“Els acords que puguem fer en el futur han de respectar les diferències que tinguem”

Imatge recent de Manuel Domínguez a la televisió local. (Font LH Digital)

Entrevista amb Manuel Domínguez, portaveu dels Comuns, sobre les maniobres d’apropament socialistes-comuns

És cert que hi ha voluntat per part dels Comuns de pactar amb el PSC per entrar al govern?

Jo no diria que hi ha voluntat. Se’ns ha fet l’oferiment i ens trobem en un moment de valorar l’evolució de l’equip de govern de l’alcalde Quirós. Amb la política de Marín era impossible. Ara, hem demanat un seguit de gestos que demostrin un canvi de política per poder fer un diàleg. Algunes de les peticions que hem fet s’estan complint, per tant, ens podem plantejar alguns acords, que ja veuríem fins on arriben. Les decisions seran col·lectives.

No consideres que l’enfortiment de l’oposició en l’actual correlació de forces, malgrat les diferències ideològiques, pot suposar forçar el govern a canviar la seva manera de governar, en el sentit d’obligar-lo a negociar, a tenir en compte propostes alternatives, a valorar altres aspectes de la realitat?

El plantejament d’aquesta pregunta, entenc, és erroni. Vol dir que l’oposició s’enforteix arribant a acords contra el govern aprofitant que no té majoria absoluta? L’oposició és un objecte polític únic? Una cosa ha de quedar clara, amb Vox no arribarem a cap acord perquè considerem que són un perill per a la democràcia. Amb el PP hem arribat a acords per a millorar la qualitat democràtica de la ciutat, com ara el de la recuperació de la ràdio, però és molt difícil que arribem a acords, donades les diferències ideològiques, en la majoria dels temes. Ja hem vist qui ha estat en contra de la regulació dels habitatges turístics o de temporada, els plantejaments urbanístics del PP i Vox són encara pitjors que els del PSC-PSOE… Plantejar-se un acord global de totes les forces de l’oposició és ridícul, és no tocar de peus a terra.

Entrar al govern suposa assumir el que ha fet el govern fins ara i defensar-lo, a banda de reclamar noves actituds, noves mesures i nous acords. Teniu l’experiència del Pacte dels pressupostos. Quina valoració fas de tot plegat?

Això no és cert, ni aquí ni en cap altre cas d’arreu del món. Entrar en un govern, com el d’Espanya en aquest moment, no ha significat assumir el que ha fet el govern anterior. Ni quan ERC va pactar amb Junts va assumir el que n’havien fet abans.

Els moviments d’aproximació del govern socialista, penses que formen part d’un canvi estratègic en la perspectiva de futur o consideres que es produeixen simplement perquè els hi fa falta un vot per la majoria absoluta?

Evidentment que si no necessitessin els nostres vots no farien aquests moviments d’aproximació. Si hi ha un canvi estratègic és el que hem de comprovar.

Que li demanaríeu al govern per formar-hi part? Quines serien les línies vermelles?

Nosaltres com a grup tenim unes prioritats pel que fa a urbanisme i emergència climàtica, que és salut pública i seguretat, com acabem de veure, habitatge i serveis socials.

Seria possible col·laborar amb un govern que manté la construcció del Biopol-GranVia?

La nostra oposició al PDU Biopol-Granvia ha quedat clara i ara hem portat aquest pla urbanístic als tribunals. Si algú tenia dubtes, el fet que sigui a una zona deltaica, amb risc real d’inundació, els recents esdeveniments haurien d’esvair-les. Hem deixat ben clar que lluitarem fins al final per aturar-ho, siguem on siguem. Els acords que puguem fer en el futur han de respectar les diferències que tinguem.

Veus possible governar amb un equip que ha estat capaç d’aprovar disbarats urbanístics com el pla de la Remunta, el projecte Cosme Toda, les edificacions de la Rambla Marina/Avda Carrilet, etc, etc?

La nostra acció política, allà on siguem, serà per evitar que es facin més disbarats com aquests. El recurs que hem posat contra com s’ha construït a Cosme Toda ho demostra.

Els exemples d’altres governs de col·laboració amb forces afins a les vostres no han aportat gaire a la modificació de l’estructura urbana de la ciutat i en canvi han resultat terribles pels resultats electorals posteriors. Penses que la situació és diferent amb aquest equip socialista?

N’hi ha exemples en tots els sentits. A Cornellà, per exemple, la nostra presència al govern es pot valorar molt positivament. A d’altres llocs, potser no tant.

Hi ha una part que mai es tracta però que resulta molt important, pels que s’incorporen al govern però també pels votants que han confiat en una nova manera de fer política. Entrar al govern suposa rebre les mateixes remuneracions dels regidors de govern i poder incorporar nous assessors afins. En el cas del portaveu, l’equiparació econòmica és pràcticament la mateixa. En el vostre grup, a més, hi ha una diputada al Parlament que ja té una assignació econòmica per aquesta via. La tercera regidora del grup només cobra l’assistència a plens. Pots entendre que molta gent interpreti l’entrada al govern com una manera de remunerar la tercera regidora i la incorporació de tècnics afins com assessors del govern?

Aquest argument no és cert que no es tracti, es tracta molt sovint, i més ara, en l’època de les xarxes socials. De fet, és un discurs que ara ho difon l’extrema dreta amb la seva retòrica anti-política. Després, als llocs on han arribat al poder polític (això que diuen que no és bo) han fet exactament el mateix (això que diuen que no es fa).

La remuneració del càrrecs polítics va ser una conquesta de democràcia atenenca. Per a governar, que és una feina, es necessiten unes persones que t’ajudin. Sempre, és clar, amb el límit del que és imprescindible.

En cas d’incorporar-vos al govern, fareu algun tipus de consulta a la militància i a la ciutadania en general?

Totes les decisions han estat i seran preses col·lectivament pels òrgans de direcció i les assemblees dels grups polítics que donen suport al grup municipal de L’Hospitalet En Comú Podem.

En cas de no incorporar-vos al govern, veus alguna possibilitat d’incrementar la inter-relació amb les forces de l’oposició municipal?

Sempre hem estat i estem oberts a col·laborar i arribar a acords amb ERC i PP, com hem demostrat en diverses ocasions. És clar que amb ERC podrem arribar a més acords que amb el PP. La interrelació, no ho oblidem, depèn no només de nosaltres.

Quina és la estratègia de futur a la ciutat, de la formació que tu representes?

La nostra formació política lluitarà a dins i fora de les institucions per millorar la vida de les persones que vivim a l’Hospitalet. No oblidem el marc d’ascens de la dreta i les ideologies que porta al seu voltant, justificant les desigualtats. Per tant, a les associacions i col·lectius informals, als espais municipals, als parlaments català, espanyol i europeu, lluitarem per incrementar els serveis públics i assegurar uns mitjans de vida dignes, perquè tothom pugui gaudir dels seus drets i per respondre les emergències que patim a la ciutat, la climàtica, la urbanística, l’educacional i la de l’habitatge.

Serem al costat de les lluites socials que n’hi ha a la ciutat i ajudarem a crear grups de veïnes i veïns que s’auto-organitzin per a crear les alternatives al capitalisme depredador que patim.

La decisió que la fàbrica Albert Germans sigui un equipament municipal, objecte d’un extravagant i grotesc debat en el ple municipal de dilluns

Façana de la fàbrica Albert Germans.

L’oposició d’esquerres a l’Ajuntament en permanent debat entre la picabaralla i l’entesa, mentre el govern es frega les mans

Una de les situacions més esperpèntiques dels darrers mesos es va produir dilluns al ple municipal durant el debat de la primera moció presentada pel grup municipal d’ERC-EUiA sobre la proposta per convertir les instal·lacions de la fàbrica Albert Germans en un equipament municipal, precisament ara que l’empresa Renfe va decidir a finals de juliol passat renunciar a la cessió que tenia pactada amb el govern socialista. La regidora Silvia Casola va presentar la moció en la que substancialment es demanava que les instal·lacions de l’antiga fàbrica es convertissin en l’equipament municipal que decidissin les entitats del barri de Sant Josep on és ubicada i que es posés en funcionament com a màxim en el termini de sis mesos.

A l’hora de manifestar-se sobre la moció, el representant dels Comuns, Manuel Domínguez, va afirmar que el seu grup s’abstindria perquè l’esmentada moció era un plagi de la que el seu grup havia presentat al setembre de l’any anterior, reclamant que el patrimoni fabril en mans de l’Ajuntament es convertís en diferents espais d’equipaments municipals al servei dels barris on estaven instal·lats, de manera que fossin els veïns i les entitats dels respectius barris les que decidissin com es farien servir. Explicat això, va aprofitar per convertir en primícia la noticia que feia setmanes que venia insinuant, sobre l’acord entre el seu grup i el govern socialista per convertir Albert Germans en un equipament municipal, teòricament al servei del barri i ajustat a allò que els veïns proposessin com a més idoni.

Teòricament, perquè a l’hora de destacar l’acord per part del govern municipal amb els Comuns, la segona tinenta d’alcalde va comentar que Albert Germans seria un equipament del feminisme actiu de la ciutat i, per tant, amb un objectiu bastant determinat, ja abans que els veïns de Sant Josep i les seves entitats s’hi hagin pronunciat.

