El viatge de la roba usada i les agències que se n’encarreguen

No estaríem fomentant la informació crítica si no reflectíssim o passéssim de puntetes sobre les coses, que segons el nostre criteri, l’ajuntament fa bé encara que a mitges, i ens temem molt que per casualitat. El problema també és que són poques les que estan bé i a vegades passen desapercebudes, encara que aquest no sigui el cas. A això li hem d’afegir la ingent quantitat de despropòsits o el desgovern que detectem, tants, que no ens dona temps de publicar els encerts (penseu que la nostra revista digital només publica una informació o article al dia, i, entre els desgavells del govern i les notícies importants, se’ns fa escàs).

Fa temps, no gaire malauradament, que veiem contenidors de recollida de roba pels nostres carrers. I el primer que pensem, almenys els que tenim una mica de sensibilitat pel medi ambient és, ja està, més roba contaminant al desert d’Atacama, Togo, Ghana o Kenya. I no ens equivoquem, però tampoc es tracta de criminalitzar l’ajuntament o les associacions que operen aquests residus. Això sí, com és habitual en ell, ho ha fet tard, el més possible imaginem, no fos cas que l’Hospitalet sortís puntera en alguna cosa bona i la gent s’acostumés. Perquè, si algú pensa que això d’instal·lar contenidors de roba usada, l’Ajuntament de l’Hospitalet ho ha fet per pròpia iniciativa, està molt equivocat.

No és el primer cop que denunciem la manca de sensibilitat ecològica i mediambiental del nostre consistori. De fet, i a cop d’ull, deu ser l’últim de l’entorn, encara que, si donéssim un tomb, segurament descobriríem que allò de l’entorn queda curt.
El 8 d’abril del 2022, el Congrés va aprovar la Ley 7/2022, de 8 de abril, de residuos y suelos contaminados para una economía circular, que va entrar en vigor el 10 del mateix mes, i que en l’Article 25, Punt 2 / C diu exactament:

Para facilitar la preparación para la reutilización y el reciclado de alta calidad, de conformidad con los artículos 24.2 y 24.3, las entidades locales establecerán la recogida separada de, al menos, las siguientes fracciones de residuos de competencia local:
a) El papel, los metales, el plástico y el vidrio,
b) los biorresiduos de origen doméstico antes del 30 de junio de 2022 para las entidades locales con población de derecho superior a cinco mil habitantes, y antes del 31 de diciembre de 2023 para el resto. Se entenderá también como recogida separada de biorresiduos la separación y reciclado en origen mediante compostaje doméstico o comunitario,
c) los residuos textiles antes del 31 de diciembre de 2024,
d) los aceites de cocina usados antes del 31 de diciembre de 2024,
e) los residuos domésticos peligrosos antes del 31 de diciembre de 2024, para garantizar que no contaminen otros flujos de residuos de competencia local,
f) los residuos voluminosos (residuos de muebles y enseres) antes del 31 de diciembre de 2024, y
g) otras fracciones de residuos determinadas reglamentariamente.
Entre los modelos de recogida de las fracciones anteriores que establezcan las entidades locales se deberán priorizar los modelos de recogida más eficientes, como el puerta a puerta o el uso de contenedores cerrados o inteligentes que garanticen ratios de recogida similares.

Òbviament, o el nostre ajuntament no es va llegir tot el text, o va pensar que com és l’Hospitalet, la ciutat que ja dona per perduda o amb unes peculiaritats sociopolítiques i culturals clarament tercermundistes, podia allargar-ho uns mesos sense que es notés; encara que les ciutats del nostre entorn posessin fil a l’agulla molt abans, fins i tot anys del termini.

Llavors, què és el que ha fet bé?, ens preguntem. Doncs que ha escollit, s’ha de dir que no sabem com, a Humana, com una de les associacions gestores de la recollida i la posterior manipulació i comercialització de la roba usada. No sabem com, perquè Humana no pot fer-ho sense un conveni amb l’ajuntament, i n’hem trobat molts casos, de petits i grans ajuntaments, però ens ha sigut impossible trobar el de l’Hospitalet, com tampoc el de Solidança, l’altra associació que també ha instal·lat contenidors, a saber en quines condicions.

Després de l’informe de Greenpeace, del 26 de novembre de 2024, que demostrava que la roba que comprem i deixem als contenidors acaba majoritàriament als descampats i rius del Tercer Món, Humana es va posar les piles i va encarregar una auditoria específica per saber on acaba la seva roba, sent, després d’haver buscat molt, l’única associació que no només fa autocrítica sinó que intenta solucionar un problema que no és el seu. La resta d’associacions, Solidança entre elles, l’únic que fan és mostrar en el seu portal de transparència, on van a parar els diners i la seva política laboral, que donat que és una obligació, no té cap mèrit i, després d’estudiar la documentació, veiem que tampoc és per llençar coets; mentre que a la seva Memòria tampoc hem pogut trobar on acaba la roba que recullen. Humana, per contra, a la seva auditoria explica amb molta claredat quanta acaba a tercers països, és a dir fora de la UE, i ho fa país per país i per quantitats, fent un esforç per saber el seu destí final.

*Imatge de Greenpeace a Ghana*, del seu article: **¿Una segunda vida para tu ropa?**

Pel que fa a la responsabilitat, òbviament no és del tot seva sinó del mateix Estat, que fa la llei, però després es desentén. El punt 2 de l’Article 32 de la mateixa llei explica clarament:

El Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico podrá prohibir, de forma motivada y de conformidad con el reglamento comunitario y con el Convenio de Basilea, la expedición de residuos con destino a terceros países no miembros de la Unión Europea cuando exista alguna razón para prever que no van a ser gestionados en el país de destino sin poner en peligro la salud humana o sin perjudicar el medio ambiente o cuando, por concurrir alguna circunstancia de las reguladas en los artículos 11 y 12 del Reglamento 1013/2006 o en el Convenio de Basilea, se estime que determinadas categorías de residuos no deben ser objeto de exportación.

És obvi que el Ministeri fa com qui no veu, perquè sobre la taula no només té l’informe de Greenpeace, que, per cert, mai s’equivoca, sinó també l’auditoria de la mateixa Humana.

Com bé explica Humana, una part de la roba es comercialitza a les seves botigues, la millor per descomptat; una altra part s’exporta, la majoria de la qual, encara que no estiguem del tot segurs, per produir aïllants, moquetes o fibres industrials; una altra acaba a petits mercats del Tercer Món, d’això dono fe perquè ho he vist personalment, creant milers de llocs de treball —qui no ha vist en algun documental del Tercer Món, joves vestint samarretes del Barça o del Reial Madrid, de temporades passades?—. Malauradament, però, ningú pot assegurar que una part acabi abandonada, contaminant terres, cultius i aigües. I, finalment, la resta acaba a les escombraries, donat que no serveix per a res. Això últim, cada cop més, perquè la roba que ens comprem, cada cop és més dolenta, sobretot la que compra el jovent.

Per descomptat, abans de llençar la roba a les deixalles, sempre és millor dipositar-la a un contenidor d’aquestes dues associacions. No obstant això, i vist el cas, la meva roba, sempre neta i en perfectes condicions, la porto a la parròquia; la seva xarxa d’ajuda és molt eficient, discreta i no fa negoci. Això, si no la dono a alguna persona que la necessita i no la pot comprar, de la que malauradament n’hi ha molta a la nostra ciutat. La resta la portava a la deixalleria, però ara tenim l’oportunitat de deixar-la a un contenidor específic.

Dit això i coneixent el “percal” de qui governa la ciutat, imaginem que cap responsable se li haurà ocorregut investigar les associacions amb les quals s’han “signat acords”. Haver escollit a Humana haurà sigut una casualitat. En cas de no ser així, ens agradaria que ens ho fessin saber. I, ja posats, també ens agradaria assabentar-nos sobre què li van veure a Solidança, perquè probablement alguna cosa se’ns ha escapat.

