Jo diria que m’agraden tots els arrossos, menys l’arròs bullit. L’arròs bullit l’associo a estar malalt. I el trobo insípid, pesat i trist. Quan me’l serveixen -si no va acompanyat amb una salsa on ofegar-lo- me’l deixo. I quan m’expliquen els acadèmics que l’arròs bullit és el pa de la Xina, penso que els xinesos deuen ser molt desgraciats. Jo no sabria viure sense pa, però de l’arròs bullit en podria prescindir sense cap problema.
L’arròs te a favor seu la bellesa de les seves plantacions. Passejar pel Delta de l’Ebre o per l’Albufera de València al setembre o a l’octubre és una autèntica meravella. Veure com els ocells van seguint els tractors a veure que pesquen és un gran espectacle. Si a això hi afegim que forma part del setanta per cent de la humanitat, ja es veu que se l’ha de tractar amb un mínim de respecte i consideració.
Tot i que l’arròs fa aproximadament uns quatre anys que es conrea –es va començar a fer a Corea i al Japó- a nosaltres ens va arribar fa aproximadament l’any 800 de la nostra era. Ens el van dur els àrabs. És una de les moltes coses que els hi devem. Per això la paraula arròs, en la majoria de les llengües europees, per no dir totes, prové de l’àrab.
Abans he fet referència que el setanta per cent de la humanitat menja arròs. Nosaltres aquí estem acostumats a uns plats d’arròs que, tot i ser exquisits, són alhora populars. Però ha estat un plat de pura supervivència durant temps fam. Només cal pensar que a l’Albufera es feia arròs amb rata i al Pirineu arròs amb esquirol.
En aquest recull d’articles ja he fet unes quantes referències a plats d’arròs i suposo que en faré unes quantes més. Al cap i a la fi, l’arròs és un plat habitual a la nostra cuina. Els restaurants de menú en solen fer un cop a la setmana -crec que sol ser el dijous- i a moltes famílies era el plat del diumenge.
Avui, però, voldria parlar d’un altre tipus d’arròs cada vegada més estès a casa nostra: el rissoto, no tan a les cases particulars -ja hi arribarà, tot el que és italià tard o d’hora entra a formar part de la nostra cuina- com als restaurants. Per sort, molt més que la cuina francesa, més afectada i més esnob. Si més no la meva experiencia -que, efectivament, és aleatòria- és que sovint he sortit decebut dels restaurants francesos, amb tant glamour i tanta conya; en canvi, no hi he sortit gairebé mai dels restaurants italians, que quasi mai no intenten donar-te gat per llebre (excepte a Venècia).
Ma mare, ara deu fer uns cinquanta anys en feia sovint de rissoto. Ella en deia “arròs a la milanesa” i jo me’n vaig fer un tip. En feia molts dies -suposo que devia ser fàcil de fer- mentre vigilava la botiga des de la cuina. Jo crec que, a banda de l’arròs, hi posava mantega, brou i talls petits de pernil salat. Després, un cop servit, hi posàvem arròs ratllat. No sé si era parmesà o un altre, el que sí que sé és que m’ho menjava molt a gust i no em cansava de menjar-lo.
Les principals diferències que jo trobo als rissotos que avui fan als restaurants i al que feia ma mare són dos. La primera és que crec recordar que el rissoto de ma mare tenia un color més blanc que el que fan als restaurants. L’altra és que, mentre ma mare sempre feia el mateix tipus de rissoto, avui als nostres restaurants ens el serveixen amb diferents ingredients. Per exemple jo avui he menjat un rissoto de gambes notable. L’altre dia en menjar un de bolets i suposo que n’hi ha de mil i una coses. Com les nostres paelles, si fa no fa.
El rissoto, doncs, és pura poesia. Deixem que ens ho expliqui Giovanni Pascoli:
Occorre di carbone un vivo fuoco;
la casseruola; cento grammi buoni
di burro e di cipolla qualche poco.
Quando il burro rosseggia, allor vi poni
il riso crudo; quanto ne vorrei
e mentre tosta l’aglio e scomponi.
Del brodo occorre poi: ma caldo assai;
messine un po’ per volta, che bollire
deve continuo, né asciugarsi mai.