És a dir, el moll de l’os de la qüestió és que el grup republicà defensava una proposta que, de fet, ja era una realitat objectiva —amb aquestes matisacions sobre a què seria destinat l’equipament de manera concreta i definitiva— i que es va convertir en una incomprensible picabaralla entre les dues esquerres a l’oposició, amb paraules una mica gruixudes entre ambdós grups. Mentre tant, el govern es fregava les mans beneint l’entesa amb els Comuns que li serviria per justificar el seu vot negatiu a la moció. La moció, per tant, va obtenir el vot favorable de tota l’oposició tret dels Comuns i el vot negatiu socialista, com s’ha vist altres vegades. Tots els grups de l’oposició excepte els Comuns van justificar el seu vot positiu pel fet que ningú es podia negar a convertir les abandonades instal·lacions de la fàbrica en un espai socio-cultural per un barri tan necessitat d’equipaments com ho és Sant Josep i especialment després que tothom en els darrers mesos s’hagués pronunciat unànimement al respecte. Els Comuns, intentant fer valer el seu acord amb el govern, simplement van evitar que s’aprovés la moció d’ERC, malgrat que la moció d’ERC reclamava exactament el mateix que ells han estat defensant fins ara.

Contra el que hauria de ser normal en un ajuntament d’aquestes característiques on el conjunt de l’oposició pot forçar el govern a consensuar la majoria de les decisions, el contacte entre els grups municipals, especialment entre els grups de l’esquerra, és nul del tot. D’haver-se produït aquests contactes, ERC podria haver retirat per pròpia iniciativa aquesta moció. De fet sembla que, enlloc de tenir la ciutat com a objectiu de les millores que es puguin aconseguir, s’anteposen els èxits particulars dels propis grups d’oposició que demostren, amb aquest comportament, una manca de maduresa política que clama al cel.

Sembla que és indiscutible que els Comuns estan obtenint resultats, al menys sobre el paper, de les seves particulars negociacions amb el govern. Per exemple, aquest digital ha conegut de primera mà que el govern dedicarà un romanent de tresoreria d’uns quants milions per obres qualificades d’emergències amb els que es farà front a reparar, per exemple, les goteres de la biblioteca Tecla Sala i altres obres menors. Sembla cert que al govern no se li havia ocorregut que es poden dictar obres d’emergència que simplifiquen la tramitació burocràtica i que poden donar resultats bastant aviat i que aquest mecanisme el van posar sobre la taula els Comuns.

De fet, tot plegat justifica clarament que la beneficiària d’agrupar les energies —i la capacitat i intel·ligència de tots els grups d’oposició— per millorar les condicions globals del municipi és la ciutat i no necessàriament el govern socialista. Raó de més per entendre que justament el més recomanable és modificar l’estratègia. Els uns, obligant-se a pensar que no és cert que només es pugui avançar ajudant al govern a fer les coses bé i consensuant unilateralment amb ell, sinó justament tot el contrari, i els altres entenent que s’han d’evitar les confrontacions i esforçar-se per fer més fluids els contactes i apropar postures. Curiosament, el grup municipal del PP sembla ser el més objectiu políticament parlant i el més encertat en l’estratègia. No pot renunciar a la seva ideologia però resulta tan encertadament pragmàtic que pot acabar donant exemple de com es prioritzen les mesures que beneficien la ciutadania. I si convé, eliminant fins i tot els cordons sanitaris que a vegades només serveixen per justificar postures formals però que perjudiquen els temes de fons sobre els quals no hi ha tantes diferències en la perspectiva local.

El Centre Catòlic va acollir la cloenda dels actes de celebració del 40è. aniversari del Centre d’Estudis de l’Hospitalet

Un moment de l’acte de la celebració del aniversari del Centre d’Estudis.

Desenes de socis, col·laboradors i amics de l’entitat van brindar per la pervivència d’un espai únic per fer ciutat

Dijous passat al vespre, en el mateix lloc on 40 anys abans havia iniciat la seva singladura el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, es va celebrar l’acte de cloenda amb la presència de molts socis, amics i gent propera a l’entitat.

L’acte es va iniciar amb la presència a l’escenari d’un personatge històric de la ciutat del XVIII, d’una d’aquelles nissagues de les quals encara es manté dempeus algun edifici patrimonial, en aquest cas Casa España seu del Museu Històric de la ciutat que tantes estretes connotacions manté amb el Centre d’Estudis. Tot seguit, dues de les persones fundadores que s’han mantingut durant quatre dècades arrelades a l’entitat com el primer dia, l’historiador i professor Joan Camós i la històrica activista social M. Pilar Massana, van fer memòria del naixement del Centre entre aquelles mateixes parets i van recordar les persones que es van reunir per primera vegada per endegar un projecte que ha resultat imprescindible per donar-li a l’Hospitalet substància i presència. Després d’aquests parlaments, es va passar un audiovisual que recollia amb imatges la llarga història d’esdeveniments, convocatòries i iniciatives de l’entitat i per últim es va demanar la presència a l’escenari dels cinc presidents i presidentes de l’entitat que encara estan entre nosaltres, alhora que es feia un sentit recordatori dels dos primers presidents, el Jaume Botey i la Carme Arranz. Van pujar a l’escenari i van explicar les seves vivències, pel mateix ordre d’antiguitat, el Carles Santacana, la Mireia Mascarell, la M. Pilar Massana, el Manuel Domínguez i va cloure l’acte amb el seu parlament l’actual presidenta Carme Rimbau. A tots ells es va fer entrega d’un quadre recordatori de les activitats més icòniques de l’entitat en aquest període. Tres homes i quatre dones al front d’una de les entitats més imprescindibles amb una ciutat com la nostra, presidint unes Juntes per les que han passat desenes de persones interessades per la història, per la cultura i, especialment, per fer de la ciutat, un espai de convivència i de reconeixement de les diverses petjades que ens han configurat com el que avui som: una ciutat complexa que encara aixeca passions.

En acabar es va servir una copa de cava per brindar per la pervivència de l’entitat com a mínim 40 anys més, i es van poder intercanviar converses entre el nombrós públic assistent.

Ens plau, incloure a continuació l’article de Joan Camós, escrit recentment i llegit durant l’acte, recordant la figura de Jaume Botey.

Somnis impossibles. 40 anys del celh amb  en Jaume Botey i Vallès

JOAN CAMÓS CABECERAN

En Jaume, deuria arribar a l’Hospitalet el curs 68/69 i els primers anys, mentre vivia a la comunitat escolàpia de Can Serra, el seu àmbit de preocupació i treball era el barri de Can Serra i la seva gent. Així va néixer el llibre  54 relats d’immigració, les lluites al barri, “La Carpa”, l’escola de persones adultes, l’objecció militar… Després de la mort de  Josep Maria Segura i Ferrer, l’any 1978, visqué un any a Vallbona de les Monges seguint el projecte del seu amic i amb la idea de crear una comunitat de vida i treball que integrés persones amb dificultats i, alhora, plantegés una sortida econòmica a partir dels valors de la zona. 

Uns mesos després, tornà a l’Hospitalet i a les eleccions municipals de 1979 sortí elegit,  per el PSUC, assumint la regidoria d’Ensenyament. L’impuls que li donà, encara ara n’és una referència. Un dels fruits fou el Llibre blanc de l’Hospitalet, visió global de la ciutat,  de les deficiències da cada un dels barris, des de la perspectiva de l’educació.

Quan l’any 1983,  deixà l’ajuntament, tenia clara la idea, a la  ciutat de prop de 300.000 habitants li mancaven elements de referencia per poder repensar el passat, analitzar col·lectivament el present i promoure línies de futur des de la diversitat ideològica, buscant complicitats amb gent ben diferent, però amb una voluntat comuna, pensar, analitzar, somniar, per poder fer  una ciutat millor.

Així, el 12  d’abril de 1984, en un acte al Centre Catòlic, va néixer oficialment el Centre d’Estudis de L’Hospitalet, resultat del treball d’un any, on ens anàrem trobant, casi setmanalment, en Pere Piñol, Joan Casas, Carme Arranz, Joan Egea, Juliana Joaniquet, Ferran Navarro, M. Pilar Massana, Francisco José Basilio , jo mateix  i, evidentment  en Jaume Botey.

L’article 2 dels Estatuts diu: «L’objectiu del CEL’H és l’anàlisi i desenvolupament de la identitat de l’Hospitalet en les seves vessants humana, urbana i cultural, per la qual cosa es proposa ser una plataforma potenciadora de múltiples iniciatives, un fòrum, un lloc de debat i discussió sobre el passat, present i futur de la ciutat, en qualsevol dels seus aspectes, problemes i dimensions.»

Aviat vàrem llogar el pis principal de la casa número 57 del carrer Major, a tocar de la plaça de la Constitució, denominada així des de 1836 i davant mateix d’on, des de l’any 1993 tinguérem la segona seu, carrer Major 54, l’edifici modernista conegut com can Casas, fins l’any 2007. Des d’aleshores fins avui, el Centre és a l’edifici del molí paperer de 1854, a l’antiga fàbrica Tecla Sala.

