FIC presenta el llibre anual de l’any 2024, “Tener hijos deseados”, amb la participació de les regidores de Sanitat i Serveis Socials del primer govern municipal de la democràcia
Amb una sala plena, com no hem vist en molts dels actes que organitza el Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet (FIC), es va presentar el passat divendres el llibre anual de l’any 2024 dedicat en aquesta ocasió a explicar el naixement i l’evolució del Centre de Planificació Familiar de l’Hospitalet, obert fa ara 45 anys.
El llibre porta per títol “Tener hijos deseados. La Planificación Familiar en l’Hospitalet (1979-1998)”, ha estat escrit i coordinat per una de les fundadores d’aquell primer centre de pláning, Ana María Rodríguez (que és alhora vicepresidenta de FIC) i hi ha participat en la seva confecció fins a 15 persones (13 dones i dos homes) protagonistes en diferents fases i des de diferents vessants, d’aquella experiència pionera a la ciutat.
A la taula, a banda de l’autora del llibre van estar presents les dues regidores municipals que es van enfrontar amb la iniciativa, gairebé cinc mesos després d’ocupar la regidoria de Sanitat i Serveis Socials del primer govern de la democràcia, la socialista Pilar Ferràn i la comunista Mercè Olivares, a banda de la primera metgessa del pláning, Rosa Ros, i una de les joves usuàries de l’època, Adela Rapún. Es va passar també un vídeo de la que havia estat cofundadora del primer centre, la infermera Angélica Arranz que estava fora de Barcelona, i que va explicar la seva experiència i va enviar una salutació a tot els presents.
A la sala es va preparar un fila cero amb una bona part de les autores i autors dels articles que inclou el llibre, i al final dels parlaments dues d’aquestes persones van voler així mateix participar en un acte que ha estat històric per la ciutat, no solament per la importància del llibre que s’acaba de presentar, sinó per la gran acollida que va tenir i l’ingent nombre de cares conegudes que havien treballat als diferents serveis municipals durant els anys 80 i els primers 90 i que van tenir l’oportunitat de retrobar-se a la sala d’actes de la Tecla sala.
Va fer la benvinguda el president de FIC, Lluís Berbel, explicant que és l’entitat i l’interès del compromís de fer un llibre anual sobre la ciutat que es regala als associats i associades de l’entitat i agraint l’assistència dels presents que en alguns moments van superar la vuitantena de persones.
De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Ana Rodríguez, Mercè Olivares, Adela Rapún, Rosa Ros, Pilar Ferran y Angèlica Arranz.
A continuació va prendre la paraula l’autora per destacar el contingut del llibre, que parteix de l’experiència del moviment feminista a nivell mundial, uns apunts per la història del moviment feminista al país i els inicis dels moviments envers la planificació familiar a Barcelona i l’entorn, per explicar com va néixer el planing hospitalenc i com va anar evolucionant i desenvolupant-se al llarg dels anys. Aquell primer planing va ultrapassar l’objectiu inicial que era donar suport a la salut sexual i reproductiva de les dones, per convertir-se en un servei que s’endinsava en la problemàtica de la relació de parella, la salut comunitària i l’educació dels joves de la ciutat i que va néixer producte de la necessitat, de la reivindicació i la lluita feminista i del compromís dels primers ajuntaments democràtics. L’objectiu era posar-se a l’alçada del que reclamava un sector de la població com eren les dones que començava a espolsar-se la rèmora patriarcal imposada pel franquisme i pel nacional-catolicisme per situar les necessitats de la igualtat de gènere, el respecte a la seva integritat i autonomia sexual i a la dignitat en les relacions home-dona, alhora que resolia el greu problema dels embarassos no desitjats i contribuïa a l’autoconeixement del cos i de la sexualitat femenina.
Tant la Pilar Ferran, com la Mercè Olivares van explicar de primera mà el que s’havien trobat quan van arribar a l’Ajuntament l’any 1979 i els esforços fets per convèncer a la majoria de regidors homes del Consistori que les reivindicacions feministes no es podien posposar malgrat que es topava aleshores amb l’absència de reglamentació legal, amb falta de personal per posar en marxa els nous serveis i, sobretot, amb un finançament ridícul per les necessitats de la població. Malgrat aquestes dificultats, augmentades pel fet que l’Ajuntament no tenia competències sobre aquesta matèria, el servei de planificació familiar va ser dels primers que es va posar en marxa, gràcies també a que la majoria de les fundadores estaven molt relacionades amb les vocalies de dones de les associacions de veïns i els moviments feministes, per tant, coneixien la problemàtica de les dones i la urgència del que s’estava reclamant de feia anys.
L’èxit, va ser immediat perquè les dones de l’Hospitalet van acudir en massa i perquè l’entusiasme de les treballadores no va tenir límit. Van explicar algunes anècdotes que ho posen de manifest, com ara que van haver de convèncer a la Intervenció que calia destinar recursos i fins i tot es van encarregar de recuperar una camilla que hi havia al magatzem municipal, la van carregar amb un carret i la van dur manualment fins al Centre perquè resultava imprescindible per atendre les dones.
La metgessa del planing, Rosa Ros va posar l’accent en dos aspectes que les va enriquir com a col·lectiu. Una va ser posar en marxa un equip des de cero, que va treballar amb dedicació i entusiasme no regatejant cap esforç i mantenint-se unides davant els èxits però també davant les adversitats i l’altra, la necessitat del treball multidisciplinar, que les va fer col·laborar amb els serveis de salut mental i salut comunitària i després amb les experiències amb joves afavorint l’autoconeixement i el creixement personal. En torn d’aquesta qüestió tan essencial en les èpoques de l’adolescència i la primera joventut, va explicar la seva experiència l’Adela Rapun, aleshores una estudiant d’institut que es va apropar amb els amics i companys al Centre de Planificació Familiar com a resposta a la iniciativa de les treballadores del servei d’afavorir el coneixement de la sexualitat i de les relacions de parella en aquest anys tan complexes.
