La Sareb transferirà 560 habitatges dels seus actius a l’Hospitalet, per convertir-los en habitatges de lloguer assequible

Encara restarien a la ciutat més de set mil habitatges buits, malgrat la creixent demanda i l’escàs sol

L’Hospitalet és la setena ciutat de l’Estat en volum d’habitatges propietat de la Sareb —l’anomenat banc dolent que es va constituir l’any 2012 per tal de donar sortida als actius tòxics de la banca—, que seran transferits a Casa 47, l’empresa pública que la ministra Isabel Rodríguez va presentar a primers del passat desembre. En total seran 560 els habitatges procedents de la Sareb, existents a la ciutat, que seran transferits a l’empresa estatal a través de la Generalitat de Catalunya.

Els habitatges que les entitats rescatades després de la crisi del 2008 van finançar a base de taxacions sobrevalorades, que es van quedar a mig construir, amb expectativa de venda o producte de desnonaments i que els bancs es van quedar pels deutes pendents, seran ara posats al mercat de lloguer a preus assequibles i amb la garantia, com va explicar la ministre en el seu dia, “que tot el que gestioni l’entitat estatal de l’habitatge sigui públic per sempre”.

El protocol de cessió dels habitatges es va signar a mitjans d’octubre passat, però ara s’ha pogut saber —a través de la recerca de Eldiario.es avalat per la Llei de Transparència— el nombre exacte d’habitatges de cada municipi. A Madrid es van transferir 1.407; a Murcia 1.153; a Roquetas de Mar 1.081; a Terrassa 824; a Barcelona, 783; a Parla 686 i a l’Hospitalet 560. A partir d’aquí, a centenars de municipis de tot l’Estat hi ha hagut transferències. En realitat es la província de Barcelona la que ha acumulat més habitatges cedits: 8.767. La segueixen a força distància València (4.556), Madrid (3.693) i Múrcia (3.038). En total un volum de transferència de més de 45.000 habitatges. La proporció més gran d’habitatges es troba en 129 municipis d’entre 50.000 i 250.000 habitants (un total de 14.548). En les 18 ciutats de més de 250.000 habitants entre les quals l’Hospitalet, el nombre d’habitatges totals transferits serà de 5.550. L’Hospitalet està bastant per sobre de la mitjana del grup d’aquests grans municipis.

Tot i que aquesta transferència, que es venia reclamant de feia mesos per part dels grups municipals que formen part del Consistori, no solucionarà del tot el greu problema de l’habitatge assequible a la ciutat, sí que suposa un pas important per pal·liar la demanda. Ara caldrà veure com es programa exactament l’accés a aquests habitatges i sota quin control. Caldrà veure, en concret, com s’incardina aquest accés amb el Pla Local de l’Habitatge que espera el seu desenvolupament al llarg d’aquest any i de quina manera l’empresa municipal d’habitatge interrelaciona amb l’oferta de la Sareb. L’experiència sobre la gestió pública de l’habitatge a la ciutat no és precisament positiva i això s’haurà de tenir en compte a l’hora de posar en marxa l’accés a aquesta voluminosa transferència.

Malgrat tot, el nombre d’habitatges buits calculats a la ciutat en base als barems de l’Idescat, té poc a veure amb les xifres de la transferència de la Sareb acabades de conèixer. Es parlava fins fa molt poc d’uns 8.000 pisos buits. Això indicaria que hi hauria a la ciutat gairebé 7.500 habitatges més, que estan construïts i sense habitar. Molts han de ser necessàriament habitatges que estan al mercat (en procés de compra-veda i oferta); altres, de propietaris absents que no els volen vendre, però ha d’haver un volum encara important d’habitatges de la Sareb no transferits i especialment d’altres grans tenedors que probablement acumulen centenars d’habitatges en fase directament especulativa.

Tot plegat explica la complexitat del mercat immobiliari a la ciutat, especialment pel que fa a l’escàs sol urbanitzable i a l’extrema densitat de població, que exigeix una reflexió política molt acurada sobre com cal actuar en aquest àmbit de la demanda d’habitatge assequible, el volum d’habitatges buits i la falta de sol.

PEREGRINATGE AL RESTAURANT CAN COLL DE COLL DE RUPIT

“Fill del cingle, Vell, petit,
Un poble, un Poblet: Rupit.

