Jo, en general, no sóc de guisats. No se ben bé el perquè. Ma mare en feia i no en tinc un mal record. Dels seus guisats el que més recordó són els xampinyons, que em semblaven esplèndids, el millor del millor. Ara, en general, els trobo mediocres. No sabria dir si han canviat els xampinyons –segur!- o jo –també segur-. La meva Ex cuinava poc: no li agradava i feia cuina de supervivència. La meva sogra feia guisats amb més bona voluntat que talent, per dir-ho fi i la Marina em promet uns guisats esplèndids però a l’hora de la veritat fa servir la brasa. A tot això s’ha d’afegir que algunes vegades que he anat al restaurant els guisats m’han fet mal. Segons la Marina és del condiment prepreparat que hi posen per reforçar-li el gust. No ho sé, però ara els temo i no en demano gairebé mai.
A ma mare li agradaven les llegums. De fet és l’únic tipus de verdura que cuinava, a banda de l’enciam de les amanides. Recordo els seus cigrons amb ous durs, que només els tinc presents en la memòria perquè no els he trobat ni a la cuina de les meves parelles, ni tampoc a les dels restaurants. La meva Ex els anava a comprar bullits al Mercat de Sant Antoni i els servia tal qual, és a dir, sense cap gràcia. És curiós com una mateixa cosa pot estar plena de gràcia o plena de desgràcia. Pel que fa a la Marina els fa a la amanida o cuits i la veritat és que massa gràcia tampoc no tenen. Pel que fa als restaurants, no veig que en serveixin, si no és el pesadíssim humus oriental amb el que sembla que acabem de descobrir la sopa d’all. La Marina és partidària de les llenties. I li queden bé, tot s’ha de dir, però per a mi les llenties són inferiors a les faves, de la mateixa manera que la pasta de sopa petita és inferior a la gran. Sí, ja entenc que tot és qüestió de gustos.
La veritat és que així com altres menges tradicionals no es troben a la carta dels nostres restaurants, les faves sortosament han sobreviscut. Imagino que hi ha una intersecció en que deuen ser més o menys fàcils de fer i que el guany econòmic deu ser notable. Malauradament aquesta és la clau de volta del que es menja avui a la gran majoria de les llars catalanes i dels restaurants. Pel que fa a les llars, el drama està sent que qui està substituint la mestressa de casa als fogons, no és la seva parella, sinó el menjar precuinat, cosa que és un autèntic perill. I, pel que fa als restaurants, tres quartes parts del mateix. Jo sempre aconsello a qui vulgui anar de restaurant que hi vagi a partir d’un nivell perquè si no no sabrà què menja i val més que es faci un pa amb tomàquet i es quedi a casa. Desconfieu dels duros a quatre pessetes si no voleu prendre mal!
La veritat és que a mi les faves m’agraden a gairebé tot arreu. El plat de faves a la catalana, vull dir. Una altra cosa és la collonada de les favetes en amanidetes que no trobo cap mena de gràcia. Perquè el plat de fava amb botifarra negra i cansalada és potent com una nota greu de violoncel, mentre que les collonadetes aquestes que preparen amb les favetes venen a ser com un pas de dansa frustrat. Això sí, se’l presenta com si tingués una enorme categoria, com a totes les collonadetes culinàries tant de moda al nostre país. Segurament és normal que, tenint com tenim una cuina tradicional tan potent, tan perfecta, tan exquisida, haguem parit una gastronomia post-moderna surrealista, naïf i inconsistent. Tan inconsistent que mai no arribarà a la glòria, es a dir, a esdevenir cuina tradicional catalana. Perquè la tradició és quelcom que es va fent i desfent, és la cosa més dinàmica que hom pugui imaginar.
Es diu que Pitàgores –el gran savi grec- no menjava faves i que va prohibir als seus alumnes que ho fessin. El pensament pitagòric és complex i la vida del savi llegendària per a treure’n l’entrellat. Fet i fet, si fos cert, això només demostraria un mal gust culinari, encara que també podria ser que els grecs no les sabessin cuinar com els Déus manen. Una altra teoria ens explica que els pitagòrics menjaven faves, però el que defensaven era que els savis no havien de votar a les assemblees democràtiques. Val a dir que a les assemblees gregues es votava amb faves: les blanques pel si, les negres pel no. Ni idea del que feien servir per abstenir-se.
Avui m’he menjat un plat de faves que els àngels hi cantaven a Ca l’Estevet del carrer Valldonzella. N’he sortit més que content. El plat essencial i alguns afegits. L’aroma subtil i elegant de la menta, un lleuger toc d’anís. I ves a saber què més, perquè la fava pot ser un plat mont senzill o molt complex. Pot tenir pocs ingredients o molts, segons el cuiner o la cuinera. Fa pensar en el cèlebre “Bolero” de Ravel: les mateixes notes, però no el mateix instrument. Les he gaudit molt, la veritat.
Diu que Sant Josep Pla va escriure que els catalans som “l’únic poble que ha creat una cuina acceptable d’aquesta lleguminosa” i el Beat Manolo Vázquez Montalbán va dir que eren “una de les columnas gastronòmiques de la pàtria”, que no és poc.
La queixa dura des de l’any 2022 i ha estat la direcció de l’hospital qui ha habilitat un servei de neteja perquè l’espai s’havia convertit en un abocador
Fa unes quantes setmanes, els treballadors del SEM (Servei d’Emergències Mèdiques); ara, més recentment, el personal d’infermeria de l’Hospital de Bellvitge.
Des de mitjans de febrer, quan una de les treballadores va ser atropellada al pas de vianants davant el descampat que fan servir per aparcar, el sindicat català SATSE ha tornat a reclamar —fa anys que ho denuncia— a la direcció de l’Hospital i a l’Ajuntament, l’acondicionament de la zona que està —en general— bruta, abandonada, sense llum, plena de sots i de bassals quan plou. La majoria de treballadors de l’hospital i molts usuaris que estan cansats de les altes tarifes de l’aparcament oficial, aparquen on poden, especialment en aquesta zona sense cap mena de regulació.
Ja a l’estiu de l’any 2022, el mateix sindicat d’infermeria es va queixar que el que en principi havia de ser pàrquing exclusiu dels treballadors de l’hospital, a l’accés del camí del riu, estava abandonat, sense enllumenat ni condicions de cap mena i era fet servir per molts usuaris cansats dels preus abusius del pàrking oficial. Aquest espai s’havia condicionat provisionalment arran de la pandèmia, quan es van habilitar dependències extres pel tractament del Covid, però mai s’ha considerat un aparcament normal sinó més aviat un descampat utilitzable. La principal queixa, ja aleshores, que s’ha agreujat ara perquè les condicions s’han anat degradant amb el pas dels anys, és que la zona està a les fosques a primera hora del matí, quan moltes treballadores s’incorporen a la seva feina i a última hora de la tarda, especialment a l’hivern, amb tot el que això comporta d’inseguretat.
