Carmen de Bizet és una de les òperes més populars que s’han escrit mai. El pròxim 3 de juliol el New National Theatre de Tokyo estrena aquesta obra de la mà del director artístic Kazushi Ono i el director d’escena Àlex Ollé. Alfons Flores, escenògraf nascut a L’Hospitalet al 1957, ha estat l’encarregat de fer l’escenografia.
Com vas rebre la proposta per endinsar-te en aquest projecte?
En una tasca a Lió vam coincidir amb el director artístic del New National Theatre de Tokyo i de l’auditori de Barcelona, Kazushi Ono. Aquest ja li havia encarregat al director Àlex Ollé el projecte de l’obra Turandot fa dos anys, on vaig participar. Com va agradar molt i va anar tan bé, ens van proposar fer Carmen, també al New National Theatre de Tokyo. El nou projecte ja està entregat i estem començant a muntar-ho tot i a assajar.
Com descriuries l’escenografia de Carmen?
L’escenografia és variada i amb diversos escenaris. Trobem un principal on la Carmen fa un gran concert, un segon que és una taverna de mala mort com un jazz-bar i el tercer acte representa el desmotatge de tot el material i veus a la gent carregant amb focus i caixes mentre marxen.
S’assembla a altres escenografies que ja havies fet?
El més semblant que he fet va ser fa molts anys en una escenografia per la obra Peer Gynt a Barcelona. Aquesta també estava feta amb una bastida. Hi havia dos murs, un sostre… Allò era molt més senzill que el que estic fent actualment, ja que a la de Carmen el sostre puja i baixa. A més a més, he fet moltes escenografies fent servir andamis d’obra. En el procés de dissenyar tot això potser tardes un mes o un mes i mig.
Quin valor té que la escenografia catalana, en aquest cas des de L’Hospitalet, es porti al Japó i a arreu del món?
Jo diria que cero. Em dona la sensació que la feina que es fa fora passa desapercebuda. Per exemplificar-ho, jo treballava fa molts anys amb un pintor que m’ajudava amb la meva tasca, uns quinze anys després ell es va veure amb un amic que tenim en comú i li va preguntar si jo encara exercia. Es pensava que jo m’havia jubilat. A nivell mediàtic l’escenografia tampoc té gaire repercussió.
Quantes escenografies deus haver fet al llarg de la teva vida? De quina et sents mes satisfet?
N’he fet més de 100 escenografies en tota la meva vida. Vaig començar molt jove. Tenia només 16 anys a la primera escenografia que em vaig prendre seriosament. Un dels decorats dels que estic més orgullós és el de Quartett, perquè va ser molt innovador tècnicament. A nivell emotiu em va impactar La casa de Bernarda Alba, ja que va ser una escenografia que, d’alguna manera, va suposar un canvi a la meva vida i es va estrenar al Teatre María Guerrero de Madrid.
Vas començar la teva carrera escenogràfica amb només 20 anys a L’Hospitalet i vas entrar al mercat internacional amb El món de la Lluna, que es va estrenar a Maastricht, amb en Calixto Bieito. Ha canviat molt el teu disseny escenogràfic des de llavors?
Sí. He anat configurant un estil. No sabria descriure el que faig, però hi ha gent que sí que m’ha comentat que es nota molt la meva empremta. Cada vegada faig coses més abstractes, sense ser-ho del tot. No faig reproduccions d’espais coneguts, sempre són llocs inventats o gairebé impossibles. Un exemple clar seria la de Quartett, que era una caixa que estava flotant a l’espai.
Quines diferencies hi ha entre fer treballs escenogràfics per peces teatrals i per operes?
A l’òpera hi sol haver més pressupost i el decorat acostuma a ser més abundant. L’escenari és molt gran, i la profunditat del que veu l’audiència pot arribar a ser de vint metres i uns altres vint de backstage. Generalment a una obra de teatre hi ha menys actors, en canvi a l’òpera el més normal és que hi hagi unes cent persones actuant. Per tant, l’escenografia d’aquesta és sempre més voluminosa. El públic també està molt més allunyat de l’escenari, a sis o set metres, perquè al mig solen haver-hi els músics. En definitiva, a l’òpera tot és augmentat.
Quin és el procés que segueixes per crear una escenografia? Com fas que allò que està escrit al paper visqui sobre de l’escenari?
Primer de tot llegeixo el text de l’obra. A continuació, miro de trobar quines són les coses més interesants. En base al que he destacat intento cercar una relació amb la meva vida, la de Barcelona o qualsevol altra cosa que consideri. També miro de buscar la relació amb el present d’un text que potser té cent anys d’antiguitat. Una vegada trobo el que expressa aquest escrit des d’una mirada d’avui, començo a esclarir les idees del que vull plasmar a l’escenari.
Amb quins materials sols treballar?
Últimament estic fent moltes coses amb gasses i metall. Aquests materials m’agraden molt. A l’obra de Carmen fem servir una bastida de metall inspirada en la marca Layher. Això m’agrada molt i he fet tres o quatre escenografies fent-lo servir. A demés, el públic ho veu i se n’adona, no està gens amagat. La pròpia bastida és l’element.
Què busques amb la teva escenografia? Quin és l’objectiu?
Busco expressar una idea al voltant d’aquell text que s’ha de presentar. És a dir, establir una mena de diàleg entre el que jo proposo com a espai i el que el text inspirarà als espectadors. A més a més, experimento molt amb els escenaris. No sempre surten tan perfectes com voldria, però generalment ho aconsegueixo.
L’escenògraf, neix o es fa?
Jo de jove volia ser pintor. Després vaig entrar a treballar amb la companyia GAT i, com que feia quadres, em van demanar que fes una escenografia. Des d’aquell moment ja no vaig tornar a pintar mai més. El que sí és que tenia una inquietud artística des de ben petit i tot el que he anat aprenent ha creat la persona que sóc actualment. Per desenvolupar la tasca d’escenògraf primer de tot cal tenir un interès.
Quins plans de futur tens?
Aquest any el teatre del Liceu repetirà algunes obres que nosaltres vam estrenar a fora d’Espanya amb l’Àlex Ollé. per exemple la de Pelléas y Mélisande que vam inaugurar a Dresden (Alemania) o La Bohème que vam començar a Torí (Itàlia). A part d’això, de futur immediat, també tinc una rusalka a Bergen (Noruega).
