Avui fa cent anys que el rei Alfonso XIII va signar un real decret concedint el títol de ciutat a l’Hospitalet de Llobregat. Ho feia mitjançant la intermediació del Ministerio de la Gobernación que presidia el general Severiano Martínez Anido, dos anys i dos mesos justos després d’un altra real decret pel qual el mateix rei atorgava el càrrec de president del Directori Militar al general Primo de Rivera, adjudicant-li plens poders, dissolent les Corts i la part electiva del Senat, substituint els governadors civils per governadors militars i poc després dissolent els ajuntaments, cessant els regidors i substituint-los per “vocales asociados del mismo ayuntamiento” sota  la presidència de l’autoritat militar.

La concessió del títol de ciutat no va aportar res especial al municipi com no fos l’evidència que la persona que havia estat elegida per presidir l’ajuntament de la Dictadura tenia una certa prevalença davant del dictador i, per tant, en l’esfera del monarca.

En el llibre d’actes municipal es conserva una anotació on, al final d’una sessió ordinària, s’aprova per unanimitat sol·licitar al Ministerio de la Gobernación la concessió del títol de ciutat “a esta Villa” ya que s’entèn que “es merecedora de ello tanto por su número de habitantes” com “por su floreciente industria, agricultura y comercio”. (Curiós això de l’agricultura, cinc anys després de perdre tota la Marina). El rei signava el decret el 15 de desembre, es comunicava al Consistori el dia 16 i es publicava a la Gaceta de Madrid el dia 17, amb els mateixos arguments: “Queriendo dar prueba de Mi Real aprecio a la villa de Hospitalet de Llobregat, provincia de Barcelona, por el creciente desarrollo de su agricultura, industria y comercio, así como su constante adhesión a la Monarquía”.

Segur que la iniciativa havia sorgit de la persona que va ser elegida com alcalde de la ciutat el 2 d’octubre de 1923, en una sessió extraordinària del ple municipal presidida per Alfonso Suero, comandant militar de la localitat i cap del dipòsit de sementals de la Remonta. En la sessió es va donar lectura del reial decret del 30 de setembre i el comandant Suero va preguntar als nous regidors si algun d’ells tenia algun títol professional o alguna indústria tècnica o privilegiada i va resultar que Tomàs Giménez Bernabé era l’únic que tenia el títol de batxiller i, a més, era el primer contribuent gràcies a la seva empresa d’asserrar màrmols, de manera que li corresponia presidir el Consistori.

Tomás Giménez no trigaria gaire a constituir a l’Hospitalet el partit únic Unión Patriótica i a mostrar el seu entusiasta suport al Dictador i a la Monarquía. D’aquí que la concessió del títol de ciutat, un títol que mai ningú a l’Hospitalet havia demandat fins aleshores, s’hagi mantingut en l’imaginari històric estretament vinculat a la Dictadura de Primo de Rivera i, encara més, situat en l’esfera de la òbvia mala consciència dels prohoms que cinc anys abans havien influït també sobre el mateix rei per tal que li fossin arrabassades més de 900 Has del terme municipal sense consulta, sense cap acord i sense cap compensació reconeixible.

Que la commemoració de l’atorgament del títol de ciutat fos utilitzat per qualsevol govern d’una democràcia consolidada com l’actual, no podia haver passat d’una simple anècdota històrica, si no fos perquè a l’actual govern local li entusiasmen els focs d’artifici, potser li calen algunes celebracions de certa transcendència i, especialment, perquè està pèssimament assessorat. Si li haguessin explicat que l’atorgament del títol de ciutat més que un premi per mèrits com s’argumentava és, en realitat, un premi de consolació, potser algú hauria demanat un xic de reflexió abans de bolcar-se en l’efemèride. Malauradament, aquest gest intranscendent sorgit d’una dictadura avalada per la mateixa monarquia que avui tutela l’Estat, defineix la desgraciada història d’un municipi que sempre ha anat a remolc de la gran ciutat veïna —especialment de les classes poderoses de la gran ciutat veïna— i de l’arribisme oportunista dels seus dirigents, al llarg de gairebé tot el segle XX i fins ara mateix.

La Dictadura que va proveir l’Hospitalet del títol de ciutat va ser el precedent del franquisme i venia avalat per la mateix ideologia que feia furor a la Itàlia feixista dels camises negres. Com tota Dictadura, surava sobre l’existència d’una corrupció endèmica —vegis l’estudi de Daniel Vallès [La corrupció local durant la Dictadura de Primo de Rivera i la resposta del Parlament de Catalunya. El cas de l’Hospitalet de Llobregat (2019)— o l’entrevista que li van fer a Just Oliveras, reincorporat a l’alcaldia al setmanari “Camí” de Sant Feliu de Llobregat al març de 1930, pocs mesos després de la caiguda de Primo.

No hi havia premsa a l’Hospitalet per aquells dies. Millor dit, la única premsa local del moment era el setmanari La Crònica que sortia els divendres i que va tancar el 18 de desembre, 3 dies després del real-decret. Inclou una crònica de la Permanent municipal del 9 de desembre i després notícies de la ciutat, se suposa que d’actualitat. Ni una paraula del decret del 15 de desembre. Silenci sobre el títol de ciutat. El diari de la Uniòn Patriótica, La Voz de Hospitalet, que portava com a subtítol “Periódico quincenal defensor de los intereses de la ciudad”, no sortiria fins a l’agost de 1928. En els 38 números editats si que es parla, i molt bé, del que ha fet el govern de Giménez Bernabé. Una vegada més, los “intereses de la ciudad” —ara si, ciutat amb títol— es confonen amb els interessos del govern local. Aleshores havia de quedar implícit en el subtítol. Ara potser ja no cal…

Sigui com sigui, la commemoració del títol de ciutat —que si no és per la ciutadania ben informada, el govern hagués convertit en una celebració espasmòdica— és un episodi més de la pobresa endèmica d’un municipi que necessita la gestualitat per compensar la total absència d’auto-orgull. Justament el que cal reivindicar, però no amb el llenguatge buit de les paraules, sinó amb el convenciment que es pot canviar la dinàmica. Amb el convenciment que poden aglutinar-se energies suficients per dir que ja n’hi ha prou i que un altre l’Hospitalet ha de ser possible.

Gairebé no ha estat notícia i per això ha passat absolutament desapercebuda. Una reunió més entre l’alcalde i algú amb una mica de pes, com quan es reuneix amb una consellera o amb un ministre que ve de pas. En aquest cas, era una reunió amb el representant del Consorci de la Zona Franca per una cosa tan etèria com impulsar talent o afavorir la innovació empresarial. Això, i absolutament res, és exactament el mateix. Paraules, només paraules. Especialment perquè, si alguna cosa s’hauria de negociar amb el Consorci de la Zona Franca seria que, ja que ens van materialment segregar forçadament la meitat del nostre territori l’any 1920 per constituir aquest invent de Zona Franca, potser que l’Ajuntament de l’Hospitalet formés part del Consorci i tragués algun rendiment d’aquesta espoliació soferta. Doncs no, la reunió amb Pere Navarro va ser una trobada retòrica de pura propaganda. (Foto: Pere Navarro y David Quirós en una reciente reunión).

D’aquestes reunions n’hi ha hagut un munt. Reunions, entrevistes, proclames, anuncis de projectes, expectatives de propostes. No sé com no s’adonen que tot plegat resulta molt pesat, inútil i sobrer —en castellà ho defineixen molt bé: cansino, seria la paraula—. En definitiva, resulta esgotador escoltar declaracions buides de contingut, amb missatges que no mouen ni commouen ningú, mentre les qüestions pràctiques, la gestió directa, és un estrepitós fracàs dia a dia. Queixes per tot arreu, que plouen ara sobre un executiu que ja sabia el desastre que heretava i que si fos un executiu conscient i intel·ligent, hi ha una cosa que segur que no faria: posar de manifest com li rellisquen les crítiques constants que rep.

El més dramàtic no és que l’aparell municipal sigui un engranatge gripat que precisa un bon engreixat i capacitat de gestió en el dia a dia i en el mig i llarg termini. Això es podria entendre perquè, malgrat ser el seu hereu directe, aquest govern no és l’anterior i es podria entendre que estès moralment obligat, tot i reconèixer la incapacitat o els vicis de rutina dels predecessors, a mantenir-los en un discret silenci per no perjudicar-los. El que és impossible entendre és que mantinguin els mateixos tics dels seus predecessors de l’exercici exclusivista del poder, probablement convençuts que aquest ha estat el sistema tradicional dels executius socialistes que s’han mantingut al capdavant del govern municipal en els darrers 50 anys. Per a ells, aquesta mania autoritària d’abstreure’s, és evident que els garanteix un cert confort —fer-se el sord sempre proporciona una certa tranquil·litat impostada— i, sobretot, els manté al pedestal del poder, els garanteix un sou esplèndid i els permet no haver de compartir dubtes.

