Els grups polítics municipals del govern o de l’oposició, obligats a reclamar contractes justos que garanteixin que el servei s’adequa a les necessitats de treballadors i usuaris

Dies enrere, mentre anava a comprar em vaig trobar amb una gran aturada d’autobusos, alguns amb gent dins i d’altres completament buits. I em vaig dir, ja hi som! És la vaga! Però no, només estaven esperant que es dissolgués la manifestació en contra de la visita del rei.
Els conductors estaven a les portes dels seus autobusos i no em vaig resistir de parlar amb ells sobre la vaga, de la qual en sabia molt poc. Vàrem parlar i em van explicar coses que creia d’una altra època, del segle XVIII o XIX, mai de l’actual a un país d’Europa; i ens vàrem passar els contactes per parlar més tranquils des de casa i, fins i tot, amb una trobada.

Per posar-nos en context, la problemàtica de les línies d’autobusos de l’Hospitalet ve de lluny, i parteix del que està hipotecant els serveis públics en general, la maleïda privatització i la contractació mitjançant concursos fets amb desídia o mala voluntat per part de l’AMB.

Tots recordem l’Oliveras, una empresa familiar que va ser adquirida per Mohn, S.L., també una empresa familiar fundada el 1939 a Viladecans. Mohn va ser l’encarregada del transport municipal fins al desembre del 2021, quan el holding Grupo Avanza va guanyar el concurs.
Com ho va fer?
Doncs perquè l’administració, en aquest cas l’AMB, va imposar un preu màxim més baix que l’anterior. És a dir, demanant duros a quatre pessetes. I és que, el que no pot fer l’Administració, és reduir els preus dels bitllets a costa del servei, i encara menys perjudicant  la butxaca i el benestar dels treballadors, que és el que va acabar passant amb conflictes i tensions.
El més lògic és pensar que l’AMB hagués après la lliçó. Però no va ser així, i el 2022 l’empresa Monbus-Julià va aconseguir el contracte amb una oferta temerària, és a dir encara pitjor que l’anterior, creant malestar entre els usuaris i conflictes laborals.

En ofertes públiques, els licitants normalment es regeixen per unes regles establertes sota paràmetres econòmics, funcionals i socials, basats en unes directrius europees molt clares, extrapolades en la Llei 9/2027, de 8 de novembre. En aquesta llei ni el Reial Decret Llei 3/2020 de 4 de febrer no diuen res sobre els valors que els organismes contractants han de donar a cada paràmetre. En el cas de l’AMB aquests paràmetres es regeixen exclusivament en la part econòmica i mediambiental, donant molt més pes a la primera que a la segona:
1. Criteris dependents d’un judici de valor (fins a 8 punts)
Aquests criteris s’avaluen subjectivament segons la qualitat de les propostes:
– Gestió de les alteracions sobre la programació del servei (5 punts màxims).
– Gestió de les parades terminals del servei (3 punts màxims).
2. Criteris quantificables de forma automàtica (fins a 92 punts)
Aquests criteris es basen en dades objectives i mesurables:
– Producció anual de quilòmetres útils elèctrics: fins a 12 punts.
– Punts de càrrega addicionals en les cotxeres aportades per l’empresa adjudicatària: fins a 10 punts.
– Reducció de terminis per a la disponibilitat d’equipaments embarcats: fins a 3 punts.
– Formació específica en atenció a les persones usuàries: fins a 5 punts.
– Increment del nombre d’inspeccions contra el frau: fins a 5 punts.
– Cost unitari (Cu): fins a 57 punts (el factor més determinant en la puntuació global).
Que tot s’ha de dir, han demostrat ser poc eficaços.

Per esbrinar quines ofertes són anormalment baixes, la Diputació de Girona va publicar un treball de dos matemàtics, altre cop només pel que fa a la part econòmica i sobre el qual nosaltres tampoc estem massa d’acord. No obstant això, serveixen per donar una mica de seguretat al licitant i una guia al licitador per estudiar la seva proposta. Però sembla ser que aquest no és el cas, donat que l’AMB segueix deixant-se enlluernar amb ofertes esperpèntiques de licitants que, només repassar els mitjans locals d’on treballen, qualsevol tècnic les tiraria enrere. Aquest és el cas de Moventis. I és que siguin els tècnics o els polítics de l’AMB, algú va donar per bona una oferta impossible, a una empresa conflictiva arreu on actua, no només a l’Hospitalet, també a Premià, al Vallès, a Mallorca, on va manipular els tacògrafs i va ser sancionada per frau a licitació pública.
Però no només són aquests els problemes, sinó que també han sorgit per manca de manteniment, amb incendis recurrents d’autobusos i a saber què més sense ser tan visible, i no només a la nostra ciutat, també a Mataró, a Lloret, a Montbeliard (França), i a Pamplona, on fins ara els treballadors ni tan sols tenen lavabos. Ara mateix estan a punt d’anar a la vaga per maltractament, retallades salarials, expedients disciplinaris sense cap raó, i manca de manteniment. I, el que és pitjor, aquesta empresa també fa transport escolar, uns contractes que caldria mirar-se amb lupa tenint en compte tot el que ja sabem.

