Comencem per dir que jo no soc gaire partidari – per no dir gens – de la brioxeria industrial. Tinc la sensació que la fan anar com volen i que no m’ofereix ni la qualitat ni les garanties que m’ofereixen les fleques o les pastisseries artesanes. Vaig viure durant gairebé trenta anys a una fleca i hi vaig treballar uns 10 i sé una mica el pa que s’hi dona. I he vist alguna gran panificadora o gran fàbrica de brioxeria industrial i la seva neteja exagerada, artificiosa, sempre m’ha fet arrufar el nas.
Els donuts no m’han fet mai ni fred ni calor, la veritat. De fet, els trobo empallegosos, com si mengessis sucre, un sucre tou, flàccid, excessiu. Com una mena de Barbie fet brioix, ja m’enteneu (només que jo a la Barbie la trobo anorèxica ). Potser, amb xocolata, el dònut s’arregla una mica, sobre tot si la xocolata és negra i potent. Però vaja…tampoc és que mati. Ara, és evident que el producte, com a tal, a triomfat. Se’n venen a milions, potser a bilions. Els seus inventors i els que n’han tingut les patents s’han fet riquíssims. I aquest fou el cas de l’Andreu Costafreda i Montoliu.
L’Andreu Costafreda va néixer a Alfarràs (Segrià) l’any 1.909 Va quedar orfe de pare —moliner- als 5 anys i sa mare va haver de marxar a treballar de minyona a la ciutat de Lleida. Ell va començar a treballar al molí als 11 anys. Als 18 marxa a Barcelona amb sa mare i sa germana i obren un fleca (a aquella època hi havia moltes fleques a Barcelona regentades per gent nascuda a les comarques de ponent, els meus avis paterns n’eren un altre exemple).
La fleca de l’Andreu i família anava creixent, ell ampliava el negoci amb additius pel pa i alhora s’implicava en el Gremi de Flequers de Barcelona i en la Mutual Flequera, arribant a comprar l’Hospital de Sant Honorat (patró dels flequers) a l’avinguda del Tibidabo de Barcelona.
L’any 1.962 enllaça els dònuts i l’Andreu Costafreda. Jo en conec una mica la història per haver-me-la explicat els meus pares (per a la generació dels meus pares l’Andreu Costafreda o era molt admirat o l’envejaven a mort, ja se sap que a casa nostra l’enveja és el pecat nacional de la majoria i dels amics, coneguts i saludats es perdona gairebé tot excepte que triomfin). El cas és que la Junta del Gremi de Flequers de Barcelona va enviar a una delegació dels seus flequers a visitar els EEUUAA a veure què podien aprendre. La idea era simple: els menestrals barcelonins sabien comerciar en petit i els americans ho sabien fer a l’engròs. Com que el món anava cap a un capitalisme ianqui era evident on s’havia de copiar o amb qui s’havia d’arribar a acords si es volia fer un salt endavant.
Una de les coses que els hi van ensenyar a aquella colla de flequers fou el dònut. A la gran majoria allò de fer un brioix amb un forat al mig els va semblar una collonada, com els hi va semblar una collonada tot el que van veure. Però en Costafreda va quedar entusiasmat amb l’invent i va aconseguir la patent per Espanya. La resta ja se sap: èxit total, diners a cabassos i, més endavant, Pan Rico. Vindrien els bollycaos i els grisines i Costafreda, el fill orfe del moliner, passaria a ser un dels empresaris de més èxit del país. La Generalitat li va donar l’any 1.997 la creu de Sant Jordi. Jo crec que se l’havia ben guanyat. Perquè havia treballat molt i molt. I havia abocat un talent a la feina indiscutible.
Vaig tractar una mica l’Andreu Costafreda. Jo diria que en aquel moment ell era el president de la Mutual Flequera i jo era el president de la Joventut Gremial Flequera. Calculo que jo devia tenir uns vint anys i ell uns seixanta llargs. No recordo quin va ser
exactament el tema -ara els seixanta els tinc jo- però crec recordar que li vaig anar a demanar diners per la Joventut del Gremi. Recordo que la secretària em va fer esperar un moment a la sala d’espera i que vaig sentir a l’Andreu parlar en un anglès que em va semblar perfecte.
Aquell home, de tracte més aviat humil i accent lleidatà, enganyava. Havia après anglès i moltes altres coses que la gran majoria dels flequers de la generació del meu pare no aprendrien mai. Recordo que, després de l’espera, es va disculpar, cosa que em va sorprendre en una persona tan important (i sent jo una criatura), cosa que més endavant em va tornar a passar amb el president Pujol. La gent vàlida, la gent important, acostuma a ser molt educada i aparentment humil en el tracte. I sovint ja et desarmen només amb això. No recordo ara quants diners li demanava, però sí que vaig sortir content o sigui que suposo que me’ls va donar i, a més, em devia dir quatre paraules encoratjant-me a seguir endavant amb la Joventut i a treballar de valent. Em va donar records pels meus pares (que immediatament van pujar de categoria) i, en fi, totes aquestes coses que només saben fer les persones de gran categoria i alhora molt intel·ligents.
Naturalment, jo he sentit molts envejosos del ram criticar l’Andreu Costafreda. No crec pas que fos un angelet, és clar. Però normalmente els envejosos tampoc no solen ser-ho. El que passa és que uns triomfen i els altres no i els envejosos no perdonaran mai als que triomfen el que ells consideren una enorme injustícia.
Tomàs-Maria Porta i Calsina