En el que portem d’any el govern municipal intenta ocupar l’espai comunicatiu amb la celebració d’un títol de ciutat inútil i atorgat per una dictadura. Però més enllà de celebracions sense sentit, la qüestió que hauria de preocupar és la pròpia existència de l’Hospitalet com a ciutat.

Fa uns dies, una parella d’”influencers” poc documentades, feien un viatge. Segons elles, per un des barris més perillosos de Barcelona, el barri de La Florida. Realment el seu passeig no va ser per Barcelona, ni tampoc pel barri de La Florida. Van passar per uns quants carrers de Pubilla Cases i de Can Vidalet, ja a Esplugues. Però la polèmica que van aixecar obviava la seva confusió de ciutat; de fet, encara ara un cert gruix del veïnat creu que viu a la capital del país i, especialment la majoria de persones que ocupen per un cert temps els habitatges turístics, el hotels o, fins i tot, les anomenades “residencies d’estudiants” creuen que dormen a Barcelona. (Foto de portada:Mapa de la lluita veïnal a l’Hospitalet)

La confusió pot explicar-se per la pròpia configuració de la ciutat de l’Hospitalet i, també, pel model de ciutat que impulsen els diferents governs municipals. En la pràctica els ajuntaments de la democràcia han desenvolupat un model de ciutat de continuïtat amb els models especulatius i “desarrollistes” dels consistoris franquistes. És cert que aquesta afirmació no seria del tot real pel que fa als primers anys de l’ajuntament democràtic, en el que el model de ciutat a implementar, provocava no poques tensions entre els grups municipals del PSC i del PSUC.

El model que finalment es va aplicar, va centrar-se en facilitar la continuïtat de la construcció de blocs i torres, que només en alguns casos eren frenats o limitats per la mobilització veïnal. Tot sembla valer per augmentar els ingressos per l’IBI o per les llicències de nova construcció. Si això anava escombrant el patrimoni industrial o la història dels diferents barris, poc importava.

L’Hospitalet ha tingut una dinàmica de construcció com a ciutat no gaire típica. Habitualment, el desenvolupament urbanístic de les ciutats ha partit d’un centre que s’anava ampliant més o menys en forma concèntrica i que, especialment en l’àrea metropolitana, creava una mena de bolets farcits de blocs i torres com si fossin uns satèl·lits.

En el nostre cas, la cosa no ha anat d’aquesta manera més clàssica, en la que las poblacions es creaven al voltant d’una església, d’un castell o d’un mercat; com li agrada explicar al Manuel Domínguez, el barri del Centre, el que dona nom a la ciutat va créixer al voltant d’un hostal; Santa Eulàlia va deixar de banda la seva ermita i es va desenvolupar al voltant de fàbriques tèxtils; Collblanc, més enllà de ser proper al Sants fabril, va créixer seguint bòviles, com en part ho van fer Pubilla Cases i La Florida. La Torrassa va acollir la immigració d’inicis del segle XX, així com més tard van fer-se operacions especulatives com a Bellvitge, a Can Serra o El Gornal, i així, barri a barri.

És doncs a cada barri on el veïnat construeix una part de la seva identitat, del seu sentiment de pertinença. És en el barri on es participa, de manera conscient o no, en la configuració d’una certa memòria col·lectiva. Quan el barri és estigmatitzat, com era (i en part encara és) el cas de La Torrassa i ara de La Florida i Les Planes, o s’assumeixi o no aquest fet, o difícilment se’n podrà fugir del que acaba sent un realitat, més enllà de la voluntat dels seus protagonistes.

A altres ciutats de l’àrea metropolitana la identitat del veïnat es forja, amb orgull o sense, en la mateixa ciutat i la pertinença a un o altre barri apareix com a secundari. A l’Hospitalet aquesta identitat difícilment supera els límits del barri, de la seva història i de la memòria col·lectiva. La mateixa trama urbana que el veïnat ha anat configurant forma part del seu patrimoni. No resulta casual que l’urbanisme que es practica avui a la nostre ciutat busqui trencar conscientment aquet patrimoni. Els nous blocs trenquen la conservació i la continuïtat d’aquesta trama urbana. Només cal veure el que es construeix a Cosme Toda, al barri de Sant Josep, o els blocs que es fan a la part sud de la Avda. Carrilet.