Però anem al que ara mateix ens importa, que és el conflicte laboral dels conductors amb l’empresa Moventis, que precisament parteix de la impossibilitat de l’empresa a mantenir les condicions que es va trobar després de guanyar el concurs, forçant els empleats a treballar durant dos mesos sense calendari, és a dir sense saber quins dies treballarien, quines hores i a on. Passats aquests dos mesos, l’empresa va imposar uns horaris completament caòtics, impedint la conciliació familiar. Va deixar de comptabilitzar les hores d’entrada i de sortida, i de les vacances. Va penalitzar les baixes. L’únic acord que treballadors i empresa van aconseguir pactar després de molts esforços, va ser incomplert per aquesta. L’empresa tampoc es va presentar a les mediacions de Treball. El resultat dels canvis ha fet que cada treballador perdi entre 300 i 600 € mensuals, la qual cosa sembla inacceptable. No obstant això, els treballadors continuen insistint en negociar amb l’empresa, la qual no només es nega sinó que segueix pressionant a l’altra part, exigint més velocitat en els recorreguts. De fet, el que sembla intentar l’empresa és que els treballadors amb contracte antic s’acabin afartant i marxin.

De resultes de tot l’anterior, el setembre del passat any, els sindicats CCOO i USO convoquen una assemblea de treballadors amb assistència majoritària. Els treballadors amb els qui parlem no ens saben donar una xifra exacta, però creuen que vorejava el 70% de la plantilla de conductors/es, que si valorem els que no hi van poder assistir per raons familiars o perquè estaven treballant, hem d’entendre que fregava la totalitat, en la que es va votar per la vaga. Que, per cert, es manté els pròxims dos dijous, dies 13 i 20, de 9:30 a 17:30 i els dissabtes 15 i 22 d’aquest mes.

A tot això, els treballadors amb qui hem parlat ens expliquen que les nòmines contenen errors recurrents, d’importants sumes de diners, sempre a favor de l’empresa. Estem parlant de molts cents d’euros, que després de reclamar els hi són retornats, però a la següent nòmina torna a passar el mateix, i així mes rere mes. D’aquesta manera, l’empresa aconsegueix un finançament extra, sense interessos i per part dels treballadors, que ho fan involuntàriament.

Però no tot acaba aquí. També ens trobem que, amb l’excusa de no trobar conductors a Europa, que en realitat es podria traduir en no trobar-los disposats a treballar en condicions tercermundistes, aquesta empresa ha muntat una oficina al Perú per contractar-los i dur-los a Espanya. La qual cosa, dins la immoralitat que representa, legalment seria acceptable si no fos perquè la intenció és la d’explotar a aquests nous treballadors vorejant l’esclavitud, no només tal com ens mostren les condicions contractuals i nòmines que hem rebut dels afectats, que no publicarem aquí perquè encara que els noms estiguin esborrats, per detalls del text, l’empresa podria descobrir de quins es tracta i represaliar-los.

Pel que fa als conductors peruans, una de les condicions a l’arribada és que el nou treballador s’ha de comprometre a obtenir el Certificat d’Aptitud Professional en el termini de tres mesos. Un cop passat aquest termini, si el treballador no l’ha aconseguit, se li retirarà el permís de residència. En les nòmines, al treballador se li descompten uns quants cents d’euros com a bestreta, que el treballador mai ha vist. Però això no és tot, aquests treballadors sud-americans treballen principalment a Sarfa i Autocars Calella, empreses del holding, i quan l’empresa els necessita per cobrir la vaga o uns dies determinats, els trasllada a l’Hospitalet o a on sigui, molts cops obligant-los a fer 10 hores, entre dotze i catorze entre anada i tornada de Malgrat, sense que a la data de l’elaboració d’aquest reportatge hagin rebut cap contraprestació econòmica.

