No fa gaires dies la Coordinadora d´AMPAs Endavant de Collblanc-la Torrassa va fer públiques aquestes fotos que corresponen a carrers tradicionals on passen els nens per anar a escola. Concretament, aquestes estan situades a la cruïlla de Rambla Catalana amb Roselló. Els representants d?aquesta entitat denuncien a l?ajuntament la situació i reclamen camins escolars segurs i una reparació urgent de l’asfalt
Autor: Redacció
FIC debuta con stand propio en Sant Jordi y presenta nuevas publicaciones en l’Hospitalet
La entidad participa por primera vez en la Rambla Just Oliveras durante una intensa jornada cultural marcada por la reivindicación social, la literatura local y la alta afluencia de público
Foment de la Informació Crítica (FIC) de L’Hospitalet participó por primera vez con un stand propio durante toda la jornada de Sant Jordi en la Rambla Just Oliveras. La entidad celebró así una de las festividades culturales más importantes del año, donde expuso los libros publicados desde su creación en 2018, compartiendo espacio con numerosas entidades, asociaciones y colectivos de la ciudad.
Entre las principales novedades presentadas, FIC dio a conocer el dossier titulado ‘7 Dones de l’Hospitalet’, una recopilación de artículos publicados en la web con motivo del 8 de marzo. Los textos, escritos por mujeres de la ciudad, abordan la situación actual del feminismo y analizan los retos que deben afrontarse desde las políticas públicas a nivel local.
Asimismo, FIC ha elaborado un auca en catalán y castellano, diseñada por Miguel Porres, que narra en formato de viñetas la historia y evolución de FIC y de su medio digital L’Estaca. Bajo el título “Auca de los que se sienten activos”, la publicación repasa desde la fundación de la entidad hasta su vocación actual, destacando el carácter voluntario, plural y comprometido de sus miembros. El mensaje central subraya el objetivo de contribuir a la mejora de la ciudad mediante iniciativas que fomenten la participación y la dinamización social.

El auca también incluye una llamada a la ciudadanía para sumarse al colectivo, que organiza a lo largo del año diversas actividades de debate y encuentros sobre los principales temas que afectan a l’Hospitalet. Además, se editó una versión en blanco y negro pensada para el público infantil, que puede ser coloreada, despertando el interés tanto de niños como de familias.
El stand de FIC estuvo presidido por dos roll ups de L’Estaca y de uno de los actos estrella de la entidad: La Nit dels Insurrectes, junto a carteles reivindicativos que denunciaban la falta de democracia y de libertad de información en el ámbito municipal, señalando las limitaciones en la participación ciudadana en los plenos.
Javier Marin Vazquez, autor de los libros Comunicación, Izquierda y Derecha y El Poli Rojo estuvo firmando sus libros en el stand de FIC.
La jornada de Sant Jordi se desarrolló con una gran afluencia de público en toda la Rambla Just Oliveras. Librerías, entidades, partidos y sindicatos participaron en un evento que volvió a consolidarse como punto de encuentro cultural. La parada de Bibliotecas se convirtió en uno de los espacios más concurridos, acogiendo la firma de libros de cerca de medio centenar de autores y autoras de diversos géneros, desde novela e historia hasta ensayo y poesía.
Entre los nombres destacados que participaron se encontraban Estrella Ambrojo, Dolors Marín, Ramon Breu, Ireneu Castillo y Matilde Marcé, entre otros, junto al Centre d’Estudis de L’Hospitalet. La diversidad de obras reflejó la riqueza cultural y literaria del territorio.