Segurament no és en absolut casualitat que cap dels grans equips esportius de la ciutat acullin molt suport del veïnat. En el basquet, a diferència de Badalona, l’equip del Centre Catòlic, un dels pioners d’aquest esport a Catalunya, no disposa d’una audiència gaire nombrosa. El Centre d’Esports Hospitalet, al menys fins ara, no provoca cap mena d’allau de suport. L’assistència a l’estadi és força minsa per una ciutat del volum de la nostre. Caldrà veure si ara, amb la iniciativa de transformar el club en una societat anònima esportiva que protagonitza Tomi Garcia, el nou president, l’arrelament del club canvia.

El govern municipal treballa voluntàriament d’esquena a aquesta realitat dels barris de la ciutat. La centralització i la homogeneïtzació és la seva manera de treballar. No resulta casual que la definicio dels districtes passi per damunt dels barris, ni tampoc que es buidin de contingut reals els Consells de Districte que existeixen per mandat legal, més enllà de la voluntat del govern. Que cada regidor o regidora tingui sota la seva responsabilitat dos districtes és una prova clara del lloc que ocupa en les preocupacions del govern municipal.

Caldria doncs assumir que l’Hospitalet només existeix en els seus barris, que malgrat tots els esforços centralitzadors dels diferents governs del PSC és en els barris on s’expressa la vitalitat del veïnat. Sense reconèixer aquesta realitat és fa molt difícil aconseguir bastir una política municipal que atengui les necessitats i les aspiracions del veïnat de cada barri.

Segur que per fer operacions urbanístiques i immobiliàries amb un fort aroma especulatiu com les que s’han fet per exemple a la plaça Europa i a la Fira, com les que s’estan fet a Cosme Toda i les que s’anuncien al Samontà, al voltant de Can Rigal, i en l’anomenat Biopol, la centralitat al barris pot ser un obstacle. Tot els va millor si, com sempre s’ha fet, es prenen les decisions sobre mapes un algun despatx allunyat de la realitat que envolta aquests projectes.

Fins fa poc, tot es decidia a l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbà) tancada en una mena de búnquer a la entrada del carrer Xipreret. Ara, les decisions urbanístiques depenen d’un consorci, com el de la Granvia i el Samontà, on els barris i el seu veïnat resten exclosos. Ni tant sols el Ple municipal hi participa dels projectes que es cuinen, pel que sembla, en una antigua masia rehabilitada a la Marina.

Canviar aquesta dinàmica establerta al llarg dels anys no resulta fàcil. Hi ha tot de dinàmiques establertes entre empreses immobiliàries i d’altres que, lluny dels focus i la llum del veïnat, van fent els seus negocis i definint una ciutat lligada als seus interessos. Quan més lluny de la ciutadania estan els llocs polítics de decisió, més feble és la democràcia i el control dels governants.

El que sembla una certa recuperació del moviment veïnal i dels moviments socials de l’Hospitalet també succeeix fonamentalment des dels barris. Les associacions veïnals renovades; les plataformes en defensa del patrimoni, com Can Trinxet Viu, el Castell de Bellvís o Albert Germans i moviments com No Més Blocs o l’Hospitalet Verd, tenen les seves arrels en els diferents barris. De moment, al menys, les iniciatives de coordinació de tot plegat que vol representar Un Altre L’Hospitalet és possible, només han iniciat el seu camí. Al mateix temps, l’Espai de Ciutadania es consolida com espai de trobada del moviment associatiu de la ciutat.

Per això, també seria bo imaginar una ciutat concebuda com una federació de barris, on les decisions poguessin efectivament ser discutides de manera propera pel veïnat. Les actuals lleis que afecten als ajuntaments no son gaire favorables, per dir-ho finament, a afavorir aquestes possibilitats. Però tot i així, la llei pot  estirar-se per apropar la capacitat de decisió als barris, creant uns Consells de Barri realment representatius de cada realitat i amb capacitat de decidir tot allò que els afecta. Només caldria la voluntat de fer-ho, recollint també la tradició llibertària i federal encara present en el nostre país.

