L’Hospitalet de Llobregat es troba davant una situació educacional de difícil qualificació perquè ja se li han posat totes: emergència, insostenible…. Docents, famílies i entitats educatives han denunciat la perllongada precarietat educativa per falta de recursos i d’inversió. L’elevat abandonament escolar prematur, la massificació de les aules i la insuficiència de recursos per atendre les necessitats d’una població escolar cada vegada més diversa, han situat l’educació en el centre del debat públic de la ciutat. Mostra d’això són les recents manifestacions de la comunitat educativa. CC.OO ha plantejat en diferents ocasions un Pacte de Ciutat sobre l’ensenyament sense que l’equip de govern hagi reaccionat a la demanda.

 Tant CC.OO. en un informe fet públic el mes de març, com l’Espai de Ciutadania en unes jornades celebrades també el mateix mes, han realitzat una radiografia de la situació de l’ensenyament a l’Hospitalet. Tots dos coincideixen en el pronòstic. Les dades i la realitat diària de molts centres educatius mostren una situació preocupant que afecta especialment els barris del Samontà, on es concentren alguns dels indicadors socials i educatius més complexos del municipi. 

 La situació és dramàtica. Hi ha 30 grups extraordinaris (també anomenats “bolets”): 5 a infantil, 19 a primària i 6 a secundària. Això suposa un total de 805 alumnes, dels quals 605 són de primària i 180 de secundària: un increment respecte del curs anterior del 7% i des que es va iniciar el període d’emergència (fa quatre anys) aquests grups s’han doblat.

 Els alumnes matriculats en grups que estan per sobre de la ràtio ordinària sumen un total de 590 alumnes, dels quals 401 pertanyen a l’alumnat d’infantil i primària i 189 a secundària. Tots ells, sumats als dels grups “bolets”, són un total de 1.395 escolars, el 70% dels quals de la zona nord de la ciutat.

 La ràtio actual a l’Hospitalet és de 25 infants a Primària i 20 a Infantil, molt superior a la mitjana de la resta de Catalunya. Entre els infants matriculats en grups extraordinaris i amb sobre-ratios, farien falta 41 aules més. A títol de compensació, pel que fa a centres (edificis), caldrien 5 noves escoles d’una línia d’infantil i primària. I a Secundària, per a cobrir tots els dèficits existents, caldria construir-se un institut de tres línies.

 Per fer front a aquest problema, és necessària la construcció de nous centres educatius, especialment a la zona dels barris del nord, on la pressió demogràfica és més elevada. També es reclama una reducció progressiva de les ràtios d’alumnes per aula i l’eliminació dels grups extraordinaris que s’han anat creant per absorbir l’excés de matriculacions.

 Els representants sindicals critiquen precisament que s’estiguin donant prioritat a la construcció de residències per a estudiants i no a la d’escoles, que hauria de ser el més urgent per l’Hospitalet. No fa molts dies, des de L’Estaca es va criticar l’opció de l’equip Quirós de cedir un terreny per edificar una comissària en l’espai més idoni per aixecar un nou centre escolar.
 
 L’abandonament escolar, una de les principals preocupacions

Un altre dels problemes més greus és l’elevat índex d’abandonament escolar prematur. L’Hospitalet registra taxes significativament superiors a les mitjanes catalana i europea, una situació que preocupa especialment perquè condiciona el futur acadèmic, laboral i social de molts joves.

 CC.OO va xifrar, en el seu informe, en a prop d’un 33%, concretament un 32,7%, l’abandonament escolar a la ciutat: un 38,9% a la zona dels barris del nord (Pubilla Casas, La Florida-Les Planes, Collblanc-La Torrassa). Si les comparem amb el 2024, aquestes xifres s’han incrementat a prop d’un 3%.

 Els experts en educació adverteixen que abandonar els estudis abans de completar una formació post-obligatòria augmenta el risc de desocupació, precarietat laboral i exclusió social. Per aquest motiu, les entitats educatives consideren prioritari reforçar tots aquells programes que permetin als estudiants continuar formant-se i accedir a noves oportunitats.

 Tant CC.OO. com l’Espai de Ciutadania proposen com a mesures urgents l’increment de l’oferta pública de Formació Professional (FP), Programes de Formació i Inserció (PFI), Itineraris Formatius Específics (IFE) i Cicles Formatius de Grau Bàsic (CFGB). La demanda d’aquests ensenyaments ha augmentat en els últims anys, però l’oferta disponible continua sent insuficient per atendre les necessitats de la població juvenil de la ciutat.

 Així mateix, es reclama enfortir els anomenats itineraris de noves oportunitats, destinats a joves que han abandonat el sistema educatiu i necessiten suport per a reprendre els seus estudis o incorporar-se al mercat laboral en millors condicions. Els professionals també consideren imprescindible millorar l’orientació educativa i l’acompanyament tutorial, especialment durant les etapes de transició entre l’educació obligatòria i els estudis post-obligatoris.

 Una altra de les reivindicacions és garantir l’estabilitat dels projectes comunitaris i educatius que treballen en els barris més vulnerables. Aquestes iniciatives exerceixen un paper fonamental en la prevenció del fracàs escolar i en l’acompanyament dels joves amb majors dificultats.

 A més, se sol·licita un augment dels recursos destinats als Centres de Formació d’Adults, que permeten a moltes persones completar estudis pendents, millorar les seves competències i ampliar les seves oportunitats laborals.

 Docents i famílies denuncien que la sobre-ocupació dificulta l’atenció personalitzada de l’alumnat, incrementa la càrrega de treball del professorat i limita les possibilitats d’innovació pedagògica. A més, consideren que aquesta situació vulnera el dret dels estudiants a rebre una educació en condicions adequades.

 Com s’ha dit, per fer front a aquest problema, la urgència se centra en la construcció de nous centres educatius allà on la pressió demogràfica és més elevada. També es reclama una reducció progressiva de les ràtios d’alumnes per aula i l’eliminació dels grups extraordinaris que s’han anat creant per absorbir l’excés de matriculacions.

 Una altra de les prioritats és la rehabilitació urgent d’aquells centres que presenten problemes de manteniment o infraestructures envellides. Diverses comunitats educatives han denunciat en els últims anys deficiències relacionades amb la climatització, l’accessibilitat, els espais comuns i l’estat general d’alguns edificis escolars.

