Pere Izquierdo, director del Museu d’Història de L’Hospitalet
Quin ha estat el seu recorregut professional fins arribar a la direcció del Museu d’Història de l’Hospitalet?
Vaig néixer a Gavà al 1963 i des del 1978 que vaig començar a col·laborar en les excavacions del Museu de Gavà a les mines neolítiques de Can Tintorer, que no he parat de treballar pel patrimoni. Al 1983 vaig ser seleccionat per la Generalitat per al primer grup d’arqueòlegs subaquàtics que es van formar al país. Al 1986 em vaig llicenciar en Geografia i Història i l’any següent em vaig graduar amb una tesi de llicenciatura sobre el port romà que hi havia on ara hi el delta del Llobregat. Al 1989 em vaig treure el títol de Bus professional. He participat en tota mena d’excavacions arqueològiques, des de la prehistòria fins a l’època contemporània, a sobre i a sota de l’aigua. Només acabar la carrera vaig començar a treballar al Museo Nacional de Arqueología Marítima, i al 1987 vaig guanyar un concurs per fer d’arqueòleg territorial de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. Al 1989 vaig tornar a Gavà com a conservador del Museu, i al 1992 vaig guanyar el lloc de director dels Museus Municipals de Sabadell. Entre 1994 i 1996 vaig fer d’arqueòleg, museòleg i traductor free lance, i entre d’altres encàrrecs vaig redactar el projecte museològic i l’esborrany dels estatuts del Museu de l’Hospitalet. Des del 1998 sóc funcionari de la Diputació de Barcelona, destinat a l’Oficina de Patrimoni Cultural, on vaig redactar i desenvolupar els projectes de la Xarxa de Museus Locals i dels Mapes de Patrimoni Cultural, entre d’altres. Entre el 2006 i el 2007 vaig dirigir el Museu d’Arqueologia de Catalunya, i entre el 2011 i el 2012 l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació. D’allà vaig anar als Museus de Sitges com a cap d’Equipaments i Projectes, i els vaig dirigir en funcions des de febrer de 2019 fins al desembre de 2021. Entre 2022 i 2024 vaig ser Cap de Col·leccions i Coneixement del Museu Marítim de Barcelona, i entre 2024 i 2025 vaig fer de tècnic al Palau Güell.
Tinc publicats més de cent articles i uns quants llibres col·lectius sobre Arqueologia, Història, Art, Museologia i Patrimoni.
Visc al Prat i tinc dos fills, un és professor a la Universitat Politècnica de Copenhagen i l’altra és investigadora en enginyeria biomèdica a Can Ruti.
Què el va motivar a accedir al càrrec i quins reptes va posar-se a l’inici?
Encara estic a l’inici… Em vaig presentar per al lloc de director del Museu de l’Hospitalet, en primer lloc, perquè és un Museu que conec i que crec que no està prou reconegut. També perquè crec que cuidar i donar a conèixer el patrimoni cultural vinculat a la gent treballadora és un acte de justícia social. La gent que té diners, té accés a tota la cultura i a tot l’art del món. Els testimonis físics i artístics del seu passat es preserven i s’ensenyen sense gaire dubtes ni discussions. Però qui no en té, depèn del bon funcionament de serveis públics com aquest per tal que la memòria del seu passat col·lectiu i dels seus gustos estètics es preservi, s’estudiï, es posi en valor i li sigui retornada.
Com definiria avui el paper del Museu en relació a la ciutat?
El Museu de l’Hospitalet és l’organisme que s’ocupa del passat de la ciutat -juntament amb l’Arxiu- i dels testimonis materials que n’han quedat. Els canvis que ha experimentat l’Hospitalet en els darrers cent vint anys són brutals, i el coneixement i la consciència d’aquest passat són essencials per prendre consciència de cap a on anem, i per ajudar a l’expansió de la consciència cívica. Un lloc amb patrimoni s’estudia, es visita i es valora. Un lloc que es considera sense patrimoni, s’explota, es destrueix i després s’abandona. La història mateixa de la nostra ciutat, feta per emigrants occitans des de l’Edat Mitjana; pirinencs, ebrencs, valencians i aragonesos al vessant entre els segles XIX i XX; murcians al primer terç del segle passat; després andalusos, extremenys, castellans i gallecs; i finalment, de moment, magribins, asiàtics, llatinoamericans i ucraïnesos, és la millor vacuna contra la xenofòbia i el racisme. Crec que el Museu és el guardià i difusor d’aquesta memòria col·lectiva.
Quins projectes o línies de treball li agradaria impulsar al Museu de cara al futur?
