Un solaret de Santa Eulàlia promès pel 2022 encara està tancat, abandonat i reivindicat pels veïns perquè es pugui fer servir

En una resposta escrita a preguntes del grup municipal del PP sobre la preparació municipal per l’estiu que ja s’acosta, David Gómez, tinent d’alcaldia de l’Àrea de Manteniment i Serveis, afirmava que: “l’Hospitalet és el municipi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que compta amb més refugis climàtics, 12 entre interiors i exteriors que formen part de la xarxa metropolitana de refugis climàtics. A més, amb l’objectiu de densificar la xarxa existent, la ciutat de l’Hospitalet compta amb 18 espais anomenats petits boscos urbans a parcs i places de la ciutat que ofereixen les característiques adequades per considerar-se refugi climàtic exterior (ombra, aigua, elements de descans)”. Per qualsevol persona que conegui la ciutat i camini pels seus barris, aquestes afirmacions (que hem traduït de l’original en castellà) resulten sorprenents.

En un altre moment podrem analitzar les característiques d’allò que el govern municipal considera “refugis climàtics”, així com ara la regidoria del Districte II (Collblanc-La Torrassa) o el vestíbul de poliesportius com el del Gornal i el del Centre. Ara, però, voldríem aturar-nos en aquesta suposada xarxa del que el regidor anomena “petits boscos urbans”. Ens centrarem en el cas del projectat bosc urbà del barri de Santa Eulàlia: el terreny entre el carrer General Prim i el Carrilet.

En aquest espai, l’Ajuntament va anunciar, al juliol de 2022, la creació d’un bosc urbà que seria accessible a la tardor del mateix any. Però, com passa massa vegades, aquest anunci es feia abans fins i tot que els terrenys del solar fossin ja de propietat municipal. Això no va succeir fins el març del 2023, gairebé un any més tard de la col·locació del cartell anunciant el suposat bosc.

L’associació veïnal Som Santa Eulàlia ja va manifestar que el solar en qüestió no podria ser considerat en cap cas un bosc, ni urbà ni forestal. En el millor dels casos podria ser un petit parc o una zona enjardinada.

Un any més tard, l’abril del 2023, la mateixa associació denunciava la degradació de l’espai i demanava el compliment del compromís de l’administració municipal de neteja quinzenal del solar mentre no fos realitat l’anunciat bosc urbà.

Cal tenir present que, de fet, el Consistori preveu fer una xarxa d’aquests anomenats boscos urbans, en concret al passeig de Bellvitge, al carrer Vallparda i al carrer de Torns.

En la darrere sessió del Consell de Districte, el govern municipal va fer la proposta del nom d’un arquitecte per batejar aquest nou espai, que algun dia s’obrirà al veïnat. La majoria d’assistents en aquest Consell van proposar que se li atorgués el nom de “La Estacioneta”, tal com era conegut l’espai quan el Carrilet circulava en superfície i hi havia un baixador del ferrocarril, com una manera de preservar la memòria i el patrimoni del barri. A hores d’ara, la comissió del nomenclàtor encara no s’ha pronunciat sobre la proposta.

Mentre tant, el futur “bosc urbà” segueix sent un solar tancat. El veïnat, mitjançant Som Santa Eulàlia, segueix demanant que s’obri ja l’espai. Si el decret de sequera vigent no permet encara plantar-hi algun arbre, com a mínim podria ser ja utilitzat pel veïnat, apropiant-se així d’un lloc que és de caràcter públic.

Quan la memòria d’en Jaume Botey i Vallès es fa actual

Dilluns 15 d’abril al vespre, en una sala de lA Tecla Sala plena, es va presentar Cultura de Pau. El llegat de Jaume Botey i Vallès, un recull de treballs publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Associació Llegat de Jaume Botey i Vallès i coordinat per Joan Camós i Cabeceran.

Poder reflexionar sobre la cultura de pau en els temps actuals no és una petita cosa. Els mitjans van plens de notícies de guerra i, potser el més significatiu, de crides a incrementar la despesa militar i la producció d’armes per, segons diuen, preparar-nos per un possible escenari de guerra.

El llibre comença amb una frase d’en Jaume Botey: “No hi ha res més reaccionari que creure que no hi ha res a fer” i, de fet, totes les intervencions dels  autors dels treballs recollits en el llibre, van girar al votant de la idea, segons explica Joan Camós, que “per fer front a la cultura de guerra cal conèixer, treballar, desenvolupar, implicar-se i lluitar per fer possible la cultura de pau”.

El volum, s’obre amb un article del mateix Jaume Botey, escrit el 1995, sobre la educació per la pau i el desenvolupament a les escoles de persones adultes. Hi destaca l’educació com a fet polític, i planteja la necessitat de coherència entre paraules i fets, en un context en el que es considera insostenible l’actual situació mundial. També es fa esment de la existència d’un magma de persones, grups, petites institucions que, des de diferents àmbits, assumeixen com a propis valors de pau, d’antimilitarisme, de solidaritat, de feminisme, d’acollida a la immigració, etc. que expressen que un nou món no només és possible sinó que comença ja a ser, d’alguna manera, una realitat.

A continuació, Maria Villanueva, que va compartir amb en Jaume Botey despatx a la facultat del professorat, va voler destacar-ne la coherència i la implicació d’en Jaume Botey com a educador, com a polític i com a activista social.

En el llibre, l’Enric Vilaplana, també professor de pedagogia, fa un repàs exhaustiu als escrits d’en Jaume Botey sobre la cultura de pau, publicats en diversos moments entre 1999 i 2017, que inclouen reflexions sobre la guerra d’Irak o el paper d’Estats Units com a superpotència, tot i acabant valorant l’esperança com a valor i com a part d’una utopia activa que acompanya a l’acció necessària.

Pere Brunet, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, explicava tot de dades sobre el negoci de la guerra i la xarxa d’interessos de poder real que actuen més a menys a l’ombra, malmetent en despesa armamentista, recursos que caldria destinar a fer front a la crisi climàtica o a la justícia global.