Estos son los autores y sus libros que pasaron por el stand de bibliotecas: Simplicio Nsue Avoro: ‘El renacer sobre el baobab’; Eva Muñoz; Carmen Hurtado: ‘Caer al cielo’; Josep Borrajo: ‘Una pedra a la sabata’; Hilda Suárez García: ‘Andante solitario’; Tomàs Callau: ‘Macià a Moscou: centenari (1925-2025): internacionalització de la causa catalana’; Carmen Luz Carbonell García: ‘A mi manera. Memorias de una cubana’; Susana Polo: ‘Hasta que roce tu piel’: Ireneu Castillo: ‘Els últims masos de l’Hospitalet’; José Luis Martín: ‘Solo el Diablo te ayudará’; Estrella Ambrojo: ‘Cádiz, aquí y ahora’; Laia Cabré i Vandellós: ‘Fes Clic amb el teu gat’; Centre d’Estudis de l’Hospitalet: ‘Quaderns d’estudi 39’; Manuel Domínguez: ‘Algunes històries de l’Hospitalet’; Matilde Marcé i Piera: ‘Coses de l’Hospitalet i més’ (segona part); Àngel Amatller López: ‘Maginet, els oblidats de la guerra civil’; Adrià Colás: ‘El Monòlit del tresor’; Emília Olivé: ‘Filantrocapitalisme. El mercat de la caritat’; Álvaro Cortés Oliva: ‘Mars blaus: encuentros entre la Mediterránea y América Latina’; Jordi Ballart Macabich:‘Vuit graus. Els nedadors d’hivern’; Dolors Marin Silvestre: ‘Dones de foc: internacionalistes a Catalunya (1936-1939): aportacions per a noves genealogies feministes’; Pol de Herrero: ‘Nuevos monólogos (más y mejor)’; Alba Serrano Gimenez: ‘Històries de terror per a valents’; Antoni Paris i Núria Montoriol: ‘Me transformo, luego existo’; Rosa Barreiro: ‘Ecos del interior: escucha tu alma’; Catalina Doblas:‘El Círculo de la gaviota’; Gabriela Maldonado Fernández: ‘Y el cielo se iluminó: vidas y poemas; Antoni Pla: ‘BABU, Sumolé’; Ramon Breu: ‘Anatomia d’un silenci’; Núria Beitia, et al.: ‘Educación Menstrual’; Raül Giménez: ‘Egòlium, un viatge per la llum’; Marc Parés Escudero: ‘El vuelo de Ágape’; Marta Renato: ‘Sendero de estrellas’; Diego Medina Espinel: ‘En busca del árbol de la vida; Mercè Vázquez: ‘Diario de campo de un artista despeinado’; Noel Rodriguez Mussach: ‘L’Escolta Invisible va de solidari’; Jaime Martín: ‘Jamás tendré 20 años’ (reedició); Sílvia Xancó Grau: ‘Como transformar tus heridas en semillas de vida’; Nuria Vázquez Chimeno i Mercè Vázquez Chimeno: ‘El mar cicatriza’; Joan Soto: ‘Candel, l’altre català’; Samuel Giménez: ‘Sangre, sudor y letras’; Ricard Gutiérrez: ‘¿Ornitoqué?’; Xavi Villalvilla Berenguer:‘La vida que no te conté’; Jordi Nomen:‘Contra la tiranía del like’; Fernando Riera:‘Civilización perdida’; Pako Muñoz:‘Pacto de silencio’; Alba Vidal:‘La descendencia de los árboles’; Nathalie d’Arc:La esencia del Ser reside en la sombra; Eva Vilarrasa Colomer: ‘Martí’.
La novela del hospitalense Roger Bastida ‘Passeig de Gràcia. Història d’una família’ tuvo un gran éxito en esta jornada y se situó entre las más vendidas en Barcelona. Fue presentada en la misma calle que lleva el título del libro.
Desatenció a les Oficines (OAC) que han de facilitar la regularització d’immigrants a l’Hospitalet
La solució que ha previst el govern local és evitar les cues al carrer i obrir el recinte de La Farga
Des del dijous de la setmana passada, l’Oficina d’Atenció Ciutadana del carrer Girona on cal sol·licitar informació general, el certificat d’empadronament o l’informe de vulnerabilitat, ha estat saturada amb llargues cues a totes hores —des de primera hora del matí fins a les set de la tarda— sense que s’hagi pogut atendre a totes les persones que ho necessitaven. Aquest mateix procés s’ha produït a la majoria de municipis de l’àrea metropolitana però a l’Hospitalet, on la població immigrada i en molts casos en situació irregular és molt gran, la manca de previsió ha suposat que moltes de les persones interessades hagin hagut de fer cues de fins a 8 o 9 hores. La situació de caos, que els mateixos treballadors de les oficines han posat de manifest als seus respectius càrrecs directius, ha provocat que el govern local hagi anunciat que durant els propers nou dies laborables, a partir d’aquest mateix dilluns, s’habilitin unes oficines provisionals dins el recinte firal de La Farga, amb entrada pel carrer Barcelona, per tal d’evitar l’espectacle de les cues inacabables al carrer.
