Sílvia Casola Salvatella (regidora d’ERC-EUiA)

Sols cal passejar per qualsevol barri de la nostra ciutat per veure que aquesta no és una ciutat que posi la infància al centre. Els pocs parcs que hi ha estan molt envellits, fins i tot amb peces trencades, sense ombra i amb una falta explicita d’espai verd arreu. A l’Hospitalet, tampoc hi trobes una programació cultural potent, com veus a altres ciutats. I ni tan sols comptem amb una escola bressol pública a tots els barris. Tot plegat sembla indicar que aquesta ciutat és més aviat inhòspita per viure-la en família.

Quan pensem en grans parcs, plens de verd i espais vius per viure’ls en família, res canvia. Un exemple és Can Buxeres, que segons titulava un famós diari fa uns dies és “Un oasis verde en el corazón de la ciudad”: el parque de L’Hospitalet en el que alucinarán tus hijos”, res més lluny de la realitat. Sols cal comparar, amb altres parcs similars d’entorns pròxims com Can Mercader, a la veïna Cornellà. O l’espai de joc del parc de les Planes es queda petit cada dia i no compta amb una zona específica per la petita infància. I per no parlar de l’incivisme que dia rere dia pateix el parc. Et trobes de tot, també a la zona infantil, amb gent bevent alcohol a qualsevol hora, llaunes, brutícia i fins i tot vidres trencats.

Hi ha bones iniciatives però insuficients, com la Jugateca, els diumenges fins a desembre. Una bona proposta, que ha estat possible gràcies al grup de famílies LH i esperem que pugui seguir i fer-se realitat en molts altres parcs i barris de la ciutat.

Mentre veiem com la tendència a les ciutats properes, governades per diversos colors polítics, és situar cada cop més la infància al centre de les decisions polítiques, la nostra ciutat sembla que s’hi allunya. Fa anys que esperem que es facin canvis, però més enllà de promeses i algun intent d’acció per dissimular i fer veure que es fan coses, res.

Un altre exemple és el Pla d’ombres de les àrees de joc infantil de l’Hospitalet. Fase 1 (2024-2027), que després d’anys, es va aprovar definitivament al maig, i que ja ens han anunciat que no es realitzarà cap acció durant aquest 2024. Tampoc, malgrat que al 2023 vam presentar una moció al ple per fer accions de forma urgent per garantir que a l’estiu també es pugui gaudir dels parcs infantils i que aquest tema ha anat sortint de forma reiterada al ple.

Les famílies n’estem cansades de plans i grans planificacions que mai es concreten. Volem veure canvis efectius, i estructurals a la nostra ciutat. I ja no en tenim prou en què es pintin els parcs infantils, necessitem canvis profunds en la mirada cap a la infància i les famílies que fa el govern municipal de l’Hospitalet.

M’entristeix cada cop que sento una família dir que no pot fer vida familiar a l’Hospitalet. Que marxen els caps de setmana, perquè no troben oferta atractiva, ni parcs bonics on anar a jugar. Volem, i mereixem, una ciutat que pensi amb les famílies. Amb una mirada real posada en la infància i les famílies. Espais d’acompanyament familiar i cures. Per sort, cada cop són més les veus que s’alcen per reclamar-ho, cada cop són més les entitats que duen a terme activitats dirigides a la infància, malgrat tenir molt poc acompanyament institucional. Des d’aquí faig una crida, un cop més, a l’equip de govern perquè d’una vegada per totes s’hi posi. I li demano que ho faci en col·laboració amb les plataformes, grups de famílies i entitats de la ciutat que es preocupen perquè aquesta sigui una ciutat per viure-la en família.

Ens falten espais per viure la ciutat en família, activitat al carrer, però sobretot ens falta posar la infància al centre de les decisions polítiques. És urgent. Les famílies de l’Hospitalet necessitem espais dignes i de qualitat per gaudir amb els nostres fills i filles, escoles bressol públiques als nostres barris, espais de trobada on sentir-nos acompanyats i créixer com a famílies i un programa potent d’activitats per totes les edats que ens permeti omplir de vida la nostra ciutat.

ANTONI GARCIA

La neteja, o millor dit, la brutícia, és el segon problema que més preocupa els veïns i veïnes, segons les dades del baròmetre municipal. Aquesta preocupació ha augmentat en els darrers anys, malgrat l’esforç pressupostari, possiblement insuficient, de l’Ajuntament per millorar la neteja dels nostres carrers, places i jardins, així com el servei de recollida de residus.

Com se sol dir, no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta, i l’Hospitalet té un greu problema d’incivisme, a més de mancances en la neteja de la ciutat. Aquest incivisme s’ha convertit en un problema seriós que no només afecta la imatge de la ciutat, sinó també la qualitat de vida dels seus habitants. A més, impacta en la percepció de la convivència i el benestar col·lectiu quan alguns ciutadans no respecten les normes bàsiques de convivència i higiene, creant un efecte que afavoreix el deteriorament de l’espai públic.

La percepció de la brutícia i de l’incivisme és diversa. Hi ha qui s’irrita amb les caques i les pixades de gos o les pintades a les parets, mentre que altres es molesten pel desbordament dels contenidors i l’acumulació de deixalles i mobles a la via pública, tot i que existeix un servei de recollida municipal eficient que ofereix recollida domiciliària. També hi ha qui es queixa de l’ús inadequat dels espais comuns, com ara parcs i jardins. En qualsevol cas, hi ha diverses veritats incòmodes a afrontar.

Millorar la neteja, però sobretot combatre l’incivisme, ha de ser una prioritat. La nova ordenança aprovada pel ple, que fixa i incrementa les sancions per abandonar deixalles fora dels contenidors, deixar mobles o electrodomèstics al carrer, o dipositar bosses d’escombraries a les papereres, és una bona mesura. No obstant això, aquesta normativa necessita de recursos humans per garantir-ne el compliment així com establir campanyes de sensibilització per informar els ciutadans sobre la importància de la neteja, la correcta gestió dels residus i la responsabilitat ambiental.

També és necessari que la nova contracta, actualment en procés de licitació, serveixi per modernitzar la flota de vehicles, la maquinària i per reforçar i augmentar la freqüència de la neteja als barris de la nostra ciutat.