A partir d’algú que va ser un dels primers objectors al servei militar que va participar des de l’inici en el grup que va treballar a Can Serra al costat d’en Jaume Botey des de 1975, Martí Olivella, que forma part de diversos col·lectius com “Aturem la Guerra”, va fer un petit repàs al seus més de cinquanta anys de recorregut compartit en militància pacifista. També va esmentar com calia anar des de l’objecció a la defensa militar, al concepte d’autodefensa no violenta. En Martí Olivella, al costat de la Gabriela Serra i de la Llum Mascaray, va protagonitzar aquest febrer una vaga de fam de quinze dies per exigir al govern d’Espanya la fi del comerç d’armes amb Israel.

Tica Font, que fou la primera directora del Institut Català Internacional per la Pau, va fer un breu recorregut sobre la trajectòria de l’OTAN en els darrers anys i com, des de la caiguda del mur de Berlin i el final de la guerra freda, les diverses intervencions a la ex Iugoslàvia, a l’Afganistan a Síria o a l’Irak, configuren una nova OTAN que pot intervenir a qualsevol racó del món i són també l’expressió de les tensions produïdes pels canvis de les relacions de força polítiques, econòmiques, tecnològiques i militars entre diverses potències com ara els Estat Units o la Xina. Ucraïna, i també Palestina caldria emmarcar-les en aquests context geopolític gens engrescador.

Finalment, Cècile Barbeito, investigadora de la Escola de Cultura de Pau, va centrar la seva participació en recordar la relació d’en Jaume Botey amb el món educatiu, des de l’Institut Torres i Bages de l’Hospitalet fins a l’UAB, i el lligam amb el seu activisme de pau. La educació de pau és, segons va explicar Cècile Barbeito, un dels eixos de tota la seva trajectòria.

Un curt col·loqui va tancar l’acte, farcit d’emocions per la actual situació, i de voluntat de recollir el llegat de l’acció, el pensament i el treball d’en Jaume Botey en la cultura de pau, en el diàleg i la implicació social i política, un llegat que ja és patrimoni  viu, i que continua sent molt present en la nostra ciutat i en bona part de l’activitat del veïnat dels diferents barris.

Una administració responsable hauria de garantir que els drets socials es converteixin en reals i efectius

Fa pocs dies, un acord majoritari al Congrés de Diputats va acceptar a tràmit una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) que, desprès de recollir quasi 700 mil signatures planteja obrir la porta a regularitzar la situació legal de més de mig milió de persones immigrades.

Un dels requisits de la possible regularització (ara caldrà discutir la proposta de llei a les càmeres legislatives) serà el poder demostrar la residència a l’Estat espanyol a partir d’una determinada data. Un dels documents possibles per acreditar-ho és el de l’empadronament. Però aconseguir aquest dret no sempre és una tasca fàcil ni alguns administracions municipals ho afavoreixen.

Són conegudes les traves que ajuntaments com el de Ripoll, presidits per un partit xenòfob posen a l’empadronament. Però quina és la situació a l’Hospitalet de Llobregat, desprès de 45 anys d’administració municipal socialista?

Legalment s’ha establert que empadronar-se és un dret i una obligació de totes les persones, amb independència de la seva nacionalitat i de la seva situació administrativa. Estar inscrita al padró atorga a la persona la condició veïnal al municipi i determina el temps de permanència a l’Estat espanyol.

En teoria el procés d’empadronament sembla simple. Segons el web municipal: “Per empadronar-se cal acreditar la pròpia identitat (DNI, NIE…) i acreditar la residència al domicili (escriptura de propietat, contracte de lloguer…). També pots empadronar-te en una residència, pensió o hotel”

Per fer-ho, caldrà demanar una cita a l’OAC (Oficina d’Atenció Ciutadana) i aportar un contracte de lloguer o, com explica la mateixa web: “se sol demanar algun element que lligui la persona amb l’immoble, o l’autorització per escrit d’una persona major d’edat que figuri empadronada en aquest domicili”.

No cal pensar-ho gaire per deduir l’existència de problemes a l’hora de realitzar aquests tràmit. Ja al novembre de 2023, un grup de treball sobre immigració de l’Espai de Ciutadania, un espai que acull bona part de les entitats de la ciutat, assenyalava set propostes sobre el tema de l’empadronament tals com:

• “Empadronament alternatiu: Facilitar altres adreces municipals per empadronar persones que no poden fer-ho a les seves residències (com adreça de l’Ajuntament, Serveis Socials o l’Alberg municipal)….
• Instar a modificar els requisits dels ajuts per limitar el nombre de persones beneficiàries a la unitat familiar que viu en l’habitatge..
• Establir acords amb Entitats Socials per emetre els “informes socials” necessaris per l’empadronament.
• Les persones sense llar que reben seguiment d’Entitats Socials haurien de poder empadronar-se, i aquelles amb seguiment haurien de tenir aquesta possibilitat.
• En situacions on la comunicació postal sigui impossible, facilitar l’ús de l’adreça de l’Ajuntament.
• Augmentar les places a l’Alberg Municipal mitjançant una ampliació de les instal·lacions actuals o la creació d’un nou alberg.
• Empadronament de totes les persones a la ciutat, independentment de la seva procedència, amb l’Administració jugant un paper facilitador per solucionar els problemes de les persones.

En aquestes propostes es parla dels “informes socials” necessaris per que persones sense llar o sense domicili fixe puguin accedir a l’empadronament. Aquest informe l’ha de fer personal dels serveis socials de la ciutat que ha d’acreditar la situació de la persona demandant i una adreça possible. Amb uns serveis socials saturats, aquest informe pot arribar a eternitzar-se.

Una altra de les dificultats per aconseguir el dret a l’empadronament i la corresponent obligació té a veure amb les persones que resideixen en infrahabitatges o que viuen com a rellogats irregulars. En molts casos, les persones titulars d’aquests habitatges es resisteixen a facilitar el document que acreditaria la residencia per por a manifestar uns contractes irregulars o a perdre la possibilitat d’ajuts de qualsevol tipus. Al mateix temps, aquestes situacions faciliten la aparició de petites màfies que, a canvi d’una aportació econòmica, garanteixen una adreça pel padró.

