El grup Moventis anuncia que presentarà recurs, mentre els treballadors asseguren que mantindran la conflictivitat que afecta el transport públic de la ciutat
El conflicte laboral que afecta el servei d’autobús a l’Hospitalet ha sumat un nou capítol judicial. Una sentència del 24 de febrer de 2026 i publicada el 26 del mateix mes estima parcialment la demanda presentada per conductors i altres treballadors de Marfina Bus, empresa integrada al grup Moventis, i declara injustificada la modificació substancial de condicions de treball aplicada unilateralment el 7 de gener de 2025. La resolució considera que l’empresa no ha acreditat prou les causes econòmiques, tècniques o organitzatives al·legades per justificar els canvis, adoptats a l’empara de l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors. En conseqüència, ordena reposar la plantilla en les condicions vigents abans d’aquesta data. La sentència no és ferma i l’empresa ha anunciat que estudia presentar recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
Jornades i vacances, al centre del conflicte Els canvis aplicats per l’empresa afectaven de manera significativa les jornades de treball, la distribució horària, el règim de vacances i altres aspectes organitzatius amb impacte directe en la conciliació familiar i en la qualitat de vida dels treballadors. Segons el jutjat, aquestes modificacions tenen caràcter substancial i, per tant, exigeixen una justificació sòlida i un procés adequat d’informació i negociació amb la representació legal dels treballadors.
Un conflicte obert des del 2024 La situació s’arrossega des de l’abril de 2024, quan Marfina Bus va assumir el servei a l’Hospitalet en substitució de l’anterior concessionària, en un procés de subrogació de la plantilla. Des de llavors, els representants sindicals de CCOO, USOC i més endavant de la CGT, han denunciat un empitjorament progressiu de les condicions laborals, així com l’obertura d’expedients disciplinaris i la imposició de sancions. El conflicte ha derivat en diverses jornades de vaga que han afectat el servei d’autobús al municipi, amb repercussions directes per a milers d’usuaris de barris com Bellvitge, Collblanc, Santa Eulàlia o Pubilla Cases.
Repercussió per a la ciutat La decisió judicial suposa un suport a les reivindicacions de la plantilla i obre un nou escenari en un conflicte que ha tingut impacte no només laboral sinó també ciutadà. El transport públic és un servei essencial per a la mobilitat interna de l’Hospitalet i per a la connexió amb Barcelona i l’àrea metropolitana.
Ara caldrà veure si el recurs davant el TSJC modifica o confirma el criteri del jutjat. Mentrestant, la sentència obliga l’empresa a restituir les condicions anteriors mentre no hi hagi una resolució judicial ferma. El conflicte, lluny de tancar-se, continua sent un dels principals focus de tensió laboral en el sector del transport urbà a l’Hospitalet.
Han passat dos anys i, malauradament, res ha canviat. De fet, segons alguns veïns, les coses han anat a pitjor i no sembla que el govern tingui intenció de millorar-les. El Ministerio és molt clar en les seves intencions. Posa dates i percentatges, més motivat per les sancions que la UE li pot imposar que per convicció pròpia; però tot i això, no fa gaire per obligar als ajuntaments a acomplir-ho. Això es pot veure a l’article 12 de la mateixa llei. El que fa és posar unes normes d’actuació mínimes, i tots sabem que el govern municipal de l’Hospitalet mai intenta sobrepassar els mínims establerts, la qual cosa comporta que, entre retards, incapacitat i estultícia, difícilment els acompleixin. Si hi hagués intenció de ser efectiu, el govern hauria d’imposar unes fites i penalitzar als governs locals que no les acomplissin, amb traduccions de pressupost i sancions proporcionals als perjudicis provocats. Després de tot, en una democràcia representativa, el responsable últim és el ciutadà, ergo, és el que ha de pagar. Però, en comptes d’això, el que fa és donar potestat als governs municipals de sancionar a les empreses contaminants, responsabilitzant-les del desgavell d’uns ajuntaments que no fan la seva feina.
Però anem al gra. Després d’haver entrat a les dades obertes de l’Ajuntament, només hem trobat les xifres de recollida d’oli usat del 2010, molt ambigües per cert, donat que el mateix Ajuntament no estava segur si van ser 18.000 o 24.000 litres durant aquell any. Certament, la diferència dona molt que pensar sobre el control que es feia llavors; en qualsevol cas, ambdues xifres són pitjor que patètiques. Suposem que hauran millorat, però tan poc, que el govern deu preferir callar i ja no les publica, encara que, sabent com fa la recollida, dubtem que tingui les dades. No cal ser molt llest per adonar-se del que diem, només cal veure el que el mateix Ajuntament tracta com Punt Verd a qualsevol mercat de la ciutat, per adonar-se que, a més de la manca de voluntat (el podem trobar tirat a un racó amagat), és bastant complicat trobar un dels envasos “autoritzats”. De fet, com es pot veure a les imatges, la “instal·lació” es limita a dues caixes de cartró quasi bé sempre plenes d’envasos amb oli, uns de vidre reaprofitat, altres de detergent, uns quants dels que dona l’Ajuntament de la ciutat i altres de Barcelona, donat que és molt difícil trobar-ne de buits. Em disculparan si afirmem que, per variar, en això tampoc semblem del Primer Món.
A l’esquerra, el Mercat del Centre, a la dreta el de Collblanc, tan amagades que molts no saben que existeix
En qualsevol cas, no ens estranya que molts governs municipals no sàpiguen, ni aproximadament, la quantitat de litres que es reciclen. Encara que la llei parli de la necessària traçabilitat, la realitat és que permet un desordre total. Gràcies a això, els ajuntaments es treuen el mal de cap de gestionar, perquè altres ho fan per ells. Sense anar més lluny, segons els treballadors del Punt Verd, a l’Hospitalet la recollida i retorn dels recipients la fa FCC; una segona empresa que no coneixem, fa el reciclatge, mentre que la neteja i tractament dels envasos la fa Asproseat, aquesta última, curiosament, és la que abans, quan l’Ajuntament sabia quants litres es reciclaven, es feia càrrec de tot el procés. A saber què ha passat perquè ara tres empreses es reparteixin la feina. Per cert, no cal que busquin informació en les dades obertes de l’Ajuntament. No trobaran res. Nosaltres ho hem aconseguit preguntant als treballadors.
La irresponsabilitat no solament és del govern municipal sinó també de la ciutadania. Només uns pocs als que hem preguntat sabien que l’oli usat es recicla, i d’aquests encara menys, que és un gran contaminant. Ara ja ho saben, no per mèrit de l’Ajuntament, que sembla fer tot el possible perquè els ciutadans segueixin en una còmoda inòpia, sinó perquè nosaltres els ho hem dit. No ens ha d’estranyar: és més fàcil governar a una població inculta o fins i tot idiotitzada, que a una informada i culta.
