La queja y la protesta

Algunos vecinos de LaTorrassa se tuvieron que reunir en la iglesia porque a otro vecino de la zona le molestan el ruido de las campanas.

Nos estamos convirtiendo en una sociedad de malcriados. En mis tiempos, un malcriado era un individuo consentido, descortés y maleducado y un sinfín de cosas más que ahora me parecen exageradas o vanas, así que me conformo con las que he citado. Desde luego, consentidos, en grado sumo. Lo digo porque no hace mucho me comentaron que en la pista del Centre Catòlic junto a la Rambla, no se puede jugar a básquet porque un matrimonio que habita en las inmediaciones no soporta el ruido de los partidos. Ahora, hace un par de días, los vecinos de La Torrassa se tuvieron que reunir en la parroquia porque a otro vecino de la zona le molestan las campanas de la iglesia de los Desamparados. Auguro que, dentro de nada, los vecinos de los bloques junto al Tanatorio entre l’Hospitalet Centro y Cornellá, detrás de la barbaridad de la Remunta, van a pedir que soterren el tren porque es un incordio que pasen tantas veces al día en las vías que tienen a 20 metros. Todo nos molesta, para todo queremos soluciones inmediatas, siempre hay alguien o algo a quien echarle la culpa de la insatisfacción individual o colectiva.

No digo que no tenga que ser así en muchas ocasiones. Es más, creo que en demasiadas circunstancias somos tolerantes en exceso y que deberíamos protestar bastante más. Ahora hay incluso quien matiza sobre la protesta o la queja porque a lo que se tiende en esta sociedad de consentidos es cada vez más a la queja y cada vez menos a la protesta, de manera que te puedes quejar desde el sofá un montón de veces, pero resulta del todo imposible protestar cómodamente sentado.

La familia del Centre Catòlic y los vecinos de La Torrassa se han quejado al Ayuntamiento y el Ayuntamiento parece que ha tomado cartas en el asunto, seguramente porque entiende bastante mejor la queja que la protesta y porque parece entender muy bien que las pistas de básquet hacen ruido y las campanas suenan a deshora, pero le cuesta más entender que no se puedan construir viviendas en las que apenas entra el sol o empadronar a recién llegados que reclaman derechos innatos.

Lo substancial de los ejemplos puestos… y los que vendrán, tiene que ver con la aceptación de realidades que ya estaban allí cuando nosotros llegamos o, todo lo contrario, hacer de nuestra llegada el principal motivo para cambiar realidades pre-existentes. La pista del Catòlic ya estaba allí cuando aquellos vecinos quejicas descubrieron que hacían ruido, del mismo modo que la iglesia y sus campanas ya existían cuando el vecino molestoso se fue a vivir a la zona. Igual que los vecinos de los bloques pegados a la vía del tren ya sabían, cuando compraron aquellos disparates, que el tren no desaparecería de la noche a la mañana.

De manera que si no quieres molestias, no te vayas a vivir a un sitio donde las vas a tener, porque las molestias estaban allí antes de que tu llegaras. Para todo hay magnitudes y es verdad que si te compras un piso al lado del tren es de suponer que no te vas a quejar de que suenen los raíles al pasar por allí, igual que si te compras una vivienda en una zona inundable, puedes imaginarte que un día u otro pisarás charcos.

Tendrás que compartir, eso sí, la responsabilidad. Porque no es lo mismo comprarte un piso al lado de una pista de básquet que ya estaba allí cuando tu naciste, que comprarte una vivienda en un barranco que se va a anegar cada vez que la madre naturaleza se cabree. La culpa de que haya viviendas en los barrancos, es de la Administración. La culpa de que tú la compres, es exclusivamente tuya.

Decía que para todo queremos soluciones inmediatas. Queremos que la pista de básquet deje de admitir chavales porque hacen ruido y lo queremos ya y queremos que las campanas dejen de sonar cuando molestan y no queremos que eso se alargue. Y queremos que una Dana que causa centenares de muertos y destrozos extraordinarios, calamidades sin fin y desabastecimientos tremendos se resuelva en una semana. Y si no se resuelve, es que nos han abandonado y nos han dejado a nuestra suerte. Es cierto que pagamos impuestos para tener un Estado protector, pero no es menos cierto que las catástrofes no se pueden digerir en un día. Como que tenemos un Estado protector hay quien se encarga de avisar que la catástrofe se acerca. Pero para que la catástrofe pase de largo hay que hacer caso de los avisos. Y en todo caso, de lo que hay que quejarse es de que los avisos no llegaron a tiempo, no de que el desastre tarde en desaparecer.

Así las cosas, insisto. Somos una sociedad consentida y somnolienta, impaciente y maleducada, irresponsable y caprichosa, capaz de reivindicar desde el sofá todos los derechos, pero incapaz de asumir en la calle todos los deberes, que quiere decir moverse cuando hay abuso de poder y ocultación de la realidad, mala gestión o negligencia y contenerse cuando el mundo parece que no responde a nuestros deseos más íntimos.

Lo peor que se puede hacer es responder a los caprichos, porque responder a los caprichos es hacerlos inacabables. Hoy molesta una pista de básquet o una campana, mañana molestará el ruido de la lluvia sobre un toldo y pasado mañana el murmullo de las palomas en una cerca. Sería mucho más razonable, y justo, no dar permisos de edificación a bloques como los de Cosme Toda o en zonas inundables, pero para eso no hay Comisiones de Mediación ni zarandajas gestuales. Lo que cuenta es el negocio.

Sobre el canvi d’alcalde

David Quirós, acabat de ser nomenat alcalde de la ciutat.

CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)

Des de les eleccions democràtiques del 1979, l’Hospitalet ha tingut quatre alcaldes. Tots del mateix color polític. El color ha estat en la franja del Pantone de colors càlids descolorits del que considerem la història de l’esquerra o alguna cosa semblant.

Reteniu aquesta dada: el color de l’any 2024 és Pantone 13-1023 Peach Fuzz. Té un to a “préssec” sincer, que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa, comunicant un missatge de cura i de compartir comunitat i col·laboració”. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

El PSC-PSOE a l’Hospitalet ha gestionat, vist el que s’ha vist, perfectament el Pantone del color de les seves propostes per aconseguir majories absolutes o relatives a favor seu. A les seves figures significatives només les conec superficialment. Mai m’ha agradat apropar-me a ells més del compte.