Es doncs fàcil d’apreciar les dificultats socials per aconseguir fer efectiu el dret a l’empadronament, segons dicten les normes legals. A hores d’ara, per una o altre raó política o tècnica (la gestió de les baixes al padró també suposa problemes tècnics) resulta difícil conèixer realment el nombre d’habitants de la ciutat. I cal recordar que l’empadronament és el requisit mínim per accedir als serveis bàsics com ara la salut, els serveis socials d’atenció primària o la educació.

En el cas de la educació, a l’Hospitalet, segons explicava l’Enric Roldán, un dels animadors principals de l’Espai de Ciutadania, els centres escolars faciliten l’escolarització d’infants i joves encara que no constin en el padró. Una de les dificultats està en els que cursen estudis dels cicles de formació professional ja que, sense l’empadronament, no poden accedir a les imprescindibles pràctiques.

Hauria de ser una exigència que la ciutat, que l’Hospitalet pogués conèixer de debò quanta gent som; que totes les persones que hi viuen, amb independència de la seva situació administrativa, tinguessin garantit l’accés als serveis bàsics i als recursos comuns. Per arribar aquí farà falta, no només millorar-ne l’accés, sinó també facilitar la informació de com i de quina manera accedir-hi. Fer-ho, és una responsabilitat de la administració municipal.

El govern Marín insisteix a posar l’escàs patrimoni públic en mans de la iniciativa privada

A pocs dies de les eleccions municipals de l’any passat, el maig de 2023, la Junta de Govern, ja en temps de descompte, va decidir donar el recinte de Can Godó i Trias a la empresa Varia Investiment Cultural S.L. com una concessió demanial per un període de 50 anys, mig segle. L’Hospitalet de Llobregat continua així malmetent el seu patrimoni que, com a tal, hauria de ser públic.

A l’any 2017, també el mes de maig, es va anunciar un acord per cedir aquest espai de Can Godó i Trias a una empresa de Beijing per construir-hi un Centre de Medicina Tradicional Xinesa que, desprès d’una signatura a la capital de Xina, va ser oficialment suspès el novembre de 2022.

El mateix espai havia estat ofert oficialment al cuiner Ferran Adrià l’any 2010 per construir-hi un centre dedicat a la gastronomia i la innovació; un projecte que mai va arribar a concretar-se. Ara, la empresa Varia Investiment, pretén la creació d’un Centre Cultural innovador en el campo de les arts visuals i els mèdia art, concretat en un museu immersiu.

L’acord amb el govern municipal preveu que la empresa Varia farà una inversió d’uns 50 milions d’euros en l’espai segons un projecte d’un estudi d’arquitectes de prestigi. Tot sembla indicar que es rehabilitaran els edificis protegits pel PEPPA de l’actual recinte industrial de més de 7.250 m2, però al mateix temps queda oberta la possibilitat de construir noves edificacions en l’espai no protegit del recinte; és a dir, via expedita per a noves iniciatives especulatives.

Varia Investiments pagarà, segons l’acord d’adjudicació, un cànon anual de 527.343,00 euros al llarg dels 50 anys de durada de la concessió, que pot ser prorrogada 25 anys més, en el ben entès que d’aquest cànon podrà deduir-se els imports de les obres de adequació de l’espai que es considerin.

Cal tenir present que la empresa Varia Investiment és la mateixa que uns anys enrere pretenia fer una petita rèplica del museu rus de l’Ermitatge a les antigues naus del port de Barcelona, un projecte que va ser rebutjat per l’Ajuntament barceloní al considerar-lo poc sostenible i especulador. Com d’altres vegades, projectes d’aquesta mena expulsats per Barcelona venen a trobar refugi a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat.

Aquesta imatge, treta de la fitxa del PEPPA assenyala en els espais marcats en blau la posició i els llocs de les edificacions protegides. No resulta difícil de veure les possibilitats que presenta la resta de l’espai per la construcció de noves edificacions ben a prop de la plaça d’Europa i de l’anomenat “Districte Econòmic”, la Fira i els Hotels.

Les concessions demanials a l’Hospitalet.

El novembre de 2022, a Districte 7, Ana Vallina descrivia el paper de les concessions demanials a la ciutat d’aquesta manera: “Patrimoni en desús que necessita obres de rehabilitació. Inversors privats que veuen l’Hospitalet com una extensió de Barcelona i fórmules jurídiques que permeten acords per cedir l’ús i explotació econòmica d’immobles de propietat pública durant dècades. Un patró d’acords publico-privats, sota la fórmula de concessió demanial, que s’ha anat repetint durant els últims anys amb diferents propietats municipals de la ciutat: l’edifici dels antics jutjats, cedit per 25 anys al grup Planeta; la masia Cal Gotlla, cedida per 10 anys al Consorci de la Granvia, el Complex Tenis Municipal de l’Hospitalet abans cedit, en un primer moment, a la Federació Catalana de Tenis, i transferit fa uns anys a l’empresa Futbol es nuestra Vida… I ara, la fàbrica Albert Germans a Renfe i la Godó i Tries, a Varia Inversions.”

Ana Vallina, a Districte7, seguia explicant les concessions demanials: “És una fórmula jurídica que permet la cessió d’equipaments de titularitat municipal, durant períodes molt llargs, entre els 4 i els 99 anys a entitats, empreses o organitzacions que puguin disposar de l’ús privatiu i exclusiu d’aquest bé municipal. És així, sempre que les concessionàries puguin fer encaixar la seva activitat amb la clau urbanística que els edificis tinguin a l’actual Plà Urbanístic de la ciutat. L’esperit és que l’Ajuntament trobi un agent que pugui desenvolupar de la forma més adient l’activitat proposada per l’equipament en qüestió.

Aquesta cessió es regula amb un plec de condicions o amb un conveni de cooperació i es fixen els compromisos, drets i deures de cada part. Per tant, es fa una valoració patrimonial de l’immoble i es calcula també l’aprofitament de l’edifici per tal d’establir el pagament d’un cànon, tant en diners, com en serveis o intercanvis, que suposin un benefici pel conjunt de la ciutadania.