Un cinturó de riera
empedrat amb roques blanques,
quatre cases, un vell pont
i, en un raconet, la font
amb un cel folrat de branques.
Un crit de teules vermelles
damunt dels rocams corcats,
humitat a les clivelles,
heures negres als forats
i l’aigua que boc, lleugera,
com si portés un cabrit,
com si portés, la riera,
l’entranya del vell petit,
del vell poblet, de Rupit…”

Josep Punsola (“Rupit”)

Abans d’arribar a Rupit ja et preguntes si allò és Catalunya o Suïssa. Prats verdíssims. Vaques, ovelles i cavalls pasturant (no vaig veure rucs, ni mules, la veritat). Muntanyes imponents. Creus veure a Dalt d’un turó la Heidi, amb el seu avi i en Peter. I el gos, que ara mateix no sé com es deia. El paisatge era tan idíl·lic que podía sentir sense dificultat la Pastoral de Beethoven que, com sabeu, és la millor obra de Mozart.

Passejar per Rupit és passejar per “un poble de postal”. A vegades -deixeu-m’ho dir- jo trobo que aquest pobles són tan perfectes, están tan cuidats, són tan pulcres, que semblen de mentida. Com si fossin un escenari de cinema. Una mica el mateix que li passa a la Rambla, que els que ens hem criat a la vora d’ella ja fa molts anys que no la sabem reconèixer. De tant típica i tòpica que vol ser ha esdevingut un escenari de cartró pedra. Aquests pobles, que viuen majoritàriament del turisme, sembla que encara visquin dels animals i de la terra, però estic gairebé segur que només els tenen per a que facin bonic.

Perquè un prat bucòlic és un prat amb bèsties pasturant-hi. No sé on Sant Josep Pla va escriure que els pobles de pagès rics són pobles bruts, que fan catipén i caòtics, mentre que els pobles pobres solen estar nets com una patena, són ordenats i fan olor a colònia. Però el turisme ha canviat les tornes. Ara els pobles turístics són impecables i esperen als metropolitans amb els seus establiments oberts de bat a bat, ja siguin museus, restaurants, xarcuteries, forns, bodegues o botigues de records fabricats a la Xina. Als pobles no turístics, en canvi, no hi queda ni una ànima. Continuen sent nets i sense fer pudor, mentre els sostres de les cases van caient de forma inexorable.

En arribar a Rupit ens esperava la guia. Ens va fer una visita didàctica i entretinguda. Des dels seus orígens prehistòrics fins als nostres dies passant per l’Edat Mitjana i el Barroc (la majoria dels edificis són dels segles XVI i XVII). De la importància del riu, els molins i els oficis, que van fer que hi hagués durant molts anys notari en un dels edificis més nobles de la vila. Ja sabem que Sant Josep Pla -i en això era molt reiteratiu- deia que el paisatge català l’havien fet els notaris, notaris com, per exemple, el senyor Dalí de Figueres, que li va pagar i hagué de suportar al geni del seu fill, en Salvador, tan amic del nostre sant palafrugelenc. També ens va parlar del castell i de les cases adossades, que l’ajuntament ha de comprar
per poder accedir-hi. De que durant molts anys va estar administrativament separat de Pruit encara que només els separés un carrer i que hi havia veïns que havien de pagar doble tribut, encara que també rebien el doble de llenya. Però el que més impressiona de Rupit – Pruit és el paisatge.

Una vegada feta la visita ens esperen una munió de botigues. Se suposa que aquí tot és més bo, més autèntic, més natural. El que és més probable és que la gran majoria de productes que venen siguin de fora. Alguns de la mateixa comarca, d’altres de les quimvambes, però el metropolità que surt de l’urbs necessita creure que allò és més de debò que el pa, la carn, el peix, l’oli o el vi que et venen a L’Hospitalet. I quan descobreix que ha comprat un nino que representa un pastor català amb la pell i la samarra, menjant ous i botifarra, però made in China, té un petit disgust. Pensava que l’havien fet a Rupit.

La Brasseria Can Coll del Coll de Rupit és un restaurant d’una estètica i d’una gastronomia simples. No és al poble de Rupit -que està ple de restaurants, suposo que molt més cars i sofisticats- sinó a cinc minuts. O sigui que si ha d’anar expressament i l’has de conèixer. Només entrar per la porta t’adones que allà no estan per romanços i no et donaran gat per llebre, cosa que als llocs turístics és absolutament excepcional perquè es pensen que als metropolitans ens han parit idiotes i no sabem distingir un ou de perdiu d’un ou d’estruç, quan resulta que els millors restaurants del país -i els pitjors també, sí- són a Barcelona. Molts pensen que fent veure que ens donen quelcom molt autèntic, posant-nos a taula un porró i fent anar els cambrers amb espardenya i barretina ja tornarem a casa contents. Potser n’hi ha que sí, però no és el meu cas.

