CARLOS GALVE  (activista i peixater)

“Solo el pueblo salva al pueblo”. Ese lema es precioso, es solidaridad, es esperanza, es humanidad y también se utiliza para la perversión. Las noches de insomnio me mantienen expectante y escucho la radio, como hacía mi abuelo y mi padre. Emiten que “solo el pueblo salva al pueblo”.

Emisoras claramente interesadas escupen opiniones. Suceden en el mismo instante que cientos o miles de seres aún no han recibido ni la más mínima ayuda. El drama humano tiene una dimensión dantesca; imagino, por lo que dicen y por las imágenes, que el colapso es absoluto.

En plena fase de trauma por el choque impactante de la catástrofe, aparecen desde los confortables despachos, emisoras o sillones la vieja lucha de la España de las Autonomías. Editoriales que satanizan al contrincante político. Nadie sabe cómo va a acabar este mal sueño hecho realidad y ya están jugando o bien a campañas electorales o bien a abrir paso al fascismo emergente que no para de acusar a la política de su inoperancia.

Doscientos catorce muertos y 1.900 desaparecidos son cifras escalofriantes. Ni les preocupa. La magnitud de la tragedia explica la insoportable levedad del ser. Dos títulos de novela que definen perfectamente lo que están viviendo en Valencia. No hay problema; en vez de ayudar a dar ideas de cómo minimizar el dolor de nuestros vecinos valencianos, repetimos los mismos argumentos de cuando la pandemia del COVID 19. Y tú más.

“Españolito que vienes al mundo te guarde dios una de las dos Españas ha de helarte el corazón”. Lejos de ofender. Opino que de nuevo aparece lo más hermoso del ser humano: la solidaridad de las miles de personas que están ayudando a sus vecinos afectados en esa insoportable fragilidad del ser.

También opino que se me hace insoportable la mezquindad de las opiniones desde la confortabilidad de no tener ni la más mínima responsabilidad para criticar a los responsables políticos. Y remarcó: de todos los signos, en un tiempo donde el caos es casi apocalíptico.

Nunca había oído tantos expertos en meteorología. Nunca habría imaginado que ante semejante desastre hubiera tanta gente también experta para saber qué hacer. 
En 1962 hubo alrededor de 900 muertos, la mayoría de emigrantes andaluces que fueron arrastrados en las cuencas de la riera del Vallés. Recuerdo que me impactó porque mi escuela de Rubí quedó muy afectada, y recuerdo a Joaquín Soler Serrano desde Radio Barcelona llamando también a la solidaridad. Ese es mi recuerdo. Solo unos pocos escribieron sobre la barbaridad de dejar construir junto a las rieras. Después de ayudar.

Los tiempos han cambiado. 62 años parecen mucho, pero es un instante. La ciencia ha evolucionado, las voces de la democracia pueden hablar, pero la Naturaleza es inflexible y sorprende a todos de nuevo. Las opiniones son respetables, siempre y cuando no nos lleven a lo que pasaba hace 62 años en que nadie opinaba en voz alta. 
La ciencia es positiva: ayuda a poder prever. Lo que no prevé la ciencia y nunca preverá es que los que accionan la previsión somos los humanos. De momento.

CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)

Des de les eleccions democràtiques del 1979, l’Hospitalet ha tingut quatre alcaldes. Tots del mateix color polític. El color ha estat en la franja del Pantone de colors càlids descolorits del que considerem la història de l’esquerra o alguna cosa semblant.

Reteniu aquesta dada: el color de l’any 2024 és Pantone 13-1023 Peach Fuzz. Té un to a “préssec” sincer, que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa, comunicant un missatge de cura i de compartir comunitat i col·laboració”. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

El PSC-PSOE a l’Hospitalet ha gestionat, vist el que s’ha vist, perfectament el Pantone del color de les seves propostes per aconseguir majories absolutes o relatives a favor seu. A les seves figures significatives només les conec superficialment. Mai m’ha agradat apropar-me a ells més del compte.

En la política, com en la vida quotidiana, el que és personal i el que és professional tenen coordenades diferents i, generalment, contradictòries.

