Es presenta Guerreras, un llibre sobre la defensa del dret a l’habitatge
Imatge de TV de L’Hospitalet.
Contra el que seria desitjable i fins i tot lamentablement normal, el nombre de desnonaments a l’Hospitalet durant l’any 2023, va augmentar respecte dels tres anys precedents quan van estar entre els 204 i els 262, que ja és una xifra enorme i deplorable. L’any passat, segons dades dels jutjats de la ciutat, que va fer públics l’Informatiu de TV L’Hospitalet, el nombre de desnonaments va ser de 213, el que representa una mitjana de 18 desnonaments al mes. D’aquest any encara no tenim xifres més enllà de les que coneixem de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca Ciutat de l’Hospitalet, que en aquest darrer mes d’octubre han aconseguit aturar 5 desnonaments i han aconseguit que un dels desnonaments acabés amb un lloguer social. Les pitjors xifres son anteriors a la pandèmia quan els desnonaments es van disparar a la ciutat i se’n produïen uns 45 desnonaments mensuals.
D’acord amb la situació econòmica de la gran majoria de famílies de l’Hospitalet, la major part dels desnonaments la practiquen els jutjats per demanda dels llogaters per impagament de lloguers i una gran minoria per impagament de la hipoteca a càrrec de les entitats bancàries. Per l’any 2024, la representant de la PAH Ciutat de l’Hospitalet Estrella Ambrojo, considera que si no es fa front immediat a la demanda de lloguer social a la ciutat, més de 300 famílies quedaran al carrer per causa del que els jutjats anomenen “llançaments”. Per una vegada, la justícia encerta plenament, perquè el que es fa amb aquestes mesures és llançar la gent directament al carrer.
La representant de la PAH Estrella Ambrojo acaba de fer la presentació del seu llibre “Guerreras”, sobre la problemàtica dels desnonaments a la ciutat i el nostre redactor Pau Taxonera hi va assistir. A continuació adjuntem la ressenya que n’ha fet.
Imatge de TV L’Hospitalet
Una història de fam
Pau Taxonera
El passat 19 d’octubre vaig assistir com a convidat, a la presentació de l’últim llibre de la meva amiga Estrella Ambrojo, a la que agraeixo haver pensat en mi i, el que és més important, que m’hagi descobert un món desconegut fins no fa pas gaire per a mi, com és la defensa del dret a l’habitatge i el que pot representar per a una família perdre’l, juntament amb els estalvis i la il·lusió de molts anys de la seva vida.
Per entendre Guerreras hauríem de conèixer la història de la meva amiga i la dels seus companys i companyes, principalment aquestes últimes, de lluita de la PAH Ciutat de l’Hospitalet, o ves per on, haver anat a la seva presentació.
La història transcorre durant la crisi creditícia del 2008 i versa sobre la vida d’una jove, vídua amb dos fills, desnonada del seu pis de l’Hospitalet pres per un fons voltor i… òbviament, no segueixo perquè al final us explicaria tota la trama de la novel·la i això seria quasi fer trampa.
Una història de fam, sí, de fam a l’Hospitalet, molt a prop de casa nostra, i d’incertesa; i sobretot de lluita, no només per sobreviure sinó també per perdre la por. Una història trista i també maca, d’amor i desamor, de passió. Algunes persones que l’han llegit confessen que van plorar i, les que més, emocionar. I és que a la nostra ciutat hi ha famílies que després de treballar un munt d’hores, de veure com el món els hi somreia, de comprar el seu habitatge amb una hipoteca i haver pagat la meitat, en uns pocs mesos es troben al carrer, sense res, només amb les maletes, amenaçats per directius que cobren per no tenir escrúpols. Perquè per les lleis espanyoles i la seva alta magistratura, que defensa a ultrança un sistema ultra lliberal, però viu gràcies a un sistema econòmic regulat i salaris de l’Estat, pagar l’habitatge està per damunt, fins i tot de la vida.
No fa pas gaire, mentre feia el seguiment d’un desnonament a l’Hospitalet, el servei jurídic d’un banc ho va deixar molt clar, després que el desnonat li confessés que, amb el que la família guanyava, o menjava o pagava la hipoteca. L’advocat del banc li va respondre que la hipoteca era prioritària sobre el menjar, i jurídicament tenia raó. I és que per l’Estat i pel nostre sistema judicial, no té importància d’on surtin els diners, es pagarà encara que sigui robant, traficant amb armes o amb drogues. La prioritat és el banc, i si no pots pagar perquè el sistema ha fet fallida, tal com va passar durant la crisi immobiliària, el banc es quedarà amb l’habitatge de la família sense tornar-li el que ja ha cobrat.
I, és clar, tot seguit ve l’exclusió social. Aquesta família que va de casa en casa arrossegant les maletes és tractada com a fracassada, fins i tot pels serveis socials o el col·legi dels nens quan, en realitat, qui ha fet fallida és l’Estat.
Per engranar la novel·la, l’Estrella ha agafat moltes petites parts de la història de les dones de la PAH. Als presents no se’ns va escapar que al darrere de la fila 0 estaven les veritables protagonistes, que si expliquessin les seves vivències descobriríem el que tots sabem. I és que per molt descarnada, emotiva i terrible que ens hagi semblat la novel·la, la realitat supera la ficció.
Aquest setembre, en una visita a una petita ciutat subsahariana, em va sorprendre veure com, sense recursos, però amb imaginació i ganes, les seves autoritats havien resolt com mantenir la població en forma, sense la necessitat de pagar les mensualitats d’un gimnàs. Òbviament, la ciutat no té centres esportius municipals, els ajuts internacionals i el pressupost municipal no donen per a tant, però tot i això la gent es manté en forma, i de quina manera! I, és clar, no em vaig poder oblidar de la quantitat de vegades que, d’una manera o l’altra, moltes mitjançant els grups de l’oposició, se li ha demanat al govern que insta-li en alguns parcs, aparells de gimnàs per a la gent que per la seva situació econòmica o personal, no pot gaudir dels centres esportius.
I tampoc cal anar tan lluny, al Prat per exemple, com a mínim podem trobar un parell d’aquestes instal·lacions, almenys són les que jo he vist passejant amb la bicicleta. I, com es pot veure a les fotos, els diners no són excusa; perquè si el nostre ajuntament no en té prou amb tot el que cobra, sempre pot imitar el que fan al Tercer Món amb una mica d’imaginació i ganes de servir a la seva gent.
Estic segur que la nostra regidoria d’esports no voldrà quedar enrere del que ha fet la del Prat, amb molts menys habitants i pressupost s’ha de dir; però si els diners no li arriben, encara li queda fer una visita a la deixalleria, on segur que hi ha suficient material, com ara uns ferros de somiers de llits i uns quants neumàtics; això si no ho troba al camí de la Ribera, on s’acumulen sorprenents deixalles, i de passada pot donar exemple de reciclatge a la resta de poblacions.
Òbviament, el que dic està carregat d’ironia. Estic segur que la nostra regidoria és incapaç d’instal·lar aparells tan precaris, però no està de més fer la comparativa entre un consistori sense recursos, però amb ganes de servir al seu poble, i un que se’ls gasta pintarrejant els carrers per donar la imatge de cuidar els ciclistes o plantant arbrets ornamentals per donar ombra a quatre rajoles.
Normalment agafo el camí que porta a la benzinera Cepsa i el travesso per anar per la del Prat, que em porta directament a l’aeroport i a la platja.
Avui ha sigut diferent, he vist una parella que agafava el camí de la Ribera de l’Hospitalet i els he seguit. He tingut sort, doble s’ha de dir, primer perquè com la bici és de muntanya no he caigut, i el més difícil, tampoc he punxat. I és que el primer que et trobes és un bon tros cobert amb pedres de granit. He seguit endavant, pensant que potser la cosa milloraria, però no, el camí s’estreny i es fa encara més desagradable, com no, ple de plàstics i brutícia, i he donat la volta mentre imaginava el que pensa el nostre ajuntament.