Un dels grans reptes que tenim és revertir la situació pel que fa al reciclatge, ja que l’Hospitalet és una de les ciutats que menys recicla. Com gairebé tots els municipis, estem incomplint els objectius de reciclatge marcats per la Unió Europea. Segons la normativa, el 2020 hauríem d’haver reciclat el 50% dels residus, mentre que a l’Hospitalet no arribem ni al 30%. Això ens deixa molt lluny d’assolir la taxa del 55% de reciclatge que s’ha fixat per al 2025, fet que implicarà sancions de la UE que acabaran afectant els ciutadans.

Necessitem amb urgència un model de gestió de residus que ens permeti assolir aquests objectius. Tenim exemples de ciutats europees com Milà, amb 1.400.000 habitants i una taxa de reciclatge del 65%, que podríem prendre com a referència per millorar la nostra gestió.

La nova ordenança aprovada pel ple té aspectes positius que van en la bona direcció, però cal anar més enllà i impulsar un pla ambiciós, dotat de recursos, que gaudeixi d’un consens social i ciutadà per reduir la quantitat de residus i incrementar la recollida selectiva i el reciclatge. Aquesta ordenança s’ajusta a les directives europees, però no està exempta de polèmica i debat, ja que obliga els municipis a crear una taxa que ha de cobrir íntegrament el cost del servei. Aquesta taxa, imposada pels organismes europeus, generarà malestar ciutadà, tal com ja ha succeït en altres municipis de tots els colors polítics.

El que és necessari incorporar en aquest debat és que aquells ciutadans que reciclen i fan bé les coses des del primer moment tinguin bonificacions i beneficis amplis respecte a aquells que no ho fan. Si no ho fem així, el que estarem fent és desmotivar les persones que compleixen amb les normes.

Per aconseguir una ciutat més neta i sostenible, cal el compromís de les institucions i la implicació activa de tota la ciutadania. Només treballant conjuntament podrem fer de l’Hospitalet un exemple de convivència i respecte pel nostre entorn.

CARLOS GALVE (activista i peixater)

La polis és l’arrel del que entenem per ciutat i política. Està intrínsecament relacionada amb la manera com els éssers humans ens hem organitzat, segurament des d’abans de Grècia, en grups i territoris. Soc nascut al Poble Sec de Barcelona, a mitjans del segle XX, i probablement moriré a l’Hospitalet del segle XXI.

Un dels aspectes que sempre m’ha cridat l’atenció i també a la reflexió ha estat el sentiment de pertinença a un grup, a un lloc o a una classe social. Segurament aquest aspecte no implicarà tots els meus conciutadans de la mateixa manera. Conec alguns que prefereixen ser anomenats individus, d’individual, però des de jove he tingut clar que els considero veïns, i persisteixo en aquesta idea.

Per a un nen de la postguerra, criat entre el silenci i la farsa, la pertinença ha resultat gairebé essencial. L’any 1970, la meva polis va ser el barri de Pubilla Casas, a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta ciutat té una particularitat: sempre ha estat una mare. Els seus barris són com braços plens d’arteries que han abraçat i continuen abraçant, des dels seus carrers de terra, els seus espais abandonats de bòbiles o fàbriques, la construcció, la improvisació i l’especulació, per tal que milers de persones trobessin una nova pertinença, un lloc on viure i, sobretot, on aconseguir un nou arrelament.

Pensar, escriure o bé raonar i sentir sobre la participació, després d’haver viscut la transició entre la dictadura i la democràcia pactada, pot generar sentiments contradictoris. Soc un convençut que la raó sense sentiment, i viceversa, no són més que aparença. El coneixement sense praxis és un conjunt buit.

Ens trobem en una AVV que podríem dir que està en un estat d’erupció. El PSUC, del qual era militant passiu, havia abandonat l’associació de Pubilla Cases i la pluralitat de l’esquerra radical convivien amb veïns i veïnes de característiques diverses. Anarquistes de la CNT, comunistes del PT, UCE, Bandera Roja, ORT, trotskistes de la LCR, cristians, un important grup d’”autonomia obrera” i altres formacions de diverses característiques, però sobretot molts veïns i veïnes no inscrits en cap formació partidària. Aquest encontre va ser com l’Àgora de la meva joventut. Aquesta coincidència de trobar-nos en un barri eminentment obrer, en construcció urbana i social, va fer articular espontàniament, a més de l’espurna política, la flama de la participació social per aconseguir una vida més digna i justa, tant al barri com a la ciutat i a la societat en general. Ho confesso: em va dignificar.

Sentir-me de l’Hospitalet significa haver participat, haver ajudat i haver aportat el meu granet de sorra per aconseguir que la nostra ciutat, víctima d’un maltractament urbanístic i social, avui sigui una ciutat complexa, però viva; una ciutat que continua, com una dona imbatible, acollint milers de persones que arriben de llocs molt més llunyans que aquells d’on veníem nosaltres en aquells anys.

El fenomen de la participació política i social dels anys 70 és percebut avui amb la perspectiva del temps, i resulta impressionant. Segurament avui només es recorda en alguns racons de textos històrics, i m’imagino que anys després serà oblidat. La memòria és molt fluida. La constatació que som les persones les que generem canvis socials és indiscutible i, potser, és el més rellevant.

Aquella experiència històrica i les vivències que la van acompanyar ens van configurar com a persones que, sense pretendre-ho, ens vam dotar d’una característica humana de gran qualitat. No per la nostra especial brillantor, sinó perquè teníem una força centrífuga que generava majoritàriament solidaritat.

A risc d’ésser injust, esmento només dues persones que van ser clau en el meu vincle sociopolític en els inicis: Francesc Pedra i Pepe Gutiérrez. Podria estar tota la nit parlant d’ells. Només diré que, mitja centúria després, ja a la tardor de la vida, tant un com l’altre, així com molts altres, són un exemple clar del que vaig viure en aquells temps. A risc d’ésser idealista i una mica il·lús, tenien el do de l’honestedat, la generositat, la bondat, la saviesa i, sobretot, una tremenda tendresa.

