Juan Cruz (guionista i director de cine i TV)
És probable que vostè hagi decidit llegir aquesta crònica, sí, li aviso: és una crònica, atret pel titular que fa referència a la paradisíaca localitat tunisiana. Permetin dir-li que no obstant això, les coses, de vegades, no són el que semblen. No marxi. No, no li ordeno, li prego. Només dic que, de vegades, les coses no són el que pensem que son. Però, tot i així, ja li avanço que Hamammet és important en aquesta crònica i ja li prometo que li explicaré una cosa que molt poca gent sap de Hammamet. Potser li explico més d’una. Abans però, vull que conegui la història d’un grup de nanos d’aquesta ciutat que un dia fent teatre van acabar a comissaria. Sí, sí. Corren els anys 80. L’època on diuen que va passar tot: la transició modèlica, es desplega (diuen) la constitución que nos dimos entre todos i Rodalies. Ells, aquests nanos, han estat carn de quadre escènic de parròquia des de la més tendra infantesa i ara (als vuitanta ¡situeu-vos, per l’amor de Deu!) adolescents en plena efervescència, afamats i disposats a menjar-se el món, amb certa ingenuïtat, poca consciència i tota l’energia que et dona l’edat surten del quadre escènic i esdevenen companyia independent. Olé tu. També hi ha una forta, fortíssima, ambició per fer les coses d’una altra manera. A grans trets són aquests els elements essencials. La química es dona i és bona. I el temps acompanya. Neix La Compañía Sgratta. Les nits dels dimarts i dels dijous assagen al que havia estat l’Aula de Cultura de Santa Eulàlia. Hi ha de tot: un escenari, focus, un vestidor, un quarto pels trastos i un conserge baixet que porta al cap un barret cònic de Papel Albal. El temps acompanya i «l’esperit politicocultural del moment ens va afavorir coneixent i coincidint amb persones com el Jordi Colominas o el Sito Elías» diu Xavi Insa, integrant de la companyia. Una companyia que primer aixeca “Las galas del difunto” de Valle Inclán per presentar-la a la Mostra de Teatre Aficionat que es celebra aleshores a la ciutat i més tard, en el que seria l’acte fundacional i veritable esperit de la companyia, es conjuren per a crear sota la premissa de fer coses que poden passar però que mai no passen. Les coses no son el que semblen i l’objectiu és que l’experiència de l’espectador sigui immersiva, signant un contracte, primer, d’estupefacció i després d’acceptació. «Tinc gravada a foc aquella gira nacional amb un mànager sonat que vam haver de baixar d’una cornisa a Madrid per evitar que es matés i com aconseguíem sembrar el dubte en totes les accions de carrer abans d’arrencar les rialles» explica Pili Arcas.
Ha estat mai a Hammamet? És preciós. Va, torni de Tunísia. Davant seu pot trobar ara un quadre flamenc, la bailaora va en cadira de rodes, el guitarrista no té braços, els palmeros són siameses mancs, però se les arreglen, per descomptat el cantat és mut, tot i que se l’infla la vena del coll com a Camarón, deu el tingui al cel. Aquesta acció es deia “Folkloreando” i es va representar només tres vegades. Una d’elles a Zeleste (encara no era Razzmatazz) a la festa comiat de la banda Decibelios. Això també formava part de la naturalesa de La Compañía Sgratta: fer les coses poques vegades. Repetir era avorrit. Feia mandra. Potser per això va tenir una parròquia tan fidel que sempre acudia quan se n’assabentava que actuava. Si t’ho explicaven ja no tenia gràcia. S’havia de veure. El fet de no repetir-se venia donat per les ganes desbocades de crear. Crear en tota la seva accepció perquè «érem la companyia de teatre aficionat més professional que he conegut amb l’amor pel detall (ulleres, vestuari, perruques, maquillatge, atrezzo, escenografia…) i també la més gamberra i irreverent» assenyala Javi Insa. «Com rèiem als assajos i què poc ens agradaven les repeticions. Repetir un bolo no era el nostre fort, però els moments de creació eren de bogeria! I això sense drogues!» explica Eli Castellón «Ens movia crear; no hi havia un pensament de fer gira, de rendibilitzar econòmicament, no era una empresa on mirar comptes de resultats. Potser, de manera inconscient, la motivació fos: crear, divertir-se, mostrar» assenyala Diego García. També és veritat que agradava treballar a mida com a aquell bolo per l’agència de publicitat Bassat, Ogilvy & Mather: un sopar de Nadal on tots els treballadors de l’empresa es veien, de sobte, immersos al mig del rodatge d’una pel·lícula i avocats a participar. Al sopar es va servir brick d’ou ferrat. A Hammamet hi ha un lloc on es cuina el millor brick amb ou ferrat d’aquest galàxia. Molt a prop d’allà es va rodar La guerra de les galàxies.