En la política, com en la vida quotidiana, el que és personal i el que és professional tenen coordenades diferents i, generalment, contradictòries.

Ignacio Pujana va ser el primer elegit el 1979. La seva caiguda i la seva decadència van ser dures. És evident que ell va tenir la seva responsabilitat, però vaig comprovar que el seu partit i els seus companys miraven fredament pel forat de l’escala per veure com queia i estavellar-se estrepitosament, provocant-li fracàs i desprestigi. Enteníem que la política no és per a il·lusos ni per a aquells que creuen que en els seus xiringuitos tot ho poden. El cas Pujana va ser impactant.

Celestino Corbacho va emergir el 1994 com a salvador, per superar una de les èpoques més fosques dels socialistes a l’Hospitalet. Va continuar amb la seva majoria i el color d’aquella època tenia un color rosat. Semblava que era una miqueta més d’esquerres. Corbacho estava dotat d’una habilitat especial, exercia l’abraçada de l’os de manera subtil i àgil. El desenllaç del seu període a l’alcaldia va ser diferent. El Ministeri de Treball li va donar una sortida airosa, però la relació amb la seva successora va ser, per dir-ho suaument, nefasta i anòmala. Al final es va embolicar, al meu parer, amb una opció política de poc calat. Ciutadans va ser un experiment electoral increïble per la seva experiència, però demostra clarament que els polítics són humans i també s’equivoquen.

Núria Marín rep l’alcaldia el 2008. És la primera dona i la més jove. Núria és l’exemple de militant de base d’èxit. Assumeix sense problema les polítiques del seu partit i s’adapta a la ductilitat de l’aparell del PSC. Posseeix una capacitat molt important en política, té la virtut de l’empatia, li resulta fàcil ser simpàtica. Les seves polítiques són grises, amb poques accions brillants però amb un element molt rellevant: consolida l’entramat i el control d’entitats i associacions, fent-les depenents del partit que governa. Li tinc una gran estima personal, quasi tanta com la radical discrepància en les seves polítiques.

Al 2024, la ciutat està més desmobilitzada que mai. No només és culpa seva, però la ciutat està amb encefalograma pla, les capacitats de reacció de la protesta reivindicativa són penoses. El cas del Consell Esportiu li va explotar en el tram final i la va salvar el jutge i la justícia, arxivant el cas.

Després de perdre la majoria absoluta amb 13 dels 27 regidors, Núria passa el testimoni d’alcalde a David Quirós. El PSC-PSOE, com sempre, estudia el Pantone del pròxim cap de llista per a les properes eleccions de 2027. Li han donat temps per tal que es consolidi com a candidat.

Es coneix poc de David Quirós. En observar els seus primers dies com a alcalde, es mou amb un factor positiu. Es dona a conèixer i saluda al màxim nombre de veïns i entitats. És un modern madur, té apariència, la imatge de l’home d’avui, sembla que té criteri sobre el digital i practica o li agrada el bàsquet.

Per cert, el bàsquet és un esport de moda en el poder. Sánchez és un estratega que domina a la perfecció els darrers minuts/segons per guanyar les seves partides polítiques. No sé com juga Quirós… la seva expressió no verbal és diferent de la dels seus antecessors.

Està bé que sigui proper, però no només per guanyar eleccions. Hauria de ser proper i, sobretot, coherent.

La ciutat de l’Hospitalet posseeix una característica molt especial: hi ha molts “hospitalets” dins d’ella. És una ciutat diversa en el seu teixit humà i social. Està encastada amb calçador. Té una arquitectura urbana fragmentada, primer per la seva orografia amb un gran contrast entre el Samontà i la Marina, i sobretot per la fractura entre els seus barris provocada per les vies del ferrocarril que divideixen la ciutat de punta a punta en forma de creu.

L’estigma de l’Hospitalet domina com a ciutat dormitori, insegura, conflictiva, de baix rang, amb zones industrials decadents i l’última zona agrícola en perill. Aquesta sensació és força estesa, sobretot entre els ciutadans de Barcelona. La Riera Blanca no només divideix urbanísticament les dues ciutats: la divisió és social, cultural i econòmica.

Aquesta diversitat li proporciona tanta complexitat que la fa imprevisible. Aquesta és la gran dificultat per estimar el conjunt de l’Hospitalet, que és com una malquerida. Si algun dia hi hagués un alcalde que estimés l’Hospitalet tal com és, es convertiria en un alcalde històric.

Li dono idees a Quirós. L’Hospitalet és una ciutat difícil però apassionant. Té totes les característiques necessàries per poder lluir-se. El Pantone de 2024, com diuen, té un to de préssec sincer que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

David Quirós encaixa amb la descripció del Pantone 2024.

L’Hospitalet necessita urgentment polítiques honestes, valentes, que trenquin la cotilla del color del partit que ha governat durant els últims 45 anys, i que, d’una vegada per totes, sigui un alcalde que domini el Pantone Vermell de la força, per fer un l’Hospitalet més humà en l’urbanisme, en l’aspecte social i en el mediambiental.

Esperem que a la quarta sigui la vençuda.

Seria estúpid no reconèixer que durant aquests 45 anys la nostra ciutat no ha canviat. Seria així mateix cínic si no assenyalés en aquesta reflexió que la societat civil de la nostra ciutat ha estat segrestada per unes polítiques clientelars que han produït el fenomen urbanístic més vergonyós de la nostra història recent. En altres temps, hagués estat impensable que la societat civil de l’Hospitalet hagués romàs gairebé passiva davant d’una barbaritat urbanística com la que ha permès la construcció en els terrenys de Cosme Toda. Si no ho dic, rebento.

Veïns, desperteu-vos! Moveu-vos per forçar l’alcalde a recuperar la dignitat de la ciutat.

Ànims, alcalde! Tens una gran oportunitat; pots fer història i no formar part de la mediocritat dels teus antecessors a l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Reivindico el sentiment de l’optimisme i de la raó.

