Amb la fí de la Setmana Santa i la Pasqua comença el compte enrere per preparar exàmens de final de curs, pels treballs de recerca, per la preparació d’oposicions diverses. Facilitar aquesta feina seria el paper de les Aules d’Estudi que, habitualment, faciliten les administracions municipals.
A l’Hospitalet de Llobregat l’Ajuntament només habilita un nombre limitat d’Aules d’Estudi. En concret només existeixen quatre Aules d’Estudi: a la biblioteca Josep Janés del barri de Collblanc, a la biblioteca La Bòvila, a Can Vidalet, al límit de Pubilla Casas i Esplugues del Llobregat; a l’auditori Barradas del barri del centre, i a la biblioteca Tecla Sala al barri de Sant Josep, totes elles amb horaris limitats i oberts només en els períodes considerats d’exàmens.
Cal recordar que la població en edat escolar a la ciutat és d’una mica més de 40.000 joves, sobre una població total d’uns 298.000 habitants; cal pensar també que les necessitats d’Aules d’Estudi, d’espais de treball per estudiar és més ampli queel que necessiten els estudiants de secundària, de batxillerat o dels cicles formatius de FP; és una necessitat també per estudis superiors o per persones que preparen oposicions públiques.
En aquest marc el grup municipal del PP va presentar una moció demanant la creació d’Aules d’Estudi en espais municipals en el Districte III (Santa Eulàlia–Granvia Sud) i en el Districte VI (Bellvitge-Gornal) que no en disposen de cap. Aquesta moció, que no incorpora terminis pel seu acompliment, va ser aprovada en el ple del més de març per unanimitat.
Curiosament però, una altra moció presentada en el ple municipal de febrer pel grup municipal dels Comuns que demanava ampliar els horaris dels equipaments culturals de la ciutat per facilitar-ne l’ús, va ser rebutjada amb els vots de Vox i del PSC, amb l’argument que això implicaria un augment dels horaris de les treballadores o caldria afrontar noves contractacions. En només un mes aquestes dificultats semblen haver desaparegut. Clar, perque la moció aprovada ara no inclou terminis d’aplicació i pot quedar en els llimbs dels bons desitjos.
Certament però, els problema de les Aules d’Estudi i dels espais de treball és més ampli. Ara mateix hi ha entitats que obren els seus espais per poder fer-ne. us com Aules d’Estudi, davant de les limitacions existents a la ciutat. Caldria afrontar les mancances de l’actual situació des de diverses vessants. D’una part ampliant horaris de les actuals Aules d’Estudi i dels equipaments culturals de la ciutat als set dies de la setmana, d’una altra afrontar la creació de noves Aules d’Estudi al conjunt de barris que no en disposen. Però més enllà, faria falta que els mateixos centres d’estudis tinguessin espais habilitats per ser aules d’estudi i espais de treball facilitant l’estudi i el treball col·lectiu dels i les estudiants i de la població que ho necessités. La creació d’aquests espais i de les biblioteques corresponents serien una eina útil, sense oblidar la construcció de les biblioteques pendents a La Florida i a Santa Eulàlia.
En el torn de rèplica de l’equip de govern, el regidor d’Educació va assegurar que hi hauria tres aules d’estudi més, una al districte 5 i dues més al 3 i al 6, però pel curs vinent. Una altra promesa més, sense cap garantia de que es compleixi. També el Grup Municipal de Vox portava una moció sobre les aules d’estudi que no es va poder arribar a debatre pels problemes tècnics que van obligar a suspendre el ple.
Me invitan de nuevo a escribir y veo, no sin cierta emoción, que estos chicos de FIC llevan un mes entero, echando información a las brasas para alimentar un fuego que parecía perdido: el de los resistentes. Anteayer mismo, una crónica en este mismo digital lo decía: o resistimos, o no habrá donde meter un pie en esta ciudad.
Yo no soy de acercarme mucho a ese escaparate de las burradas que son las redes mal llamadas sociales, pero alguna vez me cae una estupidez en forma de chascarrillo y otras un disparate en forma de conmemoración. No hace mucho leí que la alcaldesa Marín celebraba los 25 años del nuevo campo del C E Hospitalet en Bellvitge. Celebrar eso lo dice todo, porque ese campo de futbol de l’Hospitalet apartado del centro de la ciudad al que hay que ir en metro, a pie o en bus, porque en coche es prácticamente imposible, se recompuso después de ser un campo de béisbol en las Olimpiadas y después de reconvertir el antiguo en… ¿a que lo aciertan?. Pues sí, en esta ciudad, todos los espacios vacíos se convierten en bloques de pisos a poco que el Ayuntamiento de los de siempre pueda. Y eso que se hizo incumpliendo el compromiso histórico de la donante de los terrenos, la fabricanta Tecla Sala, que hacía donación de los terrenos con el solo objetivo de construir un campo de futbol para la ciudad, supuestamente de manera definitiva.
Aquel campo se hubiera hecho muy pequeño para un gran equipo de futbol, ciertamente. Pero, paradojas de la vida, aquel campo estaba pegado a los terrenos de la fábrica Cosme Toda, por donde podría haber crecido perfectamente. Hoy, antiguo campo y antigua fábrica, son solo millones para los promotores y miseria para la ciudadanía. Y quienes se comieron aquel campo y hoy se están comiendo aquella fábrica, son los mismos aunque con collares distintos. A los que hay que echar tan pronto como podamos, porque en nada se les ocurre que el parque de las Planas es demasiado céntrico para estar desocupado con la cantidad de escuelas, institutos y servicios diversos que la ciudad necesita y necesitará en breve.
Tengo la enorme suerte de ser un pez en el Océano rodeado de soledades y sin más presión que mis ilusiones, de modo que haré un relato ficticio. Esta Corporación tiene 27 concejales de los cuales los de siempre solo tienen 13. Es decir, que a los otros 14 les correspondería la alta obligación moral de decir basta. Como que esos 14 forman parte de dos bloques irreconciliables en la teoría y muy distantes en la práctica, deberían tener la luz suficiente como para hacer un análisis de la realidad que les favoreciese a todos. Lo primero, aislarse en la medida de lo posible de las lecturas ajenas a la realidad concreta: una ciudad que se cae a pedazos. Lo segundo, intentar poner el foco en lo que les podría unir y dejar en la oscuridad todo lo demás: es decir, cambiar las cosas. Lo tercero, intentar la utopía del acuerdo.
