Davant l’aprovació del nou Consell Executiu i de Programació dels Mitjans de Comunicació Públics, Foment de la Informació Crítica manifesta el següent:

Dimarts passat 24 de febrer, el ple municipal de l’Hospitalet, amb 24 dels 27 vots del Consistori, va aprovar el nou Consell Executiu i de Programació dels Mitjans de Comunicació Públics, desatenent la proposta que es va desenvolupar en el seu moment des del Foment de la Informació Crítica, que consistia a donar-li un contingut a la representativitat dels tres professionals que formen part d’aquest organisme de direcció i control. Fins ara aquests tres periodistes eren elegits arbitràriament per l’alcalde de la ciutat, que és a qui li correspon segons un reglament orgànic clarament obsolet, la proposta global de la seva composició.

El coneixement que té la nostra entitat del funcionament intern d’aquesta mena de Consells, aconsellava evitar els vicis tradicionals de l’elecció arbitrària que ha estat la norma imposada fins ara. Estàvem convençuts que l’elecció d’un Consell Executiu que respongués a uns criteris d’efectivitat en les seves funcions, enfortiria no sols el control ciutadà dels mitjans públics de comunicació, sinó conseqüentment la seva independència, reforçaria la solvència professional dels seus treballadors i la seva neutralitat informativa, i seria un instrument molt adequat d’anàlisi de les necessitats objectives d’un servei que ha de millorar progressivament, i per al qual es necessiten inversions regulars, i increment d’efectius amb les remuneracions adequades. El Consell Executiu, que és l’òrgan encarregat del control del seu funcionament, per al qual es dota d’un Contracte-Programa quinquennal, té a més les atribucions corresponents al disseny de les programacions; de manera que li correspon una anàlisi profunda de les necessitats objectives que té la ciutadania en aquest àmbit de la informació i, per tant, a ell li correspon el debat i acord sobre les programacions futures, la millora i ampliació dels mitjans de difusió i els tractaments informatius que deuen, en tot moment, respondre als criteris de neutralitat informativa, crida a la participació social i augment de la credibilitat.

L’objectiu que hagués de perseguir aquest organisme, més enllà del paper burocràtic que se li ha volgut donar històricament, amb l’aprovació d’un Contracte-Programa que no es discuteix, i que és una basta còpia dels Contractes-Programes existents en els mitjans de comunicació públics de l’Estat, seria analitzar el que li convé a la ciutat i a la ciutadania a la qual es dirigeix, preservar el seu caràcter públic en tots els ordres i reforçar l’autoestima professional dels seus treballadors, oferint-los un estatut de llibertat informativa al servei de la ciutadania i no al servei propagandístic del govern de torn.

Aconseguir un Consell Executiu i de Programació autènticament funcional, era el que aquesta entitat, Foment de la Informació Crítica, proposava al Consistori, sabent que aquest objectiu no tenia res a veure amb el del govern, que l’única cosa que pretén és tenir un organisme que aprovi retòricament un Contracte-Programa, que es posa ja elaborat sobre la taula sense tot just discussió, i que delega en exclusiva el control informatiu públic en el director dels mitjans que, com la seva funció indica, ha d’encarregar-se de dirigir; però en absolut de determinar ni els continguts, ni la programació, ni els ritmes, ni tan sols les prioritats quan es vulnerin els criteris d’objectivitat, neutralitat informativa i igualtat d’accés. I encara molt menys, de presentar un document ja elaborat que és un pur reescalfat protocol·lari que no té cap virtualitat, llevat que sigui sortir del pas, retòricament parlant.

Per a aconseguir aquest objectiu de funcionament orgànic capaç d’elaborar contingut, es proposava un sistema de representació dels tres professionals elegits fins ara arbitràriament per l’alcalde, perquè almenys sobre ells pogués recaure la sensació imprescindible de neutralitat que és molt discutible en la resta de components: un professional representant de cada força política, un tècnic dependent del servei de comunicació municipal i el director dels mitjans triat pel govern local. Per a això es proposava que aquests tres professionals es triessin a través dels mitjans de comunicació no públics de la ciutat, en absolut compromesos, almenys en aparença, amb el govern de torn.

Els 24 regidors municipals que han donat via lliure a l’actual Consell Executiu i de Programació, han tancat l’orella a la proposta d’aquesta entitat amb un parell d’arguments molt poc sostenibles. El primer, que la recent caducitat del Contracte-Programa vigent deixava al llimb laboral als treballadors dels mitjans de comunicació públics, quan és evident que hi ha hagut fases durant les quals no ha estat en vigor cap Contracte-Programa i això no ha impedit la normalitat jurídica i laboral dels mitjans i dels seus treballadors. I el segon, que la proposta acordada permetia garantir que els tres professionals triats ara, no es corresponen amb l’elecció arbitrària que l’alcalde havia imposat fins al moment.

