Torna el Consell de Salut amb l’esperança que els seus fruits millorin els serveis que s’ofereixen a la ciutadania

Josep Maria Pujol Boira

L’aprovació de la nova Taula Sectorial de Salut del Consell de Ciutat aquest 3 de febrer de 2026 no és només un tràmit administratiu, sinó el retrobament amb una valuosa experiència participativa.

Aquest és un moment per mirar enrere, i reconèixer el llegat del Consell Municipal de Salut, que va ser un referent de proximitat i implicació entre 2006 i 2013.

Aquell Consell, amb les seves virtuts i defectes, va representar un precedent de democràcia participativa: va aconseguir asseure en una mateixa taula la ciutadania organitzada, entitats d’ajuda mútua, sindicats, institucions sanitàries i municipals, per incidir en les decisions que afectaven la salut local, no sols en els plenaris “protocol·laris” sinó en la tasca quotidiana dels grups de treball. Per exemple: el Grup de Treball d’Atenció Primària i Comunitària, que va abordar temes crítics com les llistes d’espera, la manca de professionals i el desplegament de la salut als barris; el grup de Salut Pública que tractava reptes com la seguretat alimentària i la prevenció de riscos ambientals; i l’àmbit de Salut Mental que afrontava reptes com la inserció sociolaboral o el seguiment d’equipaments.

El Consell no només va actuar com a òrgan consultiu, sinó que va ser un vigilant actiu de la qualitat assistencial i un motor de campanyes de prevenció.

Malgrat el seu desmantellament el juliol de 2013, que va diluir la presència de la salut en òrgans més generalistes, la lluita per una salut pública de qualitat ha seguit estant al cor de l’acció del teixit associatiu: la tasca incansable de tantes entitats de salut, de col·lectius com Rebel·lió Bellvitge, Marea pensionista, Marea Blanca, el moviment veïnal i sindical,… Ara, la nova Taula Sectorial de Salut neix per recollir les lliçons apreses i garantir que l’atenció sanitària a la ciutat torni a tenir, com aleshores, la veu de la ciutadania al centre.

Però sobretot, és un moment per mirar al futur, encara que sigui a partir d’una definició tan antiga com la del Congrés de metges i biòlegs de Perpinyà, (1976) Allà van definir que : “La salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa”. Això és el que ens mou, i vol dir feina per a tothom: ningú pot dir que no sigui competència seva. La salut és cosa de tots i de tots els àmbits, i la nova Taula ha d’estar totalment vinculada a les altres, i a les diferents polítiques.

S’ha dit que la salut depèn tant o més del “codi postal” que de la genètica, Gairebé el 80% dels determinants de la salut no tenen a veure amb els serveis de salut. A l’Hospitalet en tenim una mostra més: consultant les dades de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya referents a la ciutat, ens trobem el que apareix en tants altres camps: la bretxa nord-sud, el repte del Samontà.

Per això cal ser exigents en la qualitat de l’atenció concreta, les llistes d’espera, recursos humans, equipaments… però també en un abordatge transversal de la salut entre tots, que incorpori la “salut en totes les polítiques” (per exemple, tenint ben clar que en la planificació urbanística, el verd urbà, la mobilitat… la cultura, ens hi va la salut) i que presti més atenció a totes aquelles tasques preventives que poden millorar la qualitat de vida de la ciutadania.

En diferents moments, moltes entitats i l’Espai de ciutadania, hem estat reclamant aquesta restitució. Felicitem-nos doncs per la rehabilitació de la Taula, i desitgem-li bona salut!

Hammamet

Juan Cruz (guionista i director de cine i TV)

És probable que vostè hagi decidit llegir aquesta crònica, sí, li aviso: és una crònica, atret pel titular que fa referència a la paradisíaca localitat tunisiana. Permetin dir-li que no obstant això, les coses, de vegades, no són el que semblen. No marxi. No, no li ordeno, li prego. Només dic que, de vegades, les coses no són el que pensem que son. Però, tot i així, ja li avanço que Hamammet és important en aquesta crònica i ja li prometo que li explicaré una cosa que molt poca gent sap de Hammamet. Potser li explico més d’una. Abans però, vull que conegui la història d’un grup de nanos d’aquesta ciutat que un dia fent teatre van acabar a comissaria. Sí, sí. Corren els anys 80. L’època on diuen que va passar tot: la transició modèlica, es desplega (diuen) la constitución que nos dimos entre todos i Rodalies. Ells, aquests nanos, han estat carn de quadre escènic de parròquia des de la més tendra infantesa i ara (als vuitanta ¡situeu-vos, per l’amor de Deu!) adolescents en plena efervescència, afamats i disposats a menjar-se el món, amb certa ingenuïtat, poca consciència i tota l’energia que et dona l’edat surten del quadre escènic i esdevenen companyia independent. Olé tu. També hi ha una forta, fortíssima, ambició per fer les coses d’una altra manera. A grans trets són aquests els elements essencials. La química es dona i és bona. I el temps acompanya. Neix La Compañía Sgratta. Les nits dels dimarts i dels dijous assagen al que havia estat l’Aula de Cultura de Santa Eulàlia. Hi ha de tot: un escenari, focus, un vestidor, un quarto pels trastos i un conserge baixet que porta al cap un barret cònic de Papel Albal. El temps acompanya i «l’esperit politicocultural del moment ens va afavorir coneixent i coincidint amb persones com el Jordi Colominas o el Sito Elías» diu Xavi Insa, integrant de la companyia. Una companyia que primer aixeca “Las galas del difunto” de Valle Inclán per presentar-la a la Mostra de Teatre Aficionat que es celebra aleshores a la ciutat i més tard, en el que seria l’acte fundacional i veritable esperit de la companyia, es conjuren per a crear sota la premissa de fer coses que poden passar però que mai no passen. Les coses no son el que semblen i l’objectiu és que l’experiència de l’espectador sigui immersiva, signant un contracte, primer, d’estupefacció i després d’acceptació. «Tinc gravada a foc aquella gira nacional amb un mànager sonat que vam haver de baixar d’una cornisa a Madrid per evitar que es matés i com aconseguíem sembrar el dubte en totes les accions de carrer abans d’arrencar les rialles» explica Pili Arcas.

Ha estat mai a Hammamet? És preciós. Va, torni de Tunísia. Davant seu pot trobar ara un quadre flamenc, la bailaora va en cadira de rodes, el guitarrista no té braços, els palmeros són siameses mancs, però se les arreglen, per descomptat el cantat és mut, tot i que se l’infla la vena del coll com a Camarón, deu el tingui al cel. Aquesta acció es deia “Folkloreando” i es va representar només tres vegades. Una d’elles a Zeleste (encara no era Razzmatazz) a la festa comiat de la banda Decibelios. Això també formava part de la naturalesa de La Compañía Sgratta: fer les coses poques vegades. Repetir era avorrit. Feia mandra. Potser per això va tenir una parròquia tan fidel que sempre acudia quan se n’assabentava que actuava. Si t’ho explicaven ja no tenia gràcia. S’havia de veure. El fet de no repetir-se venia donat per les ganes desbocades de crear. Crear en tota la seva accepció perquè «érem la companyia de teatre aficionat més professional que he conegut amb l’amor pel detall (ulleres, vestuari, perruques, maquillatge, atrezzo, escenografia…) i també la més gamberra i irreverent» assenyala Javi Insa. «Com rèiem als assajos i què poc ens agradaven les repeticions. Repetir un bolo no era el nostre fort, però els moments de creació eren de bogeria! I això sense drogues!» explica Eli Castellón «Ens movia crear; no hi havia un pensament de fer gira, de rendibilitzar econòmicament, no era una empresa on mirar comptes de resultats. Potser, de manera inconscient, la motivació fos: crear, divertir-se, mostrar» assenyala Diego García. També és veritat que agradava treballar a mida com a aquell bolo per l’agència de publicitat Bassat, Ogilvy & Mather: un sopar de Nadal on tots els treballadors de l’empresa es veien, de sobte, immersos al mig del rodatge d’una pel·lícula i avocats a participar. Al sopar es va servir brick d’ou ferrat. A Hammamet hi ha un lloc on es cuina el millor brick amb ou ferrat d’aquest galàxia. Molt a prop d’allà es va rodar La guerra de les galàxies.

