L’acte tindrà lloc al Centre Cultural de Bellvitge a les 18,30 h, amb la presència dels seus autors

El Memorial Democràtic dels Treballadors de la Seat i el Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet s’han posat d’acord per patrocinar la presentació del llibre Seat 1968-1984. La ambición del sindicalisme unitario, que tindrà lloc aquesta tarda a les 18,30h. els autors son Silvestre Gilaberte, Jaume Font, Isidor Boix i Jesús A. Vila.

El lloc elegit per obrir aquesta primera presentació a la ciutat —n’hi ha prevista una segona per més endavant— ha estat el barri de Bellvitge —l’auditori del Centre Cultural— per dues raons fonamentals. Perquè a Bellvitge viuen i han viscut tradicionalment milers de treballadors de la Seat —a les factories de la Zona Franca i de Martorell—, i perquè Bellvitge reuneix com a barri les mateixes característiques que la història sindical d’aquest període explica: un barri reivindicatiu, que va saber fer efectives les seves múltiples i considerables reivindicacions i un barri solidari, que sempre ha estat i està en primera línia i que explica l’esperit de canvi que es va imposar en el tardo franquisme per aconseguir el trànsit d’una dictadura a una democràcia com la que gaudim.

El llibre, que va aparèixer a primers d’aquest mes de maig, i que es pot adquirir a les principals llibreries de Barcelona i dintre de poc també a l’Hospitalet, explica les lluites més importants dels treballadors de la Seat en l’òrbita sindical, quan l’únic sindicat existent era l’oficial del franquisme, el sindicat vertical, que s’havia convertit en una rèmora per la classe treballadora per aconseguir millores salarials i laborals, en el pitjor moment de la repressió franquista. Inclou, a banda de la interpretació del moviment unitari que van encapçalar les comissions obreres sorgides directament de les assemblees de treballadors, un ingent material documental que explica amb detall el procés del sindicalisme unitari, de l’instrument innovador i d’èxit amb el que es va dotar la plantilla, el Consell de Fàbrica, i la importància d’un moviment que va comptar amb el suport extern de la dirigència comunista, però especialment amb el suport dels líders naturals que van anar sorgint de les diferents lluites d’aquells anys.

Tot l’aparell documental que apareix en el llibre que supera les 500 pàgines, prové de l’esforç de recollida i conservació del material utilitzat en les mobilitzacions obreres  que, un dels autors, Silvestre Gilaberte, va anar guardant al llarg de dècades i que ara ha servit per documentar historiogràficament el relat, però que està a la lliure disposició dels investigadors dins l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat on es va fer la primera presentació del llibre el passat dia 7.

La presentació al Centre Cultural de Bellvitge comptarà amb la participació de dos dels seus autors que seran presentats per les entitats organitzadores i és previsible un debat posterior amb els assistents i els autors, així com la venda i signatura de llibres.

El contingut del llibre inclou una anàlisi històrica del context en què es produeixen les reivindicacions obreres del moment, la manera com aquesta organització obrera es va desenvolupar en la principal indústria catalana, fins al punt que les seves mobilitzacions es van convertir en la punta de llança del moviment sindical d’aquesta fase del final del franquisme. Encara amb els sindicats de classe prohibits, l’organització comunista del PSUC de la Seat va ser capaç d’elaborar una proposta molt engrescadora que va aplegar un amplíssim consens, amb la formulació d’un moviment sindical unitari i representatiu, les CCOO, amb una altíssima capacitat de mobilització i amb una autonomia sindical molt notable que va promoure l’aparició de líders sindicals naturals, molt escoltats i seguits per les àmplies masses de treballadors de la factoria.

Malgrat el creixement imparable de la població, el govern segueix afavorint la construcció de més habitatges

Per primera vegada des que hi ha dades estadístiques, la ciutat ha arribat oficialment als 300.000 habitants, una dada esgarrifosa si es té en compte que el territori de l’Hospitalet supera de poc les 1240 Hectàrees. Això indica que l’Hospitalet s’endú, novament, el dramàtic privilegi de ser la ciutat més densa d’Europa —molt anivellada amb les banlieues del noroest de París— per sobre dels 24.000 habitants per kilòmetre quadrat.