Des del primer moment ens sentírem acompanyats en aquest projecte per gent tant diferent com:  Joan Solé Amigó, Casimir Martí, Lluís Recolons, Jordi Font, Pepe Ituarte, Mercedes González Fanjul, Jesús Vila, Andreu Trilla, Francesc Rodón, Guillem Cansado, Clara Carme Parramon, Jaume Codina, Jacint Borràs, Vicens Capdevila o  Santi Ballesteros.

Només dos anys després, el 1986, érem més de 200 socis. L’amic Xavier Arjalaguer es feu càrrec inicialment de la secretaria, però ben aviat, vàrem veure que només des del treball voluntari, l’entitat podria anar endavant. Recordo, especialment,  d’aquells inicis, la visita al Far del Llobregat.

La gestió administrativa es feia imprescindible per poder tenir accés a les subvencions i convenis amb l’Ajuntament, la Diputació o la Generalitat, única manera de poder tirar endavant projectes com la XXXI Assemblea d’Estudiosos de Catalunya, l’any 1986, el simposi sobre l’ús del català l’any 1987, les Jornades sobre l’Hospitalet i la seva comarca de 1988, o les Jornades sobre l’associacionisme de l’any 1992. Si fem un cop d’ull a les publicacions d’aquells anys, ens donem compte de l’activitat que generàvem. El llibre  de Joan Casas sobre el segle XIX, el de Pilar Massana sobre el segle XVIII, els 54 relats d’immigració d’en Jaume Botey o els dedicats al temps de la II República i la Guerra civil de Joan Camós i de Carles Santacana. Tot plegat ens situava en el mapa d’anàlisi històrica de Catalunya, amb vinculacions amb els altres Centres d’Estudis, però també amb el Servei de Documentació Històrica Local (SDHL) de la UAB i el Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació, Arxiu de Cervera i després l’Arxiu Nacional de Catalunya. En Marcel Poblet, des de 1994, ens ha representat a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

En paral·lel estàvem creant el que anys a venir volíem que fos una de les  referències bàsiques  del Centre.  Partíem de les bibliografies locals publicades l’any 1985 i 1991.  Babel’H, el centre de  documentació informatitzat sobre l’Hospitalet, fou  el primer fons d’estudis locals a Catalunya, primer amb la Mercè Artigas i des del 2007 dirigit per  Lídia Santacana.

De fet, són nombroses les publicacions que al llarg d’aquests anys hem anat fent,  com El celh comunica, el Manual d’història, els calendaris, les memòries fotogràfiques, tallers de barris com Collblanc-La Torrassa, Gornal… monografies de barris, Bellvitge, Can Serra, Gran Via Sud, la Florida i les  tres col·leccions: 37 Quaderns d’Estudi, 15 de la col·lecció Josefina Gómez Olivares i 10 de Recerques/Retrats.

La gerència del celh ha estat cabdal per portar a terme els projectes d’aquests quaranta anys: Xavier Arjalaguer, Artur Arranz, Carles Santacana, Montserrat Perelló des de 1989 fins el 2007 quan s’incorporà l’Enric Farreras com a director. També la figura de la presidència ha esta bàsica per l’enfocament de les diferents temàtiques. En Jaume Botey ho fou fins l’any 1992 que el substituí Carme Arranz fins 1997. Carles Santacana 1997-2005, Mireia Mascarell 2005-2008, Pilar Massana 2008-2012, Manuel Domínguez 2012-2023 i Carme Rimbau des d’aquest 2023.

Cal dir també que les juntes han estat molt estables i han sigut espai d‘intercanvi, de trobada sobre les preocupacions a l’entorn de la ciutat i les problemàtiques globals.  El paper d’en Jaume era fonamental, situant-nos en paràmetres, que, a cops, ens sorprenia, però aviat sabíem ressituar en el context de la ciutat, de Catalunya o d’una visió globalitzant. Sovint la primera impressió era d’ingenuïtat, d’utopia, però  a mesura que en parlàvem, anàvem veient les possibilitats reals, immediates o a llarg termini. La seva participació sempre era un alè de proximitat, des d’una certa timidesa, compartint el somriure i un gest pacient. El seu compromís personal,  de per vida,  amb les causes dels més desfavorits, ocupaven el centre de la seva activitat i es concretava social i políticament des d’una gran llibertat interior i solidaritat amb causes concretes tant d’aquí com a nivell internacional.

Les temàtiques que més hem treballat al llarg d’aquests 40 anys, coincideixen,  bàsicament, amb les preocupacions d’en Jaume. Recuperar la història col·lectiva i molt especialment el que significà la dictadura franquista i els seus instruments de control de la població, des de la repressió fins el nacional-catolicisme. Quan encara ningú parlava de de Memòria Democràtica, nosaltres promovíem “L’Hospitalet antifranquista” nascut el 15 de juny de 1995 amb la implicació de Mercè Olivares, Felip Gómez, Jaume Valls,  Garcilaso Aguado, Antonio Mayo i altres.

Si més no, dues temàtiques han estat centrals en la bibliografia d’en Jaume i del celh: l’educació i el fet migratori. Moltes foren les publicacions d’en Jaume sobre l’ensenyament de persones adultes i sobre l’educació com eina d’alliberament, així mateix , des del celh , es volgué donar eines per treballar a les aules, com fou :  la Història de l’Hospitalet i l’Hospitalet és escola. D’altra banda, tothom coneix el llibre 54 relats d’immigració, un estudi antropològic sobre l’arribada dels veïns i veïnes a Can Serra entre 1955-1975. La preocupació sobre immigració i identitat ha estat, al llarg de tots aquest anys, un element central de les investigacions del celh, els anys trenta a La Torrassa, la immigració dels anys seixanta, i la immigració d’aquest segle XXI, amb un moment clau, l’any 2014 amb  la publicació  de: Els Paisatges d’en Paco Candel. Altra  fita important foren les actes  de les Jornades d’Història de l’Hospitalet celebrades l’any 2015.

Aquest darrers anys, des de  l’edifici del molí, han significat també una altra manera de presència a la ciutat, des de l’entorn del Centre Cultural Tecla Sala, utilitzant sovint l’auditori i la col·laboració amb la Biblioteca Central. També ha estat un temps de renovació de l’equip impulsor, la junta, amb les incorporacions de Genis Pasqual, Josep Maria Valero, Miquel Solana, Carles Ferrer, Assun Roviralta, Núria Toril, Vicens Sabaté…

Vull destacar que en Jaume era profundament creient, amb un compromís espiritual que emmarcava tota la seva vida, compromís religiós des d’una societat laica i  considerant sempre que els arguments teològics, ho són per els que comparteixen creences o espiritualitat, però que no tenen sentit fora d’aquest marc. No recordo haver escoltat mai cap argument de tipus religiós en l’àmbit del celh i més, si algú demanava alguna resposta des d’aquesta perspectiva, ell es negava a donar-la. No era el lloc. Si bé, després  del Fòrum Social Mundial celebrat a Brasil l’any 2001, en contraposició al Fòrum Econòmic de Davos, impulsà el Fòrum català de Teologia i Alliberament a Barcelona,  des del 2010 fins el 2017, volent portar a la pràctica el compromís espiritual, des d’una perspectiva interreligiosa i conviccional, creant una xarxa des de la diàspora, de col·lectius que mantenen un compromís amb els sectors marginals i un compromís amb la pau.

En tornar de les vacances de Nadal de l’any 2017, en Jaume no es trobava bé, però en aquell moment estava absolutament implicat en aconseguir l’aprovació i aplicació  de  la Renda Bàsica Garantida i anava per tot arreu donant conferències sobre el significat solidari i  promovent un fort moviment social a l’entorn d’aquesta proposta. Al gener de de 2018, un dimarts, teníem reunió de junta i la Pilar ens comentà que en Jaume seguia sense trobar-se bé, però que pensava anar a la xerrada que s’havia compromès, potser a Igualada. Recordo que li vaig dir, si no estàs en condicions, hauries de pensar en una altra persona i em respongué, m’ho sé prou be, i ho tinc molt memoritzat, ho puc fer.  Va fer la xerrada i poc després ingressà a l’Hospital de Bellvitge fins el 15 de febrer del 2018.

Ben segur que somriu, en veure que, un dels seus somnis, el Celh, celebra  els 40 anys.

A l’acte és va recordar d’en Jaume Botey.

Més habitatges acabats, més llançaments, més inseguretat i menys salaris: dades d’impacte de l’Hospitalet en el conjunt metropolità

Imatge dels gran edificis de l’Hospitalet.

A la cua dels municipis de l’AMB pel que fa a la despesa neta per habitant

L’any 2023 es va iniciar a l’Hospitalet la construcció de 220 habitatges nous (223 segons l’Idescat), que caldrà sumar als 110.500 que ja existeixen a la ciutat, i es van acabar 708 —tots d’obra nova—, una mica menys de la meitat dels que es van acabar a Barcelona, segons les dades de l’Institut Metròpolis pel conjunt de l’AMB.

