Les entitats reclamen al govern diàleg i consens, per evitar que les actuacions que decideix el govern local es tornin irreversibles i siguin fortament criticades

Després de mesos de dilacions, dimecres al matí, el tinent d’alcalde José Antonio Alcaide i el Comissionat del Plà del Samontà, l’arquitecte terrassenc Marc Armengol, van assistir a una reunió de l’Espai de Ciutadania —molt concorreguda, per cert— a presentar el Masterpla  del projecte dels cinc barris del nord de la ciutat que es coneix com a Pla del Samontà, que gestiona el Consorci de Reforma de la Gran Via i del Samontà i que és un dels principals projectes estratègics de ciutat que ha posat en marxa l’equip Quirós.

Sobre el Pla del Samontà se n’ha parlat moltíssim des de fa dos anys i el més concret es va defensar per part del govern en el passat ple de juny, quan es portava a aprovació l’execució d’una sèrie d’inversions de regeneració urbana que finalment va ser rebutjada per l’oposició. Per cert, que la no aprovació de l’expedient presentat ha servit al govern per explicar a tort i a dret que és absolutament igual que el ple no ho hagi aprovat, perquè l’executiu local està entestat a portar-ho a terme i buscarà alternatives que passin per sobre de la decisió majoritària del ple.

Això mateix és el que va explicar el tinent d’alcalde Alcaide davant les entitats, convençut com estan que es tracta d’un projecte d’una importància cabdal per la ciutat que s’ha impulsar sigui com sigui.

Alcaide va començar explicant que el projecte del Samontà s’ha basat en algunes experiències prèvies, com la llei de barris que es va impulsar durant el mandat Maragall a Collblanc o el passat Pla Integral de La Florida i que era una urgència ciutadana perquè es tracta d’una zona de 2Km2 on viuen gairebé 150.000 habitants i on hi ha una situació de greu conflictivitat derivada de les mancances estructurals que es pateixen. Va assenyalar que el projecte té una part important de proposta de regeneració urbana, però que la clau de volta és el contingut social del Pla perquè el que interessa, per sobre de l’urbanisme o els dèficits estructurals, és la ciutadania resident. Va explicar que es tracta d’un projecte estratègic de gran dimensió, pensat perquè es pugui desenvolupar al llarg dels propers deu anys, amb una inversió que ratlla els 400 milions d’euros, amb 168 actuacions previstes i ja inicialment estructurades.

El Masterpla observa tres grans eixos d’actuació. Un, centrat en l’àmbit social i comunitari, dirigit a satisfer les necessitats immediates del veïnat; un altra, dirigit a millorar les condicions econòmiques adoptant projectes de formació i de capacitació, i un tercer, pensat per afavorir la regeneració urbana, l’esponjament d’espais i la millora dels habitatges a través de la rehabilitació o la reubicació dels veïns dins del mateix territori residencial.

Una bona part de les explicacions es van tornar a centrar en els cinc projectes que ja es van presentar al ple: el de la regeneració de l’Avinguda Catalunya; l’extensió dels 8.000 metres quadrats pendents del Parc de la Torrassa; la urbanització, en una primera fase, dels antics terrenys de la Sas; l’extensió del Parc dels Diables i l’ordenació de la zona Creu Roja/estació del metro de Pubilla Casas.

A partir d’aquestes explicacions es van produir més d’una dotzena llarga d’intervencions de les entitats, amb preguntes concretes sobre Sanitat, Ensenyament, , sensellarisme, territori, etc i algunes altres dirigides especialment a preguntar al govern quines raons poden explicar l’oposició frontal de tots els grups d’oposició tenint en compte que, en aparença, una Pla d’aquestes característiques hauria de concitar la absoluta unanimitat de tothom, grups polítics, entitats i ciutadania.

Les justificacions estaven en la línia del desgast del govern, que podria  arribar a entendre’s en el cas de les organitzacions polítiques, però que té una pobríssima explicació pel que fa a les entitats cíviques i a la ciutadania en general. Sense poder entrar en la profunditat dels temes, va quedar constància que de les 168 actuacions previstes i dels tres eixos d’actuació plantejats, el que està sobre la taula en concret son cinc actuacions de caràcter exclusivament urbanístic que, a més, estan en marxa, en molts casos, des d’abans que l’equip Quirós agafés el timó del poder local. Justament en el ple, els grups d’oposició van posar l’accent que és difícil creure en un Pla que l’únic que proposa de manera immediata son actuacions com l’extensió del Parc de la Torrassa, el Parc dels Diables o la fàbrica Sas, que porten des de l’anterior mandat com a objectius prioritaris que s’haurien d’haver posat en marxa i que en alguns casos encara estan en la seva primera fase de desenvolupament.

En aquest mateixa línia, constatar, com es va posar de manifest en les explicacions del projectes que encaixen en el Pla del Samontà que van fer Alcaide i Armengol, que la reforma del Mercat de Collblanc forma part d’aquest macroprojecte estratègic, resulta bastant esperpèntic.

En definitiva, una bona part del debat sobre les mesures que impulsa el govern al respecte, tenien molt a veure amb la contraposició entre el que el govern està disposat a impulsar i el que la ciutadania voldria que el govern impulsés (es va parlar, per exemple, del Poliesportiu de Les Planes i del seu entorn). El tinent d’alcalde va insistir força que el govern té les coses clares i que les tirarà endavant. I el problema, per part de les entitats, venia en el sentit que encara que el govern tingui les coses clares, per tal que la ciutadania hi estigui conforme, les coses que el govern té clares les hauria de consensuar perquè en ocasions només les té clares el govern. Amb l’afegit que quan el govern té les coses clares i les aplica, es converteixen la gran majoria de vegades en solucions irreversibles que, si no tenen un acord majoritari, enlloc de favorables per la comunitat es converteixen en rèmores de pèssima digestió.

El tinent d’alcalde Alcaide si que va reconèixer que l’Hospitalet ja no pot alliberar més terreny residencial i que el que s´ha d’aconseguir és espai lliure i zones verdes, qüestions claus que la ciutadania ve reclamant des de fa dècades i que, per fi, després de moltíssims esforços, sembla que el govern està assimilant (al mateix ritme del que li va costar assimilar que l’Hospitalet és la ciutat més densa d’Europa).