Arran de la denúncia del sindicat del mes de febrer, la direcció de l’hospital va contractar un servei de neteja que va treure de l’espai muntanyes de deixalles i runa que s’havia anat acumulant a la zona sense que ningú tingués cura de la seva vigilància. La zona, malgrat que està a tocar de l’hospital, és una zona pública que correspon a l’Ajuntament, que és qui hauria d’haver projectat un aparcament en condicions, amb l’enllumenat corresponent, l’asfaltat, les places marcades i el control de la guàrdia urbana per evitar ensurts que es van succeïnt en el temps, com rodes punxades, vidres trencats, etc.
L’Ajuntament, no obstant això, se n’ha desantès de la zona des del primer dia, i ha estat la direcció de l’hospital qui ha hagut de fer front a les despeses de neteja, quan la denúncia ha estat flagrant i les condicions clamaven al cel, i poc més.
Una queixa semblant, en aquest cas no tant per l’estat dels espais propers a la nova seu del SEM, sinó per la manca de previsió pels aparcaments del personal, es va produir una mica abans de la inauguració de les noves instal·lacions d’aquest servei. Sembla evident que l’Administració, tant la local com, en aquest darrer cas l’autonòmica, està més pendent d’habilitar espais pels serveis que no pas per cobrir la necessitat que els treballadors tenen de poder accedir als seus llocs de feina amb les mínimes condicions assegurades.
Pel que fa a la denúncia de fa anys del sindicat d’infermeria de l’Hospital de Bellvitge, no tenim, hores d’ara, coneixement de l’existència de cap projecte d’arranjament de la zona per convertir el que ara és un descampat, en un aparcament pels treballadors/eres digne de tal nom.
.Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel (Historiadora y escritora. Co-fundadora del Grup de Dones de Bellvitge Amavílgia
La posibilidad de mal-tratar forma parte del ser humano sin diferencia, a priori, ni de género, ni de clase social, ni de nivel educativo. La de ser mal-tratad@ es otra posibilidad causada por la circunstancia del vivir, sin necesidad de que haya un agente causante determinado y consciente de realizar maltrato.
Histórica i socialmente, las mujeres y otros seres humanos vulnerables por diversas razones, han sido y son más maltratad@s que maltratadores, es un hecho que no puede ser rebatido si no es con rastreras falacias. El principal causante de la violencia institucional y sistémica sobre las mujeres y sobre colectivos disidentes ha sido el patriarcado, ejercido en nuestra cultura de manera continuada durante siglos por los poderes civiles y religiosos. Es otro hecho que ha de ser aún reconocido, principalmente por la iglesia católica romana, aunque sólo sea en pro de su propia pervivencia.
Las raíces del maltrato son el miedo y la ignorancia. Miedo a perder lo que se tiene o se cree tener, a no ser para los otros lo que creemos que tenemos que ser, a no actuar conforme lo que pensamos que se espera de nosotr@s… El miedo, natural cuando es real, suele causar estragos más demoledores cuando se asienta sobre creencias y falacias.
La ignorancia es la del conocimiento de nosotr@s mism@as, el único saber que permite liberarnos, en cierta medida, de ejercer maltrato, así como de sufrir demasiado. Enfrentarnos a nuestros sentimientos y a nuestras motivaciones profundas nos lleva a ser veraces y a desenredar mentiras propias y sociales.
El “privilegio” del o de la que ha padecido maltrato es ser la única parte que puede re-conocer esa situación y, por tanto, promover caminos de liberación personal y colectivamente. Es lo que han hecho y seguimos haciendo las mujeres con las luchas sociales conocidas como feminismos.
Por otra parte, se sabe que en el maltrato hay tres agentes necesarios, el que lo inflige, el que lo recibe y el entorno. El entorno del patriarcado es el agente poderoso que ha causado y causa las violencias más grandes sobre colectivos esclavizados o exterminados en beneficio de unos pocos, normalmente del género masculino. Un entorno no patriarcal i no capitalista puede des-hacer el maltrato antes incluso que este se dé, cuando comienza o cuando la víctima lo padece, si llega el caso. Vinculamos feminismo con la eliminación del capitalismo que destruye todo lo que alcanza porque la liberación sólo puede darse por caminos que respeten y dignifiquen todas las vidas en la tierra, el feminismo, la ecología, la justicia social y la paz mundial van de la mano.
El poder institucional que comete violencia y maltrato es, por otra parte, el único medio, además del conocimiento propio, sobre el que podemos actuar de forma individual y, más aún, colectiva.
Bellvitge se ha vuelto lila con la irrupción del Grup de dones “Amalvígia” des de 2022[1], un grupo potente, activista y multigeneracional que promueve la visibilidad histórica y presente de las mujeres; la necesaria concienciación de la realidad del maltrato, mediante campañas que redunden en la mejora de la seguridad y la atención en eventos y fiestas, con los “puntos lilas” y en la red urbana de nuestra ciudad; la implicación con entidades educativas y socio-culturales, como los institutos o la comisión de fiestas.
Todo ello no se llevará a cabo de manera eficiente si no se cuenta con la participación de las mujeres en los espacios de poder y de toma de decisiones. En este sentido, el grup de dones Amalvígia, aunque aún no esté constituido como entidad, quiere estar presente institucionalmente y ya lo está en algunas instancias, como repuesta positiva a nuestras acciones.
Nuestro grupo, como muchos otros de mujeres, se define también por nuestro trabajo interno en el que mantenemos unas relaciones de cuidado mutuo que nos ayudan a crecer juntas en términos de empoderamiento y de compromiso con nuestras vidas. Los conflictos no se pueden eludir, siempre surgen y surgirán, enfrentarlos de manera asertiva y con buen trato redunda en nosotras mismas ofreciendo un modelo tan importante o más que las ideologías.
Finalmente, algunos apuntes sobre los que estaría bien reflexionar en conjunto:
¿Por qué no ha habido un grupo de mujeres potente como este hasta ahora en Bellvitge? No se trata de hacer juicios de valor sino de encontrar las dificultades para aprender de ellas de cara al futuro.
¿Qué papel y qué relaciones se han de dar entre los grupos de mujeres y las instituciones públicas? Actualmente se ponen más medios que tiempo atrás, pero nunca serán suficientes mientras el maltrato siga siendo tan extenso y demoledor, ¿cómo cooperar y colaborar mejor?