Dues ambulàncies s’endinsen a una plaça dura de Moratalaz i s’aturen al bell mig davant les mirades atònites dels veïns, dels vehicles descendeixen una caterva de bates blanques amb fonendoscopis al coll que amb fermesa ordenen a la ciutadania que es col·loqui fent cua per tal que comenci la revisió mèdica múltiple més gran que ha vist mai aquell barri. Cal dir que, Pedro Reina, integrant de la companyia està en primer de medicina i Olga Fumadó, la benjamina del grup, vol estudiar infermeria, així que la resta de components ha rebut una acurada formació per a no posar en perill al públic «¿Y ustedes no miran el azúcar?» «No, salao ¡El siguiente!»

«Recordo les hores que ens hem passaven a les Engrunes, recollint roba llardosa i trastos impossibles. I, per descomptat, la coordinació pel robatori de perruques [delicte prescrit] quan no ens arribava el pressupost» explica Esther Bleda sobre com es va formar l’increïble fons d’armari de la companyia.

Som a Castellar del Vallés. Dos mormons deambulen pels seus carrers. A les mans porten exemplars d’aquell llibre que ara és un musical, però també una bossa de plàstic plena de roba bruta. El joc és intentar convèncer a la gent que aturen pel carrer, —que espera la ja clàssica xapa mormònica—, que els hi rentin la roba. «Em ve al cap Juanito i jo vestits de mormons al Mercat de les Flors i flipar de com la gent creia que realment érem uns pobres mormons desorientats. Molt bé ho vam haver de fer per aconseguir aquesta reacció en un ambient tan “teatrero”» rememora Quim Fernández sobre la mateixa acció al Mercat de les Flors, però tornem a Castellar del Vallés. La companyia porta tot el dia fent accions teatrals per la vila, gran part dels components es canvien, es desmaquillen i comencen a recollir. No obstant, falten dos dels integrants. Els dos mormons. Els mòbils no existeixen. Dues de les actrius van a la seva recerca. Els troben dins d’una casa, on una senyora molt amable, però molt, s’ha prestat a rentar-lis la roba que porten a la bossa, mentre es fa la bugada els ha convidat a un te (ha pensat que els mormons no prenen cafè, que potser és pecat al seu credo) i ha cridat a la seva neboda que és la que sap anglès. Glups. Nervis. Suor freda. Les companyes apareixen per la porta «Oh wow, you got lost. Ha ha. Follow us, bitches. Moltes gràcies, senyora. No s’enteren de res aquests fills d’Utah» I així per la intervenció divino-mormònica de les dues companyes, acaben sortint bé d’aquella pillada… i amb la roba neta.

Al catàleg d’accions i espectacles de la companyia apareix un “Desalojo”, tant de moda avui en dia, on els habitants d’un pis li llencen per la finestra tot el mobiliari que tenen a l’abast a la policia que des del carrer intenta negociar una sortida pacífica. Els bolos reporten diners, diners que tornen a ser reinvertits, hi ha ganes i recursos per aixecar un espectacle a la italiana, sense trair l’esperit de la companyia: fer coses que poden passar però que mai no passen. Mentrestant també s’atenen encàrrecs com la Fiesta Beat al poliesportiu de Santa Eulàlia o el San Valentín sanguinolent de la Sala Stratto que ajuden a poder aixecar la producció del seu nou espectale, “Taiko Himenchi”. La premissa: una famosa companyia japonesa de teatre kabuki anuncia la seva actuació al Centre Catòlic de L’Hospitalet. S’esgoten les entrades per les dues (úniques) representacions. S’apaguen les llums i quan es tornen a encendre ho fan de manera acotada sobre l’escenari on hi ha un decorat completament groc (fuck Moliere!) d’una estança japonesa, el públic porta una estona assegut, però l’espectacle no comença. Papallones a l’estómac. Al cap d’una estona, irromp a l’escenari un paio vestit de frac acompanyat d’una hostessa que llueix cabellera i celles rossa platino i que empenta un bagul gegant de color negre amb estels pintats de blanc ¿Què és això, un espectacle de màgia? Es presenta com a expert en hipnosi, es diu Hèctor Hero (maleïts jocs de paraules). Li explica al públic que la companyia japonesa ha patit un contratemps i no podran, al menys de moment, fer la seva representació. Però vivim a la Catalunya prospera i ufana i la Generalitat de Catalunya ha previst que en casos com aquest hi hagi un espectacle de guàrdia. Un de recanvi. La cultura per damunt de tot, hòstia ja. A partir d’aquí pugen a escena un ventall de personatges que ja hi eren asseguts entre el públic i que es transformen en d’altres a caprici d’Hero, l’hipnotitzador. El patí de butaques bull.

“Taiko Himenchi” es va representar dues vegades al Centre Catòlic com dèiem abans penjant el cartell d’exhaurides les localitats a totes dues funcions.

Aquest episodi tanca una trajectòria sostinguda en el temps que ha donat episodis de tota mena i que com les bones històries, les boniques i les importants té un final crepuscular. De tons taronges a una platja de Tunísia un desembre de fa unes quantes dècades. Però tornem a Europa i uns anys enrere del sold out al Centre Catòlic. Som al Clandestino. Bar de copes de La Florida. Hi ha convocada una “Fiesta del playback” (és una tapadora). «Per mi la Sgratta va representar el pas de fer de majordom a la parròquia a noi gogó amb un tanga daurat, que encara no sé com vaig convèncer la meva tieta Montse, la modista, que m’ho fes…» recorda Jordi Ballart. La gent continua gaudint de l’espectacle fins que dos paios amb la cara coberta amb unes mitges cristall i pistoles en mà criden: “¡Todo el mundo quieto. Esto un es un atraco!” (tot i deixar clares les intencions amb les dues primeres frases: que eren delinqüents i el seu objectiu no era altre que robar aquelles pertinences de valor que portessin a sobre, va haver-hi gent (molta) que llençava les seves substàncies de consum personal al terra). Després del primer ensurt la cosa es relaxa i començà un espectacle d’estructura bàsica: ells lladres (armats) es fan amb la caixa i quan volen sortir, des de l’exterior els hi avisen que l’edifici “está rodeado”. La gent del bar no veu res de dins del local, amb l’excepció del faç de llum blava d’una sirena i sí pot sentir la veu amplificada d’un megàfon de l’actor sobre el que recau la gran responsabilitat de representar a tots i cadascun dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Tela. A partir d’aquest moment, l’espectacle va de com aquells dos penes amb pistola negocien amb la policia la seva sortida del local. Tarde de perros, però de risses. Mentrestant al món passen coses que —de moment— son alienes a aquests joves eixerits.

Ells lladres negocien amb la policia un sopar per tota la gent que hi ha dins del local, un helicòpter per arribar a l’aeroport, uns quants milions, d’efectivament, pessetes i un avió amb tripulació a qui se li comunicarà el destí un cop a l’aparell. Lo típic. Dins del bar la gent s’ho està passant bomba. No hi ha noticies del que passa en aquell moment a Hammamet. Tampoc importa.

Entra DRAMATITZACIÓ:

L’alcalde d’Hospitalet dorm plàcidament quan rep una trucada que el treu del llit. —Mire excelentísimo le habla el XXXXXXXX XXXXX de la XXXXXXX XXXXXX nos acaban de notificar que un operativo de los GEO está llevando a cabo una acción en la ciudad.

—informa XXXXXXXX XXXXX

—¡Pero qué me estás container! —exclama el batlle.

L’alcalde es posa el seu batí de seda amb un estampat d’orquídies (recordo que es una dramatització) i agafant el telèfon blau cel modelo Heraldo, marca un número. Acaba de trucar al Governador Civil de Barcelona que també surt del llit vestint un batí de seda amb un estampat de papagais per confirmar que ell tampoc en té ni pajolera idea que uns GEO estiguin duent a terme cap acció a la ciutat. Comença la cadena de trucades entre cossos: la Guardia Urbana truca a la Policia Nacional que tampoc saben res i aquests a la Benemèrita, que d’igual manera tampoc no tenen ni idea. Algú, no se sap qui, dona un ordre que canviarà el decurs de la nit.