D’aquí a un parell d’anys torna a haver eleccions municipals; aquesta concepció podria ser un tema de debat que pot ajudar, ara sí, a construir un l’Hospitalet real, una ciutat concebuda com a confluència de cada un dels seus barris. Llavors, potser sí, podríem considerar que l’Hospitalet ha esdevingut una ciutat real.

El Castell de la Pepa, una construcció curiosa i emblemàtica al barri de Santa Eulàlia està en perill.

Aquesta construcció original, imitant la estructura exterior d’un castell medieval va ser construïda en entre els anys 30 els primers anys 40 del segle passat per un llibreter del carrer Aribau de Barcelona com una mena d’homenatge a la seva parella, la “Pepa”.

El 1952 aquest llibreter va donar el edifici a l’Ajuntament t que, a canvi va posar el seu nom al carrer on estava, i està, l’edifici: Blas Fernandez Lirola. La donació del l’edifici, d’una planta i dos pisos, més un àtic, especificava que havia de dedicar-se a activitats educatives.

Primer va acollir una escola de belles arts i entre els anys 60 i 70 del segle XX va ser cedit a OSCUS, una entitat que promovia diverses activitats com una escola de costura o ensenyaments de llengües. Des de mitjans dels anys 70 l’edifici no ha tingut altre us que fer de magatzem municipal o del museu.

A finals del segle XX l’edifici es va oferir a l’agrupament escolta Abat Escarrè, llavors ja Agrupament Quico Sabaté[1], per construir el casal de joves que reivindicaven pel barri i que actualment funciona davant del metro de Provençana.

Els joves escoltes quan van veure l’estat interior de l’edifici, amb un estat semi ruïnós i amb un àtic convertit en refugi de coloms, van renunciar a instal·lar-se.

Des de llavors la inacció ha estat la intervenció municipal en un edifici de la seva propietat, que te un caràcter icònic pel  barri i que, a més,  pateix un greu dèficit d’equipaments municipals.

En el Ple municipal de juny el grup municipal del PP va presentar una moció reclamant l’adequació del Castell de la Pepa per acollir algun equipament pel barri. Tot i la aprovació de la moció, ningú es fa gaires il·lusions sobre el futur d’aquest edifici. Cal recordar que el 2019 es fa aprovar una moció en el mateix sentit que resta en el calaix de les mocions no realitzades, de la mateixa manera que la inclusió del Castell de la Pepa en el catàleg d’edificis protegits de la Ciutat, casualment conegut com PEPPA.

No fa gaire l’Ireneu Castillo explicava en el seu bloc “Memento Mori” que algun tècnic municipal havia defensat l’enderrocament del Castell. Per part de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia es continua reivindicant l’ús del edifici com un centre educatiu en el terreny ocupacional, recordant el seu us anterior.

Cal no oblidar que a hores d’ara el barri de Santa Eulàlia resta orfe del compliment de promeses d’equipaments municipals. Es celebra cada any el més de trenta aniversari del poliesportiu, aprovat sota l’alcaldia de Juan Ignacio  Pujana i refermat en l’únic referèndum veïnal celebrar a la ciutat, ja amb la Nuria Marín com alcaldessa.

El barri està pendent també de la reposició de la biblioteca tancada en la post pandèmia pel llavors regidor de Cultura i del Districte III David Quirós. S’està esperant la reforma del Parc de l’Alhambra que s’ha promès comptar amb la participació veïnal per definir-la.

I així, any rere any, veient com les promeses electorals salten de legislatura en legislatura sense acabar de fer-se realitat. Ja fa anys que el barri i el districte no disposen d’aules d’estudi.

Ara és segueix esperant la realització de les obres a Can Trinxet per, segons la informació municipal, adaptar-ne una part aper la nova regidoria i dedicar les naus al nou centre cultural, allunyant la possibilitat de fer del espai del que queda de Can Trinxet un equipament de gestió i us comunitari.