Ara, només falta que l’assimilació d’aquesta necessitat social tingui una traducció en qüestions concretes: que no se cedeixen més solars a l’AMB per construir habitatges, que s’aturin les grans promocions pendents, que el govern Quirós compri territori i espais útils pels equipaments que la ciutat necessita, en lloc, per exemple, de retornar els superàvits als bancs com ha passat en els dos darrers exercicis en els que ja manaven Quirós, Alcaide i la resta de l’equip.

Presentada la proposta del nou Contracte-Programa, un document de 70 pàgines que s’haurà de debatre el proper 30 de juliol

Si el govern Quirós i els grups de l’oposició (excepte Vox) volien que FIC oblidés tot el que té a veure amb els organismes de gestió i control dels mitjans de comunicació públics, sembla que no serà possible a jutjar per la insistència de l’entitat a demanar la paraula en tots els plens municipals. Com que el govern Quirós ha estat denegant la paraula a l’entitat amb diversos arguments, posant com excusa que FIC no té dret a plantejar temes ciutadans com no siguin els relacionats amb el que l’entitat defensa, la informació crítica, des del passat mes d’abril FIC demana la paraula per parlar de temes de comunicació i només a l’abril i al juny li ha estat concedida. Al mes de maig es va demanar i va ser denegada perquè, sembla ser que enviada amb quatre dies d’antel·lació, la sol·licitud havia arribat fora de termini.

En la petició de paraula d’aquest juny, un membre de la Junta de FIC, va explicar que des de la constitució del Consell Executiu dels SCM (Serveis de Comunicació Municipals), del març del 2026, s’havia reunit el Consell una única vegada —en una reunió que no va arribar a l’hora de durada— per aprovar bàsicament dos punts, el Reglament de Funcionament del Consell Executiu i un Programa d’Actuació Transitori per donar cobertura legal al funcionament dels SCM, tota vegada que l’equip Quirós havia deixat que el Contracte-Programa que regula el funcionament de la tele i el butlletí municipal i que caducava el 31 de desembre del 2025, arribés al seu límit sense que s’hagués negociat cap altre.

El Contracte-Programa l’ha de debatre el Consell Executiu i, com que no es va constituir fins al març, calia una mena de document que tingués els mateixos efectes legals que el Contracte-Programa. En el Consell Executiu d’abril es va aprovar tant el Reglament de Funcionament del Consell Executiu com el Programa d’actuació Transitori que després va ratificar el ple. En la intervenció de FIC en el plenari es va explicar la necessitat de modificar el Reglament de Funcionament del Consell Executiu perquè és un document fet a mida del que preveu l’organisme de gestió i control, és a dir, que tot el que tracti el Consell Executiu sigui un pur tràmit i que el govern i la direcció dels SCM, no perdin una sola votació.

En el transfons de l’existència dels Consells, tant el Consultiu com l’Executiu, hi ha la necessitat que el control editorial, de continguts, de cobertures d’actes, de participació de les entitats, de pluralitat política, de debats públics, d’inversions imprescindibles i de creixement de la plantilla per posar la comunicació municipal de la segona ciutat de Catalunya en el lloc que li correspondria, sigui supervisat i controlat per la ciutadania. Per suposat, també per reobrir un instrument que en el passat va jugar un paper fonamental en la participació ciutadana, com va ser la ràdio municipal que l’Ajuntament va tancar com si fos seva, com explica amb tot detall una publicació de FIC, a la venda en la seva web i en la de L’Estaca.

Sobre aquest objectiu de donar a la ciutadania el control i la gestió dels mitjans, anava la denúncia de FIC en la composició a mida que va fer el govern Quirós al novembre del 2024 i que es va repetir, sense pèrdues sensibles pel govern local, el passat mes de març. Es va vetar L’Estaca per formar-hi part d’aquest organisme per part del govern Quirós, i tres dels quatre grups de l’oposició (tots excepte Vox) es van mostrar d’acord.

Afortunadament, el grup dels Comuns va elegir com a representant seu al Consell a un periodista de L’Estaca, però es dona la paradoxa que el fet que s’exigeixi confidencialitat als membres del Consell obliga L’Estaca a haver de demanar informació sobre el que passa al Consell, als diferents grups polítics que vulguin informar.

Això és el que s’ha hagut de fer per conèixer que va passar en la segona reunió del Consell Executiu que va tenir lloc aquest dilluns 6 de juny. Pel que ens han explicat, la direcció dels SCM ha lliurat la proposta de Contracte-Programa pels anys 27 i 28, que consta d’una sèrie de clàusules i tres annexes: en total, un document de 69 pàgines que, com sembla evident, exigeix unes quantes sessions per debatre’l i consensuar acords, a no ser que passi el que ha passat fins ara: que el director dels mitjans té molta pressa a aprovar el document, accepta unes quantes esmenes, fonamentalment de caràcter formal i poca cosa més.

Pel que vam poder esbrinar, aquesta segona reunió va durar al voltant d’una hora i mitja, van estar presents tots els membres (ningú va haver de delegar el seu vot, com passava fins ara) i gairebé tots van prendre la paraula en un moment o altre. Sembla que va haver una mica de polèmica en el tema ràdio, en la proposta de debats públics a la televisió —amb els grups polítics i amb la ciutadania—, en el capítol dels ingressos per publicitat privada i sobre la Comissió Tècnica de Seguiment. El director va insistir que no es pot estirar més el braç que la màniga perquè el pressupost és el que és i va recollir alguna precisió com ara les campanyes de serveis públics adreçades a la ciutadania. Pel que fa a la Comissió Tècnica, la proposta és que la formin 3 membres de l’Ajuntament i 3 membres de La Farga. És a dir, una Comissió Tècnica de Seguiment que, com sembla evident per la seva composició, sempre dirà que tot funciona més que bé.

Es van comentar també noves propostes sobre el Diari de l’Hospitalet. Els membres del Consell Executiu tenen feina llarga i urgent per llegir-se a fons i proposar esmenes al document del Contracte-Programa, perquè la propera reunió està prevista pel dijous dia 30 de juliol.

.Text de FIC llegit en el ple municipal de juny

El portaveu republicà demana “sentit de la realitat” però vota favorablement i els Comuns aproven la modificació urbana i voten en contra dels Estatuts

El desenvolupament del Pla Director de l’Hospital de Bellvitge que des de l’any 2018 reestructura els espais al voltant de l’Hospital Universitari i que va tenir una part important amb l’equipament del nou bloc tecnoquirúrgic de la Fase 2 entre el 2018 i el 2019 i, posteriorment l’edifici Delta durant la pandèmia, està projectat dins del macropojecte del Bio-Pol Granvia i va tenir en el passat ple de juny un nou tràmit. Es tractava d’aprovar inicialment la modificació puntual del Pla General Metropolità per tal de garantir que les ampliacions previstes s’ajusten a la legalitat administrativa i facin possible un creixement assistencial i docent.  En el ple no es va entrar en el detall del que s’aprovava i, concretament la portaveu del grup popular va deixar explícit que no quedava gens clara la voluntat final de la modificació. Malgrat tot, la resta de grups de l’oposició van donar el seu vot favorable i el PP es va abstenir.