El problema és que, mentre el poder té una falsa sensació d’estabilitat i de control, el descrèdit no s’atura, la gestió col·lapsa la realitat social, la ciutadania s’allunya cada cop més del poder polític i fins i tot de l’activitat social, el malestar la porta a cercar alternatives radicals —en aquest moment projectades sobre una dreta sense complexos capaç de, en nom de la llibertat, forjar alternatives lliberticides— i, fins i tot els més entusiastes, acaben preguntant-se quin sentit té esforçar-se per canviar la realitat de la ciutadania si és la realitat la que acaba canviant la ciutadania.

Resulta molt difícil que un poder al que la única cosa que l’importa és el poder, canvïi d’actitud i de maneres. El que ja resulta més extraordinari és que la ciutadania organitzada —o el que queda d’ella— i la ciutadania que pot organitzar —que hauríem de considerar que es trobaria entre la militància i la dirigència dels partits polítics que aspiren al poder— es mantinguin paralitzats en aquesta dinàmica que ens aboca cada dia més a una inacció de la que sempre se n’aprofita el conservadorisme més autocràtic i recalcitrant. L’autoritarisme, és justament el mecanisme polític que incentiva la inacció i l’individualisme i, per això, l’autèntica democràcia basa en la participació un dels eixos dels seus principals motors.

La sensació és que la militància de les organitzacions polítiques és tan fràgil, en general, que la dirigència només dirigeix el missatge i les idees, però no les accions per falta de mans. I, al final, la dirigència acaba convertint-se en un cau cada vegada més restringit i tancat, que mastega les pròpies idees en petit cercle, per retroalimentar-se en l’autojustificació, sense capacitat d’obrir-se a noves reflexions i a l’entrada d’una mica d’aire fresc. Una dirigència cada vegada més tancada, sense el contrast amb la realitat constant i quotidiana de la militància i de la ciutadania, tendeix a la radicalització d’idees i al sectarisme a l’hora d’analitzar el que passa al voltant. I així, és impossible avançar.

Fins i tot és possible que això de la militància es converteixi al final en una pura entelèquia, i la dirigència en simplement un concepte que parla únicament del paper institucional que juguen els representants electes tancats en sí mateixos. Com més aïllat un representant electa, més tancat en la pròpia ideologia que li serveix d’escut i de justificació.

D’aquesta manera, la ideologia és converteix en un instrument que, enlloc d’avalar l’acció, de donar-li context, justifica la paràlisi, explica la incapacitat per canviar res, desanima, individualitza i no solament no activa la participació sinó que la esclerotitza. Aquest fenómen li va perfecte a la dreta sense complexos, que és la que reneix sempre que hi ha un retrocés aclaparador de l’activisme social.

Un pessic d’història per il·lustrar-ho, ara que tant es parla de la Transició que es va impulsar després de la mort del dictador. Si alguna cosa passava fa cinquanta anys, és que la ciutadania es caracteritzava per un protagonisme social de primer ordre, al mateix ritme del decreixement en nombre, importància i influència de la dreta sense complexos. Aleshores, la militància política i l’activisme de carrer eren els que modulaven els camins que impulsaven les ideologies, de manera que el sectarisme ideològic tenia poc sentit en una esfera on era inevitable compartir les experiències de l’acció social. L’impuls del pragmatisme, especialment en l’univers de les esquerres que era el que es movia al carrer, posava a la ideologia on li corresponia: exactament com a referent de l’acció, però en cap cas com a fre. Una ideologia que frena, que obstaculitza l’acció, que impedeix la confrontació de propostes, és una ideologia inútil per avançar i perfecte per l’immobilisme: aquesta és la ideologia que proclama la dreta sense complexos i l’esquerra desnortada.

Fa molt de temps que vivim en una ciutat on el poder només s’encarrega de conservar el poder i on la ciutadania viu desmobilitzada, l’activisme és cada dia més minoritari, les entitats cada dia més fràgils i els agents que podrien organitzar i activar la ciutadania, els partits polítics, cada vegada més abstrets en les seves essències, fins el punt que perden el temps en baralles ideològiques que l’únic que aconsegueixen es desmotivar cada vegada més la ciutadania, farta de polaritzacions i d’inacció.

Ho veiem constantment en l’únic espai on es poden modificar les conductes del poder, tret del carrer, quan hi ha la pressió necessària. Ara, sense pressió al carrer i amb un govern en minoria, els plens municipals s’han convertit en l’únic espai on es pot posar el poder contra les cordes. Per fer-ho, cal convertir la ideologia en un instrument de l’acció política. És a dir, fer servir la ideologia per trobar espais de convergència que permetin avançar. Ara bé, la ideologia no és una pura retòrica. No serveix de res dir que el govern és d’esquerres quan es destaca per apujar els impostos i requalificar terrenys perquè els promotors es facin milionaris, i té poc sentit que aquells que també es defineixen com d’esquerres es vulguin entendre amb aquests i en canvi evitin qualsevol ròssec amb els que, des de posicions ideològiques oposades, proclamen millores per la ciutat, pels seus barris i conseqüentment per la seva gent.

Com passa sempre, el que compte son les accions, no pas els idearis retòrics que defensen una cosa i practiquen la contrària. Cal, és veritat, ser precisos amb el que s’acorda i amb el que es discrepa. És impossible que ideologies contràries es posin d’acord en tot perquè hi ha visions molt contraposades de la realitat. Però de la mateixa manera que és impossible posar-se d’acord en tot, és igualment impossible no coincidir en res. Les ideologies de progrés, si algun problema les defineix en essència, és que son puristes fins l’extrem i això les converteix en sectàries i finalment en inactives. Ja ho diuen, que és impossible la unitat de l’esquerra, bastant al contrari del que sempre ha passat amb la unitat de la dreta. I més difícil, com més d’esquerra es considera l’esquerra. Una cosa semblant passa amb la dreta. Com més a l’extrem de la dreta, més purisme ideològic i menys pragmatisme. Només que, en aquest cas, ja els hi va bé.

La raó principal de la falta d’unitat que tan debilita, és que l’esquerra de l’esquerra converteix la ideologia en un instrument de puresa i no en un motor d’acció, mentre que la dreta considera la ideologia simplement un segell de marca que no la obstaculitza per practicar tots els pragmatismes possibles.

No és imprescindible renunciar a res per convergir puntualment. Simplement és imprescindible posar més atenció a les propostes i a les accions que a les paraules, especialment quan aquestes simplement ens etiqueten ideològicament. Especialment si les propostes i les accions permeten avançar i les paraules ens ubiquen però ens paralitzen.

Fa uns quants dies que volia escriure sobre la precisió dels conceptes arran d’una sèrie d’inexactituds manifestes que he registrat, que amaguen, en la meva opinió, coses prou interessants. Tot plegat és poc important, però acaba tenint una certa transcendència si no hi ha ningú que ho posi en valor. Arran de l’assassinat l’11 d’agost de cinc periodistes d’Al Jazeera a la franja de Gaza, els companys de Catalunya Metropolitana van incorporar als mitjans i als periodistes que estem al peu del canó (l’únic canó pacifista en aquest combat per la llibertat d’expressió) a un xat col·lectiu que ja aplega, hores d’ara, 836 membres (i alguns més que han marxat), per tal de mantenir el contacte directe per aplicar mesures solidàries allà on sigui possible. A banda de tots els que tenim l’orgull de formar part de la plataforma inspirada per la Fundació Catalunya Plural, van sumar-s’hi mitjans de tot el país i alguns més del Baix Llobregat que no formen part de Catalunya Metropolitana. Mitjans de totes les categories possibles, generalistes i sectorials, en paper i digitals, audiovisuals i de xarxes, privats i públics i un munt de professionals de totes les especialitats, reporters, redactors, locutors, gràfics, tècnics, etc. etc. (Foto de portada. En alguns mapes del Baix Llobregat ni apareix l’Hospitalet)

Arran d’aquesta primera trobada digital al xat multitudinari, es va promoure una convocatòria pel dimecres 13 a la plaça de Sant Jaume que va ser un èxit absolut, de participació i de capacitat organitzativa, es va fer un manifest en protesta pel genocidi sionista i a favor d’una Palestina lliure, i molts dels nostres mitjans de l’àmbit metropolità van publicar una peça conjunta. El manifest era obert a la solidaritat de qui volgués, i del Baix Llobregat es van sumar 17 mitjans que nosaltres haguéssim comptabilitzat. Els nostres col·legues de elbaix.cat, amb qui compartim plataforma a Cat Met i també una voluntat de fer un periodisme engrescador, de progrés, i lligat a la veritat objectiva, va fer una informació explicant l’èxit de la difusió del manifest i citant els 15 mitjans d’onze poblacions diferents del Baix Llobregat que hi van donar suport, a banda d’un parell de mitjans d’àmbit comarcal entre els quals el mateix elbaix.cat. Es va deixar els dos de l’Hospitalet, nosaltres, L’Estaca, i els Mitjans de Comunicació Públics que també es van afegir.

