Pau Taxonera

Sevilla ens ensenya com lluitar contra les onades de calor i com preparar Refugis Climàtics que ens preservin dels cops de calor

Estem a les portes del mes de juny i davant el que podria ser, segons els paleoclimatòlegs, l’estiu més càlid dels darrers cent milions d’anys. La inevitabilitat del canvi climàtic —segons científics fins ara molt silenciats— pronostica que en el 2081 es podrien sobrepassar els 5 graus sobre l’era preindustrial https://efeverde.com/cambio-climatico-la-temperatura-del-planeta-puede-subir-5-o-6-grados-hasta-2081/, (alguns opinen que fins als 7 graus abans del 2.100). En qualsevol cas, es confirma que en el 2029, gairebé amb tota seguretat, la temperatura mitjana del planeta haurà augmentat en 1,5 graus —a Europa bastant més—, i de manera irreversible; és a dir, que ja no som a temps de corregir.

Òbviament, no es tracta només de plantejar mesures per reduir l’augment de la temperatura, encara que sigui a trenta o quaranta anys vista (fa anys ja es va alertar que la societat capitalista està condemnada a absorbir el CO₂ emès, pagant i finançant a les mateixes corporacions que el van emetre). Ara també hem de bregar amb els efectes d’aquest augment de la temperatura mitjana, amb el greu afegit que encara no coneixem els seus efectes per manca de paradigmes. No sabem, per exemple, què succeirà amb la corrent del golf, si es modificarà o no, i tampoc el que succeirà en cas afirmatiu. La Intel·ligència Artificial pot ser molt intel·ligent, sempre i quan l’alimentem amb dades i que aquestes no estiguin equivocades.

Per combatre els efectes del canvi climàtic hem inventat el Refugi Climàtic, de la qual cosa no tots, principalment els qui més hi parlen i són responsables polítics de posar-ho en pràctica, saben exactament el que és https://www.escolasert.com/es/blog/que-son-refugios-climaticos. I és important saber-ho, perquè ja hem entrat en l’era dels Refugis Climàtics. De fet, Barcelona ha estat pionera en el seu desenvolupament.

El primer que ens ve al cap, en parlar de Refugi Climàtic, és un parc amb arbres i plantes, que ja de per si redueixen la temperatura ambient de la zona (s’ha comprovat que en el mateix lloc i construcció, una zona enjardinada pot reduir força la temperatura ambient https://www.unigis.es/como-afecta-la-vegetacion-a-la-temperatura-de-tu-ciudad/).

Com a mostra es pot fer servir el mapa interactiu https://mapscloud.udg.edu/sigtedataviz2019/. No obstant això, no hem d’oblidar que en un futur molt pròxim potser no tinguem suficient aigua per a regar els nostres parcs i jardins, i que davant un augment de temperatura tan agressiu, moltes plantes autòctones potser no podran sobreviure o, almenys, servir com a cobertura vegetal òptima, precisament en els mesos de més calor, és a dir, quan més necessitat hi ha d’elles.

Òbviament, encara que necessària per reduir de manera natural el CO₂ de l’ambient, en els Refugis Climàtics no tot ha de ser vegetació i consum d’aigua. Un Refugi Climàtic, almenys el més eficaç en un cas d’urgència, pot ser el vestíbul d’una Biblioteca, d’un Centre Cívic o Mèdic, una gran superfície comercial, però també, si els nostres polítics als quals una “majoria” ha triat, fan el seu treball, els patis de les escoles, les parades d’autobús, i les places públiques tinguin o no vegetació —no oblidem que la vegetació és molt important, no sols per a la salut física sinó també per la mental https://www.researchgate.net/publication/309637738_influencia_de_los_espacios_verdes_en_la_salud_mental i per l’aprofitament educatiu dels nostres escolars https://www.ehu.eus/és/-/espais-verds-*desempenan-paper-desenvolupo-cognitiu-infantil

El primer cop que vam veure una cosa semblant a un refugi climàtic, que avui amb tota la raó s’ha posat de moda, va ser a l’agost de 1992, durant l’Exposició Internacional de Sevilla. Els planificadors de l’esdeveniment, més preparats i previsors que qualsevol de nosaltres en cops de calor generalitzats, van tenir a bé construir uns espais de repòs amb sistemes de fina pluja, que refrescaven als soferts visitants en les gairebé quotidianes onades de calor.
En els estius sevillans és habitual superar els 40° a l’ombra, ja no diguem al sol, per la qual cosa els sevillans i andalusos en general tenen la mà trencada a bregar amb esdeveniments d’aquest tipus. Si no fos així, l’esperança de vida en ciutats com Sevilla i Còrdova baixaria en picat. Els arquitectes andalusos saben molt bé com construir els seus edificis, mai se’ls ocorreria planificar un d’ells sense tenir en compte que a les seves ciutats sovint s’arriba als 45º.