Ara bé, no és aquest el cas de la Brasseria Can Coll. A Can Coll et fan una cuina simple, autèntica, generosa i de qualitat. D’entrada serveixen porrons de vi blanc i vi negre i jo em temo que ens fotrem de quatre potes al folclorisme més tronat. Però m’equivoco de totes, totes: els vins són excel·lents. Això sí, fa tants anys que no bec a galet – a casa dels meus pares, ells hi bevien cada dia- que em tiro la meitat del vi per sobre. Quan això passava abans, ma mare reia i deia: salut!

El pa -lleugerament torrat- és notable. No podem dir que sigui el millor pa de restaurant que hem menjat en la vida, però sí que és millor que el de la majoria. L’amanida, és de quilòmetre zero. L’enciam, el tomàquet i la ceba són frescos i l’oli i el vinagre són notables. La safata d’embotits és excel·lent. Pernil, bull, botifarra blanca i negra, fuet, llonganissa i tot en abundància. Gairebé ploro de l’emoció quan ho tinc al davant. Perquè la perfecció és això. A més, porten una safata amb patés -també notables- i una ració una mica esquifida -les coses com siguin- de formatges. Per les experièncieque estic tenint darrerament amb els formatges arribo a la conclusión que deuen haver pujat molt de preu perquè te’ls serveixen amb pinces.

Una vegada t’has fotut tot l’anterior -i has anat menjant pa i bevent vi- gairebé et podries donar per dinat. Seria raonable. Però el cas és que la cosa continua i continua de valent: mitjanes i costelles de xai i botifarres. Tantes com vulguis. I una safata amb pèsols -que la veritat és que sembla que no hi pinten gaire cosa en tot aquest festival- i unes patates rosses, que podrien estar fetes millor, però com que estàs gaudint tant, ni te’n recordes. Aquest país ha desaprès a fer patates rosses, què hi farem.

Pels postres, tampoc no és compliquen gaire la vida: ens porten cassoletes amb fruits secs. Ametlles, avellanes, nous. Hi trobo a faltar les panses i les figues seques, però suposo que amb tot el que ens hem menjat, el pressupost no donava per més. A més, reparteixen porronets de moscatell que bebem com a cosacs mediterranis.

La sensació en sortir del restaurant és una mena d’èxtasi místic i golafre difícil de descriure. Jo penso que els bons tiberis ens fan més bones persones i per això, en general, la gent grassa som millors persones que els prims. El gras està content com a mínim tres cops al dia i per la seva pròpia natura no se li acudeix ni fer ponting, ni treaking, ni totes aquestes coses que només necessiten aquells que són incapaços de trobar sentit a la vida amb plaers més civilitzats. I entre els plaers civilitzats probablement el de la cuina és el més important. Per això, en general, i per poc bon gust que tinguin, els grassos són les persones més civilitzades de qualsevol societat.

Encara ens quedava un altre lloc per visitar abans de tornar a casa. Tavertet, el poble dels Pàniker i de les llegendes. No vam trobar ni follet, ni fades, però sí unes vistes abracadabrants en les que ressonava aquella cançó dels Esquirols, que tantes vegades havia cantat:

“Del cor de les Guilleries
Sortirà un gran espetec
Que en faran ressons de guerra
Les parets de Tavertet

Des de Sau a la Cellera
Des del far al Matagalls
El trabuc d’en Serrallonga
Tornarà als amagatalls

Torna, torna, Serrallonga
Que l’alzina ens cremaran
Que ens arrencaran les pedres
Que la terra ens robaran…”

Els Esquirols (“Torna, torna, Serrallonga”)

Tomàs-Maria Porta i Calsina

El Consistori va aprovar un projecte per construir un auditori i un centre de convencions en una zona mig degradada que exigeix reurbanitzar-se

La proposta d’alcaldia del ple de desembre no va més enllà de l’enunciat, no hi ha concreció de cap mena i no se sap com es finançarà

El darrer ple de l’any va aprovar una modificació puntual del Pla General Metropolità en unes parcel·les de propietat municipal de la carretera del Mig 6/24, canviant els usos de zona industrial a equipament i les condicions d’edificabilitat, guanyant 19.000 metres quadrats de sol públic. L’objectiu del projecte és traslladar la seu de l’EMMCA, l’escola municipal de música i, en el mateix espai, fer un auditori i un centre de convencions amb capacitat per un miler de persones.