Una de les particularitats d’aquesta fórmula és que l’empresa concessionària, tot i no assumir la titularitat o propietat de l’immoble, si podrà disposar d’ell com a aval patrimonial o actiu financer, podent fins i tot, transferir o traspassar -o vendre- la concessió a altra empresa que cal que assumeixi els mateixos acords i cànons que la concessionària original. Aquest és el cas del Complex Municipal Tenis Granvia. La Federació va vendre la seva concessió fa uns 5 anys a l’empresa Fútbol es Nuestra Vida per un import de 500.000 euros”

I així, d’aquesta manera es privatitza de fet el patrimoni públic de la ciutat que, cal recordar-ho tantes vegades com calgui, no és una propietat del govern municipal. El patrimoni és de la ciutadania, del veïnat, forma part de la seva història, de la seva memòria i de la identitat compartida. Destruir patrimoni, amagar-lo, cedir-lo a negocis privats constitueix un atemptat contra tot allò que és comunitari, que correspon al que és públic.

Però, que significa Can Godó i Trias per la ciutat?

Cal ara tornar enrere per recordar què era Can Godó i Trias. La fàbrica, coneguda popularment com “Les sangoneres” es va dedicar a la fabricació de sacs i teixits de jute, desprès de cànem i en menor proporció de cotó. Els edificis fabrils, d’estil modernista, van ser projectats per l’arquitecte Ferran Junoy i estan construïts de maó vist amb dibuixos geomètrics a les façanes.

La fàbrica es va instal·lar el 1902, va ser de les primeres a aprofitar l’aigua de l’aqüífer profund del delta i va construir un pou artesà de més de 50 metres de profunditat per accedir-hi. A l’empresa van arribar a treballar més de 700 persones amb dos torns. Com altres empreses del barri, als anys 60 va tancar i també va patir diverses amputacions per la construcció, primer de la carretera, i desprès a causa de les diverses ampliacions de la Granvia. Com a anècdota és bo recordar que l’espai va servir com a decorat natural per la sèrie de TVE “La Saga dels Rius”, segons les novel·les d’Ignacio Agustí “Mariona Rebull” i  “El viudo Rius”, aprofitant el seu valor arquitectònic i representatiu d’una època.

Una gran part del passat industrial del barri i de la ciutat han anat desapareixent sense deixar rastre físic. A Santa Eulàlia, per exemple, hi queden alguns noms de carrers, com ara Pareto o l’Aprestadora, però la majoria d’edificis han anat quedant substituïts per blocs d’habitatges sense que en quedi memòria en la majoria dels casos. Fa pocs dies fèiem referència a l’amenaçat edifici d’Olis Regàs i avui fem esment a Can Godó i Trias, que encara es podria salvar. Del vell Can Trinxet només queden les naus de Can Gras que, tot i tenir molt deteriorades les portes i les tanques de ferro forjat de l’època, gràcies a l’esforç representat per la plataforma Can Trinxet Viu han evitat de moment la seva desaparició o privatització,

Ara, el recinte de Can Godó i Trias, que pertany a la ciutat des de la seva expropiació l’any 2002, tornarà a tenir una activitat de negocis privats. Els barris de Santa Eulàlia i de El Gornal perdran novament la possibilitat d’un equipament municipal o de serveis comunitaris que l’actual recinte podria acollir i un altre grup d’empresaris es beneficiaran d’unes instal·lacions que, a hores d’ara són públiques i que haurien de poder tenir un us també públic. Son més de 7.250m2 de patrimoni, d’història industrial que el veïnat de l‘Hospitalet no podrà gaudir i es pot perdre per sempre.

Amb la fí de la Setmana Santa i la Pasqua comença el compte enrere per preparar exàmens de final de curs, pels treballs de recerca, per la preparació d’oposicions diverses. Facilitar aquesta feina seria el paper de les Aules d’Estudi que, habitualment, faciliten les administracions municipals.

A l’Hospitalet de Llobregat l’Ajuntament només habilita un nombre limitat d’Aules d’Estudi. En concret només existeixen quatre Aules d’Estudi: a la biblioteca Josep Janés del barri de Collblanc, a la biblioteca La Bòvila, a Can Vidalet, al límit de Pubilla Casas i Esplugues del Llobregat; a l’auditori Barradas del barri del centre, i a la biblioteca Tecla Sala al barri de Sant Josep, totes elles amb horaris limitats i oberts només en els períodes considerats d’exàmens. 

Cal recordar que la població en edat escolar a la ciutat és d’una mica més de 40.000 joves, sobre una població total d’uns 298.000 habitants; cal pensar també que les necessitats d’Aules d’Estudi, d’espais de treball per estudiar és més ampli queel que necessiten els estudiants de secundària, de batxillerat o dels cicles formatius de FP; és una necessitat també per estudis superiors o per persones que preparen oposicions públiques.

En aquest marc el grup municipal del PP va presentar una moció demanant la creació d’Aules d’Estudi en espais municipals en el Districte III (Santa Eulàlia–Granvia Sud) i en el Districte VI (Bellvitge-Gornal) que no en disposen de cap. Aquesta moció, que no incorpora terminis pel seu acompliment, va ser aprovada en el ple del més de març per unanimitat.

Curiosament però, una altra moció presentada en el ple municipal de febrer pel grup municipal dels Comuns que demanava ampliar els horaris dels equipaments culturals de la ciutat per facilitar-ne l’ús, va ser rebutjada amb els vots de Vox i del PSC, amb l’argument que això implicaria un augment dels horaris de les treballadores o caldria afrontar noves contractacions. En només un mes aquestes dificultats semblen haver desaparegut. Clar, perque la moció aprovada ara no inclou terminis d’aplicació i pot quedar en els llimbs dels bons desitjos.

