Pere Izquierdo i Tugas (Director del Museu de l’Hospitalet, Patrimoni i Memòria)
Hi ha un consens gairebé absolut, al carrer i a les xarxes socials, que ens diu que ara tenim més immigració que mai. Que ara tenim més gent forastera que en cap altre moment. I que aquesta gent és bruta, violenta, estranya, poc educada i refractària a la nostra llengua i als nostres costums, per no dir directament perillosa.
Fins i tot gent amb estudis d’història se sorprèn quan els dic que aquesta situació no és pas nova, sinó que forma part de la dinàmica pròpia del nostre país i de la nostra ciutat, com a mínim, des de les acaballes del segle XV. Que la cultura i la societat catalanes, amb una dinàmica demogràfica sempre molt prudent, en bona manera s’han format i rejovenit sistemàticament així des de l’Edat Mitjana.
No parlarem, que podríem, del fet que absolutament tots els humans procedim d’avantpassats africans, ni de les successives onades de pobladors que van anar arribant aquí al llarg de la prehistòria, sovint gairebé substituint del tot la població anterior, fins a la instal·lació de romans, visigots, i ja a l’edat mitjana, primer àrabs i berebers i després colonitzadors pirinencs i llenguadocians.
Moltíssima gent ignora que des de 1470 fins al final del segle XVII, tant l’Hospitalet com els altres pobles del delta del Llobregat van rebre una immigració aclaparadora, especialment des d’Occitània, el sud de França, on hi havia nombroses tensions religioses i socials. En la seva fase inicial, de 1470 a 1570 (un segle sencer!), arriben sobre tot joves solters. Del 1570 al 1620, seran sobre tot famílies amb criatures, i a partir de 1620, altra vegada joves solters. Venen a treballar al camp, a fer de mossos, com en deien llavors. Molts dels cognoms que considerem catalans de soca arrel són indubtablement occitans, com per exemple Xirinachs, Rodés, Foix, Barjau, Toldrà, Badia, Narbona, Gascó, Lacomba, Amiguet, Marsé o Lafarga.
Aquests occitans portaren a l’Hospitalet la devoció per Sant Roc, un sant de Montpeller, i fins i tot li dedicaren una confraria. Les taules del retaule renaixentista que l’homenatjava es compten entre les millors peces de la col·lecció del Museu de l’Hospitalet. Un antecedent de les processons cíviques d’arrel andalusa que han arrelat als barris del Samontà.
En el cas de Sant Boi de Llobregat, que Jaume Codina va estudiar amb molt de detall, a l’any 1601 un 44% de la població era nascuda a França, i el 42% dels casaments entre 1584 i 1620 tenien un nuvi francès. Ja llavors, els que portaven més generacions vivint aquí es queixaven que aquests immigrants eren bruts, violents i ignorants, i que els fotien les pubilles.
Curiosament, les lleis catalanes fins al decret de Nova Planta eren molt més acollidores que les actuals. A Barcelona, al cap d’un any de residir-hi, un estranger adquiria la totalitat dels drets de ciutadania, inclosos els de representació política al Consell de Cent. La capital era llavors, com podem veure als treballs d’Albert García Espuche, un gresol de nacionalitats. Estrangers de tota Europa, sovint artesans i professionals liberals, representaven una part molt important de la població urbana. A diferència dels expats actuals, però, la integració era molt ràpida i sovint es catalanitzaven fins i tot el cognom, traduint-lo de l’alemany, de l’italià o de l’holandès.
Amb l’arribada de la revolució industrial, l’Hospitalet anirà rebent onada migratòria rere onada migratòria, gairebé sense interrupció. Tant la indústria com l’agricultura intensiva requerien molts braços i aquests van anar arribant de cercles concèntrics cada vegada més amplis. Primer gent del Pirineu i de les Terres de l’Ebre; després del País Valencià i de l’Aragó; amb la construcció del Metro, gent de Múrcia, i després d’Andalusia, Extremadura, Galícia i Castella.
Cada vegada, els pretesos autòctons, en realitat descendents d’onades prèvies d’immigració, es queixaven amargament i fins i tot temien els nouvinguts, conceptualitzats com a bruts, violents, poc educats i refractaris a la llengua i la cultura locals.
A finals del segle XX, just quan l’onada migratòria dels anys 1960s comença a jubilar-se o a prosperar socialment, comencen a arribar altre cop immigrants estrangers. Primer del Marroc, de Guinea Equatorial, de Filipines, de Romania i de Centre i Sud-Amèrica, als quals s’afegeixen més recentment ciutadans procedents de diferents països de l’Àsia, de l’Est d’Europa i de l’Àfrica subsahariana.
I la gent que es considera de l’Hospitalet, perquè els seus avantpassats hi van arribar fa més temps, diu que té por de caminar pels carrers, que els nouvinguts són violents, estranys, poc educats i refractaris a la llengua i als costums. Encara que, quan els tractes, veus que normalment fan esforços enormes per adaptar-se a la seva nova realitat.
Estic convençut que els fills dels infants de tots colors que venen a visitar el Museu de l’Hospitalet i que hi demostren, per cert, un domini impressionant del català, d’aquí a unes dècades, quan arribi gent a la ciutat procedent d’altres bandes, es queixaran -irremeiablement i desgraciada- que són bruts, violents, maleducats, estranys i refractaris a la nostra llengua i costums…
La primera cosa que s’ha de dir de Conca és que és una meravella de ciutat. Que val la pena visitar-la sí o sí. Que el conjunt de geologia i urbanisme popular és extraordinari. No en allargarem aquí en aquesta recomanació perquè en aquests indrets només parlem de cuina i Conca va molt més enllà de l’aspecte gastronòmic.
La bellesa de la ciutat i l’entorn i que estigui relativament a prop de Madrid fa que hi hagi molt turisme. Aquest turisme desemboca en que sigui difícil destriar els bons restaurants dels dolents, més enllà d’aquells que ja no pretenen ser bons i simplement t’ofereixen pitança per sobreviure a un preu raonable.
Nosaltres, després de llegir aquí i allà les crítiques i les contra-crítiques em triat el restaurant Las Brasas per anar-hi a dinar. La veritat és que la cosa ha començat malament perquè al telèfon ja han sigut antipàtics. Ens han dit a tal hora es tanca la cuina i si venen més tard no els donarem de dinar. Després, al penjar, el meu interlocutor ha dit a un company seu de feina “catalanes…” d’una manera que no mostrava gaire simpatia per nosaltres, cosa que jo mai tinc en compte perquè, en realitat, simpatia pels catalans -pel que sigui- no en sent pràcticament ningú. Per alguna cosa serà.
Las Brasas està en plena baixada del Castell fins a la ciutat nova de Conca. Deixem el cotxe a un pàrquing que hi ha foradat a la muntanya pràcticament davant del restaurant. Arribem d’hora. Més d’hora del que havíem dit que arribaríem. Cap problema. Hi ha gent – molt majoritàriament turistes, com nosaltres- però no està ple.
La decoració del restaurant és la típica d’un mesón. A la paret hi ha un poema de la senyora Aurora Frías -que no tinc ni punyetera idea de qui deu ser- que diu:
“Si ha este mesón has llegado, No ha sido en vano el camino, Si eres gente de buen bocado Y te interesa el buen vino, Este el el sitio adecuado, ¡has llegado a tu destino!
Las viandes de esta casa Tienen fama y calidad Buenas carnes a la “Brasa” En una gran variedad. Verduras seleccionadas, Pucherete de la abuela, Judías bien preparadas, Caldereta a la cazuela
Platos típicos de Cuenca Cocinados con esmero Zarajos y muy en cuenta Nuestro rey, el “morteruelo”. Un buen trago de porrón
De resolí y de cazalla Para hacer la digestión, Te echarás, que eso no falla.