No era cap sorpresa. L’Hospitalet, que en el seu topònim porta el nom del riu que li dona identitat —a l’Hospi de futbol els comentaristes en diuen els riberencs, per alguna cosa serà—, mai ha format part orgànicament de la comarca. A principis de la democràcia municipal, el Baix Llobregat el formaven 28 municipis, des de Collbató fins el Prat i hi havia 3 que havien heretat l’estrafolària divisió republicana de l’àrea urbana de Barcelona convertint-se en municipis d’una comarca artificial que era el Barcelonès-sud. Com que allò era una comarca administrativa però no territorial, Sant Just Desvern i Esplugues aviat van demanar incorporar-se a la comarca natural a la que, territorialment, sempre ha estat vinculat l’Hospitalet. L’Hospitalet no va fer mai el pas i es va quedar en solitari formant part d’una comarca encara més artificial, que ha acabat per desaparèixer fins i tot orgànicament. L’Hospitalet és l’únic municipi, hores d’ara, desvinculat territorialment: ni és del Barcelonès real, ni és del Baix Llobregat. És malauradament, únic. Una unificitat artificial que el manté en el limbe territorial perquè, ni és una barriada de Barcelona, ni és un municipi adscrit oficialment a la seva comarca natural.

El govern socialista de l’Hospitalet, malgrat que en aquells anys de la primera democràcia es va obrir un fort debat entre historiadors, activistes i ciutadans, que reclamaven la incorporació al Baix Llobregat de forma orgànica, mai va voler donar el pas. La veritat és que la immensa majoria dels municipis de la comarca van propiciar exactament el contrari del que aconsellava la racionalitat territorial: no volien a prop un municipi desintegrat i desintegrador, massificat, urbanísticament caòtic i sense identitat pròpia. I així han anat passant els anys.

Molts dels periodistes de l’Hospitalet vam acabar fent periodisme comarcal i fins i tot vam posar en marxa capçaleres històriques que van caure en el mateix parany que imposava la tossuda irracionalitat. I així, molts d’aquests mitjans —i encara n’hi ha algun ben viu que ho proclama— portaven com a sub-capçalera, revista o setmanari “del Baix Llobregat i l’Hospitalet”, com si ambdues realitats territorials estiguessin impossibilitades de la fusió. Va ser un error, i caldria esmenar-lo. L’Hospitalet és Baix Llobregat i, el més normal, és que es promogués una incorporació orgànica des de les institucions per superar la vergonyant solitud.

Per què, després de tant de temps, es podrà preguntar algú? I aquí enllaço amb una altra realitat. La que es desprèn d’una cosa també relativament poc important si no fos perquè posa l’accent en l’absència d’identitat del municipi que és justament el que l’ha convertit en una excrecència fins i tot administrativa. En el ple de juliol es van aprovar les festes locals de l’any 2026. No son les festes locals de l’Hospitalet les que es van aprovar: son les festes locals de Barcelona. A cap població del Baix Llobregat se li passaria per la imaginació fixar les seves festes locals en funció de Barcelona: només és capaç de fer-ho l’Hospitalet, per la seva falta d’essència territorial, justificada sobre la base de la proximitat dels seus residents, com si la proximitat dels residents de qualsevol municipi, avui, que la mobilitat entre municipis és una constant, justifiqués perdre la identitat festiva en benefici de la capital. No s’aguanta la decisió. Igual que no s’aguanta el limbe territorial d’una ciutat que necessita amb urgència separar-se de les influències, sempre negatives, de Barcelona.

Parlava a l’inici, de la precisió dels conceptes per evitar amagar coses que son evidents. L’Hospitalet no és —encara— un barri de Barcelona i segueix sent un municipi riberenc del Llobregat com ho son els divuit municipis (dels 31 que hi formen part) que estan regats per la via fluvial. Excloure’l del llistat de municipis baixllobregatins és amagar l’autèntica realitat territorial: forma tant part de la comarca natural com la resta de poblacions adscrites. Parlar de festes locals si no son locals és una altra imprecisió conceptual que caldria esmenar. I encara podem parlar d’una tercera…

Entre els mitjans de comunicació que es van adherir al manifest dels periodistes catalans farts del silenci sobre el genocidi, ja ho hem dit, es van incorporar els mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet. Ells, però, no parlen de mitjans de comunicació públics. Ells son els Mitjans de Comunicació de l’Hospitalet, així, a seques. I ho haurien de modificar perquè mitjans de comunicació de l’Hospitalet n’hi ha, ara mateix en actiu, dos grups de comunicació, un privat (el grup Comunicació 21) i un públic (els mitjans de comunicació públics) i dos mitjans privats (el Tot i L’Estaca). I d’aquests mitjans de comunicació de l’Hospitalet no tots hi han donat suport a la iniciativa i per tant, no tots els mitjans de comunicació de l’Hospitalet s’hi han adherit, en contra del que semblaven afirmar (desinformant) els mitjans públics.

Ja deia que tot plegat em sembla significatiu, possiblement transcendent, malgrat que ja sé que en el llistat de grans problemes, el que aquí es planteja està bastant a la cua. Però està bé reflexionar-hi, considero.

Com deia l’altra dia el Candelas, la redacció de L’Estaca ens vam creure les paraules de l’alcalde Quirós el dia del ple de l’Estat de la Ciutat quan va dir que calia “una actitud de diàleg i d’entesa” i que tenia “la mà estesa” per arribar a acords. El to emprat i el reconeixement que, per millorar l’estat de l’Hospitalet, cal el concurs de tothom per parlar, reflexionar i arribar a acords, intuíem que obligava a fer un gir de 180 graus sobre el fons de la qüestió, però també sobre les formes. Ho vam comentar a la redacció: ara és el moment de tornar-li a demanar una entrevista perquè és molt possible que hagi entès que ha de tractar tothom amb el mateix respecte, i d’una manera especial a aquells que expliquen el que veuen sense que sempre agradi com ho expliquen, però amb els que precisament caldrien contactes informatius sovintejats per entendre la complexitat del que està passant.

El mateix dia 2 de juliol, aquesta redacció va fer arribar al Gabinet d’alcaldia l’enèsima sol·licitud d’una entrevista amb l’alcalde Quirós (que es pot veure al final d’aquest escrit) fent servir aquest mateix argument de bona voluntat que semblava haver destil·lat el dia del ple extraordinari. Hem esperat tres setmanes, ja no perquè ens concedís l’entrevista en aquest termini, que entenem els problemes d’agenda i les obligacions del càrrec, sinó perquè, com a mínim, ens contestés. Doncs el que hem rebut, un cop més, ha estat el silenci per resposta. La típica resposta que es dona a qui no existeix o millor encara, a qui no voldrien que existís. En el ple de juny havíem demanat la paraula per parlar de la discriminació informativa envers mitjans que fan premsa diària i que és un símptoma de mala qualitat democràtica de les autoritats responsables. Se’ns va prohibir la paraula al·legant, d’alguna manera, que la discriminació informativa només ens interessa a nosaltres. Se’ns va voler fer callar, sense valorar que aquesta és la millor manera de motivar-nos per seguir parlant.

No se sap gaire, però va ser la gent del Foment de la Informació Crítica els primers que van cridar l’atenció de la ciutadania, ja fa més de sis anys, explicant el que les estadístiques europees havien posat de manifest: que l’Hospitalet és la ciutat més densa d’Europa. Aleshores vam tenir, com passa sempre, escèptics i detractors (i gent que va clamar al cel per l’atreviment…). Ara, aquesta pèssima realitat és un lloc comú quan es parla de l’Hospitalet, dada que evidencia que les veritats van agafant relleu per si soles i només cal despertar-les. Fa uns quants mesos vam insistir davant de les forces polítiques —de totes— que el que convenia és diàleg i consens per superar la situació de caos cívic interior que patim. També ens van mirar molts astorats aleshores, perquè semblava impossible que poguessin existir uns mínims acords entre posicions polítiques tan diverses i en molts casos enfrontades sense possibilitat d’aproximació. Ara, fa quatre dies, ha estat el mateix alcalde el que ha demanat diàleg i consens. I pensàvem que ho deia de debò. I que ho deia per a tothom.

No som predictors, però això del diàleg i del consens acabarà sent una matèria obligada en aquesta ciutat, almenys entre interlocutors que no contemplen l’adversari com si fos l’enemic o entre entitats i ciutadans que tenen una visió crítica però especialment constructiva, perquè la crisi és evident i, o ens en sortim plegats, dialogant, consensuant i entenent les posicions alienes i les complexitats globals, o el col·lapse serà inevitable.