Dues ambulàncies s’endinsen a una plaça dura de Moratalaz i s’aturen al bell mig davant les mirades atònites dels veïns, dels vehicles descendeixen una caterva de bates blanques amb fonendoscopis al coll que amb fermesa ordenen a la ciutadania que es col·loqui fent cua per tal que comenci la revisió mèdica múltiple més gran que ha vist mai aquell barri. Cal dir que, Pedro Reina, integrant de la companyia està en primer de medicina i Olga Fumadó, la benjamina del grup, vol estudiar infermeria, així que la resta de components ha rebut una acurada formació per a no posar en perill al públic «¿Y ustedes no miran el azúcar?» «No, salao ¡El siguiente!»
«Recordo les hores que ens hem passaven a les Engrunes, recollint roba llardosa i trastos impossibles. I, per descomptat, la coordinació pel robatori de perruques [delicte prescrit] quan no ens arribava el pressupost» explica Esther Bleda sobre com es va formar l’increïble fons d’armari de la companyia.
Som a Castellar del Vallés. Dos mormons deambulen pels seus carrers. A les mans porten exemplars d’aquell llibre que ara és un musical, però també una bossa de plàstic plena de roba bruta. El joc és intentar convèncer a la gent que aturen pel carrer, —que espera la ja clàssica xapa mormònica—, que els hi rentin la roba. «Em ve al cap Juanito i jo vestits de mormons al Mercat de les Flors i flipar de com la gent creia que realment érem uns pobres mormons desorientats. Molt bé ho vam haver de fer per aconseguir aquesta reacció en un ambient tan “teatrero”» rememora Quim Fernández sobre la mateixa acció al Mercat de les Flors, però tornem a Castellar del Vallés. La companyia porta tot el dia fent accions teatrals per la vila, gran part dels components es canvien, es desmaquillen i comencen a recollir. No obstant, falten dos dels integrants. Els dos mormons. Els mòbils no existeixen. Dues de les actrius van a la seva recerca. Els troben dins d’una casa, on una senyora molt amable, però molt, s’ha prestat a rentar-lis la roba que porten a la bossa, mentre es fa la bugada els ha convidat a un te (ha pensat que els mormons no prenen cafè, que potser és pecat al seu credo) i ha cridat a la seva neboda que és la que sap anglès. Glups. Nervis. Suor freda. Les companyes apareixen per la porta «Oh wow, you got lost. Ha ha. Follow us, bitches. Moltes gràcies, senyora. No s’enteren de res aquests fills d’Utah» I així per la intervenció divino-mormònica de les dues companyes, acaben sortint bé d’aquella pillada… i amb la roba neta.
Al catàleg d’accions i espectacles de la companyia apareix un “Desalojo”, tant de moda avui en dia, on els habitants d’un pis li llencen per la finestra tot el mobiliari que tenen a l’abast a la policia que des del carrer intenta negociar una sortida pacífica. Els bolos reporten diners, diners que tornen a ser reinvertits, hi ha ganes i recursos per aixecar un espectacle a la italiana, sense trair l’esperit de la companyia: fer coses que poden passar però que mai no passen. Mentrestant també s’atenen encàrrecs com la Fiesta Beat al poliesportiu de Santa Eulàlia o el San Valentín sanguinolent de la Sala Stratto que ajuden a poder aixecar la producció del seu nou espectale, “Taiko Himenchi”. La premissa: una famosa companyia japonesa de teatre kabuki anuncia la seva actuació al Centre Catòlic de L’Hospitalet. S’esgoten les entrades per les dues (úniques) representacions. S’apaguen les llums i quan es tornen a encendre ho fan de manera acotada sobre l’escenari on hi ha un decorat completament groc (fuck Moliere!) d’una estança japonesa, el públic porta una estona assegut, però l’espectacle no comença. Papallones a l’estómac. Al cap d’una estona, irromp a l’escenari un paio vestit de frac acompanyat d’una hostessa que llueix cabellera i celles rossa platino i que empenta un bagul gegant de color negre amb estels pintats de blanc ¿Què és això, un espectacle de màgia? Es presenta com a expert en hipnosi, es diu Hèctor Hero (maleïts jocs de paraules). Li explica al públic que la companyia japonesa ha patit un contratemps i no podran, al menys de moment, fer la seva representació. Però vivim a la Catalunya prospera i ufana i la Generalitat de Catalunya ha previst que en casos com aquest hi hagi un espectacle de guàrdia. Un de recanvi. La cultura per damunt de tot, hòstia ja. A partir d’aquí pugen a escena un ventall de personatges que ja hi eren asseguts entre el públic i que es transformen en d’altres a caprici d’Hero, l’hipnotitzador. El patí de butaques bull.
“Taiko Himenchi” es va representar dues vegades al Centre Catòlic com dèiem abans penjant el cartell d’exhaurides les localitats a totes dues funcions.