Pagar dues vegades la taxa d’escombraries

JOSEP FERRER (Gent pel Canvi)

Una nova trampa de l’Ajuntament de L’Hospitalet: fins ara justificava un IBI dels més alts del nostre entorn adduint que “en el nostre rebut de l’IBI està inclosa la taxa d’escombraries”; ara ha segregat aquesta taxa, però sense rebaixar l’IBI, ans al contrari, augmentant-lo un 2’6%. És a dir, es com si cobrés dues vegades la taxa d’escombraries i a sobre més IBI.

Per l’Ajuntament és un bon negoci, ja que recaptarà un 25% més: vora 100M€ en lloc de 79M€. A canvi de res, ja que no es compromet a millorar el servei. Per cert, un servei força deficient, que mereixeria un altre article.

Aquest augment de recaptació l’aportarà la ciutadania i no és poca cosa:

– per un habitatge de 45m2, amb 4 persones, suposa un augment de 130€

(dels 225 actuals a 355)

– per un habitatge de 70m2, amb 4 persones, suposa un augment de 143€

(dels 450 actuals a 593)

– per un habitatge de 95m2, amb 4 persones, suposa un augment de 157€

(dels 700 actuals a 857)

Potser més impactant encara serà per a una persona gran en un pis petit: li suposarà un augment de 78€ (de 225 a 303).

Cal afegir que l’augment és regressiu, sense que es contemplin bonificacions ni ajudes de cap mena: en els exemples anteriors, representa un 58% per a pisos petits i un 22% per als grans. Arriba a un 73% per a pisos petits amb 6 habitants.

Una altra sorpresa, no menor, la donen els protagonistes del tema: ho promou el PSC, amb el suport dels Comuns, grups autoanomenats progressistes, que de cap manera insinuaven mesures d’aquest tipus en els seus programes electorals.

No esperaven que el recanvi a l’alcaldia comportés noves maneres de gestionar la nostra ciutat. Però tampoc esperàvem mesures tan immediates i tan grolleres per simplement augmentar la recaptació a costa de la ciutadania i en especial de la més feble.

Informació versus propaganda

Aquest dies hem parlat molt dels mitjans locals públics

Els darrers dies, aquest digital ha dedicat una part important dels temes tractats a una matèria que per bona part de la ciutadania resulta excessivament tècnica. Què tindrà a veure com es dirigeixen els mitjans públics de comunicació amb els creixents problemes que pateix la ciutadania? Què tindrà a veure la composició d’una sèrie d’organismes, d’un reglament de funcionament, d’una pila de regulacions formals per tot allò que afecta veritablement la ciutadania?. Aquí els problemes fonamentals són l’habitatge, cada vegada més car si és de compra i cada vegada més inassolible si és de lloguer, el creixement progressiu de les ràtios a les escoles, la manca d’escoles bressol municipals, els problemes de la climatització als habitatges i a tots els equipaments, els educacionals inclosos, l’absència d’espais capaços de convertir-se en refugis climàtics, la manca d’espais municipals per fer activitats veïnals, els problemes de seguretat, l’incivisme, la manca d’espais verds, la saturació demogràfica, l’especulació del sol a càrrec de promotors beneficiats per l’Ajuntament, els problemes de l’atenció de serveis socials, les mancances d’assistència a les dones, la falta d’un regulació eficaç pel que fa a la immigració… no acabaríem.

És cert que això és el que preocupa a la ciutadania i no pas si els reglaments són eficaços i es compleixen, o si els organismes són més o menys representatius. No és una excusa, però caldrà explicar que els professionals que treballem amb una matèria tan delicada com és la informació, sabem a bastament la importància dels missatges que rebem a través dels mecanismes informatius per modular les nostres opinions. En aquesta ciutat, amb tots aquests problemes esmentats, la informació arriba per molts pocs canals i un d’ells no pot competir amb cap altra pel seu aclaparador poder. Són els mitjans públics de comunicació: un canal digital, una televisió i un mensual imprès que arriba a la immensa majoria dels habitatges de la ciutat. Alguns diuen que la tele la veu molt poca gent i que el digital només l’obre la població molt vinculada a l’actualitat ciutadana, la més interessada. No fa res. Les xarxes s’encarreguen de vehicular la informació i ho observem nosaltres mateixos que som el mitjà més feble dels tres que apareixen regularment i observem un creixement sostingut de seguiment i una incidència a xarxes que hagués estat impensable fa només uns pocs mesos.

El que transmeten els mitjans de comunicació públics, es vulgui o no —que és vol, i molt— és el que acaba sedimentant les sensacions, malgrat els problemes. No vull dir amb això que els mitjans de comunicació públics escamotegen la realitat: penso seriosament que no l’escamotegen i això fa encara més difícil la percepció del poder que tenen, a l’hora de crear una opinió pública molt tolerant amb aquesta difícil realitat que vivim. La sensació exterior és que transmeten el que els arriba d’una manera el més neutre possible. Simplificant molt, el problema és que, el que els arriba és majoritàriament el que fabriquen els mateixos organismes municipals que, naturalment, sempre escombren cap a casa. I una mica també, el que opina l’oposició que, com passa habitualment, es dedica a criticar el govern, faci el que faci. Amb això ja compleixen els estandarts de neutralitat que fan molt complicat criticar-los obertament.

Si hem de fer cas de la imatge que destil·len els mitjans de comunicació públics, aquesta és una ciutat amb els mateixos problemes que la resta, hem avançat molt i més que avançarem. I em moltes coses som una col·lectivitat envejable. Si, és clar que hi ha problemes, però no és culpa del govern local, ni de les mancances en la gestió. És bàsicament responsabilitat del món en el que vivim, i l’Hospitalet fa tot el que pot per sortir-se’n, i se n’està sortint.

Canviar aquesta dinàmica on el que arriba a casa del ciutadà mitjà és que el govern municipal fa tot el que pot i més i ho està fent molt bé, vol dir canviar els mecanismes que controlen aquesta manera de dirigir el missatge. Cosa ben difícil, perquè la percepció de tots els que treballen en els mitjans de comunicació públics i els que els han encarregat la feina, és la mateixa: que els uns són els que paguen i els altres els que han de retre comptes als que els paguen. La percepció de que els paguem tota la ciutadania, ha quedat oculta sota el dia a dia. I per això es fa imprescindible modificar, al menys, els equilibris interns. Com a mínim, que els que fan i desfan i han fet i desfet des de fa dècades, ho tinguin més difícil i hagin de debatre, consensuar i projectar una mirada diferent sobre la realitat.