No acabem d’entendre la cega tossuderia de l’alcalde Quirós envers L’Estaca i els que hi som darrere. Algun dia haurà de rectificar i esperem que no sigui massa tard. Mentre tant, potser l’ajudarà que l’il·lustrem amb unes informacions que vam fer arribar fa unes setmanes als associats de FIC i als lectors més fidels. Com que es tracta de notícies internes que, no obstant això, ens semblen satisfactòries, no gosàvem fer-les públiques fins que els mateixos associats ens han empès a donar-les a conèixer. (Carta íntegra enviada als socis de FIC el passat 2 de juliol)

Substancialment es tracta d’explicar que al llarg de l’any 2024 (8 mesos) es van registrar 6.075 visitants al web del nostre digital que van veure un total de 18.090 informacions diferents i que en els primers sis mesos d’aquest 2025 ja portem 12.119 visites i  gairebé 32.000 informacions llegides (és a dir un 165% mes que a l’any anterior). Seguim sent una publicació modesta, però és evident que la progressió és ascendent i ens entusiasma donar-vos les gràcies, lectors fidels.

No concedir una entrevista a L’Estaca ens sembla, modestament un error, però és, sobretot, una burla a centenars de ciutadans —potser milers si afegim les xarxes— que ens segueixen cada dia.

Carta sol·licitant una entrevista amb l’alcalde Quirós per reproduir al digital de FIC: l’Estaca

Les vuit propostes que els Comuns van presentar fa una setmana dins la campanya “Tanquem la porta als especuladors” i que va coincidir amb el moviment contra la precarietat habitacional i l’abusiu preu dels lloguers que va omplir els carrers de tot l’Estat a primers d’aquest mes d’abril, contrasten amb el decàleg per abordar l’escassetat d’habitatge a Espanya que van fer públic les principals associacions de promotors immobiliaris i arquitectes en el marc de l’organització de Construmat 2025 que es farà entre el 20 i el 22 de maig al recinte Gran Via de la Fira de Barcelona.

La proposta dels Comuns és d’abast català, com el decàleg de les patronals i dels tècnics, però afecta directament a ciutats com l’Hospitalet on el problema de l’habitatge és endèmic. El que se sap de la ciutat és que hi ha unes 100.000 llars aproximadament i uns 112.000 habitatges i, per tant, hi ha uns 11.000 habitatges buits, més o menys, que representen el 9% del parc residencial. D’aquestes llars de la ciutat hi ha un 66% en propietat i un 27% de lloguer i un 26% del total on només hi viu una sola persona. Dels 112.000 habitatges existents, més de 8.000 s’han fet en els darrers 10 anys i hi ha uns altres 9.000 habitatges (un 8% del parc residencial) que necessiten d’una rehabilitació urgent i en molts casos (650 edificis) d’ascensors. El planejament urbanístic actual preveu uns 5.800 habitatges nous de nova construcció, dels quals, previsiblement uns 2.200 serien en règim de protecció, mentre que la demanda potencial d’habitatges a la ciutat en els propers 6 anys serà encara molt superior al planejament previst, per sobre dels 3.000 habitatges (8.800 de demanda potencial). Aquestes son les dades fetes públiques en l’informe del Pla Local d’Habitatge de març d’aquest mateix any encarregat per l’Ajuntament.

La proposta dels Comuns que ja diem que serveix també per l’Hospitalet reclama prohibir les compres especulatives d’habitatges pels fons voltor que son els que fan pujar els preus dels lloguers, garantir contractes de lloguer indefinits, prohibir els pisos turístics per llei, regular els lloguers de temporada, fer complir la regulació dels preus amb un règim sancionador que ho vigili i garanteixi, evitar els desnonaments i l’abús en les hipoteques, però també ampliar el parc públic d’habitatges i ampliar la reserva del 30% d’habitatge protegit que obligui als promotors a proveïr d’habitatge assequible.

Per la seva banda, la Confederación Nacional de la Construcción (CNC), la Asociación de Constructores Promotores de España (ACPE), el Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España y el Consejo General de Arquitectura Tècnica de España (CGATE), demana que s’augmenti l’oferta d’habitatge i asseguren que cal construir 220.000 habitatges anuals per equilibrar el mercat per evitar el dèficit que preveuen de tres milions d’habitatges per l’any 2039. Per això demanen agilitar la transformació i la gestió del sol, facilitar la concessió de llicències, garantir una fiscalitat adequada i un finançament accessible pels promotors i també, per equilibrar una mica les exigències apostar per la rehabilitació i la regeneració urbana, per la sostenibilitat i la qualitat arquitectònica capaç d’atreure mà d’obra de qualitat, amb dotacions pressupostàries eficients, amb una col·laboració público-privada estable i efectiva i que, tot plegat, afavoreixi un pacte d’Estat per l’habitatge amb un ampli consens polític.

Ja es pot veure amb tot el que s’ha dit fins ara, que es tracta de receptes genèriques que casen malament amb algunes realitats. Si a l’Hospitalet no es poden construir escoles amb els estandars exigibles perquè no hi ha sol lliure suficient, com es pot assimilar que el planejament urbanístic actual prevegui 5.800 habitatges nous, que es pugui entendre que els promotors i arquitectes demanin més sol lliure per edificar o que en alguns llocs es pugui demanar l’ampliació del parc públic d’habitatges que sempre és conseqüència del percentatge superior d’habitatge lliure posat al mercat?

Dona la sensació que ningú s’atreveixi a posar de manifest que hi ha ciutats que no permeten més edificació, ciutats saturades de l’entorn metropolità que mai podran cobrir la demanda creixent de nous habitatges per la concentració humana que generen i que no podran haver més habitatges ni de compra ni de lloguer perquè més edificis suposa més saturació demogràfica i més saturació demogràfica una inferior qualitat de vida. Dona la impressió que ningú s’atreveixi a demanar una moratòria constructiva en la ciutat més densa d’Europa i que tot giri al voltant d’un nou pla local d’habitatge, al voltant del qual es mobilitzen moltes voluntats, quan el que veritablement falta a l’Hospitalet és espai.

Caldrà demanar una moratòria constructiva?. Mai, millor dit…

Quan ja s’acabava la primera Tribuna Crítica que FIC organitza per tractar temes de ciutat amb protagonistes directes d’alguns esdeveniments de forta incidència mediàtica, el ponent d’aquesta ocasió, el portaveu del grup municipal d’ERC-EUiA, Jaume Graells, es va referir, una mica de passada, a la necessitat de posar l’accent en el treball que estan fent els mitjans de comunicació públics que moltes vegades s’apropen més, segons el sentit de les seves paraules, a fer circular missatges propagandístics que a presentar els fets tal com son.

La seva reflexió em va donar peu a posar de manifest de manera pública en el mateix acte, una manera d’actuar que ja s’ha repetit unes quantes vegades en sessions que organitza la nostra entitat, Foment de la Informació Crítica. Al menys en tres actes —segons em van recordar després els companys i els col·legues— el professional dels mitjans públics que s’ha presentat per cobrir la informació, ha posat la càmera en marxa i ha gravat la totalitat de la trobada. Només ens ha passat, que ho puguem constatar, en tres actes nostres: el de la nit d’aquesta primera Tribuna Crítica, el dia que es va fer una Factoria d’Idees sobre l’escàndol urbanístic de la mançana de Cosme Toda i quan vam commemorar el Dia Internacional de la Democràcia amb un debat sobre urbanisme amb els portaveus dels grups municipals, on va ser expressament convidat també el portaveu socialista que va declinar assistir. Tothom que hagi estat present a la gran quantitat d’actes que les entitats organitzen a la ciutat, podrà haver vist molt fàcilment que els professionals dels mitjans de comunicació públics acostumen a entrevistar al representant de l’entitat organitzadora, a la persona o persones convidades i després prenen imatges des de diferents posicions, fins que, considerant que tenen suficient material videogràfic, abandonen discretament l’espai. És la tasca normal dels professionals de televisió. Així és com es treballa habitualment. No és un fet habitual, ni de lluny, que el càmera desplaçat a un esdeveniment gravi la totalitat de l’acte. En aquests tres actes de FIC va passar això i, en els dos anteriors, no se’ns va ocórrer dir res perquè sempre hem ignorat lògicament la raó però tampoc és que ens hagi importat gaire.

En la darrera Tribuna Crítica, però, jo personalment vaig llençar la sospita que les gravacions íntegres d’alguns actes que poden resultar de notable interès polític, serveixin per molt més que no pas per la feina professional d’editar imatges per càpsules que, en general, durant molt pocs minuts. No sembla que tingui gaire sentit dedicar-se a gravar dues hores senceres d’un acte, per extreure tres minuts d’imatges que serveixin per il·lustrar una informació. Tenint en compte qui mana als mitjans de comunicació públics —estic parlant de qui mana, no de qui grava—, la gravació d’un acte de fort contingut polític en el context de confrontació actual del Consistori, tothom entendrà que pot resultar interessant per molts d’aquells que, naturalment, no tenen cap interès de deixar-se veure en un acte de FIC, però que estan molt interessats en saber què opina cadascú.

És una sospita estesa que a FIC hem comentat moltes vegades, però que mai havíem plantejat perquè, que ens importi ben poc, no impedeix que ens cridi l’atenció i ens resulti força estrany.