Recordem que l’EMMCA, que es va passar un parell de cursos fora de la seva seu al Gornal per un problema d’estructura de l’edifici que ocupa a l’Avinguda Vilanova, acaba de tornar al lloc que la va veure néixer l’any 2005. A la seu de l’Avinguda Vilanova només hi ha les instal·lacions centrals de l’escola i no disposa de cap auditori que permeti l’assistència de públic. De fet, tret de l’espai de la sala d’actes de La Farga, de la sala Barradas als baixos d’un edifici de la Rambla Just Oliveras i del Teatre Joventut a un carrer poc cèntric de Collblanc, l’Hospitalet no disposa de cap sala que es pugui considerar idònia per activitats artístiques diverses d’una ciutat de 300.000 habitants.

El projecte, per tant, de la parcel·la de la Carretera del Mig suposa un pas endavant interessant en aquest sentit. Per adornar-ho, el govern municipal va anunciar que l’espai es troba al bell mig del Districte Cultural, com si el Districte Cultural fos alguna cosa més que una entelèquia. (De fet, un dels creadors del Districte Cultural, que ja no forma part de l’actual Consistori, va presentar aquest projecte ja fa uns quants anys a l’entitat 3/4 x 5/4, afirmant que el Districte Cultural no representava cap espai concret a la ciutat, sinó una idea d’aprofitament de les decrèpites instal·lacions industrials i logístiques de mitjans del segle XX, per potenciar la cultura, fos on fos).

De fet, aquest projecte de nova seu de l’EMMCA, auditori i centre de convencions es troba en un punt encara molt indeterminat en una cruïlla on conflueixen els carrers Narcís Monturiol, Rosalia de Castro, Leonardo da Vinci, Caterina Albert i Carretera del Mig. Un espai no solament gens cèntric sinó encara sense urbanitzar del tot, amb zones degradades i a tocar de la línia de Vilanova del ferrocarril.

Malgrat que la proposta va ser aprovada amb el vot favorable de tots els grups i l’abstenció de Vox, els portaveus van insistir que el que s’ha portat al ple és encara un projecte molt inconcret que caldria explicar amb més detall. Pel que es va veure, el portaveu socialista encarregat de defensar el punt, José Antonio Alcaide, sabia del projecte tot el que s’havia posat sobre la taula: en realitat molt poca cosa. La suficient per afirmar que els equipaments previstos generarien “creixement econòmic en els àmbits artístic, educatiu del coneixement i congresual”. L’alcalde va reble el clau afirmant que aquest ha estat un primer pas i que el projecte s’haurà de concretar més endavant, perquè acaben d’iniciar-se els primers tràmits i no hi ha previsió encara de finançament ni dels ajuts que caldrà cercar per fer realitat la proposta.

Campañas en favor del civismo

No es más limpio el que más limpia, sino el que menos ensucia. Es un lema fundamental y sobre todo en las grandes ciudades como L’Hospitalet. Las campañas cívicas desde el ayuntamiento deberían de intensificarse y evitaríamos imágenes como el de la foto, tomada al día siguiente de NocheVieja en un pequeño parque situado en la avenida Torrente Gornal entre las calles Rius y Carrió y Sort. Precisament a 5 metros tenían un container para depositar los diferentes envases.

L’Hospitalet ha crescut 60.000 habitants en el que portem de segle i previsiblement la seva governabilitat serà més complexa a partir del 2027

La ciutat va créixer sense parar fins als anys 80 i va aturar el seu creixement en els 20 anys darrers del segle XX

Previsiblement, aquest mateix any l’Hospitalet superarà els 300.000 habitants, una frontera demogràfica a la que mai en la història s’havia arribat. Només un alcalde havia somniat arribar a aquest nombre d’habitants. Es tractava del sisè de la dictadura franquista, José Matías de España y Muntadas, que va fer que la ciutat passés d’uns 125.000 habitants quan ell va arribar al càrrec (1962) fins als més de 250.000, quan va donar el relleu (1973). Aquell alcalde que, en una mica més d’una dècada va multiplicar per dos el nombre d’habitants i, per tant, va més que duplicar la superfície construïda —va ser entre els anys 60 i 80 el segon municipi de Catalunya que més va créixer i que mes territori va ocupar— volia que la ciutat arribés als 300.000 habitants per una única i molt exclusiva raó: era la única manera de ser Procurador en Corts (el pseudo parlament del franquisme) de manera directa. No cal dir que es va quedar una mica per sota del que havia desitjat i per la qual cosa havia convertit la ciutat en la meca dels promotors immobiliaris. Poc després, els altres dos alcaldes del franquisme que el van succeir van intentar no superar la barrera, malgrat que la situació estava tant al límit que a l’any 1981, dos anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques, el cens va escalar fins els 294.000 habitants.