Nel tutto, sulla fine, diluire
di zafferano un poco tu farai
perché in giallo lo abbia a colorire.
Il brodo tu graduare ben saprai,
perché denso sia il riso, allor che è cotto.
Di grattugiato ce ne vuole assai.
Così avrai di Milan pronto il risotto.
La meva traducció al català, si fa no fa, seria:
Necessiteu carbó, foc viu;
una cassola; uns bons 100 grams
de mantega i una mica de ceba.
Quan la mantega rosseja, posa
l’arròs cru; quant voldria
i mentre es cou l’all, piqueu-lo.
A continuació, necessiteu el brou: molt calent;
afegiu-lo a poc a poc, de manera que
ha de continuar bullint, per no assecar-se mai.
A tot això, al final, diluïu-hi
una mica de safrà
perquè es torni groc.
Gradueu el brou amb coneixement,
perquè l’arròs quedi espès quan estigui cuit.
Necessiteu molt de formatge ratllat.
D’aquesta manera tindreu el risotto de Milà a punt.
Autor: Redacció
Una façana de pega, amaga la de veritat
No podrien haver trobat millor paràbola. El que és habitual en aquest Ajuntament: mostrar una imatge amable per amagar la que fa pena. Explicar com de fantàstica és la ciutat perquè ens oblidem de la realitat. Fer propaganda enlloc de fer gestió. En aquest cas, la lona sobreposada a la bastida que serveix perquè no es vegin les feines de reparació, ajuda a la vista però, probablement, encareix l’obra. Segurament això és el que deu haver pensat el lector de L’Estaca que ens ha fet arribar la foto, perquè una lona d’aquestes dimensions val molts diners, com és imaginable. Però, com que la paguem tots, igual com el passat baròmetre que també era una lona sobre la realitat, doncs endavant. Com sempre.
ALTA DEL PRESIDENT ILLA
“El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha rebut l’alta de
l’Hospital Universitari Vall d’Hebron després d’una evolució favorable
del seu estat de salut. Ingressat d’ençà del 17 de gener, Illa
continuarà a partir d’avui a la tarda el tractament a casa mitjançant
el sistema d’hospitalització domiciliària del mateix centre.”
Diari Vilaweb. 30-1-2026
Li han donat l’alta al president,
durant un més ha estat de baixa,
i s’ha trobat tan malament
que per poc no esquiva la caixa.
I Catalunya ha anat fatal
sense el seu preclar lideratge.
El país ha estat un sidral
amb el caos a l’abordatge.
Li han fotut orelles de ruc
a la consellera dels mestres.
Els pagesos, amb el trabuc,
i el vent ha petat les finestres.
Els de l’Esquerra i els Comuns
han complicat els pressupostos.
Vaga de metges els dilluns,
no et queixis si pugem impostos.
I fins i tot els porcs senglars
han fotut el camp de la gàbia
i s’han posat a pasturar
fins la Sibèria i Moldàvia.
Però el president ja està bé,
ja el tenim ben a punt de solfa,
ara ja no fallarà re:
perquè ja hi ha qui ho desengolfa.
I al pobre bitxo d’en Dalmau
li ha dit que d’aquí dos dies,
i amb l’ajut de Pere i de Pau,
arreglarà les Rodalies.
EL PEÓ DEL LLOBREGAT
POLLASTRE A LA BRASA
El pollastre i la carn d’olla comparteixen el dinar de Nadal i, pel que expliquen els entesos, abans compartien els àpats de la setmana. De dilluns a dissabte als catalans menjaven carn d’olla i els diumenges, pollastre. Avui la carn d’olla està desapareguda de les nostres taules i dels nostres restaurants amb l’excepció del dia de Nadal, mentre que el pollastre s’ha fet l’autèntic rei de la nostra cuina. El rei indiscutible.