Finalment van parlar també dues de les participants en el contingut del llibre, Lluïsa Carmona, des del moviment feminista, expressant la seva convicció que les professionals del servei de planing van obrir un camí, aleshores pioner, no solament a la ciutat sinó en el context de Catalunya que ha servit pel creixement del moviment feminista i de les posteriors lluites a favor de la igualtat. I també Francesca Gilabert, psicòloga i també treballadora dels serveis comunitaris de salut mental, que va explicar la importància d’aquelles col·laboracions entre professionals, que enfocaven la seva feina en oferir el màxim suport a la col·lectivitat i va mostrar-se convençuda que el llibre sobre la planificació familiar a l’Hospitalet ha estat una contribució decisiva a la història de la salut mental i a la història del moviment feminista a la ciutat.
Gairebé dues hores i mitjà després d’iniciat l’acte, la sala encara era plena de molts dels assistents que aprofitaven la convocatòria per recordar vells temps i tornar a establir lligams d’una època que serà recordada com una de les més fecundes, no solament per la importància del servei endegat, sinó per l’estreta vinculació que va haver en aquells moments entre el Consistori acabat d’elegir i la gran majoria de la població.
Un altre exemple d’abandonament dels espais verds el que es pot veure a la fotografia dels parterres de l’Avda Primavera a La Florida. No és un cas únic com és ben palès. Tot al contrari, no hi ha ni un espai en condicions amb el verd recomanable, siguin jardinets, parcs o parterres. I no és un problema recent. És una situació que es manté així des de fa mesos. Ara ha plogut bastant i és fàcil que el verd comenci a créixer, però de moment l’aspecte és el que es pot veure a la imatge.
La ciutat forma part de l’empresa d’inversions que és la que inverteix recursos i està absent de la Fira de Barcelona que és la que presenta xifres milionàries de beneficis
Aquest diumenge al vespre va tenir lloc el tradicional sopar d’autoritats amb presència del rei Felipe VI, que dona el tret de sortida del Mobile World Congress, a la sala oval del MNAC. Com en els anys precedents, el panell de l’acte des d’on es realitzen els parlaments, dona notícia del lloc i les dades de l’event que aquest any s’ha postergat per no crear problemes a les grans empreses tecnològiques xineses que acaben de celebrar el nou any xinès. Com explica el panell, el lloc on se celebra anualment el MWC és la Fira de Barcelona a la Gran Via, i la ciutat amfitriona és Barcelona… malgrat que la Fira Gran Via es troba en la seva major part en el terme municipal de l’Hospitalet.
Les curiositats dels termes municipals provoquen aquestes coses. Tothom recorda, per exemple, que el nou estadi del RCD Espanyol es va construir en un solar industrial que estava en la confluència dels termes municipals de Cornellà i El Prat ciutat, aquesta última, que té un petit espai del seu terme municipal a l’altra banda del riu al qual mai ha renunciat. Quan es va començar a parlar de l’estadi de Cornellà referint-se al RCD Stadium, les autoritats del Prat van recordar que una part de l’estadi es troba en el seu terme municipal i que el correcte seria, quan es parla de l’estadi de l’Espanyol, dir que es troba a Cornellà-El Prat. La insistència va produir l’efecte esperat i ara tothom parla de l’estadi de Cornellà-El Prat quan es refereix al camp de futbol del RCD Espanyol. Sembla evident que la postura de l’Ajuntament pratenc no tractava només de reivindicar l’existència dels termes municipals contigus, sinó que tenia un altra objectiu: vincular el reconeixement del seu terme a l’autoestima de la ciutat.
A l’Hospitalet fa anys que l’ajuntament afirma haver treballat a favor de l’autoestima de la ciutat. Des de l’anagrama L’H fins a la consigna de L’Acollidora, les evidències haurien de ser suficientment constatables. Però en tots els casos es tracta d’operacions de màrketing que es desdibuixen quan del que es tracta és d’enfrontar-se a vulneracions substancials de la realitat, en confrontació amb Barcelona.
Els espais de la fira de la Gran Via podrien perfectament anomenar-se Fira de Barcelona-l’Hospitalet, de la mateixa manera que el circuit de Barcelona-Catalunya, que també gestiona la Fira de Barcelona, podria anomenar-se Circuit de Montmeló-Granollers, per molt que està a la província i que és el més important de Catalunya. La tendència, quan parlem de Barcelona, és menjar-se tot el que l’envolta. I això no tindria més importància si no fos perquè amb la inèrcia se’n van també els recursos. I el pitjor, en aquests casos, és mostrar-se comprensiu, submís i còmplice perquè la comprensió, la submissió i la complicitat acaben convertint-se en una normalitat carregada d’injustícies.
Va passar l’any 1920, ara que estem enmig de la commemoració del títol de ciutat, que va venir després d’una operació d’espoli sense precedents —que es repetiria l’any 1932, en benefici també de Barcelona— i que té, amb l’operació Fira de Barcelona, una tercera fase, quantitativament molt menys transcendent, però qualitativament de la mateixa dimensió. I que té els mateixos símptomes de comprensió, submissió i complicitat dels dos anteriors.
Ho explica tot, el que hi ha al darrere de la societat Fira2000, SA, una societat creada l’any 1993, amb seu social a l’Hospitalet i formada per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació, l’Área Metropolitana de Barcelona, l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i la Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona. Una societat destinada a ser la inversora del projecte de creixement de Fira de Barcelona i, per tant, deficitària en tots els exercicis.
La ciutat de l’Hospitalet porta abonats desenes de milions d’euros en aquesta mercantil —més de dos milions el passat any— que es dedica a finançar el creixement i les reformes de Fira de Barcelona, bona part de les quals en el propi terme municipal de l’Hospitalet, sense que la ciutat ho patrimonialitzi, perquè Fira de Barcelona és una entitat dirigida a potenciar la ciutat de Barcelona en l’escenari mundial dels events i aconseguir els màxims beneficis econòmics. Mentre que a Fira 2000 SA hi ha l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, la Cambra de Comerç i l’AMB, la Diputació i l’Ajuntament de l’Hospitalet, a Fira de Barcelona només hi figuren les tres primeres institucions. És a dir, la societat deficitària és allà on hi ha l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació i l’AMB, mentre que la societat amb guanys és la que té com a principals components l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i la Cambra de Comerç.
