El que ha passat a l’Hospitalet en l’últim segle en el terreny demogràfic no té parangó amb qualsevol altre exemple de Catalunya i gairebé de tot el món, si exceptuem exemples que desborden la racionalitat, com ha passat a la República Popular Xina des del 1949 fins ara.
A Xina s’han produït fenòmens demogràfics contradictoris, d’enorme creixement en pocs anys o de descens fulminants, producte de polítiques de concentració demogràfica o de disminució poblacional que és impossible comparar amb els processos habituals de creixement demogràfic en el món occidental, que tenen a veure sobretot amb dos mecanismes: la concentració de mà d’obra en mercats laborals creixents per l’efecte de la industrialització, i la liberalització del sol.
En tots dos casos, el factor econòmic és la clau. La indústria necessita mà d’obra i els propietaris del sol el venen davant la creixent demanda residencial. El negoci té una doble via: els industrials s’aprofiten del treball assalariat i els propietaris del sol, de la venda d’espais urbanitzables. La població treballadora es beneficia de l’oferta de treball, però alhora s’hipoteca per poder tenir un lloc on viure. Son esquemes molt bàsics els que aquí s’aporten, com es pot entendre, que resulten molt més complexos perquè no solament intervé el capital industrial i la venda immobiliària. També hi compte, en totes aquestes operacions, el capital comercial, el capital financer, el capital inversionista d’una banda i el pes de les organitzacions obreres, els organismes de defensa dels consumidors i la capacitat de resposta ciutadana en totes les fases històriques.
Però hi ha un element encara més significatiu, que és l’Administració municipal. Allà on l’Administració municipal ha jugat un paper de control de l’oferta i de la demanda, a tots els nivells, però especialment pel que fa a l’equilibri urbà, la natural arbitrarietat dels mercats s’ha pogut anar limitant. Allà on l’Administració ha jugat de manera permanent un paper subaltern respecte de les forces econòmiques, el descontrol ha estat irrefrenable. Aquest és el cas de l’Hospitalet.
La ciutat ha patit, des de principis del segle XX, uns quants allaus migratoris producte de la industrialització de Catalunya i del desenvolupament urbà conseqüent. Barcelona ha estat el centre neuràlgic d’aquest desenvolupament i, com ha passat en altres centres urbans importants, tots els municipis de la seva àrea metropolitana d’influència han patit les conseqüències, directes i indirectes, del model econòmic capitalista que es basa en l’explotació del capital humà, però també en l’explotació del territori.
Només una administració municipal atenta al benefici del territori propi i de la seva ciutadania, podria haver-se oposat al descontrol metropolità. Això només podia ser operatiu en la mesura en què aquesta visió del conflicte sintonitzés directament amb l’anàlisi dels perjudicis del capitalisme sobre el desenvolupament de les poblacions. I, per tant, en fases històriques on la racionalitat s’ha imposat al predomini aclaparador de les forces econòmiques, és quan s’han pogut millorar socialment les poblacions treballadores i quan s’ha pogut frenar el deteriorament del territori a les ciutats i pobles.
En el segle XX això només es va poder observar en la limitadíssima fase republicana i, posteriorment, es podria haver visibilitzat positivament, a partir de la Transició democràtica. Durant el període de la Restauració Borbònica, durant la dictadura de Primo de Rivera o durant la dictadura de Franco, amb més o menys frens o sense mesura, les forces econòmiques van ser indestructibles i van monopolitzar el poder, de manera que el desenvolupament dels municipis de l’àrea metropolitana va respondre directament als seus interessos: tant en el desenvolupament industrial, com pel que fa a la destrucció del territori. Especialment en aquest punt, el caos urbanístic es va imposar sense límits i els càrrecs municipals nomenats directament pels cacics locals o pels governadors civils durant el franquisme, van donar via lliure a l’especulació immobiliària i van desequilibrar les ciutats, convertint-les en l’eix del mercadeig edificatori. Els plans directors urbanístics, quan van existir (alguns es van redactar tard i malament), eren directament vulnerats quan convenia, i les requalificacions de terrenys i els abusos en el volum d’edificabilitat eren el més habitual, amb l’excusa de la demanda creixent d’espais residencials i l’enorme pressió del capital immobiliari.