 A més, es planteja aprofitar determinats espais municipals per a usos educatius, una mesura que permetria ampliar temporalment la capacitat dels centres mentre s’executen noves construccions. A això se suma la demanda d’incrementar les places públiques d’escola infantil per respondre a les necessitats de les famílies i afavorir la igualtat d’oportunitats des de les primeres etapes educatives.

 Més recursos per a una educació inclusiva

 La diversitat social, cultural i educativa que caracteritza a l’Hospitalet exigeix una resposta específica per part de les administracions. Els professionals del sector consideren que la inclusió educativa només serà possible si s’incrementen els recursos humans i materials destinats a atendre les necessitats de l’alumnat.

 Les demandes inclouen augmentar el nombre de professionals d’atenció educativa i social, com ara educadors, integradors socials, psicòlegs i treballadors socials. Aquests perfils són fonamentals per acompanyar a estudiants que presenten dificultats d’aprenentatge, situacions familiars complexes o necessitats educatives específiques.
 Cal recordar que a principis del mes de setembre de l’any passat, Tècnics d’Integració Social (TIS) i Educadors Socials (ÉS), personal fonamental en les estructures de moltes escoles, es van concentrar davant el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya contra les retallades d’aquest tipus de places, que va suposar la fi del contracte per a 128 professionals. Això va afectar diversos centres de l’Hospitalet. La convocatòria llavors va ser realitzada per les organitzacions sindicals CC.OO., UGT, USTEC·*STEs i CGT.

 També se sol·licita reforçar els Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP), els Serveis d’Educació Inclusiva (SIEI), els suports intensius i altres recursos especialitzats que permeten oferir respostes adaptades a cada situació.
 Les entitats educatives defensen igualment la necessitat de disposar de plantilles estables i ajustades a la complexitat de cada centre. L’alta rotació del professorat i la falta de continuïtat en alguns equips dificulten la consolidació de projectes educatius sòlids i la creació de vincles amb l’alumnat i les famílies.

 Especial atenció mereix l’alumnat nouvingut. En aquest sentit, es reclama una ampliació dels recursos destinats a les aules d’acolliment, espais que faciliten l’aprenentatge de la llengua i la integració educativa i social dels estudiants procedents d’altres països.

 Entre les reivindicacions més destacades figura també la creació d’un nou centre públic d’educació especial que permeti atendre la creixent demanda existent a la ciutat i garantir una escolarització adequada per als alumnes amb necessitats més complexes.
 
 Garantir la igualtat d’oportunitats

L’emergència educativa de l’Hospitalet no pot entendre’s sense tenir en compte el context socioeconòmic de moltes famílies. L’increment del cost de la vida i les dificultats econòmiques afecten directament la capacitat de nombroses llars per a afrontar despeses relacionades amb l’educació. Per aquest motiu, les entitats reclamen la implantació d’ajudes educatives universals que assegurin que cap nen o jove quedi exclòs d’activitats escolars i extra-escolars, material educatiu, sortides pedagògiques o activitats d’oci educatiu per raons econòmiques.

 Els experts recorden que la igualtat d’oportunitats no depèn únicament de l’existència de places escolars, sinó també de que tots els estudiants puguin participar plenament de la vida educativa dels seus centres. L’accés a activitats complementàries, esportives, culturals i de reforç acadèmic és considerat un element clau per a l’èxit educatiu i la cohesió social.

 La municipalització de les Escoles Bressol, un altre tema pendent

La situació de les Escoles Bressol és un altre dels grans problemes que s’eternitzen a l’Hospitalet. Fa ara tres anys que l’alcalde Quirós, llavors regidor d’educació, va prometre la municipalizació de les guarderies subvencionades (cinc en total). Les promeses, però, no s’han concretat, la maquinària administrativa per a segons quines coses funciona de forma especialment lenta i en aquest cas, els aplaçaments clamen al cel. Tot això afegit al fet que la ciutat compta amb un dèficit evident de places a les guarderies, especialment de places públiques. Els equips docents de les bressol es queixen, amb tota la raó, que l’ara alcalde ni tan sols ha tingut el detall de tenir una reunió amb les professionals docents de les bressol i, menys encara, amb les famílies afectades.

 En l’últim ple municipal, les educadores van denunciar la seva situació. Porten més de 14 anys amb els sous congelats i existeixen fortes desigualtats entre les diferents guarderies, amb un impacte directe sobre els nens. El tracte i les retribucions que reben les educadores d’aquesta etapa escolar estan per sota del que reben les mestres dels altres cicles educatius que, com s’està veient aquests dies arreu, tampoc són per a tirar coets.

 Una resposta urgent i coordinada

La comunitat educativa coincideix que la situació requereix una actuació immediata i coordinada entre administracions, centres educatius, entitats socials i ciutadania. Les reivindicacions plantejades busquen no sols resoldre problemes estructurals històrics, sinó també construir un model educatiu més just, inclusiu i adaptat a les necessitats reals de la població.

Mentrestant, docents, famílies i organitzacions educatives continuen reclamant que l’educació sigui considerada una prioritat estratègica per al futur de la ciutat. En. La seva opinió, invertir en educació significa invertir en cohesió social, igualtat i oportunitats per a les pròximes generacions.

La resposta que es doni a aquests desafiaments en els pròxims anys serà determinant per al futur de milers d’estudiants de l’Hospitalet i per a la construcció d’una ciutat més equitativa i inclusiva. Fins ara, la resposta no ha pogut ser més decebedora.

A les portes de complir dos anys a l’alcaldia, el govern municipal haurà de demostrar abans de les eleccions de 2027 que és capaç de donar una resposta estructural a la matrícula viva, l’habitatge, el padró i la pressió sobre els serveis públics productes de l’emigració constant, mentre l’extrema dreta intenta capitalitzar el malestar als barris. Una extrema dreta que ja no es limita a Vox, grup municipal que va obtenir a l’any 2023 més vots que els Comuns; perquè l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana ja té candidat a l’Hospitalet. I per ambdues dretes extremes, la qüestió dels migrats a la ciutat és el seu principal cavall de batalla.