M’agradaria que el Museu de l’Hospitalet es centri en l’estudi i la difusió del passat de la gent treballadora, entesa en un sentit ampli. Encara que l’Hospitalet ha tingut i té algunes famílies benestants, crec que aquí mai no hi ha hagut burgesia absentista, que aquesta és una ciutat de gent treballadora i no de gent especuladora. Aquí hi tenim una història que ningú altre no explicarà, perquè els grans museus de la capital tenen unes col·leccions fonamentades en els gustos, les idees i els criteris de la gent que ha posseït i manat el país. Somnio que algun dia hi tinguem l’autèntic Museu de la Gent Treballadora.
D’altra banda, el Museu de l’Hospitalet té una col·lecció enorme i espectacular, però ningú no en té consciència perquè una gran part és guardada a la reserva. M’agradaria que l’Ajuntament hi destinés un edifici industrial, per disposar d’un museu digne de la segona ciutat de Catalunya. Fer-hi una exposició permanent amb realitat augmentada, on a través d’objectes reals puguis interactuar amb la gent que els va crear i utilitzar, que sigui com una mena de màquina del temps per viatjar al passat i entendre l’evolució de la ciutat i de la societat que la fa viva. I també m’agradaria habilitar una reserva visitable on el públic pugui conèixer la totalitat de la col·lecció, a part dels objectes que es triin per al discurs de l’exposició permanent. Moltes de les peces que tenim tenen una altíssima qualitat artística o patrimonial, i és injust que estiguin amagades fins que es faci una exposició temporal on hi encaixin.
En la seva opinió, ¿com es troba actualment el patrimoni de la ciutat?
No és cap secret que en el darrer segle hem perdut la major part del patrimoni de la ciutat. Segurament, en molts casos, era inevitable, perquè la ciutat és viva i s’ha d’autodigerir per seguir existint. Hem arribat a un moment on ja no ens ho podem permetre més. Ja hem perdut massa. Crec que això és una idea bastant estesa entre qui hi ha reflexionat, i per això des del Museu impulsarem enguany la revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni, amb l’expectativa d’augmentar notablement el nombre i la diversitat dels elements protegits.
Què considera que caldria fer per conservar i protegir el patrimoni que queda a l’Hospitalet?
Actualment, el Museu revisa i informa totes les sol·licituds de permisos d’obres que poden afectar patrimoni protegit legalment, i vetlla perquè s’hi compleixi la normativa. Una normativa que no sempre és raonable i que esperem ajustar amb el nou PEPPA. Però les administracions no poden fer gairebé res si els propietaris no tenen consciència d’allò que posseeixen i no ho cuiden correctament. Cal treballar la consciència ciutadana, i cal que els ciutadans que facin correctament les coses rebin ajuts econòmics de l’Ajuntament, perquè estan cuidant elements que, emocionalment i cultural, són de tothom.
Quines singularitats històriques de l’Hospitalet pensa que son menys conegudes per la ciutadania?
A mesura que avança el segle XXI, la memòria de la majoria de gent s’està fent més curta que mai. Fins al segle passat hi havia una memòria col·lectiva que en alguns temes es remuntava fins a l’Edat Mitjana i es transmetia oralment dins les famílies. Ara estem en temps d’immediatesa i de gran mobilitat de la gent. Per això és normal que hi hagi moltes persones que ho ignoren gairebé tot del passat del seu entorn i de com s’ha format la realitat on viuen. Probablement molta gent no sap que la mar arribava en època romana fins ben a prop de la plaça de l’Ajuntament; que la Talaia es va haver de fer per prevenir atacs dels pirates des del riu; que la majoria de la població als segle XVI i XVII no era autòctona, sinó immigrant occitana; que ara fa tot just un segle les terres de la nostra part del delta del Llobregat eren les més fèrtils d’Europa, podien produir fins a sis collites actuals i produïen menjar en grans quantitats per a l’exportació; que quasi tots els elements de terracota de les cases modernistes catalanes i de més enllà procedien de les bòviles de l’Hospitalet;…
Des del seu punt de vista, ¿com es reflecteix l’evolució social i cultural de la ciutat a les col·leccions del Museu?
La col·lecció del Museu ja reflecteix en bona mesura l’evolució de la ciutat i de la societat que l’habita i la transforma. És molt notable la col·lecció de càntirs procedents dels diferents pobles d’origen dels hospitalencs dels anys setanta, que es va fer justament amb la intenció de reflectir i incorporar la diversitat de llavors. Ara caldria ampliar-la amb estris per beure aigua dels llocs d’origen dels hospitalencs actuals. I el Museu ha d’explicar també la història d’aquests nous veïns, que ja és part de la nostra història.