Durant aquest període, l’Hospitalet va passar dels poc més de 4.000 habitants de principis del segle XX als 300.000 habitants del 2025. I el seu terme municipal va passar, en el mateix període, de les 2.236 hectàrees a les 1.257. Va perdre, sense resistència municipal i de manera arbitrària i il·legal, 927 hectàrees al 1920, i 52 hectàrees més al 1933 (en aquest cas a canvi d’una sèrie de serveis que avui fan riure).
Això vol dir que aquell poble rural del 1900, es va convertir en una extensió dels barris fabrils de Barcelona a primers de segle i posteriorment en uns magatzems de pobres durant el franquisme i fins ara mateix. Era evident que durant el primer terç del segle, la modesta burgesia local, rendida a les forces del capital que aleshores representava la Lliga, no tenia capacitat d’oposar-se als moviments especulatius al servei dels grans industrials tèxtils, de les bòviles, de les metal·lúrgies, etc. i a les ambicions de creixement del comerç barceloní que requeria un port franc. Va ser també evident que els municipis republicans van tenir poc temps per remuntar el drama de les barriades obreres de la dècada dels 20, crescudes sota la Dictadura de Primo. I va ser absolutament catastròfic el període franquista que va accentuar encara més el desori dels primers 75 anys del segle XX.
El període de la Transició a l’Hospitalet, per contra, havia marcat una dinàmica que oferia algunes esperances de rehabilitació dels enormes dèficits creats en les infraestructures, equipaments i serveis i també en l’ocupació del sol.
Aquelles esperances es van malmetre bàsicament a partir del 1983. Entre el 1979 i el 1983 va haver un període de contenció, producte de l’equilibri de forces entre el que representava l’empenta i la pressió de la ciutadania hospitalenca més compromesa i activa en els darrers anys del franquisme, i el que representava la força política d’una Transició pactada que no volia sacsejar la societat per les enormes pors que s’albiraven en els sectors més reticents a la democràcia. La derrota de la ciutadania compromesa en l’elecció del primer ajuntament democràtic, ha acabat de passar factura en el futur de la ciutat. Però, des d’una perspectiva política, el veritable drama d’aquella derrota no s’havia produït al 1979 sinó que ho faria a partir de l’any 1983 en una llarga agonia que dura fins avui.
Des d’aleshores, la manca absoluta d’una alternativa forta, unida, amb les idees clares, amb capacitat de gestió i d’entusiasme, ha possibilitat un govern ininterromput de més de 40 anys sota les mateixes sigles, que té molt més a veure amb els governs que van governar la ciutat durant les èpoques de La Lliga, de la dictadura de Primo i, en alguns aspectes, de la mateixa dictadura de Franco, que no pas del que, de la seva suposada ideologia, caldria esperar. La ciutat és avui un municipi saturat, sense espais lliures, sense les zones verdes imprescindibles i sense els serveis i els equipaments que requereix la seva ciutadania. Ha passat d’un poble rural, a un suburbi del proletariat de Barcelona, en els anys 20. D’un suburbi proletari a un magatzem de pobres, al llarg de tot el franquisme, i d’un magatzem de pobres a un gueto urbà de nouvinguts, durant el primer quart d’aquest segle. Si als anys 20 el proletariat vivia en barris sense estructurar, sense serveis i sense recursos, als anys 50 es van accentuar els desequilibris i la pobresa en acumular-se població en un caos immobiliari desconcertant, i ara la ciutat és un col·lapse de conflictes en tots els ordres.