El 42,74% dels habitants, nascuts a l’estranger

L’Hospitalet de Llobregat ha entrat en una nova fase de la seva història urbana i política. La ciutat ja supera la barrera simbòlica dels 300.000 habitants segons la sèrie provisional de l’INE per al 2026, amb un creixement que confirma la funció històrica del municipi com a porta d’entrada metropolitana, però també la fragilitat d’un model de ciutat sotmès a una densitat extrema, a un parc d’habitatges tensionat i a uns serveis públics que funcionen al límit. Les dades municipals de padró continu situen la població en 295.226 habitants, amb una densitat mitjana de 23.487 habitants per quilòmetre quadrat i barris com La Florida que arriben als 87.255 habitants per quilòmetre quadrat; el mateix registre comptabilitza 126.168 persones nascudes a l’estranger, el 42,74% de la població de referència.

Aquesta pressió demogràfica té una traducció directa a les escoles. El curs 2025-2026 va començar amb 29.865 alumnes de 3 a 16 anys i amb una matrícula viva que ja superava el miler de sol·licituds abans que el curs hagués agafat velocitat: 1.072 incorporacions fora del període ordinari, 629 a primària i 443 a secundària. L’alcalde David Quirós va admetre aleshores que la matrícula viva “tensiona” les escoles, tot i que va subratllar que les dades eren millors que les del curs anterior. Però el problema de fons continua intacte: L’Hospitalet manté, de facto, una escolarització oberta durant tot l’any per donar resposta a l’arribada constant de famílies nouvingudes.

Repte “gestionable”?

El govern municipal intenta presentar aquesta pressió com un repte gestionable a través de més professorat, més aules d’acollida i nous grups educatius. De fet, el curs va incorporar set aules d’acollida més, fins arribar a 64 a tota la ciutat, i es van pactar mesures específiques a les escoles de la Florida i a l’Escola Josep Janés per reduir, a la pràctica, les ràtios mitjançant més dotació docent. També es van obrir nous grups a primària i un nou grup de 4t d’ESO a l’Institut Torras i Bages. Però aquestes mesures, tot i necessàries, tenen un caràcter reactiu: arriben per apagar focs, no per resoldre l’arrel d’una emergència sostinguda.

És aquí on la situació es converteix en una prova política per a David Quirós. El socialista va ser investit alcalde el 15 de juny de 2024, després de la renúncia de Núria Marín, i es va convertir en el quart alcalde democràtic de la ciutat. En el seu primer discurs va prometre un gran pacte per L’Hospitalet 2030-2050, amb cinc eixos prioritaris: cohesió urbana, emergència climàtica, serveis públics de qualitat, convivència i seguretat, i desenvolupament econòmic. També va anunciar una intervenció integral al Samontà, una aposta per la rehabilitació de l’habitatge i un pla de xoc per als equipaments municipals, especialment les escoles.

L’examen de les urnes en un any

Dos anys després, el marge de confiança inicial s’estreny. Quirós no pot presentar-se només com l’alcalde que ha heretat els problemes de la ciutat: abans d’assumir l’alcaldia ja formava part del govern municipal del PSC i, en les eleccions de 2023, ocupava el número 6 de la candidatura de Núria Marín. El 2027 amb tota seguretat encapçalarà la llista socialista i haurà de sotmetre’s per primera vegada al veredicte directe de les urnes com a candidat a l’alcaldia.

Aquest calendari condiciona tota la lectura política de l’emergència migratòria i social. Les eleccions municipals de 2027 ja són la primera gran cita marcada al calendari polític i els partits han començat a preparar una campanya que, segons les primeres anàlisis, pivotarà sobretot sobre seguretat i habitatge. A L’Hospitalet, aquests dos temes s’entrellacen amb la immigració, la saturació escolar, el padró, els desnonaments, l’infrahabitatge i la convivència als barris més densos.

Decàleg reivindicatiu d’Espai de Ciutadania

La plataforma d’entitats Espai de Ciutadania ha posat paraules i agenda a aquest malestar. En el marc de prioritats sorgit de la seva primera jornada, celebrada el 20 de març de 2026, les entitats parlen d’emergències socials, educatives i climàtiques i reclamen respostes estructurals a l’Ajuntament, a la Generalitat i als grups polítics. El document situa al centre el dret efectiu a l’empadronament, l’habitatge digne, el reforç dels serveis socials, la lluita contra el racisme institucional, la reducció de l’abandonament escolar, la fi de la massificació educativa i més recursos per a les aules d’acollida.

La crítica de les entitats és especialment incòmoda per al govern municipal perquè apunta a la gestió quotidiana dels drets. Espai de Ciutadania recorda que l’empadronament és “la porta d’accés als drets bàsics” i reclama que deixi de funcionar com un mecanisme d’exclusió administrativa per a persones migrants, famílies vulnerables o persones sense llar. També exigeix un protocol municipal únic, transparent i accessible, el reconeixement dels informes de les entitats socials i veïnals i mecanismes de denúncia davant pràctiques discriminatòries.

Ampliar el parc públic i el lloguer social

En habitatge, el decàleg reclama ampliar de manera urgent el parc públic i el lloguer social, garantir alternatives reals abans de qualsevol desnonament, obrir nous albergs i recursos residencials, elaborar un mapa de pisos buits, actuar contra l’especulació i controlar l’infrahabitatge. Aquest punt és central perquè l’emergència migratòria no es pot llegir només com una qüestió d’arribades: es converteix en emergència social quan les famílies no poden accedir a un habitatge digne, quan s’amunteguen en habitacions rellogades o quan no poden empadronar-se i, per tant, queden fora de drets bàsics.

La plataforma també demana reforçar els serveis socials i l’atenció comunitària. Les entitats alerten que la saturació dels serveis públics genera desprotecció i agreuja les desigualtats, i reclamen més professionals socials i educatius, menys burocràcia, coordinació estable amb el teixit comunitari i formació obligatòria en drets humans, feminisme i antiracisme. És una esmena directa a una administració local que sovint respon amb dispositius extraordinaris, però que continua sense una arquitectura estable d’acollida a l’altura de la nova realitat demogràfica.