Dins del Clandestino tot és jiji-jajá. L’espectacle està arribant al seu final. El pla dels dos lladres és sortir camuflats entre el públic al que ha obligat a organitzar una conga que els portarà fora del local. La serp humana va sortint de l’establiment al ritmo d’aquest ball i just quan quasi tothom és ja al carrer arriben dos vehicles zeta (en contra direcció) de la Policia Nacional. La massa irromp en una enorme ovació i no menys petit aplaudiment, mentre els agents de la policia van trincant als actors i els conviden a entrar als vehicles. Aquella nit la passaran a comissaria com els actors de “La corte del faraón”, a l’endemà gran part de la premsa barcelonina es fa ressò del truculent episodi. El catxet que va cobrar la companyia el va gastar en la seva defensa. Se’ls acusava d’un delicte d’Escándalo público.

A grans trets aquest va ser el viatge que van fer els deu components de La Compañía Sgratta durant els, gairebé, deu anys de la seva existència. «Molts veníem ja de fer teatre a la parròquia, però és clar, allò era una cosa molt més nostra i aquest viatge compartit va tenir molta més importància pels companys del viatge. I si de la part teatral em quedo amb l’aprenentatge, de la part personal, em quedo amb l’agraïment d’haver creat tot allò plegats. I també que em deixàreu jugar a ser director per primera vegada a la meva vida» recorda Jose Corbacho.

La Compañía Sgratta es va acomiadar per sempre més un desembre dels 90 a Hammamet, Tunísia.

Hammamet és el lloc on es retroben, on es conjuren, de tant en tant, els seus integrants. Acosti’s quan pugui, demani’s un te i segui sobre la sorra de la seva platja mentre contempla la posta de sol. Ja veurà, res sembla el que és.

La Compañía Sgratta estava formada per Pilar Arcas, Jordi Ballart, Esther Bleda, Elisenda Castellón, Jose Corbacho, Juan Cruz, Quim Fernández, Olga Fumadó, Diego García, Xavi Insa i Pedro Reina.

Cal un mort per activar els recursos bàsics?

Carlos Galve Farré (activista i peixater)

És d’encefalograma pla que els responsables polítics de qualsevol ajuntament, com a administració més propera a la ciutadania, no activin les mesures necessàries per evitar la mort de les persones sense llar. El cinisme de l’alcalde de Badalona va eludir qualsevol responsabilitat afirmant que la persona morta al seus carrers ja fa uns quants dies, no era una de les desallotjades del B-9.

Confesso que, entre el que passa a Veneçuela i la perversió del feixisme local aplicada a la vulnerabilitat de les persones pobres, em sento com Santa Teresa: «visc sense viure en mi». Aquesta situació em repugna i m’indigna. Jo sí que vull viure, denunciar la indiferència i lluitar, en la mesura de les meves possibilitats, per posar el dit a la nafra d’una injustícia intolerable: conviure amb la misèria de persones que, per múltiples raons, es troben en situació de marginació.

És dur i difícil llegir o escoltar opinions que culpabilitzen les persones sense sostre per no ser capaces de remuntar el caos social que suposa no tenir on protegir-se del fred o de la pluja. Potser una definició encertada de la diferència entre un ésser humà i un animal irracional seria aquesta: la incapacitat d’entendre que tots som candidats potencials a aquesta mateixa vulnerabilitat.

Una altra actitud, encara més estesa, és la indiferència davant la pobresa.

Arribats a aquest punt, no tinc més remei que apel·lar al govern local. Ningú hauria de dormir tranquil sabent que als nostres carrers hi ha persones sense llar. La responsabilitat política d’un govern democràtic, socialment sensible i compromès amb la seguretat dels seus ciutadans hauria de ser —com habitualment es proclama— evitar la possibilitat de la mort de qualsevol persona en risc, sigui quina sigui la seva condició social o mental.

L’aporofòbia emergeix igual que la xenofòbia. Són actituds diferents, però comparteixen un mateix origen: la por i el rebuig envers qui és diferent.

L’últim recompte real de persones que dormen al carrer a l’Hospitalet és de cent vuitanta-tres (183). És una xifra esgarrifosa. Una altra dada que hauria de sacsejar-nos la consciència és la diferència entre les places disponibles —49 llits— i aquestes 183 persones. Això significa que hi ha 134 persones susceptibles de morir de fred a la nostra ciutat durant les nits gèlides d’hivern. Aquesta és la xifra que l’alcalde Quirós hauria de tenir present.

De la mateixa manera que, davant un incendi, truquem als bombers, hauríem de disposar d’un servei social d’emergència que evités que ningú perdés la vida, incloses aquelles persones que, per diverses raons, rebutgen ser ateses. Les patologies psicològiques són múltiples i complexes.

Cap administració hauria d’assumir ni el més mínim risc jurídic per haver evitat que cap ciutadà de l’Hospitalet morís de fred als carrers.

El municipi —és a dir, l’administració— que apostés per aquesta prevenció social no només destacaria per la seva responsabilitat política i social en la defensa de la integritat dels seus veïns, sinó que, vista la situació actual, es convertiria en un ajuntament amb veritables signes de solidaritat i de principis humans bàsics. En definitiva, en un ajuntament realment democràtic.

No com l’Ajuntament de Badalona que, pel perfil del seu alcalde, mostra una greu manca d’humanitat. Així és com es combat l’aporofòbia: l’odi a la pobresa que practiquen determinades persones i forces polítiques que pretenen obtenir rèdits polítics i electorals estigmatitzant les persones sense llar.

Fora el trumpisme de l’Hospitalet.

DIETES POSTNADADENQUES

Fa temps corria per les xarxes una caricatura de l’evolució humana segons la qual venim del mico i hem anat a parar a l’homo obessus, és a dir, a l’home gras. Pel que es veu mengem massa i malament. El nostre cos està pensat per empaitar conills, cabirols o bous. Com que a Occident i del món desenvolupat en general, la major part de la fa anys que, en general, no perseguim físicament cap bèstia per poder menjar. Si que hi ha quatre caçadors malvistos –i pitjor compresos- i uns quants pescadors que es veu que, a la Mediterrània, se’ls hi acaben els peixos. Però la majoria de les bèsties que devorem han crescut a la granja i no han vist un bosc o una selva a la seva puta vid

Per intentar, harmonitzar les condicions del nostre cos de caçador i la vida sedentària que, després d’anys i panys de progrés, hem aconseguit viure, es van inventar els esports i, finalment, els gimnasos. Fent esport, en comptes de perseguir un conill o un cabirol perseguim una pilota o fins i tot no perseguim ningú, sinó que simplement intentem arribar els primers a un lloc o, també, fer el mateix espai, amb menys temps. Pel que fa als gimnasos, com que vivim en grans urbs, fan possible que el nostre cos sigui sotmès a tota una sèrie de tortures a canvi de rebaixar teòricament el pes i la panxa. Dic teòricament perquè sovint passa que després de fer una hora de gimnàs tens una gana que et mores, vas al bar i et fots un entrepà de pernil amb una cervesa i descremes tot el que havies cremat.

Jo penso que el Nadal, al solstici d’hivern, i més enllà de lescreences religioses de cadascú, absolutament respectables i de les que no parlarem aquí per no posar-nos en un esbarzer, el Nadal, dic, ens torna als orígens, quan la espècie humana caçava el que podia i s’ho havia de fotre ràpid per dues raons: la primera perquè no sabia quan tornaria a caçar alguna cosa –la nostra espècie ha passat molta, molta fam- i perquè, a més, el menjar o es feia malbé o venia qualsevol altre bèstia més forta i amb més mala llet i t’ho fotia i s’ho menjava.

Tinc la sensació que per Nadal tornem a aquest punt de la nostra evolució: mengem com uns famèlics desesperats. I no només un dia, sinó pràcticament durant quinze. I no són aliments precisament baixos en calories –només cal pensar en els torrons, les mantegades o els alcohols diversos- sinó tot el contrari. És a dir, no ens que ens fotem una perdiu o un conill o un gat, ni tant sols un vedell, no ens fotem un bou o una vaca. O un porc d’aquells que diuen que alimenten amb glans i que tenen orgasmes estratosfèrics (algun dia haurem de parlar de la intel·ligència i la sensualitat del porc, molt per sobre, ambdues, de la humana).