Ignacio Pujana va ser el primer elegit el 1979. La seva caiguda i la seva decadència van ser dures. És evident que ell va tenir la seva responsabilitat, però vaig comprovar que el seu partit i els seus companys miraven fredament pel forat de l’escala per veure com queia i estavellar-se estrepitosament, provocant-li fracàs i desprestigi. Enteníem que la política no és per a il·lusos ni per a aquells que creuen que en els seus xiringuitos tot ho poden. El cas Pujana va ser impactant.

Celestino Corbacho va emergir el 1994 com a salvador, per superar una de les èpoques més fosques dels socialistes a l’Hospitalet. Va continuar amb la seva majoria i el color d’aquella època tenia un color rosat. Semblava que era una miqueta més d’esquerres. Corbacho estava dotat d’una habilitat especial, exercia l’abraçada de l’os de manera subtil i àgil. El desenllaç del seu període a l’alcaldia va ser diferent. El Ministeri de Treball li va donar una sortida airosa, però la relació amb la seva successora va ser, per dir-ho suaument, nefasta i anòmala. Al final es va embolicar, al meu parer, amb una opció política de poc calat. Ciutadans va ser un experiment electoral increïble per la seva experiència, però demostra clarament que els polítics són humans i també s’equivoquen.

Núria Marín rep l’alcaldia el 2008. És la primera dona i la més jove. Núria és l’exemple de militant de base d’èxit. Assumeix sense problema les polítiques del seu partit i s’adapta a la ductilitat de l’aparell del PSC. Posseeix una capacitat molt important en política, té la virtut de l’empatia, li resulta fàcil ser simpàtica. Les seves polítiques són grises, amb poques accions brillants però amb un element molt rellevant: consolida l’entramat i el control d’entitats i associacions, fent-les depenents del partit que governa. Li tinc una gran estima personal, quasi tanta com la radical discrepància en les seves polítiques.

Al 2024, la ciutat està més desmobilitzada que mai. No només és culpa seva, però la ciutat està amb encefalograma pla, les capacitats de reacció de la protesta reivindicativa són penoses. El cas del Consell Esportiu li va explotar en el tram final i la va salvar el jutge i la justícia, arxivant el cas.

Després de perdre la majoria absoluta amb 13 dels 27 regidors, Núria passa el testimoni d’alcalde a David Quirós. El PSC-PSOE, com sempre, estudia el Pantone del pròxim cap de llista per a les properes eleccions de 2027. Li han donat temps per tal que es consolidi com a candidat.

Es coneix poc de David Quirós. En observar els seus primers dies com a alcalde, es mou amb un factor positiu. Es dona a conèixer i saluda al màxim nombre de veïns i entitats. És un modern madur, té apariència, la imatge de l’home d’avui, sembla que té criteri sobre el digital i practica o li agrada el bàsquet.

Per cert, el bàsquet és un esport de moda en el poder. Sánchez és un estratega que domina a la perfecció els darrers minuts/segons per guanyar les seves partides polítiques. No sé com juga Quirós… la seva expressió no verbal és diferent de la dels seus antecessors.

Està bé que sigui proper, però no només per guanyar eleccions. Hauria de ser proper i, sobretot, coherent.

La ciutat de l’Hospitalet posseeix una característica molt especial: hi ha molts “hospitalets” dins d’ella. És una ciutat diversa en el seu teixit humà i social. Està encastada amb calçador. Té una arquitectura urbana fragmentada, primer per la seva orografia amb un gran contrast entre el Samontà i la Marina, i sobretot per la fractura entre els seus barris provocada per les vies del ferrocarril que divideixen la ciutat de punta a punta en forma de creu.

L’estigma de l’Hospitalet domina com a ciutat dormitori, insegura, conflictiva, de baix rang, amb zones industrials decadents i l’última zona agrícola en perill. Aquesta sensació és força estesa, sobretot entre els ciutadans de Barcelona. La Riera Blanca no només divideix urbanísticament les dues ciutats: la divisió és social, cultural i econòmica.

Aquesta diversitat li proporciona tanta complexitat que la fa imprevisible. Aquesta és la gran dificultat per estimar el conjunt de l’Hospitalet, que és com una malquerida. Si algun dia hi hagués un alcalde que estimés l’Hospitalet tal com és, es convertiria en un alcalde històric.

Li dono idees a Quirós. L’Hospitalet és una ciutat difícil però apassionant. Té totes les característiques necessàries per poder lluir-se. El Pantone de 2024, com diuen, té un to de préssec sincer que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

David Quirós encaixa amb la descripció del Pantone 2024.