Certament però, els problema de les Aules d’Estudi i dels espais de treball és més ampli. Ara mateix hi ha entitats que obren els seus espais per poder fer-ne.  us com Aules d’Estudi, davant de les limitacions existents a la ciutat. Caldria afrontar les mancances de l’actual situació des de diverses vessants. D’una part ampliant horaris de les actuals Aules d’Estudi i dels equipaments culturals de la ciutat als set dies de la setmana, d’una altra afrontar la creació de noves Aules d’Estudi al conjunt de barris que no en disposen. Però més enllà, faria falta que els mateixos centres d’estudis tinguessin espais habilitats per ser aules d’estudi i espais de treball facilitant l’estudi i el treball col·lectiu dels i les estudiants i de la població que ho necessités. La creació d’aquests espais i de les biblioteques corresponents serien una eina útil, sense oblidar la construcció de les biblioteques pendents a La Florida i a Santa Eulàlia.

En el torn de rèplica de l’equip de govern, el regidor d’Educació va assegurar que hi hauria tres aules d’estudi més, una al districte 5 i dues més al 3 i al 6, però pel curs vinent. Una altra promesa més, sense cap garantia de que es compleixi. També el Grup Municipal de Vox portava una moció sobre les aules d’estudi que no es va poder arribar a debatre pels problemes tècnics que van obligar a suspendre el ple.

Ni la Generalitat ni la Justícia (de moment) semblen implicar-se en l’aclariment de l’excés d’edificabilitat

La sensació d’indefensió que durant anys ha mostrat la Plataforma Stop Massificació Cosme Toda per la impunitat amb que s’estan construint els 900 habitatges que ocuparan els antics espais de la centenària fàbrica, està arribant al màxim després que el Jutjat del Contenciós Administratiu 16 de Barcelona denegués el passat desembre l’adopció de mesures cautelars, consistents en la suspensió de llicències d’obres majors d’alguns dels edificis afectats.

Malgrat que el grup municipal dels Comuns ha recorregut la denegació del tribunal, el fet que les obres no s’interrompen evidencia que la barbaritat constructiva no s’aturarà i que si, per casualitat algun dia els tribunals decideixen que el que s’ha fet és il·legal, no hi haurà cap possibilitat pràctica de fer marxa enrere. Aquesta és la sensació que sura en l’ambient tot i que el grup municipal que va prendre en el seu dia la decisió de reclamar davant els tribunals de justícia ja ha reiterat que pensa arribar fins a les darreres conseqüències.

La sensació d’indefensió, d’injustícia i d’impunitat que tenen molts dels ciutadans de l’Hospitalet pel que està passant en molts indrets de la ciutat però especialment ara en el cas Cosme Toda té una triple dimensió. En primer lloc, per la convicció generalitzada que ha estat el propi Ajuntament el que ha vulnerat la normativa interessadament. En segon lloc perquè la Generalitat s’ha desentès tant dels informes pericials, com de la massiva i angoixosa queixa dels veïns manifestada des de l’any 2021 i, en tercer lloc, perquè els tribunals semblen limitar-se a aplicar la llei en funció d’inevitables criteris jurídics, deixant de banda l’essència de la seva funció social que hauria de ser la d’impartir veritablement justícia.

En el Cas Cosme Toda, aviat farà un any (juny de 2023) que el grup municipal dels Comuns va interposar un recurs contenciós administratiu, un cop esgotades les vies administratives, davant del Tribunal Superior de Justícia reclamant l’aplicació de mesures cautelars tenint en compte la gravetat dels fets denunciats i la irreversibilitat de les accions que eren l’objecte de la denúncia, és a dir la continuació de la construcció desorbitada a l’antiga factoria. Fins ara hi ha hagut un únic pronunciament dels tribunals, el del desembre passat i ha estat negatiu, de manera que les obres, lluny d’aturar-se, continuen a bon ritme. Previsiblement, cada vegada a més bon ritme, tenint en compte el procediment judicial en marxa.

Però si la justícia fins ara ha donat els resultats que ha donat, la part administrativa que li correspon a la Generalitat no ha estat millor. Ja des de l’any 2021 els Comuns van demanar la revisió d’ofici de la modificació del Pla General Metropolità que al 2008 va permetre que el sol industrial de l’antiga fàbrica es convertís en residencial (creant la plusvàlua imaginable per als propietaris del sol) per construir 900 habitatges en un dels escassos espais encara lliures, en la ciutat més densament poblada d’Europa. En aquell moment, el Departament de Territori va suspendre temporalment la tramitació al·legant una deficiència en l’expedient per l’absència dels paràmetres d’il·luminació i assolellament que la llei obliga, quan es tracta d’una concentració de blocs d’habitatges com els projectats, és a dir, quan es pot sospitar que la volumetria edificable converteix en pràcticament inhabitables una part dels habitatges previstos.

Aparentment esmenada la deficiència, el Departament de Territori de la Generalitat, aleshores en mans del conseller socialista Quim Nadal, va donar llum verda sense més revisió al projecte de modificació de sol industrial a sol edificable del recinte de la Cosme Toda. I posteriorment, ja en mans la conselleria d’un conseller d’ERC, la Generalitat respon amb silenci negatiu un recurs de reposició sobre la inadmissió municipal d’un recurs dels Comuns per paralitzar l’expedient de construcció dels 900 habitatges. Significativament, quan els Comuns ja han decidit interposar un contenciós administratiu, la conselleria de Territori en mans republicanes envia resposta negativa de la interposició dels Comuns, no al despatx professional de l’advocat que tramita els expedients, sinó al despatx municipal del grup, de manera que la carta s’obre, passa per registre i primer té més possibilitats d’assabentar-se l’equip de govern de la decisió de Territori que no pas els actors de la denúncia.

Ja s’ha vist que és igual en quines mans estigui la Conselleria de Territori. El resultat no varia. Ni es valora la conveniència social d’un canvi escandalós de qualificació del sol en una ciutat que el que més necessita és espai, ni s’intervé sobre una denúncia raonada que podria encobrir la vulneració de la pròpia llei d’edificació a càrrec justament d’un Ajuntament que hauria d’afavorir els interessos de la ciutadania enlloc dels interessos dels promotors, com tot seguit quedarà demostrat.