El que traspua d’aquesta aprovació és que es construiran nous edificis en l’entorn de l’Hospital i que potser els projectes de futur també incorporen aspectes que a dia d’avui deixen molt que desitjar com, per exemple, l’adequació dels aparcaments necessaris per professionals i familiars de pacients i la facilitat d’accessos entre l’Hospital universitari i el Duran i Reynals i l’Idibell, al qual cal afegir l’actual Centre d’Emergències Mèdiques. Tot plegat, molt vinculat al soterrament de la Gran Vía i al suposat Bio-pol. No se sap què es construirà ni quan, però el que si ha quedat clar és que creixerà la densitat d’edificis (recordem que la zona no ha perdut la seva consideració de zona inundable) i que això beneficiarà la Universitat i els centres de recerca però, en canvi, no està gens clar que totes aquestes previsions beneficiïn en primera instància els pacients de l’Hospitalet.

Precisament el ressò de l’ajornament de decisió respecte del nou Hospital General de l’Hospitalet que s’havia de construir a quatre passes d’on ara està projectat el Nou Clínic de Barcelona, és el que crea més interrogants a la ciutadania i als grups d’oposició. La realitat és que, mentre està aturada la decisió sobre l’imprescindible nou Hospital General de l’Hospitalet, el que si s’aprova és l’ampliació del campus de Bellvitge i està en perspectiva el projecte del Bio-pol, dues qüestions que interessen molt al Servei Català de la Salut, a la Universitat i a la Generalitat globalment —i a l’equip de govern Quirós, pel que sembla—, però que aportarà poc a la pacient ciutadania hospitalenca que ha de marxar a Sant Joan Despí per ser visitada pels especialistes.

Per si no estan clar els interessos del govern, en el mateix ple es va portar a votació —i es van aprovar— els estatuts de l’Associació Biocluster d’Innovació i Salut i la participació de l’Ajuntament de l’Hospitalet com a soci fundador. Una manera de reblar el clau dels compromisos municipals amb aspectes que interessen a totes les instàncies excepte a la ciutadania hospitalenca que el que vol és serveis assistencials a la ciutat, menys edificis i més zones lliures, a ser possible zones verdes per respirar.

Com va explicar la tinent d’alcalde García Manota es tractava “d’una peça clau pel futur de l’Hospitalet”. “Un projecte estratègic, no només per la ciutat sinó de país, considerat com a tal per la Generalitat de Catalunya, per posicionar-nos com un referent europeu” un projecte que va paral·lel a tot el que ja té la ciutat: “tenim centres de referència, centres de recerca capdavanters i una Universitat que alimenta constantment el talent de la nostra ciutat”. Per si no quedava prou clar va acabar afirmant: “Nosaltres volem una ciutat que lideri, que innovi, que generi oportunitats i que posi el benestar de la seva gent al centre”.

Els Comuns es van oposar considerant que un Ajuntament que vetllaria realment per la salut de la seva ciutadania, no permetria el “pelotazo” del Bio-Pol Gran Vía i garantiria les zones verdes. El grup popular va considerar que l’Associació del Biocluster es va acordar el 2022 i ara, al 2026, es porten a aprovació els estatuts i a la seva portaveu li semblava poc transparent la quantitat d’instruments que el govern s’inventa per gestionar (Consorcis, Instituts, Observatoris, Associacions…). El portaveu republicà va demanar “sentit de la realitat” perquè la ciutadania no està entenent res i va demanar que es deixi de parlar de “node de centralitat de primer ordre”, justament en la ciutat amb pitjors índexs de titulacions post-obligatòries i major nombre d’abandonaments escolars. Vox, finalment, es va queixar que els estatuts no aclarien res sobre el funcionament de l’Associació i va cridar l’atenció sobre els 100.000 euros que l’Ajuntament ha inclòs en els pressupostos d’aquest any i les previsions de 100.000 euros més fins al 2029.

La portaveu socialista va cridar l’atenció a l’oposició perquè havien votat que sí al punt de l’Hospital de Bellvitge comentat anteriorment i oposar-se o abstenir-se ara, en aquest punt, resultava absolutament incoherent des del seu punt de vista, confirmant exactament que la modificació del Pla General Metropolità que afecta a l’Hospital de Bellvitge està íntimament relacionat amb el que es vol fer al Bio-Pol Granvia.

Al final, el punt es va aprovar amb el vot favorable de PSC i ERC, l’abstenció de PP i Vox i els vots en contra dels Comuns.

Les dues regidores es van acomiadar amb emotivitat i agraïment de companys i personal municipal en el darrer ple de juny

Després de les cinc dimissions de regidors socialistes en aquest mandat, dues de les quals produïdes, com estava anunciat, en el darrer ple, el regidor que figurava en el núm 20 de la llista accedirà al càrrec per exercir-lo, previsiblement, durant els propers 10 mesos. Això ha estat un cas bastant excepcional perquè habitualment les dimissions que es produïen en períodes intermandat afectaven principalment als alcaldes que deixaven el seu lloc per avançat perquè el successor tingués prou temps per fer-se conegut. També es van produir dimissions sonades en mandats anteriors, com el cas del regidor socialista Graells al 2022 pel cas Consell Esportiu o altres motivats per casos de corrupció en èpoques precedents, especialment durant el mandat Pujana.

En aquest mandat s’han produït cinc dimissions en poc més de tres anys: Marín, Belver i Ramírez en el 2024 i Santón i Gómez fa pocs dies. Això ha obligat a l’alcalde i el seu equip més fidel, format per Laura García, Jesús Husillos, David Gómez i José Antonio Alcaide, a remodelar els càrrecs i repartir responsabilitats. És curiós que, tret de Laura Garcia que era la número 3 de la llista encapçalada per Marín, la resta de l’equip ocupés entre el 8 i el 12, cosa que demostra que la confiança que tenia l’alcaldessa Marín amb els seus regidors, no té res a veure amb la del seu successor David Quirós que, per cert, ocupava el número 6 de la candidatura. Aquests moviments interns de confiances i desconfiances, en un govern acorralat pel creixent descontentament de la ciutadania i l’absència de control en la gestió que s’ha posat de manifest al llarg del mandat Quirós amb els greus problemes amb la Guàrdia Urbana i amb la resta de la plantilla de funcionaris i personal laboral, provoca necessàriament dirigents agraïts i també decepcions, que en mig de les tensions crea forts desequilibris i maldecaps.

