La ciutat que no va aprendre a queixar-se
Malgrat que ara es commemoren cent anys del títol de ciutat atorgat pel règim de la Restauració Borbònica, l’Hospitalet mai ha tingut vocació de ciutat
La ciutat exigeix autonomia i criteri: organitzar el seu espai físic, el seu sistema productiu interior, els serveis que precisa la ciutadania
L’aspecte més significatiu de la no resistència no ha estat acceptar tot el que li calia a Barcelona sinó la cultura de la subordinació que ha implicat
Des del 1979 fins ara, els governs del PSC han acabat amb les 300 hectàrees de sol lliure que quedaven quan van arribar al poder
Renunciar al soterrament de les vies del tren que travessen el terme municipal és l’exemple més evident de la fragilitat de la resistència
Aprendre a queixar-se, dir no quan correspon, hauria de ser el senyal d’identitat d’un alcalde que s’estima la ciutat
L’Hospitalet no existiria si no existís Barcelona i això ha fet que al llarg de tota la seva història, potser mil anys, mai hagi tingut vocació de ciutat, justament ara que fa un segle el règim borbònic de la Restauració va signar un decret per deixar content a un dels seus que es va convertir tot seguit en alcalde.
Per ser ciutat, l’element imprescindible és organitzar el seu espai físic, el seu sistema productiu i els serveis que necessita la ciutadania, sense dependre de més condicionants que els propis de la complexitat de tot plegat. Si a banda d’aquestes dificultats que han de contemplar la regulació del sol, el règim econòmic i els recursos per fer front a les necessitats intrínseques dels seus habitants, s’hi afegeixen les exigències que venen de fora, la construcció de la ciutat és converteix en un impossible.
Les capitals dels països apleguen tantes necessitats que sovint no tenen prou ni amb el seu espai, ni amb el règim econòmic interior ni amb els serveis de la pròpia col·lectivitat, perquè les capitals dels països no només son ciutats, son també els eixos que lliguen totes aquestes realitats amb l’exterior. A ningú no li pot estranyar, doncs, que Barcelona no hagi tingut històricament prou amb el que va ser la ciutat romana, o la medieval, o fins i tot la industrial: va haver d’estendre els seus límits, superar les muralles, absorbir els municipis de l’entorn i, per força, a mesura que creixia demogràficament, desocupar les fàbriques i exportar-les als municipis de l’entorn i després la mà d’obra i posteriorment les infraestructures i tot allò que li sobra.
El règim dels poderosos determina la història d’una ciutat
Si el desenvolupament històric de Barcelona i el seu entorn s’hagués produït en un règim cooperatiu, podrien haver-se tingut en compte no només les necessitats de Barcelona sinó les del seu entorn, però la història sempre ha estat dictada per les minories amb poder i, des de finals del XVIII pels manufacturers, el capital comercial i els industrials. De manera que Barcelona ha crescut al ritme que han imposat les classes benestants que han monopolitzat el poder comercial, l’industrial i el polític i tot al seu voltant ha estat sotmès a aquestes voluntats i a les seves necessitats derivades.
L’Hospitalet ha estat, doncs, un territori de serveis sempre a l’albur de les necessitats de Barcelona. I no ha estat l’únic, només que els més propers van rebre les sotragades més aviat que els més distants que les estan rebent a mesura que s’eixampla el radi d’acció de la capital.
La cultura de la subordinació
Quan fa anys es tractava d’explicar per què en plena era franquista l’Hospitalet es va convertir en un suburbi industrial i en una ciutat dormitori, s’assenyalava l’absència d’una classe benestant amb una mirada autòctona. L’Hospitalet no ha tingut burgesia, es deia. I era veritat. La única burgesia digna d’aquest nom era exclusiva de Barcelona. Molta de la burgesia dels municipis del voltant eren els fabricants de Barcelona amb fam de terres, com han posat de manifest algunes recerques històriques recents. Com a màxim, els pobles com l’Hospitalet han tingut una classe benestant autòctona formada pels petits propietaris de terres agrícoles i pel petit comerç derivat especialment de les mercaderies agràries. Gent que se sabia subalterna econòmicament i que entenia que el poder s’exercia exclusivament des de Barcelona. El més important d’aquest fenomen històric no ha estat l’escassa resistència a satisfer les necessitats de Barcelona fora de Barcelona, sinó la cultura de la subordinació que ha implicat.
Uns petits exemples. Quan Barcelona va necessitar un aeroport va anar a cercar-lo al Prat, quan el port de Barcelona calia engrandir-lo es va desviar el Llobregat, quan calia enllaçar ciutats importants per ferrocarril, les vies travessaven municipis pel camí més curt en direcció a Barcelona. Quan les deixalles de Barcelona s’havien de recollir, es descarregaven als sitials de Santa Eulàlia i molts anys després al massís del Garraf tocant a Begues; quan molestaven els fums de les fargues barcelonines sortien cap a Sants; quan eren les tèxtils, a Santa Eulàlia o a Santa Coloma de Cervelló. No acabaríem.
La cambra dels mals endreços de la capital
L’Hospitalet va perdre la meitat del seu terme municipal al 1920 perquè Barcelona reclamava una Zona Franca a tocar del port, i després, unes hectàrees al nord perquè Barcelona precisava allargar la Diagonal. L’Hospitalet es va convertir en una ciutat dormitori perquè la mà d’obra que necessitava Barcelona no hi cabia a la ciutat i es va omplir de fàbriques perquè Barcelona les expulsava. Ara s’està discutint l’ampliació de l’aeroport i estan en joc les zones de protecció natural del Prat, perquè és la Barcelona del poder econòmic la que reclama més negoci amb els països de l’orient.