Perquè, el més lamentable d’aquest expedient del Cas Cosme Toda és que és l’Ajuntament de l’Hospitalet, l’equip de govern socialista, el que modifica en el seu moment la qualificació del sol, convertint un sol industrial en residencial. I, quan se li crida l’atenció sobre la negligència comesa al voltant de l’assolellament al que obliga la normativa, comet la estultícia de fer les mesures en plena època estival quan la mateixa llei obliga a fer els mesuraments el 21 de gener, per garantir una mínima qualitat de vida als veïns que ocupin un pis que pugui ser habitable. Com indica el grup dels Comuns, l’Agència de Desenvolupament Urbà, comandada aleshores per Toni Nogués “falseja les ombres que haurien de correspondre al 21 de gener” per tal que la planificació segueixi el seu curs i, quan la plataforma de veïns Stop Massificació ho denuncia, el mateix personatge al·lega que l’informe ja ha estat validat per la Generalitat amb l’aprovació definitiva.

L’informe pericial que els Comuns encarreguen a un dels màxims experts en les condicions d’assolellament determina que tots els edificis del complex excepte dos (si comptessin amb ventilació creuada com assenyala la normativa) no compleixen els paràmetres obligats. La conseqüència d’aquesta negligència —s’ignora ara mateix si en lloc de negligència és directament una estafa— és una edificabilitat superior a la permesa en un 34,53%. S’hauria de reduir, doncs, l’edificabilitat en 24.418,5 metres quadrats, del total de 82.299,25 metres quadrats que està previst edificar. Només cal posar xifres milionàries per entendre de què estem parlant. I per reconèixer que en aquesta operació guanyen directament els promotors, i perden directament els veïns del barri, en general, i els compradors d’habitatges que no reuneixen les condicions higiènico-ambientals que els garanteix la llei, en particular. És probable que hagin més guanyadors, perquè s’escapen les raons objectives de millora social que suposa construir més del que permet la llei, especialment per aquells que haurien de vetllar per la qualitat de vida dels seus ciutadans avui i, especialment, per les impossibles condicions que preparen pel futur. Un exemple: si ara ja no hi ha a la ciutat espai per escoles, ni per CAP’s, ni per biblioteques… com es podrà donar cobertura a la necessitat de milers de nous habitatges amuntegats en un espai cada vegada més inhòspit?

Però encara s’obren més interrogants. Com és possible que un departament administratiu que encapçala un Conseller del mateix partit que el grup majoritari de l’oposició no sigui capaç de consultar prèviament al seu grup municipal de les raons ocultes que poden existir en aquest Cas Cosme Toda? I, després, actuar en conseqüència.

Aquest és un cas que passarà a la petita història de la ciutat com un dels més vergonyosos del període democràtic i l’equip Marín com el govern més directament vulnerador i oposat als interessos de la ciutadania. Tornem al principi. Aquesta sensació d’indefensió per la impunitat, la desconnexió entre membres d’un mateix partit en funció de les parcel·les de poder que s’ocupen, l’evidència que l’Administració té altres interessos que defensar la ciutadania (en aquest Cas Cosme Toda, directament contraris) i la percepció que una cosa és la llei i una altra la justícia, provoca desencís i desmotivació en la ciutadania. Que només es pot combatre perseverant amb la denúncia i la resistència.

El grup municipal socialista, una vegada més, es desentèn de la conservació del patrimoni ciutadà

Fa poques setmanes van saltar tots els senyals d’alarma. L’edifici d’Olis Regàs, al carrer Buenos Aires de Santa Eulàlia es va posar a la venda. L’actual propietat demana poc més d’un milió d’euros i anuncia que disposa del permès per construir-hi quatre pisos turístics. Tot plegat queda lluny de ser un acudit de més o menys mal gust. L’edifici d’Olis Regàs es una mostra excel·lent de l’arquitectura industrial modernista.

Efectivament, com s’explicava en l’encapçalament d’una moció presentada pel grup municipal d’ERC-EUIA en el Ple de gener de 2024 , “El magatzem d’olis Regàs és un edifici situat al barri de Santa Eulàlia, dels pocs exemples d’arquitectura fabril modernista que es conserven a l’Hospitalet, amb un bon estat de conservació. Va ser projectat el 1911 per Juli Maria Fossas i Martínez (1868-1945), arquitecte de la secció d’ornat de l’Ajuntament de Barcelona i conegut per edificis singulars de la mateixa ciutat com la Casa Josefa Villanueva (Roger de Llúria 18), l’edifici de la Companyia Transmediterrània (Via Laietana 2), Can Po Cardona (Sant Joan Despí) i nombrosos panteons del cementiri de Montjuïc. L’edifici, concebut com a magatzem d’olis d’oliva de l’empresa que regentava Joaquim Regàs, consta d’una sola planta amb façana simètrica de tres cossos, un central més elevat i dos laterals.”

En el mateix text s’afegia que: “Al centre hi ha una gran porta i per sobre tres grans finestres, la central més gran, que accentua la simetria de l’edifici. La nau central té coberta a doble vessant de la qual encara es conserven les teules planes originals. Està coronada per un frontó mixtilini i un medalló central de gran interès. A tota la façana cal destacar el joc de relleus amb formes ovalades en estuc i motllures obertes que emmarquen el reixat de ferro forjat amb elements florals. El treball del ferro, també present a les baranes, té un fort accent modernista de qualitat considerable. Aquest és un edifici inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) de 2001, que consta amb un nivell de catalogació D, és a dir, que independentment de l’obra que se’n realitzi hauran de mantenir-se les façanes, així com els elements estructurals que asseguren la seva solidesa i integritat.”

Finament es demanava que l’Ajuntament adquirís l’edifici d’Olis Regàs, ara en venda, per destinar-lo a equipament d’us públic. La proposta va ser rebutjada amb el vots en contra del grup municipal del PSC i els de Vox. Per aquest últim grup municipal el seu vol contrari expressava el rebuig a qualsevol gestió pública de l’edifici. El grup del PSC va explicar que l’edifici no tenia cap interès més enllà de la façana, que va considerar prou protegida per la seva inclusió al PEPPA.