Vista aérea de l’Hospitalet.
La Calcuta del Mediterráneo a la que le robaron la playa.
O séase. 1. Olvidarse de las siglas genéricas y circunscribirse a los propios electores de su ciudad. Todos ellos representan a sectores muy concretos que les votaron a ellos porque las otras fuerzas no les representaban. Es decir que, lo que querían, y probablemente quieren sus electores, es que su fuerza sea más una fuerza de cambio que una fuerza de queja. Y tendrían que tener la obligación, en este sentido, de intentar el cambio porque todos ellos llevan más de 40 años de quejas y así nos va.
2. Pensar que, de lo que se trata, es de gobernar, y como la única manera de gobernar es hacerlo con 14 concejales, para gobernar con esos cuatro bloques hay que tener mucha energía, muchas capacidades y un norte bien preciso: reconstruir la ciudad.
3. Como los bloques están muy igualados sin que salten sarpullidos dos a dos, habría que pensar en dividir los períodos de alcaldía en dos mitades, de modo que en una primera vigencia tuviéramos una alcaldesa del PP, con el apoyo de todos los demás, y en una segunda un alcalde de ERC, también con el apoyo conjunto. Y un gobierno de 14, con 13 en la oposición, y el apoyo de la mayoría de la ciudadanía porque esos 14 concejales representan, hoy, a la mayoría de la ciudadanía.
No creo que ese gobierno Frankenstein funcionara peor que el gobierno Matusalén. Donde seguramente tendrían más obstáculos sería fuera de la ciudad, no dentro. De donde se deduce que una de las grandes debilidades de nuestros representantes es la fragilidad frente a sus propios partidos que no conocen la realidad de l’Hospitalet y no saben de la urgencia de ponerse de acuerdo.
Los chicos de FIC que los conocen bastante a todos ellos me dicen que, por la actitud, por el carácter y por sus capacidades, podrían —con esfuerzo y trabajo— llegar a ponerse de acuerdo. Pero dudan mucho de que los aparatos exteriores de los partidos acabaran permitiéndoselo. Pues nada, si es así, seguramente tendrían más trabajo en convencer a los propios que a los ajenos. Lo que dice demasiado poco de los propios y mucho de los que bregan cada día con la realidad local.
Hasta aquí la historia de una utopía, de una ficción, de un sueño, cuyo final feliz sería otra ciudad de la mano de otros actores y actrices. Gobernar suele compensar a los gobernantes. Casi dos años de PP y casi dos años de ERC, abriría horizontes seguro y no sólo para esas fuerzas. Los equilibrios son tan estrechos que aquí podrían ganar todos a poco que se les viera ejercitar otros mecanismos y otras políticas. Y si no, pues nada, a seguir con la queja, con la resistencia, con el voluntarismo, que en el 27 vuelve a haber elecciones y los sucesores de los de siempre podrán tener nuevas opciones de revalidar su serpenteante mayoría absoluta.
Pues lo dicho: el sueño de la razón produce monstruos, pero si no se sueña, lo que se producen son siervos.
Los propietarios buscan alternativas también con el alquiler de habitaciones para esquivar los límites al precio de los alquileres de la nueva ley de vivienda
Más de un millón de pernoctaciones.
L’HOSPITALET. J.C.VALERO.- El crecimiento de los pisos turísticos y el alquiler de habitaciones es espectacular en el último año en l’Hospitalet. No solo en las plataformas Airbnb y Vrbo. Los alojamientos turísticos se extienden por los barrios de la segunda ciudad catalana y dejan de ser un fenómeno exclusivo de Barcelona ciudad y de las zonas emblemáticas de la capital para ganar representatividad en el área metropolitana. Y l’Hospitalet se lleva la palma. Solo hace falta echar un vistazo a los principales portales de reservas para encontrarse propuestas como: “Moderno piso con ubicación ideal, a 5 minutos del Camp Nou”, dice la descripción de un apartamento situado en Collblanc-La Torrassa.
En el mes de febrero, que es de temporada turística baja, solo en l’Hospitalet se pudo contabilizar 630 ofertas de pisos activos que se ofrecen en esta modalidad porque los turistas buscan hospedarse en barrios más baratos que los céntricos, pero que estén bien comunicados. Pero tras un simple rastreo se encuentran por decenas anuncios también de alquiler de habitaciones, otro fenómeno que ha crecido exponencialmente como consecuencia de las limitaciones legales a los alquileres de viviendas. Un anuncio dice: “Relájate y desconecta en este alojamiento tranquilo y elegante muy bien comunicado para llegar al centro de Barcelona en menos de 15 minutos”. La promoción cita que se encuentra en l’Hospitalet al precio de 129 euros la noche, a pesar de haber hecho la consulta en un día laborable de finales de febrero.
Esta es una realidad que empieza a asumir el mercado del alquiler, que sigue batiendo récords de precios a ritmo mensual, tras la entrada en vigor de la Ley de Vivienda, que ha provocado la huida en menos de un año de innumerables propietarios a otras modalidades de arrendamiento en las que no existen intervenciones, como el alquiler de temporada (menos de un año, pero que suelen hacerse por semanas e incluso días), con la plaza Europa y el barrio de Santa Eulalia como principales focos, pero también Bellvitge y Gornal que experimentan un boom de alquiler de habitaciones y también pisos turísticos.
La ley de Vivienda y la falta de un marco regulatorio estable está haciendo que los caseros busquen alternativas. La limitación de precios afecta solo a zonas tensionadas, pero el ruido de fondo hace que el propietario se sienta cada vez más expuesto, comentan expertos inmobiliarios como Ferran Font, director de estudios de pisos.com. El experto también señala que la oferta de vivienda turística es mucho más flexible que los hoteles, ya que los propietarios pueden optar por desconectar su propiedad durante un mes, para su uso personal o alquileres a más largo plazo, y luego volver cuando sea más rentable, por ejemplo, en temporada alta.
Muerte por éxito
Los pisos turísticos pueden matar de éxito el turismo en nuestro país. Amancio López, presidente del Grupo Hotusa que dispone de un establecimiento en l’Hospitalet, advierte de “la gran amenaza” de los pisos turísticos, un modelo que, a su juicio, “genera un impacto muy negativo en el turismo urbano”. Este empresario augura un futuro “muy favorable” para el sector turístico, pero advierte que se puede producir “una muerte por éxito” debido al alquiler turístico y a cómo las autoridades lo han permitido sin intervenir.