Construir nous centres escolars

En l’àmbit educatiu, Espai de Ciutadania reclama acabar amb la massificació escolar, construir nous centres al Samontà, reduir ràtios, eliminar progressivament els grups extraordinaris, rehabilitar centres degradats i incrementar les places públiques d’escola bressol. També demana més professionals d’atenció educativa i social, més recursos per a les aules d’acollida, plantilles estables adaptades a la complexitat dels centres i ajuts universals de menjador, llibres, material escolar, sortides, colònies i lleure educatiu.

El risc polític per a Quirós és doble. D’una banda, les entitats i una part del teixit social li reclamen que no maquilli la situació amb mesures parcials. De l’altra, l’extrema dreta intenta convertir el malestar generat per la saturació dels serveis públics en un discurs contra la immigració. Vox ja va entrar al ple municipal el 2023 amb tres regidors i 8.494 vots, i ha fixat L’Hospitalet com una plaça simbòlica per disputar el cinturó “rojo” metropolità al PSC. El candidat d’aquest partit a la ciutat serà el seu president del grup municipal, Francisco Javier González.

Ofensiva de Vox

Aquesta ofensiva no és abstracta. Vox va escollir Bellvitge per obrir el curs polític a Catalunya el setembre de 2025 i va presentar L’Hospitalet com un exemple de “decadència” socialista, barrejant inseguretat, deteriorament urbà i crítiques a la immigració irregular. El missatge busca un objectiu evident: captar el vot de classes treballadores desencantades en barris amb alta densitat, pressió residencial i una forta diversitat cultural.

A aquest escenari s’hi afegeix Aliança Catalana, que prepara el seu aterratge municipal a L’Hospitalet de cara a 2027. La formació de Sílvia Orriols ja perfila candidatura a la segona ciutat de Catalunya i aspira a obtenir representació en un feu històric del PSC. La seva presència amplia la competència dins l’espai de l’extrema dreta i pressiona encara més el govern municipal en un tema —la migració— que pot marcar la campanya.

El repte de governar la complexitat

El repte del govern de Quirós és evitar dues fugides igualment perilloses: negar la profunditat de l’emergència o deixar que sigui l’extrema dreta qui imposi el marc del debat. Les dades de matrícula viva, padró, densitat i naixements a l’estranger obliguen a parlar clarament d’acollida, recursos i drets. Però també obliguen a no confondre les causes: el problema no són els infants que arriben a mig curs, sinó unes polítiques públiques que no han crescut al mateix ritme que la ciutat; no són les famílies que necessiten empadronar-se, sinó les traves administratives i la manca d’habitatge; no és la diversitat dels barris, sinó l’abandonament acumulat d’equipaments, serveis socials i planificació urbana.

L’Hospitalet arriba així al tram decisiu del mandat amb una pregunta de fons: si el PSC, després de 48 anys de govern, encara és capaç de governar la complexitat d’una ciutat que ha canviat més de pressa que les seves estructures públiques. Quirós va prometre humanitzar la ciutat, dignificar l’habitatge, reforçar equipaments i situar la cohesió al centre del mandat. Ara haurà de demostrar que aquestes promeses no són només el relat d’un relleu tranquil després de Núria Marín, sinó una resposta real a una ciutat que ja viu per sobre dels seus límits.

Aliança Catalana ja té candidat

A les eleccions municipals de maig de 2027 veurem com es distribuiran els 27 regidors de l’Ajuntament on ara el PSC té 13 regidors i governa en minoria, amb 4 regidors d’ERC i 3 per PP, per Vox i pels Comuns. Jaume Graells ja ha confirmat que encapçalarà la llista dels republicans, i es dona per assegurat que Manuel Dominguez i Sonia Esplugas seran caps de les llistes dels Comuns i PP, respectivament.

Veurem al maig de l’any vinent com la marca de Vox, ja consolidada a la nostra ciutat, competeix amb la irrupció de l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana. Caldrà veure com es mouen els de Sílvia Orriols i si són capaços d’assolir el 5% dels vots per obtenir representació a l’Hospitalet, on probablement encapçalarà la llista l’exconvergent Jordi Ibañez Nielles, que s’ha perfilat com a alcaldable de la formació ultradretana a la segona ciutat més poblada de Catalunya, segons informa Crònica Global.

Ibañez va ser una de les persones que van integrar la llista electoral del partit Convergència i Unió (CiU) a les municipals del 2011, abans que la formació es presentés com a Junts pel Sí en ple procés. Més tard va concórrer amb el partit local Primàries L’Hospitalet, on va ocupar el número tres, sense ser escollit en cap de les cites electorals. Nascut al barri de Santa Eulàlia, l’exconvergent es va convertir en coordinador de la formació d’Orriols a finals del 2025.

Ibañez estarà acompanyat per Maria Teresa Rubio Silva, una coneguda de la política local hospitalenca, i per exmembres d’ERC, Solidaritat i “altres figures del moviment independentista i d’esquerres” del municipi, asseguren des de la candidatura. Rubio va ser una de les cares visibles de la coalició ecologista dels Verds-Grup Europeu, integrada per Els Verds – Alternativa Ecologista, Els Verds-Opció Verda i Los Verdes-Grupo Verde.

Ara farà un any, coincidint amb els dotze primers mesos de la presa de possessió del nou alcalde David Quirós, vam preparar des de L’Estaca un dossier analitzant aquest primer període, que vam titular “David Quirós cumple un año de incumplimentos”, posant de manifest la quantitat de promeses incomplertes durant aquest període.

En ser molt greu en l’exercici de la política incomplir qualsevol promesa feta, encara resulta molt pitjor observar el tarannà amb que s’aplica la gestió del dia a dia. No s’haurien de fer promeses si se sap que no es podran complir o que hi haurà dificultats per fer-les efectives, però fins i tot, en moments de relleu dels equips dirigents, es podria disculpar. L’entusiasme amb que sovint s’ocupa el poder, pot abocar a pensar que les coses son molt més senzilles del que després resulten i, per tant, les ganes de fer coses i de canviar dinàmiques, en ocasions provoquen imprudències que des de la perspectiva dels ciutadans que han d’observar les capacitats de gestió, podrien ser valorades com un simple error de voluntarisme.