La mitjana d’edificis acabats d’obra nova a l’àrea metropolitana es va incrementar un 4% respecte de l’any anterior. A l’Hospitalet, per contra, la variació va ser d’un 73%. A Barcelona l’obra nova va disminuir un 9% i a ciutats tan compromeses demogràficament com la nostra, com ara Santa Coloma o Sant Adrià, la variació va ser d’un 23% menys a Santa Coloma i d’un 13% més a Sant Adrià. Les xifres parlen soles.

Mentre en el conjunt de l’àrea metropolitana el preu mitjà dels pisos de lloguer ha augmentat un 9,3%, passant de 952 a 1.040 euros/mes, a l’Hospitalet ha augmentat un 8,7% però en un ventall molt més assequible econòmicament: ha passat de 731 euros/mes l’any 2022, a 795 euros/mes l’any 2023. L’Hospitalet es troba en la franja baixa de lloguers, molt lluny dels preus d’Esplugues, Castelldefels, Barcelona, Begues, Sant Cugat, Montgat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern o Tiana, els municipis més rics de l’AMB.

Hi ha una dada també curiosa en aquest apartat de l’habitatge: les persones inscrites en el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial (RSHPO). A Pallejà, per exemple, o a La Palma, el Papiol, Sant Andreu de la Barca o Santa Coloma de Cervelló, la variació de sol·licituds entre el 2022 i el 2023 presenta xifres molts significatives: entre el 116 i el 793% d’increment per cada 1.000 habitants. Hi ha, en canvi, 9 municipis de 36, on la demanda ha estat negativa d’un any a l’altra. Un d’ells l’Hospitalet: quasi bé un 30% menys. En canvi l’Hospitalet és el municipi de tota l’AMB amb més llançaments per impagament de lloguers —un 0,78 per cada 1.000 habitants— seguit de Badalona (0,74) i Barcelona (0,65).

Pel que fa a qüestions de seguretat pública, un 23,2% de la població metropolitana ha estat víctima d’un o més fets delictius durant el 2023. A l’Hospitalet, l’any passat, aquest índex s’eleva uns punts per sobre d’aquesta mitjana (26,6%). En termes absoluts, l’índex ha augmentat 1,6 punts de mitjana entre el 2022 i el 2023: el pitjor municipi, Santa Coloma de Gramenet, amb un increment de quasi bé el 10% (tot i així, Santa Coloma tenia, el 2023, un índex del 23,6%, tres punts més baix que l’Hospitalet). El segon municipi amb pitjors xifres, un altra cop l’Hospitalet, amb un increment del 3,5% entre el 2022 i el 2023.

Si els salaris mitjans totals per sexe a municipis més grans de 40.000 habitants de l’any 2022 eren, en el conjunt de l’AMB, de 31.869 euros (34.866 en homes i 28.714 en dones) a l’Hospitalet eren de 24.519 euros (26.628 en homes i 22.178 en dones), el segon més baix després de Santa Coloma de Gramenet. Però, a més, més baix que la mitjana del conjunt de l’Estat: 26.765 (29.067 en homes i 24.147 en dones) i també del conjunt de Catalunya: 29.313 euros (31.984 en homes i 26.361 en dones).

Allà on la ciutat registre xifres més encoratjadores és en el nombre d’empreses i en la variació positiva entre el 2022 i el 2023. Tot i això, l’Hospitalet, que és el segon municipi amb més empreses inscrites, després de Barcelona, és el tercer en creixement després de Barcelona i Badalona. També va darrere de Barcelona i Badalona en el registre de persones sense feina, amb 12.061 aturats l’any 2023 i amb un augment tan sols del 0,2%, quan a Barcelona és del 3,4 i a Badalona del 0,3%.

Finalment, les xifres de consum elèctric, en consonància amb la riquesa ciutadana, situen l’Hospitalet a la cua dels municipis de l’AMB, acompanyat de Santa Coloma de Gramenet, Badia i Sant Adrià. A tots els municipis el consum domèstic per habitant supera els 1.000 Kwh/habitants tret de Badia del Vallés, l’Hospitalet i Santa Coloma (Sant Adrià registra 1.007 Kwh/hab.). A Barcelona el consum està en 1.213 i a la Palma de Cervelló en els 1.729 per posar dos exemples singulars. Una cosa del tot semblant passa amb el consum d’aigua. L’Hospitalet, Santa Coloma i Badia tornen a estar a la cua dels 36 municipis.

I finalment en l’apartat de governança, on s’analitza la despesa municipal per habitant, l’Hospitalet torna a estar en la franja inferior. Mentre hi ha 15 municipis dels 36 de l’AMB amb despeses de 1500 euros/habitant l’any 2022, i una dotzena mes amb despeses d’entre 1.201 i 1.500 euros per habitant, l’Hospitalet se situa entre els 9 municipis on la despesa va ser entre 901 i 1.200 euros/habitant.

Podeu consultar l’estudi metropolità aquí.

L’Hospitalet entre els quatre pitjors municipis de l’AMB en els indicadors de saturació demogràfica, renda familiar, pobresa i exclusió social

Una perspectiva de la ciutat.

Dades de l’Institut Metròpoli que mostren la realitat social, més enllà de les operacions de marketing polític del govern local

Les darreres dades acabades de presentar de l’Institut Metròpoli sobre la realitat metropolitana de Barcelona, no es pot dir que deixin la ciutat de l’Hospitalet en un lloc massa favorable. L’estudi fa una anàlisi sobre la realitat demogràfica, el nivell de cohesió social i urbana, l’habitatge, la convivència i seguretat, l’economia, la mobilitat, la sostenibilitat i la governança, en bastants dels seus apartats a nivell municipal.

Des del punt de vista demogràfic, l’Hospitalet és la segona ciutat en nombre d’habitants dels 36 municipis de l’AMB, amb 274.455 habitants censats l’any 2023 —i probablement amb una població no empadronada per sobre dels 10.000 habitants— i el segon municipi que més ha crescut en població (després de Barcelona) entre el 2022 i el 2023, amb un creixement de 9.011 habitants en un any. El tercer municipi amb més creixement absolut després de l’Hospitalet és Badalona, amb 2.451 habitants mes en un any. Pel que fa a la variació relativa en percentatge, l’Hospitalet és, de llarg, el que més ha crescut de tot l’AMB.

Si a això afegim la densitat de població, és a dir el nombre d’habitants per Km2, obtenim novament que l’Hospitalet és la ciutat més densa amb més de 22.300 hab/Km2, mentre que Badalona té una densitat global de 10.176 hab/Km2 i Barcelona uns 16.000 hab/Km2. De fet, si a Badalona s’exclou la serra de Marina, la densitat en la zona urbanitzada supera fins i tot la mitjana hospitalenca, amb més de 24.700 hab/Km2, cosa que també passaria, si a Barcelona si li exclou la part forestal del Tibidabo i Montjuic.

De tota manera, el fet que l’Hospitalet creixi gairebé 10.000 habitants en un any, posa de manifest la barbaritat demogràfica que s’accentua greument amb el nombre de promocions immobiliàries en marxa (Cosme Toda, Vanguard, Avda Carrilet, Remunta, etc) i projectades (biopol Gran Via). I fins i tot el disbarat de l’ocupació permanent de sol lliure, com ara la cessió a l’AMB de fa només uns dies de tres solars de propietat municipal per la nova edificació de blocs de protecció oficial.

Per fer-nos una idea de la comparativa en la saturació urbana de l’Hospitalet, només cal analitzar el volum de densitat demogràfica de ciutats com Cornellà o Esplugues (per sobre dels 10.000 hab/Km2), mentre que altres municipis de l’AMB fortament urbanitzats com Castelldefels, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Sant Joan Despí o Viladecans tenen una densitat d’entre 3.000 i 5.000 hab/Km2.

L’Hospitalet també es la segona població de l’AMB (després de Barcelona) on es van registrar més defuncions que naixements l’últim any analitzat, 2022, amb un creixement vegetatiu, per tant negatiu, cosa que certifica que el creixement és bàsicament de nous residents que s’instal·len a la ciutat. Pel que fa al contingent de població estrangera, de nou l’Hospitalet és la segona ciutat darrere Barcelona de tota l’àrea metropolitana en números absoluts, amb més població registrada, però la primera, per sobre de Barcelona, percentualment: gairebé la quarta part de la població registrada a l’Hospitalet és d’origen estranger, més de la meitat dels quals d’origen llatinoamericà.

Pel que fa a la cohesió social i urbana que l’estudi analitza, la renda mitjana de l’Hospitalet era de 18.303 euros l’any 2021, la quarta renda per la cua de 36 municipis analitzats. Pitjor renda que l’Hospitalet només la tenen Badia del Vallés, Sant Adrià del Besós i Santa Coloma de Gramenet. Respecte de l’índex de Gini que mesura la desigualtat d’ingressos, entre la màxima igualtat que és 0 i la màxima desigualtat que és 100, l’Hospitalet se situa en el nivell 30,5. En nivells de major desigualtat que l’Hospitalet en tota l’AMB només hi ha 9 municipis de 36. Pel que fa a la població amb ingressos inferiors als 7.500 euros/any, l’Hospitalet torna a tenir els registres més alarmants juntament amb Sant Adrià i Santa Coloma. Un 12,6% de la població hospitalenca es troba objectivament en risc d’exclusió social. (No deixa de ser una dada ben destacable, que mentre la renda mitjana per unitat de consum a la ciutat és de 18.303 euros/any, la remuneració dels càrrecs públics amb tinença d’alcaldia o portaveus superi els 70.000 euros/any, gairebé quatre vegades mes).