¿Cómo implantar espacios de “Ágora” en la ciudad donde se promuevan relaciones dignas e igualitarias? ¿Podemos pasar a grupos mixtos donde el feminismo ponga freno a pasar por encima de otr@? Todas conocemos ejemplos vivos en nuestro barrio y ciudad de trabajo en armonía y alegría sobre los que también podríamos reflexionar.
¿Cómo fortalecer una red en pro de la justicia social, la ecología y la economía solidaria que tenga en cuenta la necesidad del cuidado?
Acabamos esta reflexión que iniciamos con el pensamiento y los escritos de la filósofa Simone Weil (París, 1909 – Ashford, 1943)[2] con un apunte hacia la belleza que ella amaba: la poesía, el canto, la naturaleza, el arte… son aspectos que nunca deben faltar. Escribo unos versos mientras escucho ese gran canto de liberación que es el “Va Pensiero” del Nabucco de Verdi.
Va, mujer, mira esos jardines de los que sólo con libertad puedes disfrutar.
Piensa cuando eras niña, muy niña, antes de que te arrojaran cargas pesadas.
Recuerda cuando soñaste que volabas y te nacieron alas.
Ya no eres esa rosa cuidada por alguien con esmero, y capturada.
Ahora eres semilla, raíz, hoja mecida por el viento, rama que da fuego.
Eres lo que quieras ser, porque lo eres con tus hermanas.
Venga, echa a andar, respira y goza, nadie te lo podrá quitar.
[2] Especialmente en “La persona y lo sagrado” en: Escritos de Londres y últimas cartas y en “La Ilíada o el poema de la fuerza” en: Escritos históricos y políticos. Ed. Trotta.
De la ciudad pionera a la ciudad abandonada
Ana M. Rodríguez Terrón (psicóloga clínica grupo-analista y responsable del programa de atención psicológica a las víctimas de las violencias machistas en el CSM de Cornellà)
Como todas/os sabéis, el 8 de marzo es, desde 1975, el día Internacional de la Mujer. Fue promovida esta fecha por la Asamblea General de Naciones Unidas y consolidada como tal en 1977.
En noviembre de ese mismo año muere en España el dictador, el Movimiento Feminista en el Estado empieza a dar sus primeros pasos, tras el retroceso y parón que en derechos civiles, en general, y en los derechos y libertades sociales de la mujer, en particular, supuso la dictadura franquista, que eliminó las conquistas sociales de las mujeres conseguidas en el periodo de la Segunda República Española. Y, aunque sea reiterativo, quiero recordarlo porque algunas jóvenes creen que estos derechos son inmemoriales, y no es así. Durante la Republica conseguimos el derecho al voto, la igualdad jurídica y civil, derechos laborales, derecho al divorcio, derecho al aborto. Y todos estos derechos los perdimos con la dictadura franquista.
O sea que, tras la muerte del dictador, las mujeres españolas tuvimos que empezar de nuevo a luchar por nuestros derechos perdidos y por otros, como el control de nuestro propio cuerpo, que las mujeres de los países occidentales ya estaban reivindicando desde los años 60: el derecho a la anticoncepción, el derecho a la sexualidad femenina…
A finales de mayo de 1976 se celebraron en Barcelona las primeras “Jornades de La Dona”, durante cuatro días de intenso debate, donde más de 4.000 personas, la gran mayoría mujeres, debatieron sobre los derechos perdidos y sobre todos aquellos que se estaban planteando de nuevo en el mundo.
De estas Jornadas salieron los principios que inspirarían la puesta en marcha de los Centros Municipales de Planificación Familiar, se debatió sobre derechos laborales, se reivindicó el derecho al aborto libre y gratuito, se habló sobre sexualidad femenina, del derecho al placer, de diferenciar la reproducción de la libre expresión de los afectos a través de la sexualidad, de la socialización del trabajo doméstico y del derecho a la libre disposición del propio cuerpo.
En estas Jornadas asistieron delegaciones de todas las Vocalías de Mujeres de las Asociaciones de Vecinos de nuestra ciudad… Es preciso recordar que Clara Parramón presentó en esas Jornadas, en la ponencia de barrios, una comunicación donde se explicó la experiencia de la Escuela de Adultas que se había promovido desde la vocalía de mujeres de la Asociación de Vecinos de La Florida, donde cientos de mujeres estaban aprendiendo a leer y a escribir.
Estas Jornadas fueron un gran acicate para todas las feministas de la ciudad: en todas las vocalías se hablaba de los diversos temas surgidos y de cómo implantarlos sobre el territorio. Después de las primeras elecciones democráticas municipales, en abril 1979, se debatió con las regidoras del consistorio responsables de Sanidad y Servicios Sociales (Mercè Olivares y Pilar Ferran) la puesta en marcha del Centro de Planificación Familiar (PF), que inició su andadura en noviembre del 1979, y que fue el primer centro de PF de Catalunya que abría un ayuntamiento democrático.
En 1986 se puso en marcha el Centre Municipal d’Atenció e Informació a les Dones, el CAID, creando un programa interdisciplinar para atender a las Victimas de la Violencia Machista.
Es importante destacar que la Generalitat no crearía el Institut de la Dona hasta 1989. Las primeras leyes contra la Violencia Machista en el Estado Español no se promulgaron hasta 2004 y, hasta el 2008, no se promulgó una ley específica para Catalunya… La administración local de l’Hospitalet fue pionera en las respuestas del Movimiento Feminista.
Parece paradójico, pero con la llegada de la primera mujer a la alcaldía, las políticas de Igualdad en la ciudad entraron en un franco retroceso… hasta la actualidad. Hace escasos meses, por fin, el actual Consistorio pudo ofrecer un espacio adecuado para la instalación del SIE, que estuvo a la espera durante años por falta de una instalación adecuada y de unos propósitos reales.
En el año 2023, la Sindicatura de Greuges local abrió una investigación de oficio por los déficits detectados en la atención a las víctimas de la violencia machista. En su resolución, ya instaba a la Administración a dar los pasos necesarios para que se pudiera instalar el SIE en la ciudad.
Más allá de la tardanza en activar esas mejoras, los protocolos de intervención en casos de Violencia Machista están caducados y algunos ya son obsoletos. Es de esperar que la regidora de la Ciutat de Drets y tercera teniente de alcaldía se ponga manos a la obra y coloque de nuevo a l’Hospitalet donde debería estar en políticas feministas y en concreto en la atención a las Mujeres Víctimas de las Violencias Machistas. Solo tendría que dejarse asesorar por su compañera de partido Pilar Ferran, para descubrir cómo, en tan solo dos legislaturas, creó la red primaria de Servicios Sociales y de Servicios Sociales Especializados, ambos inexistentes hasta 1979, creando además también, una red sanitaria paralela que cubrió las necesidades preventivas de los/las hospitalenses hasta que se promulgó la ley General de Sanidad del ministro Lluch.