No hauria de ser normal, però normal sí que ho és

El passat 28 d’octubre, durant el ple que cada mes ens regala l’ajuntament —i diem que ens regala perquè encara no sabem per què serveix, donat que el que allí es decideix, el govern municipal s’ho passa pel forro— vam tenir l’ocasió d’escoltar la intervenció del delegat de Comissions Obreres a l’empresa Moventis, fent una crida desesperada perquè l’ajuntament faci alguna cosa per resoldre el problema del transport públic a la ciutat, no només en relació a les moltes famílies dels treballadors sinó també respecte dels usuaris del servei d’autobusos. I una cosa ens va crida molt l’atenció, el “no pot ser normal” que el representat sindical va expressar durant el seu parlament. Malauradament, la frase està equivocada, almenys el segon cop que es diu, perquè aquest no pot ser normal, en realitat és no hauria de ser normal, perquè normal sí que ho és. I és que, els que vivim en aquesta ciutat, ens hem acostumat a una normalitat estranya, diferent, si més no, a la resta de ciutats i o poblacions, ja no del nostre entorn sinó de pràcticament tots els països d’Europa i bona part de la resta del món.
A l’Hospitalet, la normalitat no és el mateix que a la resta. I el pitjor és que la ciutadania ho ha normalitzat, s’ha de dir que no sabem el perquè. S’hauria de fer un estudi sociològic en profunditat per entendre-ho, tant pel que fa a la ciutadania com a la seva classe política (no a totes, sortosament).

Però anem al que importa perquè, si es llegeix bé, la intervenció té un objectiu molt clar, interpel·lar a aquesta classe política sobre de quin costat es posiciona. Les respostes les poden trobar al vídeo adjunt. Escoltin-les bé, perquè no tenen pèrdua, al minut 1:38:25. Però la que més ens ha cridat l’atenció, és clar, és la de l’alcalde i el seu regidor. Després d’escoltar-los, no podem més que preguntar-nos si ens consideren beneits; o, ves per on, hi cap la possibilitat que ells ho siguin i no ho sabíem.
Hauran oblidat que ells són l’AMB, que els màxims responsables d’aquesta entitat són el Sr. Collboni com a president i el Sr. Balmón com a vicepresident, ambdós del PSC, i que aquest últim llença pilotes fora i ve a dir que és cosa de l’empresa i dels treballadors. No ho diem nosaltres, sinó ell mateix en una entrevista en El Periódico: “que todas las líneas metropolitanas que han cambiado de manos han tenido problemas al inicio porque su gestión es “complicada”, así como lo han sido las respectivas adaptaciones entre empresas y trabajadores”. “Esperemos que unos y otros lo puedan reconducir”, tal com expliquem al nostre article del 21 d’octubre.

Potser que quan tant el regidor com l’alcalde ens diuen que pressionen l’AMB, dient, a sobre, que ells no tenen competència en el tema, s’obliden que tots dos, són membres del Consell Metropolità, que és el màxim organisme de govern de l’AMB; i, finalment, que en aquest organisme el PSC té majoria absoluta, 47 de 91 consellers. Sincerament, això només té una explicació, se’ls en fot tot, principalment la ciutadania.

INTERVENCIÓ – CCOO L’HOSPITALET (PLE MUNICIPAL, 28 D’OCTUBRE DE 2025)

“Bona tarda,

El servei de bus a L’Hospitalet No funciona,
I per això des de CCOO de L’Hospitalet, volem tornar a denunciar davant aquest Ple municipal la situació greu e insostenible que pateix el transport públic urbà de la ciutat durant l’últim any i mig des de que Moventis, va assumir el servei el 6 d’abril de 2024.
El resultat és clar: el servei degradat, els treballadors perdent cada dia els drets laborals guanyats durant dècades i la ciutadania abandonada per el mal servei.
Aquest desastre no és casual. L’AMB va adjudicar el contracte a Moventis que va presentar una oferta temeràriament a la baixa, sabent que era impossible complir les condicions sense retallar drets als treballadors i qualitat als usuaris. Al nostre parer això és una irresponsabilitat.
Aquest no és un cas aïllat. El model de gestió de Moventis — basat en l’estalvi a costa del manteniment, la seguretat i els drets laborals— s’està repetint a altres llocs on també opera Moventis, com Girona, Mataró, Pamplona i Mallorca on també hi ha denúncies i sancions per vulneració de drets laborals i per deficiències greus en el servei per part de MOVENTIS.
Des del primer dia que Moventis va començar a operar el servei a L´Hospitalet, hem vist retards constants, aglomeracions, busos fora de servei, conductors sense formació que no coneixen les rutes i es perden, vehicles amb falta de manteniment i fins i tot la paralització del servei per la intervenció de la guàrdia urbana per el mal estat dels neumàtics posant en una clara situació de perill els usuaris i els treballadors.
Els usuaris ja s’han acostumat al mal servei, però això no pot ser normal.

A nivell laboral, la situació és igualment greu:
Persecució sindical i repressió, acomiadaments de delegats i treballadors i expedients disciplinaris per exercir el dret de vaga.
Des de que va entrar a operar Moventis hem patit una substitució de la plantilla, el que s’anomena acomiadament silenciós, mes de 80 conductors professionals amb molta antiguitat han marxat farts de les males condicions laborals i de conciliació a la que ens sotmet Moventis.
Aquesta plantilla s’està substituint per treballadors mes vulnerables contractats majoritàriament en origen a Perú, venen amb contractes de residencia subjectes al contracte de treball i al pagament d’un lloguer l voltant d’uns 400€ per una habitació compartida que se’ls treu de la nòmina, però un cop son aquí no son formats adequadament i aquesta situació també provoca un empitjorament del servei.
Tot això, mentre Moventis acumula sancions: l’última sanció molt greu, de 325.000 euros imposada per l’AMB pels incompliments del contracte a la línia M12. Però aquestes multes no compensen el que han perdut els treballadors ni els usuaris. Són sancions simbòliques que l’empresa assumeix perquè el benefici obtingut de les retallades es molt superior al cost de les multes.

Nosaltres entenem que les multes haurien de servir per corregir la conducta de Moventis en relació als incompliments del servei, però cap de les multes imposades per l´AMB han sortit l’efecte desitjat.
La veritat és que Moventis guanya diners incomplint, estalviant en manteniment, en salaris i en drets.
El propietaris de Moventis tenen un patrimoni al voltant dels 300 milions d’euros i un volum de negoci de 1.500 milions, de veritat pensen que aquestes multes els hi fan repensar la seva actuació?
No pot ser que una administració pública permeti que un servei essencial per a milers de veïns funcioni en aquestes condicions. No pot ser normal.
No pot ser que una empresa denunciada repetidament per vulnerar drets fonamentals —com ha reconegut tant la inspecció de treball com un jutjat de Barcelona en una sentència recent— continuï gestionant el transport de la segona ciutat més gran de Catalunya.

Nosaltres, des de CCOO, no venim aquí només a queixar-nos. Venim a exigir responsabilitat i acció immediata, per part de l’ajuntament i de les administracions. Demanem a aquest Ple municipal, que es revoqui la concessió i es recuperi una gestió pública i de qualitat del transport.
El transport públic no hauria de ser mai un negoci. És un servei essencial, al igual que ho es la sanitat o l’educació, es un dret que ha de garantir la igualtat, la seguretat, la dignitat i la mobilitat de totes les persones i això Moventis ho incompleix tots els dies des de que va aterrar a la ciutat de L´Hospitalet.
Des de CCOO, continuarem defensant els drets dels treballadors i treballadores de Marfina Bus, però també als usuaris de L’Hospitalet, que mereixen un transport segur, puntual i digne.

Aquest Ajuntament té una responsabilitat directa i la pregunta es molt clara per tots els aquí presents,
De quin costat es posicionen? Del costat dels treballadors i dels usuaris? o del costat d’una empresa com Moventis que vulnera drets laborals i que incompleix sistemàticament el servei de bus a la ciutat de l’Hospitalet a milers d’usuaris cada dia?
Avui els demanem que es posicionin del costat correcte: del costat dels treballadors i de la ciutadania.
Si us plau per el bé de tots demanin al AMB que faci fora a Moventis de L’Hospitalet, no ens mereixem ni un minut mes aquest tipus d’empresa.

Moltes gràcies.”

