El espais naturals, les construccions i edificis històrics, els conjunts urbans, rurals i fabrils configuren l’entorn on les persones desenvolupen la seva existència. La seva destrucció, fins i tot el seu simple deteriorament, és un gravíssim atemptat contra la supervivència de la identitat i el sentiment de pertinença d’aquella col·lectivitat que els va configurar. Aquesta és una de les reiterades conclusions dels fòrums juvenils del Patrimoni Mundial que la Unesco convoca anualment per debatre sobre la conservació activa del patrimoni de la humanitat.

A l’Hospitalet, els governs que han regit la ciutat en les últimes dècades s’han fet un fart d’assenyalar la importància de sentir-se hospitalenc i els esforços esmerçats per articular la ciutat i donar-li visibilitat i autoestima. Pura propaganda.

Mentre s’han destil·lat els missatges, la tossuda realitat ha demostrat exactament el contrari. La destrucció constant i massiva de bona part del patrimoni ciutadà que ja ha desaparegut i el deteriorament progressiu del poc que queda, expliquen a bastament dues realitats: el poc amor a la ciutat dels que l’han governada en els darrers cent anys llargs, excepte comptadíssimes excepcions, i l’aclaparadora pèrdua d’identitat que ha patit el municipi, seguint el ritme brutal de l’espoli del terme municipal, de la destrucció continuada del patrimoni i de la nul·la capacitat de decisió sobirana sobre la realitat, en cada moment històric.

L’Hospitalet ha crescut i s’ha densificat de manera desaforada. Ha passat, en un segle i quart, d’un poble rural a les portes de la gran ciutat, amb el 90% del seu territori sense urbanitzar, a convertir-se en un enclavament fabril primer i en un suburbi urbà lentament, fins a esdevenir el rusc saturat del present, exhaurint totes les possibilitats de preservar la pròpia identitat i dibuixant un futur molt fosc i preocupant.

Si l’espai natural, la construcció històrica, el paisatge urbà, rural o fabril donen fe del que ha estat un municipi, avui l’Hospitalet és molt poca cosa, més enllà d’un suburbi amb una massiva construcció de blocs i la saturació urbana del seu sol. L’abandonament, la degradació i la urgència de protecció del patrimoni històric i arquitectònic del municipi no son avui una sorpresa per a ningú. Com no ho és tampoc la crisi global pel que fa a serveis, equipaments, infraestructures i manteniments diversos.

Com exemple pel que fa als bens immobles, s’ha perdut la immensa majoria del patrimoni rural i industrial, de manera que es calcula que només es conserva un 7% de les masies històriques i unes poques mostres, aïllades de context, dels grans complexos industrials del XIX i del XX. I, alhora, s’han deixat perdre aquells espais de serveis diversos que es podrien haver adquirit quan era més factible, per compensar les necessitats creixents de la ciutadania.

Els escassíssims vestigis medievals, tan preuats arreu, a l’Hospitalet ocupen el racó més obscur de la memòria. El castell de Bellvís, una construcció amb vestigis datats al segle X, reivindicat per la ciutadania més conscienciada, porta anys pendent d’una excavació aprofundida i d’una rehabilitació que mai no arriba, i algunes masies de propietat pública com la Torre Gran o Cal Masover Nou han hagut de ser incloses en la llista vermella de l’associació Hispania Nostra pel seu estat d’abandonament total, d’entre un total de 900 monuments de tot l’Estat en risc urgent de desaparició. De les 340 masies aixecades en el terme municipal de la ciutat entre el 1850 i el primer quart del segle XX, només es mantenen dempeus unes 25, onze de les quals al districte Centre, perdudes en la immensitat urbana, i la resta en el que queda de Marina i a l’espai, en permanent perill, de Can Trabal.

Les queixes de les plataformes ciutadanes i de les associacions de defensa del patrimoni històric s’han dirigit, a banda de a preservar el que encara es conserva, a posar de manifest les mancances administratives que haurien de garantir que no desaparegui més patrimoni històric. El vigent Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) porta des del 2001 desactualitzat, el que ha anat facilitant la demolició de finques i construccions antigues i, malgrat que s’han fixat les bases per un nou pla especial de protecció ampliat i més precís, el desinterès en la seva plasmació fa témer que no arribi a temps d’evitar més pèrdues.

Hores d’ara, el catàleg del PEPPA, inclou un llistat de 110 elements de protecció, però molts dels elements protegits tenen un manteniment tan deficient que podrien perdre tot el seu valor documental en molt pocs anys. Les entitats de defensa del patrimoni, com ara Perseu o l’entitat de preservació del Castell de Bellvís han reclamat reiteradament del govern local una moratòria de demolicions de finques antigues no catalogades a barris històrics com ara Collblanc-La Torrassa, al Centre o a Santa Eulàlia, alhora que han reclamat una campanya de participació cívica per tal de definir els elements que caldria conservar arreu, abans de donar llicències d’obres amb la lleugeresa amb que s’ha fet fins ara. Alhora, han vingut reclamant l’ús comunitari i actiu de bona part del patrimoni ja definit. L’objectiu és que els escassos ben rurals i industrials que queden, majoritàriament en mans privades, puguin ser expropiats o adquirits i es puguin rehabilitar com a equipaments de barri, abans que siguin enderrocats per interessos especulatius com ha passat fins ara.

El que ha passat fins ara no és gens gratuït. Respon a la manera com les elits que s’han fet amb el poder en els diversos períodes històrics, han afrontat l’evolució de la ciutat. Com en la resta de realitats dels municipis limítrofs a Barcelona en la fase d’eixample urbà, la perifèria sempre ha estat al servei del desenvolupament de la gran ciutat. La propietat de la terra mai ha estat en mans dels hospitalencs, i l’acumulació de capital en mans locals sempre ha estat escassa i accidental. L’antic poble va créixer sobre l’acumulació de mà d’obra procedent de les successives onades migratòries com a conseqüència de la industrialització, les obres d’infraestructura de la gran urbs i el desenvolupament terciari del darrer franquisme. I fins ara mateix.

La sanitat continua sent una de les principals preocupacions dels veïns de l’Hospitalet. El creixement constant de la població no ha anat acompanyat d’un augment proporcional dels recursos sanitaris, una situació que es tradueix en llistes d’espera més llargues, dificultats per accedir a especialistes i una creixent saturació dels centres d’atenció primària.

A aquesta problemàtica s’hi afegeix un dels grans debats pendents de la ciutat: el futur de l’Hospital General de l’Hospitalet. L’alcalde David Quirós ha descartat la construcció d’un nou hospital que substitueixi l’actual i ha apostat per redefinir el mapa sanitari de la ciutat, una proposta que encara no s’ha concretat i que situaria l’Hospital de Bellvitge com a centre de referència per a gran part de la població.

Centres d’atenció primària al límit

La saturació dels Centres d’Atenció Primària (CAP) és una realitat que denuncien tant usuaris com professionals sanitaris. Durant el recent Consell de Districte de Collblanc-La Torrassa, un veí va explicar que el seu metge de família ha passat d’atendre 1.300 pacients a prop de 1.900.

Al CAP de Collblanc, diversos usuaris amb visites programades des de feia setmanes van veure ajornades les consultes per falta de personal d’infermeria. Un treballador del centre reconeixia la situació amb resignació: “Ens falten infermeres i entre cinc i sis metges”.

Les dificultats també afecten els centres d’atenció especialitzada. Els pacients denuncien que les primeres visites solen demorar-se al voltant de dos mesos i que les revisions posteriors poden endarrerir-se quatre mesos més, acumulant esperes de fins a mig any entre consulta i consulta.

Infraestructures pendents

Entre les reivindicacions històriques destaca la construcció del nou CAP de Sant Josep, una infraestructura promesa des de fa anys i que continua sense materialitzar-se. La seva posada en marxa permetria descongestionar el CAP de la Rambla Just Oliveras, que actualment atén els veïns del barri.

El projecte també contempla el trasllat del Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), actualment ubicat al carrer Cobalt. Aquesta proposta ha generat rebuig entre part del veïnat de Bellvitge, que no vol que es tanqui l’actual centre encara que se n’obri un de nou. Aquest és un servei considerat essencial per evitar la saturació de les urgències hospitalàries.

A aquestes demandes s’hi afegeix el desdoblament del CAP de Can Vidalet i la construcció d’un nou centre exclusiu per a Pubilla Cases, una reivindicació històrica de la Marea Blanca i la Marea Pensionista. Actualment, els usuaris dels dos barris són atesos al centre situat a la plaça de la Bòbila, ja al terme municipal d’Esplugues de Llobregat.