Què lluny estem de tantes localitats espanyoles!, unes governades per la dreta, altres pel PSOE i algunes per l’esquerra. La sensibilitat mediambiental, la intel·ligència i la capacitat de governar no tenen color. Si fa dos anys les ciutats amb contenidors i una bona gestió del reciclatge eren minoria, ara ja són majoria. I no només espanyoles; a la resta d’Europa i a moltes ciutats de països sud-americans, com Colòmbia, Xile, Argentina, Nicaragua, etc. les autoritats promouen la recollida de l’oli usat amb campanyes publicitàries i sembren els seus carrers amb contenidors. Òbviament, seria el súmmum que el nostre Ajuntament fes com algunes del sud d’Itàlia, que per fomentar el reciclatge, canvien l’oli vell per un percentatge d’oli d’oliva verge. Us puc assegurar que si algun dia aquest govern municipal fes una cosa semblant, em trauria públicament el barret.
Granada a l’esquerra, Mariñas (Galicia) al centre i Castellar del Vallès a la dreta
Bogotá (Colombia) a l’esquerra, Argentina al centre i Chile a la dreta
Però l’assumpte no acaba aquí, sinó per la presa de pèl que representa la nova taxa d’escombraries, aprovada, per cert, pels grups municipals del PSC i dels Comuns, per una feina que, com es pot veure, no existeix. De fet, segons treballadors del Mercat Municipal del Centre —si ho fan a un, a la resta deuen fer el mateix—, els camions de recollida de les deixalles del Mercat no fan cap distinció i ajunten plàstics, cartrons i residus orgànics. I això ens fa pensar en el que deuen fer un cop a lloc, i si l’Ajuntament té algun sistema de control. Nosaltres no hem trobat cap evidència que s’hagi fet, o es tingui la intenció de fer, una auditoria sobre la gestió dels residus. Segons la documentació trobada, l’Ajuntament vol fer-ne una, però només sobre els costos. És a dir, tot indica que tant se li en fot com acaben els residus, o que si ho sap, no té cap interès en fer-ho públic.
A tot això li hem de sumar el complet descontrol, per no dir la disbauxa, de la gestió de la nova taxa, que segons alguns destinataris, s’ha rebut fora de termini i amb recàrrec; comerços que no la reben (òbviament, les seves dades no seran compartides), mentre que altres no saben qui l’ha de pagar, si l’inquilí o la propietat.
A l’espera del resultat, els treballadors mantindran el to d’enfrontament amb l’empresa davant les sancions i els acomiadaments
El passat dimarts 20 de gener, es va celebrar el judici per la demanda de CCOO contra l’empresa Moventis, pel desacord sobre la retallada de drets i de salaris, i el canvi d’horaris que ha malmès la conciliació familiar. Durant l’acte del judici a la Ciutat de la Justícia es va concentrar un gran nombre de treballadors de l’empresa per donar suport a la demanda. Per fer efectives aquestes retallades de drets i de salaris, l’empresa es va acollir a l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors, que si es llegeix bé, es veu que es va redactar en uns anys de forts canvis empresarials i de competència, que van posar en dificultats a moltes empreses de l’Estat. Amb aquest article s’intentava salvar moltes empreses que d’altra manera haguessin hagut de plegar i, de retruc deixar a milers de treballadors a l’atur. Per això estan els tribunals, per decidir si Moventis té raó en utilitzar l’esmentat article, però no es pot obviar que grinyola s’agafi per on s’agafi. Per a començar, Moventis va aconseguir la licitació presentant una proposta a la baixa de manera temerària, per la qual cosa havia de saber que econòmicament li costaria molt fer front al contracte, i que només ho podria solucionar rebaixant els salaris i els drets dels treballadors, a més de reduir el manteniment dels autobusos, posant en perill els mateixos treballadors, els vianants i els usuaris. Per desarmar la següent excusa de l’empresa hem d’entendre que l’article 41 depèn directament del 82.3 de la mateixa llei, que diu exactament:
“Se entiende que concurren causas económicas cuando de los resultados de la empresa se desprenda una situación económica negativa, en casos tales como la existencia de pérdidas actuales o previstas, o la disminución persistente de su nivel de ingresos ordinarios o ventas”
No estem parlant d’una baixada d’usuaris ni de tarifes, sinó tot el contrari. Si no és per les vagues, el flux hauria augmentat, mentre que les tarifes s’han apujat. De fet, si l’empresa perd diners, o millor dit, ha deixat de guanyar-ne, és per voluntat pròpia. No es tracta d’una lluita competencial, sinó d’un canvi d’empresa. Els treballadors ja hi eren, els autobusos també, i també els mateixos usuaris i el mateix sistema de tarifes. Tanmateix, s’ha de tenir en compte que no existeix competència amb altres empreses del sector. Moventis és l’única que dona el servei perquè es tracta d’una concessió d’un estament estatal; a més, s’ha de dir que amb unes condicions que, per llei, l’obligaven a respectar el conveni i les condicions contractuals amb els treballadors, per la qual cosa, al nostre entendre i en aquest cas, l’article 41 no s’hauria de poder aplicar.
És evident que aquesta només és l’opinió que es desprèn després d’haver fet un seguiment exhaustiu del cas des del seu inici i llegida la “Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic, per la qual es transposen a l’ordenament jurídic espanyol les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014” i “l’Estatut dels Treballadors”.
En uns dies, pot ser en una setmana, el jutge dictarà sentència i llavors sabrem si estàvem equivocats o no.
D’altra banda, el conflicte, conseqüència de la decisió temerària de l’empresa de presentar-se en condicions límits a concurs, podria convertir-se en un delicat precedent per tot el sector, si tenim en compte que totes les línies i concessions públiques sortiran a concurs en els propers anys fins al 2028, segons explica CCOO.
El vicepresident de Mobilitat de l’AMB es fa fotos amb els propietaris de l’empresa, mentre una de les empreses subsidiàries del grup és “l’única que es presenta” per concursar al seu municipi.
Hi tornem a ser. Ens sap greu fer-nos tan repetitius, però si alguna cosa té Moventis amb els autobusos de l’Hospitalet és això, un problema sense solució que es repeteix de manera constant. No hi ha un nou mes que no es converteixi en notícia, i cada cop anant a pitjor.
Com sembla que no hi ha res a fer, ni amb l’empresa ni amb l’AMB, els treballadors tornen repetidament a la vaga, la darrere el passat divendres dia 5. És l’únic que els hi queda per defendre les seves antigues condicions laborals, que tampoc eren res de l’altre món. Amb elles, però, elles podien anar tirant i de tant en tant gaudir d’una vida familiar, la que precisament els seus contractes dictaven.