Pel que fa al nivell de pobresa infantil, que es registra tenint en compte la població menor de 18 anys amb rendes inferiors al 60% de la renda mitjana espanyola, de tota l’àrea metropolitana, l’Hospitalet apareix novament en tercera posició només per darrere de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià. Una cosa semblant es posa de manifest també pel que fa a la pobresa de la gent gran, el sisè municipi pel que fa a les dones i el vuitè pel que fa a les homes, de 36. Si mirem el tipus d’ingressos principals de les famílies, l’Hospitalet apareix en tercer lloc pel que fa a les transferències socials, és a dir, subsidis i pensions i altres ajuts públics, per darrere de Badia del Vallés i Santa Coloma de Gramenet.

També l’Hospitalet apareix en tercera posició, darrere de Santa Coloma i Badia del Vallés, pel que fa a població aturada sense cap prestació econòmica i en canvi és la vuitena pel que fa a la població beneficiària de la Renda Garantida de Ciutadania, amb un 13,9% de la mitjana de la població, molt lluny d’altres municipis precaris com ara Sant Adrià, Badia o Badalona.

Per últim, malgrat que entre l’any 2021 i 2022, la població sense llar a l’Hospitalet ha disminuït un 15%, encara dormien al carrer en aquesta ciutat l’any 2022, 74 persones (d’aquestes gairebé un 3% dones), sent la quarta ciutat amb més població sense llar darrere Barcelona, Badalona i El Prat.

Tampoc l’Hospitalet s’escapa en el registre de l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU), només per sota, novament de Santa Coloma, Sant Adrià i Badia. Dades, totes elles, que mostren la realitat social de la segona ciutat de Catalunya, més enllà de les grans operacions de marketing que promou l’Ajuntament.

Informació versus propaganda

Aquest dies hem parlat molt dels mitjans locals públics

Els darrers dies, aquest digital ha dedicat una part important dels temes tractats a una matèria que per bona part de la ciutadania resulta excessivament tècnica. Què tindrà a veure com es dirigeixen els mitjans públics de comunicació amb els creixents problemes que pateix la ciutadania? Què tindrà a veure la composició d’una sèrie d’organismes, d’un reglament de funcionament, d’una pila de regulacions formals per tot allò que afecta veritablement la ciutadania?. Aquí els problemes fonamentals són l’habitatge, cada vegada més car si és de compra i cada vegada més inassolible si és de lloguer, el creixement progressiu de les ràtios a les escoles, la manca d’escoles bressol municipals, els problemes de la climatització als habitatges i a tots els equipaments, els educacionals inclosos, l’absència d’espais capaços de convertir-se en refugis climàtics, la manca d’espais municipals per fer activitats veïnals, els problemes de seguretat, l’incivisme, la manca d’espais verds, la saturació demogràfica, l’especulació del sol a càrrec de promotors beneficiats per l’Ajuntament, els problemes de l’atenció de serveis socials, les mancances d’assistència a les dones, la falta d’un regulació eficaç pel que fa a la immigració… no acabaríem.

És cert que això és el que preocupa a la ciutadania i no pas si els reglaments són eficaços i es compleixen, o si els organismes són més o menys representatius. No és una excusa, però caldrà explicar que els professionals que treballem amb una matèria tan delicada com és la informació, sabem a bastament la importància dels missatges que rebem a través dels mecanismes informatius per modular les nostres opinions. En aquesta ciutat, amb tots aquests problemes esmentats, la informació arriba per molts pocs canals i un d’ells no pot competir amb cap altra pel seu aclaparador poder. Són els mitjans públics de comunicació: un canal digital, una televisió i un mensual imprès que arriba a la immensa majoria dels habitatges de la ciutat. Alguns diuen que la tele la veu molt poca gent i que el digital només l’obre la població molt vinculada a l’actualitat ciutadana, la més interessada. No fa res. Les xarxes s’encarreguen de vehicular la informació i ho observem nosaltres mateixos que som el mitjà més feble dels tres que apareixen regularment i observem un creixement sostingut de seguiment i una incidència a xarxes que hagués estat impensable fa només uns pocs mesos.

El que transmeten els mitjans de comunicació públics, es vulgui o no —que és vol, i molt— és el que acaba sedimentant les sensacions, malgrat els problemes. No vull dir amb això que els mitjans de comunicació públics escamotegen la realitat: penso seriosament que no l’escamotegen i això fa encara més difícil la percepció del poder que tenen, a l’hora de crear una opinió pública molt tolerant amb aquesta difícil realitat que vivim. La sensació exterior és que transmeten el que els arriba d’una manera el més neutre possible. Simplificant molt, el problema és que, el que els arriba és majoritàriament el que fabriquen els mateixos organismes municipals que, naturalment, sempre escombren cap a casa. I una mica també, el que opina l’oposició que, com passa habitualment, es dedica a criticar el govern, faci el que faci. Amb això ja compleixen els estandarts de neutralitat que fan molt complicat criticar-los obertament.

Si hem de fer cas de la imatge que destil·len els mitjans de comunicació públics, aquesta és una ciutat amb els mateixos problemes que la resta, hem avançat molt i més que avançarem. I em moltes coses som una col·lectivitat envejable. Si, és clar que hi ha problemes, però no és culpa del govern local, ni de les mancances en la gestió. És bàsicament responsabilitat del món en el que vivim, i l’Hospitalet fa tot el que pot per sortir-se’n, i se n’està sortint.

Canviar aquesta dinàmica on el que arriba a casa del ciutadà mitjà és que el govern municipal fa tot el que pot i més i ho està fent molt bé, vol dir canviar els mecanismes que controlen aquesta manera de dirigir el missatge. Cosa ben difícil, perquè la percepció de tots els que treballen en els mitjans de comunicació públics i els que els han encarregat la feina, és la mateixa: que els uns són els que paguen i els altres els que han de retre comptes als que els paguen. La percepció de que els paguem tota la ciutadania, ha quedat oculta sota el dia a dia. I per això es fa imprescindible modificar, al menys, els equilibris interns. Com a mínim, que els que fan i desfan i han fet i desfet des de fa dècades, ho tinguin més difícil i hagin de debatre, consensuar i projectar una mirada diferent sobre la realitat.

Un exemple servirà per entendre el que vull dir. Que a casa de tota la ciutadania arribi un mensual amb un titular que diu que comença la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat i que això és repeteixi al digital, a la televisió pública i a les xarxes, com és ben palès intenta fer front a l’enorme realitat de la taca de ciment que és la ciutat d’una manera excessivament barroera, excessivament propagandística: és una notícia per crear un estat d’opinió, no per reflectir la realitat. La realitat sembla ser que el que es vol fer és substituir tot allò que es pugui dels arbres talats i morts que ha estat una crítica brutal de la ciutadania en plena crisi climàtica que va a més i encara anirà a més. I per tant hi haurà, com a màxim, els mateixos arbres que ja n’hi havia i si es pot, uns quants mes. Allò que afirmen els seus titulars és una pura imatge especulativa per crear opinió. El que jo afirmo no m’ho he inventat: ha arribat de fonts internes, vinculades a l’adquisició de l’arbrat previst. Però és igual: no sabrem si en qualsevol cas és la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat fins que estiguin veritablement plantats. Aleshores podrem constatar si era un missatge informatiu o un missatge propagandístic. Podem fer apostes… (potser hauran de comptar com a arbres les plantetes dels parterres i de les jardineres).

La dinàmica de l’editora d’aquest digital, l’entitat Foment de la Informació Crítica, té com a objectiu ciutadà treballar perquè la comunicació que paguem tots sigui un servei públic i no un servei de propaganda del poder municipal. Modificar la composició dels organismes que ells mateixos han creat, perquè la llei els obliga a fer veure que són neutrals i plurals, és només un primer pas. Darrera d’aquest n’hi ha uns quants mes. I ja els avenço: tan discutible com el control total dels instruments que gestionen els mitjans públics de comunicació és la falta de reglamentació sobre la publicitat institucional que el mateix Pedro Sánchez ha defensat apassionadament perquè, com és obvi, sap que moltes institucions que controla l’oposició financen empreses que semblen mecanismes de manipulació de l’opinió pública més que no pas mitjans de comunicació. El que val en uns casos ha de valdre per tots i caldrà exigir a l’Ajuntament la regulació de la publicitat institucional dirigida, perquè l’objectiu d’aquesta publicitat institucional no és informar de serveis públics, sinó comprar voluntats. Igualment caldrà insistir en l’exercici monopolístic dels mitjans públics de comunicació a l’hora de finançar-se en part de publicitat comercial. Ingressos de publicitat que sostreuen als mitjans privats que no poden competir en igualtat de condicions per la diferència d’estructura i, per tant, de capacitat de difusió.

