Parlem amb l’escriptora sobre la literata Concepción Arenal, a qui deu el Premi Nacional d’Història.

Una veu temperada per a una reflexió profunda. Així parla l’escriptora i crítica literària Anna Caballé. Actualment, l’hospitalenca imparteix classes a la Universitat de Barcelona, sent la responsable de la Unitat d’Estudis Biogràfics. No és casualitat. Quan el gènere biogràfic a Espanya era una excepció, l’hospitalenca va irrompre en ell amb diverses obres de referència: Umbral, Carmen Laforet i, ara, Concepción Arenal, últim Premi Nacional d’Història. Caballé ens parla d’aquesta biografia sobre l’autora ferrolana. I nosaltres, naturalment, recomanem la seva lectura per a aquest estiu.

Què va significar per a vostè guanyar aquest premi?

Una gran alegria, com és natural. Per dues raons, la primera perquè no és habitual que es reconegui el valor d’una biografia en el marc dels premis nacionals. En ser un tipus d’escriptura a cavall entre la història i la literatura fa que quedi una mica en terra de ningú. I en segon lloc, perquè jo sóc professora de literatura. Crec que era la primera vegada que es premiava una filòloga i no una historiadora o historiador. Ho vaig interpretar com un reconeixement al valor històric d’un llibre concebut des de l’escriptura.

Com es va topar amb la figura de Concepción Arenal?

Va començar sent una obra d’encàrrec, fet per la Fundació Juan March per la col·lecció Españoles eminentes. Jo m’havia interessat per ella escrivint una semblança biogràfica de presentació en la col·lecció La vida escrita por las mujeres, que vaig dirigir i escriure parcialment. Allà em va quedar la curiositat i vaig pensar que Concepción era una dona molt interessant, sobretot quan llegia que la gent la tenia per boja perquè es comportava d’una manera tan diferent de les dones de l’època. En plantejar-se la possibilitat d’escriure la biografia d’una dona eminent, em va semblar que Arenal reunia totes les qualitats. Després em vaig enamorar del personatge.

Què diferencia aquesta biografia d’altres que ja ha fet abans, com la de Carmen Laforet o Umbral?

L’època. Jo estava acostumada a treballar el segle XX, però els darrers anys dono classes a la universitat sobre l’estètica del romanticisme espanyol i escriure la biografia va ser una oportunitat per aprofundir en un segle decisiu en la història d’Espanya. Tan decisiu com mal conegut.

Com d’important va ser la figura de Concepción Arenal dins el feminisme? Va ser la gallega una dona avançada al seu temps?

Indiscutiblement, molt i molt avançada. Ella tenia un gran talent per a l’aclariment de les idees. El feminisme és un tema més que la preocupa, tampoc diria que el més important, perquè la seva principal angoixa era la filosofia ètica i la millora moral del país, al qual ella veia molt necessitat d’un enfortiment interior. Però quan Fernando de Castro, rector de la Universitat de Madrid i un impulsor decidit de l’educació femenina en una època on les dones no tenien accés al món del coneixement, organitza una sèrie de conferències sobre la dona i Arenal veu que no es convida a cap dona a parlar és quan escriu La mujer del porvenir. Allà exposa el que ella pensa sobre el paper de les dones i sobre el que es mereixen tenir. Després vindria La mujer de su casa, on reflexiona sobre la necessitat que les mestresses de casa s’obrin al món i es preocupin per la cosa pública. Els dos llibres són com dues cares, futur i present de la vida femenina. En tot cas, ella estava convençuda de la superioritat moral de la dona. Hi ha una frase seva que ho resumeix: “Teniendo más necesidades, la mujer delinque menos que el hombre”.

Què reflecteixen La mujer del porvenir i La mujer de casa?