Val a dir que aquesta victòria del pollastre per sobre de qualsevol altra carn és, a més a més, universal. Pel que jo sé, és menja a gairebé tot arreu i es cuinat de mil i una maneres, i probablement em quedo curt. Podem pensar des de l’espectacular pollastre de Nadal fins a als fingers de pollastre dels restaurant de cuina ràpida fins al pollastre a la brasa de les cases particulars i les braseries. I tots els pollastres, per a nosaltres, exòtics d’Amèrica i d’Àsia…
Diuen els antropòlegs que el pollastre va ser domesticat ara farà aproximadament uns 8.000 anys a Tailàndia (d’altres diuen que fou al Vietnam), d’aquí va passar a la Xina i l’Índia i, d’aquí, a la resta del món. Se n’han trobat fòssils a pràcticament a tot arreu, fins i tot a Anglaterra, nació caracteritzada per portar per principi la contrària al que fan els humans de la resta del planeta.
Total, que el pollastre és quelcom tan quotidià, tan a l’abast, amb tantes races diferents, amb tantes qualitats diferents, que es pot fer de tantes maneres diferents, que és difícil de centrar-se. És allò que diríem un tema massa ampli.
Per començar, diré que la meva dona, quan va a comprar pollastre el compra Cok, que vol dir, em sembla, que te una alimentació ecològica. A mi em sembla bé gairebé tot el que fa la meva dona i, més, a la cuina. Penso que és important saber què mengem, d’on surt, com l’alimenten i com el deixen d’alimentar. I no em fa gens de gràcia de cada dos per tres els nostres animals domèstics pateixin pestes, febres o altres malalties. Sense tenir-ne gens de coneixement –perquè jo sóc de lletres pures- penso que juguem amb foc. I que si en un àmbit te tot el sentit del món el control de qualitat i salubritat és justament en el de l’alimentació. Per això, quan els pagesos del país ens diuen que importem carn o vegetals de fora, sense totes les garanties sanitàries, quedo desconcertat. Es facilitar l’economia de tercer països a costa de la nostra salut? No s’entén, crec.
Un altre dia – o més dies, perquè ja he dit que el pollastre és un tema infinit- parlarem d’algun guisat de pollastre. Avui, simplement, farem parada i fonda amb el pollastre a la brasa. Val a dir que jo sóc un gran entusiasta de la brasa. Tot el que està fet a la brasa m’agrada molt, a condició que estigui ben fet.
Teòricament, fer-lo ben fet no és difícil, però passa com amb les patates rosses: com que a la majoria de llocs on vas te’l fan malament, penses que no deu ser tan fàcil. Ara, amb un pollastre a la brasa, poden fallar poques coses: o el pollastre, o la brasa o les dues coses. Què vull dir? El pollastre ha de ser de qualitat i ha de ser cuinat en el moment òptim. Molts restaurants compren barat per poder fer menús de preus competitius i, llavors, el que menges és una rifa, per no dir una ruleta russa. Jo sempre dic que menjar és una cosa seriosa i que ningú no et ven duros a quatre pessetes, per tan, si vas a dinar fora de casa has de trobar un restaurant amb preu raonable pel menjar que et donen. Menjar massa barat és una pèssima idea. Després, hi ha la brasa, que hem de dividir en dos elements: la brasa en sí i el cuiner. No crec que sigui difícil tenir una bona brasa per un restaurant, però podria ser (què en sap el gat de fer culleres?). Si un restaurant no te una bona eina per cuinar, tampoc no anem bé. Si el producte i l’eina fallen, la cosa no te remei.
Crec, sincerament, que el que sol fallar és el cuiner. I això per diferents motius. Un, perquè els restaurants de menú, sobretot a l’hora de dinar, sovint tenen més feina de la que poden fer i tot surt com surt. La segona és la poca professionalitat dels cuiners d’alguns restaurants. Vivim a un país farcit de bars o restaurants. Qui no sap què fer, munta un bar o un restaurant, com si donar de menjar i de beure la gent fos la cosa més senzilla del món. I no n’és gent de senzilla. És complexa i delicada. Ja no he anat explicant. P
Curiosament, el millor pollastre a la brasa que jo he menjat, l’he menjat de menú a un restaurant del carrer Terra Baixa de L’Hospitalet. Casa Eugenio. Senzillament, rodó. Amb la pell cruixent, amb el seu punt lleugerament amarg i de salabor, amb una textura delicada, amb una cocció perfecta. Una obra d’art dins de la seva senzillesa.