Y entre estas venturanzas Ya podéis coger camino, Habéis llenado la panza Y habéis ganado un amigo. “
Per acabar d’arrodonir el folclorisme del lloc se’ns presenta un metre que sembla una mena de d’Artagnan cregut i fatxenda. D’aquells que creuen que els turistes que te al menjador no han bufat mai cullera i es permet de tractar-los amb una condescendència estúpida i imbècil.
Penso que és gairebé impossible que mengem bé en aquest lloc perquè la bona cuina te a veure amb les categories i no amb les anècdotes i aquí està clar que tot plegat és pur folklore i que de la tradició culinària castellana no en tenen ni idea ni, probablement, els interessa.
L’actitud del d’Artagnan canvia quan en comptes de menú, triem plats de la carta; en comptes de dues copes de vi, demanem una ampolla -i no precisament la més barata- i quan ens veu fer fotografies. La Marina, la meva dona, li diu a l’aprenent de mosqueter que jo soc crític gastronòmic, cosa que si bé és certa, també és exagerada. Però en tot cas estic segur que servirà per a que mengem i siguem servits millor.
SALTEADO DE BOLETUS CON YEMA
Això que un bolet particular es digui “boletus” planteja un problema per un català. Com que nosaltres utilitzem el genèric bolet per a tots els fongs boletals, no tenim ni idea de quin bolet en concret és el boletus. En això dels bolets catalans i castellans som força discordants. Només cal pensar que al nostre rovelló els n’hi diuen “níscalo”. Així no hi ha ni Déu que s’aclareixi, per molt bona voluntat que hi posis.
Una vegada et serveixen el plat, la cosa està més clara. Els boletus són ceps. Aquest bolet es veu que tothom l’anomena com li dona la gana. Els italians, copiant els romans, l’anomenen fong porcí, en alemany Steinpilz, bolet de pedra, però els vienesos prefereixen el Herrenplitz, bolet senyor i així podríem anar continuant arreu de la geografia que els ceps han fet seva.
El gran poeta satíric romà Marcial – i també Plini- adorava els ceps. Per això quan li van servir suilli en comptes de ceps va escriure indignat aquests versos -Epigrames, III – 60, reclamant els bolets dels porcs:
“…sunt tibi boleti; fungos ego sumo suillos (Ep. iii. 60),
que ve a ser “Vos mengeu el boletus selecte, que jo prefereixo el bolet dels porcs”
En tot cas, els ceps que em serveixen són bons, carnosos, suaus, fins, agradables de menjar. I el rovell de l’ou que els acompanya n’accentua la finesa i la cremositat. Està bé.
AJOARRIERO
Al mateix restaurant “La Brasa” la Marina demana un ajoarriero, que, pel que es veu, també anomenen “atascaburras”, que no és un nom amb gaire glamour, però que sí que fa un cert efecte. El plat ve a ser una mena de pasta feta a base de patata, all, ou i oli i molles de bacallà. La veritat és que és excel·lent, pel meu gust més fi, més suau, que la nostra esqueixada.
Diu que l’origen del plat està en els traginers que l’utilitzaven per tal de conservar els aliments que duien a sobre. Les fondes els hi van copiar. I les llars ho van copiar a les fondes.
Llegeixo que hi ha llocs que s’atreveixen a servir-lo barrejant-li llagosta. Simplement em sembla un pecat mortal. No entenc què cony passa als humans amb la llagosta, un crustaci que ja és perfecte en ell mateix, que la fas a la brasa i esdevé divina. A Itàlia me la van servir amb espagueti en un plat entre esperpèntic i tristíssim. A Austràlia, me la van servir en un entrepà on quedava absolutament ofegada i difuminada. Vaig anar al jutjat de guàrdia d’Adelaida a posar una denúncia per estafa i danys morals al cuiner. Ja no m’imagino l’aristocràtica llagosta, finíssima, pulcra, sensacional nedant en aquesta pasta de patata i all. Prefereixo no imaginar- ’ho.
MITJA PALETILLA DE BÉ ROSTIT AL FORN
“Sacó Moisés de Egipto al pueblo hebreo, pasó el Jordán seguro, y por memoria comió el cordero, y celebró la gloria de aquel divino general trofeo.
Instituyó la Pascua con deseo de eternizar aquella dulce historia, la libertad, el triunfo, la vitoria figura deste pan que adoro y creo.
Memoria sois, Cordero soberano, de la salida de otro Egipto fiero, Pascua divina del linaje humano.
Y así como Moisés más verdadero, nos da la bendición de vuestra mano Pascua, pasto, pastor, pan y cordero.”
Lope de Vega, sonet LIV.
Lope de Vega, madrileny de quan Madrid era encara Madrid, amic de Quevedo, enemic de Góngora i rival de Cervantes, escriptor prolífic, incansable. A l’alçada de Ramon Llull i Josep Pla, si no els supera. Fènix dels enginys i monstre de la natura, només la seva vida aventurera és comparable a la seva obra.
El bé rostit al forn degué entusiasmar Lope, igual que entusiasma a la majoria dels castellans, europeus i, pel que ell explica, jueus, com a mínim des de l’època remota de Moisès. No sé si fou per això o per una altra cosa que Jesús es comparà amb un bé o qua són pare, quan Abraham estava en l’amarga tessitura d’haver d’assassinar Isaac, li va posar un xai que es va prestar voluntari per a ser degollat. Vull dir que tot això dels homes, els xais i els béns ve de molt, molt lluny.
I bé, deixant-nos de literatures i religions, què de de dir de la mitja paletilla de bé al forn que ens han servit a “La Brasa”. Doncs, honestament, que era mediocre. Que n’he menjat de molt millors. No vull dir que fos dolenta, que no fos comestible, que n’hi hagués per tornat el plat a la cuina, no, no és això. Vol dir que la relació qualitat preu era abusiva i que, com era de preveure, la parafernàlia folclòrica del local amaga una mediocritat culinària i només és apta per a turistes com nosaltres. No crec que gaire gent de Conca vingui aquí a menjar. Massa car i massa mediocre.
I gairebé segur que els millors bens al forn els fan a les cases articulars. Perquè aquesta és una altra. Els que he tingut la sort i el privilegi de tenir una mare i una esposa que han estat i son unes cuineres excel·lents, ens trobem que, quan anem al restaurant, requerim un nivell alt, que, com a mínim estigui per sobre del nivell de la cuina de casa. Quan això no és així -i passa sovint- tornem a casa decebuts, amb la sensació que ens han aixecat la camisa. I consti que entenc perfectament que qui no ha bufat mai cullera o pertany a la generació de joves que no cuinen mai i s’alimenten a base de precuinats infectes, quan van a aquest restaurants parnafernàlics ho trobin tot colossal. Però el rei està despullat, com sap el nen del conte de de l’Infant don Juan Manuel.
Han expulsat sis-cents cantaires del temple recent beneït: per ser rebels i trinxeraires i, sobretot, no han obeït. Feien proclames des de l’aire dignes d’un diable maleit.
Després de segles preparant-se havia arribat el moment, de cantar fins esgarmellar-se el virolai del bon mossèn. Prô de llestos volen passar-se per Catalunya independent.
Perquè és una enorme heretgia que vulguin cantar Els Segadors, al gran temple de l’harmonia que coi hi fan tants pecadors? Sort n’hi hagut de la policia que a tots els ha fet tocar els dos.
Després, diu el ruc de l’Omella: “a la casa de Jesucrist, Política? Tarja vermella. I l’Estelada? És l’Anticrist.” I li van creixent les orelles Com al ruc que va muntar el Crist.
Asseguts a primera fila, en els llocs dels més gran honor, en Sànchez, en Collboni i l’Illa i Felip el rosegador, perquè es veu que qui al poble esquila li son reservats seients d’or.
S’ho mira tot a l’altre barri, el beat Antoni Gaudí. i fot tants crits i tant xivarri que me’l tornen a detenir. No hi ha rei que l’esbotifarri, ni que el pugui estabornir.