El presidente de Grupo Hotusa defiende que “es el momento de elegir si queremos hoteles de alta gama, de marcas nacionales e internacionales de prestigio que aportan un cliente de alto poder adquisitivo que gasta dinero en el hotel, en los restaurantes, en las tiendas, en las joyerías y que no genera problemas de convivencia; o un turismo en viviendas, en pisos, que genera problemas de convivencia con los vecinos, poco empleo, poca riqueza y que expulsan a la población”. Y se muestra taxativo al afirmar que “los dos modelos no son posibles, porque siempre hay uno que prevalece sobre el otro”.
Más de un millón de pernoctaciones
L’Hospitalet dispone en la actualidad de 30 alojamientos turísticos (hoteles, hostales y apartamentos turísticos) y 5.024 plazas con una ocupación media en 2023 de un 75%, cifras que superan por primer año los datos prepandemia (74,6% de media en 2019). El gasto medio de los turistas durante su estancia también se está recuperando: en 2022 fue de 950,6 euros, cantidad que se acerca a los 991,5 euros de 2019.
Los establecimientos hoteleros de L’Hospitalet cerraron el año 2023 con más de un millón de pernoctaciones, en concreto 1.051.000, superando por primera vez la cifra del millón. Durante el mismo periodo, la ciudad acogió a a 470.100 viajeros, una cifra récord que supera los datos de antes de la pandemia (381.200 en 2019 y 355.800 en 2018), según constata el propio Ayuntamiento de L’Hospitalet en un comunicado. Un 68,81% de los viajeros fueron extranjeros (323.467 personas) y un 31,19 % del Estado (146.618 personas).
Ni la Generalitat ni la Justícia (de moment) semblen implicar-se en l’aclariment de l’excés d’edificabilitat
El càlcul sobre solellament de l’expedient municipal de l’ADU a l’esquerra i del peritatge lliure d’un expert, a la dreta
La sensació d’indefensió que durant anys ha mostrat la Plataforma Stop Massificació Cosme Toda per la impunitat amb que s’estan construint els 900 habitatges que ocuparan els antics espais de la centenària fàbrica, està arribant al màxim després que el Jutjat del Contenciós Administratiu 16 de Barcelona denegués el passat desembre l’adopció de mesures cautelars, consistents en la suspensió de llicències d’obres majors d’alguns dels edificis afectats.
Malgrat que el grup municipal dels Comuns ha recorregut la denegació del tribunal, el fet que les obres no s’interrompen evidencia que la barbaritat constructiva no s’aturarà i que si, per casualitat algun dia els tribunals decideixen que el que s’ha fet és il·legal, no hi haurà cap possibilitat pràctica de fer marxa enrere. Aquesta és la sensació que sura en l’ambient tot i que el grup municipal que va prendre en el seu dia la decisió de reclamar davant els tribunals de justícia ja ha reiterat que pensa arribar fins a les darreres conseqüències.
La sensació d’indefensió, d’injustícia i d’impunitat que tenen molts dels ciutadans de l’Hospitalet pel que està passant en molts indrets de la ciutat però especialment ara en el cas Cosme Toda té una triple dimensió. En primer lloc, per la convicció generalitzada que ha estat el propi Ajuntament el que ha vulnerat la normativa interessadament. En segon lloc perquè la Generalitat s’ha desentès tant dels informes pericials, com de la massiva i angoixosa queixa dels veïns manifestada des de l’any 2021 i, en tercer lloc, perquè els tribunals semblen limitar-se a aplicar la llei en funció d’inevitables criteris jurídics, deixant de banda l’essència de la seva funció social que hauria de ser la d’impartir veritablement justícia.
En el Cas Cosme Toda, aviat farà un any (juny de 2023) que el grup municipal dels Comuns va interposar un recurs contenciós administratiu, un cop esgotades les vies administratives, davant del Tribunal Superior de Justícia reclamant l’aplicació de mesures cautelars tenint en compte la gravetat dels fets denunciats i la irreversibilitat de les accions que eren l’objecte de la denúncia, és a dir la continuació de la construcció desorbitada a l’antiga factoria. Fins ara hi ha hagut un únic pronunciament dels tribunals, el del desembre passat i ha estat negatiu, de manera que les obres, lluny d’aturar-se, continuen a bon ritme. Previsiblement, cada vegada a més bon ritme, tenint en compte el procediment judicial en marxa.
Però si la justícia fins ara ha donat els resultats que ha donat, la part administrativa que li correspon a la Generalitat no ha estat millor. Ja des de l’any 2021 els Comuns van demanar la revisió d’ofici de la modificació del Pla General Metropolità que al 2008 va permetre que el sol industrial de l’antiga fàbrica es convertís en residencial (creant la plusvàlua imaginable per als propietaris del sol) per construir 900 habitatges en un dels escassos espais encara lliures, en la ciutat més densament poblada d’Europa. En aquell moment, el Departament de Territori va suspendre temporalment la tramitació al·legant una deficiència en l’expedient per l’absència dels paràmetres d’il·luminació i assolellament que la llei obliga, quan es tracta d’una concentració de blocs d’habitatges com els projectats, és a dir, quan es pot sospitar que la volumetria edificable converteix en pràcticament inhabitables una part dels habitatges previstos.
Aparentment esmenada la deficiència, el Departament de Territori de la Generalitat, aleshores en mans del conseller socialista Quim Nadal, va donar llum verda sense més revisió al projecte de modificació de sol industrial a sol edificable del recinte de la Cosme Toda. I posteriorment, ja en mans la conselleria d’un conseller d’ERC, la Generalitat respon amb silenci negatiu un recurs de reposició sobre la inadmissió municipal d’un recurs dels Comuns per paralitzar l’expedient de construcció dels 900 habitatges. Significativament, quan els Comuns ja han decidit interposar un contenciós administratiu, la conselleria de Territori en mans republicanes envia resposta negativa de la interposició dels Comuns, no al despatx professional de l’advocat que tramita els expedients, sinó al despatx municipal del grup, de manera que la carta s’obre, passa per registre i primer té més possibilitats d’assabentar-se l’equip de govern de la decisió de Territori que no pas els actors de la denúncia.
