La idea que solen tenir els catalans de L’Hospitalet és un enorme prejudici. Pensen que L’Hospitalet és un suburbi ple d’edificis barats, deixats de la mà de Déu i de les administracions, on només hi van a viure els immigrants pobres que no tenen més remei, sense cap edifici històric, cap monument que valgui la pena i cap lloc fashion i sofisticat. No cal dir que moltes d’aquestes persones, quan estan a un lloc de L’Hospitalet que no és correspon amb la idea que tenen de la nostra ciutat, simplement pensen que allò no és L’Hospitalet, que allò és Barcelona.

La transformació urbanística que ha patit la nostra ciutat en els darrers cent anys ha estat enorme, com la majoria de les urbs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’Hospitalet ha deixat de ser un poble agrícola amb un sol fertilíssim -dels més fèrtils del país- a una ciutat amb tots els ets i uts, que te la sort i la desgràcia d’estar enganxada a Barcelona. La sort, perquè el progrés barceloní li arriba com un vas comunicant i la desgràcia perquè Barcelona va destruint tota la personalitat de l’antiga vila -que ara justament fa cent anys, en un centenari que alguns veïns no volen celebrar perquè la carta de ciutadania li fou atorgada pel dictador Primo de Ribera-.

Un amic -amb el típic menyspreu dels barcelonins -que, en general, com els parisencs i els madrilenys, són d’un xovinisme insuportable- em diu que Sant Josep Pla deia: “…més perdut que un turista a L’Hospitalet”.  En primer lloc, val a dir que jo, que soc un lector fidelíssim i assidu de Pla, això no li he llegit enlloc. Com que l’obra del palafrugellenc és encara més llarga que la de Llull i deu ser si fa no fa com la de Sagarra, no m’atreveixo a dir que no ho escrivís. Però ho dubto. Crec que més aviat és una sentència apòcrifa que alguns barcelonins li atribueixen. El que sí que recordo perfectament és, per exemple, quan Sant Pla parla de l’olor de pixats que fan les parets de la Rambla i del carrer Sant Pau que envolten el Liceu.

Tot això ho dic perquè avui he anat a sopar amb la meva filla i el seu marit i la meva dona al restaurant Palmer a l’Edifici Renaisance ublicat al número 50 de la Plaça Europa. La Plaça Europa de L’Hospitalet està plena de gratacels, edificis il·luminats, hotels de cinc estrelles, oficines i es veu d’una hora llarga que qui paga per viure, estar-se a allà o treballar-hi és del segment social que talla el bacallà. Les llums de colors intermitents dels gratacels ens va recordar els de Sidney i Melbourne on vàrem estar el març passat. O sigui que poca conya. I és evident que allà hi ha molts turistes que no s’han perdut, sinó que han optat per residir a L’Hospitalet, encara que pensin que allò és Barcelona.  

L’Edifici Renaisance té -em sembla- 26 plantes. I el menjador on tenim reservada taula és el catorzè. Al costat del finestral, és clar. Des d’allà la panoràmica metropolitana és espectacular. Ja és fosc, però hi ha milers de punts de llum. Alguns bellugadissos, d’altres estàtics. La gent, no s’arriba a distingir, els cotxes, a la Gran Via, semblen de joguina, com els Max Box que comprava ma mare o els Scalextric. No pots evitar sentir-te, des de tanta alçada, una mica superior. Suposo que per això els caps de les grans multinacionals posen els seus despatxos a l’àtic. No, no et sentis King Kong. Saps que tu, més o menys, estàs a casa i que el que t’espera no és una colla de malvats que et volen fotre a trets la dona, sinó un sopar sofisticat.La meva filla és partidària que, quan quedem per menjar, anem a restaurants sofisticats. La meva posició davant la sofisticació culinària és escèptica. La majoria de vegades et serveixen quelcom estrambòtic i mínim. És a dir, menges poc i rar. Jo soc un nacionalista culinari català moderat. És a dir, la meva cuina és la del meu paisatge, preferentment, la tradicional. Anar al restaurant vol dir bàsicament ampliar el ventall de plats -hi ha coses que són difícils de fer a casa, ara que tots anem tan de bòlit- i cuinats per professionals, que se suposa que en saben més que els amateurs, encara que no sempre és així. De fet, jo penso que és evident que la cuina tradicional catalana és bàsicament obra de les mestresses de casa- Les collonades de la nova cuina i tot això, sí majoritàriament les han fet els mascles.

Al carrer Viladomat número 239 de Barcelona, hi ha un vídeo-club, el Vídeo instant. S’anuncia com el primer vídeo-club d’Espanya, però el mèrit està en que potser també serà l’últim. Sí, jo sóc de l’època dels vídeo-clubs i més vell. De quan no hi havia televisió. Recordo perfectament la primera televisió de casa: una Vanguard amb dues immenses banyes que feien que semblés un boc.