[1] El procés de transformació d’aquest agrupament escolta mereix un dia un estudi a fons.

Ja fa un temps que, gairebé de forma setmanal, es produeixen canvis i modificacions en el cartipàs municipal. El canvi a l’alcaldia sembla estar en la base d’aquesta situació. No hi ha explicacions públiques al veïnat dels perquès i els motius d’aquests canvis. Però segurament es poden entreveure algunes claus.

En primer lloc tot sembla anar en el sentit d’augmentar la centralització del govern municipal. La substitució de l’històric Belver al capdamunt de l’administració municipal no sembla haver estat fàcil, però malgrat això, es troben a faltar explicacions i definicions de quins són els objectius de les constants remodelacions del cartipàs.

Més enllà d’aquestes percepcions, hi ha canvis que poden ser reveladors de les intencions de la nova cúpula municipal. Es tracta de dos remodelacions en l’assignació de responsables polítics dels districtes. A hores d’ara un mateix regidor, com és el cas de Rafael Gómez, assumeix els districtes I (Centre) i VI (Bellvitge i Gornal). Un altre regidor, David Torres, apareix com responsable dels districtes IV (Les Planes i La Florida) i V (Pubilla Casas i Can Serra i, finalment la regidora Olga Gómez suma el districte III (Santa Eulàlia i Granvia Sud) al districte II (La Torrassa i Collblanc) que ja dirigia en la legislatura anterior.

Aquest últim canvi, la substitució en el districte III de la regidora Iman Aisa per Olga Gómez, que s’ha produït aquest mes de gener, no s’ha explicat de cap manera al veïnat, més enllà d’una nota informativa de la regidora Iman als membres del Consell del Districte.

Tots aquests canvis s’estan fent al mateix temps que està en marxa un determinat procés participatiu a la ciutat per definir un nou reglament de participació. En la majoria de sessions d’aquests procés participatiu, s’ha fet evident la demanda de dotar de més capacitats als Consells de Districte, obrint-los a la participació més clara i fàcil del veïnat. Però la definició del cartipàs municipal que s’està desenvolupant sembla anar en tota una altra direcció. Els districtes apareixen marginats per part del govern municipal.

Amb les dobles assignacions de responsables polítics al davant de les regidories de districte, el caràcter institucional dels districtes es devalua i només es consideren com instàncies merament administratives en mans dels corresponents coordinadors de districte, sotmesos a una verticalitat de les decisions que, en la pràctica, rebaixen la utilitat i el paper dels Consells de Districte.

En la pràctica s’està reforçant la idea que el govern municipal ha d’inspirar.se en les formes organitzatives de les empreses i es considera que la ciutat i l’Ajuntament constitueixen una mena de propietat del govern municipal. Des del govern s’administra la ciutat al marge del veïnat, amb una millor o pitjor voluntat, però afrontant la feina amb una certa mentalitat empresarial. No per casualitat, en Paco Candel, que va ser regidor a l’Hospitalet en els primers anys de democràcia, va escriure un llibre recollint part de les seves experiències dins del Consistori que té per títol “Un Ajuntament anomenat Ells”.

I aquest “Ells” és la forma com des del govern municipal es veu al veïnat de la ciutat i és també el mateix “Ells” com bona part del veïnat veu l’Ajuntament. Així és com es veu a sí mateix el govern municipal, com un ens extern al veïnat que administra la ciutat gairebé en nom propi. En aquest context, els processos participatius i els organismes de participació tenen una rellevància força escassa.

Quan s’afronta un procés de elaboració d’un nou reglament de participació a l’Hospitalet, en lloc d’eixamplar la participació es limiten encara més les possibilitats de fer sentir veus del veïnat en els plens municipals, com es desprèn d’un informe dels secretari municipal.