En primer lloc, cal aclarir que les elits no formen un bloc monolític. Competeixen, discrepen i mantenen conflictes interns. Però aquesta rivalitat acostuma a desaparèixer quan perceben una amenaça comuna sobre els fonaments del sistema que les beneficia.
Les elits no es defensen mitjançant un únic mecanisme. La seva força prové precisament de la combinació de múltiples estructures —polítiques, econòmiques, mediàtiques, judicials i culturals— que actuen simultàniament en la mateixa direcció.
La resposta no acostuma a trobar-se en conspiracions cinematogràfiques, o ordres directes. El poder modern funciona de manera molt més sofisticada, que no consisteix a decidir-ho tot, sinó a determinar quines decisions són possibles i quines deixen de ser-ho abans fins i tot de plantejar-se.
En tenen prou amb controlar els marcs generals dins dels quals es prenen les decisions. Els àmbits clau de decisió i les anomenades línies vermelles.
Molts dirigents polítics, empresarials o socials arriben a posicions de responsabilitat convençuts que disposen d’un marge de decisió molt ampli. I sovint és cert. Poden decidir moltes coses. Però no totes.
Existeixen àmbits especialment sensibles on els interessos permanents del sistema són molt més importants que la voluntat dels dirigents circumstancials. Poden ser interessos econòmics estratègics, equilibris geopolítics, monopolis d’informació, estructures d’estat o mecanismes essencials de reproducció del poder.
El gran error d’alguns responsables polítics és creure que el càrrec els converteix en posseïdors reals del poder. Confonen administrar una parcel·la de poder amb controlar-ne les estructures profundes.
Mentre les seves decisions es mantenen dins dels límits tolerables, gaudeixen d’autonomia. Quan intenten alterar interessos considerats estratègics, acostumen a aparèixer mecanismes de correcció: pressions mediàtiques, aïllament polític, bloquejos administratius, ofensives judicials, campanyes de descrèdit o simples abandonaments de suports.
No sempre hi ha una mà única que dirigeix aquests processos. Sovint n’hi ha prou amb una coincidència d’interessos entre elits que comparteixen organitzadament interessos estratègics semblants. I no necessàriament els portaveus coneguts (“Quien pueda hacer que haga”) són els qui realment mouen els fils.
Alguns alts dirigents descobreixen tard que existeix una diferència entre el poder formal que figura als organigrames i el poder efectiu que condiciona els resultats.
Quan apareix aquest comportament “desviat” per part de l’alt dirigent polític, desviat en relació amb què esperen d’ell les elits; quan es percep que l’alt dirigent polític es creu que el seu poder ja no és subaltern al poder real de les elits; quan deixa de fer cas als seus assessors que el prevenen de la realitat de l’estat dual (l’estat profund), comença el ball.
Entren en joc, prèvia encesa d’alarmes, totes les formes de combat, les legals i les il·legals, les ètiques i les brutes, les formals i les informals, les visibles i les no visibles, tot s’hi val per intentar arraconar progressivament l’element incòmode.
Ens centrarem en un sol dels mecanismes. El partit.
Les elits coneixen bé unes organitzacions polítiques i socials que aspiren a perdurar, que necessiten amplitud, integrar sensibilitats molt diverses, que no poden representar només una fracció reduïda de la societat. Que n’han après imitant l’Església catòlica, la seva capacitat d’adaptació, la capacitat d’absorbir idees dins d’uns límits, i mantenir sols un petit nucli doctrinal innegociable, que en molts partits és ínfim.
Aquesta heterogeneïtat i flexibilitat orgànica no és una debilitat. És una font de supervivència.
Però, tanmateix, es converteix en el primer punt feble. Entren en joc antics dirigents polítics del mateix partit, corromputs pel sistema i alhora agraïts a la seva protecció, però amb alt valor simbòlic i aparença de legitimitat. I també surten altres dirigents que volen ascendir als llocs més alts. I es posen al servei de l’operació d’assetjament del “desviat”.
Aquestes operacions tenen més possibilitats d’èxit quan les organitzacions han relaxat els seus mecanismes de selecció interna. On, a canvi de la fidelitat individual, s’admet la incapacitat del candidat per exercir la funció pública a la qual aspira i la manca d’escrúpols en el seu comportament ètic. Tenir gent mediocre i poc honesta a dins de casa és l’altre punt de feblesa important del partit. Si no tens la casa ben neta estàs exposat a què tot trontolli. Donar tantes facilitats és arriscar massa.
I aquí entra en joc la construcció d’un relat, la seva difusió i la seva fixació a la societat. Cap missatge polític mínimament eficaç pot ser completament fals. Necessita una base de realitat. Un fet cert. Una declaració real. Una dada parcialment correcta. A partir d’aquí es construeix el relat.
Se seleccionen uns elements i se n’amaguen uns altres. Es trien uns testimonis i no uns altres. Es destaquen unes conseqüències i se silencien les restants. El resultat final no és necessàriament una mentida absoluta, sinó una realitat parcial presentada com si fos la realitat completa.
La força del relat no prové tant de la seva exactitud com de la seva capacitat de resultar creïble.
Quan diversos grans mitjans, experts mediàtics, opinadors, plataformes digitals i actors institucionals transmeten simultàniament una mateixa interpretació dels fets, una gran part de la població tendeix a assumir-la com a certa. No perquè hagi verificat personalment les dades, sinó perquè confia en els mecanismes que les presenten.
A tot això cal afegir una sensació creixent de desconcert de les societats contemporànies que viuen amb un accés immens a la informació. Però la capacitat d’entendre què està passant sembla disminuir.
Mai no havíem tingut tants canals de comunicació. I, tanmateix, mai no havia estat tan difícil distingir entre informació, propaganda, entreteniment, manipulació, màrqueting o simple soroll. És en aquest context que massa pocs ciutadans perceben que alguna cosa no encaixa entre el que diuen els grans mitjans i la realitat quotidiana.
Potser aquesta és la gran qüestió del nostre temps: no qui governa, sinó qui defineix els límits de què pot governar-se i què queda fora de l’abast de qualsevol govern.
Aquestes dinàmiques no són simples especulacions teòriques. També poden observar-se en episodis polítics contemporanis que tots tenim presents.
Quan s’intenten alterar els equilibris que les estructures profundes del Deep State consideren sagrats, la resposta és proporcional a l’amenaça. Si exposes un expresident negociant a Brussel·les una amnistia que pretén esborrar l’esforç repressiu de l’estat profund contra els catalans, no es pot esperar cap altra cosa que el que està passant.
Potser alguns encara pensen que assistim a una simple disputa partidista. D’altres sospiten que el que està en joc és molt més profund.
Ventura de la Vega fou un escriptor argentí del segle XIX que es va afincar a Madrid. Partidari adolescent de la independència argentina, els seus pares el van enviar a Espanya a que hi estudiés. A Madrid va conèixer José de Espronceda, però, al contrari de l’autor de “La canción del pirata”, Ventura de la Vega es va anar tornant cada vegada més conservador, més catòlic i més espanyolista, de manera que quan l’Argentina va esdevenir independent i la seva família el va reclamar per tal que tornès, Ventura va dir que a la metròpoli s’hi estava molt bé i que s’hi quedava. Va fer sort. Fou professor d’Isabel II, director del Teatro Español i acadèmic de la Real Academia de la Lengua. Fou un cèlebre autor de zarzuelas populars a la seva época i de la frase que després s’ha fet popular : “Todo Madrid lo sabia / todo Madrid, menos él” i fins i tot va tenir l’atreviment de tornar a enviar el Quixot a Sierra Morena, amb l’aplaudiment entusiasta de Mariano José de Larra. Però si el portem a aquestes planes no és per tot això sinó pel seu divertit poema “Sopa de ajo”, que diu així:
“CUANDO el diario suculento plato, Base de toda mesa castellana, Gustar me veda el rígido mandato De la Iglesia Apostólica Romana; Yo, fiel cristiano, que sumiso acato Cuanto de aquella potestad emana, De las viandas animales huyo Y con esta invención las substituyo.
