicia, dues llibreteres que treballen de manera especial les editorials independents, no sempre fàcils de trobar, i els llibres crítics. Elles recullen també experiències d’animació cultural que, les tres llibreries de barri citades més amunt, van desenvolupar en el passat. Caldrà seguir les seves activitats de ben a prop; no per casualitat, formen part del teixit associatiu i d’agitació cultural de la ciutat.

Viuen al carrer perquè volen?: una exposició a l’espai La Figa per conscienciar sobre el sensellarisme

El nombre de persones sense llar a l’Hospitalet no para de créixer, segons els darrers estudis de les comunitats parroquials

“Les persones que viuen al carrer rebutgen l’ajuda, són alcohòliques, violentes, vien així perquè volen…O potser no? Què sabem realment sobre les persones sense llar? Som conscients dels prejudicis que envolten una realitat complexa i sovint invisible?”

Aquesta introducció obria divendres 12 de juliol la exposició organitzada pel Casal d’estiu de l’esplai Xixell amb la intenció de fer visibles les persones sense llar. L’exposició, formada per fotografies cedides per la Fundació Arrels, té la intenció se sensibilitzar sobre una situació massa vegades invisibilitzada.

Des del 12 al 19 de juliol la exposició estarà instal·lada a l’espai La Figa, al carrer de Sant Antoni, 20 de l’Hospitalet. La intenció de la exposició, i tot el treball de preparació que l’acompanya, ha estat, com diu el cartell que han editat, a “trencar estigmes i canviar la mirada sobre les persones sense llar”.

Les joves del Xixell han fet tot un treball de recerca sobre la situació de les persones sense llar, descobrint els estereotipus que afecten aquestes persones que, realment no viuen al carrer per pròpia voluntat. Han estat conscients de les situacions d’angoixa i de por que pateixen al carrer i han descobert també l’arquitectura i l’urbanisme hostil que les persones sense llar han d’afrontar dia a dia.

Les fotografies triades per la exposició reflecteixen diferents aspectes de la vida que podríem denominar “sensellarista” i també mostres de solidaritat que, massa de tant en tant, reben mentre viuen —o sobreviuen— al carrer.

En l’acte de inauguració de la exposició, els joves del Xixell han explicat com de necessària és la empatia cap a aquestes persones. Forçades a viure sense sostre i sense llar, mentre pateixen situacions quotidianes de violència o de menyspreu per part de molta gent.

En l’acte també han participat representants del Sindicat de l’Habitatge Socialista de l’Hospitalet que han explicat com l’habitatge ha deixat de ser un dret de les persones por esdevenir un producte de mercat, que es compra, es ven o es lloga, sempre que es disposi de capacitat econòmica.

Cal recordar que a l’Hospitalet existeix un grup de treball sobre el ”sensellarisme” en el que participen diferents entitats socials i associacions que intenten fer aflorar la situació d’aquestes persones sense llar, a la vegada que intenten oferir ajuts i, sobretot, aconseguir que puguin disposar dels mínims drets que hauria d’oferir la obligatorietat de l’empadronament de totes les persones que habiten a la ciutat en qualsevol situació.

Segons dades del segon recompte de persones en situació de sensellar que van organitzar l’any 2023 de manera conjunta les comunitats parroquials de la ciutat Càritas Barcelona i la Fundació La Vinya, en aquella data dormien al carrer a l’Hospitalet 163 persones, 71 més que l’any 2021 quan es va fer el primer recompte. Tot sembla indicar que, a hores d’ara, el nombre de persones que dormen al carrer o en situacions similars ha augmentat en el conjunt de barris de la ciutat.

Les joves del Xixell, organitzadores de la exposició, han ofert un pica-pica a les persones assistents a la inauguració, com a mostra també del seu orgull a la feina feta. Si podeu, feu un cop d’ull a la exposició, el treball que suposa s’ho mereix de totes-totes.

Algunes de les fotofrafies de la exposició.

Els pares de la Milagros Consarnau han dit prou a la degradació del centre

Se’ls hi va negar la paraula al Consell de Districte per una qüestió formal

Els alumnes. també ens van implicar en la protesta.

L’HOSPITALET, JOAN FONT.- Famílies de la escola Milagros Consarnau s’han manifestat el penúltim dia del curs i han tallat durant una estona el trànsit del carrer Aprestadora exigint ja la reforma integral del centre. Més de 100 persones hi han participat en un acte reivindicatiu.

La escala Milagros Consarnau es va construir en el pla d’urgència educativa de la ciutat en els anys 70 i, ara mateix, segons denuncien les famílies la situació de degradació de les instal·lacions del centre està arribant al límit. De fet, la seva reforma integral va ser ja pressupostada per la Generalitat el 2023 per 3,3 milions d’euros, però a hores d’ara ni tant sols s’ha fixat data d’execució.

Les famílies informen que la precarietat actual de les instal·lacions s’ha fet evident quan fins i tot en una escala d’emergències nova, estrenada aquest any, s’ha hagut de retirar de l’ús al veure com queien cargols de la seva estructura metàl·lica. També la escala interior del centre, segons informen, esta degradada i fins i tot han aparegut esquerdes que afecten a la barana. Aquesta situació provoca que els infants hagin de pujar o baixar en petits grups per la seva seguretat.

A tot plegat s’afegeix desperfectes com plaques de sostre que cauen a mitja classe, forats a les parets, fuites d’aigua, etc. De tot això, desprès de més d’un any, les famílies i els personal de la escola no han rebut cap resposta clara de part de les administracions implicades, ni des de la Generalitat ni des de l’Ajuntament.

Aquesta mateixa escola va intentar demanar la paraula en l’últim Consell del Districte III, i se li va negar ja que l’AFA no forma part de les entitats del Consell ni es podia alterar l’ordre del dia. L’escola demanava solucions als problemes de seguretat provocats per l’actual configuració del trànsit en el tram del carrer Aprestadora on està l’escola. Hi ha tres carrils de circulació i demanen la pacificació d’aquests tram del carrer.

La gent més gran del barri recorda que la construcció de la escola en aquest solar va provocar dubtes en el seu moment. Sembla que el terreny estava contaminat per residus del carbó de l’antic carrilet i per escombraries en descomposició. Però, en aquell moment d’urgència i d’escassetat de sol disponible, es van fer les actuacions pertinents per anular la possibilitat d’emanacions de gasos produïts per la barreja entre les restes d’escombraries i d’altres materials.

No és d’estranyar la preocupació de les famílies i del personal de la escola sobre la seguretat. Els riscos del terreny en el que es va construir van ser superats, però ara mateix i de cara al proper curs, afronten nous riscos produïts per la falta de manteniment de l’edifici i el retard en la seva reforma integral.

Autor: Joan Font