Això s’observa també en la composició dels òrgans de govern. L’alcalde de l’Hospitalet és un dels 12 vocals de Fira de Barcelona, mentre que el president és l’alcalde de Barcelona i hi ha dos vicepresidents representants de la Generalitat i de la Cambra, respectivament. A Fira 2000, la presidenta del Consell d’Administració és la Consellera d’Economia i Finances, el vicepresident un tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, mentre que l’alcalde de l’Hospitalet és un dels 14 vocals.
No és gens d’estrany, per tant, que l’espai de la Fira de Gran Via és conegui com la Fira de Barcelona tot i estar a l’Hospitalet, i que el nou recinte que s’està construint íntegrament a l’Hospitalet com a ampliació de la Fira, porti per nom Hall Zero i no faci cap referència a la ciutat (tot i que des de l’Hospitalet s’ha reclamat tímidament). Tampoc té res d’estrany que en la foto d’autoritats d’aquest any 2025 al sopar del MNAC, l’alcalde Collboni estigui a la primera fila juntament amb el rei, el president de la Generalitat i les màximes autoritats de la Fira, i hagin deixat col·locar l’alcalde de l’Hospitalet a la segona fila. O que, per exemple, a l’hora de saludar les autoritats presents durant els parlaments, els oradors es referissin a l’alcalde de Barcelona i no dediquessin una sola paraula a l’alcalde de la ciutat on s’ubiquen la gran majoria de les instal·lacions del MWC a la Gran Via.
És veritat que durant la inauguració del MWC l’alcalde Quirós ha tingut una millor presència, cosa de la qual ens n’alegrem, però això no treu que la sensació és que en aquesta ciutat, com ja va passar l’any 1920, es claudica davant Barcelona i el que encara és pitjor, es fan servir els recursos dels hospitalencs per negocis que beneficien molt poc, com sembla evident si es contempla l’estat de la ciutat, al conjunt del municipi.
Quizás una intermediación neutral entre las partes permitiría encontrar soluciones consensuadas
El conflicto de la ubicación del polideportivo de Santa Eulàlia viene de lejos y ha pasado por las manos de todos los alcaldes que ha tenido la ciudad, sin que al final se tomara una decisión definitiva. Inicialmente y durante años, se ha mantenido que el sitio donde debía de construirse era en la pista del Gasòmetre, cuestionado ahora tras la construcción excesiva de viviendas a su alrededor, tal y como explicaba L’Estaca el pasado martes https://lestaca.com/lestacalh/dubtes-de-lequip-quiros-sobre-si-donar-la-rao-a-uns-veins-en-contra-duns-altres-a-lhora-de-buscar-alternatives-pel-poliesportiu-de-santa-eulalia/
En la actualidad en el barrio existen diferentes posturas que enfrentan a los vecinos. Los del sector de Gran Vía Sur defienden que se ha de hablar de polideportivo del Distrito 3 y no de Santa Eulàlia. Aseguran que la ubicación del equipamiento en una parte del Parc de l’Alhambra es la ideal, ya que no se pierden metros de zona verde sino, al contrario, se recuperan 5.000 que son los que hay en la pista del Gasòmetre, ubicación inicial del equipamiento deportivo. “Con esta solución, gana todo el distrito”, dice un representante vecinal.
La polémica está servida ya desde hace años y piensan que la antigua alcaldesa Núria Marin debió tomar la decisión y no haberlo dejado al resultado de un referéndum. Afirman que los vecinos de Gran Via Sur, en un 80%, votaron por la alternativa del Parc de l’Alhambra. La votación popular referendaria, finalmente se opuso a que el equipamiento se construyera en el parque.
“Hay que dar una solución global para el distrito 3”, manifiesta Paco del Rio, presidente de la Asociación de Vecinos de Gran Vía Sur. Cuando se proyectó el polideportivo en la pista del Gasòmetre no existía ningún otro equipamiento deportivo. En la actualidad existe uno a 400 metros, el del barrio del Gornal, y luego también están próximas las piscinas municipales de l’Hospitalet.
Mientras tanto, la Asociación de Vecinos de Santa Eulàlia no piensa lo mismo, y manifiesta que el Parc de l’Alhambra se ha de respetar íntegramente ya que es una de las pocas zonas verdes que tiene el barrio y, en definitiva, la ciudad.
También aseguran que se realizó una consulta y que los vecinos se pronunciaron claramente por la ubicación del polideportivo en la pista del Gasòmetre. Como recuerda el representante de la asociación de vecinos, desde que presidió el ayuntamiento el alcalde Pujana ya estaba decidido el sitio del equipamiento deportivo e incluso el alcalde Celestino Corbacho firmó un decreto y se asignó una partida presupuestaria para su construcción.
“De todas maneras, si el gobierno municipal considera hoy que sus promesas sobre el polideportivo no se pueden realizar, es necesario que explique claramente las razones y proponga una ubicación”, aseguran. Y añade, “durante estos años, lo único que buscan es dividir al barrio para no asumir la deuda que tienen con el distrito”.
Otra de las posturas encontradas, es la de los vecinos más próximos por la posible construcción del polideportivo en la pista del Gasòmetre que se han constituido como Plataforma de afectados. “Nosotros no estamos en contra de la construcción del equipamiento pero que sea respetuoso con los edificios colindantes”, dice una portavoz y declara que, en su día, cuando compraron los pisos, les informaron de la construcción del polideportivo, “pero de dos plantas y no de siete como está ahora proyectado”.