Especialment si tenim en compte que, en general, una gran part dels actes que organitzem sense tan de contingut polític, no acostumen a ser objecte d’atenció dels mitjans públics. Durant anys, gairebé no ens han cobert res, cosa que ens va portar a presentar una queixa al Consell de la Informació de Catalunya per vulnerar el codi ètic de la professió en aquell apartat que afirma que un mitjà de comunicació públic, és a dir, finançat per tothom, no es pot dedicar a determinar de quines coses informa a la ciutadania i de quines no, segons l’entitat organitzadora sigui més o menys crítica amb qualsevol poder. Val a dir que la denúncia al Consell de la Informació de Catalunya no va prosperar perquè aquest organisme es nega a entrar en una matèria tan delicada com és el control públic dels mitjans, que afecta a qualsevol administració, sigui l’autonòmica, les supramunicipals o les municipals, perquè en totes elles s’ha imposat la cultura de no molestar a qui directament paga.

Explicada la sospita públicament —sospita de que algú ordeni gravar l’acte sencer— i acabat l’acte, el professional dels mitjans encarregat de cobrir la Tribuna Crítica em va venir a trobar per acusar-me de perjudicar la seva imatge professional i amb aquesta diatriba va estar acompanyat per uns quants regidors municipals que em retreien que no em podia ficar amb els professionals perquè només reben ordres i, a més, son uns magnífics professionals. Jo els vaig explicar a tots, inclòs al col·lega enfadat, que el que havia explicitat eren sospites perquè no podem tenir proves, però sospites ben legítimes perquè la gravació sencera d’alguns actes no és gens habitual. En cap moment, mai, hem entrat en la professionalitat dels col·legues. Cadascú valora la professió com li plau i el que se senti al·ludit igual és que té algunes raons de consciència.

Resulta interessant, en el context en que es produïa la Tribuna Crítica, reflexionar sobre la valentia dels polítics que denuncien casos de corrupció i en canvi oblidar-se del que han patit històricament els professionals que s’han negat a conductes de seguidisme editorial, a complir amb els objectius del cap, quan no directament a prostituir la professió. Ja dic que cadascú valora la professió com li plau però a alguns que formem part del col·lectiu de FIC ens han tancat mitjans, ens han acomiadat moltes vegades o simplement hem optat per abandonar una feina que ens oferia un salari però que ens obligava a l’esclavatge professional. I només els periodistes que hem patit, i hem patit molt al llarg de la nostra vida, sabem què és l’esclavatge professional, el neguit d’haver de buscar feina en un món on es premia el que abaixa sistemàticament el cap, i a on et porta, tot plegat: a la marginalitat i el vilipendi. Els que hem patit la professió, sabem que no hi ha un treball tan cruel com el nostre.

Ningú discuteix la professionalitat de ningú. I encara menys dels que reben ordres. Només recordar que portem tres edicions de La Nit dels Insurrectes on hem reunit en un sopar ciutadà a un centenar de persones de mitjana en cada edició, sense que la televisió local ni cap mitjà públic hagi fet acte de presència. En canvi, hem pogut veure en un parell d’ocasions, al menys, que el canal digital ha dedicat unes quantes peces a explicar que a alguns veïns se’ls han escapat uns lloros. O, més proper encara, en la passada Tribuna Crítica organitzada per FIC, el col·lega enfadat va entrevistar al convidat Graells però no pas al president de l’entitat organitzadora. Perquè hi ha molta professionalitat, però el president de FIC no és ningú pels mitjans de comunicació públics.

Cadascú fa la feina com vol però potser que se’ns pugui considerar lliures d’opinar que els mitjans de comunicació públics no son un bon exemple de treball honest, de professionalitat garantida ni de neutralitat informativa. Com és obvi. Hi ha l’enorme costum en aquest Ajuntament d’agafar sempre els raves per les fulles. I ho veiem en cada ple. Quan l’oposició acusa el govern de no agilitar contractes, per exemple, de seguida implica els tècnics i els posa com a baluard. Ha passat, per exemple quan l’oposició discutia la composició del Consell Executiu dels mitjans públics al·legant que no es pot posar en qüestió la professionalitat dels periodistes proposats, quan el que es posa en qüestió és simplement la utilització que fan dels periodistes proposats per assegurar-se la majoria en cas de vot. Aquí exactament igual: si comentes que sospites que les gravacions senceres d’un acte poden tenir objectius diferents als professionals, primer, l’al·ludit fa veure que s’està posant en qüestió la professionalitat dels subordinats i segon, si el subordinat rellisca en la valoració, ja tens nous instruments a punt per justificar l’arbitrarietat sistemàticament aplicada a l’entitat en qüestió. El tema ja es veu que és tan delicat que, si jo fos subordinat i una mica independent i objectiu, em resistiria a ser utilitzat vilment.

La  darrera prova lamentable de tot plegat va tenir lloc en el programa de l’Informatiu de la tele pública de dimecres. No és la primera vegada que soc víctima de manipulació informativa per part dels mitjans públics. Durant 27 segons van reproduir una ínfima part de les meves paraules gravades durant l’acte a la Tecla Sala. Durant els 46 segons següents van dedicar-se a desmentir una cosa que resulta tan òbvia per tanta gent nostra que no cal prendre’s l’esforç d’insistir-hi, com és que cobreixen les informacions de FIC, que el Consell de la Informació de Catalunya els va donar la raó o que les meves paraules afectaven al professional enviat a cobrir l’acte. Ni acostumen a cobrir les nostres informacions —i és evident que no han cobert cap edició de La Nit dels Insurrectes, per exemple— ni el CIC va voler entrar al fons de la qüestió, ni jo vaig fer cap referència a un periodista al que, per pròpia iniciativa, se li hagués ocorregut gravar res perquè ho fessin servir altres interessats.

Respecte del Consell de la Informació potser que en lloc de dir mentires podrien haver inclòs l’acord al qual va arribar el CIC que afegeixo a continuació: “Per tot això, el Consell de la Informació de Catalunya adopta el següent:

ACORD. El Consell reconeix els bons propòsits que té l’entitat Foment de la Informació Crítica i l’encoratja a continuar perseguint fermament les finalitats descrites en els seus estatuts. Tanmateix no es pot pronunciar sobre la queixa presentada perquè no pot tenir cap seguretat que els mitjans de comunicació hagin menystingut les activitats d’aquesta entitat, i per tant no pot asseverar que hagin transgredit cap dels principis del codi deontològic. I per que així consti s’estén la present certificació, amb el vistiplau del president, a Barcelona en data 1 de juliol de 2024. Certifico.”

Que el CIC no pogués asseverar que haguessin transgredit cap dels principis del codi deontològic tampoc certifica que la manera d’actuar sigui la correcte ni que les denúncies de FIC, que naturalment mantenim, no mantinguin alhora la seva vigència.

És evident que la direcció dels mitjans de comunicació públics practica la tergiversació i fomenta la discriminació, i si posa els professionals en contra de FIC, tot això li és més rendible. Ells sabran a que juguen. FIC no té cap altra interès que defensar la millora de la ciutat i de la seva gent: ni ens juguem cap subvenció, ni esperem cap favor, ni vivim de la informació. Però som aquí i no ens callarem mentre tinguem resistència. Que és segurament el que molts voldrien en l’àmbit del poder i, fins i tot, alguns que es diuen col·legues.

Diumenge passat va fer sis mesos que l’alcalde és alcalde i la setmana anterior va fer sis mesos que aquest digital li va demanar una primera entrevista —quan encara no ho era— sense resposta, que ara hem tornat a reiterar, amb menys resposta encara que fa mig any. Mentre tant, l’alcalde ha donat entrevistes a diversos mitjans i s’ha abocat a la finestra de la tele local també reiteradament, de manera que no és una qüestió de temps ni d’agenda. És una qüestió de prevenció. No li agrada la informació crítica, les preguntes que li pugui fer un mitjà —segurament l’únic en tot el panorama mediàtic de l’entorn— que no rep un sol cèntim del pressupost públic. En això no es diferencia gens ni mica del govern anterior, que tampoc no volia saber res de L’Estaca, ni de l’entitat que l’edita, el Foment de la Informació Crítica, com es va posar de manifest reiteradament.