Quina relació manté el Museu com equipament, amb els barris i la diversitat cultural de la ciutat?
Des del Museu estem oberts a tota mena de col·laboracions amb tots els districtes i amb les entitats i associacions de la ciutat. Cooperem amb les seves iniciatives i estem disposats a fer que el Museu estigui present a tots els barris d’una manera o una altra. Focalitzem les activitats de Memòria Històrica als barris que van experimentar més repressió, Collblanc, la Torrassa, Pubilla Casas, Sant Josep,… Muntem rutes urbanes de descobriment del patrimoni tot mostrant allò que amaguen tots els barris de la ciutat. Ara entomarem els projectes del castell de Bellvís i del refugi antiaeri del Parc de la Marquesa.
En relació a la diversitat cultural, tenim el repte de recollir el patrimoni que generen les comunitats que han arribat les darreres, i d’atreure-les cap al Museu com un lloc on no tan sols hi poden descobrir el passat de la ciutat on viuen, sinó on també es parli d’aquestes comunitats i del seu passat com a part integrant de l’Hospitalet del futur. Tenim el repte d’adaptar-hi el discurs i d’incorporar també a les nostres activitats i exposicions algunes de les llengües d’aquestes comunitats, tot treballant alhora perquè assumeixin com a propi el català.
Com treballa actualment el Museu per apropar la història local al públic jove i als nous visitants de la institució?
A més de les exposicions permanents de la Casa Espanya i de l’Harmonia, el Museu ofereix rutes guiades, exposicions temporals, conferències i publicacions -també en format electrònic- que permeten descobrir nous aspectes de la història local. Hem de treballar per fer-les cada cop més interessants i més atractives per al públic jove i per a la gent que no acostuma a visitar museus. Ells i elles potser no ho saben, però també necessiten conèixer allò que ha fet la ciutat tal com és ara.
En relació amb els joves, valoro moltíssim els resultats del Tàndem que el Museu ha fet als darrers anys amb l’Institut Mercè Rodoreda, que ens permet millorar els nostres serveis i millorar també l’educació del seu alumnat. Els nois i noies de l’Institut participen en nombroses activitats conjuntes, entre les quals les vinculades a la Memòria Històrica, i em consta que això els impacta positivament. Com que l’experiència ha estat tan positiva, volem iniciar un nou tàndem, també, amb l’Institut Can Vilumara.
Quina importància tenen les activitats culturals i participatives en el projecte del Museu avui en dia?
El patrimoni és una construcció social, i per tant no té sentit treballar-lo d’esquena a la societat. Des del meu punt de vista, la participació de la gent és un imperatiu. També és una eina educativa de primer ordre, que es vincula amb aspectes molt diversos del currículum. El Museu ofereix activitats educatives orientades als centres escolars i també a les famílies, durant els caps de setmana. Per desgràcia, aquesta oferta ha estat paralitzada durant més d’un any per uns nous contractes que no acaben de formalitzar-se, però crec que a partir de l’1 de març proper podrem tornar a oferir aquests serveis. Cal destacar que la demanda dels centres educatius de la ciutat supera molt les possibilitats d’oferta que tenim actualment.
Pensa que ha canviat el perfil del visitant del Museu en els darrers anys?
Tots els museus, a tot arreu, tenen un públic fidel entre la gent més gran, i especialment les dones. Quan la gent arriba a certa edat, sent nostàlgia i s’apropa al Museu on hi troba referents del passat que li serveixen d’àncora, de mecanisme de referència per no perdre’s en el present. Aquest públic natural cal cuidar-lo, i hi ha molts estudis que demostren que les visites als museus ajuden a frenar el deteriorament cognitiu. A Anglaterra, fins i tot s’ha demostrat que la gent que resideix a prop d’un museu o monument obert al públic té més esperança de vida que la que en viu lluny.
M’agradaria que seguíssim cuidant molt aquest públic natural, i al mateix temps tinguem capacitat per atraure la joventut i les famílies, tot oferint-los activitats que els motivin.
Quin paper pensa que juga la memòria històrica en la construcció de la identitat col·lectiva?