Fruit de la mateixa improvisació, aquest dilluns les oficines només funcionaran a partir de les 10 del matí i fins a les 7 de la tarda, mentre que la resta de dies, fins el dijous 30, estaran obertes de 9 a 19 h. Justament a partir d’aquest dilluns s’inicia la tramitació presencial amb cita prèvia que des de dijous passat només es podia fer telemàticament. Això comportarà previsiblement més afluència d’afectats, que haguessin convertit en un espectacle l’allau de gent davant de les oficines del carrer Girona.
De fet, no ha transcendit només que l’habilitació de les oficines dins del recinte de La Farga, fonamentalment per evitar les cues al carrer, però no sembla que això hagi suposat en reforç extraordinari del servei d’atenció. La regidora de la Ciutat de Drets va explicar al canal oficial del govern que “amb aquest dispositiu volem donar un missatge de calma… creiem que es pot donar una resposta ordenada a aquesta situació”. El que interessa doncs, és evitar la impressió que això és un caos, habilitar un espai interior de manera que no estiguin al carrer i puguin disposar de serveis les persones afectades, i mantenir-ho només fins al dia 30 quan ja es preveu que hagi baixat la pressió. A partir d’aquest dia s’ha anunciat que es reforçaran les Oficines d’Atenció Ciutadana i les seus de les regidories de districte al menys fins al 30 de juny.
L’obtenció del certificat d’empadronament per aquells ciutadans que tenen residència oficial a la ciutat es pot aconseguir de manera presencial, per internet o per telèfon. No cal dir que per tramitar-ho via internet s’ha de disposar de l’IdCAT mòbil o tramitar-lo a la web de l’idcat (idcat.aoc.cat), mentre que per telèfon s’ha de trucar al 010. Ja està tot explicat, de manera que la gent prefereix fer cua. Doncs bé, el reforç extra durarà, de fet, 9 dies.
El grup municipal de Vox s’ha queixat del “col·lapse total de les oficines”. La resta de forces d’oposició, fins ara, silenci.
Diverses activitats de Primavera per aquest Sant Jordi que posen en marxa entitats de la ciutat
Foment de la Informació Crítica organitza la Festa del Pensament Crític i estarà present amb un estand propi a la Rambla el Dia del Llibre
El proper dijous 16 d’abril, Foment de la Informació Crítica, l’entitat editora de L’Estaca celebra com cada any la Festa del Pensament Crític, una activitat pensada per fer una trobada anual amb la massa social que supera ja els 70 associats i per presentar la revista de l’edició anual de La Nit dels Insurrectes i entregar a les persones homenatjades, a les famílies del homenatjat pòstum i als membres de l’entitat reconeguda, el material que es va fer servir a La Nit per reconèixer la seva tasca, les fotografies i un record d’aquella jornada.
Com cada any s’aprofita també per pr4esentar un Manifest anual que aquest any porta per títol Manifest-Crida per l’inici d’un moviment unitari d’acció i que proposa l’establiment de un acord de mínims entre forces polítiques i sindicals, entitats i persones interessades per preparar un canvi polític a la ciutat, quan queda gairebé un any per les properes eleccions municipals.
Com a final de la trobada es prepara un pica pica de solidaritat al que estan convidats tots els que en aquesta jornada es vulguin apropar a la seu de FIC, a l’avinguda del Carrilet, 321, 2n pis (Riosul), a sobre del bingo i a tocar de l’escola Patufet-Sant Jordi. Estan convidades totes les persones associades i simpatitzants i és un moment mol útil per establir complicitats.
Per cert que, aquest any, també a diferència dels altres anys, Foment de la Informació Crítica tindrà un estand propi a la Rambla Just Oliveras, durant el Dia del Llibre. A banda d’alguns associats que presenten els seus llibres aquest dia i que signaran exemplars, a l’estand de l’entitat es podran recollir diversos obsequis i materials: dues auques, en català i castellà, les mateixes auques perquè els infants les puguin colorejar, un punt de llibre, un bolígraf d’aniversari i el dossier sobre la lluita feminista que es va publicar a L’Estaca a primers de març. També estaran a l’estand els llibres que l’entitat ha publicat fins ara, així com les diverses revistes de La Nit dels Insurrectes i materials diversos d’altres anys.
Aquest mateix dia al vespre i també per primera vegada, l’Ateneu de Cultura Popular organitza la Primera Vetllada de Sant Jordi amb un sopar-concert a partir de les 21h. El preu per persona és de 25 euros i hi ha temps fins el dilluns 20 d’abril per adquirir els tickets corresponents. El sopar estarà amenitzat per Companys de Ruta, un grup especialitzat en versions.