És obvi que ens trobem enfront d’una empresa que creu viure al Tercer Món o al segle XVIII. No cal anar a l’actual Argentina; a l’Espanya de les 37,5 hores que el govern ha pactat amb els sindicats, hi ha empreses que guanyen licitacions públiques, que somnien amb la doctrina Milei, és a dir imposar setmanes de 60 hores i, a poder ser, sense vacances.
La pregunta que ens fem és: com és possible que l’AMB hagi passat per alt totes les alarmes, la seguretat dels usuaris i els vianants, i la vulneració dels drets fonamentals dels treballadors i de les condicions contractuals?
Hem de creure que els funcionaris o polítics encarregats de la negociació i les condicions, no es van mirar l’historial de Moventis? No es van parar a pensar que la seva oferta era impossible?
És bastant normal considerar que això és molt difícil. I si no va ser per un mal càlcul, cal creure que es va actuar amb plena consciència, sabent perfectament el que passaria tard o d’hora.
Els tècnics de l’AMB podrien respondre que la llei no deixa que el licitador deixi fora un licitant, malgrat que sigui pel seu historial d’incompliments o per una proposta anormalment baixa. Però això no és realment així. Tant a la primera Llei esmentada com a la segona, a l’article 69, es reflecteix exactament el contrari. És llavors quan el licitant ha d’argumentar la seva proposta, demostrant que pot complir, no només les condicions establertes pel licitador sinó també les socials que imposa la primera Llei esmentada. Aquesta llei, en el seu article 211, explica que, de no complir-se el que està contemplat, el licitador està autoritzat a retirar-li la concessió. I si això no fos suficient, el punt 2 de l’article 105 de la segona Llei esmentada, explica clarament que l’empresa licitant ha de respectar els convenis col·lectius establerts prèviament i totes les polítiques de conciliació familiar dels treballadors.

Per què la part contractant, és a dir l’AMB, està fent cas omís de la Llei, i per què no va imposar dins les seves condicions uns paràmetres socials? Seria interessant esbrinar-ho, però no s’ha de ser molt expert per endevinar que el més important per l’AMB, o al menys això sembla, és que la rebaixa del preu dels bitllets afecti el menys possible al seu pressupost. Com abans hem dit, a costa dels treballadors, els seus sous, les seves vacances i, si amb això no fos suficient, de les seves vides familiars, sempre creient que seran els sindicats els que s’encarregaran de defendre els seus interessos i, de passada, la seguretat dels vianants i usuaris, amb vagues i el que faci falta.

Els nostres dirigents, no tots sortosament, després d’analitzar el problema han decidit que l’única solució és construir més habitatges després d’alliberar sol. Creuen que només amb aquesta política aconseguiran que hi hagi prou habitatge i que aquest baixi de preu. No recorden, o això pensem, que durant uns anys, just abans d’esclatar la bombolla immobiliària, a Espanya es construïen tants habitatges com a França, Itàlia i Alemanya juntes. No obstant això, com tots recordem, els preus seguien pujant sense control.
De què serveix construir, si finalment es fa per especular?
Sense cap dubte es tracta d’una indústria, el producte de la qual és de primera necessitat, per la qual cosa el seu preu no importa; i segons la cultura econòmica lliberal, no té gens d’importància d’on surtin els diners, es pagarà encara que sigui robant. I és que no fa pas gaire, mentre feia el seguiment d’un desnonament a l’Hospitalet, el servei jurídic d’un banc ho va deixar molt clar quan el desnonat li va dir que amb el que la família guanyava, o menjava o pagava la hipoteca. L’advocat del banc va respondre que la hipoteca era prioritària sobre el menjar, i jurídicament tenia raó.
Control!, la paraula que hem anomenat abans és l’exacte, és el que es necessita per aconseguir que l’habitatge no sigui un problema; i una política productiva més humana i intel·ligent, perquè no es converteixi en un factor desestabilitzador.

Per a tenir una idea del que passa amb l’habitatge, el seu altíssim preu, que excedeix amb molt el del sentit comú, i el perquè hi ha tanta falta, s’ha d’analitzar el seu cost.
Construir un edifici de 5 plantes amb 4 habitatges per planta, d’uns 100 m², té un cost aproximat de 2.100.000 €. El cost real abans de les llicències, permisos i tràmits és bastant més baix, donat que aquests s’emporten entre el 25 i el 30% del preu de l’obra. A aquests 2.100.000 € se’ls hi ha d’afegir el cost del terreny i el marge comercial. I en el terreny és on el preu final pot canviar molt, perquè a Espanya, segons la ciutat i la Comunitat Autònoma, el preu per m² pot anar dels 85 als 300 €.
Ara bé, l’augment del cost de l’habitatge a Espanya, des del 2014 fins aquest any 2024 és a dir, en deu anys, ha sigut el següent:
Costos laborals:                   +30%
Costos de materials:            +35%
Cost del sol:                         +18%
Tot això amb un augment de l’IPC del 23%. És a dir que, o ens enganyen amb l’IPC, o els costos de la construcció a Espanya han pujat molt més que el cost de la vida.
Ara bé, quant ha augmentat el preu de l’habitatge en el mateix període? Doncs el 95%
Com s’entén això? Per l’especulació.