Però la façana no és suficient. Tot l’edifici d’Olis Regàs forma part del patrimoni de la ciutat, del patrimoni del veïnat, amb independència de que formi part o no del llistat de protecció limitada que suposa el PEPPA de la Ciutat.

De fet, només caldria passejar pels carrers del barri per adonar-se de la importància de l’edifici. Just al costat hi ha una placa brillant que recorda que allà mateix va néixer l’actriu Nuria Espert. No costa massa imaginar el que pot significar que l’edifici d’Olis Regàs acollis una sala teatral que portés, orgullosament, el nom de la antiga veïna Nuria Espert i que pogués servir com a referent més enllà. Però hi ha més. No gaire lluny hi ha la casa on va néixer l’Antoni Ros Marbà, el conegut músic i director d’orquestra. Tampoc és difícil imaginar el que pot ser que l’edifici d’Olis Regàs contingués un auditori amb el seu nom. Seguint el mateix carrer, una mica més avall hi havia existit la cooperativa “El Respeto Mutuo”, que disposava d’una sala de teatre i que en diferents moments de la història va acollir diverses entitats.

Res d’això sembla importar als responsables del grup municipal socialista de l’Ajuntament de la ciutat. Semblen identificar patrimoni amb pedres o possible especulació immobiliària. I a poc a poc, o una mica més ràpid, van desapareixent de la ciutat i de cadascun dels seus barris elements patrimonials.

Sense entendre el patrimoni com una cosa viva, com la memòria comunitària, com allò que ajuda a crear identitat col·lectiva, com allò que va molt més enllà de les pedres i dels edificis, un patrimoni que inclou elements com la mateixa trama urbana, aquells camins creats per la gent, per comunicar-se i que, sense cap mena de debat públic va també desapareixent a canvi d’un urbanisme de blocs tancats en ells mateixos, no hi ha ciutat possible.

Per fer-ho encara més fosc, la propietat actual de l’edifici dels carrer Buenos Aires del barri de Santa Eulàlia ha aconseguit autorització per poder-hi construir nous pisos turístics, en un barri que veu augmentar dia a dia el nombre d’habitatges turístics sense control. No seria dolent conèixer com, per què i qui ha autoritzat aquesta possibilitat en una zona que incrementa la seva densitat de població mentre disminueixen equipament públics.

Avui, l’Hospitalet de Llobregat, la ciutat que vol tenir com a símbol la imatge de l’Acollidora veu com creix en habitants però deixa d’acollir realment. Les persones que arriben als nostres barris tenen cada vegada menys possibilitats, menys referents per identificar-se amb els lloc on viuen, per sentir-se acollits i sentir que la seva història pot formar part d’històries comunes, que la seva memòria és part d’una memòria compartida; que ja no son només habitants sinó que formen part del veïnat que és capaç d’acollir i de crear identitat col·lectiva de barri i de ciutat.

Ara, cal esperar que Olis Regàs no formi part de la llaga llista de patrimoni perdut de l’Hospitalet. Cal esperar que un govern municipal que va ser capaç de comprar per un parell de milions d’euros dues naus en desús a l’anomenat “banc dolent”, sigui capaç d’adquirir en bones condicions l’edifici d’Olis Regàs abans que desaparegui. Ho recordarem

L’evidència ens demostra que costa molt passar de la retòrica a la realitat

Com en altres coses, la resposta a la pregunta del títol depèn de la mirada, des d’on es col·loca el focus. Si es vol mirar des de l’òptica de la administració, la resposta seria positiva. L’octubre del 2023 la majoria del ple municipal va aprovar una moció que declarava l’Hospitalet “Ciutadania Antifeixista i Antiracista”

Però aquesta declaració sembla tenir un curt recorregut. En la mateixa moció, en el punt quart dels acords es diu explícitament que ”s’impartiran formacions a les persones que treballen a l’administració local, molt especialment aquelles que treballen atenent persones i àrees d’especial sensibilització com són els serveis socials, la policia municipal, el padró i els consells de districte…” A hores d’ara, més de quatre mesos desprès de ser aprovada la moció, no tenim notícia de la realització de cap d’aquestes formacions específiques.

Ampliant una mica més la mirada, el focus, trobem que l’octubre del 2018 el ple municipal va aprovar una altre moció que, com l’anterior, partia d’una proposta d’Unitat Contra el Racisme i el Feixisme de l’Hospitalet, en la que es declarava l’Hospitalet com a “Ciutat Antifeixista” que tenia un contingut similar a la moció aprovada cinc anys desprès, tot i no assumir cap compromís concret, més enllà del compromís dels grups municipals de no promoure discursos populistes, racistes i feixistes i de la condemna, també genèrica, de totes les agressions feixistes i de la seva frivolització.

En la justificació de la moció del 2018 es pot llegir:

“ L’Hospitalet al llarg de la seva historia s’ha caracteritzat per ser una ciutat d’acollida: segles enrere, de ciutadans d’arreu de Catalunya que volien arribar a la capital; durant el segle passat, de ciutadans d’arreu d’Espanya en busca de treball en una terra industrialitzada; i durant aquest segle, de ciutadans d’arreu del món en busca d’una oportunitat per millorar les seves condicions de vida.

 Una ciutat no sempre construïda amb la planificació adequada i que ha necessitat de molt d’esforç de tots els seus veïns i veïnes per deixar de ser una ciutat dormitori i convertir-se en una ciutat orgullosa de si mateixa i dels seus orígens.

Una ciutat de lluita obrera i veïnal, associativa i participativa, integradora i plural, i molt respectuosa amb la diversitat. Com ja ho va ser la legislatura 2011-2015 amb l’entrada al consistori de la força ultradretana Plataforma per Catalunya, la nostra ciutat ha de ser combativa contra tot tipus de racisme i feixisme.

Un combat que només pot ser efectiu des de la unitat i consens de totes les forces demòcrates del nostre municipi. En aquest context ha estat malauradament excusa per al reforçament electoral i/o recolzament de partits i moviments ultradretans com Vox, Respeto, Somatemps, Som Catalans, Lega Nord o Vlaams Belang.