“Per què hem d’esforçar-nos en un lloc com aquest, sense edificacions, IBIs i veïns, si em prou feines cobrim el que tenim poblat? El quatre gats de l’Hospi que volen passejar pel riu ja tenen la banda del Prat, o que vagin fins l’Splau i agafin el camí de la Ribera de Cornellà, net i cuidat, amb bancs per seure i un bon arbrat que fa ombra”.
Dec ser una mica beneit. El camí des de l’Hospital de Bellvitge fins a la benzinera ja mostra una mica el que em podria trobar: un sender desangelat, tortuós i estret, amb arbres talats, que segurament van complir el seu cicle de vida o van caure malalts i ningú els ha renovat. Però no siguem mal pensats. Deu ser casualitat que el camí canviï completament només haver creuat el riu. Allà pots trobar un espai per deixar els vehicles i pins a tot el voltant, i una gran paperera fins i tot. Un cop allà tens dues opcions: seguir el curs del riu cap amunt o cap avall. L’un i l’altre són iguals, amples i cuidats, i es poden fer amb comoditat, sobre tot jo, que vaig amb bicicleta i ja no tinc que patir pels caminants o la resta de ciclistes com en el tram de l’Hospitalet. Hi ha prou amplada per a tots, amb bancs i, no us ho creureu!, també amb fonts d’aigua potable.
Camí de la Ribera en el terme municipal de El Prat.
De tant en tant escolto a ciutadans de l’Hospitalet parlar amb recança de la platja que podríem haver tingut i no tenim. Però siguem sincers. Què faria aquest govern municipal amb una platja?
Malauradament per a ell estaria dins el parc natural, per la qual cosa no la podria aprofitar per edificar, construir hotels i aquestes coses amb les quals ens té acostumats. I mira que ho intentaria, fins i tot vulnerant les lleis urbanístiques com al Cosme Toda. Però imaginem que en aquest cas no pogués.
Una platja sense edificacions i dins un paratge natural no dona diners ni es pot especular amb ell, no aporta IBI ni res semblant, per la qual cosa i veient com tracta el sender que porta al Camí de la Ribera i a aquest mateix, ens podem imaginar com estaria, en quin estat d’abandonament. Per la qual cosa penso que ha sigut una sort que El Prat, Viladecans o Gavà tinguin platja i no l’Hospitalet. Al menys aquestes les podem gaudir netes i ben cuidades, fins i tot amb aparcaments per a minusvàlids, que per cert mai trobem a l’Hospitalet.
No fa pas gaire ens vam assabentar que, almenys, trenta-set municipis catalans incomplien el dret al padró. De fet, aquests municipis, als quals ara també se li ha afegit Barcelona, estan vulnerant la llei i, el que és pitjor, atempten contra la vida i la dignitat de les persones. Entre ells i de manera constant, hi és l’Hospitalet.
Òbviament, amb aquest tipus de política alguns governs d’aquests municipis busquen guanyar vots entre una població, que si ve s’autodefineix com antiracista, indubtablement ho és, encara que sigui de classe. Les persones oficialment sense llar no solen tenir gaires recursos, això sense comptar que normalment són les més sobrevingudes, encara que això no sempre és veritat. Com a exemple, tenim les persones que es dediquen a la cura d’altres, que no tenen per què ser immigrants ni portar poc temps a la ciutat. Un o una cuidadora, generalment són dones, sol viure a casa del seu client, però donat el risc legal que comporta, aquest sol negar-se a empadronar-la a casa seva.
Per empadronar-se a l’Hospitalet es necessiten uns requisits que es poden trobar a la seva web. Només cal llegir-los per adonar-se que no tots els que viuen a la ciutat es poden empadronar https://seuelectronica.l-h.cat/tramits/r/detallTramit_2.aspx?2y0ergZvAQ1wpHn7oEfktzFDhhl99jjuoeIvxzItTwTcqazB. Des de persones que lloguen una habitació, fins i tot famílies molts cops monoparentals, a altres que viuen a habitatges sense contracte. Totes aquestes persones ho han de demostrar demanant als serveis socials una mica de compassió perquè enviïn un funcionari a certificar visualment que elles viuen allí, òbviament d’amagat de la propietat. Un funcionari que, segons les seves possibilitats i sense previ avís, s’acostarà per veure si és veritat. Malament si aquella persona aquell dia té feina i no hi és. A això li hem d’afegir que no tots els funcionaris de l’Hospitalet estan socialment preparats. El racisme institucional està molt arrelat dins les ments d’alguns d’ells i, a banda de posar totes les dificultats possibles, s’aprofiten de la debilitat del ciutadà demandant, per fer gala de totes les seves visceralitats en el tracte.
Dit això, ens hem de preguntar el per què un municipi com l’Hospitalet incompleix la llei. Donat que no podem acusar el Consistori de ser racista, encara que actuï com a tal, hem d’imaginar que el problema és econòmic. Si l’ajuntament empadronés a la gent sense llar, aquesta entraria inevitablement a ser beneficiària del sistema dels serveis socials, i això té un cost que, se suposa, l’ajuntament no vol assumir.
Curiosament, el pressupost de Serveis Socials de l’Ajuntament de l’Hospitalet (119 € per habitant) és una mica més elevat que el de les seves veïnes, Esplugues (101 €) i Cornellà (90 €), però molt més petit (menys de la meitat per habitant) que el de Barcelona (271 €), el Prat (262 €), Sta. Coloma (160 €). https://pressupostosmunicipals.transparenciacatalunya.cat/municipios
Ara bé, deixant de costat que el de l’Hospitalet és el que menys inverteix en habitatge (es pot veure a la mateixa web), per la qual cosa la problemàtica d’empadronament ha de ser molt més gran, i per tant, el seu pressupost hauria de ser igual d’elevat, la pregunta que ens fem és: on van a parar els recursos, perquè de tots és sabut que a Esplugues i Cornellà, amb un pressupost una mica inferior, no hi ha tants problemes, ni amb els treballadors socials ni amb la ciutadania. L’explicació potser l’hauríem de trobar en com es distribueixen aquests diners, perquè, tal com diu la web de Transparència de Catalunya, les despeses dels Serveis Socials ocupen molt espai i existeixen molts subterfugis per utilitzar els diners de manera poc ètica. S’hauria de mirar quanta gent viu a costa d’aquests fons, i de tota aquesta, quanta treballa realment per donar el servei i quanta ho fa veure o l’han afegit a l’organigrama per raons bastardes. També cap la possibilitat que els Serveis Socials estiguin mal gestionats i els diners s’utilitzin malament. En qualsevol cas, és sabut que els Serveis Socials de l’Hospitalet són molt menys que mediocres, i el resultat és que molts ciutadans no estan empadronats, amb problemes per portar els seus fills a l’escola, a la llar d’infants i, fins i tot, al metge. https://www.cope.es/emisoras/catalunya/barcelona-provincia/barcelona/noticias/entidades-lhospitalet-protestan-pleno-por-calidad-servicios-sociales-20221222_2463158
Dit això, tornem-hi al tarannà racista de la nostra societat, degut en part a la inseguretat ciutadana i l’agressió psíquica que pateixen alguns ciutadans en conviure amb persones i famílies amb costums i cultures molt diferents de les seves, en alguns casos sorolloses i amb altres valors de convivència. No podem obviar que molts edificis d’alguns barris de la ciutat han passat a ser habitats majoritàriament per emigrants, deixant en minoria a la població autòctona, tal com mostra aquest estudi, degut en gran part als perjudicis d’altres veïnats. https://link.springer.com/article/10.1007/s13209-015-0122-5
La degradació urbanística de la ciutat ha tingut molt a veure. Habitatges petits amb escales i replans minúsculs, han facilitat la fugida dels antics propietaris, els que s’ho podien permetre. Els que no, han hagut de bregar amb el problema. I si això no fos suficient, alguns habitatges s’han convertit en veritables comerços de droga amb l’afegit de violència.