El ple municipal, interromput una hora per denegar-li el govern novament la paraula a FIC, sense poder evitar la intervenció dels seus representants
El clima de tensió de la sessió municipal amb desenes de col·lectius de veïns mostrant les seves reivindicacions, posa objectivament contra les cordes un govern que fa aigües
La denegació de paraula al ple municipal a l’entitat Foment de la Informació Crítica, va provocar una interrupció d’aproximadament una hora del ple municipal després que els representants de l’entitat s’aixequessin dels seus seients per prendre la paraula i l’alcalde els interrompis i immediatament suspengués provisionalment la sessió.
La sala de plens es trobava des de l’inici plena de desenes de veïns que protestaven per diverses causes i que van mostrar els seus lletreros reivindicatius al començar el ple. La sessió s’ha mantingut en la normalitat fins que al final dels dictàmens de l’Ordre del Dia i abans de les mocions dels grups municipals, una quinzena de persones s’han concentrat a la dreta de la sala i han iniciat el parlament que tenien previst que no ha sigut escoltat perquè immediatament els regidors socialistes han marxat, mentre que els portaveus de tres dels 4 grups municipals s’han apropat a la concentració per solidaritzar-se amb l’entitat.
Aquesta interrupció pacífica del ple municipal —els concentrats només han mostrat els seus folis reivindicatius i han llegit la intervenció preparada— és la segona vegada que es produeix en un ple municipal en els dos darrers mandats. La primera va ser quan els membres de la Guardia Urbana van fer partícips a l’equip de govern les seves reivindicacions que no havien atès al llarg de molts mesos i ara aquesta de l’entitat FIC per denegació de la paraula.
L’efectivitat de la paraula al ple està regulada pel reglament municipal que permet que les entitats es puguin expressar durant 5 minuts, sempre al final dels dictàmens i abans de les mocions dels grups municipals. A l’entitat FIC, que demanava la paraula de manera irregular durant bona part de l’any 2024, se li ha denegat l’ús de la paraula durant 7 mesos dels darrers 22, se’ls ha deixat parlar en només 6 ocasions, en altres quatre ocasions han cedit la paraula a col·lectius ciutadans que no podien accedir a la paraula de cap altra manera i en 5 mesos del primer any no la van demanar. Precisament la cessió de la paraula a col·lectius que tenien restringida la seva participació és el que va fer que l’equip Quirós posés en marxa una dinàmica de denegacions basant-se en que una entitat que es diu Foment de la Informació Crítica no pot parlar de res més que d’informació, quan és evident que la matèria informativa és tota la que afecta la ciutadania i que FIC organitza activitats de tot tipus sobre l’actualitat i les activitats ciutadanes.
Aquesta visió restrictiva del reglament, que es planteja castigar a una entitat que s’atreveix a posar en qüestió l’activitat del govern local, va ser denunciada davant la Síndica de Greuges de Catalunya que, en un recent informe va avisar l’equip de govern que estava vulnerant la legalitat de la participació ciutadana en els àmbits públics dels plenaris locals. Precisament FIC va demanar la paraula al gener per cridar l’atenció sobre aquesta vulneració de la legalitat que es complementa amb l’arbitrarietat manifesta del govern local i en aquest mes de febrer l’havia demanat per parlar de la crisi de l’ensenyament que pateix la ciutat.
Segons un Comunicat de FIC que va fer públic l’entitat ahir mateix al vespre, després de donar les gràcies a la ciutadania que es va concentrar a la sala de plenes per donar suport a la queixa de FIC —entre ells la Marea Pensionista— , mostra la seva “preocupació per l’actitud arbitraria i discriminatòria de l’alcalde” i el qualifica de “mantenir una actitud provocadora, desconsiderada i insolent” quan va qualificar el que havia passat de circ —va rebre nombroses protestes del públic present— i es va mostrar dolgut perquè s’havia interromput una moció sobre el 8 de març. L’entitat assegura que la posició de l’alcalde està “carregada de cinisme perquè el seu govern va estar anys prometen un SIE que no es posava en marxa per falta de local i mitjans” i ha mantingut “directament abandonades a les víctimes de la violència masclista sense atenció preferent”, mentre ara fa veure que és el govern més feminista del món, fent servir la lluita feminista com a eina de confrontació amb l’entitat. Una entitat que ha mostrat la seva implicació directe en la lluita feminista organitzant diversos actes al respecte.