Ja s’ha vist que és igual en quines mans estigui la Conselleria de Territori. El resultat no varia. Ni es valora la conveniència social d’un canvi escandalós de qualificació del sol en una ciutat que el que més necessita és espai, ni s’intervé sobre una denúncia raonada que podria encobrir la vulneració de la pròpia llei d’edificació a càrrec justament d’un Ajuntament que hauria d’afavorir els interessos de la ciutadania enlloc dels interessos dels promotors, com tot seguit quedarà demostrat.
Perquè, el més lamentable d’aquest expedient del Cas Cosme Toda és que és l’Ajuntament de l’Hospitalet, l’equip de govern socialista, el que modifica en el seu moment la qualificació del sol, convertint un sol industrial en residencial. I, quan se li crida l’atenció sobre la negligència comesa al voltant de l’assolellament al que obliga la normativa, comet la estultícia de fer les mesures en plena època estival quan la mateixa llei obliga a fer els mesuraments el 21 de gener, per garantir una mínima qualitat de vida als veïns que ocupin un pis que pugui ser habitable. Com indica el grup dels Comuns, l’Agència de Desenvolupament Urbà, comandada aleshores per Toni Nogués “falseja les ombres que haurien de correspondre al 21 de gener” per tal que la planificació segueixi el seu curs i, quan la plataforma de veïns Stop Massificació ho denuncia, el mateix personatge al·lega que l’informe ja ha estat validat per la Generalitat amb l’aprovació definitiva.
L’informe pericial que els Comuns encarreguen a un dels màxims experts en les condicions d’assolellament determina que tots els edificis del complex excepte dos (si comptessin amb ventilació creuada com assenyala la normativa) no compleixen els paràmetres obligats. La conseqüència d’aquesta negligència —s’ignora ara mateix si en lloc de negligència és directament una estafa— és una edificabilitat superior a la permesa en un 34,53%. S’hauria de reduir, doncs, l’edificabilitat en 24.418,5 metres quadrats, del total de 82.299,25 metres quadrats que està previst edificar. Només cal posar xifres milionàries per entendre de què estem parlant. I per reconèixer que en aquesta operació guanyen directament els promotors, i perden directament els veïns del barri, en general, i els compradors d’habitatges que no reuneixen les condicions higiènico-ambientals que els garanteix la llei, en particular. És probable que hagin més guanyadors, perquè s’escapen les raons objectives de millora social que suposa construir més del que permet la llei, especialment per aquells que haurien de vetllar per la qualitat de vida dels seus ciutadans avui i, especialment, per les impossibles condicions que preparen pel futur. Un exemple: si ara ja no hi ha a la ciutat espai per escoles, ni per CAP’s, ni per biblioteques… com es podrà donar cobertura a la necessitat de milers de nous habitatges amuntegats en un espai cada vegada més inhòspit?
Però encara s’obren més interrogants. Com és possible que un departament administratiu que encapçala un Conseller del mateix partit que el grup majoritari de l’oposició no sigui capaç de consultar prèviament al seu grup municipal de les raons ocultes que poden existir en aquest Cas Cosme Toda? I, després, actuar en conseqüència.
Aquest és un cas que passarà a la petita història de la ciutat com un dels més vergonyosos del període democràtic i l’equip Marín com el govern més directament vulnerador i oposat als interessos de la ciutadania. Tornem al principi. Aquesta sensació d’indefensió per la impunitat, la desconnexió entre membres d’un mateix partit en funció de les parcel·les de poder que s’ocupen, l’evidència que l’Administració té altres interessos que defensar la ciutadania (en aquest Cas Cosme Toda, directament contraris) i la percepció que una cosa és la llei i una altra la justícia, provoca desencís i desmotivació en la ciutadania. Que només es pot combatre perseverant amb la denúncia i la resistència.
Una moció dels Comuns que es veurà en el proper ple reclama implementar mesures per controlar el consum d’aigua
L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- En la dinàmica d’oposició al complex tarragoní Hard Rock que va precipitar la dissolució del Parlament i la convocatòria de les eleccions catalanes, el grup municipal dels Comuns de l’Hospitalet va presentar una moció al darrer ple, que es posarà novament sobre la taula el proper mes d’abril, reclamant implementar mesures compartides en la lluita contra la sequera.
En aquesta moció es parla sobre la necessitat, entre d’altres mesures, de fer un seguiment de la xarxa municipal per millorar-la i evitar les fuites, promoure l’aprofitament de les aigües grises dels centres hotelers, i controlar i regular el seu consum en aigua potable. S’ha de dir que aquesta moció coincideix amb la nova ordenança de l’Ajuntament de Barcelona, sempre avançat uns quants lustres, per no dir decennis, vers el de l’Hospitalet sobre aquest tema, i s’ha de dir que més avançada que la moció que es proposa per l’Hospitalet.( https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/2024/03/01/comenca-la-tramitacio-de-lordenanca-daigues-grises-de-barcelona/).
La causa d’aquesta preocupació, més enllà de la conjuntura que va propiciar l’avançament electoral, te a veure amb el fet del que hem vist en els darrers anys. Hem passat d’una situació d’una pluviometria variable —típica de la Mediterrània— amb temporades humides i seques, salpicades eventualment per períodes de sequera i grans aiguats que convertien la distribució de l’aigua corrent en un problema, resolt a empentes i rodolons pels nostres gestors, a una situació de sequera permanent. A tot això, l’àrea metropolitana és a dir la gran Barcelona, no ha parat de créixer, tan econòmica com físicament, per la qual cosa el consum d’aigua s’ha multiplicat. Fins a la situació prèvia, els nostres gestors, quasi sempre amb una mica de retard, anaven engrandint el cabal d’entrada a mesura que les necessitats ho demandaven, primer afegint el Ter i més endavant muntant dessaladores. Ara bé, excepte alguns científics que en el seu moment van ser acusats de catastrofistes, ningú va preveure el sobtat agreujament del canvi climàtic a la Mediterrània, tot i que alguns indicadors feia temps que assenyalaven aquesta possibilitat.
Les temporades humides ja no ho són tant, mentre que les seques ho són més; i ara mateix ningú, —ni tan sols aquells científics tan agosarats— sap si estem enfront d’un greu període de sequera amb l’afegitó del canvi climàtic, o només és producte d’aquest últim. Ningú ho sap perquè no tenim referències ni podem recórrer a la geologia històrica, perquè mai havien existit canvis tan ràpids i radicals a les capes més profundes del mar, principalment a la Mediterrània. En poques paraules, no sabem si aquesta “sequera” durarà un any, deu, cent o ves a saber.