D’altra banda, l’associació La Talaia, que organitza de fa anys les festes del barri Centre, va organitzar ahir dissabte, la primera edició del Fem Plaça, una proposta participativa de música folk, amb l’afegitó de tallers de dansa i un vermut popular.
Fem Plaça es va iniciar cap a les 11h. del matí als Jardins de Can Sumarro, i amb un concert de la banda de folk Groovin’ Cat, poc després.
EL MENJAR DELS HOSPITALS
Ja s’entén que els hospitals no han de ser restaurants de primera categoria. Que no et serveixin ni marisc, ni cargols, ni caviar, ni àpats, ni vins gaire sofisticats. S’entén també que han de ser curosos amb la salut dels pacients, perquè estan a l’hospital per guarir-se.
Ara, el que no s’entén és que sovint els hospitals públics i privats del nostre país et serveixin una cuina horrorosa, immenjable. Les dues úniques explicacions que pot tenir això és que així s’estalvien diners -els malalts no tenen alternativa i s’han d’alimentar amb la porqueria que els serveixen- i acceleren les ganes de fotre el camp dels pacients. És a dir, és una manera indirecta de díscol.lapsar els col·lapsats hospitals del país.
Val a dir que els restaurants que hi ha als propis hospitals, als que van a menjar els acompanyants del pacient, no estan gaire millor. No hi ha problema quan l’hospital és enmig de la ciutat i pots anar a dinar o a sopar a qualsevol altre lloc on facin una cuina més decent.
Pots anar al bar simplement a esmorzar, berenar, fer un cafè o una coca-cola. Però quan t’hi quedes a dinar és un drama. El menjar és sa, això sí, però no tens ganes de repetir. I jo la veritat és que no ho acabo d’entendre. A un país ple de bars i restaurants per tot arreu, amb uns plats simples, saborosos i sans, quin és el motiu de que als restaurants dels hospitals, les clíniques i els dispensaris s’hi mengi tan malament? És una qüestió ideològica? És solidaritat amb la basòfia que fan menjar als malalts? Quin és el perquè de tot plegat?
Els acompanyants, al cap i a la fi, ho tenen fàcil. El primer dia van a dinar o a sopar a l’hospital i els altres dies diuen que hi vagi la mare del cuiner o la cuinera, a no ser, ja dic, que l’hospital estigui en mig del no-res, a un polígon industrial o dalt d’un turó, que també passa. Llavors, el que acaben fent és portant-se un tàper o un entrepà de casa, demanant una cervesa i brindant a la salut dels cuiners sapastres. Més que res perquè aquest país és molt vell i qui més qui menys aspira a menjar bé.
Ara, els que estan ingressats al llit, els que hi han de romandre dies, els que hi porten dies, els fan passar un suplici que jo crec que és intolerable. Que atempta contra els dret humà a menjar dignament, que està inclòs en el dret a ser tractat com una persona digna. I és que és molt indigne tractar als nostres malalts malament, sobretot quan estan curant-se a l’hospital. És un abús i una manca de respecte.
A una nació civilitzada, a un país civilitzat, quins són els ciutadans que s’hauria de tractar millor? Quins són els ciutadans que haurien de gaudir de més privilegis de les administracions? Jo crec que els vells, els infants i els malalts. És a dir, els més febles. I si els impostos que paguem tenen un sentit moral, més enllà d’assegurar-nos el funcionament dels serveis públics, hauria de ser que els ancians, els nens i els pacients fossin cuidats com a ciutadans de primera categoria.
No ho faré gaire llarg: és obvi que, a casa nostra, sovint la civilització brilla per la seva absència. Hem passat del respecte reverencial als vells (senat vol dir ancià, és a dir, l’antiga Roma la governaven els ancians) al menyspreu, la indiferència i la marginació.
Pel que fa a les criatures, en comptes de d’escarrassar-nos en educar-les, ens escarrassem en mal-educar-les. I, pel que fa als malalts, els hi passa sovint com als vells, que els tractem com una nosa emprenyadora que ens hem de treure de sobre el més aviat possible. Quan es parla de manca de valors, de crisi de valors, més valdria que comencéssim per pensar en els vells, les criatures i els malalts.