Òbviament, aquesta problemàtica no ve de la mà de la immigració, però encara que el nombre d’emigrants que delinqueixen sigui proporcionalment inferior al dels que viuen al barri, i encara que el ciutadà d’altres països també ho pateixi, la percepció del ciutadà s’encamina a acusar el diferent, que és el que ha portat tots els mals al barri. A aquesta percepció cal sumar-li una propaganda política basada en l’odi i carregada de mentides o mitges veritats, com per exemple el nombre de presos a les penitenciaries espanyoles, que segons mitjans de la ultradreta són del 75%, sobretot marroquins, mentre que el sindicat de presons ACAIP afirma que són simplement el 35%. Naturalment, el primer que pensem és que un 35% igualment és molt en comparació a la població emigrant del país. Ara bé, el que no es diu—el sindicat sí—, és que en la seva major part són preventius perquè el jutge no els hi ha donat la condicional, s’ha de dir que amb tota la raó legal, perquè no tenen domicili fix. De fet, i segons el Ministeri de l’Interior, el nombre de delictes comesos per estrangers és, en proporció, lleugerament superior al dels nacionals, però ni de lluny el que és diu, i a això se li ha d’afegir que molts dels comesos per nacionals es resolen sense denúncia ni detenció, gràcies a la mediació. https://estadisticasdecriminalidad.ses.mir.es/publico/portalestadistico/datos.html?type=pcaxis&path=/Datos3/&file=pcaxis
Per la qual cosa podem assegurar que les publicacions, partits polítics i “influencers” que parlen de la delinqüència dels estrangers, sobretot dels marroquins, menteixen amb una intencionalitat bastarda. Una cosa és la percepció de qui té la mala sort de viure a barris problemàtics, amb una alta densitat d’immigrants, i un altre l’autèntica realitat. El barri problemàtic no ho és per la immigració, sinó per la seva pobresa i un urbanisme calamitós.
Una de les principals excuses del votant ultra és el descontrol de la immigració. Aquest problema parteix de l’administració de l’Estat, que més per mala gestió que per desinterès, dificulta en gran manera la regularització o la documentació dels que viuen i treballen amb normalitat. Això es pot veure a la mateixa web del ministeri, https://www.inclusion.gob.es/web/opi/estadisticas/catalogo/extranjeros_con_certificado?tab=ultimos-datos amb unes dades que no només no quadren amb les de l’anterior enllaç, sinó que no tenen res a veure amb la realitat que veiem a les nostres ciutats.
Pel que fa a la part econòmica i laboral, és a dir, la que sembla afectar més els votants de la ultradreta, podem demostrar que tots els seus arguments estan basats en hipòtesis sense cap fonament, però defensades com a veritats per necessitat ideològica.
Es tracta de valorar el cost i benefici de la immigració. Primer és la qualitat de la immigració que rep un país, que és un dels arguments del votant ultra, quan afirma que no està en contra de la immigració, sempre que estigui controlada (explicat al punt anterior) i sigui de qualitat. Són varis els estudis que demostren que el tipus d’immigrant s’adapta a les necessitats laborals de la societat receptora, mai a l’inrevés. És a dir, l’immigrant no va on sap que no se’l necessita, i decideix el lloc per l’esperança de prosperar o, cosa equivalent, trobar una feina adequada a les seves habilitats. Com és lògic, l’esforç i els sacrificis només els suportarà si sap que té moltes possibilitats de millorar la seva vida. https://nadaesgratis.es/admin/choques-economicos-y-la-calidad-de-la-inmigracion Òbviament, en una societat en franc decreixement poblacional i una ciutadania amb una elevada esperança de vida, les necessitats de mà d’obra laboral migrant són poc discutibles i generalment estan circumscrites als serveis, és a dir, el que més necessita una població envellida.
Els beneficis inherents a l’arribada d’immigrants no són solament de tipus poblacional, que això podria ser moralment discutible, tal com afirma Meloni en la seva resposta als insults de Macron https://www.youtube.com/watch?v=qircqaFl4KM. La immigració fa que augmenti l’intercanvi genètic, que si bé podria comportar un possible increment d’algunes patologies, en el futur la millora es fa palpable, tant pel que fa a la resistència a malalties diverses com també a la mateixa evolució genètica de l’ésser humà. https://genotipia.com/revista_gm/dominguez-andres-gmg019/
Tot i que l’acolliment dels immigrants té un cost, principalment en serveis socials durant els primers mesos de la seva arribada, en el millor dels casos, amb el consum de recursos d’habitatge i manutenció, els beneficis posteriors són molt més grans, degut en bona part al fet que la societat originària es fa càrrec de la principal despesa, la criança, quan l’individu és més vulnerable i consumidor, i gens productiu. L’immigrant, al contrari que el nacional, es pot dir que arriba al món de la societat receptora lliure de despeses de criança i educacionals, preparat per treballar el mateix dia de la seva arribada si pot.
Pel que fa a la suposada degradació dels salaris dels nacionals, principalment entre els més baixos, produïda per l’arribada d’immigrants, diferents estudis han demostrat tot el contrari, almenys a les societats europees (en la nord-americana s’ha comprovat que per cada 1% d’increment en la tassa migratòria, els salaris nacionals més baixos disminueixen entre un 0,1 i un 0,2%). En canvi, a Europa s’ha comprovat que no existeix cap canvi en els salaris dels treballadors més bàsics, o, si més no, aquests acaben dedicant-se a treballs menys manuals i, per tant, més ben pagats. http://giovanniperi.ucdavis.edu/uploads/5/6/8/2/56826033/cfp_may_18_2014.pdf
Òbviament, nosaltres no podem aprovar aquestes pràctiques. En un món just, la migració no hauria de ser necessària, i en cas que ho fos, s’hauria de trobar un sistema perquè la societat originària no sortís perjudicada. La societat europea tal com està configurada no pot arribar als 2,1 naixements per dona que necessita per estabilitzar-se; per aquesta raó necessita un flux constant d’immigrants, principalment per a cobrir les necessitats d’aquesta societat envellida però encara opulenta.
Dit això, està clar que necessitem cuidar als immigrants, almenys els primers mesos de la seva arribada tant com cuidem als nostres vells, encara que sigui per motius egoistes. Els hi hem de donar la possibilitat de viure en un habitatge decent, a qualsevol barri de les nostres ciutats, evitant en el possible, la creació de guetos. Hem de cobrir les seves necessitats mèdiques, amb la seguretat que en poc temps no només les cobriran amb les seves contribucions, sinó també part de les nostres necessitats. Hem de tenir cura de la salut i educació dels seus infants, perquè més aviat que tard ells la tindran amb nosaltres. I, finalment, hem de ser exigents amb la seva integració. Hem d’aconseguir que l’immigrant se senti a casa seva, integrat dins la societat receptora, perquè d’aquesta manera evitarem els conflictes de convivència i la percepció d’inseguretat. És a dir, tot el contrari del que es fa als nostres pobles i ciutats, principalment a l’Hospitalet.
Caldria que l’Ajuntament fes una campanya de conscienciació per millorar l’economia circular i el reciclatge de les peces de vestir
L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Contràriament al que es creu, la roba és el símbol consumista per excel·lència. I es que a la boda de la nostra cosina, a la festa de comiat d’un company de feina o, fins i tot, al lloc on anem de vacances, hi podem arribar en un cotxe de segona ma o en un de lloguer, però mai mal vestits o amb una roba que sembli de fa deu anys; en tot cas que sembli d’aquest any o recent comprada.
Però què faríem si sabéssim que la roba s’ha convertit en la segona font de contaminació del planeta? I no només això sinó que, a part de les conseqüències mediambientals, hi ha altres que tenen a veure amb la pobresa que genera als països on acaba com a desaprofitament i també on es produeix.
En aquest article tractarem de la roba que ens posem, la que utilitzem a les nostres llars i, el que és més important, on acaba i la responsabilitat de les administracions locals vers aquest últim punt. Però abans de tot ens agradaria explicar què és la roba, aquesta que utilitzem i llencem, a vegades a les escombraries i de tant en tant als contenidors que alguns ajuntaments i associacions instal·len al carrer, per entendre la dimensió del problema.
