Un tsunami de decepció

Amb el recent anunci que la darrere portaveu dels Comuns, Ana González, formarà part d’una nova candidatura de l’esquerra local, em temo que el somni d’unes eleccions on tot el ventall ideològic a l’esquerra del PSC es presenti unit s’ha esvaït completament. Ben al contrari, és possible que aquesta sigui la primera ocasió en què les candidatures a l’esquerra dels socialistes vagin més desunides que mai. A banda dels Comuns hi haurà previsiblement una candidatura de l’antiga portaveu dels Comuns amb Pirates, una d’Alternativa d’Esquerres, una altra de la CUP, una altra de veïns independents i una última on els soberanistes d’EUiA formen coalició amb la nova ERC de Jaume Graells. Menys mal que no se li ha ocorregut encapçalar un altra nou experiment al fins ara mateix portaveu d’ERC, Toni Garcia, perquè aleshores les opcions més enllà del PSC gairebé igualarien el nombre de barris de la ciutat (no de districtes, absolutament superat). No fa gaire, en aquesta mateixa secció, vaig parlar d’un pessic d’ilusió. Avui caldria parlar d’un tsunami de decepció.

Mirant una mica els resultats electorals de les municipals del 2019, on es van presentar 16 candidatures a la ciutat de les quals, al menys 5, podríem considerar a l’esquerra del PSC, totes elles —al marge dels Comuns— van obtenir una mica menys de 3.500 vots. Per aconseguir un regidor a l’Hospitalet calen un mínim de 5.000 vots i la CUP —la candidatura més potent d’aquestes 4 o 5 minoritàries d’esquerra— va superar, aleshores de molt poc, els 2.000 vots. Això vol dir que, malgrat que les conjuntures són canviants i que tothom que s’hi presenta aspira al menys a no fer directament el ridícul, les expectatives de les candidatures minoritàries han de ser necessàriament pobres si ens guiem per els precedents i per les expectatives. Què hagués passat al 2019, si aquests 3.500 vots haguessin anat als Comuns que era —i segueix sent— la força més potent a l’esquerra del PSC?

La resposta sobre els càlculs de la Llei d’Hondt aplicats als resultats electorals d’aleshores, és que els Comuns haurien tret un regidor més, quatre, igual que Ciutadans, però el PSC hauria perdut el regidor número 14 i, per tant, la majoria absoluta. Tenir la majoria absoluta, o no tenir-la, equival a necessitar pactes o a passar olímpicament de l’oposició. Tant se val governar amb 14 regidors que governar amb 27. És a dir, no hi ha canvis substancials entre un Consistori de 27 regidors on l’oposició només en té 13, que en un Consistori on el govern sigui monocolor, format per un únic partit amb tots els regidors amb les mateixes sigles. Penseu: si cap altra partit excepte el PSC es presentés a les eleccions municipals, el resultat seria en la pràctica el mateix que si es presenten altres 15 partits, com va passar al 2019, però no aconsegueixen més de 13 regidors entre tots. O sigui, tenint en compte el sistema democràtic imperant al país, on l’oposició en general només està per fer bonic si el govern té majoria absoluta, el més important en unes eleccions, especialment les municipals, és fer el que calgui perquè el partit majoritari no tingui majoria absoluta de regidors.

Entre parèntesi, això és el que va aprendre el país globalment l’any 2014, que les majories absolutes són —sempre— molt perilloses per la democràcia i si són reiterades, resulten d’una toxicitat mortal. I per tant, que un sistema basat en només dos partits forts, segons el disseny del règim del 78, especialment si són dos partits forts que apleguen al seu interior una gran majoria de centre i unes ales extremes més aviat testimonials, acaba resultant nefast per aconseguir societats més justes i igualitàries. En definitiva, les conseqüències de govern que vehiculen aquestes opcions centristes, portin el nom enganyós que portin, sempre acaben beneficiant als veritables posseïdors del poder econòmic i, en un sistema capitalista com el nostre, perjudicant les classes subalternes.