Aquesta entitat no està en condicions d’afirmar que l’elecció d’aquests tres professionals ha estat un error. El que si pot afirmar és que la proposta acordada és la conseqüència del veto imposat a L’Estaca. I imposar un veto en una cosa directament relacionada amb l’esperit que s’ha d’imprimir en la informació pública, ja resulta prou eloqüent per a poder afirmar que el primer pas fet ha estat molt sospitós de manipulació. El veto va ser imposat pel govern i ha estat assumit per tres dels grups municipals d’oposició. El veto, en conseqüència, no ha de situar-se exclusivament en l’haver del govern sinó també en el de tres dels quatre grups de l’oposició, el pronunciament de la qual ha creat a l’entitat un profund malestar.

Si el treball del Consell Executiu i de Programació no acaba responent a les expectatives que aquesta entitat tenia dipositades, quan es va plantejar conscientment un canvi en la manera d’afrontar el control social dels mitjans de comunicació públics, l’error no es podrà adjudicar al govern sinó especialment als qui podent modificar els hàbits, els comportaments i els efectes, van preferir acceptar un veto en un àmbit informatiu, que els perseguirà al llarg de tot el que resta de mandat, i que posa en dubte la seva honestedat política referent a la llibertat d’informació i el respecte a la neutralitat. Perquè, no hi ha manera més radical d’aplicació de censura, que l’acceptació d’un veto.

L’actitud del govern no ha estat una sorpresa. Acostumats al biaix informatiu favorable que obliguen a aplicar indirectament als professionals, un veto no pot resultar sorprenent. Aquesta entitat ha sofert des del seu naixement una sistemàtica discriminació en el cobriment de les seves activitats per part dels mitjans de comunicació públics; a més de ser-li denegada arbitràriament la paraula en els plens de manera reiterada, cada vegada que el govern se sent fort davant els qui no s’acovardeixen enfront del seu autoritarisme permanent. L’actitud de l’oposició, en canvi, sí que posa de manifest que no existeixen tantes diferències entre les seves visions sobre el que ha de ser la informació pública respecte al govern. De manera que haurem d’explicar a uns i a uns altres que la llibertat d’informació i el control social dels mitjans públics de comunicació, han de defensar-se sense fissures. I les primeres fissures apareixen quan se substancien els vetos.

L’ocorregut, no obstant això, no ens farà defallir com a entitat. Som conscients que explicar-li a la ciutadania que els mitjans públics els pertanyen i que la defensa del seu control és una garantia per a la democràcia, resulta avui més urgent que mai. Especialment perquè els ciutadans, en aquesta ciutat, estem sols defensant aquesta extraordinària parcel·la de poder, i perquè hem de mantenir-nos bel·ligerants i desperts davant els qui ens intenten doblegar i dels qui no tenen massa objeccions a doblegar-se.

Junta Directiva

Foment de la Informació Crítica

31 de Març de 2026

La queixa dura des de l’any 2022 i ha estat la direcció de l’hospital qui ha habilitat un servei de neteja perquè l’espai s’havia convertit en un abocador

Fa unes quantes setmanes, els treballadors del SEM (Servei d’Emergències Mèdiques); ara, més recentment, el personal d’infermeria de l’Hospital de Bellvitge.

Des de mitjans de febrer, quan una de les treballadores va ser atropellada al pas de vianants davant el descampat que fan servir per aparcar, el sindicat català SATSE ha tornat a reclamar —fa anys que ho denuncia— a la direcció de l’Hospital i a l’Ajuntament, l’acondicionament de la zona que està —en general— bruta, abandonada, sense llum, plena de sots i de bassals quan plou. La majoria de treballadors de l’hospital i molts usuaris que estan cansats de les altes tarifes de l’aparcament oficial, aparquen on poden, especialment en aquesta zona sense cap mena de regulació.

Ja a l’estiu de l’any 2022, el mateix sindicat d’infermeria es va queixar que el que en principi havia de ser pàrquing exclusiu dels treballadors de l’hospital, a l’accés del camí del riu, estava abandonat, sense enllumenat ni condicions de cap mena i era fet servir per molts usuaris cansats dels preus abusius del pàrking oficial. Aquest espai s’havia condicionat provisionalment arran de la pandèmia, quan es van habilitar dependències extres pel tractament del Covid, però mai s’ha considerat un aparcament normal sinó més aviat un descampat utilitzable. La principal queixa, ja aleshores, que s’ha agreujat ara perquè les condicions s’han anat degradant amb el pas dels anys, és que la zona està a les fosques a primera hora del matí, quan moltes treballadores s’incorporen a la seva feina i a última hora de la tarda, especialment a l’hivern, amb tot el que això comporta d’inseguretat.

