Hi ha més o menys 40 de cada 100 persones que van anar a votar i unes 18 de cada 100 amb dret a vot a la ciutat —i hi ha probablement milers que no tenen vot tot i tenir l’edat i, per tant, ningú els compta— que troben que malgrat que el PSC local governa des de fa més de quaranta anys, no cal modificar el govern. És molta gent, sens dubte. Però n’hi ha molta més que o, no s’ha pronunciat, o s’ha pronunciat amb altres alternatives. Això respon clarament a la diversificació social: a aquells que no s’interessen directament per la seva realitat (que no tenen temps perquè tenen preocupacions més acusades o, simplement, perquè no pensen dedicar-hi ni un minut, o no troben camins per participar), o a aquells que no voten socialista o bé per clau nacionalista o bé per clau ideològica.

Si partim de la base que la ciutat no ha fet més que empitjorar objectivament en els aspectes essencials (densificació, desaparició de l’espai lliure, intensificació dels dèficits d’equipaments i serveis i que això anirà a més en els propers anys…), buscar alternatives exclusivament en clau nacionalista o només ideològica (esquerra-dreta) simplificaria molt la qüestió. No vol dir que no tinguin pes aquests components, perquè la ideologia i el fet nacional imposen models diferents, però posar l’accent en canviar el model dels darrers anys hauria de ser el principal objectiu, per afavorir un procés que afronti els problemes indispensables de qualsevol comunitat amb futur: equilibri entre l’urbanisme i el medi; entre les necessitats i la resposta adient; entre la desídia i el cultiu de la solidaritat, de la cultura, de la pedagogia cívica, etc.

Sembla evident, que un objectiu possible per canviar el model passa, doncs, per apropar postures de tots aquells sectors socials que es distingeixen per cercar solucions sense provocar més mals que els que es volen aplacar. És a dir, no valen les lectures fanàtiques d’odi vinguin del terreny que vinguin: vinguin en clau nacionalista o en clau ideològica. Costa molt treballar conjuntament amb els que consideren enemics i no adversaris a aquells que tenen visions contraposades de les realitats socials i nacionals. El Consistori hospitalenc tindrà tres regidors en aquest proper mandat que el primer que hauran d’aprendre és que la defensa de les seves idees i propostes s’acaba justament on els 24 companys que seuran al seu costat, argumenten les seves. I que imposar-les i tractar la discrepància com un atac, els deslegitima del tot.

Està clar que els eixos social i nacional tenen punts de convergència i punts d’allunyament i que ambdós, per una realitat com la nostra, són igualment d’importants, però convindreu amb mi que les realitats socials, quan s’albira l’emergència, prenen un relleu principal. És veritat que la mirada nacional articula respostes probablement diferents, però el que veritablement importa quan cal actuar amb urgència és respondre. Si el que cal és deixar de perdre espai públic o patrimoni històric i natural, per exemple, el que correspon és potser modificar el planejament, la protecció i la normativa, i això no entén de sentiments particulars, més enllà que protegir el territori i el patrimoni és, sempre també, protegir el país.

En el que podrem posar-nos aviat d’acord és que cal reaccionar amb urgència. La ciutat corre un greu perill de cronificar la precarització: creix la immigració, també la immigració sense drets (sense dret a vot, ni empadronament), creix la pobresa endèmica i les desigualtats entre zones, creixen les persones sense llar i no hi ha respostes des de les administracions local i autonòmica, que haurien de ser les més properes i les més immediates. I mentre tant, l’equip de govern dels darrers anys, ha convertit el territori en un exclusiu valor de mercat al servei dels grans interessos immobiliaris amb la hipoteca de futur que aquest creixement aclaparador comportarà per la ciutadania. Perquè, a més habitants, més necessitats d’equipaments, infraestructures i serveis i més necessitat, per tant, d’espai on ubicar-los. Un espai pràcticament inexistent, perquè la ciutat ha exhaurit el seu espai lliure.

És evident que en aquesta emergència de ciutat, la resposta ha de ser conjunta i unitària. De tots els que observen l’emergència, i de tots els que volen contribuir a afrontar-la. I per ser efectiva, caldria que fos inclusiva, tolerant i plural.

Belles paraules. És molt probable que més de 50 de cada 100 hospitalencs que van a votar habitualment (que han anat a votar a les últimes) les puguin subscriure. No és demanar molt, perquè en un ciutat de 265.000 ànimes, que 40.000 les puguin fer seves, és bastant realista. Al voltant de 40.000 persones són les que han donat suport en aquestes últimes a candidatures electorals i sensibilitats organitzades que es podrien posar d’acord sense massa dificultats per fer una diagnosi de ciutat i cercar alternatives. I només ha anat a votar el 47,5% del cens, de manera que hi ha més de 80.000 persones més, que s’hi podrien sentir motivades.

Això són prospectives grosses, però podríem anar a les xifres concretes. Per que el PSC hagués obtingut la majoria absoluta necessitava per sobre de 3.000 vots més dels obtinguts (mantenint les xifres d’ERC i del PP, especialment) i per perdre el 13è regidor, un miler llarg de vots menys dels que ha tingut. Per tant, la segona força necessitava també més de 2.000 vots dels que ha aconseguit ERC, per arrabassar al PSC l’últim regidor de la seva llista i guanyar-ne un altra.