En el año 85 en l’Hospitalet, todas las mujeres de la ciudad tenían acceso gratuito a las pruebas de diagnóstico precoz de cáncer de cérvix y de mama. Los niños escolarizados de la ciudad tenían las vacunas en regla, se creó un servicio de Odontología, de Salud Mental Infantil, etc.. Los jubilados vieron como su red de centros se extendió por toda la ciudad…
Insisto, Sra. García, hable con Pilar Ferran, escuche a la ciudadanía… haga callar a la corte de aduladores que los rodean y pongan los recursos a disposición de las necesidades de las ciudadanas… Pero para esto, como diría nuestro querido Luis Candelas hay que tener la cabeza amueblada y saber rodearse de las/os más capacitadas/os. Las hay, no le dorarán la píldora, pero harán de usted una gobernante de provecho, enmiéndele la plana a Luis Candelas que en la redacción de L’Estaca no sabe decir otra cosa del gobierno municipal, la única, por cierto, que sabe decir en catalán: “On no ni ha, no pot rajar”.
Un dia como el de ayer, las estructuras más débiles, en esta caso más abandonadas, se resienten. Y es lo que le pasó al Mercat de Collblanc. Cayó una buena tormenta y las paradas del exterior y sus mostradores se mojaron. Aunque no son muy perceptibles en las fotos, pero se pueden intuir como baja el agua y el amianto mojado cayendo… Como comentan los paradistas…..pero aquí sequimos, sin prisas y sin soluciones. Llevan años esperando la reforma del mercado.
La veritat és que es que estava enfadat amb les Set Portes. Sé –ja tinc uns quants anys de més- que un dia dolent el pot tenir qualsevol, també un cuiner. Sé que un cuiner pot estar de baixa. I sé que no es pot deturar tota la maquinària d’un restaurant per això. Sé que hi ha moments en que has d’improvisar i tirar endavant com puguis. I també sé que quan un restaurant te el prestigi que te les Set Portes no pots tancar d’avui per demà, ni dir que faràs un descompte als clients d’aquell dia perquè et passa alguna de les coses que he dit o mil d’altres, tot això ho
El que passa és que quan tu vas allà i veus que et donen gat per llebre, però et cobren llebre, t’emprenyes. I més si hi has anat a presumir amb amics o, sobretot, amb la xicota. Perquè et sap greu que els amics et prenguin per ruc i que la xicota pensi que, primera, no saps menjar i, segona, et deixes aixecar la camisa. És una situació molt desagradable. Probablement el més honest seria dir als comensals el problema i llavors tot plegat seria més comprensible.
En aquella ocasió vam demanar un arròs i quan ens van preguntar si el sobrant volíem que ens el poséssim en un taper, vam dir que no, que no calia. No valia res. El cambrer es va posar vermell –és important tenir un cert orgull professional, tenir vergonya vaja- i va callar. Em vaig prometre que no tornaria mai més a les Set Portes, que passaria a ser un més dels grans restaurants barcelonins esborrats de la meva llista per haver esdevingut cínics i viure del seu nom i de l’engany als guiris incauts.
El cas és però que tinc un amic, en Josep Vila, d’Horta, que és un fanàtic de les Set Portes. Quedo amb ell per dinar de tant en tant i, a banda d’explicar-nos les penes pàtries i altres maldecaps més íntims, ens agrada menjar bé. I ell, ves per on, ja dic, és un fanàtic de les Set Portes. Per a ell, sense cap mena de dubte, és el nostre millor restaurant. Com que la darrera vegada que havíem quedat havia triat jo, en aquesta ocasió li tocava a ell. Va triar les Set Portes. Vaig rondinar, però ell em va sortir amb allò del pacta sunt servanda i jo vaig haver de baixar del ruc.
Ens van rebre molt amablement –el Josep diu que hi va a dinar com a mínim un cop al mes- i ens va tocar la taula on es veu que havien dinat l’Ava Gadner, en Màrius Cabré i en Woody Allen. Jo hauria preferit la Sofia Loren, la Sharon Stone i l’Ariadna Gil, però no era qüestió de començar a posant pegues.
De primer vaig demanar un còctel de llagostins, de segon un arròs Perelada i de postres nyaps. Un Viña Esmeralda blanc per beure.
La primera cosa que em va agradar fou l’excel·lència del pa. Un pa simple però sòlid, molt ben fet, d’un gust perfecte. Ni és fàcil fer un pa així, ni, encara menys, trobar-lo als nostres restaurants. A més, aquest pa està servit amb oli de les Borges Blanques, que com se sap, és el millor oli del món. Això, aquesta delicadesa tan simple i nostrada, ja dóna una categoria extraordinària al restaurant i fa que em tregui el barret abans de començar.
El còctel de llagostins també era excel·lent. Des de sempre llagostí, gamba i escamarlà mantenen una batalla culinària que sembla que guanya la gamba. Però jo crec que és perquè sovint anomenem gamba al que no ho és, sobretot, si ens la serveixen pelada, és a dir, sense el cap i la closca. En aquest cas eren llagostins. Perfectes.
L’arròs Perelada, la veritat és que em va sorprendre molt positivament. No perquè no el conegués: ara és anomenat “arròs sense feina” i te’l fan a tot arreu (no estic gens en contra de la còpia i el plagi: així és construeixen les cuines nacionals). Però, on jo m’esperava la tragèdia del meu darrer àpat, vaig tenir una gratíssima sorpresa: un dels millors arrossos que he menjat a la meva vida. I mira que n’he menjat. Tan suau, que gairebé semblava un rissoto. Haydn. Potser Chopin o Schuman. Una meravella. En Josep va veure com, en menjar-lo, se m’escapava una furtiva lagrima. Va somriure tendrament. Sap que sóc una persona sensible i m’emociono davant les obres d’art. Rendiment i agraïment incondicional. I consciència que aquestes coses, aquests sentiments gairebé místics, no es poden pagar amb diners.
Seguidament, quan tu encara estàs passejant pel setè cel, la cirereta. Et porten un carretó amb els postres per a que triïs. Jo sóc golafre de mena i en triaria un de cada, però no pot ser. Ha de ser un. A més, estic força tip. Trio nyaps, que em son servits amb nata. Els nyaps són avellanes torrades recobertes de xocolata negra. La nata –que és el meu postre favorits, sense cap mena de dubte- torna a ser perfecta. De la que et servien a les lleteries abans, quan encara no s’havien inventat aquests esprais on ves a saber què hi posen. Jo, quan vaig a una granja, demano nata amb xocolata i no xocolata amb nata (la xocolata desfeta amb nata que els esnobs anomenen suís). Em torno a emocionar. La nata i els nyaps em tornen a arribar a l’ànima. Em sento molt més bona persona que abans de dinar, em marxen tots els dubtes sobre l’existència de Déu i sobre la seva bondat, malgrat que ara mateix el món estigui fet un fàstic.