Ancho y profundo cuenco, fabricado De barro (como yo) coloco al fuego; De agua lo lleno: un pan despedazado En menudos fragmentos le echo luego; Con sal y pimentón despolvoreado. De puro aceite tímido lo riego; Y del ajo español dos cachos mondo Y en la masa esponjada los escondo.
Todo al calor del fuego hierve junto Y en brevísimo rato se condensa, Mientras de aquel suavísimo conjunto Lanza una parte en gas la llama intensa; Parda corteza cuando está en su punto Se advierte en tomo y los sopones prensa, Y colocado el cuenco en una fuente, Se sirve así para que esté caliente. “
Pel que fa a mi l’obsessió castellana per la sopa d’all em costa una mica d’entendre. No és que la sopa d’all estigui malament, entenguem-nos, sobretot si te la fan a un bon restaurant, el problema està és que pels castellans aquesta sopa, que al meu entendre és vulgaríssima, és una mena d’estendard de la seva gastronomia, com podria ser el pa amb tomàquet a casa nostra. Hi ha un excés de collonada amb la sopa d’all. Una collonada reiterativa i monòtona a més no poder, a més. Jo he vist utilitzar la sopa d’all en situacions absolutament inversemblants, concretament fent el Camí de Sant Jaume a Tierra de Campos. Arribàvem els peregrins assedegats, fins el collons del sol, les pedres i la pols i a l’arribar als pobles no se’ls acudia una altra cosa que donar-te un got de plàstic amb sopa d’all bullint. Jo em vaig queixar:
-Escoltin, no tenen aigua fresca?
-Vostès els catalans sempre ho troben tot malament. L’aigua fresca no va bé pels peregrins. Com tothom sap la sopa d’all és medicinal i idònia per qui porta molts quilòmetres a les cames.
-El que vostè digui, només faltaria, però em pot dir on collons és la font?
No cal ser gaire espavilat per copsar, primer, que la sopa d’all era un aliment que menjaven els que no podien menjar res més i, segon, que amb la moda de la cuina tradicional els restaurants han hagut de reinventar la sopa d’all per tal de transformar-la en quelcom atractiu i apetitós. Val a dir que jo no estic en absolut en contra d’aquestes metamorfosis que salven el paladar i el plat, ans tot el contrari. Ara, a més, el seu màrqueting diu que és òptima per les ressaques, amb la qual cosa a molts establiments nocturns castellans en serveixen a la canalla abans que no torni a casa. Ves a saber si els nostres avis romans no feien el mateix…
Al seu llibre, Julio Escobar defensa la sopa d’all aferrissadament:
“…la sopa d’all, tan espanyola, mereix, per senzilla i humil, les majors reverències. Està clar que fer una sopa d’all perfecta no és senzill, malgrat que pugui semblar el contrari, i la prova d’això és que els restaurants i hotels de més renom, no troben el punt exacte d’aquest brou alimentari i tonificant i el presenten com un líquid pàl·lid, fluix i sòmines, que no s’assembla en res al que esperàvem…” i “A l’esmorzar, o sigui, quan el cos està fluix per la manca de menjar i demana el primer ajut alimentari del dia que comença amb llurs afanys i treballs, les sopes d’all, amb els seus crostons i ous escalfats guanyen son més potents que el cafè amb llet i el xocolata. Admet, a més, una petita gerra de vi i després ja pot venir el que Déu vulgui…” i, finalment, “…Si a la joventut divertida i dispendiosa de la seva poca expertesa li va bé la sopa d’all quan quelcom fa figa, als vells els prova com un bàlsam eficaç. Mils de vells i velles van allargar la seva vida als pobles de Castella gràcies a aquest condumi i al traguet del fruit de la vinya, malgrat que fos del més comú o de pastura, i van aguantar gebrades, glaçades, neus i ventades sense immutar-se, anys i anys, com si fossin pins…”
Presentada així, doncs, la sopa d’all seria com una mena de poció màgica com la que va inventar el druida Panoràmix per tal que els gals poguessin resistir a l’invasor romà. Res a dir.
Ja he dit, però, que avui el que es busca als restaurants d’un cert prestigi no és la salubritat dels aliments -que alimentin- sinó el seu sabor. És el que te l’art gastronòmic – sofisticat- enfront de l’artesania culinària -primària-. El restaurador ha de fer que els seus hostes gaudeixin de la teca i tan se val si te colesterol o el que collons tingui. Sortir content del restaurant és valorar que els plats siguin més o menys deliciosos i res més. Si més no, als restaurants de categoria. Una altra cosa, és clar, són els restaurants de supervivència que t’alimenten amb qualsevol cosa a qualsevol preu.
Nosaltres – camí des de Corduente a Conca- hem parat a Unya. Ara em plantejo si he d’escriure Uña o he de traduir Ungla. Com que en català la ñ no existeix i no estic segur de l’etimologia del nom del poble ho deixo en Unya, que queda la mar d’exòtic.
El cas és que Unya és un poble medieval molt bonic a tocar a l’embasament. El lloc és senzillament meravellós. Sebastián de Covarrubias a “Tesoro de la lengua castellana o española”, escrit al segle XVII, en fa un gran elogi, que no tradueixo per no abusar encara més de les cites. Però que la deixa pels núvols. La visita és breu però val molt la pena.
Al restaurant del poble també s’hi menja molt bé. No és un restaurant senzill, sinó de categoria. A les taules hi ha estovalles i tovallons. La cambrera és una argelina que ha estudiat arquitectura i que és allà per millorar el seu castellà, diu. Voldria anar a Barcelona perquè allò és avorrit però no li surt feina, diu. A més, amb el tema del català, no sap si milloraria el seu castellà o es complicaria la vida. Ja ho entenc. És com si jo anés a Argélia a aprendre francès, li dic. Està a punt de dir-me que no és el mateix, però es mossega la llengua. No la paguen per discutir.
La sopa d’all que ens serveixen no te res a veure, em temo, amb la tradicional sopa d’all que menjaven els pobres de solemnitat a Castella. Per començar, hi ha carn. I em sembla descobrir-hi un bri de Xerès que probablement és una heretgia però la fa deliciosa. El pa que hi balla lliga perfectament amb el líquid groguenc de la sopa. La clara de l’ou li dona una delicadesa encara més extraordinària. La cuinera o el cuiner ha transformat un plat de supervivència en una obra d’art. No és fàcil. Per llepar-se els dits. Llàstima que la ració sigui breu, perquè si fos més àmplia podria ser perfectament plat únic.
Després d’això demanem un entrecot que també resulta ser extraordinari. No pregunto d’on ve la carn, ni indago res, perquè ara imagina’t tu que la vedella fos gironina o empordanesa. És perfecta i ja n’hi ha prou.
De postres mengem unes profiteroles de nata amb una mica de xocolata, que són si fa no fa com a tot arreu. Ni millors, ni pitjors.
Ens acompanya un vi blanc del país finíssim, tant que no sembla castellà sinó alsacià. Perfecte.
Diuen que el Papa ve de Roma, tot content i il·lusionat, que vol conèixer Barcelona, i els pecadors de la ciutat. Que Déu l’agafi confessat!
L’Antoni Gaudí està que trona, amb el ruc de l’arquebisbat. Remuga el patró i la patrona, d’aquest Omella tan tronat. Que Déu l’agafi confessat!
Diu que la Sagrada Família no s’hi ha avingut, ni conformat. Entre la fòbia i la fília, on és la catalanitat? Que Déu t’agafi confessat!
Que volen omplir d’estelades, el seu passeig per la ciutat. I a l’Omella, que l’ha cagada, fotre-li uns ous d’estruç pel cap. Que Déu l’agafi confessat!
A Madrid li feien la rosca, aquí tothom està emprenyat. A més a més, també està mosca: que és un merengue declarat. Que Déu l’agafi confessat!