Arran de la denúncia del sindicat del mes de febrer, la direcció de l’hospital va contractar un servei de neteja que va treure de l’espai muntanyes de deixalles i runa que s’havia anat acumulant a la zona sense que ningú tingués cura de la seva vigilància. La zona, malgrat que està a tocar de l’hospital, és una zona pública que correspon a l’Ajuntament, que és qui hauria d’haver projectat un aparcament en condicions, amb l’enllumenat corresponent, l’asfaltat, les places marcades i el control de la guàrdia urbana per evitar ensurts que es van succeïnt en el temps, com rodes punxades, vidres trencats, etc.

L’Ajuntament, no obstant això, se n’ha desantès de la zona des del primer dia, i ha estat la direcció de l’hospital qui ha hagut de fer front a les despeses de neteja, quan la denúncia ha estat flagrant i les condicions clamaven al cel, i poc més.

Una queixa semblant, en aquest cas no tant per l’estat dels espais propers a la nova seu del SEM, sinó per la manca de previsió pels aparcaments del personal, es va produir una mica abans de la inauguració de les noves instal·lacions d’aquest servei. Sembla evident que l’Administració, tant la local com, en aquest darrer cas l’autonòmica, està més pendent d’habilitar espais pels serveis que no pas per cobrir la necessitat que els treballadors tenen de poder accedir als seus llocs de feina amb les mínimes condicions assegurades.

Pel que fa a la denúncia de fa anys del sindicat d’infermeria de l’Hospital de Bellvitge, no tenim, hores d’ara, coneixement de l’existència de cap projecte d’arranjament de la zona per convertir el que ara és un descampat, en un aparcament pels treballadors/eres digne de tal nom.

.Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel (Historiadora y escritora. Co-fundadora del Grup de Dones de Bellvitge Amavílgia 

La posibilidad de mal-tratar forma parte del ser humano sin diferencia, a priori, ni de género, ni de clase social, ni de nivel educativo. La de ser mal-tratad@ es otra posibilidad causada por la circunstancia del vivir, sin necesidad de que haya un agente causante determinado y consciente de realizar maltrato.

Histórica i socialmente, las mujeres y otros seres humanos vulnerables por diversas razones, han sido y son más maltratad@s que maltratadores, es un hecho que no puede ser rebatido si no es con rastreras falacias. El principal causante de la violencia institucional y sistémica sobre las mujeres y sobre colectivos disidentes ha sido el patriarcado, ejercido en nuestra cultura de manera continuada durante siglos por los poderes civiles y religiosos. Es otro hecho que ha de ser aún reconocido, principalmente por la iglesia católica romana, aunque sólo sea en pro de su propia pervivencia.

Las raíces del maltrato son el miedo y la ignorancia. Miedo a perder lo que se tiene o se cree tener, a no ser para los otros lo que creemos que tenemos que ser, a no actuar conforme lo que pensamos que se espera de nosotr@s… El miedo, natural cuando es real, suele causar estragos más demoledores cuando se asienta sobre creencias y falacias.

La ignorancia es la del conocimiento de nosotr@s mism@as, el único saber que permite liberarnos, en cierta medida, de ejercer maltrato, así como de sufrir demasiado. Enfrentarnos a nuestros sentimientos y a nuestras motivaciones profundas nos lleva a ser veraces y a desenredar mentiras propias y sociales.

El “privilegio” del o de la que ha padecido maltrato es ser la única parte que puede re-conocer esa situación y, por tanto, promover caminos de liberación personal y colectivamente. Es lo que han hecho y seguimos haciendo las mujeres con las luchas sociales conocidas como feminismos.

Por otra parte, se sabe que en el maltrato hay tres agentes necesarios, el que lo inflige, el que lo recibe y el entorno. El entorno del patriarcado es el agente poderoso que ha causado y causa las violencias más grandes sobre colectivos esclavizados o exterminados en beneficio de unos pocos, normalmente del género masculino. Un entorno no patriarcal i no capitalista puede des-hacer el maltrato antes incluso que este se dé, cuando comienza o cuando la víctima lo padece, si llega el caso. Vinculamos feminismo con la eliminación del capitalismo que destruye todo lo que alcanza porque la liberación sólo puede darse por caminos que respeten y dignifiquen todas las vidas en la tierra, el feminismo, la ecología, la justicia social y la paz mundial van de la mano.