El vi, el Viña Esmeralda, de la casa Torres. Una garantia, també, d’excel·lència. Algun dia ja parlarem de vins amb més calma. A mi m’agraden els fàcils i relativament barats, què hi vols fer? El descafeïnat, és un descafeïnat, normal i corrent. No pot fer gaire gust de cafè, pobret. És més un hàbit, que una altra cosa. Ens serveixen un parell de licors. Ratafia.
S’apropa a la nostra taula la mestressa del restaurant. Una dona jove, amb empenta, simpatiquíssima, l’Elisabet. Es veu que fa temps que es coneixen amb el Josep perquè es tracten amb complicitat. Després ve el metre, en Fernández, que ens explica que d’aquí un mes es jubila i que no sap si ha d’estar content o trist, perquè a les Set Portes hi va entrar disset anys i s’hi ha passat tota la vida. No ho sé. Jo crec que s’hauria de trobar una fórmula per aprofitar tot el coneixement, tot el talent de la gent gran que no es volen jubilar o que, tot i voler-se jubilar, voldrien, d’alguna manera compartir aquest talent i aquest coneixement amb les generacions més joves. Potser es fa. No ho sé.
En tot cas, aquesta experiència gastronòmica a les Set Portes ha estat extraordinària. Gràcies.
Sílvia Casola (Sociòloga. Activista feminista. Ha estat responsable de l’àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, i assessora en polítiques d’igualtat i feministes en l’àmbit local. Actualment, regidora del grup municipal d’ERC+EUiA.)
Parlar de feminisme és parlar de present i de futur però,, sobretot és necessari i revolucionari en un moment en què alguns volen posar en qüestió si hem anat massa lluny.
El feminisme és una aposta radicalment democràtica per ampliar drets, repartir poder, redistribuir recursos i reconèixer les cures. No és un projecte contra ningú, sinó a favor d’una societat més justa. Però hem de reconèixer que el feminisme avui viu un moment paradoxal. Després de la gran onada feminista viscuda ara fa deu anys, hi ha forces que intenten qüestionar que hem anat massa enllà i fins i tot voldrien fer marxa enrere en alguns drets aconseguits.
I si, des d’una perspectiva històrica, el feminisme mai abans havia tingut tanta presència pública, tanta incidència legislativa ni tanta capacitat de mobilització, però tampoc mai havia patit un atac reaccionari cultural tan organitzat com ara. El debat avui no es centra tant en qüestionar una certa igualtat formal, com per exemple que les dones puguem votar, si no en evitar els canvis estructurals en el sistema patriarcal que poden fer canviar realment les coses. I ens cal assumir que això genera resistències i moviments reaccionaris, perquè l’objectiu del feminisme és transformar privilegis.
Les dades confirmen la necessitat del feminisme: segons l’Informe de Bretxa Salarial de Gènere 2026 d’UGT Catalunya (2023), la bretxa és del 16,75%, més de 5.000 euros anuals menys per a les dones. És a dir, treballem gairebé un mes i mig gratis. CCOO també assenyala que les dones es concentren en sectors més mal remunerats i tenen més dificultats d’accés a complements i càrrecs directius. La precarietat i les cures continuen tenint rostre majoritàriament femení.
Però entre els joves el debat es fa molt evident. L’estudi “Rebel·lies que no transformen”, de la Fundació Irla, aporta una mirada actualitzada sobre aquest debat: mentre que les joves mostren un suport ampli als principis feministes, entre una part significativa dels homes joves creix la percepció que el feminisme “ha anat massa lluny”. I aquest fenomen no pot ser ignorat ni simplificat. Si volem un futur feminista real, necessitem entendre per què i a través de qui, una part dels nois joves percep el moviment com una amenaça o com una exclusió.
L’estudi destaca, entre d’altres, el paper de les xarxes socials com a amplificador dels discursos antifeministes, com ho pot ser la irrupció de la IA, i de com, a través d’aquests espais els joves busquen respostes a les preguntes de sempre, però troben odi i antifeminisme com a resposta.
Es dona una fractura real que no podrem resoldre amb eslògans o gestos sols simbòlics. I aquí és on el feminisme ha de saber donar resposta, sense dogmes ni imposicions, sinó convencent col·lectivament. Aquesta batalla cultural només es guanyarà si es dona a tots els nivells, també des dels ajuntaments, que, com a administració més pròxima a la ciutadania, hi tenen molt a dir.
En el cas concret de l’Hospitalet, el govern municipal sembla més preocupat pel postureig que per impulsar canvis reals i efectius. Un any més, l’acte principal del 8 de març ha estat una classe de Zumba, mentre l’ajuntament continua sense pla d’igualtat, tal com denuncien els sindicats.
La falta de lideratge del govern municipal pel que fa a les polítiques de dones es fa evident al dia a dia, amb qüestions com la falta de coordinació i transversalitat o la manca de recursos suficients. Perquè, no n’hi ha prou amb actes simbòlics cada 8 de març o 25 de novembre. Per transformar, cal que la perspectiva de gènere impregni l’urbanisme, l’ocupació, la cultura, l’esport, l’educació i totes i cadascuna de les polítiques municipals.
Per exemple, dotant les entitats de dones i feministes d’espais dignes i suficients. Impulsant xarxes de cures, millorant els recursos i l’efectivitat dels serveis de teleassistència i suport a la gent gran. Creant espais de criança, i polítiques per les famílies. Reforçant la xarxa de punts lila fent-los presents a tots els espais d’oci de la ciutat. Promovent la formació en sectors tecnològics per a noies joves. Analitzant els seus pressupostos amb perspectiva feminista, preguntant-se qui es beneficia realment de cada partida i com ho podem millorar.
O des de l’àmbit intern de l’Ajuntament, impulsant mesures de conciliació i flexibilitat horària per a situacions de menstruació que suposen un impediment de la feina del dia a dia, com ja fa la Generalitat i diversos municipis, o incorporar un permís especial per al dol gestacional i neonatal, com ja va impulsar el govern de la Generalitat quan estava encapçalat per Esquerra Republicana.
Són moltes les coses que podem fer en l’àmbit local i que no es fan per manca de voluntat política. El futur feminista de l’Hospitalet passa, necessàriament, per un govern valent que aposti per les polítiques feministes, no un que sols vol viure en el postureig.
Igualdad real sin postureos
Sónia Esplugas González (Portavoz del Grupo Municipal del Partido Popular, y ex portavoz de la Comisión de Igualdad en el Parlament de Catalunya. Licenciada en Relaciones Públicas y Publicidad, Diplomada en Turismo y Máster en Comunicación Corporativa.)