I estan emprenyats els taxistes, I també ho està l’abusat. I més li val que un Déu optimista mai no es mogui del seu costat. Que Déu l’agafi confessat!
El gran Lleó és ara una mixa, arribarà o no a Montserrat? Diu que el Banyeta està que es pixa amb tot el ciri que ha muntat. Que Déu l’agafi confessat!
El cas és que les migas són un plat que es menja a bona part de la península ibèrica i que s’ha exportat a Hispanoamèrica, però a Catalunya no en tenim costum. Jo les havia tastat a un restaurant aragonès que hi havia al carrer del Carme de Barcelona -no sé si encara existeix, perquè d’això ja fa molts anys- i m’havien semblat horroroses, pesades de menjar, feixugues. Amb tres o quatre forquillades en tenies prou, la resta sobrava i, si te la menjaves, era per força.
Per això quan la Teresa i el Jordi ens van dir d’anar a menjar unes migas a Penyalen, a l’Alto Tajo, jo pensava que patiríem. Ja se sap que el que a alguns ens entusiasma, d’altres ho detesten i al contrari. “Para gustos, colores” diuen els castellans i és ben bé així. O “Cadascú per allà on l’enfila”, que diem nosaltres. Jo vaig entrar al restaurant El Fósil, a punt de fer un sacrifici, menjar-me les migas i fer creure als nostres amics que havia gaudit de l’àpat. Això és el que m’havien ensenyat els meus pares i a l’escola que s’ha de fer en aquest tipus d’ocasions i jo -fora de casos extrems en que la vianda em faria treure la primera farineta- sempre he mirar de complir-ho.
El cas és que aquestes migas del Fósil de Penyalen em van agradar molt, moltíssim. Jo crec que la gràcia del plat, el que li treia la pesadesa de les que havia menjat fa tants anys a Barcelona eren els bocins de fruita que hi havien col·locat. Trossos de taronja i grans de raïm negre. Vet aquí tota la gràcia de la transformació del plat. Potser hi havia alguna cosa més, però se’m va escapar. El cas és que un plat pesat, monòton i trist havia esdevingut per art i gràcia de uns bocins de fruita lleuger, alegre, gustós i fins i tot refrescant. Una meravella.
Llegeixo que l’origen d’aquest plat ve dels pastors transhumants, que em queden a la prehistòria, com quelcom molt exòtic. El meu pare explicava que son pare -el meu avi Tomàs Porta i Lluc- als sis anys feia de pastor a La Vansa (Alt Urgell) i que les passaven tan magres que tan aviat com va poder va baixar a Barcelona a fer de forner. No en tinc ni idea si el meu avi i els meus besavis feien la transhumància o no. De fet, llastimosament, dues o tres generacions enrere, no en sabem res de la història de les nostres famílies. És una pena.
També llegeixo que l’origen del plat pot ser musulmà -després de la civilització romana, vingué la civilització musulmana, infinitament més avançada que la goda- com tantes altres coses notables d’aquesta península. No s’acaba d’entendre el perquè, amb tot el talent civilitzador que van aportar, els hispànics rebutgem la civilització musulmana com si fos la pesta. Per més inri, aquest plat, que els musulmans anomenen “tharid”, és veu que era el preferit del profeta Mahoma, tan quan era a La Meca, com quan era a Medina, entrant a formar part, després, dels plats més distingits de la cuina andalusina. Potser per això, els castellans vells, per poder menjar migas i no passar per moros hi afegien “torreznos”, és a dir, daus de greix de porc fregit colistèrics amb ganes, però deliciosos, tot s’ha de dir…
Llegeixo que és un esmorzar habitual de la milícia espanyola. Ho deixo aquí. Amb la milícia espanyola més val tenir-hi pocs tractes.
Vet aquí el que trobo a la wikipèdia respecte de les migas manxegues: s’elaboren amb pa molt dur que ha d’estar en remull un parell d’hores. Alls, oli d’oliva, llonganitza, porc. Es barreja el pa amb la farina. A la paella on s’han fregit els alls i els tropezones s’hi tira el pa i s’ha de començar a donar-li voltes coent-les a foc molt lent. A l’hora de servir-les s’hi afegeix fruita, normalment raïm, magrana o meló.
Pel que es veu és tradicional a Castella menjar migas un cop a la setmana, especialment a l’hivern. Per tant, és una mica com la nostra paella, que els restaurants serveixen els dijous i a les cases es menjava els diumenges. A més, nosaltres mengem la paella tot l’any. Tradición popular
Com a curiositat final, dir que les migas tallen el bacallà a la gran novel.la picaresca castellana del segle XVI. Se’n couen al Lazarillo de Tormes, al Buscón de Quevedo i al Rinconete y Cortadillo de Cervantes. Només per això ja val la pena tastar-les.
Sigui com sigui “fer bones migues” sempre és important.
2. CALDERETA DE CORDERO
“ Fue recogido de los pastores con buen ánimo, y habiendo Sancho lo mejor que pudo acomodado a Rocinante y a su jumento, se fue tras el olor que despedían de sí ciertos tasajos de cordero que hirviendo al fuego en un caldero estaban; y aunque él quisiera en aquel mismo punto ver si estaban en sazón de trasladarlos del caldero al estómago, lo dejó de hacer porque los pastores los quitaron del fuego, y tendiendo por el suelo unas pieles de ovejas, aderezaron con mucha priesa su rústica mesa, y convidaron a los dos, con muestras de muy buena voluntad, con lo que tenían.”
Miguel de Cervantes (“El ingenioso Hidalgo don Quijote de la Mancha”)
Donar entrada a Cervantes en aquests modestos articles gastronòmics és un honor, tot i que ara mateix no som a La Mancha, sinó a l’Alto Tajo, que gairebé podríem dir que no hi te res a veure. Si la Mancha ve a ser una estepa plena de molins de vent, l’Alto Tajo sembla el Pirineu, ple d’aigua, de boscos i de pedres. Ignoro si per aquestes terres Cervantes va fer córrer gaire els seus herois o no, però ja ho esbrinaré.
La caldereta de bé és el segon plat que ens serveixen al Fósil de Penyalen i tornen a ser el Jordi i la Teresa qui ens aconsella que els demanem. La veritat és que jo no ho tinc gaire clar, però segueixo el corrent als nostres amics. Crec que és el que toca, per les mateixes raons que ja he explicat abans. Fet i fet, el meu escepticisme és ben natural: a Catalunya es cuina a la brasa. Des de la llagosta fins les costelles. Si que es veritat que els pescadors, per exemple a Vilanova, feien calderetes de peix, però era perquè no tenien més remei. Total, que fer una caldereta amb costelles de bé podent-les fer a la brasa em sembla un sacrilegi. Però, com diuen aquesta gent, “allà donde fueres, haz lo que vieres”.
I bé, el cas és que les costelles eren excel·lents. Finíssimes, tendres, suavíssimes, quasi m’atreviria a dir que femenines, si no fos perquè en l’època del feminisme segons quines coses no es poden dir. I encara menys escriure, és clar.
Pel que es veu aquest plat era considerat “de pobre” bàsicament per la seva senzillesa. Alhora resulta que se solia cuinar al carrer i era l’àpat principal de les festivitats locals de molts pobles i aldees. En Jordi ens explica que això continua sent així.
Per fer-lo cal carn de bé (manxec, molt important), tomàquets, oli d’oliva, vi blanc, pebrot verd i vermell, cebes, alls, llorer, pebre, sucre i sal. Ja es veu que l’elaboració te una certa complexitat i que el resultat una certa contundència. Si pot ser -diuen els que hi entenen- s’ha de fer amb una perola, a foc lent i utilitzant com a llenya sarments. A més asseguren que va bé que el cuiner i la cuinera s’ajudi de vi negre de la terra mentre cuina. Res a dir.
