La veritat és que es que estava enfadat amb les Set Portes. Sé –ja tinc uns quants anys de més- que un dia dolent el pot tenir qualsevol, també un cuiner. Sé que un cuiner pot estar de baixa. I sé que no es pot deturar tota la maquinària d’un restaurant per això. Sé que hi ha moments en que has d’improvisar i tirar endavant com puguis. I també sé que quan un restaurant te el prestigi que te les Set Portes no pots tancar d’avui per demà, ni dir que faràs un descompte als clients d’aquell dia perquè et passa alguna de les coses que he dit o mil d’altres, tot això ho
El que passa és que quan tu vas allà i veus que et donen gat per llebre, però et cobren llebre, t’emprenyes. I més si hi has anat a presumir amb amics o, sobretot, amb la xicota. Perquè et sap greu que els amics et prenguin per ruc i que la xicota pensi que, primera, no saps menjar i, segona, et deixes aixecar la camisa. És una situació
molt desagradable. Probablement el més honest seria dir als comensals el problema i llavors tot plegat seria més comprensible.
En aquella ocasió vam demanar un arròs i quan ens van preguntar si el sobrant volíem que ens el poséssim en un taper, vam dir que no, que no calia. No valia res. El cambrer es va posar vermell –és important tenir un cert orgull professional, tenir vergonya vaja- i va callar. Em vaig prometre que no tornaria mai més a les Set Portes, que passaria a ser un més dels grans restaurants barcelonins esborrats de la meva llista per haver esdevingut cínics i viure del seu nom i de l’engany als guiris incauts.
El cas és però que tinc un amic, en Josep Vila, d’Horta, que és un fanàtic de les Set Portes. Quedo amb ell per dinar de tant en tant i, a banda d’explicar-nos les penes pàtries i altres maldecaps més íntims, ens agrada menjar bé. I ell, ves per on, ja dic, és un fanàtic de les Set Portes. Per a ell, sense cap mena de dubte, és el nostre millor restaurant. Com que la darrera vegada que havíem quedat havia triat jo, en aquesta ocasió li tocava a ell. Va triar les Set Portes. Vaig rondinar, però ell em va sortir amb allò del pacta sunt servanda i jo vaig haver de baixar del ruc.
Ens van rebre molt amablement –el Josep diu que hi va a dinar com a mínim un cop al mes- i ens va tocar la taula on es veu que havien dinat l’Ava Gadner, en Màrius Cabré i en Woody Allen. Jo hauria preferit la Sofia Loren, la Sharon Stone i l’Ariadna Gil, però no era qüestió de començar a posant pegues.
De primer vaig demanar un còctel de llagostins, de segon un arròs Perelada i de postres nyaps. Un Viña Esmeralda blanc per beure.
La primera cosa que em va agradar fou l’excel·lència del pa. Un pa simple però sòlid, molt ben fet, d’un gust perfecte. Ni és fàcil fer un pa així, ni, encara menys, trobar-lo als nostres restaurants. A més, aquest pa està servit amb oli de les Borges Blanques, que com se sap, és el millor oli del món. Això, aquesta delicadesa tan simple i nostrada, ja dóna una categoria extraordinària al restaurant i fa que em tregui el barret abans de començar.
El còctel de llagostins també era excel·lent. Des de sempre llagostí, gamba i escamarlà mantenen una batalla culinària que sembla que guanya la gamba. Però jo crec que és perquè sovint anomenem gamba al que no ho és, sobretot, si ens la serveixen pelada, és a dir, sense el cap i la closca. En aquest cas eren llagostins. Perfectes.
L’arròs Perelada, la veritat és que em va sorprendre molt positivament. No perquè no el conegués: ara és anomenat “arròs sense feina” i te’l fan a tot arreu (no estic gens en contra de la còpia i el plagi: així és construeixen les cuines nacionals). Però, on jo m’esperava la tragèdia del meu darrer àpat, vaig tenir una gratíssima sorpresa: un dels millors arrossos que he menjat a la meva vida. I mira que n’he menjat. Tan suau, que gairebé semblava un rissoto. Haydn. Potser Chopin o Schuman. Una meravella. En Josep va veure com, en menjar-lo, se m’escapava una furtiva lagrima. Va somriure
tendrament. Sap que sóc una persona sensible i m’emociono davant les obres d’art. Rendiment i agraïment incondicional. I consciència que aquestes coses, aquests sentiments gairebé místics, no es poden pagar amb diners.
Seguidament, quan tu encara estàs passejant pel setè cel, la cirereta. Et porten un carretó amb els postres per a que triïs. Jo sóc golafre de mena i en triaria un de cada, però no pot ser. Ha de ser un. A més, estic força tip. Trio nyaps, que em son servits amb nata. Els nyaps són avellanes torrades recobertes de xocolata negra. La nata –que és el meu postre favorits, sense cap mena de dubte- torna a ser perfecta.
De la que et servien a les lleteries abans, quan encara no s’havien inventat aquests esprais on ves a saber què hi posen. Jo, quan vaig a una granja, demano nata amb xocolata i no xocolata amb nata (la xocolata desfeta amb nata que els esnobs anomenen suís). Em torno a emocionar. La nata i els nyaps em tornen a arribar a l’ànima. Em sento molt més bona persona que abans de dinar, em marxen tots els dubtes sobre l’existència de Déu i sobre la seva bondat, malgrat que ara mateix el món estigui fet un fàstic.
El vi, el Viña Esmeralda, de la casa Torres. Una garantia, també, d’excel·lència. Algun dia ja parlarem de vins amb més calma. A mi m’agraden els fàcils i relativament barats, què hi vols fer? El descafeïnat, és un descafeïnat, normal i corrent. No pot fer gaire gust de cafè, pobret. És més un hàbit, que una altra cosa. Ens serveixen un parell de licors. Ratafia.
S’apropa a la nostra taula la mestressa del restaurant. Una dona jove, amb empenta, simpatiquíssima, l’Elisabet. Es veu que fa temps que es coneixen amb el Josep perquè es tracten amb complicitat. Després ve el metre, en Fernández, que ens explica que d’aquí un mes es jubila i que no sap si ha d’estar content o trist, perquè a les Set Portes hi va entrar disset anys i s’hi ha passat tota la vida. No ho sé. Jo crec que s’hauria de trobar una fórmula per aprofitar tot el coneixement, tot el talent de la gent gran que no es volen jubilar o que, tot i voler-se jubilar, voldrien, d’alguna manera compartir aquest talent i aquest coneixement amb les generacions més joves. Potser es fa. No ho sé.
En tot cas, aquesta experiència gastronòmica a les Set Portes ha estat extraordinària. Gràcies.