“Fill del cingle, Vell, petit,
Un poble, un Poblet: Rupit.
Un cinturó de riera
empedrat amb roques blanques,
quatre cases, un vell pont
i, en un raconet, la font
amb un cel folrat de branques.
Un crit de teules vermelles
damunt dels rocams corcats,
humitat a les clivelles,
heures negres als forats
i l’aigua que boc, lleugera,
com si portés un cabrit,
com si portés, la riera,
l’entranya del vell petit,
del vell poblet, de Rupit…”
Josep Punsola (“Rupit”)
Abans d’arribar a Rupit ja et preguntes si allò és Catalunya o Suïssa. Prats verdíssims. Vaques, ovelles i cavalls pasturant (no vaig veure rucs, ni mules, la veritat). Muntanyes imponents. Creus veure a Dalt d’un turó la Heidi, amb el seu avi i en Peter. I el gos, que ara mateix no sé com es deia. El paisatge era tan idíl·lic que podía sentir sense dificultat la Pastoral de Beethoven que, com sabeu, és la millor obra de Mozart.
Passejar per Rupit és passejar per “un poble de postal”. A vegades -deixeu-m’ho dir- jo trobo que aquest pobles són tan perfectes, están tan cuidats, són tan pulcres, que semblen de mentida. Com si fossin un escenari de cinema. Una mica el mateix que li passa a la Rambla, que els que ens hem criat a la vora d’ella ja fa molts anys que no la sabem reconèixer. De tant típica i tòpica que vol ser ha esdevingut un escenari de cartró pedra. Aquests pobles, que viuen majoritàriament del turisme, sembla que encara visquin dels animals i de la terra, però estic gairebé segur que només els tenen per a que facin bonic.
Perquè un prat bucòlic és un prat amb bèsties pasturant-hi. No sé on Sant Josep Pla va escriure que els pobles de pagès rics són pobles bruts, que fan catipén i caòtics, mentre que els pobles pobres solen estar nets com una patena, són ordenats i fan olor a colònia. Però el turisme ha canviat les tornes. Ara els pobles turístics són impecables i esperen als metropolitans amb els seus establiments oberts de bat a bat, ja siguin museus, restaurants, xarcuteries, forns, bodegues o botigues de records fabricats a la Xina. Als pobles no turístics, en canvi, no hi queda ni una ànima. Continuen sent nets i sense fer pudor, mentre els sostres de les cases van caient de forma inexorable.
En arribar a Rupit ens esperava la guia. Ens va fer una visita didàctica i entretinguda. Des dels seus orígens prehistòrics fins als nostres dies passant per l’Edat Mitjana i el Barroc (la majoria dels edificis són dels segles XVI i XVII). De la importància del riu, els molins i els oficis, que van fer que hi hagués durant molts anys notari en un dels edificis més nobles de la vila. Ja sabem que Sant Josep Pla -i en això era molt reiteratiu- deia que el paisatge català l’havien fet els notaris, notaris com, per exemple, el senyor Dalí de Figueres, que li va pagar i hagué de suportar al geni del seu fill, en Salvador, tan amic del nostre sant palafrugelenc. També ens va parlar del castell i de les cases adossades, que l’ajuntament ha de comprar
per poder accedir-hi. De que durant molts anys va estar administrativament separat de Pruit encara que només els separés un carrer i que hi havia veïns que havien de pagar doble tribut, encara que també rebien el doble de llenya. Però el que més impressiona de Rupit – Pruit és el paisatge.
Una vegada feta la visita ens esperen una munió de botigues. Se suposa que aquí tot és més bo, més autèntic, més natural. El que és més probable és que la gran majoria de productes que venen siguin de fora. Alguns de la mateixa comarca, d’altres de les quimvambes, però el metropolità que surt de l’urbs necessita creure que allò és més de debò que el pa, la carn, el peix, l’oli o el vi que et venen a L’Hospitalet. I quan descobreix que ha comprat un nino que representa un pastor català amb la pell i la samarra, menjant ous i botifarra, però made in China, té un petit disgust. Pensava que l’havien fet a Rupit.