Naturalment ignoro si en aquest cas la cuinera -la senyora Lucía- ha anat bevent vi negre mentre ens preparava la teca o no. No he gosat entrar a espiar-la. De fet, tan se val. El resultat ha estat excel·lent i, ja dic, totalment, inesperat.
“Per valorar com es mereix el poc que ens queda”, el divulgador “apassionat de la història i el patrimoni riberencs” Ireneu Castillo, tal com es defineix a si mateix l’historiador hospitalenc, ha publicat recentment Els últims masos de l’Hospitalet, “un viatge a través dels últims testimonis muts del passat rural d’un municipi que va arribar a tenir una de les hortes més fèrtils d’Europa”. El 30 d’abril presentava el llibre a la biblioteca Josep Janés, al barri de Collblanc. “Aquest llibre és una conseqüència directa d’haver perdut gairebé tot el patrimoni rural en forma de masies a la ciutat”, començava Castillo durant l’acte de presentació. Segons l’historiador local, el ciment, l’asfalt, els blocs i el predominant color gris amb els quals coneixem actualment la nostra densificada ciutat havien estat no massa temps enrere un immens mosaic agrícola amb centenars de masies que estructuraven el verd paisatge i la vida quotidiana de la pagesia de la vall baixa del riu Llobregat. En concret, a partir d’un exhaustiu treball de recerca de la historiadora Marta Piera i d’altres obres, l’Ireneu ha publicat un llibre sobre les 339 masies que hi ha hagut a l’Hospitalet al llarg de la història, de les quals només en queden 25, sis d’aquestes concentrades en el reduït espai del cèntric carrer del Xipreret, on ens trobem amb Castillo pocs dies després de la presentació.
Blanca Riera
Encetem l’entrevista amb unes aparentment senzilles preguntes que potser no tenen unes respostes tan clares. Què ha passat amb els 314 masos que han desaparegut? Quan i com van desaparèixer? Quines van ser les causes de la seva desaparició?
Doncs aquestes 314 masies han estat enderrocades sense cap mirament, la major part de les vegades per deixar espai lliure a l’especulació urbanística més dura i inclement, per obrir carrers, aixecar blocs de pisos o construir naus industrials. Durant la segona meitat del segle XX van acabar desapareixent gairebé totes les masies que es disseminaven pel terme municipal, restant dempeus només el 7% de totes les que van existir. Una autèntica massacre de masos.
“Tot això abans eren camps”, vas comentar a la presentació, mentre que al teu llibre vols oferir una mirada crítica sobre la transformació urbana que ha esborrat gran part del passat agrícola de la ciutat. Com ha estat aquesta transformació?
Simplement brutal. Ara no ens ho podem arribar ni a imaginar, però fins als anys cinquanta del segle passat l’Hospitalet era un continuumde camps agrícoles d’una fertilitat sorprenent, des de l’avinguda del Carrilet fins a la platja. Les més de 70.000 persones que aleshores habitaven la ciutat ho feien concentrades sobretot al Centre, Collblanc, la Torrassa i Santa Eulàlia, deixant una gran quantitat d’espai que era ocupat per camps productius regats pel canal de la Infanta. La contínua arribada de nova població va fer que els propietaris del terreny veiessin la construcció de pisos en massa un negoci molt més rendible que l’agricultura. Un negoci rodó que, en pocs anys, es va emportar per davant els camps i, amb ells, els masos que antany els gestionaven. Veure gent amb barrets i forques muntant un paller rodejat d’animals de tir en el que avui és la rambla de la Marina és quelcom que, per a algú que vegi la ciutat actual, és poc menys que ciència-ficció. Però era real a finals dels 1950…, i no estem parlant de segles enrere. Repeteixo, simplement brutal.
Actualment, encara resta un espai agrícola a la zona de Cal Trabal, a prop del marge esquerre del riu i a tocar del barri de Bellvitge i de l’Hospital Universitari homònim. Aquest està afectat per un projecte de reurbanització, el Pla Director Urbanístic Biopol-Granvia, que vol transformar la zona en un hub sanitari, un pol estratègic en ciències de la salut. Segons el pla, els masos que hi resten (Cal Trabal, Can Masover Nou) es conservaran i rehabilitaran amb finalitats diferents de les actuals, ja que es vol reconvertir en un parc amb horts urbans amb un ús social. Quina opinió et mereix tot plegat? Quina utilitat tindran els masos en el futur?
Fa uns anys, l’anterior alcaldessa Núria Marín titllava d’“espais cutres” els pocs camps que encara no estan urbanitzats al voltant de Cal Trabal. D’acord amb aquesta resposta, no costa gens comprendre que la voluntat del Consistori és la d’urbanitzar fins a l’últim pam que queda lliure a l’Hospitalet. Tant se val que de les més de dues mil hectàrees dedicades a l’agricultura només en quedi el 2%, ja que la prioritat serà convertir-les en ciment i asfalt —l’excusa no és rellevant— seguint el model que, durant els darrers setanta-cinc anys ha omplert les butxaques d’uns pocs i ha convertit la ciutat en una llauna de sardines. I si al final es conserva, és perquè la pressió de la ciutadania ha estat prou forta per evitar-ho. Tot i això, els projectes “han de fer” alguna cosa, com transformar l’espai en un parc urbanitzat, quan el que s’hauria de prioritzar és mantenir l’ús agrícola del terreny com s’ha fet durant els últims segles (cosa legalment possible i factible). En el cas que es convertís en un parc urbà, les masies que gestionen l’espai deixarien de tenir sentit i, si no se’ls dona un ús social o privat, en pocs anys cauran a terra. Cal Masover Nou és l’exemple més clar, mentre que Cal Trabal, que es manté perquè és l’únic mas a l’Hospitalet que encara té activitat agrícola, seguiria el mateix camí.
Molts dels masos que resten dempeus estan catalogats dins del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA, que en un futur pròxim també inclourà el patrimoni no arquitectònic) o com a Bé Cultural d’Interès Local —a més, Ca n’Espanya, L’Harmonia, Can Sumarro i la Torrassa, també son BCIN, és a dir bens culturals d’interès nacional—, i en alguns casos estan completament reformats i tenen un ús concret, com Ca L’Harmonia o Can Sumarro, que acullen el Museu d’Història de la ciutat i la biblioteca del mateix nom, respectivament. Hi ha altres masos també catalogats i protegits que encara no tenen cap ús concret i resten tancats? Què caldria fer amb aquests altres masos?
De fet, n’hi ha uns quants que, tot i estar protegits i catalogats, no tenen cap ús definit en l’actualitat, i això pot representar un greu risc per a la seva supervivència. És el cas de la Torre Gran o Cal Masover Nou, que tot i estar protegits, es troben pràcticament en ruïnes perquè els propietaris no compleixen el seu deure legal de conservació del patrimoni i l’Ajuntament no aplica les mesures punitives corresponents perquè ho facin. Un altre exemple és Ca n’Angulo, també conegut com el Mas de la Remunta, que tot i estar protegit, catalogat i de propietat municipal, porta dotze anys tancat i sense un ús definit, el que està provocant un procés de degradació rapidíssim. El cas de La Torrassa és encara pitjor. El 2008, quan s’anava a rehabilitar, es va descobrir que amagava les restes del castell romànic de Bellvís. El govern municipal, que n’és el propietari, va aturar el projecte i en comptes de refer-lo amb caràcter d’urgència, l’ha deixat a mitges (oficialment, en recerca de finançament) a expenses d’haver deixat una ruïna totalment degradada i indigna, tant pel monument, com pel barri. I la problemàtica afecta uns quants exemples més, ja que un edifici sense ús és a l’avantsala de la seva desaparició. Què caldria fer en aquests casos? buscar-li un ús, quin sigui (privat o públic, digne o indigne, tant se val), ja que és l’única forma que aquestes cases continuïn amb vida un cop que ja han perdut irreversiblement l’ús agrícola que les va generar.
Ireneu del Castillo amb l’ultim llibre que va publicar.