No deixarem de pensar que si Moventis es passa, és perquè l’AMB li ho permet

Ens perdonaran si els hi diem que tot el que passa per l’AMB i Moventis comença a fer massa pudor, una administració supramunicipal, i una empresa de transport de persones que pretén, sense cap simulació, convertir el transport metropolità de la ciutat en tercermundista, donat, i aquí ens hauran de tornar a perdonar, que l’Hospitalet és, a Catalunya, allò més semblant que hi ha al Tercer Món. Se suposa que Moventis, a través de la seva filial Marfina Bus, ho ha tingut present com assaig, ben agafadeta de la mà de l’AMB que, després de tot, és la que li va donar la concessió, tot i saber que no podia complir el contracte. Això, o els que ho van aprovar superen un incomprensible nivell d’ineptitud perquè, des de la seva posició i experiència, forçosament havien de saber que era impossible complir el contracte, a menys que obliguessin els treballadors a fer més hores que un rellotge, en condicions de treball tercermundistes i amb autobusos que es cauen a trossos. En el món dels negocis, ja se sap que ningú dona duros a quatre pessetes, i si els acceptes sense analitzar el per què, o ets un negligent o ets un corrupte i en alguns casos, totes dues coses alhora.

Siguem malpensats. Entra la possibilitat que això sigui un assaig de l’AMB per veure si es poden anar privatitzant tots els serveis de transport metropolità, a preu, repetim, tercermundista. I on millor que intentar-ho a la ciutat que més s’adapta a aquesta situació? Ens diran exagerats, però pensin que precisament acabem d’arribar d’un país africà molt pobre, i, vet aquí, que excepte en seguretat, que en això l’Hospitalet és bastant pitjor, en la resta, molts barris de la nostra ciutat s’hi assemblen massa.

També és casualitat que el vicepresident executiu de l’AMB sigui el Sr. Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, del PSC com el de l’Hospitalet, ciutat, la de Cornellà, que també pateix el desgavell de Moventis. Encara rai que gent molt propera al Sr. Balmón agafa cada dia el bus i el posa al dia, perquè si no encara s’estaria preguntant què passa amb part del transport públic de la seva ciutat. No ho diem nosaltres, sinó ell mateix, si El Periódico no menteix. De fet, si el Sr. Balmón o el Sr. Quirós, alcalde de l’Hospitalet, agafessin els autobusos de la ciutat, descobririen no només que van amb retard i uns quants d’ells circulen escacharrats, com diuen per Fraga i els seus voltants, sinó que a vegades canvien el recorregut inopinadament. Dono fe. Per exemple, en la línia M11 se salten parades i no a propòsit, sinó perquè els conductors, molts d’ells peruans, no coneixen el recorregut ni la ciutat. A voltes prou fan a arribar. El més sorprenent és la paciència o, millor dit la resignació dels usuaris, que ja ho donen tot com a normal.

I no s’ho perdin, segons El Periódico, el Sr. Balmón també diu “que totes les línies metropolitanes que han canviat de mans han tingut problemes a l’inici, perquè la seva gestió és complicada, així com ho han estat les respectives adaptacions entre empreses i treballadors. Esperem que els uns i els altres ho puguin reconduir”. És a dir, que la rebaixa de drets, de salari real i la violació sistemàtica de la conciliació familiar, només és un problema d’adaptació entre empresa i treballadors que, de fet, és entre l’AMB que ho permet i provoca, acceptant propostes impossibles de complir, als mateixos treballadors.

Dit això, ens assabentem que dies enrere l’AMB va imposar una sanció de 325.000 € a Moventis. https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20250930/imponen-nueva-sancion-moventis-incumplimientos-contrato-buses-hospitalet-multa-300000-euros-122081805
S’ha de dir que aquesta sanció, si finalment arriba i es paga, és molt inferior a les quantitats que els treballadors han deixat de percebre pels canvis dictats per l’empresa. A això se li hauria de sumar el que aquesta s’ha estalviat en el manteniment d’un material que, com anteriorment hem explicat, es cau a trossos. Per descomptat, en cas de fer-se efectiva la sanció, els diners no acabaran en mans dels treballadors i dels usuaris, que són els que l’han acabat pagant i patit. Volem creure que, tot i la seva incompetència, aquests diners no serviran per pagar dietes o àpats pel personal directiu i assessors que pul·lulen per l’AMB, sinó per millorar altres serveis. I també, en cas de fer-se efectiva, l’empresa tampoc cal que es preocupi gaire, el govern municipal del Sr. Quirós ja trobarà la manera de compensar-la, tal com va fer després de la primera sanció https://dinamitzaciolocal.l-h.cat/detallNoticia.aspx?1hwUgyLw00eZ617ZqazCVUZ0MLGHyGb9Cy0YAfuA0mJJGn8qazB (recordem que aquesta serà la tercera), regalant-li cursos de formació pels treballadors vinguts del Perú, amb condicions altre cop tercermundistes i amb salaris de pura supervivència.

Perquè es facin una idea del tarannà de l’empresa a la qual l’AMB tan alegrement li va entregar la concessió, a primers d’aquest mes va ser sancionada pel Jutjat Social núm. 16 de Barcelona, per haver vulnerat el dret a la vaga de tres dels seus treballadors. https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20251007/sentencia-estima-vulnero-derecho-huelga-conductores-buses-hospitalet-122241233
Suposem que l’empresa, a causa de la seva inèrcia de manca de respecte als drets dels treballadors o a la ciutat on presta servei, es va despistar i pensava que estava a un altre país, on els drets sindicals i de vaga són inexistents.

Comissions i CGT mantenen la vaga de Moventis sense cap avenç, malgrat que l’AMB s’ha compromès a intermediar el 30 de setembre

Els treballadors es queixen que les Administracions responsables son incapaces de trobar una sortida raonable i això que no reclamen millores sinó el que ja tenien.

Avui ha començat una nova vaga dels treballadors del transport de passatgers de l’Hospitalet, convocada per CCOO —amb vuit delegats a l’empresa Marquina Moventis— i la CGT —amb dos. Ens els hem trobat front l’ajuntament, amb les seves pancartes i protestes sorolloses (pitades). Donat que això ja dura massa i que aquest cop la vaga pot afectar de manera seria a la ciutadania, ens hem aturat una estona per parlar amb els reunits perquè ens expliquessin el que està passant, per si alguna cosa havia canviat dins les negociacions. S’ha de dir que la UGT, amb tres delegats a la mateixa empresa, no hi era, ni tampoc sembla haver convocat cap vaga, que hagi transcendit. Tampoc sabem, perquè no ens ha arribat, si està fent algun tipus de pressió a l’empresa, i també a l’ajuntament i a l’AMB, principals responsables del que està passant.

Malauradament res ha canviat. Els treballadors han presentat una oferta a l’empresa que, segons ens expliquen, diu que se l’estudiarà sense fixar data. Paral·lelament, i després d’una petició de la part treballadora, l’AMB ha acceptat fer de mediadora, però pel 30 de setembre, massa temps si el que volen és desencallar un conflicte que després de any i mig, l’empresa segueix sense complir el contracte i la prestació del servei. Mentre tant, els treballadors hauran de seguir com si res, ens expliquen, treballant més hores per menys diners i sacrificant una de les coses més importants, la conciliació familiar, que està reflectida a tots els contractes. I és que, pel que afirmen, l’únic que defensen els treballadors és mantenir les condicions de treball que ja tenien abans de la irrupció d’aquesta empresa. És a dir, no demanen millors condicions, menys hores de treball o més diners, sinó mantenir el mateix que tenien, res més.

I a tot això, què diu l’ajuntament amb el Sr. Quiros al davant?, preguntem a la representació obrera. I la resposta és un encongiment d’espatlles. El Sr. Quiros i la resta del govern municipal no fa res, segons els treballadors, fora de declaracions intempestives i de cara a la galeria, amenaçant que demanarà la retirada de la concessió, tot sabent —afirmen els representants sindicals— que pinta poc o res i que tot depèn de l’AMB, on el PSC té majoria absoluta. Això no vol dir, ens asseguren, que en aquesta política no rebi el suport d’altres grups.

Per entendre el que és l’AMB i qui mana dins d’ella, podem entrar en aquest enllaç, on s’explica clarament que el màxim òrgan de govern és el consell municipal que, si es revisa, hi apareixen el Sr. Quirós i el Sr. Husillos, alcalde i tinent d’alcalde respectivament, i el regidor Sr David Gómez Luque. Tres membres del govern de l’Hospitalet, que cobren 357 € per assistir a cada reunió —segons ens han dit moltes d’elles virtuals— una per mes. El que fa feredat, i no és el primer cop que ho publiquem, és el que cobren els funcionaris d’aquesta institució, sobre tot els principals responsables, salaris que contrasten abusivament amb el que cobren els treballadors de Moventis, principalment els conductors llatinoamericans (peruans principalment) que, a canvi de fer més hores que un rellotge, guanyen el just per subsistir.

