CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)
La nit de les últimes eleccions nord-americanes vaig caure en l’espiral una mica obsessiva i preocupant de no poder apagar el televisor. Trump, des del principi de la nit, anava per davant. Estava atònit. És cert que sabia que hi havia enquestes que li donaven un lleuger avantatge, però tenia l’esperança que els demòcrates finalment remuntarien. El Partit Demòcrata perdia en estats de tradició demòcrata i aquell relat em va captar.
Em preguntava com era possible que una societat aparentment desenvolupada com la nord-americana votés, majoritàriament, a la presidència dels Estats Units, un personatge àmpliament conegut i, indiscutiblement, masclista, clarament racista, antiavortista, a més d’anti-LGTB, entre d’altres característiques, i finalment condemnat per la justícia del seu país. Com afirma el president Mujica: “Trump és un impresentable delinqüent i una derrota per a la democràcia”.
Estava estupefacte. Pensava: noi, l’edat no perdona. No ho entenia, i confesso que segueixo sense entendre com és possible que aconsegueixi la majoria absoluta i que més de 5 milions de votants hagin traspassat el vot demòcrata a un personatge polític com aquest. La vinyeta de L’Estaca de diumenge passat em va semblar molt encertada i dibuixava perfectament l’estat de la qüestió. Un deia: “Jo passo de política”, i l’altre contestava: “I què fem amb els immigrants?”, i el primer responia: “Doncs els expulsem als seus països”, i el segon replicava que aquella era la seva “opinió”. I l’atònit passiu concloïa: “Ah, d’acord”. Això no és política. Tot i que la vinyeta sembli còmica, és tràgica per la seva profunda incongruència, però sobretot perquè descriu perfectament la realitat d’una part important de la nostra societat.
Aquella nit vaig quedar atrapat, com ja he explicat, per les meves obsessions polítiques gairebé infantils, de considerar que els ciutadans del món són diversos, però mai m’hauria pogut imaginar que fossin tan imprevisiblement diversos. Lluís Orriols, el meu politòleg de referència que segueixo habitualment, em va fer pensar i va aportar una mica de llum al meu mareig intel·lectual nocturn. Va explicar que les crisis de les democràcies no només es produeixen als Estats Units. L’ascens de líders populistes carismàtics i de moviments anti-partits al món són freqüents i van en augment. Els partits ja no controlen els seus líders. S’han debilitat tant, que els hiperlideratges canvien radicalment les estructures partidàries i la percepció sobre la política.
Han aconseguit consolidar la cerimònia de la confusió.
Confesso que vaig pensar en Catalunya i, més concretament, en la ciutat de Barcelona. Ada Colau, a qui tinc en gran consideració pel seu brillant lideratge polític, ha desconfigurat les opcions d’esquerra a l’esquerra dels socialistes, sobretot a Catalunya. L’esquerra gairebé sempre ha estat caïnita. Hem sistematitzat la divisió entre nosaltres. Ens mirem de reüll desconfiant els uns dels altres. Els socis polítics poderosos de l’esquerra, a vegades més que socialistes són “socio-llestos”. Mantenen hàbilment les seves sigles en bon estat de flotació electoral, i confesso que, tot i que mai no els he votat, em congratulo de les seves habilitats, malgrat tot.
Em faig una pregunta fruit d’aquella nit electoral nefasta: tot això és resultat de la societat del benestar? Torno a la nit electoral, on els demòcrates nord-americans han perdut la seva hegemonia. La meva preocupació/obsessió era com ens afectaria el trumpisme a l’Hospitalet, i Lluís va continuar obrint-me els ulls.
El fenomen Trump no només és nord-americà. Trump és un símptoma, no és el causant de la crisi. És la manifestació de la crisi sistèmica que pateix la democràcia.
El trumpisme és viable a Espanya. El Vox d’Abascal no és trumpisme. Vox és liberal, ultraliberal en l’econòmic i ultraconservador en allò moral; és l’ala dura del PP. Està emmarcat en una estructura partidària. De moment, no aconsegueix coalicions sensibles que l’apropin a les classes treballadores estables. Es mouen a les fronteres de la precarietat social i cultural i no aconsegueixen desprendre’s de les seves característiques de “senyoritus” amb brillantina, xulos de piscina i, sobretot, elitistes.
Després dels primers signes de crisi, es descobreixen com a oportunistes de tall feixista/franquista, on dominen el poder, l’ordre i “la pasta”. Hem de saber distingir. El trumpisme no és Vox, tot i que ho sembli. A Catalunya ja tenim una manifestació clarament trumpista que es diu “Aliança per Catalunya”. Hi ha una diferència substancial entre aquestes dues formacions. Vox és un tros escindit no menor del PP, que mimetitza i pretén superar el pare PP a través de carregar contra l’emigració com a culpable dels mals socials i econòmics d’Espanya i contra l’independentisme català, mantenint, com diu l’eslògan de Trump, “Amèrica primer”. Els de Vox diuen “Espanya primer”.
Abascal és un polític mediocre, semblant a Ayuso. Tot i ser nefastos per a la majoria dels ciutadans, hem de reconèixer que triomfen electoralment, i això, mal ens pesi, ens situa en un carreró de difícil sortida. Són clarament productes de màrqueting polític. Trump és un magnat amb un equip comunicatiu sense precedents en la història política dels Estats Units. Domina i pretén superar l’Estat amb el seu propi poder, però sobretot amb els seus fidels grups financers i mediàtics capaços, no només de crear opinió, sinó de tergiversar la vida política i social amb milers de mentides o falsedats.
El nostre Abascal o Ayuso, repeteixo, no és Trump.
A l’Hospitalet, el líder de Vox, Francisco Javier González, no em sembla trumpista. Espero no equivocar-me. No sé per què, però imagino que està condicionat per la seva llicenciatura en filosofia a la Universitat de Barcelona. Confio que el seu pas per la Universitat li hagi deixat una empremta. Sintetitzant, compte amb les barbaritats de Vox, però encara més compte i atenció amb el possible trumpisme a l’Hospitalet. No ens relaxem. Aquesta gent no va de broma i és a la cantonada menys pensada dels nostres barris.