Per fer-nos una idea exacta del que això representa només cal imaginar-se una cuadrícula que ocupés la totalitat del territori hospitalenc, inclosos tots els espais disponibles imaginables (carrers, vies del tren, la llera del riu, la zona industrial, desnivells, l’únic espai agrícola, etc) dividida en parcel·les de 41 metres quadrats, exactament la meitat d’una casa més aviat petita. En cadascun d’aquests espais d’unes 10 passes de llarg per 4 d’ample hi viuria una persona de les oficialment registrades. Una autèntica monstruositat si es té en compte que aquesta dinàmica que en qualsevol societat civilitzada seria considerada d’urgentíssima reversió, aquí a l’Hospitalet no deixa de ser una dada demogràfica que preocupa ben poc. Si preocupés, el principal objectiu del govern local hauria estat, des del moment en què s’hagués pres consciència de la exagerada saturació demogràfica del terme municipal, aturar absolutament la construcció de nous habitatges, únic pas possible per acabar amb la saturació i iniciar l’únic camí racional cap a la millora de la qualitat de vida de la població.

Estem ben lluny d’aquesta alternativa. Només cal passejar-se per la ciutat impossible, per veure que allà on hi ha un solar desocupat, l’Ajuntament està donant permisos per seguir edificant. Son els casos de les promocions d’antigues fàbriques com la Cosme Toda o com la Vanguard —només en el que es preveu encara per fer hi van més de 200 habitatges nous— o els previstos al districte més densificat del continent, com és Collblanc-La Torrassa (record absolut d’Europa per sobre dels 56.000 habitants per Km quadrat) en la zona de Can Rigalt on estan previstos 1.300 habitatges més. O els solars entregats directament a l’AMB per construir habitatges (del tipus que siguin: els habitatges socials també saturen demogràficament) o aquells espais encara buits (a tocar de les vies del tren a Sant Josep) consolidats sobre els plànols com àrees clarament residencials. A banda d’una ingent quantitat d’edificis vells deshabitats, a la majoria dels barris antics, que estan comprant promotores per seguir construint sense parar. O les perspectives de futur sobre els magatzems logístics a banda i banda de l’Avinguda del Carrilet que, enmig del silenci sepulcral de les autoritats urbanístiques municipals al servei del negoci i l’especulació, s’acabaran convertint en enormes blocs d’habitatges nous com els que s’han anat construint en els darrers anys al voltant de la Rambla Marina.

En els últims 5 anys la població registrada a la ciutat ha estat de 35.000 nous habitants. Una mitjana de 7.000 nous habitants per any en una ciutat sense espai lliure per construir els equipaments que la societat reivindica com a necessitats bàsiques irrenunciables: educació, sanitat, serveis socials, espais de cultura, de lleure, zones verdes, refugis climàtics… En els propers 10 anys, al ritme actual de la construcció residencial a l’Hospitalet, la densitat s’incrementarà per damunt dels 26.000 habitants per kilòmetre quadrat i serà literalment impossible donar resposta a la demanda social de manera que el col·lapse de la ciutat apunta a l’horitzó.

Davant d’aquestes dades, objectives i frapants, no s’entén com a la ciutat no s’aixeca un clamor social reclamant una actitud conseqüent de les autoritats per frenar la barbàrie que ja s’albira. És veritat que ja hi ha alguns signes que apunten en aquesta direcció però és evident que fins el moment es tracta de moviments que sorgeixen com a conseqüència de fets esporàdics, cada vegada —però— més eloqüents, com els que s’estan succeïnt a Collblanc en els darrers mesos. El que es troba a faltar és un moviment cohesionat i amb la força suficient per provocar consensos i respostes polítiques. Es diria que la ciutat segueix orfe d’iniciatives potents capaces d’aturar les polítiques irresponsables del govern local.

Una part de l’oposició s’interroga sobre la sobtada proximitat entre algunes postures de l’equip de govern i el portaveu dels republicans

Amb els 12 vots socialistes presents i les 4 abstencions dels republicans, es va aprovar en el ple d’abril el nou conveni de col·laboració per garantir la viabilitat econòmica de la societat Fira 2000 entre els anys 2026 i 2029, que és una societat ara exclusivament formada per les Administracions Públiques i que des del seu naixement només genera pèrdues.