Fem experiments. Posem que la CUP s’hagués posat d’acord amb ERC per fer una llista conjunta a la ciutat. Els uneix el sentiment nacional i una part considerable de l’ideari social (i els separen moltes altres coses, òbviament…). Pura especulació, és clar. Sumant els vots de totes dues forces haguessin aconseguit 5 regidors i hagués perdut el 13è el PSC. Imaginem-nos que el cinquè candidat de la llista d’ERC hagués estat el cap de llista de la CUP: tots contents. Tots bastant més contents que ara…

Ara mirem els resultats a l’esquera del PSC, sense considerar la discrepància nacionalista i només fixant l’atenció en els criteris reivindicatius i veïnals. Hagués estat molt factible una candidatura única dels Comuns, Decideix l’Hospitalet i l’Alternativa d’Esquerres (tots formen part de la mateixa cultura d’esquerra i van estar negociant presentar-se junts) i això els hagués sumat 1318 vots més i pujar fins a la quarta posició, mantenint, però, els 3 regidors, a molt poc del quart del PP. Sumant, a més, l’estranya candidatura de Vecinos de l’Hospitalet, haguessin estat la segona força, amb 4 regidors i amenaçant novament el 13è regidor socialista. I això sense tenir en compte fins a cinc candidatures més que, pels seus enunciats, semblarien més a prop de mesures socials que no pas al contrari: Unión Europea de Pensionistas, Impulsa l’Hospitalet, Recortes Cero, Proponemos por las minories, Partido del Trabajo, en total 1.221 vots més, perduts en el limbe dels miratges sense futur. Amb aquests 1.221 vots afegits, una candidatura unitària hauria estat la segona força, hauria aconseguit 5 regidors (un de menys el PSC i un de menys el PP). I tot plegat sense tenir en compte que les sumes en política tendeixen a multiplicar quan es tracta de sumes que es corresponen amb projectes cohesionats, amb una maduració lenta, d’encaixos treballats que consoliden projecte, organització i estructura, no tant quan són sumes de conjuntura, improvisades i forçades per les circumstàncies que, a vegades en lloc de multiplicar divideixen.

Tornem a les belles paraules. Seria possible l’esforç de convergència de projecte, organització i estructura. Un procés de maduració lenta, ampli, plural, que deixés de banda allò que pot separar i que posés l’accent en allò que pot unir. Un procés que ha de començar aviat per aconseguir un èxit electoral a anys vista i que passa imprescindiblement pel diàleg, l’exposició d’idees i el debat de propostes, la reflexió, la tolerància… a llarg termini. L’objectiu no seria canviar el país. L’objectiu és molt més modest, però prou important: canviar la ciutat. Treure el poder als que venen la ciutat a trossos i incorporar a tots aquells que posen en el nord dels propòsits aconseguir una ciutat més harmònica, més habitable.

Les conjuntures generals són importants però no determinants quan hi ha passió. La darrere vegada que va haver gent que s’estimava la ciutat encara era molt viu el franquisme. Per fer un l’Hospitalet de tots, resultava imprescindible integrar els nouvinguts. Avui s’ha de fer el mateix esforç perquè és mentida que la ciutat acull: la ciutat és més aviat inhòspita. Els que acullen són els hospitalencs que se’n recorden que també els van acollir a ells, o als seus pares, o als seus avis, perquè aquesta és la nostra història. Acullen i integren i així és com han anat fent comunitat. A contracor dels que s’han menjat el patrimoni històric, dels que s’han venut la terra, dels que han dessagnat els recursos de tots, dels que han administrat, que representen l’Hospitalet i que fan veure que acullen.

Hauríem de reflexionar sobre el procediment. però ens cal, amb urgència, un espai i un temps per trobar-nos, debatre i confluir, i on hi siguin entitats, organitzacions polítiques i persones interessades, amb igualtat de drets i de deures i amb la ment ben oberta. Una taula d’organitzacions polítiques i socials que faci una crida a la ciutadania per conferenciar. Algú hauria de prendre la iniciativa. Hi ha, per fortuna, a la ciutat, organismes, plataformes i entitats de prestigi que s’ho haurien de plantejar. És veritat que cal valentia i aquesta no sobra, especialment quan podria perillar el suport financer que sempre bé de dalt. Però resulta imprescindible obrir horitzons: el que està en joc, ara més que mai, és el futur de la ciutat. I tenim quatre anys per davant per modificar-lo.

Maig 2023

Una de les primeres coses importants a l’hora de fer política, especialment en l’àmbit municipal, és fer una anàlisi històrica del comportament electoral de la ciutadania. A l’Hospitalet, una bona part dels partits i de les candidatures s’han acostumat a presentar-se per rutina, a veure què passa, alimentats per la sensació que tenen totes les solucions o simplement que, pel fet de ser ells, són molt coneguts i reconeguts i que obtindran un suport important de la ciutadania. Els partits i les candidatures amb més solvència van a les eleccions una mica més segurs, després d’analitzar els pros i els contres, i els que tenen experiència van amb la garantia que obtindran representació, que potser disputaran la majoria, que directament guanyaran, o que no tenen més remei que presentar-se malgrat la seguretat de ser testimonials perquè el seu partit no es pot permetre el luxe d’estar absent de la contesa electoral a la segona ciutat de Catalunya (pel seu pes demogràfic). A  l’Hospitalet, el corrent ideològic múltiple a l’esquerra del PSC i el PSC, el PP o les candidatures consolidades de la dreta catalana, l’esquerra, l’independentisme i els diversos centres que sempre han existit, no tenen més remei que presentar candidatura a la ciutat, sabent en molts casos que seran testimonials, com a molt, minoritaris, i només en el cas del PSC convençut que guanyarà, per molt o per poc, però sense competència directa.