Segurament tenien i tenen els seus defectes personals com qualsevol de nosaltres. En el context que ens ocupa, per explicar els aspectes teòrics dels quals els veïns i veïnes ens unim i participem tant en l’àmbit social com en el polític, ambdós em semblaven líders innats malgrat les seves diferències radicals. Ens organitzàvem en assemblees interminables, amb un entusiasme gairebé obsessiu. Però, mirant-ho amb la perspectiva del temps, aquesta mateixa obsessió pel que és assembleari va ser, paradoxalment, el que debilitava l’acció i la participació.

Els lideratges existien inevitablement, però eren de tal prudència i innocuïtat que, si la memòria no em falla, ningú va emprendre una carrera política en la democràcia que va venir després; encara que, de fer-ho, ho hauria considerat absolutament legítim.

Òbviament, continuo considerant la participació social i política tan necessària com quan tenia 20 anys. Defenso que l’ésser humà és intrínsecament polític, i que moltes persones confonen la política amb l’activitat política partidària. Aquest greu error ha contribuït al deteriorament de la democràcia i a l’ascens de l’extrema dreta, o millor dit, dels valors de la no participació. Han aconseguit fer-nos creure que la política i els polítics són els responsables de tots els mals.

Vivim temps incerts i apassionants que ens recorden moments passats, encara que en el conjunt de la història només sigui un instant; aquest és el nostre temps. Treballem i lluitarem per evitar repetir les ombres de la nostra història recent. Com? Vinculant-nos i participant.

JOSEP FERRER (Gent pel Canvi)

Vull que els professionals siguin “competents” i les institucions, “eficients”. Però no pas, ni els uns ni el altres, “competitius”

La dreta neoliberal ha dedicat molts esforços a propagar el seu pensament únic mitjançant tergiversar el vocabulari. Sembla ser que resulta més eficaç que no pas les argumentacions o les campanyes de propaganda.

Per exemple, havien detectat que la gent jove no tenia interès en ser “empresaris” perquè sonava a explotació, egoisme… La solució va ser substituir aquesta paraula per “emprenedor”, que connota positivament (innovació, risc…). Poc importa que no siguin sinònims: molts empresaris no basen la rendibilitat en la innovació i el risc, sinó en escanyar als treballadors i proveïdors, en el domini de mercat o en la publicitat; a l’inrevés, a les universitats, hospitals, administracions, ONGs i altres institucions trobem molta gent emprenedora. El resultat ha estat que, malgrat aquesta evident tergiversació, han aconseguit propagar la “emprenedoria” entre el jovent, superant les seves recances inicials.

En el mateix sentit, han aconseguit convertir la “competitivitat” en paradigma de qualitat. D’aquesta manera l’èxit en el mercat esdevé l’objectiu prioritari i el principal criteri de qualitat. Tampoc en aquest cas importa que la història estigui plena d’exemples de magnífics productes que no han aconseguit comercialitzar-se, com també d’èxits comercials de baixa qualitat. Com dèiem abans, sovint importa més la publicitat, el domini del mercat o les disponibilitats financeres.

Fins i tot en una situació ideal de competència pura i neta, no tothom pot ser competitiu, ni tan sols convé que ho intenti. Per exemple, entre les universitats catalanes, és evident que les joves universitats territorials no són equiparables a les de llarga tradició. De fet, no només no poden, sinó que no té sentit que les universitats catalanes competeixin entre elles. Ben al contrari, han de cooperar i complementar-se per configurar un sistema universitari català complet i potent, al servei de les necessitats del país i en particular de l’equilibri territorial. Alhora, difícilment podrem competir amb les grans institucions internacionals, que acumulen segles de tradició acadèmica de primer nivell (aquí el franquisme va posar el rellotge pràcticament a zero) i que compten amb pressupostos per estudiant incomparablement superiors.

Més encara, poden haver objectius més importants que la competitivitat. Així, continuant amb l’exemple de les nostres universitats, un element clau per competir en el mercat internacional és oferir la docència en anglès. Tanmateix, per al nostre país és prioritari mantenir la docència universitària en català, com eina clau per conservar i promoure la nostra llengua, ben conscients que això ens fa perdre “clients”.

Cal doncs, avaluar la qualitat per altres criteris, ben distints a la confrontació amb el altri. Ni ser el primer és garantia de ple rendiment, ni no ser-ho és senyal d’insuficiència. Fins i tot en el futbol no sempre guanya qui millor juga. Com també en ciclisme, on corredors mediocres han aconseguit victòries per un cop de sort, mentre que ciclistes excel·lents s’han quedat sense premi per haver coincidit amb Anquetil, Merckx o Indurain. Els barems de qualitat han de ser autoconsistents, en lloc d’una simple comparació amb la resta d’actuants. Com es resumia al començament, no volem metges, mestres o paletes “competitius”, sinó competents. No volem universitats o hospitals “competitius” sinó eficients, és a dir, que assoleixin els objectius màxims, tot optimitzant l’ús dels recursos disponibles. 

Fins i tot els mateixos promotors de la competitivitat han començat a adonar-se del seu excés, ja que sovint la qualitat requereix cooperació i col·laboració. Llàstima que busquin la solució novament a través de jocs de paraules, inventant la “coopetició”.

En definitiva, no caiguem en el parany neoliberal del llenguatge: reconeguem els emprenedors, siguin o no empresaris; aplaudim l’esforç de superació i la cooperació, tot reservant la competitivitat per als casos en que l’èxit es mesuri estrictament per la competició.

XAVIER ALMIRALL. (Exdirectiu municipal jubilat).

Vaig arribar a L’Hospitalet l’any 1973, al barri de Can Serra encara en construcció. A l’Hospitalet hi he viscut més de 40 anys, fins a l’any 2013. M’hi he casat, hi he tingut dos fills, hi he comprat dos pisos i m’hi he divorciat. Al llarg de 25 anys he treballat a l’ajuntament. He conegut molta gent. He viscut moltes experiències, bones i dolentes.