Resulta més difícil d’entendre la imprudència quan es tracta de regidors que es coneixen l’Ajuntament per dintre, que porten uns quants anys exercint el poder i que han format part dels mateixos equips polítics en els anteriors mandats, però fins i tot en aquests casos es podria arribar a entendre. Només els que han observat l’exercici del poder per dintre, saben com de complicat és en ocasions descobrir les interrelacions entre els que manen i els que s’acomoden. I com de lluny poden estar uns dels altres.

Per tant, una cosa son les promeses incomplertes, i una altra de molt diferent la manera com s’exerceix el poder. Substancialment hi ha dues maneres d’afrontar la representació que els ciutadans atorguen a les urnes: considerar que el poder no pertany a les persones sinó a les institucions i exercir-lo sobre la base del que aporten les reflexions col·lectives. El més normal és, però, que el poder es consideri una cosa que la ciutadania atorga cada quatre anys amb una dimensió absoluta i, per tant, es pot exercir amb absoluta discrecionalitat entre procés electoral i procés electoral. Això és al que ens tenen acostumats els partits tradicionals —i també malauradament els no tan tradicionals que han heretat les maneres i l’arbitrarietat— i és justament el que s’ha de denunciar si volem que la democràcia tingui l’ànima que li correspon: un sistema de representació on la ciutadania té dret a participar de manera permanent. Votar no és elegir representants i desentendre’s. Votar és elegir representants perquè ens permetin opinar, debatre, plantejar alternatives… participar del procés polític, en definitiva.

Hem de dir que, igual que va passar amb el període Pujana, molt semblant —amb algunes matisacions— amb el que va passar en el període Corbacho i d’una manera clamorosa en el pitjor sentit de la paraula amb el que va passar en el període Marín, és el que estem vivint avui amb l’etapa Quirós.

És una anècdota, però prou significativa. Setmanes abans de prendre possessió l’alcalde Quirós, aquest digital li va demanar una entrevista. Aquesta petició s’ha anat repetint al menys sis o set vegades més, la darrere per escrit fa molt poc. No l’ha concedit mai, però en una ocasió que un dels nostres redactors va tenir l’oportunitat de demanar-li explicacions de tú a tú, va afirmar que L’Estaca era un digital que li donava molta canya, com excusa per negar-nos la possibilitat d’entrevistar-lo. Un dret —demanar respostes a preguntes concretes— no només de qualsevol mitjà de premsa, sinó de qualsevol ciutadà que hi tingui algun interès i coses que aportar.

El problema és que, el que l’alcalde diu que és “donar canya”, l’interpreta erròniament com una voluntat de perjudicar-lo a ell personalment, al seu partit, o a la ciutat. Hauria d’entendre que el periodisme crític no té interessos específics: no vol desgastar la persona ni el càrrec, no vol perjudicar un partit o altre i encara molt menys desprestigiar la nostra ciutat. El periodisme crític només té un interès: explicar-li al poder que el seu exercici és una delegació de la representació popular que no pot fer el que li sembla i que té l’obligació d’actuar amb consensos, amb participació i amb explicacions exhaustives que justifiquin clarament les seves accions. Accions, sovint irreversibles, i que marquen ineludiblement el desenvolupament i la història d’una ciutat.

L’Estaca, a diferència dels partits polítics que defensen ideologies o mecanismes d’acció política amb idees pròpies que volen aplicar legítimament des del poder, no té cap més objectiu que contribuir a que les coses es facin millor i es facin amb el màxim acord possible de la ciutadania. I per això resulta imprescindible posar a disposició d’aquesta, les eines de coneixement necessàries per expressar una opinió i fer que aquesta s’arribi a tenir en compte.

El govern Quirós s’equivoca amb L’Estaca considerant-la un enemic. No li volem disputar el poder. I fins que no ho entengui, les seves dificultats per la gestió pública creixeran. No per la nostra acció mediàtica —que també— sinó perquè aquesta incomprensió sobre el periodisme crític afecta decisivament la seva imatge sobre la discrecionalitat en l’exercici del poder.

Aquest dossier que avui obrim, parla de les emergències que pateix la ciutat. Es parla d’emergències als barris, als diferents sectors socials, al propi Ajuntament entre la plantilla i els departaments… no hi ha una esfera pública a l’Hospitalet que no tingui la sensació d’aquesta emergència. És possible que l’únic que no parli, ni vegi l’emergència —i tenim els nostres dubtes— sigui el govern municipal. I això ho explica tot.

Per fer un repàs de l’emergència global hem dissenyat un repartiment temàtic que afrontarem en dies successius. Com vam fer amb l’anterior dossier de fa un any, el conjunt de treballs elaborats estarà a disposició dels lectors un cop elaborat, en aquesta mateixa web per descàrrega gratuïta. Ens consta la magnífica acollida dels dos anteriors dossiers elaborats fins ara, el d’un any d’incompliments i el del mes de març sobre la lluita feminista i per això la redacció en bloc s’ha posat mans a la fein a.

Les emergències que tractarem seran les següents: l’emergència migratòria i social; l’educativa; la climàtica; la patrimonial; la sanitària; la de seguretat; la del comerç local, la urbanística i la demogràfica. Amb totes elles no esgotem la sensació de crisi. Simplement posarem sobre la taula el que més apreta a la societat hospitalenca amb l’objectiu de buscar-hi alternatives i solucions. Malgrat que moltes d’elles hagin  de passar necessàriament per un canvi d’actituds, de mentalitats i de capacitat de l’actual govern o, directament, per un canvi de govern en les eleccions de maig del 2027.