Però les festes passen i els dies, poc a poc o sobtadament, van tornant, gràcies a Déu, a la normalitat. La feina és allà on la vam deixar. Al món passen les mateixes desgràcies de sempre (sembla que els líders dels països més importants del planeta fan unes digestions horribles: per què no els hi cuiden l’estomac? Tots viurem millor) i els veïns són com eren. Ara, hi ha dues coses que durant aquests dies han pujat exponencialment –que es diu, sense que se sàpiga massa què vol dir- la nostra panxa i el nostre pes. No el de tothom és clar, perquè hi ha humans que, mengin el que mengin i beguin el que beguin, no s’engreixen mai de mai, tocat els ous (o els ovaris, tan hi fa). Perquè això que els humans tots som iguals és una mentida podrida i piadosa que es desfà com un terrós de sucre només sortir al carrer i mirar-nos al mirall.

En general, tots ens engreixem per Nadal. Després, no és que recuperem el senderi, sinó que el tornem a perdre. Correm a apuntar-nos al gimnàs, o hi tornem si feia mesos que no hi anàvem. Anem a veure el dietista i ens prometem que el 2026 el passarem amb bledes, coliflors, una miqueta de pernil dolç o gall dindi i aigua mineral sense gas, perquè el gas també engreixa, pesa i, a més, fa pets. Maleit gas!

I arriba el dia de la primera classe. Tothom hi va optimista, content, satisfet d’ell mateix, de ser una persona responsable que es cuida i que segurament viurà molts anys més fort que un roure. Tot i això hem optat per la prudència –que és la mare de la ciència i l’enemiga de la inconsciència- i ens hem apuntat a fitnes suau i a altres activitats del gimnàs on també surt la paraula “suau”. No cal matar tot el que és gras, ni voler-se aprimar de cop el primer dia. Piano, piano se va lontano…

Però tot i aquesta prudència exemplar –que contrasta amb la imprudència ancestral a l’hora de devorar carns d’olles, pollastres i mariscos- sortim del gimnàs baldats. La dutxa ens reconforta uns instants, però al cap de no res notem uns cruiximents arreu del cos que volíem cuidar i un any més, que això de cuidar-se fa mal i costa. Lliga amb allò que ens deien de petits que “quien bien te quiere te hará llorar.”

Per si no n’hi hagués prou, engegues la tele i hi ha el boig d’en Trump fent ximpleries arreu del planeta.

Però quan veus que la vida potser ha deixat de tenir sentit, que res no funciona com hauria de funcionar, que el món està mal muntat etc…és quan et serveixen un plat de bledes enorme –com si fossis un conill, no et fot?-, una poma Golden i una ampolla d’aigua nostrada.

I, encara, et diuen que després de dinar hauries de pujar i baixar
quatre vegades l’escala que això crema molt…

Balanç de l’any polític (2025) a l’Hospitalet

Manuel Domínguez (Co-coordinador de Comuns de l’Hospitalet)

L’any 2025 va començar amb certes expectatives, amb cert optimisme. Feia mig any que teníem nou alcalde i això per sí sol ja podia generar aquest optimisme, per la ingènua esperança de que els canvis han de ser per a millorar i perquè pitjor que el tàndem Marín-Bellver, especialment el dels darrers anys, no ho podien fer.

Des del Grup Municipal L’Hospitalet En Comú Podem havíem signat uns pactes per a aprovar els pressupostos, que incloïen algunes mesures que, a poc que es portessin a terme, significarien importants millores per a la població de la ciutat. Havíem aconseguit la congelació de les llicències d’apartaments turístics i l’IBI. L’1 de gener de 2025, teníem l’esperança de seria un any en el que començaríem a remuntar, a posar solucions a les emergències que pateix l’Hospitalet. Per això ens havien votat i aquesta és la nostra funció.

No ha estat així, malauradament no ha estat així. El 5 de gener ja vam veure amb sorpresa i tristor com hi havia una carreta del centenari del títol de ciutat a la cavalcada de reis. Mireu, això del centenari del títol de ciutat té una importància real escassa (com el títol va tenir en 1925), però crec que és molt il·lustratiu de la deriva del govern local: fer servir un fet propagandístic d’una dictadura per portar el rei i fer-te propaganda amb la monarquia. Des del punt de vista ideològic et situa molt bé: el centenari del títol de ciutat, sí, la recuperació dels refugis antiaeris de la Guerra Civil, no.

Un altre tema és el que ha costat tot això i la rapidesa en organitzar diversos actes i dues visites del rei (ja va venir en febrer) mentre s’argumenta que altres accions que porten pendents molts anys (rehabilitació i senyalització del patrimoni, excavacions al Castell de Bellvís…) no es poden fer per les dificultats administratives.

Entre una visita del rei i l’altra, els problemes de l’Hospitalet han crescut. Prenent el concepte de la descripció que fan des de CC.OO. de la situació de les escoles (que porten anys denunciant), nosaltres diem que molts dels aspectes de la ciutat es troben en emergència.

Els centres educatius públics es troben en la pitjor situació des de fa dècades. A la massificació i els grups afegits (els “bolets”), als patis hostils i la manca de climatització a l’estiu, hem de sumar les calefaccions que no funcionen, com han denunciat des de la Intersindical. Les biblioteques encara estan molt per sota del que necessitem. El problema de l’habitatge continua sent gravíssim i la convivència als carrers ha estat molt complicada, especialment a l’estiu. Les dades de criminalitat segueixen creixent…

Les respostes des del govern del PSC han estat entre lentes i inexistents. Lentes, com el Pla de l’Habitatge, que esperem que comenci a permetre accions de forma immediata i en les línies marcades pel procés participatiu i el Consell de Ciutat. Inexistents, com en els canvis urbanístics que necessitem, en la millora de la neteja, en la defensa del patrimoni, en l’increment dels parcs i refugis climàtics, en el suport a les entitats, en gairebé tot.

Com vivim en la ciutat dels anuncis, en 2025 hem conegut alguns. Com a mínim ens han estalviat el del soterrament de les vies, encara que sí s’ha fet un del soterrament de la Granvia; és una mena de tradició local. Segurament, l’anunci més transcendental és el Pla del Samontà. Reconèixer que a aquells barris cal fer una intervenció intensa és un pas. Tanmateix, si es manté el tradicional nivell d’execució del que s’anuncia, els problemes s’agreujaran, com s’han anat agreujant en els darrers anys. I sempre, sense la participació de les associacions que porten anys treballant als barris. Per què tenen aquesta al·lèrgia a la participació i cogestió ciutadana?

El 2025 ha estat un any especial, però. Hem vist una manifestació multitudinària que mostrava un malestar social, com feia dècades que no es veia a la ciutat. La convocatòria partia d’un lloc al marge dels moviments socials tradicionals. Alhora, hem vist la consolidació d’uns moviments socials emergents, com Stop Degradació Collblanc-la Torrassa, la plataforma Contra la Especulació Immobiliària i la Massificació Turística o la cooperativa d’habitatge Les Juntes.

També hem vist com des del govern local no s’han portat a debat les ordenances fiscals, l’any de la imposició de la taxa de residus!, i no s’han pogut aprovar els pressupostos, per primera vegada en l’etapa democràtica actual. No sabem si és una irresponsabilitat del govern del PSC per excés de confiança o perquè han fet una maniobra que ja respon a càlculs electorals.

El cas és que 2025 ha estat un any, pel que fa a la política local, amb signes de que algunes coses estan canviant. Els aires que bufen al món occidental són de conservadurisme, però està en les nostres mans bastir una alternativa progressista, també a l’Hospitalet.

La situació actual no és pitjor a la que hem tingut en moments anteriors, i des d’uns moviments socials amb alternatives d’esquerres vam tenir la capacitat d’impulsar polítiques que garantien els drets de la nostra població, de classe treballadora i origen immigrant. Hi ha una solució als problemes de la ciutat des de la lluita pels serveis públics, de la radical defensa de la igualtat entre les persones, de la construcció d’uns espais col·lectius que garanteixin la nostra salut i la convivència i del manteniment d’una seguretat en els nostres mitjans de vida i la nostra integritat física.

L’any ha acabat amb una ocupació de la fàbrica Albert Germans. Aquest espai patrimonial, que vam aconseguir que fos per a ús públic, porta anys abandonat, mentre la ciutat té necessitats d’espais per a habitatge o equipaments. Un digne final per un any perdut més però que pot ser el començament d’un canvi.