A partir d’aquest moment i fins a l’any 2000, la ciutat va retrocedir en nombre d’habitants. Es va racionalitzar l’edificació —no es va aturar mai del tot— i es van intentar resoldre els enormes dèficits que un creixement d’aquesta envergadura i a aquest ritme havia provocat. A partir de l’any 2000, a la meitat del període de Celestino Corbacho d’alcalde, el nombre d’habitants torna a augmentar, de manera que quan ell plega (2008), la ciutat ha recuperat ja el volum d’habitants que tenia quan Capdevila, el successor de l’alcalde España, va arribar al poder. Aquells 258.000 habitants de l’any 2008, creixen fins als gairebé 275.000 quan Nuria Marín deixa l’alcaldia (17.000 nous habitants d’augment en 15 anys) i, un parell d’anys després, les seves polítiques expansionistes pel que fan a l’edificació, provocaran que la ciutat arribi als 300.000 habitants censats durant aquest 2026.

D’aquesta manera, segons les dades demogràfiques globals i a grans trets, amb Matías d’España l’Hospitalet va créixer 125.000 habitants en 11 anys; amb Capdevila i Perelló (1973-1979) uns 40.000 habitants més; amb Pujana (1979-1994), va decréixer uns 22.000 habitants, amb Corbacho va augmentar uns 12.000 habitants en 14 anys i amb Marín uns 17.000 en els darrers 15 anys.

Aquest volum de població de cara a les properes eleccions de maig del 2027, farà que la ciutat hagi d’elegir no 27 regidors sinó 29, segons la llei electoral, que obliga a que el nombre de regidors sigui senar i a que s’elegeixin 25 regidors si es passen de 100.000 habitants censats i un de mes per cada 100.000 habitants més o fracció. L’Hospitalet haurà d’elegir 29 regidors si supera els 300.001 habitants i 31, si algun dia supera els 400.001.

Seguint el ritme actual, i sempre sobre dades prospectives, el cens electoral estarà al 2027 entorn als 188.000 habitants i el nombre de vots vàlids, si se segueix el ritme de les darreres, al voltant dels 94.500 vots, amb una participació mitjana del 52,5%. D’acord amb la mateixa línia prospectiva, si el PSC es manté sobre el 39% de suport electoral obtindrà 14 regidors. Si ERC se situa com va passar a les darreres al voltant del 13% obtindrà 4 regidors; uns altres 4 el PP (12%) i Vox (11%) i 3 els Comuns (10%). Per tant, anant les coses tal com van anar més o menys l’any 2023, l’oposició mantindria novament una majoria de 15 regidors sobre 14 del PSC.

És evident que aquest estudi prospectiu és basa simplement en els resultats de fa tres anys, però les coses poden canviar notablement perquè la tendència de l’esquerra no és precisament molt positiva mentre que la de la dreta apunta cap a munt. Tampoc s’han tingut en compte altres tendències que poden modificar el pes dels regidors. El cas d’Aliança Catalana és clau, però també pot ser-ho una disminució notable del nombre excessiu de candidatures, especialment del ventall ideològic de l’esquerra. Van haver 17 candidatures a l’Hospitalet i només 5 van obtenir per sobre del 5%. D’aquestes 17 candidatures, al menys 10, podrien ubicar-se en el fragment de l’esquerra i només 3 van obtenir regidors.

De tenir-se en compte on apunten les noves tendències als inicis del 2026 (falta un any i un trimestre per les noves municipals), no és fàcil que el PSC renovi la majoria absoluta i és molt possible que s’incrementi el pes de la franja ideològica de la dreta. Potser no tant com perquè pugui governar còmodament a l’Hospitalet però si per convertir la governació en molt més complexa del que està ara mateix.