Els més de 300.000 habitants que malviuen avui a la ciutat era el somni absolutament irresponsable del pitjor alcalde hospitalenc del franquisme, que l’únic que l’interessava era acumular població, fos com fos, per tenir representació directa a les Corts franquistes i poder expressar, sense mitjancers, les seves idees carlines i feixistoides. Allò que no va aconseguir José Matías de España per falta de temps, ho han aconseguit, convertint l’Hospitalet en la ciutat més densa d’Europa, els quatre alcaldes i els seus equips, que ha patit aquesta ciutat entre el 1979 i el 2026.
L’emergència demogràfica, per tant, se suma a la resta d’emergències que la ciutat hauria d’afrontar amb energia, capacitat de gestió, unitat i voluntat d’entesa, de diàleg obert i de consens.
A l’Hospitalet no hi cabe més residents. La seva població està al límit. La ciutat no compleix els mínims d’espai lliure per habitant i el seu territori no permet les cessions indispensables pels serveis i les infraestructures que la població necessita i cada vegada exigirà més. Cada nou resident incrementa la necessitat de serveis educatius, de serveis sanitaris i assistencials, de zones verdes, d’espais de cultura, esportius, de mobilitat i cada vegada, amb més urgència, d’espais climàtics de qualitat. Dir que a l’Hospitalet no hi caben més residents vol dir que l’Administració ha d’assumir que el poquíssim espai que pot alliberar la ciutat —via reconversió de zones industrials degradades, zones comercials infrautilitzades o l’espai que podria deixar lliure el traçat ferroviari algun dia— s’ha de fer servir íntegrament per millorar la qualitat de vida de la població ja existent, guanyant territori per serveis i infraestructures i especialment per zones verdes renaturalitzades. Dir que a l’Hospitalet no hi caben més residents, és defensar obertament una moratòria indefinida de permisos d’edificació immobiliària de nova ocupació de sol. I s’ha de negociar, perquè l’efecte sigui favorable, amb els que dicten les normatives urbanístiques, amb els òrgans supramunicipals i amb la ciutadania organitzada.
El que s’ha vist fins ara ha estat el contrari de tot això. Només cal passejar-se per la promoció immobiliària de Cosme Toda per fer-se una idea de la servitud municipal envers els que es dediquen a fer negocis especulatius, fins i tot vulnerant la permissiva reglamentació urbanística. I només cal fer-se una idea del que encara es defensa al Bio-Pol Gran Via i que no només defensa el govern sinó fins i tot el grup municipal que lidera l’oposició i previsiblement l’oposició de dreta. O tot el que ens espera en les promocions previstes a la zona de Can Rigalt on es negocia amb els propietaris del sol una rebaixa del que els permet la llei, per sobre dels 1.200 habitatges, en lloc de dictar una moratòria urgent per l’extrema saturació que pateix el municipi o cercar alternatives excepcionals que evitin més població resident.
L’Hospitalet segueix avui sotmesa a les dinàmiques de Barcelona i no hi ha grup polític amb presència municipal, que sigui capaç d’enfrontar-se radicalment al que es decideix fora de la ciutat. Aquesta és la duríssima realitat.
Amb aquesta anàlisi de l’emergència poblacional acabem les aportacions al voltant de les emergències més destacades que pateix la ciutat en l’inici del segon quart del segle XXI. El que s’ha desfet durant 125 anys, no serà fàcil recomposar-lo en el futur immediat. Però la ciutadania hospitalenca ja es va despertar durant el final del franquisme i els primers anys de la Transició i aquella lliçó d’activisme, solidaritat cívica i mobilització popular, ens va ensenyar que la única manera de lluitar contra els defensors dels interessos econòmics dels poderosos, és la unitat, l’anàlisi col·lectiu dels problemes i com afrontar-los de manera oberta. Per sobre de les actituds autoritàries de tots els governs de torn que consideren que, el poder que se’ls atorga, els correspon en propietat i tenen la llibertat absoluta de decidir el que els sembla, malgrat les seves decisions sovint impliquin actuacions irreversibles.