Perquè aquest canvi sigui en la direcció de la igualtat i la garantia dels drets, des de la consciència de classe, des de l’orgull de ser de l’Hospitalet, necessitem que en 2026 ens mobilitzem i participem en les lluites, com sempre, com mai.

La gent de l’Hospitalet En Comú serà en aquestes lluites, com sempre, com les que en temps del PSUC va ser un dels motors de l’antifranquisme que va portar la democràcia o del moviment veïnal que va conquerir parcs o escoles, com mai, perquè sabem que ens juguem el futur i les amenaces a la llibertat són les més fortes en gairebé un segle.

Escucha alcalde, antes de que sea muy tarde

Carlos Galve Farré (activista y peixater)

Los días van pasando, alcalde. El 2027 no está muy lejos. Las elecciones se acercan.
Después de ver en la tele de LH los 43 minutos del pleno del 24, pensé en escribirte de forma casi compulsiva lo que pienso, después de ver en el jardín que te has metido. Una parte de mi tiempo lo utilizo aportando un grano de arena para que nuestra ciudad sea un poco más habitable. En el facebook veo noticias sobre nuestros barrios y sigo también tu canal donde explicas una parte de tu actividad. Vídeos fotos y relatos pensados por tus expertos de imagen. Sigues moviéndote con tus afines.

Hace tiempo opiné que recuperaras el contacto con la sociedad civil. Esta muy fragmentada. Están naciendo nuevas asociaciones surgidas de las nuevas realidades. Son incipientes, pero no débiles. No se canalizan por las AAVV clásicas, que están casi vacías. El ayuntamiento no es generoso si no son afines a tu partido. Las entidades que conozco son muy críticas con vuestra política. Mi sueño es la participación vecinal para mejorar la convivencia y articular propuestas.

Cuando tengo tiempo, actúo como un gato que anda por los terrados y las calles de l’Hospitalet, manteniendo aun el olfato fino. Disfruto observándola desde diferentes lugares. Me inquieta cada vez más, la situación de nuestra querida ciudad. Leí en tu canal, la aparición en las redes sociales de la noticia de un muerto, en el interior de un container en l’Hospitalet. Hace tiempo que están utilizando mentiras para estigmatizar nuestra ciudad y para ir creando un caldo de cultivo psicológico de que l’Hospitalet es inseguro.

Tu gobierno contináa ocupado en dar la razón a los que consideran que la sensación de inseguridad se soluciona con más policía. No puedo evitar explicar la sensación que me produjo la fotografía de la promoción de seis nuevos jóvenes policías. No solo me pareció erróneo: tuve vergüenza ajena y explico el por qué. Centrar la solución en más policía, como si fuera esa la razón del problema, es un error. La efectividad disuasoria de la policía, por ejemplo, no arregla los problemas estructurales y sociales que tenemos de desigualdad y pobreza de cientos de personas. Hacinadas, en pisos patera, donde nadie sabe cuántos son. Ni tu tampoco. Esa es la causa. Tenemos un gravísimo problema social. Hay más personas indocumentadas de las que nos imaginamos. No facilitar el padrón es un gravísimo problema y a mi juicio un error político de manual.

La aparición solapada de un racismo aparentemente moderado aun, abre más la espita perversa de relacionar inseguridad-incivismo-pobreza-emigración. Estas cuatro caras son perfectas para segregar precisamente el elemento político que está creciendo entre nuestros conciudadanos. La llave esencial para desbloquear y mejorar la vida de la gente en nuestros barrios es intervenir e invertir en bienes sociales.

El mestizaje y la convivencia en nuestras calles están obturados. Las características económicas y laborales de los vecinos recién llegados, son muchísimo más precarias y desiguales. Por tanto, es claro y meridiano que debe de haber intervenciones que estén dirigidas a solucionar y paliar el choque cultural y económico. No puede ser que unos pobres se peleen contra los otros aún más pobres.

Si no cambias de políticas, serás el primer alcalde socialista que no solo perderás la mayoría sino que, además, habrás desmovilizado la sensibilidad social de gentes diversas, mayoritariamente con valores progresistas, que siempre han trabajado y movilizado nuestras entidades y nuestros barrios en l’Hospitalet. Siempre quedaremos los viejos rockeros dando la tabarra.

Sigues sin hacerme caso. Sigues creyendo que las viejas políticas del PSOE en l’Hospitalet no caducan. Cambia de equipo. Sácate de encima a los pelotas y aduladores, pon a gente que tenga ganas de patearse la ciudad. De trabajar y enfrentarse a la reacción conservadora que crece. Necesitas jóvenes que trabajen y crean en la democracia, valientes. No asesores que te vayan sugiriendo con quien hacerte fotos. El viernes pasado, en la parroquia de Bellvitge, en el marco de unos talleres que hacemos para ayudar a insertar a emigrantes, se organizó una mesa para hablar de interculturalidad. El grupo de asistentes era diverso y los ponentes aún más. Un acto casi espontáneo con más de cincuenta personas.

Una vecina mayor, que llegó muy joven a Bellvitge, un ex-cura culto que conoce perfectamente El Gornal y Bellvitge, un joven bereber que habla catalán y entiende perfectamente el “fet nacional”… También participó el nuevo joven cura de la parroquia, un entrañable boliviano de 29 años y, finalmente, un peruano ingeniero informático que después de dos años, aún no tiene permiso de trabajo. Son los nuevos catalanes, los nuevos ciudadanos de nuestra ciudad.

Estoy seguro de que te hubiera sido muy útil asistir a esa interesante mesa ciudadana. Hubieras conocido una parte de la realidad de lo que nos preocupa en l’Hospitalet.
Nos falta reflexión, reinterpretar la nueva realidad de nuestros barrios. Sociólogos, economistas, arquitectos, antropólogos que reflexionen cómo serán las consecuencias que configuran la llegada de esos nuevos ciudadanos que vienen para quedarse.

Alcalde Quirós: faltan dos años para las elecciones y l’Hospitalet está convulsa.
Algunos interesados dicen que l’Hospitalet es insegura, otros pensamos que lo que es inseguro y lo que está en juego es la democracia. Esa es la más grave inseguridad. Contináas haciendo una política como si no pasara nada grave. La maniobra de proponer la moción de confianza para aprobar los presupuestos, está en la línea errática de tus políticas. L’Hospitalet no es Barcelona. Tienes que, o deberías haber pactado, con la izquierda. Me preocupan tus formas de hacer.

Parecéis autistas políticos. No llego a comprender la impasibilidad de tu gobierno ante semejante ola reaccionaria. No tienes más salida que hacer políticas que desenmascaren este mantra de actitud ambigua y preocupante. No digo que no te preocupe, pero no lo parece. Sigues erre que erre con los Cien años de Ciudad. Lo han explicado por activa y por pasiva historiadores de demostrado prestigio. No solo contento con eso, te das un baño mediático paseándote con el rey por La Florida, la que tu dices el Samontà. Le dará votos a tus contrincantes de derechas y a la extrema derecha que dicen: aquí lo que hace falta es mano dura. Conmemorar un defecto histórico promovido por una dictadura, no tiene ningún sentido. Tu eres de Pubilla como yo, no eres del Samontà. Déjate de perífrasis y postmodernismo. Eres hijo de emigrantes como yo y eso te debería de servir para saber qué hacer. Cuando en los 70 paramos la construcción de pisos en la Bóvila, el alcalde nos mandó a la policía y paramos a la policía y a la constructora.

Franco estaba vivo. No lo resucites. Lo repito, cambia el equipo. Estás en la media parte del partido. Pierdes de 20 puntos. Estás desorganizado. Deberías entender que lo que nos preocupa es la gente de l’Hospitalet. No solo criticarte a ti. Supera el viejo complejo de o estás conmigo o estás contra mí. Insisto, tienes un entorno que trabaja poco por la ciudad. Soy consciente, L’Hospitalet no es fácil. Ser alcalde no es ninguna ganga, es una gran responsabilidad y un honor: nadie te ha obligado a serlo. El listado de dificultades no son armas arrojadizas contra tu gobierno.

Telegráficamente: tienes las calles sucias, no funciona FCC, no hacen bien su trabajo, reconozco que no ayuda el incivismo, los parques dejados, la barbaridad de Cosme Toda y sus alrededores está latente. Tarde o temprano te pasará factura esa barbaridad urbanística. Las ratios y la falta de mantenimiento en las escuelas son un problema no menor. La indiferencia política para habilitar los patios abiertos de las escuelas para prácticas deportivas de los jóvenes. Una acción social indiscutible, de poco coste y gran impacto positivo, tampoco lo tienes en cuenta.