Tant és així, que el portaveu socialista va haver de sortir abans d’ahir mateix a fer declaracions per assegurar que els canvis en el cartipàs no perjudicaran per res la ciutadania, que el PSC continua unit i amb total fidelitat a l’alcalde, responent d’aquesta manera a la tensió interna i a les crítiques dels grups d’oposició, especialment el d’ERC, que ja ha destacat el desastre que suposa per la gestió municipal la concentració de poder en molt pocs càrrecs socialistes i els problemes en la cohesió dels equips, que suposa la dimissió de responsables polítics.

Pel que ha transcendit fins ara, la raó última de les dimissions de les regidores Santón y Gómez son problemes familiars que els impedeixen la dedicació a la que s’havien compromès. Totes dues es van acomiadar a mig plenari, just abans de les mocions dels grups que simptomàticament expressa la importància que aquest capítol del ple té pel govern municipal. És important no perdre les votacions amb els dictàmens (i per això les dimissions es van produir oficialment quan ja s’havien tractat tots), però és poc important si es perden les mocions —malgrat que els debats resulten eterns en ocasions— perquè, es perdin o es guanyin, en poques ocasions es compleixen els acords.

En el comiat de les dues regidores es van produir alguns fets que resulten destacables. En primer lloc, la regidora Santón es va mostrar serena, va explicar que s’havia produït en la seva vida una problemàtica puntual, la seva família la necessita en aquests moments i per això ha decidit donar un pas al costat. Va agrair el suport de tothom però va dedicar un elogi especial al seu equip tècnic, quan en algun dels plens anteriors havia comentat dificultats tècniques en el seu equip, necessàriament resoltes, pel que sembla evident. La regidora Gómez, en canvi, es va mostrar molt emocionada en el seu parlament, va tenir paraules d’agraïment cap a l’alcaldessa anterior i el tinent d’alcalde Belver i va afirmar que per coherència amb ella mateixa deixava el càrrec, però no el partit, en el qual porta militant des de fa dues dècades.

Altres fets destacables del comiat de regidores va ser la resposta dels grups de l’oposició. D’entrada, en el comiat de la regidora Santón van respondre amb aplaudiments tots els regidors del govern i els tres membres dels Comuns. La resta es van mantenir incòlumes. En el comiat de la regidora Gómez també van aplaudir els mateixos que a la regidora Santón, més la portaveu popular i dos regidors del grup d’ERC-EUiA.

Tots els representants dels grups d’oposició, a l’hora de pronunciar-se, es van mostrar comprensius amb els motius al·legats per les regidores i especialment la portaveu popular va destacar l’honestedat i la valentia de les dues regidores que, davant la possibilitat de no poder-se dedicar amb la intensitat requerida, han fet un pas al costat, quan perfectament es podrien haver acomodat, tot esperant el nou procés electoral del maig vinent. Un aspecte que també l’alcalde va assenyalar amb la desimboltura que el caracteritza: “en lloc de me quiero quedar en la poltrona han decidit dimitir…”

La crítica més profunda va venir de part del portaveu republicà que va desaprovar la falta d’objectius del govern Quirós des del primer dia, el seu paper poc compromès “quan s’ha de sortir a la foto és el primer que es presenta, però quan hi ha problemes fa que donin la cara els altres regidors”; l’escàs interès que per l’alcalde té la participació: “allà on els veïns més necessiten atenció i on se’ls podria facilitar la participació que és als barris, va nomenar només a tres regidors pels sis districtes, amb el desgast que això comporta” i finalment, el nou repartiment de responsabilitats, concentrant en menys mans que aban,s tota l’estructura del govern municipal.

L’alcalde Quirós, en resposta al portaveu republicà Jaume Graells, va queixar-se de no tenir una oposició a l’alçada del que correspondria.

La oposición ha denunciado el estado de la red eléctrica en la ciudad y la infradotación de la OMIC, justo en el momento en que se espera un aluvión de reclamaciones

La zona del Samontà (Collblanc-La Torrassa, La Florida, Pubilla Casas) ha vivido estos días, en plena ola de calor, una auténtica situación de caos debido a los diferentes cortes de suministro eléctrico registrados en la red. Todo ello ha ocurrido precisamente en unas jornadas de temperaturas asfixiantes, cuando los sistemas de climatización eran más necesarios que nunca. Además de las molestias ocasionadas, muchos vecinos han sufrido pérdidas económicas por el deterioro de los alimentos almacenados en frigoríficos y congeladores.

Desde hace meses se vienen denunciando los problemas que presenta la red eléctrica, especialmente en los barrios de Collblanc y La Torrassa. En el mes de enero, esta situación motivó la presentación de una moción en el Pleno municipal por parte del grupo de ERC+EUiA, en la que se denunciaban los apagones registrados tanto en estos barrios como en otros puntos de la ciudad. Aquel episodio ya provocó sobretensiones, daños en equipos domésticos y comerciales e, incluso, situaciones de riesgo de incendio.

En esta ocasión, los problemas comenzaron durante la madrugada del lunes con diversos cortes de suministro y una avería en la subestación de Collblanc en la tarde del lunes que afectó a miles de abonados. Endesa, la compañía distribuidora, instaló varios generadores en las zonas afectadas, aunque uno de ellos, ubicado en el barrio de La Florida, acabó ardiendo.

La tensión entre los vecinos fue creciendo a medida que pasaban las horas. Se vivieron momentos de gran malestar, con protestas en la calle reclamando el restablecimiento inmediato del servicio eléctrico. Las pérdidas han sido cuantiosas, ya que en algunos puntos el apagón se prolongó durante muchas horas. Además, al producirse durante la noche, algunas personas que necesitan dispositivos CPAP para poder dormir, no pudieron utilizarlos debido a la falta de suministro eléctrico.

Todos estos episodios evidencian, según ERC+EUiA, que los problemas del suministro eléctrico no son puntuales, sino estructurales, y requieren actuaciones urgentes tanto por parte del Ayuntamiento como de la compañía distribuidora. Así lo manifestó el portavoz del grupo municipal, Jaume Graells.