Autoestima, cultura i ganes de treballar

Feia quasi un any que no agafava la bici, una estranya malaltia muscular m’ho havia impedit, sortosament resolta gràcies a l’entestament i perícia de la meva metgessa de capçalera. I un cop recuperat, el primer que vaig fer és tornar a agafar el camí del riu que, ves per on, no fa pas gaire em van dir que el nou consistori, que de nou només sembla tenir una afició per deixar de costat al voluntariat, havia pres la lloable decisió de netejar el camí.
Santa innocència!, no la meva òbviament, sinó la del qui creia que alguna cosa havia millorat. El camí sembla net, algú ha passat i ha recollit infinitat de plàstics i merda varia, no sé si els serveis de neteja o un grup de voluntaris, perquè en tot el seu recorregut està sembrat de sacs de plàstic, com si un d’aquests últims haguessin fet la feina, esperant, possiblement, que els serveis tot seguit els recollissin després d’haver-ho pactat. Això és el que imagino, perquè els serveis de la neteja sempre van acompanyats d’un vehicle i aquest no ha sigut el cas. I és que els sacs, tots ells, estan rebentats amb la merda escampada per la vegetació. Mira per on, ara tenim la mateixa merda de plàstics, amb l’afegit dels sacs!
Haig de reconèixer que, dos dies després els sacs havien desaparegut, juntament amb part de la merda escampada, el que em fa pensar que l’operació no era del voluntariat sinó dels mateixos serveis de neteja, descoordinats probablement per motiu de les vacances.

Malauradament no tot acaba aquí. Des del començament del camí, just on els usuaris i els treballadors de l’hospital aparquen els seus vehicles, es poden veure cents de quilos de porqueria antediluviana, això últim per dir alguna cosa. Restes de sabates, milers de plantilles sobretot, se suposa que fetes d’un material més resistent que les pròpies sabates, ampolles que deuen tenir més de deu anys, i restes de productes difícils de qualificar per la seva antiguitat. I això ens fa pensar sobre el que hi deu haver enterrat, suposem que per deixar material d’investigació a futurs arqueòlegs, cosa que no se’ns havia ocorregut. De fet, si ho pensem amb una mica de perspectiva, d’aquí a mil anys, els nostres descendents agrairan tanta cura del nostre govern municipal per deixar enterrades proves de la nostra cultura; perquè si remenen més enllà, a Cornellà o el Prat, van aviats, allí no trobaran res per estudiar.

Fora bromes, penso que el problema de l’Hospitalet ja no solament és de mal govern. Això podria ser explicable si després d’una o dues legislatures la cosa canviés o, si més no, es reduís considerablement, perquè donaria a entendre que, bé o malament, s’intenta posar remei, però queda claríssim que no és el cas. Cap govern, empresa o particular, repeteix els mateixos errors durant decennis si no és a propòsit o perquè tant se li’n fot. El problema de la brutícia de l’Hospitalet, la seva deixadesa, és estructural i cultural. No hi ha altra explicació. L’ajuntament va a cops de queixa, sempre i quan aquesta afecti al seu electorat. Si els contenidors arrebossen merda no passa res, si algú es queixa sí, llavors es posa remei. Si enfront una plaga de cuques ningú diu res, es fa els ulls grossos; tanmateix, si alguns veïns o botiguers es queixen, l’ajuntament es belluga, però només al lloc localitzat de la queixa —això de la pudor dels carrers i les rates és una altra cosa: les solucions deuen ser massa complexes, encara que no tant per les ciutats veïnes—. La neteja dels carrers ha millorat, però segueix sent deficient. Avui mateix i en ple agost, he pogut comptar un plàstic gran a cada deu metres, sense comptar les llaunes i ampolles diverses. Això, al final del carrer Barcelona, on la concentració d’habitants és bastant minsa, principalment en ple agost.

Aquesta cultura de la deixadesa i del mínim esforç es reflecteix clarament en el camí del riu. No cal netejar on la gent no hi viu o només circula momentàniament, per anar del seu barri o casa, a un espai verd i cuidat per a passejar, evidentment fora del municipi. Cal netejar aquests pocs cents de metres que no serveixen de res? Ningú s’hi quedarà. Comparativament amb els de les ciutats veïnes són lletjos a parir i, fer-los bonics i interessants no aporta diners, no s’hi pot edificar. Els hospitalencs només utilitzen el camí del Prat, de Cornellà o de Sant Boi, per gaudir-ne. Pel de l’Hospitalet estrenyen el pas i intenten no mirar. De fet, ni tan sols saben si és l’Hospitalet.

Pel que fa a la merda dels aparcaments de la Residència passa el mateix. El personal sol ser d’altres ciutats, mentre que els usuaris hospitalencs hi van molt de tant en tant, i quan ho fan és per situacions que els hi fa pensar en altres coses. No surt rendible netejar-los. A més, si ho fessin es descobriria un munt de caus de rates, i això al govern municipal no l’hi acaba de fer el pes. Igual les hauria de censar o, fins i tot, empadronar.

Fa molts anys, el meu amic Josep Manuel, que en pau descansi, sent director del paisatge urbà de Barcelona, després que li cridés l’atenció sobre que constantment hi havia gent escombrant els carrers per recollir el que la gent llençava, em va explicar que era un mètode educatiu. Si la gent veu a un treballador escombrant o que acaba de passar, no llençarà res a terra. A poc poc anirem convertint una societat acostumada a embrutar la ciutat, a una que farà tot el possible per mantenir-la neta, em va dir. S’ha de dir que ho van aconseguir, però per això es necessita una cultura molt desenvolupada i ganes.

Ara bé, què podem esperar dels hospitalencs, que veuen com el seu propi ajuntament tant se li’n fot si la ciutat està neta o bruta? Sorprès estic quan veig els immigrants sud-americans o xinesos del meu barri, intentant introduir envasos de vidre i plàstics en uns contenidors on no hi cap una ploma. Em faig creus quan veig que el problema no és d’ells ni dels seus costums, sinó d’un govern que possiblement cap d’ells ha escollit. Personalment, estic fart de viatjar al tercer món, principalment a l’Àfrica. I allí hi ha de tot, però en general la gent és més sensible a la neteja, pot ser perquè els seus governs municipals intenten que les seves ciutats s’assemblin a les europees del Primer Món. Encara sort que no coneixen l’Hospitalet, una ciutat que creu que ho és per la seva ubicació o per decret, però que no ho sembla.

Òbviament, a aquests llocs també hi trobes ciutats on la gent passa olímpicament de la neteja, encara que haig de confessar que cada cop menys. Ara bé, aquestes ciutats curiosament estan habitades per persones convençudes que hi són de pas, que hi viuran uns pocs anys i marxaran tan aviat com sigui possible. A aquest Tercer Món són ciutats habitades per gent de fora, que mai se sentiran ciutadans d’elles, que treballen pel turisme o serveis de grans grups hotelers concentrats a espais d’interès turístic, on trobar un habitatge és gairebé impossible. No obstant això, si la ciutat està governada per gent amb cura i amor propi, es nota com amb el pas dels anys la situació canvia, i on fa deu veia un carrer ple d’escombraries, ara se’m fa difícil trobar plàstics pel carrer. Sembla ser que la gent del país els ha deixat de llençar a terra.
Certament, és un canvi brutal per una ciutat del Tercer Món, on tots els paràmetres socials dirien el contrari.

Com ho han aconseguit? Doncs amb treballadors escombrant constantment i entitats de voluntaris que periòdicament fan neteja de plàstics als afores de la ciutat, pels seus camins i platges, amb molt rebombori mediàtic i crides del mateix ajuntament. Entitats que el consistori cuida i ajuda, i, sobretot, on té la suficient cura de, tot seguit, passar amb un camió per recollir els sacs.

No és cosa de ser primer o Tercer Món sinó tenir autoestima, cultura i, per descomptat, ganes de treballar.