Aquest episodi tanca una trajectòria sostinguda en el temps que ha donat episodis de tota mena i que com les bones històries, les boniques i les importants té un final crepuscular. De tons taronges a una platja de Tunísia un desembre de fa unes quantes dècades. Però tornem a Europa i uns anys enrere del sold out al Centre Catòlic. Som al Clandestino. Bar de copes de La Florida. Hi ha convocada una “Fiesta del playback” (és una tapadora). «Per mi la Sgratta va representar el pas de fer de majordom a la parròquia a noi gogó amb un tanga daurat, que encara no sé com vaig convèncer la meva tieta Montse, la modista, que m’ho fes…» recorda Jordi Ballart. La gent continua gaudint de l’espectacle fins que dos paios amb la cara coberta amb unes mitges cristall i pistoles en mà criden: “¡Todo el mundo quieto. Esto un es un atraco!” (tot i deixar clares les intencions amb les dues primeres frases: que eren delinqüents i el seu objectiu no era altre que robar aquelles pertinences de valor que portessin a sobre, va haver-hi gent (molta) que llençava les seves substàncies de consum personal al terra). Després del primer ensurt la cosa es relaxa i començà un espectacle d’estructura bàsica: ells lladres (armats) es fan amb la caixa i quan volen sortir, des de l’exterior els hi avisen que l’edifici “está rodeado”. La gent del bar no veu res de dins del local, amb l’excepció del faç de llum blava d’una sirena i sí pot sentir la veu amplificada d’un megàfon de l’actor sobre el que recau la gran responsabilitat de representar a tots i cadascun dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Tela. A partir d’aquest moment, l’espectacle va de com aquells dos penes amb pistola negocien amb la policia la seva sortida del local. Tarde de perros, però de risses. Mentrestant al món passen coses que —de moment— son alienes a aquests joves eixerits.
Ells lladres negocien amb la policia un sopar per tota la gent que hi ha dins del local, un helicòpter per arribar a l’aeroport, uns quants milions, d’efectivament, pessetes i un avió amb tripulació a qui se li comunicarà el destí un cop a l’aparell. Lo típic. Dins del bar la gent s’ho està passant bomba. No hi ha noticies del que passa en aquell moment a Hammamet. Tampoc importa.
Entra DRAMATITZACIÓ:
L’alcalde d’Hospitalet dorm plàcidament quan rep una trucada que el treu del llit. —Mire excelentísimo le habla el XXXXXXXX XXXXX de la XXXXXXX XXXXXX nos acaban de notificar que un operativo de los GEO está llevando a cabo una acción en la ciudad.
—informa XXXXXXXX XXXXX
—¡Pero qué me estás container! —exclama el batlle.
L’alcalde es posa el seu batí de seda amb un estampat d’orquídies (recordo que es una dramatització) i agafant el telèfon blau cel modelo Heraldo, marca un número. Acaba de trucar al Governador Civil de Barcelona que també surt del llit vestint un batí de seda amb un estampat de papagais per confirmar que ell tampoc en té ni pajolera idea que uns GEO estiguin duent a terme cap acció a la ciutat. Comença la cadena de trucades entre cossos: la Guardia Urbana truca a la Policia Nacional que tampoc saben res i aquests a la Benemèrita, que d’igual manera tampoc no tenen ni idea. Algú, no se sap qui, dona un ordre que canviarà el decurs de la nit.
Dins del Clandestino tot és jiji-jajá. L’espectacle està arribant al seu final. El pla dels dos lladres és sortir camuflats entre el públic al que ha obligat a organitzar una conga que els portarà fora del local. La serp humana va sortint de l’establiment al ritmo d’aquest ball i just quan quasi tothom és ja al carrer arriben dos vehicles zeta (en contra direcció) de la Policia Nacional. La massa irromp en una enorme ovació i no menys petit aplaudiment, mentre els agents de la policia van trincant als actors i els conviden a entrar als vehicles. Aquella nit la passaran a comissaria com els actors de “La corte del faraón”, a l’endemà gran part de la premsa barcelonina es fa ressò del truculent episodi. El catxet que va cobrar la companyia el va gastar en la seva defensa. Se’ls acusava d’un delicte d’Escándalo público.
A grans trets aquest va ser el viatge que van fer els deu components de La Compañía Sgratta durant els, gairebé, deu anys de la seva existència. «Molts veníem ja de fer teatre a la parròquia, però és clar, allò era una cosa molt més nostra i aquest viatge compartit va tenir molta més importància pels companys del viatge. I si de la part teatral em quedo amb l’aprenentatge, de la part personal, em quedo amb l’agraïment d’haver creat tot allò plegats. I també que em deixàreu jugar a ser director per primera vegada a la meva vida» recorda Jose Corbacho.
La Compañía Sgratta es va acomiadar per sempre més un desembre dels 90 a Hammamet, Tunísia.
Hammamet és el lloc on es retroben, on es conjuren, de tant en tant, els seus integrants. Acosti’s quan pugui, demani’s un te i segui sobre la sorra de la seva platja mentre contempla la posta de sol. Ja veurà, res sembla el que és.
La Compañía Sgratta estava formada per Pilar Arcas, Jordi Ballart, Esther Bleda, Elisenda Castellón, Jose Corbacho, Juan Cruz, Quim Fernández, Olga Fumadó, Diego García, Xavi Insa i Pedro Reina.