Hem esmentat la Sevilla de 1992 per una raó molt concreta: aquesta ciutat, sembla ser que pionera a Europa en buscar solucions per a combatre les onades de calor, ha tornat a ser notícia pel mateix, pel desenvolupament d’un intel·ligent sistema d’utilització de l’aigua i l’aire per refrescar l’ambient de la ciutat, https://www.mdpi.com/2071-1050/14/21/14173 influenciada pel mateix que s’utilitza fa 3.000 anys a la ciutat de Yazd, en el centre del desert de l’Iran https://www.elmundo.es/ciencia-y-salud/ciencia/2019/09/03/5d6e7ddffdddff08228b45df.html.

Ja al juny del 2022, Sevilla va ser la primera a crear un sistema per mesurar i classificar les diferents onades de calor, semblant al que fan els meteoròlegs nord-americans amb els diferents huracans, per a així conèixer-los millor i prevenir-los https://prometeosevilla.com/sevilla-primera-ciudad-del-mundo-en-probar-un-sistema-piloto-que-clasifica-y-nombra-las-olas-de-calor/. Al novembre del mateix any (2022) la ciutat va anar més lluny i va començar a utilitzar mètodes tradicionals, adaptant-los a les noves tecnologies a l’Illa de la Cartuja, precisament on trenta anys abans havia estat construït el complex de l’Exposició Internacional. https://es.wikipedia.org/wiki/isla_de_la_cartuja. La idea, que des del 2022 s’utilitza en les edificacions públiques de la Cartoixa, s’està traslladant a parades d’autobús, https://www.eldiario.es/sevilla/paradas-autobus-serviran-sevilla-refugios-combatir-calor_1_10384142.html convertint-les en espais on els ciutadans puguin parar uns minuts i sentir l’aire fresc, i als patis de col·legi per evitar els recurrents cops de calor als escolars.

La Universitat de Sevilla ha creat un “catàleg de solucions” perquè els arquitectes, constructors, municipis i fins i tot particulars, puguin aprofitar-se d’aquest estudi. Reduir pràcticament amb cost zero la temperatura de les nostres cases, escoles, parcs, places i edificis públics, és a les nostres mans. La Universitat de Sevilla ho brinda gratuïtament, només falta voluntat i ganes de treballar dels polítics per a la seva ciutadania.

Pel que fa a l’Hospitalet, el grup municipal dels Comuns va reclamar la constitució d’un refugi climàtic a cada barri, considerant que “és molt important preparar la ciutat pels pròxims estius i que a cada barri hi hagi una zona verda amb unes característiques determinades que generi un refugi climàtic. Això vol dir que ha de tenir una extensió mínima, ombres provocades preferentment per arbres, sòl de terra o vegetació i corrents d’aigua. Aquests refugis climàtics han de ser a llocs cèntrics i accessibles per tota la població: cotxets de nens i nenes, gent gran… És a dir, que els parcs de Can Buxeres o les Planes no servirien per a la població de Can Serra o La Florida, per exemple”.

“L’equip de govern ha de trobar solucions per combatre els efectes de les altes temperatures que es viuen a la ciutat al llarg de l’estiu, i creiem que la de generar refugis climàtics pot ajudar a que aquests mesos d’estiu siguin més suportables per a la ciutadania de l’Hospitalet” segons el portaveu del grup municipal dels Comuns, Manuel Domínguez.

Una moció dels Comuns que es veurà en el proper ple reclama implementar mesures per controlar el consum d’aigua

L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- En la dinàmica d’oposició al complex tarragoní Hard Rock que va precipitar la dissolució del Parlament i la convocatòria de les eleccions catalanes, el grup municipal dels Comuns de l’Hospitalet va presentar una moció al darrer ple, que es posarà novament sobre la taula el proper mes d’abril, reclamant implementar mesures compartides en la lluita contra la sequera.

En aquesta moció es parla sobre la necessitat, entre d’altres mesures, de fer un seguiment de la xarxa municipal per millorar-la i evitar les fuites, promoure l’aprofitament de les aigües grises dels centres hotelers, i controlar i regular el seu consum en aigua potable. S’ha de dir que aquesta moció coincideix amb la nova ordenança de l’Ajuntament de Barcelona, sempre avançat uns quants lustres, per no dir decennis, vers el de l’Hospitalet sobre aquest tema, i s’ha de dir que més avançada que la moció que es proposa per l’Hospitalet.( https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/2024/03/01/comenca-la-tramitacio-de-lordenanca-daigues-grises-de-barcelona/).

La causa d’aquesta preocupació, més enllà de la conjuntura que va propiciar l’avançament electoral, te a veure amb el fet del que hem vist en els darrers anys. Hem passat d’una situació d’una pluviometria variable —típica de la Mediterrània— amb temporades humides i seques, salpicades eventualment per períodes de sequera i grans aiguats que convertien la distribució de l’aigua corrent en un problema, resolt a empentes i rodolons pels nostres gestors, a una situació de sequera permanent. A tot això, l’àrea metropolitana és a dir la gran Barcelona, no ha parat de créixer, tan econòmica com físicament, per la qual cosa el consum d’aigua s’ha multiplicat. Fins a la situació prèvia, els nostres gestors, quasi sempre amb una mica de retard, anaven engrandint el cabal d’entrada a mesura que les necessitats ho demandaven, primer afegint el Ter i més endavant muntant dessaladores. Ara bé, excepte alguns científics que en el seu moment van ser acusats de catastrofistes, ningú va preveure el sobtat agreujament del canvi climàtic a la Mediterrània, tot i que alguns indicadors feia temps que assenyalaven aquesta possibilitat.