També persisteix la incertesa sobre el futur del CAP de Sanfeliu, que en alguns períodes estivals ha tancat temporalment obligant els seus pacients a desplaçar-se fins a la Rambla Just Oliveras.

El debat sobre l’Hospital General

La construcció del futur Hospital Clínic als terrenys de Can Rigalt ha reobert el debat sobre el paper que ha de tenir l’Hospital General de l’Hospitalet. Durant anys, diferents administracions van defensar la necessitat de construir un nou centre sanitari, per atendre els 150.000 habitants de la zona nord de la ciutat i substituir l’actual, una promesa feta com a mínim fa 20 anys amb la presentació d’un projecte que ara sembla que ha quedat en suspens.

David Quirós, ara, ha manifestat públicament la seva oposició a aquesta opció, argumentant que la futura posada en marxa del nou Clínic farà innecessària una nova gran infraestructura hospitalària a la ciutat. Si es compleixen els terminis previstos, l’equipament no estarà operatiu abans del 2035.

La construcció del nou complex sanitari anirà acompanyada d’una important transformació urbanística a Can Rigalt, on està prevista la construcció d’almenys 1.200 habitatges nous.

L’alternativa que s’estudia passa per reforçar el paper de l’Hospital de Bellvitge com a centre de referència per a la ciutat. Segons diverses fonts, aquesta reorganització sanitària es negociaria entre l’Ajuntament i el Departament de Salut de la Generalitat.

La mateixa consellera de Salut, Olga Pané, també s’ha mostrat partidària d’aprofitar les sinergies del futur Hospital Clínic abans que impulsar un nou Hospital General.

Rebuig de la Marea Blanca

La proposta no convenç la Marea Blanca ni la Marea Pensionista, que des de fa anys reivindiquen una sanitat pública i de qualitat per a l’Hospitalet. Després de les declaracions de l’alcalde, les dues entitats van iniciar una campanya de recollida de signatures per reclamar la substitució de l’actual Hospital General.

Els seus representants recorden que fa dues dècades fins i tot es va presentar una maqueta del futur hospital previst a Can Rigalt. Consideren que renunciar al projecte suposaria una nova reculada per a la ciutat.

A més, qüestionen la viabilitat de convertir Bellvitge a l’hospital de referència per a tot l’Hospitalet. Argumenten que el centre ja suporta una elevada pressió assistencial en atendre no només la ciutat, sinó també bona part del Baix Llobregat i altres comarques de l’entorn.

Els aproximadament 150.000 habitants de la zona nord de l’Hospitalet, el Samontà, reclamen mantenir un hospital de referència proper. Recorden que l’Hospital General —conegut popularment com el de la Creu Roja— ha anat perdent serveis i especialitats durant els darrers quinze anys, obligant nombrosos pacients a desplaçar-se a l’Hospital Moisès Broggi per rebre atenció especialitzada o sotmetre’s a intervencions complexes.

També a nivell polític hi ha una gran polèmica. Mentre el grup socialista manté les tesis de l’alcalde de la no construcció d’un nou hospital com a conseqüència de la futura obertura de l’Hospital Cínic i la configuració d’un nou mapa sanitari, la resta de grups de l’oposició hi estan totalment en contra.

El Partit Popular va presentar fa un any una moció, recolzada per tots els grups de l’oposició, en què s’instava la Generalitat a presentar un projecte per a la construcció d’un nou Hospital General de l’Hospitalet en els terrenys de Can Rigalt. Els Comuns també estan d’acord en la necessitat de mantenir aquesta infraestructura sanitària: bé aixecant-ne un de nou on està l’actual, tal com es va preveure en el passat, o bé al costat del nou Hospital Clínic. ERC+EUiA manté com a opció primera, encara avui, la de fer l’Hospital General de l’Hospitalet, tal com s’ha anat plantejant en els darrers anys, dins l’àmbit de Can Rigalt, i reclamar alhora més recursos, més capacitat assistencial i una planificació sanitària que posi les necessitats de la ciutadania per davant dels anuncis i dels titulars.

Torna la participació ciutadana en salut

Entre les notícies positives destaca la constitució de la nova Taula Sectorial de Salut, hereva de l’antic Consell de Salut que va funcionar entre el 2006 i el 2013.

Aquell òrgan va permetre asseure en una mateixa taula entitats veïnals, associacions d’ajuda mútua, sindicats, institucions sanitàries i administracions públiques per debatre i formular propostes sobre les polítiques de salut de la ciutat.

Durant aquells anys es van impulsar grups de treball específics sobre atenció primària, salut pública i salut mental, abordant qüestions com ara les llistes d’espera, la manca de professionals, la prevenció de riscos ambientals o la inserció sociolaboral de persones amb trastorns mentals.

La nova Taula Sectorial neix amb l’objectiu de recuperar aquest esperit participatiu i garantir que la ciutadania torni a tenir veu en les decisions sanitàries que afecten la ciutat.

Una bretxa sanitària entre el nord i el sud

Les desigualtats territorials també es reflecteixen a la salut. Diferents estudis de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya assenyalen que la zona del Samontà presenta pitjors indicadors de salut i qualitat de vida que altres sectors del municipi, evidenciant una bretxa nord-sud que continua sent motiu de preocupació.

El dèficit de residències públiques

Un altre dels grans reptes que afronta l’Hospitalet és l’atenció a la gent gran. La Marea Pensionista i la Marea Blanca han obert un nou front reivindicatiu per exigir més residències públiques i places assistencials.

Actualment, la ciutat només disposa de tres residències públiques, una xifra considerada clarament insuficient per atendre una població cada cop més envellida.

Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística corresponents al 2024, l’Hospitalet compta amb 44.739 persones d’entre 65 i 84 anys i 9.209 més grans de 85 anys. En total, gairebé 54.000 veïns superen els 65 anys, cosa que representa aproximadament el 20 % de la població.

«Es necessiten serveis públics que acompanyin les persones grans i les seves famílies. L’Hospitalet no disposa d’equipaments suficients per garantir aquest dret», denuncia Miguel Ángel Hernández, portaveu de la Marea Pensionista.

La Federació d’Associacions de Veïns també ha donat suport a aquestes reivindicacions i reclama a la Generalitat la construcció de noves residències públiques, a més de millores en la qualitat assistencial, l’alimentació i les ràtios de personal.

Un estudi recent de l’Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials, elaborat a partir de dades de l’IMSERSO, situa Catalunya com la tercera comunitat autònoma amb més dèficit de places residencials per a gent gran. L’informe calcula que falten més de 15.700 places per assolir la ràtio mínima de cinc places per cada cent persones grans.

Aplicant aquesta proporció a l’Hospitalet, la ciutat necessitaria al voltant de 2.700 places residencials per cobrir adequadament les necessitats de la seva població. Actualment, les tres residències públiques existents no arriben conjuntament a les 300 places, mentre que la resta de l’oferta correspon a centres privats o concertats.

La sanitat i l’atenció a la gent gran continuen així encapçalant la llista de desafiaments pendents d’una ciutat que reclama més recursos i una planificació d’acord amb la realitat demogràfica.

Pensar ,des de la nostre ciutat, en l’emergència climàtica comporta necessàriament afrontar tot d’aspectes que tenen a veure amb la realitat social que ens envolta, amb els dèficits que pateix una aglomeració humana concentrada en els 12km2 de superfície de que disposa l’Hospitalet de Llobregat i, de manera especial, te a veure amb el model de ciutat que s’ha implementat i desenvolupat des de l’administració municipal.

La crisi climàtica que patim no s’expressa de la mateixa manera en cada realitat social i/o urbanística. L’emergència no opera igual en un municipi rural o en un poble de la costa, i tampoc té les mateixes conseqüències en una localitat farcida de parcs, ben comunicada i amb una circulació d’aire no contaminada. Les condicions concretes de vida, la salut i la mateixa dignitat humana se’n ressenteixen depenent d’un o altre model de ciutat, d’unes o altres actuacions de les administracions públiques i del model econòmic i social imposat.

Ja fa anys que pràcticament ningú nega l’existència d’una crisi climàtica, d’una emergència provocada per accions i inaccions humanes sobre els territoris i les ciutats. En el nostre cas, el de l’Hospitalet, la població es víctima d’una política mantinguda durant anys de prioritat al ciment i a l’asfalt, de facilitar un urbanisme especulatiu i de reduir el territori a un instrument de mercat, de negoci.