Ara l’AMB s’ha tret la mascareta. Ja era hora, pensem, de deixar de semblar una cosa i ser una altra, de fer-se els cínics. I per què diem que s’ha tret la mascareta? Perquè per fi ha reconegut públicament que tant els en fot que els autobusos públics estiguin fets una merda, que l’empresa violi les condicions contractuals amb els treballadors, que els vehicles contaminin, que circulin amb material sense homologar, que els usuaris vagin com en una llauna de sardines, molts cops després d’esperar 20 minuts, etc. No ho diu així, és clar, almenys públicament, això seria vergonyós, però suposem que les converses internes deuen anar per aquí, perquè si no, no s’entén el que van respondre als mitjans de comunicació, en aquest cas a la Cadena SER. Contactada per SER Catalunya, l’AMB, assegura que la flota d’autobusos adscrita al servei de l’Hospitalet té una antiguitat inferior als sis anys i s’està renovant ara amb l’entrada de 23 busos nous, la major part dels quals són elèctrics. A més, expliquen que d’acord amb el contracte, Moventis és el responsable del manteniment dels vehicles i de tenir al dia les inspeccions tècniques i, segons l’AMB, més enllà d’incidències puntuals, no tenen constància que existeixi una problemàtica greu amb el manteniment dels vehicles. Les imatges que mostra el mitjà ho diuen tot, però per l’AMB entren dins la normalitat. És a dir i en poquíssimes paraules, els directius de l’AMB consideren del tot normal que el servei d’autobusos que circula per la nostra ciutat sigui comparable a un del Tercer Món. Òbviament, de ser ciutadans normals i corrents, el primer que ens vindria al cap és que hi ha conxorxa —llegeixis alguna cosa semblant a corrupció—, però contràriament al sentit comú popular, nosaltres creiem que els nostres representants són honestos i el que hi ha és una incompetència que voreja la irracionalitat o, fins i tot, una manca de capacitat d’algun tipus, almenys la mínima necessària per dirigir la mateixa AMB.
Per rematar-ho, el Sr. Carlos Cordón, alcalde de Cerdanyola del Vallès i, no s’ho perdin, vicepresident de Mobilitat, Transport i Sostenibilitat de l’AMB, es fa fotos, que publica a la web del seu ajuntament, amb els propietaris de Moventis, durant l’entrega d’una insígnia a la Sra. Maria Rosa Escursell, mare dels propietaris, pel seu centenari. Òbviament, no tenim res a dir que un dels màxims responsables de mobilitat de l’AMB es faci fotos amb una centenària de la seva ciutat, tot al contrari, però trobem massa simptomàtic, a més d’una manca de sensibilitat vers els treballadors de Moventis, que, tal com està la situació, se la faci amb els propietaris d’aquesta empresa, i que, a sobre, la publiqui amb molta rialla a la web de l’ajuntament. Cal ser ànima de càntir per no adonar-se del lamentable exemple. I, a més a més, ara ens assabentem que Marfina Bus, empresa subsidiària de Moventis, és l’única empresa que ha optat per gestionar el transport públic de la mateixa Cerdanyola, segons ho certifica la secretaria de l’AMB, Mireia Grau Sadurní. Estrany, si més no, tenint en compte la quantitat d’empreses que hi ha en el sector. Ens preguntem per què cap d’elles ha presentat una oferta. Potser han arribat a la conclusió que no val la pena, donat l’historial de la “relació” entre l’AMB i Moventis.
Nosaltres, tot i que no creiem massa en les coincidències, sabem que sempre hi cap la possibilitat que existeixi alguna; però en aquest cas no parlem d’una, ni de dos, ni de tres… sinó de totes les imaginables. I les que no ho són, sobrades per obrir una investigació en profunditat. No s’ha de ser gaire despert per entendre que algú surt guanyant de tot plegat. No sabem qui ni quant, però del que estem segurs és que els ciutadans i els treballadors, no només no hi treuen res de positiu sinó que surten perjudicats. És a dir, són els que paguen.
No estaríem fomentant la informació crítica si no reflectíssim o passéssim de puntetes sobre les coses, que segons el nostre criteri, l’ajuntament fa bé encara que a mitges, i ens temem molt que per casualitat. El problema també és que són poques les que estan bé i a vegades passen desapercebudes, encara que aquest no sigui el cas. A això li hem d’afegir la ingent quantitat de despropòsits o el desgovern que detectem, tants, que no ens dona temps de publicar els encerts (penseu que la nostra revista digital només publica una informació o article al dia, i, entre els desgavells del govern i les notícies importants, se’ns fa escàs).
Fa temps, no gaire malauradament, que veiem contenidors de recollida de roba pels nostres carrers. I el primer que pensem, almenys els que tenim una mica de sensibilitat pel medi ambient és, ja està, més roba contaminant al desert d’Atacama, Togo, Ghana o Kenya. I no ens equivoquem, però tampoc es tracta de criminalitzar l’ajuntament o les associacions que operen aquests residus. Això sí, com és habitual en ell, ho ha fet tard, el més possible imaginem, no fos cas que l’Hospitalet sortís puntera en alguna cosa bona i la gent s’acostumés. Perquè, si algú pensa que això d’instal·lar contenidors de roba usada, l’Ajuntament de l’Hospitalet ho ha fet per pròpia iniciativa, està molt equivocat.
No és el primer cop que denunciem la manca de sensibilitat ecològica i mediambiental del nostre consistori. De fet, i a cop d’ull, deu ser l’últim de l’entorn, encara que, si donéssim un tomb, segurament descobriríem que allò de l’entorn queda curt. El 8 d’abril del 2022, el Congrés va aprovar la Ley 7/2022, de 8 de abril, de residuos y suelos contaminados para una economía circular, que va entrar en vigor el 10 del mateix mes, i que en l’Article 25, Punt 2 / C diu exactament:
Para facilitar la preparación para la reutilización y el reciclado de alta calidad, de conformidad con los artículos 24.2 y 24.3, las entidades locales establecerán la recogida separada de, al menos, las siguientes fracciones de residuos de competencia local: a) El papel, los metales, el plástico y el vidrio, b) los biorresiduos de origen doméstico antes del 30 de junio de 2022 para las entidades locales con población de derecho superior a cinco mil habitantes, y antes del 31 de diciembre de 2023 para el resto. Se entenderá también como recogida separada de biorresiduos la separación y reciclado en origen mediante compostaje doméstico o comunitario, c) los residuos textiles antes del 31 de diciembre de 2024, d) los aceites de cocina usados antes del 31 de diciembre de 2024, e) los residuos domésticos peligrosos antes del 31 de diciembre de 2024, para garantizar que no contaminen otros flujos de residuos de competencia local, f) los residuos voluminosos (residuos de muebles y enseres) antes del 31 de diciembre de 2024, y g) otras fracciones de residuos determinadas reglamentariamente. Entre los modelos de recogida de las fracciones anteriores que establezcan las entidades locales se deberán priorizar los modelos de recogida más eficientes, como el puerta a puerta o el uso de contenedores cerrados o inteligentes que garanticen ratios de recogida similares.