La roba que més utilitzem és el polièster y el cotó, per aquest ordre. Del primer, el 71%, i cada cop més pel seu preu i disponibilitat, encara que d’això últim hauríem de parlar-ne molt. Del segon, un material de fàcil reutilització, el 28% a la baixa pels mateixos motius que el primer. Dins la resta, és a dir l’1%, hi podem trobar el niló, que segons l’article es consumeix poc en el tèxtil, però sabem que molt a la indústria, el raió i la viscosa. https://www.modaes.com/entorno/el-poliester-imbatible-ante-el-algodon-que-reducira-su-cuota-de-mercado-al-27-en-2025
Tant el niló com el polièster són produïts a partir de derivats del petroli. De fet, si no els consumíssim, la indústria petroliera —i de retruc nosaltres— tindria un seriós problema, perquè amb el seus derivats poques coses més es poden fer. Amb el polièster, el PET pels tècnics, a part de teixits es fa de tot, des de bosses de plàstic fins ampolles d’aigua, joguines, etc. Aquests productes els reciclem. S’ha de dir que no tenim gaire escapatòria, perquè a prop de la nostra llar segur que hi ha un contenidor groc. Ens ho han posat tan fàcil que s’ha de ser asocial o idiota per no reciclar els plàstics. Però, i la roba? https://polisantafe.com.ar/el-plastico-viene-del-petroleo/
A les nostres ciutats —no a totes, malauradament, podem trobar diversos contenidors on dipositar la roba usada amb la promesa que servirà per a causes benèfiques. No obstant això, la seva majoria s’acaba exportant a diferents països, molta al tercer món, on acaba abandonada al desert o a paratges que havien sigut naturals, contaminant-ho tot, l’aire, la terra i l’aigua. https://www.asirtex.org/wp-content/uploads/2024/05/INFORME-COMERCIO-INTERNACIONAL-DE-ROPA-USADA-EN-ESPANA-MAYO2019.pdf
I no són els únics. Veritables muntanyes de roba en extensions enormes es poden trobar per molts països del que anomenem Tercer Món. I és, sens dubte, la nostra roba, aquesta que portem a un contenidor “social”, la que després del triatge molta s’empaca i s’exporta a aquest Tercer Món, possiblement a 0 €, perquè els diners que necessiten pel seu funcionament provenen de les subvencions institucionals i les donacions particulars, i arriba un punt que la roba molesta i d’alguna manera ha de desaparèixer.
Com podem resoldre aquesta situació? – Primer, pressionant l’Administració perquè ajudi a promoure, no només amb publicitat, la industria circular amb la convicció (no és tan difícil d’entendre) que serà una industria de futur i generadora de riquesa, llocs de treball de qualitat i generadora de pocs residus contaminants. Hem de ser conscients, i l’Administració hauria de ser la primera, que ara mateix no tenim la capacitat d’aprofitar el que es pot i estem obligats a recuperar. – Segon, que l’Administració faci el possible per conscienciar la població sobre els avantatges de l’aprofitament. Fer que les diferents associacions veïnals de la ciutat creïn espais per a compartir la roba, aprofitar-la i reciclar-la. – Tercer, i el més important i que mol pocs saben, ser curosos a l’hora de rentar la roba. Molts de nosaltres creiem que, per demostrar com som de nets, hem de canviar-nos cada dia. La roba ha de fer olor a sabó, deien les nostres mares, sense adonar-se del que representa per a la natura i la nostra salut. I es que el 35% dels microplàstics alliberats als nostres oceans provenen de les nostres rentadores. Cada cop que rentem la roba, es desprenen milers de fibres microscòpiques que acaben al mar. A això cal afegir l’energia i l’aigua emprades que ens podríem estalviar. https://www.miteco.gob.es/es/ceneam/carpeta-informativa-del-ceneam/novedades/microplasticos-oceanos-ropa.html
Donat que aquestes coses porten feina i com que tots sabem que el nostre ajuntament no té gaire idea ni voluntat recicladora, el que nosaltres podem fer és, abans de llençar la roba, mirar la seva composició, i si és de polièster, llençar-la al contenidor groc o dur-la a la deixalleria. Ja sabem que això significa traslladar el problema al concessionari de les escombraries, però sempre hi ha la possibilitat, remota per suposat, que acabi a una productora de PET reciclat. A tot això, ens agradaria recordar al nostre Ajuntament, que al final de la pàgina 133, del PLAN NACIONAL INTEGRADO DE RESIDUOS (PNIR), del 2007 – 2015 (guaita la de temps que han tingut per estudiar-ho),trobaran les recomanacions del govern respecta la instal·lació de contenidors específics per la roba usada; que encara que no siguin obligatòries, no estaria de més fer-hi una ullada, tot pensant que l’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i, encara que no ho sembli, està al primer món. https://personales.unican.es/estebana/sueloscontaminados_2007/Ficheros/Curso%20verano%202007/PNIR_borrador_memoria.pdf
Un Ajuntament responsable hauria de promoure plaques solars de manera sistemàtica a la ciutat
Plaques solars als terrats.
L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Malgrat els negacionistes, cada dia més abundants degut a la desinformació i el pèssim nivell crític d’alguns dels nostres joves, que donen més valor a la xerrameca d’un influencer escudat darrere de títols acadèmics que ningú coneix, que a la d’un grup de catedràtics, el tan debatut Canvi Climàtic ha passat a convertir-se en Emergència Climàtica. I és que ningú ja pot discutir que la mar s’ha escalfat, perquè si abans aquests desinformats podien triar entre el youtuber xerrameca i el científic, avui l’únic que han de fer és introduir-se en l’aigua de qualsevol platja de la nostra geografia per sentir la diferència entre l’anterior frescor i l’actual brou. Quan els nostres científics van aconseguir, després d’innombrables articles i conferències, destinats més a capsigranys que als qui presumiblement haurien de posseir elevades capacitats intel·lectives (no fa pas molt Mariano Rajoy es va referir al seu cosí per a qüestionar el canvi climàtic), que els nostres governants entenguessin que el Canvi Climàtic era una realitat inqüestionable, a aquests només se’ls va ocórrer la gran idea de negociar temps i reduccions d’emissions; tots excepte Espanya, governada per descomptat pel senyor del cosí, que no se li va ocórrer res millor que imposar un impost al sol. Afortunadament, no tots els votants ni els funcionaris del partit d’aquest senyor creien en semblant barbaritat, per la qual cosa alguna proposta de l’anterior legislatura va poder salvar-se.
Despropòsit
Dit això, i no sense sorpresa i desesperació d’alguns científics, la classe política mundial va tenir a bé reunir-se per a negociar les comissions per estudiar el problema. Exacte, no se sorprenguin, la nostra classe política mundial no va prendre immediatament cartes en l’assumpte, primer havia de negociar, i no les quotes sinó com es formarien les comissions i les propostes. Per a ella, la situació no mereixia tanta urgència. Després d’un any de negociacions i haver-se confirmat científicament la urgència, la nostra classe política va tenir la sorprenent idea de negociar amb la científica, que ve a ser el mateix que fer-ho amb la naturalesa o el planeta. Sí, encara que sembli increïble això va fer. Aquest despropòsit el podem apreciar en tots els ens administratius dels nostres països, depenent, això sí, del nivell crític de la seva població i de la seva classe política (recordin que el governant és el mirall del governat), indistintament de la seva riquesa o tendència ideològica. És a dir, en el nostre món global podem trobar poblacions i fins i tot països sensibilitzats amb el clima, governats pels qui es consideren dreta liberal i extrema dreta; i altres que viuen d’esquena al canvi climàtic, governats pels qui s’auto- denominen centre esquerra o socialista; i viceversa. D’aquí que ens trobem amb ajuntaments governats pel Partit Popular, amb polítiques mediambientals molt avançades, mentre que uns altres governats pel socialisme van a remolc de la situació i del que els governs autonòmic i estatal dicten.