L’Hospitalet necessita urgentment polítiques honestes, valentes, que trenquin la cotilla del color del partit que ha governat durant els últims 45 anys, i que, d’una vegada per totes, sigui un alcalde que domini el Pantone Vermell de la força, per fer un l’Hospitalet més humà en l’urbanisme, en l’aspecte social i en el mediambiental.

Esperem que a la quarta sigui la vençuda.

Seria estúpid no reconèixer que durant aquests 45 anys la nostra ciutat no ha canviat. Seria així mateix cínic si no assenyalés en aquesta reflexió que la societat civil de la nostra ciutat ha estat segrestada per unes polítiques clientelars que han produït el fenomen urbanístic més vergonyós de la nostra història recent. En altres temps, hagués estat impensable que la societat civil de l’Hospitalet hagués romàs gairebé passiva davant d’una barbaritat urbanística com la que ha permès la construcció en els terrenys de Cosme Toda. Si no ho dic, rebento.

Veïns, desperteu-vos! Moveu-vos per forçar l’alcalde a recuperar la dignitat de la ciutat.

Ànims, alcalde! Tens una gran oportunitat; pots fer història i no formar part de la mediocritat dels teus antecessors a l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Reivindico el sentiment de l’optimisme i de la raó.

CARLOS GALVE (activista i peixater)

Acabo de leer la noticia de la remodelación que parecer ser va a tener “La Bòbila”. La memoria es incandescente mientras conserva su don y la llama del recuerdo. El pasado tiene un cierto tinte melancólico. Es muy gelatinoso, tiene el riesgo de aparentar ser mejor que el presente y eso a los jóvenes les produce un poco de sordera e indiferencia. Lo útil es explicarlo mientras sea posible, para ayudar a evitar el olvido y a mejorar también, si es posible, el futuro.

En los años 70, el gran espacio que ocupaba aquella enorme zona abandonada, era un espacio con restos de la antigua fábrica de ladrillos rojos, bòbila en catalán. Parecía una ciudad abandonada y destruida como si hubieran pasado los siglos o hubiera sido bombardeada. Era un solar que parecía inmenso. La lluvia formaba zonas de charcos. Los niños jugaban a mil juegos y aventuras. Recuerdo la muerte de un niño al poco tiempo de llegar al barrio. Me impactó de tal forma, que el tiempo no lo borra. Cayó en unos de los antiguos pozos o huecos que aún se mantenían en lo que habían sido los hornos donde cocían las piezas geométricas que servían para levantar edificios.

El barrio de Pubilla Casas estaba en fase de construcción y crecimiento. Había núcleos consolidados como el mercadillo de Can Vidalet o el palacio de la Pubilla Casas. Como explica Ireneu Castillo, el barrio de Pubilla Casas tenía vocación de ser la zona residencial de l’Hospitalet. Transformó su ilusión de barrio chic, a un barrio de una relativa y rápida construcción para acoger a la mayoritaria emigración que llegaba a Cataluña desde los años 60.

No puedo evitar recordar, al pasar frente La Bòbila. También confieso que se me hace un nudo en la garganta. Ese espacio existe porque los vecinos que formábamos parte de la Asociación de Vecinos durante esos años nos empeñamos unitariamente en parar la especulación de los constructores que tenían pactadas las licencias de obra que debía conceder la Administración Local para construir bloques de pisos. Era una zona enormemente saturada y densa, víctima ya entonces de una evidente ausencia de espacio libre para sus habitantes.

La historia de la lucha para conseguir el espacio de La Bòbila tiene poca literatura. La diversidad ideológica y social que había en la Asociación de Vecinos era tan grande y plural, que nadie se ocupó ni se atrevió a hacerse suyo el éxito que significó parar la construcción. Nos enfrentamos al Ayuntamiento. Nos enfrentamos a la policía. Derrumbamos las vallas que iban colocando repetidamente. Llamábamos con megafonía por todo el barrio a la movilización y a las convocatorias de las asambleas de vecinos. Expropiamos tablones de obra para construir un escenario para hacer la primera Fiesta Mayor del barrio. La organizamos con los recursos económicos y humanos de los vecinos. Los que participamos en esta acción teníamos claro cuál era el objetivo. Trabajamos duro para frenar una barbaridad.