La reiteración de averías y cortes de suministro sigue generando incertidumbre entre la ciudadanía y pone en riesgo el normal funcionamiento de servicios esenciales. Los republicanos alertan, además, de que la falta de mantenimiento de la red también afecta al alumbrado público y al funcionamiento de los semáforos, una situación que, según la formación, ya ha provocado varios accidentes de tráfico.

Jaume Graells considera que el Gobierno municipal no puede limitarse a actuar cuando las incidencias ya se han producido y reclama una actitud más contundente frente a la compañía distribuidora. En este sentido, pide que el Ayuntamiento exija las inversiones necesarias para modernizar la infraestructura eléctrica y garantizar un servicio seguro y estable para toda la ciudad.

El martes por la mañana ya se produjo una reunión entre el alcalde, David Quirós, y responsables de la compañía suministradora. Durante el encuentro, la empresa se comprometió a habilitar un canal prioritario para atender las reclamaciones de las personas afectadas por los apagones registrados en los últimos días.

Asimismo, los afectados pueden dirigirse a la Oficina Municipal de Información al Consumidor (OMIC), donde recibirán orientación sobre cómo presentar las correspondientes reclamaciones. Desde este servicio se recomienda recopilar toda la documentación posible —fotografías, facturas, informes técnicos o cualquier otra prueba— que permita acreditar los daños sufridos. Precisamente sobre este punto hubo en el pleno del martes una valoración muy negativa de la oposición cuando denunciaron que, de los dos técnicos de la OMIC, uno se encuentra de baja y el otro sin las mínimas condiciones para poder atender el aluvión de demandas que se esperan. El gobierno asumió la situación y afirmó que resolverán ese problema de manera urgente.

Finalmente, ERC+EUiA insiste en que la red eléctrica de l’Hospitalet presenta deficiencias estructurales que no pueden seguir aplazándose. Por ello, reclama una revisión exhaustiva de toda la infraestructura, la ejecución de las inversiones pendientes y el establecimiento de un calendario de actuaciones que permita evitar que episodios como los vividos estos días vuelvan a repetirse.

El que ha passat a l’Hospitalet en l’últim segle en el terreny demogràfic no té parangó amb qualsevol altre exemple de Catalunya i gairebé de tot el món, si exceptuem exemples que desborden la racionalitat, com ha passat a la República Popular Xina des del 1949 fins ara.

A Xina s’han produït fenòmens demogràfics contradictoris, d’enorme creixement en pocs anys o de descens fulminants, producte de polítiques de concentració demogràfica o de disminució poblacional que és impossible comparar amb els processos habituals de creixement demogràfic en el món occidental, que tenen a veure sobretot amb dos mecanismes: la concentració de mà d’obra en mercats laborals creixents per l’efecte de la industrialització, i la liberalització del sol.

En tots dos casos, el factor econòmic és la clau. La indústria necessita mà d’obra i els propietaris del sol el venen davant la creixent demanda residencial. El negoci té una doble via: els industrials s’aprofiten del treball assalariat i els propietaris del sol, de la venda d’espais urbanitzables. La població treballadora es beneficia de l’oferta de treball, però alhora s’hipoteca per poder tenir un lloc on viure. Son esquemes molt bàsics els que aquí s’aporten, com es pot entendre, que resulten molt més complexos perquè no solament intervé el capital industrial i la venda immobiliària. També hi compte, en totes aquestes operacions, el capital comercial, el capital financer, el capital inversionista d’una banda i el pes de les organitzacions obreres, els organismes de defensa dels consumidors i la capacitat de resposta ciutadana en totes les fases històriques.

Però hi ha un element encara més significatiu, que és l’Administració municipal. Allà on l’Administració municipal ha jugat un paper de control de l’oferta i de la demanda, a tots els nivells, però especialment pel que fa a l’equilibri urbà, la natural arbitrarietat dels mercats s’ha pogut anar limitant. Allà on l’Administració ha jugat de manera permanent un paper subaltern respecte de les forces econòmiques, el descontrol ha estat irrefrenable. Aquest és el cas de l’Hospitalet.

La ciutat ha patit, des de principis del segle XX, uns quants allaus migratoris producte de la industrialització de Catalunya i del desenvolupament urbà conseqüent. Barcelona ha estat el centre neuràlgic d’aquest desenvolupament i, com ha passat en altres centres urbans importants, tots els municipis de la seva àrea metropolitana d’influència han patit les conseqüències, directes i indirectes, del model econòmic capitalista que es basa en l’explotació del capital humà, però també en l’explotació del territori.

Només una administració municipal atenta al benefici del territori propi i de la seva ciutadania, podria haver-se oposat al descontrol metropolità. Això només podia ser operatiu en la mesura en què aquesta visió del conflicte sintonitzés directament amb l’anàlisi dels perjudicis del capitalisme sobre el desenvolupament de les poblacions. I, per tant, en fases històriques on la racionalitat s’ha imposat al predomini aclaparador de les forces econòmiques, és quan s’han pogut millorar socialment les poblacions treballadores i quan s’ha pogut frenar el deteriorament del territori a les ciutats i pobles.

En el segle XX això només es va poder observar en la limitadíssima fase republicana i, posteriorment, es podria haver visibilitzat positivament, a partir de la Transició democràtica. Durant el període de la Restauració Borbònica, durant la dictadura de Primo de Rivera o durant la dictadura de Franco, amb més o menys frens o sense mesura, les forces econòmiques van ser indestructibles i van monopolitzar el poder, de manera que el desenvolupament dels municipis de l’àrea metropolitana va respondre directament als seus interessos: tant en el desenvolupament industrial, com pel que fa a la destrucció del territori. Especialment en aquest punt, el caos urbanístic es va imposar sense límits i els càrrecs municipals nomenats directament pels cacics locals o pels governadors civils durant el franquisme, van donar via lliure a l’especulació immobiliària i van desequilibrar les ciutats, convertint-les en l’eix del mercadeig edificatori. Els plans directors urbanístics, quan van existir (alguns es van redactar tard i malament), eren directament vulnerats quan convenia, i les requalificacions de terrenys i els abusos en el volum d’edificabilitat eren el més habitual, amb l’excusa de la demanda creixent d’espais residencials i l’enorme pressió del capital immobiliari.

Durant aquest període, l’Hospitalet va passar dels poc més de 4.000 habitants de principis del segle XX als 300.000 habitants del 2025. I el seu terme municipal va passar, en el mateix període, de les 2.236 hectàrees a les 1.257. Va perdre, sense resistència municipal i de manera arbitrària i il·legal, 927 hectàrees al 1920, i 52 hectàrees més al 1933 (en aquest cas a canvi d’una sèrie de serveis que avui fan riure).

