CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)
Des de les eleccions democràtiques del 1979, l’Hospitalet ha tingut quatre alcaldes. Tots del mateix color polític. El color ha estat en la franja del Pantone de colors càlids descolorits del que considerem la història de l’esquerra o alguna cosa semblant.
Reteniu aquesta dada: el color de l’any 2024 és Pantone 13-1023 Peach Fuzz. Té un to a “préssec” sincer, que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa, comunicant un missatge de cura i de compartir comunitat i col·laboració”. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.
El PSC-PSOE a l’Hospitalet ha gestionat, vist el que s’ha vist, perfectament el Pantone del color de les seves propostes per aconseguir majories absolutes o relatives a favor seu. A les seves figures significatives només les conec superficialment. Mai m’ha agradat apropar-me a ells més del compte.
En la política, com en la vida quotidiana, el que és personal i el que és professional tenen coordenades diferents i, generalment, contradictòries.
Ignacio Pujana va ser el primer elegit el 1979. La seva caiguda i la seva decadència van ser dures. És evident que ell va tenir la seva responsabilitat, però vaig comprovar que el seu partit i els seus companys miraven fredament pel forat de l’escala per veure com queia i estavellar-se estrepitosament, provocant-li fracàs i desprestigi. Enteníem que la política no és per a il·lusos ni per a aquells que creuen que en els seus xiringuitos tot ho poden. El cas Pujana va ser impactant.
Celestino Corbacho va emergir el 1994 com a salvador, per superar una de les èpoques més fosques dels socialistes a l’Hospitalet. Va continuar amb la seva majoria i el color d’aquella època tenia un color rosat. Semblava que era una miqueta més d’esquerres. Corbacho estava dotat d’una habilitat especial, exercia l’abraçada de l’os de manera subtil i àgil. El desenllaç del seu període a l’alcaldia va ser diferent. El Ministeri de Treball li va donar una sortida airosa, però la relació amb la seva successora va ser, per dir-ho suaument, nefasta i anòmala. Al final es va embolicar, al meu parer, amb una opció política de poc calat. Ciutadans va ser un experiment electoral increïble per la seva experiència, però demostra clarament que els polítics són humans i també s’equivoquen.
Núria Marín rep l’alcaldia el 2008. És la primera dona i la més jove. Núria és l’exemple de militant de base d’èxit. Assumeix sense problema les polítiques del seu partit i s’adapta a la ductilitat de l’aparell del PSC. Posseeix una capacitat molt important en política, té la virtut de l’empatia, li resulta fàcil ser simpàtica. Les seves polítiques són grises, amb poques accions brillants però amb un element molt rellevant: consolida l’entramat i el control d’entitats i associacions, fent-les depenents del partit que governa. Li tinc una gran estima personal, quasi tanta com la radical discrepància en les seves polítiques.
Al 2024, la ciutat està més desmobilitzada que mai. No només és culpa seva, però la ciutat està amb encefalograma pla, les capacitats de reacció de la protesta reivindicativa són penoses. El cas del Consell Esportiu li va explotar en el tram final i la va salvar el jutge i la justícia, arxivant el cas.
Després de perdre la majoria absoluta amb 13 dels 27 regidors, Núria passa el testimoni d’alcalde a David Quirós. El PSC-PSOE, com sempre, estudia el Pantone del pròxim cap de llista per a les properes eleccions de 2027. Li han donat temps per tal que es consolidi com a candidat.
Es coneix poc de David Quirós. En observar els seus primers dies com a alcalde, es mou amb un factor positiu. Es dona a conèixer i saluda al màxim nombre de veïns i entitats. És un modern madur, té apariència, la imatge de l’home d’avui, sembla que té criteri sobre el digital i practica o li agrada el bàsquet.
Per cert, el bàsquet és un esport de moda en el poder. Sánchez és un estratega que domina a la perfecció els darrers minuts/segons per guanyar les seves partides polítiques. No sé com juga Quirós… la seva expressió no verbal és diferent de la dels seus antecessors.
Està bé que sigui proper, però no només per guanyar eleccions. Hauria de ser proper i, sobretot, coherent.
La ciutat de l’Hospitalet posseeix una característica molt especial: hi ha molts “hospitalets” dins d’ella. És una ciutat diversa en el seu teixit humà i social. Està encastada amb calçador. Té una arquitectura urbana fragmentada, primer per la seva orografia amb un gran contrast entre el Samontà i la Marina, i sobretot per la fractura entre els seus barris provocada per les vies del ferrocarril que divideixen la ciutat de punta a punta en forma de creu.
L’estigma de l’Hospitalet domina com a ciutat dormitori, insegura, conflictiva, de baix rang, amb zones industrials decadents i l’última zona agrícola en perill. Aquesta sensació és força estesa, sobretot entre els ciutadans de Barcelona. La Riera Blanca no només divideix urbanísticament les dues ciutats: la divisió és social, cultural i econòmica.
Aquesta diversitat li proporciona tanta complexitat que la fa imprevisible. Aquesta és la gran dificultat per estimar el conjunt de l’Hospitalet, que és com una malquerida. Si algun dia hi hagués un alcalde que estimés l’Hospitalet tal com és, es convertiria en un alcalde històric.
Li dono idees a Quirós. L’Hospitalet és una ciutat difícil però apassionant. Té totes les característiques necessàries per poder lluir-se. El Pantone de 2024, com diuen, té un to de préssec sincer que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.
David Quirós encaixa amb la descripció del Pantone 2024.
L’Hospitalet necessita urgentment polítiques honestes, valentes, que trenquin la cotilla del color del partit que ha governat durant els últims 45 anys, i que, d’una vegada per totes, sigui un alcalde que domini el Pantone Vermell de la força, per fer un l’Hospitalet més humà en l’urbanisme, en l’aspecte social i en el mediambiental.
Esperem que a la quarta sigui la vençuda.
Seria estúpid no reconèixer que durant aquests 45 anys la nostra ciutat no ha canviat. Seria així mateix cínic si no assenyalés en aquesta reflexió que la societat civil de la nostra ciutat ha estat segrestada per unes polítiques clientelars que han produït el fenomen urbanístic més vergonyós de la nostra història recent. En altres temps, hagués estat impensable que la societat civil de l’Hospitalet hagués romàs gairebé passiva davant d’una barbaritat urbanística com la que ha permès la construcció en els terrenys de Cosme Toda. Si no ho dic, rebento.
Veïns, desperteu-vos! Moveu-vos per forçar l’alcalde a recuperar la dignitat de la ciutat.
Ànims, alcalde! Tens una gran oportunitat; pots fer història i no formar part de la mediocritat dels teus antecessors a l’Ajuntament de l’Hospitalet.
Reivindico el sentiment de l’optimisme i de la raó.