Òbviament, o el nostre ajuntament no es va llegir tot el text, o va pensar que com és l’Hospitalet, la ciutat que ja dona per perduda o amb unes peculiaritats sociopolítiques i culturals clarament tercermundistes, podia allargar-ho uns mesos sense que es notés; encara que les ciutats del nostre entorn posessin fil a l’agulla molt abans, fins i tot anys del termini.
Llavors, què és el que ha fet bé?, ens preguntem. Doncs que ha escollit, s’ha de dir que no sabem com, a Humana, com una de les associacions gestores de la recollida i la posterior manipulació i comercialització de la roba usada. No sabem com, perquè Humana no pot fer-ho sense un conveni amb l’ajuntament, i n’hem trobat molts casos, de petits i grans ajuntaments, però ens ha sigut impossible trobar el de l’Hospitalet, com tampoc el de Solidança, l’altra associació que també ha instal·lat contenidors, a saber en quines condicions.
Després de l’informe de Greenpeace, del 26 de novembre de 2024, que demostrava que la roba que comprem i deixem als contenidors acaba majoritàriament als descampats i rius del Tercer Món, Humana es va posar les piles i va encarregar una auditoria específica per saber on acaba la seva roba, sent, després d’haver buscat molt, l’única associació que no només fa autocrítica sinó que intenta solucionar un problema que no és el seu. La resta d’associacions, Solidança entre elles, l’únic que fan és mostrar en el seu portal de transparència, on van a parar els diners i la seva política laboral, que donat que és una obligació, no té cap mèrit i, després d’estudiar la documentació, veiem que tampoc és per llençar coets; mentre que a la seva Memòria tampoc hem pogut trobar on acaba la roba que recullen. Humana, per contra, a la seva auditoria explica amb molta claredat quanta acaba a tercers països, és a dir fora de la UE, i ho fa país per país i per quantitats, fent un esforç per saber el seu destí final.
Pel que fa a la responsabilitat, òbviament no és del tot seva sinó del mateix Estat, que fa la llei, però després es desentén. El punt 2 de l’Article 32 de la mateixa llei explica clarament:
El Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico podrá prohibir, de forma motivada y de conformidad con el reglamento comunitario y con el Convenio de Basilea, la expedición de residuos con destino a terceros países no miembros de la Unión Europea cuando exista alguna razón para prever que no van a ser gestionados en el país de destino sin poner en peligro la salud humana o sin perjudicar el medio ambiente o cuando, por concurrir alguna circunstancia de las reguladas en los artículos 11 y 12 del Reglamento 1013/2006 o en el Convenio de Basilea, se estime que determinadas categorías de residuos no deben ser objeto de exportación.
És obvi que el Ministeri fa com qui no veu, perquè sobre la taula no només té l’informe de Greenpeace, que, per cert, mai s’equivoca, sinó també l’auditoria de la mateixa Humana.
Com bé explica Humana, una part de la roba es comercialitza a les seves botigues, la millor per descomptat; una altra part s’exporta, la majoria de la qual, encara que no estiguem del tot segurs, per produir aïllants, moquetes o fibres industrials; una altra acaba a petits mercats del Tercer Món, d’això dono fe perquè ho he vist personalment, creant milers de llocs de treball —qui no ha vist en algun documental del Tercer Món, joves vestint samarretes del Barça o del Reial Madrid, de temporades passades?—. Malauradament, però, ningú pot assegurar que una part acabi abandonada, contaminant terres, cultius i aigües. I, finalment, la resta acaba a les escombraries, donat que no serveix per a res. Això últim, cada cop més, perquè la roba que ens comprem, cada cop és més dolenta, sobretot la que compra el jovent.
Per descomptat, abans de llençar la roba a les deixalles, sempre és millor dipositar-la a un contenidor d’aquestes dues associacions. No obstant això, i vist el cas, la meva roba, sempre neta i en perfectes condicions, la porto a la parròquia; la seva xarxa d’ajuda és molt eficient, discreta i no fa negoci. Això, si no la dono a alguna persona que la necessita i no la pot comprar, de la que malauradament n’hi ha molta a la nostra ciutat. La resta la portava a la deixalleria, però ara tenim l’oportunitat de deixar-la a un contenidor específic.
Dit això i coneixent el “percal” de qui governa la ciutat, imaginem que cap responsable se li haurà ocorregut investigar les associacions amb les quals s’han “signat acords”. Haver escollit a Humana haurà sigut una casualitat. En cas de no ser així, ens agradaria que ens ho fessin saber. I, ja posats, també ens agradaria assabentar-nos sobre què li van veure a Solidança, perquè probablement alguna cosa se’ns ha escapat.
El passat 28 d’octubre, durant el ple que cada mes ens regala l’ajuntament —i diem que ens regala perquè encara no sabem per què serveix, donat que el que allí es decideix, el govern municipal s’ho passa pel forro— vam tenir l’ocasió d’escoltar la intervenció del delegat de Comissions Obreres a l’empresa Moventis, fent una crida desesperada perquè l’ajuntament faci alguna cosa per resoldre el problema del transport públic a la ciutat, no només en relació a les moltes famílies dels treballadors sinó també respecte dels usuaris del servei d’autobusos. I una cosa ens va crida molt l’atenció, el “no pot ser normal” que el representat sindical va expressar durant el seu parlament. Malauradament, la frase està equivocada, almenys el segon cop que es diu, perquè aquest no pot ser normal, en realitat és no hauria de ser normal, perquè normal sí que ho és. I és que, els que vivim en aquesta ciutat, ens hem acostumat a una normalitat estranya, diferent, si més no, a la resta de ciutats i o poblacions, ja no del nostre entorn sinó de pràcticament tots els països d’Europa i bona part de la resta del món. A l’Hospitalet, la normalitat no és el mateix que a la resta. I el pitjor és que la ciutadania ho ha normalitzat, s’ha de dir que no sabem el perquè. S’hauria de fer un estudi sociològic en profunditat per entendre-ho, tant pel que fa a la ciutadania com a la seva classe política (no a totes, sortosament).
Però anem al que importa perquè, si es llegeix bé, la intervenció té un objectiu molt clar, interpel·lar a aquesta classe política sobre de quin costat es posiciona. Les respostes les poden trobar al vídeo adjunt. Escoltin-les bé, perquè no tenen pèrdua, al minut 1:38:25. Però la que més ens ha cridat l’atenció, és clar, és la de l’alcalde i el seu regidor. Després d’escoltar-los, no podem més que preguntar-nos si ens consideren beneits; o, ves per on, hi cap la possibilitat que ells ho siguin i no ho sabíem. Hauran oblidat que ells són l’AMB, que els màxims responsables d’aquesta entitat són el Sr. Collboni com a president i el Sr. Balmón com a vicepresident, ambdós del PSC, i que aquest últim llença pilotes fora i ve a dir que és cosa de l’empresa i dels treballadors. No ho diem nosaltres, sinó ell mateix en una entrevista en El Periódico: “que todas las líneas metropolitanas que han cambiado de manos han tenido problemas al inicio porque su gestión es “complicada”, así como lo han sido las respectivas adaptaciones entre empresas y trabajadores”. “Esperemos que unos y otros lo puedan reconducir”, tal com expliquem al nostre article del 21 d’octubre.