Los argumentos de esta Plataforma son muy similares a la de los vecinos de Gran vía Sur y coinciden en que la ubicación más adecuada del equipamiento deportivo es el Parc de l’Alhambra donde solo se ocuparían unos 2.000 metros cuadrados (un 15%) y se recalificarían los terrenos de la pista del Gasòmetre para convertirlos en zona verde.
Para los representantes de la Plataforma, la construcción del polideportivo en la parcela del Gasòmetre lleva añadidos problemas de comunicación (transportes lejanos); de seguridad, por el reducido espacio de las aceras y de concentración de equipamientos deportivos, tal y como afirman los vecinos de Gran Vía Sur.
Un moment de la roda de prensa convocada per catorze col.lectius i plataformes.
En total, de moment, s’han presentat vint requeriments a tot Catalunya per posar els projectes urbanístics amb risc d’inundació sota la lupa
Catorze col·lectius i plataformes ciutadanes, entre les quals figura la hospitalenca No més Blocs van exposar aquest dimarts a les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besós una iniciativa conjunta per presentar requeriments de moratòria de 20 plans urbanístics de moment, malgrat que hi ha més organismes ciutadans preparant noves iniciatives al respecte.
Els requeriments s’adrecen a la Consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat, al director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), als alcaldes i alcaldesses dels municipis on estan previstos aquests perillosos plans bàsicament immobiliaris i també a organismes que tenen molt que veure o molt a dir com ara l’AMB o el Consorci del Besós, per exemple. Com que no hi ha gaire confiança amb que els organismes de l’Administració siguin capaços d’aturar aquests projectes perquè hi ha una contrastada evidència que els poders econòmics influeixen notablement en aquests plans, els col·lectius que impulsen la moratòria han afirmat que si es produeixen danys personals per la negligència a l’hora d’aplicar aquestes prevencions urbanístiques per causa d’inundacions, exigiran responsabilitats immediates en els àmbits administratiu, civil i penal.
Els col·lectius denunciants han posat l’accent en la hipòcrita lamentació dels danys produïts per la Dana de València, quan s’estan tramitant projectes i plans urbanístics en zones amb alt risc d’inundació que els propis promotors coneixen. Els mateixos projectes ja redactats fan menció del risc i incorporen, segons els promotors respectius, mesures de gestió del risc que son, com reconeixen els tècnics independents, simples afegits d’escassa consistència física que no podrien impedir, amb tota seguretat, una inundació de les característiques de la que es va registrar a València. Els col·lectius que demanen la moratòria han explicat que els mateixos plans urbanístics reconeixen el problema i que també d’això n’és conscient l’ACA, malgrat que acaba acceptant les mesures superficials que s’adjunten a les promocions immobiliàries.
Com es va denunciar a la roda de premsa, “Les eines de càlcul del risc d’inundació que utilitzen les Administracions s’han quedat obsoletes i les dades que ofereixen ni estan actualitzades, ni coincideixen amb la realitat”. Per il·lustrar aquesta afirmació, van posar dos exemples concrets: “la zona aeroportuària del Prat de Llobregat, que no consta com a zona amb risc d’inundació, però tothom va veure abnegada per l’aigua fa poques setmanes, o la zona del càmping de Biescas —on el 1996 varen morir 87 persones per una rierada—, que continua sortint als mapes oficials com un territori sense risc d’inundació”.
Les entitats promotores de la moratòria van recordar que “els informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), adverteixen que l’impacte del canvi climàtic en les inundacions es multiplicarà per cinc durant aquest segle, amb especial incidència en l’àrea mediterrània. I que la pròpia Agència Catalana de l’Aigua ho recull en el seu informe “La gestió del risc d’inundació a Catalunya-2023”.
Alhora van assenyalar que caldria recordar “la declaració al Parlament de l’Estat d’Emergència Climàtica del 2019 —segons la qual el govern té l’obligació de detectar projectes que dificultin combatre els efectes del canvi climàtic—, i les directives europees d’Inundacions i marc de l’Aigua” I van reiterar la petició “als representants polítics perque apliquin la llei i s’evitin els potencials danys irreparables: que es revisin i s’actualitzin conforme a les actuals evidències científiques, s’apliqui l’avaluació preliminar del risc d’inundació, els mapes de perillositat i risc de Catalunya, així com tota la normativa urbanística sobre planificació territorial i urbanística en matèria de risc d’inundabilitat”.
Els 14 col·lectius impulsors han presentat ja requeriments a un total de 20 plans urbanístics, entre els quals el Biopol-Gran Via de l’Hospitalet, però també un a Sant Adrià i Badalona, un a Mollet del Vallès, un a Sabadell, un a Terrassa, un a La Garrotxa, dos a Rubí, set a Cunit, i cinc més al Baix Llobregat (al Prat, dos, i un a Gavà, Cornellà i Sant Just Desvern).
Les entitats presents van recordar que “almenys un 15% del territori urbanitzat català està en risc d’inundació i que, segons informes pericials d’aquest mateix any amb dades del 2022, a Catalunya viuen actualment un total de 325.445 persones en zones amb risc d’inundació (un 6,6% del total de la població)”. A més, com van assenyalar, “al nostre país tenim el nombre més alt d’indústries perilloses i d’equipaments en zones amb risc d’inundació, en comparació amb la resta de la península Ibèrica: 28 indústries amb perill radioactiu; 53 indústries SEVESO (amb alt risc industrial); 46 hospitals; 48 geriàtrics i 71 càmpings”.
Els convocants van posar l’accent en que “l’objectiu és aconseguir que les institucions i càrrecs polítics amb competències en l’àmbit urbanístic es responsabilitzin de les seves decisions i evitin més desgràcies” i van afirmar que “no descarten sortir al carrer a principis d’any”, alhora que fan una crida a totes les associacions o plataformes que tinguin identificats projectes urbanístics amb risc d’inundabilitat, perquè s’uneixin a la iniciativa.
Imatge de la zona on s’ubicarà el conegut Biopol-Gran Vía.