El pretès humanisme que l’alcalde cita cada vegada que té oportunitat, deixaria de ser un simple recurs dialèctic expressament genèric i sense contingut explícit, si s’apliqués, per exemple, en un aspecte que rep crítiques sistemàtiques fins i tot dels més propers: la participació ciutadana. Son tan evidents les mancances i restriccions, que el mateix equip de govern ha impulsat la reforma del Reglament de Participació que regula la intervenció de veïns i entitats. Però alhora que reconeix que caldria millorar-lo, restringeix la participació dels veïns en el ple municipal, com es veurà en el d’aquest divendres on havien de parlar representants de l’Associació de Veïns de Bellvitge, de l’Escola d’Adults de Can Serra i de l’Associació de Comerciants de Pubilla Casas i Can Serra, però on se’ls ha denegat el permís. En això no es diferencia gens ni mica de l’equip anterior, que també posava tantes restriccions com podia a la lliure expressió de la ciutadania allà on legalment tenia el dret d’expressar-se: al ple municipal, als Consells de Districte, a les Taules Sectorials…

L’arbitrarietat en la presa de decisions afecta a una gran part de la vida política del municipi. L’equip de govern està acostumat a decidir sense consensos perquè així ho ha fet tota la vida, des de l’any 1979 fins ara mateix, excepte quan no gosava de les majories absolutes que ha anat repetint des de l’any 1983, amb poquíssimes excepcions. Ara mateix ha decidit acabar amb la Cavalcada del Pare Noel que formava part de la tradició de barri des de feia 8 anys, impulsada per l’Associació de Comerciants i iniciada de manera voluntarista per ells mateixos fins que l’Ajuntament se’n va fer càrrec. Quan l’entitat es va assabentar que la Cavalcada no es faria aquest any, van intentar organitzar-la ells mateixos ni que fos improvisadament, però la setmana passada l’Ajuntament la va prohibir al·legant problemes de mobilitat i transport. Uns problemes que semblen superats quan la Confraria 15+1 organitza la Processó de Setmana Santa tan ben vista per l’Ajuntament socialista o quan s’organitzen les rues de Carnestoltes també impulsades des de l’Ajuntament. En tot això no es diferencia gens ni mica de l’equip anterior, que decidia unilateralment, sense tenir en compte les raons alternatives.

L’autèntica realitat és que aquest alcalde conserva els mateixos tics que la predecessora Marín, que no dona senyals reconeixibles de voluntat de canvi ni en les formes ni, molt menys, en el fons, i que presenta les mateixes singularitats fantasmals de fer servir les paraules per no dir res, com quan parla d’humanisme i de ciutat verda perquè volen plantar 3.000 arbres, o assegura que tot va molt bé perquè manté una fantàstica relació amb els Consellers de la Generalitat. O quan explica, com va fer a la darrera entrevista a la TV de l’Hospitalet, que confia que els pressupostos s’aprovaran el 30 de desembre en un ple extraordinari, perquè hi ha hagut molt de diàleg amb els Comuns amb els que hi ha un històric de 15 anys de governs conjunts tan beneficiosos per la ciutat. Caldria explicar a qui no ho sàpiga, que —tret del primer mandat: 1979-1983— tots els governs que s’han fet amb els Comuns —amb els diferents noms amb que s’ha anat presentant l’esquerra alternativa— han estat governs col·laboratius, és a dir, governs de suport que no resultaven imprescindibles als socialistes per governar, perquè ho haurien pogut fer en solitari. Han estat, per tant, governs on el PSC ha fet el que ha volgut, si da cas permetent algunes opinions complementàries, però en cap cas disruptives. Ara és molt diferent. Per primera vegada, l’equip socialista necessita el suport dels Comuns per governar amb una certa tranquil·litat. Això sol ja seria suficient per fer una anàlisi reflexiva de la nova situació.

Els Comuns semblava que ho podien haver fet l’any passat quan van donar el seu suport a canvi d’un document signat amb 46 mesures, de les quals, un any més tard, no n’hi una sola que s’hagi portat a terme de manera exhaustiva i completa. La darrere informació que aquest digital tenia sobre el pressupost d’enguany és que s’havien iniciat negociacions amb totes les forces, però que només es mantenien amb els Comuns. I es mantenien perquè els Comuns semblaven confiar amb les noves formes i els nous fons de l’equip Quirós. Aquell acord de 46 mesures signat amb Núria Marín va ser un fracàs, però l’humanisme, la ciutat per les persones, els 3.000 arbres i els contactes amb els Consellers de la Generalitat, obren enormes perspectives.

En realitat només queden 4 dies hàbils per tancar acords i, a quatre dies de tancar acords, l’alcalde confia que el vot dels Comuns serà favorable. Molt haurien d’haver canviat les coses perquè fos comprensible per la ciutadania l’aprovació final dels pressupostos. Els 15 anys de governs conjunts col·laboratius han convertit l’esquerra alternativa en la cinquena força municipal, amb menys vots que Vox. És possible que, si continuen els errors, aquesta esquerra alternativa acabi desapareixent per complet del proper Consistori.

Els darrers dies, aquest digital ha dedicat una part important dels temes tractats a una matèria que per bona part de la ciutadania resulta excessivament tècnica. Què tindrà a veure com es dirigeixen els mitjans públics de comunicació amb els creixents problemes que pateix la ciutadania? Què tindrà a veure la composició d’una sèrie d’organismes, d’un reglament de funcionament, d’una pila de regulacions formals per tot allò que afecta veritablement la ciutadania?. Aquí els problemes fonamentals són l’habitatge, cada vegada més car si és de compra i cada vegada més inassolible si és de lloguer, el creixement progressiu de les ràtios a les escoles, la manca d’escoles bressol municipals, els problemes de la climatització als habitatges i a tots els equipaments, els educacionals inclosos, l’absència d’espais capaços de convertir-se en refugis climàtics, la manca d’espais municipals per fer activitats veïnals, els problemes de seguretat, l’incivisme, la manca d’espais verds, la saturació demogràfica, l’especulació del sol a càrrec de promotors beneficiats per l’Ajuntament, els problemes de l’atenció de serveis socials, les mancances d’assistència a les dones, la falta d’un regulació eficaç pel que fa a la immigració… no acabaríem.

És cert que això és el que preocupa a la ciutadania i no pas si els reglaments són eficaços i es compleixen, o si els organismes són més o menys representatius. No és una excusa, però caldrà explicar que els professionals que treballem amb una matèria tan delicada com és la informació, sabem a bastament la importància dels missatges que rebem a través dels mecanismes informatius per modular les nostres opinions. En aquesta ciutat, amb tots aquests problemes esmentats, la informació arriba per molts pocs canals i un d’ells no pot competir amb cap altra pel seu aclaparador poder. Són els mitjans públics de comunicació: un canal digital, una televisió i un mensual imprès que arriba a la immensa majoria dels habitatges de la ciutat. Alguns diuen que la tele la veu molt poca gent i que el digital només l’obre la població molt vinculada a l’actualitat ciutadana, la més interessada. No fa res. Les xarxes s’encarreguen de vehicular la informació i ho observem nosaltres mateixos que som el mitjà més feble dels tres que apareixen regularment i observem un creixement sostingut de seguiment i una incidència a xarxes que hagués estat impensable fa només uns pocs mesos.

El que transmeten els mitjans de comunicació públics, es vulgui o no —que és vol, i molt— és el que acaba sedimentant les sensacions, malgrat els problemes. No vull dir amb això que els mitjans de comunicació públics escamotegen la realitat: penso seriosament que no l’escamotegen i això fa encara més difícil la percepció del poder que tenen, a l’hora de crear una opinió pública molt tolerant amb aquesta difícil realitat que vivim. La sensació exterior és que transmeten el que els arriba d’una manera el més neutre possible. Simplificant molt, el problema és que, el que els arriba és majoritàriament el que fabriquen els mateixos organismes municipals que, naturalment, sempre escombren cap a casa. I una mica també, el que opina l’oposició que, com passa habitualment, es dedica a criticar el govern, faci el que faci. Amb això ja compleixen els estandarts de neutralitat que fan molt complicat criticar-los obertament.

Si hem de fer cas de la imatge que destil·len els mitjans de comunicació públics, aquesta és una ciutat amb els mateixos problemes que la resta, hem avançat molt i més que avançarem. I em moltes coses som una col·lectivitat envejable. Si, és clar que hi ha problemes, però no és culpa del govern local, ni de les mancances en la gestió. És bàsicament responsabilitat del món en el que vivim, i l’Hospitalet fa tot el que pot per sortir-se’n, i se n’està sortint.

Canviar aquesta dinàmica on el que arriba a casa del ciutadà mitjà és que el govern municipal fa tot el que pot i més i ho està fent molt bé, vol dir canviar els mecanismes que controlen aquesta manera de dirigir el missatge. Cosa ben difícil, perquè la percepció de tots els que treballen en els mitjans de comunicació públics i els que els han encarregat la feina, és la mateixa: que els uns són els que paguen i els altres els que han de retre comptes als que els paguen. La percepció de que els paguem tota la ciutadania, ha quedat oculta sota el dia a dia. I per això es fa imprescindible modificar, al menys, els equilibris interns. Com a mínim, que els que fan i desfan i han fet i desfet des de fa dècades, ho tinguin més difícil i hagin de debatre, consensuar i projectar una mirada diferent sobre la realitat.