INTERVENCIÓ – CCOO L’HOSPITALET (PLE MUNICIPAL, 28 D’OCTUBRE DE 2025)
“Bona tarda,
El servei de bus a L’Hospitalet No funciona, I per això des de CCOO de L’Hospitalet, volem tornar a denunciar davant aquest Ple municipal la situació greu e insostenible que pateix el transport públic urbà de la ciutat durant l’últim any i mig des de que Moventis, va assumir el servei el 6 d’abril de 2024. El resultat és clar: el servei degradat, els treballadors perdent cada dia els drets laborals guanyats durant dècades i la ciutadania abandonada per el mal servei. Aquest desastre no és casual. L’AMB va adjudicar el contracte a Moventis que va presentar una oferta temeràriament a la baixa, sabent que era impossible complir les condicions sense retallar drets als treballadors i qualitat als usuaris. Al nostre parer això és una irresponsabilitat. Aquest no és un cas aïllat. El model de gestió de Moventis — basat en l’estalvi a costa del manteniment, la seguretat i els drets laborals— s’està repetint a altres llocs on també opera Moventis, com Girona, Mataró, Pamplona i Mallorca on també hi ha denúncies i sancions per vulneració de drets laborals i per deficiències greus en el servei per part de MOVENTIS. Des del primer dia que Moventis va començar a operar el servei a L´Hospitalet, hem vist retards constants, aglomeracions, busos fora de servei, conductors sense formació que no coneixen les rutes i es perden, vehicles amb falta de manteniment i fins i tot la paralització del servei per la intervenció de la guàrdia urbana per el mal estat dels neumàtics posant en una clara situació de perill els usuaris i els treballadors. Els usuaris ja s’han acostumat al mal servei, però això no pot ser normal.
A nivell laboral, la situació és igualment greu: Persecució sindical i repressió, acomiadaments de delegats i treballadors i expedients disciplinaris per exercir el dret de vaga. Des de que va entrar a operar Moventis hem patit una substitució de la plantilla, el que s’anomena acomiadament silenciós, mes de 80 conductors professionals amb molta antiguitat han marxat farts de les males condicions laborals i de conciliació a la que ens sotmet Moventis. Aquesta plantilla s’està substituint per treballadors mes vulnerables contractats majoritàriament en origen a Perú, venen amb contractes de residencia subjectes al contracte de treball i al pagament d’un lloguer l voltant d’uns 400€ per una habitació compartida que se’ls treu de la nòmina, però un cop son aquí no son formats adequadament i aquesta situació també provoca un empitjorament del servei. Tot això, mentre Moventis acumula sancions: l’última sanció molt greu, de 325.000 euros imposada per l’AMB pels incompliments del contracte a la línia M12. Però aquestes multes no compensen el que han perdut els treballadors ni els usuaris. Són sancions simbòliques que l’empresa assumeix perquè el benefici obtingut de les retallades es molt superior al cost de les multes.
Nosaltres entenem que les multes haurien de servir per corregir la conducta de Moventis en relació als incompliments del servei, però cap de les multes imposades per l´AMB han sortit l’efecte desitjat. La veritat és que Moventis guanya diners incomplint, estalviant en manteniment, en salaris i en drets. El propietaris de Moventis tenen un patrimoni al voltant dels 300 milions d’euros i un volum de negoci de 1.500 milions, de veritat pensen que aquestes multes els hi fan repensar la seva actuació? No pot ser que una administració pública permeti que un servei essencial per a milers de veïns funcioni en aquestes condicions. No pot ser normal. No pot ser que una empresa denunciada repetidament per vulnerar drets fonamentals —com ha reconegut tant la inspecció de treball com un jutjat de Barcelona en una sentència recent— continuï gestionant el transport de la segona ciutat més gran de Catalunya.
Nosaltres, des de CCOO, no venim aquí només a queixar-nos. Venim a exigir responsabilitat i acció immediata, per part de l’ajuntament i de les administracions. Demanem a aquest Ple municipal, que es revoqui la concessió i es recuperi una gestió pública i de qualitat del transport. El transport públic no hauria de ser mai un negoci. És un servei essencial, al igual que ho es la sanitat o l’educació, es un dret que ha de garantir la igualtat, la seguretat, la dignitat i la mobilitat de totes les persones i això Moventis ho incompleix tots els dies des de que va aterrar a la ciutat de L´Hospitalet. Des de CCOO, continuarem defensant els drets dels treballadors i treballadores de Marfina Bus, però també als usuaris de L’Hospitalet, que mereixen un transport segur, puntual i digne.
Aquest Ajuntament té una responsabilitat directa i la pregunta es molt clara per tots els aquí presents, De quin costat es posicionen? Del costat dels treballadors i dels usuaris? o del costat d’una empresa com Moventis que vulnera drets laborals i que incompleix sistemàticament el servei de bus a la ciutat de l’Hospitalet a milers d’usuaris cada dia? Avui els demanem que es posicionin del costat correcte: del costat dels treballadors i de la ciutadania. Si us plau per el bé de tots demanin al AMB que faci fora a Moventis de L’Hospitalet, no ens mereixem ni un minut mes aquest tipus d’empresa.
Ens perdonaran si els hi diem que tot el que passa per l’AMB i Moventis comença a fer massa pudor, una administració supramunicipal, i una empresa de transport de persones que pretén, sense cap simulació, convertir el transport metropolità de la ciutat en tercermundista, donat, i aquí ens hauran de tornar a perdonar, que l’Hospitalet és, a Catalunya, allò més semblant que hi ha al Tercer Món. Se suposa que Moventis, a través de la seva filial Marfina Bus, ho ha tingut present com assaig, ben agafadeta de la mà de l’AMB que, després de tot, és la que li va donar la concessió, tot i saber que no podia complir el contracte. Això, o els que ho van aprovar superen un incomprensible nivell d’ineptitud perquè, des de la seva posició i experiència, forçosament havien de saber que era impossible complir el contracte, a menys que obliguessin els treballadors a fer més hores que un rellotge, en condicions de treball tercermundistes i amb autobusos que es cauen a trossos. En el món dels negocis, ja se sap que ningú dona duros a quatre pessetes, i si els acceptes sense analitzar el per què, o ets un negligent o ets un corrupte i en alguns casos, totes dues coses alhora.
