“Els nets són els únics que et poden cobrar més que hisenda…”
Gene Perret
Dinar amb una filla emancipada és directament un honor. Dinar amb una filla emancipada sent divorciat és un honor extraordinari. Quan a més, la filla espera una criatura que, a més a més, serà la seva pubilla llavors tot plegat és colossal. I quan, per acabar-ho d’adobar, l’àpat es fa al restaurant de la música, amb una arquitectura modernista de conte de fades, la cosa ja sembla incommensurable.
Sembla que es podria superar afegint-hi una mica de música melosa vienesa, com la que ens toquen cada cap d’any, però no cal.
Però aquí parlarem del menjar, perquè aquests articles pretenen ser més o menys culinaris, perquè de l’arquitectura del Palau de la Música jo no soc el més indicat per parlar-ne –què en sap en gat de fer culleres?- i perquè parlar de les converses entre una filla embarassada i un pare divorciat traspassen la complexitat i intimitat que em puc permetre en aquestes bonhomioses línies.
Primer he d’escriure quelcom obvi: les embarassades no poden menjar, ni beure de tot. I menys ara que els metges no ens deixen ni respirar.
Abans – en un abans protohistòric, si voleu- aquestes coses no es miraven tant. I fins i tot diria que no seria difícil trobar en la medicina popular i tradicional consells que avui semblen aberrants. Naturalment, jo soc partidari de la ciència, sempre que la ciència -la medicina en aquest cas- tingui la humilitat de presentar-se com quelcom inexacte, canviant, mutable. Perquè a una generació li aconsella blanc, a la següent negre, a la següent groc i l’altra lila. Així va fent. De tota manera -quan hom ve d’altres camps de la ignorància humana- el més sensat és fer cas als metges que t’han tocat en aquest temps i en aquest país. Fet i fet, a no ser que siguis molt ric, no queda un altra: et faran anar per on vulguis tant si vols com si no.
S’ha de dir que tan ma mare, com la meva ex dona, com la meva filla, com la meva fillastra –jo he viscut de molt a prop el seu embaràs- han estat primfilades a desdir en els seus respectius embarassos. Escrupoloses, responsables i fèrries. La conseqüència d’això ha estat un notable batalla femenina entre les diferents generacions de dones de la família.
La meva filla –com jo- és una noia de vida i, per tant, “portar-se bé” perquè el nadó neixi perfecte li està costant un sacrifici important. Troba a faltar moltes coses. Per una altra banda, pel que ella m’explica, el seu cos li mana bona part de les coses que no ha de menjar perquè intueix o sent que li farien mal. Ja diuen que l’estomac és molt savi. Probablement força més que el nostre cervell.
No recordo què demana ella. Sí, el que demano jo: de primer “Humus de carabassa rostida i anacards”, de segon “Entrecote d’Agnus amb patates baby i puré de poma a la mostassa” (suplement de 8 €), postres “pastís de formatge casolà”. Beure: copa de blanc Mustillanc (suplement 1 €).
Entenc que al restaurant del Palau de la Música hi dinen principalment turistes. Turistes d’un cert refinament cultural –vull dir que van una mica més enllà de la discoteca i la platja- però no culinari. No crec que el restaurant del Palau surti a cap guia gastronòmica de la ciutat. Es tracta de simular una certa sofisticació a un preu raonable. I, en aquest sentit, aconsegueix plenament el seu objectiu i no hi ha res a dir.
Començo per dir que, per a mi, això de l’humus és una gran collonada. Prefereixo un plat d’enciam, amb tomàquets, ceba i olives que aquesta salsa pastosa de cigrons. I si a l’amanida s’hi afegeix un parell d’anxoves, ja ni t’explico. Però suposo que això queda molt pagès, molt rústic per fer-ho al Palau de la Música, tan modernista.
L’entrecot –en canvi-, amb el seu suplement de 8 €, era plusquamperfecte. Suposo, intueixo, que el deuen demanar poc, perquè a ningú no li agrada pagar suplements. Jo, però, estic en una edat que crec que m’he guanyat alguns luxes, entre ells a menjar com Déu mana. Les conseqüències de menjar bé són importants per la salut física i mental de les persones, com us diran tots els sanitaris. No és casualitat, per exemple, que Hitler fos vegetarià i abstemi, al contrari que Churchill, per exemple. Insisteixo: la carn era impecable. Molt ben feta, al seu punt. Tendra i potent alhora. I això no és fàcil: fins i tot a restaurants d’un cert renom et presenten uns entrecots o uns filets deplorables i te’ls cobren a preu d’or. O és greixosa o es dura com una sola de sabata o no te la saben fer (les coses simples sovint son les més difícils).
El pastís de formatge ens van dir que era casolà. A mi, depèn d’on vaig, les coses casolanes em fan pànic. Ja entenc que el contrari a casolà és industrial, però de cases n’hi ha moltes i n’hi ha que no tenen el nivell. Sovint et presenten uns gasòfies casolanes que Déu n’hi do. I no tot el menjar industrial és dolent. Hi ha categories. Pel que fa als conservants i tota la pesca, òbviament és millor que n’hi hagi els mínims possibles, però vivint en ciutats tan contaminades com les nostres, penso que no deu venir d’aquí. D’algun mal hem de morir, que deia ma mare. El cas és que era un pastís de formatge correcte, sense més pena ni glòria, agradable però no memorable. Un de tants.
Escriure sobre vins és complicadíssim en aquesta societat nostra tan esnob. Qualsevol s’embolica. Un dia faré un article parlant sobre la dificultat d’escriure sobre vins amb sentit comú a una societat decadent i pretensiosa com la nostra. Però això serà un altre dia.
Tomàs-Maria Porta i Calsina