Van participar en total 89 persones i es van recollir 79 intervencions d’un total de 12 sessions informatives i de debat
Els mecanismes de participació ciutadana en els processos d’aprovació definitiva estan regulats per llei a l’article 21 del vigent Reglament de la Llei d’Urbanisme de Catalunya i, per aquesta causa, la documentació relativa al projecte del Biopol-GranVia va incloure en la seva tramitació un procés participatiu que es va portar a terme entre el 17 de març del 2022 i el 28 de novembre del mateix any. Fa pocs dies, en aquest mateix digital, ens referíem al procés de participació que s’està portant a terme per la reforma del Reglament de Participació Ciutadana i ja avançàvem que una cosa és el que es vol posar de manifest i una cosa molt diferent l’efectivitat del fet concret. És a dir, una cosa és fer veure que hi ha un procés participatiu i una cosa molt diferent que, en fecte, el procés participatiu sigui real i que serveixi per alguna cosa.
Aquest digital s’ha entretingut a revisar amb una mica de detall l’informe sobre el procés participatiu que es va portar a terme durant la fase d’aprovació provisional del PDU Biopol-GranVia perquè sense aquest procés participatiu no s’hagués pogut aprovar de manera definitiva, i cal dir que, malgrat que la llei no considera el procés participatiu com un factor vinculant —cosa que ja indica la importància que en el fons el legislador dona a aquesta figura—, l’informe era preceptiu i calia considerar-lo.
El cert és que la pròpia Generalitat que promou la participació no es deuria mirar massa a fons l’informe perquè la veritat és que fa riure. Tot el procés de participació del PDU Biopol-Granvia que planifica el 8% del territori municipal i que garanteix 400.000 metres quadrats de sostre edificable, es va cloure en una dotzena de sessions, a més de 36 participacions on line, de les que es van despendre només 3 intervencions factibles.
En total el procés, a banda de les participacions on line, va constar de tres taules de treball i seguiment del PDU, una sessió en el Consell de Ciutat, dues taules de debat, cinc reunions als Consells de Districte (tret del districte II on na es va fer cap sessió) i una sessió de conclusions.
Segons l’informe, el procés va comptar amb 253 participants que, en total van fer 81 intervencions a tenir en compte. La realitat, no obstant això, va ser molt diferent. El nombre real d’assistents que no eren ni polítics municipals, del govern o de l’oposició, o de tècnics municipals va ser, en realitat, de 89 persones i el nombre d’intervencions aprofitables de 79. Si dividim el nombre de sessions pel nombre de persones ens dona que en cada sessió va haver en realitat una mitjana de 7 persones i una mitjana d’una intervenció que calia recollir en cada reunió. És a dir, el procés participatiu del PDU Biopol Gran Via va ser, igual com estan sent els processos participatius del Reglament Municipal de Participació, una filfa.
Resulta simptomàtic que en els Consell de Districte que és on, en principi, els processos de participació haurien de ser més intensos, l’informe de participació del Biopol-GranVia, només dona xifres dels del districte 1, 3 i 6. En total 31 persones, al marge de polítics i tècnics que van fer 17 intervencions recollides. Als altres dos districtes no es donen xifres de participants i només es comenta que s’han fet en total 5 intervencions. Allà on va haver més participants per la pròpia composició de l’organisme és el Consell de Ciutat on va haver 29 assistents, però només 4 intervencions al respecte. A les dues taules de debat un total de 22 persones, tret dels tècnics, que van fer en total 19 intervencions recollides.
Malgrat la pobresa en que es va desenvolupar el procés participatiu, que reconeix el mateix informe i que potser hauria d’haver estat qüestionat per la seva debilitat intrínseca, es van posar de manifest moltes de les claus de l’oposició popular al projecte que ja ve de lluny. Remetem al lector a les pàgines 26 i següents de l’informe que adjuntem, on podrà comprovar fidelment les raons al·legades per tal que el PDU Biopol-Granvia estigui qüestionat.
Texto de la intervención de Jesús Vila en la presentación del libro de Baconfa
El mantenimiento o pérdida de las mayorías absolutas del PSC en las principales ciudades del Baix Llobregat y el avance de ERC en el área metropolitana, principales factores para la conquista de la institución provincial, que ostenta el tercer presupuesto público de Cataluña
El avance de ERC en la comarca del Baix Llobregat posibilitaría el próximo mes de mayo al partido de Pere Aragonés la conquista del tercer presupuesto público de Cataluña, la Diputación de Barcelona, institución donde PSC y los republicanos están ahora empatados y gobierna la socialista Núria Marín con el apoyo de un Junts X Cat en declive. Esta circunstancia, junto con la enorme abstención de un 40% que suele producirse en las elecciones locales en el Baix Llobregat, fueron dos de las conclusiones a las que se ha llegado este lunes en la presentación del Anuari 2023 Next Llobregat, titulado “La batalla del Baix”, publicación donde los alcaldes y alcaldesas y los jefes de la oposición de los municipios de esta comarca y l’Hospitalet hacen balance del mandato y avanzan sus propuestas electorales de cara a mayo de 2023. El acto, celebrado este lunes en el Palau Falguera de Sant Feliu, ha contado con la participación del delegado del gobierno de la Generalitat de Cataluña en la veguería de Barcelona, Joan Borràs, la presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat, Eva Martínez, y la alcaldesa accidental de Sant Feliu, Lídia Muñoz.
La redacción de BCN Content Factory, editora de la publicación https://drive.google.com/file/d/16BZx-P6H9QbB31FMoSwxhdpjTzsFSCY-/view?usp=share_link que se distribuye de forma gratuita en distintos medios de comunicación, anticipa temas claves del 2023 a partir de 90 entrevistas realizadas también a los líderes de los partidos políticos y de las áreas de interés ciudadano. A lo largo de 680 páginas se adelantan las claves de la batalla que se librará este año en el Baix Llobregat y L’Hospitalet en las elecciones municipales. La obra hace el análisis tanto desde una perspectiva comarcal como poniendo la lupa sobre cada uno de los 31 municipios al sur del área metropolitana barcelonesa, desde el delta del Llobregat hasta Montserrat, un territorio conocido como “el cinturón rojo” donde viven 1,1 millones de personas, “más población que toda la comunidad autónoma de Extremadura”.