El poder institucional que comete violencia y maltrato es, por otra parte, el único medio, además del conocimiento propio, sobre el que podemos actuar de forma individual y, más aún, colectiva.

Bellvitge se ha vuelto lila con la irrupción del Grup de dones “Amalvígia” des de 2022[1], un grupo potente, activista y multigeneracional que promueve la visibilidad histórica y presente de las mujeres; la necesaria concienciación de la realidad del maltrato, mediante campañas que redunden en la mejora de la seguridad y la atención en eventos y fiestas, con los “puntos lilas” y en la red urbana de nuestra ciudad; la implicación con entidades educativas y socio-culturales, como los institutos o la comisión de fiestas.

Todo ello no se llevará a cabo de manera eficiente si no se cuenta con la participación de las mujeres en los espacios de poder y de toma de decisiones. En este sentido, el grup de dones Amalvígia, aunque aún no esté constituido como entidad, quiere estar presente institucionalmente y ya lo está en algunas instancias, como repuesta positiva a nuestras acciones.

Nuestro grupo, como muchos otros de mujeres, se define también por nuestro trabajo interno en el que mantenemos unas relaciones de cuidado mutuo que nos ayudan a crecer juntas en términos de empoderamiento y de compromiso con nuestras vidas. Los conflictos no se pueden eludir, siempre surgen y surgirán, enfrentarlos de manera asertiva y con buen trato redunda en nosotras mismas ofreciendo un modelo tan importante o más que las ideologías.

Finalmente, algunos apuntes sobre los que estaría bien reflexionar en conjunto:

• ¿Por qué no ha habido un grupo de mujeres potente como este hasta ahora en Bellvitge? No se trata de hacer juicios de valor sino de encontrar las dificultades para aprender de ellas de cara al futuro.
• ¿Qué papel y qué relaciones se han de dar entre los grupos de mujeres y las instituciones públicas? Actualmente se ponen más medios que tiempo atrás, pero nunca serán suficientes mientras el maltrato siga siendo tan extenso y demoledor, ¿cómo cooperar y colaborar mejor?
• ¿Cómo implantar espacios de “Ágora” en la ciudad donde se promuevan relaciones dignas e igualitarias? ¿Podemos pasar a grupos mixtos donde el feminismo ponga freno a pasar por encima de otr@? Todas conocemos ejemplos vivos en nuestro barrio y ciudad de trabajo en armonía y alegría sobre los que también podríamos reflexionar.
• ¿Cómo fortalecer una red en pro de la justicia social, la ecología y la economía solidaria que tenga en cuenta la necesidad del cuidado?

Acabamos esta reflexión que iniciamos con el pensamiento y los escritos de la filósofa Simone Weil (París, 1909 – Ashford, 1943)[2] con un apunte hacia la belleza que ella amaba: la poesía, el canto, la naturaleza, el arte… son aspectos que nunca deben faltar. Escribo unos versos mientras escucho ese gran canto de liberación que es el “Va Pensiero” del Nabucco de Verdi.

Va, mujer, mira esos jardines de los que sólo con libertad puedes disfrutar.

Piensa cuando eras niña, muy niña, antes de que te arrojaran cargas pesadas.

Recuerda cuando soñaste que volabas y te nacieron alas.

Ya no eres esa rosa cuidada por alguien con esmero, y capturada.

Ahora eres semilla, raíz, hoja mecida por el viento, rama que da fuego.

Eres lo que quieras ser, porque lo eres con tus hermanas.

Venga, echa a andar, respira y goza, nadie te lo podrá quitar.

A mis hermanas en la lucha y el cuidado

     

---

[1] https://donesbellvitge.wordpress.com/2026/02/11/lorigen-del-grup-de-dones-amalvigia/

[2] Especialmente en “La persona y lo sagrado” en: Escritos de Londres y últimas cartas y en “La Ilíada o el poema de la fuerza” en: Escritos históricos y políticos. Ed. Trotta.

De la ciudad pionera a la ciudad abandonada

Ana M. Rodríguez Terrón (psicóloga clínica grupo-analista y responsable del programa de atención psicológica a las víctimas de las violencias machistas en el CSM de Cornellà)

Como todas/os sabéis, el 8 de marzo es, desde 1975, el día Internacional de la Mujer. Fue promovida esta fecha por la Asamblea General de Naciones Unidas y consolidada como tal en 1977.  