En el que portem d’exercici 2026 ja s’han aprovat pèrdues que ha d’abonar l’Ajuntament de la ciutat per valor de 4,7 milions d’euros i les previsions parlen que l’Ajuntament haurà de pagar fins l’any 2029 més de 10 milions més. Fira 2000 és l’empresa inversionista que fins ara ha hagut d’afrontar les millores de les instal·lacions de la Fira de Barcelona, augmentades ara amb els 60.000 metres quadrats del Hall Zero, però que properament haurà de dedicar-se a la rehabilitació i recuperació dels pavellons tradicionals de l’Avinguda Maria Cristina de Barcelona. Mentre Fira 2000 és l’empresa inversionista que genera pèrdues i en la que participa l’Ajuntament de l’Hospitalet (amb l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, l’AMB i la Diputació), la societat Fira Internacional és la que genera beneficis i on no hi és l’Ajuntament de l’Hospitalet, malgrat que una part important de les activitats firaires tenen lloc dins el terme municipal d’aquesta ciutat.

La defensa del nou conveni en el passat ple venia complementada amb l’atractiu de convertir Fira 2000 en un “mitjà propi”, segons el portaveu socialista i l’alcalde, que servirà per posar en marxa iniciatives de nous equipaments a la ciutat, sense que en cap moment se n’esmentés cap, malgrat que l’alcalde va explicar que aquesta aprovació era un “fet històric” per la importància operativa d’aquest nou “mitjà propi”.

El conveni va ser fortament criticat pels grups de l’oposició, amb excepció feta del grup republicà que va criticar l’escàs protagonisme de l’Hospitalet en tot allò relacionat amb la Fira, però fent una defensa fins i tot bel·ligerant respecte de la importància de la Fira pel present i pel futur de la ciutat. Pel present, perquè ERC està molt satisfet del sector econòmic hoteler, comercial i de serveis al voltant de la Fira, i pel futur, perquè l’objectiu és convertir l’Hospitalet en una ciutat de primera i, segons el portaveu Graells, tot el que sigui apostar per l’eix entre el centre de Barcelona i l’aeroport, és fantàstic per l’Hospitalet.

El portaveu socialista Husillos es va abonar al panegíric de Graells afirmant que estar en contra de Fira 2000 era apostar per una ciutat provinciana com la que va generar el franquisme, enfront de la ciutat de primera en què s’ha convertit l’Hospitalet perquè és a l’Hospitalet on es convoca el Mobile, de manera que la ciutat té un protagonisme europeu indiscutible.

La resta dels grups d’oposició van mantenir la seva postura tradicional en aquest punt: considerar que la ciutat es la “pagafantas” dels projectes que es fan a Barcelona —o en territori municipal— en benefici de la gran ciutat i oposar-se al criteri del govern i, en aquest cas, també a la defensa de la sagnia de recursos de Fira 2000 que va fer el portaveu republicà, explicant que totes les administracions perden diners i que aquesta quantitat de milions que van a fons perdut del pressupost municipal és una minúcia. Fora de la sessió del ple, alguns portaveus de l’oposició van declarar a L’Estaca, en virtut d’aquesta inusitada defensa de la posició del grup del govern, que “alguna cosa ha d’haver estat passat darrerament”, de forma que el portaveu republicà “sembla estar tornant lentament a la cleda socialista, d’on probablement mai hauria d’haver sortit”. Altres portaveus van assegurar que “darrerament, la defensa d’alguns punts que presenta el govern, els està argumentant millor el portaveu republicà que el mateix portaveu socialista.” I es van mostrar convençuts que “tot i que es manté un lleuger to de crítica per part del portaveu republicà cap al govern, la sensació que hi ha una conjunció d’interessos en algun punt encara no prou evident, sura en l’ambient, fins i tot en la Junta de portaveus i en altres reunions internes”.

Dels 19 plens en què l’entitat va demanar la paraula, l’equip Quirós la va denegar en 8 ocasions i la va concedir en 11 (quatre d’elles cedides a diversos col·lectius)

Les considerables dificultats que qualsevol mitjà de comunicació privat, en paper o digital, té per tal de fer-lo viable econòmicament, topa sovint amb el caràcter gairebé monopolístic dels instruments de comunicació públics que es financen amb el pressupost oficial. Aquesta és una situació general que s’agreuja de manera considerable quan els mitjans públics no tenen cap mena de control sobre la línia editorial, de manera que es converteixen, de fet, en un monopoli informatiu al servei del poder de torn.