En el primer defensa el sacerdoci femení. Com que les dones que tan a prop han estat sempre de les pràctiques religioses no poden exercir-les des del púlpit? Ella reflexiona entorn d’una idea: la desigualtat social, jurídica, intel·lectual i moral que patien les dones del seu temps, fruit de la seva consideració com un ésser inferior a l’home no era justa, és a dir, no era fruit d’una veritat de la natura sinó d’una sistemàtica marginació. En el segon assaig desenvolupa una idea: ser “una mujer de su casa” no significa res, no té cap valor. El desprestigi de la mestressa de casa és total. I d’aquí vénen tots els mals que Arenal desgrana amb moltíssim coratge. “La vida de las mujeres es una interminable infancia”, escriu.

Arenal era catòlica, però també d’idees progressistes i liberals. Com era possible això?

Era catòlica, sí, però també molt conscient del nou món que s’obria camí. Les idees filosòfiques i científiques que exploten el segle XIX van fer trontollar el dogmatisme catòlic. Arenal n’era molt conscient i defensa una religió basada en l’espiritualitat, l’ètica, la compassió… El seu primer llibre doctrinal, per dir-ho així, l’escriu en plena depressió per la pèrdua del seu marit, Fernando García Carrasco. El titula Dios y libertad i no es va publicar en vida d’Arenal perquè era un llibre de contingut insòlit tractant-se d’una dona, però precisament defensa el necessari diàleg entre fe i ciència.

Amb el temps, Concepción Arenal va esdevenir una teòrica i pràctica de la compassió. A Concepción Arenal: La caminante y su sombra vostè també parla sobre temes com el fet que Arenal advocava per la implantació d’un codi penal correccionalista. Què va veure Arenal a la presó femenina en la qual va treballar a Galícia l’any 1863? Què reclamava exactament?

Reclamava unes condicions de vida dignes pels presos. A l’època les presons eren llocs corruptes on no es contemplava més que el fet en si. La presó tenia l’objectiu d’apartar al delinqüent de la societat. Ella creu en la reinserció social, en l’obligació moral que tots tenim, com a societat, és lluitar perquè els presos puguin tenir l’oportunitat d’una nova vida, puguin corregir-se i, per tant, rectificar. Simplement ella és a l’origen de tota la reforma carcerària que s’aplica a finals del XIX i fins ara. La seva convicció era que la delinqüència és un fet que irradia en totes direccions. El delinqüent és responsable del que fa, sens dubte, però… i la societat? No és en part responsable de la desesperació de les persones?

Arenal també estava a favor de l’abolició de la prostitució. Quins eren els seus arguments?

Tenint en compte la personalitat moral de l’escriptora, és de lògica que fos abolicionista i rebutgés de pla la prostitució. Al seu entendre responia i respon a una lògica masculina —avui diríem patriarcal— que empobreix tant la dignitat de les dones com la dels homes que la consumeixen i afavoreixen.

Un altre dels assumptes que aborda vostè en aquest treball són les idees de l’escriptora envers el dolor i el sofriment. Va ser dura la vida de Concepción Arenal?

No va ser fàcil. La pèrdua del seu pare als nou anys la va marcar de per vida. Després va perdre una germana molt estimada, el seu marit i a una filla de dos anys. Per últim el seu fill Ramón mor amb 30 anys. La seva és una vida marcada per dues coses: les pèrdues familiars i la soledat intel·lectual.

Què simbolitza “l’ombra” al títol d’aquesta biografia?

El títol està inspirat en un llibre de Nietzsche on ell es descriu com un caminant que porta l’ombra. Arenal va carregar amb l’ombra del seu pare, un militar injustament proscrit per les seves idees liberals. Jo crec que aquella primera injustícia, veure com s’ensorrava emocionalment el seu pare, explica la seva lluita posterior contra la injustícia. No pot defensar ja al seu pare, però veu la figura paterna en tots els necessitats.

Quins altres projectes té vostè ara mateix?

Fa uns dies ha sortit un assaig sobre el gènere biogràfic. Es titula El saber biográfico. Reflexiones de taller. I voldria descansar uns mesos…