Siguem malpensats. Entra la possibilitat que això sigui un assaig de l’AMB per veure si es poden anar privatitzant tots els serveis de transport metropolità, a preu, repetim, tercermundista. I on millor que intentar-ho a la ciutat que més s’adapta a aquesta situació? Ens diran exagerats, però pensin que precisament acabem d’arribar d’un país africà molt pobre, i, vet aquí, que excepte en seguretat, que en això l’Hospitalet és bastant pitjor, en la resta, molts barris de la nostra ciutat s’hi assemblen massa.
També és casualitat que el vicepresident executiu de l’AMB sigui el Sr. Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, del PSC com el de l’Hospitalet, ciutat, la de Cornellà, que també pateix el desgavell de Moventis. Encara rai que gent molt propera al Sr. Balmón agafa cada dia el bus i el posa al dia, perquè si no encara s’estaria preguntant què passa amb part del transport públic de la seva ciutat. No ho diem nosaltres, sinó ell mateix, si El Periódico no menteix. De fet, si el Sr. Balmón o el Sr. Quirós, alcalde de l’Hospitalet, agafessin els autobusos de la ciutat, descobririen no només que van amb retard i uns quants d’ells circulen escacharrats, com diuen per Fraga i els seus voltants, sinó que a vegades canvien el recorregut inopinadament. Dono fe. Per exemple, en la línia M11 se salten parades i no a propòsit, sinó perquè els conductors, molts d’ells peruans, no coneixen el recorregut ni la ciutat. A voltes prou fan a arribar. El més sorprenent és la paciència o, millor dit la resignació dels usuaris, que ja ho donen tot com a normal.
I no s’ho perdin, segons El Periódico, el Sr. Balmón també diu “que totes les línies metropolitanes que han canviat de mans han tingut problemes a l’inici, perquè la seva gestió és complicada, així com ho han estat les respectives adaptacions entre empreses i treballadors. Esperem que els uns i els altres ho puguin reconduir”. És a dir, que la rebaixa de drets, de salari real i la violació sistemàtica de la conciliació familiar, només és un problema d’adaptació entre empresa i treballadors que, de fet, és entre l’AMB que ho permet i provoca, acceptant propostes impossibles de complir, als mateixos treballadors.
Dit això, ens assabentem que dies enrere l’AMB va imposar una sanció de 325.000 € a Moventis. https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20250930/imponen-nueva-sancion-moventis-incumplimientos-contrato-buses-hospitalet-multa-300000-euros-122081805 S’ha de dir que aquesta sanció, si finalment arriba i es paga, és molt inferior a les quantitats que els treballadors han deixat de percebre pels canvis dictats per l’empresa. A això se li hauria de sumar el que aquesta s’ha estalviat en el manteniment d’un material que, com anteriorment hem explicat, es cau a trossos. Per descomptat, en cas de fer-se efectiva la sanció, els diners no acabaran en mans dels treballadors i dels usuaris, que són els que l’han acabat pagant i patit. Volem creure que, tot i la seva incompetència, aquests diners no serviran per pagar dietes o àpats pel personal directiu i assessors que pul·lulen per l’AMB, sinó per millorar altres serveis. I també, en cas de fer-se efectiva, l’empresa tampoc cal que es preocupi gaire, el govern municipal del Sr. Quirós ja trobarà la manera de compensar-la, tal com va fer després de la primera sanció https://dinamitzaciolocal.l-h.cat/detallNoticia.aspx?1hwUgyLw00eZ617ZqazCVUZ0MLGHyGb9Cy0YAfuA0mJJGn8qazB (recordem que aquesta serà la tercera), regalant-li cursos de formació pels treballadors vinguts del Perú, amb condicions altre cop tercermundistes i amb salaris de pura supervivència.
Perquè es facin una idea del tarannà de l’empresa a la qual l’AMB tan alegrement li va entregar la concessió, a primers d’aquest mes va ser sancionada pel Jutjat Social núm. 16 de Barcelona, per haver vulnerat el dret a la vaga de tres dels seus treballadors. https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20251007/sentencia-estima-vulnero-derecho-huelga-conductores-buses-hospitalet-122241233 Suposem que l’empresa, a causa de la seva inèrcia de manca de respecte als drets dels treballadors o a la ciutat on presta servei, es va despistar i pensava que estava a un altre país, on els drets sindicals i de vaga són inexistents.
Els treballadors es queixen que les Administracions responsables son incapaces de trobar una sortida raonable i això que no reclamen millores sinó el que ja tenien.
Avui ha començat una nova vaga dels treballadors del transport de passatgers de l’Hospitalet, convocada per CCOO —amb vuit delegats a l’empresa Marquina Moventis— i la CGT —amb dos. Ens els hem trobat front l’ajuntament, amb les seves pancartes i protestes sorolloses (pitades). Donat que això ja dura massa i que aquest cop la vaga pot afectar de manera seria a la ciutadania, ens hem aturat una estona per parlar amb els reunits perquè ens expliquessin el que està passant, per si alguna cosa havia canviat dins les negociacions. S’ha de dir que la UGT, amb tres delegats a la mateixa empresa, no hi era, ni tampoc sembla haver convocat cap vaga, que hagi transcendit. Tampoc sabem, perquè no ens ha arribat, si està fent algun tipus de pressió a l’empresa, i també a l’ajuntament i a l’AMB, principals responsables del que està passant.
Malauradament res ha canviat. Els treballadors han presentat una oferta a l’empresa que, segons ens expliquen, diu que se l’estudiarà sense fixar data. Paral·lelament, i després d’una petició de la part treballadora, l’AMB ha acceptat fer de mediadora, però pel 30 de setembre, massa temps si el que volen és desencallar un conflicte que després de any i mig, l’empresa segueix sense complir el contracte i la prestació del servei. Mentre tant, els treballadors hauran de seguir com si res, ens expliquen, treballant més hores per menys diners i sacrificant una de les coses més importants, la conciliació familiar, que està reflectida a tots els contractes. I és que, pel que afirmen, l’únic que defensen els treballadors és mantenir les condicions de treball que ja tenien abans de la irrupció d’aquesta empresa. És a dir, no demanen millors condicions, menys hores de treball o més diners, sinó mantenir el mateix que tenien, res més.
I a tot això, què diu l’ajuntament amb el Sr. Quiros al davant?, preguntem a la representació obrera. I la resposta és un encongiment d’espatlles. El Sr. Quiros i la resta del govern municipal no fa res, segons els treballadors, fora de declaracions intempestives i de cara a la galeria, amenaçant que demanarà la retirada de la concessió, tot sabent —afirmen els representants sindicals— que pinta poc o res i que tot depèn de l’AMB, on el PSC té majoria absoluta. Això no vol dir, ens asseguren, que en aquesta política no rebi el suport d’altres grups.