La democracia municipal per ser efectiva demanda acostar al màxim possible els llocs de decisió política a la participació del veïnat; la participació necessita, per ser efectiva, la proximitat. L’actual configuració dels districtes, sumat a l’actual reglament, fan molt difícil la participació efectiva del veïnat, una participació quer va més enllà de la simple informació vertical. Seria millor i més democràtic que la base de participació fossin més els barris, que no deixen de ser uns espais vius, que no pas uns districtes dissenyats massa vegades sobre un plànol des d’un despatx.

La concentració de responsabilitats polítiques en organismes cada vegada més allunyades de la ciutadania està sent una dinàmica molt practicada des del poder. Es fa valer una suposada eficàcia i una simplificació administrativa, per justificar aquest allunyament. No fa tant de temps quan els governs de Jordi Pujol i Roca Junyent defensaven suprimir molts ajuntaments en nom d’aquesta eficàcia. Un govern progressista hauria d’anar en una direcció oposada, en el nostre cas, dotant de capacitats de decisió a Consells de Barri en tot el que té a veure amb el seu entorn.

Aquest any una pel·lícula catalana, La Casa en Flames, està tenint força èxit. Però, ara i aquí, toca escriure d’altres flames i, sobre tot, d’altres cases. Primer va ser un baix al carrer Mestre Carbó a Santa Eulàlia, poc després un entresòl a la avinguda Miraflores de La Florida, dijous un local al carrer Sauri del Centre. Tres incendis a infrahabitatges que han afectat a famílies vulnerables. Tant li fa si les arrels d’aquestes famílies estan a l’Hospitalet, a Berga o a Sofia, a Tànger o a Oruro; totes elles eren veïnes de la nostre ciutat.

Tots els casos son una mostra del que implica viure en infrahabitstges, en locals que massa vegades ni tant sols disposen de cèl·lula d’habitabilitat; que no tenen els serveis bàsics ni la ventilació necessària per un habitatge o que desborden la superfície habitable de l’edifici o del sector.

Son subproductes de la especulació immobiliària que s’estén com una teranyina pels barris de l’Hospitalet. En molts casos els propietaris d’aquests locals o d’aquests baixos els lloguen o els venen sabent que, segons les normes, no s’haurien d’habitar. L’absència d’inspeccions municipals fa que puguin operar amb total impunitat. En altres casos es tracta de baixos abandonats que son ocupats per famílies amb un grau ampli de vulnerabilitat. Aquestes famílies, moltes vegades surten d’un o de diversos desnonaments. Son situacions en les que administracions no ofereixen recursos ni sortides viables per disposar d’un sostre en mínimes condicions.

Segons Habitatge de la Generalitat: “La cèdula d’habitabilitat és un document administratiu que acredita que un habitatge és apte per ser destinat a residència de les persones i té les condicions tècniques d’habitabilitat, segons la normativa vigent. La pot sol·licitar el propietari de l’habitatge, l’administrador o un representant autoritzat. És necessària per: transmetre un habitatge en venda, lloguer o cessió d’ús, en primera transmissió o en transmissions posteriors. Donar-se d’alta dels serveis d’aigua, electricitat, gas, telecomunicacions i altres serveis…”

No cal fer una recerca especialitzada per saber que la majoria o molt bona part dels locals o baixos utilitzats com habitatge no disposen d’aquesta cèl·lula i, tot i així, tenen accés als serveis d’aigua, electricitat i gas. Moltes de les altes a aquests serveis es fan com si els locals i els baixos tinguessin alguna activitat comercial o industrial. En altres, pocs casos, l’accés a aquests serveis bàsics es fa fraudulentament. En cap d’aquestes possibilitats arriba cap mena d’inspecció per part de la Generalitat o del Ajuntament.

En la pràctica, aquesta especulació immobiliària que ara s’ha pogut apreciar amb claredat, compta amb el sobreentès d’una impunitat manifesta. No per casualitat en els portals immobiliaris l’oferta de locals és molt amplia. Per exemple, en el mateix carrer Mestre Carbó s’oferia un local pel 242 euros de lloguer mensual Els propietaris que lloguen o venen aquests locals son conscients de la escassa legalitat de tot plegat, però tenen la experiència d’una llarga impunitat. La manca d’habitatge social, els elevats preus dels lloguers d’habitatges legals i la pressió sobrevinguda dels habitatges turístics, estan en la base d’aquesta ja no tant nova forma de barraquisme urbà.