En breus moments en els que s’apuntava una possibilitat de redreçament, allà en els primers anys 80 del segle passat, la tònica assumida pels governs municipals presidits pels alcaldes Pujana, Corbacho, Núria Marín o ara David Quirós ha estat la continuïtat en l’ofegament del territori en mans de l’especulació. Cada pam de terreny s’ha convertit en una oportunitat de negoci, sense ni pensar en les conseqüències per la població.

S’han anat acumulant blocs i més blocs, població i més població, sense dotar-la suficientment dels serveis bàsics. Aquesta realitat, que ja era sagnant al llarg del segle XX, està arribant als límits humans ara mateix. La ciutat pateix greument les conseqüències de l’emergència climàtica del planeta i, al mateix temps, contribueix a les seves causes, ofegant un territori complex amb tones i tones de ciment.

Ja fa quatre anys, el 2022, el Consell de Ciutat va impulsar una declaració d’emergència climàtica en la que proposava vuit eixos de treball per alleujar-ne, en el possible, els efectes:

“1: Ciutat més verda i més permeable. Natura urbana saludable, conservació del patrimoni natural. Recuperació dels ecosistemes i de la biodiversitat.

2: Canviar el model de mobilitat. Transport públic sostenible, recupera espai públic per la ciutadania, limitar l’ús de combustibles fòssils.

3: Promoure el consum, la producció i el comerç responsable. Reduir la petjada ecològica. Estimular l’economia circular, el canvi en el model de consum, la maximització de l’aprofitament i el reciclatge.

4: Model alimentari saludable, sostenible i de proximitat. Potenciant productes de temporada i l’agricultura urbana.

5: Prioritat de la transició energètica. Augment de producció d’energies renovables, especialment de l’energia solar tèrmica i fotovoltàica aprofitant les cobertes existents. Foment de l’autoconsum i la creació de comunitats energètiques.

6: Urbanisme sostenible amb criteris d’eficiència energètica i d’acció climàtica. Millora de l’espai públic per les persones. Rehabilitació d’edificis públics i privats.

7: Executar els plans municipals existents: Pla local d’adaptació al canvi climàtic; Pla d’acció d’energia sostenible i clima; Pla director del verd urbà. Pla de mobilitat urbana: Pla de protecció civil, i impulsar-ne de nous.

8: Apostar per accions de comunicació, sensibilització, participació i educació ambiental”

No cal fer un estudi a fons per adonar-se que aquests vuit eixos no han estat de cap manera visibles i efectius en l’acció de govern i en les planificacions que regularment s’anuncien.

En una jornada de treball sobre les emergències a la ciutat, organitzada per l’Espai de Ciutadania fa uns pocs mesos, es resumia aquesta diagnosi pel que fa a la emergència climàtica:

“El model urbà i energètic actual es caracteritza per:

• Un alt consum energètic, basat majoritàriament en energies fòssils o nuclears.
• Una forta dependència del transport motoritzat, especialment del vehicle privat.
• Una urbanització intensiva, amb escassetat d’espais verds i elevada densitat edificatòria.
• Infraestructures urbanes insuficientment adaptades als efectes del canvi climàtic.

Aquest conjunt de factors incrementa la vulnerabilitat del municipi davant fenòmens climàtics extrems, com onades de calor, episodis de contaminació o pluges intenses”

No cal dir que des d’aquí coincidim en aquest diagnòstic, gens engrescador. Les accions encetades pel govern Quirós a l’Hospitalet, no son gaire esperançadores. El poc que es coneix sobre el pla del Samontà no aclareix com es pensa caminar cap a una progressiva naturalització de la trama urbana amb més densitat de població del continent, i més enllà. Sembla que es renuncia a la construcció de l’Hospital promès que hauria de substituir l’antic Hospital de la Creu Roja, a canvi d’una nova zona residencial, d’alt standing, al voltant de Can Rigalt. La rehabilitació, també climàtica, dels habitatges envellits dels barris del nord, resten en una nebulosa, mentre no s’aclareix gens ni mica el futur dels Blocs de Les Planes/La Florida.

A la Granvia les actuacions al voltant de les instal·lacions de la Fira i de la concentració hotelera, no apunten gens en la bona direcció, recordant que es tracte d’un territori altament vulnerable i sensible al canvi climàtic. Es una zona deltàica, que pateix una pressió urbanística i de serveis considerable, en un lloc històricament inundable. El promès PDU Granvia-Biopol agreuja els riscos existents i sembla no haver après res de las catàstrofes de la Dana al sud de València i més enllà.

En el terreny de la energia es pot constatar com s’ha avançat molt poc en el camí de la transició energètica. Aquí també la jornada de treball de l’Espai de Ciutadania explicava que res s’ha fet en aspectes com: 

• Instal·lació i promoció de plaques solars en edificis públics, equipaments municipals, comunitats de veïns i polígons industrials, facilitant ajuts econòmics i simplificant els tràmits administratius.
• Rehabilitació energètica dels edificis, prioritzant actuacions que millorin l’eficiència energètica i redueixin el consum, especialment mitjançant:
• Millora de l’aïllament tèrmic,
• Substitució de sistemes de climatització ineficients.
• Creació d’un mapa energètic municipal, que permeti identificar els edificis, barris o comunitats amb menor eficiència energètica i prioritzar-hi intervencions integrals de rehabilitació.
• Implantació d’auditories ambientals obligatòries per a empreses amb impacte ambiental significatiu, amb mecanismes de seguiment, transparència i plans de reducció d’emissions

Sap greu haver de seguir insistint, però tampoc en la renaturalització de la ciutat s’ha avançat gaire. La xarxa de refugis climàtics resulta clarament deficitària per les necessitats del veïnat si es defineixen els refugis com espais que proporcionen confort tèrmic en episodis de temperatures extremes. Poden ser interiors o exteriors.

L’Ajuntament explica que disposa d’una xarxa de 19 refugis climàtics exteriors, en parcs com el de La Marquesa, Can Buxeres, Les Planes, l’Alhambra, però també en zones o racons verds com la plaça de la Estacioneta o el Bosc dels Nadons a Santa Eulàlia, o el Parc de Can Creixells al barri del Centre. Aquests últims espais resten lluny de poder definir-se com parcs urbans amb presència elevada de verd, ser accessibles per persones amb mobilitat reduïda, disposar de fonts d’aigua, wàters, seients i un entorn segur per infants i persones grans.

També segons l’Ajuntament es disposa de 22 refugis climàtics interiors basats en els Centres Culturals, les Biblioteques, Casals de Gent gran, etc., que tenen horaris limitats i no sempre suposen llocs amables per diferents edats perquè tampoc sempre funcionen els condicionadors d’aire.

No caldria insistir: un altre estiu més en les aules que cremen a escoles i instituts ni en els patis escolars gens naturalitzats i orfes d’ombra suficient.

Per acabar-ho d’adobar, just ara, a inicis d’estiu, el govern municipal ha anunciat el seu interès en escapçar un dels pocs parcs existents als nostres barris, el Parc de l’Alhambra, per construir-hi els poliesportiu que el barri demanda des de fa més de tres dècades. No sembla una bona manera de treballar per limitar els efectes de la emergència climàtica sobre el veïnat.

Per cert, algú recorda la cornisa verda, anunciada ja fa uns quants anys per l’alcaldessa Núria Marin, que havia de convertir en un continu verd la cornisa de La Torrassa i el tros de parc que es manté, amb Matacavalls  i Can Buxeres?  Doncs així és com va una mica tot.

També cal abordar la qüestió de la mobilitat accessible quan es pensa en la crisi climàtica. En aquests sentit, des de la ja citada jornada de l’Espai de Ciutadania es proposa:

• Reducció del trànsit i pacificació dels carrers, garantint com a mínim un eix central pacificat per barri que prioritzi les persones per sobre del vehicle privat.
• Impuls de les zones de baixes emissions, posant l’accent en la salut pública i la millora de la qualitat de l’aire mitjançant accions de sensibilització ciutadana.
• Foment de la bicicleta i dels desplaçaments a peu, ampliant infraestructures segures i accessibles per a una mobilitat activa.
• Millora i impuls del transport públic, promovent-lo com l’alternativa principal de mobilitat quotidiana.
• Electrificació progressiva de les flotes municipals.
• Defensa del territori i de la qualitat de vida, oposant-nos a l’ampliació de l’aeroport i al creixement del turisme de creuers, tenint en compte la nostra proximitat a aquestes infraestructures i el seu impacte ambiental i social.