Las elecciones municipales deberían desligarse de la política nacional para centrarse en la gestión y en los datos y no sólo en la ideología. La cita con las urnas de mayo debe servir para que los políticos locales rindan cuentas de su gestión, para evaluar el cumplimiento de los objetivos marcados y para poner todos los datos sobre la mesa. En las entrevistas también se incluyen los líderes comarcales de siete partidos políticos y la presidenta del Consejo Comarcal del Baix Llobregat, Eva Martínez, que adelanta que “tenemos un plan de internacionalización que quiere ser una oportunidad para poner al Baix Llobregat en una nueva dimensión”.
En una visión de 360 grados, también se analizan las áreas de todos los consejeros comarcales para conocer el mandato de forma sectorial y territorialmente transversal. Y en otros capítulos, como el de Seguridad, se incluye una entrevista en profundidad con Miquel Esquius, comisario jefe de los Mossos d’Esquadra de la Región Policial Metropolitana Sur, que reconoce no estar “dimensionados para dar respuesta a las estafas en internet y necesitamos un ‘reset’ policial y judicial”.
La publicación también pone voz a los vecinos a partir del análisis de los resultados del Dibaròmetre, la encuesta sobre la percepción ciudadana de cada municipio, los servicios y la administración de los ayuntamientos realizados por la institución que preside Núria Marín. El trabajo demoscópico se ha realizado a partir de 400 encuestas telefónicas en cada uno de los municipios de más de 10.000 habitantes y 2.000 por el conjunto del resto de localidades con menor población. El capítulo de cada municipio se abre con un cuadro que recoge la mayor parte de la percepción vecinal y otro gráfico con la composición del Consistorio en el mandato 2019-2023, con el número de votos obtenidos por cada formación, porcentaje y reparto de concejales.
Tanto en el capítulo de Política, como en la presentación del libro, se realiza un análisis de la evolución de los resultados de las cinco citas electorales celebradas desde 2019 hasta ahora en esta comarca, con desigual resultado pero con el denominador común de que la abstención es más elevada en las elecciones locales y autonómicas que en las generales en esta demarcación.
En el Anuario 2023 Next Llobregat también aspectos claves en la dirección del crecimiento respetuoso con el capital natural. Porque es en el sur metropolitano donde el equilibrio entre progreso y naturaleza es cada vez más importante alcanzar por el conjunto del país. Una importancia que no sólo radica en que el territorio Llobregat acoge grandes infraestructuras de transporte como el puerto, el aeropuerto y también alimentarias como el Parque Agrario, sino porque la industrialización del Baix Llobregat supone un reto de modernización para la economía de toda Cataluña.
El reto de la reindustrialización
La comarca está bien posicionada para sacar rendimiento a la reactivación de la estrategia industrial europea en un mundo donde la globalización ha mostrado sus deficiencias. La reindustrialización favorecerá al Baix Llobregat y l’Hospitalet gracias a su tejido industrial y a su posición competitiva, no sólo en materia logística, que también. Es cierto que en Cataluña el peso de las empresas del Ibex es limitado porque hemos dejado perder muchas oportunidades, pero estar más orientados hacia la nueva economía nos dará claramente más oportunidades de cara al futuro. Muestra de ello es la apuesta por la electrificación de SEAT y el papel de motor de la industria 4.0 que realiza el Consorcio de la Zona Franca de Barcelona (CZFB). En las páginas de una economía cada vez más circular y de colores (verde y azul) y también feminista, se da cuenta en el Anuario 2023 Next Llobregat de las iniciativas en este sentido pilotadas por el CZFB.
En la publicación también se anticipan los principales retos distribuidos por las secciones: Mujeres que mandan, con un repaso al liderazgo en femenino característico de esta comarca; Territorio y Movilidad (El reto de garantizar la movilidad dentro de la comarca, con más transportes viarios, ferroviarios y los accesos al Puerto); Vivienda (La misión casi imposible de encontrarla digna a precios razonables); Salud (Tanto la atención primaria como la salud medioambiental están en la comarca en la UCI); Seguridad (En 2023 aumenta la preocupación ciudadana por la seguridad a todos los niveles); Educación (Persiste la infrafinanciación y continuarán las protestas y huelgas en la enseñanza de la comarca); Economía (De la electrificación de SEAT y una Montserrat “smart” al papel dinamizador del Consorcio de la Zona Franca y la economía azul portuaria); y Cultura, con todos los ganadores de los XI Premios de Reconocimiento Cultural del Baix Llobregat.
(Intervenció de Jesús A. Vila, en la presentació del llibre Next Llobregat Anuari 2023 La batalla del Baix, editat per BACONFA i que va tenir lloc dilluns 23 de gener de 2023 a l’Auditori del Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat)
Anàlisi dels resultats electorals al Baix Llobregat i l’Hospitalet entre 2019 i 2022.
L’estudi de l’evolució del vot al conjunt comarcal en les cinc eleccions que es van produir al territori de l’Estat entre 2019 i 2021, el poden llegir complet en el voluminós llibre que avui els presentem i, per tant, no els detallaré la comparativa de dades, ni les diferències entre tipologia electoral, anys i candidatures, ni tampoc la precisió de com ha evolucionat el cens o la participació, per exemple. Cal dir primer, que l’anàlisi del vot en els darrers quatre anys a la comarca s’ha centrat exclusivament en el resultat electoral a candidatures de partit i, per tant, no s’ha analitzat el resultat de les eleccions al Senat en el cas de les generals del 2019, que d’altra banda no registren diferències substancials a la Cambra Alta pel que fa als resultats del Congrés dels Diputats. Cal dir, també, que en l’estudi en qüestió s’han segregat els resultats dels 30 municipis de la comarca del resultat de l’Hospitalet, com es fa tradicionalment, per bé que els 603.000 electors potencials dels 30 municipis del Baix Llobregat tenen, com és obvi, un repartiment demogràfic molt desigual, en molts casos, molt superior percentualment al que podríem considerar si en el global de la comarca afegíssim els resultats hospitalencs.