És a dir, exigir pluralitat en els instruments de control dels mitjans públics de comunicació és, en última instància, garantir que el que paguem tots no serveixi només perquè els que manen s’autopromocionin, sinó perquè la ciutat, amb el concurs de tothom, avanci…

El 47 i el 74

Barrio de la Bomba. (Foto del Centre d’Estudis de L’Hospitalet)

Aquests dies he anat a veure la pel·lícula de la qual tothom parla, El 47, i em vaig recordar de seguida del 74, i no va ser per casualitat. De fet, El 47 fa memòria de la lluita pels serveis dels barris degradats i, en aquesta ciutat, de lluita i de barris degradats en sabem bastant.

Jo diria, vista la pel·lícula de Marcel Barrena que, a l’Hospitalet, de lluita i de barris degradats, especialment de la lluita pels barris degradats en sabem molt més que a altres indrets, i no voldria fer comparacions que, en aquest terreny, resulten odioses. Torre Baró va néixer com van néixer altres comunitats: ben a prop nostre, per exemple, el barri de La Bomba. I en lloc de consolidar el barraquisme, que és el que es va anar fent en algunes zones mantenint estructures poc habitables i un urbanisme complex, a La Bomba, els veïns i les veïnes van lluitar per aconseguir habitatges dignes, per constituir cooperatives i per acabar amb la precarietat del barraquisme improvisat que era un escenari de misèria que ho explicava tot del règim franquista.

Venien —els veïns de La Bomba— dels mateixos llocs que els veïns de Torre Baró, tant o més expulsats de les seves terres que els protagonistes de El 47, tant víctimes com ells de la repressió franquista de la immediata postguerra i, pel que s’ha vist a la pel·lícula esmentada, en alguns casos molt més conscienciats de qui era l’enemic i com enfrontar-s’hi. A algunes de les barraques de La Bomba, pels mateixos anys que a les barraques de Torre Baró, la dignitat dels seus habitants els obligava a allotjar veïns acabats d’arribar mentre se’ls construïa col·lectivament una nova barraca però, a més, es guardava una vietnamita que bullia als vespres imprimint octavetes per mantenir la resistència o per aconseguir millores al barri o a les fàbriques on els habitants de les barraques treballaven.

La lluita per aconseguir autobusos a Torre Baró probablement va ser llegendària, però no sé que podríem dir si la comparéssim amb la lluita dels barraquistes de La Bomba per aconseguir habitatges dignes al primer Bellvitge i per aturar un munt de blocs i torres al mateix polígon uns pocs anys després; la lluita per erradicar la Cardoner per part dels veïns i veïnes de Can Serra que va suposar preservar l’actual Parc de Les Planes; les enormes mobilitzacions per consolidar el solar de la Carpa al mateix barri que s’hauria omplert de nous blocs; les manifestacions i protestes per erradicar La Farga que contaminava tot el centre de la ciutat amb els seus fums; l’aixecament popular per oposar-se al Pla Parcial de Collblanc que pretenia fer fora sense compensació milers de famílies… unes poques lluites que parlaven no només de serveis. Parlaven de dignitat i de resistència per millorar la vida de la ciutadania en els anys més convulsos de la dictadura, però també de com prendre consciència del paper que cadascú té en aquesta societat capitalista que tot ho justifica.

Els dirigents naturals d’aquestes lluites eren obrers amb consciència que, quan calia, anaven a l’Ajuntament franquista a reclamar, però que, sobretot, mobilitzaven els conciutadans fent-los veure que, del que es tractava, era de construir una societat diferent en la que no hi hagués ni explotadors ni explotats i que tothom aportés segons les seves possibilitats i obtingués segons les seves necessitats.

Caldrà explicar al lector que els més arriscats d’aquelles lluites, els més valents, els més constants eren els més conscienciats i els més tocats per l’ideologia comunista del moment, hereva de la resistència als camps de batalla i als pobles miserables on manaven els poderosos de sempre? Amagar aquesta realitat, a banda que és falsejar la història, és debilitar el moll de l’os de la resistència social.

A la pel·lícula es fa un homenatge a la insistència veïnal per millorar un servei imprescindible pel barri i a l’intrèpid conductor d’autobús que demostra la raó dels seus arguments. Són, en general, bona gent, però el més roig que s’observa a la pel·lícula és la cançó del Gallo Rojo i el més revolucionari a tota la pel·lícula és l’efecte que sobre l’espectador té el cant de la filla del protagonista quan ja s’ha acabat tot. Curiós el cant subliminal al socialisme barceloní en la figura d’un jove Maragall usuari del47, que viu en directe el segrest i que després s’encarregarà de visitar al Manolo Vital i atorgar-li la medalla d’or de Barcelona.

A l’Hospitalet, si els lluitadors no són anònims del tot és perquè la memòria popular es tossuda i encara alguns recordem a la Pura Fernández i al Felipe Cruz, al Jaume Valls i a l’Antonio Ruiz, a la Mercè Olivares i al Felip Gómez, al Jaume Botey i a la Pilar Massana, al Mateo Revilla o al Jose Fariñas i a molts més, anònims i tan importants com els precedents, que formen part de la història de la resistència a la ciutat i que mai han rebut —ni probablement rebran— cap medalla d’or o reconeixement públic que recordi el seu paper en molts dels avenços socials dels quals ens n’hauríem d’enorgullir tots els que habitem aquesta trista ciutat.

Aquell 47 va ser important per la gent de Torre Baró. Jo recordo l’any 1974, aquell 74 de les nostres il·lusions, quan les lluites eren col·lectives i les victòries també.

29 segons que expressen una manera de fer

Jesús A. Vila. membre de Foment de la Informació Critica de L’Hospitalet.

Cinc dies després que L’Estaca publiqués la resolució del Consell de la Informació de Catalunya sobre la queixa per la vulneració de drets de la ciutadania hospitalenca, que en la nostra opinió cometen reiteradament els Mitjans de Comunicació Públics de l’Hospitalet, la producció de TV de l’Hospitalet es va posar en contacte amb el Foment de la Informació Crítica per tal de recollir declaracions d’algun representant de l’entitat sobre aquesta qüestió. Tan aviat FIC va rebre la resolució i va poder debatre a la Junta Directiva que calia respondre, va encomanar una informació transparent sobre el tema que va sortir a L’Estaca el passat dia 11. El dia 16, TV LH ens demana declaracions al respecte i l’entitat anomena un representant per fer-les. Al mateix migdia, l’Informatiu de la tele es fa ressò de la notícia, fet que ens serveix per tornar a constatar mala praxis professional i no perquè aquesta mala praxis provingui de la incompetència dels professionals, sinó bàsicament perquè és de suposar que la competència professional topa sistemàticament amb la por a la represàlia laboral de qui controla l’aixeta financera.

Ho dic perquè el director dels Mitjans en persona complementa la notícia de TV LH donant contingut al seu titular que parla del rebuig de la queixa de FIC sobre la vulneració del codi deontològic dels MCP, escombrant cap a casa i manipulant la realitat. Per les declaracions fetes sembla que el director s’ha pres aquest contenciós com una qüestió personal i jo diria que considera una victòria particular seva que el CIC faci una resolució on no certifica la vulneració del codi deontològic… però tampoc el contrari. Si no els coneguéssim diríem que dona la impressió de sentir-se obligat a retre comptes a qui considera que ho ha de fer, que és l’equip de govern municipal. I aquest és exactament el nucli del conflicte, perquè tot i que el va contractar l’equip de govern municipal, qui li paga el sou és la ciutadania hospitalenca i és també a la ciutadania hospitalenca —i no només als representants polítics— a qui hauria de retre comptes.

Deixeu-me que m’expliqui. Els MCP funcionen, en l’actual fase, gràcies a un document que va costar un enorme esforç que es fes realitat: el Contracte-Programa que regula la prestació de serveis públics de comunicació i que el ple municipal va aprovar quatre dies abans de les darreres eleccions, amb un període de vigència que acaba el 2025. El contracte-programa el va aprovar el Consell Executiu dels MCP —on jo hi era, ben casualment— que està format per representants dels grups polítics municipals, un tècnic de Comunicació i tres periodistes de reconeguda solvència de fora de la ciutat, i presidit pel director dels MCP. No està gens clar el criteri pel qual s’elegeixen els tres periodistes externs, però el que si recordo és que no van estar presents en cap de les reunions a les quals jo vaig assistir (que van ser gairebé totes) i en totes elles van delegar el seu vot en el director dels mitjans o directament en el representant de l’equip de govern. D’altra banda, sembla haver-se convertit en norma que el director dels MCP, el representant de l’equip de govern, que acostuma a ser el cap del Gabinet de Premsa i el tècnic/a de Comunicació, tots tres de la mateixa àrea municipal, votin sempre units i, per tant, les reunions del Consell Executiu (CE) tenen, de partida, sis vots pràcticament assegurats, enfront dels altres quatre possibles vots dels grups d’oposició. Però el pitjor no és això, en ser suficientment greu. El pitjor és que el document sencer del darrer Contracte Programa va arribar absolutament redactat a les reunions i que, en dues o tres sessions del CE, es va donar per aprovat. No s’havia enllestit abans, probablement perquè el director dels MCP no havia tingut temps de redactar-lo o de programar la seva redacció i, en qualsevol cas perquè, com es va veure, només es tractava d’un simple tràmit.