Les xifres al respecte són prou evidents. En les dotze convocatòries municipals que hi ha hagut de 1979 fins ara, mai s’han presentat a l’Hospitalet menys de 8 candidatures diferents: 8 al 1979 i al 2003; 9 al 1983, 1987 i 1999; 10 al 1991 i al 2015; 11 al 2007; 14 al 2011, 16 al 2019 i 17 al 2023. Però el més interessant de la qüestió és que, amb l’excepció del 2015 on es van presentar 10 candidatures i van sortir elegits regidors de 8 d’aquestes 10, en tota la resta, la majoria de candidatures amb regidors han fluctuat entre 4 i 5. Regidors de només 4 candidatures als anys 1979, 1983, 1991, 1995 i 2007. I regidors de 5 candidatures diferents els anys 1987, 1999, 2003, 2011 i 2019. És a dir, les xifres ens indiquen que només a 5 de les 12 convocatòries va haver més candidatures amb regidors que sense regidors, mentre que a les altres 7 va haver més partits sense representació que amb representació municipal entre tots els que es presentaven. O sigui, al 2015, dos candidatures es van quedar sense representació; al 1995 i al 2003, 3; al 1979 i al 1999, 4; al 1983, 5; al 1991, 6; al 2007, 7; al 2011, 9, al 2019, 11 i en aquest 2023, 12.

Totes aquestes candidatures van rebre vots. Tots aquests vots es van llençar directament a la paperera, van servir exactament igual que els que es van quedar a casa i que els que es van entregar en blanc o es van considerar nuls. A efectes de participació són importants. Molt importants, corresponen a gent amb ganes de dir la seva. A efectes de rendibilitat política són vots inútils, testimonials, que obligarien a pensar en les estratègies electorals d’aquells que volen participar, tenir veu i influència però que porten els vots d’aquells que els hi donen suport a la invalidesa més absoluta. El debat entre pràctica política i testimoni polític és molt interessant: no l’hauríem de menysprear. Estic segur que resulta molt interessant sociològicament parlant. Expressa dubtes, malestars, crítica constructiva moltes vegades. Des de la perspectiva del caràcter executiu del mandat electoral convindreu amb mi que aquest és un vot important en tant que participatiu, però desaprofitat per tot alló que resulta decisiu en una contesa electoral: poder governar.

En una realitat com l’hospitalenca on hem parlat de l’adjudicació sistemàtica del vot a una formació que no té cap preocupació de renovació interior perquè no li cal interrogar-se sobre quines coses fa malament, la invalidació pràctica d’aquests vots testimonials resulta una mena de sacrilegi democràtic de gran volada. I ha anat a més en les dues darreres convocatòries, justament quan hagués estat més necessària la concentració de vot.

Perquè aquest és justament el problema. Des de l’any 1979, a l’Hospitalet hi ha hagut tradicionalment més candidatures a l’esquerra del PSC que no pas a la dreta. Concretament, sense afinar del tot perquè això de l’esquerra a l’esquerra dels socialistes toca sempre un terreny més aviat relliscós, podem parlar de 2 diferents al 1995; 3 al 1987, 2003, 2007 i 2015; 4, al 1979, 1983, 1991 i 1999; 5, al 2019 i 2023 i 6, al 2011. De totes aquestes esquerres s’han elegit regidors de la cultura comunista i postcomunista en totes les eleccions i totes exclusivament en l’òrbita del PSUC/IC-EUiA i Comuns-Podem. Tret, això sí, de l’any 2015 on, amb l’onada Podemos van entrar a l’Ajuntament 2 regidors de Guanyem que, de seguida van pactar amb el PSC, i un de la CUP més els clàssics d’IC-EUiA en totes les múltiples variants. Fora d’aquest mandat 2015-2019, només hi ha hagut regidors comunistes i postcomunistes o d’aquesta cultura política però sempre, amb excepció feta de les primeres eleccions de 1979, amb una xifra d’entre 2 i 4 regidors de 27 possibles.

En un municipi com l’Hospitalet, ciutat dormitori, de barris poligonals, amb una població de baixa renda, amb forta immigració, amb una tradició de cultura externa que ha calgut integrar, amb barris densificats fins l’extrem… ningú diria que les dretes haurien de tenir cap protagonisme polític i, amb molta dificultat, els partits catalanistes, nacionalistes i independentistes. Molt menys, partits com el PP que poden aspirar a tenir regidors locals perquè representen una part de la ciutadania amb recursos i conservadora. No obstant això, ni els municipis desequilibrats com l’Hospitalet, ni les societats de baixa renda amb majoria de població sense feines qualificades, són el que havien sigut. Fa dècades que el cinturó roig de Barcelona va deixar de ser roig per convertir-se en rosa, després taronja i podria acabar fàcilment sent blau-verd a poc que ens descuidem… Li costarà molt ser groc o groguet o com volguem ubicar tonalment els partits de l’òrbita independentista. Però ni en sociologia ni molt menys en política hi ha res impossible.

De fet a l’Hospitalet, els caps de l’oposició (o els segons partits, perquè hi ha hagut molts governs de coalició donant suport al partit majoritari) han estat: en cinc ocasions el PP (1995, 1999, 2003, 2007 i 2011); en dues ocasions el PSUC (1979 i 1983); CiU (1987 i 1991) i ERC (2017 i 2023) i en una ocasió Ciutadans (2015). Mai, en cap cas, l’oposició ha fet ni pessigolles al govern local. Per dues raons: per les majories absolutes del PSC i, quan han faltat les majories, pels pactes establerts, alguns produïts intel·ligentment quan no els calia, i altres producte de l’atractiu de la menjadora socialista. Mai, fins ara, el PSC ha governat en minoria un mandat sencer. En aquest mandat, els socialistes es juguen per primer cop haver de gestionar una mica de debilitat.