Un dels fills ha hagut de marxar al Vallès, perquè a L’H no trobava escola pública en condicions pels seus fills. L’altra, amb els fills més grans, hi segueix del tot, amb un pis dels que s’han fet amb les requalificacions de sol que va aprovant l’ajuntament.

Què en queda de tot això?. Molts records i molts vincles personals. Les lluites dels anys 70, per frenar l’afany especulatiu afavorit per l’ajuntament franquista, per esgotar el sòl de Can Serra construint al solar de la Carpa. Ho vam guanyar. Amb una associació de veïns de les pioneres, amb un rerefons de l’oposició antifranquista amb suports notables i la implicació de l’església progressista d’aquell temps.

L’ajuntament democràtic va néixer amb gent un punt mediocre, al meu entendre. La segona ciutat de Catalunya amb més de 250.000 habitants, es mereixia un ajuntament de nivell, no tant de títols universitaris, com de qualitat personal. Els partits van buscar i el que van trobar van ser sindicalistes amb formació bàsica, sense gaires llums i alguns arribistes buscant un sou, que en el món de la política és el que més abunda, malauradament. La mediocritat genera més mediocritat (ningú vol que li facin ombra).

Així hem anat passant anys i panys amb el Pujana, el Saura, el Corbacho i la Marin. Què hauria passat amb un ajuntament amb la direcció de persones de més nivell com l’Amadeu Joan, per posar un exemple?

Les grans estratègies polítiques han estat, bàsicament, l’instint de conservació del poder. Per sobre de tot, la fidelització del vot amb el suport econòmic a les entitats, amb bones subvencions, que en algun cas com l’esport van acabar en escàndol. També amb el clientelisme personal, fent favors i col·locant gent partidària a l’ajuntament.

La integració de país ha estat sempre una assignatura pendent en aquesta ciutat. L’ajuntament mai ha fet una aposta seriosa per la llengua i la cultura catalanes. Quan un grup de persones de L’H van intentar donar suport a Pasqual Maragall en el projecte de reforma de l’estatut (Ciutadans pel canvi), es van activar les alarmes del PSC més espanyolista, posant-hi dins observadors per controlar-ho (se’n podria parlar molt sobre aquest episodi). 

Hi ha una tasca en positiu que cal agrair als tècnics que en el seu moment van ser fitxats encertadament (potser una excepció del típic clientelisme de partit de col·locar militants fidels, en lloc de tècnics capaços). Va ser l’inici de l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbanístic) amb el sanejament i promoció de la zona sud de la Gran via i el soterrament d’aquesta gran artèria de trànsit (L’H 2010, en deien). Però no van saber ser mesurats, no van tenir aturador: de les actuacions d’especulació urbanística amb finalitat principalment d’interès públic, van passar a generalitzar aquestes pràctiques amb noves actuacions de menys interès públic com Cosme Toda, Cobalt, Can Trabal… No han sabut frenar a temps, han perdut el nord.

He trobat un document de 2001 on es diu el següent sobre això: “El Pla L’Hospitalet 2010 s’emmarca en el conjunt de polítiques que l’Ajuntament porta endavant en tots els camps en què intervé l’Administració local per assolir l’objectiu genèric de convertir l’Hospitalet en una ciutat territorialment unitària i urbanísticament equilibrada, generadora de riquesa material i cultural, amb una personalitat consolidada i pròpia, i que exerciti en tots els fòrums la seva vocació de segona ciutat de Catalunya.” (el subratllat és meu).

Del 2001, quan L’H tenia 87.872 habitatges (alguns precaris, d’autoconstrucció del anys 60), hem passat el 2021 a 110.488 habitatges. S’han fet 22.616 habitatges nous, un 25’7% de creixement, i no precisament per renovar el parc d’infrahabitatges d’alguns barris de la ciutat.

Avui, la densitat de població a l’Hospitalet (2023) ha crescut encara més. És el primer municipi en densitat d’habitants de Catalunya amb 22.307 habitants per km2. El segon, Santa Coloma de Gramenet, té 5.000 habitants menys per km2 (17.027): un 22% menys. Una autèntica calamitat. Han conservat el poder, però han fet un pa com unes hòsties.

Si mirem l’històric recent de la densitat demogràfica, fa feredat:

Des de fora (del Maresme estant), seguint aquest gran municipi amb el que mantinc fortes vinculacions, tinc la sensació  de temps perdut, de que es podrien haver fet moltes més coses en aquests anys i que algunes de les que s’han fet podrien haver estat molt diferents de com han estat.

Quan passejo (sovint) per barris com Pubilla Casas m’entristeixo. Em diuen que el nou alcalde sembla més competent. Ja veurem. Feina, en té i molta. El primer, aturar tota l’especulació en curs i posar el focus en les zones deprimides (per allò de “unitària” i “equilibrada”). També cal canviar moltes de les formes de treball dels últims 40 anys. No sé pas!

LAURA ALZAMORA. Regidora de LHECP-C

La joventut per definició, és aquell procés a la vida que s’ubica entre la infància i l’adultesa. Però cal reivindicar que no és només un pas entre etapes, sinó una etapa amb nom propi, amb el suficient pes i influència per al desenvolupament vital de cada persona. Segur que si tirem memòria endarrere recordarem una etapa plena de descobriments, d’emocions vibrants, de qüestionaments constants, i de vitalitat absoluta.

És el moment de la vida on comences a desplegar les ales, on se’t diu que no ets suficient madur per assumir certes responsabilitats, però si per que se t’imposin d’altres. Per aquest motiu també és aquesta una de les etapes que es senten i es viuen com a més injustes.

Com a societat no podem veure a la joventut com a “adults en espera”, no podem infantilitzar-los i no podem exigir sense estendre la mà. Com a societat, és imprescindible entendre el paper fonamental de la joventut com a elements actius del canvi social, actual i de futur. Sempre ha sigut així, actuant el jovent com a subjecte amb  una gran capacitat transformadora.

I per tant, com a societat tenim l’obligació d’obrir i oferir espais de participació, per tal que els i les joves puguin implicar-se, tenir veu i construir projectes compartits com a part de la ciutadania que son.