Jo vaig assistir a pràcticament totes les reunions del CE (en el meu cas en representació d’un grup municipal d’oposició que em va fer la proposta sense compromisos) i en la darrera vaig presentar un total de 30 esmenes al redactat, de les quals el director només va acceptar-ne 7, sense discussió de cap mena. En aquelles reunions de la tardor del 2022 jo vaig aprofitar per posar sobre la taula el que els grups polítics havien aprovat ja feia uns quants anys sobre la recuperació de Ràdio l’Hospitalet. No es va prendre ni tan sols en consideració.

Óscar Sánchez, director dels mitjans de comunicació públics de L’H. fent una declaració a LH Digital.

Amb el canvi d’ajuntament després de les eleccions, el Contracte-Programa no caduca, però el que sí caduquen són els dos organismes de control dels MCP: el Consell Consultiu i el Consell Executiu. Per tant, hores d’ara, que no s’ha nomenat cap dels dos Consells des del maig del 2023 que havien caducat, l’únic que decideix és el director dels MCP i segurament el gerent de La Farga que s’ha de dur molt bé amb el director dels MCP perquè quan FIC va fer arribar el Manifest d’abril a l’empresa pública demanant que aquesta empresa encarregada de la gestió dels mitjans se’n fes ressò, el que va fer el gerent va ser fer-li arribar el document al director dels MCP, primer, per fer una informació a mida —que ningú s’esperava ni havia demanat ni potser hi calia— i segon, per enllestir una colla d’al·legacions per si a algun organisme, com després va passar, se li ocorria obrir un expedient.

Foment de la Informació Crítica és una entitat transversal, de la ciutadania hospitalenca, però que té una missió indefugible —i faria bé el director dels MCP de col·laborar en un objecte que també l’ha de beneficiar, enlloc de considerar l’entitat una mena de vespa asiàtica—: aconseguir que els MCP siguin controlats per la ciutadania i no exclusivament, com fins ara, pel poder polític i directament pel director dels MCP, que actua més com a braç executiu del poder local en aquest àmbit, que com a professional de la informació. En aquest sentit, els grups municipals de l’oposició haurien de coincidir amb nosaltres que no s’ha de seguir tolerant que una o dues persones (el director dels MCP i el gerent de La Farga) decideixin el que hauria de decidir un organisme controlat per la societat civil, a banda dels representants polítics, d’una manera honesta i equànime. I, per tant, s’ha de partir de cero en aquest treball de control si és que veritablement es vol controlar una matèria tan important com és la informació plural com a servei públic. No serveixen, com és ben evident, els dos Consells tal com estan dissenyats i no serveix un Contracte-Programa que redacten els MCP sense participació ni de la societat civil ni del conjunt de treballadors de l’organisme públic que, de ben segur, tenen molt a dir al respecte.

De ben segur no defugirem la nostra responsabilitat com a entitat de la ciutat que té com a objectiu el foment de la informació crítica i insistirem sobre aquesta manera de fer, sense descans, igual que no desistirem a l’hora de reclamar que es compleixin els acords que sobre comunicació i llibertat i pluralitat informativa aprovi el ple municipal. En el nostre cas directe, i fins ara mateix, els debats polítics a TV LH i la reobertura de Ràdio L’Hospitalet.

Però no voldria acabar aquest escrit sense referir-me a l’anècdota amb que obria el relat. Ens van demanar declaracions i vam citar a TV L’H davant la fàbrica del Cosme Toda, al costat del bosc de blocs obra de l’equip de govern Marín i de l’antiga fàbrica, un patrimoni abandonat que podrien fer servir moltes entitats com la nostra que no tenen cap seu social en condicions. Deu minuts més tard de la cita, va venir un càmera i vam estar gravant més o menys 15 minuts. Uns deu minuts llargs davant la càmera i la resta, un cop acabada la que ens van dir era la gravació principal, regirant la documentació. Ens temíem que TV LH diria que el CIC els ha donat la raó, quan el que ha dit l’acreditat organisme és que amb les dades disponibles no podia entrar a valorar si el FIC té raó o no i per tant no tenia elements per dir si s’ha vulnerat o no el codi deontològic. Li hem tornat a enviar al CIC el document que va publicar L’Estaca el dia 11 de juny per veure si ara que té més elements es pot finalment pronunciar en un sentit o en un altre i l’organisme ens ha contestat el següent (li vam passar el text del CIC a TV L’H però d’això no han dit ni paraula): “Bon dia, Us comuniquem que hem rebut la seva queixa relacionada amb l’acord pres pel Consell de la Informació de Catalunya de l’expedient 9/2024 i la documentació adjunta i que la incorporem a l’expedient ja obert per tal d’analitzar el que ens exposeu i donar-vos resposta. Ben cordialment”.

Som optimistes. Sembla que el CIC ara si que tindrà més elements per constatar que els MCP vulneren el codi deontològic. O potser no, ja ho veurem. I si tampoc amb el que els hem enviat ara, tenen prou elements per pronunciar-se, seguirem insistint on correspongui sobre la necessitat d’un control públic dels MCP i de la participació sindical dels professionals dels mitjans, que ara es troben indefensos davant uns mecanismes patronals que només controla el poder polític. Novament al CIC, o allà on calgui.

I acabo. No sabíem que en el cos informatiu de TV LH defensaria la seva postura directament el director dels MCP. I ens n’alegrem, perquè poca gent a la ciutat el coneix i mana molt. Però lamentem que ell hagi utilitzat 31 segons i una gran part del contingut de la informació i el representant de FIC només 29 segons i un parell de paràgrafs. Sobretot, perquè s’ha desaprofitat gairebé un quart d’hora de les declaracions principals que s’han ignorat del tot i que potser haguessin aclarit més les coses a la ciutadania, que és la important.

Tothom sap que els MCP han discriminat la ciutadania respecte el que FIC ha generat des de fa sis anys, privant a la ciutat d’informacions que no sabem si interessarien, però que sí sabem que no tenien cap autoritat, ni legal, ni moral, ni professional per escamotejar-les. Ara tothom ha de saber que els 29 segons de la informació de dimarts 16, expressen una manera de fer que, malauradament no és nova. Manipulen la informació quan diuen que el CIC rebutja la queixa. Simplement “no es pot pronunciar sobre la queixa presentada” (tal com es diu literalment), que sembla una cosa ben diferent. I manipulen les declaracions quan no inclouen ni un segon de les realitzades davant càmera, quan van afirmar que la resta de la gravació era simplement per il·lustrar la notícia.

Ha de saber la ciutat que serem un corcó per qui discrimina, amb l’únic argument que el que proposem molesta. El periodisme combatiu té això, que no es cansa mai…

Núria Marín deixa l’alcaldia i serà substituïda per David Quirós

El 15 de juny es convoca ple extraordinari per fer efectiu el relleu

Imatge de Núria Marín i David Quirós.

Ja s’ha fet públic que Núria Marín deixa l’alcaldia de l’Hospitalet i serà substituïda pel tercer tinent d’alcalde David Quirós. El runrun que ha estat circulant per la ciutat des de fa mesos, pràcticament des que el tercer tinent d’alcalde de la ciutat es va dedicar a comentar a alguns dels regidors —especialment dels grups municipals d’oposició— que el proper alcalde de la ciutat seria ell, ja s’ha fet realitat. Cristal·litzat el runrun, podem aprofitar per resumir el mandat de l’alcaldessa Núria Marín Martínez i explicar quatre dades sobre el seu successor in pectore.

Núria Marín va accedir a l’alcaldia el 19 d’abril del 2008, essent la primera tinent d’alcaldia quan el president José Luis Rodríguez Zapatero va nomenar ministre de Treball i Immigració Celestino Corbacho, fins aleshores alcalde de la ciutat. Núria Marín va néixer a Collblanc i no només era la primera dona alcaldessa de la ciutat en tota la seva història, sinó que era la primera alcaldessa socialista i la primera dels tres alcaldes democràtics que havia nascut a L’Hospitalet. Va néixer el dia de Sant Esteve de 1963 (al desembre passat va complir 60 anys) i va començar a militar al PSC a l’any 1981, segons ella mateixa ha declarat moltes vegades. Quatre anys més tard, encara sense acabar els estudis que ella considera similars a empresarials, va entrar a treballar a l’Ajuntament i,a deu anys després, amb 32 anys, es va incorporar com a regidora socialista. Fins ara mateix, per tant, 28 anys amb càrrec públic i sou municipal. Regidora durant 13 anys i alcaldessa durant uns altres 16, va ser a més, presidenta de la Diputació de Barcelona entre 2019 i 2023 i des del juliol de l’any passat senadora per designació del Parlament de Catalunya. Ha simultanejat, adherits als respectius càrrecs, un munt de responsabilitats representatives i fins i tot va arribar a ser presidenta del PSC i ara mateix és vicepresidenta del seu partit.