Tot això ve arran de l’estada del meu net a l’hospital de Sant Joan de Déu. L’Hospital és impecable. Els metges són de primera categoria. Una referència al món. Llavors per què el menjar és incomestible? Per què li han posat les coses més difícils a la mare i a l’àvia intentant que el nostre net mengés alguna cosa? Com és possible que es pugui portar menjar de fora de l’hospital i el que et serveixen a dins estan sigui ranxo? Honestament, no ho entenc. Tan costaria fer una cuina una mica més alegre, una mica més humana, una cuina que els pacients esperessin amb gana i delit? Jo crec que no. És més, crec que no es fa per pura desídia. I que és una vergonya que els pares i els avis hagin de portar menjar de fora per a que els nanos mengin alguna cosa. No està bé.
No es tracta de criticar en concret l’hospital de Sant Joan de Déu. Podria dir el mateix del Clínic, de la Clínica Provença o de l’Hospital de Barcelona. A tots serveixen la mateixa porqueria. Jo diria que ningú no es queixa perquè es pensa que l’important és la qualitat mèdica d’aquests hospitals i que la resta és secundària. Però no és. Perquè el menjar és important. No és secundari mai.
EL DIA DE LA MONA
Encara que la mona es vesteixi de
seda, mona es queda (Popular)
És aquí el dia de la mona,
finalment, el dia ha arribat.
i el mico filós i el pelat,
-cara de gos, cara de gat-
se’n fot de tot i es descollona.
Van fotent ous per tot arreu,
quan el que calen son ovaris,
per refrenar els ximples sectaris
que omplen de sang els calendaris
i no deixen viure ni a Déu.
Heus aquí la vella beata
portant la mona al seu fillol,
que bota com un cabirol,
mentre ballen el rock and roll
amb una pedra a la sabata.
I transigeix l’oncle Moisés
perico de tota la vida,
encara que sembli mentida,
a dur-li una maqueta a mida
del nou estadi dels culers!
I al seu puti-club de Las Vegas,
el Donald reclama una mona,
enorme com ell i rodona,
i brama i amenaça i trona
i es vesteix de seda i més seda.
SANT JOSEP, DIA DEL PARE
Pobre Sant Josep, cast i vell,
que és honorat per tots com pare,
dus les banyes d’en Gabriel
que te un dur i formós canyamel
i a la Maria va fer mare.
Tu treballaves de fuster,
vinga fer armaris i prestatges,
finestres, taules i, també,
quan calgui, arques de Noé
per tempestes i mals oratges.
Mentrestant, Maria se’n riu
perquè ella és jove i ardorosa.
Mentre el colom li dona caliu,
la seva panxa esdevé un niu
on Jesús, tot tranquil, reposa.
La mala gent de Natzaret
se’n fot, se’n riu sense manies.
Però molt pitjor que en Josep,
està el llenyataire, pobret,
el desgraciat Jeremies.
Perquè en Jere i la Meritxell
varen tenir dotze femelles.
Desgraciada ella i també ell,
“Us les donc per un sol camell,
que fa felices sis camelles.”
Quan arriba el dinou de març,
malgrat bufi la Tramuntana,
tant si és dijous, com si es dimarts,
li dona un gust al paladar
amb una crema catalana.
El peó del Llobregat
PATRIOTISME CULINARI
Fa uns anys jo deia que era un catalanista polític i un nacionalista gastronòmic català. Ara, espero que una mica més madur, això del catalanisme polític ho deixaria tal com està i això del “nacionalisme gastronòmic català” ho matisaria una mica. O, millor dit, ho matisaria molt. D’això va aquest art
En primer lloc, crec que és evident que existeix una cuina catalana, que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Cal emmarcar-la en la cuina de la mediterrània cristiana occidental. Per tant, cosina germana de l’Andalusa, l’Occitana, la sarda, la corsa i la Italiana. Més al nord, més mantega i més cervesa. Més al sud, la cuina dels nostres veïns musulmans que coneixem poc.
Això pel que fa a la geografia, pel que fa a la història la cuina catalana s’ha anat construït pels diferents pobles que han anat passant per aquí: ibers, grecs, romans, musulmans, gots, andalusos i ara mateix hispanoamericans i musulmans d’arreu del planeta.
Amb això vull dir que la cuina catalana -com suposo que totes les cuines – és una cuina sempre en construcció. S’alimenta del paisatge -tot i que ara es poden comprar coses de tot arreu- i les diferents cultures que van passant per aquí ens deixen el seu pòsit culinari. A més, hi ha la innovació dels nostres cuiners públics i privats. Per tant, la cuina catalana no és una cuina estàtica. Potser ho sigui la finesa, la danesa o la de Noruega. La d’aquí no. Per casa nostra hi ha passat i hi passa tot Déu.