En noviembre de ese mismo año muere en España el dictador, el Movimiento Feminista en el Estado empieza a dar sus primeros pasos, tras el retroceso y parón  que en derechos civiles, en general, y en los derechos y libertades sociales de la mujer, en particular, supuso la dictadura franquista, que eliminó las conquistas sociales de las mujeres conseguidas en el periodo de la Segunda República Española. Y, aunque sea reiterativo, quiero recordarlo porque algunas jóvenes creen que estos derechos son inmemoriales, y no es así. Durante la Republica conseguimos el derecho al voto, la igualdad jurídica y civil, derechos laborales, derecho al divorcio, derecho al aborto. Y todos estos derechos los perdimos con la dictadura franquista.

O sea que, tras la muerte del dictador, las mujeres españolas tuvimos que empezar de nuevo a luchar por nuestros derechos perdidos y por otros, como el control de nuestro propio cuerpo, que las mujeres de los países occidentales ya estaban reivindicando desde los años 60: el derecho a la anticoncepción, el derecho a la sexualidad femenina…

A finales de mayo de 1976 se celebraron en Barcelona las primeras “Jornades de La Dona”, durante cuatro días de intenso debate, donde más de 4.000 personas, la gran mayoría mujeres, debatieron sobre los derechos perdidos y sobre todos aquellos que se estaban planteando de nuevo en el mundo.

De estas Jornadas salieron los principios que inspirarían la puesta en marcha de los Centros Municipales de Planificación Familiar, se debatió sobre derechos laborales, se reivindicó el derecho al aborto libre y gratuito, se habló sobre sexualidad femenina, del derecho al placer, de diferenciar la reproducción de la libre expresión de los afectos a través de la sexualidad, de la socialización del trabajo doméstico y del derecho a la libre disposición del propio cuerpo.

En estas Jornadas asistieron delegaciones de todas las Vocalías de Mujeres de las Asociaciones de Vecinos de nuestra ciudad… Es preciso recordar que Clara Parramón presentó en esas Jornadas, en la ponencia de barrios, una comunicación donde se explicó la experiencia de la Escuela de Adultas que se había promovido desde la vocalía de mujeres de la Asociación de Vecinos de La Florida, donde cientos de mujeres estaban aprendiendo a leer y a escribir.

Estas Jornadas fueron un gran acicate para todas las feministas de la ciudad: en todas las vocalías se hablaba de los diversos temas surgidos y de cómo implantarlos sobre el territorio. Después de las primeras elecciones democráticas municipales, en abril 1979, se debatió con las regidoras del consistorio responsables de Sanidad y Servicios Sociales (Mercè Olivares y Pilar Ferran) la puesta en marcha del Centro de Planificación Familiar (PF), que inició su andadura en noviembre del 1979, y que fue el primer centro de PF de Catalunya que abría un ayuntamiento democrático.

En 1986 se puso en marcha el Centre Municipal d’Atenció e Informació a les Dones, el CAID, creando un programa interdisciplinar para atender a las Victimas de la Violencia Machista.

Es importante destacar que la Generalitat no crearía el Institut de la Dona hasta 1989. Las primeras leyes contra la Violencia Machista en el Estado Español no se promulgaron hasta 2004 y, hasta el 2008, no se promulgó una ley específica para Catalunya…  La administración local de l’Hospitalet fue pionera en las respuestas del Movimiento Feminista.

Parece paradójico, pero con la llegada de la primera mujer a la alcaldía, las políticas de Igualdad en la ciudad entraron en un franco retroceso…  hasta la actualidad. Hace escasos meses, por fin, el actual Consistorio pudo ofrecer un espacio adecuado para la instalación del SIE, que estuvo a la espera durante años por falta de una instalación adecuada y de unos propósitos reales.

En el año 2023, la Sindicatura de Greuges local abrió una investigación de oficio por los déficits detectados en la atención a las víctimas de la violencia machista. En su resolución, ya instaba a la Administración a dar los pasos necesarios para que se pudiera instalar el SIE en la ciudad.

Más allá de la tardanza en activar esas mejoras, los protocolos de intervención en casos de Violencia Machista están caducados y algunos ya son obsoletos. Es de esperar que la regidora de la Ciutat de Drets y tercera teniente de alcaldía se ponga manos a la obra  y coloque de nuevo a l’Hospitalet donde debería estar en políticas feministas y en concreto en la atención a las Mujeres Víctimas de las Violencias Machistas. Solo tendría que dejarse asesorar por su compañera de partido Pilar Ferran, para descubrir cómo, en tan solo dos legislaturas, creó la red primaria de Servicios Sociales y de Servicios Sociales Especializados, ambos inexistentes hasta 1979, creando además también, una red sanitaria paralela que cubrió las necesidades preventivas de los/las hospitalenses hasta que se promulgó la ley General de Sanidad del ministro Lluch.