Malauradament, a Espanya una gran majoria només vol viure a unes poques àrees urbanístiques. Aquests mapes publicats per l’ABC ens mostren amb xifres i municipis aquesta dolorosa veritat. D’aquí que els polítics parlin de la manca de milions d’habitatges, i d’això també que a alguns llocs el terreny costi deu vegades més que a altres. I no només per les expectatives de trobar feina sinó, en molts casos, per la dificultat del transport. Però centrem-nos en la feina. L’economia de la gran ciutat majoritàriament acostuma a ser de serveis, que és una de les que reporta menys rendiment salarial, per la qual cosa el treballador es veu incapaç de trobar un habitatge a prop del seu lloc de treball. Això comporta que hagi de llogar una habitació o viure lluny d’aquest lloc de feina, havent d’afegir el cost del transport a la seva butxaca i a la del municipi, a més de les emissions de gasos hivernacle.

És fàcil caure en la temptació de l’exemple de Viena i d’Àustria en general. A Viena, on el 60% de l’habitatge és municipal, podem trobar habitatges de lloguer per 300 € al mes, mentre que a Barcelona o Madrid, trobar una habitació per 500 € és molt difícil.
Com és possible?, ens preguntem. Primer i tal com hem explicat, a Espanya la demanda es concentra a unes quantes ciutats o àrees urbanístiques, que a més coincideixen amb una explosió turística. La gent vol viatjar i nosaltres no podem ni volem impedir-ho, que és el cas principalment de Barcelona. El 2019, just abans de la pandèmia, aquesta ciutat, amb 1.702.547 habitants i 101,35 km² segons l’ajuntament, va rebre més de trenta milions de visitants, és a dir 154.641 diaris o, el que és el mateix, 1.526 visitants per Km² . I donat que la ciutat només pot oferir 86.504 places hoteleres, aquesta pressió demogràfica, segurament la més elevada del món, repercuteix sobre l’habitatge i el seu preu, tal com s’explica a la web d’Ecologistas en Acción, en un estudi, s’ha de dir que molt senzill i poc desenvolupat, però que clarifica bastant la situació.

Però no tot és el preu de l’habitatge, perquè, fins i tot a llocs on ens sembla que és barat, el nostre jovent, és a dir el seu principal demandant, no el pot pagar. I és que malauradament, el sistema capitalista o de mercat no funciona amb l’habitatge.
I per què?, us preguntareu. Doncs perquè l’habitatge és un bé de consum amb limitacions. És a dir, no es pot construir en quantitat i sense fre. L’habitatge no és un cotxe o una televisió, que passat un temps es llença i se’n compra un altre. Per la qual cosa, per a mantenir el sistema només hi ha una solució: que cada any costi molt més que la resta de béns, convertint-se en una aberració del mateix capitalisme.
A causa de això, i segons “El Observatorio de Vivienda de Galicia”, https://www.observatoriodavivenda.gal/es/actualidade/el-60-de-las-viviendas-en-espana-se-compran-al-contado al voltant del 60% dels habitatges espanyols de “luxe” es venen al comptat, principalment a inversors majoristes i estrangers, és a dir a grans tenidors o estrangers que venen a invertir per especular. A Catalunya, la proporció és inversa, https://laciutat.cat/catalunya/30-dels-pisos-comprats-catalunya-2024-tenien-hipoteca el 30% es venen sense hipoteca, però també coincideix amb grans tenidors i estrangers. Qui la vol per viure, quasi sempre joves parelles que busquen el seu primer habitatge, necessita una hipoteca, molt més a l’àrea metropolitana, on són més cares. Per contra, qui la paga al comptat la vol per dividir-la i llogar-la com apartament turístic.

Dit això, la nostra societat es troba amb un problema afegit, s’ha de dir que no inesperat ni involuntari, donat que ha sigut conscientment (el contrari demostraria que els nostres governants són molt més estúpids del que cal imaginar) provocat per la mateixa aberració. Els salaris dels principals consumidors d’aquest bé, no només són massa baixos sinó que estan descompensats amb la resta.