Però anem a les municipals, on les xarxes clientelars dels partits són molt més senzilles de teixir que no pas en àmbits més extensos. En els municipis, el suport electoral massiu a unes sigles impedeix el joc de les minories i els governs de majories absolutes, i més si aquestes majories absolutes es renoven amb facilitat, es converteixen de facto en governs autoritaris, no tant pels efectes —que també— com per les formes, que en definitiva aboquen a vicis de gestió i conseqüentment a desistiment de funcions, dèficits i corrupteles, quan no directament a delictes de malversació i apropiació indeguda, com s’ha vist tantes vegades. Pel que fa a les formes, els governs de majories absolutes permanents, acaben considerant tot el que és públic com el seu patrimoni directe i acaben exercint el poder sense cap mena de consideració envers l’oposició minoritària i respecte dels mateixos governats.

Per això és tan imprescindible acabar amb les majories absolutes i per això és tan necessari en realitats de clientelismes endèmics i amenaces constants de revalidació de majories absolutes, fer pinya ideològica per acabar amb aquesta plaga.

L’associació Foment de la Informació Crítica, va subscriure fa molts mesos un Manifest demanant un esforç de l’oposició d’esquerres a la ciutat per acabar amb el govern de Nuria Marín. No només perquè faci de mal pair que el mateix partit estigui governant la ciutat des de 1979, sinó perquè ha exercit el govern massa vegades amb majories absolutes, però sobretot perquè la gestió és pèssima i perquè ha posat la ciutat de genolls davant els propietaris del sol, els grans constructors i les grans immobiliàries. L’entitat demanava aleshores un candidat de pes, capaç d’aconseguir adhesions de diversos sectors ciutadans i un esforç de tothom per anar plegats amb dos objectius: canviar la manera de governar i acabar amb el monopoli d’un PSC que s’ha convertit a la ciutat en el partit de les dretes. Una vegada més, no ha estat possible. Els Comuns van fer una operació de risc que comportava, primer, assolir l’entesa interna i després entusiasmar al conjunt de l’esquerra local. El resultat ha estat decebedor: no ha aconseguit ni una cosa ni l’altra en els gairebé dos mesos des que es coneix el nou candidat. I més enllà d’això, ha aconseguit just tot el contrari: dividir, molt més que no pas sumar.

Els que hem estat lluny de la cuina de tot plegat desconeixem raons i dificultats. Segur que les ha hagut, però hem de dir alt i clar que el resultat és nefast. I les culpes de ben segur que estan repartides. Les esquerres minoritàries segueixen amb la seva aparatosa miopia política i als Comuns locals els hi faltat capacitat per bastir la unitat i per entusiasmar la ciutadania. Tot plegat un autèntic desastre. L’enèsima divisió de les esquerres locals objectiva la revàlida de la majoria absoluta socialista i condemna a la inanitat a la propera oposició. Si Marín no aconsegueix una nova majoria absoluta no serà per l’eficàcia de l’oposició. Serà, exclusivament, perquè la ciutadania ha començat a no deixar-se enganyar més.

Acabarà sent veritat el que va dir l’altra dia la vicepresidenta Iolanda Díaz: que els partits l’únic que volen són els diners públics per alimentar cúpules i alliberats, i disponibilitat per fer i avalar llistes electorals. Ja veurem si finalment els regidors de l’oposició fan el que haurien de fer que és, en la nostra modesta opinió, no només votar en contra dels astronòmics sous autoassignats a regidors i portaveus (més de 70.000 euros/any en el darrer mandat), que acostumen a decidir en els primers plens municipals, sinó renunciar a cobrar-los. Potser aleshores desmentirien de valent una persona que es coneix molt bé les entranyes dels partits. Ja dic, l’experiència a l’Hospitalet, fins ara mateix, un desastre sense pal·liatius i una vergonya per tots aquells que aparenten estar a l’esquerra del PSC. Donen ganes de llançar la tovallola, deixar que l’Hospitalet es dissolgui del tot en els seus propis fluids tòxics i deixar de perdre tant de temps en una ciutat que sembla no tenir remei…