Està molt estesa l’estigmatització de la joventut, relacionant jovent amb falta de compromís, amb una manca de respecte pels seus pares, avis i professors, se’ls acusa de no voler treballar ni estudiar, de no conèixer l’esforç, ni la responsabilitat. També de ser la generació de cristall i viure hipnotitzats per les xarxes socials. Però mai ens qüestionem quina part de responsabilitat tenim els adults per a tenir aquesta percepció dels joves, quins son els seus interessos, que els oferim i com es correlacionen.

Tot i el que pugui semblar, un terç dels joves a Espanya declaren tenir molt o bastant interès per les qüestions polítiques. També són la generació més formada i, a la vegada, la generació que més pateix la precarietat. Ni els seus pares ni els seus avis tenien a la seva edat una major consciència ecologista. Cap generació ha sigut més feminista que l’actual.

I de fet, son més de 1.800 milions les persones d’entre els 10 i els 24 anys. Qui pot negar que la llavor d’un món millor és a les mans dels i les joves? És evident, per tant, que el futur, la salut de la societat en general, i de la democràcia en particular depenen en gran part d’ells i d’elles.

Però la majoria senten una certa desconfiança cap als partits. Així doncs, quins són els espais en els que participen? Quines són les eines que tenen per fer sentir la seva veu? És indiscutible el paper i el lideratge dels i les joves en moviments transformadors com el “Fridays for Future”.

Però cal que des de les administracions també els oferim espais per tal que puguin articular respostes per a les seves inquietuds. Respostes que han de poder arribar. I així que sentin que la seva implicació es útil, que serveix per a construir col·lectivament un futur que és seu i que tenen dret a lluitar. I des del municipalisme tenim una bona eina per fer-ho.

Històricament, aquests espais han estat els caus, els casals, els ateneus, les aules de cultura. Les societats canvien, però quins son els equivalents a aquests espais en l’actualitat? Cal que els partits i els ajuntaments promoguem espais oberts, per a que els joves els puguin sentir seus, on puguin trobar-se, i on puguin compartir i reflexionar.

És durant el temps lliure on es produeixen aquestes interaccions, en els espais de lleure, els espais culturals, la musica… La conjunció perfecte es produeix quan participes i a més ho passes be.

Però troben les joves de la nostre ciutat una oferta d’oci divers? Oferim que puguin autoorganitzar-se col·lectivament, i impulsar accions i projectes, o els hi donem només espais on consumir temps i activitats? Fomentem que puguin prendre consciencia i responsabilitat o només els hi demanem la seva opinió per després no tenir-la en compte?

No oferir suficients espais de participació, en una ciutat amb la complexitat que te L’Hospitalet és hipotecar el futur. No promoure la implicació i l’autonomia de les joves en la construcció de la societat, implica tenir adults dependents. Ens hi va la salut de la democràcia. Obrim les portes ja.

JAVIER MARÍN VÁZQUEZ (Secretario General de la Alianza de la Izquierda Republicana de España)

Hace más o menos un par semanas se constituía el nuevo Ejecutivo de la Generalitat. Para los que vuelven ahora de las vacaciones, si se han aplicado la máxima de que esta breve etapa es para desconectar del mundanal ruido, se habrán encontrado con la sorpresa de que hay nuevos inquilinos en el Palau de la Generalitat, pero que la letra y música que sale por sus ventanales, aunque de distinta orquesta, sigue tocando las mismas canciones. Déjenme hacer un breve recordatorio pedagógico para poner al día a los que hoy se reconectan.

La cesión del voto es un compromiso contractual, por medio del cual los partidos piden el voto a la ciudadanía, a cambio de unas promesas de beneficios materiales, que presuntamente mejorarán su calidad de vida y que vienen reflejados en determinadas políticas públicas del programa electoral.

Cuando por medio de esos votos se accede al gobierno, y en vez de cumplir el compromiso prometido en el programa electoral, se hace justo lo contrario, se está produciendo una estafa electoral al ciudadano que otorgó su confianza a ese partido, al tiempo que una desconfianza generalizada en el sistema político del país, que debiera ser posible denunciar como incumplimiento de contrato por publicidad engañosa.

El programa electoral de ERC no engañaba a nadie. Prometieron:

1.       Financiamiento singular de la Hacienda Pública Catalana.

• Creación de una Consejería de Política Lingüística

3.      Consolidar y reforzar el modelo de acción exterior

• Conseguir la transferencia de todas las competencias y recursos sobre la gestión de las migraciones.

5.      Ejercer el derecho a la autodeterminación por medio de un referéndum sobre la independencia.

Por su parte, el PSC había prometido en su programa electoral:

1. Pacto de financiación con el Gobierno Central en los primeros 100 días de administración.
   1. Inversión de 3.500 millones de euros para mejorar la infraestructura hídrica y combatir la sequía en Cataluña.
   1. Aumento de la plantilla de los Mossos d’Esquadra con 570 nuevos agentes cada año
   1. Modelo educativo con un sistema trilingüe en las escuelas para garantizar el aprendizaje del catalán, el castellano y el inglés.
   1. Incrementar el presupuesto destinado a la cultura en un 2%.
   1. plan de renovación para las viviendas de más de 50 años

El acuerdo PSC+ERC para la investidura de Illa recoge “fil per randa” los 3 primeros compromisos íntegros de ERC:

1.       Que Cataluña salga del régimen común y que la Agencia Tributaria Catalana gestione, liquide, recaude e inspeccione todos los impuestos

• Creación de una Consejería de Política Lingüística. Pacto Nacional por la Lengua que cuente con 200 millones de € de financiación en su primer año. El catalán como lengua vehicular y de aprendizaje en el sistema educativo. (por lo tanto excluyente del idioma español)
• Ampliación de la Consejería de Acción Exterior y UE y apoyo al programa del cuerpo consular establecido en Cataluña; así como reforzar la presencia de la Generalitat en organismos y agencias internacionales

Ni una palabra en ese acuerdo de investidura, sobre la rebaja del tiempo para la atención sanitaria en las listas de espera, lo que implicaría mayor inversión en nuevas plazas de profesionales sanitarios.

Ni una palabra sobre la mejora de la calidad en la Educación Pública. Su único interés es reforzar la Gestapo lingüística, por medio de la marginación absoluta del idioma español. Acabarán poniendo multas a los profesores o alumnos que sorprendan hablando español (denles tiempo).