L’entitat Foment de la Informació Crítica, editora d’aquest digital que esteu llegint, no treballa amb cap més recurs dinerari que el que prové de la seva massa social, no té subvencions de cap Administració i, per tant, tot el que es produeix, inclosa la tasca periodística de L’Estaca, que publica una informació o article diari, s’ha de situar en l’òrbita de l’activisme. En el cas de L’Estaca, de l’activisme informatiu.

Si en algun moment L’Estaca vol tenir publicitat privada per ajudar a la contractació de periodistes joves que puguin reforçar la tasca de la informació crítica a la ciutat, ho tindrà veritablement complicat perquè li és impossible oferir als possibles anunciants les mateixes condicions que ofereixen els mitjans públics. Fonamentalment, en allò que li interessa especialment a l’anunciant privat, que és la difusió. Els 105.000 exemplars a les bústies dels ciutadans que ofereix el mal anomenat Diari de L’Hospitalet, resulta impossible de superar per qualsevol empresa privada i, encara més per qualsevol entitat amb vocació d’influència sobre l’opinió pública.

Per això, en el darrer ple, Foment de la Informació Pública va demanar la paraula al ple per explicar la pràctica monopolística dels mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet que es financen amb recursos públics però també amb un considerable afegit de recursos d’anunciants privats, i la necessitat que es reguli el mercat publicitari en aquest àmbit per tal que es prohibeixi aquest doble finançament i és pugui obrir una finestra d’igualtat d’oportunitats pels mitjans privats que vulguin competir amb la informació oficial.

El problema ja no és que els mitjans públics juguin amb l’avantatge d’una difusió pagada amb recursos públics que resulta insuperable amb el finançament privat, sinó que ni el control editorial de la informació, ni el control financer estan regulats i funcionen exclusivament en benefici del govern de torn.

FIC ha demanat la paraula als plens municipals de manera continuada en els darrers 24 mesos. En quatre ocasions la va cedir per tal que col·lectius que tenien restringida la sol·licitud de paraula al ple municipal poguessin exposar les seves queixes. Aquesta opció ben aviat es va acabar quan el govern Quirós va decidir que aquest comportament de FIC no li resultava gens favorable. A continuació, va denegar la paraula als plens en 8 ocasions, al·legant que FIC demana la paraula per parlar de qüestions que res tenen a veure amb el seu objecte social, malgrat que el seu objecte social promou la consciencia, la capacitat crítica i la co-responsabilitat social —i per això resulta imprescindible intervenir en els assumptes generals de ciutat— i vol afavorir la cohesió social i la participació cívica, segons consta en els seus Estatuts.

La darrera vegada que l’equip Quirós va denegar la paraula a FIC (febrer passat) la Junta i una bona colla d’associats i simpatitzants de l’entitat van protagonitzar una protesta que va acabar amb la paralització del ple per part de l’alcalde. Arran d’aquesta circumstància, la Junta de FIC va decidir en endavant centrar totes les seves intervencions sobre temes informatius, aprofitant el veto a L’Estaca per participar com a tal en el Consell Executiu dels Serveis Públics de Comunicació, que van aplicar, en el ple de març, el govern i tres dels quatre grups polítics de l’oposició (ERC-EUiA, PP i Comuns).

Seria justament en aquest òrgan col·lectiu on se li ha barrat la participació, el lloc que l’entitat i el digital consideraven idoni per tractar aquestes qüestions que tenen a veure amb el control editorial dels mitjans, la igualtat d’oportunitat publicitària a l’Hospitalet, el control de la publicitat institucional, l’acompliment dels acords de mocions relacionades amb la informació local (per exemple, la restauració de Ràdio l’Hospitalet o els debats polítics a la TV local), l’increment de les inversions tècniques, l’augment de remuneracions de la plantilla, l’increment proporcional de treballadors, etc.

L’Estaca i FIC semblen convençuts que la composició pactada d’aquest òrgan de control (El Consell Executiu) garanteix novament el poder absolut de l’actual direcció dels mitjans, estretament vinculada al govern Quirós. I és per això, que tot allò que podria haver-se defensat al Consell Executiu, s’anirà exposant públicament en cada ple municipal. Fins que el govern (sense els obstacles que l’oposició és incapaç de posar) trobi una nova excusa per tapar-los la boca…

El text de la intervenció de FIC en el ple municipal d’abril

Les actuacions del 2025 suposen un rècord des que l’organisme es va crear i les denúncies dels ciutadans, o creixen o son estables, en la majoria dels àmbits

J.V.