Lo más importante que conseguimos fue que los vecinos se hicieran suyo ese espacio. Ese fue el mayor éxito. Se paró la construcción, y además logramos que los escépticos e indiferentes se apuntaran el tanto como si fuera suyo: el éxito de la reivindicación. Siempre, o casi siempre, las iniciativas van por delante de las Administraciones. Algo un tanto cínico y decepcionante pues, en principio, nos consideraron locos, utópicos y radicales. 

El solar de la bòbila. Hoy, la plaza de La Bòbila tiene la luz del arco iris. Fue, es y será, un ejemplo de la lucha anónima y unitaria de unas cuantas personas apasionadas de la Asociación de Vecinos de Pubilla Casas. La Bòbila fue un éxito. El éxito de todos de tener un sueño, convertido hoy en espacio libre común. Un rasgo de dignidad vecinal: merece la pena no olvidarlo. Hoy y siempre.

Isidor Boix (sindicalista, ex miembro de la dirección del PSUC)

La fórmula “estilo Baix Llobregat”, como también la fórmula “estilo SEAT”, se popularizaron en los años 70 del siglo pasado para expresar lo que se consideraba como referencias ejemplares de las movilizaciones obreras de esta zona del “cinturón rojo” de Barcelona y de lo que se conoció como la primera fábrica española. Y ello, tanto por sus características de densidad industrial como por sus contenidos,  caracterizados éstos como reivindicaciones inmediatas de condiciones de trabajo y de vida, integrando expresa y conscientemente la exigencia de libertades frente a la dictadura franquista, con formas de acción como huelgas y manifestaciones, unitarias, conquistando espacios de libertad con asambleas en los centros de trabajo, en las calles y plazas, en iglesias y también en locales de los “sindicatos” del régimen.

Con estas referencias no pretendo ahora extenderme en las características de aquellas importantes experiencias del movimiento obrero sino sólo recordarlas al hilo del acto desarrollado el pasado 10 de octubre en el local de CCOO de Cornellá (la capital obrera de la comarca del Baix Llobregat) como recuerdo y homenaje de las 3 Huelgas Generales de la zona de 1974 a 1976 y de los dirigentes obreros públicos de las mismas, de la permanente movilización obrera: Carles Navales (“el noi del vidre”, Elsa); Antonio García y Juan Ramos (Siemens); Pere Caldes (Fama); Paco Ruiz Acebedo y Josep Coscubiela (Rockwell Cerdans); Esteban Cerdán (Laforsa); Francisco Fuentes y Joan Estrada (Pirelli); Paco Español y Juan Blanco (Solvay); Antonio Plata y Félix Moreno (Roca); José Cano y Emilio García (Matacás); José María Bores (Portolés y Cia); Vicens Paris, Isabel Aunion, Conesa, Alcántara, Kati Segura, Miguel Salas…

El acto constituyó también un expreso homenaje al entonces muy joven y ahora algo mayor Emilio García, presente e interviniente en este acto, uno de los dirigentes de aquellas movilizaciones y Secretario General de CCOO del Baix de 1981 a 1986.

Por todo ello, este encuentro sindical en la sede de CCOO de Cornellá representó una aportación a un necesario ejercicio democrático: mantener viva la memoria de cómo avanza la Historia, nuestra Historia, particularmente la de movilizaciones sociales y de acontecimientos que significaron, como aquellas Huelgas Generales, una fundamental contribución a la conquista de avances tan notables como la liquidación de la dictadura franquista.

A partir de ese acto sindical en Cornellá, de recuerdo y homenaje, quiero ahora subrayar lo que puede significar hoy el “estilo del Baix Llobregat” en la acción social de nuestra clase trabajadora y proyectar este análisis a la necesaria reflexión sobre la construcción del sindicalismo hoy. Los inmediatos procesos congresuales de las dos grandes organizaciones sociales de nuestra clase trabajadora, las Confederaciones Sindicales de CCOO y UGT, podrían constituir un buen marco, una particular ocasión, para ello.

El Baix Llobregat sigue siendo una zona de densidad industrial y trabajadora, aunque más similar a las del conjunto de Catalunya, de toda España. Y por ello de evidente interés para hacer el análisis del tránsito del ayer al hoy, en la distancia de los 50 años transcurridos.