Hi havia dos canals. La primera i l’UHF. Després els canals ens van anar multiplicant i ja no han parat de procrear-se. Es veu que amb una sabata i una espardenya es pot fer un canal. I després van venir els vídeo-clubs, que estaven bé perquè et permetien triar la pel·lícula que volies veure i quan. Jo i la meva ex em vam ser socis d’un del barri de Sant Antoni.

Finalment han vingut les plataformes i entre aquestes i la xarxa el negoci dels vídeo-clubs se n’ha anat en orris. Tots? No tots no, com a mínim hi ha Vídeo-Instant que resisteix. Com ho fa. Doncs ho fa d’una manera original, brillant i meritòria. Han tingut una gran idea i diria que els hi funciona molt bé.

La idea és que el vídeo-club sigui, a més, una petita sala de projeccions (potser, a tot estirar hi caben quaranta persones) i un petit bar. I quin és el truc? El truc és que pots llogar la sala per a veure una pel·lícula, que és com si lloguessis una sala de cine per a tu. Pots anar-hi sol, amb la teva parella, amb els teus fills, amb la teva amant, amb els teus consogres, amb els veïns de l’escala o amb qui més ràbia et faci. Segons les persones, el preu serà un o un altre i la sala serà únicament per vosaltres. És obvi que no és el mateix veure una pel·lícula a la televisió, per gran que sigui la pantalla, que a una sala de cinema. Això ho sabem tots.

D’altra banda, els propietaris del vídeo-club han tingut una idea tan brillant com l’anterior per a complementar el negoci: muntar-hi un petit bar – restaurant. Aquest serveix còctels i begudes abans de la pel·lícula. I també crispetes. Dolces o salades. I, si vols, després et preparen el sopar. La idea em sembla encertadíssima.

La Marina i jo vam anar a Video Instant el divendres de la setmana passada. Hi anàvem a celebrar el setantè aniversari del meu cunyat, M, un senyor que se les dona de llest i espavilat perquè és enginyer, però en realitat és més bona persona que la gran majoria del meu gremi, els advocats. La seva dona, l’A, l’havia convençut d’anar al cinema i –tot i que en aquests aniversaris rodons, trobar-te de sobte tota la parentela no sé si és realment una sorpresa- en M, que ja he dit que és bon xicot, va posar cara de sorprès, que era el que tocava.

La majoria dels adults que no prenen medicació van demanar un Gin Tonic. Jo, no. Trobo que fa gust de medecina i no li veig cap gràcia. Ja em perdonareu. Per una altra banda, quan vas amb la família han de procurar beure assenyadament perquè si no expliques més coses que les que calen i després la dona s’emprenya. Crispetes? Per mi no, gràcies. Mai no els hi he trobat cap gràcia. Te’n serveixen una tona i son pura sal. Suposo que per a que facis més despesa en beguda. L’única manera que m’agrada el blat de moro són les panotxes a la brasa, que, si estan ben fetes, són exquisides. Només en servien al Maur del carrer Urgell i ara ni allà.

La pel·lícula triada per la meva cunyada per celebrar el setantè aniversari del seu marit va ser King Kong la cèlebre pel·lícula de Merian C. Cooper i Ernest B. Shoedsack, protagonitzada per Fay Wray com a bella i per King Kong com a bèstia. Com que tots l’hem vist no cal que l’expliqui. Ara, una cosa curiosa que em va passar en veure-la és que em vaig emocionar. Jo tenia la idea que King Kong era un monstre maligne i brutal, quan en realitat és un bon salvatge enamorat, que lluita per la seva estimada –que no l’estima, sinó que el troba horrible- i a qui treuen de casa seva per esclavitzar-lo i exhibir-lo. Si penses en l’època en que va estar feta la pel·lícula (1933), era una època en que tribus salvatges eren massacrades per occidentals, cosa que ha estat una constant,  per vergonya nostra. Que nosaltres ho haguem presentat com a progrés només constata el nostre cinisme. Progrés, esclavitud i massacre no poden anar junts.

Després de la pel·lícula ens esperava un senzill però més que digne sopar al restaurant del vídeo-club a base de pa amb tomàquet amb diferents embotits i formatges, entrepans calents de diverses menes. La teca era de qualitat. A les persones més sensibles, el desgraciat final de King Kong, els havia tret la gana, d’altres, però, menjant ho arreglem tot: la tristor, l’avorriment i l’alegria. La Marina ja ho diu que jo sempre tinc gana. És així.

Finalment va venir el pastís quasi amb setanta espelmes. El cunyat –que ja hem dit que és enginyer- és un home de poques paraules i va fer un discurs d’una retòrica penosa, però el vàrem aplaudir igualment. És un bon noi. I s’ho mereix. Cap dels ponts que ha planejat –que jo sàpiga- no ha caigut (encara). I dels ponts que ha bastit de cara al futur amb l’A, la seva filla A. i el seu fill X., en pot estar orgullós, que és molt en els temps que corren.  

Reitero la felicitació a Vídeo-instant per saber-se adaptar a les circumstàncies. Ja se sap: com va dir el vell Darwin, que de micos i goril·les en sabia força, “adaptar-se o morir”.

Tomàs-Maria Porta i Calsina