Com es pot veure en l’anterior gràfic, la bretxa salarial dels joves vers els preus de l’habitatge https://www.enalquiler.com/precios/precio-alquiler-vivienda-l-hospitalet-de-llobregat_31-9-23880-0.html no ha parat de créixer, però el que més ha crescut en els últims vint anys, nou vegades segons el Banc d’Espanya, és la riquesa dels més grans vers els joves, és a dir els pensionistes. https://www.bde.es/f/webbe/GAP/Secciones/SalaPrensa/IntervencionesPublicas/DirectoresGenerales/economia/Arc/Fic/IIPP-2024-05-14-gavilan-es-or.pdf

I com que un gràfic val més que mil paraules:

El resultat de la precarietat i la dificultat a trobar un habitatge estable i digne, com era d’esperar, ha passat factura en la salut mental dels nostres joves, que són els que paradoxalment mantenen el país, provocant un augment de malalties derivades de l’ansietat i depressions. https://www.20minutos.es/noticia/5638220/0/vivienda-imposible-salud-mental-jovenes-sueldo-madrid/
Segons aquest mitjà és per no trobar un pis de lloguer, però la realitat encara és més dura. Els joves que l’aconsegueixen també pateixen el mateix problema, perquè no tenen cap seguretat d’habitatge, no saben el que hauran de pagar un cop s’acabi el contracte o si els faran fora. A causa de això, no és d’estranyar que la majoria dels desnonaments siguin per impagament del lloguer i no de la hipoteca, i que l’últim any hagi augmentat, precisament entre els més joves.

L’Hospitalet no escapa a aquest problema, però amb una peculiaritat. A la nostra ciutat es poden trobar pisos buits, els que s’estan construint i que ens volen fer creure que per estar protegits són assequibles, però que pocs poden o volen pagar, i molta demanda d’habitatge econòmic (no hem pogut conèixer el percentatge de pisos adquirits per grans tenidors).
Aquesta situació, tot i ser recorrent a quasi totes les ciutats importants, a l’Hospitalet es pot veure més. I és que comparativament, cada cop és més difícil trobar algú que pagui un dineral per viure a la ciutat més densament poblada d’Europa, sense els serveis més bàsics, com llars d’infants, escoles amb espais naturals, parcs per on passejar, carrers ben cuidats, nets i amb poc soroll, etc. Òbviament, si busques un lloc per viure i el teu salari et permet pagar més de 400.000 € https://realadvisor.es/es/precios-viviendas/municipio-l-hospitalet-de-llobregat, prefereixes mil vegades anar al Prat o a Sant Joan, on es construeix sense la mateixa densificació i amb bons serveis al voltant, sense tant de soroll, amb carrers nets i cuidats, més seguretat, i espais naturals on prendre el sol o l’aire i, fins i tot, sortir al carrer amb bicicleta sense arriscar la vida.

Avergonyeix ser ciutadà de l’Hospitalet i comparar la nostra ribera amb la que presenten les dels termes municipals de Cornellà o El Prat

Han arribat les vacances i com és natural, el camí del riu s’ha omplert de gent encara que, s’ha de dir, menys del que era d’esperar. Jo el de l’Hospitalet mai l’havia agafat, excepte l’any passat en una recollida de plàstics organitzada per la Fundación Metropolitan House. Però llavors, de l’únic que em vaig adonar era de la brutícia que hi havia a la ribera del nostre riu. 

Normalment agafo el camí que porta a la benzinera Cepsa i el travesso per anar per la del Prat, que em porta directament a l’aeroport i a la platja. 

Avui ha sigut diferent, he vist una parella que agafava el camí de la Ribera de l’Hospitalet i els he seguit. He tingut sort, doble s’ha de dir, primer perquè com la bici és de muntanya no he caigut, i el més difícil, tampoc he punxat. I és que el primer que et trobes és un bon tros cobert amb pedres de granit. He seguit endavant, pensant que potser la cosa milloraria, però no, el camí s’estreny i es fa encara més desagradable, com no, ple de plàstics i brutícia, i he donat la volta mentre imaginava el que pensa el nostre ajuntament.

“Per què hem d’esforçar-nos en un lloc com aquest, sense edificacions, IBIs i veïns, si em prou feines cobrim el que tenim poblat? El quatre gats de l’Hospi que volen passejar pel riu ja tenen la banda del Prat, o que vagin fins l’Splau i agafin el camí de la Ribera de Cornellà, net i cuidat, amb bancs per seure i un bon arbrat que fa ombra”.

Dec ser una mica beneit. El camí des de l’Hospital de Bellvitge fins a la benzinera ja mostra una mica el que em podria trobar: un sender desangelat, tortuós i estret, amb arbres talats, que segurament van complir el seu cicle de vida o van caure malalts i ningú els ha renovat. Però no siguem mal pensats. Deu ser casualitat que el camí canviï completament només haver creuat el riu. Allà pots trobar un espai per deixar els vehicles i pins a tot el voltant, i una gran paperera fins i tot. Un cop allà tens dues opcions: seguir el curs del riu cap amunt o cap avall. L’un i l’altre són iguals, amples i cuidats, i es poden fer amb comoditat, sobre tot jo, que vaig amb bicicleta i ja no tinc que patir pels caminants o la resta de ciclistes com en el tram de l’Hospitalet. Hi ha prou amplada per a tots, amb bancs i, no us ho creureu!, també amb fonts d’aigua potable.