La solució més senzilla per resoldre el problema és, doncs, treure més aigua del mar! I malgrat les reserves mediambientals que pot representar, masses per cert, aquesta és la idea, però no a curt termini. Òbviament, una dessaladora no es fa d’un dia per altre i la necessitat la tenim ara o, en cas que aquesta primavera no plogui a bots i a barrals, dins d’uns pocs mesos. Quina és la solució almenys per parar el cop? Per descomptat consumir menys aigua. Si donem una volta pels nostres barris veurem les fonts seques i les plantes dels jardins en un estat lamentable, s’ha de dir que més per deixadesa que per necessitat, donat que Aigües de Barcelona va sobrada d’aigua tractada que disposa pel rec agrícola, la indústria, la neteja urbana i els parcs i jardins de l’Àrea Metropolitana; fins i tot hi ha aigua per les fonts ornamentals, que no rajen suposem per donar exemple. (https://www.aiguesdebarcelona.cat/es/web/guest/el-agua-en-tu-ciudad/como-se-gestiona-el-agua/la-gestion-del-ciclo-integral).
I si donem un tomb per les instal·lacions esportives, tant les d’adults com les juvenils, com ara clubs esportius de futbol, bàsquet, etc. veurem les dutxes tancades. Si els usuaris es volen treure la suor ho hauran de fer a casa seva, paradoxalment, consumint la mateixa quantitat d’aigua.
Ara bé, hi ha una indústria que té carta blanca: la del turisme. I és que des del 1992 la gran Barcelona, i aquí ens incloem, s’ha convertit en un eix turístic de gran magnitud, que aporta una quantitat generosa d’ingressos, que s’ha de dir, la gran majoria de nosaltres no veu ni veurà si no és en forma de preus desorbitats. Com a exemple del que diem podem comparar la qualitat de vida i les necessitats d’un ciutadà de Gijón i un de l’Hospitalet. Segons expatistan https://www.expatistan.com/es/costo-de-vida/gijon en el 2024 per viure correctament un gijonés necessita 1.252 €, mentre que un barceloní 2.083 €. Segons l’AMB viure a Barcelona el 2022 amb “dignitat” costava 1.435 €, mentre que a l’Hospitalet 1.345 € per persona ( https://www.tot-hospitalet.cat/actualidad/economia/lhospitalet-barcelona-este-es-el-salario-que-se-necesita-para-vivir-dignamente/#goog_rewarded) Se suposa que l’afortunat té l’habitatge pagat, és un okupa o, si més no, ha llogat una habitació barata (per cert, us podem assegurar que a Gijón no hi ha problemes d’aigua i molts menys d’habitatge). La diferència, és clar, està en el model econòmic.
El sector turístic, en el qual també li podem afegir el de la restauració -qui no ha vist l’aixeta de la cuina d’un restaurant rajant sense parar?-, consumeix molta aigua per usuari, que es converteix en un greuge comparatiu. És a dir, estem obligant la nostra quitxalla a passar-ho malament després del partit, perquè uns turistes que pagant un dineral la consumeixin sense cap fre, del que nosaltres com a benefici només traiem pagar més per l’habitatge i el menjar. Quina solució li podem donar a aquest problema? Òbviament, no podem canviar el model econòmic d’un dia per altra, a part que sorprenentment el ciutadà que ho paga ja li està bé, per la qual cosa haurem de conviure amb ell. Per altra banda no podem restringir el consum d’aigua a un visitant que paga un dineral per una habitació d’hotel, i dubtem que l’hoteler li faci un descompte perquè hi ha restriccions. Només queda una solució, regular per llei tant a hotelers com a restauradors, la instal·lació de sistemes de recuperació de l’aigua, per reutilitzar-la al bany, el rec i el rentat. En el cas dels hotelers també se’ls hi hauria d’obligar a aprofitar l’aigua de pluja pel mateix fi. Paral·lelament, l’ajuntament hauria de muntar instal·lacions als centres esportius, mercats i instituts, per reutilitzar l’aigua. I també que totes les noves construccions disposin per llei de sistemes semblants, perquè està clar que amb la regulació sobre eficiència energètica no en tenim prou; i donar suport tècnic i subvencions per adaptar les antigues si tècnicament es pot.
ERC recorda en una moció que es disposa d’acords de govern amb finançament assignat l’any 2020 per al Pere Lliscart, i l’any 2021 per al Puig i Gairalt
Imatge del col·legi Pere Lliscart.
Una moció del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya reclama al Ajuntament què, per la via d’urgència, tiri endavant totes les gestions necessàries i pendents per cedir els solars dels institut escola Pere Lliscart i Puig i Gairalt per possibilitar l’inici de les obres d’ampliació el més aviat possible.
Encara que són necessaris determinats tràmits per iniciar el procés de licitació de les obres d’ampliació dels edificis d’aquestes escoles que permetran incrementar l’oferta de places escolars; això hauria d’haver requerit d’uns pocs mesos, però inexplicablement porta anys sense desencallar-se. ERC es queixa que el govern municipal tampoc ha donat cap resposta a les preguntes realitzades per escrit en aquest sentit.
Fent una mica d’història, s’ha de recordar que es disposa d’acords de govern amb finançament assignat l’any 2020 per al Pere Lliscart, i l’any 2021 per al Puig i Gairalt. La moció d’ERC manifesta que: “en el cas del Pere Lliscart si l’Ajuntament hagués actuat amb diligència podríem dir que ja s’haurien realitzat les obres i avui disposaríem d’un magnífic equipament a ple rendiment”. I afegeix: “El més greu, però, es que això hagués permès alliberar el solar de la plaça Cadí encara avui ocupat pels mòduls de la secundària habilitats per acollir els alumnes de secundaria”. Aquest solar de més de 2000 m2 és viable. Aplicant els criteris de flexibilitat, com ja s’ha fet en altres escoles de la ciutat anteriorment, com el cas de l’Ernest Lluch, s’hi podria construir una escola de dues línies, donant resposta a les necessitats d’escolarització que tenim a la zona nord a la ciutat. I un cas similar passa amb la Puig Gairalt encara pendent de la cessió de documentació.