En el año 85 en l’Hospitalet, todas las mujeres de la ciudad tenían acceso gratuito a las pruebas de diagnóstico precoz de cáncer de cérvix y de mama. Los niños escolarizados de la ciudad tenían las vacunas en regla, se creó un servicio de Odontología, de Salud Mental Infantil, etc.. Los jubilados vieron como su red de centros se extendió por toda la ciudad…

Insisto, Sra. García, hable con Pilar Ferran, escuche a la ciudadanía… haga callar a la corte de aduladores que los rodean y pongan los recursos a disposición de las necesidades de las ciudadanas… Pero para esto, como diría nuestro querido Luis Candelas hay que tener la cabeza amueblada y saber rodearse de las/os más capacitadas/os. Las hay, no le dorarán la píldora, pero harán de usted una gobernante de provecho, enmiéndele la plana a Luis Candelas que en la redacción de L’Estaca no sabe decir otra cosa del gobierno municipal, la única, por cierto, que sabe decir en catalán: “On no ni ha, no pot rajar”.

Sílvia Casola (Sociòloga. Activista feminista. Ha estat responsable de l’àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, i assessora en polítiques d’igualtat i feministes en l’àmbit local. Actualment, regidora del grup municipal d’ERC+EUiA.)

Parlar de feminisme és parlar de present i de futur però,, sobretot és necessari i revolucionari en un moment en què alguns volen posar en qüestió si hem anat massa lluny.

El feminisme és una aposta radicalment democràtica per ampliar drets, repartir poder, redistribuir recursos i reconèixer les cures. No és un projecte contra ningú, sinó a favor d’una societat més justa. Però hem de reconèixer que el feminisme avui viu un moment paradoxal. Després de la gran onada feminista viscuda ara fa deu anys, hi ha forces que intenten qüestionar que hem anat massa enllà i fins i tot voldrien fer marxa enrere en alguns drets aconseguits.

I si, des d’una perspectiva històrica, el feminisme mai abans havia tingut tanta presència pública, tanta incidència legislativa ni tanta capacitat de mobilització, però tampoc mai havia patit un atac reaccionari cultural tan organitzat com ara. El debat avui no es centra tant en qüestionar una certa igualtat formal, com per exemple que les dones puguem votar, si no en evitar els canvis estructurals en el sistema patriarcal que poden fer canviar realment les coses. I ens cal assumir que això genera resistències i moviments reaccionaris, perquè l’objectiu del feminisme és transformar privilegis.

Les dades confirmen la necessitat del feminisme: segons l’Informe de Bretxa Salarial de Gènere 2026 d’UGT Catalunya (2023), la bretxa és del 16,75%, més de 5.000 euros anuals menys per a les dones. És a dir, treballem gairebé un mes i mig gratis. CCOO també assenyala que les dones es concentren en sectors més mal remunerats i tenen més dificultats d’accés a complements i càrrecs directius. La precarietat i les cures continuen tenint rostre majoritàriament femení.

Però entre els joves el debat es fa molt evident. L’estudi “Rebel·lies que no transformen”, de la Fundació Irla, aporta una mirada actualitzada sobre aquest debat: mentre que les joves mostren un suport ampli als principis feministes, entre una part significativa dels homes joves creix la percepció que el feminisme “ha anat massa lluny”. I aquest fenomen no pot ser ignorat ni simplificat. Si volem un futur feminista real, necessitem entendre per què i a través de qui, una part dels nois joves percep el moviment com una amenaça o com una exclusió.

L’estudi destaca, entre d’altres, el paper de les xarxes socials com a amplificador dels discursos antifeministes, com ho pot ser la irrupció de la IA, i de com, a través d’aquests espais els joves busquen respostes a les preguntes de sempre, però troben odi i antifeminisme com a resposta.

Es dona una fractura real que no podrem resoldre amb eslògans o gestos sols simbòlics. I aquí és on el feminisme ha de saber donar resposta, sense dogmes ni imposicions, sinó convencent col·lectivament. Aquesta batalla cultural només es guanyarà si es dona a tots els nivells, també des dels ajuntaments, que, com a administració més pròxima a la ciutadania, hi tenen molt a dir.

En el cas concret de l’Hospitalet, el govern municipal sembla més preocupat pel postureig que per impulsar canvis reals i efectius. Un any més, l’acte principal del 8 de març ha estat una classe de Zumba, mentre l’ajuntament continua sense pla d’igualtat, tal com denuncien els sindicats.