De tant en tant escolto a ciutadans de l’Hospitalet parlar amb recança de la platja que podríem haver tingut i no tenim. Però siguem sincers. Què faria aquest govern municipal amb una platja?

Malauradament per a ell estaria dins el parc natural, per la qual cosa no la podria aprofitar per edificar, construir hotels i aquestes coses amb les quals ens té acostumats. I mira que ho intentaria, fins i tot vulnerant les lleis urbanístiques com al Cosme Toda. Però imaginem que en aquest cas no pogués. 

Una platja sense edificacions i dins un paratge natural no dona diners ni es pot especular amb ell, no aporta IBI ni res semblant, per la qual cosa i veient com tracta el sender que porta al Camí de la Ribera i a aquest mateix, ens podem imaginar com estaria, en quin estat d’abandonament. Per la qual cosa penso que ha sigut una sort que El Prat, Viladecans o Gavà tinguin platja i no l’Hospitalet. Al menys aquestes les podem gaudir netes i ben cuidades, fins i tot amb aparcaments per a minusvàlids, que per cert mai trobem a l’Hospitalet.

No fa pas gaire ens vam assabentar que, almenys, trenta-set municipis catalans incomplien el dret al padró. De fet, aquests municipis, als quals ara també se li ha afegit Barcelona, estan vulnerant la llei i, el que és pitjor, atempten contra la vida i la dignitat de les persones. Entre ells i de manera constant, hi és l’Hospitalet.

Òbviament, amb aquest tipus de política alguns governs d’aquests municipis busquen guanyar vots entre una població, que si ve s’autodefineix com antiracista, indubtablement ho és, encara que sigui de classe. Les persones oficialment sense llar no solen tenir gaires recursos, això sense comptar que normalment són les més sobrevingudes, encara que això no sempre és veritat. Com a exemple, tenim les persones que es dediquen a la cura d’altres, que no tenen per què ser immigrants ni portar poc temps a la ciutat. Un o una cuidadora, generalment són dones, sol viure a casa del seu client, però donat el risc legal que comporta, aquest sol negar-se a empadronar-la a casa seva.

Per empadronar-se a l’Hospitalet es necessiten uns requisits que es poden trobar a la seva web. Només cal llegir-los per adonar-se que no tots els que viuen a la ciutat es poden empadronar https://seuelectronica.l-h.cat/tramits/r/detallTramit_2.aspx?2y0ergZvAQ1wpHn7oEfktzFDhhl99jjuoeIvxzItTwTcqazB. Des de persones que lloguen una habitació, fins i tot famílies molts cops monoparentals, a altres que viuen a habitatges sense contracte. Totes aquestes persones ho han de demostrar demanant als serveis socials una mica de compassió perquè enviïn un funcionari a certificar visualment que elles viuen allí, òbviament d’amagat de la propietat. Un funcionari que, segons les seves possibilitats i sense previ avís, s’acostarà per veure si és veritat. Malament si aquella persona aquell dia té feina i no hi és. A això li hem d’afegir que no tots els funcionaris de l’Hospitalet estan socialment preparats. El racisme institucional està molt arrelat dins les ments d’alguns d’ells i, a banda de posar totes les dificultats possibles, s’aprofiten de la debilitat del ciutadà demandant, per fer gala de totes les seves visceralitats en el tracte.

Dit això, ens hem de preguntar el per què un municipi com l’Hospitalet incompleix la llei. Donat que no podem acusar el Consistori de ser racista, encara que actuï com a tal, hem d’imaginar que el problema és econòmic. Si l’ajuntament empadronés a la gent sense llar, aquesta entraria inevitablement a ser beneficiària del sistema dels serveis socials, i això té un cost que, se suposa, l’ajuntament no vol assumir.

Curiosament, el pressupost de Serveis Socials de l’Ajuntament de l’Hospitalet (119 € per habitant) és una mica més elevat que el de les seves veïnes, Esplugues (101 €) i Cornellà (90 €), però molt més petit (menys de la meitat per habitant) que el de Barcelona (271 €), el Prat (262 €), Sta. Coloma (160 €). https://pressupostosmunicipals.transparenciacatalunya.cat/municipios