La sensació d’inseguretat i la controvertida alternativa de la vídeo vigilància

No fa pas gaire, a una fruiteria del carrer Major va entrar una dona, aparentment de 80 anys o mes, amb un braç embenat. Què t’ha passat, Juanita? (nom inventat). Un noi amb un patinet em va llençar a terra a l’intentar prendrem la bossa. Òbviament, exclamacions, insults i tot el que cal en moments com aquest. Però el més curiós és que dos mesos abans li havien fet el mateix. Llavors sí que es van endur la bossa, amb els seus diners, documents, etc.
On? Li vaig preguntar. Doncs aquí al costat, al carrer Príncep de Bergara (curiosament on ja hi ha alguna càmera). Jo no em bellugo del barri, em va dir. No li vaig preguntar pel suposat origen dels lladres, primer, perquè de sortida ella no ho va dir, només que eren nois; i segon, perquè és irrellevant. Un mal nascut és un mal nascut, i mereix el mateix tractament sigui alt, baix, prim, gros, blanc, groc, etc.
El primer cop ho va denunciar, el segon ja no. Segons ella, no valia la pena. A tot això, el que queda clar és que no cal anar a La Florida, Pubilla Cases o La Torrassa; a l’Hospitalet Centre i molt a prop de l’Ajuntament, es pot sentir la mateixa inseguretat, principalment si ets dona i amb la fragilitat d’una avançada edat. Malauradament per l’extrema dreta, és evident que ser dona comporta un coeficient afegit de risc bastant elevat.

A què ve aquesta explicació? Doncs a que avui, haig de reconèixer que amb retard, he llegit una moció del Grup Popular, del 25 de Juny, que demana instal·lar càmeres de videovigilància per la ciutat.

Per a un Pirata com jo, parlar de càmeres de videovigilància és més que excessiu, viola la part més fonamental de la llibertat individual. I ja sé que se’m dirà, que si no tinc res a amagar, tampoc haig de tenir cap por o recança. Però no és així: les càmeres són com les armes, les carrega el diable. Primer, serveixen per salvaguardar la seguretat de la ciutadania, és a dir, per defendre el seu dret de viure en llibertat; no obstant això, depenent les intencions de qui governa, el seu interès per salvaguardar les llibertats individuals i la democràcia —i tots sabem el que pot pensar sobre això una persona anomenada a dit, que ningú ha escollit com alcalde, o una regidora, que per treballadora i eficient que sigui, va arribar el “poder” traint als seus votants— la vídeo vigilància també pot convertir-se en un arma de persecució política o d’una ciutadania que no està conforme amb ells, molt pitjor si li afegim la Intel·ligència Artificial.

Bé, ja sé que això està agafat pels pèls, però no se’m negarà que és possible i massa factible donat el cas del què parlem. Després de tot, se’m pot dir que ja estem vigilats. De fet, el dia que un de nosaltres es converteixi en un perill pel sistema, a aquest no li costaria res anul·lar-lo. El sistema ho sap tot d’ell.

Dit això, i fora de la meva sensibilitat política, haig de reconèixer que entenc perfectament que el Grup Popular hagi presentat aquesta moció. La situació d’inseguretat dels nostres barris, la impunitat amb que es mouen els que es dediquen a assaltar i robar a dones grans i febles com la meva veïna, és insultant. Les patrulles policials són una solució, però especialment per donar una sensació de seguretat més que per la seguretat en sí. Qui roba anant en patinet, si veu una patrulla passarà de llarg i canviarà de carrer. Els que criden despertant als veïns i malmeten el mobiliari urbà, ho fan de nit i, òbviament, no quan una patrulla passa a prop.
Però no tot acaba aquí. Algú creu que la policia necessita un sistema de videovigilància per saber qui ha robat, estirat la bossa d’una avia, cremat un contenidor, etc? Per suposat que no. La majoria dels qui delinqueixen són coneguts per la policia i, fins i tot, pels seus veïns. La videovigilància no serveix per aquests casos; una justícia més ràpida i de qualitat si. Per moltes càmeres que instal·lem, sense aquesta no servirien de res.

Però anem a la moció! Tot i entendre la seva bona intencionalitat, hem de ser conscients que cap marc jurídic l’avala. En aquest cas la llei és molt clara. Només les forces de seguretat de l’Estat, en aquest cas no la Guardia Urbana sinó els Mossos, tenen potestat per instal·lar càmeres de videovigilància, sempre sota el control i l’autorització del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En cas d’urgència i gravetat, la policia autonòmica pot avançar-se, però a la vista està que no estem parlant de cap d’aquestes dues coses. Sortosament, no es tracta de terrorisme ni d’assassinats.
Un cop llegit l’anterior i el que diu la llei, també veurem que no es tracta de muntar càmeres que donin avís immediat del delicte. Les càmeres han de ser de gravació per ser utilitzades, si s’escau, per la judicatura. No estem parlant de l’interior d’un habitatge, on la possible violació de la propietat privada no deixa lloc a dubtes, sinó del carrer, que és de tothom.

No hi ha dubte que la llei és millorable des de la perspectiva ideològica de qui ho proposa. Però no estem aquí per discutir, ni tant sols debatre, l’opinió dels nostres representants polítics i, encara menys la seva ideologia, tan respectable com la meva. El que tractem de fer és analitzar la moció i la seva poc probable implementació.

Només ens faltava que el govern Quirós ajudés a Moventis

Fa anys, no tants pels que ja portem més de setanta, la gent (ara queda millor dir els usuaris) hagués aturat els autobusos i fins i tot els hagués apedregat al mig del carrer o a les parades, òbviament, amb els seus conductors fora; però estem al 2025 i això no passa, els usuaris… —abans farem un incís: qui es cregui menyspreat insultat o ves a saber el què, pot respondre als comentaris o fins i tot demanar una rectificació, això sí, raonada i amb criteri, no amb la rabieta de qui s’ha vist reflectit i, a manca d’arguments intel·ligents respon bordant— prefereixen abaixar el cap i respondre com a ramat de bens. Com a màxim, el que fan és escridassar al conductor, que no té cap culpa i per sort treballa rere un vidre blindat. Òbviament no li pregunten què guanya ni amb quines condicions treballa. Molts dels que es queixen són pensionistes que possiblement guanyen més diners que el conductor peruà, i tenen pis propi, mentre que el conductor ha de viure de lloguer i en una habitació compartida. No fan com abans: exigir al seu govern municipal que hi posi remei.

I la companyia? Per què queixar-se?, aquesta queda molt lluny i ningú coneix els seus directius. Bé, dir ningú és massa. Els directius són ben coneguts pel govern municipal, no així els conductors, aquests són prescindibles, van i venen, principalment gràcies a uns polítics que es diuen d’esquerra, però que són més de dretes que qui els diaris defineixen com extrema dreta. I, vostès es preguntaran d’on surt aquesta afirmació.

No cal donar-hi gaires voltes, només seguir el que fan. Com governen la ciutat. En poques paraules, com es pixen en els drets dels ciutadans, el seu futur i la democràcia.

No fa pas gaire vam escriure sobre Moventis, la inhumana explotació dels seus treballadors i el permanent conflicte laboral; però també de la complicitat de l’AMB amb l’empresa, a la qual i enfront l’escàndol i el perjudici que representa per a la ciutadania, només la penalitza amb unes insultants multes simbòliques que són caldereta per l’empresa en comparació amb el que s’estalvia, i que només serveix per engreixar els beneficis de l’entitat supramunicipal i assegurar els suculents salaris i les dietes dels seus consellers.

Fins ara l’Ajuntament de l’Hospitalet s’havia mantingut aliè al problema, fora d’algunes declaracions sense cap valor del seu alcalde, exclusivament dirigides a desviar l’atenció del problema laboral i econòmic dels conductors, per una persona que ha demostrat més afició al culte del seu personatge mediàtic, que per governar amb una mica de sentit. Però ara, ves per on, ens assabentem que l’ajuntament es posa al servei de l’empresa, suposem que com a premi pels autobusos espatllats, apedaçats, amb conductors arribats de Girona, amb salaris tercermundistes, desconeixedors del recorregut, que es salten parades, canvien de trajecte inopinadament o, fins i tot, han de conduir autobusos sense manteniment. Deu ser per això, que l’ajuntament s’ha brindat generosament a formar 15 nous conductors, donat que l’empresa està perdent els més antics després de maltractar-los, amenaçar-los, acomiadar-los o provocant-los baixes per estrès, després de destruir la seva vida familiar.