L’Hospitalet ha estat la quarta ciutat de l’Estat en augment de població l’any 2025, amb una dinàmica que apropa la ciutat al col·lapse

De les que més han crescut és la que té menys territori, menys zones verdes per habitant, més densitat demogràfica i una pressió fiscal considerable

Segons les dades més recents de l’INE sobre increment de la població en termes relatius, l’Hospitalet és la tercera ciutat de tot l’Estat que més ha crescut en població (un 3,5%), per sota de dos municipis de la Comunitat Valenciana que l’han superat, com Torrevieja (Alacant) o Gandia (València). Benidorm (Alacant) ha crescut percentualment el mateix que l’Hospitalet. En nombre absolut d’habitants, les ciutats que més han crescut han estat quatre de les més grans del país (que superen el mig milió d’habitants: Madrid, Barcelona, València i Saragossa) i una cinquena, l’Hospitalet de Llobregat. En el rànking, Madrid hauria guanyat 55.081 habitants en el darrer any, seguida de Barcelona (27.039), València (17.218) l’Hospitalet (9.862 habitants més) i Saragossa (7.970).

Si tenim en compte que mensualment es denega la petició d’empadronament a centenars de sol·licituds a la nostra ciutat, és del tot segur que hores d’ara viuen a la ciutat per damunt dels 300.000 habitants. Tot fa pensar que, de seguir-se aquest ritme (un ritme imparable que, amb els objectius i projectes del govern municipal no pararà de créixer) aquest any que ara ha començat se superarà la barrera dels 300.000 habitants censats.

No deixa de ser aclaparadora la xifra si la comparem amb altres de les quatre ciutats més poblades del país que acompanyen l’Hospitalet en aquest rànquing. Per exemple, analitzem només cinc paràmetres: l’extensió del terme municipal, el nombre d’habitants oficials, la pressió fiscal, la densitat demogràfica i el nombre de zones verdes per habitant.

Madrid té el segon terme municipal més gran (604,4 Km2), el major nombre d’habitants censats (3.477.497), la pressió fiscal més elevada (1.001 €/hab) i el percentatge més alt de zona verda (15,78m2/hab), però és la tercera ciutat en densitat demogràfica (5.652,7 hab/Km2). Saragossa és la primera ciutat en territori (973,78 Km2), la quarta en nombre d’habitants (699.007), la de menor pressió fiscal de les cinc (459,18 /hab) i la segona en zona verda per habitant (9,02 m2/hab). València és la tercera ciutat pel que fa al terme municipal (134,65 Km2), la tercera en població (841.558 hab), la quarta en pressió fiscal (674 €/hab), la quarta en zona verda (4,2 m2/hab) i la tercera en densitat de població (6.134 hab/Km2). Barcelona és la quarta en terme municipal (101,35 Km2), la segona en població (1.713.247 hab), la segona en pressió fiscal (978 €/hab) i la segona en densitat demogràfica (16.798,7 hab/Km2.)

L’Hospitalet és la ciutat que té menys territori (12,4 Km2), la que té, lògicament, menys població (289.510 hab), la tercera en pressió fiscal (840 €/hab), la última en zona verda/hab (3,9 m2/hab) i la primera en densitat demogràfica (22.580 hab/Km2.)

La combinació de totes aquestes xifres ens explica què som: una ciutat sense espai, habitada en excés, amb una pressió fiscal exagerada, sense zones verdes i saturada demogràficament. Les dades expliquen les conclusions. No es tracta d’opinar, sinó de constatar la realitat. Qualsevol govern conscient dels límits territorials i tenint en compte que ningú ens retornarà les 970 hectàrees que Barcelona va espoliar-nos, ja hauria resolt aturar radicalment el creixement demogràfic i, en consonància, hauria paralitzat qualsevol tipus d’operació immobiliària, ja hauria compensat la manca de qualitat de vida limitant la pressió tributària sobre els habitants, i ja faria temps que dedicaria els superàvits financers per l’adquisició d’espai públic per dedicar-lo a allò que és més urgent per la ciutadania: serveis i espai lliure.

En contra del que la racionalitat imposa, l’Hospitalet no solament no atura aquesta dinàmica sinó que evoluciona en sentit contrari. L’any 2025 ha estat la quarta ciutat de tot l’Estat en creixement demogràfic, que vol dir més gent, menys espai i més serveis, i la tercera en creixement relatiu, però en canvi és la última de totes elles pel que fa al terme municipal. La última, exageradament, perquè l’Hospitalet és 82 vegades més petit que Saragossa, 50 vegades més petit que Madrid, 13 que València, 9 que Barcelona, 6 que Torrevieja, 5 que Gandía i 3 que Benidorm.

S’ACABA L’HORRIBLE 2025

S’acaba el dos mil vint-i-cinc,
que no ha estat un any gaire alegre.
El món és aspre, està bullint,
Està malalt, te molta febre.

El gran poder dels assassins,
que es mouen sense cap recança,
destruint vides i camins
que ens durien a l’esperança.