Sorpresa davant la bel·ligerància del republicans que acusen als Comuns d’electoralisme i d’haver estat socis del govern Quirós

El grup municipal d’ERC-EUiA va fer ahir la roda de premsa promesa per exposar la seva posició envers la proposta del govern Quirós sobre el poliesportiu de Santa Eulàlia. Malgrat que tots els grups polítics ja havien expressat al llarg de la setmana la seva posició sobre el tema, ERC-EUiA havia estalviat posicionar-se fins que el govern no exposés al barri l’informe tècnic que avalava la postura. L’esmentat informe tècnic com a tal no s’ha donat a conèixer i en la reunió de dijous a la tarda no va haver, com ja ha informat L’Estaca, cap sorpresa. Sobre la insòlita proposta del govern Quirós d’oblidar el referèndum del 2019 on el veïnat s’havia pronunciat sobre la zona del Gasòmetre i elegir el Parc de l’Alhambra apropant a la seva postura a l’Associació de Veïns de Gran Via i l’Associació Esportiva de Santa Eulàlia, hi havia coincidència de l’Associació de Veïns Som Santa Eulàlia i de tota l’oposició, excepte ERC, que es va pronunciar ahir.

El posicionament dels republicans era fonamental per tirar endavant o no el projecte i la seva lentitud en pronunciar-se produïa preocupacions i sospites que, ara finalment, semblen esvair-se. ERC ha dit que no està d’acord ni en l’enclavament del Parc de l’Alhambra ni en el del Gasòmetre i la seva proposta es mou més per l’alternativa del grup popular —la cotxera de Rosanbús— o la de les cotxeres de Santa Eulàlia del metro. Això ha produït una certa sensació de tranquil·litat en el veïnat més actiu, accentuada per les declaracions del portaveu republicà que es mostra convençut que aquest projecte mai veurà la llum i que es tracta simplement d’una operació electoralista ara que estem ja dins l’últim any de mandat.

Dues coses interessants sobre les declaracions del líder republicà. La primera, que del que es tracta ara és de resoldre les deficiències urgentíssimes del poliesportiu de Jacint Verdaguer de manera que mantingui intacta la seva utilitat. I la segona, la manera com ha posat l’accent en la posició dels Comuns sobre la qual considera que ha estat utilitzada per enfrontar els veïns, una força a la que ha considerat sòcia del govern en els últims anys i dirigida a buscar suport electoral a Santa Eulàlia.

No deixa de resultar significativa la bel·ligerància especialment amb els Comuns —també amb el govern Quirós, amb qui manté darrerament un comportament de suport en moltes votacions al ple municipal— pel fet que no era la posició habitual fins ara. ERC-EUiA no havia estalviat la crítica als Comuns en els últims anys pel seu suport als pressupostos municipals del 2023 i 2024, però mai havia hagut una posició pública tan bel·ligerant, cosa que posa de manifest que s’ha obert la confrontació electoralista també per ells. Tenint en compte que en les properes eleccions municipals poden haver a l’Hospitalet almenys quatre candidatures de dreta amb possibilitats d’aconseguir regidors (Junts, PP, Vox i Aliança Catalana) i un nombre semblant d’esquerra (PSC, ERC i Comuns, com a mínim), les possibilitats d’un govern de majoria absoluta d’un únic color és força complicat, però no tant d’un govern de coalició on el PSC elegeixi comparsa. La batalla per entrar al govern 2027-2031 d’ERC i de Comuns podria estar en l’origen de la bel·ligerància, i també els pactes soterrats amb el PSC.

El poliesportiu de Santa Eulàlia sembla haver obert una dinàmica especialment complexa perquè pot produir resultats molt controvertits en el que resta de mandat. El cert és que els veïns del districte estan, ara mateix, en el centre de la polèmica, perquè és evident que hi ha una divisió entre les entitats que es pot irradiar als dos barris que conformen el districte, quan el que convindria, amb una visió de futur, seria mostrar des dels grups polítics una voluntat d’unificar criteris i posicions, cercar alternatives de consens que afavorissin totes les opcions i evitar justament el que ja comença a transparentar-se, que és l’eterna lluita electoralista entre les faccions d’esquerra.

Pel que portem analitzat fins ara, és evident que la solució del Parc és absolutament indefensable per qualsevol opció progressista, però també sembla complicat que l’operació Gasòmetre pugui prosperar com no es busquin solucions tècniques —que segur que existeixen— que no provoquin problemes irreversibles als residents a la zona. És evident que la única responsabilitat és del govern socialista que va permetre que s’edifiqués amb aquesta volumetria i amb aquestes mesures d’espais a la zona del Gasòmetre, però també es evident que els veïns van comprar amb unes garanties que ara podrien quedar vulnerades.

L’alternativa que va defensar el grup popular segueix semblant la més raonable. Si l’únic inconvenient és la negociació de la compra o l’expedient d’expropiació de les cotxeres del Rosanbús, el problema ja no és de recursos, sinó de temps per veure fet realitat l’equipament. Però si es té en compte que el projecte Alhambra també aniria per molt llarg termini, la proposta Rosanbús apareix com la que podria aconseguir els màxims consensos. Però per que hi hagi consensos cal obrir negociacions, mantenir un ànim positiu d’aconseguir acords i no actuar de manera supèrbia ni arbitraria. Missatge especialment dirigit pel govern Quirós però també pels que es queixen d’electoralismes i de voluntat de dividir. Com sempre, només podem confiar amb que les entitats veïnals dinamitzin els diàlegs per trobar sortides als problemes. I, en aquest sentit, Som Santa Eulàlia té l’autoritat moral de defensar el resultat del 2019 com a punt de partida.

Els regidors d’ERC i la regidora d’EUiA s’esperaran a divendres per fer pública la seva postura respecte on s’ha de construir el poliesportiu de Santa Eulàlia

Mentre es desenvolupava la sessió del ple municipal, l’Assemblea d’Ensenyament de l’Hospitalet va concentrar al voltant de dues-centes persones a la plaça de l’Ajuntament per protestar pacíficament sobre la situació d’emergència de l’educació a la ciutat, en molt diversos àmbits: en els problemes de les escoles bressol sobre el retard del plec del contracte de servei, en el manteniment dels centres escolars, en les emergències climàtiques previsibles durant aquest mes de juny, en la precarietat de condicions de les plantilles del professorat, en l’increment de les ràtios, en les matrícules vives, etc, etc.