Nada que ver con las declaraciones de Illa de febrero de 2023 en las que prometió su negativa radical a reeditar un tripartito en Cataluña, ni con la de algunos medios de comunicación subvencionados, que han intentado engañar a la ciudadanía diciendo que con su presidencia, acabarán 14 años de gobiernos independentistas. Es justo todo lo contrario, los hechos están demostrando que con su Govern se dará respiración asistida a la secesión.

Cambia la nomenclatura de los partidos y personas en el Govern de la Generalitat, para mantener las mismas políticas continuistas de los últimos 14 años. No es un cambio de ciclo, es simplemente un cambio de personas y siglas, que favorecerán los intereses personales de los nuevos gobernantes, al tiempo que seguirá perjudicando los intereses colectivos de la mayoría social.

¿Quien gana y quien pierde con este cambalache?

Con tan solo el 13 % de los votos del censo electoral catalán —425.000 votos—, ERC ha impuesto los 3 puntos principales de su programa electoral.

Gana, pues, ERC que ve cumplido su programa secesionista, el único que le importa, después de fracasar estrepitosamente con sus políticas en Educación, Sanidad, Vivienda y Seguridad Pública.

Viendo el organigrama de gobierno, es más que obvio que van a crear una ingente cantidad de puestos de trabajo como funcionario público en los ámbitos exigidos por ERC —Exterior, Inmigración, Política Lingüística— que están destinados a los militantes que mantienen el aparato de ERC, que probablemente asuma la dirección de esas Consejerías en un futuro inmediato.

Gana Salvador Illa y el PSC, que asumen en primera persona el poder institucional para aplicar el programa secesionista de ERC.

¿Quién pierde?

Pierden los ciudadanos catalanes que usan la lengua española de forma mayoritaria, ya que con este acuerdo se verá postergados en la Administración Pública y en la Enseñanza, a pesar de la obligatoriedad en la cooficialidad, que establecen la Constitución Española, el Estatuto de Cataluña y las numerosas sentencias judiciales que obligando al Govern de la Generalitat, han sido reiteradamente incumplidas por esta.

Pierde la ciudadanía de Cataluña que seguirá viendo cómo se desvían los recursos económicos de sus impuestos a la duplicidad de “embajadas en el extranjero” que ya están cubiertas por el Estado Español.

Pierde la ciudadanía del conjunto de los pueblos de España, que ve como el Gobierno Central, por el propio interés personal de su Presidente, permite que la segunda CC.AA más rica del país deje de contribuir a la caja común de solidaridad interterritorial.

Pierde el conjunto del pueblo español que comprueba con tristeza y rabia contenida, como se elimina el principio de IGUALDAD, que rige nuestra Constitución, para favorecer los privilegios de las regiones más desleales con España. Con evidente peligro de fracturar la unidad territorial, para invertir a marchas forzadas en una confederación que satisfaga a los partidos que sostienen a P. Sánchez –BILDU, ERC; BNG; JUNTS; PODEMOS, y SUMAR,— que son los que reclaman esa confederación, que presagia terribles enfrentamientos de imprevisibles consecuencias.

Perspectivas de futuro

Para seguir combatiendo a favor de la mayoría social, para conseguir mayores cuotas de calidad e igualdad en la Educación, en la Sanidad, en la Seguridad Pública, en respeto al uso normativo y legal de la lengua española, hace falta una izquierda consecuente, de ámbito estatal, que se comprometa a denunciar con fuerza el rumbo confederalizante que está siguiendo la política española, con la nave nodriza catalana al frente, y la vasca detrás. Una izquierda que esté en la calle, llamando a la movilización social por la mejora de las condiciones de vida.

Desde la humildad de un pequeño partido político, AIRES no cejará en hacer denuncias con mucha pedagogía social, impulsando esas protestas y llamando a la lucha activa.

MANUEL DOMÍNGUEZ. Portaveu de L’Hospitalet En Comú Podem.

Comencem pel començament. Primera premissa: la riquesa, els recursos, són produïts pel treball humà. Sense treball humà no n’hi ha tomàquets o pantalons ni els tomàquets i els pantalons seran a prop teu. Sense treball humà no hi ha electricitat a casa teva i els residus ens menjarien i provocaries malalties.

Et diuen que la riquesa la generen els/les emprenedors/es. És una mitja veritat: generen riquesa en tant que també treballen. Després s’apropien de la riquesa generada pels/per les treballadors/es. Aquesta és una altra història que tractarem un altre dia.

Segona premissa: els països rics de l’actualitat ho són com a conseqüència de l’explotació imperialista dels països pobres de l’actualitat a partir del segle XV. Desenvolupament i subdesenvolupament són les dues cares de la mateixa moneda, un ha generat i genera l’altre.

Evidentment que hi ha excepcions, provocades per diverses peripècies històriques i necessitats polítiques i econòmiques del capital. Els mapes dels indicadors del desenvolupament humà i el dels imperis dels segles XVIII al XX deixen poc marge al dubte.

Tercera premissa: la població dels països rics va decidir tenir pocs fills al llarg del segle XX. En concret, a Espanya, des de la dècada de 1990 tenim una de les fecunditats (mitjana de fills per dona) més baixes del món, al voltant de 1,2.

La conclusió d’aquestes premisses és que als països desenvolupats, si volem generar riquesa, necessitem gent. I aquesta gent només pot venir dels països no desenvolupats. Per tant,

Les diferents formes de racisme són molt antigues i han adoptat moltes formes. Per exemple, l’odi a les persones jueves, l’antisemitisme. L’arribada als regnes ibèrics de la població gitana en el segle XV també va desenvolupar un racisme ben arrelat. Però va ser l’imperialisme que hem esmentat el que va crear el racisme modern. El racisme és una eina de la lluita de classes.

El racisme fou creat per a justificar l’explotació de les poblacions conquerides amb l’esclavitud, la mita (una forma de treball forçat a la població d’Amèrica), etc… Ara continua amb la mateixa funció: justificar l’explotació de la classe treballadora, com a mà d’obra barata, i permetre el consegüent enriquiment extra del capital.