Des de ERC, considerant, del tot injustificable, per part de l’Ajuntament el retard en els tràmits de cessió dels solars que està comportant que no es facin les obres de dos instituts escola i que, a data d’avui, no haguem pogut realitzar la cessió d’espai ni tinguem l’acord de govern per construir una tercera escola al solar de la plaça Cadí.
Als regidors republicans consideren que: “cal ser realistes, per més que ara actuem amb celeritat i per la via de la màxima urgència no podrem recuperar tot el temps perdut, però estarem a temps d’aprofitar l’onada expansiva dels pressupostos de la Generalitat dels darrers quatre anys i no perdrem el tren definitivament en aquest sentit”. I puntualitzen que “tenim els acords de govern encara vigents, tenim assignació pressupostària per garantir l’ampliació dels dos instituts-escola i obrim la possibilitat de tenir un solar per construir una tercera escola. Tenim, per tant, respostes als reptes plantejats”.
En el passat ple del mes de febrer a proposta de la Federació d’Ensenyament de CCOO es va aprovar una moció per unanimitat on es parlava de la situació d’emergència educacional en determinats barris de la nostra ciutat i on s’urgia a flexibilitzar els criteris per part del Departament a l’hora d’aplicar de la normativa de construccions escolars. La moció plantejava la necessitat de trobar solucions urgents i excepcionals a la manca de solars amb les condicions mínimes de qualitat exigible i de superfície mínima per poder construir les escoles que es necessiten a la nostra ciutat.
En la moció també es demanava a l’Ajuntament agilitzar el màxim els tràmits per a la cessió de solars. És evident que la situació desbordant de la nostra ciutat, amb una manca de solars disponibles per a construir-hi escoles, amb una elevada matrícula viva que provoca unes ràtios molt per sobre de la mitjana de Catalunya, requereix de respostes excepcionals i urgents i que s’hi estigui a sobre permanentment per desencallar els entrebancs que vagin sorgint.
La falta de servicios en este centro de referencia sanitaria de la ciudad obliga a los hospitalenses a “peregrinar” hacia el Hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí
Imagen del Hospital de la Cruz Roja.
En el compás de espera de la creación de un nuevo Hospital General de L’Hospitalet en la zona de Can Rigal (Pubilla Casas), proyecto que lleva más de veinte años aparcado pese a que los terrenos están cedidos, todavía se desconoce que haya ninguna previsión al respecto. Sin embargo, se ha anunciado a bombo y platillo el traslado y ampliación del Hospital Clínic que se construirá en la zona de las pistas de tenis de la Universidad de Barcelona UB), en el comienzo de la Diagonal colindante con L’Hospitalet, pero se desconoce si este nuevo centro hospitalario ofrecerá asistencia a los hospitalenses.
L’Hospitalet va a reclamar a la Generalitat a que realice de forma inmediata un estudio sobre las reformas estructurales que precisa el Hospital General de l’Hospitalet, popularmente conocido como el de la Cruz Roja, así como otro estudio sobre su organización interna y los servicios que faltan, de forma que antes de que finalice este año comiencen las obras de su rehabilitación y modernización.
La propuesta, presentada por el grupo del PP en el Ayuntamiento de la ciudad, fue aprobada en el último pleno municipal antes de que se interrumpiera su celebración por problemas técnicos, dado que dejaron de funcionar tanto los micrófonos como los botones para emitir los votos.
La moción se apoya en las múltiples y reiteradas quejas de pacientes y trabajadores del Hospital General de L’Hospitalet, en el sentido de que necesita una profunda reforma tanto estructural como organizativa para su correcto funcionamiento, así como la recuperación de servicios. Las reformas que se hicieron en su día significaron a juicio del grupo popular “un pequeño lavado de cara, pero se no abordaron las reformas en profundidad que desde hace años el hospital requiere”.
El peligro del amianto
En efecto, tanto pacientes como profesionales denuncian que el hospital presenta multitud de puntos deteriorados e incluso presencia de amianto, con la peligrosidad que ello conlleva. También manifiestan la falta de algunos servicios esenciales, que hace que muchos pacientes tengan que ser derivados al Hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí. Ello conlleva un consecuente riesgo para su salud por el traslado, así como la incomodidad para el usuario y sus familiares por el hecho de tenerse que desplazar lejos de su domicilio, además de la sobrecarga que supone para el hospital de recepción.
A una anterior pregunta realizada por el grupo municipal del PP, el equipo de gobierno del Ayuntamiento encabezado por la alcaldesa y senadora Nuria Marín, se les respondió que este tipo de actuaciones corresponden a la Generalitat, y por lo que los concejales populares encabezados por Sonia Esplugas han podido comprobar, desde la Generalitat se asigna de forma anual un concepto presupuestario a tal efecto, “el cual, si se ejecuta, no se nota”.
Atendiendo a las urgentes actuaciones que requiere el actual Hospital General de L’Hospitalet, tal y como demandan usuarios y profesionales, esta moción pretende que se lleven a cabo cuanto antes. Es imprescindible que se realice una reforma estructural y organizativa de forma urgente, ya que la situación actual en la que se encuentra el Hospital no permite esperar a los más de 20 años que supone la creación de un nuevo hospital.
El grup municipal socialista, una vegada més, es desentèn de la conservació del patrimoni ciutadà
Placa brillant que recorda que al costat del edifici va néixer l’actriu Nuria Espert.
Fa poques setmanes van saltar tots els senyals d’alarma. L’edifici d’Olis Regàs, al carrer Buenos Aires de Santa Eulàlia es va posar a la venda. L’actual propietat demana poc més d’un milió d’euros i anuncia que disposa del permès per construir-hi quatre pisos turístics. Tot plegat queda lluny de ser un acudit de més o menys mal gust. L’edifici d’Olis Regàs es una mostra excel·lent de l’arquitectura industrial modernista.
Efectivament, com s’explicava en l’encapçalament d’una moció presentada pel grup municipal d’ERC-EUIA en el Ple de gener de 2024 , “El magatzem d’olis Regàs és un edifici situat al barri de Santa Eulàlia, dels pocs exemples d’arquitectura fabril modernista que es conserven a l’Hospitalet, amb un bon estat de conservació. Va ser projectat el 1911 per Juli Maria Fossas i Martínez (1868-1945), arquitecte de la secció d’ornat de l’Ajuntament de Barcelona i conegut per edificis singulars de la mateixa ciutat com la Casa Josefa Villanueva (Roger de Llúria 18), l’edifici de la Companyia Transmediterrània (Via Laietana 2), Can Po Cardona (Sant Joan Despí) i nombrosos panteons del cementiri de Montjuïc. L’edifici, concebut com a magatzem d’olis d’oliva de l’empresa que regentava Joaquim Regàs, consta d’una sola planta amb façana simètrica de tres cossos, un central més elevat i dos laterals.”