És evident que el volum de candidatures municipals present en cada convocatòria està molt lligat a la conjuntura política del moment. També els resultats, probablement, però és possible que en menor mesura. Només el PSC s’ha presentat amb les mateixes sigles a les 12 convocatòries. Això explica solvència política, organització territorial i eficàcia militant. El PP no es va presentar a l’Hospitalet al 1979 perquè, com a tal, es fundaria 10 anys després, tot i que al 1983 ja tenia estructura territorial fins i tot a l’Hospitalet com Alianza Popular i, ja aquell any, va aconseguir dos regidors. CiU va aguantar amb les sigles fins el 2019. Mai va tenir més de 5 regidors, però va baixar per sota del 5% al 2019 i va desaparèixer del Consistori. ERC va tenir candidatura pròpia en totes les convocatòries excepte la de 1987 però no va aconseguir regidors fins el 2015; dos, que van pujar a 5 el 2019, i que ara han baixat a 4. Ciutadans va entrar amb força també el 2015 amb 4 regidors (més que cap altra), els va repetir el 2019 i ara els ha perdut tots. I l’extrema dreta, abans Plataforma per Catalunya i ara VOX, han estat representats a l’Ajuntament només en dues ocasions: una, PxC amb 2 regidors el 2011 i ara VOX amb tres regidories. Aleshores PxC va aconseguir una mica més de 6.000 vots i el 7,3% dels vots vàlids. Ara VOX n’ha aconseguit gairebé 8.500 amb un 10,3%.

Ningú, ni de l’extrema esquerra, del centre, de la dreta, de l’extrema dreta, ni del sector nacionalista/independentista, ha fet ombra mai al PSC en 44 anys, però tampoc ningú s’ha preparat organitzativament per canviar la dinàmica. És probable que no sigui senzill i és possible que no sigui factible, però s’ha convertit en una exigència democràtica perquè el PSC amb els èxits electorals no troba cap necessitat de modificar ni conductes, ni polítiques, ni formalismes. En té prou amb el suport, minvant però encara suficient, d’una ciutadania que li ha anat devent favors any rere any i, especialment, que no troba arguments sòlids, entusiasmadors i funcionals per millorar la pròpia realitat en altres candidatures. És veritat que li pesa la ciutat cada dia que passa, que troba cada vegada més precaris els serveis públics, que comença a percebre la necessitat de més espai i zones verdes, que veu com comprar un pis a la ciutat vol dir hipotecar-se per 30 anys i tirar dels estalvis dels progenitors, amb la consciència plena que mai recuperarà els diners que tan li costa guanyar ara, perquè si alguna vegada vol vendre, ningú li comprarà un habitatge en una ciutat inhabitable…

Però no es veuen a prop les alternatives. Les municipals s’han convertit, més fins i tot que les municipals i les autonòmiques, que a voltes es converteixen en plebiscits entre uns i altres, en una rutina on ja se sap d’avançat qui serà el guanyador i on l’oposició estarà fragmentada com sempre, polaritzada ideològicament i absolutament erma a l’hora de modificar les polítiques que aplica sense complexos ni miraments des de fa més de 4 dècades.

Així que, fet el diagnòstic, permeteu-me que —agosaradament— apunti unes quantes reflexions de futur. I us deixo descansar…

Maig 2023

Hauríem d’acostumar-nos a llegir els resultats electorals com no s’acostumen a llegir mai: per nombre de vots, i no pas per percentatges. Llegir els resultats per percentatges amaga un aspecte fonamental d’unes eleccions democràtiques: la participació. I la participació, en contra del que s’ha popularitzar mediàticament, resulta l’aspecte més important d’un procés electoral perquè és consubstancial a ell: la democràcia és participació i la participació es mesura pel nombre de persones cridades a votar i que voten, i no purament pel resultat de les candidatures més votades. La participació posa l’accent en la ciutadania. Els resultats posen l’accent en els partits, en el repartiment del poder, especialment el que controlaran les cúpules dels partits que són els que determinen les llistes, els que controlen les institucions, els pressupostos públics i, per tant, els recursos que s’acostumen a regar, per exemple, sobre els mitjans de comunicació. D’aquí que la premsa en general posi l’accent molt més en els resultats dels elegits, que en el nombre dels que han votat d’entre tots els que podien fer-ho.

A Espanya, els nivells de participació varien tradicionalment, com és sabut. Les eleccions generals són les que desperten més interès entre la ciutadania i les europees, municipals i autonòmiques les que menys. La participació mitjana a les generals ha estat històricament del 73,79% (que vol dir que hi ha hagut bastantes convocatòries electorals per sobre del 80%) mentre que a les municipals per exemple, no s’ha arribat ni al 70%. A l’Hospitalet, mai fins ara s’ha arribat a una participació del 65% en unes eleccions municipals i en alguns casos, com les del 2007, no es va arribar ni al 47% del cens electoral. A aquestes d’ara la participació ha estat del 47,48%, un percentatge molt semblant a les del 1999 i també a les del 2023. En canvi, la participació mínima a unes generals a l’Hospitalet (les de març de l’any 2000: 63,7%) gairebé coincideix amb la màxima a les municipals, que es va produir l’any 1987 (64,3%). Això vol dir que, mentre es desentén de mitjana un 30% de l’electorat hospitalenc en unes generals, es queda a casa un 40% en unes municipals. O sigui, el govern de la ciutat, aquell més proper a la ciutadania, aquell que intervé més decididament en aspectes que tenen a veure més directament amb la seva vida quotidiana, aquell que pot imposar irreversibilitats manifestes en el seu entorn, no interessa a 40 de cada 100 ciutadans cridats a participar.