El racisme, malauradament, troba adeptes en la part de la població considerada superior, fins i tot en la de classe obrera. A molta gent li deu agradar que li diguin que és millor…

Avui, l’extrema dreta proposa un pacte a una part de la població dels països desenvolupats amb el que li proporciona unes engrunes de la riquesa, alguns privilegis i la idea de la superioritat; no menyspreem la importància de les idees d’auto-reconeixement, poden passar per sobre de les condicions materials reals.

Un estudi fet a finals del segle XX deia que més de la meitat de la població de Catalunya era fruit de les dues onades immigratòries que s’havien rebut al voltant de les dècades de 1920 i 1960. A Catalunya la natalitat havia baixar abans que al conjunt d’Espanya.

Les zones rurals espanyoles expulsaren milions de persones a les zones urbanes i industrials d’Amèrica, Europa Occidental i Espanya. Fins fa uns 30 anys, Espanya era un país d’emigrants pobres; què ràpid ens hem oblidat d’això!

Segons aquest estudi, l’Hospitalet no arribaria als 20 mil habitants sense l’arribada de la gent com els meus pares. A partir del 2000 s’ha produït el tercer episodi immigratori, el de les persones procedents d’arreu del món.

A hores d’ara, al voltant d’un terç de la població de l’Hospitalet és d’origen estranger, una proporció que augmenta als barris per sobre de la via.

La immigració no és un problema, com he intentat exposar al començament, és una necessitat. El que és evident és que una concentració de persones immigrades pobres genera els problemes que qualsevol concentració de població pobre comporta, amb l’afegit dels problemes propis de les persones estrangeres, moltes de les quals no tenen regularitzada la seva situació.

En termes econòmics, el capital no assumeix els costos de les externalitats del trasllat de la mà d’obra que necessita pel seu funcionament des de l’estranger i genera situacions socials molt complicades.

El que no sabem és si aquestes situacions són creades pel desinterès del capital per tot el que no genera beneficis o si directament les provoquen per fomentar els conflictes i l’auge de l’extrema dreta.

A l’Hospitalet hem d’afegir l’extraordinària densitat de població i la manca d’espais públics, el que genera uns importants problemes de convivència.

Des de la consciència de classe, entomem el tema de la immigració en termes de lluita pels drets de les persones, especialment les de les persones treballadores, de les seves condicions laborals i socials, que són les de tothom.

El problema de l’habitatge afecta al salari real de tothom, però és sagnant entre les famílies desnonades. El salari indirecte no arriba per cobrir les necessitats bàsiques de les persones socialment més vulnerables. El moviment obrer, veïnal i pels drets socials hauria de superar les reaccions racistes, nacionalistes i xenòfobes.

JAUME GRAELLS. Portaveu ERC i EUiA a l’Ajuntament de l’Hospitalet  

Els amics de la FIC em demanen el clàssic article d’inici del curs polític. Aquell que es fa en tornar de vacances. Cosa que és d’agrair perquè no sempre es fàcil poder expressar la nostra opinió en una ciutat on la llibertat de premsa no està garantida. El primer que vull dir és que no es pot parlar de la tornada de les vacances: la major part dels nostres barris no fan vacances a l’estiu, la nostra gent no s’ho pot permetre.

Els carrers i les places bullen en època estival. La calor, la pobresa i la massificació constitueixen una barreja que deriva en unes condicions de vida més que precàries. En una ciutat que pateix un urbanisme voraç, amb la proliferació d’infrahabitatges, amb manca d’espais verds, sense ombres i on predomina arreu el ciment que incrementa les temperatures en les temudes onades de calor. Això s’agreuja amb uns refugis climàtics que fan riure i amb la manca d’equipaments públics, que a més tanquen el mes d’agost. Es dona el cas d’equipaments que són refugi climàtic que no obren en aquest mes o que redueixen dràsticament els seus horaris, per la manca de personal substitut.

El mes d’agost a l’Hospitalet també es caracteritza pel tancament dels serveis públics: serveis socials passen a mínims, les regidories de districte i els centres culturals tanquen tot el mes, les biblioteques o tanquen o redueixen horaris i els efectius de la Guàrdia Urbana, ja de per sí precaris, es veuen reduïts a la meitat en els mesos d’estiu. Què no dir del servei de neteja de la ciutat totalment precari, i amb una maquinària, contenidors i camions envellits després de 14 anys amb el mateix contracte. No és d’estranyar els reiterats incendis de camions en els darrers dos mesos que han posat en perill a treballadors i ciutadania.

Amb això ens trobem amb un espai públic abarrotat de gent, també a les llargues nits d’estiu, cosa que contrasta amb l’esmentat tancament de serveis i equipaments, i amb una Guàrdia Urbana que no pot arribar a tot per la manca de personal, la falta d´educadors i dels serveis de mediació al carrer. Les famílies vulnerables, amb situació d’emergència habitacional, amb dèficits alimentaris que s’agreugen amb les vacances escolars (molts infants només tenen garantit un plat a taula de qualitat mínima en els menjadors escolars) i amb tota mena de mancances i sense satisfer les necessitats més bàsiques; aquestes famílies si ja de per sí són desateses tot l’any a l’estiu es troben directament amb la porta de l’administració tancada als seus nassos.

Un fet remarcable és la pobresa que ens arriba en aquests mesos a la qual no se li presta cap mena d’acollida. Ens podem trobar perfectament amb una matrícula viva escolar que depassi els 1000 infants que s’hauran d’escolaritzar el setembre perquè han arribat després del procés de matriculació ordinari del mes de juny. 1000 infants arribats en un parell de mesos sense cap acollida i que han d’esperar el setembre a ser atesos, ells i les seves famílies, per avaluar les seves necessitats i per iniciar el procés d’escolarització.

En uns barris que voregen i superen el 50% de pobresa infantil ens podem permetre fer vacances a l’estiu? No s’haurien de garantir uns serveix extraordinaris i transversals per atendre les necessitats de la nostra ciutadania i de la infància?