Exactament 905 actuacions van ocupar la tasca anual de l’Oficina de Suport dels Òrgans de Defensa de la Ciutadania de l’Hospitalet que formen essencialment la Sindicatura de Greuges i, en l’apartat de suggeriments, la Comissió de Suggeriments i Reclamacions. En el ple d’abril, Merche García Villatoro, la titular de la Sindicatura, va exposar el seu informe anual on destacava la diferència respecte de l’any anterior que havia suposat un increment del 39,7%. Si a l’any 2024 les actuacions, entre causes sol·licitades i expedients d’ofici havien estat 647, l’any 2025 les 905 actuacions van suposar més de 17 causes setmanals de promig.

Aquest increment del 40% presenta tres lectures. D’una banda, que vuit anys després de la seva creació, la Sindicatura ha aconseguit convertir-se en l’instrument de queixes més efectiu per la ciutadania, de manera que cada vegada hi ha més ciutadans que s’adrecen a la Sindicatura. De l’altra, que la Síndica s’ha convertit autènticament en la defensora dels interessos del veïnat, especialment per la seva empatia, la seva professionalitat i el gran interès en fer servir la seva autonomia administrativa per resoldre els problemes que li arriben o dels quals n’és testimoni directe i, en últim terme, l’evidència que la ciutat continua patint greus problemes a l’hora de satisfer les necessitats dels seus residents, especialment pel que fa a la insensibilitat del govern local, d’una banda, i als enormes dèficits estructurals de gestió que mostren una clara incapacitat per fer avançar la ciutat.

A la Síndica no li correspon analitzar les causes de l’increment d’assumptes, però és evident que les seves reiteracions pel que fa a algunes mancances en els serveis, resulten suficientment eloqüents del fons del problema.

Una part dels assumptes que tracta la Sindicatura tenen a veure amb els expedients oberts i les gestions d’intermediació que practica amb les Administracions. Pel que fa als expedients, l’increment ha estat del 30% respecte de l’any anterior i les intermediacions del 40%.

Els expedientes oberts l’any 2025 (greuges, queixes, suggeriments i iniciatives d’ofici) presenten unes xifres molt semblants a l’any anterior, si exceptuem les queixes, que han crescut notablement. La majoria dels expedients oberts tracten temes globals de ciutat, però també n’hi ha referits als districtes de la ciutat destacant el districte Centre/Sant Josep/Sanfeliu i Collblanc-La Torrassa, com els que concentren més intervencions. Respecte de les no admissions a tràmit, també han crescut respecte de l’any passat, moltes d’elles per derivacions a la Síndica de Catalunya o al Defensor del Pueblo, però en canvi han disminuït les referides a problemes formals dels sol·licitants (com no respectar el tràmit directe a l’Ajuntament en primera instància) que indica que hi ha un millor coneixement de com fer servir la Sindicatura.

El 83% dels expedientes que estaven oberts durant el 2025 s’han pogut tancar a 31 de desembre i 98 de cada 100 casos qualificats com a queixes, s’han pogut resoldre a favor dels ciutadans i els altres dos a favor de l’Ajuntament. La majoria d’aquests expedients incloïen, per part de la Sindicatura, recomanacions a l’Administració local, propostes concretes d’actuació o sol·licituds específiques. El 60% s’han acceptat total o parcialment i una mica més d’un 9% s’han rebutjat de manera motivada, el que indica que per sobre del 30% de les propostes de la Sindicatura a l’Ajuntament no han estat tingudes en compte.

Tot plegat fa que les iniciatives d’ofici, és a dir, aquells expedients que la pròpia Sindicatura obre en detectar problemes amb la ciutadania, tinguin un pes important en el global de les actuacions anuals. Aquest 2025 hi ha hagut un 12% d’expedients oberts, una mica menys que l’any anterior que van ser un 17%. La majoria d’aquests expedients d’ofici han tingut a veure —com ja va passar l’any anterior— amb casos de persones o famílies en situació de greu vulnerabilitat i amb problemes reiterats d’empadronament.

Com ja és tradicional, d’altre banda, els temes que condensen per sobre del 10% de les reclamacions presentades es refereixen a l’espai públic i als serveis socials. Respecte de l’espai públic les queixes s’incrementen any rere any (l’any passat a l’entorn del 39% d’increment), mentre que han disminuït dos punts en el que es refereix als serveis socials (al 2025, un 15%). L’any passat l’àmbit de la Seguretat també superava el 10% mentre que aquest any s’ha quedat a la ratlla.