Un exemple servirà per entendre el que vull dir. Que a casa de tota la ciutadania arribi un mensual amb un titular que diu que comença la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat i que això és repeteixi al digital, a la televisió pública i a les xarxes, com és ben palès intenta fer front a l’enorme realitat de la taca de ciment que és la ciutat d’una manera excessivament barroera, excessivament propagandística: és una notícia per crear un estat d’opinió, no per reflectir la realitat. La realitat sembla ser que el que es vol fer és substituir tot allò que es pugui dels arbres talats i morts que ha estat una crítica brutal de la ciutadania en plena crisi climàtica que va a més i encara anirà a més. I per tant hi haurà, com a màxim, els mateixos arbres que ja n’hi havia i si es pot, uns quants mes. Allò que afirmen els seus titulars és una pura imatge especulativa per crear opinió. El que jo afirmo no m’ho he inventat: ha arribat de fonts internes, vinculades a l’adquisició de l’arbrat previst. Però és igual: no sabrem si en qualsevol cas és la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat fins que estiguin veritablement plantats. Aleshores podrem constatar si era un missatge informatiu o un missatge propagandístic. Podem fer apostes… (potser hauran de comptar com a arbres les plantetes dels parterres i de les jardineres).

La dinàmica de l’editora d’aquest digital, l’entitat Foment de la Informació Crítica, té com a objectiu ciutadà treballar perquè la comunicació que paguem tots sigui un servei públic i no un servei de propaganda del poder municipal. Modificar la composició dels organismes que ells mateixos han creat, perquè la llei els obliga a fer veure que són neutrals i plurals, és només un primer pas. Darrera d’aquest n’hi ha uns quants mes. I ja els avenço: tan discutible com el control total dels instruments que gestionen els mitjans públics de comunicació és la falta de reglamentació sobre la publicitat institucional que el mateix Pedro Sánchez ha defensat apassionadament perquè, com és obvi, sap que moltes institucions que controla l’oposició financen empreses que semblen mecanismes de manipulació de l’opinió pública més que no pas mitjans de comunicació. El que val en uns casos ha de valdre per tots i caldrà exigir a l’Ajuntament la regulació de la publicitat institucional dirigida, perquè l’objectiu d’aquesta publicitat institucional no és informar de serveis públics, sinó comprar voluntats. Igualment caldrà insistir en l’exercici monopolístic dels mitjans públics de comunicació a l’hora de finançar-se en part de publicitat comercial. Ingressos de publicitat que sostreuen als mitjans privats que no poden competir en igualtat de condicions per la diferència d’estructura i, per tant, de capacitat de difusió.

És a dir, exigir pluralitat en els instruments de control dels mitjans públics de comunicació és, en última instància, garantir que el que paguem tots no serveixi només perquè els que manen s’autopromocionin, sinó perquè la ciutat, amb el concurs de tothom, avanci…

El sueño de La Bòbila de Pubilla Casas

CARLOS GALVE (activista i peixater)

Acabo de leer la noticia de la remodelación que parecer ser va a tener “La Bòbila”. La memoria es incandescente mientras conserva su don y la llama del recuerdo. El pasado tiene un cierto tinte melancólico. Es muy gelatinoso, tiene el riesgo de aparentar ser mejor que el presente y eso a los jóvenes les produce un poco de sordera e indiferencia. Lo útil es explicarlo mientras sea posible, para ayudar a evitar el olvido y a mejorar también, si es posible, el futuro.

En los años 70, el gran espacio que ocupaba aquella enorme zona abandonada, era un espacio con restos de la antigua fábrica de ladrillos rojos, bòbila en catalán. Parecía una ciudad abandonada y destruida como si hubieran pasado los siglos o hubiera sido bombardeada. Era un solar que parecía inmenso. La lluvia formaba zonas de charcos. Los niños jugaban a mil juegos y aventuras. Recuerdo la muerte de un niño al poco tiempo de llegar al barrio. Me impactó de tal forma, que el tiempo no lo borra. Cayó en unos de los antiguos pozos o huecos que aún se mantenían en lo que habían sido los hornos donde cocían las piezas geométricas que servían para levantar edificios.

El barrio de Pubilla Casas estaba en fase de construcción y crecimiento. Había núcleos consolidados como el mercadillo de Can Vidalet o el palacio de la Pubilla Casas. Como explica Ireneu Castillo, el barrio de Pubilla Casas tenía vocación de ser la zona residencial de l’Hospitalet. Transformó su ilusión de barrio chic, a un barrio de una relativa y rápida construcción para acoger a la mayoritaria emigración que llegaba a Cataluña desde los años 60.

No puedo evitar recordar, al pasar frente La Bòbila. También confieso que se me hace un nudo en la garganta. Ese espacio existe porque los vecinos que formábamos parte de la Asociación de Vecinos durante esos años nos empeñamos unitariamente en parar la especulación de los constructores que tenían pactadas las licencias de obra que debía conceder la Administración Local para construir bloques de pisos. Era una zona enormemente saturada y densa, víctima ya entonces de una evidente ausencia de espacio libre para sus habitantes.

La historia de la lucha para conseguir el espacio de La Bòbila tiene poca literatura. La diversidad ideológica y social que había en la Asociación de Vecinos era tan grande y plural, que nadie se ocupó ni se atrevió a hacerse suyo el éxito que significó parar la construcción. Nos enfrentamos al Ayuntamiento. Nos enfrentamos a la policía. Derrumbamos las vallas que iban colocando repetidamente. Llamábamos con megafonía por todo el barrio a la movilización y a las convocatorias de las asambleas de vecinos. Expropiamos tablones de obra para construir un escenario para hacer la primera Fiesta Mayor del barrio. La organizamos con los recursos económicos y humanos de los vecinos. Los que participamos en esta acción teníamos claro cuál era el objetivo. Trabajamos duro para frenar una barbaridad.

Lo más importante que conseguimos fue que los vecinos se hicieran suyo ese espacio. Ese fue el mayor éxito. Se paró la construcción, y además logramos que los escépticos e indiferentes se apuntaran el tanto como si fuera suyo: el éxito de la reivindicación. Siempre, o casi siempre, las iniciativas van por delante de las Administraciones. Algo un tanto cínico y decepcionante pues, en principio, nos consideraron locos, utópicos y radicales.