Queda doncs molta feina per fer davant nostre. Però el temps no espera i la crisi climàtica, la situació d’emergència que patim no espera: ens hi va la vida. Afrontar l’emergència climàtica necessita de l’aportació de la ciutadania, però també, i de forma destacada, de les administracions públiques. No podem fer com si fos possible no actuar-hi; ens cal repensar i transformar l’Hospitalet en un indret amable i saludable. Cal doncs, exigir ja fets, eines i treball per fer més habitable la nostra ciutat i que sigui realment acollidora pel veïnat actual i el futur.

L’Hospitalet de Llobregat es troba davant una situació educacional de difícil qualificació perquè ja se li han posat totes: emergència, insostenible…. Docents, famílies i entitats educatives han denunciat la perllongada precarietat educativa per falta de recursos i d’inversió. L’elevat abandonament escolar prematur, la massificació de les aules i la insuficiència de recursos per atendre les necessitats d’una població escolar cada vegada més diversa, han situat l’educació en el centre del debat públic de la ciutat. Mostra d’això són les recents manifestacions de la comunitat educativa. CC.OO ha plantejat en diferents ocasions un Pacte de Ciutat sobre l’ensenyament sense que l’equip de govern hagi reaccionat a la demanda.

 Tant CC.OO. en un informe fet públic el mes de març, com l’Espai de Ciutadania en unes jornades celebrades també el mateix mes, han realitzat una radiografia de la situació de l’ensenyament a l’Hospitalet. Tots dos coincideixen en el pronòstic. Les dades i la realitat diària de molts centres educatius mostren una situació preocupant que afecta especialment els barris del Samontà, on es concentren alguns dels indicadors socials i educatius més complexos del municipi. 

 La situació és dramàtica. Hi ha 30 grups extraordinaris (també anomenats “bolets”): 5 a infantil, 19 a primària i 6 a secundària. Això suposa un total de 805 alumnes, dels quals 605 són de primària i 180 de secundària: un increment respecte del curs anterior del 7% i des que es va iniciar el període d’emergència (fa quatre anys) aquests grups s’han doblat.

 Els alumnes matriculats en grups que estan per sobre de la ràtio ordinària sumen un total de 590 alumnes, dels quals 401 pertanyen a l’alumnat d’infantil i primària i 189 a secundària. Tots ells, sumats als dels grups “bolets”, són un total de 1.395 escolars, el 70% dels quals de la zona nord de la ciutat.

 La ràtio actual a l’Hospitalet és de 25 infants a Primària i 20 a Infantil, molt superior a la mitjana de la resta de Catalunya. Entre els infants matriculats en grups extraordinaris i amb sobre-ratios, farien falta 41 aules més. A títol de compensació, pel que fa a centres (edificis), caldrien 5 noves escoles d’una línia d’infantil i primària. I a Secundària, per a cobrir tots els dèficits existents, caldria construir-se un institut de tres línies.

 Per fer front a aquest problema, és necessària la construcció de nous centres educatius, especialment a la zona dels barris del nord, on la pressió demogràfica és més elevada. També es reclama una reducció progressiva de les ràtios d’alumnes per aula i l’eliminació dels grups extraordinaris que s’han anat creant per absorbir l’excés de matriculacions.

 Els representants sindicals critiquen precisament que s’estiguin donant prioritat a la construcció de residències per a estudiants i no a la d’escoles, que hauria de ser el més urgent per l’Hospitalet. No fa molts dies, des de L’Estaca es va criticar l’opció de l’equip Quirós de cedir un terreny per edificar una comissària en l’espai més idoni per aixecar un nou centre escolar.
 
 L’abandonament escolar, una de les principals preocupacions

Un altre dels problemes més greus és l’elevat índex d’abandonament escolar prematur. L’Hospitalet registra taxes significativament superiors a les mitjanes catalana i europea, una situació que preocupa especialment perquè condiciona el futur acadèmic, laboral i social de molts joves.

 CC.OO va xifrar, en el seu informe, en a prop d’un 33%, concretament un 32,7%, l’abandonament escolar a la ciutat: un 38,9% a la zona dels barris del nord (Pubilla Casas, La Florida-Les Planes, Collblanc-La Torrassa). Si les comparem amb el 2024, aquestes xifres s’han incrementat a prop d’un 3%.

 Els experts en educació adverteixen que abandonar els estudis abans de completar una formació post-obligatòria augmenta el risc de desocupació, precarietat laboral i exclusió social. Per aquest motiu, les entitats educatives consideren prioritari reforçar tots aquells programes que permetin als estudiants continuar formant-se i accedir a noves oportunitats.

 Tant CC.OO. com l’Espai de Ciutadania proposen com a mesures urgents l’increment de l’oferta pública de Formació Professional (FP), Programes de Formació i Inserció (PFI), Itineraris Formatius Específics (IFE) i Cicles Formatius de Grau Bàsic (CFGB). La demanda d’aquests ensenyaments ha augmentat en els últims anys, però l’oferta disponible continua sent insuficient per atendre les necessitats de la població juvenil de la ciutat.

 Així mateix, es reclama enfortir els anomenats itineraris de noves oportunitats, destinats a joves que han abandonat el sistema educatiu i necessiten suport per a reprendre els seus estudis o incorporar-se al mercat laboral en millors condicions. Els professionals també consideren imprescindible millorar l’orientació educativa i l’acompanyament tutorial, especialment durant les etapes de transició entre l’educació obligatòria i els estudis post-obligatoris.

 Una altra de les reivindicacions és garantir l’estabilitat dels projectes comunitaris i educatius que treballen en els barris més vulnerables. Aquestes iniciatives exerceixen un paper fonamental en la prevenció del fracàs escolar i en l’acompanyament dels joves amb majors dificultats.

 A més, se sol·licita un augment dels recursos destinats als Centres de Formació d’Adults, que permeten a moltes persones completar estudis pendents, millorar les seves competències i ampliar les seves oportunitats laborals.

 Docents i famílies denuncien que la sobre-ocupació dificulta l’atenció personalitzada de l’alumnat, incrementa la càrrega de treball del professorat i limita les possibilitats d’innovació pedagògica. A més, consideren que aquesta situació vulnera el dret dels estudiants a rebre una educació en condicions adequades.

 Com s’ha dit, per fer front a aquest problema, la urgència se centra en la construcció de nous centres educatius allà on la pressió demogràfica és més elevada. També es reclama una reducció progressiva de les ràtios d’alumnes per aula i l’eliminació dels grups extraordinaris que s’han anat creant per absorbir l’excés de matriculacions.

 Una altra de les prioritats és la rehabilitació urgent d’aquells centres que presenten problemes de manteniment o infraestructures envellides. Diverses comunitats educatives han denunciat en els últims anys deficiències relacionades amb la climatització, l’accessibilitat, els espais comuns i l’estat general d’alguns edificis escolars.

 A més, es planteja aprofitar determinats espais municipals per a usos educatius, una mesura que permetria ampliar temporalment la capacitat dels centres mentre s’executen noves construccions. A això se suma la demanda d’incrementar les places públiques d’escola infantil per respondre a les necessitats de les famílies i afavorir la igualtat d’oportunitats des de les primeres etapes educatives.

 Més recursos per a una educació inclusiva

 La diversitat social, cultural i educativa que caracteritza a l’Hospitalet exigeix una resposta específica per part de les administracions. Els professionals del sector consideren que la inclusió educativa només serà possible si s’incrementen els recursos humans i materials destinats a atendre les necessitats de l’alumnat.

 Les demandes inclouen augmentar el nombre de professionals d’atenció educativa i social, com ara educadors, integradors socials, psicòlegs i treballadors socials. Aquests perfils són fonamentals per acompanyar a estudiants que presenten dificultats d’aprenentatge, situacions familiars complexes o necessitats educatives específiques.
 Cal recordar que a principis del mes de setembre de l’any passat, Tècnics d’Integració Social (TIS) i Educadors Socials (ÉS), personal fonamental en les estructures de moltes escoles, es van concentrar davant el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya contra les retallades d’aquest tipus de places, que va suposar la fi del contracte per a 128 professionals. Això va afectar diversos centres de l’Hospitalet. La convocatòria llavors va ser realitzada per les organitzacions sindicals CC.OO., UGT, USTEC·*STEs i CGT.