Les temporades humides ja no ho són tant, mentre que les seques ho són més; i ara mateix ningú, —ni tan sols aquells científics tan agosarats— sap si estem enfront d’un greu període de sequera amb l’afegitó del canvi climàtic, o només és producte d’aquest últim. Ningú ho sap perquè no tenim referències ni podem recórrer a la geologia històrica, perquè mai havien existit canvis tan ràpids i radicals a les capes més profundes del mar, principalment a la Mediterrània. En poques paraules, no sabem si aquesta “sequera” durarà un any, deu, cent o ves a saber.

La solució més senzilla per resoldre el problema és, doncs, treure més aigua del mar!
I malgrat les reserves mediambientals que pot representar, masses per cert, aquesta és la idea, però no a curt termini. Òbviament, una dessaladora no es fa d’un dia per altre i la necessitat la tenim ara o, en cas que aquesta primavera no plogui a bots i a barrals, dins d’uns pocs mesos.
Quina és la solució almenys per parar el cop? Per descomptat consumir menys aigua.
Si donem una volta pels nostres barris veurem les fonts seques i les plantes dels jardins en un estat lamentable, s’ha de dir que més per deixadesa que per necessitat, donat que Aigües de Barcelona va sobrada d’aigua tractada que disposa pel rec agrícola, la indústria, la neteja urbana i els parcs i jardins de l’Àrea Metropolitana; fins i tot hi ha aigua per les fonts ornamentals, que no rajen suposem per donar exemple. (https://www.aiguesdebarcelona.cat/es/web/guest/el-agua-en-tu-ciudad/como-se-gestiona-el-agua/la-gestion-del-ciclo-integral).

I si donem un tomb per les instal·lacions esportives, tant les d’adults com les juvenils, com ara clubs esportius de futbol, bàsquet, etc. veurem les dutxes tancades. Si els usuaris es volen treure la suor ho hauran de fer a casa seva, paradoxalment, consumint la mateixa quantitat d’aigua.

Ara bé, hi ha una indústria que té carta blanca: la del turisme. I és que des del 1992 la gran Barcelona, i aquí ens incloem, s’ha convertit en un eix turístic de gran magnitud, que aporta una quantitat generosa d’ingressos, que s’ha de dir, la gran majoria de nosaltres no veu ni veurà si no és en forma de preus desorbitats. Com a exemple del que diem podem comparar la qualitat de vida i les necessitats d’un ciutadà de Gijón i un de l’Hospitalet. Segons expatistan https://www.expatistan.com/es/costo-de-vida/gijon en el 2024 per viure correctament un gijonés necessita 1.252 €, mentre que un barceloní 2.083 €. Segons l’AMB viure a Barcelona el 2022 amb “dignitat” costava 1.435 €, mentre que a l’Hospitalet 1.345 € per persona (
https://www.tot-hospitalet.cat/actualidad/economia/lhospitalet-barcelona-este-es-el-salario-que-se-necesita-para-vivir-dignamente/#goog_rewarded) Se suposa que l’afortunat té l’habitatge pagat, és un okupa o, si més no, ha llogat una habitació barata (per cert, us podem assegurar que a Gijón no hi ha problemes d’aigua i molts menys d’habitatge). La diferència, és clar, està en el model econòmic.

El sector turístic, en el qual també li podem afegir el de la restauració -qui no ha vist l’aixeta de la cuina d’un restaurant rajant sense parar?-, consumeix molta aigua per usuari, que es converteix en un greuge comparatiu. És a dir, estem obligant la nostra quitxalla a passar-ho malament després del partit, perquè uns turistes que pagant un dineral la consumeixin sense cap fre, del que nosaltres com a benefici només traiem pagar més per l’habitatge i el menjar.
Quina solució li podem donar a aquest problema? Òbviament, no podem canviar el model econòmic d’un dia per altra, a part que sorprenentment el ciutadà que ho paga ja li està bé, per la qual cosa haurem de conviure amb ell. Per altra banda no podem restringir el consum d’aigua a un visitant que paga un dineral per una habitació d’hotel, i dubtem que l’hoteler li faci un descompte perquè hi ha restriccions.
Només queda una solució, regular per llei tant a hotelers com a restauradors, la instal·lació de sistemes de recuperació de l’aigua, per reutilitzar-la al bany, el rec i el rentat. En el cas dels hotelers també se’ls hi hauria d’obligar a aprofitar l’aigua de pluja pel mateix fi. Paral·lelament, l’ajuntament hauria de muntar instal·lacions als centres esportius, mercats i instituts, per reutilitzar l’aigua. I també que totes les noves construccions disposin per llei de sistemes semblants, perquè està clar que amb la regulació sobre eficiència energètica no en tenim prou; i donar suport tècnic i subvencions per adaptar les antigues si tècnicament es pot.