Això vol dir que aquell poble rural del 1900, es va convertir en una extensió dels barris fabrils de Barcelona a primers de segle i posteriorment en uns magatzems de pobres durant el franquisme i fins ara mateix. Era evident que durant el primer terç del segle, la modesta burgesia local, rendida a les forces del capital que aleshores representava la Lliga, no tenia capacitat d’oposar-se als moviments especulatius al servei dels grans industrials tèxtils, de les bòviles, de les metal·lúrgies, etc. i a les ambicions de creixement del comerç barceloní que requeria un port franc. Va ser també evident que els municipis republicans van tenir poc temps per remuntar el drama de les barriades obreres de la dècada dels 20, crescudes sota la Dictadura de Primo. I va ser absolutament catastròfic el període franquista que va accentuar encara més el desori dels primers 75 anys del segle XX.

El període de la Transició a l’Hospitalet, per contra, havia marcat una dinàmica que oferia algunes esperances de rehabilitació dels enormes dèficits creats en les infraestructures, equipaments i serveis i també en l’ocupació del sol.

Aquelles esperances es van malmetre bàsicament a partir del 1983. Entre el 1979 i el 1983 va haver un període de contenció, producte de l’equilibri de forces entre el que representava l’empenta i la pressió de la ciutadania hospitalenca més compromesa i activa en els darrers anys del franquisme, i el que representava la força política d’una Transició pactada que no volia sacsejar la societat per les enormes pors que s’albiraven en els sectors més reticents a la democràcia. La derrota de la ciutadania compromesa en l’elecció del primer ajuntament democràtic, ha acabat de passar factura en el futur de la ciutat. Però, des d’una perspectiva política, el veritable drama d’aquella derrota no s’havia produït al 1979 sinó que ho faria a partir de l’any 1983 en una llarga agonia que dura fins avui.

Des d’aleshores, la manca absoluta d’una alternativa forta, unida, amb les idees clares, amb capacitat de gestió i d’entusiasme, ha possibilitat un govern ininterromput de més de 40 anys sota les mateixes sigles, que té molt més a veure amb els governs que van governar la ciutat durant les èpoques de La Lliga, de la dictadura de Primo i, en alguns aspectes, de la mateixa dictadura de Franco, que no pas del que, de la seva suposada ideologia, caldria esperar. La ciutat és avui un municipi saturat, sense espais lliures, sense les zones verdes imprescindibles i sense els serveis i els equipaments que requereix la seva ciutadania. Ha passat d’un poble rural, a un suburbi del proletariat de Barcelona, en els anys 20. D’un suburbi proletari a un magatzem de pobres, al llarg de tot el franquisme, i d’un magatzem de pobres a un gueto urbà de nouvinguts, durant el primer quart d’aquest segle. Si als anys 20 el proletariat vivia en barris sense estructurar, sense serveis i sense recursos, als anys 50 es van accentuar els desequilibris i la pobresa en acumular-se població en un caos immobiliari desconcertant, i ara la ciutat és un col·lapse de conflictes en tots els ordres.

Els més de 300.000 habitants que malviuen avui a la ciutat era el somni absolutament irresponsable del pitjor alcalde hospitalenc del franquisme, que l’únic que l’interessava era acumular població, fos com fos, per tenir representació directa a les Corts franquistes i poder expressar, sense mitjancers, les seves idees carlines i feixistoides. Allò que no va aconseguir José Matías de España per falta de temps, ho han aconseguit, convertint l’Hospitalet en la ciutat més densa d’Europa, els quatre alcaldes i els seus equips, que ha patit aquesta ciutat entre el 1979 i el 2026.

L’emergència demogràfica, per tant, se suma a la resta d’emergències que la ciutat hauria d’afrontar amb energia, capacitat de gestió, unitat i voluntat d’entesa, de diàleg obert i de consens.

A l’Hospitalet no hi cabe més residents. La seva població està al límit. La ciutat no compleix els mínims d’espai lliure per habitant i el seu territori no permet les cessions indispensables pels serveis i les infraestructures que la població necessita i cada vegada exigirà més. Cada nou resident incrementa la necessitat de serveis educatius, de serveis sanitaris i assistencials, de zones verdes, d’espais de cultura, esportius, de mobilitat i cada vegada, amb més urgència, d’espais climàtics de qualitat. Dir que a l’Hospitalet no hi caben més residents vol dir que l’Administració ha d’assumir que el poquíssim espai que pot alliberar la ciutat —via reconversió de zones industrials degradades, zones comercials infrautilitzades o l’espai que podria deixar lliure el traçat ferroviari algun dia— s’ha de fer servir íntegrament per millorar la qualitat de vida de la població ja existent, guanyant territori per serveis i infraestructures i especialment per zones verdes renaturalitzades. Dir que a l’Hospitalet no hi caben més residents, és defensar obertament una moratòria indefinida de permisos d’edificació immobiliària de nova ocupació de sol. I s’ha de negociar, perquè l’efecte sigui favorable, amb els que dicten les normatives urbanístiques, amb els òrgans supramunicipals i amb la ciutadania organitzada.

El que s’ha vist fins ara ha estat el contrari de tot això. Només cal passejar-se per la promoció immobiliària de Cosme Toda per fer-se una idea de la servitud municipal envers els que es dediquen a fer negocis especulatius, fins i tot vulnerant la permissiva reglamentació urbanística. I només cal fer-se una idea del que encara es defensa al Bio-Pol Gran Via i que no només defensa el govern sinó fins i tot el grup municipal que lidera l’oposició i previsiblement l’oposició de dreta. O tot el que ens espera en les promocions previstes a la zona de Can Rigalt on es negocia amb els propietaris del sol una rebaixa del que els permet la llei, per sobre dels 1.200 habitatges, en lloc de dictar una moratòria urgent per l’extrema saturació que pateix el municipi o cercar alternatives excepcionals que evitin més població resident.

L’Hospitalet segueix avui sotmesa a les dinàmiques de Barcelona i no hi ha grup polític amb presència municipal, que sigui capaç d’enfrontar-se radicalment al que es decideix fora de la ciutat. Aquesta és la duríssima realitat.