Això té tres conseqüències directíssimes. La primera i més important que, amb un suport electoral molt reduït, un equip de govern decideix coses que afecten al conjunt de la ciutat. La segona, que una part molt important de la ciutadania se sent aliena al que passa a la seva ciutat, per tant no sent la seva ciutat com un context que li pertany i que pot cuidar o modificar, i la tercera, que l’empobriment democràtic que això suposa es converteix en un dèficit que acaba normalitzant-se elecció rere elecció.

A qui guanya les eleccions això fa molt de temps que ha deixat d’importar-li. A una esquerra compromesa, això hauria de preocupar-li molt més que guanyar les eleccions. I no ha estat així històricament. Si la preocupació de la participació estigués en el nord de l’ideari de l’esquerra, faria molt de temps que a l’Hospitalet les xifres de participació serien més altes.

Si tenim en compte aquesta realitat, el PSC local ha governat amb majoria absoluta amb percentatges sobre vots vàlids emesos —és a dir sobre els vots que es comptabilitzen per repartir-se regidors entre les candidatures electorals— entre el 63,7% el 1983 i el 43,2% el 2019. Però, en realitat, haurien aplicat polítiques irreversibles a la ciutat comptat amb el suport electoral d’entre el 24,5% i el 40,8% de la ciutadania que tenia dret a vot. És a dir, les majories absolutes han funcionat a la ciutat amb entre un 60 i un 75% d’electors que no havien donat suport a aquestes majories absolutes. Però és que, a més, ha governat sense complicacions amb un 23,9% de suport real l’any 1979 (coaligat amb el PSUC i CIU), amb un 19,2% l’any 2011, amb un 17,7% al 2015 i ara mateix ho farà amb gairebé un 38% sobre vot vàlid, que en realitat és un 18% sobre cens electoral. És a dir, el PSC governarà aquests propers quatre anys amb 62 de cada 100 persones que van anar a votar que no els van donar suport, i amb 82 persones de cada 100 que tenien dret a votar que es van desentendre o no els van elegir. Amb aquestes 82 persones de cada 100 que no els van donar suport i podrien haver-ho fet, i amb aquestes 62 persones que si que van anar a votar i que no els van votar a ells, dirigiran l’Ajuntament de la ciutat amb 13 dels 27 regidors possibles. De fet, la ciutat estarà representada els propers 4 anys no pel 100% dels que van anar a votar sinó pel 84,6% dels vots vàlids emesos. O sigui, 15 de cada 100 ciutadans de l’Hospitalet que van anar a votar no estaran representats en el seu Ajuntament. En puritat, però, seran 61 ciutadans amb dret a vot de cada 100 que estaven censats, els que no tindran res a veure amb el que es faci o desfaci al seu municipi. Un exemple que explica moltes coses: si tots els regidors representats a l’Ajuntament actual, al govern i a l’oposició, decidissin fer el biopol, construir edificis al Parc de les Planes, al Parc de l’Alhambra, a Can Buxeres i al Parc de Bellvitge, ho podrien fer legalment sense que 61 de cada 100 habitants de la ciutat poguessin al·legar res.

Ja es veu que el problema és molt general. Que afecta a l’Hospitalet, però que és extensible arreu, que el sistema reclama millores i que l’esquerra especialment, que és la que ha sacralitzat des del segle XVIII la democràcia d’arrels occidentals com el millor sistema de funcionament de les societats avançades, haurà de replantejar-se algun dia el tema de la participació com un tema de primera magnitud electoral.

A partir d’aquí, el que tocaria preguntar-se en aquesta realitat territorial, és per què hi ha tradicionalment tan poca participació electoral en les eleccions municipals. I les respostes podrien ser diverses. Unes tenen a veure clarament amb el desarrelament de la ciutadania. En un poble petit la ciutadania coneix els conciutadans. Fins i tot els que elegeix directament per representar-los, els veu sovint al carrer o a les botigues i en general no li cal fer una instància per parlar directament dels seus problemes. Les autoritats són més accessibles i els electors s’hi senten vinculats al seu municipi: hi pertanyen, malgrat es passin potser més hores fora del municipi que a casa. En una ciutat de les dimensions hospitalenques, aquesta realitat és més complexa. La immensa majoria dels ciutadans viuen a l’Hospitalet per accident: la primera condició és la proximitat a Barcelona, la pertinença a l’Àrea Metropolitana i, en el cas de la forta immigració que han patit darrerament molts barris, tenir un espai per dormir cada dia. Pot ser que el sentiment de pertinença hagi crescut a la ciutat. Segurament no tant com diu la propaganda oficial, però és evident que molts dels habitants de la ciutat provenen de les generacions anteriors que l’han vist créixer i han vist lentament com les administracions municipals successives l’anaven precaritzant, convertint els barris en ruscs i menjant-se irreversiblement l’espai urbà. Se senten hospitalencs, però amb ganes de marxar tan aviat puguin a viure en altres llocs on la qualitat de vida s’ajusti més als paràmetres de les societats avançades que saben combinar infraestructures, equipaments i serveis i zones residencials i industrials, sense conflictivitzar el territori ni vendre’l a les grans promotores immobiliàries, com s’ha fet a la ciutat des de 1939 sense gairebé interrupció.