El solar de la bòbila. Hoy, la plaza de La Bòbila tiene la luz del arco iris. Fue, es y será, un ejemplo de la lucha anónima y unitaria de unas cuantas personas apasionadas de la Asociación de Vecinos de Pubilla Casas. La Bòbila fue un éxito. El éxito de todos de tener un sueño, convertido hoy en espacio libre común. Un rasgo de dignidad vecinal: merece la pena no olvidarlo. Hoy y siempre.

El “estilo Baix Llobregat”, de ayer a hoy

Els cinc últims secretaris generals de CC.OO. del Baix Llobregat.

Isidor Boix (sindicalista, ex miembro de la dirección del PSUC)

La fórmula “estilo Baix Llobregat”, como también la fórmula “estilo SEAT”, se popularizaron en los años 70 del siglo pasado para expresar lo que se consideraba como referencias ejemplares de las movilizaciones obreras de esta zona del “cinturón rojo” de Barcelona y de lo que se conoció como la primera fábrica española. Y ello, tanto por sus características de densidad industrial como por sus contenidos, caracterizados éstos como reivindicaciones inmediatas de condiciones de trabajo y de vida, integrando expresa y conscientemente la exigencia de libertades frente a la dictadura franquista, con formas de acción como huelgas y manifestaciones, unitarias, conquistando espacios de libertad con asambleas en los centros de trabajo, en las calles y plazas, en iglesias y también en locales de los “sindicatos” del régimen.

Con estas referencias no pretendo ahora extenderme en las características de aquellas importantes experiencias del movimiento obrero sino sólo recordarlas al hilo del acto desarrollado el pasado 10 de octubre en el local de CCOO de Cornellá (la capital obrera de la comarca del Baix Llobregat) como recuerdo y homenaje de las 3 Huelgas Generales de la zona de 1974 a 1976 y de los dirigentes obreros públicos de las mismas, de la permanente movilización obrera: Carles Navales (“el noi del vidre”, Elsa); Antonio García y Juan Ramos (Siemens); Pere Caldes (Fama); Paco Ruiz Acebedo y Josep Coscubiela (Rockwell Cerdans); Esteban Cerdán (Laforsa); Francisco Fuentes y Joan Estrada (Pirelli); Paco Español y Juan Blanco (Solvay); Antonio Plata y Félix Moreno (Roca); José Cano y Emilio García (Matacás); José María Bores (Portolés y Cia); Vicens Paris, Isabel Aunion, Conesa, Alcántara, Kati Segura, Miguel Salas…

El acto constituyó también un expreso homenaje al entonces muy joven y ahora algo mayor Emilio García, presente e interviniente en este acto, uno de los dirigentes de aquellas movilizaciones y Secretario General de CCOO del Baix de 1981 a 1986.

Por todo ello, este encuentro sindical en la sede de CCOO de Cornellá representó una aportación a un necesario ejercicio democrático: mantener viva la memoria de cómo avanza la Historia, nuestra Historia, particularmente la de movilizaciones sociales y de acontecimientos que significaron, como aquellas Huelgas Generales, una fundamental contribución a la conquista de avances tan notables como la liquidación de la dictadura franquista.

A partir de ese acto sindical en Cornellá, de recuerdo y homenaje, quiero ahora subrayar lo que puede significar hoy el “estilo del Baix Llobregat” en la acción social de nuestra clase trabajadora y proyectar este análisis a la necesaria reflexión sobre la construcción del sindicalismo hoy. Los inmediatos procesos congresuales de las dos grandes organizaciones sociales de nuestra clase trabajadora, las Confederaciones Sindicales de CCOO y UGT, podrían constituir un buen marco, una particular ocasión, para ello.

El Baix Llobregat sigue siendo una zona de densidad industrial y trabajadora, aunque más similar a las del conjunto de Catalunya, de toda España. Y por ello de evidente interés para hacer el análisis del tránsito del ayer al hoy, en la distancia de los 50 años transcurridos.

En relación con las características esenciales de la acción colectiva las apunto ahora sólo para contribuir a su análisis, añadiendo la referencia a mis recientes incursiones en las mismas: del movimiento sociopolítico al sindicalismo confederal (“Lenin y la cuestión sindical” https://isidorboix.wordpress.com/2024/06/30/lenin-y-la-cuestion-sindical/) y de su carácter unitario a la pluralidad sindical (“En la senda del sindicalismo de clase unitario” https://isidorboix.wordpress.com/2024/09/29/en-la-senda-del-sindicalismo-de-clase-unitario/), partiendo del permanente objetivo de la clase trabajadora de UNIDAD en la acción y en la organización.

No és ciutat per a famílies

Sílvia Casola Salvatella (regidora d’ERC-EUiA)

Sols cal passejar per qualsevol barri de la nostra ciutat per veure que aquesta no és una ciutat que posi la infància al centre. Els pocs parcs que hi ha estan molt envellits, fins i tot amb peces trencades, sense ombra i amb una falta explicita d’espai verd arreu. A l’Hospitalet, tampoc hi trobes una programació cultural potent, com veus a altres ciutats. I ni tan sols comptem amb una escola bressol pública a tots els barris. Tot plegat sembla indicar que aquesta ciutat és més aviat inhòspita per viure-la en família.

Quan pensem en grans parcs, plens de verd i espais vius per viure’ls en família, res canvia. Un exemple és Can Buxeres, que segons titulava un famós diari fa uns dies és “Un oasis verde en el corazón de la ciudad”: el parque de L’Hospitalet en el que alucinarán tus hijos”, res més lluny de la realitat. Sols cal comparar, amb altres parcs similars d’entorns pròxims com Can Mercader, a la veïna Cornellà. O l’espai de joc del parc de les Planes es queda petit cada dia i no compta amb una zona específica per la petita infància. I per no parlar de l’incivisme que dia rere dia pateix el parc. Et trobes de tot, també a la zona infantil, amb gent bevent alcohol a qualsevol hora, llaunes, brutícia i fins i tot vidres trencats.

Hi ha bones iniciatives però insuficients, com la Jugateca, els diumenges fins a desembre. Una bona proposta, que ha estat possible gràcies al grup de famílies LH i esperem que pugui seguir i fer-se realitat en molts altres parcs i barris de la ciutat.