En el mateix text s’afegia que: “Al centre hi ha una gran porta i per sobre tres grans finestres, la central més gran, que accentua la simetria de l’edifici. La nau central té coberta a doble vessant de la qual encara es conserven les teules planes originals. Està coronada per un frontó mixtilini i un medalló central de gran interès. A tota la façana cal destacar el joc de relleus amb formes ovalades en estuc i motllures obertes que emmarquen el reixat de ferro forjat amb elements florals. El treball del ferro, també present a les baranes, té un fort accent modernista de qualitat considerable. Aquest és un edifici inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) de 2001, que consta amb un nivell de catalogació D, és a dir, que independentment de l’obra que se’n realitzi hauran de mantenir-se les façanes, així com els elements estructurals que asseguren la seva solidesa i integritat.”
Finament es demanava que l’Ajuntament adquirís l’edifici d’Olis Regàs, ara en venda, per destinar-lo a equipament d’us públic. La proposta va ser rebutjada amb el vots en contra del grup municipal del PSC i els de Vox. Per aquest últim grup municipal el seu vol contrari expressava el rebuig a qualsevol gestió pública de l’edifici. El grup del PSC va explicar que l’edifici no tenia cap interès més enllà de la façana, que va considerar prou protegida per la seva inclusió al PEPPA.
Però la façana no és suficient. Tot l’edifici d’Olis Regàs forma part del patrimoni de la ciutat, del patrimoni del veïnat, amb independència de que formi part o no del llistat de protecció limitada que suposa el PEPPA de la Ciutat.
De fet, només caldria passejar pels carrers del barri per adonar-se de la importància de l’edifici. Just al costat hi ha una placa brillant que recorda que allà mateix va néixer l’actriu Nuria Espert. No costa massa imaginar el que pot significar que l’edifici d’Olis Regàs acollis una sala teatral que portés, orgullosament, el nom de la antiga veïna Nuria Espert i que pogués servir com a referent més enllà. Però hi ha més. No gaire lluny hi ha la casa on va néixer l’Antoni Ros Marbà, el conegut músic i director d’orquestra. Tampoc és difícil imaginar el que pot ser que l’edifici d’Olis Regàs contingués un auditori amb el seu nom. Seguint el mateix carrer, una mica més avall hi havia existit la cooperativa “El Respeto Mutuo”, que disposava d’una sala de teatre i que en diferents moments de la història va acollir diverses entitats.
Res d’això sembla importar als responsables del grup municipal socialista de l’Ajuntament de la ciutat. Semblen identificar patrimoni amb pedres o possible especulació immobiliària. I a poc a poc, o una mica més ràpid, van desapareixent de la ciutat i de cadascun dels seus barris elements patrimonials.
Sense entendre el patrimoni com una cosa viva, com la memòria comunitària, com allò que ajuda a crear identitat col·lectiva, com allò que va molt més enllà de les pedres i dels edificis, un patrimoni que inclou elements com la mateixa trama urbana, aquells camins creats per la gent, per comunicar-se i que, sense cap mena de debat públic va també desapareixent a canvi d’un urbanisme de blocs tancats en ells mateixos, no hi ha ciutat possible.
Per fer-ho encara més fosc, la propietat actual de l’edifici dels carrer Buenos Aires del barri de Santa Eulàlia ha aconseguit autorització per poder-hi construir nous pisos turístics, en un barri que veu augmentar dia a dia el nombre d’habitatges turístics sense control. No seria dolent conèixer com, per què i qui ha autoritzat aquesta possibilitat en una zona que incrementa la seva densitat de població mentre disminueixen equipament públics.
Avui, l’Hospitalet de Llobregat, la ciutat que vol tenir com a símbol la imatge de l’Acollidora veu com creix en habitants però deixa d’acollir realment. Les persones que arriben als nostres barris tenen cada vegada menys possibilitats, menys referents per identificar-se amb els lloc on viuen, per sentir-se acollits i sentir que la seva història pot formar part d’històries comunes, que la seva memòria és part d’una memòria compartida; que ja no son només habitants sinó que formen part del veïnat que és capaç d’acollir i de crear identitat col·lectiva de barri i de ciutat.
Ara, cal esperar que Olis Regàs no formi part de la llaga llista de patrimoni perdut de l’Hospitalet. Cal esperar que un govern municipal que va ser capaç de comprar per un parell de milions d’euros dues naus en desús a l’anomenat “banc dolent”, sigui capaç d’adquirir en bones condicions l’edifici d’Olis Regàs abans que desaparegui. Ho recordarem
El grueso de quejas y consultas se refieren a la gestión municipal, la calidad de vida y la seguridad
Merche García, la síndica de l’Hospitalet.
El año 2023 fue el más destacado en cuanto a la tramitación de expedientes desde que se creó en 2017 la figura del Síndic de Greuges de la ciudad, que ocupa desde su fundación Meche García. Se incrementaron un 23% con respecto al año anterior, especialmente por el aumento de las consultas, pese a que los expedientes de intermediación se redujeron a la mitad y también disminuyeron las sugerencias que son analizadas por la Comisión de Sugerencias y Reclamaciones.
Estos datos, así como el número de agravios, quejas y sugerencias, o el aumento de expedientes tramitados de oficio, fueron puestos ayer de relevancia por la propia Síndica, que expuso ante el pleno municipal el informe de gestión de la Sindicatura correspondiente al año 2023. Los informes de la Síndica suelen ser una radiografía del estado de necesidad de la ciudadanía y probablemente lo serían más si el instrumento al servicio de los derechos cívicos fuera más conocido de lo que es. Pese a ello, se vehicularon durante 2023, 609 acciones en las que intervino la Sindicatura, de las cuales se tramitaron 99: 5 agravios, 71 quejas y 1 sugerencia, y 22 expedientes tramitados de oficio, lo que pone de manifiesto la utilidad de la Sindicatura y el buen hacer de la actual Síndica que ha conseguido responder de pleno a lo que se esperaba de este organismo. Todo cuanto llega a la Sindicatura se tramita y no queda una sola cuestión por responder o resolver. Si esta solvencia se practicara por la Administración, que tiene muchísimos más recursos y parecidas obligaciones de respuesta a las necesidades de los administrados, la gestión municipal merecería un sobresaliente. Por lo que se ha ido viendo hasta ahora, tal como puso de manifiesto el propio informe de la Sindicatura, el Ayuntamiento está muy lejos de responder a lo que se espera de una administración local al servicio de sus ciudadanos.