Hi ha molts llibres de cuina catalana. Ja des dels temps de la Lliga s’intentà que la gastronomia formés part de la identitat nacional del país. I, de fet, hi forma part. Com que el primer tret distintiu de la gastronomia és la geografia ens trobem que la cuina catalana te poc a veure amb la castellana, la basca, l’astur-lleonesa o la galaico-portuguesa. O la canària. I sí que te a veure, en canvi, amb l’andalusa o l’occitana. Pura geografia.
Ara, les receptes dels cuiners catalans post-moderns tipus Ferran Adrià formen part de la cuina catalana? De la cuina tradicional catalana, no, és evident. Poden arribar a formar-ne part, però jo ho veig difícil. Trobo més viable que plats que ens han vingut de fora -com va passar amb els canelons, per exemple- hi formin part. És un problema d’ingredients i simplicitat. Una situació curiosa és la que es planteja amb el pa amb tomàquet. Com se sap el pa és un aliment que aquí es menja des de l’any de la picor però, en canvi, el tomàquet va venir de fora fa relativament poc (fillets, gairebé tot el que tenim aquí o ha vingut de fora o han inventat els de fora i nosaltres ho hem copiat). Però aquí es va fer una barreja d’un invent mesopotàmic (el pa) amb un ingredient americà (el tomàquet) i el resultat va ser el nostre plat nacional, el pa amb tomàquet. I suposo que com aquest exemple en trobaríem a centenars.
A aquestes alçades de la meva vida el xovinisme gastronòmic -com tots els altres xovinismes, de fet- és una estupidesa. Defensar que la teva nació és la millor perquè tu ets nacional d’ella és una estupidesa. Una altra cosa és intentar que s’hi visqui bé o, si més no, raonablement bé. D’una manera justa i amb prou sobirania com poder
decidir les coses importants respecte d’ella, és a dir, sobre nosaltres, els catalans. Però això no ens converteix en millors que ningú, sinó a aspirar ser com moltíssima altra gent d’arreu del món. Amb el seu estat, la seva sobirania i els seus convenis
internacionals.
On volia anar a parar més enllà d’aquesta disquisició política és que, malgrat el meu antixovinisme gastronòmic, malgrat que no em considero un nacionalista gastronòmic des d’un punt de vista teòric, a l’hora de la veritat probablement la cuina tradicional catalana és la que més m’agrada. Atenció, que dic que és la que més m’agrada i no que sigui la millor del món mundial. Ves a saber què en sé jo, que no he perdut el campanar de vista, del món mundial.
Jo crec que la cuina tradicional catalana és la que més m’agrada simplement perquè és la que solia fer ma mare. I les meves àvies. O sigui: és la cuina en la que m’he educat. Perquè a casa també s’educa en el menjar a la canalla. I el que normalment t’agrada és el que cuinava ta mare i ella trobava més bo. Et va educar el paladar sense
adoctrinar-te, això ho feia el meu pare amb discursos més o menys elaborats sobre teoria gastronòmica.
Ma mare, cuinava. I gaudia menjant. Anava cada dia a la Boqueria -quan la Boqueria era la Boqueria- i s’estava hores als fogons de la cuina mentre vigilava les dependentes. A casa gairebé cada dia era festa. S’ hi menjava molt bé. Potser massa i tot. És cert que va caure a vegades en alguns esnobismes com els canapès, però eren pecats venials que duraven poc. El tronc frontal era la cuina que li van ensenyar les meves dues àvies i que ella va millorar.
Deia Rainer Maria Rilke que la pàtria és la nostra infantesa. Tenia raó. I, això, gastronòmicament, és la cuina de la mare. És un patriotisme raonable, crec jo. I no suposa no voler menjar cap plat que no sigui “nacional català”, cosa que seria una enorme imbecilitat i, com ja he dit, contrari a la tradició catalana, absolutament oberta al món des de la nit dels temps.