Mentre veiem com la tendència a les ciutats properes, governades per diversos colors polítics, és situar cada cop més la infància al centre de les decisions polítiques, la nostra ciutat sembla que s’hi allunya. Fa anys que esperem que es facin canvis, però més enllà de promeses i algun intent d’acció per dissimular i fer veure que es fan coses, res.

Un altre exemple és el Pla d’ombres de les àrees de joc infantil de l’Hospitalet. Fase 1 (2024-2027), que després d’anys, es va aprovar definitivament al maig, i que ja ens han anunciat que no es realitzarà cap acció durant aquest 2024. Tampoc, malgrat que al 2023 vam presentar una moció al ple per fer accions de forma urgent per garantir que a l’estiu també es pugui gaudir dels parcs infantils i que aquest tema ha anat sortint de forma reiterada al ple.

Les famílies n’estem cansades de plans i grans planificacions que mai es concreten. Volem veure canvis efectius, i estructurals a la nostra ciutat. I ja no en tenim prou en què es pintin els parcs infantils, necessitem canvis profunds en la mirada cap a la infància i les famílies que fa el govern municipal de l’Hospitalet.

M’entristeix cada cop que sento una família dir que no pot fer vida familiar a l’Hospitalet. Que marxen els caps de setmana, perquè no troben oferta atractiva, ni parcs bonics on anar a jugar. Volem, i mereixem, una ciutat que pensi amb les famílies. Amb una mirada real posada en la infància i les famílies. Espais d’acompanyament familiar i cures. Per sort, cada cop són més les veus que s’alcen per reclamar-ho, cada cop són més les entitats que duen a terme activitats dirigides a la infància, malgrat tenir molt poc acompanyament institucional. Des d’aquí faig una crida, un cop més, a l’equip de govern perquè d’una vegada per totes s’hi posi. I li demano que ho faci en col·laboració amb les plataformes, grups de famílies i entitats de la ciutat que es preocupen perquè aquesta sigui una ciutat per viure-la en família.

Ens falten espais per viure la ciutat en família, activitat al carrer, però sobretot ens falta posar la infància al centre de les decisions polítiques. És urgent. Les famílies de l’Hospitalet necessitem espais dignes i de qualitat per gaudir amb els nostres fills i filles, escoles bressol públiques als nostres barris, espais de trobada on sentir-nos acompanyats i créixer com a famílies i un programa potent d’activitats per totes les edats que ens permeti omplir de vida la nostra ciutat.

Dramáticamente inexistentes

El poder quiere siempre controlar a los medios de comunicación.

Está claro que la información le interesa a todo el mundo, pero cuando entramos en detalle no le interesa a casi nadie. Ni siquiera a los periodistas. Yo diría que, a una gran parte de los periodistas, lo que les interesa de la información es que les dé de comer. Y yo diría que al público en general, lo que le interesa de la información es que le distraiga o le provoque chismorreos. Ya no hablemos de los políticos. A los políticos, en general, y naturalmente siempre hay excepciones en todos los ámbitos porque no conozco ni a todo el mundo ni a todos los periodistas ni a todos los políticos, lo que les interesa de la información es que no les cause conflictos y especialmente que no les cause conflictos fortaleciendo el empoderamiento de los subalternos. Una prensa que da argumentos a los desfavorecidos es una prensa enemiga del poder y una prensa que se entromete más de la cuenta y que rasca donde se le antoja, es una prensa que disgusta a la clase política, por modesta que sea y del color que sea.

La clase política, en general, no acepta que le den lecciones y ni siquiera tolera a gusto que le den consejos. Cuando lo único que hace es informar de lo que pasa, reflexionar en voz alta y expresar opiniones, también es una prensa incómoda. La buena prensa, la prensa que le gusta a todo el mundo, es aquella prensa que pasa desapercibida, como si no existiera.

Hay muchos tipos de información, pero solo parece haber dos tipos de prensa: la privada y la pública. La pública, busca en exclusiva el beneficio de quien la dirige, no de quien la financia. La privada, todo lo contrario. Busca en exclusiva el beneficio de quien la financia y por eso no tiene inconveniente alguno en vender a quien la dirige. Esto es: pone a los periodistas y al periodismo, al servicio del que paga y, en demasiadas ocasiones el que paga es el poder público, la Administración. O sea, todos. O sea, todos, todos sin excepción, acabamos pagando cualquier prensa, la pública y la privada, por eso hay tan poca prensa incómoda, porque a una prensa la compra el poder y a la otra la vende su propietario. Y por eso es tan dramático el papel de la ciudadanía, que lo termina pagando todo y, desde luego, no controla nada. En medio, los profesionales, quieren vivir de su oficio. Y para vivir de su oficio, en la privada o en la pública, lo más aconsejable es no molestar. Por eso hay tan poco periodista incómodo.

Hay poca prensa incómoda y poco periodista incómodo y poca información que sea capaz de meter el dedo allí donde los dedos siempre molestan. Ahora, desde que a Pedro Sánchez lo sacrifican con mentiras contrastables, todo el esfuerzo está en descubrir y poner en la picota esa prensa que incomoda porque miente. Hasta ahora, esa otra prensa que incomodaba porque decía verdades, era duramente olvidada por todos, especialmente por el poder y sus adláteres, cuando no directamente proscrita. Es decir, condenada por el poder y la clase política en su conjunto.

Son mis opiniones, claro está. Producto de muchos años de moverme por este inframundo de la violencia silenciosa y la humillación constante que es el universo perruno de la prensa y de la información.

La percepción es general pero ahora viene a cuento por la noticia que leí ayer en L’Estaca sobre el engrasado reciente de los dos instrumentos colectivos de los medios de comunicación públicos de la ciudad y sobre la aparente resurrección de la radio muerta. Valga decir que, sobre la radio fiambre, la clase política local aprobó una moción para resucitarla en febrero de este año, con una intervención en el pleno del presidente de FIC, porque fue FIC quien llevaba tiempo enarbolando la bandera de ese medio local que el poder mató porque le salía poco rentable. Ni siquiera porque le resultaba molesto. En el mismo terreno, FIC hace tiempo que viene pidiendo un control exhaustivo de los medios de comunicación públicos, porque son medios financiados por todos y controlados solo por el poder. En su día pidió en solitario un Estatuto público elaborado desde la sociedad civil para que fuera refrendado por el poder local y desde los propios medios públicos se avisó de que ya existía un Reglamento orgánico que debía elaborar un Contrato-Programa, capaz de gestionar con garantías de neutralidad la línea editorial de los medios públicos. Unos días antes de caducar el mandato del anterior ayuntamiento, el pleno aprobó un Contrato-Programa que tiene vigencia hasta 2025, basándose en los instrumentos que el Reglamento orgánico aprobado ya hace diez años por el pleno, definía.