Amb aquesta anàlisi de l’emergència poblacional acabem les aportacions al voltant de les emergències més destacades que pateix la ciutat en l’inici del segon quart del segle XXI. El que s’ha desfet durant 125 anys, no serà fàcil recomposar-lo en el futur immediat. Però la ciutadania hospitalenca ja es va despertar durant el final del franquisme i els primers anys de la Transició i aquella lliçó d’activisme, solidaritat cívica i mobilització popular, ens va ensenyar que la única manera de lluitar contra els defensors dels interessos econòmics dels poderosos, és la unitat, l’anàlisi col·lectiu dels problemes i com afrontar-los de manera oberta. Per sobre de les actituds autoritàries de tots els governs de torn que consideren que, el poder que se’ls atorga, els correspon en propietat i tenen la llibertat absoluta de decidir el que els sembla, malgrat les seves decisions sovint impliquin actuacions irreversibles.

Els consellers metropolitans de l’Hospitalet, tres del PSC i un d’ERC, no es van atrevir a votar en contra de l’aprovació inicial del Pla Director el passat febrer

L’evidència que l’Hospitalet és l’eixida de Barcelona, el pati del darrere, el quarto dels mals endreços, ho posa de manifest que el Pla Director Urbanístic Metropolità contemplés sol residencial a l’Hospitalet per edificar fins a sis mil nous habitatges, justament en la ciutat més densa d’Europa i una de les més abandonades de l’àrea metropolitana pel que fa als equipaments i els serveis.

Afortunadament està quallant entre la ciutadania i, conseqüentment entre les Administracions, l’absoluta barbaritat que suposa seguir construint habitatges a l’Hospitalet, on és impossible trobar un solar estandarditzat per construir una escola sota els paràmetres de la Conselleria d’Ensenyament i on, per construir un nou poliesportiu, el govern Quirós pretén menjar-se l’únic parc de Santa Eulàlia.

En el marasme de totals contradiccions en el que viu el govern, ara, per fer veure que és sensible a l’alarma veïnal, acaba de presentar al·legacions al PDU Metropolità en la segona aprovació inicial, oposant-se a la consideració de sol edificable per incrementar habitatges. S’hi oposa especialment als barris del Nord, assenyalant expressament el Parc dels Ocellets i el mercat del Torrent Gornal i, al sud de les vies del tren, l’estació de l’Hospitalet Centre i Santa Eulàlia, zones que el pla considerava Àrees d’Oportunitat Metropolitana, i la zona de Gornal, on es preveien dos mil habitatges més. Les al·legacions del govern també esmenten el macro-projecte del Campus del Clínic, per tal d’evitar que el PDU Metropolità interfereixi en les negociacions actuals per disminuir l’habitatge previst, superior al miler de nous pisos.

D’altra banda, les al·legacions contemplen la preservació de l’espai lliure que quedi després del soterrament de les línies del tren al seu pas per l’Hospitalet. Una magnífica proposta de futur sobre un projecte que els més entesos afirmen que mai es portarà a terme. Així resulta bastant fàcil pronunciar-se.

Parlàvem de contradiccions perquè encara no fa un any que el govern Quirós va cedir tres importants solars lliures de la ciutat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona per la construcció de nous habitatges i al maig de l’any passat L’Estaca informava que l’Hospitalet era la tercera ciutat de la primera corona metropolitana que oferia solars a la Generalitat per garantir que la promesa del president Illa, de construir 50.000 habitatges protegits en els propers anys, es fes realitat.

No només es mantenen en ferm aquestes ofertes a la Generalitat i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sinó que tampoc s’han posat en qüestió els dos macro-projectes pendents, el del Biopol-Granvia que acabarà amb l’únic espai lliure que queda en tota la ciutat i el del Clínic-Can Rigalt on està prevista la construcció d’un nou barri a Porta Diagonal íntegrament en el terme municipal de l’Hospitalet. En tots dos projectes les operacions immobiliàries son la clau de volta de les previsions urbanitzadores, malgrat que en el cas del Biopol no es parli d’oferta residencial i es contempli la preservació de la zona de Can Trabal.

La submissió de la ciutat als interessos de Barcelona, en tots els àmbits, es va posar també de manifest amb les abstencions dels quatre consellers metropolitans de l’Hospitalet durant les votacions de l’aprovació inicial del PDU, que van votar favorablement els seus respectius grups polítics. Es tracta de l’alcalde Quirós i dels regidors socialistes Husillos y Gómez i del líder de l’oposició, el representant d’ERC, Jaume Graells. Es van abstenir, trencant la unanimitat dels seus grups respectius, però no van tenir la força ni la capacitat de fer el que s’esperaria de representants polítics que posen la ciutat per davant dels criteris dels seus respectius partits: votar no quan es tracta de mostrar una oposició radical taxativa i no només formalista.

Parlar d’urbanisme a l’Hospitalet sembla, cada vegada més, una quimera per als qui encara creuen (creiem) que la ciutat podria ser una cosa diferent. La realitat, no obstant això, apunta en una altra direcció. Fa a penes uns dies es va aconseguir un trist rècord: l’Hospitalet ha arribat als 300.000 habitants. I aquest fet, lluny de celebrar-se com una marca digna d’un rècord Guinness, hauria d’afrontar-se amb preocupació.

La ciutat continua construint-se a un ritme vertiginós. Prou recórrer els seus carrers per a comprovar com nous edificis substitueixen a antigues construccions. Més enllà dels habitatges per a ús domèstic, han aparegut les residències d’estudiants i s’han hagut de paralitzar els pisos turístics i també limitar en alguna zona la construcció de nous hotels. Tot això perquè aquest insuportable creixement està afectant de manera greu a la població. També, en un debat públic, els partits de l’oposició municipal van plantejar una moratòria en la construcció que mai ha arribat.

La reacció política, en alguns casos, ha arribat gràcies a la pressió dels veïns, i per això alguna de les propostes passa per l’adquisició de terrenys amb un doble objectiu: frenar el creixement urbanístic i estudiar alternatives que permetin destinar-los a equipaments o espais públics en lloc de nous habitatges.

L’Hospitalet necessita equipaments de tota mena: escoles, centres sanitaris, instal·lacions culturals, espais socials i zones verdes. Diversos partits polítics i entitats veïnals ja s’han manifestat en contra de continuar construint blocs de cases. No obstant això, els projectes continuen avançant i les previsions apunten a noves promocions tant en el sector de la Marina com en el  Samontà, a pesar que existeixen prop de 8.000 pisos buits a tota la ciutat.
 Un dels principals exemples de noves construccions, és el projecte Biopol-Granvia, que contempla una important transformació urbanística a l’entorn de Cal Trabal. Encara que des del govern municipal es presenta com la creació d’un clúster biomèdic, aquesta visió ha estat qüestionada per les organitzacions Ecologistes en Acció i No Més Blocs.