El compromiso con la igualdad entre hombres y mujeres exige algo más que gestos simbólicos. Requiere políticas coherentes, también desde el Ayuntamiento de l’Hospitalet, recursos suficientes y voluntad real de actuar. Sin embargo, en nuestro municipio vemos con demasiada frecuencia una contradicción evidente: mientras el gobierno municipal socialista se llena la boca defendiendo políticas en favor de las mujeres, al mismo tiempo reduce la partida presupuestaria destinada al área de lucha contra la violencia de género.
La defensa de la mujer empieza, ante todo, por garantizar su seguridad. Para ello es imprescindible reforzar la presencia policial y mejorar la seguridad en nuestras calles. Los datos son preocupantes: según la última Junta de Seguridad Local, las agresiones sexuales con violencia e intimidación han aumentado un 12 %. Hace apenas unas semanas se produjo incluso un intento de violación por la tarde en el barrio de Sant Josep. Situaciones como esta no pueden normalizarse ni quedar silenciadas, como si de una anécdota se tratase. Cada tres días hay una violación en l’Hospitalet, es un tema muy serio que hay que abordar desde la educación, la concienciación y la seguridad.
Por eso resulta difícil comprender que el Ayuntamiento se permita teñirse de morado cada 8 de marzo mientras sigue sin poner en marcha la unidad de violencia de género de la Guardia Urbana. Hablamos de una unidad especializada que ya existe en muchas policías locales y que permitiría mejorar la atención a las víctimas y la prevención de este tipo de delitos.
Los gestos, los lazos o las declaraciones institucionales no sustituyen a las políticas públicas efectivas. De hecho, el PSC pretende dar lecciones de feminismo, cuando en su partido durante años se han estado silenciando actitudes machistas y, cuanto menos, reprobables de algunos miembros de la cúpula socialista.
A la evidente falta de compromiso, se suma una preocupante ausencia de planificación. El Ayuntamiento de l’Hospitalet mantiene caducado el convenio con la Generalitat en materia de políticas de igualdad y feminismo, con una partida económica además congelada. Lo mismo ocurre con el convenio con el Institut Català de la Dona. Y, por si fuera poco, el municipio ni siquiera cuenta actualmente con un plan de igualdad vigente, incumpliendo lo que establece la propia ley.
La incoherencia también se observa en otros ámbitos. El Ayuntamiento paga millones de euros a empresas concesionarias de limpieza, pero las trabajadoras que desempeñan esos servicios continúan percibiendo salarios precarios. Hablar de igualdad implica también dignificar las condiciones laborales de quienes sostienen servicios esenciales.
Desde el Partido Popular apostamos por una defensa integral de la mujer: proteger a las mujeres no puede quedarse en discursos de buenas intenciones o campañas puntuales. Significa priorizar su seguridad, garantizar recursos reales, cumplir la ley y asegurar oportunidades laborales dignas. Solo así la igualdad dejará de ser un lema para convertirse en una realidad tangible en nuestras calles.
Finalmente, conviene recordar propuestas que en su momento se pusieron sobre la mesa y que siguen siendo necesarias. Hace años el Partido Popular presentó una moción para prohibir el uso del velo integral en equipamientos municipales. No se trataba de una iniciativa contra ninguna fe religiosa, sino de una defensa de la dignidad y la visibilidad de la mujer en el espacio público.
Les obres no començarien fins al 2031 i les entitats de preservació del patrimoni ja han parlat de burla a la ciutadania
L’anunci que les obres de rehabilitació o reconstrucció de dues de les poquíssimes masies que queden a la Marina de l’Hospitalet no es portarà a terme fins d’aquí a cinc anys com a mínim, ha provocat malestar, irritació i indignació a entitats de la ciutat dedicades a la preservació del patrimoni històric com Perseu, però també a la ciutadania en general que veu com s’arrasa el passat de la ciutat amb el beneplàcit del govern local.
Dues d’aquestes masies, la Torre Gran i Can Masover Nou, catalogades però abandonades de fa anys pels seus propietaris, es troben en un estat força lamentable de manera que, o s’aplica un pla d’urgència de reconstrucció que les pugui salvar o, probablement, ja serà massa tard, no només per rehabilitar-les sinó fins i tot per reconstruir-les. La Torre Gran és actualment propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua, per tant d’una Administració amb recursos, i Can Masover Nou és propietat d’un conglomerat empresarial que, segons algunes informacions, té al darrere personatges com Joan Laporta, actual pre-candidat a la presidència del FC Barcelona.
L’anunci del director del Consorci per la Reforma de la Gran Via i del Samontà afirmant que les obres es posaran en marxa quan ambdues masies siguin propietat municipal, previsiblement cap el 2031, no ha fet més que corroborar la sensació que, davant el malestar que provoca el projecte especulatiu del Biopol Gran Via, estretament vinculat al soterrament de la Gran Via, un dels objectius dels promotors es vendre a la ciutadania quelcom que aquesta aprecia notablement com és la recuperació del patrimoni històric.
No obstant això, la publicitat en aquest cas, enlloc d’afavorir la perspectiva del projecte, està aconseguint l’efecte contrari: resulta vergonyant que s’hagi d’esperar a que el projecte especulatiu sigui una realitat, per tal que les masies abandonades de fa anys pels respectius propietaris puguin passar a mans municipals per ser recuperades. Coneixent la celeritat que aplica el govern local en qüestions d’urgència, no hi queda cap dubte a la ciutadania que, tant la Torre Gran com Can Masover Nou, acabaran caient a trossos més d’hora que tard.
Com ha fet avinent el president de Perseu, l’equip Quirós té instruments legals suficients per haver obligat de fa mesos als actuals propietaris a preservar allò que està catalogat com a bens d’interès local. Contràriament, sembla haver-se assumit que hauran d’estar dempeus els enormes edificis i les torres de tot el controvertit projecte del Biopol Gran Via, perquè alguna administració posi l’atenció en el patrimoni històric. Segurament quan fixin l’atenció en aquestes masies, l’únic que es podrà veure és una pila de pedres amuntegades que donaran testimoni que alguna vegada allà va existir un edifici que s’havia alçat segles enrere. Si governen els mateixos que avui, sembla evident que l’únic que faran és retirar el pedregar per no deixar cap petjada de la desfeta.