Des d’aquest mitjà hem denunciat en dues ocasions, aquí i aquí, tant a Moventis, que no deixa de ser una empresa que busca lucrar-se sigui com sigui, com a l’AMB, que en ser pública i dedicada a facilitar la vida de la ciutadania, no té cap disculpa, a no ser que hi hagi interessos bastards, encara que sempre queda l’excusa de la brutal inutilitat dels seus gestors, probablement posats a dit pels partits polítics per treure-se’ls de sobre.
Però ara també veiem un altra agent polític, el govern del PSC de l’Hospitalet, que no ha tingut millor idea que regalar la preparació de nous conductors a Moventis.
A canvi de què? Doncs no ho sabem, però ningú regala res i encara menys la gent de la que parlem. Als conductors només els hi queda una cosa que, malgrat tots els esforços de l’empresa, ningú els hi pot prendre per ser un dret constitucional: la vaga que, per cert, han convocat pels dies 11 i 12 de juliol i 8, 9 i 10 de setembre.

Ara ens assabentem que la policia municipal, després de rebre una denúncia, es va veure obligada a intervenir un autobús de Moventis. Però no tot acaba així. Poc després la Guardia Urbana va intensificar els controls i va denunciar dos autobusos més.

Abans de continuar hem de saber que els conductors estan revisant els seus vehicles abans de sortir, donant part de les incidències, siguin aquestes mecàniques, de l’espai dels viatgers, de la seva cabina, etc. Un cop reportades, si l’empresa diu: endavant, estan obligats a sortir. És obvi que a l’empresa tan se li en fot si un autobús rebenta una roda i s’estampa contra la paret, emportant-se pel camí uns quants vianants. La pasta és la pasta i per això hi ha una assegurança. A més, i això tots ho sabem, no tardaria ni cinc segons en assenyalar al conductor com a responsable directe. No així el govern municipal, que per molta complicitat que hi tingui, només li faltaria trobar-se amb morts i ferits després d’haver acceptat tanta potencial criminalitat.

Després, en una ostentació de cinisme, alguns es sorprenen de la pujada de l’extrema dreta, això sí, després d’haver mentit, traït a l’electorat i, el que és pitjor, simular un feminisme i un progressisme que només practica el 8 de març, l’u de maig i els dies que toquen, participant a les manifestacions si cal. I és que si ens ho mirem bé, ni la ultradreta més ultraliberal seria capaç de portar a terme una política tan ultraliberal i de dretes com l’actual govern municipal i l’AMB.

Alguns innocents, que encara creuen que les sigles tenen algun sentit, responen que els polítics “demòcrates” s’haurien de posar les piles, quan en realitat el que haurien de fer és canviar el nom de les seves entitats polítiques per ajustar-les a la seva autèntica ideologia. I és que de fet, qui s’ha de posar les piles és la mateixa ciutadania, i abandonar la idiotització política i la blandícia intel·lectual.

Els paral·lelismes que expliquen la fal·lera de celebrar el títol de ciutat

En relació al centenari de l’atorgament de la distinció de “ciutat” a l’Hospitalet de Llobregat, s’ha d’entendre que les situacions i la visió de les coses canvien amb el temps i les persones, que són les que escriuen la veritable història. Cap soci d’un equip de futbol, bàsquet o fins i tot de petanca, es pregunta, abans d’afiliar-se, per les circumstàncies del seu naixement o nom; l’interessa més la vinculació que pot tenir per la part familiar o territorial. Dubto que algun soci del Reial Club Deportiu Espanyol o del Real Madrid es preguntin com van aconseguir la seva “distinció”. De fet, a cap d’aquests dos clubs mai se’ls hi ha ocorregut celebrar el centenari de la seva reialesa. El cas del Futbol Club Barcelona és diferent, penso que seria difícil trobar a Barcelona un seguidor que no sàpiga que el club va ser clausurat per Severiano Martínez Anido, com a càstig pel seu caràcter republicà i democràtic, precisament el mateix any que aquest senyor va signar el títol de ciutat a l’Hospitalet.

Pel que fa al títol de ciutat, s’ha de dir que no té cap valor administratiu, econòmic o territorial. Per exemple, la denominació de ciutat no impedeix que l’Hospitalet pugui ser engolit tranquil·lament per Barcelona, convertint-se en un barri més de la Ciutat Comtal —ja em direu llavors quina gràcia tindria un barri que s’anomenés “Ciutat de l’Hospitalet”. Tampoc li dona dret a més pressupost, a més ajuts o més capacitat de gestió: això només depèn del nombre d’habitants. A partir del 2003, la Generalitat de Catalunya va decidir que tots els municipis de més de 20.000 habitants podien portar la denominació de ciutat, sense que el títol aporti cap distinció o privilegi. No coneixem la llei a la resta d’Espanya, però entenem que, com a Catalunya, és voluntari considerar-se ciutat o vila, o poble o llogarret. Per exemple, Madrid no és ciutat, ja que no ha estat mai designada com a tal, i continua tenint el títol de vila: la villa de Madrid (Wikipedia).

La història de l’atorgament del títol de ciutat a l’Hospitalet comença, de fet, dos anys abans, quan en Josep Muntané i Almirall, d’Unió Republicana, elegit alcalde democràticament dins els paràmetres que regien la democràcia en aquells moments (que no serien molt vàlids avui, dit de passada), va ser destituït pel règim de la dictadura de Primo de Rivera per mediació del general Severiano Martínez Anido, a les hores ministro de la Gobernación —que havia perseguit uns anys abans, amb assassinats i tortures al sindicalisme anarquista—, anomenant com a alcalde a Tomás Giménez Bernabé, un tipus egocèntric i exhibicionista, de la Unión Patriótica, un partit d’ideologia feixista fundat pel dictador. També s’afirma que l’alcalde destituït va ser Just Oliveras, assassinat durant la Guerra Civil per un desconegut.

En qualsevol cas, ens agradaria fer un incís que explica bastant bé l’actual tarannà democràtic d’aquesta ciutat. L’Hospitalet només té tres carrers amb noms d’antics alcaldes, un és la Rambla Just Oliveras, oberta per ell mateix sobre terrenys de la seva família; un altre l’Avinguda de Tomàs Giménez, de qui estem parlant, i per últim l’avinguda Doctor Ramón Solanich i Riera, elegit a dit durant la dictadura del general Franco, com es va fer durant 40 anys. La qual cosa ens fa pensar que si el Just Oliveras no hagués obert ell mateix la Rambla que porta el seu nom, no tindria cap carrer dedicat: potser era massa democràtic per això.

Com a alcalde, Tomás Giménez Bernabé va aconseguir l’atorgament del títol de ciutat, a través, com no, del ministre Severiano Martínez Anido.

“S.M. el rey (q.D.g.) se ha servido expedir por este Ministerio el Real Decreto siguiente:

Queriendo dar una prueba de mi Real aprecio a la villa de Hospitalet de Llobregat, provincia de Barcelona, por el creciente desarrollo de su agricultura, industria y comercio, así como su constante adhesión a la Monarquía, vengo a concederle el título de Ciudad.

Dado en Palacio, a quince de diciembre de mil novecientos veinticinco.

El Ministro de la Gobernación, Severiano Martínez Anido.”
(Extret del Museu de l’Hospitalet)

S’ha de dir que, durant el seu mandat, l’alcalde Tomás Giménez va fer unes quantes coses, com empedrar quaranta carrers de la ciutat, construir trenta kilòmetres de clavegueram i, amb l’ajut de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt, preparar la ciutat pel seu primer creixement. Dit això, ens hauríem de preguntar per la fal·lera de l’actual equip de govern a celebrar una cosa sense cap valor, si no és pel fet de ser atorgada per un patètic reietó que va signar el que li va escriure un sanguinari ministre, que per la seva historia sociopolítica només podia odiar a mort a la població de l’Hospitalet.

Si ens endinsem dins la personalitat de l’actual govern municipal, amb l’alcalde al davant, el que molts percebem es que hi ha massa similituds amb el tarannà d’aquella època i la seva gent. Un govern que rebutja la participació ciutadana perquè no l’entén, com tampoc a les entitats socials, que li sobren, que per ell són un destorb. Pel que fa l’alcalde, com s’ha vist darrerament, amb els treballadors municipals quasi bé no es parla. De fet ha aconseguit el que ningú mai hagués somiat, que tots els sindicats es posessin d’acord. No sap d’on treure un o una interventora que signi tot el que vol. Per suposat, no sabem si és presumptament o no, tan egocèntric i exhibicionista com el seu ídol del títol de ciutat, però segons les vinyetes que corren per l’ajuntament —i que aquest digital ha mostrat fa uns dies—, se suposa que no para de fer-se selfis, l’Instagramer entusiasta. I, com el Giménez, tampoc ha aconseguit el lloc a través d’unes eleccions sinó a dit, des de la direcció del partit, allà a Barcelona.