A los lectores, todo esto les sonará a guasa. Un reglamento, un contrato-programa, un director y dos consejos, uno ejecutivo y otro asesor, para garantizar neutralidad, pluralidad y eficacia. Los chicos de FIC ya hace tiempo que vienen diciendo que, para garantizar la neutralidad, la pluralidad y la eficacia quizás deberían ser imprescindibles un reglamento orgánico que no haga trampa, dos consejos que tengan poder de reflexión, debate y resolución, un Contrato-Programa que responda a los retos de la garantía pública de la información y un director que aplique, no que disponga, lo que la normativa indique. O nada de todo eso tan complicado. Un simple comité ciudadano rotativo, transversal, representativo y con capacidad ejecutiva.

Los chicos de FIC ya hace tiempo que vienen diciendo que el Reglamento que aprobó hace diez años el pleno es una filfa, que el Contrato-Programa del año 22 es un instrumento ad hoc que solo beneficia al status quo y que los consejos resultantes de su aplicación son puros decorados sin capacidad ejecutoria. Y que el director tiene que dirigir, basándose en lo que se decida, no decidir basándose en lo que ya dirige.

Y nadie, absolutamente nadie, los ha escuchado. Nadie ha escuchado a los únicos que se han molestado en desmenuzar los instrumentos que el poder utiliza para mediatizar la información que pagamos todos. Y eso solo puede tener una única explicación. Ya les va bien la información que se ofrece y les importa un pimiento que no la controle la sociedad civil: ya la controlan ellos. Todos ellos. Aunque la vean pocos ciudadanos, aunque la sigan los de siempre. Es útil para enviar notas de prensa y hacer declaraciones que justifican por lo menos la voluntad de quejarse o la voluntad de deslumbrar. Así, parece que todo el mundo hace algo. Aunque eso sirva para bien poco. Habrá que seguir insistiendo en una prensa que sirva para resolver los problemas y para potenciar la participación ciudadana y controlada por los que no se conforman con las apariencias.

Un ejemplo más de la distancia entre la clase política, de todos los colores, y la ciudadanía. Un acicate más para defender y afianzar este periodismo que no se deja subyugar, que sabe que trabaja en solitario, con todos los que se sientan en el Consistorio de espaldas, cuando no directamente en contra. Otra oportunidad para explicar a la gente de bien, que es imposible confiar hoy en las supuestas alternativas. Inexistentes. Dramáticamente inexistentes, aunque nos pese.

La Neteja i l’incivisme: reptes per a una ciutat neta

L’últim ple de l’Ajuntament va aprovar una nova ordenança de gestió de residus.

ANTONI GARCIA

La neteja, o millor dit, la brutícia, és el segon problema que més preocupa els veïns i veïnes, segons les dades del baròmetre municipal. Aquesta preocupació ha augmentat en els darrers anys, malgrat l’esforç pressupostari, possiblement insuficient, de l’Ajuntament per millorar la neteja dels nostres carrers, places i jardins, així com el servei de recollida de residus.

Com se sol dir, no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta, i l’Hospitalet té un greu problema d’incivisme, a més de mancances en la neteja de la ciutat. Aquest incivisme s’ha convertit en un problema seriós que no només afecta la imatge de la ciutat, sinó també la qualitat de vida dels seus habitants. A més, impacta en la percepció de la convivència i el benestar col·lectiu quan alguns ciutadans no respecten les normes bàsiques de convivència i higiene, creant un efecte que afavoreix el deteriorament de l’espai públic.

La percepció de la brutícia i de l’incivisme és diversa. Hi ha qui s’irrita amb les caques i les pixades de gos o les pintades a les parets, mentre que altres es molesten pel desbordament dels contenidors i l’acumulació de deixalles i mobles a la via pública, tot i que existeix un servei de recollida municipal eficient que ofereix recollida domiciliària. També hi ha qui es queixa de l’ús inadequat dels espais comuns, com ara parcs i jardins. En qualsevol cas, hi ha diverses veritats incòmodes a afrontar.

Millorar la neteja, però sobretot combatre l’incivisme, ha de ser una prioritat. La nova ordenança aprovada pel ple, que fixa i incrementa les sancions per abandonar deixalles fora dels contenidors, deixar mobles o electrodomèstics al carrer, o dipositar bosses d’escombraries a les papereres, és una bona mesura. No obstant això, aquesta normativa necessita de recursos humans per garantir-ne el compliment així com establir campanyes de sensibilització per informar els ciutadans sobre la importància de la neteja, la correcta gestió dels residus i la responsabilitat ambiental.

També és necessari que la nova contracta, actualment en procés de licitació, serveixi per modernitzar la flota de vehicles, la maquinària i per reforçar i augmentar la freqüència de la neteja als barris de la nostra ciutat.

Un dels grans reptes que tenim és revertir la situació pel que fa al reciclatge, ja que l’Hospitalet és una de les ciutats que menys recicla. Com gairebé tots els municipis, estem incomplint els objectius de reciclatge marcats per la Unió Europea. Segons la normativa, el 2020 hauríem d’haver reciclat el 50% dels residus, mentre que a l’Hospitalet no arribem ni al 30%. Això ens deixa molt lluny d’assolir la taxa del 55% de reciclatge que s’ha fixat per al 2025, fet que implicarà sancions de la UE que acabaran afectant els ciutadans.

Necessitem amb urgència un model de gestió de residus que ens permeti assolir aquests objectius. Tenim exemples de ciutats europees com Milà, amb 1.400.000 habitants i una taxa de reciclatge del 65%, que podríem prendre com a referència per millorar la nostra gestió.