Les conseqüències de tot plegat són fàcilment deduïbles. A l’agost les necessitats es doblen i la resposta dels serveis municipals passa a ser de mínims o inexistents. Els greus problemes de convivència que han esclatat durant l’estiu, amb proliferació dels sorolls, percepció d’inseguretat, la manca de neteja, les males olors, desatenció a la vulnerabilitat etc fan insuportable l’existència de molts dels nostres conciutadans.

La resposta a aquest despropòsit, com passa sovint a la nostra ciutat, és el silenci i l’apatia d’un govern en vacances. I l’oblit de la nostra gent gran, que és el perfil predominant juntament amb el de les famílies vulnerables en expansió en molts dels nostres barris. Ambdós col·lectius accepten estoicament el destí que els ha tocat viure. La pobresa i la vellesa són silencioses. No tenen el ressò mediàtic perquè no disposen  dels recursos ni els mitjans per fer-se valer com a ciutadans de ple drets. Per no tenir, alguns no tenen reconegut ni els drets més bàsics com el de l’empadronament. Per a l’administració no existeixen. Un joc molt perillós aquest, que se’ns pot girar en contra si no li posem remei.

El que ha passat aquest estiu a la nostra ciutat no es toleraria en altres barris i ciutats de Catalunya. Aquesta, efectivament, és la nostra realitat, la nostra trista realitat, i no la que es vol vendre de la ciutat modèlica de les grans transformacions. La resposta del govern, com deia, és l’apatia. Lluny d’estar al peu dels problemes que es viuen en els barris ha decidit, un agost mes, marxar de vacances. I hi ha qui pot pensar que les vacances les allarguen durant tot l’any.

L’estiu hospitalenc ens il·lustra perfectament de com serà la nostra ciutat i de quina serà la resposta i el programa del nou govern municipal la resta de mesos d’aquest nou curs polític i de la resta del mandat. Cap novetat, en aquest sentit. Nou alcalde, vells tics: la passivitat de sempre, la negació dels problemes com a norma i control ferri dels mitjans de comunicació públics que, per cert, també tanquen per vacances.

La pregunta que ens hem de fer és si serem capaços de donar veu a la majoria silenciosa i activar el canvi de rumb que necessita la nostra ciutat. Amb aquest govern, i amb alguns grups de l’oposició, malgrat tinguem un nou alcalde, sembla més que improbable. Pels seus fets els coneixereu, als uns i als altres. ERC i EUiA farem tot el possible per revertir en el futur aquesta situació. Per nosaltres no serà.

ANTONI GARCÍA

El curs polític arrencarà al setembre carregat d’actes, activitats i esdeveniments. D’una banda, s’inicia una nova etapa a la Generalitat de Catalunya, on l’independentisme ha perdut l’hegemonia parlamentària tant per mèrits propis com per la davallada d’Esquerra, que des de les darreres eleccions municipals ha anat perdent bous i esquelles i ha decidit cedir la presidència de la Generalitat a Salvador Illa.

Caldrà veure com el nou govern afronta els problemes que afecten el país i si, a més, aporta beneficis a l’Hospitalet complint els compromisos històrics que encara queden pendents en diversos àmbits. El temps dirà si es tradueixen les paraules en accions, ja que l’experiència amb l’anterior govern, que va generar moltes expectatives però va acabar passant amb més pena que glòria, va donar l’esquena a l’Hospitalet. De fet, lluny de resoldre o encarrilar problemes greus, com els que la ciutat pateix en l’àmbit educatiu i social, aquests s’han agreujat.

L’Hospitalet de Llobregat es troba en un moment crucial de la seva història. Amb l’arribada del nou alcalde, David Quirós, la ciutat es troba davant d’una cruïlla: seguir un model de ciutat que molts considerem esgotat o emprendre una nova transformació que respongui als reptes socials, econòmics i ambientals del segle XXI. El nou alcalde té la responsabilitat de redefinir el futur de la ciutat. En una entrevista recent, Quirós va afirmar que L’Hospitalet necessita “menys urbanisme i més humanisme”, una afirmació que reflecteix un sentiment creixent i compartit entre la població, que reclama un model de ciutat més centrat en les persones, els barris i les seves necessitats, i menys en el creixement desmesurat.

L’Hospitalet no són només els seus edificis; és el conjunt de veïns i veïnes, entitats, comerços, petites i mitjanes empreses, i dels treballadors que hi viuen o que cada dia han de marxar per treballar fora de la ciutat. La transformació que la ciutat necessita és inajornable i ha de ser profundament humanista, centrada en el benestar de la seva gent. Aquesta transformació no pot limitar-se a grans projectes urbanístics, molts d’ells obsolets, sinó que ha de prioritzar les necessitats reals de la ciutadania, promovent una ciutat més inclusiva, sostenible i que ofereixi oportunitats per a tothom.

L’Hospitalet té davant seu grans reptes que cal abordar: una desigualtat socioeconòmica creixent, emergència educativa, dificultats en l’accés a l’habitatge, manca d’oportunitats per al jovent, necessitat de millorar la convivència i la neteja, i un espai públic i una ciutat que s’ha d’adaptar a la realitat del canvi climàtic. Tots els qui vivim a L’Hospitalet volem una ciutat neta, segura i endreçada, amb serveis públics eficients i un model econòmic diversificat que creï riquesa, aposti pel talent, generi ocupació de qualitat i preservi el seu escàs patrimoni històric i natural.

Aquests reptes compartits han de ser la prioritat de l’acció política en la nova transformació de la ciutat. L’Hospitalet es mereix un projecte clar i ambiciós que reforci l’orgull de pertànyer a la segona ciutat de Catalunya, i que pensi i faci política quotidiana amb majúscules per als qui hi viuen, la fan viure i perquè hi puguin viure.

El futur de L’Hospitalet dependrà de la capacitat del seu govern de situar les persones al centre de totes les decisions, amb l’objectiu prioritari de millorar la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes, així com dels barris. Per aconseguir-ho, serà imprescindible generar sinergies, establir complicitats i sumar esforços per fer possible aquesta transformació necessària. Només així es podrà crear un entorn on la qualitat de vida dels ciutadans esdevingui la mesura real de l’èxit i del progrés de la ciutat.