Tomàs-Maria Porta i Calsina
Foment de la Informació Crítica, davant l’elecció del Consell Executiu i de Programació
Davant l’aprovació del nou Consell Executiu i de Programació dels Mitjans de Comunicació Públics, Foment de la Informació Crítica manifesta el següent:
Dimarts passat 24 de febrer, el ple municipal de l’Hospitalet, amb 24 dels 27 vots del Consistori, va aprovar el nou Consell Executiu i de Programació dels Mitjans de Comunicació Públics, desatenent la proposta que es va desenvolupar en el seu moment des del Foment de la Informació Crítica, que consistia a donar-li un contingut a la representativitat dels tres professionals que formen part d’aquest organisme de direcció i control. Fins ara aquests tres periodistes eren elegits arbitràriament per l’alcalde de la ciutat, que és a qui li correspon segons un reglament orgànic clarament obsolet, la proposta global de la seva composició.
El coneixement que té la nostra entitat del funcionament intern d’aquesta mena de Consells, aconsellava evitar els vicis tradicionals de l’elecció arbitrària que ha estat la norma imposada fins ara. Estàvem convençuts que l’elecció d’un Consell Executiu que respongués a uns criteris d’efectivitat en les seves funcions, enfortiria no sols el control ciutadà dels mitjans públics de comunicació, sinó conseqüentment la seva independència, reforçaria la solvència professional dels seus treballadors i la seva neutralitat informativa, i seria un instrument molt adequat d’anàlisi de les necessitats objectives d’un servei que ha de millorar progressivament, i per al qual es necessiten inversions regulars, i increment d’efectius amb les remuneracions adequades. El Consell Executiu, que és l’òrgan encarregat del control del seu funcionament, per al qual es dota d’un Contracte-Programa quinquennal, té a més les atribucions corresponents al disseny de les programacions; de manera que li correspon una anàlisi profunda de les necessitats objectives que té la ciutadania en aquest àmbit de la informació i, per tant, a ell li correspon el debat i acord sobre les programacions futures, la millora i ampliació dels mitjans de difusió i els tractaments informatius que deuen, en tot moment, respondre als criteris de neutralitat informativa, crida a la participació social i augment de la credibilitat.
L’objectiu que hagués de perseguir aquest organisme, més enllà del paper burocràtic que se li ha volgut donar històricament, amb l’aprovació d’un Contracte-Programa que no es discuteix, i que és una basta còpia dels Contractes-Programes existents en els mitjans de comunicació públics de l’Estat, seria analitzar el que li convé a la ciutat i a la ciutadania a la qual es dirigeix, preservar el seu caràcter públic en tots els ordres i reforçar l’autoestima professional dels seus treballadors, oferint-los un estatut de llibertat informativa al servei de la ciutadania i no al servei propagandístic del govern de torn.
Aconseguir un Consell Executiu i de Programació autènticament funcional, era el que aquesta entitat, Foment de la Informació Crítica, proposava al Consistori, sabent que aquest objectiu no tenia res a veure amb el del govern, que l’única cosa que pretén és tenir un organisme que aprovi retòricament un Contracte-Programa, que es posa ja elaborat sobre la taula sense tot just discussió, i que delega en exclusiva el control informatiu públic en el director dels mitjans que, com la seva funció indica, ha d’encarregar-se de dirigir; però en absolut de determinar ni els continguts, ni la programació, ni els ritmes, ni tan sols les prioritats quan es vulnerin els criteris d’objectivitat, neutralitat informativa i igualtat d’accés. I encara molt menys, de presentar un document ja elaborat que és un pur reescalfat protocol·lari que no té cap virtualitat, llevat que sigui sortir del pas, retòricament parlant.
Per a aconseguir aquest objectiu de funcionament orgànic capaç d’elaborar contingut, es proposava un sistema de representació dels tres professionals elegits fins ara arbitràriament per l’alcalde, perquè almenys sobre ells pogués recaure la sensació imprescindible de neutralitat que és molt discutible en la resta de components: un professional representant de cada força política, un tècnic dependent del servei de comunicació municipal i el director dels mitjans triat pel govern local. Per a això es proposava que aquests tres professionals es triessin a través dels mitjans de comunicació no públics de la ciutat, en absolut compromesos, almenys en aparença, amb el govern de torn.
Els 24 regidors municipals que han donat via lliure a l’actual Consell Executiu i de Programació, han tancat l’orella a la proposta d’aquesta entitat amb un parell d’arguments molt poc sostenibles. El primer, que la recent caducitat del Contracte-Programa vigent deixava al llimb laboral als treballadors dels mitjans de comunicació públics, quan és evident que hi ha hagut fases durant les quals no ha estat en vigor cap Contracte-Programa i això no ha impedit la normalitat jurídica i laboral dels mitjans i dels seus treballadors. I el segon, que la proposta acordada permetia garantir que els tres professionals triats ara, no es corresponen amb l’elecció arbitrària que l’alcalde havia imposat fins al moment.