Podríem dir, doncs, per fer-nos una idea, que el conjunt de la comarca és electoralment (m’estic referint al cens electoral) com tres Hospitalets i mig (600.000 sobre 175.000 electors), però dels 30 municipis de la comarca, els 10 més grans són, electoralment, el doble dels 20 més petits. És a dir, una tercera part dels municipis del Baix Llobregat estricte tenen més de 20.000 electors, i les altres dues terceres parts, menys de 20.000 electors. Per ser més clars: si sempre s’ha considerat a l’Hospitalet com un municipi demogràficament excessiu per la comarca —i per això no pertany oficialment al Baix Llobregat—, caldria replantejar-se la realitat des d’aquest punt de vista demogràfic perquè, aquests 10 municipis grans de la comarca ja són, gairebé ells sols, com tres Hospitalets electoralment parlant. Els citaré: Castelldefels, Cornellà, Esplugues, Gavà, El Prat, Sant Boi, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts i Viladecans. I estan a tocar, hores d’ara, d’estar per sobre d’aquests 20.000 electors potencials per municipi: Martorell, Molins de Rei i Sant Andreu de la Barca. I una última dada respecte del cens electoral: mentre l’Hospitalet s’estabilitza demogràficament i per tant decau pel que fa al cens electoral, a la comarca s’han guanyat 17.000 electors nous en els darrers 4 anys.
Faré, per tant, una síntesi, a mode de conclusions, de l’estudi que poden llegir a l’Anuari 2023. És conegut que el comportament electoral pel que fa a la participació, acostuma a variar en funció del que s’elegeix. De manera tradicional a l’àrea metropolitana de Barcelona, las eleccions que generen més expectativa i per tant més participació electoral són les eleccions generals. Les altres eleccions són valorades electoralment menys importants i, per tant, generen menys expectativa i menys participació. En aquests darrers 4 anys això es pot veure perfectament a la comarca i també a l’Hospitalet. Mentre que l’abstenció a les generals es mou entre el 21 i el 26% del cens —xifres realment altes— a les municipals acostuma a augmentar, i encara s’incrementen més a les catalanes i a les europees. A les municipals últimes del 2019 l’abstenció mitjana, en els 30 ajuntaments de la comarca, va ser del 37,2%, és a dir uns 12 punts més alta que a les generals i, a les catalanes, el percentatge es va apropar força al 50% del cens electoral (47,5%) i aquestes van ser les darreres de fa dos anys.
A l’Hospitalet les xifres són paral·leles, de manera que el comportament electoral a l’Hospitalet i a la resta de la comarca no presenta diferències de tendència. Si de cas a l’Hospitalet s’accentuen, perquè a les generals l’abstenció fluctua entre el 26 i el 31%, a les municipals supera el 42% i a les catalanes arriba al 53%. Són importants les dades d’abstenció perquè assenyalen l’interès electoral de la ciutadania. Sempre s’ha dit que la democràcia municipal és la més propera, la que toca més directament els afers quotidians, la més propera a la ciutadania. No és aquesta la percepció general dels electors. I encara ho és menys quan es tracta d’elegir diputats al Parlament de Catalunya o europarlamentaris. Probablement, els mecanismes que dicten el sistema democràtic dels espanyols fan que els electors sentin que mantenen poc contacte amb els representants que elegeixen. Això semblaria lògic que s’observés, com més allunyat es troba el representant del seu elector. (els europarlamentaris, per exemple, o els diputats al Congrès o al Parlament). Però curiosament, l’elecció del representant més proper, que és el regidor del seu municipi, no genera la millor participació electoral i, significativament, pitjor, en la mesura que l’elector no se sent íntimament vinculat al seu municipi, factor molt destacable també allà on hi ha una forta immigració encara no integrada.
Això fa, per exemple, que en alguns municipis es produeixin abstencions en eleccions municipals que s’apropen o ratllen el 40% i, per tant, que els governs municipals, en ocasions amb majories absolutes, en realitat tinguin el suport electoral d’un 25% aproximat del cens electoral. Una lectura exhaustiva d’aquest fenomen ens portaria a considerar que, en alguns ajuntaments, es governa sense cap mena d’oposició amb un 75% dels potencials electors en contra o simplement desinteressats. Una dada que no estaria gens malament tenir-la present, —o haver-la tingut present— especialment quan es determinen polítiques locals que han de resultar històricament definitives, irreversibles, com per exemple el planejament urbanístic municipal.
Pel que fa als resultats electorals, el monopoli dels registres resulta aclaparador. Aquesta és una comarca on el PSC aconsegueix ser la primera força en tot tipus de convocatòria electoral des del 2014 (i abans), amb un lleuger parèntesi a les generals del 2016 després de l’espectacular esclat de Podem un parell d’anys abans, i de la força de Ciutadans a les autònomiques del 2017 (21 de desembre), quan va resultar la primera força al Parlament de Catalunya amb més d’un milió de vots, un 25,3% del cens i 36 diputats de 135. (I el PSC quarta força, amb 17 diputats). Així i tot, en aquests eleccions del 2016 i del 2017, el PSC va ser la segona força a la comarca, darrere els Comuns en la primera i de Ciutadans en la segona. Els percentatges en tots aquests anys s’han mogut entre un 19,3% en el pitjor cas (Autonòmiques del 2017) i el 34,2% a les municipals de fa quatre anys. El punt fort del PSC a la comarca, inclòs l’Hospitalet, es troba per tant, en el context electoral municipal: no en va governa a 17 dels 31 municipis de la comarca i l’Hospitalet, a 9 dels 11 més grans (només El Prat, que té la única alcaldia dels Comuns i ara Sant Feliu on governa ERC, són els dos municipis de més de 20.000 electors que no estan en mans del PSC), mentre que ERC governa a 5, Junts a 4, i hi ha 4 plataformes independents, totes, tret d’Olesa, a municipis petits.