La tendencia política no té res que veure
Per posar exemples concrets, les mesures mediambientals decidides en ciutats com Sevilla o València, governades per coalicions de dreta i extrema dreta, estan molt més avançades i són més exigents que les de l’Hospitalet amb un govern socialista. Això demostra que la tendència política no té res a veure amb la sensibilitat mediambiental. I pel que fa al nivell de riquesa, podem trobar països molt pobres com Nicaragua, que han apostat per l’energia solar https://www.europapress.es/economia/energia-00341/noticia-casi-76-energia-genera-nicaragua-renovable-50-puntos-mas-hace-trece-anos-20210707130855.html; o rics com Alemanya, que està invertint en la carbonització de la seva indústria https://www.eleconomista.es/energia/noticias/12144529/02/23/alemania-abraza-con-fuerza-la-quema-de-carbon-y-europa-asume-dos-anos-mas-de-uso-intensivo-.html. En aquest cas cal recordar i centrar-nos en l’anteriorment dit sobre la desinformació. La notícia parla del tall de subministrament de gas per part de Rússia, no obstant això, aquest tall va esdevenir per la prohibició de la UE, d’utilitzar gas d’aquest país. És a dir, tot el contrari del que el mitjà explica. El sorprenent és que no fa ni dos anys, tothom, des del més ignorant fins al més llest, era coneixedor del tema; no obstant això, ara podem veure a notables comentaristes econòmics assegurar el contrari sense cap rubor ni dubte. La qual cosa i sense perdre el fil, explica el per què persones aparentment cultes, com gestors bancaris, directors comercials, etc. són capaços d’empassar-se que el Canvi Climàtic és una faula, mentre encenen l’aire condicionat de les seves cases un mes abans de l’habitual.
Poques plaques solar a l’Hospitalet
A tot això i centrant-nos en l’Hospitalet, ens preguntem com és possible que una ciutat del primer món, segons creu la seva població, tingui tan poques plaques solars en les seves teulades. De fet, en el cercador de la seva pàgina web no podem trobar cap referència a plaques solars o fotovoltaiques; i si busquem més podrem trobar això: https://dinamitzaciolocal.l-h.cat/2535838_1.aspx, la qual cosa és gairebé res, i el poc tangencial és finançat per la Diputació. Òbviament, no som Denver, on és difícil trobar una teulada que no tingui jardí o plaques solars, que és la condició que imposa el seu ajuntament davant qualsevol edifici de nova construcció o rehabilitació https://ecoinventos.com/denver-ciudades-que-exigen-instalacion-jardines-en- tejados/. A l’Hospitalet, on és sabut que “sobra l’aigua”, el més fàcil és que una obra nova disposi de piscina. Això de les plaques solars ho deixem a ciutats amb “més hores de sol”, com la nòrdica de Friburg, per posar un exemple https://www.genpower.es/friburgo-la-ciudad-mas-ecologica-y-sostenible-del-mundo/; encara que també ho podem trobar a la Xina i fins i tot a la ciutat de Surat, de l’Índia, com tots sabem un país “riquíssim del primer món”, que produeix el 37% de l’energia que consumeix a través de plaques solars en les teulades dels seus soferts habitants. I tampoc cal allunyar-nos tant, prop d’aquí, a la ciutat de València no és estrany veure plaques solars en els seus edificis industrials o penjades dels balcons de les seves cases, el primer quasi impossible de veure a la nostra ciutat; en quant al segon, em pregunto si algú ha vist en algun balcó dels nostres mega edificis de vella o nova construcció, una cosa semblant. Però es clar, per a això no només es necessiten inversions i ajudes, tal com es fa a moltes ciutats europees, sinó també sensibilització, és a dir incentivar la població amb l’exemple. I és que en una ciutat com València, governada per cert pel Partit Popular, podem trobar una esquitxada d’arbres de panells solars instal·lats pel propi ajuntament, utilitzats per a recarregar les bicicletes i els patinets dels seus habitants https://ecoinventos.com/valencia-instala-arboles-solares-para-recargar-pequenos-vehiculos-electricos-cada-uno-puede-producir-hasta-5-600-kwh-al-ano/. València fins i tot ha anat més lluny i ha instal·lat plaques solars sobre els nínxols dels seus cementiris.
Panells solars
Els panells solars, abans poc eficients i cars, s’han convertit en una eina indispensable per a generar energia barata i útil, el primer perquè el seu preu ha anat baixant mentre augmentava la seva efectivitat, i el segon perquè quasi no necessita xarxa de subministrament, és a dir, on es produeix es consumeix, i la mateixa xarxa que ens subministra energia, s’utilitza per a exportar-la. I tampoc cal instal·lar la seva quantitat per la necessitat de consum, en aquest cas millor que sobri abans que falti, el preu de producció és de 0 € i més endavant ens pot fer falta, com per exemple recarregar les bateries dels nostres futurs automòbils elèctrics. Deixant la ironia a part, l’Hospitalet arrossega un dèficit d’energia tan gran com hores de sol té. D’altra banda, a la nostra ciutat, que pràcticament no te edificis històrics, segurament més del 80% dels edificis de la ciutat són proclius a albergar panells solars en les seves teulades https://energetica21.com/noticia/el-78porciento-de-los-edificios-de-las-ciudades-puede-albergar-placas-solares-pero-solo-tienen-el-26porciento, a més dels balcons que donen al sol. A això li hem d’afegir el cementiri, els mercats municipals i moltes places públiques amb tecnologia agro-voltàica, que combina la semitransparència amb la generació d’energia https://www.tecnologiahorticola.com/agrovoltaica-baywa-produccion-espana- europa/. Malauradament, una part important dels habitatges de la nostra ciutat estan orientats d’esquena del sol, la qual cosa els fa pràcticament inútils per a la generació d’energia des dels seus balcons. D’això que la seva producció hauria de ser finançada i gestionada per una empresa municipal, que la distribuiria de manera justa entre tota la ciutadania i a un preu determinat pel seu cost, és a dir pel seu manteniment i amortització. Per a dur a terme aquest pla, tan ambiciós com desafiador, només es necessita voluntat política i, per descomptat, amor cap a la ciutadania que es pretén representar. Òbviament, entenem que això no pot fer-se d’un dia per l’altre, però què millor per a començar que una bona campanya de conscienciació i donar exemple instal·lant aquests petits però pràctics arbres amb panells solars, cobrint els mercats municipals amb teules fotovoltaiques i ombrejant algunes places municipals amb tendals voltaics. I si al nostre ajuntament li ve gran la idea de gestionar la generació d’energia en els habitatges, no estaria de més copiar les directrius urbanístiques de Denver. Però per desgràcia parlem de l’Hospitalet, una ciutat que sembla governada per negacionistes, que mentre quasi totes les ciutats del món desenvolupat estudiaven com crear zones verdes i plantar arbres per a combatre el que se’ns ve a sobre, ells es dedicaven a talar els pocs que tenien o, en el millor dels casos, canviar-los per arbrets ornamentals que no donen ombra.
L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Anys enrere, conversant amb un amic i comerciant de l’Hospitalet, li vaig cridar l’atenció sobre a qui estaven triant els petits comerciants per a ser governats. I és que les aparences enganyen i, a vegades, el que sembla més indicat, sent igual les sigles, és qui menys defensa al petit comerciant o industrial. La paradoxa, no obstant això, no resideix tant en el partit polític com en el petit industrial o, el “client”, que és el que acaba sent. No dubtem que el partit polític enganya, però no al nivell que imaginem. En realitat és el petit industrial qui s’autoenganya, ja que el missatge ideològic, així com el programa polític del partit, no van dirigits a ell sinó a una altra mena d’empresari, atès que, mal que rebenti, ell només és un proletari que es contracta a si mateix, i massa vegades de classe baixa.