Altres raons que expliquen la deserció ciutadana en el procés electoral té molt a veure amb les mateixes condicions socials de la ciutadania. Gent empobrida, amb sous baixos i rendes de lloguer desproporcionades, sense més horitzó que el treball de baixa qualificació, allunyats de la cultura, tant en l’exercici de les activitats que socialitzen com del consum, amb problemes d’escolarització i de serveis, amb desatenció social, amb una sanitat que els posa terminis inadmissibles, amb una justícia que els hi és aliena del tot i que no els compensa. Amb una tendència inevitable al rebuig de les promeses que mai es compleixen, que consideren la classe política un sector ple d’oportunistes i de trepes que viuen sense haver-s’ho guanyat dels impostos de tothom, que ratllen la confiscació per les economies més fràgils. Gent molt propera al que en altres èpoques s’anomenava lumpenproletariat i que avui és una estructura social que si es caracteritza per alguna cosa és pel seu individualisme, la seva passivitat social i l’alienació fanàtica. Carn de canó pels que venen fum de tots colors, avui molt enfocats al verd claret.

I finalment no es poden deixar de banda altres realitats més homologables: la dels que no se senten representats per les candidatures que es presenten. Una part en molts casos de gent amb molt bona fe, desenganyada i sense il·lusions polítiques i també, en altres casos col·lectius amb una certa passivitat existencial producte d’allò tan senzill que ha resultat fins ara reclamar tots els drets del món i oblidar-se paral·lelament de tots els deures. L’abstencionisme té moltes cares i el vot marginal també. I provoca moltes sorpreses, fonamentalment perquè falta reflexió i acció pedagògica sobre aquestes realitats que sempre hi són i que s’expressen en el silenci.

La participació, per tant, és una rèmora democràtica sobre la qual resulta imprescindible actuar si volem que la democràcia no se’ns esvaeixi com l’aigua entre les mans. Hi ha una part de la ciutadania que resulta pràcticament irreversible, irrecuperable per la participació i l’activitat social. Probablement sigui només una minoria. Hi ha tota una altra part sobre la qual és possible incidir: la que vol participar si li ofereixen espais, si veu que la seva contribució és útil i si veu que els partits es renoven no només en les formes, que també: especialment en la manera de treballar internament, en les propostes i en el compliment de les promeses. Els canvis en les formes i el fons en els partits, especialment en les direccions i les cúpules, té una traducció directa en el discurs: vol dir, en llenguatge entenedor, generar il·lusió i fer-la arribar arreu. Si no hi ha participació, especialment en ciutats sociològicament com la nostra, és perquè no s’ha generat il·lusió i perquè si s’ha generat no s’ha estès suficientment: no ha arribat a l’ànima de la gent.

No pot fer-ho un partit acostumat a guanyar des de fa més de quatre dècades sense més esforç que mantenir la menjadora i engreixar la maquinària clientelar. Només ho poden fer la resta.

I en breu, una mica més. Les candidatures i les campanyes…

maig de 2023

Com que el més destacable en unes eleccions és saber qui guanya, caldrà començar per aquest principi. A l’Hospitalet guanya el PSC ininterrompudament des de les primeres eleccions municipals de la democràcia, exactament fa 44 anys. Probablement els pares i les mares dels nens que avui fan primària i que comencen la ESO, no han vist a la seva ciutat un govern que no fos del PSC. Molt semblant al que havien viscut els seus avis i àvies durant els seus 44 primers anys de vida. Aleshores no hi havia democràcia però, ininterrompudament, el poder havia estat en les mateixes mans. Amb una notabilíssima diferència: aquell poder era imposat, producte d’una guerra fratricida i d’una dictadura ferotge, i aquest d’ara és el resultat de dotze processos electorals consecutius i, per tant, amb la legitimitat de les urnes, un argument que resulta molt difícil de qüestionar amb raonaments democràtics.

Que un govern d’un mateix color duri molts anys no tindria per què ser dolent: és el que elegeixen lliurement els ciutadans i, en conseqüència, respon a la voluntat majoritària i, per tant, beneficia objectivament a la majoria. Però la realitat és més complexa. Com que la democràcia no és un sistema perfecte, posar el poder en les mateixes mans durant molt de temps, dècades en aquest cas, provoca importants perjudicis reals que tenen molt a veure amb les dificultats per posar en marxa controls externs al propi poder, amb capacitats per contenir-lo quan s’excedeix, reorientar-lo quan es corromp i vigilar-lo permanentment per fer-li veure que la representació adjudicada no atorga cap dret de propietat sinó que és una simple delegació de funcions. És a dir, el poder en democràcia no és etern, és temporal, però sobre tot no pot ser arbitrari, ni determinant, ni les seves accions haurien  de provocar resultats irreversibles si prèviament no han estat consensuats socialment.

Sense controls efectius, el poder, i especialment el poder en les mateixes mans durant dècades, sigui d’origen dictatorial o democràtic, es converteix en un simple instrument de dominació: decideix sobre allò que és públic com si fos particular, i s’oblida que les seves decisions irreversibles ultrapassen la legitimitat de delegació que li atorguen les urnes. Un exemple senzill, vulnerat a qualsevol ajuntament des del primer dia, que ens ajudarà a entendre com de fàcil és passar del dret de delegació al dret de dominació gairebé sense que ningú se n’adoni: un equip de govern decideix fer obres a la Casa Consistorial perquè considera que tal com estan els despatxos no es pot treballar. I per posar-se a treballar decideix sense encomanar-se a ningú, gastar-se en obres un 5% del pressupost municipal. El més fàcil és que pensi que si ho ha fet malament ja el castigarà l’electorat quan toqui. El que acostuma a passar és que quan l’electorat ha de jutjar aquesta acció, ja està oblidada del tot. En canvi, si per fer les obres hi hagués un control de delegació efectiu que hagués de considerar la irreversibilitat de les accions amb l’acord de la ciutadania, s’ho pensaria molt i molt cada vegada que volgués fer alguna acció irreversible. Seria molt lent tot plegat, ens podrien al·legar alguns. Però el que és veritablement, no ja lent sinó impossible, és modificar tot el que es pot considerar irreversible. Millor que sigui lent que impossible, no us sembla?