La nova ordenança aprovada pel ple té aspectes positius que van en la bona direcció, però cal anar més enllà i impulsar un pla ambiciós, dotat de recursos, que gaudeixi d’un consens social i ciutadà per reduir la quantitat de residus i incrementar la recollida selectiva i el reciclatge. Aquesta ordenança s’ajusta a les directives europees, però no està exempta de polèmica i debat, ja que obliga els municipis a crear una taxa que ha de cobrir íntegrament el cost del servei. Aquesta taxa, imposada pels organismes europeus, generarà malestar ciutadà, tal com ja ha succeït en altres municipis de tots els colors polítics.

El que és necessari incorporar en aquest debat és que aquells ciutadans que reciclen i fan bé les coses des del primer moment tinguin bonificacions i beneficis amplis respecte a aquells que no ho fan. Si no ho fem així, el que estarem fent és desmotivar les persones que compleixen amb les normes.

Per aconseguir una ciutat més neta i sostenible, cal el compromís de les institucions i la implicació activa de tota la ciutadania. Només treballant conjuntament podrem fer de l’Hospitalet un exemple de convivència i respecte pel nostre entorn.

El 47 i el 74

Barrio de la Bomba. (Foto del Centre d’Estudis de L’Hospitalet)

Aquests dies he anat a veure la pel·lícula de la qual tothom parla, El 47, i em vaig recordar de seguida del 74, i no va ser per casualitat. De fet, El 47 fa memòria de la lluita pels serveis dels barris degradats i, en aquesta ciutat, de lluita i de barris degradats en sabem bastant.

Jo diria, vista la pel·lícula de Marcel Barrena que, a l’Hospitalet, de lluita i de barris degradats, especialment de la lluita pels barris degradats en sabem molt més que a altres indrets, i no voldria fer comparacions que, en aquest terreny, resulten odioses. Torre Baró va néixer com van néixer altres comunitats: ben a prop nostre, per exemple, el barri de La Bomba. I en lloc de consolidar el barraquisme, que és el que es va anar fent en algunes zones mantenint estructures poc habitables i un urbanisme complex, a La Bomba, els veïns i les veïnes van lluitar per aconseguir habitatges dignes, per constituir cooperatives i per acabar amb la precarietat del barraquisme improvisat que era un escenari de misèria que ho explicava tot del règim franquista.

Venien —els veïns de La Bomba— dels mateixos llocs que els veïns de Torre Baró, tant o més expulsats de les seves terres que els protagonistes de El 47, tant víctimes com ells de la repressió franquista de la immediata postguerra i, pel que s’ha vist a la pel·lícula esmentada, en alguns casos molt més conscienciats de qui era l’enemic i com enfrontar-s’hi. A algunes de les barraques de La Bomba, pels mateixos anys que a les barraques de Torre Baró, la dignitat dels seus habitants els obligava a allotjar veïns acabats d’arribar mentre se’ls construïa col·lectivament una nova barraca però, a més, es guardava una vietnamita que bullia als vespres imprimint octavetes per mantenir la resistència o per aconseguir millores al barri o a les fàbriques on els habitants de les barraques treballaven.

La lluita per aconseguir autobusos a Torre Baró probablement va ser llegendària, però no sé que podríem dir si la comparéssim amb la lluita dels barraquistes de La Bomba per aconseguir habitatges dignes al primer Bellvitge i per aturar un munt de blocs i torres al mateix polígon uns pocs anys després; la lluita per erradicar la Cardoner per part dels veïns i veïnes de Can Serra que va suposar preservar l’actual Parc de Les Planes; les enormes mobilitzacions per consolidar el solar de la Carpa al mateix barri que s’hauria omplert de nous blocs; les manifestacions i protestes per erradicar La Farga que contaminava tot el centre de la ciutat amb els seus fums; l’aixecament popular per oposar-se al Pla Parcial de Collblanc que pretenia fer fora sense compensació milers de famílies… unes poques lluites que parlaven no només de serveis. Parlaven de dignitat i de resistència per millorar la vida de la ciutadania en els anys més convulsos de la dictadura, però també de com prendre consciència del paper que cadascú té en aquesta societat capitalista que tot ho justifica.

Els dirigents naturals d’aquestes lluites eren obrers amb consciència que, quan calia, anaven a l’Ajuntament franquista a reclamar, però que, sobretot, mobilitzaven els conciutadans fent-los veure que, del que es tractava, era de construir una societat diferent en la que no hi hagués ni explotadors ni explotats i que tothom aportés segons les seves possibilitats i obtingués segons les seves necessitats.

Caldrà explicar al lector que els més arriscats d’aquelles lluites, els més valents, els més constants eren els més conscienciats i els més tocats per l’ideologia comunista del moment, hereva de la resistència als camps de batalla i als pobles miserables on manaven els poderosos de sempre? Amagar aquesta realitat, a banda que és falsejar la història, és debilitar el moll de l’os de la resistència social.

A la pel·lícula es fa un homenatge a la insistència veïnal per millorar un servei imprescindible pel barri i a l’intrèpid conductor d’autobús que demostra la raó dels seus arguments. Són, en general, bona gent, però el més roig que s’observa a la pel·lícula és la cançó del Gallo Rojo i el més revolucionari a tota la pel·lícula és l’efecte que sobre l’espectador té el cant de la filla del protagonista quan ja s’ha acabat tot. Curiós el cant subliminal al socialisme barceloní en la figura d’un jove Maragall usuari del47, que viu en directe el segrest i que després s’encarregarà de visitar al Manolo Vital i atorgar-li la medalla d’or de Barcelona.

A l’Hospitalet, si els lluitadors no són anònims del tot és perquè la memòria popular es tossuda i encara alguns recordem a la Pura Fernández i al Felipe Cruz, al Jaume Valls i a l’Antonio Ruiz, a la Mercè Olivares i al Felip Gómez, al Jaume Botey i a la Pilar Massana, al Mateo Revilla o al Jose Fariñas i a molts més, anònims i tan importants com els precedents, que formen part de la història de la resistència a la ciutat i que mai han rebut —ni probablement rebran— cap medalla d’or o reconeixement públic que recordi el seu paper en molts dels avenços socials dels quals ens n’hauríem d’enorgullir tots els que habitem aquesta trista ciutat.

Aquell 47 va ser important per la gent de Torre Baró. Jo recordo l’any 1974, aquell 74 de les nostres il·lusions, quan les lluites eren col·lectives i les victòries també.