Durant la conversa, encara la recordo, li vaig demostrar quelcom molt pitjor. Que el seu representant polític no sols defensava al seu competidor, la Gran Superfície, en facilitar la seva instal·lació en llocs o espais que a ell li feien mal, sinó que amb els seus impostos, els que ell pagava religiosament, havia finançat part de la gran superfície que ara l’estava arruïnant, la línia de busos que portava la clientela a la seva porta i, com no, la sortida i entrada d’automòbils a la Ronda de Circumval·lació. A més, i això sí que ho havia percebut abans de votar, el govern autonòmic i l’estatal havien legislat per facilitar a aquesta Gran Superfície el benefici de subvencions que, per la seva grandària o complexitat, a ell no li estava permès. Òbviament, no tot és així, molts comerços han sobreviscut, principalment els que s’han anat associant mitjançant grans cooperatives, cosa que es pot veure en l’alimentació, la ferreteria i els anomenats “xinesos” que moltes vegades no ho són, per posar tres exemples molt visibles; o en la confecció, amb petits comerços de creadors de dissenys exclusius i molt específics. De fet, aquests últims anys les grans superfícies han perdut molta clientela per l’augment de la competitivitat del petit comerç. Ara l’habitual és veure fileres de caixers tancats, mentre que en els pocs oberts és difícil veure més de tres o quatre clients fent cua. Aquella Gran Superfície que abans arruïnava als petits comerciants, ara constantment ha d’inventar sistemes per a cridar l’atenció, oferir productes de marca blanca de baixa qualitat, o de marques que creguin partides de menys qualitat o amb productes pròxims a la caducitat. Altra cosa és que segueixi sent mantinguda a través dels impostos dels milers de petits industrials, mentre guarda els beneficis a paradisos fiscals.
No obstant això, hi ha un tipus de comerç que per les seves característiques i a vegades immobilisme, no ha pogut superar l’embat de la Gran Superfície, i que es sol trobar en el Mercat Municipal. Aquests petits comerços no poden competir, ja no amb la Gran Superfície sinó tampoc amb els seus homòlegs a peu de carrer, principalment en l’apartat de fruites i verdures, que pel seu tipus d’article no necessiten una dependència gaire especialitzada. És difícil no veure un comerç de fruites i verdures per qualsevol carrer de la nostra ciutat, moltes vegades d’alguna cadena, que en comprar una certa quantitat pot buscar el producte directament al camp. Com és possible, ens preguntem, que un comerç de “tota la vida”, que paga un lloguer molt baix a l’Ajuntament, sigui incapaç de competir amb un a peu de carrer, moltes vegades apartat de l’eix comercial, que paga un elevat lloguer.
No és difícil de respondre. A mesura que la dona ha anat entrant en el món laboral, pel seu limitat horari, que sol coincidir amb aquell, la clientela del Mercat Municipal s’ha anat encongint fins només quedar-se amb la pensionista, és a dir amb els qui ja no treballen, que a més són els que tenen ingressos més baixos. I això últim ha estat definitiu. I és que és molt difícil trobar un comerç en un Mercat Municipal amb ofertes o un mateix tipus de producte amb qualitats i preus diferents.
Per tot això, creiem que si el Mercat Municipal vol sobreviure, ha de canviar l’horari d’obertura i tancament, i fins i tot se li ha de permetre mantenir les seves botigues obertes tots els dies de la setmana, deixant al comerciant la labor de trobar els productes per a competir amb la resta, i un sistema cooperatiu de servei al client més elàstic. Això és extensible també a les botigues exteriors, de confecció en la seva majoria, i també d’oficis varis. Òbviament, una botiga que només es manté oberta unes hores al dia, mai podrà competir amb una altra, l’horari de la qual el marca la llei comuna o la necessitat de la clientela.
Segons el Grup Municipal d’En Comú Podem, la nostra ciutat ha passat de tenir 7.000 petits comerços al 1980, a uns 1.000 en l’actualitat. D’altra banda i tenint en compte l’anteriorment dit, difícilment podem atribuir aquesta caiguda a la proliferació de la Gran Superfície, encara més quan la venda d’aquesta se centra principalment en productes envasats, i per les característiques de la ciutat, la grandària de les pròximes als eixos comercials no passa de ser una mica major, a vegades ni això, que els comerços tradicionals. Si bé afecta i és cert que el seu número hauria de regular-se, l’evident proliferació de supermercats i, com anteriorment hem explicat, de botigues de productes frescos, no podem atribuir a la Gran Superfície la disminució de petits comerços, almenys en la majoria dels casos. El problema, per tant, esdevé d’altres factors. D’una banda el canvi d’hàbits de consum de la ciutadania i la seva afició per la compra per Internet, principalment per la falta de temps, però també per comoditat i sedentarisme. I per altre per la caiguda de poder adquisitiu.
En els anys vuitanta una família utilitzava un percentatge important del seu salari en la seva vestimenta. Això es podia veure en les moltes botigues de confecció que poblaven els nostres carrers. Les coses han canviat. Després de pagar el lloguer o la hipoteca, la factura de telèfon, l’aigua, el gas i l’electricitat, en la majoria de famílies el que queda dona just per a menjar, i com abans hem vist, amb productes d’oferta o preu baix. Avui és difícil veure una botiga de roba, i encara menys de qualitat mitjana. Llibreries, papereries, botigues de productes fotogràfics, electrodomèstics, etc. han anat desapareixent dels nostres carrers; i les que queden sobreviuen gràcies a que la dependència és la propietat, que es manté amb salaris de misèria perquè ha de competir amb els grans comerços d’Internet o els grans centres comercials muntats a la perifèria amb cines, restaurants, línies de bus, aparcaments gratuïts i el que faci falta, per tal d’acontentar a qui de debò no és proletari.
Què fer doncs? Primer: fer el possible perquè la despesa d’habitatge, sigui hipoteca o lloguer, i els serveis fixos inherents a ella, com el gas, l’electricitat i l’aigua no s’emportin més de la meitat de l’entrada dinerària d’una família. Segon: ser curosos amb les subvencions, requalificacions de terrenys i amb l’adaptació de l’urbanisme per tal de beneficiar la Gran Superfície. Tercer: limitar i regular el nombre de grans superfícies de l’àrea supramunicipal, és a dir l’AMB, perquè a una ciutat com la nostra, tan enganxada a Cornellà, Esplugues, Barcelona, etc., regular unilateralment aquest segment no té cap efectivitat. Quart: llançar intenses campanyes de sensibilització contra la venda per internet, explicant, per exemple, la diferència d’emissions de CO₂ i el consum d’envasament, entre una compra a la botiga de barri i la telemàtica. Cinquè: vigilar amb especial cura l’ús indegut de les vies públiques per part dels repartidors de paqueteria.
L’Ajuntament mostra una absoluta negligència en la sensibilització ciutadana envers el reciclatge
Altres comunitats, disposen de contenidors per recicla l’oli de les cuines.
L’HOSPITALET. REDACCIÓ.- Malauradament més del 90% dels olis que utilitzem per cuinar es llencen a l’aigüera, creant un perjudici enorme a la societat, donat que cada litre d’oli llençat contamina al voltant de mil d’aigua. Es calcula que el consum d’oli vegetal a Catalunya és de 71.328 tones https://www.lalomamarket.es/consumo-de-aceite-de-oliva-en-espana-2020-iii-datos-de-comunidades-autonomas/, encara que podrien ser moltes més donada la gran importació privada, molta d’ella sense facturar, des d’Aragó, Andalusia i Extremadura. No sabem quantes d’aquestes 71.328 tones es rebutgen, no hem trobat cap estudi fet pel cas. Sobre aquest tema hem trobat informació de l’ajuntament de Medina del Campo https://ayto-medinadelcampo.es/images/AytoMedina/MedioAmbiente/ACEITE-USADO-DE-COCINA.pdf, molt contradictòria amb l’anterior sobre Comunitats autònomes. S’ha de dir que aquest ajuntament és molt curos amb la recuperació dels olis usats (amb 20.400 habitants té 28 contenidors repartits pel municipi). Segons la seva web, a Espanya es consumeixen 850.000 tones d’oli, 150.000 de les quals es rebutgen (seguim pensant que aquestes xifres són aproximades tirant molt pel baix).
En qualsevol cas i partint de les xifres més conservadores, a l’Hospitalet cada any es deuen rebutjar més d’un milió de litres d’oli, que contaminen mil milions de litres d’aigua. I això en el millor dels casos. Parlant d’aquesta ciutat de 260.000 habitants, el reciclatge d’oli és quasi inexistent, l’Ajuntament de la ciutat no fa cap esforç ni campanya sensibilitzadora. Els punts de reciclatge d’aquest agent contaminant estan mig abandonats a un racó dels mercats municipals, i la única deixalleria de la ciutat està a un extrem de la zona industrial, on només es pot arribar amb cotxe.