La Brasseria Can Coll del Coll de Rupit és un restaurant d’una estètica i d’una gastronomia simples. No és al poble de Rupit -que està ple de restaurants, suposo que molt més cars i sofisticats- sinó a cinc minuts. O sigui que si ha d’anar expressament i l’has de conèixer. Només entrar per la porta t’adones que allà no estan per romanços i no et donaran gat per llebre, cosa que als llocs turístics és absolutament excepcional perquè es pensen que als metropolitans ens han parit idiotes i no sabem distingir un ou de perdiu d’un ou d’estruç, quan resulta que els millors restaurants del país -i els pitjors també, sí- són a Barcelona. Molts pensen que fent veure que ens donen quelcom molt autèntic, posant-nos a taula un porró i fent anar els cambrers amb espardenya i barretina ja tornarem a casa contents. Potser n’hi ha que sí, però no és el meu cas.
Ara bé, no és aquest el cas de la Brasseria Can Coll. A Can Coll et fan una cuina simple, autèntica, generosa i de qualitat. D’entrada serveixen porrons de vi blanc i vi negre i jo em temo que ens fotrem de quatre potes al folclorisme més tronat. Però m’equivoco de totes, totes: els vins són excel·lents. Això sí, fa tants anys que no bec a galet – a casa dels meus pares, ells hi bevien cada dia- que em tiro la meitat del vi per sobre. Quan això passava abans, ma mare reia i deia: salut!
El pa -lleugerament torrat- és notable. No podem dir que sigui el millor pa de restaurant que hem menjat en la vida, però sí que és millor que el de la majoria. L’amanida, és de quilòmetre zero. L’enciam, el tomàquet i la ceba són frescos i l’oli i el vinagre són notables. La safata d’embotits és excel·lent. Pernil, bull, botifarra blanca i negra, fuet, llonganissa i tot en abundància. Gairebé ploro de l’emoció quan ho tinc al davant. Perquè la perfecció és això. A més, porten una safata amb patés -també notables- i una ració una mica esquifida -les coses com siguin- de formatges. Per les experièncieque estic tenint darrerament amb els formatges arribo a la conclusión que deuen haver pujat molt de preu perquè te’ls serveixen amb pinces.
Una vegada t’has fotut tot l’anterior -i has anat menjant pa i bevent vi- gairebé et podries donar per dinat. Seria raonable. Però el cas és que la cosa continua i continua de valent: mitjanes i costelles de xai i botifarres. Tantes com vulguis. I una safata amb pèsols -que la veritat és que sembla que no hi pinten gaire cosa en tot aquest festival- i unes patates rosses, que podrien estar fetes millor, però com que estàs gaudint tant, ni te’n recordes. Aquest país ha desaprès a fer patates rosses, què hi farem.
Pels postres, tampoc no és compliquen gaire la vida: ens porten cassoletes amb fruits secs. Ametlles, avellanes, nous. Hi trobo a faltar les panses i les figues seques, però suposo que amb tot el que ens hem menjat, el pressupost no donava per més. A més, reparteixen porronets de moscatell que bebem com a cosacs mediterranis.
La sensació en sortir del restaurant és una mena d’èxtasi místic i golafre difícil de descriure. Jo penso que els bons tiberis ens fan més bones persones i per això, en general, la gent grassa som millors persones que els prims. El gras està content com a mínim tres cops al dia i per la seva pròpia natura no se li acudeix ni fer ponting, ni treaking, ni totes aquestes coses que només necessiten aquells que són incapaços de trobar sentit a la vida amb plaers més civilitzats. I entre els plaers civilitzats probablement el de la cuina és el més important. Per això, en general, i per poc bon gust que tinguin, els grassos són les persones més civilitzades de qualsevol societat.
Encara ens quedava un altre lloc per visitar abans de tornar a casa. Tavertet, el poble dels Pàniker i de les llegendes. No vam trobar ni follet, ni fades, però sí unes vistes abracadabrants en les que ressonava aquella cançó dels Esquirols, que tantes vegades havia cantat:
“Del cor de les Guilleries
Sortirà un gran espetec
Que en faran ressons de guerra
Les parets de Tavertet
Des de Sau a la Cellera
Des del far al Matagalls
El trabuc d’en Serrallonga
Tornarà als amagatalls
Torna, torna, Serrallonga
Que l’alzina ens cremaran
Que ens arrencaran les pedres
Que la terra ens robaran…”
Els Esquirols (“Torna, torna, Serrallonga”)
Tomàs-Maria Porta i Calsina