Un fenomen que no és exclusiu del nostre territori com demostren els resultats electorals de Bolsonaro al Brasil, Le Pen a França o Salvini a Italia entre molts altres, però que ha trobat en la confrontació territorial una bona borsa de vots”

Cinc anys  després, en la justificació de la moció de l’octubre del 2023 es llegeix:

“L’auge i la “normalització” creixent del discurs de l’odi i dels comportaments intolerants a la ciutat, especialment propagats pels partits d’extrema dreta a través de les xarxes socials i dels seus mitjans de comunicació afins, no és casual ni ocasional: cerca tornar a dividir i enfrontar la societat davant una greu situació de crisi i incertesa. Davant d’aquesta situació, diversos col·lectius, organitzacions polítiques, socials i sindicals de la ciutat, creiem que és rellevant, tal com hem fet en passats mandats, reiterar la declaració d’Hospitalet com a ciutat antifeixista i antiracista.”

Més endavant s’afegeix que:

“No hem d’oblidar o invisibilitzar els comportaments intolerants o discriminacions invisibles que es produeixen als carrers i institucions de tota mena, dia rere dia i que passen desapercebudes, de tal manera que no ens permeten avançar cap a una societat més justa i igualitària. Són necessaris mecanismes que atenguin i acompanyin a les víctimes des d’una perspectiva integral, que molts cops en comptes de reparar, revictimitzen, i estigmatitzen socialment, per exemple, la generalització i l’associació de les persones racialitzades a la delinqüència, o les identificacions racials que assenyalen diferents col·lectius i entitats, i continuar lluitant per identificar totes aquestes estructures i els seus mecanismes que parteixen d’una situació de privilegi per poder modificar les situacions de desigualtat i discriminació.”

Tot sembla indicar doncs que en aquests cinc anys transcorreguts entra una moció i l’altra, entre unes i altres declaracions genèriques de bones intencions, no s´ha avançat gaire. Entre una i l’altre moció, un partit com Vox ha aconseguit representació municipal.

Segurament caldria realment fer efectives les formacions plantejades en la moció d’octubre del 2023 a tots els serveis municipals, especialment com ja s’esmenta a la Guàrdia Urbana i als serveis socials de la Ciutat.

No sembla un bon exemple que, el passat més de febrer, en el marc d’una gran acció policial al barri del Centre de l’Hospitalet a càrrec de la Guàrdia Urbana, la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra, anomenada  “Dispositiu Brida”, que es va plantejar com una mesura per acabar amb els atracaments als carrers, desprès de 229 identificacions de persones i 31 de vehicles, es fessin  15 denúncies administratives o de trànsit i les úniques detencions foren per la llei d’estrangeria (5 persones detingudes i 8 citades a declarar per no tenir papers en regla). Fos o no voluntari, aquesta mena d’actuacions faciliten la falsa identificació entre delinqüència i immigració.

Si algun dia, en algun moment, s’assumeixen efectivament accions formatives a tots els nivells de la administració local, si les mocions aprovades s’apliquen de veritat i hi ha una activitat activa i positiva des de l’Ajuntament, el desig d’una Ciutat Antiracista i Antifeixista s’acostaria més a convertir-se en una realitat social i ciutadana.

Una taula rodona per commemorar l’efemèride posa de manifest la vitalitat del moviment

La Marea Pensionista de l’Hospitalet de Llobregat ha celebrat els seus primers deu anys d’estar al carrer. La  Marea va organitzar en el Centre Cultural del barri de Sant Josep, una exposició de fotografies que recollien les seves activitats al llarg d’aquests anys, I el 28 de febrer hi va haver una xerrada col·loqui en el mateix lloc a càrrec de Manuel Domínguez, com historiador i membre del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i de Prudenci Vidal, membre de la Marea Pensionista de Catalunya que va ser moderat per l’activista de la Marea, Miguel Mansergas.

En l’acte es va fer un recorregut per la història i les activitats de la Marea Pensionista. De fet, la Marea va aparèixer el 2014 com un producte del que va suposar el moviment conegut com a 15M i ha aconseguit mantenir un alt nivell de mobilització social. Cada dilluns, de cada setmana, de cada mes, son presents o al voltant de l’Acollidora a la Rambla o a la plaça de la Universitat a Barcelona. 

La Marea Pensionista es defineix com un moviment transversal al marge de qualsevol partit polític i de qualsevol organització sindical. És justament en aquest caràcter transversal i independent com expliquen la seva permanència i la seva capacitat de mobilització. De fet, la Marea va aparèixer com a tal com a resposta a  les retallades i als plans privatitzadors dels governs del moment, integrats en l’anomenat Pacte de Toledo. La seva consigna: governi qui governi les pensions es defensen defineix molt be el caràcter del moviment.

Construïdes des de baix, les Marees es coordinen a nivell d’Estat en la COESPE (Coordinadora Estatal de Pensionistes) en una estructura federal i descentralitzada que ha estat capaç de protagonitzar amplies mobilitzacions arreu de l’estat espanyol i manifestacions massives a Madrid en defensa del caràcter públic del sistema de pensions, i denunciant la bretxa de gènere que, també aquí, existeix.

Però la Marea Pensionista de l’Hospitalet no s’atura aquí. Com a part activa dels moviments socials també assumeix un paper protagonista en la defensa del sistema públic de salut. Cada dimecres es mobilitzen davant del Hospital de Bellvitge, de diferents CAPs o de l’antic hospital de la Creu Roja oposant-se a les retallades i a les privatitzacions en la sanitat pública.

En el col·loqui del 28 de febrer, en el que van estar presentes més de mig centenar de persones, era evident la vivacitat de les participants en la Marea Pensionista. Les intervencions des del públic i les paraules dels ponents feien evident la realitat d’un moviment capaç d’aplegar l’activitat de molta gent i de representar els interessos d’uns sectors socials més amplis del que representen avui les pensionistes. Molts anys de lluites i moltes experiències mantenen els afanys de seguir treballant per fer un altre món possible i continuar sumant aniversaris com aquests primers deu anys.