El director del Consorci ha parlat de tres milions d’euros per la reconstrucció de les masies i ha afirmat que el projecte tècnic no es farà fins al 2029, de manera que les obres puguin començar al 2031. Tot plegat és com no dir res perquè, de fet, el que interessa clarament és possibilitar la percepció a la ciutadania que la destrossa prevista del territori, al costat de l’actual ICO, tindrà alguna compensació social. El que és evident és que tot el projecte del Bio-Pol Gran Via és una operació de gran magnitud immobiliària, que beneficiarà als propietaris dels terrenys, entre els quals algunes administracions públiques. Fins ara, a més, sempre s’havia parlat que el projecte del Bio-Pol tenia una vocació purament comercial i hotelera, a banda de la propaganda bio-sanitària. Les darreres informacions, però, posen de manifest que un 5% de la promoció també tindrà un contingut residencial. Més habitatges en oferta al mercat lliure, a la ciutat més saturada d’Europa i amb menys espai útil pels serveis i els equipaments imprescindibles.
Lluïsa Carmona i Martínez. (Historiadora i Psicoterapeuta, especialitzada en estudis sobre les Dones i en el treball contra les Violències masclistes. Co-Fundadora i membre de l’equip de TAMAIA. Dones contra la Violència.)
Aquest seria el meu desig per la nostra ciutat i crec, segur, que el de totes les dones i nenes. Tot i que tenim una data específica per reivindicar i reclamar l’eradicació de les violències masclistes, el 25N, el 8 de març és també una data per fer-ho, especialment vinculant a la lluita pels drets de les dones de forma genèrica amb la lluita contra les violències, no existeixen els drets laborals, ciutadans, humans si no tenim el dret bàsic a estar vives i sanes, nosaltres i les nostres filles.
El 8 de març és la commemoració històrica feminista, fins l’any 1996 en que es van iniciar les concentracions i més tard les manifestacions del 25N, Dia Internacional contra la Violència vers les dones, però ambdues dates estan profundament relacionades: els drets de les dones i qualsevol dret es deriva del fet de ser vives i lliures, tal i com algun dels eslògans clàssics reivindiquen: “ens volem lliures i vives”.
Com a historiadora especialitzada en estudis sobre les dones i també, com a dona i psicoterapeuta, vinculada estretament en la lluita contra les violències masclistes des de fa 30 anys, estic profundament convençuda que totes les lluites feministes, històriques i actuals, el dret al vot, a l’educació, a l’anticoncepció, a la igualtat salarial, han estat i són lluites contra la violència masclista.
Aconseguir drets de ciutadania i el reconeixement dels drets humans universals, ha estat una eina per aconseguir eliminar, eradicar la violència contra les dones i, certament, al mon occidental. Assolir drets ens ha permès un reconeixement, en primer lloc, de l’existència de la violència i les seves greus conseqüències: l’assassinat de dones i infants en un degoteig constant i, en segon lloc, aconseguir lleis i recursos per combatre-la. Ara bé, després de 30 anys a Catalunya i a l’Estat d’eines i recursos, la forma més greu de violència masclista, els feminicidis, segueixen produint-se i som lluny de la seva desaparició. Així, podem concloure, que la conquesta de drets per sí mateixa, no implica aquesta eradicació i sense ella, les dones no som lliures per viure, per treballar, per participar social i/o políticament, etc…
Quan les dones son privades de la vida i els infants també, habitualment fa anys que viuen un “infern” a on, progressivament o totalment, els seus drets fonamentals no existeixen. No totes les situacions de violència a la parella acaben, afortunadament, en assassinat, però totes impliquen una privació de drets fonamentals. Trenta anys acompanyant a dones en aquests processos, m’han permès conèixer amb detall com, independentment del nivell sòcio-econòmic o formatiu de la dona i dels maltractadors, aquest procés elimina l’exercici de qualsevol dret en el sí d’una família o parella, a l’expressió, als recursos econòmics, a les relacions, a la sexualitat lliure d’abús, sovint amb un conjunt de tantes vexacions psicològiques, físiques, socials, econòmiques… que, des de la distància (falsa), en cap cas atribuiríem al nostre mon “civilitzat” i, si a aquestes condicions afegim factors de vulnerabilitat com la pobresa, la racialitat, la prostitució i/o la tracta, aleshores encara tot és més greu.
En aquests processos infernals podem incidir des dels recursos i les eines que tenim: evitant que la violència s’instal·li en una relació, establint des dels serveis públics (salut, social, seguretat, educatius…) eines de detecció precoç (sí, es pot detectar precoçment i evitar la seva evolució) i facilitar la recuperació de les greus seqüeles en les dones i infants que si son vius, arrosseguen danys per sempre si no reben ajuda. Recuperació, finalment, per poder desenvolupar-se com a dones i persones plenament lliures…
Des de l’àmbit local es pot fer molt en aquest sentit i, per això, bona part de les eines que tenim han de desenvolupar-se localment: serveis especialitzats, recursos de detecció i atenció primerenca (salut, serveis públics generalistes…) protocols d’actuació permanentment revisats i actualitzats. L’àmbit local també, doncs, és un àmbit que pot tenir una gran eficàcia, és on vivim les dones i els infants, i també els maltractadors…. Ara bé, cal un compromís i una eficàcia profunda a tots els nivells, tècnics i polítics.
A la nostra ciutat, l’Hospitalet, vam ser pioneres en la creació de serveis d’atenció a la dona, l’any 1986 es va inaugurar el CAID (aquest any en farà 40), aleshores només existia el CIUD de Barcelona i la primera Casa d’Acollida per dones maltractades (1982 i 1986) impulsada per dones feministes (Grup Alba) i l’Ajuntament de Barcelona. Aleshores érem on havíem de ser, com a segona ciutat de Catalunya, al capdavant de la lluita, com també ho vam ser en l’impuls de la planificació familiar, els Planings, per exemple… Al novembre d’aquest any passat 2025, s’ha inaugurat, per fi, el SIE de l’Hospitalet, el Servei d’Atenció Especialitzada que determina la llei catalana pel dret a les dones a eradicar les violències que són essencials en tot el territori per aconseguir aquesta eradicació. Conjuntament amb el CAID i amb tota la xarxa pública i d’entitats, tenim una gran oportunitat per actualitzar i donar impuls a aquesta lluita contra les violències masclistes.
A la nostra ciutat, ja sabem, som molts, moltes i tenim totes les formes de violència masclista, les tipificades per la llei i les que encara no ho estan (ho estaran, malauradament… ) això és difícil i complex, però alhora és també una oportunitat, tenim de tot, doncs, hem de fer de tot, i un cop més, ser al capdavant… Per un l’Hospitalet lliure de violències masclistes!
El dia violeta
Olaya-Lourdes Checa (Advocada. Regidora del Grup Municipal d’ERC-EUiA)
Diu la llegenda que el color violeta representa la lluita de les dones des que les sufragistes l´utilitzaven per reconèixer-se entre elles; altres diuen que és perquè les dones cosien camises morades a la fàbrica de T-SHIRTWAIST a on van morir cremades; altres diuen que es perquè el color del fum que sortia en aquell mortal foc de l´any 1.911 era de color gairebé més violeta que gris.