Un exemple servirà per entendre el que vull dir. Que a casa de tota la ciutadania arribi un mensual amb un titular que diu que comença la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat i que això és repeteixi al digital, a la televisió pública i a les xarxes, com és ben palès intenta fer front a l’enorme realitat de la taca de ciment que és la ciutat d’una manera excessivament barroera, excessivament propagandística: és una notícia per crear un estat d’opinió, no per reflectir la realitat. La realitat sembla ser que el que es vol fer és substituir tot allò que es pugui dels arbres talats i morts que ha estat una crítica brutal de la ciutadania en plena crisi climàtica que va a més i encara anirà a més. I per tant hi haurà, com a màxim, els mateixos arbres que ja n’hi havia i si es pot, uns quants mes. Allò que afirmen els seus titulars és una pura imatge especulativa per crear opinió. El que jo afirmo no m’ho he inventat: ha arribat de fonts internes, vinculades a l’adquisició de l’arbrat previst. Però és igual: no sabrem si en qualsevol cas és la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat fins que estiguin veritablement plantats. Aleshores podrem constatar si era un missatge informatiu o un missatge propagandístic. Podem fer apostes… (potser hauran de comptar com a arbres les plantetes dels parterres i de les jardineres).

La dinàmica de l’editora d’aquest digital, l’entitat Foment de la Informació Crítica, té com a objectiu ciutadà treballar perquè la comunicació que paguem tots sigui un servei públic i no un servei de propaganda del poder municipal. Modificar la composició dels organismes que ells mateixos han creat, perquè la llei els obliga a fer veure que són neutrals i plurals, és només un primer pas. Darrera d’aquest n’hi ha uns quants mes. I ja els avenço: tan discutible com el control total dels instruments que gestionen els mitjans públics de comunicació és la falta de reglamentació sobre la publicitat institucional que el mateix Pedro Sánchez ha defensat apassionadament perquè, com és obvi, sap que moltes institucions que controla l’oposició financen empreses que semblen mecanismes de manipulació de l’opinió pública més que no pas mitjans de comunicació. El que val en uns casos ha de valdre per tots i caldrà exigir a l’Ajuntament la regulació de la publicitat institucional dirigida, perquè l’objectiu d’aquesta publicitat institucional no és informar de serveis públics, sinó comprar voluntats. Igualment caldrà insistir en l’exercici monopolístic dels mitjans públics de comunicació a l’hora de finançar-se en part de publicitat comercial. Ingressos de publicitat que sostreuen als mitjans privats que no poden competir en igualtat de condicions per la diferència d’estructura i, per tant, de capacitat de difusió.

És a dir, exigir pluralitat en els instruments de control dels mitjans públics de comunicació és, en última instància, garantir que el que paguem tots no serveixi només perquè els que manen s’autopromocionin, sinó perquè la ciutat, amb el concurs de tothom, avanci…

Aquests dies he anat a veure la pel·lícula de la qual tothom parla, El 47, i em vaig recordar de seguida del 74, i no va ser per casualitat. De fet, El 47 fa memòria de la lluita pels serveis dels barris degradats i, en aquesta ciutat, de lluita i de barris degradats en sabem bastant.

Jo diria, vista la pel·lícula de Marcel Barrena que, a l’Hospitalet, de lluita i de barris degradats, especialment de la lluita pels barris degradats en sabem molt més que a altres indrets, i no voldria fer comparacions que, en aquest terreny, resulten odioses. Torre Baró va néixer com van néixer altres comunitats: ben a prop nostre, per exemple, el barri de La Bomba. I en lloc de consolidar el barraquisme, que és el que es va anar fent en algunes zones mantenint estructures poc habitables i un urbanisme complex, a La Bomba, els veïns i les veïnes van lluitar per aconseguir habitatges dignes, per constituir cooperatives i per acabar amb la precarietat del barraquisme improvisat que era un escenari de misèria que ho explicava tot del règim franquista.

Venien —els veïns de La Bomba— dels mateixos llocs que els veïns de Torre Baró, tant o més expulsats de les seves terres que els protagonistes de El 47, tant víctimes com ells de la repressió franquista de la immediata postguerra i, pel que s’ha vist a la pel·lícula esmentada, en alguns casos molt més conscienciats de qui era l’enemic i com enfrontar-s’hi. A algunes de les barraques de La Bomba, pels mateixos anys que a les barraques de Torre Baró, la dignitat dels seus habitants els obligava a allotjar veïns acabats d’arribar mentre se’ls construïa col·lectivament una nova barraca però, a més, es guardava una vietnamita que bullia als vespres imprimint octavetes per mantenir la resistència o per aconseguir millores al barri o a les fàbriques on els habitants de les barraques treballaven.

La lluita per aconseguir autobusos a Torre Baró probablement va ser llegendària, però no sé que podríem dir si la comparéssim amb la lluita dels barraquistes de La Bomba per aconseguir habitatges dignes al primer Bellvitge i per aturar un munt de blocs i torres al mateix polígon uns pocs anys després; la lluita per erradicar la Cardoner per part dels veïns i veïnes de Can Serra que va suposar preservar l’actual Parc de Les Planes; les enormes mobilitzacions per consolidar el solar de la Carpa al mateix barri que s’hauria omplert de nous blocs; les manifestacions i protestes per erradicar La Farga que contaminava tot el centre de la ciutat amb els seus fums; l’aixecament popular per oposar-se al Pla Parcial de Collblanc que pretenia fer fora sense compensació milers de famílies… unes poques lluites que parlaven no només de serveis. Parlaven de dignitat i de resistència per millorar la vida de la ciutadania en els anys més convulsos de la dictadura, però també de com prendre consciència del paper que cadascú té en aquesta societat capitalista que tot ho justifica.

Els dirigents naturals d’aquestes lluites eren obrers amb consciència que, quan calia, anaven a l’Ajuntament franquista a reclamar, però que, sobretot, mobilitzaven els conciutadans fent-los veure que, del que es tractava, era de construir una societat diferent en la que no hi hagués ni explotadors ni explotats i que tothom aportés segons les seves possibilitats i obtingués segons les seves necessitats.

Caldrà explicar al lector que els més arriscats d’aquelles lluites, els més valents, els més constants eren els més conscienciats i els més tocats per l’ideologia comunista del moment, hereva de la resistència als camps de batalla i als pobles miserables on manaven els poderosos de sempre? Amagar aquesta realitat, a banda que és falsejar la història, és debilitar el moll de l’os de la resistència social.

A la pel·lícula es fa un homenatge a la insistència veïnal per millorar un servei imprescindible pel barri i a l’intrèpid conductor d’autobús que demostra la raó dels seus arguments. Són, en general, bona gent, però el més roig que s’observa a la pel·lícula és la cançó del Gallo Rojo i el més revolucionari a tota la pel·lícula és l’efecte que sobre l’espectador té el cant de la filla del protagonista quan ja s’ha acabat tot. Curiós el cant subliminal al socialisme barceloní en la figura d’un jove Maragall usuari del47, que viu en directe el segrest i que després s’encarregarà de visitar al Manolo Vital i atorgar-li la medalla d’or de Barcelona.

A l’Hospitalet, si els lluitadors no són anònims del tot és perquè la memòria popular es tossuda i encara alguns recordem a la Pura Fernández i al Felipe Cruz, al Jaume Valls i a l’Antonio Ruiz, a la Mercè Olivares i al Felip Gómez, al Jaume Botey i a la Pilar Massana, al Mateo Revilla o al Jose Fariñas i a molts més, anònims i tan importants com els precedents, que formen part de la història de la resistència a la ciutat i que mai han rebut —ni probablement rebran— cap medalla d’or o reconeixement públic que recordi el seu paper en molts dels avenços socials dels quals ens n’hauríem d’enorgullir tots els que habitem aquesta trista ciutat.

Aquell 47 va ser important per la gent de Torre Baró. Jo recordo l’any 1974, aquell 74 de les nostres il·lusions, quan les lluites eren col·lectives i les victòries també.

Cinc dies després que L’Estaca publiqués la resolució del Consell de la Informació de Catalunya sobre la queixa per la vulneració de drets de la ciutadania hospitalenca, que en la nostra opinió cometen reiteradament els Mitjans de Comunicació Públics de l’Hospitalet, la producció de TV de l’Hospitalet es va posar en contacte amb el Foment de la Informació Crítica per tal de recollir declaracions d’algun representant de l’entitat sobre aquesta qüestió. Tan aviat FIC va rebre la resolució i va poder debatre a la Junta Directiva que calia respondre, va encomanar una informació transparent sobre el tema que va sortir a L’Estaca el passat dia 11. El dia 16, TV LH ens demana declaracions al respecte i l’entitat anomena un representant per fer-les. Al mateix migdia, l’Informatiu de la tele es fa ressò de la notícia, fet que ens serveix per tornar a constatar mala praxis professional i no perquè aquesta mala praxis provingui de la incompetència dels professionals, sinó bàsicament perquè és de suposar que la competència professional topa sistemàticament amb la por a la represàlia laboral de qui controla l’aixeta financera.