 També se sol·licita reforçar els Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP), els Serveis d’Educació Inclusiva (SIEI), els suports intensius i altres recursos especialitzats que permeten oferir respostes adaptades a cada situació.
 Les entitats educatives defensen igualment la necessitat de disposar de plantilles estables i ajustades a la complexitat de cada centre. L’alta rotació del professorat i la falta de continuïtat en alguns equips dificulten la consolidació de projectes educatius sòlids i la creació de vincles amb l’alumnat i les famílies.

 Especial atenció mereix l’alumnat nouvingut. En aquest sentit, es reclama una ampliació dels recursos destinats a les aules d’acolliment, espais que faciliten l’aprenentatge de la llengua i la integració educativa i social dels estudiants procedents d’altres països.

 Entre les reivindicacions més destacades figura també la creació d’un nou centre públic d’educació especial que permeti atendre la creixent demanda existent a la ciutat i garantir una escolarització adequada per als alumnes amb necessitats més complexes.
 
 Garantir la igualtat d’oportunitats

L’emergència educativa de l’Hospitalet no pot entendre’s sense tenir en compte el context socioeconòmic de moltes famílies. L’increment del cost de la vida i les dificultats econòmiques afecten directament la capacitat de nombroses llars per a afrontar despeses relacionades amb l’educació. Per aquest motiu, les entitats reclamen la implantació d’ajudes educatives universals que assegurin que cap nen o jove quedi exclòs d’activitats escolars i extra-escolars, material educatiu, sortides pedagògiques o activitats d’oci educatiu per raons econòmiques.

 Els experts recorden que la igualtat d’oportunitats no depèn únicament de l’existència de places escolars, sinó també de que tots els estudiants puguin participar plenament de la vida educativa dels seus centres. L’accés a activitats complementàries, esportives, culturals i de reforç acadèmic és considerat un element clau per a l’èxit educatiu i la cohesió social.

 La municipalització de les Escoles Bressol, un altre tema pendent

La situació de les Escoles Bressol és un altre dels grans problemes que s’eternitzen a l’Hospitalet. Fa ara tres anys que l’alcalde Quirós, llavors regidor d’educació, va prometre la municipalizació de les guarderies subvencionades (cinc en total). Les promeses, però, no s’han concretat, la maquinària administrativa per a segons quines coses funciona de forma especialment lenta i en aquest cas, els aplaçaments clamen al cel. Tot això afegit al fet que la ciutat compta amb un dèficit evident de places a les guarderies, especialment de places públiques. Els equips docents de les bressol es queixen, amb tota la raó, que l’ara alcalde ni tan sols ha tingut el detall de tenir una reunió amb les professionals docents de les bressol i, menys encara, amb les famílies afectades.

 En l’últim ple municipal, les educadores van denunciar la seva situació. Porten més de 14 anys amb els sous congelats i existeixen fortes desigualtats entre les diferents guarderies, amb un impacte directe sobre els nens. El tracte i les retribucions que reben les educadores d’aquesta etapa escolar estan per sota del que reben les mestres dels altres cicles educatius que, com s’està veient aquests dies arreu, tampoc són per a tirar coets.

 Una resposta urgent i coordinada

La comunitat educativa coincideix que la situació requereix una actuació immediata i coordinada entre administracions, centres educatius, entitats socials i ciutadania. Les reivindicacions plantejades busquen no sols resoldre problemes estructurals històrics, sinó també construir un model educatiu més just, inclusiu i adaptat a les necessitats reals de la població.

Mentrestant, docents, famílies i organitzacions educatives continuen reclamant que l’educació sigui considerada una prioritat estratègica per al futur de la ciutat. En. La seva opinió, invertir en educació significa invertir en cohesió social, igualtat i oportunitats per a les pròximes generacions.

La resposta que es doni a aquests desafiaments en els pròxims anys serà determinant per al futur de milers d’estudiants de l’Hospitalet i per a la construcció d’una ciutat més equitativa i inclusiva. Fins ara, la resposta no ha pogut ser més decebedora.

A les portes de complir dos anys a l’alcaldia, el govern municipal haurà de demostrar abans de les eleccions de 2027 que és capaç de donar una resposta estructural a la matrícula viva, l’habitatge, el padró i la pressió sobre els serveis públics productes de l’emigració constant, mentre l’extrema dreta intenta capitalitzar el malestar als barris. Una extrema dreta que ja no es limita a Vox, grup municipal que va obtenir a l’any 2023 més vots que els Comuns; perquè l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana ja té candidat a l’Hospitalet. I per ambdues dretes extremes, la qüestió dels migrats a la ciutat és el seu principal cavall de batalla.

El 42,74% dels habitants, nascuts a l’estranger

L’Hospitalet de Llobregat ha entrat en una nova fase de la seva història urbana i política. La ciutat ja supera la barrera simbòlica dels 300.000 habitants segons la sèrie provisional de l’INE per al 2026, amb un creixement que confirma la funció històrica del municipi com a porta d’entrada metropolitana, però també la fragilitat d’un model de ciutat sotmès a una densitat extrema, a un parc d’habitatges tensionat i a uns serveis públics que funcionen al límit. Les dades municipals de padró continu situen la població en 295.226 habitants, amb una densitat mitjana de 23.487 habitants per quilòmetre quadrat i barris com La Florida que arriben als 87.255 habitants per quilòmetre quadrat; el mateix registre comptabilitza 126.168 persones nascudes a l’estranger, el 42,74% de la població de referència.

Aquesta pressió demogràfica té una traducció directa a les escoles. El curs 2025-2026 va començar amb 29.865 alumnes de 3 a 16 anys i amb una matrícula viva que ja superava el miler de sol·licituds abans que el curs hagués agafat velocitat: 1.072 incorporacions fora del període ordinari, 629 a primària i 443 a secundària. L’alcalde David Quirós va admetre aleshores que la matrícula viva “tensiona” les escoles, tot i que va subratllar que les dades eren millors que les del curs anterior. Però el problema de fons continua intacte: L’Hospitalet manté, de facto, una escolarització oberta durant tot l’any per donar resposta a l’arribada constant de famílies nouvingudes.

Repte “gestionable”?

El govern municipal intenta presentar aquesta pressió com un repte gestionable a través de més professorat, més aules d’acollida i nous grups educatius. De fet, el curs va incorporar set aules d’acollida més, fins arribar a 64 a tota la ciutat, i es van pactar mesures específiques a les escoles de la Florida i a l’Escola Josep Janés per reduir, a la pràctica, les ràtios mitjançant més dotació docent. També es van obrir nous grups a primària i un nou grup de 4t d’ESO a l’Institut Torras i Bages. Però aquestes mesures, tot i necessàries, tenen un caràcter reactiu: arriben per apagar focs, no per resoldre l’arrel d’una emergència sostinguda.

És aquí on la situació es converteix en una prova política per a David Quirós. El socialista va ser investit alcalde el 15 de juny de 2024, després de la renúncia de Núria Marín, i es va convertir en el quart alcalde democràtic de la ciutat. En el seu primer discurs va prometre un gran pacte per L’Hospitalet 2030-2050, amb cinc eixos prioritaris: cohesió urbana, emergència climàtica, serveis públics de qualitat, convivència i seguretat, i desenvolupament econòmic. També va anunciar una intervenció integral al Samontà, una aposta per la rehabilitació de l’habitatge i un pla de xoc per als equipaments municipals, especialment les escoles.

L’examen de les urnes en un any

Dos anys després, el marge de confiança inicial s’estreny. Quirós no pot presentar-se només com l’alcalde que ha heretat els problemes de la ciutat: abans d’assumir l’alcaldia ja formava part del govern municipal del PSC i, en les eleccions de 2023, ocupava el número 6 de la candidatura de Núria Marín. El 2027 amb tota seguretat encapçalarà la llista socialista i haurà de sotmetre’s per primera vegada al veredicte directe de les urnes com a candidat a l’alcaldia.

Aquest calendari condiciona tota la lectura política de l’emergència migratòria i social. Les eleccions municipals de 2027 ja són la primera gran cita marcada al calendari polític i els partits han començat a preparar una campanya que, segons les primeres anàlisis, pivotarà sobretot sobre seguretat i habitatge. A L’Hospitalet, aquests dos temes s’entrellacen amb la immigració, la saturació escolar, el padró, els desnonaments, l’infrahabitatge i la convivència als barris més densos.