En relación con las características esenciales de la acción colectiva las apunto ahora sólo para contribuir a su análisis, añadiendo la referencia a mis recientes incursiones en las mismas: del movimiento sociopolítico al sindicalismo confederal (“Lenin y la cuestión sindical” https://isidorboix.wordpress.com/2024/06/30/lenin-y-la-cuestion-sindical/) y de su carácter unitario a la pluralidad sindical (“En la senda del sindicalismo de clase unitario” https://isidorboix.wordpress.com/2024/09/29/en-la-senda-del-sindicalismo-de-clase-unitario/), partiendo del permanente objetivo de la clase trabajadora de UNIDAD en la acción y en la organización. 

Sílvia Casola Salvatella (regidora d’ERC-EUiA)

Sols cal passejar per qualsevol barri de la nostra ciutat per veure que aquesta no és una ciutat que posi la infància al centre. Els pocs parcs que hi ha estan molt envellits, fins i tot amb peces trencades, sense ombra i amb una falta explicita d’espai verd arreu. A l’Hospitalet, tampoc hi trobes una programació cultural potent, com veus a altres ciutats. I ni tan sols comptem amb una escola bressol pública a tots els barris. Tot plegat sembla indicar que aquesta ciutat és més aviat inhòspita per viure-la en família.

Quan pensem en grans parcs, plens de verd i espais vius per viure’ls en família, res canvia. Un exemple és Can Buxeres, que segons titulava un famós diari fa uns dies és “Un oasis verde en el corazón de la ciudad”: el parque de L’Hospitalet en el que alucinarán tus hijos”, res més lluny de la realitat. Sols cal comparar, amb altres parcs similars d’entorns pròxims com Can Mercader, a la veïna Cornellà. O l’espai de joc del parc de les Planes es queda petit cada dia i no compta amb una zona específica per la petita infància. I per no parlar de l’incivisme que dia rere dia pateix el parc. Et trobes de tot, també a la zona infantil, amb gent bevent alcohol a qualsevol hora, llaunes, brutícia i fins i tot vidres trencats.

Hi ha bones iniciatives però insuficients, com la Jugateca, els diumenges fins a desembre. Una bona proposta, que ha estat possible gràcies al grup de famílies LH i esperem que pugui seguir i fer-se realitat en molts altres parcs i barris de la ciutat.

Mentre veiem com la tendència a les ciutats properes, governades per diversos colors polítics, és situar cada cop més la infància al centre de les decisions polítiques, la nostra ciutat sembla que s’hi allunya. Fa anys que esperem que es facin canvis, però més enllà de promeses i algun intent d’acció per dissimular i fer veure que es fan coses, res.

Un altre exemple és el Pla d’ombres de les àrees de joc infantil de l’Hospitalet. Fase 1 (2024-2027), que després d’anys, es va aprovar definitivament al maig, i que ja ens han anunciat que no es realitzarà cap acció durant aquest 2024. Tampoc, malgrat que al 2023 vam presentar una moció al ple per fer accions de forma urgent per garantir que a l’estiu també es pugui gaudir dels parcs infantils i que aquest tema ha anat sortint de forma reiterada al ple.

Les famílies n’estem cansades de plans i grans planificacions que mai es concreten. Volem veure canvis efectius, i estructurals a la nostra ciutat. I ja no en tenim prou en què es pintin els parcs infantils, necessitem canvis profunds en la mirada cap a la infància i les famílies que fa el govern municipal de l’Hospitalet.

M’entristeix cada cop que sento una família dir que no pot fer vida familiar a l’Hospitalet. Que marxen els caps de setmana, perquè no troben oferta atractiva, ni parcs bonics on anar a jugar. Volem, i mereixem, una ciutat que pensi amb les famílies. Amb una mirada real posada en la infància i les famílies. Espais d’acompanyament familiar i cures. Per sort, cada cop són més les veus que s’alcen per reclamar-ho, cada cop són més les entitats que duen a terme activitats dirigides a la infància, malgrat tenir molt poc acompanyament institucional. Des d’aquí faig una crida, un cop més, a l’equip de govern perquè d’una vegada per totes s’hi posi. I li demano que ho faci en col·laboració amb les plataformes, grups de famílies i entitats de la ciutat que es preocupen perquè aquesta sigui una ciutat per viure-la en família.