Ho dic perquè el director dels Mitjans en persona complementa la notícia de TV LH donant contingut al seu titular que parla del rebuig de la queixa de FIC sobre la vulneració del codi deontològic dels MCP, escombrant cap a casa i manipulant la realitat. Per les declaracions fetes sembla que el director s’ha pres aquest contenciós com una qüestió personal i jo diria que considera una victòria particular seva que el CIC faci una resolució on no certifica la vulneració del codi deontològic… però tampoc el contrari. Si no els coneguéssim diríem que dona la impressió de sentir-se obligat a retre comptes a qui considera que ho ha de fer, que és l’equip de govern municipal. I aquest és exactament el nucli del conflicte, perquè tot i que el va contractar l’equip de govern municipal, qui li paga el sou és la ciutadania hospitalenca i és també a la ciutadania hospitalenca —i no només als representants polítics— a qui hauria de retre comptes.

Deixeu-me que m’expliqui. Els MCP funcionen, en l’actual fase, gràcies a un document que va costar un enorme esforç que es fes realitat: el Contracte-Programa que regula la prestació de serveis públics de comunicació i que el ple municipal va aprovar quatre dies abans de les darreres eleccions, amb un període de vigència que acaba el 2025. El contracte-programa el va aprovar el Consell Executiu dels MCP —on jo hi era, ben casualment— que està format per representants dels grups polítics municipals, un tècnic de Comunicació i tres periodistes de reconeguda solvència de fora de la ciutat, i presidit pel director dels MCP. No està gens clar el criteri pel qual s’elegeixen els tres periodistes externs, però el que si recordo és que no van estar presents en cap de les reunions a les quals jo vaig assistir (que van ser gairebé totes) i en totes elles van delegar el seu vot en el director dels mitjans o directament en el representant de l’equip de govern. D’altra banda, sembla haver-se convertit en norma que el director dels MCP, el representant de l’equip de govern, que acostuma a ser el cap del Gabinet de Premsa i el tècnic/a de Comunicació, tots tres de la mateixa àrea municipal, votin sempre units i, per tant, les reunions del Consell Executiu (CE) tenen, de partida, sis vots pràcticament assegurats, enfront dels altres quatre possibles vots dels grups d’oposició. Però el pitjor no és això, en ser suficientment greu. El pitjor és que el document sencer del darrer Contracte Programa va arribar absolutament redactat a les reunions i que, en dues o tres sessions del CE, es va donar per aprovat. No s’havia enllestit abans, probablement perquè el director dels MCP no havia tingut temps de redactar-lo o de programar la seva redacció i, en qualsevol cas perquè, com es va veure, només es tractava d’un simple tràmit.

Jo vaig assistir a pràcticament totes les reunions del CE (en el meu cas en representació d’un grup municipal d’oposició que em va fer la proposta sense compromisos) i en la darrera vaig presentar un total de 30 esmenes al redactat, de les quals el director només va acceptar-ne 7, sense discussió de cap mena. En aquelles reunions de la tardor del 2022 jo vaig aprofitar per posar sobre la taula el que els grups polítics havien aprovat ja feia uns quants anys sobre la recuperació de Ràdio l’Hospitalet. No es va prendre ni tan sols en consideració.

Amb el canvi d’ajuntament després de les eleccions, el Contracte-Programa no caduca, però el que sí caduquen són els dos organismes de control dels MCP: el Consell Consultiu i el Consell Executiu. Per tant, hores d’ara, que no s’ha nomenat cap dels dos Consells des del maig del 2023 que havien caducat, l’únic que decideix és el director dels MCP i segurament el gerent de La Farga que s’ha de dur molt bé amb el director dels MCP perquè quan FIC va fer arribar el Manifest d’abril a l’empresa pública demanant que aquesta empresa encarregada de la gestió dels mitjans se’n fes ressò, el que va fer el gerent va ser fer-li arribar el document al director dels MCP, primer, per fer una informació a mida —que ningú s’esperava ni havia demanat ni potser hi calia— i segon, per enllestir una colla d’al·legacions per si a algun organisme, com després va passar, se li ocorria obrir un expedient.

Foment de la Informació Crítica és una entitat transversal, de la ciutadania hospitalenca, però que té una missió indefugible —i faria bé el director dels MCP de col·laborar en un objecte que també l’ha de beneficiar, enlloc de considerar l’entitat una mena de vespa asiàtica—: aconseguir que els MCP siguin controlats per la ciutadania i no exclusivament, com fins ara, pel poder polític i directament pel director dels MCP, que actua més com a braç executiu del poder local en aquest àmbit, que com a professional de la informació. En aquest sentit, els grups municipals de l’oposició haurien de coincidir amb nosaltres que no s’ha de seguir tolerant que una o dues persones (el director dels MCP i el gerent de La Farga) decideixin el que hauria de decidir un organisme controlat per la societat civil, a banda dels representants polítics, d’una manera honesta i equànime. I, per tant, s’ha de partir de cero en aquest treball de control si és que veritablement es vol controlar una matèria tan important com és la informació plural com a servei públic. No serveixen, com és ben evident, els dos Consells tal com estan dissenyats i no serveix un Contracte-Programa que redacten els MCP sense participació ni de la societat civil ni del conjunt de treballadors de l’organisme públic que, de ben segur, tenen molt a dir al respecte.

De ben segur no defugirem la nostra responsabilitat com a entitat de la ciutat que té com a objectiu el foment de la informació crítica i insistirem sobre aquesta manera de fer, sense descans, igual que no desistirem a l’hora de reclamar que es compleixin els acords que sobre comunicació i llibertat i pluralitat informativa aprovi el ple municipal. En el nostre cas directe, i fins ara mateix, els debats polítics a TV LH i la reobertura de Ràdio L’Hospitalet.

Però no voldria acabar aquest escrit sense referir-me a l’anècdota amb que obria el relat. Ens van demanar declaracions i vam citar a TV L’H davant la fàbrica del Cosme Toda, al costat del bosc de blocs obra de l’equip de govern Marín i de l’antiga fàbrica, un patrimoni abandonat que podrien fer servir moltes entitats com la nostra que no tenen cap seu social en condicions. Deu minuts més tard de la cita, va venir un càmera i vam estar gravant més o menys 15 minuts. Uns deu minuts llargs davant la càmera i la resta, un cop acabada la que ens van dir era la gravació principal, regirant la documentació. Ens temíem que TV LH diria que el CIC els ha donat la raó, quan el que ha dit l’acreditat organisme és que amb les dades disponibles no podia entrar a valorar si el FIC té raó o no i per tant no tenia elements per dir si s’ha vulnerat o no el codi deontològic. Li hem tornat a enviar al CIC el document que va publicar L’Estaca el dia 11 de juny per veure si ara que té més elements es pot finalment pronunciar en un sentit o en un altre i l’organisme ens ha contestat el següent (li vam passar el text del CIC a TV L’H però d’això no han dit ni paraula): “Bon dia, Us comuniquem que hem rebut la seva queixa relacionada amb l’acord pres pel Consell de la Informació de Catalunya de l’expedient 9/2024 i la documentació adjunta i que la incorporem a l’expedient ja obert per tal d’analitzar el que ens exposeu i donar-vos resposta. Ben cordialment”.

Som optimistes. Sembla que el CIC ara si que tindrà més elements per constatar que els MCP vulneren el codi deontològic. O potser no, ja ho veurem. I si tampoc amb el que els hem enviat ara, tenen prou elements per pronunciar-se, seguirem insistint on correspongui sobre la necessitat d’un control públic dels MCP i de la participació sindical dels professionals dels mitjans, que ara es troben indefensos davant uns mecanismes patronals que només controla el poder polític. Novament al CIC, o allà on calgui.

I acabo. No sabíem que en el cos informatiu de TV LH defensaria la seva postura directament el director dels MCP. I ens n’alegrem, perquè poca gent a la ciutat el coneix i mana molt. Però lamentem que ell hagi utilitzat 31 segons i una gran part del contingut de la informació i el representant de FIC només 29 segons i un parell de paràgrafs. Sobretot, perquè s’ha desaprofitat gairebé un quart d’hora de les declaracions principals que s’han ignorat del tot i que potser haguessin aclarit més les coses a la ciutadania, que és la important.

Tothom sap que els MCP han discriminat la ciutadania respecte el que FIC ha generat des de fa sis anys, privant a la ciutat d’informacions que no sabem si interessarien, però que sí sabem que no tenien cap autoritat, ni legal, ni moral, ni professional per escamotejar-les. Ara tothom ha de saber que els 29 segons de la informació de dimarts 16, expressen una manera de fer que, malauradament no és nova. Manipulen la informació quan diuen que el CIC rebutja la queixa. Simplement “no es pot pronunciar sobre la queixa presentada” (tal com es diu literalment), que sembla una cosa ben diferent. I manipulen les declaracions quan no inclouen ni un segon de les realitzades davant càmera, quan van afirmar que la resta de la gravació era simplement per il·lustrar la notícia.

Ha de saber la ciutat que serem un corcó per qui discrimina, amb l’únic argument que el que proposem molesta. El periodisme combatiu té això, que no es cansa mai…