L’inadequat tractament d’aquest oli té resultats molt nocius per al medi ambient si ens desfem d’ell de forma incorrecta, i pot suposar un problema mediambiental i econòmic per a les administracions públiques, ja que la seva depuració costa a l’administració al voltant de 2,50 € per quilo. Només a l’Hospitalet es podrien estalviar al voltant de dos milions d’euros anuals.
Per altra banda, l’oli usat d’origen vegetal i també l’animal, és a dir el que es produeix quan cuinem llonzes de porc, pollastre, etc. es pot utilitzar amb molta facilitat per la fabricació de biodiesel https://www.repsol.com/es/energia-futuro/futuro-planeta/aceite-tesoro-gastronomico-puede-debe-reciclar/index.cshtml, sabons i altres productes de consum. Tant és així, que la seva recollida i gestió, que la fan empreses especialitzades mitjançant concessions, no hauria de representar cap cost.
Amb aquest combustible substitutiu del gasoil, donem sortida a un residu i utilitzem una font d’energia renovable. Així mateix es redueix el consum d’un recurs altament contaminant com el petroli, disminueixen les emissions de sofre a l’atmosfera (responsable de la pluja àcida) i es col·labora amb el desenvolupament sostenible del planeta.
Els principals afectats són els ecosistemes aquàtics, ja que en surar l’oli sobre les aigües, forma una pel·lícula impermeable a l’intercanvi gasós, la qual cosa impedeix la correcta oxigenació de l’aigua i, per tant, la seva capacitat per albergar vida. Per això, una de les comeses de les depuradores d’aigües residuals és eliminar els greixos que a ella li arriben.
L’oli usat d’origen vegetal està catalogat com a residu per la legislació (Ordre MAM 304/2002) amb el codi LER 20 01 25. Aquesta catalogació de residu a l’oli usat d’origen vegetal té com a conseqüència que ha de tractar-se com a tal, i per tant és necessària la intervenció d’una empresa autoritzada en la gestió de residus segons Llei 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats.
Sevilla ens ensenya com lluitar contra les onades de calor i com preparar Refugis Climàtics que ens preservin dels cops de calor
Estem a les portes del mes de juny i davant el que podria ser, segons els paleoclimatòlegs, l’estiu més càlid dels darrers cent milions d’anys. La inevitabilitat del canvi climàtic —segons científics fins ara molt silenciats— pronostica que en el 2081 es podrien sobrepassar els 5 graus sobre l’era preindustrial https://efeverde.com/cambio-climatico-la-temperatura-del-planeta-puede-subir-5-o-6-grados-hasta-2081/, (alguns opinen que fins als 7 graus abans del 2.100). En qualsevol cas, es confirma que en el 2029, gairebé amb tota seguretat, la temperatura mitjana del planeta haurà augmentat en 1,5 graus —a Europa bastant més—, i de manera irreversible; és a dir, que ja no som a temps de corregir.
Òbviament, no es tracta només de plantejar mesures per reduir l’augment de la temperatura, encara que sigui a trenta o quaranta anys vista (fa anys ja es va alertar que la societat capitalista està condemnada a absorbir el CO₂ emès, pagant i finançant a les mateixes corporacions que el van emetre). Ara també hem de bregar amb els efectes d’aquest augment de la temperatura mitjana, amb el greu afegit que encara no coneixem els seus efectes per manca de paradigmes. No sabem, per exemple, què succeirà amb la corrent del golf, si es modificarà o no, i tampoc el que succeirà en cas afirmatiu. La Intel·ligència Artificial pot ser molt intel·ligent, sempre i quan l’alimentem amb dades i que aquestes no estiguin equivocades.
Per combatre els efectes del canvi climàtic hem inventat el Refugi Climàtic, de la qual cosa no tots, principalment els qui més hi parlen i són responsables polítics de posar-ho en pràctica, saben exactament el que és https://www.escolasert.com/es/blog/que-son-refugios-climaticos. I és important saber-ho, perquè ja hem entrat en l’era dels Refugis Climàtics. De fet, Barcelona ha estat pionera en el seu desenvolupament.
El primer que ens ve al cap, en parlar de Refugi Climàtic, és un parc amb arbres i plantes, que ja de per si redueixen la temperatura ambient de la zona (s’ha comprovat que en el mateix lloc i construcció, una zona enjardinada pot reduir força la temperatura ambient https://www.unigis.es/como-afecta-la-vegetacion-a-la-temperatura-de-tu-ciudad/).
Com a mostra es pot fer servir el mapa interactiu https://mapscloud.udg.edu/sigtedataviz2019/. No obstant això, no hem d’oblidar que en un futur molt pròxim potser no tinguem suficient aigua per a regar els nostres parcs i jardins, i que davant un augment de temperatura tan agressiu, moltes plantes autòctones potser no podran sobreviure o, almenys, servir com a cobertura vegetal òptima, precisament en els mesos de més calor, és a dir, quan més necessitat hi ha d’elles.
Òbviament, encara que necessària per reduir de manera natural el CO₂ de l’ambient, en els Refugis Climàtics no tot ha de ser vegetació i consum d’aigua. Un Refugi Climàtic, almenys el més eficaç en un cas d’urgència, pot ser el vestíbul d’una Biblioteca, d’un Centre Cívic o Mèdic, una gran superfície comercial, però també, si els nostres polítics als quals una “majoria” ha triat, fan el seu treball, els patis de les escoles, les parades d’autobús, i les places públiques tinguin o no vegetació —no oblidem que la vegetació és molt important, no sols per a la salut física sinó també per la mental https://www.researchgate.net/publication/309637738_influencia_de_los_espacios_verdes_en_la_salud_mental i per l’aprofitament educatiu dels nostres escolars https://www.ehu.eus/és/-/espais-verds-*desempenan-paper-desenvolupo-cognitiu-infantil
El primer cop que vam veure una cosa semblant a un refugi climàtic, que avui amb tota la raó s’ha posat de moda, va ser a l’agost de 1992, durant l’Exposició Internacional de Sevilla. Els planificadors de l’esdeveniment, més preparats i previsors que qualsevol de nosaltres en cops de calor generalitzats, van tenir a bé construir uns espais de repòs amb sistemes de fina pluja, que refrescaven als soferts visitants en les gairebé quotidianes onades de calor. En els estius sevillans és habitual superar els 40° a l’ombra, ja no diguem al sol, per la qual cosa els sevillans i andalusos en general tenen la mà trencada a bregar amb esdeveniments d’aquest tipus. Si no fos així, l’esperança de vida en ciutats com Sevilla i Còrdova baixaria en picat. Els arquitectes andalusos saben molt bé com construir els seus edificis, mai se’ls ocorreria planificar un d’ells sense tenir en compte que a les seves ciutats sovint s’arriba als 45º.
Hem esmentat la Sevilla de 1992 per una raó molt concreta: aquesta ciutat, sembla ser que pionera a Europa en buscar solucions per a combatre les onades de calor, ha tornat a ser notícia pel mateix, pel desenvolupament d’un intel·ligent sistema d’utilització de l’aigua i l’aire per refrescar l’ambient de la ciutat, https://www.mdpi.com/2071-1050/14/21/14173 influenciada pel mateix que s’utilitza fa 3.000 anys a la ciutat de Yazd, en el centre del desert de l’Iran https://www.elmundo.es/ciencia-y-salud/ciencia/2019/09/03/5d6e7ddffdddff08228b45df.html.
La Universitat de Sevilla ha creat un “catàleg de solucions” perquè els arquitectes, constructors, municipis i fins i tot particulars, puguin aprofitar-se d’aquest estudi. Reduir pràcticament amb cost zero la temperatura de les nostres cases, escoles, parcs, places i edificis públics, és a les nostres mans. La Universitat de Sevilla ho brinda gratuïtament, només falta voluntat i ganes de treballar dels polítics per a la seva ciutadania.