Massa coincidències, creiem, que ens porten a entendre el per què l’ajuntament de l’Hospitalet celebra un anacronisme tan superlatiu, però igualment lògic per un govern d’una tendència amb complexa de ser partit únic, que somnia governar com en una dictadura semblant a la de Primo de Rivera, i amb el vist i plau d’un descendent directe d’Alfons XIII.

I és que tot… té la seva explicació.

Emotiva trobada amb Ricard Ribera de la Fundació Neus Català i de l’historiador Víctor Rios per parlar de dues persones emblemàtiques de la resistència antifranquista

El passat dimarts 13, de maig vam assistir a la presentació de la Fundació Neus Català i a la de l’any Manuel Sacristán, organitzada per la gent d’EUIA a la seu d’Esquerra Republicana. Durant l’emotiva presentació, el Ricard Ribera, portaveu de la Fundació, ens va fer cinc cèntims sobre la vida de la Neus i el seu compromís de lluita contra el feixisme. La Neus https://es.wikipedia.org/wiki/Neus_Catal%C3%A0 va lluitar amb la resistència francesa contra la ocupació nazi, va ser detinguda, torturada i deportada a un camp de concentració de Ravensbrück, https://es.wikipedia.org/wiki/Campo_de_concentraci%C3%B3n_de_Ravensbr%C3%BCck on van morir 92.000 dones. Va ser enviada com a treballadora forçada a una fàbrica de munició, on amb les seves companyes va boicotejar 10 milions d’unitats de munició.

L’any 2019, la Neus va morir als 104 anys, al seu poble dels Guiamets, després de rebre nombroses condecoracions i agraïments per la seva lluita, ostentant el carnet nº 1 del Partit dels Comunistes de Catalunya.

Tot seguit, l’historiador Víctor Ríos ens va parlar del Manolo Sacristán https://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_Sacrist%C3%A1n, reivindicant la seva lluita per l’educació, però sobre tot per la comprensió lectora dels alumnes. Perquè no només es tracte que la gent sàpiga llegir sinó també, el més difícil, entendre el que es llegeix.

La vinculació de Manolo Sacristán amb l’Hospitalet es remunta a l’any 1974, arribat de la mà d’en Paco Fernández Buey https://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Fern%C3%A1ndez_Buey, com a voluntari a l’Escola d’Adults de Can Serra. Per entendre la situació, a l’any 1975, 602 residents de Can Serra no sabien llegir ni escriure, però el més greu és que més de 3.000 eren analfabets funcionals, és a dir, no entenien el que llegien, per la qual cosa no sabien el que signaven. El Manolo, un dels teòrics comunistes més rigorós i erudit de casa nostra, juntament amb molts altres voluntaris i voluntàries, es van deixar la pell per resoldre aquest problema, que tan afectava el veïnat de Can Serra com els de molts dels barris de la ciutat.
Aprofitant la ben entesa, estaria bé reivindicar a un altre personatge sense el qual no es pot entendre del tot la trajectòria d’en Manolo, la seva companya Giulia Adinolfi https://ca.wikipedia.org/wiki/Giulia_Adinolfi, una de les primeres lluitadores del feminisme al nostre país.

A l’Hospitalet, els pobres compten menys que mai

Dies enrere a la sortida de l’escola la meva neta em va dir: “saps Pau?, vindrà un noi a viure a casa”. I després de preguntar-li sobre qui era i a quina habitació s’instal·laria, vaig descobrir que el xicot era alumne de l’Institut Llobregat, i que els seus professors havien fet una crida solidària per xarxes socials, perquè, gràcies a oferir-li un ordinador, havien descobert que dormia sota un pont.

La història d’en Mohamed és molt llarga i feixuga, però el que ens interessa d’ella és el que ara mateix fa, que es pot resumir en el fet que és un estudiant brillant, extremadament net i treballador, tant és així, que no tindrà problemes per accedir a un grau superior. Donades aquestes circumstàncies, és del tot lògica la sorpresa dels seus mestres en descobrir que vivia sota el pont de Vallcarca, la qual cosa era coneguda feia temps per l’Ajuntament de Barcelona, que no havia fet res al respecte fins que no es va fer públic.
Sortosament, en Mohamed estava empadronat a Barcelona, no a l’Hospitalet, encara que això últim hagués sigut impossible. A l’Hospitalet una persona no es pot empadronar tan fàcilment, ni tan sols vivint de lloguer en una habitació, a menys que el llogater ho accepti, cosa quasi impossible. Però imaginem que en Mohamed ho hagués aconseguit. Doncs si volgués continuar estudiant, ara mateix viuria a casa de la meva filla a Pallejà o d’algú com ella a l’Hospitalet. I és que, a diferència de Barcelona, que té quinze centres d’alberg temporal repartits per tota la ciutat, l’Hospitalet només en té un i col·lapsat, sense comptar que a Barcelona hi ha set més, d’altres associacions, sota el suport municipal.

Exacte, en Mohamed ha tingut sort, i amb ell la resta de la societat que l’ha acollit, perquè està rebent una meravellosa educació que rendirà fruits, molt probablement al nostre país. Una societat que s’ha estalviat la part més complexa i onerosa de la seva vida, la criança del Mohamed, des del seu naixement fins als vint-i-dos anys, quan ja es pot valdre per si mateix.
En Mohamed ara mateix viu al Centre Residencial de Sarrià-Sant Gervasi, amb 100 places, és a dir, més encara que l’únic centre de l’Hospitalet; però també té activitats comunitàries, hort i jardí, i, el que és més important, en Mohamed podrà seure enfront d’una taula amb el seu ordinador i estudiar.
Paradoxalment, la gestió d’aquest centre barceloní està externalitzada i gestionada per l’empresa, Suara Serveis, SCCL, que en principi és una cooperativa sense ànim de lucre (Més informació interessant sobre aquest centre).

Podria haver-ho fet igual a l’Hospitalet en Mohamed? Visualment no ho podem testificar, perquè quan vam preguntar si podíem entrar per veure com eren les instal·lacions, la directora ens va remetre a l’Ajuntament, quan la seva gestió està completament externalitzada per a Suara Serveis, SCCL, la mateixa empresa que a Barcelona. I quan ens vam dirigir a l’empresa, aquesta ens va respondre el mateix. No obstant això, creiem que a en Mohamed li hagués sigut molt difícil.

No és difícil trobar algú que ha passat pel Centre d’Alberg Temporal dels Alps de l’Hospitalet per a fer-se una idea. Només cal anar entre els moltíssims desnonats que hi ha per tota la ciutat, per a trobar un munt de persones que han viscut uns dies, setmanes o, en el pitjor dels casos, mesos, sense cap altra alternativa. I, per esbrinar la situació del centre, això és el que hem fet.
La primera que hem trobat, una família trencada per un desnonament: una mare amb un fill i una filla que s’han vist obligats a separar-se. A la mare, malalta crònica, amb càncer i diabètica severa, els serveis socials li van aconseguir una plaça al Centre. Ens diu que a les set del matí s’esmorza i a les nou has de sortir al carrer, sense que importi com et trobis, faci bon o mal temps. Et pots quedar sempre que ho decideixin el metge i l’assistenta. Sense el vistiplau d’un dels dos, vas al carrer. Ens explica que, donat el seu estat de salut, molts cops li feien figa les cames, i altres tot el cos, però no valia la pena queixar-se, havia de marxar tant sí com no. Ens diu que a les dues del migdia donen el dinar i des de les tres fins a les set i mitja, has de tornar al carrer. Quan li pregunto per l’alimentació es posa a plorar. Segons ella, l’alimentació es basa principalment en caldos, sopes i purés. El cas és que va entrar amb 78 quilos i va sortir amb 55. El seu metge la va ingressar a l’hospital i un cop recuperada li va dir a la seva filla que mai més la deixés en aquest Centre (textual). Dit això, ens explica que el Centre funciona amb una espècie de jerarquia, on els més antics tenen una sèrie de prebendes. Si en ve un de nou, els últims en arribar li han de deixar la plaça i dormir al passadís, sigui l’hora que sigui, mentre que els antics mantenen la seva. L’ascensor només el poden utilitzar els més antics, els monitors i els residents amb muletes, cadira de rodes o caminadors. Ens diu que, tot i això, el tracte dels monitors és excel·lent, els valora amb un deu. Fan el que poden amb els pocs recursos de què disposen.