L’entitat crida l’atenció també sobre un fet que, des del seu punt de vista “no hauria de passar desapercebut”. El fet que l’emissió del plenari que porta a terme la TV local es va interrompre d’immediat segons després que l’alcalde aturés el ple, “per evitar que la ciutadania que seguia el ple en streaming pogués assabentar-se de la protesta cívica que s’estava produint a la Casa Consistorial”. “Una mostra més —afirma FIC— de la manipulació amb la que operen els mitjans públics que expressa novament la necessitat evident que el control d’aquests mitjans es pugui efectuar des dels organismes previstos amb una participació objectiva, democràtica i protagonitzada pels professionals que tenen una visió crítica i objectiva de la informació”. “No cal confondre aquesta evidència amb el que facin o no els periodistes que reben ordres, com ha passat tantes altres vegades”, acaba la nota.
El baròmetre d’opinió pública valora positivament la gestió del govern, aprova l’alcalde i considera que els millors serveis son les biblioteques i els mercats municipals
La majoria dels entrevistats es mostren satisfets de viure a la ciutat i al barri de residència i se senten molt identificats amb l’Hospitalet
L’habitual baròmetre d’opinió pública que encarrega l’Ajuntament de l’Hospitalet i que té un cost aproximat de 30.000 euros, explica, com ja és habitual, com de magnífica és la gestió municipal que aproven més de dos de cada tres entrevistats, amb un valoració mitjana del 5,5 sobre 10. Aquesta bona visió de la gestió coincideix amb l’aprovat de l’alcalde de la ciutat que obté un 5,3 sobre 10 i amb la satisfacció respecte de tots els serveis municipals, entre els quals les biblioteques i els mercats municipals son els més valorats amb un 7,4 de mitjana sobre 10, en el primer cas, i un 6,7 de mitjana, en el segon.
Tot el que L’Estaca i altres mitjans denuncien dia a dia des de fa mesos, queixes permanents de les entitats veïnals, els sindicats, les organitzacions polítiques i altres organismes ciutadans, aquestes queden absolutament desmentides pels resultats, excel·lents en termes generals, de l’enquesta que encarrega el govern.
Aquest any, el baròmetre ha preguntat també sobre les impressions dels ciutadans envers el Pla del Samontà, un pla sobre el qual les línies mestres s’ignoren del tot perquè no han estat prou explicitades. El que se sap del cert és que el Consorci per la Reforma de la Gran Via i el Samontà, que té una notable experiència en la gestió de les grans operacions immobiliàries de la ciutat, ho està treballant a fons i que el resultat que es preveu és la construcció en aquesta zona d’uns 1.200 habitatges en un barri de nova construcció on avui hi ha un territori buit i abandonat que s’alçarà a tocar del super-equipament del Nou Clínic. Aquests 1.200 habitatges i la retòrica municipal que parla d’un enllaç de bulevard nord-sud i de la recuperació d’algunes zones verdes al balcó de La Torrassa, també son molt ben valorats, segons l’enquesta, especialment pels veïns de Collblanc, La Torrassa, Pubilla Casas i La Florida.
I això fa que la majoria dels hospitalencs entrevistats es mostrin molt (un 18,1%) o bastant (un 39,4%) satisfets de viure a la ciutat i que encara un nombre superior estiguin molts contents del barri que tenen. Un percentatge semblant (64,3%) consideren que l’Hospitalet és una ciutat amb identitat pròpia i la majoria se senten molt identificats amb la seva gran ciutat.
Com s’ha dit, les biblioteques i els mercats municipals son els serveis millor valorats, però per sobre del 5 de mitjana també hi és l’oferta esportiva, la cultural i de lleure, l’enllumenat públic, el manteniment de parcs i jardins, els serves socials, la Guàrdia Urbana i la neteja de carrers.
A banda, els hospitalencs es mostren optimistes respecte del futur. I hi ha més optimistes que pessimistes i un nombre semblant als optimistes que veuen el futur més o menys igual. Pel que fa als principals problemes que detecten les famílies, la inseguretat ciutadana apareix en primer lloc, seguida de l’habitatge, la salut, l’economia i l’atur. Els problemes que es perceben genèricament tornen a posar la inseguretat en el primer lloc: la meitat gairebé dels entrevistats tenen aquest percepció, una mica estranya, tenint en compte que més o menys el mateix percentatge està molt o bastant satisfet de viure a la ciutat i al seu barri.