Cuando hablamos de comercio de proximidad aparece el desastre. La desaparición del pequeño comercio en los barrios produce un efecto de desertización. Es un problema urbano y ecoóomico grave. Multitud de puertas a ras de calle cerradas. Solo se utilizan como aparcamientos y como lofts sin control. Donde tenemos el gran problema es en los Mercados Municipales. Hay una ausencia de análisis de qué hacer con ellos por parte del Área Económica que se ocupa de los mercados. Los comerciantes paradistas están muy preocupados. Tenemos un grave problema. Dedícale atención. Una ciudad sin Mercados en manos de los grandes grupos de distribución, es una ciudad cautiva y enferma. Los monopolios cambian los hábitos de los ciudadanos y nos someten a sus intereses.

Tus proyectos del nuevo LH están desconectados de la ciudadanía. La gente pregunta que es lo del Samontà y la Marina. Es un lenguaje para expertos y politizados y unos cuantos más sensibilizados en el tema. Los titulares de los grandes diarios son grandilocuentes y pretenden dar una imagen ficticia.

Para vacunarme de tanta mezquindad, el jueves 11 de diciembre participé en el recuento de los “sensellar”. Vecinos anónimos de distintos estratos sociales durmiendo en la calle: el aumento es un grave presagio social. No es policial. El ejemplo lo tenemos en Badalona: sin alternativa no se puede o no se debe desalojar. Es una bomba de relojería. Esa bestialidad solo la pueden hacer los valores de la extrema derecha, negando lo evidente.

Debes de paliar este problema. Cientos de personas y solo 43 camas en Els Alps, deberías de tenerlo en tu agenda. Conozco que son también competencia de la Generalitat. Pero quien recibe más directamente el impacto político negativo de la deshumanización es el Consistorio que tu presides. Frente a una emergencia social de estas dimensiones, soluciones excepcionales.

No sé si leerás esta nota en segunda persona del singular. Directamente a ti. Tu personalidad me resulta afín: eres de Pubilla y te gusta el básquet. Ai aproximáramos percepciones políticas sería bueno para l’Hospitalet. No lo veo fácil. De momento, no tengo mejor tarea que intentarlo. Una cuestión de confianza no te ayuda en nada por mucho que apruebes los presupuestos. Tienes malos consejeros. Continuaré diciéndote lo que pienso. No queda mucho. El que avisa no es traidor. Que pases unas buenas fiestas.

L’escàndol de la manca de recursos socials i les dificultats per accedir-hi

Quim Cervera i Duran

Amb l’experiència d’anys de voluntariat penitenciari hem observat i patit una insuficiència i ineficàcia dels recursos socials, a més d’una sèrie d’obstacles per una veritable reinserció social de les persones mancades de llibertat.

Una primera apreciació, verificada de temps, és la supeditació de la dimensió rehabilitadora, humana i de reinserció, a la dimensió de vigilància, disciplinar i punitiva, en els Centres Penitenciaris. És a dir, totes les persones professionals que es dediquen a l’atenció psicològica, al treball, a l’educació social, a la formació ocupacional i a la reinserció laboral estan sotmeses, elles i les seves decisions, a les indicacions, gestions i decisions del sector funcionarial dedicat a la vigilància, amb les conseqüències que se’n desprenen.

Una segona observació, vinculada a aquesta és la manca de personal de tractament per a un veritable acompanyament i seguiment dels processos humans, psicològics, socials, laborals, formatius de les persones mancades de llibertat i de la seva, sempre difícil, re-socialització. Cada professional ha d’atendre a moltes -masses- persones internes, el que dificulta el seu bon treball i les persones se senten poc ateses.

Un tercer convenciment del voluntariat és que és quasi impossible reinsertar (com diu la Constitució que és tasca bàsica dels Centres Penitenciaris) quan una persona està “engabiada”. Està verificat que les persones que estan en règim obert o semi-obert, reincideixen menys. Aquest fet demostrat fa pensar que en uns centres oberts amb menys persones i amb suficients professionals de tractament, el camí estaria millor traçat. A més seria més barat per a l’erari públic. Els Centres Penitenciaris deixarien de ser un negoci per a les empreses que hi ofereixen treball amb sous molt baixos i indignes, per a les botigues interiors amb preus dels productes més alts que a l’exterior, i altres negocis que lucren els de sempre.

Una quarta percepció és la incomunicació entre els treballadors/es i educadors/es dels Centres Penitenciaris i les persones professionals del treball i educació social del territori (Serveis Socials Municipals) on anirà la persona quan surti en tercer grau o en llibertat definitiva. Si la salut d’una persona que viu dins un Centre Penitenciari depèn de Justícia i quan surt depèn de Salut i no hi ha relació entre els dos departaments, es produeixen disfuncions. Si no es traspassen documents, perfils, historials, processos i tractaments seguits en el Centre Penitenciari, als serveis socials del municipi on la persona anirà a viure, es fa pràcticament impossible fer un seguiment adequat, continuat i coherent, per tal de seguir un camí de dignificació i autonomia, per no parlar també del camí que s’inicia aleshores ple d’entrebancs per a la persona que hi vol accedir.

Una cinquena observació és el que en podríem dir una certa “infantilització” de les persones dins dels Centres Penitenciaris, ja que en tenir tota la vida bàsica solucionada (menjar, roba, llit, medicació, escola, esports, neteja..) en surt perjudicada l’ autonomia personal, provocant que ben sovint els interns es troben sols i desemparats quan surten del Centre, sobre tot si no tenen una xarxa familiar, amical o associativa propera. Aquest fet pot portar a algunes persones a tornar a delinquir per entrar de nou al Centre i estar així ateses, o també a tenir intents de suïcidi o d’autolesió. No parlem de memòria, n’hem conegut uns quants.

Una sisena qüestió que sovint ens preguntem els voluntaris i voluntàries penitenciàries fa referència a les causes i condicions que no fan possible que molts tràmits o passos que permetrien encarrilar la reinserció amb molt més èxit (DNI, passaport, targeta sanitària, targeta de transport, empadronament, dependència, disminució, lloc de residència, llocs de formació, llocs de treball, llibreta bancària, alguna paga o renda, etc.) es puguin fer amb temps dins del Centre Penitenciari quan ja es pot saber aproximadament el temps que la persona estarà mancada de llibertat i quan sortirà en tercer grau o en llibertat definitiva.

Una setena apreciació que arriba a la indignació de l’escàndol és la manca de recursos socials (laborals, formatius, sobre tot de residència, d’obtenir una paga, etc.) que hi ha a les nostres ciutats i pobles. Si la persona té una malaltia mental o/i és estrangera les mancances s’agreugen. Tots sabem les espectaculars despeses dels governs en armament, en publicitar-se, en propaganda, sense tenir en compte la corrupció política i la ineficàcia i malversació de diner públic per mala gestió i ineficiència o inexpertesa. Totes aquestes despeses contrasten enormement amb la negada atenció a les necessitats bàsiques de persones que mereixen, com a tals, tot el respecte a la seva dignitat. Estem parlant de la impossibilitat de tenir com a mínim un sostre estable i l’aliment de cada dia.

Una vuitena, relacionada amb l’anterior, és la lentitud dels tràmits, l’allargament en el temps per aconseguir una resposta positiva a la demanda d’un recurs, d’un paper, la manca d’una “oficina” única o d’algun espai on orientin sobre els tràmits a fer, dins de l’immens maremàgnum laberíntic en que s’ha convertit la burocràcia administrativa. Un país que ha passat en uns vint anys de sis milions a més de vuit milions, en no haver respost amb adequats pressupostos a més necessitats humanes i socials, els serveis socials, educatius i sanitaris estan col·lapsats. Ho pateixen els professionals, els funcionaris públics i sobre tot les persones més vulnerables i desemparades. S’arriba a la perversió d’instruir als servidors públics, en la seva formació, perquè sàpiguen dir que no, quan els hi arriben demandes.