Cal tornar una altra vegada a Can Trinxet i al seu futur. Després del desistiment de Renfe per ocupar els espais d’Albert Germans i de l’acord entre el PSC i els Comuns de dedicar aquest espai a equipaments públics, no seria sobrer tornar a parlar de Can Trinxet i situar-lo en l’agenda veïnal.

De fet, el futur d’aquest espai segueix estant ple de boires. L’Ajuntament explica que, ara, té previst ocupar la nau frontal del recinte amb la nova seu de la regidoria del districte i de la corresponent àrea de serveis socials, mentre que les altres dues naus, una vegada rehabilitades al 100% acollirien el Centre Cultural de Santa Eulàlia. A la vegada, les instal·lacions de l’actual regidoria i del Centre Cultural serien ocupades pel retorn de la biblioteca al barri.

Tot plegat, però, no sembla haver passat de les paraules al projecte. De fet, no es coneix cap resolució ni document oficial que expliciti aquesta proposta que, segons diuen, seria assumida per l’Àrea Metropolitana. Mentre tant, la nau que es va rehabilitar durant la pandèmia i el confinament, només s’utilitza de tant en tant. Ara, tornarà a ser el lloc del taller de joguines dels Reis, fa poc va acollir una instal·lació del Manifesta 15 i, fa uns mesos, va ser cedit una setmana a l’associació veïnal Som Santa Eulàlia per instal·lar l’exposició dels 50 anys de moviment veïnal.

Cal tenir present que aquesta nau només està rehabilitada en, aproximadament, un 75%. Les dues puntes de la nau segueixen en un estat precari. Cal recordar també que, malgrat totes les promeses de l’alcaldessa Núria Marín, la plataforma Can Trinxet Viu que utilitzava l’espai més proper a les vies com a un hort comunitari, va ser expulsada de l’espai, amb diverses excuses i sense un motiu clar, aprofitant el confinament i, durant les obres de rehabilitació parcial de la nau, l’hort va ser arrassat per les màquines de l’obra.

El recinte de Can Trinxet és una mostra més de la desídia del govern municipal pel que és el patrimoni de la ciutat. A hores d’ara, només Can Vilumara, que acull un centre educatiu i la Tecla Sala quer acull una biblioteca i un espai d’exposicions, han trobat una vida útil per la ciutadania, malgrat que tampoc en aquests dos casos existeixi cap mena de placa o memòria del que han significat aquests espais en la història de l’Hospitalet.

L’espai de Can Godó i Trias, un altre espai de gran valor patrimonial i històric de la ciutat, està en mans de l’empresa Varia Investment Cultural, SL que n’ha aconseguit la concessió demanial per un cànon anual de 527.343,00 euros, per crear un centre cultural de caràcter innovador en l’àmbit de les arts visuals i els Media art. La concessió es efectiva des de l’abril del 2023 i, avui encara no s’ha iniciat cap obra en aquest sentit. Cal remarcar que el concessionari de Can Godó i Trias forma part del mateix fons d’inversió, Stonweg S.A. amb centre a Suïssa, que el dijous va presentar a Barcelona la transformació de l’antic cinema Comèdia en un Museu Thyssen. Entra dins del possible, que el projecte barceloní d’aquesta empresa passi per davant del que diuen voler crear a la nostra ciutat. Veurem…

En tot cas, el recinte de Can Trinxet, segueix en mig de boires i usos puntuals. De fet, no hauria de ser molt complicat retornar l’espai de l’hort comunitari a la plataforma que el va impulsar, ni obrir el recinte al veïnat mentre es realitza la rehabilitació de les dues naus laterals i de la nau que té façana al carrer Santa Eulàlia. Tampoc hauria de ser un somni que el futur i els usos de Can Trinxet for consensuat amb les entitats del barri, obrint un procés participatiu real. Seria una mostra de la existència d’un nou tarannà del govern municipal desprès del canvi en l’alcaldia.