Ara bé, deixant de costat que el de l’Hospitalet és el que menys inverteix en habitatge (es pot veure a la mateixa web), per la qual cosa la problemàtica d’empadronament ha de ser molt més gran, i per tant, el seu pressupost hauria de ser igual d’elevat, la pregunta que ens fem és: on van a parar els recursos, perquè de tots és sabut que a Esplugues i Cornellà, amb un pressupost una mica inferior, no hi ha tants problemes, ni amb els treballadors socials ni amb la ciutadania. L’explicació potser l’hauríem de trobar en com es distribueixen aquests diners, perquè, tal com diu la web de Transparència de Catalunya, les despeses dels Serveis Socials ocupen molt espai i existeixen molts subterfugis per utilitzar els diners de manera poc ètica. S’hauria de mirar quanta gent viu a costa d’aquests fons, i de tota aquesta, quanta treballa realment per donar el servei i quanta ho fa veure o l’han afegit a l’organigrama per raons bastardes. També cap la possibilitat que els Serveis Socials estiguin mal gestionats i els diners s’utilitzin malament. En qualsevol cas, és sabut que els Serveis Socials de l’Hospitalet són molt menys que mediocres, i el resultat és que molts ciutadans no estan empadronats, amb problemes per portar els seus fills a l’escola, a la llar d’infants i, fins i tot, al metge. https://www.cope.es/emisoras/catalunya/barcelona-provincia/barcelona/noticias/entidades-lhospitalet-protestan-pleno-por-calidad-servicios-sociales-20221222_2463158

Dit això, tornem-hi al tarannà racista de la nostra societat, degut en part a la inseguretat ciutadana i l’agressió psíquica que pateixen alguns ciutadans en conviure amb persones i famílies amb costums i cultures molt diferents de les seves, en alguns casos sorolloses i amb altres valors de convivència. No podem obviar que molts edificis d’alguns barris de la ciutat han passat a ser habitats majoritàriament per emigrants, deixant en minoria a la població autòctona, tal com mostra aquest estudi, degut en gran part als perjudicis d’altres veïnats. https://link.springer.com/article/10.1007/s13209-015-0122-5

La degradació urbanística de la ciutat ha tingut molt a veure. Habitatges petits amb escales i replans minúsculs, han facilitat la fugida dels antics propietaris, els que s’ho podien permetre. Els que no, han hagut de bregar amb el problema. I si això no fos suficient, alguns habitatges s’han convertit en veritables comerços de droga amb l’afegit de violència.

Òbviament, aquesta problemàtica no ve de la mà de la immigració, però encara que el nombre d’emigrants que delinqueixen sigui proporcionalment inferior al dels que viuen al barri, i encara que el ciutadà d’altres països també ho pateixi, la percepció del ciutadà s’encamina a acusar el diferent, que és el que ha portat tots els mals al barri. A aquesta percepció cal sumar-li una propaganda política basada en l’odi i carregada de mentides o mitges veritats, com per exemple el nombre de presos a les penitenciaries espanyoles, que segons mitjans de la ultradreta són del 75%, sobretot marroquins, mentre que el sindicat de presons ACAIP afirma que són simplement el 35%. Naturalment, el primer que pensem és que un 35% igualment és molt en comparació a la població emigrant del país. Ara bé, el que no es diu—el sindicat sí—, és que en la seva major part són preventius perquè el jutge no els hi ha donat la condicional, s’ha de dir que amb tota la raó legal, perquè no tenen domicili fix. De fet, i segons el Ministeri de l’Interior, el nombre de delictes comesos per estrangers és, en proporció, lleugerament superior al dels nacionals, però ni de lluny el que és diu, i a això se li ha d’afegir que molts dels comesos per nacionals es resolen sense denúncia ni detenció, gràcies a la mediació. https://estadisticasdecriminalidad.ses.mir.es/publico/portalestadistico/datos.html?type=pcaxis&path=/Datos3/&file=pcaxis

Segons el Ministeri de l’Interior, al 2022 a Espanya, es van fer 508.419 detencions, 172.314 d’estrangers, de les quals 42.646 corresponien a marroquins; és a dir, la quarta part dels estrangers sent, en molt, el col·lectiu emigrant més nombrós https://sjme.org/wp-content/uploads/2024/02/Poblacio n-de-origen-inmigrado-en-Espana-2023.pdf. 

Per la qual cosa podem assegurar que les publicacions, partits polítics i “influencers” que parlen de la delinqüència dels estrangers, sobretot dels marroquins, menteixen amb una intencionalitat bastarda. Una cosa és la percepció de qui té la mala sort de viure a barris problemàtics, amb una alta densitat d’immigrants, i un altre l’autèntica realitat. El barri problemàtic no ho és per la immigració, sinó per la seva pobresa i un urbanisme calamitós.

Una de les principals excuses del votant ultra és el descontrol de la immigració. Aquest problema parteix de l’administració de l’Estat, que més per mala gestió que per desinterès, dificulta en gran manera la regularització o la documentació dels que viuen i treballen amb normalitat. Això es pot veure a la mateixa web del ministeri, https://www.inclusion.gob.es/web/opi/estadisticas/catalogo/extranjeros_con_certificado?tab=ultimos-datos amb unes dades que no només no quadren amb les de l’anterior enllaç, sinó que no tenen res a veure amb la realitat que veiem a les nostres ciutats.

