Ja s’entén que els hospitals no han de ser restaurants de primera categoria. Que no et serveixin ni marisc, ni cargols, ni caviar, ni àpats, ni vins gaire sofisticats. S’entén també que han de ser curosos amb la salut dels pacients, perquè estan a l’hospital per guarir-se.
Ara, el que no s’entén és que sovint els hospitals públics i privats del nostre país et serveixin una cuina horrorosa, immenjable. Les dues úniques explicacions que pot tenir això és que així s’estalvien diners -els malalts no tenen alternativa i s’han d’alimentar amb la porqueria que els serveixen- i acceleren les ganes de fotre el camp dels pacients. És a dir, és una manera indirecta de díscol.lapsar els col·lapsats hospitals del país.
Val a dir que els restaurants que hi ha als propis hospitals, als que van a menjar els acompanyants del pacient, no estan gaire millor. No hi ha problema quan l’hospital és enmig de la ciutat i pots anar a dinar o a sopar a qualsevol altre lloc on facin una cuina més decent.
Pots anar al bar simplement a esmorzar, berenar, fer un cafè o una coca-cola. Però quan t’hi quedes a dinar és un drama. El menjar és sa, això sí, però no tens ganes de repetir. I jo la veritat és que no ho acabo d’entendre. A un país ple de bars i restaurants per tot arreu, amb uns plats simples, saborosos i sans, quin és el motiu de que als restaurants dels hospitals, les clíniques i els dispensaris s’hi mengi tan malament? És una qüestió ideològica? És solidaritat amb la basòfia que fan menjar als malalts? Quin és el perquè de tot plegat?
Els acompanyants, al cap i a la fi, ho tenen fàcil. El primer dia van a dinar o a sopar a l’hospital i els altres dies diuen que hi vagi la mare del cuiner o la cuinera, a no ser, ja dic, que l’hospital estigui en mig del no-res, a un polígon industrial o dalt d’un turó, que també passa. Llavors, el que acaben fent és portant-se un tàper o un entrepà de casa, demanant una cervesa i brindant a la salut dels cuiners sapastres. Més que res perquè aquest país és molt vell i qui més qui menys aspira a menjar bé.
Ara, els que estan ingressats al llit, els que hi han de romandre dies, els que hi porten dies, els fan passar un suplici que jo crec que és intolerable. Que atempta contra els dret humà a menjar dignament, que està inclòs en el dret a ser tractat com una persona digna. I és que és molt indigne tractar als nostres malalts malament, sobretot quan estan curant-se a l’hospital. És un abús i una manca de respecte.
A una nació civilitzada, a un país civilitzat, quins són els ciutadans que s’hauria de tractar millor? Quins són els ciutadans que haurien de gaudir de més privilegis de les administracions? Jo crec que els vells, els infants i els malalts. És a dir, els més febles. I si els impostos que paguem tenen un sentit moral, més enllà d’assegurar-nos el funcionament dels serveis públics, hauria de ser que els ancians, els nens i els pacients fossin cuidats com a ciutadans de primera categoria.
No ho faré gaire llarg: és obvi que, a casa nostra, sovint la civilització brilla per la seva absència. Hem passat del respecte reverencial als vells (senat vol dir ancià, és a dir, l’antiga Roma la governaven els ancians) al menyspreu, la indiferència i la marginació.
Pel que fa a les criatures, en comptes de d’escarrassar-nos en educar-les, ens escarrassem en mal-educar-les. I, pel que fa als malalts, els hi passa sovint com als vells, que els tractem com una nosa emprenyadora que ens hem de treure de sobre el més aviat possible. Quan es parla de manca de valors, de crisi de valors, més valdria que comencéssim per pensar en els vells, les criatures i els malalts.
Tot això ve arran de l’estada del meu net a l’hospital de Sant Joan de Déu. L’Hospital és impecable. Els metges són de primera categoria. Una referència al món. Llavors per què el menjar és incomestible? Per què li han posat les coses més difícils a la mare i a l’àvia intentant que el nostre net mengés alguna cosa? Com és possible que es pugui portar menjar de fora de l’hospital i el que et serveixen a dins estan sigui ranxo? Honestament, no ho entenc. Tan costaria fer una cuina una mica més alegre, una mica més humana, una cuina que els pacients esperessin amb gana i delit? Jo crec que no. És més, crec que no es fa per pura desídia. I que és una vergonya que els pares i els avis hagin de portar menjar de fora per a que els nanos mengin alguna cosa. No està bé.
No es tracta de criticar en concret l’hospital de Sant Joan de Déu. Podria dir el mateix del Clínic, de la Clínica Provença o de l’Hospital de Barcelona. A tots serveixen la mateixa porqueria. Jo diria que ningú no es queixa perquè es pensa que l’important és la qualitat mèdica d’aquests hospitals i que la resta és secundària. Però no és. Perquè el menjar és important. No és secundari mai.