Vol dir que un poder en les mateixes mans durant dècades és implícitament negatiu? En la nostra realitat, exactament. Tants anys de poder en les mateixes mans provoca una patrimonialització (convertint allò que és delegació en propietat) i provoca la normalització de la irreversibilitat. Un exemple, les obres de la Casa Consistorial. Però aquest és un exemple modest. El més greu és la irreversibilitat de l’ús del territori, especialment en la febre urbanitzadora que pateixen tots els municipis, com més a prop de les àrees metropolitanes més acusat, arbitrari i sistemàtic.

Dit tot això, apliquem-nos a la realitat immediata. El PSC de l’Hospitalet porta 44 anys governant i en portarà 48 quan es convoquin les properes eleccions al 2027. Quan va començar a governar, la ciutat era un caos urbanístic i social, però quedava una part considerable d’espai lliure per millorar les condicions d’habitabilitat destruïdes per l’acció de 40 anys justos de dictadura. Quaranta quatre anys després, la ciutat ja no té espai lliure, és la que té menys metres quadrats de zona verda per habitant de tot Catalunya i és la més densa d’Europa. Entre el molt que s’ha fet en la governació d’aquests 44 anys últims, la part d’irreversibilitat de les accions polítiques pren un relleu exasperant. Precisament, perquè allò que és irreversible en la teoria resulta gairebé impossible de revertir en la pràctica i, per tant, aconseguir espai lliure —que és la única cosa que milloraria la ciutat— es converteix en quelcom pràcticament utòpic.

Aleshores, és que els hospitalencs ja estan contents amb el fet de no tenir espai lliure, de ser la pitjor ciutat de Catalunya en metres quadrats de verd per habitant, en ser la ciutat més densa d’Europa? Si ho preguntéssim un per un a cada ciutadà, segurament ens sorprendria el resultat de l’enquesta comparat amb el resultat electoral. A tothom li agrada viure en una ciutat verda, espaiosa, amb bons serveis… El que passa és que, o no s’adjudiquen les irreversibilitats negatives d’aquests anys al govern socialista, o quan es va a votar no es pensa en aquestes irreversibilitats… o senzillament no es troba una opció més engrescadora que canviï el poder esclerotitzat de 44 anys seguits. Hi juguen, en tot aquesta anàlisi, uns altres elements importants que cal també considerar: la ideologia de l’electorat, la situació econòmica conjuntural de les famílies, el sentiment de ciutadania molt vinculat a la precarització dels barris on s’instal·len els immigrats, la particularitat de la radicalització nacionalista de Catalunya i la mateixa història local, farcida d’egolatries i desavinences.

Perquè, el que ha passat aquest 2023 electoralment a la ciutat, no pot resultar una enorme sorpresa. Molt del que expressen els resultats d’ara ja es podia preveure: que guanyaria el PSC, que baixaria Ciutadans, que pujaria el PP, que potser entraria VOX amb algun regidor, fins i tot que potser arribaria a entrar Junts…

Molt poc abans d’iniciar-se el procés electoral es van produir un parell de fenòmens exògens que obrien més interrogants especialment en dues forces que havien tingut un relatiu protagonisme a l’oposició de la ciutat del darrer mandat: ERC i Comuns. En el cas d’ERC, el dit del senyor Junqueras, posant de cap de llista un regidor contestari del PSC que s’havia destacat especialment per comprometre l’alcaldessa en el sonor cas del Consell Esportiu, era una proposta arriscada que, si hagués sortit bé, fins i tot podria haver canviat la història municipal, però també corria molts riscos d’acabar malament justament perquè el candidat descavalcat d’ERC havia estat en la passada legislatura el que probablement, de tota l’oposició, s’havia esforçat més a l’hora de convertir-se en una alternativa creïble. Pel que fa als Comuns, l’elecció com a cap de llista d’un personatge prestigiat, activista compromès i per sobre dels particularismes estrets de l’esquerra local, també podia obrir esperances de més suport electoral, malgrat que els formalismes interns ja havien propiciat dissensions internes que, finalment, acabarien amb una candidatura alternativa. La realitat ha estat que tant ERC com els Comuns no solament no han sumat més —ERC, a més, es presentava amb EUiA i amb el suport d’una plataforma ciutadana: Gent pel Canvi— sinó que, entre tots dos han perdut gairebé 9.000 vots en relació al 2019, i un regidor d’ERC.

La sorpresa més destacada potser ha estat l’entrada sobtada de VOX convertint-se en la quarta força a l’Ajuntament de la segona ciutat de Catalunya, molt per davant, per exemple, de Comuns, de Junts, de la CUP i a només 2.000 vots d’ERC i a 1.500 del PP. La sorpresa, no obstant, és relativa. Fa anys que se sap que a l’Hospitalet hi ha un amagat electorat ultradretà. Plataforma per Catalunya ja va irrompre al 2011 amb més de 6.000 vots i dos regidors (a les següents no va arribar al 5%). Ara, l’extrema dreta n’ha aconseguit 2.500 més, fins als 8.500, el millor resultat de la seva història.