La majoria de les queixes ciutadanes sobre els serveis socials que detecta la Sindicatura tenen a veure amb les dificultats d’accedir presencialment als professionals de les Àrees Bàsiques, fet que vulnera el dret dels ciutadans a disposar d’un pla d’atenció social individual, familiar o convivencial, dret a rebre serveis de qualitat, dret a que li assignin un professional de referència, dret a escollir les mesures o els recursos assignats, a participar en la presa de decisions o a opinar sobre els serveis rebuts. Tenen dret, a més, a rebre tota la informació sobre els serveis, les prestacions i la seva disponibilitat i els criteris de concessió, així com el circuit de queixes i reclamacions i l’ajut necessari per entendre fidelment els seus drets. No cal dir que les mancances en aquest àmbit son enormes i reiteratives, i la Sindicatura ha recomanat una Carta de Serveis Socials que posi fi a les limitacions que pateix la ciutadania en una qüestió clau per garantir la igualtat d’oportunitats de les persones.

En relació a la nebulosa existent en aquesta àrea, la Sindicatura ha posat un cop més l’accent en l’obligació de l’Ajuntament a disposar d’una reserva d’habitatge social, especialment en una ciutat com l’Hospitalet, amb 300.000 habitants i un índex de famílies vulnerables aclaparador. I també l’obligació, tantes vegades denunciada, d’empadronar a totes les persones que viuen a la ciutat sigui quina sigui la seva situació administrativa. També, la Síndica de la ciutat, posa l’accent en l’abordatge del sensellarisme i en l’ajut alimentari, terribles xacres que pateix la ciutadania hospitalenca més desemparada, juntament amb el clam més recent de les denegacions del servei de teleassistència que és d’estricta competència municipal. Com afirma la Síndica: “no és atribuïble a la falta de terminals o a d’altres temes vinculats a la gestió de la Diputació de Barcelona, la denegació del servei de teleassistència a la nostra ciutat”.

L’informe també inclou importants recomanacions al govern municipal en tot allò que té a veure amb l’espai públic, l’accessibilitat a tota la ciutat, l’accés a l’habitatge, o per exemple, l’eliminació de l’amiant.

El portaveu socialista reclama una regulació dels plens que apunten directament a restringir encara més la participació ciutadana i la lliure expressió dels regidors

J.V.

Gairebé set hores i mitja va durar el ple municipal d’abril de l’Ajuntament de l’Hospitalet que es va suspendre a les 12 de la nit, quan encara faltaven exactament 11 mocions dels grups municipals de l’oposició, amb una mena de queixa del portaveu socialista que va demanar als regidors que repensessin el model de ple que volen, perquè amb la dinàmica que va presidir aquesta sessió sembla evident que plens que tinguin més de 25 punts superaran de llarg el termini de la convocatòria.

El ple d’abril tenia 48 punts, inclosos els precs i preguntes, i s’hi van afegir 4 punts més d’urgència, és a dir 52 punts. Tots aquests punts s’havien de debatre en 450 minuts, a una mitjana de menys de 9 minuts per punt, cosa absolutament impossible amb 4 grups municipals d’oposició més el grup del govern, amb rèpliques i contrarèpliques, la participació en aquest cas de la Síndica i el seu informe anual, i tres paraules concedides.

Al mes de març ja es va estar a punt de superar el termini de la mitja nit, tot i que el nombre de punts del govern eren els mateixos d’aquest mes d’abril, 26 punts, a banda de les mocions dels grups i les paraules a les entitats que al març van ser cinc, mentre que a l’abril han estat només tres. Aleshores no va haver punts d’urgència ni tantes mocions dels grups (16 al març i 22 a l’abril) i això va suposar acabar el ple abans de culminar el termini de la mitja nit.

No va haver cap problema ni al gener ni al febrer. Aleshores, l’equip de govern va presentar només 8 i 13 punts a l’ordre del dia, a banda de les mocions (17 al gener i 14 al febrer), de manera que, si els plens s’allarguen, és perquè el govern presenta per sobre de la dotzena de punts, cosa que resulta absolutament explicable si es vol aplicar una gestió correcta dels assumptes públics. El que resulta del tot inexplicable és que el govern només presentés 21 punts en els primers dos mesos de l’any, fet que genera suficients dubtes sobre el que el govern proposa i sobre el que executa.