Decàleg reivindicatiu d’Espai de Ciutadania

La plataforma d’entitats Espai de Ciutadania ha posat paraules i agenda a aquest malestar. En el marc de prioritats sorgit de la seva primera jornada, celebrada el 20 de març de 2026, les entitats parlen d’emergències socials, educatives i climàtiques i reclamen respostes estructurals a l’Ajuntament, a la Generalitat i als grups polítics. El document situa al centre el dret efectiu a l’empadronament, l’habitatge digne, el reforç dels serveis socials, la lluita contra el racisme institucional, la reducció de l’abandonament escolar, la fi de la massificació educativa i més recursos per a les aules d’acollida.

La crítica de les entitats és especialment incòmoda per al govern municipal perquè apunta a la gestió quotidiana dels drets. Espai de Ciutadania recorda que l’empadronament és “la porta d’accés als drets bàsics” i reclama que deixi de funcionar com un mecanisme d’exclusió administrativa per a persones migrants, famílies vulnerables o persones sense llar. També exigeix un protocol municipal únic, transparent i accessible, el reconeixement dels informes de les entitats socials i veïnals i mecanismes de denúncia davant pràctiques discriminatòries.

Ampliar el parc públic i el lloguer social

En habitatge, el decàleg reclama ampliar de manera urgent el parc públic i el lloguer social, garantir alternatives reals abans de qualsevol desnonament, obrir nous albergs i recursos residencials, elaborar un mapa de pisos buits, actuar contra l’especulació i controlar l’infrahabitatge. Aquest punt és central perquè l’emergència migratòria no es pot llegir només com una qüestió d’arribades: es converteix en emergència social quan les famílies no poden accedir a un habitatge digne, quan s’amunteguen en habitacions rellogades o quan no poden empadronar-se i, per tant, queden fora de drets bàsics.

La plataforma també demana reforçar els serveis socials i l’atenció comunitària. Les entitats alerten que la saturació dels serveis públics genera desprotecció i agreuja les desigualtats, i reclamen més professionals socials i educatius, menys burocràcia, coordinació estable amb el teixit comunitari i formació obligatòria en drets humans, feminisme i antiracisme. És una esmena directa a una administració local que sovint respon amb dispositius extraordinaris, però que continua sense una arquitectura estable d’acollida a l’altura de la nova realitat demogràfica.

Construir nous centres escolars

En l’àmbit educatiu, Espai de Ciutadania reclama acabar amb la massificació escolar, construir nous centres al Samontà, reduir ràtios, eliminar progressivament els grups extraordinaris, rehabilitar centres degradats i incrementar les places públiques d’escola bressol. També demana més professionals d’atenció educativa i social, més recursos per a les aules d’acollida, plantilles estables adaptades a la complexitat dels centres i ajuts universals de menjador, llibres, material escolar, sortides, colònies i lleure educatiu.

El risc polític per a Quirós és doble. D’una banda, les entitats i una part del teixit social li reclamen que no maquilli la situació amb mesures parcials. De l’altra, l’extrema dreta intenta convertir el malestar generat per la saturació dels serveis públics en un discurs contra la immigració. Vox ja va entrar al ple municipal el 2023 amb tres regidors i 8.494 vots, i ha fixat L’Hospitalet com una plaça simbòlica per disputar el cinturó “rojo” metropolità al PSC. El candidat d’aquest partit a la ciutat serà el seu president del grup municipal, Francisco Javier González.

Ofensiva de Vox

Aquesta ofensiva no és abstracta. Vox va escollir Bellvitge per obrir el curs polític a Catalunya el setembre de 2025 i va presentar L’Hospitalet com un exemple de “decadència” socialista, barrejant inseguretat, deteriorament urbà i crítiques a la immigració irregular. El missatge busca un objectiu evident: captar el vot de classes treballadores desencantades en barris amb alta densitat, pressió residencial i una forta diversitat cultural.

A aquest escenari s’hi afegeix Aliança Catalana, que prepara el seu aterratge municipal a L’Hospitalet de cara a 2027. La formació de Sílvia Orriols ja perfila candidatura a la segona ciutat de Catalunya i aspira a obtenir representació en un feu històric del PSC. La seva presència amplia la competència dins l’espai de l’extrema dreta i pressiona encara més el govern municipal en un tema —la migració— que pot marcar la campanya.

El repte de governar la complexitat

El repte del govern de Quirós és evitar dues fugides igualment perilloses: negar la profunditat de l’emergència o deixar que sigui l’extrema dreta qui imposi el marc del debat. Les dades de matrícula viva, padró, densitat i naixements a l’estranger obliguen a parlar clarament d’acollida, recursos i drets. Però també obliguen a no confondre les causes: el problema no són els infants que arriben a mig curs, sinó unes polítiques públiques que no han crescut al mateix ritme que la ciutat; no són les famílies que necessiten empadronar-se, sinó les traves administratives i la manca d’habitatge; no és la diversitat dels barris, sinó l’abandonament acumulat d’equipaments, serveis socials i planificació urbana.

L’Hospitalet arriba així al tram decisiu del mandat amb una pregunta de fons: si el PSC, després de 48 anys de govern, encara és capaç de governar la complexitat d’una ciutat que ha canviat més de pressa que les seves estructures públiques. Quirós va prometre humanitzar la ciutat, dignificar l’habitatge, reforçar equipaments i situar la cohesió al centre del mandat. Ara haurà de demostrar que aquestes promeses no són només el relat d’un relleu tranquil després de Núria Marín, sinó una resposta real a una ciutat que ja viu per sobre dels seus límits.

Aliança Catalana ja té candidat

A les eleccions municipals de maig de 2027 veurem com es distribuiran els 27 regidors de l’Ajuntament on ara el PSC té 13 regidors i governa en minoria, amb 4 regidors d’ERC i 3 per PP, per Vox i pels Comuns. Jaume Graells ja ha confirmat que encapçalarà la llista dels republicans, i es dona per assegurat que Manuel Dominguez i Sonia Esplugas seran caps de les llistes dels Comuns i PP, respectivament.

Veurem al maig de l’any vinent com la marca de Vox, ja consolidada a la nostra ciutat, competeix amb la irrupció de l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana. Caldrà veure com es mouen els de Sílvia Orriols i si són capaços d’assolir el 5% dels vots per obtenir representació a l’Hospitalet, on probablement encapçalarà la llista l’exconvergent Jordi Ibañez Nielles, que s’ha perfilat com a alcaldable de la formació ultradretana a la segona ciutat més poblada de Catalunya, segons informa Crònica Global.

Ibañez va ser una de les persones que van integrar la llista electoral del partit Convergència i Unió (CiU) a les municipals del 2011, abans que la formació es presentés com a Junts pel Sí en ple procés. Més tard va concórrer amb el partit local Primàries L’Hospitalet, on va ocupar el número tres, sense ser escollit en cap de les cites electorals. Nascut al barri de Santa Eulàlia, l’exconvergent es va convertir en coordinador de la formació d’Orriols a finals del 2025.

Ibañez estarà acompanyat per Maria Teresa Rubio Silva, una coneguda de la política local hospitalenca, i per exmembres d’ERC, Solidaritat i “altres figures del moviment independentista i d’esquerres” del municipi, asseguren des de la candidatura. Rubio va ser una de les cares visibles de la coalició ecologista dels Verds-Grup Europeu, integrada per Els Verds – Alternativa Ecologista, Els Verds-Opció Verda i Los Verdes-Grupo Verde.

Ara farà un any, coincidint amb els dotze primers mesos de la presa de possessió del nou alcalde David Quirós, vam preparar des de L’Estaca un dossier analitzant aquest primer període, que vam titular “David Quirós cumple un año de incumplimentos”, posant de manifest la quantitat de promeses incomplertes durant aquest període.

En ser molt greu en l’exercici de la política incomplir qualsevol promesa feta, encara resulta molt pitjor observar el tarannà amb que s’aplica la gestió del dia a dia. No s’haurien de fer promeses si se sap que no es podran complir o que hi haurà dificultats per fer-les efectives, però fins i tot, en moments de relleu dels equips dirigents, es podria disculpar. L’entusiasme amb que sovint s’ocupa el poder, pot abocar a pensar que les coses son molt més senzilles del que després resulten i, per tant, les ganes de fer coses i de canviar dinàmiques, en ocasions provoquen imprudències que des de la perspectiva dels ciutadans que han d’observar les capacitats de gestió, podrien ser valorades com un simple error de voluntarisme.