Òbviament, només amb aquesta persona no en teníem prou. Vam creure que la seva malaltia la podia condicionar, per la qual cosa vam buscar d’altres, però aquest cop que ens parlessin principalment de l’alimentació. Aviat vam trobar una parella que dormia a l’entrada d’un garatge, i quan els hi vam preguntar ens van respondre que preferien dormir junts al carrer que separats al Centre; que anaven a recollir menjar, que amb el que els hi donaven anaven molt justos, però com ajuda estava bé. Mirem al voltant i no veiem cap ampolla de vi ni cerveses. No fan l’olor típica de qui beu. Sobre això, recordo el que em van explicar durant la tancada de gent sense llar ni papers, a la Casa de la Reconciliació. Més d’un em va confessar que era millor el carrer que acabar a Els Alps. Llavors vaig suposar que per la disciplina horària de la tarda, que no deixava gaire marge als joves que intentaven guanyar-se la vida fent de missatgers o repartint publicitat.

Un dels residents, emperò, a més d’explicar que l’alimentació era molt correcte, ens va dir que ell en tenia prou, però també va reconèixer que menjava poc. S’ha de dir que, per la seva invalidesa, aquesta persona quasi no es belluga, per la qual cosa no necessita gaire aliments, i també havia viscut molts anys al carrer. I a poc a poc vam anar descobrint que més de la meitat de la gent que recull aliments o ha viscut al Centre, estava satisfeta amb la quantitat i mitjanament amb la qualitat. Uns en tenien prou, altres havien de reforçar-ho. A vegades, poques, el menjar no valia res i havien de buscar-se la vida, principalment els que tenien menors. Al contrari del primer testimoni i un altre que no ens va donar gaire confiança, tots han confessat que l’alimentació està molt equilibrada, amb verdures, carn, peix, purés, llegums, etc. Pels entrevistats, que han sigut molts, només podem dir que més o menys la meitat confessen que la quantitat és una mica justa, mentre que per l’altre és suficient. Un 40% aproximadament reconeix que hi ha dies, molt pocs, que no se la menja; mentre que el 60% restant se la menja sempre; i han sigut pocs els que s’han negat a parlar amb nosaltres. S’ha de dir que els que s’han queixat de la qualitat i la quantitat són aquells que l’entrevistador ha aconseguit que s’obrissin més, després de demostrar que els garantia la confidencialitat. És a dir, que entre els que no es queixen ni una mica, hi podria haver un petit component de desconfiança i por.

A tot això, un ex-resident, després de donar la seva opinió, ens pregunta si coneixem els protocols dels serveis socials per entrar al Centre, perquè allí hi ha de tot, persones que volen refer la seva vida, altres que se’ls hi ha girat la sort i uns quants que viuen al Centre i després tripijuguen amb droga a la placeta que hi ha al davant.

Un cop tancat el cicle d’opinions, el següent que hem fet és esbrinar quin pressupost té el Centre els Alps, i ens trobem amb això, datat el 2021, que no és el pressupost sinó un document d’intencions o el que l’Ajuntament estava disposat a pagar, segons el que creia que havia de ser, on surt la xifra d’1.754.022,20, IVA exclòs. Dins el qual s’especifica que el preu de cada esmorzar no pot superar els 2,90 €, i 5 per cada dinar i sopar. És a dir, 12,90 € diaris per persona. Al full 9, fins i tot es determina el benefici de l’empresa, un 7%, la qual cosa no deixa de sorprendre. Ara bé, si revisem els pressupostos del 2025 de l’Ajuntament, que creiem que han sigut prorrogats des del 2023, a la pàgina 116 veiem que la xifra és d’1.719,895,00 €. 34.127,20 €, menys del que prèviament es va calcular. És a dir, que l’Ajuntament està convençut que des del 2021, el cost de la vida no només no ha pujat sinó que ha baixat substancialment. I això es pot veure en el contracte signat amb Suara Serveis, on s’especifica que el preu de l’esmorzar serà de 2,61 € i 4,89 € cada dinar i sopar. En altres paraules, tot i que en aquests quatre anys els aliments han apujat bastant, el pressupost alimentari per persona i dia ha passat de la intenció de 12,90 €, a 12,39 €.

Abans de continuar ens agradaria aclarir que l’Ajuntament està obligat a publicar-ho tot. No obstant això, per a una persona normal, sense bons coneixements administratius i informàtics, trobar uns documents com els anteriors és una heroïcitat. Ara bé, hem de reconèixer que ens ha sigut impossible esclarir el que paga l’Ajuntament de Barcelona a la mateixa empresa. Suposem que hi és, però després d’unes quantes hores i, fins i tot, la utilització d’eines d’intel·ligència artificial, hem desistit. Els mecanismes de transparència de l’Ajuntament de Barcelona et porten d’una ratera a l’altre. En vista de la qual cosa, pensem que el portal de transparència de l’Ajuntament de l’Hospitalet és millorable, però comparativament és mil vegades millor que el de Barcelona.

No obstant això, en el Periódico trobem aquest article, on veiem que el 2022, l’Ajuntament de Barcelona va destinar 3.380.000 € als menjadors socials, on es van servir al voltant de 522.000 àpats amb un cost mitjà de 6,47 € cada un d’ells. No sabem si dins d’aquest pressupost està la gestió i el personal, però tot indica que la majoria del personal és voluntari.

Dit això, el reportatge podria explicar el perquè el menjar del Centre és una mica escàs o massa just, però no que a vegades (poques) un bon nombre d’usuaris prefereixi llençar una part. Per variar, l’Ajuntament ha externalitzat un dels serveis més importants, el de donar menjar i habitatge a la gent més vulnerable de la ciutat. I, a sobre, ho fa de manera mesquina, amb poques places i mirant d’estalviar en el més important: el menjar; encara que al nostre parer, 12,39 € hauria de ser suficient, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat.

Arrodonint: el 2022 l’Ajuntament de Barcelona tenia un pressupost de 15 milions de €, mentre que el de l’Hospitalet 1.800.000; és a dir, el de Barcelona 8,3 vegades més gran, per una població que supera només en un 5,8. En aquest sentit, la diferència de pressupost és molt important, i es reflecteix en què una ciutat com l’Hospitalet només tingui un Centre d’aquestes característiques i més petit del que es necessita. A això li hem d’afegir que, pel seu urbanisme demencial, a l’Hospitalet el percentatge de gent vulnerable és superior que a Barcelona. Llavors no ens ha d’estranyar que tanta gent visqui al carrer i algunes famílies acabin trencades i vivint com poden, a cases d’amics, ocupant habitatges o llogant minúscules habitacions, sense possibilitat d’empadronar-se i, per tant, de poder entrar dins el circuit dels serveis socials. Si fóssim mal pensats diríem que l’Ajuntament ho fa a propòsit, per evitar que el nombre oficial de persones vulnerables que necessiten el seu ajut es dispari.

Segons el mateix Ajuntament, al Centre dels Alps es preparen 48 menjars diaris i 200 “pícnics” per menjar al carrer. Nosaltres, després de passar molta estona durant dos dies veient com entrava i sortia gent del Centre amb bosses de menjar, no hem vist ni la dècima part de la necessària per endur-se tants pícnics, però sí que moltes persones s’enduien entre dues i quatre per a la resta de la família. A Barcelona, en canvi, diàriament se serveix menjar a 1.446 persones, amb un pressupost per persona molt similar. Llavors, on està la diferència?
– Donat que algunes oficines dels Serveis Socials posen tots els entrebancs possibles per donar la documentació de Risc d’Exclusió Social, i que molts ciutadans que viuen a habitacions o al carrer no es poden empadronar, a l’Hospitalet pocs són els “afortunats” que poden gaudir del servei.
– A Barcelona en bastants casos el servei no està externalitzat a una empresa, sinó que depèn d’associacions de voluntariat amb finançament directe, de l’Ajuntament o dels mateixos centres. En alguns ens hem trobat que els mateixos usuaris participen en la gestió i els menús, o en altres ens trobem amb un servei de companya per persones grans i fràgils.

El resultat comparatiu és tan brutal que mostra el que és una ciutat del primer món, enfront d’una que ho intenta però no pot, només amb un carrer de separació.