Pel que fa a l’Hospitalet, el grup municipal dels Comuns va reclamar la constitució d’un refugi climàtic a cada barri, considerant que “és molt important preparar la ciutat pels pròxims estius i que a cada barri hi hagi una zona verda amb unes característiques determinades que generi un refugi climàtic. Això vol dir que ha de tenir una extensió mínima, ombres provocades preferentment per arbres, sòl de terra o vegetació i corrents d’aigua. Aquests refugis climàtics han de ser a llocs cèntrics i accessibles per tota la població: cotxets de nens i nenes, gent gran… És a dir, que els parcs de Can Buxeres o les Planes no servirien per a la població de Can Serra o La Florida, per exemple”.
“L’equip de govern ha de trobar solucions per combatre els efectes de les altes temperatures que es viuen a la ciutat al llarg de l’estiu, i creiem que la de generar refugis climàtics pot ajudar a que aquests mesos d’estiu siguin més suportables per a la ciutadania de l’Hospitalet” segons el portaveu del grup municipal dels Comuns, Manuel Domínguez.
Una moció dels Comuns que es veurà en el proper ple reclama implementar mesures per controlar el consum d’aigua
L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- En la dinàmica d’oposició al complex tarragoní Hard Rock que va precipitar la dissolució del Parlament i la convocatòria de les eleccions catalanes, el grup municipal dels Comuns de l’Hospitalet va presentar una moció al darrer ple, que es posarà novament sobre la taula el proper mes d’abril, reclamant implementar mesures compartides en la lluita contra la sequera.
En aquesta moció es parla sobre la necessitat, entre d’altres mesures, de fer un seguiment de la xarxa municipal per millorar-la i evitar les fuites, promoure l’aprofitament de les aigües grises dels centres hotelers, i controlar i regular el seu consum en aigua potable. S’ha de dir que aquesta moció coincideix amb la nova ordenança de l’Ajuntament de Barcelona, sempre avançat uns quants lustres, per no dir decennis, vers el de l’Hospitalet sobre aquest tema, i s’ha de dir que més avançada que la moció que es proposa per l’Hospitalet.( https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/2024/03/01/comenca-la-tramitacio-de-lordenanca-daigues-grises-de-barcelona/).
La causa d’aquesta preocupació, més enllà de la conjuntura que va propiciar l’avançament electoral, te a veure amb el fet del que hem vist en els darrers anys. Hem passat d’una situació d’una pluviometria variable —típica de la Mediterrània— amb temporades humides i seques, salpicades eventualment per períodes de sequera i grans aiguats que convertien la distribució de l’aigua corrent en un problema, resolt a empentes i rodolons pels nostres gestors, a una situació de sequera permanent. A tot això, l’àrea metropolitana és a dir la gran Barcelona, no ha parat de créixer, tan econòmica com físicament, per la qual cosa el consum d’aigua s’ha multiplicat. Fins a la situació prèvia, els nostres gestors, quasi sempre amb una mica de retard, anaven engrandint el cabal d’entrada a mesura que les necessitats ho demandaven, primer afegint el Ter i més endavant muntant dessaladores. Ara bé, excepte alguns científics que en el seu moment van ser acusats de catastrofistes, ningú va preveure el sobtat agreujament del canvi climàtic a la Mediterrània, tot i que alguns indicadors feia temps que assenyalaven aquesta possibilitat.
Les temporades humides ja no ho són tant, mentre que les seques ho són més; i ara mateix ningú, —ni tan sols aquells científics tan agosarats— sap si estem enfront d’un greu període de sequera amb l’afegitó del canvi climàtic, o només és producte d’aquest últim. Ningú ho sap perquè no tenim referències ni podem recórrer a la geologia històrica, perquè mai havien existit canvis tan ràpids i radicals a les capes més profundes del mar, principalment a la Mediterrània. En poques paraules, no sabem si aquesta “sequera” durarà un any, deu, cent o ves a saber.
La solució més senzilla per resoldre el problema és, doncs, treure més aigua del mar! I malgrat les reserves mediambientals que pot representar, masses per cert, aquesta és la idea, però no a curt termini. Òbviament, una dessaladora no es fa d’un dia per altre i la necessitat la tenim ara o, en cas que aquesta primavera no plogui a bots i a barrals, dins d’uns pocs mesos. Quina és la solució almenys per parar el cop? Per descomptat consumir menys aigua. Si donem una volta pels nostres barris veurem les fonts seques i les plantes dels jardins en un estat lamentable, s’ha de dir que més per deixadesa que per necessitat, donat que Aigües de Barcelona va sobrada d’aigua tractada que disposa pel rec agrícola, la indústria, la neteja urbana i els parcs i jardins de l’Àrea Metropolitana; fins i tot hi ha aigua per les fonts ornamentals, que no rajen suposem per donar exemple. (https://www.aiguesdebarcelona.cat/es/web/guest/el-agua-en-tu-ciudad/como-se-gestiona-el-agua/la-gestion-del-ciclo-integral).
I si donem un tomb per les instal·lacions esportives, tant les d’adults com les juvenils, com ara clubs esportius de futbol, bàsquet, etc. veurem les dutxes tancades. Si els usuaris es volen treure la suor ho hauran de fer a casa seva, paradoxalment, consumint la mateixa quantitat d’aigua.
Ara bé, hi ha una indústria que té carta blanca: la del turisme. I és que des del 1992 la gran Barcelona, i aquí ens incloem, s’ha convertit en un eix turístic de gran magnitud, que aporta una quantitat generosa d’ingressos, que s’ha de dir, la gran majoria de nosaltres no veu ni veurà si no és en forma de preus desorbitats. Com a exemple del que diem podem comparar la qualitat de vida i les necessitats d’un ciutadà de Gijón i un de l’Hospitalet. Segons expatistan https://www.expatistan.com/es/costo-de-vida/gijon en el 2024 per viure correctament un gijonés necessita 1.252 €, mentre que un barceloní 2.083 €. Segons l’AMB viure a Barcelona el 2022 amb “dignitat” costava 1.435 €, mentre que a l’Hospitalet 1.345 € per persona ( https://www.tot-hospitalet.cat/actualidad/economia/lhospitalet-barcelona-este-es-el-salario-que-se-necesita-para-vivir-dignamente/#goog_rewarded) Se suposa que l’afortunat té l’habitatge pagat, és un okupa o, si més no, ha llogat una habitació barata (per cert, us podem assegurar que a Gijón no hi ha problemes d’aigua i molts menys d’habitatge). La diferència, és clar, està en el model econòmic.
El sector turístic, en el qual també li podem afegir el de la restauració -qui no ha vist l’aixeta de la cuina d’un restaurant rajant sense parar?-, consumeix molta aigua per usuari, que es converteix en un greuge comparatiu. És a dir, estem obligant la nostra quitxalla a passar-ho malament després del partit, perquè uns turistes que pagant un dineral la consumeixin sense cap fre, del que nosaltres com a benefici només traiem pagar més per l’habitatge i el menjar. Quina solució li podem donar a aquest problema? Òbviament, no podem canviar el model econòmic d’un dia per altra, a part que sorprenentment el ciutadà que ho paga ja li està bé, per la qual cosa haurem de conviure amb ell. Per altra banda no podem restringir el consum d’aigua a un visitant que paga un dineral per una habitació d’hotel, i dubtem que l’hoteler li faci un descompte perquè hi ha restriccions. Només queda una solució, regular per llei tant a hotelers com a restauradors, la instal·lació de sistemes de recuperació de l’aigua, per reutilitzar-la al bany, el rec i el rentat. En el cas dels hotelers també se’ls hi hauria d’obligar a aprofitar l’aigua de pluja pel mateix fi. Paral·lelament, l’ajuntament hauria de muntar instal·lacions als centres esportius, mercats i instituts, per reutilitzar l’aigua. I també que totes les noves construccions disposin per llei de sistemes semblants, perquè està clar que amb la regulació sobre eficiència energètica no en tenim prou; i donar suport tècnic i subvencions per adaptar les antigues si tècnicament es pot.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