Resulta més difícil d’entendre la imprudència quan es tracta de regidors que es coneixen l’Ajuntament per dintre, que porten uns quants anys exercint el poder i que han format part dels mateixos equips polítics en els anteriors mandats, però fins i tot en aquests casos es podria arribar a entendre. Només els que han observat l’exercici del poder per dintre, saben com de complicat és en ocasions descobrir les interrelacions entre els que manen i els que s’acomoden. I com de lluny poden estar uns dels altres.

Per tant, una cosa son les promeses incomplertes, i una altra de molt diferent la manera com s’exerceix el poder. Substancialment hi ha dues maneres d’afrontar la representació que els ciutadans atorguen a les urnes: considerar que el poder no pertany a les persones sinó a les institucions i exercir-lo sobre la base del que aporten les reflexions col·lectives. El més normal és, però, que el poder es consideri una cosa que la ciutadania atorga cada quatre anys amb una dimensió absoluta i, per tant, es pot exercir amb absoluta discrecionalitat entre procés electoral i procés electoral. Això és al que ens tenen acostumats els partits tradicionals —i també malauradament els no tan tradicionals que han heretat les maneres i l’arbitrarietat— i és justament el que s’ha de denunciar si volem que la democràcia tingui l’ànima que li correspon: un sistema de representació on la ciutadania té dret a participar de manera permanent. Votar no és elegir representants i desentendre’s. Votar és elegir representants perquè ens permetin opinar, debatre, plantejar alternatives… participar del procés polític, en definitiva.

Hem de dir que, igual que va passar amb el període Pujana, molt semblant —amb algunes matisacions— amb el que va passar en el període Corbacho i d’una manera clamorosa en el pitjor sentit de la paraula amb el que va passar en el període Marín, és el que estem vivint avui amb l’etapa Quirós.

És una anècdota, però prou significativa. Setmanes abans de prendre possessió l’alcalde Quirós, aquest digital li va demanar una entrevista. Aquesta petició s’ha anat repetint al menys sis o set vegades més, la darrere per escrit fa molt poc. No l’ha concedit mai, però en una ocasió que un dels nostres redactors va tenir l’oportunitat de demanar-li explicacions de tú a tú, va afirmar que L’Estaca era un digital que li donava molta canya, com excusa per negar-nos la possibilitat d’entrevistar-lo. Un dret —demanar respostes a preguntes concretes— no només de qualsevol mitjà de premsa, sinó de qualsevol ciutadà que hi tingui algun interès i coses que aportar.

El problema és que, el que l’alcalde diu que és “donar canya”, l’interpreta erròniament com una voluntat de perjudicar-lo a ell personalment, al seu partit, o a la ciutat. Hauria d’entendre que el periodisme crític no té interessos específics: no vol desgastar la persona ni el càrrec, no vol perjudicar un partit o altre i encara molt menys desprestigiar la nostra ciutat. El periodisme crític només té un interès: explicar-li al poder que el seu exercici és una delegació de la representació popular que no pot fer el que li sembla i que té l’obligació d’actuar amb consensos, amb participació i amb explicacions exhaustives que justifiquin clarament les seves accions. Accions, sovint irreversibles, i que marquen ineludiblement el desenvolupament i la història d’una ciutat.

L’Estaca, a diferència dels partits polítics que defensen ideologies o mecanismes d’acció política amb idees pròpies que volen aplicar legítimament des del poder, no té cap més objectiu que contribuir a que les coses es facin millor i es facin amb el màxim acord possible de la ciutadania. I per això resulta imprescindible posar a disposició d’aquesta, les eines de coneixement necessàries per expressar una opinió i fer que aquesta s’arribi a tenir en compte.

El govern Quirós s’equivoca amb L’Estaca considerant-la un enemic. No li volem disputar el poder. I fins que no ho entengui, les seves dificultats per la gestió pública creixeran. No per la nostra acció mediàtica —que també— sinó perquè aquesta incomprensió sobre el periodisme crític afecta decisivament la seva imatge sobre la discrecionalitat en l’exercici del poder.

Aquest dossier que avui obrim, parla de les emergències que pateix la ciutat. Es parla d’emergències als barris, als diferents sectors socials, al propi Ajuntament entre la plantilla i els departaments… no hi ha una esfera pública a l’Hospitalet que no tingui la sensació d’aquesta emergència. És possible que l’únic que no parli, ni vegi l’emergència —i tenim els nostres dubtes— sigui el govern municipal. I això ho explica tot.

Per fer un repàs de l’emergència global hem dissenyat un repartiment temàtic que afrontarem en dies successius. Com vam fer amb l’anterior dossier de fa un any, el conjunt de treballs elaborats estarà a disposició dels lectors un cop elaborat, en aquesta mateixa web per descàrrega gratuïta. Ens consta la magnífica acollida dels dos anteriors dossiers elaborats fins ara, el d’un any d’incompliments i el del mes de març sobre la lluita feminista i per això la redacció en bloc s’ha posat mans a la fein a.

Les emergències que tractarem seran les següents: l’emergència migratòria i social; l’educativa; la climàtica; la patrimonial; la sanitària; la de seguretat; la del comerç local, la urbanística i la demogràfica. Amb totes elles no esgotem la sensació de crisi. Simplement posarem sobre la taula el que més apreta a la societat hospitalenca amb l’objectiu de buscar-hi alternatives i solucions. Malgrat que moltes d’elles hagin  de passar necessàriament per un canvi d’actituds, de mentalitats i de capacitat de l’actual govern o, directament, per un canvi de govern en les eleccions de maig del 2027.

Sorpresa davant la bel·ligerància del republicans que acusen als Comuns d’electoralisme i d’haver estat socis del govern Quirós

El grup municipal d’ERC-EUiA va fer ahir la roda de premsa promesa per exposar la seva posició envers la proposta del govern Quirós sobre el poliesportiu de Santa Eulàlia. Malgrat que tots els grups polítics ja havien expressat al llarg de la setmana la seva posició sobre el tema, ERC-EUiA havia estalviat posicionar-se fins que el govern no exposés al barri l’informe tècnic que avalava la postura. L’esmentat informe tècnic com a tal no s’ha donat a conèixer i en la reunió de dijous a la tarda no va haver, com ja ha informat L’Estaca, cap sorpresa. Sobre la insòlita proposta del govern Quirós d’oblidar el referèndum del 2019 on el veïnat s’havia pronunciat sobre la zona del Gasòmetre i elegir el Parc de l’Alhambra apropant a la seva postura a l’Associació de Veïns de Gran Via i l’Associació Esportiva de Santa Eulàlia, hi havia coincidència de l’Associació de Veïns Som Santa Eulàlia i de tota l’oposició, excepte ERC, que es va pronunciar ahir.

El posicionament dels republicans era fonamental per tirar endavant o no el projecte i la seva lentitud en pronunciar-se produïa preocupacions i sospites que, ara finalment, semblen esvair-se. ERC ha dit que no està d’acord ni en l’enclavament del Parc de l’Alhambra ni en el del Gasòmetre i la seva proposta es mou més per l’alternativa del grup popular —la cotxera de Rosanbús— o la de les cotxeres de Santa Eulàlia del metro. Això ha produït una certa sensació de tranquil·litat en el veïnat més actiu, accentuada per les declaracions del portaveu republicà que es mostra convençut que aquest projecte mai veurà la llum i que es tracta simplement d’una operació electoralista ara que estem ja dins l’últim any de mandat.

Dues coses interessants sobre les declaracions del líder republicà. La primera, que del que es tracta ara és de resoldre les deficiències urgentíssimes del poliesportiu de Jacint Verdaguer de manera que mantingui intacta la seva utilitat. I la segona, la manera com ha posat l’accent en la posició dels Comuns sobre la qual considera que ha estat utilitzada per enfrontar els veïns, una força a la que ha considerat sòcia del govern en els últims anys i dirigida a buscar suport electoral a Santa Eulàlia.

No deixa de resultar significativa la bel·ligerància especialment amb els Comuns —també amb el govern Quirós, amb qui manté darrerament un comportament de suport en moltes votacions al ple municipal— pel fet que no era la posició habitual fins ara. ERC-EUiA no havia estalviat la crítica als Comuns en els últims anys pel seu suport als pressupostos municipals del 2023 i 2024, però mai havia hagut una posició pública tan bel·ligerant, cosa que posa de manifest que s’ha obert la confrontació electoralista també per ells. Tenint en compte que en les properes eleccions municipals poden haver a l’Hospitalet almenys quatre candidatures de dreta amb possibilitats d’aconseguir regidors (Junts, PP, Vox i Aliança Catalana) i un nombre semblant d’esquerra (PSC, ERC i Comuns, com a mínim), les possibilitats d’un govern de majoria absoluta d’un únic color és força complicat, però no tant d’un govern de coalició on el PSC elegeixi comparsa. La batalla per entrar al govern 2027-2031 d’ERC i de Comuns podria estar en l’origen de la bel·ligerància, i també els pactes soterrats amb el PSC.