Una novena observació és la quantitat de protocols i normatives que hi ha en els Centres Penitenciaris i que es van descobrint al cap dels anys de visites als Centres com a voluntaris (cada visita és un aprenentatge nou de més normatives i protocols, molts d’elles difícils d’entendre). Aquest fet dificulta la col·laboració i complementarietat entre professionals de tractament i voluntariat penitenciari, en detriment de l’atenció i acompanyament dels interns.

Finalment, una dècima – per completar el decàleg-. Ens preguntem quin és el paper del voluntariat, sobre tot quan un intern surt de permís, o en tercer grau, o en llibertat definitiva. Quin és el paper de la persona voluntària (què li pertoca fer i que no li pertoca fer, segons cada cas), en relació a la persona interna, als professionals dels Centres Penitenciaris i en relació a tot el laberint d’entitats a connectar i de tràmits que cal fer (o no fer).

En definitiva, els sentiments i sensacions del voluntariat penitenciari davant de tot això són d’indignació, impotència i escàndol davant d’una solemne injustícia totalment denunciable. El resultat final de moltes de les persones que surten dels Centres Penitenciaris és el desemparament, la soledat, el maltractament, l’exclusió, la vulnerabilitat total i el dormir al carrer amb forces possibilitats de ser manipulats i de ser víctimes de la violència. Això no és reinserció. Tot el que aquí s’exposa ha estat experimentat pel voluntariat penitenciari.

La Maria Pau ens ha deixat

Rosa Cañadell

Molta tristesa per la mort de la Maria Pau Trayner. Amiga entranyable amb la que he compartit treball, viatges il·lusions i lluites per un món millor. Estarà sempre amb nosaltres. Una dona forta, valenta, coherent, lluitadora i solidària.

Vàrem treballar juntes a l’Institut públic PEDRAFORCA, de l’Hospitalet de Llobregat, i ella em va ensenyar que l’educació era una eina de futur i que educar era una manera de lluitar. Ens vàrem emocionar amb la Revolució Sandinista a Nicaragua dels anys 80. Ella s’hi va quedar un any fent costat a les mares que havien perdut els fills en la guerra que EEUU va orquestrar contra la revolució. I d’aquí va néixer el nostre afany per conèixer i compartir les lluites dels pobles d’Amèrica Llatina i allà vam viatjar durant més de 20 anys.

No eren viatges de caritat, no anàvem a donar res. Era solidaritat. Anàvem a aprendre i compartir: la lluita de les dones contra la dictadura de Pinochet a Xile. La resistència de les comunitats indígenes a Guatemala. El canvi social i el fervor popular a l’època de Chávez a Veneçuela. El retorn de la dignitat als indígenes de Bolívia amb Evo Morales. La lluita del MST per la terra i l’educació a Brasil. La gran tasca apostòlica i social de Pere Casaldàliga, el Foro Social Mundial a Porto Alegre… i així vàrem viatjar per a tot Amèrica Llatina.

I tot això, la M. Pau, amb la col·laboració de l’Antonia Sabater i jo mateixa, ho va deixar escrit en un llibre. “Pels camins del món”, que el SETEM ha publicat.

Però no per viatjar va deixar de preocupar-se per la seva gent de Can Serra. Va estar en la construcció de la Casa de la Reconciliació i en totes les lluites veïnals per un barri digne. Va fer classe fins a l’últim moment a les dones de Can Serra i amb els i les immigrants. Va col·laborar activament amb el SETEM. Va escriure, va organitzar, va compartir, va animar i va ajudar, allà on fora que estigués.

Avui ens ha deixat, en moments complicats i difícils, però, tal i com ella deia : «potser nosaltres no arribarem a veure aquest món millor que desitgem, però hem estat al costat dels qui ho han intentat».

El seu record, el seu llegat, el seu coratge ens anima a seguir intentant-ho. Gràcies per tot, MARIA PAU!! Et trobarem molt a faltar.

Les fakes news com a eina d’estigmatització dels barris

Pedro Luna

A principis del mes d’agost La Florida va ser un cop més notícia als mitjans de comunicació d’arreu de l’Estat. Aquesta vegada no es devia a cap succés esdevingut al barri o que tingués com a protagonista algun dels nostres veïns. Més aviat va ser tot el contrari. Dues noies van publicar un vídeo a la xarxa social tiktok fent veure que corrien pels carrers de La Florida. Durant el trajecte ambdues van fer comentaris despectius cap al nostre barri perquè segons elles aquest era el “barri més xungo de Barcelona”, perquè feia pudor a kebab i perquè fins i tot van veure com es creuava una rata pel mig. En els dies posteriors molts se’n van fer ressò per denunciar el classisme de les dues noies. El mateix alcalde de l’Hospitalet va fer un vídeo de resposta on se’l veia preparant-se per córrer a la vegada que parlava de les excel·lències dels barris de la ciutat.

El cas és que pocs van centrar-se en un detall prou significatiu del vídeo i que aquells que vivim a La Florida no vam trigar gaire en adonar-nos: que el vídeo no estava gravat a La Florida i que ni tan sols apareix cap carrer del barri durant la projecció. No era La Florida sinó Can Vidalet el barri que vam poder veure al vídeo de les dues noies. A nivell mediàtic, però, això va ser secundari perquè la qüestió era assenyalar el barri de La Florida i, per extensió a l’Hospitalet, encara que el vídeo no fos gravat a la nostra ciutat sinó al municipi d’Esplugues. Òbviament el nostre tampoc és un barri de Barcelona tal i com s’afirmava al vídeo, fet que va deixar palès el grau de desconeixement de qui va publicar-ho. No serà la primera ni l’última vegada que passi. Podríem restar-li importància perquè al cap i a la fi només va ser un vídeo d’una joveneta al tiktok. Tanmateix, la seva transcendència va anar més enllà d’una simple gracieta en el context a d’un ecosistema tan tòxic com el de les xarxes socials.

Mariona Pujol, la noia que va penjar el vídeo, és una influencer amb 1,6 milions de seguidors a tiktok. És a dir, cada cop que publica un vídeo arriba a milions de persones, no només als seus seguidors sinó a moltíssima més gent que alhora en fa difusió. La credibilitat és el de menys en aquest món de joves influencers amb milions de seguidors. Però el seu ressò és cada cop més gran. Molt sovint això s’utilitza per transmetre discursos lligats a l’extrema dreta, ja siguin missatges xenòfobs, classistes o d’estigmatització dels immigrants així com dels barris on hi viuen. Les fakes news i la mentida com a eines mediàtiques es fan servir avui dia per construir un relat de criminalització de la pobresa i dels més vulnerables amb la finalitat de fer hegemònics els discursos d’odi d’una extrema dreta que pretén arrelar als nostres barris.

No sols es tracta de les xarxes socials sinó també d’una sèrie de mitjans de comunicació que responen a determinats interessos. Mitjans de grans grups empresarials però també petits digitals que han sorgit als últims anys amb l’afany de convertir el sensacionalisme i les fake news en gairebé un nou gènere pseudoperiodístic. Al barri de La Florida ho sabem perfectament, acostumats a ser notícia per la inseguretat als nostres carrers, generalment amplificada perquè es tracta d’incidir en la percepció de la ciutadania. Partits polítics, mitjans de comunicació i empreses d’alarmes han contribuït a construir aquest relat. Que l’Estat Espanyol sigui el primer país de la Unió Eurpea, i el quart del món darrere d’Estats Units, Japó i Xina en venda d’alarmes privades no és pas una casualitat. Perquè el relat de la seguretat i d’estigmatització dels barris de la classe treballadora no només té una arrel política sinó també comercial. En aquest sentit, ambdues s’interrelacionen. O és que potser ens hem de creure que empreses d’alarmes com Movistar Prosegur o Securitas Direct que diàriament ens aclaparen amb la seva publicitat no tenen cap interès?

El cas de vídeo de tiktok de Mariona Pujol va ser possible perquè s’ha consolidat aquesta visió dels “barris xungos”. I com deia anteriorment, la veritat passa a un pla secundari. Tant fa que els influencers o periodistes tinguin o no un mínim grau de coneixement del barri del que parlen o sí les dades oficials de delictes contradiguin la seva percepció dels nostres barris. En cas contrari no hauria estat possible que un personatge sense escrúpols com Alvise Pérez aconseguís arribar a ser diputat del Parlament Europeu gràcies a l’altaveu que el va proporcionar tenir un canal de telegram amb milers d’usuaris que utilitzava per difondre fakes news, assetjar i filtrar dades personals.