No s’apiaden de ningú,
ens porten a l’apocalipsi,
fan el món inhòspit i dur
duent els homes a l’eclipsi.

Netanyahu, Putin i Trump
on ens durà vostra demència?
I per què no foteu el camp
I ens deixeu viure amb mes decència.

Adéu vint-i-cinc que te’n vas,
ple de por, patiment i guerra,
un bon any no ho has estat pas,
Tenint-nos tots de cara a terra!

L’AIGUA

Tan el meu pare com la meva mare havien passat la guerra i la post-guerra. La guerra fou la guerra i la post-guerra fou dura, malgrat que ells, com a flequers s’hi van guanyar bé la vida (treballant de valent, tot s’ha de dir).

La seva teoria de l’alimentació era simple. A casa s’havia de menjar el millor possible. I menjar el millor possible no tenia a veure amb la salut, sinó amb la excel·lència gustativa del menjar. Si m’apureu, de la seva categoria i prestigi de la teca. Als antípodes del que passa ara, una criatura grassa es considerava ben alimentada i sana; una de prima, no.

No recordo haver menjat gaire verdura a casa dels meus pares. Algunes llegums (els cigrons amb xoriç i les llenties amb botifarra els agradaven), sí que es menjaven amanides i mai de mai no recordo a ver vist una ampolla de aigua mineral, ni una gerra amb aigua de l’aixeta a taula. L’aigua com a beguda era inexistent. Una altra cosa eren els glaçons que refrescaven els vermuts o els refrescos. I, els dies que algú estava malalt, entrava a casa una ampolla d’aigua de Vichy com una medecina més.

Jo no sé què bevien els meus amics. Jo de petit bevia coca-cola, fanta, trinaranjus i tota aquesta mena de coses. Els meus pares, ordinàriament, vi negre amb porró. I els dies de festa, més enllà dels vermuts amb sifó, vi blanc embotellat, que donava categoria.

Vull dir que jo he crescut sense tastar pràcticament l’aigua. De criatura, d’adolescent i fins i tot de jove. Quan algú em deia d’anar d’excursió a la font no entenia perquè coi hi havíem d’anar: de la font només rajava aigua. I quin interès podia tenir l’aigua, sense gust, sense color, sense olor, sense res. Una altra cosa és que hagués rajat ni que fos suc de taronja o un batut de xocolata, però fer quilòmetres per trobar un rajolí d’aigua, a què treia cap?

La cosa va continuar així fins que a la ex se li va posar al cap que havíem de caminar. De fet, ho deien els metges. Era una putada perquè quan més temps tenies per caminar era a l’estiu, que és quan fa més calor. I va ser en aquestes excursions estiuenques que vaig descubrir l’aigua. És a dir, vaig fer un descobriment increïble: quan camines el que més et ve de gust és beure aigua. Ni coca-cola, ni vi, ni vermut, ni ratafia. Ni tan sols aigua amb gas. Aigua.

Temps a venir, què ha passat? Han passat dues coses. La primera és que la meva dona, la Marina és professora de gimnàs i l’exercici físic a casa és pràcticament diari. I la segona és que, amb el canvi climàtic cada vegada fot més calor. La conseqüència és que ara, a seixanta tres anys, bec més aigua que mai. Litres.

El meu criteri a l’hora de triar l’aigua és simple. La vull embotellada, és clar. Soc urbanita i no me’n refio de la de les fonts. Per una altra banda, el clor de l’aigua de l’aixeta fa que tingui el mateix gust de l’aigua de la piscina i no mola. El segon criteri, és semblant al del vi: vull que sigui catalana. Tenim un Munt d’empreses que embotellen aigua nostrada. No veig la necessitat de beure’n de fora.

No sé quants litres d’aigua bec cada dia, però jo diria que un parell com a mínim no me’ls treu ningú. Penso que els meus pares, que en pau descansin, estarien molt desconcertats, que no pas orgullosos. Pensarien que he reculat, que, per beure aigua, no calia estudiar tant.

Tomàs M. Porta Calsina

La iluminación en algunas calles genera protestas de los vecinos

Los vecinos de la calle Farnés de L’Hospitalet en la barriada de Collblanc han expresado sus quejas por la escasa iluminación de su calle y sus alrededores como el parque de la Marquesa, con zonas bien oscuras, o la zona del pasaje Amat donde hay una plaza que por la noche no apetece estar. Reclaman al ayuntamiento que cambie esa iluminación por una que diera más seguridad a la ciudadanía.