El poliesportiu de Santa Eulàlia sembla haver obert una dinàmica especialment complexa perquè pot produir resultats molt controvertits en el que resta de mandat. El cert és que els veïns del districte estan, ara mateix, en el centre de la polèmica, perquè és evident que hi ha una divisió entre les entitats que es pot irradiar als dos barris que conformen el districte, quan el que convindria, amb una visió de futur, seria mostrar des dels grups polítics una voluntat d’unificar criteris i posicions, cercar alternatives de consens que afavorissin totes les opcions i evitar justament el que ja comença a transparentar-se, que és l’eterna lluita electoralista entre les faccions d’esquerra.

Pel que portem analitzat fins ara, és evident que la solució del Parc és absolutament indefensable per qualsevol opció progressista, però també sembla complicat que l’operació Gasòmetre pugui prosperar com no es busquin solucions tècniques —que segur que existeixen— que no provoquin problemes irreversibles als residents a la zona. És evident que la única responsabilitat és del govern socialista que va permetre que s’edifiqués amb aquesta volumetria i amb aquestes mesures d’espais a la zona del Gasòmetre, però també es evident que els veïns van comprar amb unes garanties que ara podrien quedar vulnerades.

L’alternativa que va defensar el grup popular segueix semblant la més raonable. Si l’únic inconvenient és la negociació de la compra o l’expedient d’expropiació de les cotxeres del Rosanbús, el problema ja no és de recursos, sinó de temps per veure fet realitat l’equipament. Però si es té en compte que el projecte Alhambra també aniria per molt llarg termini, la proposta Rosanbús apareix com la que podria aconseguir els màxims consensos. Però per que hi hagi consensos cal obrir negociacions, mantenir un ànim positiu d’aconseguir acords i no actuar de manera supèrbia ni arbitraria. Missatge especialment dirigit pel govern Quirós però també pels que es queixen d’electoralismes i de voluntat de dividir. Com sempre, només podem confiar amb que les entitats veïnals dinamitzin els diàlegs per trobar sortides als problemes. I, en aquest sentit, Som Santa Eulàlia té l’autoritat moral de defensar el resultat del 2019 com a punt de partida.

Els regidors d’ERC i la regidora d’EUiA s’esperaran a divendres per fer pública la seva postura respecte on s’ha de construir el poliesportiu de Santa Eulàlia

Mentre es desenvolupava la sessió del ple municipal, l’Assemblea d’Ensenyament de l’Hospitalet va concentrar al voltant de dues-centes persones a la plaça de l’Ajuntament per protestar pacíficament sobre la situació d’emergència de l’educació a la ciutat, en molt diversos àmbits: en els problemes de les escoles bressol sobre el retard del plec del contracte de servei, en el manteniment dels centres escolars, en les emergències climàtiques previsibles durant aquest mes de juny, en la precarietat de condicions de les plantilles del professorat, en l’increment de les ràtios, en les matrícules vives, etc, etc.

La concentració va ocupar la plaça de l’Ajuntament davant la porta principal que va ser tancada preventivament, davant les queixes comprensibles dels manifestants, i després els concentrats es van dirigir al carrer Josep Prats per poder accedir, els que ho desitgessin al ple municipal. Allà van descobrir que no se’ls facilitava l’entrada com no fos a comptagotes. Durant aquesta hora llarga que va durar la manifestació, en tots els moments pacífica, amb famílies, professors i criatures i sense una gota de violència, es van presentar no menys d’una dotzena de cotxes de la guàrdia urbana i dels Mossos d’Esquadra, inclosa una furgoneta i mitja dotzena de motoristes del cos i es van tallar diversos carrers de la zona, una operació que cridava l’atenció pel desplegament, sobretot en una ciutat on, quan es reclama una patrulla de la Guàrdia Urbana o de la policia autonòmica, costa d’aconseguir la seva presència immediata. El portaveu d’ERC al ple, va queixar-se a l’alcalde del desplegament ordenat des de l’Ajuntament, es va fer ressò de la descomunal presència policial al carrer i de les dificultats posades als manifestants per assistir a la sessió pública del ple, mentre a la sala encara quedaven cadires buides, sobretot, com va explicar, després del pèssim exemple recent de la infiltració de policies en les assemblees de docents o la proposta governamental de la presència de mossos d’esquadra en instituts i escoles de FP.

Això passava al carrer mentre al ple una representant de les treballadores de les escoles bressol de la ciutat es queixava, en nom de tota la comunitat educativa de 0-3 anys, del retard en el plec del contracte de servei que ha suposat un perjudici salarial. La tinenta d’alcaldia d’Educació, Cristina Santón, es va lamentar del retard que va justificar amb les diferències entre tècnics del departament que ho han fet endarrerir tot quan ja estava, tot plegat, molt endarrerit. En definitiva, si tots els procediments administratius son lents pels enormes condicionants legals que s’estableixen burocràticament, la tardança en aplicar els criteris polítics converteixen qualsevol solució en un conflicte que afecta directament la ciutadania. D’aquí que la capacitat de gestió municipal sigui la clau de volta de la solució a les enormes emergències que pateix la ciutat.

El ple va ser llarg i ple d’elements significatius. El problema és que bona part del debat públic queda en un no res sessió plenària rere sessió plenària. Fa anys que les mocions que presenten els grups i que es debaten i al final es voten, resulten absolutament intranscendents perquè les que s’aproven difícilment s’apliquen i el que resulta més determinant: l’oposició no adopta mesures dràstiques davant la reiteració d’incompliments successius i d’aquesta manera resulta absolutament igual que es presentin mocions, que s’aprovin o que no s’aprovin, perquè més enllà de la retòrica no hi ha conseqüències. I, per tant, informar sobre les sessions plenàries acaba convertint-se en una pura inutilitat.

Dos detalls més al voltant de la informació d’aquests dies. La primera és que a FIC una vegada més l’alcaldia va denegar-li la paraula en aquest ple de maig. Es va presentar la petició de paraula el diumenge 17 per una sessió que s’havia de celebrar el dimarts 26, o sigui 9 dies naturals abans. Com que el dilluns 25 era festa, es va interpretar que s’havia entrat la sol·licitud fora de termini i es va denegar la paraula. Per algunes coses que al govern li convenen, els terminis legals son exhaustius. Per qualsevol altra, el termini legal no té cap importància, com el que ha passat amb el plec de contractes de serveis de les escoles bressol.

I un últim detall, si més no, curiós. Una nota de premsa d’ERC de dimarts informava d’una roda de premsa per divendres al matí per fer públic el posicionament del grup municipal respecte de l’anunci de la ubicació del futur poliesportiu de Santa Eulàlia. De fet, de tots els grups municipals, ERC és l’únic que encara no s’ha pronunciat. I és justament d’aquest grup del qual depèn directament que el poliesportiu al Parc de l’Alhambra vagi endavant o s’aturi. El PSC té 13 vots favorables al ple sobre aquesta qüestió i tota l’oposició menys ERC en tenen 10 en contra. Els tres vots dels regidors d’ERC i el vot de la regidora d’EUiA son, per tant, determinants en un tema que ha dividit la ciutadania del districte però que té, en contra de la proposta del govern Quirós, un referèndum del 2019 que fixava clarament on s’havia de construir l’equipament. I no era precisament el Parc de l’Alhambra. L’Estaca va enviar un qüestionari al portaveu d’ERC la setmana passada sobre aquest tema que no ha estat contestat, aspecte que fa témer que el grup municipal ja tingui una decisió presa i que sigui favorable al govern, malgrat que en la nota de premsa dels republicans s’informa que “des del nostre grup municipal considerem que aquest tema tant important s’ha de treballar i acordar des del respecte que mereixen totes les entitats del barri i per això no farem cap declaració pública fins que passi la reunió convocada pel govern municipal amb elles, el proper dia 28 a la tarda”.

Alhora, tiren un dard contra part de l’oposició afirmant que “és inadmissible que això sigui utilitzat per altres grups polítics, fins ara socis polítics durant tot el mandat, per generar crispació i dividir el veïnat amb una clara connotació electoralista”.