Ens falten espais per viure la ciutat en família, activitat al carrer, però sobretot ens falta posar la infància al centre de les decisions polítiques. És urgent. Les famílies de l’Hospitalet necessitem espais dignes i de qualitat per gaudir amb els nostres fills i filles, escoles bressol públiques als nostres barris, espais de trobada on sentir-nos acompanyats i créixer com a famílies i un programa potent d’activitats per totes les edats que ens permeti omplir de vida la nostra ciutat.

ANTONI GARCIA

La neteja, o millor dit, la brutícia, és el segon problema que més preocupa els veïns i veïnes, segons les dades del baròmetre municipal. Aquesta preocupació ha augmentat en els darrers anys, malgrat l’esforç pressupostari, possiblement insuficient, de l’Ajuntament per millorar la neteja dels nostres carrers, places i jardins, així com el servei de recollida de residus.

Com se sol dir, no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta, i l’Hospitalet té un greu problema d’incivisme, a més de mancances en la neteja de la ciutat. Aquest incivisme s’ha convertit en un problema seriós que no només afecta la imatge de la ciutat, sinó també la qualitat de vida dels seus habitants. A més, impacta en la percepció de la convivència i el benestar col·lectiu quan alguns ciutadans no respecten les normes bàsiques de convivència i higiene, creant un efecte que afavoreix el deteriorament de l’espai públic.

La percepció de la brutícia i de l’incivisme és diversa. Hi ha qui s’irrita amb les caques i les pixades de gos o les pintades a les parets, mentre que altres es molesten pel desbordament dels contenidors i l’acumulació de deixalles i mobles a la via pública, tot i que existeix un servei de recollida municipal eficient que ofereix recollida domiciliària. També hi ha qui es queixa de l’ús inadequat dels espais comuns, com ara parcs i jardins. En qualsevol cas, hi ha diverses veritats incòmodes a afrontar.

Millorar la neteja, però sobretot combatre l’incivisme, ha de ser una prioritat. La nova ordenança aprovada pel ple, que fixa i incrementa les sancions per abandonar deixalles fora dels contenidors, deixar mobles o electrodomèstics al carrer, o dipositar bosses d’escombraries a les papereres, és una bona mesura. No obstant això, aquesta normativa necessita de recursos humans per garantir-ne el compliment així com establir campanyes de sensibilització per informar els ciutadans sobre la importància de la neteja, la correcta gestió dels residus i la responsabilitat ambiental.

També és necessari que la nova contracta, actualment en procés de licitació, serveixi per modernitzar la flota de vehicles, la maquinària i per reforçar i augmentar la freqüència de la neteja als barris de la nostra ciutat.

Un dels grans reptes que tenim és revertir la situació pel que fa al reciclatge, ja que l’Hospitalet és una de les ciutats que menys recicla. Com gairebé tots els municipis, estem incomplint els objectius de reciclatge marcats per la Unió Europea. Segons la normativa, el 2020 hauríem d’haver reciclat el 50% dels residus, mentre que a l’Hospitalet no arribem ni al 30%. Això ens deixa molt lluny d’assolir la taxa del 55% de reciclatge que s’ha fixat per al 2025, fet que implicarà sancions de la UE que acabaran afectant els ciutadans.

Necessitem amb urgència un model de gestió de residus que ens permeti assolir aquests objectius. Tenim exemples de ciutats europees com Milà, amb 1.400.000 habitants i una taxa de reciclatge del 65%, que podríem prendre com a referència per millorar la nostra gestió.

La nova ordenança aprovada pel ple té aspectes positius que van en la bona direcció, però cal anar més enllà i impulsar un pla ambiciós, dotat de recursos, que gaudeixi d’un consens social i ciutadà per reduir la quantitat de residus i incrementar la recollida selectiva i el reciclatge. Aquesta ordenança s’ajusta a les directives europees, però no està exempta de polèmica i debat, ja que obliga els municipis a crear una taxa que ha de cobrir íntegrament el cost del servei. Aquesta taxa, imposada pels organismes europeus, generarà malestar ciutadà, tal com ja ha succeït en altres municipis de tots els colors polítics.

El que és necessari incorporar en aquest debat és que aquells ciutadans que reciclen i fan bé les coses des del primer moment tinguin bonificacions i beneficis amplis respecte a aquells que no ho fan. Si no ho fem així, el que estarem fent és desmotivar les persones que compleixen amb les normes.