Altres masos sense catalogar resten abandonats i en un greu estat de degradació, com Can Rigalt, que està catalogat com BCIL i amb la fitxa nº 13 de l’actual PEPPA, o Can Jaume de la Vidala. Aquesta segona masia, envoltada de carreteres i pràcticament inaccessible, és a un pas de caure derruïda, mentre que la primera, propietat del FC Barcelona, resta tancada i abandonada i en un avançat estat de degradació. Quins factors han determinat el lamentable estat actual d’aquestes cases de pagès? Què demanes des de les pàgines del teu llibre (i a qui)?
Tot i que només ens queden 25 masos de 339, la casuística que afecta a cadascun és tremendament variada. Dels dos exemples que esmentes, Can Rigalt es fa servir com a moneda de canvi dins d’un projecte urbanístic supercomplex que afecta una gran quantitat de propietaris i administracions que està fent que el mas estigui absolutament abandonat enmig d’una tempesta judicial i burocràtica. Can Jaume de la Vidala és el que jo anomeno una “masia fantasma”, ja que en ser abandonada als anys 1970 a causa de la pèrdua dels conreus i la profusió de vials al seu voltant, es va deixar abandonada a la seva sort, i tot i que les ruïnes no estan molt pitjor que la Torre Gran, sembla que tothom ja la dona per perduda. I més en tant que està afectada també pel PDU Biopol-Granvia i la cobertura de l’esmentada via d’entrada a la ciutat pel sud-oest, encara que es podria rehabilitar sense gaire problema. ¿Què demano des del meu llibre? D’una banda, que la ciutadania sigui conscient que existeix aquest patrimoni i li doni la importància que històricament ha tingut per al desenvolupament de l’Hospitalet. De l’altra, que les administracions intervinguin decididament per preservar aquest llegat històric de la societat i no com simples gestors d’un llenç en blanc.
Durant l’acte de presentació del llibre, vas rememorar una sortida amb el teu institut en la qual vàreu fer una visita a un pagès de la ciutat. Què vols reivindicar amb Els últims masos…? A qui va dirigida aquesta “memòria històrica en perill”?
De fet, amb aquest llibre directament no vull reivindicar res, ja que no ho he fet amb un ànim crític, sinó que l’he fet amb la intenció de donar a conèixer a la ciutadania —encara que breument— la història de cadascuna de les poques masies que encara ens queden. Més que res perquè, fins ara, no hi ha hagut cap publicació —privada o municipal— que hagi explicat a la gent de l’Hospitalet la història d’aquelles cases de pagès que troba en el seu dia a dia pels carrers de la ciutat i que són autèntiques desconegudes per a la mateixa ciutat. A partir d’aquí les derivades que se’n poden extreure són enormes, ja que el patrimoni, més enllà d’unes pedres velles, si s’explica correctament, és un lligam entre el passat i el present, entre els nouvinguts d’abans i els d’ara, i ajuda a donar-li una dignitat que sovint se li ha negat. Amb aquesta perspectiva he volgut adreçar-me a tothom, en el benentès que una de les pitjors coses que ens pot passar com a societat és que no coneguem el lloc que ens envolta. Un desconeixement que impedeix, d’una banda, que la ciutadania no se’n faci seva la ciutat i, de l’altra, que les administracions (començant per la local) actuïn en defensa de la mateixa ciutat, ja que no li donen cap importància i la veuen com un simple contenidor de persones.
També vas comentar que és molt difícil mobilitzar ningú en defensa del patrimoni si aquest és desconegut per a la major part de la població. “Hi passem per davant i no el veiem”, dius de manera molt gràfica. Penses (o més aviat esperes) que aquest treball de recerca i documentació serveixi per fer difusió d’aquesta part del patrimoni local? Què vols aconseguir amb la teva tasca?
Partint de la base que no hi havia cap publicació dedicada a explicar d’una forma sintètica el poc patrimoni rural que, en forma de masos, ens queda a l’Hospitalet, el que pretenc és tapar un forat de desconeixement de la nostra història que ens afecta a tothom. Si amb aquesta petita obra puc ajudar a donar a conèixer, encara que sigui una mica, les nostres darreres masies i fa que algú les vegi amb uns altres ulls, ja hauré aconseguit el que pretenia. Perquè penso que si no coneixes el teu entorn difícilment podràs estimar-lo. I l’Hospitalet s’ha de conèixer.
“Res que no es conegui no es pot estimar i res que no s’estima no es pot protegir”, has reiterat en moltes ocasions amb relació al patrimoni desconegut (i abandonat). Què caldria fer perquè la ciutadania conegués el patrimoni local? Penses que som a temps de recuperar els masos més degradats?
Evidentment, donar-lo a conèixer. Fer molta divulgació de la nostra història i el nostre patrimoni, però, atenció, no només al jovent mitjançant activitats escolars, sinó a la mateixa gent gran que, malgrat viure tota la vida a l’Hospitalet, desconeixen detalls bàsics de la seva història. Al respecte, el Museu de l’Hospitalet i les entitats dels barris en fan algunes activitats, però tot plegat són insuficients per a una població censada de prop de 300.000 ànimes que desconeix la ciutat on viu. En aquest sentit, l’Ajuntament té una greu mancança en polítiques serioses i de gran abast de divulgació del nostre patrimoni que les entitats i historiadors difícilment podem suplir.
Respecte a la recuperació dels masos degradats, resulta evident que el que s’ha perdut, ja no hi ha forma de recuperar-lo, per molt que des del Consistori de l’ajuntament es prometin tres milions d’euros per rehabilitar la Torre Gran o Cal Masover Nou. Més que res, perquè el que s’ha esfondrat construït segles enrere, s’haurà de refer amb tècniques actuals i no amb tècniques antigues. O que el que s’aixequi de nou serà un edifici de nova planta amb l’aparença d’antiga, però en cap cas serà la paret original, la biga original o la teulada original. Menció a part serà l’autèntica bestiesa pressupostària per a refer una edificació que si s’hagués actuat al principi, com tocava, hauria estat infinitament més barata. La desídia institucional és, en aquest cas, «patrimonicida» i malbaratadora de fons públics.
Actualment, l’esmentat pla de protecció del patrimoni arquitectònic estableix els graus de protecció i els procediments per a intervenir sobre un conjunt de 110 elements arquitectònics amb l’objectiu de conservar, gestionar i destacar els elements i espais que formen part de la memòria col·lectiva de la ciutat. Alguna de les masies està inclosa en el pla? Haurien d’estar totes dins del PEPPA?
De fet, de les 25 que encara resten dempeus, 22 estan incloses dins del catàleg patrimonial. Només tres es troben fora d’aquest —Ca la Marieta, Cal Capellà i Cal Rovira—, la qual cosa implica que totes aquestes masies haurien d’estar incloses. Encara és més incomprensible quan resulta que Cal Capellà era als primers catàlegs dels 1980 i després va ser exclosa sense raó objectiva aparent. Cal Jaume de la Vidala, en tant que “mas fantasma”, tampoc hi és, tot i que hauria d’estar inclòs també als pròxims catàlegs. Sigui com sigui, per la seva importància com a testimoni d’un passat irreconeixible avui dia, totes aquestes cases de pagès haurien de ser considerades patrimoni de la ciutat; el fet de no incloure-les seria considerar-les prescindibles o “que sobren” quan, donada la singularitat del que estem parlant, no en sobra cap ni una.
D’altra banda, deu anys enrere un grup de persones i entitats “amb el desig de donar valor, preservar i conservar el patrimoni de la ciutat” van constituir el Grup de Patrimoni de l’Hospitalet (GPLH). Com a divulgador del patrimoni local penses que és una eina útil per recuperar els masos i altres elements degradats?