La concentració va ocupar la plaça de l’Ajuntament davant la porta principal que va ser tancada preventivament, davant les queixes comprensibles dels manifestants, i després els concentrats es van dirigir al carrer Josep Prats per poder accedir, els que ho desitgessin al ple municipal. Allà van descobrir que no se’ls facilitava l’entrada com no fos a comptagotes. Durant aquesta hora llarga que va durar la manifestació, en tots els moments pacífica, amb famílies, professors i criatures i sense una gota de violència, es van presentar no menys d’una dotzena de cotxes de la guàrdia urbana i dels Mossos d’Esquadra, inclosa una furgoneta i mitja dotzena de motoristes del cos i es van tallar diversos carrers de la zona, una operació que cridava l’atenció pel desplegament, sobretot en una ciutat on, quan es reclama una patrulla de la Guàrdia Urbana o de la policia autonòmica, costa d’aconseguir la seva presència immediata. El portaveu d’ERC al ple, va queixar-se a l’alcalde del desplegament ordenat des de l’Ajuntament, es va fer ressò de la descomunal presència policial al carrer i de les dificultats posades als manifestants per assistir a la sessió pública del ple, mentre a la sala encara quedaven cadires buides, sobretot, com va explicar, després del pèssim exemple recent de la infiltració de policies en les assemblees de docents o la proposta governamental de la presència de mossos d’esquadra en instituts i escoles de FP.

Això passava al carrer mentre al ple una representant de les treballadores de les escoles bressol de la ciutat es queixava, en nom de tota la comunitat educativa de 0-3 anys, del retard en el plec del contracte de servei que ha suposat un perjudici salarial. La tinenta d’alcaldia d’Educació, Cristina Santón, es va lamentar del retard que va justificar amb les diferències entre tècnics del departament que ho han fet endarrerir tot quan ja estava, tot plegat, molt endarrerit. En definitiva, si tots els procediments administratius son lents pels enormes condicionants legals que s’estableixen burocràticament, la tardança en aplicar els criteris polítics converteixen qualsevol solució en un conflicte que afecta directament la ciutadania. D’aquí que la capacitat de gestió municipal sigui la clau de volta de la solució a les enormes emergències que pateix la ciutat.

El ple va ser llarg i ple d’elements significatius. El problema és que bona part del debat públic queda en un no res sessió plenària rere sessió plenària. Fa anys que les mocions que presenten els grups i que es debaten i al final es voten, resulten absolutament intranscendents perquè les que s’aproven difícilment s’apliquen i el que resulta més determinant: l’oposició no adopta mesures dràstiques davant la reiteració d’incompliments successius i d’aquesta manera resulta absolutament igual que es presentin mocions, que s’aprovin o que no s’aprovin, perquè més enllà de la retòrica no hi ha conseqüències. I, per tant, informar sobre les sessions plenàries acaba convertint-se en una pura inutilitat.

Dos detalls més al voltant de la informació d’aquests dies. La primera és que a FIC una vegada més l’alcaldia va denegar-li la paraula en aquest ple de maig. Es va presentar la petició de paraula el diumenge 17 per una sessió que s’havia de celebrar el dimarts 26, o sigui 9 dies naturals abans. Com que el dilluns 25 era festa, es va interpretar que s’havia entrat la sol·licitud fora de termini i es va denegar la paraula. Per algunes coses que al govern li convenen, els terminis legals son exhaustius. Per qualsevol altra, el termini legal no té cap importància, com el que ha passat amb el plec de contractes de serveis de les escoles bressol.

I un últim detall, si més no, curiós. Una nota de premsa d’ERC de dimarts informava d’una roda de premsa per divendres al matí per fer públic el posicionament del grup municipal respecte de l’anunci de la ubicació del futur poliesportiu de Santa Eulàlia. De fet, de tots els grups municipals, ERC és l’únic que encara no s’ha pronunciat. I és justament d’aquest grup del qual depèn directament que el poliesportiu al Parc de l’Alhambra vagi endavant o s’aturi. El PSC té 13 vots favorables al ple sobre aquesta qüestió i tota l’oposició menys ERC en tenen 10 en contra. Els tres vots dels regidors d’ERC i el vot de la regidora d’EUiA son, per tant, determinants en un tema que ha dividit la ciutadania del districte però que té, en contra de la proposta del govern Quirós, un referèndum del 2019 que fixava clarament on s’havia de construir l’equipament. I no era precisament el Parc de l’Alhambra. L’Estaca va enviar un qüestionari al portaveu d’ERC la setmana passada sobre aquest tema que no ha estat contestat, aspecte que fa témer que el grup municipal ja tingui una decisió presa i que sigui favorable al govern, malgrat que en la nota de premsa dels republicans s’informa que “des del nostre grup municipal considerem que aquest tema tant important s’ha de treballar i acordar des del respecte que mereixen totes les entitats del barri i per això no farem cap declaració pública fins que passi la reunió convocada pel govern municipal amb elles, el proper dia 28 a la tarda”.

Alhora, tiren un dard contra part de l’oposició afirmant que “és inadmissible que això sigui utilitzat per altres grups polítics, fins ara socis polítics durant tot el mandat, per generar crispació i dividir el veïnat amb una clara connotació electoralista”.

Recorden el referèndum de l’any 2019, on el 61 % dels veïns que es van pronunciar ho van fer a favor de construir el poliesportiu a l’espai Gasòmetre

No deixa de ser curiós que un dels temes més controvertits i complexes que afecten a la necessitat d’equipaments de la ciutat i que l’equip Quirós vol resoldre de la manera més clarament insòlita, no hagi generat més que un comunicat de repulsa de l’Associació de Veïns del barri  de Santa Eulàlia i dels Comuns. Pel que ha pogut esbrinar L’Estaca, també la portaveu del Partit Popular s’ha mostrat en contra de la proposta i en el mateix sentit el portaveu de Vox, malgrat no hagin tret cap comunicat. El contacte amb el portaveu d’ERC no ha donat, fins el moment de redactar aquesta informació, cap resultat, de manera que no sabem si veuen bé o malament la proposta del govern. Tot i això, l’hi hem fet arribar un qüestionari en la mateixa línia dels enviats a les entitats cíviques, per saber la seva posició ara, i de cara al futur.