Entre els mèrits evidents, guanyar totes les eleccions municipals a les quals s’ha presentat, la del 2019 amb majoria absoluta i mantenir-se com a primera autoritat municipal sense gaire sobresalts. El més important es va produir al febrer del 2020 quan un regidor del seu propi partit va destapar el cas Consell Esportiu (encara sense finalitzar) pel qual va ser imputada tot i que des-imputada amb posterioritat. Després d’aquest cas, que encara cueja, Núria Marín va perdre successivament la presidència de la Diputació (avui en mans de l’alcaldessa de Sant Boi, Lluïsa Moret, ma dreta de Salvador Illa) i després la presidència del partit i, fa molt poc, va transcendir que Marín volia deixar l’alcaldia de l’Hospitalet i potser dedicar-se a ser senadora i qui sap si viure a Madrid, on arran del nomenament del càrrec va adquirir un pis. Un pis, per cert, que no figura entre la seva declaració de bens feta pública al web de la Cambra Alta del passat mes de juliol, probablement perquè l’adquisició era encara molt recent.

El seu sou declarat és de 109.055 euros anuals, té un  pis i un aparcament al 50% en propietat i una segona residència a Altafulla també compartida, un fons de pensions superior als 175.000 euros i uns altres 150.000 euros en accions i participacions.

Imatge de David Quirós

Sempre s’havia rumorejat que la persona més adequada per substituir-la quan ella estigués decidida a abandonar un càrrec que ja no semblava fer-li gaire il·lusió, era el que havia estat, fins no fa gaire, primer tinent d’alcalde, Fran Belver. David Quirós, per la seva banda, ha anat ventilant en els darrers temps que la persona elegida era ell. El nomenament de Núria Marín com alcaldessa a l’abril del 2008 va ser, segons el mateix Celestino Corbacho, una opció natural en uns moments en què el nomenament del ministre es va precipitar. En alguna ocasió Corbacho, que no ha mantingut bones relacions amb la seva successora des de gaire bé el seu retorn de Madrid, s’ha lamentat públicament de l’elecció i ha criticat durament l’absència d’iniciatives polítiques coherents de la seva fins aleshores tutoritzada successora. Ara, l’elecció de Quirós, que dins del partit socialista a l’Hospitalet no ha aconseguit ni de bon tros una posició majoritària, ha estat probablement més meditada, el que no vol dir que no sigui bastant sorprenent si es té en compte que Belver passa per ser l’únic component de pes en l’equip Marín i probablement la persona que té major presència en la gestió del dia a dia. En contra de Belver, segons algunes opinions, les seves constants dificultats de salut, el seu talant més aviat distant i crispat, la mala relació amb una part del partit encara proper al seu gendre Christian Alcázar (sense futur per la inculpació rebuda en el cas Consell Esportiu) i el no haver-se postulat eficaçment en lloc de Quirós.

Quirós, pels que el coneixen de prop, té fama de maquiavèl·lic, de venedor de fum i de que els temes se li fan vells a les mans abans de donar solucions, però també de mantenir una via de relacions socials més propera al savoir faire de l’alcaldessa. Per la fins ara alcaldessa, deixar a Quirós al front del govern municipal ja li sembla bé, malgrat el que puguin dir d’ell.

Ja hi ha data per fer efectiu el relleu. Serà en un ple extraordinari que es convocarà el dissabte 15 de juny.

D’acord amb la queixa del director de Comunicació de l’Ajuntament sobre la nostra informació sobre el pis madrileny de l’alcaldessa en la que se’ns indica que estem atribuint a l’alcaldessa un delicte perquè no el té declarat, la informació ja constata que el pis no estava declarat previsiblement perquè la seva adquisició era molt recent (posterior a juliol del 2023 que és la data de la declaració) i, per tant, quedava claríssim que no tractàvem d’insinuar cap delicte. Comunicació de l’Ajuntament afirma que l’alcaldessa no té cap pis a Madrid, malgrat que la informació ens havia arribat de fons internes del propi partit socialista de l’Hospitalet —i circulava extensament pel Departament de Cultura del mateix Ajuntament— on, certament, no es concretava si la propietat estava escriturada a nom de l’alcaldessa, d’alguna empresa patrimonial o d’algun familiar. Queda, doncs, fet l’aclariment que se’ns demanava.

L’escenari prodigiós de l’Alfons Flores, al Centre d’Art Tecla Sala

L’escenògraf més internacional que ha tingut mai L’Hospitalet presenta una mostra de la seva creativitat plàstica

Alfons Flores al centre d’un dels seus muntatges escènics

Dijous al vespre, al Espai 2 del Centre d’Art Tecla sala es va inaugurar la mostra “Alfons Flores. L’escenari prodigiós”, un recull per viure en primera persona i de manera intensa la màgia de l’escenografia teatral des de dins. La proposta és submergir-se en l’espai teatral i contemplar des de les entranyes d’un escenari imaginari el poder de la plasticitat escenogràfica i l’encant de la interrelació entre la matèria i l’espectador: un fenomen bastant semblant al que pot viure un actor en un escenari, davant d’un treball escenogràfic d’entitat.

Alfons Flores (L’Hospitalet 1957), va començar a viure el món del teatre des de ben petit. Fill d’un enamorat del teatre que va fer del Centre Catòlic el seu particular espai creatiu i germà d’un dels millors directors teatrals d’escena de Catalunya i sens dubte el millor director teatral que ha tingut la ciutat, l’Enric Flores, va iniciar-se en el món de l’escena d’adolescent i ben aviat es va sentir atret, i amb molta desimboltura i sentit de la plasticitat per la composició escenogràfica, que no és només, com algú aliè al món de la dramatització podria pensar, ambientar el que passa a l’escenari, sinó omplir de contingut visual, plàstic i utilitari tot allò que no és ni la veu, ni el moviment dels actors ni la il·luminació.

La mostra que presenta l’Alfons Flores sota el comissariat del cornellanenc Joan Maria Minguet, crític d’art, professor d’Història d’Art Contemporani i d’Història del Cinema a l’Autònoma de Barcelona i autor de més de 25 llibres sobre la matèria, i amb el suport tècnic i creatiu de la seva filla Mar Flores, omple la sala del Centre d’Art Tecla Sala recreant tres espais escenogràfics amb els quals no només es pot interactuar sinó que gairebé és obligatori per aconseguir el clima necessari, a banda d’un espai d’exposició de cartells, un altra d’esbossos, dibuixos i projectes, un bosc de televisors inspirat en l’escenografia de Bodas de Sangre, de Lorca, fet al Grec de Barcelona l’any 2001, i una videoinstal·lació també força interessant.

Els tres grans fragments escenogràfics del centre de la sala, alguns originals i alguns reconstruïts en part, corresponen a les òperes Norma, de Bellini que es va estrenar al Royal Opera House de Londres l’any 2016; Ascenso i caída de la ciudad de Mahagonny de Brecht/Weill, representada al Teatro Real de Madrid, l’any 2010 i l’Elisir d’amore, de Donizzetti que es va estrenar a Dusseldorf, a la Deutsche Oper am Rhein, l’any 2015.

Amb aquestes magnètiques escenografies, Alfons Flores posa de manifest dues coses: el seu geni creatiu, la seva capacitat plàstica i el seu enginy teatral i l’èxit internacional del seu treball. Més enllà de les celebrades escenografies de La Casa de Bernarda Alba (1998), Bodas de Sangre (2001), La Celestina (2004), Peer Gynt (2006), Los persas. Réquiem por un soldado (2007), Tirant lo Blanc (2007), La casa dels cors trencats (2009), Nit de Reis (2010), Afinidades electivas(2011), Flames a la Fosca (2013), Ensam (2015) o Scaramouche (2016), ha posat en escena òperes al Teatre del Liceu de Barcelona, al Teatro Real de Madrid, al Englisch National Opera (Londres), al Teatro alla Scala (Milà) o al Sydney Opera House d’aquesta ciutat australiana.

Les seves creacions han servit, a banda d’expressar un univers de plasticitat amotllat a l’essència de les peces teatrals o operístiques, una extraordinària aportació creativa per la renovació del llenguatge plàstic de les peces operístiques. El propi Flores, en el transcurs de la roda de premsa per presentar l’exposició als mitjans es va referir a la quantitat d’ensurts que han produït les seves creacions en ambients acostumats a que l’escenografia sigui simplement un aditament del text, del cant i de la música, quan la feina de l’Alfons mai ha estat un treball auxiliar sinó en moltes ocasions allò autènticament trencador que tota obra d’art hauria de pretendre. Quan encara només era un membre més de la cooperativa professional del Grup d’Acció Teatral de l’Hospitalet, les seves escenografies ja resultaven icòniques i s’elevaven per sobre de tot el magnífic treball de moviment d’actors, del text, la dicció i els jocs de llums i de plàstica de les peces dirigides pel seu germà en el grup hospitalenc.

L’Alfons Flores és, avui, un dels hospitalencs internacionalment més valorats i veure el seu treball creatiu a la seva ciutat on va créixer com a persona i com a artista plàstic i escenogràfic, de ben segur no deixarà indiferent ningú.

L’exposició estarà oberta fins el 3 de novembre.