Pel que fa a l’adscripció ideològica, crida l’atenció que més de la quarta part dels entrevistats o son apolítics o simplement no responen, mentre que un de cada tres es consideren d’esquerres, un 10% de centre-esquerra, el mateix percentatge aproximat de centre pur, un 5% de centre-dreta i un 10% de dreta perquè no hi havia opció d’anar més enllà.
La majoria dels hospitalencs entrevistats es consideren tant espanyols com catalans, però també n’hi ha més que se senten més espanyols que catalans que no pas al contrari i dos de cada tres es declaren directament no independentistes.
L’estudi, fet per l’Institut Opinòmetre, es va fer durant la primera quinzena del passat desembre amb 1.500 enquestes a població major d’edat, residents al municipi d’almenys un any, i amb mostreig aleatori estratificat per barri de residència, edat, gènere i origen. Les enquestes van ser telefòniques i el nivell de confiança del 95,5% per un índex d’error del més/menys 2,5% en el conjunt de la mostra.
Una petita arbreda de roures agonitza al parc de Bellvitge
Al parc de Bellvitge agonitza una petita arbreda de roures. Des de fa diversos anys aquest grup d’arbres pateix una malaltia (probablement provocada per un fong) que cada any va a més. A simple vista s’observa que les seves fulles han enfosquit i estan marcides, mentre que branques i troncs, també ennegrits, suen un líquid greixós. Aquesta arbreda hauria de ser tractada pels Serveis de Parcs i Jardins per a la seva recuperació. Seria una pena que la desídia i l’abandó acabessin amb diverses desenes de roures l’ombra dels quals és tan necessària en una ciutat poc dotada d’arbres.
Alianza entre la UPC y la patronal AEBALL en transferencia tecnológica y de talento
El rector de la UPC, Francesc Torres, ha firmado este jueves en l’Hospitalet un convenio con Santiago Ballesté, presidente de la patronal AEBALL para que ambas instituciones conecten el talento universitario con las necesidades de las empresas del sector industrial de l’Hospitalet y el Baix Llobregat, además de impulsar la innovación tecnológica y la formación continua. (Foto: Rector de la UPC, Francesc Torres y Presidente de la patronal AEBALL, Santiago Ballesté).
El campus del Baix Llobregat de la UPC, ubicado en Castelldefels, acoge las escuelas de Ingeniería Agroalimentaria y de Telecomunicaciones y Aeronáutica, además del Instituto de Fotónica, líder en Europa, y una incubadora de empresas bajo los auspicios de la Agencia Espacial Europea. Torres ha explicado este jueves en el Fòrum Empresarial del Llobregat, celebrado en el Hotel Porta Fira de l’Hospitalet, que la UPC realiza investigación profunda, pero “la aplicamos a proyectos concretos con impacto”. Y ha subrayado Agrotech, el centro específico de Tecnología Agroalimentaria donde trabajan 60 investigadores en 16 grupos de trabajo relacionados con el sector.
El tradicional sector agrario sufre un grave problema de relevo generacional, pero con la incorporación de maquinaria, drones, inteligencia artificial, visión por satélite y otras tecnologías, el rector señala que es más atractivo. Las materias en las que trabaja Agrotech orientadas a la producción agrícola, la transformación, distribución y consumo humano, son la producción vegetal (horticultura, Invernaderos, protección de cultivos), agricultura de precisión (robótica, sensorización y teledetección), digitalización (ciencias de datos, comunicaciones, inteligencia artificial), sostenibilidad (análisis de impacto, gestión del agua, energías renovables) y valorización (biomateriales, fibras vegetales y economía circular).
También en Agrópolis han comenzado a combinar el sol y la huerta en la primera planta agricoltaica monotorizada de Cataluña, en la que se genera energía solar y con la sombra que provocan las placas fotovoltaicas se realizan distintas prácticas. En estos momentos hay 150 empresas del sector agroalimentaria incorporadas a Agrotech. El nuevo grado en ingeniería y gestión de empresas agroalimentarias con componentes tecnológicas y de formación en economía para gestionar mejor las explotaciones también es otra de las aportaciones del campus de Castelldefels de la UPC junto al Parque Agrario del Baix Llobregat.