D’acord amb totes aquestes dades, la segona força comarcal és ERC, que s’ha mantingut des del 2019 darrere del PSC en totes les convocatòries, amb excepció dels Comuns que li va treure 1.600 vots de diferència a les primeres generals del 2019 del mes d’abril. A partir d’aquí, la tercera forà comarcal és molt disputada. Junts té 4 alcaldies, però al menys una, és producte de pactes de govern de final de mandat i, pel que fa a les xifres de les autonòmiques, que són les més destacades per a les forces nacionalistes o independentistes a la comarca, aconsegueix més o menys la meitat de vots i de percentatge que ERC. Hi ha també les candidatures de municipi, que són candidatures independents dels partits tradicionals, que han anat decaient en els darrers anys excepte en municipis d’una certa tradició com Olesa i Torrelles, per exemple. Són candidatures que tenen també 4 alcaldies a la comarca però on ja necessiten de suports puntuals o governs de coalició.
A la comarca Ciutadans, el PP, la CUP i, ara darrerament Vox, han tingut —excepte en conjuntures molt particulars o de forma puntual— un percentatge de vots bastant més residual, malgrat que Ciutadans, per exemple va ser dues vegades quarta força, i al 2017 durant les autonòmiques d’aquell any, la primera a la comarca, amb més de 150.000 vots i un 31,6% del cens. Després, només al 2019 va ser la tercera força, però a l’Hospitalet i en les municipals, on va aconseguir 4 regidors de 27. En el conjunt de la comarca també va registrar un resultat important a les primeres generals d’abril de 2019 amb un 14% dels vots (quarta força) que es va reduir a la meitat a les generals de novembre del mateix any després de les dificultats per constituir-se govern a Madrid.
Voldria acabar aquesta anàlisi amb una constatació general. La comparativa de dades electorals té un interès específic, més enllà del coneixement de la presència regular de les candidatures en l’ànim de l’elector. És a dir, ha de servir per alguna cosa més que per posar de manifest, per exemple, la vigència d’una candidatura concreta a la comarca per davant de qualsevol altra força. És obvi que les candidatures es voten en funció de la percepció que té l’elector del que representen en el context polític del moment. I és obvi també que hi juga un important paper, l’espectre ideològic de l’electorat. Però tant la percepció de la conjuntura política com l’espectre ideològic són dos conceptes que permeten moltes interpretacions. No tothom observa la conjuntura de la mateixa manera i no tothom interpreta, què és esquerra i dreta, de manera inequívoca. Juguen, i molt, el clima polític, la capacitat d’influència dels mass-mèdia, ara darrerament l’influx de les xarxes socials i, també en molt bona part, la sensació de la quotidianitat. És a dir, si les economies familiars viuen moments àlgids o van a la baixa, si el cost de la vida s’eleva o es manté, si l’ocupació es normalitza o presenta situacions de precarietat, etc. La vulnerabilitat individual i familiar juga en contra de la participació electoral i quan juga a favor presenta tendències extremes: cap a l’extrema esquerra o cap a l’ultradreta. Quan les economies familiars s’estabilitzen, creix la participació electoral i s’opta més per posicions centrals en l’espectre de partits.
I tampoc no tothom té per què entendre la dicotomia esquerra/dreta de la mateixa manera i, de fet, succeeix exactament així. Per la gent que vota PP o VOX (i en bona part també Ciutadans o Junts), l’esquerra és el PSC, els Comuns i fins i tot ERC i la CUP podria ser perfectament l’extrema esquerra. Per a gent que vota la CUP o Comuns, per exemple, l’esquerra són aquests, mentre que el PSC i ERC són el centre i la resta, inclòs Junts, són la dreta. Aquells que voten PSC o ERC tenen clar, però, que estan votant a l’esquerra diguin el que diguin els de la CUP o Comuns. Per això és tan difícil i poc rigorós assenyalar simplificadament que la comarca del Baix Llobregat vota generalment l’esquerra o és — o ha estat— el cinturó roig de Catalunya.
També és evident que l’elector mitjà vota aquelles opcions de més confiança política en funció de les seves experiències particulars. Per tant, a la comarca, és evident que la primera força electoral ha cobert les expectatives polítiques d’una part molt important del col·lectiu ciutadà. Però ens podem fer diverses preguntes al respecte que deixo obertes per a la reflexió: 1. Fins a quin punt el suport electoral és conseqüència de com de bé s’han fet les coses o també és conseqüència de les xarxes clientelars, especialment quan ens referim a eleccions més properes a la ciutadania en general. 2. Fins a quin punt l’èxit electoral dels uns és conseqüència o no dels fracàs de les alternatives dels altres. 3. Fins a quin punt el pes electoral té més a veure amb el missatge actual de la candidatura o amb el pes de la tradició. 4. Fins a quin punt el transvasament de vots entre candidatures té més a veure amb l’atractiu del candidat o del partit elegit, que amb el rebuig del candidat o del partit abandonat. (És allò de votar a la contra o votar el mal menor, o votar amb una pinça al nas) 5. Fins a quin punt resulta coherent —i és controlable electoralment parlant— un vot diversificat en funció del tipus de convocatòria (electors que voten sempre un partit a les generals, un altra de diferent a les municipals i un altre de diferent a les del Parlament de Catalunya).
Aquesta és una lectura del darrer període de 4 anys que marca un mandat o una legislatura, però si alguna cosa és evident en aquests temps que corren és que la realitat política tendeix a la fluïdesa i que el comportament del cos electoral en un territori qualsevol no és gens estable, malgrat ho sembli. El que avui és vermell, en algun moment ha estat taronja i fins i tot morat. Però demà podria girar cap al blau o fins i tot el verd o, si som menys pessimistes, cap el groc.
Moltes gràcies.
Jesús A. Vila
Gener de 2023
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