Per aconseguir una ciutat més neta i sostenible, cal el compromís de les institucions i la implicació activa de tota la ciutadania. Només treballant conjuntament podrem fer de l’Hospitalet un exemple de convivència i respecte pel nostre entorn.

JOSEP FERRER (Gent pel Canvi)

Vull que els professionals siguin “competents” i les institucions, “eficients”. Però no pas, ni els uns ni el altres, “competitius”

La dreta neoliberal ha dedicat molts esforços a propagar el seu pensament únic mitjançant tergiversar el vocabulari. Sembla ser que resulta més eficaç que no pas les argumentacions o les campanyes de propaganda.

Per exemple, havien detectat que la gent jove no tenia interès en ser “empresaris” perquè sonava a explotació, egoisme… La solució va ser substituir aquesta paraula per “emprenedor”, que connota positivament (innovació, risc…). Poc importa que no siguin sinònims: molts empresaris no basen la rendibilitat en la innovació i el risc, sinó en escanyar als treballadors i proveïdors, en el domini de mercat o en la publicitat; a l’inrevés, a les universitats, hospitals, administracions, ONGs i altres institucions trobem molta gent emprenedora. El resultat ha estat que, malgrat aquesta evident tergiversació, han aconseguit propagar la “emprenedoria” entre el jovent, superant les seves recances inicials.

En el mateix sentit, han aconseguit convertir la “competitivitat” en paradigma de qualitat. D’aquesta manera l’èxit en el mercat esdevé l’objectiu prioritari i el principal criteri de qualitat. Tampoc en aquest cas importa que la història estigui plena d’exemples de magnífics productes que no han aconseguit comercialitzar-se, com també d’èxits comercials de baixa qualitat. Com dèiem abans, sovint importa més la publicitat, el domini del mercat o les disponibilitats financeres.

Fins i tot en una situació ideal de competència pura i neta, no tothom pot ser competitiu, ni tan sols convé que ho intenti. Per exemple, entre les universitats catalanes, és evident que les joves universitats territorials no són equiparables a les de llarga tradició. De fet, no només no poden, sinó que no té sentit que les universitats catalanes competeixin entre elles. Ben al contrari, han de cooperar i complementar-se per configurar un sistema universitari català complet i potent, al servei de les necessitats del país i en particular de l’equilibri territorial. Alhora, difícilment podrem competir amb les grans institucions internacionals, que acumulen segles de tradició acadèmica de primer nivell (aquí el franquisme va posar el rellotge pràcticament a zero) i que compten amb pressupostos per estudiant incomparablement superiors.

Més encara, poden haver objectius més importants que la competitivitat. Així, continuant amb l’exemple de les nostres universitats, un element clau per competir en el mercat internacional és oferir la docència en anglès. Tanmateix, per al nostre país és prioritari mantenir la docència universitària en català, com eina clau per conservar i promoure la nostra llengua, ben conscients que això ens fa perdre “clients”.

Cal doncs, avaluar la qualitat per altres criteris, ben distints a la confrontació amb el altri. Ni ser el primer és garantia de ple rendiment, ni no ser-ho és senyal d’insuficiència. Fins i tot en el futbol no sempre guanya qui millor juga. Com també en ciclisme, on corredors mediocres han aconseguit victòries per un cop de sort, mentre que ciclistes excel·lents s’han quedat sense premi per haver coincidit amb Anquetil, Merckx o Indurain. Els barems de qualitat han de ser autoconsistents, en lloc d’una simple comparació amb la resta d’actuants. Com es resumia al començament, no volem metges, mestres o paletes “competitius”, sinó competents. No volem universitats o hospitals “competitius” sinó eficients, és a dir, que assoleixin els objectius màxims, tot optimitzant l’ús dels recursos disponibles. 

Fins i tot els mateixos promotors de la competitivitat han començat a adonar-se del seu excés, ja que sovint la qualitat requereix cooperació i col·laboració. Llàstima que busquin la solució novament a través de jocs de paraules, inventant la “coopetició”.

En definitiva, no caiguem en el parany neoliberal del llenguatge: reconeguem els emprenedors, siguin o no empresaris; aplaudim l’esforç de superació i la cooperació, tot reservant la competitivitat per als casos en que l’èxit es mesuri estrictament per la competició.