Les aplicacions de missatgeria instantània són una de les principals vies per les quals es difonen les fakes news i el relat xenòfob de l’extrema dreta. El que va passar al barri de Bellvitge fa uns mesos és un bon exemple. Determinats col·lectius van fer servir un grup de facebook amb una comunitat de 42.000 membres per generar una percepció de delinqüència al barri a la vegada que es reclamava la necessitat d’organitzar patrulles urbanes per garantir la seguretat. Precisament aquests que van instigar la creació de les patrulles no eren veïns ni veïnes de Bellvitge sinó agitadors de l’entorn de l’extrema dreta que van pensar en aprofitar l’ocasió per treure profit polític. La reacció del veïnat i de les entitats d’un barri històricament lluitador van poder capgirar la situació demostrant un cop més que el més gran antídot per fer front als discursos d’odi és comptar amb un teixit associatiu i un moviment veïnal prou forts i organitzats.

Youtubers com Wall Street Wolverine amb residència a Andorra i prop d’un milió de subscriptors o Jan Sin Miedo que va ser denunciat per la Fiscalia per delicte d’odi contra els immigrants són dos dels influencers que han atiat l’odi especialment contra la població d’origen magribí dels nostres barris. De manera molt freqüent tots dos han fet referència a l’Hospitalet i molt concretament a La Florida. El mateix Jan Sin Miedo, conegut per ruixar amb gas pebre a persones migrants, ha gravat vídeos als Blocs de La Florida amb l’objectiu de provocar incidents i després publicar-ho a les seves xarxes. El documental “La Xarxa Ultra” de TV3 de 2024 parla d’aquest fenomen dels anomenats fachatubers i de com el seu impacte s’ha deixat sentir sobretot entre els més joves amb continguts obertament xenòfobs, aporofòbics, misògins, islamofòbics o contra la diversitat sexual.

Les fakes news no són només una pràctica habitual a les xarxes socials o als digitals de nova creació. També ho són al periodisme més tradicional. Recordo com fa un parell d’anys el diari La Razón va publicar una informació sobre una presumpta baralla als carrers de La Florida. El titular va ser el següent: Nueva batalla campal entre magrebíes en el barrio de La Florida en l’Hospitalet para controlar el narcotráfico y la delincuencia. La crònica es completava amb un vídeo on es podia veure efectivament una baralla al carrer encara que distava molt de ser una batalla campal. Això sí, aquesta no va ser la informació més errònia perquè al cap i a la fi es tracta d’una qüestió d’apreciació. El més greu és que una vegada més els carrers que sortien al vídeo no eren de La Florida sinó que es tractava de l’Avinguda Josep Tarradellas al barri del Centre. Però encara hi ha més: el vídeo que va publicar el diari La Razón era d’un compte de twitter conegut per les seves fakes news i per la seva islamofòbia. La mateixa Associació de Veïnes i Veïns de la Florida va denunciar i exigir a La Razón la correcció de l’article però com podeu imaginar el diari va fer orelles sordes i de fet dos anys després l’article segueix publicat sense cap modificació.

Les xarxes socials i l’esclat d’internet com a espais que han democratitzat l’accés a la informació ens han donat eines per fer arribar la nostra opinió a milers de persones. Però a la vegada també s’han convertit en un regal enverinat perquè ha permès la difusió de discursos que creiem superats com a societat suposadament democràtica. Aquest ús pervers de les noves comunicacions ha promogut la xenofòbia, el masclisme o la criminalització dels sectors més vulnerables de la població. L’estigmatització dels barris obrers i culturalment diversos mitjançant les fakes news i la tergiversació és una de las constants en aquest pou d’influencers i pseudoperiodistes. Davant d’aquesta deriva hem de saber identificar i denunciar a qui utilitza la mentida per promoure la divisió i l’odi entre el veïnat d’un mateix barri. Aquesta és ens dubte la nostra tasca: defensar els nostres barris i la dignitat de tots els que hi viuen.

Una crònica en primera persona del recompte dels “sense llar” a l’Hospitalet

Carles Galve Farré

La nit de dijous 11, a les 22 hores, ens van assignar la nostra zona d’observació per al recompte al barri de Pubilla Cases (entre l’Avda. Isabel la Catòlica i l’Avda. Manuel Azaña). Érem la Maria, una jove de Sant Adrià de Besòs; la Marga, una activista social de Santa Eulàlia i en Jerson, un jove peruà acabat d’arribar, sense papers.

Una cosa que em va semblar significativa era que l’únic càrrec electe del Consistori que va participar aquella nit va ser el Manuel Domínguez, regidor dels Comuns. És preocupant que cap dels 26 regidors restants s’interessés per aquella tasca.

Sensibles i preocupats per la justícia social, vam rastrejar els carrers d’un barri pobre intentant trobar encara més pobres. La pobresa té infinitat de cares. La fam i la manca de sostre tenen, al meu entendre, una dimensió veritablement cruel. És la constatació més propera a la mort.

Des del principi vaig tenir la sensació de participar en una acció solidària, però no exempta d’un cert dolor. Volíem conèixer, o millor dit, constatar i comptar el nombre de persones que dormien a la intempèrie. Comptàvem, en cadascun d’ells o elles, el fracàs d’una societat amb clars signes de decadència.

És profundament dur i trist veure éssers humans adormits, en una posició de màxima vulnerabilitat, al terra dels carrers o, en el millor dels casos, resguardats per caixes de cartró o en cotxes abandonats, encongits gairebé en posició fetal.

Volíem fer saber, als qui dormien a casa seva, que a l’Hospitalet hi ha molts veïns que estan vivint de manera inhumana. Vaig sentir una contradicció: volia tenir l’experiència de veure una cosa que ja coneixia.

Essencialment, crec que la meva intenció era reforçar les bases de la meva opinió radical per denunciar la hipocresia i el cinisme. No podia evitar un cert sentiment de frustració per no rebel·lar-me contra una injustícia semblant i sentir-me culpable per només comptar quants estan vivint d’aquesta manera inhumana.

A l’Hospitalet, entre les persones empadronades i l’altíssim nombre de persones que viuen i treballen sense estar comptades i/o registrades en el nostre cens, crec que no devem estar lluny dels tres-cents mil (300.000) habitants.

El Centre dels Alps depèn de l’Ajuntament. És l’únic lloc que acull les persones «sense llar». Disposa de quaranta-tres (43) llits per acollir persones en màxim grau de vulnerabilitat.

A la xerrada on vam participar per poder ser voluntaris i dotar-nos de criteris bàsics, ens van avançar l’últim cens del 2024. Si no m’equivoco, se situava al voltant de les 100 persones, a banda de les 43 dels Alps. Total: 143 persones dormint al carrer. Per pal·liar la diferència, sembla que s’han creat 9 llits l’últim any.

Em vaig sentir agent voluntari de l’Ajuntament per una nit. La proporció és esgarrifosa: en una ciutat amb gairebé 300.000 habitants, només disposem de 43 llits als Alps per gent sense llar, de manera que em va semblar, claríssimament, que les polítiques socials del nostre govern són obscenament insuficients.

Vam caminar els quatre voluntaris per tot el barri; vam veure quatre persones al costat de l’escola Josep M. Folch i Torres que dormien a terra, arran de paret. L’assentament que vam descobrir més colpidor està situat darrere d’un llarg mur, entre la carretera N-340 —és a dir, la carretera d’Esplugues/Collblanc— i la zona est de l’estació elèctrica de la FECSA, a Pubilla Cases.

Les dades seran esgarrifoses. Es coneixeran la setmana vinent. Vam finalitzar el recompte cap a les dues de la matinada. Adreço la conclusió a l’alcalde David Quirós: la pobresa i l’exclusió social, no es poden combatre només amb caritat. De la mateixa manera, que la policia no pot ser l’única solució per reduir la inseguretat.

No és decent no mirar de cara aquest gravíssim problema. La primera autoritat local hauria d’haver liderat l’organització de la nit.

L’autoritat s’obté donant exemple. Ho ha de prioritzar a l’agenda. La crisi habitacional no hauria d’emmascarar ni justificar un problema de característiques humanes d’arrel completament social i ètica. Una administració municipal sense sensibilitat social és una administració, un govern, pràcticament mort.