En tot cas, es el color que ens recorda i ens uneix a tantes lluitadores que ens han precedit i a les que vindran. A les que s´aixequen cada dia per aconseguir una veritable igualtat entre tots els èssers humans.
Aquest dia Lila de 2026, es un 8 de març més en el que continuem defensar-nos com a dones de la discriminació econòmica, de la bretxa salarial. Sí, les dones guanyem menys. Hi ha qui nega aquesta afirmació perquè està establert legalment que “a igual treball igual salari “, però totes sabem que això el patriarcat ho ha “arreglat” posant a les dones en categories professionals inferiors i així cobren menys per categoria, i no per ser dones.
Son les dones les que tenen més contractes a temps parcials, moltes vegades per poder-se fer càrrec de les criatures… i desprès perpetuar una desigualtat que permet a l´home exercir violència econòmica sobre la “seva” dona.
Les desigualtats es presenten en tots els àmbits: laboral, educatiu, esportiu, institucional, polític, administratiu, dins dels cossos de seguretat… potser ompliríem fulles amb exemples, però tothom els coneixem, només fa falta que no mirem a un costat, només fa falta que denunciem cada fet discriminatori, homes i dones, amb veu alta.
I això… parlant de veu… val igual la paraula d´una dona que la d´un home? Avui per avui, encara no.
Quan una dona denuncia, quan demanda, quan explica, la seva paraula sempre es posa en dubte; quan l’home es defensa atacant, fent més mal encara, sempre el creuen. La dona sempre té una doble carrega de prova perquè, com son “tan imaginatives”, s´ho poden estar inventant.
Aquests dies tornen al cas “EPSTEIN” Quantes dones esborrades, anul·lades, suicidades (¿?) per denunciar allò que estava passant a L´Illa dels Horrors i al Rancho Zorro?.
Els homes blanquets, prínceps, mandataris, amos de les més grans empreses, els més rics del mon, compraven dones, nenes, nens, compraven cossos pel seu execrable us i abús. Compraven voluntats, les amenaçaven, les empenyien a treure’s la vida… i quan denunciaven… no les creien o, encara pitjor, sabent que era veritat, es protegien entre ells, s´amagaven els uns als altres i titllaven a les dones de “boges”.
A aquesta situació fastigosa i terrible hem arribat a força de donar ínfules a teories negacionistes de la desigualtat de les dones. Aquest negacionisme treballa a favor del hetero-patriarcat, a favor dels poderosos. Dels que diuen que hem arribat massa lluny, quan encara ni la nostra veu val el mateix.
Davant d’això, la creació i potenciació de xarxes de dones, cada cop més fortes, és una necessitat. Per guanyar drets, i no perdre els que hem aconseguit, després de lluites terribles de segles.
A l´Hospitalet comptem amb un bon grapat d´associacions de dones: des de les Dones del Gornal, amb el seu propi monòlit contra la violència de gènere; Amalvigia de Bellvitge, fins a Mujeres Pa’lante. A tots els barris de la ciutat, unes, des de fa molts anys, altres joves, amb dones de totes les procedències, teixint complicitats i estimació entre nosaltres.
A l’Ajuntament li hem de recordar que encara hi han dones que han de dormir al carrer, patint un doble risc. Que no tenim ni un lloc digne que serveixi de punt de trobada entre pares i fills quan hi ha una separació de risc; que denegar un empadronament a una dona amb fills la deixa al albir, sense cobertura. Que hem d’arribar a TOTES, perquè totes som l´Hospitalet.
Finalment, vull recordar que les dones som essencialment èssers contra les guerres: no volem guerres ni per nosaltres, ni pels nostres fills i filles, ni pels nostres familiars ni amics. NO VOLEM LA GUERRA PER NINGÚ, però sabem que els èssers més vulnerables sempre perden més: dones i criatures moriran de fam, abans que els soldats.
8 DE MARÇ DE 2026: PER LA PAU I LA IGUALTAT, I PER ANAR MÉS LLUNY ENCARA.
La secció sindical de CCOO avisa de previsibles mobilitzacions i reclama els deutes que l’administració té encara amb els treballadors municipals
Amb el lema de Qui espera desespera, CCOO de l’Ajuntament va reclamar a finals de febrer la creació del grup de treball per revisar i millorar les condicions laborals de tota la plantilla municipal, reunió que, finalment, s’ha convocat per aquest dilluns 9 de març. L’objectiu era revisar les condicions de la conciliació —hi ha casos on es nega sistemàticament— i la jornada, però no només això. Entre els altres aspectes que caldrà debatre en aquest grup de treball hi ha el capítol de retribucions, amb l’actualització imprescindible de les taules del 2025 que s’haurien de cobrar aquest mes de març —i no al maig com va passar l’any passat— i tancar les d’aquest mateix any.
Alhora, segons CCOO s’està vulnerant l’acord de teletreball amb total impunitat, mentre que la Comissió de Teletreball segueix sense ser convocada i el període de sol·licituds es manté tancat. El sindicat ja ha avisat en reiterades ocasions a Recursos Humans que s’aplicarà la denúncia oportuna però als responsables del departament no sembla importar-los gens ni mica, segons denuncia la secció sindical.
Com que CCOO és conscient que hi ha una sobrecàrrega de treball i una pèssima organització, ha avisat l’Ajuntament que “no acceptaran propostes parcials ni mesures que fragmentin la plantilla municipal o deixin col·lectius enrere”. I de passada, han posat l’accent en la lamentable contractació d’inspectors, no perquè en qüestionin la urgència, sinó per la manera en com s’està fent, sense negociar les condicions dels nous contractes amb els sindicats, de manera que els nous treballadors estan acceptant feines sense conèixer el sou real que tindran.
Finalment, i més enllà de la garantia que en la negociació del 9 de març el sindicat defensarà “una plantilla unida, amb condicions laborals justes i millores reals per a tothom”, sense demanar més paciència ni empatia als treballadors que fa anys pateixen les nefastes condicions laborals —“qui te la clau de la caixa no pateix com nosaltres” afirmen categòricament—, es prepara per “passar a l’acció”, demanant directament participar activament en les properes mobilitzacions.
Com un tast de les reivindicacions pendents, la secció sindical fa un repàs dels deutes que l’Administració té a dia d’avui amb els treballadors municipals: el 0,5% de l’any 2024; un 0,5% addicional de la paga de productivitat dels anys 2024 i 2025; el 2,5% de tot l’any 2025 i 1,5% del que es porta de 2026.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