Pel que fa a la part econòmica i laboral, és a dir, la que sembla afectar més els votants de la ultradreta, podem demostrar que tots els seus arguments estan basats en hipòtesis sense cap fonament, però defensades com a veritats per necessitat ideològica.

Es tracta de valorar el cost i benefici de la immigració. Primer és la qualitat de la immigració que rep un país, que és un dels arguments del votant ultra, quan afirma que no està en contra de la immigració, sempre que estigui controlada (explicat al punt anterior) i sigui de qualitat. Són varis els estudis que demostren que el tipus d’immigrant s’adapta a les necessitats laborals de la societat receptora, mai a l’inrevés. És a dir, l’immigrant no va on sap que no se’l necessita, i decideix el lloc per l’esperança de prosperar o, cosa equivalent, trobar una feina adequada a les seves habilitats. Com és lògic, l’esforç i els sacrificis només els suportarà si sap que té moltes possibilitats de millorar la seva vida. https://nadaesgratis.es/admin/choques-economicos-y-la-calidad-de-la-inmigracion
Òbviament, en una societat en franc decreixement poblacional i una ciutadania amb una elevada esperança de vida, les necessitats de mà d’obra laboral migrant són poc discutibles i generalment estan circumscrites als serveis, és a dir, el que més necessita una població envellida.

Els beneficis inherents a l’arribada d’immigrants no són solament de tipus poblacional, que això podria ser moralment discutible, tal com afirma Meloni en la seva resposta als insults de Macron https://www.youtube.com/watch?v=qircqaFl4KM. La immigració fa que augmenti l’intercanvi genètic, que si bé podria comportar un possible increment d’algunes patologies, en el futur la millora es fa palpable, tant pel que fa a la resistència a malalties diverses com també a la mateixa evolució genètica de l’ésser humà. https://genotipia.com/revista_gm/dominguez-andres-gmg019/ 

Tot i que l’acolliment dels immigrants té un cost, principalment en serveis socials durant els primers mesos de la seva arribada, en el millor dels casos, amb el consum de recursos d’habitatge i manutenció, els beneficis posteriors són molt més grans, degut en bona part al fet que la societat originària es fa càrrec de la principal despesa, la criança, quan l’individu és més vulnerable i consumidor, i gens productiu. L’immigrant, al contrari que el nacional, es pot dir que arriba al món de la societat receptora lliure de despeses de criança i educacionals, preparat per treballar el mateix dia de la seva arribada si pot.

Pel que fa a la suposada degradació dels salaris dels nacionals, principalment entre els més baixos, produïda per l’arribada d’immigrants, diferents estudis han demostrat tot el contrari, almenys a les societats europees (en la nord-americana s’ha comprovat que per cada 1% d’increment en la tassa migratòria, els salaris nacionals més baixos disminueixen entre un 0,1 i un 0,2%). En canvi, a Europa s’ha comprovat que no existeix cap canvi en els salaris dels treballadors més bàsics, o, si més no, aquests acaben dedicant-se a treballs menys manuals i, per tant, més ben pagats. http://giovanniperi.ucdavis.edu/uploads/5/6/8/2/56826033/cfp_may_18_2014.pdf

Òbviament, nosaltres no podem aprovar aquestes pràctiques. En un món just, la migració no hauria de ser necessària, i en cas que ho fos, s’hauria de trobar un sistema perquè la societat originària no sortís perjudicada. La societat europea tal com està configurada no pot arribar als 2,1 naixements per dona que necessita per estabilitzar-se; per aquesta raó necessita un flux constant d’immigrants, principalment per a cobrir les necessitats d’aquesta societat envellida però encara opulenta.

Dit això, està clar que necessitem cuidar als immigrants, almenys els primers mesos de la seva arribada tant com cuidem als nostres vells, encara que sigui per motius egoistes. Els hi hem de donar la possibilitat de viure en un habitatge decent, a qualsevol barri de les nostres ciutats, evitant en el possible, la creació de guetos. Hem de cobrir les seves necessitats mèdiques, amb la seguretat que en poc temps no només les cobriran amb les seves contribucions, sinó també part de les nostres necessitats. Hem de tenir cura de la salut i educació dels seus infants, perquè més aviat que tard ells la tindran amb nosaltres. I, finalment, hem de ser exigents amb la seva integració. Hem d’aconseguir que l’immigrant se senti a casa seva, integrat dins la societat receptora, perquè d’aquesta manera evitarem els conflictes de convivència i la percepció d’inseguretat. És a dir, tot el contrari del que es fa als nostres pobles i ciutats, principalment a l’Hospitalet.