El paper del Grup de Patrimoni de l’Hospitalet no està pensat per recuperar patrimoni desconegut o degradat, ja que això és feina dels propietaris i/o de l’Ajuntament. El GPLH fou pensat com a plataforma per a coordinar les diferents entitats i la societat civil de la ciutat en la defensa del nostre patrimoni, en un moment en el qual el patrimoni hospitalenc es trobava absolutament indefens davant totes les amenaces exteriors i la passivitat recalcitrant de l’Ajuntament. En aquest cas, el grup actua com una mena de “guerrilla” de primera actuació que mobilitza la ciutadania hospitalenca en defensa del nostre patrimoni històric. La divulgació d’aquest llegat, ja queda en mans de la iniciativa dels seus integrants, tot pressionant l’administració a prendre mesures allà on li pertoqui, tant en la seva divulgació o protecció.
A més de la publicació anterior de diversos llibres sobre patrimoni local i comarcal, com 1001 curiositats del Baix Llobregat, al teu blog Memento Mori també has publicat 1.500 articles que han superat els cinc milions de visites. Com valores aquestes xifres? Què vols aconseguir? Penses que és útil la divulgació de la història i el patrimoni locals? Pot servir per salvar les 25 masies que encara resten dempeus?
Després de 21 anys online, més de 5,7 milions de visites i gairebé 1.600 articles, la veritat és que les xifres que ha arribat a assolir el meu blog fan autèntic vertigen. No obstant això, tampoc he volgut arribar enlloc sinó que, com a obra de tota una vida, ha estat la suma d’encadenar una passa rere l’altra fins que t’adones que has creat un autèntic univers digital. Un univers on he explicat la meva visió del que m’envolta, històries, curiositats, coses poc conegudes… i que m’ha servit per a donar a conèixer un món que, sovint, és desconegut per al gruix de la ciutadania. En aquesta casuística entraria el patrimoni i la història de l’Hospitalet que, perdut en el marasme d’una Catalunya «barcelonacentrista», he volgut destacar i treure de l’anonimat per a la gent de fora, però, sobretot, per a la mateixa gent hospitalenca que ignora la seva mateixa història. Les masies de l’Hospitalet serien una part d’aquest patrimoni oblidat i ignorat, i si el fet de fer un llibre o sortir en el meu blog serveix perquè la gent es fixi en un racó perdut de la nostra ciutat i ajudi a recuperar-lo, no haurà estat feina en va.
Junto a los nuevos contenedores se encuentra el contenedor de recogida de ropa de Cáritas, una iniciativa solidaria que ayuda a personas vulnerables y que también invita a reflexionar sobre el impacto ambiental del sobreconsumo textil.
Volví al lugar no solo para fotografiarlo, sino para constatar un problema que considero preocupante en L’Hospitalet. El contenedor había sido forzado y su contenido aparecía esparcido por el asfalto. Desconozco quién o quiénes fueron los responsables, pero la imagen me transmitió algo más que una simple acción incívica o delictiva. La percibí como un acto de violencia dirigido contra un símbolo de solidaridad.
En ocasiones también se vacían contenedores de basura para difundir imágenes que presentan L’Hospitalet como una ciudad caótica, alimentando así un estigma injusto sobre sus vecinos.
Dos días después presencié en La Torrassa el robo de un teléfono móvil a una joven latinoamericana. La víctima quedó paralizada y llorando durante largo tiempo. Estoy convencido de que hechos como este no responden únicamente al deterioro social y económico. También reflejan un clima de descomposición que algunos parecen interesados en fomentar.
Siento rabia, impotencia e indignación. Ante esta situación, debemos reaccionar como ciudadanos racionales y humanos para evitar que la convivencia siga deteriorándose.
Passem de llarg del tema de com hem d’anomenar aquesta comunitat autònoma. El nom oficial és Castella – La Manxa, però a mi no em convenç perquè hi ha moltes terres que nosaltres hem visitat que no són manxegues: l’Alcarria, la Serrania, la campinya etc… I els seus paisatges i, per tant, allò que s’hi cria i allò que s’hi cull és força diferent. Quan jo estudiava a l’escola ens feien cantar: Madrid, Toledo, Ciudad Real, Cuenca i Guadalajara com a Castella la Nova. Avui Madrid és una comunitat autònoma independent i hi han afegit Albacete. És evident que Madrid pertany a Castella la Nova i Albacete també. I, en tot cas, perquè les terres que he visitat en aquesta escapada no són manxegues. La comarca de l’Alto Tajo, plena d’aigua, de boscos, de pedra i sense que haguem vist ni un sol molí…Discutint sobre aquest tema amb un senyor a la Plaça Major de Guadalajara em va dir que per a ell el correcte seria anomenar-ho simplement Castella. Però Castella és massa gran i va bé distingir el nord del sud. I ja que la denominació tradicional és Castella la Vella i Castella la Nova, la seguirem.
L’itinerari d’aquests dies, concretament, es centra a les províncies de Conca i Guadalajara.
Comença Julio Escobar el seu llibre, que jo tradueixo al català per aquest escrit, “Itineraris per les cuines i les bodegues de Castella” (sisena edició de 1975):
“Han estat molts anys els que hem passat pels camins, les ciutats, les viles i les aldees de Castella,olorant cassoles i cruspint-nos-els a festes, corrobras i berenars, a fires, romeries, noces i fins i tot caps d’any, o, senzillament, de pas a fondes, mesons, paradors, posades o cases d’amics per càtar i assaborir condumis típics i tradicionals. I, al cap del temps, em ve de gust donar a conèixer les qualitats i característiques del menjar castellà, ni pobre, ni sobri, com alguns creuen, sinó ric, abundós i fins i tot selecte…”
El llibre d’Escobar és un llibre excel·lent de lectura fàcil i interessant, amb uns adjectius qualificatius brillants per la seva naturalitat, ara la cuina castellana no és una gran cuina europea. I, contràriament al que diu ell, sí que és sòbria, perquè ho és el seu paisatge: una meseta al mig de la península on cada vegada queda menys gent, llevat de la gran metròpoli de Madrid que la vampiritza. Els adjectius de “pobre”, “ric”, “abundós”, “selecte” entenc que son relatius. Quin és el punt de comparació per a poder dir que la cuina castel·lana és rica, abundant i selecta? Pel que fa als territoris peninsulars, crec que li passen al davant les cuines cantàbriques i mediterrànies sense cap mena de discussió. Ara, el món és molt gran i és possible que la cuina castellana sigui més rica, abundant i selecta que la de Romania, Bulgaria o Finlàndia. No en tinc ni idea. Al cap i a la fi, la cuina castellana és cuina de l’oliva, de la vinya i del blat -és a dir, la Mediterrània- i, per a mi, aquesta és la cuina millor del món i, en aquest sentit, seria superior a la major part dels països europeus i occidentals. No m’atreveixo a parlar del món perquè, com he dit, és una mesura massa gran per mi. Així enfocada la cuina castellana seria un equip modest de primera divisió on els francesos (inclosos els occitans) i els catalans (inclosos els valencians i els mallorquins) tallem el bacallà (els italians saben vendre molt bé la seva mediocritat i els gallecs no saben vendre la seva excel·lència; pel que fa als bascos, la veritat jo mai no he menjat extraordinàriament bé a Euskadi i no tinc prou criteri per jutjar la cuina andalusa).
En resum opino que la cuina castellana és una cuina europea digna. Majoritàriament mediocre, però amb algunes excel·lències notables. Això parlant en general, després també te a veure amb el cuiner o cuinera que t’hagi tocat per sort o per dissort. A Castella la Nova, com a tot arreu, la qualitat dels restaurants és directament proporcional al seu preu, com és lògic. Però potser hi ha més excepcions que a casa nostra i, probablement, la qualitat mitjana dels restaurants barats és més alta que la d’aquí. El secret és que a Castella tot ha de ser de quilòmetre zero perquè hi ha poca gent i, per tant, el mercat és petit. A casa nostra, en canvi, el mercat és enorme perquè tenim una densitat de població escandalosa -a L’Hospitalet la més gran d’Europa- i, a partir d’aquí, és molt més fàcil que et donin gat per llebre.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