Pel que fa al PSC, al llarg del seu periple de vencedor absolut, només ha perdut la majoria absoluta en quatre de les dotze convocatòries, encadenant set majories absolutes entre 1983 i el 2007 i aconseguint 13 regidors el 2011 i ara, i 11 regidors el 2015 que va resoldre fàcilment pactant amb dos regidors de Guanyem que aleshores ningú sabia si eren de Podemos-Catalunya o no. No ho eren, és clar, aviat van entrar al govern amb un sou força elevat i un dels dos regidors anava en aquests darreres eleccions a les llistes del PSC, ja sense sortilegis. La única vegada en 44 anys que el PSC va tenir unes mínimes dificultats per governar la ciutat va ser el 2015, malgrat que va obtenir un còmode suport d’IC-EUiA durant bona part del mandat. En aquesta ocasió d’ara, la situació es presenta molt diferent. Probablement no podrà formar un govern estable ni amb la dreta ni amb l’esquerra de l’oposició municipal i només podrà tirar d’acords puntuals amb les quatre forces. I tampoc li serà fàcil. Tindrà algunes prevencions amb el PP, que seran especialment mal vistes fora de l’Hospitalet i segurament no s’atrevirà obertament amb VOX. Amb ERC ho té complicat mentre Graells tingui força interna i amb Comuns encara més, perquè Comuns s’hi juga bona part de la seva credibilitat de futur mantenint-se crític i a distància d’aquest PSC de la Marín. Altra cosa serà en aspectes controvertits per una part de la ciutadania que alguna d’aquestes forces defensi en la mateixa línia que el PSC (penso amb el Biopol, per exemple).

El PSC ha perdut en aquestes eleccions gairebé 12.000 vots. És el partit que n’ha perdut més amb diferència, perquè Ciutadans, que ha acabat desapareixent, només n’ha perdut a prop de 10.000. Tot i perdre tants vots, gairebé els vots que han aconseguit conjuntament les dotze candidatures sense representació municipal, el PSC només ha perdut un regidor. Un regidor clau, és veritat, el que li dona l’estabilitat al govern, o el que l’obligarà a pactes.

Ciutadans ha acabat fora del mapa. Era previsible, però podia haver resistit, especialment per la personalitat del seu cap de llista, conegut a la ciutat abans de ser el líder del partit i durant la seva permanència com a regidor. Li calien uns 2.500 vots més dels que va treure. En va perdre gairebé 10.000. És possible que molts vots de Ciutadans de l’Hospitalet hagin anat al PP i potser també uns quants a VOX, però també és fàcil que molts s’hagin quedat a casa i uns quants hagin retornat a la casa matriu del PSC, cosa que indicaria que el PSC de Marín, que ja ha obtingut en aquestes eleccions el pitjor resultat de la història, hagi pogut iniciar un decliu del que li costaria sortir si no aprèn dels enormes errors comesos en aquestes darreres legislatures.

L’anàlisi dona per bastant més. Caldrà parlar de la participació, del nombre de candidatures presentades, de la campanya, de les variables presents a la ciutat pel que fa a ideologia, conjuntura econòmica, nacionalisme… i especialment del futur. Ho faré, si ho considereu d’interès, en successius articles.

maig 2023

Amb una participació que no arriba al 47,5% del cens electoral, quan aquest havia pujat lleugerament respecte del 2019 on la participació, ja molt baixa, va ser 10 punts superior, l’Hospitalet va atorgar ahir novament la seva confiança al PSC amb 13 regidors dels 27 possibles. La segona força ha estat la coalició d’ERC amb EUiA, encapçalada per Jaume Graells, amb 4 regidors, i la tercera, el PP de Sònia Esplugas a només 615 vots dels republicans i també amb 4 regidors. La quarta força ha estat l’extrema dreta de Vox, amb gairebé 8.500 vots i en cinquena posició els Comuns, amb una mica més de 8.100 vots. Aquestes dues candidatures han aconseguit 3 regidors cadascuna.

Torna a haver 5 forces representades a l’Ajuntament de 17 candidatures que es disputaven regidories, només que aquest cop Ciutadans que tenia 4 regidors i va aconseguir l’any 2019 gairebé 12.000 vots, ara no ha arribat als 2000 i s’ha quedat amb un 2,4% molt lluny del 5% necessari per aconseguir representació. Més vots que Ciutadans, però també sense arribar al 5% (3,7%) s’ha quedat Junts, que ha aconseguit uns 400 vots més que a les darreres eleccions del 2019. La resta de les 10 candidatures han aconseguit plegades menys de 7.500 vots i menys d’un 9% dels vots emesos.

El PSC amb 13 regidors ha perdut gairebé 12.000 vots i la majoria absoluta que va obtenir el 2019, i per tant l’oposició s’ha incrementat amb un regidor més, però ERC ha perdut un dels cinc que tenia i Ciutadans els quatre, mentre que els Comuns mantenen els que tenien i n’han guanyat tres, respectivament, el PP i VOX que, finalment, entra al Consistori. El PP ha guanyat més de 4700 vots i VOX més de 5300, respecte del 2019.

El resultat dificulta l’estabilitat del govern socialista però no la fa impossible. La perspectiva més a mà seria la d’un pacte PSC-Comuns, tenint en compte que Jaume Graells havia estat el sisè de la candidatura socialista l’any 2019 i la campanya de ERC ha estat molt dura respecte la política local socialista. Tampoc sembla que el canvi en la candidatura de Comuns faciliti l’entesa, de manera que és molt possible que Núria Marín es vegi obligada a governar en minoria, negociant alternativament amb uns i altres. L’oposició de PP i VOX, amb els mateixos regidors que ERC i Comuns, complica també força l’entesa de l’oposició per fer canvis radicals en la dinàmica que han impulsat els socialistes en els darrers anys, de manera que la perspectiva de govern local no serà pas tant senzilla com fins ara.