El informe anual de la sindicatura que puede consultarse en la web oficial del organismo, consta de 168 páginas, más el informe complementario de la Comisión de Sugerencias y Reclamaciones (16 páginas). En ese informe se pueden consultar, (uno a uno) la relación de agravios, quejas e iniciativas de oficio de la Síndica, así como el resumen de actividades anuales de la titular. De las 609 acciones desarrolladas a lo largo del año hubo 21 intermediaciones (el 72% de las cuales solucionadas y el 21% pendientes) y 161 expedientes abiertos, de los cuales 99 fueron tramitados (entre agravios, quejas, sugerencias e iniciativas de oficio). De todos ellos, el 84% se han resuelto y el 16% están en proceso, la gran mayoría de los resueltos a favor de quien presentó la queja (79%).
Llama la atención que el 80% de las acciones gestionadas en 2023, corresponden a 4 áreas específicas: servicios sociales (25,8%), función pública (23,1%), espacio público (17,6%) y convivencia y seguridad (13,2%). Es decir, donde se observa queja ciudadana es básicamente en la atención a las personas, el funcionamiento de la administración local, las dificultades de la calidad de vida en relación con el urbanismo y el espacio público, y los problemas de seguridad en la vía pública. Esos aspectos ponen de manifiesto primero, donde vivimos, segundo, qué servicios tenemos y tercero, cómo gestionan nuestros recursos (nuestros impuestos). Esas mismas cuatro áreas: servicios sociales, función pública, espacio público y seguridad, representan el 87% de los expedientes tramitados.
La Síndica quiso también poner de manifiesto en su informe, la iniciativa de oficio para conocer cómo hace frente el Ayuntamiento a la violencia contra las mujeres “con vistas a analizar cuidadosamente el circuito y protocolo de atención a las violencias”. En base a ello realizó quince recomendaciones y propuestas de mejora al respecto, añadiendo también un listado de preocupaciones que le transmitieron las diversas entidades de la ciudad entre las que destacan las dificultades que expresan las entidades para acceder a espacios municipales, la importancia de cuidar el arbolado y crear más zonas de sombra, el mantenimiento de la ciudad y especialmente de sus escasas zonas verdes, y la atención al sinhogarismo que mereció un apartado propio en la defensa que hizo la Síndica ante el pleno municipal.
Una buena parte de las quejas y consultas del 2023 tenían mucho que ver con aspectos de la función pública que afectaban directamente a la plantilla municipal de trabajadores, en buena medida a la problemática que ha venido viviendo la Guardia Urbana en los últimos meses. En base a ello se puso de manifiesto durante el pleno la necesidad de favorecer el diálogo entre Recursos Humanos y las fuerzas sindicales de la GU para resolver un conflicto enquistado que no puede resolverse desde la Sindicatura de Greuges sino desde la negociación colectiva.
Las intervenciones de los grupos municipales durante la sesión plenaria pusieron de manifiesto la competencia de la Sindicatura a la hora de implicarse en los asuntos públicos, así como la necesidad de intensificar la gestión municipal en los asuntos que le corresponden especialmente en lo relativo a dar respuesta a las necesidades de la ciudadanía. Incluso, antes de que lleguen a los propios servicios municipales como hace la Síndica en las actuaciones de oficio y no como está ocurriendo en la actualidad donde la ciudadanía no puede acceder ni siquiera a los servicios municipales porque están colapsados por falta de recursos, por falta de personal y por incapacidad de gestión. Los grupos se pronunciaron, asimismo, en la necesidad de dar a conocer el trabajo de la Síndica de Greuges entre los hospitalenses, haciendo campañas de divulgación de lo que representa esta institución en defensa de los derechos humanos y de los ciudadanos.
Estancada la reforma de las paradas exteriores cuando se prometió para finales del 2023
L’HOSPITALET. LLUÍS BERBEL.- Desde el año 2019, están reclamando la reforma de sus paradas y aunque promesas, escritos, decretos firmados que todo se iba a realizar con celeridad; la realidad es otra y están de la misma situación que hace cinco años, por no decir peor ya que algunas de ellas se están deteriorando de forma irreversible e incluso algunos de sus techos se han hundido totalmente. Los paradistas están indignados por un mercado que roza los cien años y que tiene una clientela fidedigna y situado en un lugar privilegiado cerca de Barcelona. Tiene un gran ambiente y lo único que se pretende es mejorar y renovar. La historia proviene del año 2019 cuando la Junta de paradistas del Mercat de Collblanc plantearon la necesidad de hacer una reforma integral de las paradas del exterior. Actualmente tienen 215 locales, de los cuales 134 están ocupados. Tres años más tarde, en el 2022, el ayuntamiento municipal de entonces se comprometió, incluso por escrito, a que se realizaría la reforma y se puso una fecha mágica: septiembre de 2023, después de las elecciones municipales. El pasado 15 de diciembre, finalmente, se comunica a los paradistas que las obras se aplazan porque se quiere hacer un proyecto integral, interior y exterior, del Mercat. Esto genera una gran indignación entre los paradistas y se pone en evidencia que no existía ningún tipo de proyecto, a pesar de que se les dijo en su día que la obra era inminente. Los diferentes grupos municipales que conforman la oposición han denunciado esta situación y han cuestionado al equipo de gobierno sobre los perjuicios que han creado a los paradistas. Desde noviembre de 2022, existe una suspensión para la venta y transmisión de las paradas. Algunos de los propietarios han renunciado a la parada y dieron su titularidad sin poder ni venderla ni traspasarla porque decidieron jubilarse. ERC incluso preguntó si se les iba a indemnizar Los diferentes grupos municipales de la oposición (ERC, PP y ECP) han interpelado al gobierno municipal de la situación del mercado y las diferentes promesas que se han realizado para la reforma de las paradas del exterior en diferentes plenos y han denunciado su situación actual.
Diferentes imágenes de cómo se encuentran las paradas.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