Aquesta entitat no està en condicions d’afirmar que l’elecció d’aquests tres professionals ha estat un error. El que si pot afirmar és que la proposta acordada és la conseqüència del veto imposat a L’Estaca. I imposar un veto en una cosa directament relacionada amb l’esperit que s’ha d’imprimir en la informació pública, ja resulta prou eloqüent per a poder afirmar que el primer pas fet ha estat molt sospitós de manipulació. El veto va ser imposat pel govern i ha estat assumit per tres dels grups municipals d’oposició. El veto, en conseqüència, no ha de situar-se exclusivament en l’haver del govern sinó també en el de tres dels quatre grups de l’oposició, el pronunciament de la qual ha creat a l’entitat un profund malestar.
Si el treball del Consell Executiu i de Programació no acaba responent a les expectatives que aquesta entitat tenia dipositades, quan es va plantejar conscientment un canvi en la manera d’afrontar el control social dels mitjans de comunicació públics, l’error no es podrà adjudicar al govern sinó especialment als qui podent modificar els hàbits, els comportaments i els efectes, van preferir acceptar un veto en un àmbit informatiu, que els perseguirà al llarg de tot el que resta de mandat, i que posa en dubte la seva honestedat política referent a la llibertat d’informació i el respecte a la neutralitat. Perquè, no hi ha manera més radical d’aplicació de censura, que l’acceptació d’un veto.
L’actitud del govern no ha estat una sorpresa. Acostumats al biaix informatiu favorable que obliguen a aplicar indirectament als professionals, un veto no pot resultar sorprenent. Aquesta entitat ha sofert des del seu naixement una sistemàtica discriminació en el cobriment de les seves activitats per part dels mitjans de comunicació públics; a més de ser-li denegada arbitràriament la paraula en els plens de manera reiterada, cada vegada que el govern se sent fort davant els qui no s’acovardeixen enfront del seu autoritarisme permanent. L’actitud de l’oposició, en canvi, sí que posa de manifest que no existeixen tantes diferències entre les seves visions sobre el que ha de ser la informació pública respecte al govern. De manera que haurem d’explicar a uns i a uns altres que la llibertat d’informació i el control social dels mitjans públics de comunicació, han de defensar-se sense fissures. I les primeres fissures apareixen quan se substancien els vetos.
L’ocorregut, no obstant això, no ens farà defallir com a entitat. Som conscients que explicar-li a la ciutadania que els mitjans públics els pertanyen i que la defensa del seu control és una garantia per a la democràcia, resulta avui més urgent que mai. Especialment perquè els ciutadans, en aquesta ciutat, estem sols defensant aquesta extraordinària parcel·la de poder, i perquè hem de mantenir-nos bel·ligerants i desperts davant els qui ens intenten doblegar i dels qui no tenen massa objeccions a doblegar-se.
Junta Directiva
Foment de la Informació Crítica
31 de Març de 2026
A CAN BARÇA HI HA ELECCIONS
A Can Barça hi ha eleccions
i tot el món es paralitza,
com a un partit, cervesa i pizza,
i als bars d’arreu es polemitza,
quin candidat te més collons.
En Jan Laporta i Victor Font,
es reparteixen vinga estopa:
bandarra, imbècil, idiota,
tens cara de cul de marmota,
madrileny, cap de cony, mamon.
-Ets un buròcrata, prô en ruc
-Tu cada dia fots més tripa,
i si cap jugador t’imita,
L’haurà d’ajudar santa Rita.
-Només ets un yuppi barrut!
Cervell de mosquit, cabronàs…
Tu no em trauràs pas de la trona,
seré el presi del Barcelona.
- au ves-te’n a dormir la mona
encara que sigui al ras.
Oblidant de l’himne el bell crit,
que a tots els culers agermana,
aquests dos una tarangana,
més forta que la Tramuntana,
entre tots dos han ben parit.
Vinga i vinga més cops de puny
i a veure qui la te més llarga,
si li arriba o no fins la Farga,
o fins i tot a la Camarga
o potser encara molt més lluny.
Hi ha una pregunta capital,
i molta gent que no s’ho explica:
per fer una feina gratuïta,
per què cal tanta dinamita
I es gasten aquest dineral?