El campus de formación profesional en automoción e industrias auxiliares del motor de Martorell también es otro referente del territorio que ahora lidera la UPC tras el preacuerdo suscrito por esta universidad con el Departamento de Empresa de la Generalitat y los responsables de Formación Profesional y del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC).
La UPC apuesta por la robótica
El rector de la UPC, Francesc Torras, cree que es más práctico competir en nichos útiles para nuestra industria, como la robótica, que “será una revolución en los próximos 10 años, aunque ahora no esté de moda”. En este sentido, ha recordado la existencia del Instituto de Robótica que la UPC tiene en su campus norte, del que ha dicho que es el cuarto o quinto mejor del mundo y que tiene capacidad de realizar aplicaciones en las industrias de l’Hospitalet y Baix Llobregat aportando ventajas competitivas en muchos ámbitos.
Torres se ha mostrado partidario de “ser más práctico y menos sexy” y no apostar en investigación cuántica y chips “porque es muy difícil competir con China en materia de inteligencia artificial”. En ese sentido, aboga por “focalizarnos en la industria que tenemos y que ya cuenta con experiencia y mercados definidos, tanto del sector agroalimentario, como de la tecnología de la salud, el sector químico, la madera, el agua, la tecnología del deporte e incluso las artes escénicas.
Por eso la UPC facilita formación orientada a esos campos con el objetivo de incorporar tecnología y profesionales y mantener la competitividad. “La IA nos afecta a todos, pero la carrera la hemos perdido, aunque debemos utilizarla porque es una herramienta que sirve para mejorar competitividad de los negocios”. De ahí su apuesta por la robótica “y no competir en lo que está de moda, sino qué nichos que son útiles para nuestra industria, ya que la robótica protagonizará una revolución en los próximos 10 años”. El rector ha concluido el coloquio con la sentencia de que “el café para todos es la miseria para todos y por eso, si queremos ser competitivos, tenemos que focalizarnos en los productos que ya dan beneficios a nuestras empresas”.
Francesc Torres es catedrático ingeniero en telecomunicaciones y dirige el departamento de teoría de señales de telecomunicación. Inició su carrera en la Agencia Espacial Europea y participó en el lanzamiento del primer satélite español con el proyecto ESA-SMOS de un grupo de investigación en teledetección, además de estar un año sabático en la NASA en 2006.
La UPC ha cumplido recientemente 50 años de existencia y es la universidad de referencia tecnológica, ciencias y arquitectura de Cataluña y del resto de España. Cuenta con siete campus, 18 escuelas de formación con 30 departamentos y 141 grupos de investigación profunda. En total, dispone de 3.703 profesores, 2.279 personal de apoyo y un presupuesto de 435,6 millones anuales. De sus aulas se han graduado 150.000 personas a un ritmo de alrededor 3.000 egresados anuales.
Su conexión con la industria es relevante, al contar con 6.129 estudiantes en prácticas, una circunstancia que posibilita que “no tengamos bolsa de trabajo, porque el grado de empleabilidad es del 94,7%”, ha dicho el rector. En materia de liderazgo en innovación, la UPC es la 35 del mundo y la 94 en aplicaciones industriales, siendo la primera universidad tecnológica de España y la 22 de Europa. También es tercera en España en captación de recursos europeos para la investigación, tras el CSIC y Tecnalia del País Vasco.
EL SOPAR DELS INSURRECTES
“La Nit dels Insurrectes reuneix més de cent persones al sopar. Es va
homenatjar Xaro Castillo, Agustín Fructuoso, Leandre Gassó a títol
pòstum i la Marea Pensionista. La quarta edició refrenda l’arrelament
de l’esdeveniment…”
Catalunya
metropolitana, 14 de febrer del 2026
Totes les ciutats del món,
tenen sons fills predilectes,
però normalment no són
justament els més dilectes.
I fan la rosca al poder
li fan sempre la pilota.
La cosa els hi va molt bé:
omplen la bossa i la bota.