Pel comunicat que ens va fer arribar l’associació de veïnes i veïns Som Santa Eulàlia, l’entitat parla de “sacrificar bona part del Parc de l’Alhambra”, sense que ningú del govern municipal els hagués informat prèviament ni consultat específicament la seva opinió al respecte. L’associació veïnal es fa ressò del projecte de “construir un edifici de 30 metres d’alçada” en “l’únic parc real de Santa Eulàlia” i es queixa de l’engany que suposa “fer passar petits racons de verd urbà del barri per un parc, un espai bio climàtic que cap parterre amagat pot substituir”.

De fet, es queixen que el govern Quirós sacrifica el parc de l’Alhambra “per imposar-nos l’opció perdedora a la consulta del 2019”. Aquella consulta que va impulsar el govern de Núria Marín mentre defensava l’opció del Parc de l’Alhambra, igual que ara, que va quedar derrotada pel veïnat en el referèndum convocat a l’efecte. En la seva opinió, el parc de l’Alhambra “ha de ser rehabilitat, no escapçat, tal i com va prometre l’Ajuntament durant el procés previ a la consulta del 2019”. Una promesa que, pel que s’acaba de veure, el govern municipal té previst incomplir absolutament.

En el mateix comunicat s’anuncia que aquest proper dimecres hi ha convocada una assemblea de veïns al Parc de l’Alhambra a les 20,30 h per explicar el contingut dels actes de la Festa Major, que molt probablement servirà també per encaixar la ferida causada pel govern pel que fa al sacrifici del parc. Alhora, el comunicat informa d’una reunió al Centre Cultural de Santa Eulàlia dijous 28, a les 18,30h, convocada pel govern per informar, que pot ser una gran oportunitat, segons l’entitat, per mostrar el rebuig del veïnat a la proposta municipal. Finalment, l’entitat anuncia una assemblea veïnal el dissabte 6 de juny a la plaça Pius XII a les 11h del matí per valorar possibles accions veïnals per defensar la integritat del Parc de l’Alhambra, “la dignitat del barri” i “el respecte a les decisions del nostre veïnat”.

També el grup municipal dels Comuns va fer públic un comunicat d’urgència on parla del “rebuig a la destrucció del Parc de l’Alhambra” i del que qualifica com “exercici de deshonestedat” del govern, alhora que li exigeix respecte “a la consulta popular”, perquè assegura que “les raons que van portar llavors al 61% de les persones participants a rebutjar aquesta localització (del poliesportiu) continuen plenament vigents”.

Acaba el comunicat afirmant que “el govern municipal utilitza el xantatge urbà enllaçant el poliesportiu a millores que s’haurien d’haver fet fa anys de manera totalment independent”. I assegura que “la pacificació de l’entorn de l’escola Milagros Consarnau (carrer Aprestadora) és una obligació que el PSC té abandonada”.

L’acte tindrà lloc al Centre Cultural de Bellvitge a les 18,30 h, amb la presència dels seus autors

El Memorial Democràtic dels Treballadors de la Seat i el Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet s’han posat d’acord per patrocinar la presentació del llibre Seat 1968-1984. La ambición del sindicalisme unitario, que tindrà lloc aquesta tarda a les 18,30h. els autors son Silvestre Gilaberte, Jaume Font, Isidor Boix i Jesús A. Vila.

El lloc elegit per obrir aquesta primera presentació a la ciutat —n’hi ha prevista una segona per més endavant— ha estat el barri de Bellvitge —l’auditori del Centre Cultural— per dues raons fonamentals. Perquè a Bellvitge viuen i han viscut tradicionalment milers de treballadors de la Seat —a les factories de la Zona Franca i de Martorell—, i perquè Bellvitge reuneix com a barri les mateixes característiques que la història sindical d’aquest període explica: un barri reivindicatiu, que va saber fer efectives les seves múltiples i considerables reivindicacions i un barri solidari, que sempre ha estat i està en primera línia i que explica l’esperit de canvi que es va imposar en el tardo franquisme per aconseguir el trànsit d’una dictadura a una democràcia com la que gaudim.

El llibre, que va aparèixer a primers d’aquest mes de maig, i que es pot adquirir a les principals llibreries de Barcelona i dintre de poc també a l’Hospitalet, explica les lluites més importants dels treballadors de la Seat en l’òrbita sindical, quan l’únic sindicat existent era l’oficial del franquisme, el sindicat vertical, que s’havia convertit en una rèmora per la classe treballadora per aconseguir millores salarials i laborals, en el pitjor moment de la repressió franquista. Inclou, a banda de la interpretació del moviment unitari que van encapçalar les comissions obreres sorgides directament de les assemblees de treballadors, un ingent material documental que explica amb detall el procés del sindicalisme unitari, de l’instrument innovador i d’èxit amb el que es va dotar la plantilla, el Consell de Fàbrica, i la importància d’un moviment que va comptar amb el suport extern de la dirigència comunista, però especialment amb el suport dels líders naturals que van anar sorgint de les diferents lluites d’aquells anys.

Tot l’aparell documental que apareix en el llibre que supera les 500 pàgines, prové de l’esforç de recollida i conservació del material utilitzat en les mobilitzacions obreres  que, un dels autors, Silvestre Gilaberte, va anar guardant al llarg de dècades i que ara ha servit per documentar historiogràficament el relat, però que està a la lliure disposició dels investigadors dins l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat on es va fer la primera presentació del llibre el passat dia 7.

La presentació al Centre Cultural de Bellvitge comptarà amb la participació de dos dels seus autors que seran presentats per les entitats organitzadores i és previsible un debat posterior amb els assistents i els autors, així com la venda i signatura de llibres.

El contingut del llibre inclou una anàlisi històrica del context en què es produeixen les reivindicacions obreres del moment, la manera com aquesta organització obrera es va desenvolupar en la principal indústria catalana, fins al punt que les seves mobilitzacions es van convertir en la punta de llança del moviment sindical d’aquesta fase del final del franquisme. Encara amb els sindicats de classe prohibits, l’organització comunista del PSUC de la Seat va ser capaç d’elaborar una proposta molt engrescadora que va aplegar un amplíssim consens, amb la formulació d’un moviment sindical unitari i representatiu, les CCOO, amb una altíssima capacitat de mobilització i amb una autonomia sindical molt notable que va promoure l’aparició de líders sindicals naturals, molt escoltats i seguits per les àmplies masses de treballadors de la factoria.