Per entendre el que és l’AMB i qui mana dins d’ella, podem entrar en aquest enllaç, on s’explica clarament que el màxim òrgan de govern és el consell municipal que, si es revisa, hi apareixen el Sr. Quirós i el Sr. Husillos, alcalde i tinent d’alcalde respectivament, i el regidor Sr David Gómez Luque. Tres membres del govern de l’Hospitalet, que cobren 357 € per assistir a cada reunió —segons ens han dit moltes d’elles virtuals— una per mes. El que fa feredat, i no és el primer cop que ho publiquem, és el que cobren els funcionaris d’aquesta institució, sobre tot els principals responsables, salaris que contrasten abusivament amb el que cobren els treballadors de Moventis, principalment els conductors llatinoamericans (peruans principalment) que, a canvi de fer més hores que un rellotge, guanyen el just per subsistir.
Feia quasi un any que no agafava la bici, una estranya malaltia muscular m’ho havia impedit, sortosament resolta gràcies a l’entestament i perícia de la meva metgessa de capçalera. I un cop recuperat, el primer que vaig fer és tornar a agafar el camí del riu que, ves per on, no fa pas gaire em van dir que el nou consistori, que de nou només sembla tenir una afició per deixar de costat al voluntariat, havia pres la lloable decisió de netejar el camí. Santa innocència!, no la meva òbviament, sinó la del qui creia que alguna cosa havia millorat. El camí sembla net, algú ha passat i ha recollit infinitat de plàstics i merda varia, no sé si els serveis de neteja o un grup de voluntaris, perquè en tot el seu recorregut està sembrat de sacs de plàstic, com si un d’aquests últims haguessin fet la feina, esperant, possiblement, que els serveis tot seguit els recollissin després d’haver-ho pactat. Això és el que imagino, perquè els serveis de la neteja sempre van acompanyats d’un vehicle i aquest no ha sigut el cas. I és que els sacs, tots ells, estan rebentats amb la merda escampada per la vegetació. Mira per on, ara tenim la mateixa merda de plàstics, amb l’afegit dels sacs! Haig de reconèixer que, dos dies després els sacs havien desaparegut, juntament amb part de la merda escampada, el que em fa pensar que l’operació no era del voluntariat sinó dels mateixos serveis de neteja, descoordinats probablement per motiu de les vacances.
Malauradament no tot acaba aquí. Des del començament del camí, just on els usuaris i els treballadors de l’hospital aparquen els seus vehicles, es poden veure cents de quilos de porqueria antediluviana, això últim per dir alguna cosa. Restes de sabates, milers de plantilles sobretot, se suposa que fetes d’un material més resistent que les pròpies sabates, ampolles que deuen tenir més de deu anys, i restes de productes difícils de qualificar per la seva antiguitat. I això ens fa pensar sobre el que hi deu haver enterrat, suposem que per deixar material d’investigació a futurs arqueòlegs, cosa que no se’ns havia ocorregut. De fet, si ho pensem amb una mica de perspectiva, d’aquí a mil anys, els nostres descendents agrairan tanta cura del nostre govern municipal per deixar enterrades proves de la nostra cultura; perquè si remenen més enllà, a Cornellà o el Prat, van aviats, allí no trobaran res per estudiar.
Fora bromes, penso que el problema de l’Hospitalet ja no solament és de mal govern. Això podria ser explicable si després d’una o dues legislatures la cosa canviés o, si més no, es reduís considerablement, perquè donaria a entendre que, bé o malament, s’intenta posar remei, però queda claríssim que no és el cas. Cap govern, empresa o particular, repeteix els mateixos errors durant decennis si no és a propòsit o perquè tant se li’n fot. El problema de la brutícia de l’Hospitalet, la seva deixadesa, és estructural i cultural. No hi ha altra explicació. L’ajuntament va a cops de queixa, sempre i quan aquesta afecti al seu electorat. Si els contenidors arrebossen merda no passa res, si algú es queixa sí, llavors es posa remei. Si enfront una plaga de cuques ningú diu res, es fa els ulls grossos; tanmateix, si alguns veïns o botiguers es queixen, l’ajuntament es belluga, però només al lloc localitzat de la queixa —això de la pudor dels carrers i les rates és una altra cosa: les solucions deuen ser massa complexes, encara que no tant per les ciutats veïnes—. La neteja dels carrers ha millorat, però segueix sent deficient. Avui mateix i en ple agost, he pogut comptar un plàstic gran a cada deu metres, sense comptar les llaunes i ampolles diverses. Això, al final del carrer Barcelona, on la concentració d’habitants és bastant minsa, principalment en ple agost.
Aquesta cultura de la deixadesa i del mínim esforç es reflecteix clarament en el camí del riu. No cal netejar on la gent no hi viu o només circula momentàniament, per anar del seu barri o casa, a un espai verd i cuidat per a passejar, evidentment fora del municipi. Cal netejar aquests pocs cents de metres que no serveixen de res? Ningú s’hi quedarà. Comparativament amb els de les ciutats veïnes són lletjos a parir i, fer-los bonics i interessants no aporta diners, no s’hi pot edificar. Els hospitalencs només utilitzen el camí del Prat, de Cornellà o de Sant Boi, per gaudir-ne. Pel de l’Hospitalet estrenyen el pas i intenten no mirar. De fet, ni tan sols saben si és l’Hospitalet.
Pel que fa a la merda dels aparcaments de la Residència passa el mateix. El personal sol ser d’altres ciutats, mentre que els usuaris hospitalencs hi van molt de tant en tant, i quan ho fan és per situacions que els hi fa pensar en altres coses. No surt rendible netejar-los. A més, si ho fessin es descobriria un munt de caus de rates, i això al govern municipal no l’hi acaba de fer el pes. Igual les hauria de censar o, fins i tot, empadronar.
Fa molts anys, el meu amic Josep Manuel, que en pau descansi, sent director del paisatge urbà de Barcelona, després que li cridés l’atenció sobre que constantment hi havia gent escombrant els carrers per recollir el que la gent llençava, em va explicar que era un mètode educatiu. Si la gent veu a un treballador escombrant o que acaba de passar, no llençarà res a terra. A poc poc anirem convertint una societat acostumada a embrutar la ciutat, a una que farà tot el possible per mantenir-la neta, em va dir. S’ha de dir que ho van aconseguir, però per això es necessita una cultura molt desenvolupada i ganes.
Ara bé, què podem esperar dels hospitalencs, que veuen com el seu propi ajuntament tant se li’n fot si la ciutat està neta o bruta? Sorprès estic quan veig els immigrants sud-americans o xinesos del meu barri, intentant introduir envasos de vidre i plàstics en uns contenidors on no hi cap una ploma. Em faig creus quan veig que el problema no és d’ells ni dels seus costums, sinó d’un govern que possiblement cap d’ells ha escollit. Personalment, estic fart de viatjar al tercer món, principalment a l’Àfrica. I allí hi ha de tot, però en general la gent és més sensible a la neteja, pot ser perquè els seus governs municipals intenten que les seves ciutats s’assemblin a les europees del Primer Món. Encara sort que no coneixen l’Hospitalet, una ciutat que creu que ho és per la seva ubicació o per decret, però que no ho sembla.