Totes dues entitats sostenen que el projecte utilitza l’argument de la recerca biomèdica per a justificar una gran operació urbanística. En aquest sentit, afirmen que l’actuació proposada acaba basant-se en una construcció massiva que respon més a interessos immobiliaris que a l’interès general, i que serveix com a mecanisme per a finançar infraestructures com el soterrament de la Granvia sense avaluar adequadament els seus impactes socials, ambientals i econòmics.

 Les dues organitzacions han presentat un recurs contenciós administratiu contra l’acord de la Comissió de Territori de Catalunya que va aprovar definitivament el Pla Director Urbanístic Biopol-Granvia el 4 d’abril de 2024, sol·licitant la seva nul·litat. Els recurrents argumenten que el nou pla a penes introdueix canvis respecte a l’anterior PDU, que ja va ser anul·lat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en 2021, i que manté els mateixos objectius urbanístics que consideren especulatius.

El projecte també és qüestionat per la falta de concreció dels seus objectius. Encara que s’anuncia la creació d’un clúster biomèdic, no s’especifica de manera clara on ni com s’implantaran les activitats de recerca i salut. Els demandants consideren que la flexibilitat del planejament podria acabar permetent la construcció d’oficines, hotels o espais comercials en lloc de centres de recerca biomèdica.

A això se suma l’impacte ambiental i territorial derivat de la pèrdua d’espais agrícoles i de la reducció de la qualitat ambiental de l’entorn.

L’altre gran projecte urbanístic és el previst en el Samontà, vinculat a la futura construcció del nou Hospital Clínic. L’actuació suposarà una profunda transformació de tota la zona i, segons algunes previsions, podria incorporar al voltant de 1.200 nous habitatges.

Diverses entitats i partits polítics consideren que aquest sector hauria d’aprofitar-se per a esponjar els barris de Pubilla Cases, la Florida i Collblanc-LaTorrassa, que presenten una elevada densitat de població i una evident falta d’equipaments. Els centres educatius suporten ràtios superiors a la mitjana catalana, els centres d’atenció primària sofreixen importants nivells de saturació i segueix sense concretar-se la construcció del nou Hospital General de Catalunya, promès des de fa més de dues dècades. A això cal afegir l’escassetat de zones verdes i espais lliures en una ciutat que disposa de poc més de la meitat dels 10 metres quadrats de zona verda per habitant com a mínim, recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.
 Durant la presentació del pla, a l’octubre de 2025, l’alcalde David Quirós va reconèixer que es contempla la construcció de nous habitatges en la zona i va justificar que podrien servir per a reubicar a les famílies afectades pels enderrocaments previstos dins del Pla del Samontà. Un dels objectius declarats d’aquesta actuació és precisament reduir la densitat de determinats sectors del barri.

Algunes entitats, davant la situació urbanística de l’Hospitalet, consideren que s’ha produït un canvi substancial respecte a l’etapa de l’anomenat urbanisme reparador impulsat durant els primers governs democràtics. Segons aquesta visió, durant els anys de govern de Celestino Corbacho es va incrementar el sòl requalificable i es va perdre una oportunitat històrica per a recuperar una ciutat que ja havia sofert una intensa pressió edificatòria durant el franquisme.

Un dels exemples més citats és el cas de Cosme Toda. Durant l’alcaldia de Núria Marín, la previsió inicial de 250 habitatges —ja considerada excessiva per alguns col·lectius— va acabar convertint-se en un projecte de 885 pisos. Actualment, el desenvolupament segueix pendent de diverses resolucions judicials derivades de les demandes presentades pels Comuns.
 Tampoc està clar quin serà el futur de les àrees industrials més degradades de la ciutat, on en els últims anys s’han produït diverses requalificacions urbanístiques destinades a promoure noves zones residencials.

L’últim focus de debat ha sorgit arran del Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), aprovat inicialment per segona vegada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). El document contempla un important increment de la capacitat residencial de l’Hospitalet i preveu la construcció d’entre 5.000 i 6.000 nous habitatges a la ciutat.

Durant la votació metropolitana, els representants del PSC i d’ERC-EUiA de l’Hospitalet van optar per l’abstenció, —no es van atrevir a votar en contra com ha vingut reclamant la ciutadania de manera reiterada i com hauria resultat coherent— a pesar que els seus respectius grups metropolitans van votar favorablement al costat d’altres formacions.

Aquesta mateixa setmana, l’Ajuntament, amb el suport d’ERC-EUiA, ha presentat al·legacions al PDUM per a intentar reduir la previsió de nous habitatges. El govern municipal argumenta que la ciutat ja suporta una densitat urbana molt elevada i que les seves prioritats haurien de centrar-se en incrementar les zones verdes, ampliar els equipaments públics i millorar la qualitat del parc residencial existent.

Entre les principals al·legacions figura l’oposició a incrementar el sòl residencial en el Samontà i la defensa d’espais com el Parc dels Ocellets o l’entorn del Mercat del Torrent Gornal per a destinar-los a equipaments i zones verdes.

El consistori també sol·licita que els terrenys alliberats pel futur soterrament de les vies ferroviàries —si finalment arribés a executar-se— es destinin exclusivament a parcs i equipaments públics, evitant noves operacions immobiliàries. Així mateix, planteja reduir l’edificabilitat prevista en Bellvitge i el Gornal, on el PDUM contempla més de 2.000 habitatges addicionals, i limitar també la construcció prevista en l’àmbit de Can Rigalt.

No obstant això, aquestes propostes han reobert una contradicció assenyalada per diversos col·lectius veïnals i ecologistes. Mentre l’Ajuntament argumenta que l’Hospitalet està excessivament densificada i necessita més zones verdes i equipaments per a justificar la seva oposició a determinats desenvolupaments residencials, manté al mateix temps el seu suport al projecte Biopol-Granvia, que contempla nova edificabilitat a l’entorn de la Granvia i Cal Trabal.

Per això, una de les qüestions que centren actualment el debat urbanístic és, si els mateixos criteris que l’Ajuntament utilitza per a qüestionar la construcció de nous habitatges en determinats àmbits de la ciutat, haurien d’aplicar-se també a projectes com el Biopol-Granvia o al projecte de Ca Rigalt o a solars encara pendents de resolució com el que es troba entre Cosme Toda i la via del tren…