La falta de lideratge del govern municipal pel que fa a les polítiques de dones es fa evident al dia a dia, amb qüestions com la falta de coordinació i transversalitat o la manca de recursos suficients. Perquè, no n’hi ha prou amb actes simbòlics cada 8 de març o 25 de novembre. Per transformar, cal que la perspectiva de gènere impregni l’urbanisme, l’ocupació, la cultura, l’esport, l’educació i totes i cadascuna de les polítiques municipals.

Per exemple, dotant les entitats de dones i feministes d’espais dignes i suficients. Impulsant xarxes de cures, millorant els recursos i l’efectivitat dels serveis de teleassistència i suport a la gent gran. Creant espais de criança, i polítiques per les famílies. Reforçant la xarxa de punts lila fent-los presents a tots els espais d’oci de la ciutat. Promovent la formació en sectors tecnològics per a noies joves. Analitzant els seus pressupostos amb perspectiva feminista, preguntant-se qui es beneficia realment de cada partida i com ho podem millorar.

O des de l’àmbit intern de l’Ajuntament, impulsant mesures de conciliació i flexibilitat horària per a situacions de menstruació que suposen un impediment de la feina del dia a dia, com ja fa la Generalitat i diversos municipis, o incorporar un permís especial per al dol gestacional i neonatal, com ja va impulsar el govern de la Generalitat quan estava encapçalat per Esquerra Republicana.

Són moltes les coses que podem fer en l’àmbit local i que no es fan per manca de voluntat política. El futur feminista de l’Hospitalet passa, necessàriament, per un govern valent que aposti per les polítiques feministes, no un que sols vol viure en el postureig.

Igualdad real sin postureos

Sónia Esplugas González (Portavoz del Grupo Municipal del Partido Popular, y ex portavoz de la Comisión de Igualdad en el Parlament de Catalunya. Licenciada en Relaciones Públicas y Publicidad, Diplomada en Turismo y Máster en Comunicación Corporativa.)

El compromiso con la igualdad entre hombres y mujeres exige algo más que gestos simbólicos. Requiere políticas coherentes, también desde el Ayuntamiento de l’Hospitalet, recursos suficientes y voluntad real de actuar. Sin embargo, en nuestro municipio vemos con demasiada frecuencia una contradicción evidente: mientras el gobierno municipal socialista se llena la boca defendiendo políticas en favor de las mujeres, al mismo tiempo reduce la partida presupuestaria destinada al área de lucha contra la violencia de género.

La defensa de la mujer empieza, ante todo, por garantizar su seguridad. Para ello es imprescindible reforzar la presencia policial y mejorar la seguridad en nuestras calles. Los datos son preocupantes: según la última Junta de Seguridad Local, las agresiones sexuales con violencia e intimidación han aumentado un 12 %. Hace apenas unas semanas se produjo incluso un intento de violación por la tarde en el barrio de Sant Josep. Situaciones como esta no pueden normalizarse ni quedar silenciadas, como si de una anécdota se tratase. Cada tres días hay una violación en l’Hospitalet, es un tema muy serio que hay que abordar desde la educación, la concienciación y la seguridad.

Por eso resulta difícil comprender que el Ayuntamiento se permita teñirse de morado cada 8 de marzo mientras sigue sin poner en marcha la unidad de violencia de género de la Guardia Urbana. Hablamos de una unidad especializada que ya existe en muchas policías locales y que permitiría mejorar la atención a las víctimas y la prevención de este tipo de delitos.

Los gestos, los lazos o las declaraciones institucionales no sustituyen a las políticas públicas efectivas. De hecho, el PSC pretende dar lecciones de feminismo, cuando en su partido durante años se han estado silenciando actitudes machistas y, cuanto menos, reprobables de algunos miembros de la cúpula socialista.

A la evidente falta de compromiso, se suma una preocupante ausencia de planificación. El Ayuntamiento de l’Hospitalet mantiene caducado el convenio con la Generalitat en materia de políticas de igualdad y feminismo, con una partida económica además congelada. Lo mismo ocurre con el convenio con el Institut Català de la Dona. Y, por si fuera poco, el municipio ni siquiera cuenta actualmente con un plan de igualdad vigente, incumpliendo lo que establece la propia ley.

La incoherencia también se observa en otros ámbitos. El Ayuntamiento paga millones de euros a empresas concesionarias de limpieza, pero las trabajadoras que desempeñan esos servicios continúan percibiendo salarios precarios. Hablar de igualdad implica también dignificar las condiciones laborales de quienes sostienen servicios esenciales.