Òbviament, a aquests llocs també hi trobes ciutats on la gent passa olímpicament de la neteja, encara que haig de confessar que cada cop menys. Ara bé, aquestes ciutats curiosament estan habitades per persones convençudes que hi són de pas, que hi viuran uns pocs anys i marxaran tan aviat com sigui possible. A aquest Tercer Món són ciutats habitades per gent de fora, que mai se sentiran ciutadans d’elles, que treballen pel turisme o serveis de grans grups hotelers concentrats a espais d’interès turístic, on trobar un habitatge és gairebé impossible. No obstant això, si la ciutat està governada per gent amb cura i amor propi, es nota com amb el pas dels anys la situació canvia, i on fa deu veia un carrer ple d’escombraries, ara se’m fa difícil trobar plàstics pel carrer. Sembla ser que la gent del país els ha deixat de llençar a terra. Certament, és un canvi brutal per una ciutat del Tercer Món, on tots els paràmetres socials dirien el contrari.
Com ho han aconseguit? Doncs amb treballadors escombrant constantment i entitats de voluntaris que periòdicament fan neteja de plàstics als afores de la ciutat, pels seus camins i platges, amb molt rebombori mediàtic i crides del mateix ajuntament. Entitats que el consistori cuida i ajuda, i, sobretot, on té la suficient cura de, tot seguit, passar amb un camió per recollir els sacs.
No és cosa de ser primer o Tercer Món sinó tenir autoestima, cultura i, per descomptat, ganes de treballar.
No fa pas gaire, a una fruiteria del carrer Major va entrar una dona, aparentment de 80 anys o mes, amb un braç embenat. Què t’ha passat, Juanita? (nom inventat). Un noi amb un patinet em va llençar a terra a l’intentar prendrem la bossa. Òbviament, exclamacions, insults i tot el que cal en moments com aquest. Però el més curiós és que dos mesos abans li havien fet el mateix. Llavors sí que es van endur la bossa, amb els seus diners, documents, etc. On? Li vaig preguntar. Doncs aquí al costat, al carrer Príncep de Bergara (curiosament on ja hi ha alguna càmera). Jo no em bellugo del barri, em va dir. No li vaig preguntar pel suposat origen dels lladres, primer, perquè de sortida ella no ho va dir, només que eren nois; i segon, perquè és irrellevant. Un mal nascut és un mal nascut, i mereix el mateix tractament sigui alt, baix, prim, gros, blanc, groc, etc. El primer cop ho va denunciar, el segon ja no. Segons ella, no valia la pena. A tot això, el que queda clar és que no cal anar a La Florida, Pubilla Cases o La Torrassa; a l’Hospitalet Centre i molt a prop de l’Ajuntament, es pot sentir la mateixa inseguretat, principalment si ets dona i amb la fragilitat d’una avançada edat. Malauradament per l’extrema dreta, és evident que ser dona comporta un coeficient afegit de risc bastant elevat.
Per a un Pirata com jo, parlar de càmeres de videovigilància és més que excessiu, viola la part més fonamental de la llibertat individual. I ja sé que se’m dirà, que si no tinc res a amagar, tampoc haig de tenir cap por o recança. Però no és així: les càmeres són com les armes, les carrega el diable. Primer, serveixen per salvaguardar la seguretat de la ciutadania, és a dir, per defendre el seu dret de viure en llibertat; no obstant això, depenent les intencions de qui governa, el seu interès per salvaguardar les llibertats individuals i la democràcia —i tots sabem el que pot pensar sobre això una persona anomenada a dit, que ningú ha escollit com alcalde, o una regidora, que per treballadora i eficient que sigui, va arribar el “poder” traint als seus votants— la vídeo vigilància també pot convertir-se en un arma de persecució política o d’una ciutadania que no està conforme amb ells, molt pitjor si li afegim la Intel·ligència Artificial.
Bé, ja sé que això està agafat pels pèls, però no se’m negarà que és possible i massa factible donat el cas del què parlem. Després de tot, se’m pot dir que ja estem vigilats. De fet, el dia que un de nosaltres es converteixi en un perill pel sistema, a aquest no li costaria res anul·lar-lo. El sistema ho sap tot d’ell.
Dit això, i fora de la meva sensibilitat política, haig de reconèixer que entenc perfectament que el Grup Popular hagi presentat aquesta moció. La situació d’inseguretat dels nostres barris, la impunitat amb que es mouen els que es dediquen a assaltar i robar a dones grans i febles com la meva veïna, és insultant. Les patrulles policials són una solució, però especialment per donar una sensació de seguretat més que per la seguretat en sí. Qui roba anant en patinet, si veu una patrulla passarà de llarg i canviarà de carrer. Els que criden despertant als veïns i malmeten el mobiliari urbà, ho fan de nit i, òbviament, no quan una patrulla passa a prop. Però no tot acaba aquí. Algú creu que la policia necessita un sistema de videovigilància per saber qui ha robat, estirat la bossa d’una avia, cremat un contenidor, etc? Per suposat que no. La majoria dels qui delinqueixen són coneguts per la policia i, fins i tot, pels seus veïns. La videovigilància no serveix per aquests casos; una justícia més ràpida i de qualitat si. Per moltes càmeres que instal·lem, sense aquesta no servirien de res.
Però anem a la moció! Tot i entendre la seva bona intencionalitat, hem de ser conscients que cap marc jurídic l’avala. En aquest cas la llei és molt clara. Només les forces de seguretat de l’Estat, en aquest cas no la Guardia Urbana sinó els Mossos, tenen potestat per instal·lar càmeres de videovigilància, sempre sota el control i l’autorització del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En cas d’urgència i gravetat, la policia autonòmica pot avançar-se, però a la vista està que no estem parlant de cap d’aquestes dues coses. Sortosament, no es tracta de terrorisme ni d’assassinats. Un cop llegit l’anterior i el que diu la llei, també veurem que no es tracta de muntar càmeres que donin avís immediat del delicte. Les càmeres han de ser de gravació per ser utilitzades, si s’escau, per la judicatura. No estem parlant de l’interior d’un habitatge, on la possible violació de la propietat privada no deixa lloc a dubtes, sinó del carrer, que és de tothom.
No hi ha dubte que la llei és millorable des de la perspectiva ideològica de qui ho proposa. Però no estem aquí per discutir, ni tant sols debatre, l’opinió dels nostres representants polítics i, encara menys la seva ideologia, tan respectable com la meva. El que tractem de fer és analitzar la moció i la seva poc probable implementació.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