És evident que les dinàmiques dels plens municipals caldria repensar-les, però justament en el sentit contrari que va insinuar el portaveu de l’equip de govern. El que sembla que es vol és simplificar i retallar tant com sigui possible la participació oral dels mateixos protagonistes de l’acció municipal, govern i oposició, quan el que correspondria és exactament tot el contrari, que tinguessin el temps imprescindible i suficient per debatre, explicar-se i explicar a la ciutadania com resoldre els problemes i com millorar la gestió.

En el cas d’aquesta darrere sessió d’abril, el portaveu republicà a punt d’acabar el termini, va demanar que es convoqui una reunió extraordinària en breu per tractar les 11 mocions que va presentar l’oposició i que no es van poder debatre. Com és ben sabut, les mocions juguen un paper purament retòric i testimonial als plens de l’Ajuntament de l’Hospitalet perquè no passa absolutament res si, després d’aprovades, resten en l’oblit més absolut. Una manera de simplificar els plens podria anar per la via d’eliminar quantes més mocions millor que ja diem que son poc útils des del punt de vista de la seva aplicació real. Però això significaria que els grups d’oposició ni tan sols podrien esplaiar-se en allò que és una pura entelèquia però que serveix per marcar nervi. Si, enlloc de veure molt limitada la seva capacitat de debatre a fons els punts que presenta l’equip de govern —perquè tenen un temps taxat i se’ls talla el micròfon en ocasions en els moments claus—, poguessin fer servir l’espai imprescindible per defensar les seves postures, potser no caldrien tantes mocions poc útils.

És previsible, tal com van les coses, que el govern, com passa habitualment, se surti amb la seva i s’escurcin els temps, es rebaixin les paraules o es redueixin les mocions. Qualsevol cosa menys prendre’s seriosament el que els correspon, que és explicar-se i explicar a la ciutadania, què cal fer per evitar el mal govern, calgui el temps que calgui perquè els sous que reben, uns i altres, prou que justifiquen la dedicació corresponent.

L’altra possibilitat és concentrar tota l’atenció de la durada del ple en les autoritzacions de participar als plens per part de les entitats. Si al govern ja li costa molt concedir aquestes paraules perquè habitualment és per expressar queixes sobre l’acció de govern, el fet que es replantegin les dinàmiques voldrà dir que les regles ja molt restrictives actuals per les entitats, porten el perill d’endurir-se i fer-se encara més restrictives. En el ple d’abril hi havia 3 paraules concedides, dues als sindicats UGT i CCOO per parlar de l’1 de maig, i la tercera a l’entitat editora d’aquest digital, el Foment de la Informació Crítica. S’havia negat la paraula al col·lectiu de docents i familiars de l’escola Sanfeliu que corren el risc que l’escola es tanqui i reclamen al govern local una aposta per mantenir l’escola. Els van denegar la paraula i menys mal que CCOO els va concedir el seu temps per poder defensar la seva postura. Les limitacions a la participació i les limitacions en el temps de totes les intervencions, que es compleix amb el màxim rigor i sense cap mena de flexibilitat en gairebé tots els casos, s’ha anat convertint en la norma de l’equip de govern per mitigar la creixent contestació social que rep d’una manera cada vegada més agre en tots els plens municipals.

Les participacions de les entitats que demanen la paraula estan previstes quan s’acaben els dictàmens de l’ordre del dia de l’equip de govern. En el ple d’abril, van començar les intervencions de la ciutadania passades les 20 hores, fet que va aprofitar el portaveu republicà per demanar-li al govern que les paraules es concedeixen a l’inici del ple per evitar que els que tenen concedida la paraula s’hagin d’esperar tres o quatre hores a poder-se explicar. Una altra reivindicació que porta les de perdre perquè, si per alguna cosa s’ha distingit fins ara l’equip Quirós, ha estat per restringir al màxim la participació dels veïns i veïnes.

Entre la multitud de qüestions que s’han de replantejar, la vigència dels múltiples reglaments en vigor que regulen el funcionament dels organismes de participació, son d’una urgència total. Qui ha de garantir la modificació dels reglaments és el govern però l’oposició municipal, podria fer molt més que esperar la bona voluntat dels que manen i han de prendre la iniciativa que, en aquest punt, com en tants altres, és absolutament inexistent.