Desde el Partido Popular apostamos por una defensa integral de la mujer: proteger a las mujeres no puede quedarse en discursos de buenas intenciones o campañas puntuales. Significa priorizar su seguridad, garantizar recursos reales, cumplir la ley y asegurar oportunidades laborales dignas. Solo así la igualdad dejará de ser un lema para convertirse en una realidad tangible en nuestras calles.

Finalmente, conviene recordar propuestas que en su momento se pusieron sobre la mesa y que siguen siendo necesarias. Hace años el Partido Popular presentó una moción para prohibir el uso del velo integral en equipamientos municipales. No se trataba de una iniciativa contra ninguna fe religiosa, sino de una defensa de la dignidad y la visibilidad de la mujer en el espacio público.

Les obres no començarien fins al 2031 i les entitats de preservació del patrimoni ja han parlat de burla a la ciutadania

L’anunci que les obres de rehabilitació o reconstrucció de dues de les poquíssimes masies que queden a la Marina de l’Hospitalet no es portarà a terme fins d’aquí a cinc anys com a mínim, ha provocat malestar, irritació i indignació a entitats de la ciutat dedicades a la preservació del patrimoni històric com Perseu, però també a la ciutadania en general que veu com s’arrasa el passat de la ciutat amb el beneplàcit del govern local.

Dues d’aquestes masies, la Torre Gran i Can Masover Nou, catalogades però abandonades de fa anys pels seus propietaris, es troben en un estat força lamentable de manera que, o s’aplica un pla d’urgència de reconstrucció que les pugui salvar o, probablement, ja serà massa tard, no només per rehabilitar-les sinó fins i tot per reconstruir-les. La Torre Gran és actualment propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua, per tant d’una Administració amb recursos, i Can Masover Nou és propietat d’un conglomerat empresarial que, segons algunes informacions, té al darrere personatges com Joan Laporta, actual pre-candidat a la presidència del FC Barcelona.

L’anunci del director del Consorci per la Reforma de la Gran Via i del Samontà afirmant que les obres es posaran en marxa quan ambdues masies siguin propietat municipal, previsiblement cap el 2031, no ha fet més que corroborar la sensació que, davant el malestar que provoca el projecte especulatiu del Biopol Gran Via, estretament vinculat al soterrament de la Gran Via, un dels objectius dels promotors es vendre a la ciutadania quelcom que aquesta aprecia notablement com és la recuperació del patrimoni històric.

No obstant això, la publicitat en aquest cas, enlloc d’afavorir la perspectiva del projecte, està aconseguint l’efecte contrari: resulta vergonyant que s’hagi d’esperar a que el projecte especulatiu sigui una realitat, per tal que les masies abandonades de fa anys pels respectius propietaris puguin passar a mans municipals per ser recuperades. Coneixent la celeritat que aplica el govern local en qüestions d’urgència, no hi queda cap dubte a la ciutadania que, tant la Torre Gran com Can Masover Nou, acabaran caient a trossos més d’hora que tard.

Com ha fet avinent el president de Perseu, l’equip Quirós té instruments legals suficients per haver obligat de fa mesos als actuals propietaris a preservar allò que està catalogat com a bens d’interès local. Contràriament, sembla haver-se assumit que hauran d’estar dempeus els enormes edificis i les torres de tot el controvertit projecte del Biopol Gran Via, perquè alguna administració posi l’atenció en el patrimoni històric. Segurament quan fixin l’atenció en aquestes masies, l’únic que es podrà veure és una pila de pedres amuntegades que donaran testimoni que alguna vegada allà va existir un edifici que s’havia alçat segles enrere. Si governen els mateixos que avui, sembla evident que l’únic que faran és retirar el pedregar per no deixar cap petjada de la desfeta.

El director del Consorci ha parlat de tres milions d’euros per la reconstrucció de les masies i ha afirmat que el projecte tècnic no es farà fins al 2029, de manera que les obres puguin començar al 2031. Tot plegat és com no dir res perquè, de fet, el que interessa clarament és possibilitar la percepció a la ciutadania que la destrossa prevista del territori, al costat de l’actual ICO, tindrà alguna compensació social. El que és evident és que tot el projecte del Bio-Pol Gran Via és una operació de gran magnitud immobiliària, que beneficiarà als propietaris dels terrenys, entre els quals algunes administracions públiques. Fins ara, a més, sempre s’havia parlat que el projecte del Bio-Pol tenia una vocació purament comercial i hotelera, a banda de la propaganda bio-sanitària. Les darreres informacions, però, posen de manifest que un 5% de la promoció també tindrà un contingut residencial. Més habitatges en oferta al mercat lliure, a la ciutat més saturada d’Europa i amb menys espai útil pels serveis i els equipaments imprescindibles.