Si ens aixequéssim cada dia sense recordar què hem fet el dia abans, no podríem viure. Doncs això, col·lectivament, també passa. Oblidar les misèries, les lluites i les victòries del nostre passat ens fa més insolidaris, més intolerants, més racistes, més xenòfobs, més incívics. El Museu està compromès amb la idea que tot allò que tenim avui ho devem a les lluites i patiments de la gent que ens ha precedit, i que tot ho podem perdre si en perdem la consciència. Al passat mes de novembre, vaig poder observar en directe com una obra de teatre sobre la resistència veïnal al franquisme servia per què alguns alumnes de l’institut que hi havien arribat amb actitud hostil, acabessin moderant la seva actitud. La meva esperança és que acabessin qüestionant-se ells mateixos.
De quina manera pot un museu d’història, dialogar amb els problemes, els debats i les polèmiques actuals?
Per molt que ho digués en Fukuyama, la Història no s’ha acabat. Estem dins la nau de la història, que ve d’algun lloc i no s’atura, i cap dels problemes i debats actuals no es pot entendre sense conèixer els antecedents. És missió nostra triar quins temes cal investigar, divulgar i debatre des del Museu perquè la gent els tingui al cap a l’hora de prendre decisions sobre el present i sobre el futur.
Sóc dels que pensen que un Museu no ha de fer mai propaganda ideològica de cap classe, però ha de posar a l’abast del públic els elements necessaris per reflexionar, qüestionar-se els prejudicis i revisar els propis valors.
Quins projectes o línies de treball li agradaria impulsar des del Museu en el futur immediat?
M’agradaria que l’Ajuntament decidís adscriure un espai del patrimoni industrial de la ciutat com a nova seu central del Museu, i poder jubilar-me deixant encarrilat el projecte del gran Museu de l’Hospitalet del 2050. Un museu on la nostra història serveixi també de mirall per als habitants de tota l’Àrea Metropolitana. També vull buscar les sinergies amb totes les institucions, organismes i associacions que treballen el patrimoni, la història i les arts a la nostra ciutat. De moment, enguany ens coordinarem tots per celebrar la Nit dels Museus. Tenim ja a punt de sortir a licitació la revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni, amb la idea de protegir molts més elements i de fer-ho millor, de manera que qui posseeixi un element catalogat, se’n senti orgullós i sàpiga que compta amb el suport de l’Ajuntament per restaurar-lo i mantenir-lo en bones condicions.
Hi ha alguna peça, exposició o història del museu que li resulti especialment significativa personalment?
Entre els prop de setze mil objectes que custodiem, n’hi ha molts que tenen un interès extraordinari. Tenim molts quadres, dibuixos i escultures de primer nivell, que em dol de tenir guardades a la reserva i amagades de la vista de tothom. Però a mi em toquen més la fibra sensible aquells objectes que et traslladen a un moment concret de la vida quotidiana de persones que mai no vaig conèixer, que no han estat famoses, però que van deixar congelats els seus sentiments o un moment de la seva vida en un objecte quotidià, en una postal o un petit regal que van fer a la gent que més estimaven. Per deformació professional, admiro també amb devoció les reproduccions de la medusa de Santa Eulàlia de Provençana, una peça excepcional que no podia estar sola. A veure si abans de jubilar-me aconsegueixo engegar un projecte per fer recerca a fons de l’entorn de l’església i hi podem detectar la primera gran casa de l’Hospitalet, la vil·la romana d’en Prouentius.
Quina impressió li agradaria que qualsevol visitant s’emportés després de recórrer el Museu?
Espero que els visitants del Museu surtin amb més consciència del lloc on són, del seu lloc al món, més sensibles, millors ciutadans i ciutadanes i millors persones. Suposo que és demanar molt, però crec que hi podem contribuir.
Com imagina el Museu d’Història de l’Hospitalet d’aquí als propers deu anys?
M’agradaria que al 2036 la gent de l’Hospitalet conegui majoritàriament l’existència del Museu i el consideri la casa de la memòria col·lectiva, de la història de tothom. Que tingui un equip que el porti que reflecteixi la diversitat de la societat, on hi hagi gent jove, de procedències diverses i de sensibilitats, ideologies i identitats diverses, i que aquest equip permeti que el Museu sigui proper i faci activitats interessants, atractives i significatives per a qualsevol persona. Un Museu amb instal·lacions suficientment àmplies, modernes i acollidores, que sàpiga com combinar la tecnologia amb els testimonis físics del passat, sense que la primera es mengi la presència dels segons. Un museu que sigui valorat per la gent, que sigui un lloc on hi passin coses i tothom s’hi acosti periòdicament a veure què hi passa. Un museu que atregui gent d’arreu de l’Àrea Metropolitana que se senti reflectida en les històries que s’hi expliquen, i que hi porti hostes i amics per mostrar-los amb orgull el passat de la nostra ciutat i de la seva gent, treballadora i acollidora.