Però aquí a L’Hospitalet,
hi ha una colla d’insurrectes,
que el volen més pròsper i net,
menys mandanga i més respecte.
Estimen L’Hospitalet
i diuen les coses clares,
justament per aquest fet
el poder tant se’ls enfada.
L’alcalde hi està emprenyat,
la Gene tampoc no els traga
Diuen massa la vritat
i als que manen no els agrada.
Enguany els tres premiats:
Marea pensionista,
en Leandre, traspassat,
Xaro i l’Agustín, artistes.
Els regidors del govern
van brillar per son absència.
Tots els qui hi érem pressents
per la nostra independència.
El peó del Llobregat.
Els defensors del patrimoni històric exigeixen responsabilitats polítiques i legals per l’ensorrament d’una part de la Torre Gran que forma part del catàleg però que estava abandonada
L’entitat Perseu denuncia que l’edifici històric ha estat moneda de canvi en les negociacions entre l’Ajuntament i la Generalitat pel Biopol Gran Via
L’ associació Perseu en defensa del patrimoni històric de l’Hospitalet ha denunciat, a través d’un comunicat, la tebiesa de l’Ajuntament de l’Hospitalet envers el manteniment d’un bé patrimonial en risc evident que ha col·lapsat en part, a causa de les darreres ventades.
Es tracta de la Torre Gran, una de les últimes masies històriques que encara queden al sud de la Gran Via, molt a prop del riu Llobregat i d’una bassa de laminació, propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua però declarat BCIL i per tant pretesament protegit, com a patrimoni històric de la ciutat. Aquest digital va avisar als defensors del patrimoni històric dies enrere, que una part de la paret de ponent de la Torre Gran havia col·lapsat probablement a causa de la ventada, arrossegant una part de la teulada i probablement tot el pis interior. La Torre Gran és una de les masies més grans del delta amb una façana principal de més de 20 metres, construïda l’any 1843 i abandona des de fa anys.
Els defensors del patrimoni local, absolutament indignats, es queixen que això no ha estat un fet casual perquè l’edifici estava en molt mal estat, amb escletxes a les parets i en alguns llocs sense sostre i s’havia reclamat insistentment a les diferents administracions una acció urgent per evitar la pèrdua d’aquest edifici històric protegit. L’entitat Perseu parla d’“una cadena de desídies, inaccions i excuses” i de la utilització com a moneda de canvi d’aquest edifici “en les negociacions entre l’Ajuntament i la Generalitat per les obres del soterrament de la Granvia i el BiopoLH”. “Convertir el patrimoni en moneda de negociació és —afegeixen— una pràctica intolerable que avui mostra les seves pitjors conseqüències.”
Recorden que “l’Ajuntament té la competència i l’obligació inexcusable de vetllar pel compliment de la legalitat urbanística. En el cas d’un Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), el consistori disposa d’eines d’inspecció, ordres d’execució i potestat sancionadora per garantir-ne la conservació. La inacció en el cas de la Torre Gran constitueix una deixadesa de funcions que ha permès un estat de ruïna il·legal, derivant en els greus danys patrimonials que avui denunciem.”
D’altra banda, adverteixen “que no permetrem cap intent de reduir o eliminar la protecció legal de la Torre Gran aprofitant-se del seu estat actual. El patrimoni no es pot gestionar deixant-lo caure per després justificar-ne la desaparició. Exigirem la reconstrucció i rehabilitació íntegra de l’edifici, ja que l’ensorrament és conseqüència directa d’una greu desídia de les administracions responsables, les quals estaven perfectament assabentades dels greus problemes estructurals que patia.” En aquest sentit afirmen amb contundència que seguiran lluitant amb determinació “per defensar el patrimoni de l’Hospitalet, denunciar les males pràctiques i per impedir que la història de la ciutat sigui sacrificada per la inacció i la irresponsabilitat institucional”. I asseguren que la Torre Gran “no és només un edifici: és memòria, identitat, història i patrimoni de tots els hospitalencs i hospitalenques”.
És per tot plegat que es mostren decidits a exigir responsabilitats polítiques al govern municipal “i legals per aquesta negligència flagrant i no descartem portar el cas a instàncies superiors perquè no quedi impune”.