Avui la Marina m’ha deixat sol. Se n’ha anat amb la seva filla i el nostre net a uns tobogans aquàtics. M’han dit si hi volia anar i he dit que “no gràcies”. Jo ja estic a aquella edat en que vius pendent de si et trencaràs o no el fèmur. I encara penso que el més fotut no és trencar-se el fèmur, sinó que després venen no sé quants mesos de rehabilitació amb futurs fisioterapeutes en pràctiques. Prefereixo dedicar el meu temps a d’altres coses, francament.
Com que fa una calor de Maria Santíssima tampoc no tinc ganes d’anar a dinar fora de casa perquè que tornaré estabornit i fet una figa. Tampoc no tinc ganes que em portin el menjar a casa perquè la majoria
de vegades que ho fan no val res i te’l presenten que no fa ni una mica de goig. Podria fer-me un pa amb tomàquet, amb embotits i formatges, un parell de cerveses i seria l’home més feliç del món…
Però és massa simple. La meva dona vol que vagi a demanar el dinar al Kebbab que han obert a la cantonada de casa, concretament al carrer Torrent Gornal de L’Hospitalet a tocar de Rosalía de Castro. Diu que puc demanar mig pollastre, unes patates fregides i un kebab, que ho fan la mar de bé. El que ella digui. Hi vaig d’hora i carregadíssim d’escepticisme. Jo no soc gens partidari de l’exotisme en cap àmbit de la meva vida i menys en els àmbits més íntims, com el gastronòmic. Menjar no és un joc: el que et
fots passa a formar part del teu cos i, per tant, és una cosa molt seriosa. Molt més seriosa que el que llegeixes, si vas a mirar. Jugar a ser exòtic amb allò que serà carn de la teva carn i sang de la seva
sang és agosarat, per no dir ximple.
Ara, en els temps del feminisme que ens ha tocat viure, què hem de fer sinó fer cas a la dona, no sigui cas que ens diguin que som patriarcals i tota la pesca? Així que demano mig pollastre, unes patates fregides –la dependenta sud-americana no entén el català i me’n posa dos racions- i un kebab de vedella. Allà dins fa una calor de María Santíssima. Sembla una sauna. En comparació al carrer s’està fresquet.
Suposo que el propietari del restaurant deu ser musulmà perquè no serveixen porc, ni begudes amb alcohol. Suposo que la vedella deu haver estat morta mirant a La Meca. Cap problema. Però sí que el tenim amb l’alcohol. Em ve de gust beure una cervesa. Per això i per la calor que fa decideixo anar a dinar a casa, on dino en calçotets l’aire condicionat al màxim i un parell de Voll-Damms sobre la taula (m’agraden les cerveses fortes).
Em quedo sorprès positivament, la veritat.
Les patates, sense ser excepcionals, són millors que les que serveixen a la majoria dels restaurants. Com pot ser els que països musulmans o els australians hagin après a fer patates fregides i nosaltres n’haguem desaprès d’una forma tan contundent.
El pollastre a l’ast, és pollastre a l’ast i no li pots demanar meravelles. Però és bo. No és estellós, com solen ser la majoria dels pollastres a l’ast que et serveixen en rosteries improvisades arreu del país. Qui els ha fet, sap l’ofici.
Una vegada m’he menjat el mig pollastre i les patates, tinc la panxa plena i no tinc més gana. Queda un kebab de vedella que sóc totalment incapaç de menjar-me. Tot i que penso que no valdrà res, i a la nit encara menys, el guardo a la nevera per a que doni fe que li he fet cas a la meva dona i que el kebab no val res.
Però la Marina posa el kebab al microones per sopar, en fa dues parts i resulta que es bo. M’agradaria rondinar sobre el kebab i tota la patuleia d’exotismes que ens envolten, però el cas és que era bo. I que, com que no estic a sou de ningú, he de procurar ser honest amb el que escric i qui em fa el favor de llegir-me.
No, no acabo d’entendre perquè a aquest país hi ha kebabs, McDonalls, Kentuckys i tota la faramalla de restaurants de menjars de cuina ràpida quan aquí tenim uns entrepans atàvics, ancestrals, collonuts. No entenc com aquesta cuina estrangera ha pogut competir amb els nostres entrepans que, quan són bons –i no sempre ho són, això també és cert- són exquisits.
Naturalment, no tinc cap prejudici –més enllà del meu nacionalisme gastronòmic català de pedra picada- contra cap tipus de cuina d’arreu del món. Simplement la cuina catalana és la cuina del meu paisatge, la
cuina en la que he estat educat i la meva zona de confort. A més, els que hi entenen, diuen que és una gran cuina. Donant-li voltes al tema del kebab –perquè el kebab era bo- penso que potser la cuina arabigo-musulmana no està tan lluny de la nostra. Nosaltres també som mediterranis i probablement hi ha forces coincidències. No sé què en diria la Sílvia Orriols. Tampoc no sé si ha tastat mai un kebab o els torrons (se sap que són d’origen àrab). Ni idea. Tampoc no en tinc ni idea de cuina àrab. Què en sap el gat de fer culleres? El cas és que el kebab era bo.
Tomàs Maria Porta Calsina