La sensació que l’Hospitalet ha estat, des de sempre, la cambra dels mals endreços de la capital, resulta per tant, inevitable. És possible que en el moment actual, més que mai, sigui imprescindible modificar aquesta cultura de la subordinació que ha estat present —en unes ocasions més, en altres probablement menys— des de sempre, perquè la ciutat s’està quedant sense l’element més substancial pel seu progrés, que vol dir per garantir una qualitat de vida idònia pels seus ciutadans: l’espai lliure.
Un repàs a la història del territori ens explica que, des que l’Hospitalet va néixer com a comunitat organitzada fins a l’any 1956, s’havien urbanitzat al municipi —ja amb l’exclusió de les zones de la Marina i del nord espoliades iniquament— unes 500 hectàrees de las 1.200 existents. És a dir, amb totes les servituds aplicades fins aleshores, més de la meitat del terme municipal era encara espai lliure, si bé ocupat per diferents activitats econòmiques. Entre 1957 i 1979 se n’ocupen 400 hectàrees més. Per una ciutat d’aleshores 280.000 habitants, una política autòctona sense servituds i amb la clarividència imprescindible per garantir una qualitat de vida als seus residents, hauria preservat les 300 hectàrees restants, especialment per esponjar la part més densificada i alliberar espai públic. Doncs bé, en els 45 anys d’ajuntaments del PSC l’espai urbà ha quedat col·lapsat i no n’hi ha més. S’han ocupat pràcticament les mateixes hectàrees que en la fase més salvatge de l’urbanisme hospitalenc en mans, recordem-ho, especialment de Matías de España.
Un alcalde no per innovar sinó per acabar la feina
Serà fàcil entendre que més ocupació de l’espai lliure no beneficia a l’Hospitalet però beneficia, en canvi, als propietaris, promotors i constructors que fan negoci, tots de fora. Malgrat això, l’equip Quirós, manté exactament els mateixos criteris que —de manera particular— la seva precedent a l’alcaldia. Segueix defensant el Biopol Gran Via, quan és evident que es tracta d’una operació immobiliària especulativa que es ven com una operació de màrqueting sanitari. S’estan fent projectes a la pastilla de Can Rigalt on la previsió és edificar centenars d’habitatges perquè no s’ha rescatat la qualificació urbanística i bona part dels terrenys son privats. Es manté actiu el projecte de Cosme Toda en els seus dos sectors: un, edificat totalment i en mans de la justícia, per la vulneració de la llei, i l’altra a tocar de la via del tren en la seva zona nord. S’estan posant a disposició de l’AMB i de la Generalitat, al menys mitja dotzena de grans solars per construir més habitatges, amb l’excusa dels pisos de protecció oficial i no hi ha mes que passi sense aprovar nous projectes com el de la Vanguard o el d’aquesta mateixa setmana a la prolongació de la Rambla Marina/Pau Casals fins a Cobalt. S’ha sabut recentment que en el projecte dels 50.000 habitatges de protecció oficial que ha promès el president Illa, l’Hospitalet és la tercera ciutat de l’àrea metropolitana en el rànking de municipis ofertants. I això pel que fa a l’urbanisme.
Però la síndrome de la subordinació no només té registres urbans. L’Hospitalet forma part de la societat Fira 2000 que és l’encarregada de les inversions de Fira de Barcelona, és a dir, de la que posa recursos. Però en canvi no juga cap paper en Fira de Barcelona que és la que factura i guanya diners, malgrat que la part més moderna d’aquestes instal·lacions ocupa milers de metres quadrats dins el terme municipal hospitalenc, perquè Barcelona tingui una de les millors fires del món i la seva classe empresarial faci negocis. L’Hospitalet va assumir en època de l’alcaldessa Colau tots aquells hotels que a Barcelona li sobraven amb l’excusa que l’Hospitalet es beneficiaria del turisme massiu. Es va ocupar espai que la ciutat necessita i l’únic benefici son els impostos que paguen a l’Ajuntament a l’igual que les grans superfícies i els edificis d’oficines de l’àrea de la Plaça Europa, que son espais no específicament per la ciutadania hospitalenca. Ara, amb Quirós, hi ha en dança un nou hotel molt a prop de la Fira que servirà per la Fira, però no pas per la ciutat.
No saber-se oposar a res
Per últim, però no per això menys significatiu, la idea del gran bulevard que ha d’unir l’àrea de l’Hospital Clínic amb l’àrea del Biopol sanitari de Bellvitge passant per l’intercanviador de La Torrassa que l’alcalde ven com un servei de primera magnitud. De primera magnitud, sí, el dia que es faci, que ja veurem, per evitar el col·lapse de l’estació de Sants. És a dir, per beneficiar, un cop més, la ciutat de Barcelona, no pas la ciutadania hospitalenca. En canvi, allò que sí beneficiaria el teixit urbà de la ciutat, seria el soterrament de les dues línies de ferrocarril que travessen el terme per allà on van decidir al segle XIX les forces vives de Barcelona, ignorant absolutament les necessitats o els inconvenients del municipi veí, només faltaria. Es va prometre el soterrament desenes de vegades, com més s’apropaven les eleccions municipals, amb més contundència. Ja han dit que ens n’oblidem i ja no sentirem parlar de soterrar les vies sinó d’integrar-les al territori urbà. O sigui, posar-les en un calaix: en les dues accepcions del terme, el dia que toqui, si toca algun dia.
Quirós continua sent el legítim representant de la ciutat que no va aprendre a queixar-se, que és exactament el lema, gravat a foc i en positiu, que un alcalde de l’Hospitalet que s’estimés la ciutat hauria de defensar per damunt de tot.