El govern Quirós aplica un veto intransigent a L’Estaca per impedir que un representant del mitjà formi part del Consell Executiu i de Programació

La nova proposta per desbloquejar aquest òrgan de direcció dels mitjans públics de comunicació intenta assegurar-se el control sigui com sigui

El dia del ple extraordinari sobre la moció de confiança va transcendir la nova proposta que el grup municipal socialista havia fet als grups polítics de l’oposició per desbloquejar el Consell Executiu dels Mitjans de Comunicació Públics. Una nova proposta centrada exclusivament en els tres periodistes que s’han d’elegir més enllà dels 5 representants dels grups municipals, el director dels mitjans i una representant del Departament de Comunicació Municipal. Fent cas omís de la selecció dels professionals d’acord amb el criteri que proposaven els grups d’oposició —que fossin representants dels mitjans de comunicació actius de la ciutat—, la nova proposta del govern socialista manté dos dels tres periodistes inicials i simplement n’elimina a un.

L’eliminat és exactament el representant d’aquest mitjà que el lector té davant dels ulls: el periodista que va elegir, en el seu moment, la redacció cooperativa de lestaca.com perquè formés part del Consell Executiu. És a dir, la única discrepància per posar en marxa l’organisme —que segons el propi reglament dels mitjans de comunicació públics és l’encarregat de regir el seu funcionament—, és el veto que el govern aplica sobre el representant de L’Estaca. Un fet que ens honora, perquè posa de manifest que en la lluita per la pluralitat informativa, L’Estaca no està en venda i, en conseqüència, no hi ha cap possibilitat que el govern Quirós —tan generós a l’hora de regar amb diner públic els mitjans de comunicació de qualsevol color sempre que es prestin a fer de portaveus del seu missatge propagandístic—, ens pugui comprar.

La proposta dels tres periodistes que estava sobre la taula des de novembre del 2024 era exactament la del representant del mensual comarcal El Llobregat, el representant de Línia L’H i el de L’Estaca. La darrera proposta, 13 mesos després, que ha fet el govern Quirós, és la del representant de El Llobregat, la del representant de Línia L´H i la d’un representant d’El Mundo Deportivo. El veto sobre L’Estaca es manté des del primer dia i, amb la nova proposta, encara ha quedat més evidenciat. El govern socialista no vol que cap representant de L’Estaca pugui tenir ni veu ni vot en el Consell Executiu i de Programació dels Mitjans de Comunicació Públics.

En el passat ple de pressupostos, la nostra entitat editora FIC, va demanar la paraula al ple per queixar-se de l’any llarg de congelació del Consell Executiu. Un membre de la Junta de FIC i de la redacció de L’Estaca va explicar davant del Consistori i del públic present, els nostres arguments (escrit que s’adjunta al final d’aquestes línies), que no han variat un mil·límetre des de fa un any i que van avalar amb el seu vot tots els regidors de l’oposició aleshores —i esperem que també en endavant—.

La diferència entre fa més d’un any i ara, és que aleshores estava vigent el Contracte-Programa que regula el funcionament dels Mitjans de Comunicació Públics perquè tenia vigència fins a 31 de desembre de 2025. D’aquí a 4 dies exactes, aquest Contracte-Programa ja ha caducat i encara no s’ha creat l’organisme que l’ha de debatre, aprovar i presentar al ple.

Si quan es va rebutjar la proposta del govern s’hagués enllestit la nova, avui hi hauria Contracte-Programa i els treballadors dels Mitjans, per exemple, no haurien de patir per les seves condicions laborals. Contrasta, aquesta realitat, amb la que publicita el govern Quirós arran la no aprovació dels pressupostos per l’any vinent. Que els pressupostos no els hagi aprovat l’oposició perjudicarà la ciutat. Que no hi hagués una proposta acceptable del Consell Executiu des de fa més d’any, quan se sabia que el Contracta-Programa caducava el 2025, no havia de perjudicar gens ni mica.

Aquest exemple del Consell Executiu il·lustra la manera de fer d’aquest equip Quirós: o s’aprova el que proposa el govern, o es deixa morir l’alternativa ni que sigui 13 mesos, perjudiqui a qui perjudiqui. En lloc de consensuar, apropar postures i acceptar que 13 regidors son menys que 14, la manera de fer segueix sent prepotent, d’una banda, i autocomplaent de l’altra. Inflexible i autoritària. Retòrica i carregada de fum.º

Text del representant de Foment de la Informació Crítica al ple del 19 de desembre